“La ciència és humanista”

José Manuel Sánchez Ron. Em dic José Manuel Sánchez Ron. Vaig estudiar Física a la Universitat Complutense. Vaig ser professor titular de Física Teòrica i després catedràtic d’Història de la Ciència. Em dedico sobretot a la Història de la Ciència i soc també membre de número de la Reial Acadèmia Espanyola.

Carolina López. Hola, José Manuel.

José Manuel Sánchez Ron. Hola, com va?

Carolina López. Soc la Carolina López, directora de secundària i de batxillerat d’un col·legi internacional de Madrid, i és un plaer i un honor ser aquí amb tu avui.

José Manuel Sánchez Ron. Bé, igualment.

Carolina López. Ets físic, historiador de la ciència i membre de la Reial Acadèmia Espanyola. Has publicat més de 40 llibres. Per què creus que és tan important la relació entre ciència i història? Es pot entendre l’una sense l’altra?

José Manuel Sánchez Ron. Bé, haig de dir, com que jo vaig exercir com a físic teòric durant alguns anys i fins i tot a la universitat he ensenyat més física o física matemàtica que història, perquè a la Facultat de Ciències no va existir la meva càtedra inicialment d’Història de la Ciència ni Ensenyament, jo vaig ser professor titular de Física Teòrica i després es va crear una càtedra d’Història de la Ciència, és a dir que jo, per aquesta formació, haig de dir amb claredat que és més important la ciència, la física, la química que la història de. Això és. Perquè primer, no hi ha història si no hi ha disciplina a historiar. Això en primer lloc. Després, sí, jo crec que és interessant la història perquè t’ajuda a situar-te, però cal distingir aquí la història que tu pots ensenyar o que s’ha d’ensenyar per físics, químics, biòlegs, geòlegs o el que sigui en potència, per als quals, per exemple, si estàs tractant d’explicar un dels capdavanters, en aquest cas, de la física com és Isaac Newton, i al seu llibre de 1687 «Els principis matemàtics de la filosofia natural», no pots adoptar el nivell de coneixements o la perspectiva d’un historiador, perquè és un llibre complicat i el que un estudiant de físiques o de la carrera que sigui ha d’aprendre sobretot és la ciència del seu dia, però sí que donar una perspectiva que l’ajudi a comprendre d’on ve i també una mica on va i situar-lo en un context més general. Jo crec, em faig la il·lusió que això ajuda a ser més bon científic. Una altra cosa és, és clar, si un està laborant com a historiador de, llavors ha de ficar-se en allò més tècnic i allò més… Ha d’intentar reconstruir com més fidelment possible aquell període, personatge o circumstància que està analitzant.

Carolina López. En aquesta època que vivim amb tantes especialitzacions en totes les disciplines es busca, cada vegada més, recuperar l’esperit humanista. Aquesta relació entre tecnologia, filosofia, ciències, lletres. Què ens pots explicar sobre això?

José Manuel Sánchez Ron. És important perquè, en primer lloc, la ciència és un producte dels humans, per tant és humanista, i a més et permet entendre millor el món i d’on vens i on vas. Això, de fet, és una de les tasques o missions de la meva vida, defensar que no hi ha dues cultures, la frase aquella famosa del físic i també novel·lista anglès Charles Snow, a la seva conferència dels anys 50 «Les dues cultures», però, ja dic, et permet situar-te millor al món, entendre la nostra relació amb la natura i també, si tenim una perspectiva més àmplia, les nostres obligacions amb aquesta. I en parlar de les nostres obligacions i la perspectiva, una visió del món, perquè això, les ciències són un element, però no són l’únic element, evidentment. Som ens químics, biològics, físics, etcètera, etcètera, però, pel que sigui, encara que no ho comprenguem del tot bé, som també éssers amb sentiments, amb passions, amb desitjos i també producte d’una cultura, una llarga cultura, una llarga història en la qual hem creat disciplines o maneres de pensar que anomenem filosofia, història, literatura, art. I això forma part de qualsevol de nosaltres. Un bon ensenyament hauria d’intentar harmonitzar tots aquests elements per formar bons ciutadans, bones persones, dones o homes, sens dubte. Sé que és difícil i tu ho sabràs en particular, perquè és clar, es parla molt fàcilment de: «Cal mantenir, no cal perdre, per exemple, la cultura antiga, els ensenyaments del llatí, del grec, la història, la literatura». I jo dic també les matemàtiques, la física, la química. Però com s’harmonitza tot d’una manera que puguis… que no aclaparlis? Això és una tasca i és un problema al mateix temps, però és ineludible. Jo mai he estat professor de col·legi, d’institut, només universitari i crec, no obstant això, que les cartes en aquest sentit es juguen no a la universitat, per mi, la universitat és un lloc de formació de professionals, mentre que abans d’arribar a la universitat, des dels primers anys és on s’ha de fomentar, si no uns coneixements prou amplis, sí un desig de saber, una cultura, una manera de donar els elements i la curiositat per ampliar.

Carolina López. El teu últim llibre, «Querido Isaac, querido Albert», és una picada d’ullet a Isaac Newton i a Albert Einstein, se centra en la correspondència entre els grans científics i científiques de la història. Què podem aprendre a través de les cartes de Ramón y Cajal, Marie Curie o Darwin?

