“La felicitat és una recerca que dura tota la vida”

César Rollán. Hola, Victoria.

Victoria Camps. Hola, què tal?

César Rollán. Benvinguda.

Victoria Camps. Gràcies.

César Rollán. Sóc en César Rollán, professor de Filosofia i Llengua a l’Escola Ideo, un centre que va començar el seu camí amb un lema que deia: “Jo de gran vull ser feliç”. Et proposo que iniciem un camí junts a la recerca d’aquesta felicitat. M’agradaria saber, per començar, com ha estat el recorregut d’aquesta paraula, d’aquest concepte tan important al llarg de la història de la filosofia. Com ha estat el pensament? Què és el que ens ha pogut dir la filosofia al respecte?

Victoria Camps. La filosofia, directament, de la felicitat segurament en parla poc, però és una idea que des del principi del pensament filosòfic està present. Està present sobretot en els pensadors grecs i està, a més, molt vinculada a l’ètica, que Aristòtil anomena “la vida bona”. Ell dona per fet que tots els homes el que busquen en aquesta vida és la felicitat, i el que intenta explicar a través de l’ètica, a través del que els grecs anomenen les virtuts, les qualitats que ha d’anar adquirint la persona, és quina és la millor via per arribar a la felicitat. El que ve a dir Aristòtil, el que diu expressament, és que la majoria dels homes pensa que la felicitat la donen les riqueses, l’honor, l’èxit… S’equivoquen. Tot això és important, però la felicitat només la dona la vida virtuosa. Després, al llarg de la història del pensament, i això és el que he volgut investigar una mica en el llibre, el concepte va variant de significat.

Una cosa molt important des del meu punt de vista, que és el que dona el títol al llibre, ‘La recerca de la felicitat’, és que aquesta recerca es converteix en un dret fonamental. En la modernitat, la recerca de la felicitat està formulada com un dels drets inalienables de la persona per la Declaració d’Independència dels Estats Units. Diu que tots els homes tenen tres drets inalienables: la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat. Això a mi em sembla molt important, perquè ja és vincular la felicitat no a una forma de vida determinada, sinó a la llibertat de cadascú per escollir la millor manera de viure per a cada un. I, a més, en convertir-lo en un dret fonamental se li està demanant a les institucions públiques que garanteixin les condicions materials imprescindibles perquè tots i cada un puguin buscar la felicitat.

César Rollán. Com definiries la felicitat?

Victoria Camps. Jo crec que no cal definir la felicitat. No cal definir-la, precisament, pel que acabo de dir. Si la vinculem a la llibertat de cadascú, crec que hi ha un canvi molt important en aquest pensament, que és precisament posar de manifest que es pot viure de moltes maneres i ser feliç en cadascuna d’elles. No hi ha una vida millor que una altra, una forma de vida millor que una altra, ni més excel·lent que una altra. En el món grec la vida política era la millor, era la dedicació a l’altre. En el món medieval era la vida del monestir, la vida de l’estudi, de la teologia. En canvi, la vida moderna no. En Pico della Mirandola diu que la dignitat de l’home resideix en la capacitat que tenim d’escollir com viure, i podem escollir millor o pitjor. I aquí està el truc i el parany de la llibertat. Però la felicitat se l’ha de construir cada un. La felicitat caldria, en tot cas, definir-la com el mantenir aquesta recerca, que és com mantenir el desig de continuar vivint, les ganes de viure malgrat tot, perquè a la vida humana hi ha moltes limitacions, moltes contingències, moltes frustracions. És, malgrat tot, saber superar totes aquestes adversitats i mantenir el desig de viure.

Una lliçó que ens donen tots els filòsofs, i potser els que més insisteixen en això són els estoics, que són els que els que fan una filosofia més dirigida a una mena de programa de vida, un programa de vida que té molt en compte que hi ha moltes coses que passen que no depenen de nosaltres, per exemple, la mort, i, per tant, cal despreocupar-se de tot allò que nosaltres no podem modificar del tot, perquè la forma de morir i fins i tot la forma d’emmalaltir, o la forma de fer front a les malalties, o al dolor, ho podem anar modificant, però aquest, precisament, és l’aprenentatge.

César Rollán. Llavors sí que hi ha alguna manera d’ensenyar a ser feliç?

