La capitana de futbol afganesa que va canviar el seu destí

Khalida Popal. Hola a tots. Moltes gràcies per convidar-me. És un gran plaer. Em dic Khalida Popal, que al meu país es pronuncia “Jalida Popal”, molt diferent.

Vaig néixer a l’Afganistan, un país del qual deveu haver sentit parlar molt, però actualment visc a Dinamarca com a refugiada. Soc l’antiga capitana i una de les fundadores de la primera selecció nacional femenina a la història del meu país, encara que també vaig jugar com a professional a Dinamarca. Em vaig retirar per l’edat i les lesions, però encara em continuo dedicant al futbol. He dedicat tota la meva vida, o almenys des de l’adolescència fins ara, a jugar a futbol i treballar en el món de l’esport. Soc fundadora i directora de l’organització Girl Power (Guerl Páuer), una associació la seu de la qual és a Dinamarca, però que té activitats a tot Europa i en alguns països de l’Orient Mitjà. També col·laboro amb Right to Dream (Rait to Drim), una acadèmia que ofereix oportunitats en el futbol i altres esports a molts joves.

Avui he vingut a explicar-vos la història de com vaig trobar la meva vocació, gràcies al futbol, en un país devastat per la guerra, com és l’Afganistan. És el país en el qual vaig créixer. És una zona de guerra. Allà sempre hi ha hagut guerra. No recordo altra cosa. Quan ets una noia adolescent en un país dominat per homes, t’imposen moltes restriccions. Allà no se’t permet fer certes coses o certes activitats per qüestions de gènere, només per ser una noia o una dona. Es fa difícil viure sense qüestionar les coses. Em vaig criar en una bona família, que sempre em va donar un gran suport, però sortir de la meva zona de confort, que era la meva família, i patir la discriminació, l’opressió, la violència fora d’aquesta zona de confort va ser molt incòmode per mi quan era una nena. I em feia moltes preguntes. Per què els passa això a les dones i a les noies joves? Per què hi ha tantes barreres i obstacles a la societat?

Una de les coses que sempre m’ha agradat és jugar a futbol. Sempre jugava al carrer. M’encantava jugar a futbol. M’encantava sortir al carrer, córrer darrere la pilota, amb els nois, amb els meus germans. No tinc germanes, així que sempre feia el que feien ells. No m’agradava jugar a les nines. Aquella era la meva zona de confort, la meva felicitat, la meva alegria. No va passar gaire temps fins que la societat em va detenir i em va impedir continuar gaudint de l’alegria i la felicitat de jugar amb els meus amics a futbol, l’esport que estimava tant. Em deien que el meu lloc era la cuina, que era millor que aprengués a cuinar, a netejar, i que havia de preparar-me per ser la serventa del meu futur marit. A l’època de la meva adolescència, vaig poder triar entre rendir-me i fer el que la comunitat m’exigia o dir que no i continuar fent el que m’agradava. I va ser dur. Va ser dur lluitar contra la comunitat, contra aquesta mentalitat que diu que el meu lloc és la cuina. Per mi, cuinar ha de ser una elecció, no un negoci ni una responsabilitat. No és la meva responsabilitat. Només per ser una dona o una nena, el meu lloc no ha de ser la cuina. Això s’ha de triar, i no pot ser una qüestió de gènere. Jo només entro en una cuina quan tinc gana. No m’agrada cuinar. M’agrada molt menjar, i només entro a la cuina quan hi ha menjar.

M’agrada estar a l’aire lliure i jugar a futbol al carrer. Així és com soc, i així és com era de nena al meu país. Ja no podia continuar jugant amb els nois, amb els meus amics, per culpa de la violència i de l’assetjament al qual em vaig veure sotmesa. I no només jo, també els nois que jugaven a futbol amb mi. A ells també els van assetjar i els van maltractar. Així que em vaig dir: «Haig de buscar la manera de continuar gaudint d’aquest esport. No em rendiré. No faré el que ells em diguin». Però alhora vaig entendre que era un problema social. Em vaig dir: «Si continuo fent el que m’imposa la comunitat i la societat, això no canviarà mai, sempre serà així». Arriba un moment en el qual cal assumir la responsabilitat i canviar les coses. El canvi és possible. La cultura depèn de la gent. Si la meva cultura em diu que no puc jugar a futbol perquè soc una noia i perquè el futbol és cosa d’homes, jo puc canviar aquesta cultura. Necessitava un equip. Necessitava que més dones s’hi sumessin i m’ajudessin a canviar aquesta mentalitat.

I així és com vaig iniciar una campanya, un moviment, des del meu col·legi, encara sent molt jove, i vaig trobar la meva vocació en el futbol. Em vaig servir del futbol com a instrument, com a plataforma, perquè no només consistia a perseguir la pilota i gaudir de l’esport pel que representa. Vaig voler aprofitar aquesta força que té el futbol per desafiar el sistema, desafiar el relat sobre les dones, i també per visibilitzar les dificultats que teníem com a dones. Vaig crear una plataforma a la qual podien unir-se altres dones i nenes, perquè una persona sola no pot canviar res a la seva comunitat o a la societat, tret que altres s’hi sumin per enfrontar-se al sistema. I això és el que vaig fer. Tot va començar amb un equip de nenes al meu col·legi, i va anar creixent, a mesura que s’estenia a altres col·legis i organitzàvem tornejos. I malgrat que ens deien que les dones i nenes no podíem jugar, nosaltres vam jugar i vam fer història jugant per a la primera selecció nacional del meu país, i vam representar l’Afganistan en l’àmbit internacional. Vaig tenir la sort i el privilegi de ser la capitana i de defensar al meu equip com a defensa. Aquesta era la meva posició.

El futbol em va ajudar a trobar la meva vocació, a sortir de la meva zona de confort, a aprendre sobre mi mateixa. Per què soc en aquest planeta, quina és la meva responsabilitat, quines són les meves fortaleses, què puc fer per inspirar altres persones i intentar canviar el sistema. Arran d’allò, moltes dones i nenes del meu país van començar a jugar a futbol, encara que van haver de pagar per això. Després d’aquesta breu introducció, us convido a fer-me preguntes sobre el que vulgueu saber, i jo us respondré. Gràcies per l’atenció.

