Un cap de setmana d’infart

Hernán Casciari. Bé, moltes gràcies. Ja és suficient. Em sento honrat, afalagat. Veig gent molt diversa. I veig, alhora, persones que esperen alguna cosa. Em dic Hernán. Soc escriptor des dels… Des que tinc ús de raó sabia que escriuria. No és una cosa que em va ocórrer de gran. Ni tan sols amb una mitjana edat. Ni tan sols vaig tenir la fantasia d’algun dia ser escriptor. Soc escriptor. Crec que la primera cosa que vaig pensar quan vaig tenir ús de raó estava relacionada amb mentir a algú, dir alguna cosa que no era. Alguna cosa que no era veritat. A la meva mare, suposo, que era la que estava més a prop. No ho sé, no tinc aquest record. Sí que tinc el record de l’adrenalina que em causava mentir. Mirar als ulls d’algú i, amb la mirada de la certesa, dir alguna cosa que no era veritat. Era el que m’agradava, el que em generava unes formigues al cos. Jo no sabia que això era ser escriptor. Els meus pares tampoc ho sabien i, per això, em pegaven cada cop que ho feia, perquè et diuen que mentir està malament.

Mentir és el pitjor que pots fer com a ésser humà. Dir a una altra persona, a un germà, a un pare, a un amic, alguna cosa que no és, està penat socialment. No obstant això, jo, de petit, veia que la realitat, les coses tal com eren, m’avorrien moltíssim. Em continua passant. Obrir un diari, escoltar un informatiu o la ràdio. Persones explicant com està el món, com està el clima… A mi m’avorreix. M’avorreix perquè ens fa incapaços de sospitar que podem millorar com a espècie, per exemple. Encenem la ràdio i el que diuen no és bo, és la realitat. En canvi, jo tanco els ulls… Ara que tinc 52 anys, però també quan en tenia set, prefereixo que s’imaginin el noi de set anys en un poble de la província de Buenos Aires, amb una realitat que no era la que tenia ganes de veure ni d’escoltar, a la seva habitació o a l’herba del jardí, tancant els ulls i inventant una altra realitat diferent. No necessàriament millor, però mal·leable, com si fos argila. Això és la mentida.

La mentida, quan no té com a objectiu enganyar l’altre per fer-ho pitjor; la mentida, quan no té com a únic objectiu fer-se un millor del que és; la mentida, quan té com a únic objectiu el gaudi de l’altre, fer emocionar, entristir, reflexionar o riure, es diu literatura. Jo no ho sabia. Jo era un noi de sis o set anys que mentia de forma obsessiva. Alguns parents de la meva mare i del meu pare deien: “Bé, possiblement, de gran sigui un bon advocat”. I tots deien: “Vinga, Hernán, cap a aquesta banda, a la universitat d’advocacia, que almenys tindràs diners”. “No, jo vull escriure poesies i contes”. “No, perquè així estaries mentint, però no tindries diners. Advocat”. La societat et porta molt cap a aquesta banda. Si has de ser un mentider, almenys, has de tenir diners. No siguis un mentider pobre. I jo, no obstant això, hi vaig insistir tremendament. Amb la màquina d’escriure del meu pare, quan tenia set o vuit anys, escrivia, i escrivia mentides. Escrivia a la meva àvia que havíem anat de vacances i li deixava el missatge, la meva àvia vivia al costat de casa, sense creuar el carrer, per sota de la seva porta a la matinada. I tornava a casa. I jo sabia que ella llegiria que havíem anat de vacances sense avisar-la.

També ella sabria que això no podia ser veritat, que no s’avisa així una àvia que un grup familiar marxa de vacances, però m’agradava la possibilitat que ella, durant una estona, se sentís sola sense nosaltres a casa. Després, de més gran, vaig començar a mentir a l’escola, al butlletí de qualificacions, als exàmens… Jo recordo que mai, durant tota la secundària, és a dir, dels 12 als 18 a l’Argentina, vaig fer un examen de Química, de Matemàtiques o de Física. Rebia l’examen, girava la fulla i escrivia una carta al professor o a la professora. L’únic que he fet a la vida ha estat escriure. No he fet una altra cosa. Als meus temps existia encara el servei militar obligatori, i jo sabia que no el faria, que escriuria una carta on convenceria l’exèrcit argentí que no m’ho mereixia. No vaig escriure mai aquesta carta, vaig ser un desertor, però sabia que, si m’enxampaven, perquè quan ets un desertor i t’enxampen has de complir el doble de temps que has estat fora, escriuria una carta i em salvaria del servei militar.

Sempre he sabut que la meva única eina a la vida era mentir. De gran vaig entendre que ja no es deia “mentir” i vaig començar a dir: “Soc escriptor”. I ho deia amb el cap alt, inclús sense haver escrit res. Res de bo, vull dir. Només cartes mentideres a la meva àvia i als meus mestres. Però jo deia: “Soc escriptor”. Per això, quan us veig a cadascun de vosaltres, veig la possibilitat de mentir a algú, de dir alguna cosa que no és. Ni tan sols el que us estic explicant pot ser veritat o pot ser mentida. És possible que us estigui mentint ara. Potser soc una persona que va voler ser escriptor als 35 anys i us estic dient que ho volia ser des dels sis. Què importa? Aquí hi comença a haver alguna cosa que em crida molt l’atenció i que una mica més gran, als 14 o als 15 anys, vaig començar a descobrir. Què importa? Si jo miro als ulls a algú i li dic alguna cosa que no li fa mal, que no em fa veure’m a mi millor del que soc i que a aquesta persona li causa tendresa, compassió, emoció, rialla o reflexió; si aquest missatge, si aquesta cosa no és certa, què importa? No comença a ser veritat en el moment exacte en què ho comparteixo i l’altra persona ho rep com a missatge?

Deia un filòsof: “Existeix el soroll de l’arbre que cau al bosc quan no hi ha ningú mirant-lo, quan no hi ha ningú escoltant?”. Deia Borges: “Existeix el gust de la poma sense l’existència d’un paladar?”. La poma no té gust si al món no hi ha un paladar. No tindria gust. Tampoc tindria sentit la veritat o la mentida si no hi hagués dues persones intentant comunicar-se. Jo, a la vida, m’he comunicat més amb mentides que amb veritats. Per això, als aeroports dic que soc escriptor i no dic que soc periodista. Diuen que els periodistes recorren a la veritat. Crec que els escriptors ens immiscim en les coses que no són. I avui, en aquesta xerrada, m’agradaria que vosaltres em féssiu preguntes de debò i que espereu de mi mentides com a resposta. Quan vosaltres vulgueu.

Hombre 01. Hernán, fa temps que vostè va escriure un text que va emocionar profundament Messi, el futbolista. Ens podria, si us plau, explicar aquesta història?

Jo crec que aquí hi ha un gran exemple de la mentida com a funció literària. Jo feia uns sis o set anys que ja no escrivia. Començaré explicant la història una mica més cap enrere perquè té importància, almenys, en la meva vida personal. El 2015 vaig tenir un infart agut de miocardi. Gairebé moro, i el metge que em va salvar la vida em va dir: “Si tornes a fumar un cigarret, et moriràs com un gripau”. Va ser molt clar i molt tècnic. I jo em vaig espantar tant que vaig deixar de fumar immediatament. El desembre del 2015 va passar això. Vaig deixar de fumar. I jo escrivia setmanalment un conte cada diumenge. Cada diumenge escrivia un conte. I després de l’infart, ja sense fumar, vaig intentar escriure el conte. I era una porqueria el conte. Ho vaig adjudicar a l’infart, a l’ensurt, al temps de recuperació. Vaig enviar igualment el conte. El van publicar de tota manera, no em van dir que era dolent. Segona setmana. Un altre cop escric el conte. Escric com sempre l’escric. El trec de la impressora, el llegeixo… i estava mort el conte. Hi ha una diferència molt clara en la literatura. Quan un conte està viu és com un cadell: té els ulls brillosos, està esperant jugar amb algú. Però els meus contes, sense fumar, estaven morts. Eren gossos que naixien morts. El miraves i era un conte, tenia una estructura, però no tenia gràcia, no tenia aquesta emoció de la cosa viva. I vaig saber que sense fumar no podia escriure.

Així comença aquesta història. Acaba amb Messi. Arribarà, però comença així. Vaig saber que no podia escriure mai més. Recordeu que us he explicat al principi que és l’únic que sé fer: escriure. O, almenys, jo pensava que era l’únic que sabia fer: escriure. I em vaig adonar que havia començat a fer les dues coses alhora. Entre els 12 i 13 anys, vaig començar a fumar i vaig començar a escriure. I no havia fet mai les dues coses per separat. I el meu cervell no reconeixia una cosa sense l’altra. Aleshores, quan jo començava a escriure i començava a teclejar el primer paràgraf: “Una vegada hi havia, en un país llunyà…”, jo escrivia. I quan posava el punt i a part, començava a buscar el tabac. Automàticament, sense saber-ho, començava a buscar el tabac. Quan fumava, el preparava mentre llegia el primer paràgraf i escrivia el segon ja amb el cigarret a la boca. I el tercer paràgraf ja naixia amb les volutes del fum interrompent el monitor i la meva mirada. No ho vaig saber fer mai diferent. I quan no vaig tenir aquest ritual, les meves idees van deixar d’aparèixer com apareixien. Van començar a aparèixer idees mortes. Tinc deformació professional. Si m’haguéssiu dit en aquella època: “Escriu deu línies sobre una vaca”, jo ho sé escriure. No és que no pogués escriure, sinó que no podia sentir plaer en escriure. Aleshores, vaig deixar d’escriure. Immediatament, el meu cervell va trobar una altra eina perquè escapés la meva creativitat, i és la que esteu veient ara i que ja té set anys d’exercici: parlar en veu alta com si estigués escrivint.

