“En tecnologia, la solució no és prohibir, sinó conèixer el teu fill”

María Zabala. Soc la María Zabala, periodista i autora del llibre ‘Ser pares a l’era digital’.

María Luisa Sánchez-Calero. Hola, María. Soc la María Luisa. Soc professora a la Facultat de Ciències de la Informació de Madrid. Gràcies per haver vingut a aquest programa.

María Zabala. Gràcies. Gràcies, María Luisa. Encantada de ser aquí.

María Luisa Sánchez-Calero. María, som aquí per conèixer una mica més del tema del qual recentment has publicat un llibre, ‘Ser pares a l’era digital’. Ens agradaria, si us plau, que ens comentessis, que ens parlessis, sobre quins són els problemes principals que has trobat i que les famílies necessiten conèixer sobre aquest aspecte.

María Zabala. Fixa’t que quan vaig començar a escriure el llibre dubtava de l’enfocament. Perquè treballo setmanalment amb famílies, amb pares, mares, amb docents i amb estudiants i, efectivament, ens preocupen a tots moltes coses, més als adults que als menors d’edat. Però a mesura que anava escrivint el llibre m’anava adonant que no volia escriure una cosa que fos un conjunt de consells sobre com educar a l’era digital o quina mena de passos seguir per fer les coses bé educant a l’era digital, sinó un llibre que tingués a veure amb què significa, què representa per a nosaltres ser pares i mares avui en el marc d’aquesta societat digital. Aleshores, crec que aquest matís és important, perquè tots som diferents. Cada família és un món. Fins i tot dins de la mateixa família, cada nen és un món. I crec que és important diferenciar el com educar del que representa, per als pares i mares, ser pares i mares avui dia. Perquè som pares, però també som adults que desenvolupen unes vides professionals o que tenen una vida personal on la tecnologia ha irromput amb enorme força. Lògicament, en el desenvolupament d’escriure el llibre i de cada dia de treball amb famílies o amb estudiants, doncs t’adones que ens preocupen a tots les mateixes coses. Ens preocupa l’impacte que massa tecnologia pot tenir sobre la salut i el benestar dels nostres fills, sobre les seves relacions, sobre les seves maneres d’entretenir-se, sobre el desenvolupament del seu pensament i dels seus coneixements. Ens preocupen moltes coses.

I jo volia fer una reflexió sobre com intentar que estiguem menys preocupats, però més ocupats, no? Perquè, al final hi ha, com dic jo, diverses paraules que ens impacten tant als qui som pares i mares, als adults en general, en tot allò que té a veure amb la família i la tecnologia, que ens falta temps per reflexionar en silenci sobre què podem fer cadascú a casa. Hi ha molt de soroll. D’una banda, s’informa molt sobre la relació entre els infants, els adolescents i la tecnologia. I aquest soroll de vegades és contradictori. Llegeixes notícies molt diferents en una mateixa setmana i no saps realment quina és la millor decisió que pots prendre a casa. Ens afecta molt també la nostàlgia per la nostra pròpia infantesa i adolescència. Volem que els nostres fills tinguin aquesta infància autèntica de la qual en tenim un record meravellós. Però ni totes les infàncies van ser meravelloses ni els nostres fills poden tenir la mateixa adolescència que vam tenir nosaltres. A partir d’aquesta nostàlgia hi ha molts prejudicis: prejudicis personals, prejudicis entre famílies. Jutgem moltes altres famílies pel que deixen fer als seus fills amb la tecnologia. Prejudicis generacionals molt derivats de la nostàlgia que et comentava. Prejudicis globals, no? Perquè al final vivim en un moment en què hem adoptat la societat digital, però alhora reneguem d’ella, perquè ens adonem que la nostra privacitat se’n ressent, el nostre cara a cara se’n ressent o moltes de les coses a què estàvem acostumats se’n ressenten. Jo proposo primer una reflexió i després un recorregut per alguns aspectes que crec que són importants, no tant pensant en els nens i els adolescents com en els pares i les mares.

María Luisa Sánchez-Calero. Quines preguntes et fan els pares relacionades amb aquest tema sobre les noves tecnologies i quines altres preguntes no et fem els pares que t’agradaria i que són rellevants realment que et pronunciéssim?

María Zabala. Bé, jo crec que a les famílies, els pares i les mares, tenim moltes coses en comú. Tu ets mare? Tens fills? Jo tinc tres fills, i tu?

María Luisa Sánchez-Calero. Jo també tres.