José Manuel Sánchez Ron. Com a historiador de la ciència, les correspondències, les cartes sempre han exercit un especial atractiu per mi. Són importants… Per què són importants? La manera d’aprendre, el que els científics han fet és, sobretot, a través de les seves publicacions, els llibres, els articles. És l’element fonamental. Però l’article, el llibre, fins i tot la conferència, encara que les conferències, sobretot en el passat, es perden, tret que hi fossis, ara ja hi ha un món, un univers infinit en el qual estan recollides i que un pot accedir-hi, totes aquestes són visions “fossilitzades”, per dir-ho d’alguna manera. El que en un moment es tracta… el científic tracta de presentar la síntesi i desproveïda de les circumstàncies, mentre que en les correspondències trobem una manera més espontània, més incerta, més dubitativa del que pretenia, on poden aparèixer i apareixen dubtes, certituds, projectes i també, no només això, la circumstància personal. Els científics mengen, s’alimenten, tenen desitjos, amors, frustracions, jo què sé. I això a l’article, al llibre no apareix, no sé si apareix alguna vegada, potser sí, però a les cartes sí, a les cartes apareixen, no pas en totes, per descomptat, de manera que per això en aquest llibre m’he esforçat a oferir un bon nombre de cartes. Són 75 o 76 capítols de científics molt diferents i amb diferents temàtiques. En algunes apareixen aquests aspectes personals, uns altres, aspectes més científics. Jo valoro molt, en resum, les correspondències. És un element, per a l’historiador, fonamental. Jo crec que tenen un interès afegit per als lectors. En cert sentit ho puc entendre com a curiositats, encara que són més que curiositats.

Carolina López. Ens comentes que Darwin va ser un dels autors més prolífics de la Història de la Ciència. Es conserven més de 14.000 cartes. Què ens explica Darwin en aquestes cartes? Què podem saber a través d’elles?

José Manuel Sánchez Ron. Sí, no és una casualitat que escrivís tantes cartes, perquè, bé, la biografia de Darwin és molt curiosa. Primer, el seu pare, que era metge, volia que fos metge. Va estudiar a Edimburg dos anys. Però a Darwin, a Charles Darwin, les disseccions i tot això l’horroritzaven, així que el seu pare llavors diu: «Doncs t’enviaré…» Era un home de mitjans, el seu pare, «…a Cambridge. Allà et trauràs un títol i després et puc col·locar com a clergue i pots viure amb això i amb l’herència que rebis». A Darwin li interessaven sempre els escarabats, coses així, per la natura, i a Cambridge va continuar i va aprendre una mica del que no se suposava que havia d’aprendre, de geologia, de ciències naturals i, amb les relacions que va tenir, va aconseguir l’oportunitat de la seva vida, la qual cosa li va canviar la vida i, en cert sentit, va canviar la visió que tots nosaltres tenim de la natura, del nostre lloc al món, és el viatge al «Beagle», en un vaixell. Anava com a acompanya… En realitat, no tant com naturalista, encara que una mica sí, però com a acompanyant del capità del vaixell. El capità del vaixell, de la Marina britànica era un déu, no es relacionava amb la tripulació i poc amb els oficials, i algú de la seva classe, diguem, així, i Darwin ho era, el capità famós Robert FitzRoy, en cinc anys que va durar aquest viatge que el va portar per Amèrica, per les famoses illes Galápagos, per molts llocs, Darwin ho explica en un llibre que el va fer famós dels seus viatges, les pampes argentines… És com Indiana Jones, gairebé.

Però quan torna a Anglaterra es casa amb una cosina seva, també d’una família de molts mitjans, els ceramistes Wedgwood i, al cap de pocs anys, ell té mala salut i es refugia, s’instal·la en una… no finca, però una casa amb algun terreny al voltant a 25 quilòmetres de Londres. Allà, encara que surt algunes vegades, però, entre la malaltia, una família que creix, doncs a penes surt d’allà. I ell, no obstant això, aquest viatge de cinc anys li ha canviat els horitzons. Quan arriba per primera vegada al vaixell, es riuen d’ell la tripulació perquè sembla un ortodox religiós i acaba sent un agnòstic o un ateu per la ciència, l’hi porta la ciència. I ell necessita moltes dades per construir aquesta visió que, ja sobretot per unes dades que obté a la seva visita a les illes Galápagos, que les espècies no són immutables, però vol afirmar aquestes idees amb tota mena de dades. I quin és el seu mecanisme? Escriure cartes preguntant a gent de tota mena: botànics, zoòlegs, gent comuna. «Aconsegueix-me uns ous de tal o tal altre» i per això escriu tantes cartes. Efectivament, la correspondència de Darwin està a punt de ser publicada, d’acabar de publicar-se. També es pot consultar a la web i són, fins ara, si no recordo malament, 26 volums gruixuts d’unes 800 pàgines cadascun i un dels meus problemes i la meva tasca en compondre aquest llibre en el capítol dedicat a Darwin és seleccionar de tot aquest material alguna cosa que… algunes cartes, poques, que fossin representatives i, al mateix temps, prou clares perquè qualsevol les pogués entendre.

Carolina López. José Manuel, m’interessa moltíssim la relació entre filosofia i ciència. Hi ha una carta d’Einstein a la seva xicota, Mileva Marić, en la qual relata exactament la influència que va tenir la filosofia en la teoria de la relativitat. Què ens pots explicar sobre això?

