La nena que observava les estrelles i va conquerir la física

Deborah Berebichez.  Hola. Gràcies per acompanyar-me. És un plaer veure-us a tots vosaltres aquí. I començaré explicant-vos una història. Jo era una nena petita a Mèxic, a la Ciutat de Mèxic, i des de molt petita era una nena molt curiosa i m’encantava preguntar el perquè sobre tot. Observava les estrelles… Recordo que, en una capsa de Corn Pops, en aquella època, que era el que menjava per esmorzar, hi venia una cartolina que es podia retallar i t’ajudava a observar les estrelles i et deia quines constel·lacions eren. Era una cosa molt senzilla, però jo em passava hores al terrat de la casa meva, de l’edifici, i em fascinava. I sentia la brisa i veia la foscor i les estrelles i somiava a viatjar a l’espai. La meva mare, de Guatemala, el meu pare, mexicà, des de molt petita em va dir: «Escolta, no l’hi diguis a ningú, especialment no ho diguis als nens, que a tu t’agraden la física i les matemàtiques, perquè no està gaire ben vist en una nena i potser no… Perquè no volem que et passi, que no et casis o alguna cosa». Que gairebé passa, oi? Però, bé, llavors jo vaig créixer en aquesta comunitat molt conservadora a Mèxic, entenent que, com a dona, jo havia d’amagar aquesta gran curiositat per les matemàtiques i la física. I, desafortunadament, m’he trobat al món que encara hi ha biaixos bastant forts en contra de les dones que els agraden l’enginyeria, la ciència.  Però, bé, llavors quan vaig arribar a la preparatòria m’amagava dels meus pares i dels meus amics i començava a llegir històries perquè no em considerava talentosa o prou hàbil per poder fer matemàtiques. Llavors, només llegia històries de físics foscos com Tycho Brahe, dels 1500, i Kepler, i tal. Llegia jo les històries fins que jo deia: «Bé, potser acabaré com Tycho Brahe, sola, aïllada en un observatori, sense amics. Així com sent l’ogre de la ciutat o una cosa així. Però, almenys, tindré les meves observacions amb mi». I jo, de debò, m’identificava amb tots aquests personatges i somiava i somiava, però no hi havia… No trobava jo cap suport a la societat en la qual vivia. I quan va arribar el moment d’estudiar a la universitat, els mestres a l’escola em van dir: «No, no, no, com a dona és molt millor que triïs una cosa més fàcil. Per què no t’agrada Filosofia, per exemple, que també es pregunten sobre el món?», i jo: «Bé, doncs, tal». A Matemàtiques i Física em van dir: «És per genis, i tu, clarament, no ets un geni. I a més la vida serà molt difícil i no ho aconseguiràs». «Bé», vaig dir jo. Llavors, vaig entrar-hi. Vaig aplicar, vaig sol·licitar admissió i vaig entrar a estudiar Filosofia. I, a Mèxic, tenim el sistema europeu com el tenen a Espanya, que només s’estudia la llicenciatura durant quatre anys i el mateix tema. Als Estats Units, en canvi, tenen el que en diuen el Liberal Arts, que es poden estudiar matèries de tota mena combinades.

Però a Mèxic no tenia aquest luxe. Llavors, quan vaig entrar a Filosofia, van ser anys de tan sols estudiar Plató, Sòcrates, Heidegger, etcètera. I em va encantar la filosofia, però jo tenia una fam per fer Matemàtiques i una set pel coneixement de: el perquè la llum interactua amb els objectes així, què és l’electricitat… Tot això em fascinava. Fins que va arribar un moment en el qual vaig dir: «Aquesta fam que jo tinc, aquesta curiositat, no es morirà. No se me n’anirà, haig de fer alguna cosa sobre aquest tema». I, d’amagat, darrere de tota la meva família, amics, amics de la família, professors, etcètera, vaig sol·licitar admissió com un transfer, és a dir, algú que ja havia estudiat dos anys, a universitats americanes. És clar que seria impossible per la meva família, perquè el cost d’una universitat privada als Estats Units era com vuit vegades el que un pagava per una universitat a Mèxic privada perquè estudiés jo Filosofia, que era una cosa… Doncs, bé, la meva família mai hauria pogut pagar aquests preus, llavors jo vaig sol·licitar admissions, somiava. Vaig tenir la gran sort que una universitat a Massachusetts, Brandeis University em va enviar… Els va cridar molt l’atenció el meu assaig de ser una persona d’humanitats, però amb una curiositat enorme per la física. Llavors em van dir: «Si tu fas uns exàmens, tens molt bones qualificacions, si fas aquests exàmens extra i ens fas un assaig especial per a aquesta beca, et podem considerar per a una beca que es dona a dos universitaris internacionals, dos per any, res més». I és clar, era summament competitiva. I ho vaig fer. I ho vaig aconseguir. Em van donar aquesta beca completa.  Llavors, era una oportunitat impressionant. No li podia dir que no! No vaig haver de pagar un sol centau pels meus estudis. I llavors, d’un dia per l’altre, vaig volar al mig de l’hivern al gener, a Boston. Estava tot nevat. Em vaig fer millor amiga d’una espanyola de Madrid, la Marta, que tenia la mateixa beca que jo, estudiava Biologia i, en fi, increïble, vaig florir i em vaig trobar en aquesta universitat que sí, que hi havia dones estudiant Matemàtiques i Física. I llavors, vaig acabar molt ràpid totes les classes de Filosofia i vaig tenir el valor d’entrar a una classe de Física, però així, gairebé sense matemàtiques. Era Astronomia 01. Era un auditori enorme amb 150 estudiants. Jo, amb molta vergonya, em vaig posar darrere de l’auditori, aixecava la mà i feia preguntes. Però, l’assistent del professor, que són els que moltes vegades qualifiquen les tasques i fan classes, se’m va acostar un dia i vam començar a enraonar i ens vam fer molt bons amics. El seu nom és Rupesh, i en Rupesh és de l’Índia. Ell ve del poble de Darjeeling, com el te que prenem, aquest que és a les muntanyes de l’Himàlaia. Llavors, va ser en Rupesh qui va veure en mi aquesta set de coneixement. I, un dia, caminàvem per Harvard Square i ens vam asseure a terra, sota un arbre. M’encanta perquè és com la idea d’Isaac Newton sota l’arbre. I el vaig veure i se’m van omplir els ulls de llàgrimes i li vaig dir: «Crec que no podré. Però no vull morir sense intentar fer física. No em vull morir sense intentar-ho».