María Zabala. Bé, doncs segur que ens fem en molts casos les mateixes preguntes. És igual l’edat que tinguin els nostres fills, pel que fa a la seva relació amb la tecnologia. Lògicament, coincidiran més si les edats s’acosten, no? Però la meva experiència, per mi mateixa amb els meus fills i als tallers amb famílies, les preguntes que més em plantegen són sempre preguntes molt absolutes: quant de temps de pantalla és massa temps de pantalla? Com evito que el meu fill es faci addicte als videojocs? Com evito que la meva filla estigui pendent dels “likes” i dels seguidors, i aconsegueixo que s’adoni de què és el que és veritablement important? Com evito que el meu fill consumeixi continguts inadequats a Internet? Per exemple, estàs amb un grup de pares o mares i et plantegen que estan preocupats per l’ús que estan fent les filles de TikTok, per exemple, o dels seus fills amb un videojoc concret que estigui molt de moda. Però posarem l’exemple de TikTok, que és una xarxa social d’enorme popularitat entre els adolescents, també preadolescents i, en alguns casos, fins i tot menors molt per sota d’aquestes edats. Estan preocupats pel que les seves filles estan veient a TikTok. La meva resposta a això sempre és que la solució no és ni continuar deixant que facin servir TikTok, ni necessàriament només recórrer a un control parental per evitar que passin massa temps a TikTok, ni prohibir TikTok. Del que es tracta al final és de conèixer la teva filla, parlar amb la teva filla i tenir una idea de què és el que està fent a TikTok.

TikTok és un univers molt gran, com pràcticament totes les xarxes socials i totes les plataformes digitals. I aquí hi ha continguts, com dic jo, que no són necessàriament d’alta qualitat o que no aporten cap valor, però hi ha un altre tipus de continguts. No és el mateix una noia d’11 anys que estigui veient balls suggerents, que una noia de 14, que cada vegada que entra a TikTok es dedica fonamentalment a veure vídeos de la comunitat a TikTok, que es diu BookTok i que fa recomanacions de llibres de literatura juvenil. Perquè no és igual. Estem parlant d’una nena més gran, lectora, que veu contingut sobre lectura, o una nena molt més petita que simplement es fica a l’aplicació per veure balls. Aleshores, quan ens preocupa un entorn digital en concret, crec que el més important és el doble exercici de conèixer el nostre fill, en aquest cas la nostra filla, i conèixer aquest entorn. Què és el que està fent ella allà dins? Amb qui s’hi està relacionant? Està publicant continguts? Quin valor dona a la interacció amb altres usuaris? I sé que sembla molt teòric, però en realitat és un exercici tremendament pràctic, perquè és asseure’s amb la teva filla i tenir aquesta conversa mentre veus com utilitza l’app. Però, per fer això, l’actitud que tu has de tenir com a pare o mare no és de: “Estic preparadíssim per al sermó” i per dir-li: “Però per què veus això? Per què perds el temps amb aquests vídeos?”. Sinó per, realment, deixar que ella navegui i tu veure quina és aquesta experiència i saber si realment t’has de preocupar i, per tant, actuar, o si pots deixar que continuï tenint cert grau d’autonomia, en funció del que li hagis deixat fer fins aquell moment en altres entorns digitals també. Aleshores, són preguntes molt tancades que busquen una resposta molt concreta. I, d’alguna manera, això té a veure no tant amb el fet digital com amb el tipus de societat en què vivim, no?

Som molt garantistes, busquem garanties. Busquem solucions a curt termini i volem com una recepta de coses que puguem complir… En el fons no tinc clar si per educar bé o per sentir que ho estem fent bé com a pares i mares. Després, les preguntes que em plantegen més són preguntes molt absolutes i que persegueixen garanties. I potser en aquest tema de la tecnologia i els nostres fills ens hauríem de fer preguntes que mirin cap a dins. Perquè crec que la tendència, i és una mica una de les raons per les quals em vaig asseure a escriure, la tendència és que posem tot el focus en allò que la societat digital fa amb nosaltres. I no posem tant el focus en allò que nosaltres podem fer, i, de fet, fem adults i nens, amb la tecnologia que està a les nostres mans. Preguntes, en el cas dels nostres fills: Com són els meus fills? Com estan en aquest moment? Quin és el seu caràcter? Quin tipus de tecnologia els he deixat fer servir fins ara? Per a què la utilitzen? Quan no la fan servir, què fan? Com influeix la seva edat? Quin tipus de família som? Quin és l’entorn del meu fill? Com és a l’escola? Com està ell psicològicament? Com està físicament? Quines són les seves aficions? Hi ha aficions que tingui que es puguin potenciar en entorns digitals, o totes les que té són difícils de mantenir a través d’activitats connectades? Crec que són preguntes més difícils i per això ens costa molt fer-les. Jo mateixa amb els meus fills, malgrat que se suposa que hauria de ser molt més profunda, em trobo moltes vegades centrant-me, doncs això, en el temps: “Si ja portes tant de temps, crec que ja n’hi ha prou per avui”. Però crec que és molt més important pensar en la seva edat, el seu caràcter, com estan, en el seu context, en les seves circumstàncies, perquè això marcarà la diferència, com la marca amb nosaltres. No hi pot haver la mateixa experiència d’educació digital en una família on els pares utilitzen molta tecnologia, que en la que no utilitzen tecnologia. No serà ni millor ni pitjor paternitat o maternitat, però l’experiència serà diferent. Les preguntes han d’apel·lar a les persones, no als dispositius, les xarxes socials, les apps.

