L’educació i el viatge de la humanitat cap a la diversitat

Oded Galor. Soc l’Oded Galor. Soc un científic interdisciplinari especialitzat en el camp del creixement econòmic, la macrohistòria, l’evolució cultural i el camp matemàtic dels sistemes dinàmics. Fa poc vaig publicar un llibre: ‘El viatge de la humanitat. El big bang de les civilitzacions: el misteri del creixement i la desigualtat’, en què comparteixo idees que vaig recollir durant tres dècades de recerca sobre els orígens de la riquesa i la desigualtat al món.

Borja Santos. Professor Galor, moltes gràcies per concedir aquesta entrevista a ‘Aprenem junts’. Soc en Borja Santos, i és un plaer que parlem sobre creixement, desigualtat, educació i futur. M’agradaria començar per saber més sobre vostè i per què et dediques a investigar sobre la desigualtat actualment.

Oded Galor. Doncs, a grans trets, soc un investigador interdisciplinari especialitzat en els camps del creixement econòmic, la macrohistòria, l’evolució cultural, la demografia i el camp matemàtic dels sistemes dinàmics. Vaig néixer i em vaig criar a Jerusalem i, per a sorpresa de ningú, atesa la inevitable presència de la història a la vida quotidiana de la ciutat, vaig desenvolupar una afinitat per la comprensió de les arrels del comportament humà i l’origen de la religiositat, l’etnicitat i , en definitiva, la prosperitat humana. Al llarg de la meva carrera acadèmica, em vaig interessar cada cop més per l’estudi de les arrels de la desigualtat en i entre nacions. Això em va anar orientant progressivament cap al camp del creixement econòmic que ens permet entendre millor aquest procés. Però en el transcurs, vaig desenvolupar una passió i una curiositat pel camp matemàtic dels sistemes dinàmics i la teoria de bifurcacions. I durant aquest procés, vaig guanyar molta experiència que em va permetre entendre com les condicions inicials influeixen en el comportament de qualsevol sistema, sigui matemàtic o econòmic.

I, en última instància, aquesta experiència em va permetre desenvolupar la teoria unificada del creixement que aclareix els grans misteris del viatge de la humanitat des de l’aparició de l’Homo sapiens a l’Àfrica fa tres-cents mil anys. De fet, ‘El viatge de la humanitat’, el famós llibre de ciències que vaig publicar fa poc, és un intent de compartir aquesta saviesa o compartir aquestes idees amb el públic general.

Borja Santos. Al seu darrer llibre, ‘El viatge de la humanitat’, explora el viatge de les societats humanes des de l”Homo sapiens’. Planteja dos misteris: el misteri del creixement i el misteri de la desigualtat. Com funcionen aquests misteris?

Oded Galor. Això mateix. El llibre que acabo de publicar, ‘El viatge de la humanitat’, explora l’evolució de les societats humanes des de l’aparició de l”Homo sapiens’ a l’Àfrica fa gairebé tres-cents mil anys. A grans trets, els dos misteris principals que caracteritzen el viatge són el misteri del creixement i el misteri de la desigualtat. El misteri del creixement indaga sobre què va fer que les societats patissin una transformació dràstica del nivell de vida els darrers dos-cents anys després de centenars de milers d’anys d’estancament. I el misteri de la desigualtat indaga a l’origen de la desigualtat per tot el món. Per què alguns països són rics i altres pobres? Per què veiem aquesta diferència en el nivell de vida que va tenir lloc els darrers dos-cents anys? Durant gairebé tota la història de la humanitat, les societats van viure en estat d’estancament. Alguns ho definim com a estat d’estancament maltusià. És un període en què el progrés tecnològic, en gran manera, es tradueix en més gent en comptes de gent més rica. Durant aquest període, amb l’avenç de la tecnologia, els recursos es van expandir temporalment i els pares van poder millorar el benestar dels seus fills alhora que mantenien més fills. Però passat un temps, a causa de l’expansió de la població, els recursos per persona van tornar a la posició d’equilibri i no va canviar el nivell de vida en aquell moment.

Així, en un període de tres-cents mil anys, el noranta-nou coma nou per cent de l’existència humana, veiem que la renda per càpita fluctua sense evolució fregant el nivell de consum de subsistència. A grans trets, podem definir aquest període com un període en què la vida humana és desagradable, brutal i curta, com suggereix Hobbes. La vida humana no difereix gaire de la vida d’altres espècies en aquest període. Als humans els preocupa sobreviure i reproduir-se. El nivell de vida frega la subsistència. I gairebé no hi ha diferències en les condicions de vida en el temps i l’espai. Per il·lustrar-ho, fa pocs segles, un quart dels nadons no arribava a complir un any. Dels que sí, la meitat no arribava a edat reproductiva. És més, fa tot just uns segles, l’esperança de vida fluctuava en un rang molt limitat entre els vint-i-cinc i els quaranta anys i poques vegades se superaven els quaranta. A més, moltes dones morien al part en aquesta època. I el que és més sorprenent, fa uns segles, les crisis econòmiques no exigien estrènyer-se el cinturó, sinó que donaven peu a fam i fins i tot l’extinció, en alguns casos.