José Manuel Sánchez Ron. Sí, la teoria de la relativitat especial, efectivament, aquesta la produeix un Einstein que és llavors un empleat de l’Oficina de Patents de Berna el 1905, des de 1900 o 1901 fins a 1908 és com es guanya la vida. Les cartes, abans de casar-se, a la seva xicota, Mileva Marić, són importants i interessants també, perquè és que ell no té audiència. Ha intentat obtenir un lloc de feina acadèmic, però per diferents raons no l’ha aconseguit i és a la seva xicota a qui li explica, li explica coses. A més, ella era una companya d’estudis al Politècnic de Zuric, la famosa ETH, i allí efectivament trobem també cartes a uns amics que fa i que hi són també, un és estudiant de Filosofia… i aquí veiem que les lectures, sobretot de Hume, de David Hume, i també d’Ernst Mach, l’influeixen en la manera d’entendre el problema del moviment en la física, la dinàmica. El moviment en la física estava dominat llavors per les idees d’Isaac Newton en el llibre que esmentava abans, «1687», i aquí, per exemple, espai i temps són absoluts. En la teoria de la relativitat especial d’Einstein espai i temps no són absoluts, sinó que depenen de l’estat de moviment de qui observa. Poden mesurar més o menys distàncies o temps segons la velocitat a la qual es moguin.

I aquí, Hume, sobretot, i en les crítiques que Mach, que va ser un físic, però també filòsof, fa al concepte d’espaitemps absolut de Newton i pel que fa a Hume defensa la relativitat d’espai i temps, això l’ajuda molt. Al mateix temps, també l’ajuda l’esperit positivista, operacionalista que està naixent en la filosofia de llavors, un esperit que es pot explicar, jo crec que fàcilment, dient: «L’important és mesurar i treure’n les conseqüències que sigui». I si un llegeix l’article de la relativitat especial, perquè és un article sol, comença dient com mesuren dos observadors l’espai i el temps i llavors, d’això, amb un parell d’axiomes més que introdueix, doncs construeixen aquest edifici tan fascinant, tan bàsic com és la teoria de la relativitat especial. Em preguntava sobre la relació en general de física o ciència i filosofia. Bé, no sempre té lloc això, no sempre hi ha una… o no sempre jo he estat capaç d’identificar un fort component o algun component substancial filosòfic en la creació d’una teoria científica, però en el cas d’Einstein, en aquest cas, en el cas de la relativitat general, que és una teoria del camp gravitacional, 1915, ja és diferent en la història, ja aquí no es pot entendre exactament d’aquesta manera, però, per exemple, en la creació de la mecànica quàntica a la manera de Werner Heisenberg el 1925, sí. Heisenberg diu: «En l’embull de dades per tractar de construir una física del microcosmos, per dir-ho així, dels elements que formen la matèria, ja que un element fonamental és el que jo observo, el que jo observo quan veig les ratlles espectrals que apareixen en l’emissió dels cossos». I això és per ell fonamental. I això és un punt de vista filosòfic. En uns altres, per exemple, en Darwin, del qual parlàvem fa un moment, ja que és sobretot la recopilació de dades i aquí, de fet, un element important no és filosòfic, sinó quan llegeix un llibre de Malthus sobre els problemes que implica l’excés de població comparat amb els recursos que creixen linealment dels aliments.

Carolina López. I en tota la recopilació de cartes que has dut a terme durant tota la teva vida, n’hi ha algunes que has seleccionat carregades d’emoció. Podries indicar-nos-en alguna que t’hagi emocionat especialment?

José Manuel Sánchez Ron. Tres, te’n diré, per ordre cronològic. La primera és de Lavoisier. A vegades, a Lavoisier, el químic, crea la química moderna, se l’ha anomenat el Newton de la química. Lavoisier va patir la guillotina, va perdre la vida el 1794, crec, o així, fruit de les convulsions de la Revolució Francesa. El dia abans de morir, i jo cito aquesta carta, escriu a un cosí seu una carta breu, però ell sap que ja l’endemà patirà la guillotina, i és una carta emocionant i digna, molt digna, perquè ell parla que ha intentat millorar el destí de la humanitat i que sent, sobretot, que no podrà ajudar la seva família. És una carta molt digna i commovedora. Una altra és una carta que Emma Darwin, l’esposa de Darwin, va escriure al seu espòs, i que va aparèixer després entre els papers de Darwin, en la qual Emma Darwin, en aquesta carta, ella era molt creient, li diu que està molt trista o que sent un gran pesar perquè creu que la ciència l’està apartant, està apartant Darwin de la creença religiosa, de la creença en un déu i que, entre altres coses, ella voldria continuar amb ell en una altra vida, en l’altra vida després de la mort.

Efectivament, la ciència, com he dit abans, va portar Charles Darwin, el va allunyar completament de les creences religioses, d’un déu que després et permet una vida eterna. L’última carta que jo seleccionaria, ara recordant ràpidament, és la que Francis Crick escriu al seu fill de 13 o 14 anys, no ho recordo bé, poc després d’aquest gran descobriment amb James Watson de l’estructura en doble hèlix de la molècula de l’herència de l’ADN, l’àcid desoxiribonucleic. El seu fill està en un internat i Crick l’escriu explicant: «Hem fet un descobriment que crec que serà molt important, que a més és bonic…» i ho explica amb paraules senzilles i al final diu, crec: «T’estimo, papa». Aquesta carta l’escriu un mes abans que es publiqui l’article de Watson i Crick, un article d’una pàgina i mitja que canvia tantes coses del futur de la nostra espècie o en la comprensió de la nostra espècie. I és el pare que, quan acaba de descobrir una cosa que entén que és fonamental, pensa en el seu fill, que no està amb ell, i l’hi explica.

Carolina López. Em sembla molt important destacar la importància dels esdeveniments socials i històrics a la Història de la Ciència. Podries indicar-nos dos o tres moments clau que hagin influït en el desenvolupament de la Història de la Ciència?