María Luisa Sánchez-Calero. Un dels capítols que més m’ha fet reflexionar és aquell que parla sobre els hàbits digitals. Parles de quantitat, de qualitat i de companyia. Ens podries indicar i donar alguns exemples sobre això?

María Zabala. Crec que, jo mateixa com a mare, però crec que en general, ens centrem tant quan els nens són petits a gestionar el temps de pantalla, el famós temps de pantalla, i quan arriben a l’adolescència evitar que es facin mal a si mateixos o algú els faci mal des de l’exterior en termes de lleure, de relacions, de continguts inadequats, que se’ns oblida que no estem treballant gairebé sempre gaire bé el tema dels hàbits, dels costums. Cosa que en altres parcel·les de l’educació fem sense dubtar gaire. Que es rentin les dents, que demanin les coses “si us plau”, que interioritzin que cal menjar de tot, no sé… Costums a cada casa en funció de les nostres conviccions o la nostra manera de ser. Efectivament, el tema dels hàbits és tremendament important, perquè, si ho penses, a què s’acostumen els nostres fills pel que fa al seu ús de la tecnologia? A mirar pantalles? A fer alguna cosa amb pantalles? A casa es parla sobre què es fa amb les pantalles? Es comparteix temps digital en família? I, si es comparteix, quins tipus d’activitats són més enllà de, per exemple, veure una pel·lícula o el capítol d’una sèrie? Quins graus d’autonomia tenen els nostres fills? A quin grau de llibertat s’acostumen a mesura que estan creixent per prendre decisions pel que fa a descarregar-se una app, a gestionar el dispositiu, a donar-se d’alta i crear perfils a les xarxes socials? A què s’acostumen? Aleshores, el tema dels hàbits és fonamental. Parlo de quantitat perquè, efectivament, encara que potser per a mi, personalment, no és el punt més important, crec que sí que és important. Cal mesurar d’alguna manera quant de temps dediquem a la tecnologia, especialment en el cas dels nostres nens i adolescents, especialment en el cas dels nostres nens més petits.

Però també cal parar esment a la qualitat, a, com si diguéssim, els ingredients d’aquell temps de pantalla. Què estan fent. I pensar una mica amb quin criteri es decideix a casa que els nostres fills utilitzin tecnologia. És perquè ells ho decideixen? És perquè ho decidim nosaltres? És perquè els va bé a ells, pel tipus d’activitat que faran o és perquè ens va bé a nosaltres? Quin tipus de continguts els convidem a consumir? Quin tipus d’activitats digitals els animem a provar, conèixer, aprendre? És molt important que ens centrem en la intenció de l’ús de la tecnologia per part dels nostres fills a mesura que estan creixent. I és molt difícil que, si ja tenim adolescents, vulguem fer en mitja hora un recorregut de creació de bons hàbits si no hem invertit en aquests hàbits des que eren més petits. Això no vol dir que la batalla estigui perduda, però lògicament hi ha uns anys en què la influència d’uns pares sobre els seus fills és molt més gran respecte que ens miren com si fóssim el centre de tot, no? I estan molt més disposats a acceptar que formem part de les vides digitals. Quan els nens són petits, fonamentalment utilitzen tecnologia per veure vídeos, o per jugar amb apps o amb videojocs. I ja. Aquest és l’hàbit a què s’acostumen majoritàriament. I quan creixen incorporen la presència a xarxes socials o en apps de missatgeria instantània. Però realment ens estem deixant moltes altres coses. Al llibre ho comparo amb les hamburgueses. Per posar-te un exemple. No és el mateix prendre’s una hamburguesa sol a casa un divendres, perquè has suspès i has d’estudiar, perquè dilluns recuperes, en el cas d’un adolescent. I t’estàs prenent la teva hamburguesa sol, mort de la tristesa i de la frustració, que prendre aquesta hamburguesa en acabar els exàmens amb tots els teus amics en un restaurant, celebrant que tots heu aprovat i que passareu un estiu fantàstic.