Però en els darrers dos-cents anys, es produeix una transformació sorprenent en el nivell de vida mundial. Presenciem una metamorfosi enorme a la vida dels humans a la Terra. La renda per càpita a tot el món es multiplica per catorze. L’esperança de vida es duplica i les condicions de vida al món comencen a diferir d’un lloc a l’altre. A grans trets, aquest és el misteri del creixement. Què va donar peu a aquest canvi dràstic del nivell de vida els darrers dos-cents anys després de tres-cents mil anys d’estancament? Curiosament, en el pas de l’estancament al creixement les societats del món s’enlairen en diferents moments. Algunes societats, notablement les europees occidentals i els seus descendents nord-americans, es van enlairar d’hora, fa dos-cents anys. Altres societats es van quedar endarrerides i es van enlairar ben entrat el segle vint. Com que aquest enlairament està relacionat amb l’increment per catorze de la renda per càpita, sorgeix una bretxa enorme a l’economia mundial. De fet, gran part de la desigualtat que veiem avui dia al món es va originar pel fet que algunes societats van passar de l’estancament al creixement molt abans que d’altres. Aquest és el misteri de la desigualtat. Quin és l’origen de la tremenda desigualtat del nivell de vida al món avui dia? Per què hi ha societats riques i altres pobres? Què va propiciar aquesta divergència abismal en el nivell de vida els darrers dos-cents anys?

Borja Santos. Professor, per il·lustrar la transformació del nivell de vida que va tenir lloc en els darrers dos segles, vostè porta a terme un experiment molt interessant. Planteja que els habitants de Jerusalem de fa dos mil anys poguessin viatjar en una màquina del temps i de sobte visquessin a l’era otomana i després viatjar a l’actualitat. Què podem observar en aquest viatge imaginari?

Oded Galor. Per entendre la gran metamorfosi que va patir el nivell de vida en els darrers dos-cents anys, presento el següent experiment social. Proposo que pensem en els habitants de Jerusalem a l’època de Jesús. Fa dos mil anys. El Jerusalem romà. Suposem que fiquem aquesta gent en una màquina del temps i viatgen mil vuit-cents anys al futur al Jerusalem sota comandament otomà a principis del segle dinou. Tot i fer un salt tan gran en el temps relatiu a la humanitat, un salt de gairebé dos mil anys, aquesta gent podrà adaptar-se immediatament a les noves condicions econòmiques. Encara més, els seus coneixements previs seran de profit. La tecnologia gairebé no hauria patit millores i els individus podrien adaptar-se immediatament al nou entorn tecnològic. Les professions requeririen habilitats molt semblants. L’esperança de vida seria la mateixa i, per això, no caldria adaptar-se a situacions amb una visió de futur. Ara pensarem en els habitants de Jerusalem però en el període otomà, a principis del segle dinou. Els posem a la màquina del temps i viatgem només dos-cents anys al futur. Del Jerusalem del segle dinou al Jerusalem del segle vint-i-un. És un salt força modest, només són dos-cents anys.

Tot i fer un salt modest amb la màquina del temps, aquesta gent estaria perduda i desubicada. Estarien destrossats. Els seus coneixements previs estarien obsolets, les noves tecnologies els semblarien bruixeria, les professions requeririen habilitats incomprensibles i l’esperança de vida s’hauria duplicat a l’instant. Necessitarien canviar de mentalitat a una mentalitat amb visió de futur. Una mentalitat que prengui decisions sobre educació, sobre estalvi, sobre inversions, sobre el cicle de la vida. És a dir, en el context dels darrers dos-cents anys, hi ha hagut un canvi dràstic en l’entorn que faria que la gent de fa dos-cents anys es perdés en l’entorn actual. O de qualsevol altra època de la història. Si portes algú de fa dos mil anys a dos-cents anys enrere, aquesta persona s’adaptarà a l’instant. Això ens demostra com ha estat de dràstica la transformació que ha patit el nivell de vida en els darrers dos-cents anys. És molt important entendre, al contrari del que exposa la idea convencional estesa per escriptors d’importants llibres de ciències, que, de fet, les condicions de vida no han millorat progressivament des de la Revolució Agrícola fa dotze mil anys. De fet, no hi va haver canvis en el nivell de vida durant gairebé tota la història i ha estat recentment quan aquesta metamorfosi brutal s’ha donat en les condicions de vida.

I és molt important recalcar-ho perquè ens suggereix que per entendre el misteri del creixement i per entendre el misteri de la desigualtat hem d’entendre millor com les condicions d’origen, les condicions presents al passat llunyà, van influir en l’evolució de les societats i la seva capacitat de passar de l’estancament al creixement i com van influir en última instància en el nivell de desigualtat tal com ho veiem al món actualment.

Borja Santos. Aleshores, vostè ha traçat el viatge de l’home des del ‘Homo sapiens’ fins a l’actualitat. Per què cal remuntar-se fins a la prehistòria per entendre la desigualtat a la societat actual?