Victoria Camps. Sí, jo crec que sí. El que passa és que avui quan parlem d’una forma d’ensenyar a ser feliç sembla que busquem això, la fórmula. O busquem l’assignatura que ens ensenya a ser feliços, o la píndola que ens doni la felicitat. I no es tracta tant d’això, perquè en el fons aquesta vida bona, que és en la que diu Aristòtil que consisteix la felicitat, és un esforç constant de l’individu. És veritat que cal posar l’accent en aquestes dues coses: calen unes condicions bàsiques, tenir satisfetes les necessitats mínimes. Una persona que només s’ha de preocupar de la pròpia supervivència difícilment serà feliç. Aquesta és una necessitat, una condició: que les institucions públiques i els estats garanteixin aquestes condicions, però després l’esforç ha de ser personal. Personal i col·lectiu, perquè crec que l’educació, per exemple, l’ensenyament de saber distingir el que val la pena del que no val la pena, el que mereix un esforç del que no mereix un esforç, el que mereix una llàgrima del que no mereix una llàgrima, el que ha de ser… un tema que avui és molt actual, el que jo he anomenat “el govern de les emocions”: saber governar els sentiments o convertir les emocions en sentiments que han de ser cultivats, o que no han de ser cultivats, i en quines ocasions cal cultivar uns sentiments, o no.

Tot això són lliçons que han donat els filòsofs, d’una manera o una altra. Per exemple, Spinoza és un filòsof que parla molt dels sentiments, de l’alegria i de la tristesa com el que cal buscar i cal evitar en aquesta vida. Tot això és un aprenentatge. A un nen, un nadó, ningú li ha ensenyat quan ha d’estar alegre i quan ha plorar. I se li va ensenyant a controlar la tristesa i també l’alegria. Jo crec que aquest és l’aprenentatge que es necessita en la recerca de la felicitat.

César Rollán. Sobre el que estàs comentant de la societat, de com va organitzant les persones, tornant al teu llibre ‘La recerca de la felicitat’, parles d’un concepte que m’ha semblat molt interessant, que és la veritable autoajuda. Què vol dir?

Victoria Camps. La felicitat és objecte dels llibres d’una literatura que cada vegada és més abundant i freqüent, i que a més ha desplaçat a la filosofia seriosa, que és l’autoajuda. Jo començo dient en el llibre que el lector no busqui fórmules, ni consignes, ni receptes fàcils per trobar una cosa que és qüestió de cadascú, i que, en tot cas, el que es pot fer des de la filosofia és ensenyar a reflexionar sobre el tema i donar conceptualment una sèrie d’instruments que serveixin per a aquesta reflexió. Però a mi m’interessava posar molt l’accent, perquè alguns filòsofs també ho han fet, per exemple, Boeci, que diu que la felicitat la busquem fora i està en un mateix. És clar, en un mateix molt enriquit, perquè si un mateix està buit per dins no troba res, per molt que busqui. Llavors, el que dic en el llibre és que la veritable autoajuda per a la felicitat és la cultura. I crec que la cultura és un recurs fonamental, si realment som capaços de fer això que la cultura exigeix, que és el cultiu d’un mateix a través de la lectura, a través del teatre, a través de la música, de l’art… de tot allò que s’ha convertit en un patrimoni cultural de la humanitat, que sempre té alguna cosa a dir-nos i alguna cosa que ensenyar-nos, i que no s’adquireix si no es fa l’esforç d’aprendre a adquirir-lo.

Aquesta, per a mi, és la veritable autoajuda. Moltes vegades m’han preguntat: per què les humanitats han de ser importants avui? Quina utilitat és la de les humanitats? Doncs precisament aquesta, que la cultura és un recurs importantíssim, sobretot en una època en què l’esperança de vida creix i arriba un moment en què les persones anem deixant de poder fer coses que fèiem abans. Però la cultura la mantenim.

César Rollán. Tot el que és la nostra societat, sobretot a Occident, sembla que en moltes ocasions es mou pel “postureig”, per allò que puguin mostrar les xarxes socials. Presenten persones felices en imatges. Què pensa sobre això?