Vosaltres veureu que jo no dic “eh…, eh…, eh…” ni espero. Construeixo realment una frase literària quan parlo. Acabo de posar un punt i coma, no un punt. Si vull posar un punt, ho faig ara. Això és un punt i a part i continuo amb una altra idea. Tot això jo ho tinc al cap i ja no ho puc teclejar. Vaig començar a explicar contes a la ràdio. Després, ho vaig començar a fer a la televisió. Després, als teatres cada cop més multitudinaris de l’Argentina. Jo m’assec en una taula a Buenos Aires, en un teatre a la nit, i ve moltíssima gent i els explico històries. Jo creia que era un escriptor als set i als nou anys, però, en realitat, jo explicava històries. Utilitzava el mètode més tradicional per fer-ho, que era l’escriptura. Però, quan la vaig perdre, no vaig deixar d’explicar històries. No vaig deixar mai de mentir en cap moment. I des de l’any 2016, després d’aquest infart, vaig començar a explicar històries en veu alta, però mai més a escriure-les. No vaig sentir més al palpís dels dits aquesta adrenalina meravellosa, que a més vaig començar a trobar a faltar, que és la necessitat que els dits diguin al teclat el que el meu cervell pensa. Va deixar d’ocórrer. Fins que un dia de desembre de l’any 2022, exactament set anys després de l’infart que em va impedir escriure, va passar una cosa raríssima a l’Argentina, una cosa que no estava prevista. Primer, un mundial de futbol al desembre. No havíem viscut mai un mundial de futbol a l’estiu, com sí que ocorre a l’hemisferi nord.

A l’hemisferi sud, els mundials són al juny i al juliol i, si se celebra, se celebra amb pul·lòver, amb jaqueta, amb abric. I si es plora per l’eliminació, es plora amb jaqueta, amb abric i amb bufanda. Però aquest cop va ocórrer un mundial de futbol al desembre, amb calor. I no només va ocórrer un mundial, sinó que va ocórrer… Volia dir “crec”, però, en realitat, sense cap dubte, el Mundial més meravellós que un ésser humà nascut a l’Argentina ha pogut viure algun cop. Un mundial on un heroi, ja envellit per als mundials, que busca com a última glòria el que no havia aconseguit mai, però a una edat improbable, aconsegueix, finalment, en una final èpica de 4 a 3 contra un país possiblement superior, el triomf. Això ocorre el 18 de desembre de l’any 2022. I al meu país, en el minut després del darrer penal, va ocórrer una epopeia que només ocorre a l’Índia i quan la gent surt a venerar un déu. No havia ocorregut mai això, cinc o sis milions de persones en pau i al carrer, si no era per un déu. Va ser per un esport, i va ocórrer. Dos dies després d’aquest dia increïble, els jugadors van tornar des de Qatar a l’Argentina en una matinada on no hi havia cap argentí dormint. A les dues i mitja de la matinada, tots estàvem amb els ulls així, mirant com, a la cadena nacional, no importava si canviaves els canals, tots els canals mostraven un avió del qual s’obria la porta i del qual baixava, sobretot, aquest heroi.

Els anteriors campionats mundials de l’Argentina havien tingut dos herois: Mario Kempes, el 1978, havia aconseguit el triomf per a l’Argentina amb 23 anys; el segon cop, Diego Armando Maradona, el 1986, havia aconseguit aquest mateix triomf amb 26 anys. Lionel Messi en tenia 35. Cap jugador de futbol de cap equip havia aconseguit fer campió el seu país amb més de 32. Lionel Messi en tenia 35. Era impossible i ho va aconseguir i, de sobte, es va obrir la porta i va començar a baixar de l’avió aquest noi. Jo estava mirant la televisió i em va envair el plor. Vaig començar a plorar i no sabia per què. Només sabia que no estava plorant per una cosa futbolística. M’estava ocorrent a mi una altra cosa. I, de sobte, vaig sentir, després de set anys exactes, una adrenalina als dits. I no hi havia ningú en aquell moment a la matinada per explicar-li en veu alta el que jo estava sentint i el que estava passant, i els dits deien: “Escriu-ho. Escriu”. I em vaig posar a escriure una cosa que m’estava passant i que no sabia què era i que, escrivint, vaig començar a descobrir què era. Jo pensava: “El noi que està baixant avui, 20 de desembre del 2022, que està baixant d’un avió, no està fent això per primera vegada”. Tots els anys que aquest noi no va viure a l’Argentina els 20 de desembre va agafar un avió per passar Nadal amb la seva família a Rosario, a l’Argentina. Tots els 20 de desembre, des que jo tinc memòria, aquest noi va fer el que està fent avui, no és una novetat. I jo plorava per això. No ho sabia. Ho estava començant a escriure.

Vaig sentir per primer cop la paraula “Messi” l’any 2003, en un xat d’immigrants argentins a Barcelona. Jo ja feia dos o tres anys que vivia a Barcelona i ja començava aquesta espantosa nostàlgia del desarrelament. Ja començava en mi. I en aquell xat d’argentins hi havia “tips”, coses que ens explicàvem. “Si compres llet condensada i durant quatre hores poses la llet condensada a bullir, tens almívar de llet”. I així parlàvem. “Si vas a un forn de pa que hi ha al Clot, hi ha entrepans de molla tova”. Anàvem tots cap allà, tots a buscar el sabor que havíem perdut, el lloc que havíem perdut. I un altre va dir: “Hi ha un noi de 15 anys a TV3 de Catalunya al matí jugant per al Barça B que és de Rosario i ‘la rompe’”. A l’Argentina, “la rompe” significa “juga molt bé al futbol”. I aquesta va ser la primera vegada que vaig sentir aquest noi. I aquest noi era un noi que no parlava. Després de fer gols, als 15 anys, li posaven el micròfon a la boca i li preguntaven coses en català, i ell abaixava la vista. Ho recordo com si ho estigués veient ara, i deia: “Gràcies, gràcies”, i marxava i no deia res. I, quan deia alguna cosa, es menjava totes les esses. I nosaltres, els argentins del xat d’immigrants, dèiem: “Ah, és dels nostres, és dels que tenen la maleta al costat de la porta”. En aquella època, els immigrants argentins teníem una mena d’esquerda, una dicotomia, i hi havia dues classes d’immigrants: els que arribaven a Madrid o a Barcelona i deixaven la maleta al costat de la porta, és a dir, amb l’esperança de tornar a la terra natal, i després hi havia els que, quan arribaven a Barajas o al Prat, llançaven la maleta ben lluny, al fons de l’armari, i després sortien al carrer i deien: “Hòstia, tio, hòstia!”, i es volien integrar ràpidament i oblidar qui eren.

Nosaltres érem un grup que teníem la maleta molt prop de la porta i vam descobrir que Messi també. I quan Messi va començar a ser el 10 del Barcelona i a guanyar copes i Champions, a nosaltres ens va acompanyar molt. Per això plorava jo, per aquest acompanyament. No pel futbol. No m’estava important el futbol aquell 20 de desembre calorós a l’Argentina. Quan el vaig veure baixar, vaig dir: “És el mateix noi”. Vam arribar l’any 2000. Molts de nosaltres vam arribar el 2000 a Barcelona, a Madrid, a València, a Sevilla. I ens reconeixíem pel carrer perquè caminàvem amb l’orgull de saber d’on veníem i amb la vergonya de saber què estava passant. I Messi ens va ajudar perquè no va canviar mai l’accent. Mai. En 18 anys, un noi que va començar amb 13, als 20 anys i escaig i als 30 seguia parlant com un argentí. No deia mai “regate”, sempre deia “gambeta”. No deia mai “afición”, sempre deia “hinchada”. Sempre. No ha canviat gens el seu accent, i això, a nosaltres, immigrants a Barcelona, que ja l’estàvem perdent, l’accent, ens donava força. Perquè el teu accent és la darrera trinxera. És l’últim que et queda quan estàs en un altre lloc. No importa si ets argentí i vius a Barcelona, pots ser d’Istanbul i viure a Nova York, pots ser xinès i viure a Taiwan. Hi ha alguna cosa en el teu accent que és la teva darrera trinxera, que és el petó de la teva mare a la nit. Hi ha alguna cosa en el teu accent que és més que tot i que, quan el perds, ho perds tot.

I Messi, quina paradoxa, el noi que no parlava, ens estava salvant la forma de parlar. I quan, des de Buenos Aires, van començar a arribar les crítiques a aquest jugador, perquè ho guanyava tot per a Europa, però res per a la selecció nacional, nosaltres, els immigrants argentins a Barcelona, no ho podíem creure. No podíem creure que li diguessin “pecho frío”, “pesseter”, “només t’interessen els diners”, “no t’importa el teu país”, “no saps cantar l’himne”. No ho podíem creure. I quan Lionel Messi, l’any 2016, va renunciar a la selecció argentina per tots aquests imbècils que el criticaven, nosaltres, des de Barcelona, vam dir: “Ai, quina sort que ha renunciat, quina sort que ha tret les mans del foc”, no les d’ell, les nostres també. Perquè si a ell, que ho feia tot bé, l’insultaven des de l’Argentina, què devien dir de nosaltres, anònims, els nostres germans, els nostres amics? “Traïdors” ens devien estar dient als que vivíem fora. Aleshores, va passar una cosa increïble, i jo recordava tot això mentre escrivia. Un dia, un noi de 15 anys a Facebook va escriure una carta que deia: “Lionel, si us plau, no et retiris, no deixis la selecció argentina, continua jugant una mica més, però no ho facis per ells, pels que t’insulten, fes-ho per nosaltres, pels nois de 12, 13, 14, 15 anys”. I aquesta carta escrita l’any 2016 la signava un noi que es deia en aquell moment Enzo Fernández, i era un anònim que set anys més tard va jugar la final amb Messi. Es van abraçar els dos en cadascun dels set partits. I Messi va explicar que va tornar per això, pels nois. Messi va explicar que va tornar perquè els nois del seu país no pensessin que resignar-se podia ser una opció a la vida.

I va tornar. I va guanyar el que li faltava guanyar: la Copa Amèrica i després el Mundial. I va tancar les boques de tots, de tots els seus detractors. No, de tots no, n’hi havia un que inclús a la semifinal contra Holanda va dir: “Messi és un home vulgar”, va escriure al diari de l’Argentina. Perquè Messi havia dit: “Andá p’allá, bobo”. Això ho va dir a un jugador. I nosaltres, els immigrants del vell xat d’argentins de Barcelona, quan vam escoltar: “Andá p’allá, bobo”, vam dir: “Mira, s’ha menjat totes les esses, com abans. Continua sent el mateix”. Va ser meravellós, jo crec i estic segur que el 18 de desembre del 2022, en aquesta èpica increïble de l’esport argentí que ens va commoure tremendament a nosaltres com a poble, que som un poble molt futboler, jo crec que no hauria ocorregut mai si Messi, als 15 anys, no hagués comprat llet condensada per posar-la a bullir durant quatre hores i per tenir almívar de llet l’endemà al matí. No hauria ocorregut mai aquella èpica, aquella fortesa d’un home de 35 anys que sap que ja no té l’edat d’aconseguir aquestes epopeies, i aconseguir-la. No hauria ocorregut mai si el noi de 16 anys, amb la seva xicota de tota la vida vivint a Barcelona, no s’haguessin deixat sempre la maleta al costat de la porta.

