“Les teves rareses, sovint, són les teves millors virtuts”
Tomás Navarro
“Les teves rareses, sovint, són les teves millors virtuts”
Tomás Navarro
Psicòleg i escriptor
Creant oportunitats
La importància de ser com vols ser
Tomás Navarro Psicòleg i escriptor
Tres fortaleses per a la teva salut emocional
Tomás Navarro Psicòleg i escriptor
Tomás Navarro
La majoria de les persones, al llarg de la seva vida, acumulen cicatrius i ferides emocionals. Moltes vegades les amaguen, de vegades segueixen fent mal. Però el psicòleg Tomás Navarro anima a portar-les amb orgull: “Són signes de la nostra fragilitat, però també de la nostra fortalesa i la bellesa: demostren que vam ser més forts que l'adversitat”. Per il·lustrar-ho, Navarro es basa en una centenària tècnica de ceràmica japonesa: el Kintsukuroi. Kintsukuroi és l'art japonès de recompondre el que s'ha trencat. Quan una peça de ceràmica es trenca, els mestres ceramistes la reparen acuradament, omplint les esquerdes amb or. D'aquesta manera en ressalten la reconstrucció, però també la bellesa del que ressorgeix.
Tomás Navarro es defineix com “un psicòleg una mica atípic”, que té com a objectiu “posar la psicologia al servei del benestar de les persones”. Organitza sessions amb els pacients a l'aire lliure, envoltats de l'idíl·lic paisatge de les muntanyes del Pirineu català. Allà també escriu. Als seus llibres aprofundeix en idees com aprendre a acceptar la imperfecció, portar la vida que un vol portar o enfortir-nos emocionalment per afrontar l'adversitat i sortir reforçats. És llicenciat en psicologia, formador, consultor d'empreses i coach. També és autor, entre d'altres, dels èxits de vendes Fortalesa Emocional, Kintsukuroi: l'art de curar ferides emocionals i Wabi sabi: aprendre a acceptar la imperfecció. El seu darrer llibre, 'Piensa bonito', publicat el 2020, és una guia per detectar els vuit errors de pensament més freqüents que ens impedeixen tenir una vida més plena.
Transcripción
Això, que jo ho vaig aprendre de gran, doncs vaig pensar: “Això, de nen, m’hauria anat la mar de bé”, i em vaig proposar treure-ho de la consulta i de l’aula, perquè abans que psicòleg vaig ser nen, a més, vaig ser un nen complicat. Des d’aquí llanço una salutació als meus professors perquè era un nen molt complicat. Era dislèxic, disgràfic, discalcúlia, dissonant, disruptiu. Tot el que era “dis” ho tenia jo.
Recordo un moment que un professor em va dir: “Mira, Navarro, no és que no t’esforcis, és que ets una persona amb molta energia, molt nerviós”. I aquí va ser el primer punt de la meva vida en què vaig pensar: “Escolta, he entès alguna cosa. Puc posar nom a alguna cosa. No és que sigui estrany, no és que sigui molest, no és que sigui gandul, és que és veritat, soc molt nerviós”. Aquí vaig sentir la crida de la psicologia, encara que jo no sabia què era la psicologia i vaig començar a estudiar psicologia i quan vaig acabar, vaig començar a estudiar en un hospital. Vaig començar a treballar en un hospital amb nens, pensant que, és clar, que havíem de treure la psicologia de la consulta i, si ja des de joves, des de petits, donàvem eines com jo havia necessitat, teníem adults sans i equilibrats i, amb el temps, cada cop m’anaven demanant més. “Escolta, això està molt bé, tinc el meu cosí, la meva dona…”. I per donar resposta a aquestes demandes vam obrir un centre de psicologia, i això ja va ser el màxim, perquè era al centre d’una ciutat. Era una vida molt maca. Vam treure la psicologia completament de l’aula, de la consulta, fèiem activitats fora, venien particulars, que era un públic al qual no m’havia dirigit des de feia molt de temps i la meva dona va emmalaltir.
Ja estava malalta, però va tenir un ictus, va tenir un segon ictus i vam decidir no deixar res per demà, i vam pensar: “Mira, anem a viure a la muntanya, que és una cosa que volíem haver fet sempre, i escriuré”. Em vaig plantejar que hi havia persones que no poden acudir a un psicòleg, a vegades per pressupost, a vegades per vergonya, a vegades perquè no em vegin entrar per aquesta porta, que aquestes coses passen, o simplement són molt lluny, estan en un entorn rural o en un entorn que no tenien disponibilitat de psicòleg. I vaig pensar: “Bé, doncs, escolta, hi ha coses que no són tan complicades i només amb entendre algunes coses, pot millorar molt la nostra qualitat de vida”. Aleshores ja em vaig plantejar escriure llibres que fossin d’ajuda. No això de “s’ha de ser feliç”, sí, s’ha de ser feliç, allò que tu vulguis, que tampoc et diuen el com, dius: “Bé, amb un que et digui el com, ja s’acaben la resta”, sinó que dono eines per poder viure una vida que és exigent, és exigent, i sovint necessites entendre coses, o tens recursos o posar-hi nom. I per això molts cops no és necessari anar a un psicòleg, llegint un llibre, llegint un article, veient un programa com aquest, fantàstic, doncs n’hi ha prou.