En aquest moment, en Rupesh va agafar i va parlar per telèfon al seu professor, que era el mestre que dirigia el departament de Física, un astrònom, doctor Wardle, i li diu: «Tinc aquí una noia que té una beca per a dos anys. Però, normalment, fer la llicenciatura de Física comporta quatre anys. Però la seva beca només li’n paga dues. Què podem fer?». «Porta-la a la meva oficina». Hi vaig anar aquella tarda. Després de conversar amb ell, m’entrega un llibre, que, en aquell moment per mi, era un llenguatge de marcians. Es deia Div, Grad and Curl, càlcul entre divergents, gradients, etcètera. Càlcul en tres dimensions. És a dir, no sols càlcul que a penes s’havia estudiat a la preparatòria, sinó que en tres dimensions. M’ho dona i em diu: «Si en dos mesos, ara som al maig, tu al juny, al juliol, ho estudies i al final de l’estiu arribes, et farem un examen i si l’aconsegueixes passar, et deixarem que et saltis els primers dos anys de la carrera». I llavors, en Rupesh va creure en mi. Va ser la primera persona que realment va veure la meva passió i va creure i em va dir: «El 99 % de l’èxit a la vida és la perseverança i el treball». I es va asseure amb mi i va decidir donar el seu temps, doncs, fer-me de mentor, de tutor. Cada dia d’aquest estiu es va asseure amb mi i no teníem temps. Era: dissabte derivades, diumenge, integrals, dilluns, els tres primers capítols de Mecànica Clàssica i així fins que vaig fer l’examen. El vaig aconseguir passar. La meva primera classe va ser com al tercer any de carrera de Física. Recordo que era al laboratori, intentant no cremar gaires circuits. I després, en Rupesh em va abandonar, és a dir, em va deixar i va dir: «Ara has de ser tu», perquè jo pogués operar, diguem, independent d’ell. I la història d’en Rupesh em motiva moltíssim, perquè sempre vaig voler pagar-li, sempre vaig voler pagar-li financerament la seva mentoria, però també per haver cregut en mi, per haver fet el meu somni de convertir-me en física realitat. I ell em va dir: «No!, Deborah. Quan jo vaig créixer a Darjeeling, hi havia un ancià d’un poble que pujava i escalava la muntanya per venir amb la meva família i ensenyar-nos a mi i a les meves germanes la tabla, que és un instrument musical, les matemàtiques i l’anglès. I a aquest ancià sempre la meva família volia pagar-li per tot el que va fer per nosaltres. I el senyor va dir: “No, l’única cosa que vostès poden fer per pagar-me és fer això amb algú més al món”». I així va ser com en Rupesh em va dir el mateix a mi i em va passar la torxa de la inspiració i de passar el coneixement. I es va convertir en la missió de la meva vida. Ajudar altres joves, especialment dones o altres minories, que tenen la passió pel que anomenem STEM, la Ciència, l’Enginyeria, la Tecnologia i les Matemàtiques, però, per alguna raó, senten que no poden aconseguir-ho. El meu nom és Deborah Berebichez, soc doctora en Física per la Universitat de Stanford.

Em van dir, quan em vaig graduar, que vaig ser la primera dona mexicana a obtenir un doctorat en Física. Aquí vaig treballar amb dos premis Nobel, que va ser també una aventura molt intensa i satisfactòria. I després de graduar-me de Stanford, em vaig mudar a la ciutat de Nova York i hi he treballat els últims 15 anys en coses de tecnologia com ciència de dades, intel·ligència artificial i ara treballo en informàtica quàntica. En fi, aquesta és la meva història. I estic encantada de ser aquí. Així que feu-me les preguntes que vulgueu. 

Laura. Hola, Debbie. Bé, has dit que treballes en informàtica quàntica. Pots explicar-nos què és la computació quàntica i quines aplicacions té? 

Deborah Berebichez. Comencem per la pregunta més difícil, oi? És clar. Bé, la computació quàntica és una revolució que està succeint en qüestions de còmput i càlcul i de com utilitzem els ordinadors al món. Els ordinadors clàssics, els que usem avui dia, utilitzen electricitat a nivell molt molt petit, els transistors, i treballen amb bits. Els transistors deixen passar electricitat i a això li diem un «u», i quan no deixen passar electricitat, la bloquegen, anomenem aquest voltatge molt baix, un «zero». I tot, les imatges que veiem, els càlculs, les matemàtiques, els textos, els e-mails… tot el que veiem a la pantalla està generat per aquests bits, combinacions diferents de zeros i uns.   Ara estem arribant al límit de la potència d’això i molts dels algorismes molt grans i poderosos, per exemple, en la intel·ligència artificial, hi ha xarxes neuronals per calcular, bé, un munt de coses com ara estan sorgint, el ChatGPT i tot això, que poden trigar setmanes a ser entrenats amb dades. Ara, la computació quàntica és increïble perquè podrem accelerar, no tot, no reemplaçaran els ordinadors clàssics, però accelerarem un munt el poder de càlcul a resoldre certs problemes. Com funciona? En lloc de tenir bits, uns i zeros, ara tenim el que anomenem qbits, que són els bits, però ara estan en un estat quàntic, que és una cosa totalment contraintuïtiva. Què vol dir això? Nosaltres normalment, si tenim una moneda, tenim la cara i tenim la creu, no? I l’ordinador, diguem-ne, que un costat, el de la cara, és el bit un i l’altre costat és el bit zero. I així funciona l’ordinador. Ara, l’ordinador quàntic, imagineu-vos que jo poso aquesta moneda a girar sobre el seu propi eix i en qualsevol moment, no només pot prendre el valor del cara o creu, sinó que en qualsevol moment té un petit percentatge de cara i un munt de creu, un petit percentatge de creu i un munt de cara, la meitat i la meitat… M’explico? Hi ha accés a una quantitat enorme d’estats als quals no tenim accés en el còmput clàssic.

El problema és que l’enginyeria per aconseguir que àtoms o ions o… Jo treballo en un ordinador que és amb superconductors, es diu superconducting computer, que sembla un canelobre, és bellíssim i a més es manté a una temperatura més freda que fins i tot l’espai sideral. És a dir, realment hem de refredar els gadgets, que es diuen Josephson junctions, i són una manera de crear aquests cúbits. I el que succeeix és que com que tinc accés a una gamma d’estats diferents, hi ha dues propietats de la mecànica quàntica que són meravelloses. Una és la superposició i l’altra és l’enllaçament, entrellaçament, que és l’entanglement. Què passa? Que la superposició, el que fa és que, diguem-ne, com dues ones, quan l’amplitud de dues ones que coincideixen una amb l’altra se sumen i es fa una superposició constructiva i una superposició destructiva. Si jo envio una ona, imagineu-vos, a l’aigua o el que sigui, una que sigui negativa i l’altra positiva, doncs es cancel·len i això és una superposició destructiva. El còmput quàntic funciona de tal manera que empeny i empeny la solució. Estadísticament, cada vegada que un fa el càlcul, surt una superposició constructiva per a les respostes que són pròximes a la correcta i destrueix totes les respostes que no són pròximes, que són molt lluny.  I llavors, un ha de calcular i calcular. No et dirà dos més dos són quatre, ho calcularà més vegades, més vegades, més vegades i et donarà, per exemple, la mitjana. L’entrellaçament és una altra propietat increïble. Si jo tinc una moneda aquí i una altra moneda aquí i, diguem que, la meva amiga Esperança gira aquesta moneda i jo giro l’altra, bé, doncs el resultat que ella tingui quan caigui la moneda serà completament independent del resultat que surti a la meva moneda, oi? Però en la computació quàntica, l’entrellaçament diu que sense important com sigui d’extensa la distància entre aquestes dues monedes, si jo les començo en el mateix estat, diguem creu, i faig en el moment instantani en el qual jo faci un mesurament de l’estat, estan correlacionades, és a dir, totes dues sortiran com a creu o les dues sortiran com a cara, i això permet que molts qbits estiguin treballant en un sol càlcul, perquè estan d’alguna manera, encara que no s’estan tocant, però estan entrellaçats per aquestes lleis de la mecànica quàntica i aconsegueixen fer el càlcul. Bé, passem d’això molt complex a dir-ne les increïbles aplicacions. La gent està preocupada per la ciberseguretat perquè la computació quàntica aconsegueix factoritzar números molt grans i la seguretat avui dia, tots els passwords i altres coses, està basada en l’RSA, que, bé, es pot trencar amb la computació quàntica. Podrem descobrir nous materials, noves medicines… perquè pot combinar i optimitzar la diferent combinació de molècules que mai un ordinador clàssic podria aconseguir per obtenir exactament el material químic o la medicina exacta que es necessiti per a certes coses.

També pot optimitzar rutes. Avui dia, els avions, els cotxes, l’UPS i altres, bé, usen les seves rutes, que són bastant bones, però no són les òptimes i podrien estalviar-se un munt de gasolina i d’energia i tal, si de debò operessin amb el nivell més baix d’energia. I l’ordinador quàntic tracta totes les rutes, diguem, simultàniament i veu quines tenen la major interferència constructiva, que és la que baixa tota l’energia i em dona la resposta ideal. Tenim accés a solucions que mai haguéssim tingut. Llavors, nois joves, no reemplaçarà el vostre laptop en cap moment. Encara ens falten dècades per tenir el que anomenen el fault-tolerant: un ordinador que sigui tolerant als errors, perquè ara els errors són molt grans. Però ens hi estem acostant i avui dia qualsevol de vosaltres pot provar l’ordinador quàntic d’IBM al núvol, el de Google, etcètera. Així és que necessitem ments brillants per aconseguir descobrir tot el que ens ve en el futur. 

