Humboldt, el padre olvidado del ecologismo

Andrea Wulf. Hola, soc l’Andrea Wulf. Soc escriptora i historiadora. He escrit diversos llibres: un sobre l’Alexander von Humboldt i un altre sobre els joves romàntics a Alemanya, titulat “Magnífics rebels”.

Susana Mañueco. Hola, Andrea.

AndreaWulf. Hola.

Susana Mañueco. Em dic Susana, treballo en Innovació. En concret, perquè el coneixement sigui accessible per a tothom. En aquest aspecte, us estic molt agraïda a tu i al teu treball. És un privilegi poder parlar amb tu avui. M’agradaria començar per recalcar el fet que has revisitat molts personatges històrics als teus llibres. Comparteixes la seva vida d’una manera molt subtil i atractiva: les seves obres, els seus punts de vista i com aquests han perdurat i influït actualment. Què et va fer observar el present a través de la lent del passat?

Andrea Wulf. Soc historiadora. Sempre m’han agradat les històries, i la paraula “història” implica la narració dels fets. És la història del nostre passat. M’interessa molt la història perquè no considero que siguin un simple munt d’idees antiquades. Per mi, la història és una finestra al nostre present. M’interessa la història perquè vull entendre per què som qui som. Per exemple, al meu llibre sobre l’Alexander von Humboldt, vaig indagar en la relació entre l’espècie humana i la natura per entendre per què hem destrossat tant el nostre planeta. Al meu nou llibre, “Magnífics rebels”, vaig pensar que havia de mirar més enllà. Vivim en una societat que està tan obsessionada amb el jo que volia plantejar preguntes com: “Quan ens vam tornar una espècie tan egoista?”, “Quan vam començar a pensar que tenim dret a decidir què fer amb la nostra vida?”, “Quan vam pensar per primera vegada a ser lliures?”.

Sempre m’he servit de la història per entendre on hem arribat. I, per mi, la gent dona vida a la història. No m’interessen les grans guerres ni les importants batalles del passat.
M’interessa la història de la gent: com van viure les seves vides, però també com les seves vides van influir a la seva obra. Tenim tendència, almenys a Anglaterra i Alemanya, a observar els poetes a través dels seus poemes. Jo opino que també cal analitzar el seu dia a dia, com vivien, com estimaven, com xafardejaven, com es barallaven… En el cas d’en Humboldt, el que més m’interessava era com va viatjar pel món, per exemple. Com va arribar fins a Amèrica del Sud i com va tractar amb els pobles indígenes. Quina mena de persona era? Com era la seva personalitat? Intimidava la gent? Els feia riure? El nou llibre és més com una biografia de grup. Volia estudiar aquest grup de poetes, pensadors i filòsofs rebels, i com van treballar junts. Perquè aquesta posada en comú va ser molt important. No es pot analitzar la gent per separat. Som éssers socials. Formem part de les nostres famílies, els nostres grups d’amics, la nostra societat, la nostra comunitat… Calia estudiar-los en el context social i posar en relleu el que pensaven i com van impactar en realitat en el nostre present. Ells, en concret, van idear la revolució de la ment, que encara és molt present avui dia.

Susana Mañueco. Has parlat de “La invenció de la natura”. He de confessar-te que vaig llegir el teu llibre fa cinc anys i va canviar completament la meva manera d’entendre la natura, la societat i en Humboldt. Ens expliques la seva vida, com deies, en el context històric i social, però també comparteixes com va donar forma a la seva visió. M’agradaria que, si us plau, ens il·luminessis sobre qui va ser l’Alexander von Humboldt.

Andrea Wulf. Bé, començo per algunes dades. Va néixer el mil set-cents seixanta-nou, el mateix any que Napoleó. Era fill d’una família aristòcrata prussiana pudent que vivia a Berlín, als afores de Berlín. Però va renunciar a aquesta vida de privilegis i va gastar tota la seva fortuna en una exploració per Llatinoamèrica de cinc anys. Va ser un viatge que li va canviar la vida, però també la seva manera de pensar. I gràcies a això, es va fer famós al món sencer. Tan famós que els seus contemporanis deien que era la persona més famosa després de Napoleó i l’anomenaven el Shakespeare de les ciències. Va inspirar… molts científics, evidentment, però també polítics, revolucionaris, poetes, artistes… Thomas Jefferson, per exemple, deia que era el millor adornament del món. Simón Bolívar el va batejar “el descobridor del Nou Món”. Goethe deia que un parell d’hores amb en Humboldt era com passar-te uns quants anys llegint. Charles Darwin va dir que mai hauria embarcat al Beagle sense en Humboldt. Henry David Thoreau va dir que “Walden” hauria estat un llibre molt diferent si no fos per ell. Va tenir un impacte brutal. Però, almenys al món angloparlant, ha caigut pràcticament en l’oblit. Tot i que el seu nom perdura per tot arreu. En Humboldt dona nom a més llocs, plantes i animals que cap altre personatge de la història. Des del corrent de Humboldt, que és el corrent oceànic fred que recorre la costa oest de Sud-amèrica, fins al pingüí Humboldt, passant per serralades muntanyenques a la Xina i Nova Zelanda.