I no s’han de portar amb vergonya. L’adversitat és part de la vida. A vegades com que vivim als mons de Yupi i ensenyem als nostres fills, els preparem com si visquéssim a Disney. I després surten a la vida i això és com The Walking Dead, més que Disney. Què passa? No tinc eines, no tinc recursos. I elements que són fàcils de gestionar, acaben provocant traumes. Hi ha un psicòleg que es diu Lazarus que va descobrir que fem tres valoracions davant de qualsevol cosa que ens succeeix. Una primera valoració és si això és una amenaça per a mi o no, si la resposta és no, estem tranquils. Si la resposta és sí, passem a la segona valoració, que és, tinc recursos per fer-hi front? I la resposta pot ser sí o no. Si la resposta és sí, doncs ens quedem tranquils, si la resposta és no, entrem en pànic. I una altra vegada, tenim una tercera valoració, que és què se suposa que hauria de fer? Aleshores depèn del que valorem com a adversitats reaccionem d’una manera o una altra.
Però hi ha un altre factor, que és el factor personalitat. El factor personalitat ens explica perquè algunes persones s’encoratgen davant d’un repte. “Tinc càncer. Va, anem a totes, que és el que s’ha de fer”. Hi ha gent que diu: “M’han acomiadat, ai, m’han acomiadat, quin drama”. I no aixequen cap mai més a la seva vida. O els deixa el primer amor, “mai més no tornaré a estimar”. Aleshores en funció d’això, això és un altre psicòleg, es deia Watson, que va descobrir que hi havia diferents factors que podien predir l’estil de gestió de l’adversitat, com era si et senties competent o no, si et senties capaç de fer-hi front o no, si percebies que tenies control sobre aquesta adversitat o no. “Puc fer alguna cosa o hem vingut aquí a patir, no hi puc fer res. Vaig amb el curs dels esdeveniments on em porti la vida”. I el pronòstic que fèiem d’aquesta adversitat pot anar bé o anar malament o no sé com pot anar. Potser pot fer alguna cosa perquè es decanta cap a bé o cap a malament. Aleshores, ‘kintsukoroi’ em va semblar un exemple perfecte per donar a entendre com podem reaccionar davant de l’adversitat, com treballar-la i com conviure-hi. Perquè tu pots viure en un escenari, però quan cau l’escenari, ni t’explico el drama que es munta. Aleshores la realitat és com és, doncs estiguem preparats per viure-hi.
Jo després de vint anys d’experiència, et diria que dues vegades no, cinc milions tres-centes cinquanta mil vegades. I fixa’t que és curiós perquè diuen: “L’experiència és un grau”. I jo dic: “No, no, no, no, no”. “Que sí, que sí, que l’experiència és un grau”. “No, en absolut, perquè l’experiència, si no la interpretes adequadament, si no assimiles els ensenyaments, i si no ets capaç de transferir-la a un entorn semblant, però no idèntic, perquè no sempre es repeteix igual, no serveix de res”.
Aleshores, poder aprendre de l’experiència, analitzar-la bé, extreure el que és important, els atributs essencials, i poder-ho aplicar és molt important. I això va en contraposició a un ensenyament que va descobrir en Martin Seligman. Molta gent coneix en Seligman per la psicologia positiva, jo el vaig conèixer fa gairebé 30 anys per un fenomen que es diu “la desesperança apresa”. La desesperança apresa és completament allò oposat a ‘mottainai’. És la creença que facis el que facis, no servirà de res i normalment és una cosa que és apresa. Mira, de fet, es va fer un experiment amb animals, amb gossos, en què estaven en una situació aversiva, una situació que era incòmoda. Una gàbia, i van descobrir que hi havia una palanca, quan li donaven a la palanca, aquesta situació aversiva parava, i era còmode, aleshores, cada vegada que hi havia una situació aversiva, que en aquest cas era una descàrrega elèctrica, li donaven a la palanca i s’aturava. Aquest era un grup. Després van agafar un altre grup de gossos, el grup B, i els van posar en una gàbia amb la situació aversiva, amb descàrregues elèctriques, però sense palanca. La segona fase d’experiment va consistir a ficar els gossos del grup A i els gossos del grup B en una nova gàbia que hi havia descàrregues, no hi havia palanca, però hi havia una sortida.
Aleshores, és clar, van començar les descàrregues. Tots els gossos del grup A van començar a buscar la palanca. Donem el do de la veu als gossos, va ser com de: “Òndia, no hi ha palanca, vaja, doncs no hi ha palanca. Què fem?”. “Doncs no ho sé, ai, què és allò?”. I se’n van anar per la sortida i els gossos del grup B es van quedar així. “Hem vingut aquí a patir. Total, ja estem en una gàbia, hi havia descàrregues”. Fins i tot gossos del grup A van tornar a buscar els gossos del grup B per instint gregari i de clan dels gossos. Imaginem que podien parlar i que els diuen: “Escolta, nois, anem a fora, que aquí hi ha descàrregues i a fora, hi ha una sortida una mica complicada, però estem la mar de bé. Hi ha una altra realitat diferent, fins i tot hi ha menjar”. Què haurien fet els gossos del grup B? “Ui, no, no, no, no, a saber el que et trobes aquí, ja veuràs com passarà alguna cosa pitjor que les descàrregues. Val més dolent conegut que el que et puguis trobar allà”. I això és la desesperança apresa, això de “hem vingut aquí a patir”, tenim una sèrie d’esquemes que els integrem i vivim d’acord amb aquests esquemes. I moltes persones no es permeten el concepte de donar-se una segona oportunitat, es castiguen, es culpen, es piquen, es flagel·len. Aleshores, jo els crido sempre ‘mottainai’ enfadat. I diuen: “Què dius?”. He dit que era un psicòleg atípic, una mica estrany, i li explico el concepte, que és molt il·lustratiu.