Niña 1. Hola, Khalida. He llegit que la teva mare i el teu avi van ser grans referents per a tu. Podries parlar-nos-en?

Khalida Popal. Gràcies per la pregunta. La meva mare va ser la meva professora al col·legi. Era professora d’educació física. I quan jo li vaig dir: «Vull formar un equip i lluitaré per això, demostraré que les dones podem jugar a futbol», ella em va dir: «Molt bé, t’ajudaré. Què necessites?». Jo li vaig dir: «Una pilota i unes botes de futbol. Ajuda’m a aconseguir-les i dona’m suport». I ella em va ajudar. A l’Afganistan, parlar amb les famílies i fer que aquestes entenguin per què la seva filla hauria de practicar qualsevol esport, no només futbol, requereix un gran esforç i molt de diàleg i comunicació. Com que jo era una adolescent, no podia parlar d’aquests temes, perquè no m’haurien fet cas, així que era la meva mare qui parlava. Jo em dedicava a jugar a futbol, i ella m’ajudava a convèncer als pares que deixessin que les seves filles juguessin amb mi.

I el meu avi era feminista. En un país tan dominat pels homes, ell era diferent. Pensava d’una altra manera, defensava la idea de l’empoderament femení. Sempre em deia: «Escolta, no esperis que un home construeixi casa teva o els teus somnis. Construeix els teus propis somnis, lluita per ells i converteix-te en una dona independent. Si necessites comprar una casa o si has de fer alguna cosa a la teva vida, no pensis que un home ho farà per tu. Agafa les regnes i descobreix com pots procurar-te una educació i tot el que necessitis per poder complir aquest somni. Pots fer-ho, pots complir el teu somni. Un home, o una dona, pot ser el teu company, però no esperis que aquesta persona tingui la clau per a tots els teus somnis. No esperis que arribi un príncep a cavall i t’ho resolgui tot. Això passa a les pel·lícules. Si vols ser una dona forta i independent, has de pensar en tu mateixa, en quin és el teu somni i en com lluitaràs per ell. Pensa en tu mateixa». Per això el meu avi va ser el meu model a seguir. I també va ser un gran activista. Em va ajudar a ser qui soc. Soc un a dona forta i orgullosa, i estic feliç i orgullosa de ser dona.

Inma. Hola, el meu nom és Inma. M’agradaria saber… Quan eres petita, jugaves a futbol amb altres nenes a Kabul. I, bé, la meva pregunta és: com ho vas fer per crear el teu primer equip i quines dificultats vas tenir? Gràcies.

Khalida Popal. Gràcies per la pregunta. Sembla que va ser ahir quan vam començar a jugar a futbol i vam formar el nostre primer equip. No érem només unes quantes noies que volíem jugar a futbol, sinó que hi havia molts reptes als quals ens enfrontàvem com a dones en la societat. Volíem defensar i representar les dones, i aprofitar l’esport per crear consciència i aconseguir que altres dones se sumessin a nosaltres en aquella iniciativa. El primer repte era fer front a les famílies, perquè venim d’una cultura, d’un entorn, d’un país, on hi ha hagut guerra durant molt de temps. La guerra destrueix la cultura i canvia la manera de pensar. La gent no estava preparada per veure les dones jugant a futbol ni sent actives a la societat. L’esport estava mal vist. El futbol estava concebut com un esport masculí, igual que passava en molts països europeus fa temps, i no fa tant de temps. I, avui dia, encara veiem que la gent concep el futbol com un esport masculí, d’homes. Per a les dones, jugar a futbol era una cosa molt conflictiva. La gent ens insultava, la gent s’hi oposava. Algunes famílies impedien que les seves filles juguessin a futbol. Així que nostra primera lluita va ser en l’entorn familiar. Volíem que les famílies entenguessin el que preteníem.

Després hi havia el col·legi. No només teníem els homes en contra, sinó també les dones que ens ho volien impedir i que ens deien que això anava en contra de la religió i de la cultura, que només les males dones practicaven esport. Així que havíem de discutir, armades de paciència, perquè arribessin a comprendre el que volíem fer i per què volíem practicar esport. No es tractava només de fer exercici, sinó també de sensibilitzar, de donar visibilitat a les dones i del fet que més dones fossin incloses en la societat. No obstant això, al carrer ens continuaven assetjant, perquè ens veien als mitjans de comunicació. Nosaltres fèiem entrevistes en mitjans de comunicació, i la gent ens reconeixia les cares. Això ens deixava en una situació vulnerable enfront de la societat i, a més, érem una minoria.

Per exemple, vam patir assetjament al carrer, atacs, maltractament… Hi havia gent que ens llançava pedres, ens deia de tot, ens insultava pel carrer… A vegades patíem atacs en grup als col·legis mentre estàvem jugant. Recordo una d’aquestes vegades, per donar-vos una mica de context sobre com era de difícil per nosaltres. Estàvem jugant al col·legi, era en un pati tancat, i un grup d’homes va atacar el nostre equip. Aquesta pilota que estimàvem tant, ells ens la van prendre i la van destrossar. Ens van dir que l’esport no era cosa de dones, que el nostre lloc era la cuina, que ens n’anéssim a casa i que comencéssim a fer el que el país esperava de nosaltres. Que la cultura no es canvia. Vam tenir a davant una gran oposició. Ens ho volien impedir, i nosaltres érem molt joves. Evidentment, algunes de nosaltres teníem molta por. No va ser gens fàcil fer front a tanta reticència i continuar endavant, però nosaltres érem un equip, un grup, i teníem molt clara la meta a la qual volíem arribar, així que vam voler alçar la veu per les nostres germanes silenciades i vam voler aprofitar aquesta plataforma per canviar la cultura i demostrar el poder de les dones. Les dones formen part del país, són la meitat de la població. No desapareixeríem. Aquesta va ser la nostra arma per lluitar contra les barreres culturals.