Encara és molt present a tot arreu. Però la qüestió és perquè és tan important. A mi em sembla importantíssim, si no, no hauria escrit dos llibres sobre ell. En Humboldt ens va proporcionar el concepte de “naturalesa” que dona forma a la nostra manera de pensar actual. A ell li devem la idea que la natura és un ens interconnectat, un organisme viu i una gran xarxa de vida. També va unir les arts i les ciències, que em sembla importantíssim si pensem en els debats actuals sobre el canvi climàtic. Podem parlar-ne una mica després. Més tard, també va democratitzar el coneixement. No era un científic apoltronat a la seva torre d’ivori. Va escriure llibres per al públic general. Va ser el primer a descriure les zones climàtiques i vegetals globals en una època en què els altres científics se cenyien a un enfocament estricte de la classificació. I va avisar dels efectes devastadors del monocultiu, la irrigació i la desforestació. És el pare oblidat de l’ecologisme. Fa més de dos-cents anys va avisar sobre l’efecte d’algunes activitats humanes en el canvi climàtic. Va ser un ésser humà força extraordinari. No era el típic científic intel·lectual. Es va lliurar per complet a la ciència. Va experimentar amb el propi cos. Va beure curare, el verí mortal que feien servir els pobles indígenes en els seus dards. Es va fregar químics en ferides autoinfligides. Va experimentar amb anguiles elèctriques, que són uns peixos que poden deixar anar descàrregues elèctriques de fins a sis-cents volts. Era el muntanyenc més experimentat de l’època. La vida és com una història d’aventures. Aquesta va ser una de les coses que me’n va atreure.

Volia donar espai a les seves històries d’aventures alhora que explicava els seus èxits científics. Jo no soc científica, soc historiadora. Crec que els meus professors de ciències s’escandalitzarien si sabessin que escric sobre un científic perquè se’m donaven fatal les ciències a l’escola.
Em vaig enamorar de les ciències a través de personatges com en Humboldt, per exemple. Va aconseguir que m’interessés per les ciències com no ho van aconseguir els meus professors. Un dels motius és que de petits ja ens fiquen en un calaix. “Ets molt científica, molt matemàtica, molt racional”. O: “Ets molt creativa, artística”. A mi als sis anys em van ficar al calaix dels artistes. En Humboldt per a mi va ser una inspiració. Va ser qui va unir les ciències i les arts perquè era un científic obsessionat amb els mesuraments. Portava quaranta-dos instruments científics pujant i baixant els Andes i solcant l’Orinoco. Ho mesurava tot. Però no se cenyia només a les dades empíriques. Deia que per entendre la naturalesa de debò cal fer servir la nostra imaginació i les nostres emocions. Volia transmetre aquesta admiració per la naturalesa. Era un gran artista. Quan va tornar, va portar centenars de dibuixos i esbossos meravellosos. La naturalesa també l’entenia a través dels seus dibuixos. I, per a mi, va ser algú que va obrir una porta a la natura i les ciències que va atraure molta gent. No només als que tenien facilitat per als números i les fórmules, sinó a molta gent que tenia un perfil més artístic. Això em va cridar molt i em va obrir les portes a l’enorme món del pensament científic.

Susana Mañueco. Has esmentat el viatge d’en Humboldt per terres llatinoamericanes durant un període de cinc anys. De fet, moltes de les coses que dius que va fer en Humboldt van tenir lloc en aquest viatge. Quan vas escriure el llibre, vas descobrir que aquesta expedició va ser un punt d’inflexió a la seva vida i la seva carrera. Què va passar? Com va organitzar en Humboldt aquest viatge tan important?