Victoria Camps. Es presenten persones felices perquè és una societat basada en el consum, en la producció per consumir i, per tant, presentar alguna cosa com una necessitat, com un objecte de consum, identificar-lo amb la felicitat, és el més fàcil. És el que li passa a tothom. I a més crec, a part d’aquesta dinàmica que ve donada pel tipus d’Economia en què estem, que també hi ha una necessitat per part de diferents àmbits o col·lectius que la gent estigui contenta, i això es nota en tot. Es nota en la captació que volen aconseguir, per exemple, els partits polítics, però també passa en l’empresa, segurament, es busca que l’empleat estigui content. Segurament passa també a l’escola, passa a la família, passa amb els pares amb els seus fills. I segurament caldria distingir l’acontentar l’altre d’una forma fàcil, de donar-li oportunitats, ocasions de ser feliç, que és una altra cosa, més profunda, menys simple, més difícil d’obtenir i més personal, finalment.

César Rollán. Insisteixes molt en el tema de l’esforç, sembla fonamental en aquesta recerca de la felicitat. És veritat que quan es mira cap enrere, a l’hora d’entendre com s’ha de portar aquesta educació, es portava de manera molt rígida, amb una disciplina molt tancada. Avui, però, sembla que estem a l’altre extrem, on se suposa que hi ha una autonomia per part dels xavals i que seran capaços de poder dur a terme les seves responsabilitats. Què opina sobre aquesta situació?

Victoria Camps. En aquest tema de l’educació a mi em va canviar el model, em va donar una sèrie d’idees sobre aquest trànsit d’una educació excessivament rigorosa i disciplinada, amb una obstinació en l’esforç a vegades excessiu, dominant moltes vegades, a una educació molt lliure, que fins i tot ha tingut com a consigna ‘Educar en la llibertat’, que sempre he dit que és una expressió que em sembla mal construïda: no s’educa en la llibertat sinó per a la llibertat. I educar per a la llibertat no és deixar l’altre en llibertat perquè esculli, sinó que és orientar-lo. És, com diu la paraula, educar: extreure de l’altre el millor que porta a dins. I per tant, hi ha d’haver algú que sàpiga què és el millor, com extreure’l i com potenciar-lo. Hi ha un llibret de la Hannah Arendt que es diu ‘La crisi de l’educació’, que va escriure segurament en els anys 70, que crec que és la clau per entendre la crisi que tenim avui, que jo crec que és una crisi derivada d’un cert desconcert, desorientació, sobre què ha de ser educar.

Victoria Camps. Diu dues coses, una és molt provocativa: que l’educació ha de ser conservadora, perquè el que ha de fer, i això és el segon, el que ha de fer l’educador és intentar conservar allò que pensa que ha de prevaler en el món. Per exemple, en el terreny dels valors: hi ha valors que cal conservar, no podem permetre que desapareguin. Això és el que cal transmetre. Això és el que l’educand espera de l’educador, encara que no ho digui explícitament. L’Arendt, en dir això, reivindica l’autoritat, no l’autoritarisme, que és una altra cosa, però sí l’autoritat. L’autoritat del mestre, del pare, de la mare, de qui sigui, de l’adult, que li dona una certa seguretat pel que fa al marc mental que ha d’anar construint, encara que després això la persona, el nen o la nena, el jove, ho sotmeti a crítica i ho canviï. Tot això implica un cert esforç. Implica una certa disciplina, també, implica una certa memòria, perquè una educació desmemoritzada, una educació que consisteixi en aprendre sense memoritzar res, és molt difícil. Tot això no es pot abandonar del tot. Potser cal fer-ho d’una altra manera.

César Rollán. No obstant això, és veritat que fa temps, quan als meus pares els va tocar estudiar, en aquella època, l’educació era un ascensor social. Es deia que si no tenies estudis no podries arribar a ser res al món, a la vida. La qüestió és si avui també l’educació és un ascensor social.