Mujer 1. Hola, Khalida. Tu vas lluitar per crear la primera selecció femenina de futbol de l’Afganistan, i primer vau organitzar lligues entre col·legis. Com va ser la creació d’aquest equip? I què va significar com a símbol d’activisme?

Khalida Popal. Gràcies. Quan vam emprendre la iniciativa, vam començar en un col·legi, i des d’aquí… Aquella iniciativa va ser una espècie de moviment d’amagat, així que no podia cridar l’atenció. Vaig començar reunint algunes noies de la meva edat i demanant-los que s’unissin, i després anàvem per les diferents aules quan se n’anava el professor. Anàvem per les aules i dèiem: «A tal hora, a les set o a les cinc del matí, abans de les classes, ens trobarem a tal lloc i jugarem a futbol. No hi haurà cap home per allà. Serem només nosaltres, només noies. És segur. Veniu amb nosaltres. Ens veurem allà i us explicarem el que volem fer. Jugarem a futbol, així que veniu». Així que vam anar a diversos col·legis, a diverses aules, per poder formar l’equip. Una vegada vam aconseguir formar un equip amb unes quantes noies del nostre col·legi, vam anar a altres escoles. Fins i tot sortíem de classe per anar a altres col·legis. Ens saltàvem classes per anar als altres centres del barri, i intentàvem transmetre el missatge perquè altres noies s’unissin a nosaltres. Vam comprar pilotes de futbol, equipaments esportius i el que necessitàvem per entrenar, i tot amb els nostres diners. Després repartíem pilotes entre les noies perquè comencessin a practicar, perquè, quan treus una pilota i comences a jugar, sempre ve algú a fer uns tocs.

I després una altra, i una altra més. Sempre és així, oi? Volíem que totes les noies gaudissin d’allò. Així que va ser un moviment que va començar en diversos col·legis, en aquests col·legis es van reunir equips, i després vam ser a la federació de futbol. Vam discutir moltíssim amb la federació per aconseguir que s’hi impliqués. Al principi, ens deien: «No volem ser la vergonya del país. De què aneu? És una broma? Dones i nenes jugant a futbol? Quin acudit. Aneu-vos-en d’aquí». Però no ens vam rendir. Vam tornar a presentar-nos a les oficines de la federació de futbol, però aquesta vegada ens van acompanyar alguns dels nostres professors, com la meva mare, que eren part de la iniciativa. Així que vam tornar a la federació de futbol. I aquella vegada no vam discutir sobre feminisme ni sobre activisme, sinó sobre la bona imatge que donarien als mitjans si permetien que les dones i nenes juguessin a futbol. «Penseu en la vostra reputació i en els recursos que obtindreu, no només per a les noies, sinó també per a la federació». Vam fer de tot per convèncer-los, com quan un venedor et diu: «Aquest producte està fet i pensat per a tu». I això vam fer. Els vam vendre un producte, que era el futbol, perquè se sumessin a la causa, dient-los que era una cosa bona per a ells. La gent i els mitjans parlaran bé de vosaltres.

I així va ser com els vam convèncer i vam posar en marxa la primera lliga, la primera lliga nacional, i més tard vam aconseguir que la federació de futbol ens ajudés a finançar la primera selecció nacional. Hi ha una història curiosa sobre com es va formar aquesta selecció. Van ser seleccionades les millors jugadores de la selecció, i jo vaig tenir l’honor de capitanejar l’equip. Ens van assignar una pista de tennis. Van dir: «Ja teniu el que volíeu, ja sou una selecció nacional i heu creat la vostra lliga, però no us donarem un camp de futbol, perquè ni tan sols els homes en tenen un». Ens van assignar una pista de tennis per entrenar, perquè després viatgéssim i juguéssim a futbol representant el país. Ens estaven abocant al fracàs. Així, si fracassàvem, ells ens podrien dir: «Ho veieu? Ja us vam dir que seria un fracàs i que ens faríeu sentir vergonya». Però no ens vam rendir. Vam dir: «D’acord, això és només el començament. Seguirem endavant passi el que passi. Si això és tot el que ens donen, ho valorarem i defensarem, però cal continuar demostrant el que valem». I això vam fer. Entrenàvem a la pista de tennis, i vam viatjar a l’estranger per jugar en l’àmbit internacional representant el nostre país. Va ser una llarga travessia.

Evidentment, no jugàvem com el Barcelona o el Reial Madrid. Érem molt dolentes jugant, només perseguíem la pilota, però el més important era representar les dones afganeses a la televisió nacional, al nostre país i també a l’estranger. Això era el més important. Ens sentíem molt orgulloses. Aquest va ser el meu millor moment. Vestir la samarreta de la selecció, amb l’escut al pit i escoltar l’himne nacional mentre la bandera del meu país onejava per a nosaltres. La sensació era una sensació de victòria. El partit no havia començat i ja sentia que havia guanyat, perquè ens havia costat tant arribar a jugar i lluitar per aquest escut, arribar a obtenir aquest reconeixement i representar l’Afganistan, que aquest va ser el meu millor moment, i em vaig sentir molt orgullosa de representar el meu país.

Mujer 2. Hola, Khalida. Quin paper juga el futbol per tu com a empoderament de la dona?

Khalida Popal. Moltes gràcies, és una pregunta molt important. Tothom sap que l’esport en general, però també el futbol… I aquest és un país molt futboler, a més. El futbol uneix la gent, fa que la gent s’uneixi a la cerca d’un objectiu comú. El futbol demostra contínuament que l’important no és a quin nivell jugues, ni el color de pell o les creences que tinguis. L’esport, i el futbol especialment, té un llenguatge universal, que és l’amor. Genera alegria a les persones que busquen un objectiu comú. Aquests valors estan més que demostrats. També ens ensenya que és un esport capaç d’unir i divertir els seus aficionats, i que, a més, promou la unitat entre persones. A vegades no cal conèixer un llenguatge per comunicar-te. L’única cosa que necessites és unir-te als altres i seguir el ritme. Per mi, el futbol i l’esport són com un ball, són ritmes que t’entren al cos i que cal saber gaudir. Com si ballessis música. Ha estat a l’avantguarda des de fa molts anys. Els valors de l’esport, especialment els del futbol, ens demostren que són una plataforma, i que la força d’aquesta plataforma pot usar-se per una cosa bona.

