La importància d’escoltar: “Jo crec en tu”
Fernando Romay
La importància d’escoltar: “Jo crec en tu”
Fernando Romay
Exjugador de bàsquet
Creant oportunitats
El valor de ser diferent
Fernando Romay Exjugador de bàsquet
Fernando Romay
Poques persones desprenen tanta simpatia i bonrollisme com l'exjugador de bàsquet Fernando Romay. Però, de jove, no ho va tenir gens fàcil: amb 14 anys feia dos metres, no cabia al pupitre de l'escola i feia servir roba “de senyor gran”. A la seva Corunya natal, era un gegant amb ment de nen que tots assenyalaven. Fins que un company el va animar a jugar a bàsquet: “Jo era maldestre i descoordinat, però molt, molt alt”, explica. Anys després, el Reial Madrid el va fitxar pel seu equip juvenil. Allà li van fer veure que les seves diferències eren virtuts: “Em van dir que em necessitaven, que la meva morfologia podia ser útil a l'equip”. Per a Romay, això va suposar trobar el seu lloc. Des de llavors, aquest “gegant” entranyable anima les persones a entendre el valor de la diferència: “Sempre hi ha algun lloc on pots sentir que encaixes”, conclou.
Fernando Romay va jugar a l'equip de bàsquet del Reial Madrid des del 1976 fins al 1993. Va participar als Jocs Olímpics de Moscou (1980) i Los Angeles (1984), i és famós per ser l'únic espanyol que ha posat un tap a Michael Jordan. Als anys 80, va formar part d'una important campanya contra les drogues dirigida a la joventut. Actualment treballa amb la Federació Espanyola de Bàsquet per difondre i promocionar els valors de l'esport.
Transcripción
Però bé, jo no he vingut aquí a parlar de la meva vida, que sí. La veritat és que sou… Que atents! Ningú m’ha fet… Us assembleu a les meves cunyades quan parlo i intenten buscar un defecte. No, home, no. Que bé. Vinga, teniu alguna pregunta o alguna cosa, a més d’un somriure meravellós?
El Madrid només tenia dos equips. Un juvenil i un altre, júnior. És a dir, vint-i-quatre jugadors per fer planter. I arriscar-se a agafar un xaval que no en tenia ni idea, perquè jo vaig començar la prova… Imagina’t, venen els millors d’Espanya a provar aquí, els fiquen en una pista a jugar i hi fiquen un de molt alt, molt alt, molt alt, totalment descoordinat. No, no, sí, és a dir… Per caminar i mastegar xiclet parava, mastegava xiclet, caminava, parava, mastegava… Era impossible de fer. Fins i tot ara també de vegades em passa això. Però bé, un completament descoordinat i no… Impossible, no encertava. Aleshores al cap de cinc minuts em treuen del partit que estaven jugant i vaig dir: “Com ho he fet?”. I diu: “Ah, fatal. Tira en aquesta cistella tu sol”. Em poso a llençar jo sol i al cap de cinc minuts em treu. “Com va?”. Fatal. I al final, hi havia un preparador físic, l’Eduardo Pedraza, que em diu: “Va, farem proves”. Aleshores vam començar a fer exercicis de salts, multisalt, segons de triple… I al final vaig acabar fent la prova de caminar amb els ulls tancats per una ratlla i sentia que deia per darrere: “Si no se separa gaire, no té gaire mal neurològic i podem fer alguna cosa amb ell”. No em devia separar tant com creia perquè em vaig quedar al Madrid i em van dir una frase que jo crec que tots hauríem de sentir en algun moment. Pugen l’entrenador de juvenils i el de júnior, en Tomás González i en Rafa Peiró, i es posen a parlar amb els entrenadors en cap, que eren en Ferrándiz i en Lolo Sainz.
I els dos entrenadors del planter feien gestos com… I els que havien de prendre la decisió només feien un gest que era… I jo estava a baix mirant tot això, imagina’t, com deu graderies cap amunt. No sentia què deien, només veia els gestos. Jo deia: “Me’n vaig a casa meva tranquil·lament. Has estat a Madrid, aquí, tal com en Pepe Isbert, a la Plaça Major, buscant en Chencho, on ets, Chencho? Doncs una cosa així. I has tingut una experiència fantàstica, que és estar amb el Reial Madrid”. I quan van arribar em van dir una frase, jo crec que de les més importants de la meva vida. Em diu en Tomás: “Et quedes a l’equip, xaval, perquè jo crec en tu”. Fins i tot amb catorze anys i sent un descerebrat com jo, que et diguin “jo crec en tu” és una cosa que marca molt. I, a partir d’aquí, era tan gran la sensació, d’una banda… A veure, com t’ho explico? D’alegria perquè em quedava i tal, però de responsabilitat per no trencar la creença d’aquell senyor que m’estava donant aquesta oportunitat. Soc dels que pensen que sempre has de trobar algú que cregui en tu i al mateix temps hauries de creure tu en gent. Jo crec que la creença dels uns en els altres és fonamental. Hi ha moltes frases que no diem gaire sovint. No diem molt sovint “gràcies”, no diem molt sovint “si us plau”, no diem molt sovint “t’estimo” i no diem molt sovint “crec en tu”. I cal dir més “crec en tu”. A tu t’han dit “crec en tu”?