Per això, em sembla a mi, a finals de l’any passat, quan va ocórrer la final del Mundial, que moltíssima gent de molts països del món volia que Messi fos campió, no l’Argentina. Inclús els països que futbolísticament més odien l’Argentina, com el Brasil, Xile o Anglaterra volien que Messi fos campió. Vaig sentir a Twitter un xilè que el dia abans de la final va dir: “Tant de bo Messi sigui campió demà i els argentins no se n’adonin”. Meravellós. Aquesta és la sensació. I per què volíem que Messi fos campió? Perquè no hi havia hagut mai al cim absolut del món un home corrent. Això va ser el que vaig veure el 20 de desembre. Quan Messi va baixar l’escala de l’avió, jo sabia que ho havia estat fent tot el temps. Des de l’any 2003, ell anava tots els 20 de desembre a passar Nadal i Cap d’Any amb la seva xicota de tota la vida a la seva ciutat de tota la vida amb els seus amics de sempre i amb els seus pares. Podria estar en un iot a Eivissa sempre, però marxava a una ciutat que, us ho asseguro, no és la més maca, i hi anava a passar el Nadal i Cap d’Any. I aleshores, quan el vaig veure baixar, vaig dir: “És el de sempre”, només hi havia una cosa diferent. Quan Messi va baixar el 22 de desembre de l’avió, portava una Copa del Món a la maleta, i per això jo plorava.

Això va ser el que vaig escriure. Ho vaig escriure d’una tirada, com si fos un vòmit. Ho vaig escriure plorant perquè no estava parlant de futbol, sinó d’identitat. Ho vaig escriure amb emoció perquè sabia que ell havia viscut tot això. En realitat, ho sospitava; no vaig saber mai si Messi va posar llet condensada en aigua bullent, no vaig saber mai si va patir o no. Perquè jo soc un mentider, des dels set anys menteixo. Jo no sabia si a Messi li havia passat tot això. Però l’altre dia, al programa de ràdio on setmanalment explico un conte vell perquè jo ja havia deixat d’escriure, vaig anar al programa de ràdio i vaig dir als meus companys: “Vaig escriure anit, no m’ho puc creure. Després de set anys, he escrit”. “Llegeix-ho”, em van dir. Aleshores, vaig llegir el que us acabo d’explicar, de cap a cap, i els del programa de ràdio van pujar el conte de nou minuts a TikTok. I l’endemà al matí, l’Antonella, l’esposa de Messi, estava posant aigua al mate de Messi al llit a Rosario, òbviament, i ella estava mirant TikTok. I en un moment, s’atura en un home gras que explica un conte i es queden els dos, Messi i ella, escoltant la història d’una parella que posava llet condensada a bullir i es van posar a plorar. Això ho sé perquè m’ho va explicar Messi. Es van posar a plorar.

Dues hores després, Messi em va enviar un WhatsApp a la ràdio dient: “És cert el que explicaves. No saps com vam plorar l’Antonella i jo, és cert”. I aleshores, aquesta mentida, aquests anys de mentir, d’escriure i de sentir l’adrenalina als dits, em va tornar d’una forma commovedora perquè, si la persona més important del món en aquell moment… Enteneu que feia dos dies que aquest noi havia guanyat la Copa del Món, la més èpica de totes les Copes del Món, i era a la seva casa de tota la vida prenent mate i envia un WhatsApp a un escriptor que no coneix per dir-li que havia plorat amb un conte. Aleshores, vaig confirmar la veritat de totes les mentides que jo deia. La veritat és que sí, al cim del món en aquell moment hi havia un home humil i generós capaç de dir “gràcies” per un conte.

Hombre 02. Hernán, has dit que vas tenir un infart el 2015, oi? Com es fa viral a escala mundial?

Hernán Casciari. Sí, tinc la sensació permanent que escriure em salva. I en aquest infart també que em va passar una cosa similar. És difícil esperar que vosaltres em cregueu, primer perquè he dit des del principi que us mentiré tota l’estona, però segon perquè hi ha alguna cosa d’excentricitat en el que diré. Jo, des dels 28 o 30 anys, sabia que moriria als 45, ho sabia. En realitat, se’n diu depressió, i jo em vaig descuidar. Em vaig descuidar en l’alimentació, en la forma de vida, en l’excés del tabac… I, és clar, quan vaig complir 42 o 43 anys, ja es notava que això venia, es notava a la nit la meva forma de respirar, i no feia res. Només tancava els ulls a la nit i deia: “Quina llàstima la meva filla”. La meva filla, que tenia nou o deu anys. “Quina llàstima”. Però no podia fer res, estava en un pou molt gran i no sabia que aquest pou, vivint a Barcelona, era que no podia tornar a l’Argentina. Jo havia pres la decisió de ser un pare present abans que feliç. Havia pres aquesta decisió. La meva filla catalana i la seva mare catalana no m’acompanyarien a Buenos Aires si jo prenia la decisió de marxar. Aleshores, per mi, tornar al lloc on jo havia d’estar era, alhora, deixar de ser un pare. Era alhora haver de dir a la meva filla, sense dir-l’hi: “M’importa més el meu lloc que tu”. I això em fa mal dir-ho inclús ara. Aleshores, no marxava. I, alhora que no marxava, em destruïa. Amb una certa consciència, em destruïa.

Em vaig separar de la mare de la meva filla, però seguíem vivint a la mateixa ciutat perquè jo volia estar prop d’ella. I tot el temps intentava estar, encara que fos una setmana, a Buenos Aires, a Montevideo, a Lima o a alguna altra ciutat que em semblés que estava viva, perquè jo sentia que on estava no estava vivint. Aleshores, anava molt a Buenos Aires. En un d’aquests viatges vaig conèixer una noia argentina. Anava a dir “em vaig enamorar, ara sé que sí, però en aquell moment va ser una mena de flaix. Em va passar una cosa increïble amb una lectora. I jo havia de fer un recital de contes a Montevideo i, sense cap mena d’estratègia ni de logística, vaig dir: “Passem un cap de setmana a Montevideo” a una noia que no coneixia gairebé de res. I em va dir que sí. Érem els dos molt aficionats del Racing en aquell moment. Una de les coses que em van agradar d’aquesta noia era que era fanàtica del mateix club de futbol que jo. I vam anar a Montevideo. I un diumenge 6 de desembre del 2015, a una casa llogada per Airbnb… Els amos de la casa ens van deixar la clau, vam conèixer els amos, una parella de Montevideo una mica més gran que nosaltres. Ens vam quedar en aquella casa i estàvem a punt de veure el Racing-Independiente, un clàssic a l’Argentina de futbol, aquella noia, xicota flamant, i jo. Estàvem al llit a punt de veure el partit un diumenge a les cinc de la tarda i jo vaig baixar, me’n recordo, a comprar cigarrets al banc de la cuina, i quan toco el banc, allà vaig sentir… enmig del pit.

No podia respirar. El primer que vaig pensar va ser: “Això és acidesa”, perquè sempre, quan estàs a punt de morir, penses que no, que no t’està tocant, que és una altra cosa. Pensava que era acidesa. Jo sabia que l’acidesa estava més a baix, però deia: “És acidesa”, i em vaig quedar així. I, a més, sobretot, pensava: “Tant de bo no sigui un infart”, perquè jo estava a punt de complir 45 anys, que era l’edat amb què jo sabia que havia de morir. “Ai, tant de bo no sigui ara”, perquè pensava: “Pobra noia”. Sobretot, pensava en ella: “Pobra noia. Baixarà, trobarà un home gras mort que haurà de repatriar, l’haurà de posar al Buquebus perquè vagi a l’Argentina, els tràmits que haurà de fer, no sap si tinc segon nom, no sap… Com ho farà tot? Pobra”, pensava jo. En un moment va baixar ella i em va veure pàl·lid i agafant-me i em diu: “Què et passa?”. “Acidesa, acidesa, acidesa”, li deia jo. I pensava també: “A més, és clar, per a ella això és una aventura d’estiu, és una cosa que fa per explicar després a les seves amigues, i jo li estic regalant això, la necessitat de fer tràmits llargs, portar un mort”. “És acidesa”. I, en un moment, vaig sentir que el braç esquerre se’m va adormir, i jo crec que havia vist en alguna pel·lícula que, quan se t’adorm el braç esquerre, és infart agut de miocardi del qual mors. I aleshores me n’adono, la miro i li dic: “És un infart, ‘boluda’, és un infart”. I la Julieta, la xicota flamant, va sortir corrent i va marxar. Jo no sabia si havia anat a buscar ajuda o si… Dic: “Fa vuit dies que ens coneixem, crec que ha marxat”. És a dir, no ens havíem encapritxat tant. I em vaig quedar sol amb el meu infart.

I vaig recordar que el meu pare havia mort d’un infart el 2008, sol, i jo no podia respirar i vaig pensar tant en ell perquè és tremend morir sol. És espantós. No tens últimes paraules, per exemple. Si dius les últimes paraules, no les escolta ningú, és el mateix que si no les haguessis dit. Però, sobretot, morir sol fa una sensació espantosa de no haver fet les coses bé. Però, encara que no sigui veritat, el meu pare va morir sol. Va venir de jugar a tenis, va seure, la meva mare va anar a buscar alguna cosa al magatzem, i quan va tornar, ja estava mort. Jo ni havia pensat mai en aquells 20 segons o 30 en què ell sabia que estava marxant, perquè saps que vas marxant, ho saps. Per sort, la Julieta, la xicota flamant, no havia fugit per sempre, sinó que havia anat a buscar ajuda als amos de la casa, als amfitrions de l’Airbnb. Van venir, entre tots tres em van pujar a un cotxe, el cotxe dels amfitrions de l’Airbnb. Conduïa ella, es deia Alejandra. I va sortir amb desesperació cap a l’hospital. Jo anava al seient del costat i la Julieta, al darrere, em donava la mà.