Aleshores, això mateix passa en el dia a dia amb el dolor emocional, de la mateixa manera, el dolor emocional i el dolor físic la seva funció és mantenir-nos vius. Aleshores, ignorem els senyals que ens dona aquest dolor. Per exemple, si no et ve de gust anar a veure els teus pares, perquè cada vegada que els veuràs, quan tornes, estàs de mal humor, estàs trist perquè l’experiència és complicada, perquè, potser, són pares maltractadors. A vegades la gent diu: “Mira, tinc un cap tòxic”. Bé, aquest cap tòxic és pare. Què et penses que fa a casa seva? No és completament diferent. I cada vegada que vaig a veure els meus pares és com si em donessin un cop de peu a la canyella, però a nivell psicològic. “És clar, és que hi he d’anar”. Ja, però aquest dolor, què t’està dient? Potser no cal que hi vagis cada setmana o cada dia i pots espaiar-ho. A vegades, hi ha pares encantadors i pares no tan encantadors. O amb la feina o amb diferents situacions en una parella.
Moltes vegades amb la parella passa, dius: “No, bé, no estic bé, però ja han passat deu anys”. Bé, noi, es pot reconstruir la vida, però deu anys amb aquest dolor, potser no. Aleshores patim per estar vius i són senyals que hem d’atendre sense cap mena de dubte. Si les ignorem, les tapem o fem el que no toca, això continua sent-hi.
Mira, totes les emocions que tenim són necessàries, no ens sobra res. L’altre dia parlava amb una persona que havia perdut un dit i em deia: “M’he adonat del molt que utilitzava el dit, que és el dit petit de la mà esquerra, i la de vegades al dia que el trobo a faltar” . Amb les emocions passa el mateix. Aleshores, és clar, la ira, si jo no sentís ira quan algú ve a segrestar el meu fill, doncs malament. El fàstic. “No, el fàstic és negatiu”. Si no sentís fàstic davant d’una peça de carn en mal estat, malament també. Aleshores totes les emocions, tot el que sentim, és necessari. Si alguna cosa ens provoca ansietat, molt possiblement és perquè ens està demanant una acció.
Quan jo un diumenge a la tarda penso: “Ai, demà dilluns a la feina”, és clar, t’està dient alguna cosa això, t’està dient que l’experiència a la feina no és positiva, i a partir d’aquí, pots fer dues coses, ignorar-la o atendre-la. Atendre-la, a vegades, vol dir que has d’enriquir el teu lloc de treball. A vegades és que heu de fer un canvi de departament o a vegades un canvi d’empresa o d’etapa. He conegut molts clients, els he ajudat, no perdis la salut. La salut no es pot perdre per coses que no hi pots fer res, però sovint limitem les nostres alternatives i no ens sentim capaços d’aplicar a una altra feina. I apliquem, a veure què passa, i ens agafen i és meravellós i dius: “Hauré estat idiota?”. Aleshores, aquesta ansietat sempre té un missatge, aquesta tristesa també. Recordo el cas d’un senyor que van demanar consulta els seus fills perquè estava començant a beure massa. I després de parlar amb ell, bevia massa perquè se sentia trist i se sentia trist perquè cada nit el mateix quan arribava a casa, veia la seva parella, havia de deixar-ho, doncs no la puc deixar, bé, una copa de vi. Ja, però és que… Una altra copa de vi, una altra copa de vi, una altra copa de vi.
Aquesta tristesa que sentia i, de fet, arribava a casa el més tard possible i se n’anava com més aviat millor el cap de setmana, estar fora sempre que podia, doncs li estava dient que alguna cosa no funcionava. Aleshores, jo sempre soc de l’opinió d’intenta gestionar allò que no funciona. I, escolta, que no hem vingut a patir, que, de fet, la major part dels meus clients se n’adonen quan han perdut la parella, quan ens han acomiadat, quan els han diagnosticat un càncer, i diuen: “Ostres, he perdut molt de temps en coses que eren canviables”. Qualsevol emoció té un missatge per a nosaltres, de fet, el nostre cos i la nostra ment ens llença tres tipus de senyals, que són les emocions, la motivació i el que pensem. Les emocions tristesa, ansietat, depressió, etc. I, de fet, si no atens la tristesa, acabarà sent depressió, si no atens aquests nervis, aquesta ansietat acaba sent un trastorn d’ansietat, “escolta, jo no sé com dir-t’ho més, noi, o sigui, m’ignores, no em fas cas, doncs incremento la intensitat. Però després hi ha la motivació.
Molta gent diu: “Això de la intel·ligència emocional ho és tot, l’educació emocional ho és tot”. La motivació és important perquè ens llença missatges. Quan a un jove la seva parella li diu: “Escolta, soc a l’altra punta de Madrid, han marxat de casa, només estic aquest cap de setmana. Em vols venir a veure?”. I agafa el metro i en deu minuts és a casa de la seva parella. Aleshores, què ha passat amb la motivació? La motivació m’ha dit que hi vagi. Quan una parella hagi passat vint anys, li dius: “Escolta, vols venir?”, i diu: “Bé, és que fa molta calor, fa molt fred, és que sembla que plourà, és que és molt tard, és que al metro hi ha molta gent, és que amb el tema del COVID…” La motivació t’està dient alguna cosa també. I després finalment el que pensem, la cognició, aleshores, és clar, si desatenem qualsevol d’aquests missatges, el nostre cos reacciona. El nostre cervell té l’objectiu de mantenir-nos vius, no feliços, vius, i contínuament està processant amenaces i ens està informant com pot, però com que cognitivament som molt hàbils en enganyar-nos, aleshores diu: “Bé, tirarem d’emocions, a veure si amb ansietat, sense deixar-lo dormir, fent que mengis ràpid, amb el cor, amb les palpitacions, respirant a veure si s’adona que això se n’ha d’anar d’aquí, que aquesta situació és aversiva”. Aleshores són fantàstiques conselleres i no les hem d’ignorar.