Per exemple, en el meu cas, jo el vaig fer servir a l’Afganistan per promoure la igualtat, però també per conscienciar la gent. I no només això, també em va permetre donar veu a les meves germanes silenciades que vivien oprimides al país. Elles no tenien veu, i nosaltres vam ser aquesta veu. Nosaltres vam aprofitar aquesta plataforma. En molts altres països, l’esport i el futbol serveixen per unir a comunitats dividides. No importen les creences ni el color de pell. Quan comença el partit, tots animen. Si l’esport és capaç d’unir la gent, per què no imitem això en altres àmbits? Per què no podem seguir aquest exemple a la nostra vida quotidiana? És a dir, encara que tinguem diferents déus o diferents creences, per què no podem donar-nos suport els uns als altres? Per què no podem establir llaços comuns, cooperar, lluitar per la nostra comunitat i agermanar les nostres comunitats? I sí, l’esport, especialment el futbol, m’ha ajudat molt. Em va ajudar a formar una comunitat, em va ajudar a forjar una identitat, però també em va ajudar a connectar amb la gent. I aquí en tenim un bon exemple. Estic aquí asseguda, compartint la meva història, veient molts rostres amables, i em sento com a casa. És com si fóssim un equip. Estem aquí asseguts, jo estic compartint la meva vida amb vosaltres i em sento còmoda. Aquesta és la bellesa de l’esport.

Niña 2. Hola, Khalida. M’agradaria saber com va ser el vostre primer partit contra el Pakistan i què va significar per a vosaltres.

Khalida Popal. Ah, doncs té gràcia. És un record molt divertit. Us explicaré com em vaig sentir quan vaig ser al Pakistan amb el nostre equip. Després d’entrenar a la nostra pista de tennis, on ens preparàvem per als partits internacionals, vam jugar un partit amistós. Vam rebre una invitació del Pakistan, de la lliga del Pakistan, per jugar un partit amistós. Vam passar d’entrenar en una pista de tennis a entrenar en un camp de futbol de debò. Era preciós, molt verd, enorme. Es feia estrany passar de la nostra diminuta pista de tennis a un camp d’aquestes dimensions. Per primera vegada, ens van donar botes de futbol, i va ser just abans del nostre primer partit. Vam tenir un dia per calçar-nos i provar aquelles botes, per entrenar i aprendre a jugar-hi, però també per fer-nos a les mesures del camp, per aprendre a jugar en aquell camp. Quan ets una noia adolescent, hi ha moltes coses amb les quals no et sents còmoda. Vols que tot sigui perfecte, no tens gaire confiança, i la cosa més insignificant pot fer que t’enfadis o et sentis incòmoda, fins i tot cohibida. Així que ens vam calçar les botes, vam saltar al camp i… Era tan relliscós que quèiem sense que ningú ens empenyés.

Vam passar molta vergonya, i rèiem les unes de les altres. Dèiem: «Què està passant?». Miràvem la porteria i era tan enorme que dèiem: «Déu meu, com evitarem que ens marquin gols?». I sabíem bé que, en tornar, allò podria ser el final. El principi i el final de la nostra travessia. Vam tenir molt poc temps per entrenar, per acostumar-nos-hi, per aprendre a jugar en aquell camp, per jugar amb botes i per evitar que ens marquessin gols. Va ser molt divertit. Jo vaig relliscar moltes vegades. Semblàvem zombis caminant amb aquelles botes, però en vam aprendre ràpid i ens vam anar acostumant al ritme, als moviments… Vam aprendre a jugar en equip i a mantenir-nos unides per evitar que ens marquessin un munt de gols. Vam perdre el primer partit que vam jugar. Crec que vam perdre per quatre a zero. Al segon partit, vam tenir més confiança. Ja sabíem com era jugar en aquest camp i portar aquelles botes, i vam aconseguir jugar més en equip. Aquell segon partit va acabar en empat. Al tercer partit, vam marcar un gol i ens vam posar per davant. Després vam tornar a marcar i vam guanyar el partit. Al final, sense saber bé com, encara que és veritat que vam fer un gran esforç, una gran feina en equip i hi vam posar molta passió, vam aconseguir que no fos un fracàs.

Ens vam dir: «El que farem com a equip serà donar el 100 %. Quan tot això acabi, i si fracassem, almenys no ens penedirem de no haver donat el 100 %. Tant si és el primer partit o l’últim, jugarem al 100 %. Cal aprofitar el que ja sabem i el molt que aprendrem d’aquesta experiència». Vam donar el 100 %, vam jugar bé i vam arribar a la final. Va ser tota una experiència, i així va ser com tot va canviar per a nosaltres. La final del torneig es va retransmetre en directe a les televisions nacionals de l’Afganistan. Molts mitjans van saber de la nostra existència, i es va parlar molt del nostre equip i de les nostres històries personals. Vam guanyar aquell torneig i vam tornar al nostre país amb la copa. La selecció masculina no el va guanyar, això és molt important dir-ho. Ens havien dit que faríem el ridícul, però vam tornar a casa amb la copa i amb el cap ben alt. Vam portar la copa al despatx del president del país. Ell ens havia convidat. Li vam oferir la copa i li vam dir: «Entrenem en una pista de tennis diminuta on entrenem, i miri el que hem aconseguit. Hem tornat amb la copa. No creu que ens mereixem un camp de futbol i un tracte respectuós per continuar millorant i promovent el nostre activisme a través del futbol? Aquest és un dels meus millors records, i també dels més divertits.