És una hamburguesa, però el context i la circumstància no és la mateixa. Al final ens hem de centrar no només en el temps, sinó també en la qualitat, no només dels continguts, sinó de la intenció del que facis amb la tecnologia. I en la companyia. Això no vol dir que estiguem sempre mirant per sobre de l’espatlla a veure, controlant què fa el teu fill amb una pantalla, no? Perquè al final tampoc no es tracta d’això, sinó que formi part de la conversa, durant o després o abans, què és el que està fent el teu fill amb aquesta pantalla que tu has ficat a la seva vida, perquè els nostres fills entren en contacte amb el món digital a través nostre, i és una enorme responsabilitat que hem d’assumir, i tenir converses sobre aquest tema. Lògicament, en el tema dels hàbits hi influeix moltíssim l’exemple. I per mi aquest és un tema transcendental. Jo sé que es parla moltíssim de l’exemple que donem els pares i les mares en termes d’activitat digital, gairebé sempre com a mal exemple, oi? Donem mal exemple perquè tenim el mòbil a taula o perquè sempre estem mirant el mòbil, o perquè ja no tenim converses cara a cara, o perquè els deixem fer servir moltes coses abans d’hora. Però jo crec que no donar mal exemple no és el mateix que donar bon exemple, i crec que es pot donar bon exemple fent servir tecnologia. Quan els teus fills et veuen connectat a un dispositiu, quan et veuen a les xarxes socials, quan et veuen utilitzant el mòbil, què et veuen fent? Et veuen ajudant algú, aprenent alguna cosa nova, millorant el teu missatge, ajudant-te a tu mateixa, gestionant alguna cosa que anirà en benefici de tota la família? Parlar sobre això també. Parlar sobre el mal que aporta la tecnologia a la teva vida. Si t’estresses i t’aclapares, comences a sentir-te insegura. Jo tinc moltes converses, en el meu cas concret amb la meva filla mitjana, que és adolescent, sobre com m’estressa moltes vegades en xarxes com Instagram el fet de veure mares perfectes que arriben a tot i que tot sembla meravellós a les seves vides. Fins i tot jo que als meus quaranta i escaig tinc clar que cap vida és perfecta. Però jo li reconec que això a mi de vegades em fa sentir malament amb mi mateixa. I crec que aquestes converses són importants, igual que les converses en positiu, perquè hi ha xarxes socials o plataformes digitals que m’ajuden a ser millor professional i fins i tot a ser millor mare.

María Luisa Sánchez-Calero. María, què en penses, en relació amb això, dels influencers?

María Zabala. És un tema curiós, però realment no és tan diferent del que nosaltres, a la nostra joventut, podíem tenir per referents. Jo crec que totes les generacions tenen referents i, en funció de com sigui la societat en aquell moment, aquests referents arribaran als seus seguidors de maneres diferents. A través d’una revista, a través de pel·lícules, a través de la televisió i ara també a través de les xarxes socials. Crec sincerament que els adults estem una mica envaïts per un prejudici per defecte cap al concepte dels influencers, quan en realitat hi ha influencers que potser no aporten res, però hi ha influencers amb aquesta etiqueta que aporten contingut meravellós a la xarxa. Crec que quan els nostres fills escullen els seus referents a mesura que creixen i arriba un moment en què els seus únics referents no som nosaltres, ni els seus professors ni els seus amics, sinó persones de l’exterior que aconsegueixen arribar-los a través d’un missatge, crec que és bo que fem l’exercici de provar de saber qui són aquestes persones. No al detall, però sí de més o menys tenir una idea de quin tipus de missatge estan transmetent de manera que, si ens agrada, el puguem potenciar i, si ens disgusta, el puguem reduir, rebaixar l’impacte que pugui tenir en els nostres fills. D’altra banda, el concepte d’influencer és tan gran que inclou a dins un munt de terminologies i influències diferents.