José Manuel Sánchez Ron. Sí, bé, quant a la influència dels esdeveniments sociopolítics, començo amb un dels més recents, que és el descobriment de la fissió de l’urani. Això té lloc al desembre de 1938 a Dahlem, als afores de Berlín, avui forma part del Gran Berlín, Otto Hahn i Fritz Strassman. L’any següent comença la Segona Guerra Mundial. El descobriment de la fissió de l’urani es percep de seguida per molts com la possibilitat de construir bombes, artefactes d’una potència extraordinària. Això condueix finalment al llançament a l’agost del 45 de les bombes d’Hiroshima, és una bomba d’urani, i Nagasaki, que és una bomba de plutoni. El plutoni es fabrica perquè, per la vida del plutoni ja, mentre que hi ha urani, de plutoni no n’hi ha a la natura, però es pot fabricar i tenir una vida mitjana prou llarga com perquè no sigui efímera, també és fisionable, i això condueix a… no podem entendre la política internacional a partir de 1945, fins i tot en l’actualitat, sense bombes d’una potència extraordinària. En un altre món caldria haver pensat, podria haver passat que en lloc d’aplicar inicialment i, sobretot, el descobriment de la fissió de l’urani a construir bombes s’hagués aplicat per a centrals nuclears que produeixen energia, és a dir, pacífica, amb tots els problemes que ja sabem que això comporta de materials contaminants, etcètera, etcètera.

Aquest és un moment que jo seleccionaria. Un altre, la invenció del transistor. S’inventa el 1947 per tres físics que després van rebre el Premi Nobel, però que treballen en una companyia industrial. Els famosos Laboratoris Bell, ara són Lucent Bell. I bé, el transistor és la cèl·lula de la nostra civilització. Parlem de circuits integrats i tot això, però són molts transistors. Condiciona el treball, els mitjans de desplaçar-nos, de tot, tot, de manera que això és fomentat per l’entorn sociopolític. Després del que acabo de dir de la utilització de l’armament atòmic per finalitzar la Segona Guerra Mundial, els països i, sobretot, els Estats Units, s’adonen de la importància de la ciència, la ciència despunta i desenvolupen, malbaraten, bé, malbaraten no, però inverteixen en ciència, en el que ara anomenem I+D, quantitats ingents i altres països en grau més baix, perquè tenien menors possibilitats també i, bé, perquè entre altres coses, l’exèrcit, la força aèria, la marina estatunidenca és un gran mercat que fa que floreixin indústries i, entre altres, aquestes associades als laboratoris Bell. Això, ja dic, canvia. Una altra, la tercera que em preguntaves, jo crec que podríem esmentar la revolució científica, el període dels segles XVI i XVII en els quals s’assenten les bases de la ciència moderna.

Aquí ja no diria jo que són els condicionants socials, encara que també, s’arriba a un moment en el qual alguns científics, dic alguns, no són gaires, no és com ara, però s’adonen de la importància, la curiositat, es reuneixen, creen les primeres societats científiques modernes, la Royal Society de Londres es crea el 1660, un grup de científics i aficionats. Continua existint aquesta societat, és molt prestigiosa. Sis anys després, l’Académie Royale des Sciences de París. I en aquest ambient sorgeixen Copèrnic, Kepler, Galileu, Newton, Harvey… I això dona lloc, en un segle meravellós, almenys des del punt de vista d’algunes de les coses que defensaven i també del nom, el de la Il·lustració o El segle de les Llums, el segle XVIII, en vista de la capacitat de predictiva, explicativa de la física newtoniana, sobretot la física i la matemàtica associada, doncs a defensar, els bons il·lustrats pensen que per accedir a la veritat, la veritat en majúscula, no és a través de la revelació religiosa, sinó a través del coneixement científic, i que, a més, aquesta ciència es pot i s’ha d’utilitzar per a la millora de la condició de la humanitat. I això, doncs, és, en un entorn social que també canvia la manera de pensar, de construir ciència, que exemplifica sobretot el llibre de Newton, és el model en el qual es basa, encara que hagi canviat moltes coses, en el qual s’ha basat a la ciència posterior, que és el que ha canviat la forma de vida. Si un pensa que estem parlant del segle XVII i començaments del XVII, ara som al XXI, quant ha canviat com vivia Newton a com vivim nosaltres? A què es deu això? Als canvis en els sistemes socials, per exemple? A sistemes democràtics? O al coneixement científic? Al coneixement científic. Sens dubte. De manera que la revolució científica en la qual, com dic, s’estableixen les bases de la ciència moderna, és la mà que ha bressolat el bressol del que va venir després.

Carolina López. En una de les teves conferències ens parles sobre el llibre «Ciencia, Política y Poder. Napoleón, Hitler, Stalin y Eisenhower». Quin paper han jugat per a bé o per a mal en el desenvolupament de la ciència?

José Manuel Sánchez Ron. Sí, són personatges molt diferents i a més en períodes històrics també diferents. Napoleó era un gran amant de la ciència i de fet ell, no per mèrits científics, però va ser triat membre de l’Académie des Sciencies, l’Acadèmia de Ciències, abans he dit Académie Royale des Sciences, que es va crear el 1666, però després de la Revolució Francesa això de reial va desaparèixer. Va ser triat membre i ell ho considerava un honor. Era un home, certament, encara que no fos un gran científic, però capaç d’entendre bastant, abans de trair a la Revolució Francesa arribant a ser Emperador fins i tot, ell, com a general, a les campanyes d’Egipte i d’Itàlia va portar una legió de científics, matemàtics, químics, físics, fins i tot després ja, quan era el gran polític francès, alguns dels seus ministres, Fourier, per exemple, Monge, eren físics, matemàtics, de manera que ell va promoure sens dubte la ciència, l’École Polytechnique és una de les escoles que sorgeixen com a fruit de la Revolució Francesa. Així que és una influència positiva, una influència positiva.