Manuel. Hola, Khalida. El meu nom és Manuel i, bé, el 2011 vas haver de fugir de l’Afganistan per amenaces de mort. Què va passar? Quin era el context? I, bé, com ho vas aconseguir i com va ser viure de refugiada a l’estranger? Gràcies.

Khalida Popal. Jo vaig començar la meva aventura futbolística el 2002, i el 2011 vaig haver d’exiliar-me del meu país. En certa manera, aquesta aventura va fer que em convertís en una activista. Va ser de manera natural, sense saber ni tan sols el que era l’activisme. Jo sabia quina era la meva vocació, quina era la meva meta, què volia defensar i què era l’important per mi, però jo no sabia res de l’activisme. Em vaig convertir en activista a una edat molt primerenca. I la premsa era un altre mitjà al meu abast per parlar de les nostres dificultats, i també per qüestionar el sistema i els lideratges al meu país, i això és molt perillós. Quan ets una dona jove, ets apassionada i tens una identitat forta. I jo tenia una plataforma, que comporta responsabilitat. No podem ser egoistes. Jo ho penso així: no puc ser egoista. Jo tenia una plataforma i certa repercussió, però no podia fer-les servir per a les meves pròpies finalitats. Crec que aquesta repercussió i aquesta plataforma comporten una responsabilitat. Això significa que haig de compartir, actuar i aportar coses positives per a la meva comunitat i per a la societat en la qual visc. Jo vaig utilitzar tot això com a instrument per al meu activisme. Per parlar de corrupció, per parlar d’abús d’autoritat, per parlar de com es tracten les dones al meu país.

Aquests són temes molt perillosos i molt arriscats dels quals parlar en un país on imperen les armes, on impera l’autoritat i on abunden l’abús de poder i la corrupció. Ells no volen que una joveneta els desafiï ni els qüestioni. A partir d’aquest moment, la meva vida va estar en perill. Rebia trucades de telèfon, missatges, pressions contínues des de diferents grups, amenaçant-me perquè parés. En cas contrari, em matarien, o matarien la meva família. L’única cosa que sé és que algú va haver de pagar el preu perquè jo sigui on soc ara. Tots els privilegis que hem obtingut, tot el que avui dia tenim a la nostra vida, no han arribat per art de màgia. Algú va pagar el preu, algú va lluitar per ells. I jo també vull fer alguna cosa per la gent del meu país, per les dones. I sé que hauré de pagar el preu. Pot ser que sigui la meva vida, o la de la meva família, però no em rendiré. Si jo no em rendeixo, la meva experiència pot servir d’exemple perquè moltes noies joves i fins i tot les dones de la meva edat vegin que és possible. Hem de trencar la cadena, i algú ha d’assumir el risc. I jo vaig assumir aquest risc. Vaig posar en risc la meva vida i vaig posar en gran risc tot el que tinc. La meva vida corria perill, així que no vaig poder continuar vivint a l’Afganistan a causa dels atacs i les amenaces de mort.

Vaig voler preservar la meva veu i seguir endavant amb el meu activisme. Per això era tan important fugir del meu país. El meu país, la meva família, els meus éssers estimats, les meves companyes d’equip, la meva identitat… Això va ser el més dur. I, de la nit al dia, vaig decidir fugir. Si m’hagués quedat allà, no hauria sobreviscut. Jo era una noia jove de 22 anys. Això em va passar als 22 anys, a punt de fer-ne 23. Vaig agafar la motxilla i vaig ficar-hi les poques coses que em podia emportar, que eren el meu ordinador i una foto del meu equip. Ni tan sols vaig poder acomiadar-me de les meves companyes. No vaig poder acomiadar-me de ningú. I me’n vaig anar de l’Afganistan. Vaig fugir clandestinament cap a l’Índia. Vaig anar canviant de lloc. Tenia molts malsons, ansietat, depressió… Vaig tenir la sort que, gràcies a la comunitat de l’esport, vaig poder arribar fins a Europa com a refugiada. Vaig viure en diversos països nòrdics. Vaig estar a Noruega, en un centre de refugiats, i a Dinamarca. Vaig passar a tenir una nova identitat. Vaig passar de ser algú a no ser ningú. Això és el que passa amb els refugiats.

Hi ha un relat molt negatiu entorn dels refugiats. Tu vius angoixada pel passat, pel drama del que ha passat, però també per l’excés d’informació. Arribes a una nova comunitat, a una nova societat. «Els refugiats venen a treure’ns la feina, les cases, els diners. Són uns ganduls». I tu dius: «No, no, espera. No vull treure’t la feina, només vull sobreviure i posar la meva vida fora de perill». Tot això és un error. Els refugiats no arribem amb aquesta intenció, almenys en el meu cas. I tantes altres històries. Jo vaig tenir la sort de comptar amb la força de l’esport, sobretot del futbol, al centre de refugiats. Em va servir per sobreviure, per combatre la depressió i per ajudar als altres a superar aquests obstacles que un afronta com a refugiat. És una situació desconeguda, i el futur és incert quan estàs en un centre de refugiats. Vaig aconseguir una pilota i vaig animar a les altres dones perquè sortissin i juguessin a futbol. Vam començar a xutar la pilota, a córrer, a ballar, a jugar, a cantar juntes, a plorar juntes. Així és com vam aconseguir passar els dies i les nits al centre de refugiats. La major part del temps em sentia com una nina, o com un ocell suspès en l’aire, sense poder tocar a terra, sense poder volar, amb un futur incert per davant. Tampoc saps si després podràs tornar a casa, si podràs tornar al teu país ni quant temps haurà de passar. És com si arriba una tempesta i se t’emporta només per voler fer una cosa bona pel teu país. I no saps quin futur t’espera.