Llavors el que vaig trobar va ser com una família. Una família que em va acollir, que va suplir la família, que em va tutelar, que m’ensenyava, que feia… Jo soc dels que diuen, o dels que pensen, que soc el que soc gràcies a tota la gent que he tingut al voltant que m’ha aportat coses, coses molt bones. I aquesta família és la que vaig trobar jo dins del bàsquet. Aquesta jo crec que és la primera cosa que t’ha d’aportar dins dels valors que ha d’aportar el bàsquet. El sentiment de pertinença a un equip, la il·lusió que has de posar per aconseguir les coses. Després, parlant del món modern, del món més millennial, més… Jo crec que hi ha dos valors que té l’esport, que té el bàsquet en aquest cas, que són fonamentals. Un és: el que és veritablement bo per a tu, no és immediat, i a vegades donem poca importància a allò bàsic i allò bàsic és el que ens omple de veritat. I per aconseguir el que és bàsic, botar amb l’esquerra, aprendre a manejar, llevat que siguis esquerrà, amb l’altra mà… Això requereix molta feina i és el que et portarà el dia de demà a ser un bon jugador, el que et diferenciarà. Aquestes coses bàsiques. Doncs la vida és el mateix. D’això també se n’ha d’aprendre. I sobretot la capacitat d’il·lusionar-nos. Estem en un món on perdem la il·lusió molt fàcilment. Tenim molt postureig i poca il·lusió veritable.
De fet, hi ha una pel·lícula que diu una frase que més o menys diu que la gent creu que viu quan respira, però en realitat vius quan alguna cosa t’emociona tant que deixes de respirar. I és veritat. El bàsquet, a banda de l’asfíxia, que jo m’asfixiava de seguida, deixes de respirar en moltíssims moments perquè estàs vivint una emoció tremenda i s’ha de deixar de respirar més. Que les coses t’omplin.
I ara mateix ja els equips ja són ja no només dels que estan al teu costat. Ara mateix, si estàs treballant pots tenir un equip plurinacional, no sé, o sigui, amb les xarxes socials, amb el 5G, pots estar treballant en directe amb moltíssimes persones, fent moltes coses, amb la qual cosa tenim moltes més raons per unir-nos als altres, però sempre aportant això: aportant la diferència, cosa que et fa diferent. Jo tinc alguna cosa que he de posar allà, la poso i estic disposat al que sigui per l’equip, al que sigui. I a més perquè un equip sigui equip de debò hi ha un moment clar i és quan tens alguna cosa que t’espanta de veritat i lluny de guardar-t’ho per a tu per no demostrar debilitat, ho poses a l’equip i l’equip t’ajuda. A partir d’aquí et sents molt més reconfortat a l’equip i ja està. En moments d’un partit, la gent et… Estàs passant un moment crític i de cop i volta dius: “Escolta, què faig jo per poder fer això?”. I algú hi va i et dona una solució. Potser és el més veterà, que no juga ja perquè és molt veterà, potser és un entrenador, potser és un company. “Doncs mira, per què no fas això?”. Aleshores dius: “Hòstia, com mola tenir un equip”. I a partir d’aquí com que es va unint cada cop més i es va fent més indissoluble la unió. És important, amb la qual cosa per fer un equip el primer que heu de fer és parlar a calçó tret, exposar pors, exposar-ho tot i saber tenir la confiança suficient com…
No de “jiji, jaja” i fem menjars i ens n’anem a donar una volta. No, no, no, en els moments de veritat quan estàs veritablement fotut, exposar això a l’equip perquè t’ajudi. Això és un moment sublim de l’equip, això també és fonamental.