Aleshores, prendre decisions és una fortalesa emocional que ens ajudarà. De fet, què són les fortaleses emocionals? Són mecanismes d’adaptació psicològics. Tenim mecanismes d’adaptació psicològics i físics. Per exemple, regular la temperatura és un mecanisme d’adaptació físic i ens permet estar en un entorn amb més, menys cinc graus. Imagina’t si ens moríssim només amb un grau de variació en la temperatura. Hi ha gent que viu a Sibèria a menys vint, jo, al Pirineu, ara ja ens aixequem a zero o dos graus, i hi ha gent que viu al Senegal a gairebé 50 graus. Aleshores tenim un rang d’adaptació molt ampli.
Passa el mateix a nivell psicològic. Tenim algunes eines i recursos per adaptar-nos, com prendre decisions, una, una altra, analitzar les persones, saber si la persona que tinc davant puc confiar-hi o no, si és un fals positiu o un fals negatiu, quina motivació hi ha darrere, per què em demana les coses, per què ve amb mi, per què és amb mi. És una fortalesa emocional que és molt important. És crítica, i es pot aprendre. De fet, jo aquí animo qui toqui, el ministre o la ministra de Cultura, Educació, qui sigui, que es decreti per ordre ministerial l’assignatura de Psicologia pràctica al col·legi des de primer fins a la Universitat. No Educació emocional, no, Psicologia pràctica.
Ens equivoquem molt i desestimem gent encantadora i anem amb gent que, potser, ens pot provocar un problema. Donem més crèdit a opinions de persones que creiem que són importants, encara que l’opinió no sigui correcta. Aleshores, analitzar les persones i la informació que surt, posar-la en context és bàsic. Què més? Automotivar-te. Això és molt important. Fa poc parlava amb unes persones, feia un curs, una xerrada d’empresa i em deien: “A nosaltres, qui ens motiva?”. Dic: “Nois, que el més jove d’aquí té 30 anys, estem entre 30 i 50, o sigui, la vida no va de què et motivin, va d’automotivar-se”. De fet, l’automotivació va molt relacionada amb la responsabilitat, la responsabilitat és assumir les conseqüències de les teves decisions i els teus actes, siguin còmodes o incòmodes. A vegades, creiem que tot és meravellós, els mons de Yupi i pols de fades i unicorns. No, no, no. A vegades, hi ha conseqüències incòmodes per tenir alguna cosa que t’agradarà. Aleshores, poder automotivar-te et permet posar en context el que passa i perseverar de manera intel·ligent, no obstinada, sinó intel·ligent.
No oblidem que hi ha un cert estatus i que, bé, o sigui, no és autoritat en el sentit de “ho dic jo i punt”. Però has d’aprendre d’algú que saps que t’ajudarà, que t’estima i et donarà eines, és a dir, no se l’ha de bloquejar. Aleshores, aquesta autoestima la necessitem cada dia en diferents ocasions per demanar el que volem, per marcar límits. I sabem que hi ha gent que té l’autoestima baixa com un tret de personalitat i sabem que hi ha gent que té una autoestima normal, sana, equilibrada, però en algunes situacions o amb algunes persones et pots sentir amb baixa autoestima. Aleshores, aquesta autoestima condicionarà que jo cregui que pugui venir aquí, xerrar amb tu o no, que pugui demanar un ascens o no, un augment de sou. I aquesta autoestima és completament subjectiva. És a dir, es forma a partir dels inputs que tinc en una etapa molt crítica de la meva vida, que és la infància. I els pares tenim una gran part de responsabilitat aquí. Imagina’t que arriba el teu fill i com es diu? Un.
De fet, quan algú ve amb baixa autoestima, sempre, vaja, en el 99% dels casos l’origen es troba en els pares. A vegades els pares ho fan amb tota la bona fe del món, a vegades no en són conscients. A vegades t’arriben amb un nou i dius: “No està malament”. I dius: “Ah, vaja”. I el que sí que t’aconsello és que et donis l’oportunitat de reconèixer de nou, igual que el mòbil s’actualitza cada dos per tres, nosaltres ens hem d’actualitzar. Perquè ens hem quedat amb una personalitat formada a base de retalls de gent que ha emès opinions com si fossin catedràtics de personalitat. I no ens donem aquesta oportunitat de reconèixer-nos de nou i de connectar amb la nostra veritable essència i veure, escolta, que al final una opinió és una opinió i no un fet, i que al final podem anar aprenent i modelant contínuament.
En aquest sentit, quan parlem d’autoestima, m’agradaria posar èmfasi en com es forma la nostra personalitat. I si em permets un minut, faré una mica de teoria de la personalitat. Quan naixem no tenim personalitat, tenim una cosa que anomenem temperament. I bàsicament hi ha tres dimensions del temperament, que és si ets regular o irregular, i són aquests nadons que mengen cada tres hores o cada sis hores de manera regular, o aquests de cada tres hores, cada vuit, casa dos, cada sis… Ets comunicatiu o callat. Si el teu nadó és callat, doncs, quan té gana, fa… quan està brut, fa… i si és comunicatiu, quan té gana, se n’assabenta el veí, la veïna, el barri i tota la ciutat. I pot ser relaxat o agitat. Aquests nadons que es queden, així, adormits i al matí estan igual, i aquests nadons, que els fiques al llit i es desperten al matí del revés, desvestit i dius: “Però què ha passat aquí?”. I això són més o menys els tres factors que regeixen l’expressió de la teva personalitat, que encara no és personalitat, fins als tres anys.