Oded Galor. És una pregunta molt interessant. Evidentment, vivim en el present i volem entendre la desigualtat que es dona al món actual. Gran part de la desigualtat que veiem avui al món té a veure amb la diferència de ritmes de transició de l’estancament al creixement de cada país i cada regió del món. Durant aquesta transició, veiem una divergència abismal entre la riquesa de les nacions amb el consegüent augment de la desigualtat al món. Si volem entendre la desigualtat actual, cal remuntar-se, almenys, fins a principis del segle dinou i preguntar-se per quina raó unes societats s’enlairen abans que d’altres. Naturalment, això ens farà retrocedir més encara en la història de la humanitat perquè implicaria que aquestes societats que es van enlairar abans tenien certes condicions, característiques institucionals, característiques culturals, llegat geogràfic i característiques socials que van propiciar que es produís aquesta transició. Però moltes d’aquestes característiques es van formar en un passat llunyà. La lliçó principal del viatge de la humanitat és que gran part de la desigualtat mundial actual es va originar per forces que van intervenir fa centenars d’anys, milers d’anys i fins i tot desenes de milers d’anys.

Intentem entendre aquest procés. Si pensem en el procés de desenvolupament, podem identificar tres fases de desenvolupament fonamentals. La primera és l’època maltusiana. Això inclou el noranta-nou coma nou per cent de l’existència de la humanitat. L’època maltusiana ve seguida del que coneixem com a règim postmaltusià. Un enlairament primerenc que es caracteritza per l’enllaç maltusià entre recursos i creixement de població. I finalment, recentment, en el període posterior a mil vuit-cents setanta, a les societats més desenvolupades del món, veiem la transició cap al règim de creixement modern. Durant gran part de l’existència humana, el noranta-nou coma nou per cent de l’existència de la humanitat, les societats estan en un estat d’estancament maltusià. L’època maltusiana es caracteritza per dualismes molt interessants. D’una banda, hi ha un estancament del nivell de vida, com ho demostren la renda per càpita i l’esperança de vida. D’altra banda, però, hi ha un dinamisme pel que fa a la població, la tecnologia i l’adaptació humana. De fet, aquestes tres forces, o aquestes tres rodes de canvi, són les que dicten l’evolució de la societat de l’estancament al creixement i determinen, en gran manera, la desigualtat que veiem avui al món. Per entendre la desigualtat actual hem de mirar enrere i preguntar-nos quines forces van dictar l’evolució de les societats al llarg de la història i per què aquestes rodes de canvi van intervenir a una velocitat diferent en diferents punts del món.

Per què en algunes societats les rodes de canvi van ser ràpides i van propiciar la transició a principis del segle dinou, mentre que la velocitat d’aquestes rodes de canvi en altres regions del món va ser molt més lenta? Pensa en la humanitat. La humanitat va començar a Àfrica fa tres-cents mil anys. L”Homo sapiens’ va sorgir a l’Àfrica fa tres-cents mil anys. La grandària de la població mundial era força limitada en aquella època. La població mundial de llavors tenia una eina valuosíssima: el cervell humà. El cervell humà permet a la humanitat a l’Àfrica ser innovadora. I aquesta innovació permet que les societats desenvolupin eines cada cop millors. El ritme del progrés tecnològic no era com el que tenim ara. Estem parlant de tecnologies lítiques, amb pedres. I una eina de pedra reemplaça una altra de pedra. El salt d’una eina a una altra no és gaire gran, però tot i això s’està fent el progrés. És un progrés lent, i pot semblar gairebé insignificant, però durant un període de més de tres-cents mil anys, permet passar de la tecnologia lítica a les màquines de vapor a les albors de la Revolució Industrial. A més, quan la tecnologia s’està expandint, quan les eines de què es disposen són millors, poden ajudar més gent. Per què importa això? Perquè a més població, major nombre d’innovadors potencials, més demanda d’innovació i, per tant, més velocitat de progrés.

Però és que, a més, quan la tecnologia avança requereix una adaptació de la societat humana a l’entorn tecnològic, una adaptació cultural i altres coses. Aquestes tres rodes de canvi es retroalimenten al llarg de la història. Comencem amb una població mundial modesta fa tres-cents mil anys que contribueix al progrés tecnològic, el progrés tecnològic propicia un augment de població, l’augment de població accelera el progrés tecnològic i aquestes rodes de canvi van cada cop més i més de pressa. Llavors arriba un moment en la història de la humanitat en què hi ha un punt d’inflexió. L’entorn tecnològic evoluciona tan ràpidament que per suportar aquest entorn tecnològic els individus han d’invertir en l’educació dels fills. L’educació esdevé essencial perquè els individus puguin navegar l’entorn tecnològic. Aquesta inversió en educació no és gratuïta. Requereix recursos. Per començar, els pares porten una vida modesta que frega el nivell de subsistència i per poder invertir en l’educació dels seus fills han d’estalviar en altres aspectes. I els aspectes en què estalvien és el nombre de fills. És a dir, inverteixen en el capital humà dels seus fills, en l’educació dels seus fills, però a costa del nombre de fills. Això és crític perquè marca l’inici de la transició demogràfica: el descens ràpid en la natalitat. Un descens de gairebé el cinquanta per cent de la natalitat en un rang de quaranta o cinquanta anys entre mil vuit-cents setanta i mil nou-cents vint a les societats més desenvolupades del món.