Si dius a algú que faci el que pot fer, farà el que pot fer i serà molt més feliç i ho farà molt millor, amb la qual cosa cal buscar el lloc on veritablement et sentis bé, et sentis feliç i et sentis a gust. I jo al bàsquet ho he trobat. Vaig passar de ser mirat a ser admirat. Vaig passar de ser comentat a ser elogiat. Això m’ho va dir un company que tenia a la Ciutat Universitària, a la pensió. N’hi havia un de més gran que jo que jugava en les categories següents: als júniors del Madrid, un basc de dos metres pelats que era com un dau. Ho tiressis com ho tiressis, abultava el mateix. Era dos metres per dos metres, per dos metres, amb unes mans… De debò. I em va dir: “Fernando, val més que triomfis perquè tens tots els condicionants per triomfar. I si no triomfes per culpa teva, et foto una hòstia que fas nit a l’aire”. Escolta, que ho he entès, que em va quedar això claret, claret. O sigui, de veritat, és d’aquelles frases que et queden i que dius… Sembla mentida, per molt obtús que siguis, ho has enxampat. I a més va fer així amb la mà que vaig dir: “Si em dona, de veritat, faig nit a l’aire”. I a partir d’aquí, entre el “crec en tu” i el “fas nit a l’aire”, escolta, com per escatimar esforços. No fotis. Allà estava jo, donant-ho tot. Però és això, cal…
Has de trobar el teu lloc, l’has de trobar i saber on ets. Gent que t’aporti al teu voltant i passis de ser mirat a ser admirat.
Que en la següent jugada en va fer una que salta i quan és a l’aire vaig dir: “Et cagaràs, que ja a l’aire no pots fer res, et caurà un altre tap”, i no sé com ho va fer i va tirar darrere meu. O sigui, mentre jo vaig fer “ping”, ell es va quedar a l’aire tot el temps i vaig dir: “Aquest paio és sobrenatural” i, efectivament, és sobrenatural. Per això, això del tap a en Jordan és… De vegades… Home, l’anècdota està molt bé per… Mola, per posar una medalleta està molt bé, però no és res més que una medalleta. I a la nostra vida tindrem ocasió de posar-nos medalletes o de quantificar. Som molt donats a quantificar o a dir: “En la teva història, en la teva carrera esportiva, n’has tingut set…”. No sé ni què he guanyat, de veritat, no ho sé. No m’importa què he guanyat. És molt més el que he hagut de passar a cada campionat per poder guanyar. I aquí sí que passen vivències i passen anècdotes, que és l’important del camí. Anècdotes dins dels jocs, en la convivència que teníem entre els atletes. Jo era, a més, molt… A veure, jo soc molt tafaner. No sé si ho sabeu, però jo soc molt tafaner. Aleshores jo investigava. Era la primera vegada que anaven les noies de gimnàstica… No de gimnàstica, de natació sincronitzada, perdó, a uns Jocs Olímpics. I jo deia: “Ostres, i com entrenen unes noies de natació sincronitzada?”. És clar, les llences a l’aigua i a veure, fins que ho facin bé? No, elles el que fan és el ballet amb moviments una mica ortopèdics.
Perquè a més a l’aigua no pots tenir moviments així com molt cadenciosos, sinó que estàs en un entorn que t’ofereix resistència, de manera que si vols portar-ho, ha de ser tot molt marcat i molt pautat i amb moviments que a l’aigua queden bé, però fora de l’aigua queda una mica el Robocop, oi? El “cruzaíto”, doncs el Robocop. I jo anava a veure-les entrenar. I allà vaig aprendre moltíssim de moltes coses, de gent que no són esportistes d’alt nivell, però són esportistes d’alta dedicació i s’entrenen com si fossin d’alt nivell i a més s’ho han de pagar tot. Si entrenen quan se’n van de la gent. Quanta gent hi ha que fa esport així? I quants esports hi ha que es fan així? Quan em vaig ficar al futbol americà vaig poder veure això. Quan vaig estar al ‘Mira qui balla’, els ballarins de saló fan això contínuament i a més les classes els costen molt. I si ve un professor que és meravellós i tal, s’han de deixar una pasta per estar tres dies aprenent-ne i tot això. El camí, noi, el camí. Has de tenir els ulls molt oberts per veure tot el que passa al teu voltant i estar contínuament rebent input. I més ara encara, no? Jo ho dic als xavals i fins i tot quan vas a un equip, vas a algú, i li fas pregunta trampa, la pregunta garrafó: “A veure, qui vol ser el millor jugador de l’equip?”. Aleshores aixequen la mà. És clar, tots volen ser el millor. Què és el que has de ser? Ser millor. O sigui, que cada ics temps t’analitzis i diguis: “Em sento millor persona, millor professional, millor pare”, no sé, millor, simplement millor. Si ets millor, mai no pararà la teva evolució. Ser el millor és fàcil: juguen en un altre equip pitjor. No s’ha de quantificar, s’ha de millorar, s’ha de fer camí. S’ha d’estar al màxim.