Andrea Wulf. Se’n va el mil set-cents noranta-nou. Se’n va d’Europa, i arriba a Sud-amèrica. Aleshores, gairebé totes les expedicions les organitzaven i sufragaven els governs. Els exploradors tenien una ruta molt marcada del que havien de fer i del que havien de trobar. Sovint, com anaven amb vaixell, només exploraven la costa. En el seu cas, era una exploració privada, la va pagar de la seva butxaca. Viatjava amb molt poques persones. Hi anaven ell, l’Aimé Bonpland, que era un botànic francès, un parell de servents i un guia. Era molt àgil, decidia sobre la marxa cap on anar. Arribava a un lloc i li preguntava a la gent per saber què era interessant. Canviava molt d’opinió sobre on anar. Va arribar el mil set-cents noranta-nou al que avui dia és la costa nord de Veneçuela. S’hi va quedar un parell de mesos, fent petites excursions des d’allà. I després va anar a explorar l’Orinoco i la xarxa d’afluents. En Bonpland i ell van remar dos mil cinc-cents quilòmetres per rius.
Va ser una expedició molt perillosa perquè es van trobar amb animals perillosos com ara cocodrils, serps i una barbaritat de mosquits. Els va agafar febre, gairebé s’ofeguen, van tenir febres altíssimes, van passar gana… En fi, de tot. Va ser duríssim.

Però també es van trobar amb un dels ecosistemes més rics del planeta: la selva tropical. A en Humboldt el fascinava tot, així que prenia nota d’animals, insectes, plantes, moltíssimes plantes, però també el fascinaven els pobles indígenes. I també va prendre nota dels seus idiomes.
Al contrari que la major part dels europeus, no els considerava uns salvatges o uns bàrbars. Tot al contrari. Els considerava els millors testimonis de la natura. Es va comunicar amb ells. En va aprendre. La idea que la naturalesa és un organisme viu… Part d’aquestes idees ja les tenia quan va arribar a Sud-amèrica perquè ja rondaven una mica a l’aire a Alemanya, però crec que després de parlar amb els pobles indígenes que veien la terra com Pachamama, com un organisme viu, tot va encaixar, i el coneixement indígena va passar a formar part del seu propi pensament. Després d’aquell viatge tan llarg per l’Orinoco, que va durar setanta-cinc dies, van tornar a la costa nord de Veneçuela. Van creuar Veneçuela i d’aquí se’n van anar cap al nord, a Cuba. Van tornar a Cartagena. De Cartagena se’n van anar a Bogotà, pels Andes fins a Quito, Lima… I aquest tram del viatge va ser molt important per a ell. Mentre creuaven els Andes, va pujar tots els volcans accessibles. Estava obsessionat amb els volcans. I el súmmum de la seva obsessió era el Chimborazo. Que en aquell moment es creia que era el cim més alt del món, amb gairebé sis mil tres-cents metres. Bé, van pujar.

Crec que ara no som conscients del que els va suposar pujar. Jo vaig seguir els seus passos, encara que no fins a dalt. Vaig arribar només fins als cinc mil metres, però portava bones botes, no anava carregada amb un munt d’aparells científics. Ells van pujar a través del gel, la neu i els vents gèlids amb un calçat terrible sense roba impermeable ni paravents. En Humboldt parava cada cent metres, treia tots els aparells i es posava a mesurar coses. Des de com era de blau el cel fins als components químics de l’aire, l’altitud, la temperatura… Van continuar avançant a rastres perquè cada vegada els costava més respirar. A cinc mil metres d’alçada, l’oxigen és molt escàs.
Però van seguir i, de sobte, als cinc mil set-cents metres, van topar amb una esquerda enorme. En Humboldt es va adonar que no podien creuar-la, així que no el van coronar, però ningú havia arribat tan amunt com ells. Van tenir el rècord mundial moltíssims anys. Mentre estava en allò que ell creia que era el cim del món, va veure clarament la seva visió de la natura. Va tenir una mena d’epifania al Chimborazo. Es va adonar que moltes de les plantes que havia vist mentre passava de la vall tropical al Chimborazo s’assemblaven a plantes que havia vist en altres llocs, en altres serralades com els Alps a Suïssa, als Pirineus a Espanya o a l’illa de Tenerife. I es va adonar que hi havia com un viatge botànic des dels pols a l’equador, o de l’equador als pols. En aquell moment va comprendre que la naturalesa és un ens interconnectat on hi ha una vegetació global i zones climàtiques. Aquí va dibuixar el seu famós Naturgemälde, el primer esborrany, a la falda dels Andes.