No obstant això, em vaig adonar d’una cosa, i és que tant és on siguis. Si la teva vocació és servir a la humanitat, si la teva vocació és ajudar al proïsme, veure el millor de cada persona, ajudar-los a arribar on vulguin arribar, no necessites ser en un lloc concret, no necessites ser a l’Afganistan, no necessites estar connectat a la selecció nacional ni al futbol. Tu pots seguir amb la teva vocació. És igual si estàs en un centre de refugiats o en qualsevol altre lloc. I així és com vaig aconseguir recobrar la meva identitat i recobrar la meva energia. Ningú pot arrabassar-me la meva vocació. Ningú fa espetegar els dits i t’arrabassa la identitat. Un pot perdre la seva feina d’un dia per l’altre, però el més important és fer-se preguntes. Per què soc aquí? Si jo tinc tal aptitud o tal capacitat, què puc oferir a la meva comunitat, a la gent o a la meva família? Quines coses puc canviar? Què puc aportar mentre sigui aquí? Quin és el llegat que vull deixar? I això és una cosa que t’ajuda a ser feliç. I jo em considero, malgrat el que he viscut, una persona feliç. És clar que em puc frustrar de tant en tant, però en general soc una persona feliç. Durant el meu viatge, he tingut el privilegi d’aprendre moltes coses, de créixer, d’entendre per què soc aquí i quina és la meva vocació en aquest planeta.

Inés. Hola, Khalida. Em dic Inés. M’agradaria saber si la por alguna vegada et va fer pensar a deixar l’esport o l’activisme.

Khalida Popal. Moltes gràcies per la pregunta. Francament, he passat por moltes vegades. He passat por i m’he sentit molt sola la major part del temps, cada vegada que m’he enfrontat al perill i a les dificultats. A vegades ni tan sols podia explicar-los als meus pares què em passava o a què m’enfrontava, perquè tenia por que el seu amor i la seva protecció m’impedissin fer el que jo feia o practicar esport. Hi havia vegades que em tancava a la meva habitació, abraçada al coixí, i em quedava asseguda, plorant amb la cara al coixí, perquè ningú sabés el que m’estava passant. I, l’endemà, em veia preguntant-me a mi mateixa: «Per què faig això? Ho estic fent per mi o per aquesta dona o aquesta nena a la qual els seus pares o les seves famílies han tancat a casa seva i no pot sortir? Estic fent això només per mi o també per ella?». Què passa si ella em veu a la televisió, se sent inspirada i diu: «Vull sortir, vull que la meva vida canviï». Totes les vegades que vaig pensar a rendir-me, em feia aquesta pregunta: què em va portar a fer això? Per què ho fas? I cada vegada m’imaginava una nena, asseguda a la seva habitació, que m’estava esperant. Me’n sentia responsable. I aquesta responsabilitat feia que no em rendís.

A la vida, hi ha moments en els quals passes molta por, o en els quals et sents molt cansada. Quan això es converteix en una constant, et dius a tu mateixa: «Deixa-ho. Per què fas això? La gent no entendrà que això no tracta només de jugar a futbol a l’Afganistan amb les barreres que existeixen». A la vida hi ha moltes coses que voldries fer. I tu saps que cal fer-les. Hi ha canvis que t’agradaria fer al col·legi, a la feina o a la teva família. La gent no t’entén. I sempre hi haurà reticències, perquè la gent té por de canviar. Els canvis espanten. La gent té por de canviar. Per això, sempre que algú proposa una idea innovadora, la primera resposta és la reticència. «No, no és bona idea. No ho farem. El col·legi és una petita comunitat». Però si tu creus en això, si ho expliques bé, si comparteixes les teves idees sobre el que vols fer o sobre les decisions que vols prendre a la teva vida, si tu creus que estàs fent el que és correcte, si sents que no serà perjudicial per a tu ni per als altres, que no és res dolent, sinó, bé, si creus en això, continuaràs fent-ho. És clar que, al llarg del camí, tindràs alts i baixos, perquè en aquest món res s’aconsegueix de manera senzilla. Tot té un preu i requereix dedicació, esforç, temps i una mica de lluita. Si tu vols aconseguir una cosa bona, has de lluitar per això. Has de dedicar-li el teu temps i has d’estar compromesa.

D’aquesta manera, quan ho aconsegueixis, això serà una cosa preciosa, i tu ho sentiràs, ho gaudiràs i ho sabràs valorar. Si esteu fent una cosa bona per a vosaltres, per a la vostra família o per a la vostra comunitat, sempre valdrà la pena. I cada vegada que penseu a rendir-vos, penseu en per què vau començar. Què us aporta, com us sentiu per això. Si traslladem tot això al futbol, pot ser que un dia sentis que ets molt dolenta jugant a futbol i que no hi tens traça. No hi tens traça. Ho intentes per tots els mitjans, però aquest dia no és el teu dia. T’arriba la pilota i la perds, no fas una passada bé, no t’arriba ni una pilota, l’entrenador et crida, t’envia a la banqueta… I tu sents que ets dolentíssima, que no saps jugar. En aquest moment, tu pots pensar a rendir-te o pots pensar en per què vas començar a jugar a futbol, en el que et fa sentir, en el que significa per a tu, en com pots millorar. A vegades hi ha molt de soroll al nostre al voltant, i no em refereixo només al futbol o a l’esport. Sentim molt soroll, i el més perillós ve del nostre interior. És aquest que et diu que no ets capaç, que no ets bona, el que et fa desconfiar, el que et fa por.