Als tres anys, hi ha una crisi més o menys, als tres, dos i mig o tres i mig que s’anomena la crisi del no, és la primera crisi d’identitat i a efectes pràctics és igual que l’adolescència. Recordaràs, i tots els que són pares i mares recordaran, “tens gana”, “no vull menjar”, ”doncs no menges”, “doncs sí que vull menjar”. “En què quedem?” “No sé què vull”. Això és tres anys. I es trenca amb el temperament i comença a formar-se el caràcter. La influència principal del caràcter és que van prenent inputs de la família, del seu cercle més proper. Bàsicament són pares, germans i avis. I també a l’escola, els companys, etc. I això dura fins a l’adolescència, en noies, doncs dotze o catorze, fins als divuit o vint, i en homes, és una mica més tard, catorze, quinze, fins als quaranta o quaranta i tants, no, no, menys.
I quan parlem de caràcter, parlem d’influències que rebem a casa. I per entendre això hem d’entendre el cosmos d’un nen, que és: “Oh, pare, oh, mama”. “El pare m’ha dit això, té raó. La mama m’ha dit això, té raó”. Aleshores, és clar, el que ens diguin té molt de pes. I després, a l’adolescència, el que es fa és trencar amb els models més propers i buscar models alternatius. Per això ara vaig com aquest cantant. M’agrada aquest tret de la mare d’un amic, aquell futbolista, em tallo els cabells iguals. Si us plau, senyors futbolistes, tallin-se els cabells sabent que l’imitaran milions de nens de tot el país, que ho tinguin present, i busques elements diferents dels que tens a casa per enriquir aquesta personalitat. I després, sobre els vint-i-tants, divuit, vint-i-tants, es tanca la personalitat. Què passa? Passa que a l’època més vulnerable de la nostra vida estem receptius als missatges que ens diuen les persones i això influeix en com serà el nostre autoconcepte, com jo em veig. Aleshores, aquest autoconcepte m’acompanyarà tota la vida. I sabem que la personalitat es tanca i hi ha poc marge de canvi. Jo he vist pocs canvis de personalitat.
De fet, fixa’t si és important la personalitat, que hi ha trastorns, el trastorn límit de personalitat, que es forma quan en època de crear-se la personalitat, l’ambient és molt disruptiu, és molt complicat, més un petit tret genètic també, que dificulta que es formi una personalitat sana i tancada. Aleshores, és clar, quin és el teu autoconcepte? Autoconcepte és el que tu creus de tu mateix, i què és el que creus de tu mateix? Doncs el que m’han dit. I qui tenies a prop i què t’han dit? Doncs l’àvia, que era encantadora, i l’àvia, és clar, he passat molt de temps amb l’àvia i, amb l’àvia, ho feia tot magnífic.
Llavors arribo a una feina i em diuen: “Ai, aquest informe, esperava una mica més”, i em deprimeixo. “Doncs jo ho feia tot molt bé”. O al revés, amb un pare o una mare superexigent on res no està bé. Aquest autoconcepte, per exemple, a més, és molt injust perquè tinc comprovat que la major part de persones amb problemes de baixa autoestima, en el fons, són persones extraordinàries, perquè sabem que una persona extraordinària és una persona intel·ligent, sensible, amb recursos, coherent, no és còmoda. I el clau que sobresurt, demana cops de martell. I com ho faig? Generant inseguretat. Per tant, aquest autoconcepte d’aquesta persona és el de no sentir-se competent, i a més provoca molta ansietat, perquè jo entenc que això va per aquí, però em diuen que no, que estic equivocat, que això va per aquí, bé, no puc confiar en mi. Quan tens baixa autoestima, no confies en tu perquè has crescut amb un autoconcepte com que no pots confiar en tu, que el teu criteri no era correcte. Aleshores, és clar, això és terrible perquè tota la teva vida et veuràs d’una manera i amb unes sentències d’algú que no té ni idea de personalitat.
Per això és tan important treballar l’autoestima, treballar-la des de joves i, sobretot, quan ja ets adult, encara que la personalitat sigui una estructura estable, donar-te l’oportunitat de reconèixer-te de nou i actualitzar aquest autoconcepte.
Aleshores anem agafant moments perfectes i tu mires la teva vida i dius: “Doncs la meva no és perfecta, ha de ser perfecta”. Aleshores, és clar, això és una quimera, i, quan t’adones que no és perfecta, doncs tenim un problema. ‘Wabi sabi’ és l’art d’acceptar la imperfecció. Jo tinc un ull més caigut que l’altre, perquè tinc una paràlisi de naixement i, de fet, em van operar dues vegades i tinc la parpella retallada perquè no estigués tancada del tot. I això, de petit, era molt imperfecte. Ja saps que, als nens, n’hi ha prou que hi hagi alguna cosa imperfecta per anar-hi. Aleshores, em van dir mig xinès, mig japonès. Potser d’aquí em ve l’amor per les cultures orientals, mig xinès, mig japonès, tot el que t’imagines. Però recordo un dia que un nen em va dir: “Tens uns ulls molt bonics de color”, i a mi em va sorprendre. Sempre es ficaven amb mi, sobretot amb un ull, bé, amb tots dos. I em va sorprendre.