I just aquell diumenge a la tarda havia guanyat el Peñarol, l’equip més gran de l’Uruguai, i la casa on estàvem, l’Airbnb, i l’hospital, era una distància d’uns 20 minuts que estava infectada de seguidors del Peñarol: al carrer, a la vorera, per tot arreu. Era impossible, però impossible, que el cotxe arribés a temps a l’hospital. I jo ho sabia i m’estava morint. Però l’ama de la casa, l’Alejandra, va veure uns policies que estaven tractant de contenir l’afició de futbol, va treure el cap per la finestreta i va cridar a un policia: “Portem un infartat, feu-nos una càpsula!”. Una càpsula és el que fan als diplomàtics, perquè aquesta dona, l’Alejandra, era diplomàtica i sabia la paraula “feu-nos una càpsula” dita a un policia. Fixeu-vos-hi: la Julieta, la xicota flamant, treballava en una universitat hospitalària, jo no ho sabia. L’Alexandra era diplomàtica i va dir: “Feu-li una càpsula” i el policia ho va entendre i es va posar un policia amb una moto davant, un altre darrere, van fer sonar les sirenes i el cotxe va començar a avançar, els aficionats del Peñarol s’anaven obrint i el cotxe cada cop més fort, l’afició del Peñarol es tiraven contra la paret i jo anava pensant: “N’estan salvant un i n’estan matant set”. Era impressionant el que passava i cada cop més ràpid. I jo, en un moment, em vaig adonar que sentia el vent per la finestreta del cotxe, però el sentia per la pell, no per la respiració, perquè no podia respirar. Era increïble.

El que passa enmig d’un infart és que la respiració es converteix en una cosa manual, no automàtica. En aquest moment estem tots, vosaltres, jo, els tècnics, respirant de forma automàtica. No estem pensant en la nostra respiració. Ho fem en segon pla. Ara ja no, ara estem tots pensant en la nostra respiració, però, en general, ho fem en segon pla. Quan tens un infart, quan tens una pota d’elefant copejant-te el pit, la respiració és manual. Hi has de pensar tot el temps. I fa mal. N’has de fer una altra. Cada cop que en fas una, notes una mena de filet al pit que es va esfilagarsant cada vegada una mica més, i saps que es tallarà. I saps que, quan es talla, fosa en negre i estàs mort, ho saps. Anàvem en el cotxe i jo intentava que aquest filet no es tallés. I intentava que el meu cap no pensés en coses sensibles perquè si jo pensava en coses sensibles, per exemple, en la meva filla a 12.000 quilòmetres a qui algú hauria de trucar per telèfon per dir-li: “El teu pare ha mort”, si jo pensava en això, el diafragma feia…, i això feia mal al filet. Aleshores, jo havia de pensar en una altra cosa i pensava en el nom dels carrers. Hi havia un carrer que es deia Manzanares i jo deia: “Què deu ser Manzanares?”. Hi havia un altre que es deia San Javier i deia: “Per què han posat San Javier a aquest carrer?”. I pensava en etimologies de carrers per no pensar com de tràgica i efímera era la vida. I, gràcies a això, a no pensar, vam arribar a l’hospital, i quan vam arribar a l’hospital, ja m’estaven esperant perquè ell, el marit de la noia que era diplomàtica, havia trucat a l’hospital amb temps perquè tenia contactes amb hospitals, una altra dada, i m’estaven esperant ja fora amb un respirador. I jo ja no podia respirar més. Em van posar el respirador i vaig pensar: “Ah, bé, ara, si m’he de morir, ja no és problema meu, és mala praxi, ja és problema d’ells, ja…”.

No vaig perdre la consciència, vaig veure com m’obrien el canell per posar-me un petit tub. Em van posar un “sent”. Jo no sabia que els “stents” que van al cor entren pel canell, entren per aquí, et posen un petit tub. I jo els deia: “No, obre’m, ‘boludo’, és més ràpid, obre’m”. Jo pensava que, com que era l’Uruguai, que és un país més petitó, et feien una altra cosa. “Obre’m, soc argentí”, li deia, i el metge reia i em posaven l’“stent” per aquí, i ho feien amb una petita màquina. I jo mirava la màquina i aquí es va doblegar, va fer així i la va mirar l’infermer i va fer com si digués: “Mira que bé que estic jugant”. I jo el mirava i deia: “Fill de puta, és un joc electrònic, té només una vida i és la meva, estàs jugant!”. I ho va fer tot bé i va posar una mena de ressort d’encenedor aquí, al mig, que em va expandir una vena que estava taponada, m’imagino que de cansalada i tabac, i va fer així. I jo ho vaig veure. Vaig veure com s’expandia la vena, i el moment en què es va expandir, el meu cos va fer… I vaig respirar amb un aire que tenia guardat del 2015. Ho vaig respirar tot. El metge em va mostrar Google Maps i em va dir: “Mira, tu estaves aquí, vas tenir l’infart aquí i ara som aquí. Aquest camí es fa en 19 minuts. El teu cor no n’hauria aguantat 25”. És a dir, que sense la càpsula, sense la policia, sense la xicota flamant i sense el marit de l’Alexandra, en Javier, jo m’hauria mort.

Moltes vegades pensem que estem vius per pròpia voluntat, per les nostres decisions, i no. És per una xicota que no fuig, és per una noia que estudia diplomatura i que després és diplomàtica i ajuda algú, i és per un metge a qui li agrada jugar als jocs electrònics. Estem vius per una altra cosa. Un dia després, jo estava tot intubat a l’Hospital Clínic de Montevideo i em sona el telèfon i és un missatge automàtic d’Airbnb demanant-me una avaluació pública dels amfitrions. I jo, que no podia escriure, vaig dictar a la Julieta, la meva xicota flamant, una avaluació pública que es va fer tremendament viral a tot el món. Una avaluació pública, i amb això acabo la història, que deia: “Excel·lent habitatge per a malalts del cor perquè és molt a prop dels hospitals, i els amfitrions, en Javier i l’Alejandra, a més de deixar-te la clau on diuen que la deixaran, en un moment es converteixen en àngels de la guarda, et salven la vida i et porten en cotxe com si fossis el seu fill o el seu germà a l’hospital i donen sang, i l’endemà et porten llibres perquè llegeixis i cuiden la teva xicota flamant i no et volen cobrar l’estada. Molt recomanable”.

Mujer 01. Hernán, t’he sentit a parlar de la teva adolescència com un plat de canelons calentó. Ens podries explicar, si us plau, per què?

Hernán Casciari. Doncs sí. I té a veure també amb el que us explicava al principi. Una adolescència on descobreixo la força de la mentida. Una de les coses que fèiem el meu millor amic, en Chiri, i jo quan tornàvem de l’escola al migdia era que ens reuníem a la meva casa i fèiem bromes telefòniques als veïns, quan els telèfons eren fixes i estaven encastats a una taula de la casa i tenien el disc. Jo no sé per què sempre començàvem trucant a tots els del meu poble amb el cognom Gallo. Hi havia a la guia telefònica nou “Gallos”: Gallo, Juan Carlos; Gallo, Ester… I els trucàvem a tots al migdia: “Hola, amb en Gallo?”. “Sí”. “Hi ha en Remigio?”. “No, no hi viu cap Remigio”. “Ai, disculpi, m’he equivocat de galliner”. I tallàvem i rèiem com si fos bo l’acudit. Però teníem vuit anys o nou i ens partíem de riure. Eren els primers inicis de mentir per telèfon, que era l’última tecnologia que teníem per fer-ho. Igual després a l’escola, ja, una mica, ens vam anar adonant per altres nois més grans que hi havia bromes telefòniques més elaborades, una mica més complexes. Inclús hi havia un noi ja a sisè grau, més gran que nosaltres, un noi que tenia 11 o 12 anys, que al pati venia números de telèfon propicis per a la broma telefònica. Aquest noi havia trucat a tot el poble i anotava en una llibreta els veïns que, en lloc de penjar, t’insultaven, que era el que volíem. Aleshores, després et venia els telèfons dels veïns que insultaven. Un geni. Deu ser diputat en aquest moment aquest noi. Un geni.

I un dia, amb en Chiri, el meu millor amic, que no teníem gaires diners, al matí a l’escola ajuntàvem els diners de l’entrepà que ens compràvem a les 10.30 h. En lloc de menjar, ajuntàvem els diners i compràvem a aquest noi un número de telèfon. Venia el cognom de la víctima, el número de telèfon i la paraula clau que s’havia de dir. I a la tarda, que esperàvem a casa sense els nostres pares, trucàvem: “Hola, amb en Toledo?”. Aquest era el cognom. “Sí”. “Hi ha el ‘corneta’?”. Aquesta era la paraula clau, “corneta”. La contrasenya perquè el senyor Toledo, que tenia la veu aguda i estrident, comencés a insultar sense control. “Fills de puta! L’ennegrida ‘concha’ de la vostra germana! Us enxamparé i us rebentaré el cul a cops de peu! L’ennegrida ‘concha’ de la vostra germana!”. I nosaltres, en Chiri i jo, ens posàvem els dos el mateix auricular per escoltar les males paraules que nosaltres no podíem dir ni escoltar perquè no hi havia internet ni res. Era el nostre internet, el senyor Toledo. Deia sempre males paraules. I quan començava a claudicar, perquè era un home gran, i començava a flaquejar, li dèiem: “Però no s’enfadi, “corneta”, i començava de nou, com si hi posessis una altra fitxa a la joguina electrònica. Era meravellós. Va ser la primera vegada que sentíem la frase “l’ennegrida ‘concha’ de la vostra mare”.