Victoria Camps. : Jo crec que és més ascensor social que en l’època dels meus pares o dels meus avis, segur. Jo sempre poso un exemple: jo vaig anar a un col·legi de monges, i a un col·legi bastant d’elit. D’una classe d’unes 20 nenes o joves, vam estudiar a la universitat tres. Avui en una escola d’aquest tipus això no passa, a la universitat hi van gairebé tots. És ascensor social, el que passa és que, precisament perquè avui a l’escola li exigim, almenys de paraula, que sigui ascensor social, lamentem que no ho sigui prou, i tenim un problema de connexió de la formació de les persones i el món laboral. Quan parlem de precarietat, d’atur, de la dificultat de trobar una feina d’acord amb el que s’ha estudiat, posem el focus, per exemple, en la Formació Professional, que és una de les assignatures pendents que té la nostra societat encara. S’ha fet un esforç per potenciar la Formació Professional, per donar-li un prestigi que mai ha tingut, però sembla que encara no és suficient. Aquí tenim un problema, però també hi ha desconnexió entre el món de la formació i el món del treball, i aquesta desconnexió s’aguditza més amb les noves tecnologies i amb la robotització de tot, i amb la pèrdua de molts treballs en els quals ja deixen de ser necessàries les persones.

Per tant, la realitat canvia més que el món de la formació, que el món de l’educació, i crec que això és el que cal canviar. No pensem prou sobre com fer front al repartiment del treball en el futur. Sí que hi ha una certa alarma que ens quedarem amb la meitat dels treballs. Però, al mateix temps, diem que n’hi haurà altres nous. Però tampoc sabem qui està formant per a aquests nous treballs, perquè tampoc sabem quins seran exactament i tot i això crec que és el que fa que l’ascensor social no es noti, perquè és veritat que als joves els costa molt més que abans. Jo vaig sortir de la universitat ja amb un treball a la universitat, i no obstant això avui és un privilegiat l’estudiant de lletres, per exemple, que troba feina a la universitat.

César Rollán. Tu estàs ara mateix al Consell d’Estat. Creus que l’educació és el tema més important en aquest país?

Victoria Camps. Hauria de ser un tema prioritari per a la política, ho hauria de ser. De fet, no ho és. Jo vaig escriure un llibre que es titula ‘Creure en l’educació’, posant de manifest aquesta paradoxa: tots diem que l’educació és el més important, però no demostrem creure en el que diem, perquè no li donem el valor que li hauríem de donar. No li donem el valor econòmic: el pressupost destinat a educació no és molt alt, no és molt elevat, però tampoc la societat sembla adonar-se de la importància que té l’educació, a tots els nivells. Perquè quan parlem d’educació mirem a la família i mirem a l’escola, i es converteixen en els bocs expiatoris de tots els mals de la societat. Però tots els adults eduquen d’una manera o d’una altra, o maleduquen, per tant aquesta hauria de ser una responsabilitat molt compartida.

César Rollán. Tots els àmbits de la societat són llocs d’educació.

Victoria Camps. Tots els àmbits, sobretot en una societat tan connectada a través de xarxes. Tots els que intervenen en aquesta connexió haurien de pensar, haurien de reflexionar més, sobre la influència del que fan i del que diuen. De com ho diuen i de com contribueixen a crear un imaginari, una manera de fer. És conseqüència d’aquesta falta de responsabilitat respecte a la influència que pot tenir tot el que fem i el que diem.

César Rollán. Un altre dels teus llibres es titula ‘L’elogi del dubte’. Per descomptat, el dubte és una cosa important en l’educació. Jo, de fet, a classe, sempre que comencem un tema en filosofia tracto primer que es facin preguntes o, almenys, plantejar dubtes sobre si ho tenen tot clar sobre aspectes d’ètica, de la vida, de moral.

Victoria Camps. Jo crec que el més difícil és transmetre la idea que la incertesa és positiva, no sempre és negativa. Costa molt, i els missatges que sentim, que són missatges que ens volen persuadir de comprar coses, o els missatges polítics, que són molt simples, els eslògans, sembla que volen transmetre només certeses. A mi, per exemple, un editor em va censurar, em va fer canviar el títol d’un llibre que jo volia titular ‘Viure en la incertesa’, perquè em va dir: “Aquest llibre no es vendrà, has de posar-li un títol positiu, no un títol negatiu”, i era un llibre de bioètica. Quin polític, per exemple, quan se li pregunta alguna cosa contesta: “No ho sé, ho he de pensar”? Cap. I, no obstant, jo crec que a la gent això no li aniria malament. Pensaria: “Aquest home, si més no, pensa que això no està prou madur”. Crec que això és el més difícil de transmetre avui, no tenen cap glamur la incertesa ni el dubte. No té cap glamur tampoc el fet de matisar el que un vol dir. Per això han tingut èxit els populismes, perquè les propostes que fan són molt simples: “la immigració, fora, perquè el que nosaltres guanyem ha de ser per a nosaltres”. Són coses molt senzilles, tornar al passat, perquè allà teníem una seguretat que el present no ens dona.