José. Hola, Debbie, el meu nom és José. Debbie, tu, a més de científica, ets una gran divulgadora que ha col·laborat en mitjans internacionals. Podries dir-me quina és la curiositat científica o tecnològica més interessant que has hagut d’explicar? 

Deborah Berebichez. A mi, la veritat, m’encanta la naturalesa bàsica. Jo et podria parlar d’experiments complexíssims i, bé, avui dia a vegades soc al laboratori amb un vestit gairebé espacial, mira, perquè treballo en habitacions summament netes. És més, com tres graus més, em sembla, que una habitació de cirurgia en medicina, no hi pot entrar ni una mica de pols. I em veig i semblo astronauta tota de blanc i treballo fent xips petitíssims. Són coses difícils d’explicar i em fascinen, però realment a mi el que més m’apassiona ha estat quan he treballat a la televisió, per exemple, amb el canal de Discovery o el Weather Channel,  des del 2011 que hi soc, perquè si, ja un munt de temps que estic fent televisió i ens donen, per exemple, canals de YouTube de gent fent experiments als seus garatges, o al camp, on sigui… Diguem, com bogeries, de crear-se un dron amb una banyera i volar i després saltar d’un edifici a un altre, jo què sé. I veure coses també del clima, tempestes… I per mi, quan la gent em diu: «És que estic avorrida», jo com que no ho puc entendre, perquè per mi és tan apassionant el que ja passa aquí fora de nosaltres, tan increïble, que jo m’hi puc quedar pensant hores. I m’agrada dir-li a aquest fenomen «em poso les lents de la física». I a què em refereixo? Al fet que és com que al matí em desperto i intento veure el món, no així, tal com ve, sinó reflexionar en perquè passen les coses i si podrien passar d’una manera diferent. Si hi ha…   Com estic jo interactuant amb això? Com ho estic pensant? I si poguéssim, diguem, pensar-ho d’una altra manera i buscant…? El meu marit, que és físic també, es posa a escriure equacions, moltes vegades, a casa, per resoldre algun problema o tal, i jo el veig i jo sento que per mi és com anar a un concert de Mozart per a moltes altres persones. M’encanta la bellesa d’utilitzar un llenguatge, com són les matemàtiques, per poder explicar i tenir una resposta exacta, moltes vegades, al que passa aquí fora.

Carlos. Hola, Debbie, com estàs? Més que una pregunta, volia plantejar-te una cosa dinàmica. Si poguessis tenir el poder de tornar enrere en el passat, a un esdeveniment científic, quin triaries? I per què el motiu de viure’l? 

Deborah Berebichez. Em fa venir nostàlgia la pregunta, perquè, així com us he explicat sobre en Tycho Brahe, és una època en la qual a mi m’hagués encantat viure, perquè ell va viure a finals dels anys 1500, va morir el 1601 i era un personatge interessantíssim que es passava fent aquestes observacions i va construir un observatori sota terra perquè ni tan sols les vibracions de la gent caminant, diguem, al voltant, no molestessin els instruments. Tot ho va construir amb les seves mans. No hi havia telescopis a la seva època i ell, amb el que veia a ull nu, diguem, i amb alguns compassos, eixos i altres, aconseguia veure i observar el cel per hores i mesos i anys, fins que va aconseguir fer dels càlculs més importants i interessants de l’època. De fet, diuen que Kepler, del qual sí que hem sentit a parlar molt, que va ser el seu deixeble durant un any, diuen que va robar les dades de Tycho Brahe per fer les seves lleis, Les Tres Lleis de l’univers de Kepler, que fins avui en dia les utilitzem.   És una illa que vaig visitar a Dinamarca. L’illa es diu Ven i té només uns 350 habitants. És una illa preciosa i hi tenen el museu de Tycho Brahe. Però ell al final va fer un error perquè ell creia que el sol no era al centre del sistema solar, sinó que la Terra era al centre i no fora, i el Sol al centre. Llavors ell creia… Encara veia aquesta idea que no era heliocèntric l’univers. Llavors m’agradaria tornar a aquesta època i veure com pensava la gent i tractar de convèncer-lo que les coses eren diferents, no?. També m’hauria encantat conèixer Emily Noether, una alemanya de descendència jueva, que després se’n va anar als Estats Units. Ella va ser considerada per Albert Einstein i altres com «la dona matemàtica més important de l’època». Era realment impressionant la seva capacitat, però més enllà d’això, ella veia com una bellesa en les matemàtiques, de tal manera que va aconseguir uns teoremes que relacionen la simetria del món, tota la simetria, amb les lleis de la física. I, bé, a mi em sembla com increïble poder postular, diguem, tota la mecànica clàssica, tot el que altres homes havien fet de manera diferent, ella ho va fer a través de les seves Lleis de Simetria, de buscar la simetria, la conservació… Les seves lleis són de conservació de l’energia, conservació del moment, etcètera. Llavors, és una cosa fascinant. M’hauria encantat anar a sopar amb ella i provar una mica què hi havia en aquest cervell.

Nancy.  Hola, Debbie. Ets la primera dona mexicana a obtenir el doctorat en Física. Quines són les dificultats que has tingut com a dona llatina a la indústria tecnològica i científica?

Deborah Berebichez. Gràcies, Nancy, per aquesta pregunta. Jo crec que m’agradaria dir que les coses han millorat moltíssim des de l’època… Comparat amb Emily Noether, per exemple. T’explicaré que, a Califòrnia, a la Universitat de Stanford, que és una universitat molt moderna, molt progressista en moltes coses, al Departament de Matemàtiques mateix, on jo tenia la meva oficina, estava enfront d’uns lavabos i el fet que a penes feia deu o 15 anys havien posat lavabos per a dones en tot l’edifici… Abans d’ells, no n’hi havia. Llavors, els lavabos encara tenien els urinaris dels homes i, moltes vegades, arribaven les jovenetes i hi entraven i pensaven que s’havien equivocat. Llavors, tancaven la porta i venien a preguntar-me. I jo: «No, no, sí, sí, el que passa és que, bé, encara no arribem a considerar les dones part d’aquest ecosistema, no?». I ho dic perquè hi ha biaixos des del moment de sol·licitar admissió en els programes. A la feina, moltes vegades, m’ha succeït que vaig amb la meva contrapart, algun company de treball que és home, i fem alguna prèdica per convèncer el públic d’algun producte en el qual estem treballant, i, generalment, li fan les preguntes a ell. Encara que ell treballi en vendes i jo sigui la persona que sàpiga els detalls tècnics, no es dirigeixen a mi. Em passa molt.  I també, el fet de ser una dona hispana moltes vegades és com…Bé, llatina. Durant molts anys era: «Però tu perquè no estàs casada? Hi ha alguna cosa dolenta amb tu? o per què no tens fills encara? O…». Hi ha com també els biaixos de l’altre costat de la cultura pròpia, que un no és acceptat ni aquí ni a l’altre costat, oi? I crec que el que més m’ha ajudat en aquesta qüestió dels biaixos en contra de la dona són uns estudis que es van desenvolupar justament a Stanford per Carol Dweck. És una psicòloga que parla del mindset, de l’estat mental. Ella diu que comunament les dones són criades d’una manera i els homes són criats d’una altra manera. I això és en moltes de les cultures occidentals, als homes se’ls… Des de petits se’ls diu que tenen una intel·ligència, bé, no limitada. És a dir, que ells poden fer créixer la intel·ligència, el cervell és una cosa mal·leable…: «Escolta, pren riscos. Aprèn d’aquesta altra classe. No t’agrada això altre també? Has fallat, no et preocupis, noi, tu podràs, posa-hi ganes, tracta una altra cosa…». Llavors, els homes creixen com amb molta més confiança. I, quan són coses difícils, com ho poden arribar a ser la ciència, les matemàtiques, bé, doncs els homes venen amb una ja… amb una creença en les seves capacitats molt més gran. Mentre que la dona està més culturitzada, diguem, a agradar, a fer tot el que li és fàcil en lloc de prendre riscos. «I, vaja, que potser em donen una mala qualificació, o em va malament, o pensen malament de mi».