Quant a Hitler i Stalin, Hitler… Vejam, aquí tenim la qüestió que la ciència, a la física, a la matemàtica, a la química en menor grau, però també les ciències biomèdiques a Alemanya, quan Hitler arriba al poder són les millors del món. I, no obstant això, entre altres coses perquè un dels primers edictes de Hitler és apartar els científics o professionals funcionaris d’origen jueu o comunistes del servei, perquè això afebleix enormement la ciència alemanya. Coneixem l’exili de molts científics, des d’Einstein, encara que a aquest l’enxampa ja quan arriba Hitler al poder als Estats Units i mai torna a Alemanya, però altres, Hans Bethe, Max Born, la llista és interminable, i afavoreix aquest exili al Regne Unit i també, sobretot, als Estats Units. Així i tot, a Alemanya queden científics de gran… Werner Heisenberg, Max von Laue, Otto Hahn, el descobridor de la fissió de l’urani, però no augmenta. Entre altres coses un podria preguntar i és un dels orígens pels quals s’estableix el Projecte Manhattan per fabricar bombes atòmiques als Estats Units, el temor al fet que Hitler, l’Alemanya nazi desenvolupi, fabriqui bombes atòmiques, perquè aquí queda Heisenberg, Otto Hahn, el descobridor, com he dit, de la fissió de l’urani.

Però, bé, alguns polítics o científics volen fer això, però és que al principi la rapidesa amb la qual les forces de l’exèrcit alemany envaeixen països és tal que no hi haurà temps per fer un projecte d’aquest tipus. En el que sí que es destina, per exemple, molt d’esforç és en els coets, les famoses V2, en les quals dirigeix sobretot un enginyer aeronàutic, el famós Werner von Braun, encara que després acaba als Estats Units com una espècie de botí de guerra i és un dels ideòlegs de la nova NASA, de la NASA, i aquestes, a Peenemünde, la base aeronàutica de Peenemünde, des d’aquí surten aquests coets V2 que bombardegen Londres, etcètera, etcètera. Per totes aquestes raons és el començament no de la fi, perquè tampoc cal exagerar, però el començament de la decadència de la inigualable ciència alemanya. De manera que aquí Hitler i la seva ideologia, la situació militar, doncs n’és la responsable. Stalin. Bé, doncs Stalin és que és un dictador cruel que no té límits. I aquí, bé, doncs Stalin no és que sigui aliè a la ciència, sap que la ciència és important, però bé, doncs passen coses, per exemple, fomenta una agricultura basada en una espècie de genètica d’un tal Lysenko que és falsa i que condueix a problemes greus. Així i tot, durant el mandat de Stalin, la Unió Soviètica fabrica bombes atòmiques amb bastant rapidesa i bé, es creen programes i instituts, la matemàtica soviètica també progressa, de manera que, encara que hi ha problemes, per exemple, un dels grans físics, Lev Landáu, que va obtenir un Premi Nobel, perquè el fiquen a la presó per aquestes purgues, etcètera, etcètera, de manera que és ambivalent la relació de Stalin amb la ciència, però no és negativa. No, en absolut. I la ciència i la tecnologia soviètica, doncs continuen progressant i sent un contrapès per a l’estatunidenca. L’Sputnik, 1957, el primer satèl·lit que orbita la Terra, és soviètic.

Això produeix una catarsi als Estats Units: «Ens estan superant». I la NASA és una reacció per això i el programa després de posar un home a la lluna de Kennedy, però que ja té predecessors, doncs és conseqüència de tot això. Quant a Eisenhower, Eisenhower és un militar, un general dels que ha contribuït de manera destacada a la victòria de la Segona Guerra Mundial, ell és molt sensible i no oblida per res la ciència, encara que en el seu discurs de comiat… és molt famós perquè alerta dels perills del que anomena el «complex industrial-militar», perquè diu: «L’Exèrcit està controlant de tal manera el desenvolupament de la ciència, les línies en les quals es dirigeix la ciència…» I és veritat, sobretot la física, la física, la microelectrònica, l’electrònica, la miniaturització d’elements electrònics entre altres coses per poder dirigir míssils amb gran precisió, etcètera, etcètera. I això està deformant, diu Eisenhower, com que l’exèrcit és el principal client de les indústries, estan deformant aquest mercat, fent que es dirigeixi en direccions que no són necessàriament en les quals la població està més interessada o que pot beneficiar més la ciència, però Eisenhower crea més equips de científics perquè l’assessorin i la ciència durant el mandat d’Eisenhower i en els presidents que segueixen als Estats Units, perquè aconsegueix… és la primera del món, cosa que de moment aquest lideratge el manté, encara que el perill de la Xina és aquí, que ja veurem com queda la història.

Carolina López. I en els teus articles de divulgació ens expliques moltíssimes curiositats relacionades fins i tot amb l’art. N’hi ha un en el qual fas al·lusió a la influència de Picasso en la física i en la neurociència.