Aquest viatge és importantíssim. Després, de Quito se’n va anar a Lima i durant el camí el va fascinar la cultura inca. Va tornar amb unes idees sobre aquestes civilitzacions antigues molt diferents de les que coneixien els europeus. Deia que eren civilitzacions sofisticades, no bàrbares. I ja, de Lima se’n va anar a Mèxic i s’hi va passar un any. Després, quan era a Mèxic, va pensar que després de gairebé cinc anys ja era hora de tornar a Europa. Va fer una petita volta per conèixer Thomas Jefferson a Washington i ja va tornar el mil vuit-cents quatre a Europa. Quan en Humboldt va tornar a Europa, de seguida es va convertir en el centre científic d’un munt d’investigacions científiques. Va decidir viure a París perquè no hi havia ciutat europea més bolcada amb la ciència. Feia conferències, escrivia articles, llibres, anava a trobades científiques… Va començar a escriure les seves grans publicacions. En realitat, les escrivia per al gran públic perquè l’important per a ell era no escriure només per als científics i els especialistes, sinó escriure per a una audiència general. Feia una cosa extraordinària, i que era molt nova llavors, crec que va ser el primer a fer-ho: va combinar observacions científiques amb descripcions paisatgístiques poètiques. Així va captivar els seus lectors. Crec que aquest és l’avantprojecte de l’escriptura sobre naturalesa actual. Va dedicar les següents dècades de la seva vida a escriure aquests llibres en què recopilava tot el que havia vist a Sud-amèrica. Parlava amb molta franquesa de l’impacte dels éssers humans a la natura perquè mentre recorria Sud-amèrica es va adonar que la humanitat estava acabant amb la natura.

Per exemple, al llac València, a Veneçuela, que era una regió molt rica i agrícola, va veure que els agricultors s’havien carregat el bosc. Aprofundint en aquesta destrucció, es va adonar del que passava i ràpidament va descriure les funcions d’un bosc en un ecosistema. Sense fer servir la paraula “ecosistema” perquè encara no s’havia inventat. Als seus llibres detalla que el bosc té la capacitat d’emmagatzemar aigua, enriquir l’atmosfera amb humitat i ajudar a prevenir l’erosió del terra. Ho recalca una vegada i una altra als seus llibres. Per exemple, parla del fet que la pesca incontrolada a Veneçuela era tan despietada que havia acabat amb la població d’ostres. Que el sistema d’irrigació a l’altiplà de Ciutat de Mèxic havia assecat els voltants.
Va publicar aquestes idees i els seus llibres es van vendre moltíssim. Es van traduir a molts idiomes. Fins i tot va inspirar tota una generació de científics. Això em va interessar molt quan vaig escriure el llibre sobre en Humboldt, “La invenció de la natura”, perquè no només volia escriure sobre en Humboldt. Mai no ho vaig plantejar com una biografia d’en Humboldt, sinó com la biografia d’una idea. La idea de la naturalesa com un ens interconnectat.
Al llibre hi ha vuit minibiografies de gent a qui va inspirar. Per exemple, en John Moore, que als Estats Units és com el pare dels parcs nacionals. Va prendre les idees d’en Humboldt sobre la destrucció dels boscos i l’impacte que tenien i les va convertir en activisme polític. Cosa que en Humboldt mai va fer. Es va tornar el pare oblidat de l’ecologisme gairebé sense voler. Crec que aquest és un dels grans impactes que ha tingut a les nostres vides. Però també em sembla molt important, com deia, que unís les arts i les ciències, i la imaginació. Això es veu clarament als llibres que va escriure en les dècades posteriors de la seva vida.
Va morir molt gran, tot just uns mesos abans de fer noranta anys. Quan es va mudar de París a Berlín a finals dels anys mil vuit-cents vint, tots els joves científics d’Europa i Amèrica que s’ho podien permetre passaven per París, i després Berlín, per conèixer el gran Alexander von Humboldt.

Susana Mañueco. Andrea, pel que fa al canvi climàtic, has dit diverses vegades que en Humboldt va ser el pare de l’ecologisme. De fet, al teu llibre ens expliques que va ser un dels primers a adonar-se que els éssers humans causaven el canvi climàtic. Amb la situació que estem vivint, en què la voluntat política és de vegades qüestionable i veiem que les polítiques públiques i privades avancen a poc a poc i no funcionen, què creus que hauríem de recuperar de la visió d’en Humboldt que pugui ajudar-nos amb el gran repte del canvi climàtic?

Andrea Wulf. En primer lloc, el més important és el concepte de naturalesa. Que la natura és un gran ens interconnectat i un organisme viu. Nosaltres som part de la natura, encara que de vegades sembla que se’ns oblida. No és que només siguem físicament part de la natura, sinó també emocionalment i psicològicament. Crec que això és el més destacat, la base de tot. És un pensador sistèmic. Encarna en una sola persona moltes disciplines diferents. Als seus temps, les ciències no s’havien especialitzat tant. I ell dominava moltes especialitats diferents que li permetien tenir una visió més global del coneixement i de les ciències. La seva perspectiva de la muntanya Chimborazo va continuar present en tota la seva feina. La idea que tot està connectat, que les plantes… Que no s’havia de classificar les plantes com havien fet els científics fins aleshores, sinó que pertanyen a zones vegetals globals. Crec que, que pensem així ara… Per exemple, les illes del Pacífic són nacions que han contribuït poquíssim al canvi climàtic, però seran les que abans en notaran les conseqüències i de manera més extrema. Desapareixeran, literalment.
Si entens la natura com un sistema global i nosaltres com a partícips d’una comunitat global, amb la nostra llibertat individual i la nostra responsabilitat envers els altres, és la nostra responsabilitat acabar amb el canvi climàtic, però també compensar els que més es veuen afectats. Crec que és una cosa que, encara que en Humboldt no ho digués explícitament, es pot extreure de la seva comprensió del món com un sistema. Estem junts al planeta. A les meves classes m’agrada ensenyar la foto “Sortida de la Terra” que van fer a la missió de l’Apol·lo vuit el mil nou-cents seixanta-vuit. Es veu la Terra com un punt blau i blanc flotant a la immensitat negra de l’espai.