Llavors, no entren tant les dones a la ciència, perquè la ciència és una cosa on un com que es juga… És un joc, en realitat, com qualsevol cosa, et pot sortir bé, però potser avui has perdut el joc i no hi ha cap problema. Això és el que cal ensenyar. Però com que estem educats moltes vegades a millor fer el que a un li queda bé i el que ja un neix amb aquestes capacitats… Per exemple, jo tenia moltes capacitats, moltes més per escriure contes i fer coses de literatura, que, per a la física, i per aquí m’empenyia la meva família. Va ser una lluita que, encara que jo em sentia dolenta per això, era el que m’apassionava. I llavors aquest és el biaix que és el més difícil de treure, perquè és subtil. Ho veiem als anuncis de televisió. Fins avui, la meva mare, quan vaig a Mèxic i és hora de calcular el compte, per exemple, per pagar al restaurant i calcular la propina i tal, li dona el compte al meu marit i diu: «Calcula-la tu», i jo: «Però, mama, és a dir, tinc jo tinc postdoctorats en Matemàtiques». Però no, és que és l’home el que calcula, el que sap de matemàtiques, el que canvia la llanda del cotxe, en fi, no? Llavors aquest biaix és una cosa a la qual m’he hagut d’enfrontar. M’ha passat que… Tinc moltes companyes amigues en aquests àmbits que també, com que les veuen dones, els ofereixen cert tipus de treballs i no poden… no aconsegueixen arribar a, realment, ser executives i dur a terme les seves pròpies companyies o aconseguir manejar tot un programa dins d’una companyia gran. Llavors, és una lluita constant i és part del que em dedico. He creat diverses iniciatives a Costa Rica, a Mèxic, als Estats Units… per incentivar dones joves, especialment, al col·legi, a la preparatòria i també a la universitat, a ensenyar-los com programar aplicacions de telèfon mòbil que resolguin problemes de la seva comunitat i tal, i a ensenyar-los a com dominar el que es necessita per dedicar-se a aquesta fascinant àrea de la física i de l’enginyeria. 

Nancy.  Quins són els teus referents científics? I la divulgació científica?

Deborah Berebichez.  Bé, m’encanta una cosa que deia, em sembla que és el físic Feynman qui ho deia, i també l’hi atribueixen a Einstein a vegades, que deia: «Nosaltres, el nostre treball està plantat sobre les espatlles de gegants». És a dir, el fet que jo vaig poder estudiar Física, que vaig aconseguir arribar a això i treballar amb homes, premis Nobel i altres, és perquè moltes dones abans que jo van aconseguir trencar amb estigmes i arribar a obrir oportunitats perquè se’ns acceptés, al mateix temps que jo estic intentant trencar tots aquests paradigmes per a les dones més joves. Llavors, com a referents, bé, és clar, en la comunicació de la ciència tinc a Neil deGrasse Tyson a Nova York, que és bastant reconegut. Amb les noies amb les quals jo vaig fer el programa, va ser el programa número u del Discovery Channel, en anglès es diu Outrageous Acts of Science i segueix aquí, a Amazon Prime, a YouTube i altres.  La Carin Bondar, que és una biòloga que parla d’insectes i de les relacions entre ells, una dona increïble i meravellosa, l’Amy Elliott, que es dedica al 3D printing, a imprimir estructures i joieria, fins i tot, amb la seva màquina per imprimir en tres dimensions tot el que ella… Es posa, per exemple, les seves sabates: «Ai, doncs les vaig imprimir la setmana passada. Jo les vaig dissenyar». És genial. En fi, Jessica Banks, una amiga que està treballant en enginyeria… Tinc molts referents de gent que ha trencat amb aquests estereotips i ha lluitat per perseverar i guanyar-se la vida i ser líders en un camp en el qual estan envoltades, moltes vegades, per homes i en el qual, bé, no és tan fàcil sobresortir. I, malgrat el talent, cal lluitar una mica més, no? Llavors, això. Bé, és clar, m’encanta també en Brian Cox, que és un de Londres, un britànic, que és meravellós. M’encantava el programa de televisió, encara que és molt estereotipat, però el de Sheldon. Com es diu? Big bang Theory. Em sembla simpatiquíssim. Gairebé que em vaig casar amb un Sheldon, diguem. No tant, però sí, sí. Però, bé, hi ha molts referents. Si un cerca realment, avui dia, la comunicació de la ciència ha crescut moltíssim. I també dins de la ciència, bé, una de les persones que més valoro en l’aventura de la meva vida i que, de fet, va ser el premi Nobel amb el qual vaig estudiar a Standford, es diu Bob Laughlin.

El vaig portar crec que, l’any 2000, és a dir, fa molt temps. Però, bé, és una persona… Realment, un geni, el que els americans anomenen larger than life, és a dir, més gran que la vida mateixa, perquè estar amb ell és, tota l’estona, estar amb una ment que és totalment fora de la lògica comuna. És a dir, un pot estar pensant alguna cosa i tal, i ell farà alguna observació que pot ser que cometi un error, però té el coratge per fer-la i et sorprèn que moltes vegades l’encerta i té la intuïció correcta. Gent de la qual un pot absorbir i tenir el privilegi d’observar aquestes ments. I ha estat la bogeria de la meva vida, però d’allò més interessant. 

Carlota.  Hola, Debbie. Encara que la joventut participa sempre en la disciplina de la ciència i de la tecnologia, i encara que falta encara per córrer, quin missatge li donaries a la dona, als joves llatins, a tots els que volen continuar la carrera de la ciència i la tecnologia? 

Deborah Berebichez. Em fascina la teva pregunta, de debò, gràcies. I, en realitat, us necessitem. Necessitem tantes ments joves que ens ajudin a trobar i a resoldre els misteris de l’univers i els problemes més complexos que ataquen la humanitat avui dia. Fins i tot la informàtica quàntica es creu que pot ajudar a combatre el canvi climàtic, a fer molta… En la intel·ligència artificial volem gent que ens ajudi, amb la seva curiositat, a crear models que siguin més justos, que no tinguin biaixos en contra de certes poblacions, etcètera. I el meu consell principal, el que sempre dic és que: «No deixis que ningú et digui que no pots aconseguir els teus somnis, qualsevol cosa que un vulgui aconseguir». A mi… Recordo quan estava fent el doctorat i, cada vegada que jo tenia problemes, i òbviament els tenia diàriament perquè era un programa dificilíssim, i jo estava ara sí que amb la flor i nata els genis que tota la seva vida havien estudiat física i els seus pares es dedicaven a això…, jo parlava a casa meva, mentre que, als altres, quan trucaven casa seva els deien: «Tu pots», a mi em deien: «Doncs tira la tovallola, home, perquè ja et vam dir que això tu no ho pots fer, per què insisteixes? Torna a casa i ja, fes-te la vida fàcil, no?». I jo crec que vull combatre i vull donar-los el consell a molta gent que em trobo avui dia que em diu: «És que la meva família, o els mitjans, o això, em diuen que em dediqui a alguna cosa que em sigui més fàcil, però, encara que m’agradi això, em fa molta por. Trauré males qualificacions o m’anirà malament». Quan un té passió, un fa les coses perquè, d’alguna manera, a un li surti bé el resultat. Perquè, al cap i a la fi, la dedicació, el treball, és de les coses que ens donen més direcció en l’àmbit personal, gairebé espiritual, al que venim en aquest món a fer, no? Aquesta missió de vida, aquesta missió d’ajudar els altres, de deixar el món d’una manera millor de la que el trobem. Llavors, el meu consell és construir, no creure ningú. Pots construir el teu propi futur com tu… com tu creguis i amb els valors que tu tinguis.