Els mitjans de comunicació tenen molta culpa, perquè als mitjans de comunicació els matisos no els agraden, els mitjans de comunicació busquen titulars. Es busca provocar, es busca cridar l’atenció. I és clar, això xoca molt amb la necessitat de matisar les coses, de donar-los més voltes. Es diu una frase que pot sonar bé i que pot tocar la fibra més emotiva, però que, finalment, si grates, aquí no hi ha res. Això per una banda i, després, d’altra banda, en els últims anys jo m’he dedicat bastant a això que es diu “l’ètica aplicada”, i a un àmbit de l’ètica aplicada que és la bioètica. Per exemple, en el món de la medicina, o en el món dels assajos clínics, de la farmacologia, hi ha farmacòlegs, hi ha un jurista, potser uns metges, uns clínics, unes infermeres i hi ha una persona que es dedica a la filosofia i que sap d’ètica. Quan hi ha un problema que planteja dubtes ètics se li pregunta a l’ètic: “L’ètica que diu?”. I la resposta és que l’ètica no diu res.

César Rollán. Té criteris, o proposa criteris.

Victoria Camps. El que fa és posar de manifest que aquí hi ha un problema. Aquesta és l’actitud ètica, que aquí hi ha un problema que no és només científic, ni és només jurídic, ni és només clínic: és un problema que va més enllà, i que hem de resoldre entre tots, perquè no hi ha una solució bona. Per tant, cada cas és diferent i no hi ha respostes que serveixin per a tots els casos. Això vol dir que dubtar ha de formar part de les nostres pràctiques, en tots aquells àmbits en els quals no tenim certeses científiques, que són la majoria.

César Rollán. La qüestió llavors, pel que fa a la filosofia, seria tractar de trobar quines serien aquestes preguntes fonamentals que es planteja la filosofia.

Victoria Camps. A mi sempre m’han agradat les de Kant. Kant diu que són tres: què podem conèixer?, què hem de fer?, i què podem esperar si fem el que hem de fer? Jo crec que amb aquestes tres preguntes pots explicar tota la història de la filosofia, no cal que vagis molt més enllà. I fins i tot les pots adaptar al món d’avui, perquè Kant quan fa l’última pregunta, “Què puc esperar si faig el que he de fer?”, està pensant en termes religiosos, teològics. Però avui ens la podem fer, precisament, des d’una perspectiva agnòstica. Dir: “Quina és la gratificació, si és que n’hi ha, de fer el que s’ha de fer i de no actuar com un canalla sempre?”. Perquè sembla que el canalla és el que surt guanyant sempre. “Què puc conèixer?”. Per molt que avanci el coneixement, la incertesa… crec que com més coneixem, més incerteses hi ha, i per tant hi ha un potencial filosòfic molt gran.

César Rollán. De fet, planteges el dubte com a part del pensament, i a més per a tota la vida.

Victoria Camps. Per a tota la vida.

César Rollán. Perquè no es resol.

Victoria Camps. Sí, no es resol… Cal saber-ho dir, perquè això desanima molt, pensar que hi ha coses que no tenen solució. Però, bé, és que la vida humana no té solució. És a dir, nosaltres venim aquí i estem de pas. I això és dur d’acceptar.

César Rollán. Del que no hi ha dubte, precisament pel que venim parlant, és que l’educació té una basa important: tractar d’obrir ments, de col·locar el subjecte com a protagonista autònom i reflexiu. I això és una cosa que tenim en la nostra mà els que ens dediquem a la docència.

Victoria Camps. Sí, jo crec que sí. El que passa és que jo insisteixo en la idea d’abans, que l’educació és cosa de tots. I no podem pensar només que els que es dediquen a la docència, o l’escola, poden tenir aquí un arsenal de material fantàstic perquè la gent canviï. La gent, els nens, les nenes, estan a l’escola un període de temps petit i després surten, i tot allò té molta influència: socialitzen a través de molts “inputs” que van arribant. Tot això hauria d’estar més d’acord amb el que a través de l’educació es vol fer.