Per què és tan important? Perquè l’efecte de contrapès de la població ja no es produeix i ara quan la tecnologia avança no la consumeix tanta gent, cosa que permet que les societats gaudeixin de més prosperitat. A grans trets, aquesta és la resolució del misteri del creixement. Al llarg de la història, les rodes de canvi intervenen. En un moment donat, arriben a un punt d’inflexió després del qual, per seguir el ritme a l’entorn tecnològic canviant, els individus han d’invertir en l’educació dels fills. Aquesta inversió es duu a terme a costa del nombre de fills i, quan la població baixa, el creixement queda alliberat del contrapès de la població i el progrés tecnològic, la formació del capital humà i el descens de la natalitat, i aquestes tres forces permeten que el món navegui cap al règim de creixement sostingut. Però, curiosament, com deia abans, no totes les societats s’enlairen alhora. Algunes s’enlairen abans que d’altres i, com a conseqüència, es produeix una divergència abismal a l’economia mundial.

Borja Santos. Ara m’agradaria preguntar-li per una de les seves idees més famoses: la teoria unificada del creixement. Si hagués d’explicar aquesta teoria a un adolescent de manera senzilla, què li diria?

Oded Galor. La teoria unificada del creixement és un intent de capturar el procés del desenvolupament complet per entendre el procés de creixement des de l’aparició de l’Homo sapiens a Àfrica fa tres-cents mil anys fins a l’actualitat. Ara bé, és una tasca complicada perquè no és només el fet que sigui un període de tres-cents mil anys, sinó perquè aquest període es caracteritza per tres règims diferents: l’època maltusiana, el règim postmaltusià i el règim de creixement modern. Abans de desenvolupar la teoria unificada del creixement, teníem teories separades: una per explicar el desenvolupament econòmic en el règim de creixement modern, una altra per explicar el desenvolupament econòmic durant l’època maltusiana, però no hi havia una teoria que permetés relacionar el procés de desenvolupament complet. No és una qüestió de completar la teoria, sinó de l’essència d’entendre el procés de creixement. Per entendre la desigualtat mundial actual cal entendre per què algunes societats van poder enlairar-se de l’època maltusiana abans que d’altres. Cal entendre per què es dona el cas que algunes societats s’enlairin a principis del segle dinou, mentre que altres ho fan a finals del segle vint. Això requereix una teoria unificada perquè requereix relacionar la intervenció de les forces que intervenien a l’època maltusiana i les que intervenen avui dia.

La teoria unificada del creixement pretén descobrir aquestes rodes de canvi, és a dir, les forces que van intervenir a l’època maltusiana i van generar una època d’estancament, un estancament del nivell de vida durant el noranta-nou coma nou per cent de l’existència humana, però que, tot i això, va acabar contribuint al pas de l’estancament al creixement. La bellesa i l’enginy de la teoria unificada del creixement és vincular aquests règims. Ara bé, això comporta una dificultat matemàtica enorme que és com modelar una fuga en un equilibri aparentment estable que va perdurar gairebé tota la història humana. Com s’explicaria un enlairament des d’un forat negre? Com s’escapa d’un forat negre? L’enginy que es presenta a la teoria unificada del creixement es basa en un enfocament de la teoria de bifurcacions que suggereix que la transició de l’estancament al creixement s’associa en gran manera a una fase transitòria, és a dir, amb un canvi dràstic a l’estructura de l’economia un cop arriba el punt d’inflexió. Quan el progrés tecnològic arriba a un punt crític passat el qual l’educació esdevé essencial per seguir el ritme a l’entorn tecnològic canviant, la natalitat se’n ressent, l’equilibri maltusià es trenca i desapareix i el món es dirigeix a un nou equilibri. Permet-me il·lustrar-ho amb una metàfora molt senzilla que ens és familiar a tots.

Pensa en una acció tan quotidiana com posar aigua a bullir amb una tetera al foc. Decideixes fer-te un te en un moment donat del dia, poses la tetera amb aigua al foc i ho encens. Al principi no passa gran cosa, l’aigua està tranquil·la força temps, però a mesura que augmenta la temperatura de l’aigua, veiem moviment a les molècules d’aigua fins que arribem al punt crític, al punt d’inflexió de cent graus, i veiem la fase transitòria de líquid a gas. El mateix passa amb la història de la humanitat. Veiem les rodes de canvi rotant al llarg de la història, veiem que el ritme del progrés tecnològic s’accelera cada cop més i més i més, però no influeix en la inversió en educació en un període de més de tres-cents mil anys. De cop arribem a un punt d’inflexió en què l’entorn tecnològic intervé tan de pressa que per poder seguir el ritme a aquest entorn tecnològic canviant els pares han d’educar els seus fills. Aquest procés dona lloc a la fase transitòria en què se’n ressent la natalitat i l’equilibri previ, el maltusià, s’esfuma sense més ni més. Com dic, això es basa en la idea matemàtica de la teoria de bifurcacions que demostra que els canvis en els paràmetres poden donar lloc a un canvi dràstic en l’estructura equilibrada dels sistemes complexos. Però el més curiós és que aquesta metàfora ens explica molt bé també el misteri de desigualtat.