I, per descomptat, connectar amb les múltiples dones i altres líders que hi ha al món que poden ajudar-te en els moments en els quals un se sent embussat o que no pot més, i tal. Però m’encantaria… M’ha encantat veure, per exemple, Graciela García és una de les dones de qui he sigut mentora. Ella era una mexicana que va arribar sense papers, sense ser legal, als Estats Units i per això a la mare li feia molta por presentar-la a gent i, bé, entrar a diferents competències i tal, però jo la vaig sentir… Quan vaig anar a visitar a la seva preparatòria, la vaig sentir amb molta curiositat i la vaig posar sota la meva ala i li vaig fer de mentora. I al cap d’un any, ella va guanyar el Technovation Challenge, que és un dels programes en els quals vaig ajudar, que Google va desenvolupar després l’aplicació, que el seu equip va fer professionalment. I tenen ara un fons al banc dels guanys, perquè és una aplicació que es ven, els guanys van ser per al college fund, és a dir, perquè elles poguessin pagar la universitat als Estats Units. I, bé, és una dona de gran èxit, ja es va graduar de Ciències de Còmput i això és el que a mi m’enorgulleix, que algú que no pensava que podia tenir aquesta capacitat, després de lluitar i després d’una empenta de mentoria, ho aconsegueix.

Eugenia.  Hola, Debbie, soc l’Eugenia. A mi m’agradaria preguntar-te sobre la intel·ligència artificial, perquè en els últims temps estem sentint a les notícies i mitjans de comunicació les dificultats, més que les dificultats, els problemes que pot implicar la intel·ligència artificial. Però em fa la sensació que no tenim realment informació de primera mà. Llavors m’agradaria que ens expliquessis què és la intel·ligència artificial i quins són els seus beneficis i els seus problemes, diguem-ne, que podria implicar.

Deborah Berebichez. Aquesta és la pregunta dels 64.000 euros. Tothom està preocupat per la intel·ligència artificial. Gràcies, Eugenia, per fer-la, perquè jo vull aclarir primer què és la intel·ligència artificial i els diferents tipus que hi ha, perquè és una tecnologia que encara està molt als seus principis i crec que a les notícies sents coses com que els humanoides i els robots prendran control de la humanitat i ens mataran a tots. I l’apocalipsi és molt a la vora. I no, no és així. La intel·ligència artificial és simplement un conjunt d’algorismes i maquinari, és a dir, ordinadors que es dediquen a tractar d’emular la intel·ligència humana. A què em refereixo? Amb la intel·ligència humana podem detectar el món: veiem i traduïm imatges al llenguatge, escoltem, també podem, després, pintar i crear imatges. Tenim aquests transformadors, pensem, prenem decisions, resolem problemes complexos. Això, res més, és el que s’està tractant d’emular. Per què? Per fer-nos la vida més fàcil. Tal com la revolució industrial va treure tots els treballadors agrícoles, i va posar màquines. Bé, doncs aquests treballadors, la gent deia: «Bé, molts sí que van perdre la feina», però també molts d’ells van haver de trobar noves feines que es van obrir arran de les noves necessitats i de la revolució industrial.

Similarment, estem en una època així, n’hi ha de quatre tipus, depenent de la seva funcionalitat, d’intel·ligència artificial: el primer és la intel·ligència estreta, o també se’n diu intel·ligència feble, que és quan només pot exercir una sola funció. Per exemple, el nostre Siri o Alexa, els nostres assistents personals. Bé, si jo li demano que jugui a escacs, òbviament no podrà. Si jo li demano que em detecti la cara, doncs tampoc, però si jo li faig una pregunta, me la podrà respondre. Per què? Perquè està dissenyada per a només complir aquest tram, diguem-ne, aquesta habilitat de respondre a preguntes contenint una gran quantitat d’informació, a això es dedica.

I en això és superior, de fet, a l’ésser humà, no és superior en tots els sentits, per descomptat que no, però és clar que conté, diguem-ne, tota la internet present. L’important és saber que no té memòria, no ho guarda a la seva memòria, viu en el present. És a dir, jo li faig una pregunta a la Siri o alguna cosa i em respon buscant, fent la cerca a Google, utilitzant el que un humà faria, però m’assisteix, diguem-ne, m’ajuda en la meva vida quotidiana. La majoria de les coses que tenim avui dia d’intel·ligència artificial caben en aquesta categoria. Ara, després tenim el que es diu «de memòria limitada». La intel·ligència artificial de memòria limitada és una mica més avançada perquè fa servir el present, però també té una memòria per a cert temps, guarda a la seva memòria. I a això em refereixo, per exemple, els cotxes, els vehicles automatitzats tenen ja a la seva memòria, diguem-ne, tots els carrers del mapa per on un va transitant, els semàfors, etcètera. No obstant això, també té l’habilitat de reaccionar a dades que li estan arribant constantment. Llavors té la memòria, però també reacciona a velocitats, càlculs amb sensors per saber a quina està un altre vehicle, la probabilitat d’un xoc, depenent d’una combinació de factors… Tot això calcula i, de fet, és molt més hàbil de tenir menys accidents que un ésser humà, encara que ens faci por, però, estadísticament parlant, és molt més segura aquesta tecnologia que els éssers humans en conduir. I llavors, fa un càlcul i et diu: «Bé, com podré avançar aquest cotxe sense causar un accident?» Aquesta és la memòria limitada, aquest en seria un exemple. La tercera classe d’intel·ligència artificial és el que en diuen la intel·ligència artificial de teoria de la ment. I hi ha aquest terme, «theory of mind» en anglès, ve de la filosofia i és quan una intel·ligència, un ordinador, un robot, el que sigui, un ordinador… és capaç de reconèixer una altra intel·ligència. Nosaltres no hem arribat a aquest punt, però imagineu-vos… No sé si heu vist el robot Sophia, és de Hanson Robotics, és una dona i emula el moviment de les faccions amb la cara. De fet, és una mica… fa por, en realitat. Vaig estar a Dubai fa poc, també tenen una humanoide, un robot que a la mirada hi havia alguna cosa, de debò, que un a vegades s’espanta. I, bé, òbviament està entrenat només per respondre, però sí que té també càmeres als ulls que pot tenir visió i detectar objectes. En fi, com arribant, estem tocant les portes d’aquesta intel·ligència en la qual es reconeix l’altra. I aquí sí, ja començaríem a tenir el raonament com els éssers humans, la capacitat d’utilitzar diferents estímuls: visual, auditiu, etcètera, per prendre decisions. Tot això acostant-se molt més a la capacitat d’intel·ligència humana.

I després, la quarta intel·ligència, que és com l’autoconscient, i també a vegades en diuen la superintel·ligència, és quan no només reconeix l’altre com un ésser intel·ligent i capaç de raonar amb ell, sinó que es reconeix a si mateixa. I aquí és quan la gent està argumentant sobre els drets, si tindran drets com els ciutadans, si podran votar, si les intel·ligències artificials seran conscients dels seus propis sentiments, de la seva pròpia empatia, si podran desenvolupar creativitat i qüestions que considerem avui dia exclusivament humanes. Això és simplement una teoria, una hipòtesi a la qual no tenim encara accés. No hi ha res que estigui ni trucant a la porta aquí. Llavors, ara, els beneficis poden ser immensos: hi ha aplicacions, per exemple, a mi una de les que més m’agrada és… Hi ha una companyia a la Xina que es diu Ping An, que tenen assegurances de vida i assegurances mèdiques, i té un munt de coses, però tenen una aplicació que es diu Good Doctor, «bon doctor», i només a la Xina pot passar que tenen 400 milions d’usuaris. I és impressionant perquè ha avançat el diagnòstic mèdic impressionantment, especialment en un lloc en el qual no tenien suficients metges qualificats per poder atendre pacients. Llavors, si es fa una radiografia, un raig X, el que sigui, s’envia a l’Índia o a un altre lloc en el qual s’analitza i els diagnòstics els fa moltes vegades un ordinador. Les cirurgies són moltes vegades entrenades per un gran cirurgià que l’està fent, no sé, a la ciutat de Madrid o el que sigui, però ara l’estan veient per vídeo, els està guiant a l’Àfrica i es pot… ha donat accés a un munt de gent, serveis de primera qualitat en qüestió de medicina que, si no, no podrien tenir-hi accés. També, calcula en quina farmàcia més pròxima a tu pots comprar els diferents medicaments que se’t recomanen. En fi, és una cosa que ha avançat moltíssim.