José Manuel Sánchez Ron. Bé, més que la influència en la… El fet que es produeix una confluència sorprenent entre alguns moviments artístics, al cubisme m’estic referint, que Picasso és un dels fundadors amb la relativitat especial. Al cap i a la fi, què és el cubisme, els quadres cubistes? L’intent de recollir en un pla bidimensional diferents angles de visió del que sigui, una guitarra, una cara, etcètera, i per això la deformen, sembla que aquesta desconstrucció… Què és la relativitat especial? L’intent de construir… trobar les lleis que hi ha darrere i que són vàlides independentment del sistema de referència del pla, podríem dir, que estiguem considerant. Això és molt sorprenent que passi al mateix temps. No es pot dir que un va influir en l’altre o viceversa, perquè no casen les dates, els primers quadres cubistes antecedeixen, per descomptat… ni Picasso, ni Braque, ni Gris podien saber d’una teoria que encara llavors era poc coneguda, de manera que és un esperit del temps sorprenent i em sorprèn a mi. És en aquest sentit, més que una influència mútua o dels uns en els altres, aquesta curiositat d’alguna cosa que no entén i que després es transmet, per exemple, a algunes novel·les o pel·lícules que et comencen a… Hi ha pel·lícules que t’expliquen una història, després en comença una altra perquè és la mateixa història, però tal com la veu una altra persona. A les novel·les també a vegades, perquè s’aplica aquest procediment. És probablement un descobriment que si em pogués… se m’ocorre ara, se m’ocorre ara el que diré, potser és conseqüència del creixent protagonisme, el creixent sentiment del fet que el jo és important. El meu punt de vista, la meva visió és important i forma part de, i llavors com veig aquesta figura i què vull plasmar? Perquè si ho miro des d’aquí jo o ho mira des d’allí un altre etcètera, etcètera, i la reconstrueixo. A la física, doncs això, com veu les lleis un, com veu les lleis un altre, al cinema, doncs una història que te l’expliquen diferents protagonistes i els seus punts de vista.

Carolina López. Si haguessis de quedar-te amb dos o tres científics dels quals no hàgim parlat fins ara…

José Manuel Sánchez Ron. Dels quals no hàgim parlat fins ara?

Caolina López. Dels quals no hàgim parlat fins ara, amb quin et quedaries?

José Manuel Sánchez Ron. D’aquests tres, el primer que nomenaré és Marie Curie. Marie Curie, perquè és sens dubte una gran científica, però no del calibre, haig de dir-ho, a pesar que quan ho dic em miren així, d’un Einstein, un Newton, un Heisenberg… No, no és així, encara que la seva obra, sobretot descobrint… Ella ja va ser més que el seu marit, Pierre Curie, encara que van ser tots dos, la que impulsa, es dedica a l’estudi de la radioactivitat, que s’acaba de descobrir i no atreu gaire i descobreix, doncs, primer el poloni i després el radi el 1898 i durant tota la seva vida va continuar investigant en el camp de la radioactivitat, un fenomen que fins a 1928 no s’entén per què. Per què hi ha cossos, aquests radioactius, que emeten i emeten radiació sense que sembla que perdin pes, etcètera, etcètera? El que jo més admiro de Marie Curie és la seva energia, la seva perseverança, la seva capacitat de resistència.

Ella, polonesa de naixement, primer va passar uns quants anys exercint d’institutriu a la Polònia profunda. Hi ha cartes seves, alguna crec que la cito, en la qual mostra a un familiar seu la desesperació que pateix, però havia arribat a un acord amb una de les seves germanes que ella… la seva germana Bronia, aniria a estudiar medicina a París, ella l’ajudaria econòmicament i després, doncs a l’inrevés, vaja. I això, efectivament, després Marie, Maria Skłodowska, va a París, estudia en unes condicions molt dures, però bé, amb ajuda, la poca ajuda que podia prestar-li la seva germana, i, sobretot, l’exemple: jo recordo fa alguns anys dues conferències a la Fundació Juan March de Madrid. Era Marie Curie. Bé, l’audiència, allò era… no per un servidor, ja m’agradaria, sinó evidentment per la protagonista. Al final de la conferència, més d’una dona amb ja certa edat, va venir, em va dir, a agrair-me i em deien una cosa que em va commoure: «No sap vostè el que va significar per a mi, per a nosaltres, l’exemple de Marie Curie. Si ella podia, nosaltres també». Encara que només fos per això… També va rebre dos premis Nobel, el de Física i després el de Química en solitari, encara que només fos per això, per descomptat, la fama que Marie Curie, Maria Skłodowska-Curie té i que manté, doncs es mereix, encara que insisteixo, no és una dels capdavanteres de les ciències, no és comparable a alguns dels que jo esmento.

Un, uns altres dos, uns altres dos que diria jo. Bé, Louis Pasteur. El segle XIX, el de la medicina científica, canvia la situació de la medicina. Jo solia dir als meus alumnes a la classe d’Història de la Ciència, quan arribava això, dic: «Si a principis del segle XIX haguéssiu de patir una operació, una cirurgia, havíeu de fer dues coses: primera, testament, perquè el més segur és que agafessis una infecció que us eliminés, i després, si no, preparar-vos a patir, però vaja, per aquí, al segle XIX s’inventa o es descobreix l’anestèsia, les tècniques d’asèpsia. És la medicina científica, és la fisiologia i és Pasteur i Koch, la teoria microbiana de la malaltia. La teoria microbiana de la malaltia permet descobrir bacils i intenten dissenyar els mecanismes per combatre’ls. I després també, a conseqüència d’això, una cosa pel que, només per això, Pasteur mereix ser recordat, és el famós cas d’un nen al qual mossega un gos rabiós. Pasteur no era metge. Va estudiar i es va doctorar en Física i Química. I bé, al llarg de la seva carrera va evolucionant, va introduir la teoria microbiana de la malaltia, s’introdueix en el món de la vacunació i li porten un nen al qual ha mossegat un gos rabiós i llavors: «Vacuni’l, practiqui els seus…» Que ell només ho ha fet amb gallines i coses així, en animals així.