Torna a pensar a bullir l’aigua. Quan l’aigua bull veus que algunes molècules passen de líquid a gas abans que d’altres. Igual que a l’economia mundial. Algunes societats s’enlairen abans que d’altres. I arran d’això hi ha una bretxa abismal a l’economia mundial. Igual que hi ha una bretxa enorme entre les molècules de gas i les que continuen a la tetera en forma líquida. Per què és important això? Perquè suggereix que hi ha dos elements importants que determinen quines societats avançaran més de pressa que d’altres. En el cas de la tetera, depèn d’on la col·loquis. Si la poses en un racó, pot ser que la conversió trigui més a produir-se, de manera que la geografia de la tetera importa i molt. També hi ha elements aleatoris. Algunes molècules d’aigua tenen més sort que d’altres i es transformen abans que d’altres, igual que algunes societats tenen més sort i es transformen abans que d’altres. Com deia, la teoria unificada del creixement és una teoria enginyosa que permet entendre el pas de l’estancament al creixement gràcies a les idees de la teoria de bifurcacions.

Borja Santos. Els darrers dos-cents anys han estat un terratrèmol per a la civilització. Com explica el big bang de la nostra civilització?

Oded Galor. Quan pensem en la desigualtat que veiem avui, gran part va tenir lloc en els darrers dos-cents anys. Si pensem en la renda per càpita i la bretxa de la renda per càpita de fa dos-cents anys, la regió més rica del món era tres vegades més rica que la més pobra, però al món actual és com quinze vegades més rica, vint vegades més rica i fins i tot fins a cent vegades més rica, depenent de com definim les regions. Com deia, el gruix del big bang de les civilitzacions va tenir lloc en els darrers dos-cents anys. La qüestió és quines forces van intervenir fa dos-cents anys que van donar lloc a aquest enlairament diferenciat de l’estancament al creixement per tot el planeta. Per què algunes societats s’enlairen abans i d’altres molt temps després? Em pregunto com va influir la colonització a la desigualtat actual. És la raó que unes civilitzacions s’enlairin abans i que unes altres quedin endarrerides? Després em pregunto quin paper hi juguen les institucions. Les institucions poden ser el motiu del canvi? Em remunto encara més i observo el factor cultural, els elements geogràfics i la diversitat humana, com influïen o com eren durant la migració dels humans moderns des de l’Àfrica fa gairebé seixanta o noranta mil anys.

Així que anirem pas a pas. Hi ha qui defensa que potser les institucions eren crítiques per comprendre la bretxa de la renda per càpita que veiem actualment. La qüestió és si les institucions es poden considerar la força principal, si són una força clau. Veiem que al llarg de la humanitat unes societats implanten institucions que afavoreixen el creixement, institucions inclusives i institucions democràtiques, mentre que altres societats implanten institucions que llasten el creixement, institucions autoritàries i institucions extractives. Arran d’aquesta diferència a l’hora d’implementar institucions sorgeixen algunes de les desigualtats que veiem pel món. Però, naturalment, les institucions no cauen del cel. Les institucions no sorgeixen aleatòriament en la vida d’una societat. Normalment, les institucions evolucionen al mateix temps que el desenvolupament. Tot i que hi ha casos d’institucions que sorgeixen de manera aleatòria durant el desenvolupament. Per exemple, a la península coreana. La divisió de la península coreana pel paral·lel trenta-vuit va generar una desigualtat tremenda en una península concreta i entre unes nacions que, a banda d’això, eren idèntiques en molts aspectes.

I sabem que Corea del Sud és vint-i-quatre vegades més rica que Corea del Nord. L’esperança de vida és onze anys més gran a Corea del Sud que a Corea del Nord. Aquí tenim una situació crítica per la divisió arbitrària de Corea pel paral·lel trenta-vuit en una esfera amb influència del comunisme i en una altra esfera amb influència d’occident que genera una bretxa abismal. Si ens hi fixem, hi haurà un grapat de casos que podran explicar la divergència de les institucions en situacions crítiques aleatòries. Normalment, les institucions evolucionen a conseqüència del desenvolupament. Per exemple, quan les societats van entrar a la Revolució Neolítica i van passar de la caça i la recol·lecció a l’agricultura, va haver-hi un augment notable de la densitat de la població amb la consegüent aparició de ciutats i, en última instància, estats. Aquest increment de la densitat de la població genera una gran demanda d’institucions que intervinguin entre individus, que salvaguardin els drets de propietat i que garanteixin que es busca el bé comú. Pensem ara en la fertilitat del sòl per a cultius extensius. Algunes regions del món es caracteritzen per unes característiques del sòl que serveixen per a collites que exigeixen grans terrenys. Els cultius extensius van donar lloc a grans terratinents que van influir en l’àmbit polític i, en última instància, van generar una gran desigualtat a les institucions extractives.