Un altre exemple és una amiga que té una companyia, Shiru, es diu, que està tractant d’utilitzar intel·ligència artificial per calcular diferents combinacions de molècules, totes químiques, totes venint de plantes per crear nous aliments que no siguin derivats d’animals. Llavors, ella ho combina tot i després li posa les característiques que vol, que sigui crunchy, que tingui gust de carn d’hamburguesa, que no sé què, i està… Bé, el gran d’això, també Shell, per exemple, la companyia d’energia, abans es trigava de quatre a cinc anys a analitzar si una planta d’energia o etcètera estava operant de bona manera o si hi havia errors i estava sortint el gas per algun forat o el que sigui, requeria un munt de gent, enginyers i especialistes. Avui dia, fa un munt de fotos, que un ordinador analitza amb xarxes neuronals, un algorisme meravellós, i ha reduït el temps de comprovar aquestes plantes d’energia de quatre o cinc anys a dos mesos. Increïble. Llavors, tenim tots aquests grans beneficis potencials. Ara, els riscos i els problemes també són enormes. Què passa? Que molts d’aquests algorismes s’entrenen amb dades històriques. I no estem entrenant-los perquè la humanitat millori, sinó que tots els biaixos, que ara tenim com a humans, si estem en contra de certes comunitats, de certes polítiques i altres, perquè hem vist que, per exemple, vam tardar deu anys a tenir Twitter fins a adonar-nos dels riscos tan forts, el poder que van tenir els russos, es va analitzar i es va trobar que hi havia milions de bots, de chatbots, que no eren éssers humans, que estaven programats per interferir en els resultats de les eleccions dels Estats Units al 2016, etcètera. 

Llavors, us recomano molt una pel·lícula que és a Netflix que es diu Coded Bias, no sé com ho van traduir a l’espanyol, però és la història… i surt aquí una dona entrevistada afroamericana que va estar a la presó, que va sortir i que va portar deu anys «portant-me increïblement, he treballat en mi mateixa, soc una dona de bé, ètica i altres, però cada vegada que intento sortir i ser lliure», perquè encara té certs programes, «l’algorisme em dona una puntuació baixíssima i soc com una esclava d’aquest algorisme perquè els meus drets humans són de saber per què està prenent la decisió així». I com molts d’aquests algorismes són caixes negres que no sabem per què, és perquè… porqueria que els posem, és a dir, les dades històriques que mostren que no ens hem portat bé com a éssers humans, no tenim l’ètica per fer-ho, perquè és la porqueria que sortirà. Són les decisions que sortiran. I si volem crear comunitats més justes, més ètiques, doncs hem d’operar amb equips i regulacions, també, governamentals i altres que es fixin en la transparència d’aquests algorismes, en quins biaixos s’estan introduint. I aquests són els riscos que… tinc una amiga, la Cathy O’Neil, meravellosa, que va escriure un llibre, també us el recomano, es diu Weapons of Math Destruction, «armes de destrucció matemàtica». I, a què es refereix? A tots aquests algorismes que li poden destruir la vida a molta gent o limitar les possibilitats a molta gent de moltes coses només perquè poden, i no tenim avui dia cossos, diguem, que fan polítiques públiques per examinar-los i requerir certs paràmetres que siguin justos.

Eugenia.  La meva següent pregunta és si creus o consideres que s’ha de ser un geni per dedicar-se a la intel·ligència artificial o si qualsevol és a temps de dedicar-s’hi.

Deborah Berebichez. M’encanta la teva pregunta. De cap manera. Ningú ha de pensar que cal ser un geni per dedicar-se a qualsevol de les ciències i els camps de tecnologia que existeixen. Al contrari, jo crec que és una cosa en el qual necessitem tanta diversitat de pensament, necessitem gent que sigui de les arts, gent que se li faciliti, diguem, relacionar-se amb el món d’una manera no analítica, etcètera, per tenir diferents punts de vista, per aconseguir una intel·ligència artificial que sigui més el mirall de tota la comunitat diversa que som, de gent amb diferents maneres de pensar. No, no és només per a genis, al contrari, jo sempre dic que també si jo ho vaig poder aconseguir, venint d’una infància en la qual sempre se’m va dir que no podia, mai vaig sentir que era especialment bona per a les matemàtiques, i vaig poder aconseguir arribar a convertir-me en física i treballar amb un premi Nobel, crec que qualsevol pot aconseguir les metes que es proposi. Jo crec que el que una ha de tenir per dedicar-se a la intel·ligència artificial és molta curiositat, molt d’interès per crear un producte, alguna plataforma que ens pugui resoldre alguna cosa o manejar el llenguatge com ho és ara el Xat GPT. D’alguna manera donar-nos respostes a diferents coses. No sé, crec que és un món molt màgic amb coses encara per descobrir. Bé, un univers infinit. Llavors m’encantaria, de debò, que els joves de debò pensin que qualsevol pot dedicar-se a això. I no importa l’edat tampoc.

Elvira. Hola, Debbie. Volia saber quina és la teva visió sobre l’educació i quina importància té sobre la vida per tu.

Deborah Berebichez. Elvira, aquesta és una gran pregunta. Gràcies. Jo vaig créixer en aquesta comunitat a Mèxic, dins d’una comunitat jueva. Els meus avis venien de l’est d’Europa, escapant dels pogroms d’una situació que venia ja la Segona Guerra Mundial. I, des de petita, el meu pare sempre em va dir: «Als jueus ens han fet fora de molts llocs i tot a la vida t’ho poden treure. Tot el que és material va i ve. L’única cosa que no et poden treure, és l’educació». I així vaig créixer i així ho crec avui dia. Sempre he pensat que els diners cal gastar-los en experiències, no en coses materials. I amb els meus fills ara gaudeixo de l’ensenyament, d’aprendre. Perquè no crec que l’educació sigui una cosa que exclusivament sigui en una aula d’una escola, que es necessiti d’una autoritat, d’un professor que ens ensenyi un contingut, que després l’absorbim i el memoritzem per un temps curt. No. Jo crec que l’educació és el plaer de descobrir amb la teva ment de què es tracta el món, ja sigui part de les humanitats, què em funciona a nivell ètic, en quins valors crec, què em funciona a nivell d’enginyeria. Escolta, no hi ha solucions que serveixin per això. Sempre animo, per exemple, als meus fills perquè construeixin les seves pròpies solucions. Cada divendres, sopem junts a casa meva i m’agrada preguntar-los als meus fills dues coses. Són encara molt petits, però els dic: «Què els ha agradat aquesta setmana?» Però la segona és: «Què han après i en què han fallat?» I els pregunto en què han fallat, no perquè vulgui crear un ambient negatiu. Al contrari, perquè vull celebrar els errors. Vull celebrar, perquè si no han fallat en alguna cosa, vol dir que no estan aprenent, que s’estan quedant còmodes amb el que ja saben. I per mi el regal més gran que un li pot donar a algú a la vida és el regal de l’educació, de la curiositat, d’aprendre una cosa nova, d’ensenyar-los alguna cosa, no de buscar-ho. Llavors, m’encanta, perquè moltes vegades, tornant també al que dèiem de la dona, que moltes vegades creixem en un àmbit en el qual fer errors o tractar d’entendre una cosa nova, de provar un nou esport, el que sigui, es veu com una cosa de risc, no necessàriament cultivada. I si un diu: «Explica’m en què has fallat aquesta setmana. Perquè, què hi ha de nou que has intentat aprendre?» I si un celebra això, crec que pot cultivar gent amb molta més confiança, amb molta més capacitat de fallar, la qual cosa també és capacitat de tenir èxit, perquè no ens quedem en els confins del que ja ens vol donar un mestre, ens volen donar els mitjans de comunicació, la televisió, etcètera, anem més enllà i per mi això és l’educació, és el somiar, el preguntar, l’anar pel que un vol i és una cosa que crec que és l’essència de l’ésser humà.