Aquesta foto s’enarbora com l’inici del moviment ecologista perquè va ser la primera vegada que vam veure que estem junts en aquest planeta diminut. Crec que va ser una comprensió fruit de la sorpresa. La mateixa sorpresa que va motivar en Humboldt. Per mi, tot torna al que no deixo de repetir: la imaginació forma part de tot això, aquesta sorpresa. Per mi, en Humboldt és un heroi oblidat i val molt la pena revisitar-lo i inspirar-nos-hi per a la situació actual. No implica que hàgim d’aplicar literalment tot el que va dir, però sí considerar que la imaginació pot ser una gran aportació a la ciència.
Per mi, en Humboldt és una mena de pont entre la Il·lustració i el Romanticisme. D’una banda, tenim científics com Isaac Newton que va descobrir que els arcs de Sant Martí són producte de la refracció de la llum a les gotes de pluja. I de l’altra, tenim poetes romàntics com John Keats, que deia que Newton havia reduït els arcs de Sant Martí a una presó.
En Humboldt connecta les dues parts. És el que uneix les ciències i les arts. Avui dia fem una divisió molt clara entre les ciències i les arts, entre el subjectiu i l’objectiu, entre l’emocional i el racional… Crec que el seu enfocament dient que també s’ha de fer servir la imaginació per entendre la natura és una cosa que falta en el debat actual sobre el canvi climàtic.

I li ve d’aquest grup de joves pensadors rebels que viuen a Jena. Tots posen la imaginació al centre del seu pensament. No implica que reneguin de la raó, compte. Això és molt important. No dic que tot hagi de dependre de les emocions, però crec que no es tenen en compte en el debat actual.
Hi ha científics i polítics que no paren de bombardejar-nos amb estadístiques, projeccions i xifres, que són molt importants, no dic que no, però trobo a faltar que es parli de la natura.
Perquè el que van fer els i les joves del Romanticisme va ser donar-nos una explicació filosòfica a una cosa que tots sabem: la natura ens pot curar, la natura ens consola, ens dona felicitat, la natura apel·la a una cosa que no és racional.
Crec que també necessitem poetes, artistes, músics, escriptors per ajudar-nos a sortir d’aquest embolic. Perquè hi ha moltes maneres de convèncer algú que faci alguna cosa i les xifres i les projeccions no estan fent efecte pel seu compte. Crec que cal alguna cosa més, i et poso un parell d’exemples perquè vegis que no estic fantasiejant.
Per exemple, fa uns anys, a Anglaterra, la BBC va produir un documental anomenat “El planeta blau” i, en un dels episodis, hi ha una escena en què un albatros dona menjar plàstic al seu pollet. Va ser una imatge tan impactant que va provocar un canvi de llei a Anglaterra.
Els supermercats tenen prohibit donar-te bosses de plàstic, s’han de pagar. I ha reduït considerablement l’ús de les bosses de plàstic. Ja sabíem que el plàstic és dolentíssim, però l’impacte visual de l’escena va ser el que va calar més.
27:59 Un altre exemple és que tots sabem com és de perjudicial la producció de carburants, els combustibles fòssils, per al medi ambient, però, de vegades, la imatge d’un ocell cobert de petroli és el que fa que ens parem a pensar. Crec que aquest enfocament més artístic, creatiu, emocional, imaginatiu d’abordar el tema avui és clau. Per mi, està relacionat directament amb la forma que tenia en Humboldt de fer ciència.
A mi em va inspirar molt perquè jo abans pensava que les arts i les ciències havien de ser independents i ell em va ensenyar que no han d’anar les emocions, la imaginació, les arts i les ciències cadascuna pel seu costat, que es poden unir. I no per això la ciència passa a ser esotèrica ni errònia.

Susana Mañueco. Entenc que gran part d’això és degut al context d’en Humboldt. Crec que a tu et va quedar clar quan vas viatjar a Jena i vas estudiar aquest grup de gent del qual en Humboldt en formava part. Què va passar en aquesta ciutat? Què vas trobar a Jena que va propiciar tot això?