I convertir tot aquest soroll en una cosa positiva que t’ajudi està a la nostra mà. Per això cal preguntar-se per què ho fas, com et sents per això, què t’aporta això a tu i als altres. Això és el que em va ajudar a no rendir-me i a seguir endavant. I cada vegada que em sentia frustrada i pensava que aquesta era l’última vegada, llavors em deia: «No, no vull deixar-ho, no pararé». I no em dol reconèixer-ho, perquè és una reacció humana i natural. Quan t’enfrontes a tantes adversitats, et rendeixes i penses a deixar-ho. «Això és massa, estic cansada». Jo vaig tenir aquesta sensació en algun moment, però després, quan passa aquest moment, em pregunto: «Ho deixaré de debò o només ho penso perquè, com en qualsevol ésser humà, és un comportament o una resposta natural? Sí, és per cansament, però no per això em rendiré, perquè això és el que ells volen. Ells volen que em rendeixi, però no ho faré. I els demostraré que soc més forta del que es pensaven». I tots som així. Com a éssers humans, som únics. Tots tenim un do i una capacitat. El més important és saber quin és el nostre do. Jo ho vaig saber a l’Afganistan, uns altres ho sabran a Madrid o a Barcelona, i uns altres ho sabran allà on siguin. Quin és el nostre do o la nostra capacitat? Com ho podem aprofitar? A vegades hem de baixar el volum d’aquesta veu interior que ens diu que no valem, i hem de convertir-la en una cosa positiva per poder continuar fent el que fem.

Almudena. Hola, Khalida. El meu nom és Almudena, i volia saber, quan el 2021 es va repetir la història amb els talibans a l’Afganistan, què va ser el primer que vas pensar i com ha afectat les dones i nenes que coneixes?

Khalida Popal. El 2021 es va repetir la història al meu país. Quan jo tenia vuit anys, una organització terrorista, els talibans, van agafar el comandament de l’Afganistan. Els talibans són una organització que no vol que les dones treballin, estudiïn, siguin actives a la societat ni facin res. Ells creuen que la dona hauria de quedar-se a casa, que només ha de parir nens i cuinar. Aquestes són les úniques funcions que, segons ells, hauríem de tenir les dones, perquè no tenim la capacitat de fer cap altra cosa. Quan jo tenia vuit anys i estudiava segon de primària, ells van arribar al poder i van anunciar públicament que les dones i les nenes no podien sortir de casa, ni treballar ni ser actives a la societat. Van tancar els col·legis. El meu col·legi va tancar. I allò va ser molt trist. Jo tenia vuit anys i els preguntava als meus pares: «Per què no em deixen anar al col·legi? Què passarà amb les meves classes, amb els meus exàmens, amb els meus companys de classe? Com parlaré amb ells? Haurem de quedar-nos a casa la resta de les nostres vides?». Una nena de vuit anys es fa aquestes preguntes. I jo dirigia aquestes preguntes, sobretot, al meu avi i al meu pare, perquè a la meva mare tampoc li permetien anar a treballar.

Jo sentia que ens estaven castigant. Recordo que el meu pare i el meu avi intentaven explicar-ho de manera que una nena de vuit anys ho entengués. Em deien: «Veuràs, aquesta gent que ha arribat i ha agafat el comandament són gent que té molta por del poder de les dones. Tenen molta por que les dones tinguin poder i puguin governar el país. Això vol dir que, si les dones governessin el país, elles mai permetrien que existís una organització com la dels talibans. I per això tenen por. Tenen por del poder que poden tenir les dones, perquè elles mai permetrien una cosa així». Per donar-me ànims, ell tractava d’explicar-me que allò que pensaven els talibans no estava bé, i que les dones teníem poder. I ell sempre m’animava perquè continués estudiant, perquè em formés i pogués lluitar contra ells. Nosaltres érem refugiats, ens en vam anar de l’Afganistan al Pakistan com a refugiats durant molts anys, i vam tornar a l’Afganistan quan van perdre el control del país. Després, el país va millorar. La meva vida i la vida de moltes altres dones va canviar. El país no era perfecte, perquè encara ens quedava molt per fer, però almenys estàvem avançant. El 2021 es va repetir la història, però aquesta vegada jo no era a l’Afganistan. Jo vivia en un pis bonic, petit i acollidor a Dinamarca.

Jo em despertava, em prenia un cafè i anava llegint les notícies, pensant en el que passava a l’Afganistan. Encara que jo ja no vivia a l’Afganistan, mai he deixat de treballar per al futbol femení a l’Afganistan. Jo he continuat treballant, aconseguint oportunitats, suport i recursos per al futbol femení a l’Afganistan. He seguit implicada. I vaig llegir la notícia que l’Afganistan havia caigut en mans d’aquesta organització terrorista, els talibans, i es va anunciar que les dones i nenes tenien prohibit anar al col·legi, treballar… Tot es repetia. Però, aquesta vegada, el més perillós va ser que ells anaven porta per porta identificant la gent que s’havia oposat a ells. Això vol dir que les jugadores de la selecció nacional, les futbolistes, les fundadores del nostre equip i del futbol femení, i jo era entre aquestes persones, que vam establir les bases per defensar els nostres drets, per lluitar contra aquesta mentalitat, havíem lluitat contra els talibans. Per tant, les jugadores corrien un greu perill. Vaig passar molta por pensant en elles, pensant en les activistes i les futbolistes que van fer servir aquella plataforma per defensar la seva identitat.

Vaig començar a trucar a les jugadores del meu equip amb l’esperança que haguessin fugit de l’Afganistan. Ingènua de mi, esperava que elles sabessin que els països d’Occident se n’havien anat del país. Pensava que elles ho sabrien, que estarien preparades i que haurien aconseguit sortir de l’Afganistan. I va passar tot el contrari. Elles estaven tan sorpreses com jo que, de la nit al dia, el país hagués caigut. L’enemic era a l’altre costat de la porta i no sabien com protegir-se. Les dones s’havien quedat soles i corrien un greu perill. A les trucades que vaig fer, vaig sentir les veus innocents d’aquelles dones, de les futbolistes, plorant i preguntant-se: «Com salvarem les nostres vides, què fem per protegir-nos? Ells vindran a buscar-nos. Ens trobaran una a una». Algunes d’elles em deien: «Jo tinc una arma. Abans que vinguin a buscar-me, m’engegaré un tret». I jo, que vivia com a refugiada en un país com Dinamarca, pensava en què podia fer jo, en com podia ajudar-les. Jo no tenia ni els diners ni els recursos necessaris per treure-les de l’Afganistan. Jo ja no vivia a l’Afganistan. Com podia treure d’allà aquelles dones? Com podia salvar-les? L’única cosa que podia fer era pensar, estar asseguda i plorar.