Nosaltres no sabíem què era “ennegrida”, no sabíem què era un adjectiu. Després, ja llegint Borges, de més grans, vam saber que hi havia un recurs poètic que és l’adjectiu davant del substantiu, que són “grocs tigres”, “afilades espases”, “ennegrides ‘conches’”… És molt borgià “ennegrida ‘concha’”. Potser una mica en un moment entre els 13 i 14 anys ens vam començar a avorrir de “Galls” i de “Toledos”, que eren veus incorpòries darrere del telèfon. Podíem sentir el seu enuig, però no els podíem veure la cara. Aleshores, en Chiri un dia va inventar…, el meu millor amic és un gran inventor de coses, la broma telefònica presencial, i va ser com tots els invents: de casualitat. Un dia estàvem farts de fer bromes telefòniques, havíem estat tota la tarda fent-ne. Va començar a plovisquejar i en Chiri s’avorria, va deixar el telèfon i va començar a veure el plovisqueig. I a Mercedes, a casa meva, a la cantonada de la 35 i la 32, en diagonal, hi havia Alfombras Pontoni, el senyor Pontoni que venia catifes. I en Chiri es va quedar mirant el senyor Pontoni, que se’l veia darrere de la marquesina. En Chiri mirava el senyor Pontoni, la pluja, i el senyor Pontoni mirava l’horitzó. En un moment, en Chiri, el meu millor amic, em diu: “Tio”. “Què?”, li dic. “Alguna vegada has vist en Pontoni vendre alguna catifa?”. I jo, que feia 13 anys que vivia allà, dic: “No”. I era veritat, el senyor Pontoni arribava a les 9.00 h, cada matí obria una porta gran i molt pesada, entrava al seu negoci, seia al taulell i mirava l’horitzó fins a les 18 h. No feia res i a les 18 h sortia, tancava la porta, posava el cadenat i marxava.

I aquella tarda de pluja, eren les 18 h en punt i el vam veure. Va sortir, va tancar la porta gran i pesada, va posar el cadenat i a en Chiri se li va acudir. Va trucar per telèfon al negoci. I el vam veure, en Pontoni, obrir els ulls i dir: “Una trucada, una venda!”, i va obrir la porta i va entrar. El vam perdre de vista, però el vam escoltar: “Alfombras Pontoni, bona tarda”, i en Chiri va penjar. I el vam veure sortir el doble d’angoixat. Per això és una “broma telefònica presencial”, vèiem les cares de les víctimes. Va tornar a tancar la porta gran i molt pesada i, quan va posar el cadenat, en Chiri li va trucar de nou i va obrir els ulls més grans. Va dir: “Segona trucada, venda segura”, i va obrir la porta i va entrar. “Alfombras Pontoni, bona tarda”. Va penjar en Chiri. Tot l’estiu el vam tenir així, aquell home, tot l’estiu. A vegades, en Chiri trigava a arribar a casa i jo li deia: “Chiri, que està a punt de tancar en Pontoni!”, i venia amb la bicicleta com un boig. I li trucàvem sempre. Érem oficinistes de la broma telefònica. Fins a una tarda, que es van fer les 18 h, en Pontoni va tancar com sempre des del carrer, en Chiri li truca com sempre i en Pontoni, en lloc d’obrir i entrar, es va quedar al carrer i va treure una baluerna, com una totxana amb una antena, des del carrer, i des del carrer ens va dir: “Alfombras Pontoni, la puta que us ha parit!”.

S’havia comprat el telèfon sense fil! I en Chiri i jo ens vam espantar, vam tancar la cortina i vam entrar a casa perquè no enteníem què era això. No parlo del mòbil d’ara. Va ser una cosa que hi va haver als 80, que posaves la base connectada i sonava alhora que el telèfon fix. El fix sonava i aquest sonava alhora, aleshores podies atendre l’altre sense fil i caminar com si fossis milionari per tota la teva casa. I en Chiri i jo vam pensar: “S’han acabat les bromes telefòniques si tot el món se’n compra”, però no, perquè la setmana següent la mare i el pare van venir amb una capsa que es deia Panasonic. I es van comprar el telèfon sense fil i el van instal·lar a casa, a la cuina, amb la base endollada. I va començar una època en què en Chiri i jo vam gaudir tant, que es va anomenar “bromes telefòniques amb dos telèfons”. En Chiri es quedava amb el fix del menjador i jo anava amb el telèfon sense fil a la cuina o al bany. Ens posàvem lluny per no fer-nos riure entre nosaltres. I trucàvem a un número a l’atzar. I quan la víctima responia, nosaltres fingíem una conversa iniciada. En Chiri feia de dona, jo feia d’home i començàvem una conversa pornogràfica. En Chiri deia “Ai, sí!”, i jo deia: “No saps què et faré”. “Ai, sí, explica-m’ho”. I no penjava ningú. Cap veí va tallar mai la comunicació. Es quedaven tots tapant l’auricular i escoltant. S’han cremat guisats al meu poble per culpa de senyores que no van penjar mai el telèfon. I en Chiri i jo estàvem cada cop més enardits. A l’escola, en lloc d’estudiar Química o Matemàtiques, anàvem al fons amb els dos pupitres i escrivíem els guions pornogràfics de la tarda. Vam començar a ser escriptors aleshores, quan vam descobrir que teníem oients captius.

Quan vam saber que a l’altra banda algú estava esperant la nostra conversa, vam començar a ser escriptors, a mentir molt millor, a mentir amb art i amb gràcia. Havíem ocupat la cuina de casa meva, la taula rodona, teníem una centraleta per posar “mute”. En Chiri prenia clara d’ou per fer veu femenina, jo havia comprat una xapa per fer trons. Eren radioteatres per a un sol oient. Era meravellós. I, a més, ens crèiem déus. I jo crec que va ser per això, perquè en un moment ens crèiem deus, que allà va ser on vam tocar fons i vam fer la broma que no s’havia de fer. Jo crec que era l’any 1988. Principis del 1988 perquè era estiu. Me’n recordo perquè ja teníem els rellotges digitals. Recordeu els Casio amb calculadora? Els utilitzàvem per cronometrar la durada de la broma telefònica. Ja era competència entre en Chiri i jo. Estàvem tan al cim que era com la Champions. El joc consistia a trucar a un número a l’atzar i, quan t’atenien, començava a sonar el cronòmetre i cadascun de nosaltres havia de mantenir a la conversa a la víctima a tot preu. I quan la víctima penjava, l’altre feia clic i et mostrava la marca i s’havia de superar. En Chiri aquella tarda portava una performance ideal. Havia aconseguit una conversa telefònica amb una senyora a l’atzar on en Chiri, al principi, va dir que trucava de la tintoreria i la dona el va creure i van tenir una conversa al·lucinant sobre la planxada en sec. En Chiri va passejar aquella dona per on va voler. En un moment li va dir: “No, senyora, jo soc japonès”. “Ah, sí, noi? Ets japonès? No se’t nota”. “Sí, soc japonès”. I la dona es creia tot el que li deia en Chiri. Va ser increïble. Van acabar cantant ‘Nostalgias’ a duo, en Chiri i la dona. I quan la dona va penjar, vaig aturar el cronòmetre, clic. 17 minuts i 12 segons.

No s’havia fet mai un temps tan extens i em tocava a mi i havia de jugar jo. Jo sabia que perdria, però vaig jugar amb la dignitat dels equips del Mundial que juguen per tercer i quart lloc, que han de jugar els dissabtes abans de la final. Ningú vol anar a aquests partits, però allà van. Els croats hi van sempre, tenen aquesta cosa d’anar-hi. Jo vaig jugar amb aquesta dignitat, amb la dignitat dels croats. I vaig marcar un número a l’atzar. I quan una dona em va dir: “Hola?”, en Chiri va fer córrer el cronòmetre i em mirava fanfarró, com si digués: “No superaràs mai el meu rècord”. Jo en aquella època tenia una tècnica, una mena de marca de la casa que utilitzava molt poques vegades perquè era un mètode molt arriscat en què et podien penjar de seguida el telèfon, i era utilitzar una veu estàndard, una veu masculina atònica, pausada, perquè la víctima hagués d’endevinar la meva identitat. Això donava temps. Jo aquella nit en què havia de fer l’última broma telefònica de la meva vida vaig utilitzar aquest mètode. De l’altra banda, una senyora em va dir: “Qui parla?”. I li vaig contestar: “Ah, ja no recordes la meva veu?”. Això genera a l’altra banda la sensació de familiaritat. És un familiar. “Ai, no, amb qui vols parlar?”. I jo li vaig dir: “Amb tu, ‘boludona’”. A l’Argentina, la paraula “boludona” s’utilitza ben poc i no s’utilitza amb persones grans perquè és una paraula ambigua. Té una cosa d’amor, però també té alguna cosa de manca de respecte. Molt poca gent diu a una senyora “boludona” del seu entorn, i jo vaig creuar els dits i em vaig quedar. I la senyora va dir: “Daniel!”. Així, ho va dir així. Va començar amb admiració i va acabar amb la interrogació. “Daniel!”. Aquest to intermedi entre l’exclamació i la pregunta, aquest to es diu desig.

La senyora desitjava que fos en Daniel, i a mi l’entonació d’aquest nom propi em va donar moltes pistes perquè la senyora va dir: “Daniel!”. Aquest to intermedi entre l’exclamació i la pregunta, aquest to es diu desig. I jo no podia ser un fillol ni un amic ni un parent. Era necessàriament un fill. Un fill únic, un fill vivint lluny. I aleshores em vaig jugar, com els porters que es llancen a una punta al penal, me la vaig jugar i va dir: “És clar, mama. Qui ha de ser?”. I de l’altra banda vaig sentir que la dona va dir: “Dani. Danielito”. I vaig mirar en Chiri i li vaig fer així perquè, de sobte, el temps començava a córrer de la meva part. La dona va començar a parlar. Va començar a explicar coses. Jo em vaig adonar, per exemple, que en Daniel vivia al sud, a la Patagònia, perquè la dona va dir: “Ai, noi, i està nevant allà?”. A l’Argentina només neva a la Patagònia. També vaig saber que en Daniel i la mare no tenien una relació gaire afectuosa en els darrers anys perquè la dona va dir en un moment: “Ai, fill, com hauria volgut que estiguessis a l’enterrament del teu pare, rei”. “Bé, mama”, deia jo, “hi ha ferides obertes, la vida no és tan fàcil, mama”. En Chiri em mirava com si digués: “Que bé, que bé”. Vaig saber que en Dani tenia una esposa. “La negra” es deia. Tot m’ho deia ella. I dos fills. El més petit, en Carlitos, tenia nou anys, i encara no coneixia la seva àvia, és a dir, que feia molt de temps que en Daniel i la seva mare no es veien. Vaig saber que en Daniel treballava a Comodoro Rivadavia, que és una ciutat molt al sud de l’Argentina, i que treballava en una fàbrica de televisors. Tot m’ho deia ella. Jo només deia: “Sí, mama”, “Et trobo a faltar, mama”, “T’estimo, mama”. Quan havien passat 12 minuts, ja quan estava tot encaminat per superar el rècord d’en Chiri, la senyora va començar a dubtar. Recordeu que us estic explicant una cosa que va passar el 1988.