María.  Quan pensem en un científic, realment pensem en una cosa solitària, una cosa solitària en un laboratori, i no obstant això pensem després també que el tema de la col·laboració i la feina en equip hauria de ser important en aquesta àrea. Llavors hi ha com una dicotomia aquí que… Tu què opines sobre aquest tema?

Sí, bé, abans res, parlaré ràpid del tema de com es veu normalment als científics. Tinc un programa molt interessant en el qual he participat als Estats Units. Es diu I Am A Scientist, «Soc una científica», en el qual anem a escoles secundàries amb nens petits i se’ls demana que pintin, que dibuixin un científic i generalment dibuixen l’home blanc d’edat avançada, amb barba, ulleres antigues, amb la bata blanca, etcètera. I després de ser sotmeses a una setmana d’un programa en el qual tenim, bé, els hem parlat de la física, de la moda, la ciència de la cuina, etcètera, i s’adonen que la ciència és a tot arreu. I portem role models, diguem, moltes dones científiques que no es veuen en bata blanca i tal, i al final del curs els fem que tornin a dibuixar la científica i aquí tenim els pòsters, és magnífic veure com passen d’un científic així, tot com d’abans, a una versió molt més dinàmica que es relaciona, que té el mateix color de la seva pell, que parla com ells, que gaudeix de la vida com ells, etcètera. Llavors, això és molt important. I el segon, que crec que hi ha lloc per als dos tipus de ciència. Jo, al principi, em vaig dedicar als experiments, fins i tot vaig treballar a Slack en un accelerador lineal que és a sota terra a Stanford, i recordo que, en els articles de ciència, la llista d’autors era més llarga que l’article mateix. És a dir, és tanta la col·laboració, perquè són experiments de mil milions de dòlars, de molts centenars de milions, enormes. Llavors, hi ha, des del que construeix el túnel fins al que pren les mesures, els que fan la part computacional, etcètera. Llavors, hi ha una oportunitat de col·laboració enorme. Recordo que a mi això no em va agradar. I a la part teòrica és el contrari, que va ser on jo em vaig moure, aquesta part. Hi ha molts articles que estan escrits per un sol científic que només surt amb les seves equacions i la seva ment. A mi m’agrada alguna cosa més al mig. M’encanten els experiments, ja siguin teòrics o físicament fer els experiments amb un grup d’unes cinc a 10 o a 20 persones, en el qual existeix col·laboració perquè t’animes, fan bromes, et despertes d’hora, però tens un sentit aquests dies, perquè saps que arribaràs al laboratori i la gent és molt col·legial i col·labora i es respecten els uns als altres, però també un aprèn només d’aquesta manera.

Perquè sol no arribes a… arribes a les mateixes parets que has arribat sempre. Cal anar a conferències, conviure amb altres ments, altres punts de vista, veure com han dut a terme aquest experiment per allà a la Universitat de Nova Zelanda, quin element van usar, amb quina equació van resoldre… De tot això, un ho ha d’absorbir i només ho aconsegueix amb una col·laboració. Llavors, a mi m’encanta, la visc… bé, tinc la meva feina, però m’ho passo genial durant l’any anant a conferències, parlant per Zoom amb enginyers, tecnòlegs, fins i tot amb gent que… amb artistes que em diuen: «Aconsella’m sobre com fer una exhibició amb aigua i amb flors al mig de la ciutat de Nova York. Quins són els límits físics per aconseguir això?», i tal. Em fascina interactuar amb diferents comunitats perquè, és el que li dona com el, no sé, l’spice a la vida, aconseguir entendre que el món està compost d’una quantitat enorme de punts de vista.

Paula. Ciència i art, números i lletres, Debbie. Estan realment tan separats com sembla, la ciència i la tecnologia de la creativitat i les arts?

Deborah Berebichez. M’encanta la teva pregunta. Si la ciència i l’art estan separats. Avui dia, als Estats Units, per exemple, l’acrònim ja no és «STEM», ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques, sinó que és «STEAM». Li agreguen l’art. Perquè jo crec, de fet, que la ciència i l’art estan molt més enganxats que moltíssimes altres coses. A vegades, quan creixem, la manera en la qual se’ns ensenya la ciència és molt avorrida. A les classes, les matemàtiques… Bé, jo confesso que entenc molt bé per què a molta gent no li agrada perquè, en realitat, és poc inspirador, sembla tot quadrat i sembla que totes les respostes són exactes. Res pot ser més lluny de la realitat. És a dir, realment, quan un fa ciència, ja no hi ha resposta. És a dir, realment és un art veure algú, per exemple, un físic teòric, veure com escriu les equacions i un pensa linealment: «Anirà per aquí… no… Ostres! Se n’ha anat per l’altra banda». És com veure un pintor, que dius: «Bé, està pintant molt “a la Picasso”, tot quadrat així», i de sobte et surt amb el puntillisme. La creativitat en la ciència és enorme. Així mateix, també crec que en l’art hi ha un munt de coses que tenen a veure amb ciència que els artistes han de considerar. La música, bé, és… una de les meves prèdiques favorites va ser amb un músic bastant famós, de música jazz a Nova York. Ell tocava la música i després em posaven a mi a explicar tota la qüestió del to, el pitch, les freqüències de vibració d’una guitarra, etcètera. És a dir, tot. Explicàvem la ciència del so, la ciència del color, la física de tot, de com juguen certs materials amb uns altres, em fascina aquesta combinació. I, avui dia, crec que hi ha un munt de disciplines. De fet, crec que al MIT hi ha tot un mestratge de la cuina, una sèrie de llibres de Nathan Myhrvold que tracta el menjar com si fossin objectes físics. És a dir, és que, perquè la carn estigui feta perfectament, mesures com amb un ressort la flexibilitat del filet, com si… el modelen, com si fos un ressort, en fi. És a dir, hi ha un munt de coses… només pots crear certes begudes, certes postres si tens en compte les lleis interessants de la física de fluids, i altres. Llavors, crec que hi ha una combinació. I a més a mi m’encanta, de fet, per exemple, l’ordinador quàntic, el que està feta de superconductors, que és en el que jo treballo, m’encanta, físicament és elegantíssim. Tu,  tan sols posa-ho a Google i t’adonaràs que és com un canelobre. Li diem el canelobre d’or. De fet, són peces fetes d’or perquè hem de enviar-hi polsos de microones per aquí. Han de ser molt específics. Em sembla una peça d’art i algun dia vull dissenyar un collaret o una joia. No ho he fet encara, però sí que vaig dissenyar unes arracades que utilitzo, que tenen un circuit dins de l’ordinador i li vaig parlar a la meva amiga Amy i li vaig dir: «Escolta, m’encanta això, no em pots dissenyar unes arracades? I me les poso a cada conferència que vaig». I les dones em diuen: «Ai, jo vull comprar-les i tal», perquè crec que hi ha moltíssim art en aquestes coses. I si ajuntéssim… m’encantaria tenir com un campament una vegada a l’any amb científics i artistes i crear alguna cosa en conjunt i que es comuniquin i es relacionin d’un costat i de l’altre. Seria magnífic.

Alejandra. Hola, Debbie, podries explicar-nos com utilitzes les teves habilitats científiques i tecnològiques en el dia a dia? Podries posar-nos-en algun exemple?