Però Pasteur sap que hi ha metges que no volen, que és un intrús i que si el nen mor el culparan. Però s’hi atreveix i el nen es va salvar. Això és una cosa, no només per la seva ciència, que tant va fer. Bé, quan un nom s’instal·la en el nostre vocabulari vol dir moltes coses i pasteurització és una paraula que està dins del lèxic del nostre idioma i d’altres idiomes. El mateix que hi ha gir copernicà, galvanitzar per Galvani, el fisiòleg italià… Quin seria un tercer… Galileu? Galileu és particularment important en la revolució científica de la qual hem parlat, perquè ell introdueix alguna cosa que és fonamental: cal mesurar les magnituds. Aristòtil, per exemple, que a part que s’estudia, sobretot, jo crec que això és mala cosa, però bé, com a filòsof, va ser un físic exacte en filosofia natural, que és com es deia la física, biologia també, un gran naturalista, però Aristòtil, doncs: «Els cossos es mouen cap al seu lloc natural», com si fos… Parla de propietats, mentre que Galileu quantifica i això li permet, entre altres coses, doncs això que s’estudia en els primers cursos de física general: «Al mateix temps que cauen els greus, els cossos, sota l’acció de la gravetat…» Galileu, a més, el primer llibre famós que escriu l’escriu en llatí el 1610, «Sidereus Nuncius».

S’assabenta que han inventat un artefacte òptic que sembla que acosta els cossos, és el telescopi, i ell amb dues lents en fabrica un. Mira la Lluna, mira Júpiter i veu coses que no encaixaven amb el sistema en el qual la Terra és al centre de l’univers i reivindica Copèrnic. Però, bé, el Sol és al centre del petit univers de llavors i això produeix reaccions. Déu ens va posar aquí al centre, som el centre i aquest diu aquí… i això li planteja problemes, en un moment determinat fins i tot a Roma diuen que fins aquí has arribat el 1615, però després canvia un Papa i creu que les condicions han canviat i escriu un llibre que és no només part de la història del millor de la humanitat, sinó també de la literatura, el «Diàleg sobre els dos grans sistemes del món», el ptolemaic i el copernicà, 1632. Dic també de la literatura, perquè aquí, en primer lloc, ho escriu en llengua vernacla, en italià, no en el llatí, i a més introdueix un recurs d’un diàleg de tres personatges: Simplicius, Salviati i Sagredo, que cadascun… Simplicius és l’aristotèlic, Sagredo el neutral, que no ho és tant, Salviati, el copernicà, i és un exercici de lògica que t’enriqueix en llegir i que hauria, el mateix que «L’origen de les espècies», haurien de formar part de les lectures obligades al batxillerat. I després aquest llibre és convincent o, si més no, pertorbador, rupturista.

I això porta al fet que, el 1633, el famós judici de Galileu per la Inquisició romana que porta a aquesta cosa tan trista que és l’abjuració de Galileu. «Jo, amb cor dolgut…» No recordo de què… «…juro que mai he cregut ni creuré…» Estava mentint. Estava mentint, perquè és clar que hi creu, però és que, si no abjurava de les seves creences que la Terra no és al centre d’univers, doncs passaria pel turment ell, un home ja gran, gairebé cec, i el que aconsegueix, bé, és que, en lloc de les presons o les tortures inquisitorials, se li permeti recloure’s en una vila que tenia prop de Florència a Arcetri i això, alguns diuen, degué ser un màrtir. Bé, màrtir, és molt fàcil exigir als altres que siguin màrtirs, però a part d’això, és que gràcies al fet que ell va fer això, tenim una altra joia que és el seu altre diàleg, el «Diàleg sobre dues noves ciències» de 1638, en el qual els tres personatges, Salviati, Sagredo i Simplicius es tornen a reunir i parlen aquí de Física, dels moviments, ja no de cosmologia. Aquest llibre que alguns dels deixebles treuen i el porten a Holanda, on es publica, ja dic, el 1638, a una casa que encara existeix, és una editorial holandesa, així que, amb Marie Curie, Louis Pasteur i Galileo Galilei.

Carolina López. José Manuel, amb l’avenç imparable de la tecnologia en el món actual, amb la inclusió de la intel·ligència artificial, com veus el futur de la ciència? I, sobretot, quin paper creus que jugarà l’ètica en la ciència?

José Manuel Sánchez Ron. Jo crec que en les dècades pròximes serà sobretot la tecnologia informada o ajudada per la ciència, per descomptat, tecnologia molt dependent de la ciència, la que intervingui més en el nostre esdevenir, en la història. Això, com tu mateixa estàs dient, ho veiem amb claredat en la intel·ligència artificial aliada amb la robòtica, el complex, com diria Eisenhower, el complex industrial-militar, el complex robòtica-intel·ligència artificial, té un poder que no sabem fins on arribarà. És clar que influirà en el mercat de treball. El que es diu a vegades: «Ja va passar el mateix amb les màquines de vapor i la revolució industrial, que va eliminar moltes feines, però se’n van crear unes altres». Bé, però la història no es repeteix. No sabem realment si es crearan punts, com eliminarà la robòtica-intel·ligència artificial, de manera que hi ha grans enigmes en la ciència, d’aquests grans detalls. Puc recordar-ne alguns, per exemple, la composició de l’univers. Crèiem que més o menys sabíem el que hi ha, però ara resulta que la matèria fosca i l’energia fosca ocupen la major part de l’univers i no sabem què és això. Bé, doncs aquest és un gran problema. Entendre el cervell. El cervell, com que sabem que si parlem i tenim por s’encén o s’activa una part d’això, però en conjunt, entendre un òrgan que té consciència de si mateix i les seves moltes habilitats, algunes de sorprenents, doncs és una cosa que encara no sabem. De manera que aquests són alguns dels problemes, per no dir-ne d’altres que han aflorat recentment amb força.