Andrea Wulf. Mentre em documentava sobre en Humboldt, vaig escriure un capítol sobre l’amistat entre en Humboldt i Goethe, el poeta més famós d’Alemanya, que vivia a Wiemar i passava molt de temps a Jena. Són molt a prop les dues ciutats. Com deia, mentre em documentava a Jena, passejava pels carrers i veia plaques commemoratives a les cases amb noms importantíssims del panorama filosòfic i líric alemany. Era com: “Mare meva, vivien tots en aquesta ciutat diminuta?”. Tenia quatre mil cinc-cents habitants, era una ciutat universitària molt petita. I em vaig adonar que hi van viure a la mateixa època, així que volia saber per què. I vaig descobrir un grup de joves rebels, homes i dones, pensadors, poetes, filòsofs, que van canviar la nostra manera d’entendre’ns nosaltres mateixos, el món i la natura. Van posar el jo al centre del seu pensament, però també van redefinir la nostra relació amb la natura. Van parlar del vincle entre nosaltres i la natura. L’extraordinari d’aquell lloc era que formava part del Sacre Imperi Romà Germànic. Alemanya a finals del segle divuit no era una nació unificada sinó un compendi d’un munt d’estats.
Un avantatge inesperat era que costava molt aplicar la censura a Alemanya. Jena tenia la sort que la universitat depenia de quatre ducats saxons diferents sense ningú realment al comandament i els catedràtics podien fer el que volguessin, bàsicament.
Aquest fet va atreure gent amb una ment liberal com Friedrich Schiller, un famós dramaturg a qui van empresonar al seu estat natal per la seva obra de teatre revolucionària “Els bandits”. La gent com Schiller va ser com un imant per a les generacions més joves i tots volien estar en aquella ciutat.
Va acabar sent un lloc de pas on la gent anava i venia. Un quart dels nadons nascuts a Jena en aquella època va néixer fora del matrimoni. Era un grup de gent jove rebel que es va acabar coneixent com “els joves romàntics”. Van canviar radicalment la nostra manera de veure’ns nosaltres mateixos i el món. Tot i que crec que ara no ho entenem del tot així. Si anéssim a un restaurant o una cafeteria aquí fora i li preguntéssim a la gent què creuen que és el Romanticisme, no hi hauria dues respostes iguals. Dirien que si eren gent solitària en boscos a la llum de la lluna, que feien declaracions d’amor apassionades, que si estaven en contra de la raó, que si sopars a la llum de les espelmes… Però per als joves romàntics de Jena, el Romanticisme era una cosa molt radical, molt complexa i molt dinàmica. Perquè per a ells era com una frontera transcendent. Ells, en Humboldt inclòs, van ser els qui van unir les arts i les ciències, van unir la humanitat i la natura i van donar a la imaginació un lloc clau en el seu pensament. En certa manera, hauria d’haver escrit el llibre nou abans que el d’en Humboldt perquè va ser el que va passar abans que en Humboldt marxés.

Susana Mañueco. Aquest grup de joves romàntics llavors, els teus “Magnífics rebels”, m’encanta el títol, per cert; dius que ens van aportar aquesta visió de la natura i la humanitat, però si haguessis de resumir les cinc idees principals d’aquests rebels magnífics, què diries?

Andrea Wulf. Que difícil. Crec que el primer és que van posar el jo al centre del pensament i el jo s’hi ha quedat, la llibertat del jo. Per bé o per mal. Ens hem convertit en una societat obsessionada amb el jo i allò que ens envolta. Hi ha fins i tot una generació anomenada la “generació jo”. Però, i això és molt important, mai no van contemplar aquest autoalliberament com una cosa egoista. Van promoure l’autoalliberament per crear una societat millor on la gent fos lliure. I sempre van defensar que la llibertat comporta obligacions morals.
La llibertat ens permet decidir com comportar-nos i què fer. La llibertat ens eleva per sobre dels instints bàsics. Però la llibertat comporta una obligació moral. La pandèmia n’és un gran exemple. Molts de nosaltres vam renunciar als nostres drets bàsics pel bé comú. Altres no ho van fer i van anteposar la seva llibertat individual. La clau per mi aquí són dues qüestions: “Qui soc com a individu?” i “Qui soc com a membre de la societat?”. Això és una cosa molt important al llibre. La tensió entre el lliure albir i l’egoisme.
Un altre aspecte clau d’això crec que és la importància de l’art. El que parlàvem del fet que l’art pot canviar moltes coses. I també potser com n’és d’important treballar junts.
Era un grup de joves rebels que es reunia en una de les cases. Treballaven junts, reien junts, menjaven junts, discutien, estaven d’acord que no havien d’estar d’acord… Hi havia molt de rebombori, moltes argumentacions.
Però, alhora, em sembla tremendament important que actualment reunim gent de diferents disciplines. Sé que allò interdisciplinari sona a clixé, però quan els vaig investigar hi havia científics, poetes, dramaturgs, assagistes, filòsofs… Es van reunir i es van replantejar moltes coses i van posar en dubte moltes altres. No tenien per què estar d’acord. Una altra clau crec que és que els revolucionaris no necessiten armes. Amb les paraules n’hi ha prou. Crec que, per mi, això va ser una de les grans revelacions mentre escrivia el llibre. La Revolució Francesa va ser l’espurna d’una cosa molt més gran. No va ser només una revolució política, sinó que, quan la Revolució Francesa va declarar que tots som iguals, va prometre un nou ordre social. Un ordre social basat en… idees, en la llibertat.