En aquella època a l’Argentina els telèfons eren de l’Estat i funcionaven molt malament. Una conversa telefònica entre la Patagònia argentina i Buenos Aires, que són més de 1.500 quilòmetres, se sentia molt malament, se sentia una mena de fregit i, en canvi, la senyora estava escoltant una conversa molt nítida. En un moment vaig dir: “Ai, rei, però per què et sento tan a prop, fill?”. I aquí, jo no sé per què, no sé d’on em va sortir una maldat i li vaig dir: “Mama, soc aquí, a la terminal de l’òmnibus, soc aquí al poble”. De l’altra banda es va sentir un silenci i, alhora, un plor contingut. Vaig mirar en Chiri, a veure si reia, i en Chiri estava així, com si digués: “No continuïs, no continuïs per aquí”. No reia. Jo dic: “En Chiri sempre riu amb les coses que explico”. Jo no era conscient de què estava fent, que era tan terrible. Jo crec que va ser la primera vegada a la vida en què vaig sentir dins del cos la pulsió de la maldat que m’entrava. La sentia al cap, a la titola i al ventre alhora. Va ser com una santíssima trinitat diabòlica que tenia a dins i no sentia compassió per aquella dona com en Chiri, que sí que la sentia. Jo no, jo sentia l’adrenalina. Vaig obrir els ulls per preguntar-li: “Quant de temps porto?”, i en Chiri em va mostrar el cronòmetre: 16 minuts, faltava una mica més per guanyar-lo. I aleshores vaig continuar parlant. La senyora plorava i li vaig dir: “No ploris, no ploris”. I ella em diu: “Havies vingut ja altres vegades al poble, fill?”. M’ho deia amb la veu trencada. “A vegades somio que vens a la nit i que no passes per casa”. “No, mama, no, és la primera vegada que vinc en tots aquests anys”, li dic. “El que passa és que no volia tocar el timbre directament. Per això t’estic trucant”. “Fill!”, em va interrompre ella. “Fill, penja, vine, corre, vine”.

Gairebé 17 minuts. Calia alguna cosa més, dir alguna cosa més. I quan vaig saber què volia dir, el meu puny esquerre es va tancar. Jo crec que la maldat ja m’havia envaït per complet. Crec que no era jo qui parlava, era la maldat parlant per mi. La dona plorava i jo li dic: “Mama, escolta’m, mama, em prepararàs canelons? Estic mort de gana”. “És clar, rei. Ara te’n faig, ho tinc tot”. “Escolta’m, mama, arribaré en 40 o 45 minuts. He de fer un tràmit, però necessito menjar perquè no saps la gana que tinc”. “Ai, sí, rei, ja t’ho preparo, però no parlis més. Vine, si us plau”. “Adeu, mama. Un petó”. “Ai, rei, estic tremolant. Gràcies, fill, per venir. Gràcies. Adeu. Adeu, vine, t’espero”. I la dona va penjar. Quan la dona va penjar, el vaig mirar, en Chiri, i en Chiri tenia la mirada clavada a terra. No em podia mirar als ulls. I, per alguna raó, en el moment en què va penjar i jo vaig penjar, és com si la maldat s’hagués fos i hagués marxat, com un grup de formigues negres del meu cos. I, de sobte, vaig entendre què havia fet. I em va passar el mateix que a en Chiri. Em vaig començar a encongir i ens vam quedar desinflats. Als menjadors de casa meva hi ha unes butaques i estàvem els dos, cadascun en una butaca, desinflats. I van passar 15 minuts i no parlàvem. I va passar mitja hora i no parlàvem. I quan van passar 40 minuts vam saber en Chiri i jo que en algun lloc del poble hi havia una casa, que en aquella casa hi havia una cuina, que en aquella cuina hi havia una taula i que en aquella taula ja començava a fumejar un plat calent. I ens vam mirar en Chiri i jo. Teníem 16 anys i sabíem que la nostra adolescència duraria exactament fins que es refredessin els canelons d’en Daniel.

Hola, Hernán. Com és d’important l’educació per a tu? Vas ser bon estudiant o dolent? Recordes algun professor rellevant a la teva vida?

Hernán Casciari. L’educació crec que és el pilar fonamental per nosaltres, com a societat, com a civilització, com a espècie. L’educació. Transmetre coneixements d’uns a altres, de pares a fills, de mestre a alumnes. Jo vaig tenir una infància, com us explicava al principi, on vaig descobrir, per sort ben aviat, la meva vocació, a què havia vingut a aquest món. Ho vaig saber de debò, ben aviat i sense cap mena de dubtes. I, quan això ocorre, quan hi ha tanta seguretat, no et va bé a l’escola. L’escola és allà per atrapar-te en diferents disciplines, un ventall de disciplines on has de ser més o menys solvent en totes per poder seguir endavant. I jo no era solvent, de les 12, en 11. És a dir, no era solvent. No ho vaig estar mai. No vaig poder acabar l’escola. No la vaig acabar. Tenia l’única obsessió de llegir i d’escriure. Per sort, vaig tenir l’enorme i tremenda sort de tenir un amic des de ben petit, perquè, si no, m’hauria vist molt sol. Molt sol. Jo era molt de llibres, però de debò. Des de ben petit. Tenia una tieta que s’havia mudat d’un lloc molt gran a un espai molt petit i tota la seva biblioteca juvenil l’havia de llençar o l’havia de deixar a algú. I entre tots els seus nebots em va escollir a mi, que segurament era, de tots els nebots, el que tenia més cara de ximple i va dir: “Agafa’ls, llibres”. I va ser interessant.

Aquesta història m’agrada molt i està també relacionada amb l’educació. Si m’ho permeteu, tornaré al tema de la meva tieta Ingrid regalant-me dues bosses enormes de llibres. Érem a la casa del meu avi Marcos, del meu avi matern, el dia que em va regalar aquests llibres. Jo devia tenir nou anys i estava molt content amb el regal, però el meu avi Marcos, que era un ésser menyspreable que pegava a la seva esposa, abans havia pegat a tots els seus fills, inclús a la meva mare. La meva mare el temia molt. El temien molt. Era un senyor nazi espantós, gras, amb cara de gripau. No reia mai. I, quan reia, reia així. És a dir, no utilitzava el múscul abductor cap a dalt, no, ho feia cap a baix. I reia per coses rares. Veia passar una monja i feia… O veia un colom mort al carrer aixafat per milers de cotxes i feia… Dolent, era dolent. Però, alhora, m’estimava perquè jo era el primer net, el primer de tots els seus nets, i havia dipositat en mi tota l’esperança. I jo era un estúpid, des de petit, i ell se n’adonava una mica. I la meva tieta Ingrid, que era la seva nora i era molt intel·ligent, ell l’odiava perquè era dona i intel·ligent. L’odiava. Quan ve la tieta Ingrid amb dues bosses de llibres per al seu únic net. El meu avi Marcos va dir: “Espereu. A veure si pot llegir aquests llibres”. I va agafar i va llançar les dues bosses de llibres sobre la taula de la cuina, com si fossin pomelos els llibres. I va començar… No era lector el meu avi, era un estúpid. Però ell es creia molt intel·ligent. Aleshores, deia: “A veure aquest. Aquest no és per a tu. I aquest? Aquest sí”. I així anava escollint: per les portades, per la seva intuïció autodidacta, que alguns llibres podien tenir fornicació, males paraules o eren de política i me’ls negava.

I, els que em deia que sí, eren llibres espantosos, les sagues tipus ‘Jules i Jim i el misteri del piano de cua’, aquelles ximpleries que hi havia als anys 60 i 70, dolentíssimes. Això sí. I després va posar tots els llibres prohibits en una bossa i tots els llibres permesos en una altra bossa. I va dir a la meva mare: “Aquesta bossa l’amagues i aquesta bossa la dones al noi”. I la meva mare, que li tenia molta por, li va fer cas. Vam tornar al meu poble i la meva mare va escampar els llibres de la bossa permesa com si fossin blat de moro per a les gallines a la meva habitació. I l’altra bossa se la va endur, i jo la vaig seguir amb la mirada, a la meva mare, a veure on anava, i anava al safareig. I va deixar la bossa al safareig. I, òbviament, a mi el que més em va interessar des d’aquell moment va ser la bossa prohibida. Va ser l’únic que em va interessar a la vida. I vaig esperar i esperar fins al primer dia en què no hi havia ningú a casa. Jo ja havia començat la secundària, 12 anys. I vaig anar al safareig. Vaig anar al safareig clandestinament, caminant a poc a poc. Vaig buscar i darrere del detergent i del desgreixador hi havia la bossa, perquè la meva mare no sabia ni amagar les coses bé. Aleshores, sense agafar la bossa, vaig ficar una mà i en vaig treure un llibre qualsevol. No importava quin. Era molt bo perquè el meu avi havia posat entre els prohibits Oscar Wilde, Mark Twain, Chesterton. És clar, no posava Oscar Wilde per ‘El príncep feliç’, el posava per altres coses més polítiques, i no posava Mark Twain per ‘Huckleberry Finn’, el posava per ‘Un ianqui a la cort del rei Artús’ o per altres. Eren llibres amb fulla de Bíblia. Eren obres completes. I n’agafo un qualsevol. I jo no volia llegir. Jo volia buscar les males paraules. Per què me l’havien prohibit? I buscava on hi havia la paraula “titola”, “trompa”, “cul”, “figa”, que eren les paraules que jo buscava al diccionari. Les mateixes, que no trobava. “On és?”. I vaig llegir un primer paràgraf, i un altre, i en un moment em van començar a atrapar les històries. I seia amb les cames com els indis i començava a llegir esperant que no arribés ningú, perquè, per mi, estava malament el que estava fent. I vaig llegir durant hores clandestines el pare Brown de Chesterton. Mark Twain amb Tom Sawyer i Huckleberry Finn. Vaig llegir Sherlock Holmes com els joves d’ara, que fan maratons de sèries. Amb aquesta passió vaig llegir Sherlock Holmes, vaig llegir Agatha Christie i vaig llegir Jules Verne.