César Rollán. En qualsevol cas, el que sí que comentaves també és que el dubte permetrà que aquesta polarització en la qual avui en dia ens trobem, d’opinions tan extremes, es pugui canviar, es pugui diluir, puguem apropar-nos.

Victoria Camps. Sí, el que cal preguntar-se és: com es pot aconseguir això? Perquè jo crec que és una cosa que tots veiem que està passant i que no hauria de passar, i no sabem què fer per cambiar. Crec que això és un defecte de la forma de fer política d’avui, que determina moltes altres coses, inclosa la forma de comunicar i també la forma simple de comunicar-nos avui. Que el “tweet”, o el missatge ràpid sigui la manera de comunicar-nos més habitual. És difícil que això ens ajudi a una vida una mica més reflexiva, una mica menys… que els extrems tinguin l’atractiu que finalment tenen, perquè finalment tenen atractiu i es veu en els resultats de les eleccions i en la forma en què la gent encoratja a aquells que estan en els extrems.

César Rollán. Abans parlaves de la importància de les humanitats, aquest àmbit on es toca el que és la persona. Tinc una curiositat: a les teves filles, o fills, o nets, els animaries a estudiar filosofia?

Victoria Camps. No. No, perquè em va marcar molt un llibre d’en Manuel Sacristán, que es va publicar en els anys 60, que es titulava ‘El lloc de la filosofia en el conjunt del saber’. Ell era filòsof i deia que la filosofia haurien de ser uns estudis que avui en diríem de postgrau. S’hauria d’estudiar filosofia després d’haver estudiat una altra cosa, perquè la filosofia ensenya sobretot a pensar, a reflexionar. Dona instruments, dona conceptes, dona arguments, dona raons… però tot això es queda en una cosa molt abstracte i formal si no s’aplica a alguna cosa. I és clar, si s’aplica, per exemple, al dret, o s’aplica a la física, o s’aplica avui a l’economia, o a la política, a la ciència política, o s’aplica al periodisme, doncs és una riquesa per al professional de qualsevol d’aquestes coses. Jo m’he dedicat molt a ensenyar filosofia, però també m’ha agradat posar la filosofia al servei d’altres coses. Jo crec que avui, que s’ha massificat més la universitat, que les carreres s’han diversificat tantíssim i s’han especialitzat tant, seria bo tenir uns primers anys que fossin més de picar i on la filosofia, per exemple, hi fos present però no per fer la mateixa carrera que se li fa a un que només vol ser filòsof.

César Rollán. Sí que parlàvem abans de la importància que tenia o que té la lectura com mantenidora de la cultura al llarg del temps. M’agradaria per acabar que ens aconsellessis un llibre per a la joventut que es vulgui ficar en aquests plantejaments filosòfics, i ja de pas també un altre títol que pugui recomanar-nos als adults que volem entendre de què va això de la vida i el nostre món.

Victoria Camps. No deu ser el teu cas.

César Rollán. Jo ho intento, és clar.

Victoria Camps. Això… No ho sé, potser la resposta… segurament tu la donaries millor que jo, perquè jo veig que la filosofia avui… els clàssics de la filosofia deuen sonar tan estranys a les ments joves que em costa trobar un text i dir: “Bé, amb això li trobaran gust a la filosofia”. Jo penso que els ‘Diàlegs’ de Plató han estat la introducció a la filosofia sempre, i potser l”Apologia’ de Sòcrates seria un dels llibres. Sempre hem començat per la ‘República’, perquè és com un conte, que es pot explicar bé, però jo crec que l”Apologia’ de Sòcrates és un dels diàlegs més rics, sobretot per explicar el que és el personatge, un dels primers grans filòsofs, Sòcrates. I aquí hi ha molta matèria per treure-li suc. I un llibre que crec que hauria de ser molt útil per a la nostra època, que estem en un món lliberal, en el millor i pitjor sentit de la paraula lliberal, és ‘Sobre la llibertat’, d’en John Stuart Mill. Crec que és la millor síntesi que s’ha fet del que ha de significar la llibertat individual. En Mill ho escriu en els inicis del liberalisme i el que diu allà és important encara avui.

César Rollán. Doncs prenem nota de tots dos títols, que sens dubte ens serviran i agraïm molt que hagis acudit a ‘Aprenem junts’. De veritat, un plaer.

Victoria Camps. Ha estat un plaer també per a mi. Moltes gràcies.