Gràcies a això, la filosofia va baixar de la torre d’ivori del pensament elitista i va arribar a les ments de la gent corrent. I la gent es va adonar que les paraules tenen molt més poder que els reis i reines i les armes.
Crec que els filòsofs es van adonar que podien canviar el món perquè van veure com a França sorgia un estat a partir d’una idea. Segur que va ser un moment molt potent. Els amics de Jena en parlaven. De com els va animar a escriure i pensar que l’art podria canviar el món. Un dels punts clau per mi és la importància de l’art. Tots van viure la Revolució Francesa. Tots van donar suport a la Revolució Francesa. Però sota Robespierre, van començar a rodar caps. A alguns, a molts, els aterrien aquests excessos de la Revolució Francesa. I Friedrich Schiller va escriure un article en una de les seves revistes literàries on deia que pensava que els francesos potser no eren prou madurs per a la igualtat i la llibertat.
Ho va explicar com que, si bé la Il·lustració, que s’havia centrat en la raó, la racionalitat i l’empirisme, havia aportat molt de coneixement; no havia fomentat la capacitat de destriar entre el bé i el mal. Deia que això només ho podia fer l’art. L’art, l’estètica i la bellesa es van convertir per a ells en la manera de fer que la gent fos més madura moralment. Quan parlaven de moralitat no es referien a ser fidel al teu cònjuge o en temes de sexualitat, perquè en aquest aspecte eren tots una mica esbojarrats. Per ells, l’art, l’estètica i la bellesa eren la clau per a les societats moralment immadures. No només l’art. La bellesa no era només una cosa bonica i decorada, era la clau per a una societat millor.

Susana Mañueco. Això és l’increïble dels teus llibres. Es veu molt clarament que les ciències, les humanitats i les arts es complementen. Si ho apliquem a la situació actual, crec que hi ha consens sobre la importància de les ciències, sobretot després de la pandèmia; però no em sembla tan evident pel que fa a les humanitats. Sento que les releguen a un segon pla. Quin creus que és el paper de les humanitats i què hauríem d’aprendre dels magnífics rebels?

Andrea Wulf. És una molt bona pregunta perquè, no sé aquí, però a Anglaterra, els departaments d’Humanitats a les universitats estan havent de tancar. Els estan reduint i em sembla una catàstrofe. Pensa en la vacunació durant la pandèmia. Tothom ho pintava com a exemple perfecte dels científics treballant en equip i de col·laboració internacional. Ciència. Ciència. Ciència. Però llavors va arribar el moment de debatre si es podia obligar la gent a vacunar-se pel bé comú de la societat. Aquesta és una qüestió ètica i per això calen filòsofs i gent que sàpiga de principis ètics, moralitat i totes aquestes coses. La ciència pel seu compte no hauria donat resultat, calia recórrer a les humanitats per equilibrar-ho. Necessitàvem que treballessin junts. Per mi, aquesta és la lliçó que podem aprendre dels joves romàntics. No només eren uns joves romàntics que creien que les emocions eren importants i udolaven a la lluna i altres coses. Van unir la raó, la imaginació i les idees morals.
40:19 Aquesta és al meu entendre la base de la nostra societat, que puguem pensar lliurement. És una cosa a la qual ara mateix pràcticament estem renunciant de forma voluntària. Hem donat per fet molt de temps que podem pensar lliurement, que tenim llibertat d’expressió, que podem decidir les nostres vides; però si mires al teu voltant, no és del tot així.
Tenim ciberatacs interferint en les eleccions, un tsunami de mentides que no ajuda gens a tenir criteri… Fa poc, per exemple, als Estats Units, el Suprem va anul·lar la sentència Roe contra Wade i les dones ja no poden ni decidir sobre l’avortament i el propi cos. Crec que estem en un moment en què les llibertats que vam obtenir a finals del segle divuit estan en perill i perdent força. Ens correspon a nosaltres lluitar per la nostra llibertat individual.