De nou, les institucions són un resultat del desenvolupament. Normalment, quan pensem en institucions, hi ha unes condicions prèvies, com ara un llegat geogràfic o unes característiques socials, que porten a la creació de diferents institucions pel món. Les institucions són importants per entendre la desigualtat mundial, però no en són la força principal. Per trobar la força principal cal remuntar-se encara més en la història de la humanitat. Això ens porta al paper de la cultura, el factor cultural. Novament, veiem que algunes societats es caracteritzen per trets culturals, per unes característiques culturals que afavoreixen el creixement mentre que altres es caracteritzen per trets culturals que llasten el creixement econòmic. Això genera certa bretxa. Tenim un exemple a la península Itàlica. Evidentment, tots els italians viuen sota les mateixes institucions. Es regeixen per les mateixes institucions al sud d’Itàlia que al nord. No obstant això, la renda per càpita al nord és significativament més gran que la renda per càpita al sud. Què explica aquesta divisió a la mateixa península Itàlica? El que l’explica són les diferents característiques culturals que van sorgir al sud i al nord. Resulta que al sud d’Itàlia, van sorgir trets culturals com els llaços familiars que van permetre a la societat una cohesió molt estreta a la família, però impedia la confiança fora de la família i, per tant, les transaccions globals i la participació ciutadana.

Mentre que al nord veiem l’evolució del que anomenem “capital social”: confiar en desconeguts i participació ciutadana. El gruix de la divisió italiana s’explica per aquestes característiques culturals. Sorgeix llavors la qüestió de per què es donen, llavors, característiques diferents al sud i al nord. En què es basen? De nou, les característiques culturals tampoc no cauen del cel. Hem de tornar a remuntar-nos en la història de la humanitat i preguntar-nos què va donar lloc a aquesta divisió cultural al món. Això ens porta al llegat geogràfic, com influeix la geografia en el desenvolupament econòmic. Quan parlem de geografia parlem del clima, de la fertilitat del terra o d’aïllament geogràfic. Com deia, moltes d’aquestes forces afecten indirectament el desenvolupament econòmic actual mitjançant la seva influència en l’evolució cultural i la seva influència en l’evolució de les institucions. Però quan pensem en geografia, el primer que ens ve al cap en parlar de geografia és l’anomenada Revolució Neolítica o la Revolució Agrícola que va tenir lloc fa dotze mil anys. En cert punt de la història, veiem que les societats passen de ser tribus que cacen i recol·lecten a comunitats agricultores. Durant aquesta transició sorgeix una classe no productora d’aliments.

La producció d’aliments està coberta i, com a conseqüència, alguns individus no han de cultivar la terra, sinó que dediquen el seu temps al coneixement. Ja sigui a la ciència, la tecnologia o l’escriptura. Aquests individus generen tecnologies i, alhora, un avantatge tecnològic. És a dir, si experimentes la Revolució Neolítica milers d’anys abans que altres regions del món, tens una tecnologia millor i aquest avantatge tecnològic es perpetua en el temps. És sabut que en Jared Diamond, al seu llibre ‘Armes, gèrmens i acer’ defensava que moltes de les desigualtats que veiem avui dia al món es remunten a esdeveniments que van tenir lloc, com deia, fa dotze mil anys, o sigui, a l’inici de la Revolució Neolítica. Segons ell, les variacions actuals en la prosperitat econòmica tenen a veure amb el ritme de transició diferent pel món. Les societats amb més biodiversitat es van veure afavorides amb un pas primerenc a l’agricultura i són més pròsperes en l’actualitat perquè van adoptar abans l’agricultura, van tenir millor tecnologia abans i aquest avantatge ha perdurat en el temps. De fet, el que demostro al meu llibre i la meva investigació és que la hipòtesi d’en Diamond és incorrecta. És a dir, la hipòtesi d’en Diamond explica algunes variacions en el desenvolupament econòmic, però fins a l’Edat Mitjana.

En realitat, a partir de l’Edat Mitjana, des que existeixen la globalització i el comerç, tenir un avantatge comparatiu a l’agricultura, haver implantat abans l’agricultura, no és necessàriament una benedicció perquè t’obliga a especialitzar-te en la producció de béns sense efectes col·laterals tecnològics i perquè acaba atrapant-te i evitant que gaudeixis dels efectes col·laterals presents al sector urbà. Per tant, l’avantatge tecnològic que suggeria en Diamond és vàlid al llarg de la història de la humanitat, però a partir de mil cinc-cents hi ha un efecte afegit que és l’efecte de la globalització i l’especialització en béns agrícoles no lucratius i, en definitiva, l’efecte d’en Jared Diamond es dissol per complet en arribar a l’actualitat.

Borja Santos. Si la diversitat humana influeix en la prosperitat i el desenvolupament econòmic, per què els fenòmens migratoris o les interaccions culturals es perceben com a amenaces?