I quan veus algú així dius: “Ostres, és que no calen gaires coses”. Jo, per exemple, quan vaig arribar al Madrid no tenia sabatilles perquè calço un número extraordinari, molt més que l’ordinari, i no tenia sabatilles i vaig estar com quatre o cinc mesos sense sabatilles. Els ensenyaments d’en José van ser: “Aprofita aquest moment que no tens sabatilles. Comença a fer condició física, que tampoc no necessites córrer, sinó fer peses. Agafa força, aprèn a agafar la pilota, a botar…”. Tots aquests entrenaments que ara s’ensenyen als nens amb vuit anys jo els vaig fer en dos mesos, amb catorze anys, així, per poder… O sigui que no cal tampoc el… Que si vols aprendre, és molt més la voluntat que els mitjans que tens al voltant, i moltes vegades a la nostra vida ordinària… La vida, eh? No tu. No fotis, no? La vida sempre. A la nostra vida ordinària busquem disculpes per no fer les coses, perquè falta això, falta allò altre, no es pot fer perquè… No, no, no. Aprofita-ho tot per millorar, per ser millor. No per ser el millor, per ser millor. Jo crec que això és fonamental.
Jo crec que això és el que vaig ensenyar als meus fills. I després que siguin feliços, que busquin la seva felicitat, que la felicitat és a una cantonada. Potser et fots de cops cinc vegades, però al sisè trobes el teu lloc i aprecia’l també. Aprecia’l.
Però diguem que el germen de tots aquests que han arribat a dalt són aquests campionats i llavors és veure els xavals… I després veure’n algun ja que ha arribat a Primera Divisió em sembla meravellós. Em sembla meravellós perquè a més a més conserven moltíssims d’aquests valors que se’ls inculquen. Mira, sense anar més lluny, la temporada anterior es va fer el campionat a San Fernando, el campionat de mini, i van arribar a la final Catalunya i Andalusia. I aleshores Catalunya estava jugant de meravella amb una defensa, uns xavals… I estava guanyant Andalusia. El partit al principi estava així. Al final es va enlairar a la segona meitat i tal… Perquè aquí es juguen sis sisens, podríem dir. No quarts, sis sisens. I com al quart ja es va enlairar i a partir d’aquí va anar prenent avantatge, avantatge. I quan quedava un minut de partit, l’entrenador d’Andalusia demana un temps mort. Aleshores el de Catalunya es va quedar com “flaixeat”, agafa el temps mort, crida els jugadors i es posen a la rotllana del temps mort. I llavors l’entrenador d’Andalusia havia demanat temps mort perquè es col·loqués el quintet que estava a la pista més tots. Es van col·locar al camp i el cos tècnic els estava aplaudint. No volien res més que reconèixer l’esforç que havien fet els xavals. El de Catalunya estava donant ordres i, no sé per què, aixeca la vista, veu el que estaven fent els altres i diu: “Perdó, perdó, perdó”.
Es fa enrere, col·loca el seu equip en fila i un cop s’acaba el temps mort, els xavals de Catalunya donant-li un aplaudiment a… Tu veus això en un camp de bàsquet jugant-se una final d’un campionat d’Espanya, de minibàsquet per seleccions, que els xavals havien entrenat amb la pandèmia, amb tot, entrenant a casa seva, entrenant… I quan veus que fan això dius: “Ostres, mola, mola”. Això és el que ha de ser el bàsquet. Això és el que ha de ser l’esport, el que ha d’aportar a aquests xavals. Això és una lliçó per a ells, i per a tots els que estaven al camp tremenda. I és el que em fa congraciar amb el bàsquet molt més que les finals o que els campionats d’Europa i tot això, que també, però això és realment el que val de veritat.
Doncs és clar que ho has de fer, però en el moment ho has de relativitzar una mica i això com ho fas? Sempre amb sentit de l’humor, sempre amb sentit de l’humor. I a més el seriós amb un somriure entra més. O sigui, si tu vols donar un ensenyament, fes-la fent que la gent somrigui. Com que t’obre les orelles i t’ho obre tot. Hem de somriure més tots. Estem en un món molt crispat, hem de somriure molt més. Sí, tu també. Veus? Ho hem de fer. Bé, doncs jo crec que ja hem acabat, no? Simplement vull dir-vos que moltíssimes gràcies. Moltíssimes gràcies per escoltar-me. Moltíssimes gràcies per les vostres preguntes. Espero que us hagi valgut per a alguna cosa. I espero que, a partir d’ara, quan veieu un partit de bàsquet, de futbol, de qualsevol altra cosa, o quan aneu per la vida, us sentiu orgullosos que sou diferents i que ser diferent mola i mola molt. Així que un aplaudiment per a vosaltres.