I després, anys més tard, vaig conèixer la que és la meva dona. I un dia em queda mirant i diu: “Tens uns ulls preciosos”. Fixa’t com una imperfecció li encanta a una persona i ja era psicòleg, estava treballant, i vaig pensar: “Això he d’explicar-ho perquè realment, per molt imperfecte que siguis, trobaràs algú a qui li encantaràs”. I això amb tot, amb tot. Fa poc vaig estar amb una clienta molt joveneta que tenia un procés de pensament molt imaginatiu i cap a temes de manga. I com que “perds el temps”, dic: “No, mira, posa’t en contacte amb una editorial, etc.”. Es va posar en contacte i ja està dibuixant per a aquesta editorial. “Doncs sempre he estat la rara”, i, de fet, la meva experiència em diu que els rars solen ser els que després estan més a gust amb la vida, més tranquils, tenen una vida més plena, etc. Aleshores, ‘wabi sabi’ et diu això, també et diu que tot és un procés, que volem les coses molt ràpid. Me’n recordo de la meva filla de petita, que vam agafar unes llavors de gira-sol d’un camp i les va plantar. Les planta, la veig per aquí amb una regadora, les rega, els posa una mica de fertilitzant i es posa així. Li dic: “Amor, què fas?”. “Esperant que creixi”. “Però, escolta, que això trigarà una mica”. I diu: “Si li poso més fertilitzant i les rego més?”. “No, no, això trigarà el que hagi de trigar”.
Assumir que tot és un procés és magnífic, perquè quantes vegades hi ha gent que et diu: “Això és com picar pedra”. “Sí, el cop 1001 trencarà aquesta pedra. Però sense els mil cops anteriors no s’arribaria a trencar aquesta pedra”. Aleshores, com que tot és un procés, doncs sí que és cert que hi ha gent que, potser, comença des d’aquí, per un cognom, per un padrí o per unes circumstàncies determinades, pel que sigui. Però hi ha gent que comença des d’aquí, aleshores no et pots comparar. I potser el teu procés és, encara que no hi arribis, aquesta persona d’aquí ha arribat fins aquí i tu, d’aquí, has arribat fins aquí. Però aquest procés té molt més valor que aquest, perquè ja has començat amb altres recursos, etcètera. ‘Wabi sabi’ també és saber que convius amb persones i que les persones són com són, no com tu vols que siguin. I, per exemple, incorporar una eina que m’encanta, que és tenir una mirada amable, una mirada amable amb altres persones, però també amb tu. Al final som els nostres pitjors jutges, ens castiguem moltíssim. I una cosa més, ‘wabi sabi’ també és acceptar que la vida és incontrolable, intentem tenir rutina, estabilitat i seguretat, i quan això desapareix, ens sentim desemparats, tenim ansietat i podem emmalaltir, quan en realitat tenim una percepció capaç de processar milions d’estímuls, per arribar a un nivell de detall increïble, per poder prendre bones decisions, tenim creativitat per buscar alternatives on no n’hi ha i un sistema que ens manté vius, que detecta qualsevol amenaça.
No em diguis que no estem preparats per viure en la incertesa més absoluta. El que passa és que ens ensenyen o ens eduquen a anar fent. De fet, jo en aquesta assignatura de Psicologia pràctica aplicada, un tema o una unitat temàtica seria una vida ‘wabi sabi’. Fa molts anys, algú va pensar que s’havia de crear un sistema educatiu, perquè els nens han de saber llegir, escriure, sumar, multiplicar, geografia, etcètera. I va ser genial. Jo crec que estem en un moment on ara hem d’assumir que no estem entrenant els nostres fills per a una vida, no els estem ensenyant a aprendre decisions, a saber que tot és perible, que les coses canvien, a acceptar-se, el canvi i saber que envellir no és que et tornis pitjor, sinó que simplement és un procés natural de la vida. La pèrdua, les imperfeccions, trobar la bellesa en formes no estandarditzades de bellesa, que al final són uns directius de màrqueting i algunes tendències, uns cànons de tendència que diuen: “No, la dona perfecta és així”.
Aleshores estem en un moment en què hauríem d’ensenyar als nostres fills, i revisar el sistema educatiu, elements que ajudin a viure, saber interpretar les emocions, a les persones, saber pensar correctament sense distorsions i saber portar una vida ‘wabi sabi’ ajustada a les expectatives, saber que la vida està fora de control, però no per això no estem preparats, sí que estem preparats per viure-la.
L’altre dia uns pares em deien: “És que la meva filla té uns pensaments molt estranys”. Dic: “A veure, explica’m. La teva filla ha d’escriure contes ja, quinze anys, ja”. Recordo un altre cas d’un nen amb sis anys que la custòdia la tenia la seva àvia perquè la seva mare té un trastorn mental i em deia: “És que ho suspèn tot, em retiraran la custòdia”. Bé, vaig veure el nen, el nen, vaja, té una mà dibuixant, és clar, mira, doncs que surti a l’escola com pugui, de fet, el col·legi sovint penalitza, el sistema educatiu que tenim, sovint penalitza gent que és creativa, que li agrada ‘enllaçar’ la informació, que són rares. Què és estrany? Doncs que, a la campana de Gauss, no és al centre. Potser està una mica desplaçat. I qui dicta què és el centre? Aleshores aquestes sentències que ens diuen que ets així, ets “aixà”, les revisarem, les revisarem. No t’avergonyeixis de com ets.