Oded Galor. És una pregunta molt interessant. Ens permet tancar el que parlàvem sobre les arrels de la desigualtat actual. De fet, en explorar els orígens de la desigualtat ens remuntem dotze mil anys fins als inicis de la Revolució Neolítica. Però si volem pensar en totes les forces que influeixen en la desigualtat actual, ens hem de remuntar fins a l’Àfrica a l’època en què la humanitat va migrar d’Àfrica fa seixanta o noranta mil anys. Durant aquest procés migratori, els individus que van partir d’Àfrica no abastaven tota la diversitat que hi havia a la població africana. Com més lluny van migrar d’Àfrica, menor era el grau de diversitat. Això és perquè la mida de la població d’Àfrica era limitada, la població sortint era limitada, i, per això, la població sortint no era una mostra representativa de la població africana. Per què és tan important? És important perquè la diversitat té efectes contradictoris en el desenvolupament econòmic. Per una banda, la diversitat propicia l’intercanvi d’idees, la complementarietat en el procés de producció i, per tant, la innovació i la productivitat. D’altra banda, la diversitat s’associa amb la manca de cohesió social. Genera desconfiança, desacords sobre el bé comú i, per tant, conflictes socials.

Així, doncs, si la diversitat té efectes positius quant a innovació, i si l’homogeneïtat té efectes positius quant a cohesió social, implica que hi haurà una relació de paràbola entre la diversitat i la productivitat. Hi haurà un nivell intermedi de diversitat favorable per al desenvolupament econòmic. I, efectivament, si ens centrem en la història de la humanitat, sembla que a l’Edat Mitjana societats com la Xina, el Japó i Corea tenien un nivell de diversitat que afavoria el desenvolupament. Són societats que no ens semblen diverses, però era una època en què el progrés tecnològic no era ràpid i la cohesió social era molt important. Per això, el punt òptim de diversitat es donava en aquests llocs. No obstant això, en endinsar-nos al món modern on l’entorn tecnològic s’accelera, la fluïdesa cultural va guanyar importància per al desenvolupament econòmic. Així, societats com les dels Estats Units tenien la diversitat òptima en aquell moment. Així, societats cada cop més diverses prenen la davantera al món modern, ja que el progrés tecnològic es dona més de pressa. Si projectem això cap al futur, si prediem que el progrés tecnològic continuarà avançant cada cop més de pressa, això implicaria que les societats més diverses prendran la davantera.

Però, com preguntaves molt encertadament, hi ha gent que veu la diversitat com una amenaça potencial per al seu estil de vida. T’has preguntat per què passa això. Com deia, la diversitat s’associa amb efectes contradictoris. La qüestió és com analitzes uns efectes que potser es donen en el futur respecte a efectes que s’estan donant actualment. Si observem la migració actual, i la migració influeix temporalment en la cohesió social, es veu el cost immediatament. Però si no ho penses a llarg termini, no veus els beneficis que aportarà. Això suggereix que cal invertir molts més recursos en educar la població per mitigar el cost de la diversitat. Bàsicament, perquè els individus es tolerin els uns als altres, perquè els individus respectin diferents grups ètnics, diferents grups socials, i així mitigar el cost de la diversitat. Si això passa, les societats diverses tindran un impacte més significatiu encara en la prosperitat.

Borja Santos. Vostè creu que podem revertir el canvi de la desigualtat i la pobresa? Què proposa?

Oded Galor. Per descomptat. Una de les principals lliçons de ‘El viatge de la humanitat’ és que el futur no està escrit. Si entenem la nostra història, podem dissenyar el nostre futur. Però aquí la lliçó principal és que no podem invocar polítiques del passat ni aplicar una mateixa política per a totes les nacions. De fet, cal dissenyar polítiques específiques per a cada país d’acord amb la seva història i la seva geografia per garantir un ús adequat dels recursos en societats en diferents fases de desenvolupament, en societats amb mancances diferents quant a característiques culturals o característiques institucionals per garantir que prosperin. Et poso un exemple molt senzill. Posem que parlem del context de la diversitat. Es pot donar el cas que les societats homogènies en excés no gaudeixin de prosperitat i que les societats heterogènies en excés tampoc no tinguin aquest nivell de prosperitat. Ens centrarem en una societat aparentment homogènia en excés.

En aquestes societats, ens agradaria crear més pluralitat i més diversitat. Com ho fem? De nou, podem aplicar el sistema educatiu amb els nostres recursos limitats per ensenyar els estudiants a desafiar el ‘statu quo’, ensenyar-los a pensar fora del que s’ha establert, i així generar pluralisme en un entorn on no n’hi ha. Si ens fixem en altres societats aparentment diverses en excés, el problema predominant és el cost de la diversitat, la manca de cohesió social. Aquí caldrà invertir recursos per garantir que hi hagi tolerància entre individus, que respectin altres grups ètnics… Els recursos haurien d’invertir-se a garantir que el cost de diversitat sigui el menor possible. Aquestes polítiques d’educació poden anar enfocades a trets culturals, també. Si pensem a llarg termini, tenir una visió de futur és molt important per a la funcionalitat de la societat. Si sabem que, per motius geogràfics, algunes regions no van desenvolupar aquestes característiques tant com requereix la prosperitat futura, de nou, podem invertir els nostres recursos limitats justament en aquesta direcció.

Borja Santos. En el passat recent hi ha hagut guerres, pandèmies i condicions climàtiques extremes, creu que ens enfrontem a un futur més desagradable que els nostres avantpassats o és optimista respecte al futur?