I llegia i llegia amb la sort enorme de creure que estava fent alguna cosa malament. Perquè vaig tenir una enorme sort de principiant. Enorme. Vaig tenir un avi espantós que em va prohibir a l’edat exacta la millor literatura del món. Vaig tenir aquesta sort raríssima i estranya perquè és aleshores, als 11 o 12 anys, quan l’únic que fas amb ganes sent un nen ve per les portes del “no”. “No facis això”, em deien, i jo volia fer això. “No facis allò”, i jo anava per allà. El “no”. Aquest és avui per mi un enorme ensenyament d’educació. Jo tinc dues filles. La més petita té sis anys i no li he dit mai: “Has de llegir”. No, jo faig una altra cosa amb la meva filla de sis anys. Jo agafo un llibre i el poso a la prestatgeria més alta, un llibre de Cortázar, i dic: “Això no es toca” quan veig que està allà jugant a terra. O, si no, poso un altre llibre, com ‘L’illa del tresor’, i un cartell que diu: “No llegir”, i el deixo sobre la taula. O obro la caixa forta on hi ha les escriptures i els diners i hi fico un llibre, tanco la casa i poso “6421”. Dic: “Que ningú sàpiga aquest número”. I jo sé que ella un dia caurà al parany i entrarà com si res en la clandestinitat.

Montse. Hola, Hernán, soc la Montse. Sé que estàs creant una universitat per a estudiants universitaris per ensenyar-los a narrar històries. En què consisteix?

Hernán Casciari. Sí, estem fent una cosa amb moltes ganes i amb molta prudència. Suposem que l’any 2026 pot arribar a estar llesta la Universitat Orsai de Narrativa, que és la primera universitat de narrativa de Llatinoamèrica, en el sentit en què la volem fer. “Orsai” és, en primer lloc, una revista de literatura i de crònica narrativa. Després es va convertir en una productora de cinema també. Aleshores, fem revistes, fem llibres, fem pel·lícules i fem sèries. I vam descobrir en els darrers quatre o cinc anys que es complica trobar gent que narri de la manera adequada. Les universitats de periodisme, de lletres, de filosofia, de cinema, etcètera, que són universitats que, independentment de l’especificitat, han d’ensenyar a narrar, ensenyen les professions, però no la narrativa. Pots trobar gent, persones, que després de cinc anys d’estudiar una d’aquestes carreres, no et sàpiguen explicar una història ràpidament en tres minuts. Que els costa moltíssim, per exemple, el que us explicava al principi de saber on posar el punt i a part a l’oralitat. I com entendràs aquesta idea si no ets capaç d’explicar-la, d’explicar-la a qui té diners, a qui te la comprarà? Hi ha una absència molt gran d’oratòria eficaç.

Aleshores, vaig pensar en una universitat on els dos o tres primers anys els alumnes no diguin si volen ser periodistes, guionistes, escriptors, periodistes esportius o cronistes narratius, que no ens diguin res. Dos anys o tres on aprendran a explicar coses. El que després facin… En aquests dos anys o tres hi ha d’haver coses, ensenyaments, instruccions, consells, “tips”, pedagogies noves. Perquè el món és nou i perquè el món és més vertiginós, és més veloç, i els que compren les idees també són espectadors. Aleshores, cal aprendre a vendre aquestes idees abans d’enquadrar la càmera com un director de cinema. O a saber molt de futbol com a periodista esportiu. Com narres la història? La Universitat de Narrativa Orsai té tres anys inicials de narrativa pura i en els últims dos l’alumne escull les coses específiques. Bé, ara sí, ara que sé explicar coses, seré director de cinema, seré periodista, seré cronista. O seré sociòleg, seré filòsof o seré mestre. O seré conductor de televisió. Bé, hi estem treballant molt a l’Argentina perquè el 2026 comencem amb aquesta universitat.

Hola, Hernán. La teva mare és una de les protagonistes de moltes de les teves històries i també surt en alguna de les teves obres. Què és la teva mare per tu en la teva vida?

Hernán Casciari. Ostres! La meva mare, la Chichita. És un personatge. No vull dir que sigui un personatge de les meves històries. És un personatge, punt, amb el qual avui dia treballo. Treballo és una forma de dir. No treballo amb ella. Fem teatre junts. La pujo al teatre a explicar amb mi històries. És la manera que tenim, crec, de poder tenir una conversa. Jo no vaig a la casa de la mare els diumenges a menjar espaguetis, que és el que fan els argentins amb les seves mares. No tinc aquesta rutina i tampoc aquesta calidesa. Però ens ajuntem als camerinos abans de sortir a escena i allà ella m’explica que li fa mal el genoll i em pregunta per coses meves. I mentre mengem sushi al camerino tenim una relació, ens inventem una relació entre els dos i després sortim a escena. I és el moment més feliç que tinc amb la meva mare.

No tenia una relació gaire bona amb ella. La tenim ara sobre l’escenari, on podem discutir i podem dir: “Tu em pegaves quan jo era un nen”. “T’ho mereixies!”, em diu ella des de l’altra banda. I ens divertim perquè jo crec que ens hem sabut perdonar, jo a ella i ella a mi, coses dolentes que ens hem fet perquè quan era petit vaig tenir l’enorme desgràcia de néixer i adonar-me immediatament que m’havia tocat una mare extravertida, que és el pitjor que pot passar a un nen. Una senyora que jo sabia des del principi que m’avergonyiria en totes les circumstàncies socials de la meva vida. Venien nois a casa, nens que jo convidava a prendre llet amb xocolata i vainilla, i jo veia que quan anava com a convidat a cases d’altres nens que les mares deixaven la safata i es retiraven silencioses, com Déu mana. I la Chichita, no. Quan jo convidava els nois, la Chichita deixava la safata i començava a explicar: “Vosaltres sabeu que el noi fa poesies, oi?”. Ai, jo em volia morir. I tota l’estona: “Mostra als nois la poesia preciosa que vas fer l’altre dia, Hernán”. I jo no volia saber res d’aquesta dona. O a l’escola. A l’escola, a vegades, jo feia alguna cagada, feia alguna cosa malament, i els professors em posaven amonestacions. I la meva mare venia a defensar-me. I jo la veia arribar a l’aula i els meus amics em deien: “Ja ve la teva mare a la sala de professors”. I era tremend, però tremend de veritat. I, a més, ella creia que jo era un nen prodigi i jo era un nen idiota de vuit anys, un idiota. I ella estava convençuda que no, que era un nen prodigi. I deia al seu pare, al temible avi Marcos… Em portava a casa de l’avi.

El meu avi tenia molts fills i tots els fills ofrenaven nets al meu avi. “Mira, papa”, li deia un, “Aquest sap pelar taronges sol”. “Mira, papa, aquest sap anglès”. I la meva mare també deia: “Mira, papa, l’Hernán és un geni”. I jo era molt estúpid. I quan vaig deixar de ser un nen de vuit anys mediocre i em vaig convertir en un adolescent, ella va haver de canviar la mirada. I, aleshores, per a ella era un geni incomprès ja directament. Sempre, sempre, sempre. A mi això em ficava una pressió espantosa. És tremenda aquesta pressió. I després ja vaig marxar a viure a Barcelona i seguia. Ja em vaig fer gran, ja vaig tenir fills jo mateix, però em seguia avergonyint. Sempre m’ha avergonyit. Però jo pensava també que darrere de l’enuig i de la ràbia que em feia que ella expliqués a les amigues que jo era un geni o que em robés les poesies que jo escrivia, les fotocopiava… Perquè jo les amagava perquè no les trobés i ella les trobava i les fotocopiava, tenia una carpeta amb tot el que jo feia. I jo ara, que soc gran i que ja tinc filles, ara ho puc dir d’una forma una mica més sensata. Jo crec que darrere de tota aquesta ràbia que em feia la meva mare, en algun lloc del meu cap, jo sabia quan era un nen que a casa algú em llegia, que hi havia algú al món que estava confiant en mi.

Luis. Hola, Hernán, soc en Luis. Durant la teva vida has escrit centenars de contes, desenes de llibres, has fet pel·lícules, teatre… I encara que ets jove, quin seria el teu llegat més important? I com t’agradaria que et recordessin?

Hernán Casciari. És cert que tinc molta obra en diferents formats. Jo crec que, en un punt, en primer lloc, m’agrada jugar. Quan parlàvem al principi de la mentida, la mentida és un joc quan no fa mal, quan no fa mal a ningú. I, respecte al llegat, jo sé exactament què és el que vull. Sempre ho he sabut. No sabia que sempre ho havia sabut. I, en aquest cas, té a veure amb el meu pare. I t’explicaré per què reprodueixo permanentment una imatge. Explicaré primer la imatge. Una persona que m’envia un correu, per exemple, dient-me que no tenia cap vincle, cap tema en comú amb el seu pare o amb la seva mare i que, des del moment en què van començar a escoltar contes meus, en van començar a tenir. Una mare que em diu pel carrer que va llegir un llibre meu i que es petava tant de riure que la seva filla de 15 anys un dia va buscar a la tauleta de nit el llibre per veure què deia i van acabar parlant d’això i que no tenien tant en comú. Cada vegada que ocorre això, hi ha alguna cosa en mi que salta d’alegria. Cada vegada que passa això, torno a escoltar per primera vegada el meu pare rient al bany amb un text que jo havia escrit al diari del meu poble.