Aleshores aquests moments de benestar pot ser un cafè, pot ser una trucada, un moment de la dutxa, però sí que requereix tenir una actitud ‘wabi sabi’ de, “bé, gaudirem del que tenim”. I, és clar, passa que no estem entrenats per a això. És cursa, cursa, cursa, cursa, o sigui, felicitat al final, tindré felicitat quan tingui diners. Bé, al final tens diners, però després no tens salut, tens salut, tens temps, però no tens diners, tens temps, però no saps què fer i et compres un rellotge que val una barbaritat, com a mínim, per veure’l bé. Això és un cas real d’un client. “M’acabo de comprar un rellotge que…” O sigui, sis xifres valia aquell rellotge. “Ja que no puc viatjar ni fer res, doncs quan miri l’hora, em sento bé”. Aleshores, felicitat també és tenir una vida amb sentit per a tu i has de definir quin és el teu sentit, i això ens permet enllaçar amb l’èxit. Què és l’èxit? Mira, jo sovint estic escrivint en un dels meus racons favorits, es diu l’Estany Esbalçat, visc a Andorra, es parla català allà, i l’Estany Esbalçat, el llac Esbalçat, no et sabria dir la traducció.
Jo estic allà treballant amb el meu ordinador o amb la tauleta. Els meus gossos corren per aquí. Un isard que ve, beu aigua i se’n va, i jo hi soc, amb un entrepà o el que m’hagi preparat per menjar. I penso: “Què és l’èxit?”. Què és l’èxit? Treballo amb esportistes d’elit, treballo amb perfils de tota mena. I sempre hi ha una cosa comuna que és: “Tu puja, puja, puja, puja, puja, puja, puges”. Quan arribes al cim, què et queda? Baixar. Sempre baixaràs i tot és perible, és clar. Preguntes a qualsevol jove d’avui dia qui era l’Agassi o qui era en McEnroe i diu: “Eh?”. I en McEnroe, és a dir, era el màxim. I és clar, un cop has arribat a dalt, que has estat molt bé, doncs et retires, i és que ja et deixen de trucar, deixes de fer anuncis, deixen de convidar-te a festes perquè el nou tenista, corredor, ciclista, pilot de cotxes, etc., és que és el nou. I després gestiona aquest èxit, que ha estat tan efímer i has sacrificat tant. De fet, la frase habitual és no conec els meus fills, no he vist la meva parella, ho he sacrificat tot i crec que no ha valgut la pena. I després em toca a mi remuntar-los, un altre, un altre reeixit a la vida. Aleshores l’èxit és el que et doni aquesta serenitat. L’èxit té més a veure amb la llibertat que no pas amb el reconeixement. Associem èxit a reconeixement i això és com donar-li un comandament a distància, com donar-te a tu el comandament de distància de la meva vida. Si ho fas, m’agrades, si no, no.
Aleshores pensar ràpidament fa que ens perdem detalls. Tenim dos tipus de pensament, l’heurístic i l’algorítmic. L’heurístic és ràpid, és molt ràpid, però hi ha més risc d’error i l’algorítmic és molt lent, contempla totes les opcions, però consumeix molta energia. Aleshores, la nostra ment, que el que vol és mantenir-nos vius i no esgotar-se, prefereix el ràpid sempre. I què és el que fem? Doncs tu has dit: “Treballo en Recursos Humans, soc psicòloga”, i jo, com que vaig de pressa, dic: “Ah, psicòloga de Recursos Humans”. Ja m’he desconnectat de tu completament per anar-me’n a l’arxiu on jo busco la carpeta “Psicòloga Recursos Humans, com és, dona”, i hi veus una sèrie d’atributs que jo m’he anat formant al llarg de la meva vida. Però, és clar, ja no t’estic veient. I si resulta que tu no encaixes a la meva carpeta, doncs ho ignoraré, perquè la psicòloga de Recursos Humans segueix aquests atributs essencials.
I què hi ha a la meva carpeta? Doncs allò que jo he après, estigui ben après o mal après. A vegades dius: “Penseu de pressa, penseu de pressa, la intuïció mai falla”. Bé, la intuïció l’únic que fa és buscar la informació que tens al cervell. No és ciència infusa i creativa que et sorgeix com una enciclopèdia. Aleshores, pensar de pressa augmenta el risc d’error i no et permet captar matisos que t’ajudaran a prendre millors decisions. Et desconnecta del que estàs pensant i se te’n va. Aquest és un dels errors més freqüents. Un altre, que pensem de manera molt superficial, això què vol dir? Doncs que agafem dos o tres atributs i ja m’he fet la idea de què va la història. És diferent de pensar de pressa, perquè pensar de pressa és amb poc temps. Pensar amb poca profunditat el que fa és que, per exemple, la multitasca, que està molt de moda, no faràs res de bo fent multitasca, és a dir, el que és extraordinari requereix gust pel detall, i per arribar al detall has de pensar profundament en això. Un altre dels errors és que limitem les nostres alternatives. Fa poc parlava amb una persona que la seva il·lusió era anar a viure al Canadà. Era una persona que estava entrant en una depressió, i aquesta persona té una posició econòmica molt desfogada, no té cap llaç que la lligui especialment, els seus pares ja van morir, no tenen ni pare ni mare, els sogres també van morir, estan sols, no tenen fills, mitjana edat, és empresari i li deia: “I per què no te’n vas al Canadà?”. I es queda així i diu: “Doncs m’estic veient com un idiota perdut, és clar, és que me’n puc anar”. Li dic: “Bé, fes un pressupost…” Diu: “Fuig, fuig, pressupost, si m’acabo de comprar un cotxe que segur que val molt més que anar-me’n un any al Canadà”.