Llavors vaig veure una fotografia meva, no sé qui la va publicar, i a la fotografia hi havia una de les meves frases: «Soc la veu dels qui no la tenen». I aquí em vaig dir: «Tinc una plataforma. Puc usar-la». Vaig començar a publicar i a difondre les meves preocupacions, explicant el que passaria amb aquestes dones a l’Afganistan. Al cap de poques hores, des de tot l’entorn del futbol i de l’esport mundial es va formar un equip. Es va formar un gran equip d’advocats, mediadors, exjugadors… Tots es van unir a través de trucades i correus electrònics, i ens van ajudar a implicar als governs perquè traguessin aquestes noies de l’Afganistan. En poques hores, vam formar un gran equip. Des d’Europa, des del Canadà, des d’Austràlia, vam estar treballant les 24 hores del dia per evacuar les futbolistes de la selecció nacional i altres futbolistes de l’Afganistan, perquè no caiguessin en mans de l’enemic. I jo vaig ser la intermediària entre l’equip internacional i l’equip de l’Afganistan. Els animava perquè no es rendissin. Perquè no es rendissin i mantinguessin l’esperança, i perquè continuessin parlant amb mi per telèfon, fins que pogués oferir-los una solució per poder treure-les d’allà. Jo no parava de dir-los: «No sé quina és la solució. No sé com treure’t d’allà, però ho estic intentant. Tu no et rendeixis. Lluitarem juntes. Podem sobreviure a això si ens mantenim unides».

I això és el que va passar. En pocs dies, vam aconseguir implicar els governs. Vam tenir la sort que el govern d’Austràlia va ser el primer a sumar-se a la causa, i vam aconseguir evacuar el primer equip, a tota la plantilla de la selecció nacional, cap a Austràlia. Les van evacuar cap a Austràlia amb alguns dels seus familiars. També vam poder evacuar els equips juvenils cap al Regne Unit, Portugal i altres països europeus. Vam ajudar algunes de les antigues jugadores, entrenadors i altres persones que estaven en perill. Al final, després de setmanes i mesos passant les nits en blanc, igual que molta altra gent que em va estar ajudant, vam aconseguir ajudar més de 300 persones. Vam aconseguir treure-les del país. Jo sempre dic que elles es van salvar a si mateixes, que van salvar les seves pròpies vides. Nosaltres simplement vam aportar les eines i el material, i vam estar animant tothom per dur-ho a terme. Vam tenir la fortuna de comptar amb l’ajuda del món de l’esport, perquè l’esport va ser l’eix de tot el procés. Més enllà del terreny de joc, va ser una qüestió humanitària en la qual tots vam treballar a l’una i vam fer servir la nostra plataforma per salvar vides humanes. Soc molt feliç perquè, avui dia, elles han tornat a jugar a futbol, continuen defensant sense descans els drets de la dona i lluiten per conscienciar la societat sobre les dones que viuen a l’Afganistan. Continuen lluitant per la igualtat i aprofiten la plataforma que tenim per dir al món, i sobretot als talibans, que no permetrem que tanquin les dones afganeses. El futbol era el nostre mitjà. Per a altres, serà l’esport, la música… Hi ha molts mitjans que podem utilitzar per lliurar una batalla que és justa.

Diego. Hola, Khalida. El meu nom és Diego i m’agradaria preguntar-te quin missatge transmetries a les futures generacions sobre la importància de l’educació i l’esport. Creus que es podria tenir…? O hi ha esperança per un futur millor?

Khalida Popal. Crec que l’esport i l’educació poden enfortir la societat i unir la gent, però també poden abordar els reptes de les nostres comunitats perquè junts trobem la solució a aquests reptes. Podem abordar temes com el medi ambient, la sostenibilitat, la igualtat de gènere… O temes com la violència, el maltractament o l’odi. El que l’esport i l’educació poden aportar és consciència. L’educació ha de ser una cosa que cal fomentar per conèixer-nos millor, per conèixer la nostra vocació, saber per què som aquí, en aquest planeta, saber què és el que t’importa… Són preguntes que tots hauríem de plantejar-nos i recordar-nos sovint. Què és el que m’importa? Quan saps que t’apassiona alguna cosa, com l’esport en el meu cas, com puc aprofitar l’esport en l’àmbit personal, gaudint-ne, perquè el primer és gaudir, per aconseguir una cosa bona per a mi i també per a la meva comunitat? Què estic disposada a retornar-li a la comunitat? De quina manera puc contribuir a la comunitat on visc? Com puc ser un model a seguir a la meva comunitat gràcies al que m’apassiona? Jo penso que cada persona és una gota a l’oceà. Totes aquestes gotes formen l’oceà. I així és com es creen els oceans. Tots hem de contribuir a la nostra comunitat, a la nostra societat, a la nostra família, perquè, si no complim amb la nostra part, ningú ho farà per nosaltres.

És com un partit de futbol. La vida i el món són com un partit de futbol. Els onze jugadors tenen la seva responsabilitat. Si un jugador no compleix amb la seva part, tot s’ensorra. Per això hem de contribuir a la comunitat, al món. No podem esperar que els polítics, els famosos, els activistes… Cal oblidar-se d’aquestes etiquetes. Pregunta’t què és el que vols fer. T’agrada l’esport? L’educació? Com puc formar-me en alguna cosa? Jo veig les notícies sobre els refugiats i percebo molta negativitat. Com puc conèixer el que viu un refugiat? I com podria intercedir-hi? Hem de prendre decisions i saber en què podem contribuir, quin és el nostre objectiu, com podem donar exemple i defensar una cosa que ens importa a tots. Moltes gràcies per convidar-me. Ha estat tot un privilegi i un dels millors moments de la meva vida. Puc dir-ho alt i clar. Moltes gràcies per convidar-me. Gràcies per la paciència, per escoltar-me i participar. M’ho he passat molt bé, així que moltes gràcies.