 A mi m’encanta i m’agradaria escriure un llibre per a nens de la teva edat, justament, de com aventurar-se al món quan els teus poders són coses que té la física. Per exemple, poder ser una partícula o una persona quàntica que pot ser a dos llocs al mateix temps. I què passaria? Llavors, jo sento que ser científic és un amor per la veracitat, és a dir, la curiositat sempre és arribar a una resposta, però el procés és com molt un joc. Llavors, en posar-se aquestes ulleres, un des que es desperta, no sé, si un s’està rentant les dents i un posa alguna cosa al microones i em pregunto: «Bé, però per què el formatge, aquest tipus de formatge, es fon?» Així, es fa tot així, però no es fa líquid, perquè quan escalfo un sòlid, normalment el gel, per exemple, si l’escalfo, es torna aigua, no es torna alguna cosa, així com, xicletosa i amb certes propietats. Llavors: «Ah, bé, em poso a investigar». Doncs resulta que hi ha diferents tipus de formatge, són sòlids, de diferents tipus i les molècules de dins del formatge tenen diferent cohesió i s’empenyen més en uns formatges que queden més durs i en uns altres els bonds, diguem, les unions entre les molècules són molt més febles, llavors després ho escalfes i l’escalfor l’única cosa que vol dir és afegir-los moviment a les molècules. És l’única cosa. Llavors es comencen a moure i es desenganxen i llavors es torna ja un líquid en el qual es mouen fluidament, i així. Preguntar-se qualsevol cosa. I una altra vegada, el plaer de preguntar perquè Feynman va escriure un llibre que es deia The Pleasure of Finding Things Out, «El plaer de descobrir les coses», i m’encanta. Si la meva filla em pregunta: «Mama, per què el cel és blau?» Dic: «No sé. A veure, pensarem». El pitjor que podeu fer amb nens joves, de la teva edat, per exemple, és dir-los: «Busca-ho a Google, llegeix-ho en un llibre, pregunta-li al teu papa». No. Tractarem de trobar la resposta com si fóssim cavernícoles i acabem d’arribar a un altre planeta i aquest és el món. A veure, bé, doncs deu ser que algú ho va pintar. Les molècules d’aigua. Bé, doncs no, perquè aquests caurien com a pluja. Bé, i tindrà a veure amb el sol i el reflex i l’angle en el qual em poso, i tal. I bé, aquí un pot, encara que no arribi a la resposta… perquè just aquesta de per què el cel és blau potser no és tan senzilla, o per què l’arc de Sant Martí té coses bastant detallades, però potser no he arribat al final. Però sí que he tingut el plaer d’utilitzar el meu cervell, utilitzar el meu cap per raonar i veure els límits de la meva raó i quan puc experimentar. Un dels meus experiments favorits va ser quan a la llicenciatura ens van donar quatre hores i ens van donar, crec que era només un pal de fusta i una pedra, o només un pal i em van dir: «Intenta mesurar la distància de la terra al sol». Era mesurar la distància o era mesurar el diàmetre del sol?

És clar que havia de ser algun ordre de magnitud a prop, és a dir, calcular-lo, però utilitzant només això. Què fèiem les quatre hores? Era perquè veiéssim l’ombra. Ens en vam anar a un pàrquing, un garatge amb cotxes. Jo era allà feliç, fascinada, veient i pintant en un paper amb un llapis les ombres, com anaven canviant i imaginant-me quins principis físics podria utilitzar per mesurar-lo. Llavors, tu et sents un descobridor, mai t’avorriràs perquè pots tu sola raonar i descobrir coses. I qui sap, potser descobreixes una cosa nova o descobreixes una nova manera de veure el món. I que bonic és l’orgull que crearàs en tu mateixa i compartir-ho amb els teus amics, amb els teus familiars, és magnífic.

Daniela. Hola, Debbie, el meu nom és Daniela, soc una dona llatinoamericana com tu, així que un plaer i m’encanta que siguis aquí, tot el que ens has comentat. Bé, entre això, ens has dit que vas néixer a Mèxic, que vas estudiar als Estats Units, vas guanyar una beca. I volia saber què consideres que t’ha aportat conèixer a través de les conferències i de diferents llocs, diferents cultures i diferents persones. Què t’ha aportat a tu en el terreny professional, principalment.

Moltes gràcies per aquesta pregunta, Daniela. Crec que en reflexionar què m’ha aportat haver visitat i viscut en diferents països, crec que et manté humil. Aquesta és la meva resposta. Per què? Perquè un arriba… Jo vaig arribar dels Estats Units havent anat a una de les millors universitats i vaig arribar a Finlàndia i de sobte resulta que l’economia és molt més petita i vaig tenir moltíssima dificultat a trobar una feina, per exemple, com a immigrant. Llavors, arriba un a un altre sistema en el qual la cultura és diferent, el que es valora és diferent i llavors t’adones que tot el que creus que era cert en un lloc, de sobte no és cert en un altre. Llavors, et manté constantment volent aprendre d’una altra cultura, d’una altra gent. També, t’ensenya, a mi i als meus fills, de molta diversitat i de com constantment amplies i amplies la teva definició de diversitat i et… És molt impressionant, a vegades, el tipus de coses a les quals un s’enfronta i que un ha d’aprendre a respectar, a valorar d’altres cultures, d’altres llocs. Els finlandesos, admeto que poden arribar a ser gent molt estranya i, moltes vegades, per exemple,  I, al principi, em costava moltíssim entendre per què, és a dir, què tenia jo de dolent, o com em veuen, que no volen ni tan sols saludar-me els veïns. Però després em vaig anar adonant que no teníem res de dolent, que simplement aquesta és la seva cultura. És: mentre més lluny estiguin d’un altre ésser humà, és el millor que els pot passar. Llavors, te n’adones i intentes adaptar-te. Igual que quan vaig a Mèxic i, una altra vegada, he d’adaptar-me als comentaris i a les cultures llatinoamericanes, i tal. Llavors, crec que al principi em feien por perquè vaig dir: «Pobres dels meus fills, canvien d’escola i, bé, estaran tots confosos, parlem tres llengües a casa», i, no sé, això em preocupava bastant, però ara crec que és una cosa meravellosa perquè la meva filla parla algunes paraules de finès, que és complicadíssim, però entén espanyol, parla en anglès i es relaciona amb gent de tota mena, de tot el món, de totes classes socials, de totes les etnicitats, i és una cosa que mai hagués pogut obtenir si l’hagués criat només a Mèxic, en aquesta comunitat tancada, petita en la qual vaig créixer. Llavors, crec que és una gran oportunitat, i més per als joves de la seva edat que s’ha obert tant el món.

Hi ha oportunitats, beques per fer estudis, fer un any fora del teu lloc, d’on viu la teva família i vas créixer. Pots viatjar, pots col·laborar en qualsevol carrera, avui dia, amb artistes i científics de tot el món, a través de les xarxes socials pots aprendre. Crec que el món és molt més obert i hi ha més possibilitats de les que quan jo mateixa estava creixent. Llavors, els recomano moltíssim aprofitar això i mantenir-se amb aquesta curiositat i humilitat de respectar i aprendre, perquè de tots podem aprendre. I, bé, se’ns ha acabat el temps. Us vull agrair haver passat aquesta tarda amb mi, realment ha estat un dels meus dies favorits de l’any, poder parlar amb vosaltres i aprendre de les vostres preguntes, veure les vostres cares entusiasmades, o a vegades avorrides, no, no és cert. Bé, i adonar-me de quanta curiositat hi ha sobre aquests temes. I, bé, voldria encoratjar-vos a cadascun de vosaltres a tornar-se mentor de… No es necessita un ni ser un geni, ni saber d’una cosa massa, és a dir, pot un amb el que ja vosaltres sabeu, a algú, us asseguro que a algú a la vostra vida, vosaltres podeu ajudar. Agafar el fill del veí, el vostre fill, un familiar o algú major d’edat, a qui sigui, un nen… i ajudar-lo a descobrir, a descobrir la naturalesa del món, ajudar-lo a preguntar-se coses. I crec que és el millor regal que es us podeu fer a vosaltres mateixos i al món perquè milloreu les coses més del que estan. Moltíssimes gràcies.