Aleshores, per què hi ha alternatives que no les contemplo? Me’n recordo quan vaig dir a casa: “Escriuré un llibre i l’enviaré a Planeta”. Van dir: “Home, Tomás, no comencis per dalt, comença a poc a poc i ves pujant”. I jo vaig dir: “No, no, jo començo per dalt i ja aniré baixant.” Aleshores, és clar, per què dius jo no soc capaç d’escriure un llibre? Començaré amb una editorial petiteta. Per què penses això? Aleshores limitem moltes alternatives que ja no les contemplem i són bones, aleshores, aquí la tècnica que et deia abans, el “isiisme” va néixer d’aquí. És clar, nosaltres teníem una vida molt bonica on vivíem, a Sant Cugat, al costat de Barcelona, però vam pensar: “I si marxem al Pirineu?” “D’acord, d’acord, i on vindrà la gent a fer les sessions?”. “I si la gent ve a caminar i esquiar i tal?”. I, de fet, ha vingut gent de tot el món. Normalment, utilitzem el “i si” en negatiu, “i si va malament?”, jo sempre dic el mateix: “I si va bé?”. Aleshores ens limitem massa.
Un altre error que cometem és que donem importància a elements que són irrellevants. Hem de focalitzar la nostra atenció, com els focus, hem de triar si és un focus que enfoca una cosa, o ho obrim, o ho tanquem. Però perdem temps amb coses que són irrellevants. Què és irrellevant? Per exemple, les crítiques, les provocacions. Mira, hi ha una pel·lícula que es diu ‘Retorn al futur’, que els més joves potser no la coneixen i la poden veure, jo la vaig veure fa poc amb la meva filla, on un dels protagonistes, que és en Marty McFly, cedeix a una de les provocacions, que és quan li diuen gallina. Aleshores, li diuen: “Gallina”, i ell sempre diu: “A mi ningú em diu gallina”. I a partir d’aquí sempre es complica la història. Aleshores, si en Marty McFly fos capaç d’ignorar aquesta provocació, no hi hauria tres pel·lícules, perquè amb una ja n’hi hauria prou, però fixa’t que hem d’ignorar.
Tenim vint-i-cinc mil provocacions, vint-i-cinc mil estímuls, vint-i-cinc mil distractors al cap del dia, i si no tens clar quin és el teu camí, et vas perdent, te’n vas, te’n vas, te’n vas. Aleshores, saber què atendre i saber què ignorar és molt important. Un altre dels errors és que dictem sentències molt absolutistes quan estem malament. A mi em pot arribar una persona i em diu: “Tomás, m’han acomiadat, mai més no trobaré feina”. I ell realment ho creu. Aleshores tinc un exercici, que anomeno la pregunta del milió, dic: “Mira, sempre porto una llibreta, escriu el que penses”. “Mai més tornaré a trobar feina”. Dic: “D’acord, ara faré dues coses i ho llegeixes tal com jo ho he fet”, i li poso dos interrogants o li dic a ell que els posi. Aleshores el llegeix i diu: “Mai trobaré feina?”. I dic: “Bé, doncs depèn, no?”. Que senzill, que senzill. Però passem de tenir una sentència que guia la nostra vida, “mai ningú m’estimarà”, “no en sortiré”, en una persona que està deprimida. “No hi ha futur”. “No hi ha futur?”. “Home, doncs depèn del que faci”.
Aleshores aquestes sentències absolutistes estan darrere del que anomeno l’efecte cunyat, això és així. Un altre dels errors és que confiem més en allò que creiem que en les dades. I compte, que les dades, jo sempre dic que han de ser pures perquè si ja et venen interpretades, ja han passat per un tamís. Però ens hem de centrar en la realitat en si, no en la interpretació de la realitat. I un altre dels errors és que traiem conclusions en funció del nostre estat d’ànim. Aleshores, si no estem bé, les conclusions no són bones. Quan estem bé, són bones. Et poso un exemple molt habitual. Aquest dia que tot et va malament, que t’aixeques amb el peu esquerre, que s’ha acabat el cafè a casa, que no et pots prendre el cafè, que a més el pa és del dia anterior, que, a més, t’han aparcat que no pots obrir la porta del cotxe i has de fer malabars per entrar-hi, que, a més, hi ha caravana per entrar a la teva feina i el pàrquing de la teva feina està ocupat. I tu dius: “Què ha passat?”.
I és clar, en realitat la vida és la mateixa, però hi ha un efecte, que s’anomena l’efecte halo, que és la predisposició per triar aquells estímuls d’acord amb el meu estat emocional. Quan estic malament, trec conclusions d’acord amb el que estic malament. I quan estic fantàstic, també, són com gairebé maníaques: “Això anirà fenomenal!”. I necessito pensar quan estic equilibrat, amb calma, en pau. De fet, proposo un exercici que pots fer quan sortim, o el cap de setmana, quan tinguis una estona, que és agafar un bolígraf, agafar una llibreta, anar-te’n a fer una passejada a la platja, o a la muntanya, o a un parc de la ciutat, i pensar quins són els teus biaixos més habituals que hem comentat. Sabent que els tens tots, però tu i jo, i qualsevol persona, que són humans, i el fet que els tinguem, me’n vaig una mica a ‘wabi sabi’, no significa que siguem imperfectes, sinó que podem aprendre a millorar. I que acceptar-ho no ha de ser un cop per a l’autoestima, sinó saber que només som humans, que ens podem equivocar i que no tot el que pensem és cert ni ens és útil.