La primera vegada que ell em va llegir… Perdó, la primera vegada que ell va entendre que el que jo escrivia podia ser divertit. El meu pare i jo teníem una relació molt esportiva. Ell només parlava de futbol. Aleshores, jo estava obligat a ser fanàtic del futbol. No m’agradava el futbol. M’agradava parlar amb ell. Era espantós no poder parlar amb la persona que més estimaves al món del que més t’agradava a la vida i havies de parlar només del Racing, i de futbol. Vaig començar a escriure en un diari de Mercedes cròniques esportives. Era la meva manera de dir-li: “T’explicaré el que passa en l’esport”. I ell les llegia. No li semblava bé ni malament. No va fer mai un gest de: “Que bé el que estàs fent, que bé que estiguis cobrant diners per això”. Res. Però el meu pare admirava moltíssim l’humor, alhora. Aleshores, un dia vaig dir: “Faré una altra cosa. Faré una crònica esportiva, però amb humor. Posaré acudits dels que ell fa en l’àmbit privat”. La meva forma d’humor és la del pare. Quan vosaltres rèieu en una altra de les respostes de coses que són als meus llibres, aquesta forma d’humor és la del meu pare. Jo un dia la vaig començar a utilitzar. I un dia, un divendres, vaig publicar una crònica al diari i vaig deixar el diari sobre la panera de la roba al bany, que era l’únic lloc on el meu pare llegia el diari del poble. I un dia el meu pare va dir: “Oh, quines ganes de cagar!”, i va anar al bany. I jo vaig seure al costat del bany. Vaig seure. I sis minuts més tard vaig sentir: “Ha, ha, ha”. Bé, cada vegada que jo rebo un correu d’una mare i una filla que em diuen que llegeixen alguna cosa juntes, d’un pare i un fill que diuen que han escoltat en un viatge llarg durant 40 minuts contes meus i després s’han posat a xerrar, jo el que sento és: “Ja, ja, ja”. I aquest és el meu llegat.

Mujer 04. Hola, Hernán. En primer lloc, et volia agrair tanta autenticitat avui i com ens has deixat veure la teva vida, els bons moments i els dolents, perquè a mi em resulta molt inspirador i gratificant veure una persona amb èxit, però que alhora és una persona normal, amb les seves qualitats i les seves mirades menys belles. I ara et volia fer una pregunta, i és: sabem que, a l’Argentina, en un programa de ràdio, prepares un conte d’allò que el públic et va demanant. I sé que, avui, per a aquesta entrevista, has preparat una cosa similar. Ens agradaria que ens ho expliquessis una mica.

Hernán Casciari. Sí, ho faig a l’Argentina cada divendres. Després del conte de Messi que us he explicat, que se’m va començar a generar una adrenalina al palpís dels dits, després d’aquell desembre, vaig dir a la productora de la ràdio: “Fem una cosa perquè m’agrada aquesta sensació de tornar a escriure”. I ja, és clar, faig moltes coses alhora, aleshores no tinc la capacitat d’organització de tenir un dia preparat per escriure. Dic: “Fem això: els divendres, quan vaig al matí, fem una taula d’oients on em llancen temes, històries, fragments, cosetes, el que sigui. I jo llogo un pis al costat de la ràdio cada divendres. I des de les 10.00 h fins a les 12.00 h em veig amb l’obligació personal i intransferible d’escriure una història i llegir-la a les 12.20 h al mateix programa. I la prova de vida que l’he escrita en directe és que parlo de les coses que m’han proposat en aquell moment”. Ho vaig començar a fer i la diversió que em va començar a generar això va ser com una nova joventut d’escriptura.

Jo escrivia moltíssim quan era petit. Aquesta és la història que estic explicant, és aquesta la història. Escrivia molt quan era petit. I quan vaig venir a viure a Espanya als 29 anys vaig deixar d’escriure perquè pensava que m’havia de posar a treballar, havia de tenir una filla… No era el meu mitjà de vida la literatura en absolut, no era el meu mitjà de vida. La literatura sempre havia estat una cosa divertida per a mi, però no pensava que viuria d’això. Em divertia massa perquè fos un mitjà de vida. Jo sempre havia vist el meu pare tornar content del tenis i trist de l’oficina. I per mi era així. Si et deixava diners, tornaves trist, i si tornaves content, era una afició. I un dia em va passar que no. Un dia em va començar a passar que el que feia era alhora el meu mitjà de vida. I això va passar aquí a Espanya amb l’internet. Vaig començar a escriure a internet com a afició. I un dia em van començar a trucar editorials i va començar a ocórrer una cosa, una cosa que jo no sabia ben bé què era i no sabia si em podia treure el pijama del tot o deixar-me’l per sempre. No sabia si era una ratxa que duraria un any i després havia de tornar a les meves feines de merda o si això continuaria.

Però vaig escriure, no vaig deixar d’escriure. I escrivia amb moltes ganes. Fins a l’infart que us he explicat, en què vaig haver de deixar d’escriure. I el que estic fent ara, els divendres al matí a Buenos Aires, té la mateixa força que tenia al principi el món dels blogs, en què escrivies el 2003 un text i hi havia gent esperant. Molta. En el meu cas, passava això. Jo escrivia unes històries i per les IP dels usuaris veia quanta gent havia esperant. A la ràdio passa el mateix. Jo a les 9.00 h sento moltes frases aleatòries i vaig preparant al meu cap alguna cosa amb què després surto de la ràdio, m’assec dues hores i es prepara com un trencaclosques al meu cap, una història nova que he de llegir, a més, amb certs matisos. Algunes són de terror, altres són de plorar, altres són d’amor, altres són còmiques… Estic escrivint un llibre que es diu ‘Cuentos contrarreloj’ amb totes aquestes històries, i el llibre ja està, per exemple, en prevenda. Ja el pots comprar. Surt el 15 de desembre, i jo ara, en aquesta època, vaig per la història 20 i escaig i al desembre l’acabo i el publico. Aquesta facilitat és filla del joc, de no estar fent les coses seriosament, de fer-les per jugar de debò. És la meva única manera avui de poder produir històries noves. O les dic en veu alta, com estic fent ara, que us estic explicant una cosa que no havia pensat mai i l’estic explicant per primera vegada, o tinc dues hores per fer-ho els divendres al matí. Són les meves dues maneres de tornar a ser productiu. I em fascina perquè, en aquesta cotilla, en aquesta mena de gàbia del sonet, en aquesta reglamentació arbitrària, però necessària, trobo una joguina.

01:30:03. M’aixeco al matí i dic: “Quin dia és avui? És divendres. Ai, quina sort!”. O m’aixeco i dic: “Quin dia és avui? És dijous. Ai, tinc funció a la nit, podré parlar en veu alta”. És la meva joguina. Continua sent la joguina del nen de set anys que s’aixecava a la matinada, escrivia una carta mentidera a la seva àvia, girava la cantonada i la llançava per sota de la porta del vestíbul. Aquella mateixa joguina és la que tinc avui.

Marisa. Hola, Hernán, soc la Marisa. Com estàs? Si haguessis d’escollir un títol per a aquesta conversa, quin seria? I una altra pregunta: si haguessis d’escollir o posar un altre títol per al món en què vivim, quin posaries?

Hernán Casciari. Serien títols diferents, és a dir, contraposats, perquè jo tinc la sensació que estem vivint una època molt vertiginosa on hi ha moltes persones que adoren aquest vertigen i moltes persones que volen deixar aquest vertigen. I hi ha, enmig de tot això, uns sols cavallets. Estem tots en el mateix lloc. I, aleshores, baixar és complicat i accelerar més és complicat. Parlo de política. Encara que també parlo d’amor. També parlo de futbol. Però, si ens hi fixem bé, imaginem aquest cercle ple de persones que es comença a moure i uns diuen: “Més a poc a poc, si us plau”, i uns altres diuen: “No, més de pressa”. I es genera un debat, un problema, una esquerda, una dicotomia, una polarització. Vivim en un món tremendament polaritzat, moltíssim més que en altres èpoques del món, perquè en som moltíssims més els que estem connectats a la realitat, a una realitat que, a vegades, ens informa, i la major part de les vegades ens desinforma. Per això, el títol per al món en què vivim té més a veure amb la veritat. Després, busquem el títol, però té més a veure amb la veritat, amb trobar una òptica semblant per veure’ns, que em sembla que és el gran problema que tenim. I, si haguéssim de buscar un títol a aquesta conversa, està molt més relacionat amb la mentida perquè avui hem fet un joc literari.

La realitat és esgarrifosa. Si mirem objectivament el que passa al món, veiem que hi ha un grup enorme de persones que està desatenent el crit desesperat d’un altre grup que diu: “Anem més a poc a poc, si us plau, que xocarem amb totes les coses”. Parlo de política, d’amor, del clima. No importa de què. No veiem tots la mateixa veritat. No l’estem veient. I puc arribar a suposar inclús que no hi ha maldat en cap grup. Òbviament, a l’interior pensem que sí. “Sí, els altres són els dolents. Com no se n’adonen?”. Però els altres també, per la raó que sigui, perquè els van pegar molt de petits, no importa per què. També creuen en la veritat en què creuen. I també pensen que nosaltres, que som l’altre grup, estem equivocats. Com veiem la veritat? Com ho fem per un dia poder veure la veritat? Per assumir-nos? Per adonar-nos que aquest lloc on som tots, alguns demanant acceleració i d’altres demanant detenir-nos una mica, és l’únic lloc que tenim? Com veiem la veritat? Jo no ho sé, no en tinc ni idea. Potser el títol que em demanes per al món en què vivim sigui: “Jo no sé on és la veritat”.

I ara anem a l’altra banda, a nosaltres, avui. Vosaltres fent-me preguntes, jo explicant-vos com puc algunes coses que tenen a veure amb la meva vida, amb la meva mare, amb el meu pare, amb la meva infància, amb la meva educació o amb els meus amics. Jo crec que no heu sabut quant hi ha de veritat i quant hi ha de mentida en el que us he explicat. Jo crec que en cap moment heu pogut trepitjar terra ferma, sempre heu estat relliscant. “Això pot ser?”. “No, això no pot ser”. I, no obstant això, hi ha alguna cosa en tot això que no ha generat cap dicotomia. Jo us he desinformat una mica avui. Però sabeu la diferència de la meva desinformació respecte a la del món real? Ho he fet perquè us estimo. La meva desinformació és filla que podem compartir històries que no importa si són veritat o són mentida perquè són. Perquè tots tenim o hem tingut una mare. A tots algú ens ha ensenyat a llegir i a escriure. Tots hem tingut una fantasia als 13 anys. Tots hem volgut alguna vegada que el nostre ídol ens digui: “Que bonic el que has fet. Jo he plorat amb aquesta carta”. Tots tenim la fantasia que un dia morirem i voldríem que no fos sols. Que algú ens doni la mà aquell dia, algú que ens digui: “Tot anirà bé”. I nosaltres sabrem que és mentida. Però aquesta mentida és una altra forma de la veritat perquè és una mentida que també ens diran perquè ens estimen. Aleshores, el títol final, que alhora també és el final d’aquesta conversa, és el següent: “Si hem de mentir mirant als ulls a l’altre, que sigui únicament perquè l’estimem”.