Susana Mañueco. M’agradaria aprofundir en el concepte de col·laboració perquè quan parlaves d’en Humboldt has dit que tenia interès a escriure per al públic general i democratitzar el coneixement. Quan has parlat dels magnífics rebels, has dit que eren gent de diverses disciplines i la seva col·laboració era sorprenent. Crec que actualment un dels principals obstacles és que la gent treballa com a petites illes, sobretot a les ciències, les humanitats i la investigació. Com podem aprendre a col·laborar i a crear grups interdisciplinaris?

Andrea Wulf. No sé com se’n podria aprendre, però sí que crec que demostren la importància que té. En Humboldt, per exemple, estava en contacte amb tothom. En Humboldt va escriure cinquanta mil cartes i en va rebre cent mil. Sempre estava debatent amb altres científics. Fins i tot abans, ja existia la República de les Lletres al segle disset durant la Revolució científica. Hi havia científics treballant en equip. Crec que ara tenim molts exemples de col·laboració entre científics i de treball en equip. Jo tinc una beca de recerca a l’Institut de les Ciències de la Complexitat de Santa Fe i és un lloc increïble on hi ha científics de tot el món, però també hi ha politòlegs, físics quàntics… Hi soc jo, que soc escriptora. És un lloc fascinant on la gent va a parlar i a intercanviar idees. Crec que sí que s’està donant això. Internet també ens ajuda a comunicar-nos. Però crec que el problema ara mateix és que si no fem alguna cosa extrema aviat, ens quedarem sense planeta en què puguem col·laborar junts. Serem molts menys en un segle si continuem així.

Susana Mañueco. He de confessar una cosa molt important per a mi. Tinc dues filles, de catorze i nou anys. I en criar-les, m’he adonat de com n’és d’important tenir referents femenins a la vida i en camps com les ciències, la història, l’art… Tot i que les coses estan canviant, és molt frustrant veure com s’han invisibilitzat les intel·lectuals al llarg de la història. Al teu llibre, redescobreixes algunes d’aquestes dones. Qui van ser?

Andrea Wulf. Gràcies per fer aquesta pregunta perquè va ser una de les grans alegries que em vaig emportar mentre escrivia el nou llibre, “Magnífics rebels”, que hi havia dones extraordinàries i fortes en aquest grup de Jena. Permet-me que te’n parli. La Caroline Böhmer, la Caroline Michaelis Böhmer Schlegel Schelling. Portava el cognom del seu pare i dels seus tres marits, però es negava a cenyir-se al paper que la societat donava a les dones. Es va casar jove. Va néixer el mil set-cents setanta-tres, es va casar jove, va quedar vídua amb vint-i-quatre anys. Després es va fer amb els revolucionaris alemanys i la van empresonar els prussians per donar suport a la Revolució Francesa. A la presó, va descobrir que estava embarassada després de tenir un embolic d’una nit amb un soldat francès de divuit anys. Tot això en una època en què estar tot sol en una sala amb un home ja era un escàndol. Després es va casar amb l’August Schlegel, se la va emportar a Jena i es va convertir en el cor del panorama de Jena, dels joves romàntics. Mentre em documentava per al llibre, de vegades se l’esmenta, però només com la musa. Se sol descriure les dones de finals del segle divuit que es feien amb aquests homes intel·lectuals com les seves muses, però eren molt més. Era el nucli intel·lectual del grup, era l’editora de la revista literària, va traduir setze obres de Shakespeare amb el seu marit, que encara són l’edició de referència a Alemanya, escrivia ressenyes signant com el seu marit…
45:54 Generava debat, demanava opinions, va perfilar el pensament dels seus amics i va trencar les convencions socials. Va ser una dona extraordinària. I n’hi ha algunes més, a les quals se les ha deixat fora de la història. M’ho vaig passar molt bé rescatant-les perquè, quan llegeixes les cartes, i hi ha milers i milers de cartes, descobreixes el que van fer en realitat.
Perquè els seus noms no apareixen als llibres que van ajudar a escriure. Per exemple, a la revista literària no posa que la Caroline Schelling contribuís de cap manera, però a les cartes descobreixes que en Friedrich Schelling, per exemple, es queixava que retallava els seus assajos.I aleshores t’adones que ella era l’editora. Contribuïa, però amb el nom del seu marit. Cal rascar molt, però acabes trobant aquestes històries i tornes les dones al lloc que els correspon a la història.

Susana Mañueco. Andrea, has dit que en Humboldt era una enciclopèdia i crec que tu també ho ets. Tens un punt de vista molt especial, i has estat molt generosa en compartir-ho amb nosaltres a través dels llibres. Ha estat un privilegi xerrar amb tu. Moltes gràcies.

Andrea Wulf. Gràcies per convidar-me.