Si el nostre univers és l’únic, o hi ha multiuniversos, altres universos, en fi. Però, bé, són problemes que potser es resoldran en les pròximes dècades o amb més temps, no ho sabem. Però moments com els que va significar o van significar en el primer terç, de fet, del segle XX, la revolució de la relativitat especial i la general, o la física quàntica, que van revolucionar la Física, o després l’ADN, la revolució de la genètica i l’ADN a partir de 1953. Que bé, doncs ara… Però això ja, es necessita ciència, per descomptat, però les conseqüències que també estan influint molt en com afecta el nostre tractament, no només de les malalties, sinó de la descendència. Darwin ens va dir que es necessita, ens va ensenyar que es necessita molt temps perquè les espècies canviïn de l’una a l’altra. Amb els instruments de genètica que tenim, d’ADN, i que tindrem encara amb major seguretat, doncs podem intervenir a canviar aspectes fonamentals de l’essència d’un ésser humà en una generació. I això, bé, doncs és… Però ja dic, no veig revolucions així d’aquest tipus, tret que bé, doncs sobretot pel que fa al cervell, però mentre que les conseqüències de la intel·ligència artificial, de la robòtica, del disseny de materials i tot això, doncs ens portaran a un món… De fet, jo penso encara més, que en algunes disciplines, com per exemple en la matemàtica, seran les màquines intel·ligents les que trobin resultats. Les màquines, entre altres coses, el que fan és, amb quantitats ingents d’informació, troben pautes comunes. Això ho podem anomenar un teorema. De fet, ja són notícies de les últimes setmanes o mesos. Amb procediments d’anàlisis d’algorismes creats especialment es dissenyen medicaments, antibiòtics o proteïnes que no es coneixien, de manera que portaran la pauta. I ara ve el que em deies de l’ètica.

És clar, jo he dit abans, per exemple, els dispositius electrònics que portem intel·ligents a les butxaques, aquestes aglomeracions de transistors en circuits integrats amb relacions mitjançant algorismes i tot això ens permeten viure tota la vida i totes les vides que poguéssim tenir obtenint informació, veient vídeos, el que sigui, però informació no és igual, ja ho vaig dir, a coneixement. El coneixement implica reflexió i tot això. I bé, també hi ha el perill de tot això que ja es dona en casos que en lloc de relacions personals doncs ens comuniquem a través de les màquines, amb la qual cosa acabem sent una cosa així com robots biològics. Això és un perill. I bé, quines conseqüències té això pel que fa a decisions que prenem o els valors que sostenim? Els valors venen influïts per les possibilitats o pels nostres coneixements. En coneixements i en possibilitats són les màquines intel·ligents les que estan prenent una posició preferent, de manera que, bé, coartaran la nostra llibertat, influiran en les nostres decisions, ens faran menys conscients de les nostres obligacions i les delegarem en aquests artefactes? Seria convenient que reflexionéssim sobre això. És a dir, reflexions d’índole ètica i aquí torno al principi. Al principi, que és el teu món professional, el de l’ensenyament no universitari, abans, i el familiar, per descomptat. Aquí és on es juguen les cartes de tot el que en el futur tindrà lloc. I bé, doncs no sé, jo no sé gairebé res d’aquest món, però veig, amb sentiments agredolços, doncs que d’una banda està bé, però d’altra banda no veig que estigui tan bé el paper que els mitjans informàtics, telemàtics, tot això, les tauletes, etcètera, etcètera, els algorismes… estan tenint lloc en l’ensenyament, en l’ensenyament de nens més petitons que comencen ja… Ja sé que és que cal preparar-los per al futur, el futur que és així.

Sí, però bé, jo recordo que fa anys vaig veure un curt d’aquests que em va impactar. Era una nena petitona que estava amb una tauleta, estava llegint un conte, tocava… Després li donen un conte en paper i comença a tocar així. «Què passa? Que això no es mou». Bé, és un nou món en el qual… Ja sé que es dirà que jo soc un dinosaure, està parlant un dinosaure. Bé, un dinosaure que, com en el gravat de Goya, encara aprèn o encara es preocupa i que almenys té, em veig segurament optimista, d’una manera optimista, pot exercir el paper de dir: «Van existir altres valors». No dic que siguin millors, però comparar-los i que s’estableixi una espècie de diàleg crític amb els valors que estem construint, entre altres coses, aquest que us he assenyalat que donem un paper a les màquines a l’hora de relacionar-nos que abans no tenien. Una de les coses que he après com com a historiador és que predir el futur és mala cosa. T’equivoques.

Carolina López. José Manuel, ha estat un veritable honor passar aquesta estoneta amb tu aprenent tantíssim sobre Història de la Ciència. Moltíssimes gràcies.

José Manuel Sánchez Ron. No, gràcies a tu, perquè, bé, m’he trobat molt a gust. Les preguntes han estat interessants i bé, jo no soc… soc bastant solitari, em moc millor escrivint articles, llibres, potser massa, però avui, aquí, m’has fet sentir a gust i a més pot ser que la finalitat d’aquestes converses sigui bona per contribuir a l’educació, o almenys per fer pensar i llavors que cadascun faci el que li doni la gana, de manera que les gràcies te les dono jo a tu.