Oded Galor. És una pregunta molt important. I… No em considero optimista respecte al futur, però sí que tinc esperança en el futur. No pas des de la ingenuïtat, sinó des del coneixement sobre les societats en el passat. Com és natural, les societats humanes han patit catàstrofes en el passat. De fet, en vigílies de la Revolució Agrícola, fa dotze mil anys, hi va haver una explosió de població i, com que no havien descobert l’agricultura, en absència de l’enginy que ens va permetre domesticar plantes i animals i transformar-nos en comunitats sedentàries agrícoles, era molt probable que l’espècie humana patís una extinció brutal. Tot i això, per sort existia aquest enginy humà i la humanitat va aconseguir evitar aquesta potencial catàstrofe. No fa gaire, a mitjan segle catorze, la pesta negra va assolar Europa de manera catastròfica. La pesta negra va delmar gairebé el quaranta per cent de la població europea. Però, una vegada més, la societat i la humanitat es va recuperar de la catàstrofe de manera molt resolutiva amb millor tecnologia i amb millors institucions. I, al cap i a la fi, la humanitat va seguir el seu curs gairebé sense canvis.

Pensem en les catàstrofes del segle vint. La Primera Guerra Mundial, la Segona Guerra Mundial, la Gran Depressió, la grip… Tot aquell que va viure aquestes catàstrofes va quedar destrossat. Però, al capdavall, si veiem la humanitat en conjunt, el transcurs de la humanitat no se’n va veure afectat. El benestar de la humanitat se’n va ressentir una breu època, va afectar el benestar d’alguns individus de forma catastròfica durant una època perllongada, però el transcurs de la humanitat va mantenir el rumb del seu desenvolupament a llarg termini. No obstant això, com suggeries, és força probable que la humanitat s’enfronti ara al desafiament més gran de tots: el canvi climàtic. La qüestió és si el canvi climàtic té la capacitat de fer descarrilar la humanitat del tot del camí que duia. I… com és natural, em preocupa igual que a tothom. El canvi climàtic és real, és visible i el patim de manera catastròfica a Europa i altres llocs. Tot i això, crec que tinc esperança, basada en l’explotació dels meus coneixements de la història de la humanitat, perquè veig que l’enginy humà sempre ha estat allà per rescatar la humanitat quan ha patit grans catàstrofes. Ho vam veure en el cas de la COVID dinou.

Imaginem la COVID dinou al segle divuit. La humanitat hauria estat assolada durant dècades o fins i tot més. Però aquí estem, al segle vint-i-u, la COVID dinou afecta la població, està generant molt de desànim en molt poc temps i danys irreparables al nostre estil de vida. Però l’enginy humà està desenvolupant tecnologies i la humanitat s’està recuperant d’aquest sotrac força de pressa. Quan parlem de canvi climàtic cal destacar que el canvi climàtic, o la tendència actual del canvi climàtic, va sorgir durant la industrialització. L’acceleració del progrés tecnològic va donar lloc a la industrialització, que alhora va donar lloc a la contaminació industrial i que al seu torn, en última instància, va donar lloc al canvi climàtic actual. Recordem que aquesta acceleració tecnològica s’associa amb tres tendències importants més. La primera és la inversió massiva en educació. La segona és el descens a les taxes de natalitat. No oblidem que és la gent la que contamina la Terra i, per això, el descens de la natalitat és molt important per mitigar les emissions de carboni i el canvi climàtic. I el gran increment de l’enginy humà. Aquests tres elements generen esperança respecte a dos elements importants.

Primer, mentre continuem donant incentius per baixar la natalitat, mentre promovem la igualtat de gènere, mentre incrementem les recompenses per invertir en educació i en capital humà, i mentre promovem l’ús de mètodes anticonceptius, veurem aquesta tendència de descens de la natalitat pronunciar-se cada cop més. La població mundial es reduirà i, per tant, el nombre d’individus que contaminen el planeta també es reduirà. Això no revertirà el canvi climàtic, però mitigarà la tendència actual del canvi climàtic i donarà als científics tres o quatre dècades en què l’enginy humà generarà tecnologies capaces de revertir el canvi climàtic. Això no obstant, cal recalcar que cal cenyir-se a tecnologies ecològiques, cal implantar i reforçar els estàndards actuals d’emissions de carboni al món. No podem ser autocomplaents, però, com deia, si no ho som, si continuem com fins ara, i si augmentem els incentius perquè els individus redueixin la natalitat, estarem en posició d’aconseguir, com deia, dues o tres dècades perquè els científics desenvolupin tecnologies que no podem ni imaginar que, esperem, no només mitiguin la tendència actual del canvi climàtic, sinó que la reverteixin. Com deia, la meva esperança es basa en la meva comprensió de l’enginy humà i la impredictibilitat de l’enginy humà. L’enginy humà sempre ha estat allà quan se l’ha necessitat. Crec i espero que l’enginy humà hi serà per rescatar la humanitat en les dècades vinents.

Borja Santos. Bé, professor Galor, ‘El viatge de la humanitat’, quina gran conversa acabem de tenir. Moltes gràcies.

Oded Galor. Moltes gràcies, ha estat un plaer.