Cada xarxa social té, com si diguéssim, un apel·latiu: el “TikToker”, l'”Instagramer”, el “YouTuber”… És molt diferent un “influencer” que ha arribat a tal perquè, per exemple, està molt ficat al món dels videojocs i llavors mou tota una comunitat i tota una indústria al voltant de partides de jocs, al voltant de competicions i que, en definitiva, a més, per com funciona el mercat, que no és diferent del mercat de la fama d’altres èpoques, sinó simplement associat a la societat en què vivim, acabem parlant de noms propis amb molts diners, amb un estil de vida i tots assumint que els nostres fills volen ser influencers de grans. Tot i això, després les enquestes ens diuen que no necessàriament els nens volen ser influencers. Hi ha molts que continuen volent ser futbolistes i tampoc tinc clar que ho puguin aconseguir. En definitiva, potser perdre aquest prejudici per defecte i fer un exercici per saber, aquestes persones en què es fixen els nostres fills, qui són i què expliquen. Perquè la realitat és que saber qui són els influencers dels teus fills, siguin els seus influencers l’Ibai Llanos, el Jaime Altozano o la María Pombo, ens donarà molta informació sobre qui són els nostres fills i què els agrada, i quins missatges estan rebent de l’exterior.

Aleshores, si no els deixem seguir ningú, perdem l’oportunitat d’aportar. I si els deixem seguir a qualsevol i no ens importa qui siguin, perdem l’oportunitat d’aportar. De nou és, no tant com educar, sinó què vol dir ser pares. Ser pares avui a la societat digital significa que és més que probable que els nostres fills, si juguen a ‘Minecraft’, segueixin a ‘Minecraft’; o, si els agraden els videojocs, segueixin a gamers o sàpiguen què és un caster i tu no sàpigues ni què és un gamer ni què és un caster, i hagis de fer l’exercici d’aprendre. I jo em trobo amb moltes mares i molts pares, i jo mateixa, que la resposta és: “Però què m’estàs dient, María? Si a mi ja no em dona la vida. Com em puc posar a aprendre alguna cosa nova si a mi no em dona la vida?”. Bé, jo crec que els pares som molt més resilients, com diuen ara, del que pensem. Que des del minut u en què ens convertim en pares ens posem a aprendre i ja no parem. Aleshores crec que sí, que cal trobar el temps també per a tots aquests aspectes del món digital. I crec que el punt en concret dels influencers és fonamental que sapiguem qui els atrau. Perquè poden ser els típics, dels quals se’n parla més…

María Luisa Sánchez-Calero. Sí.

María Zabala. O poden ser altres. I això també et donarà una pista important sobre qui és el teu fill i com és.

María Luisa Sánchez-Calero. María, acabes de mencionar un altre tema molt interessant, el dels videojocs. És un tema també que als pares, que a les famílies, els preocupa molt en el doble sentit, no? Tant si som molt permissius amb tots els títols que hi ha o tot el contrari, som menys permissius, els deixem utilitzar-los menys i causem potser l’efecte contrari als nostres fills. Què penses tu sobre aquest tema?

María Zabala. Els videojocs són, en primer lloc, una indústria que mou milions d’euros en tot el planeta. Aleshores, d’alguna manera, el seu impacte a la societat en general i a la vida familiar en concret, doncs lògicament és indubtable. Entre altres coses perquè representen un lleure de qualitat en moltíssimes ocasions. Jo crec que és important, quan som pares, entendre que els videojocs formen part de l’oci dels nens i adolescents d’avui dia i que no hi ha un problema que un videojoc ocasionarà de la nit al dia. I això ho dic perquè, efectivament, si bé és cert que l’Organització Mundial de la Salut reconeix el trastorn per addicció a videojocs després que s’hagi produït un període llarg de simptomatologia, això no vol dir que els nostres fills per tocar un dia una consola es facin addictes. D’altra banda, portem molts anys, dècades ja, d’ús de videojocs amb molts adults avui que han estat gamers en dècades anteriors i que no tenen grans traumes ni han tingut grans problemes i són persones tan raonablement normals com jo. A partir d’aquí, si tenim fills i entra a l’equació el tema dels videojocs, bé perquè ells ho demanen, bé perquè nosaltres volem plantejar-ho, crec que el que és important és, per una banda, tenir en compte com són els nostres fills.

Un nen impulsiu no sabrà perdre tan bé com un nen més calmat, per posar-te un exemple. Un nen molt social, amb molts amics, amb molta activitat esportiva, que li encanta l’activitat física, probablement triga molt més a tornar-se sedentari per culpa dels videojocs, mentre que un nen que ja sigui molt sedentari, doncs si el deixes sense control davant de la consola, probablement continua davant de la consola fins que tu li diguis que s’aixequi i l’apagueu. Aleshores, com són els nostres fills. D’altra banda, triar el joc. Hi ha entitats internacionals que ens ajuden a tenir informació sobre aquest joc que el teu fill vol utilitzar o que tu vols regalar. Quin tipus de continguts té i quin tipus de conductes incita, per a quina edat està recomanat… No? Quina mena d’activitats es poden plantejar en aquest joc. També esbrinar la manera de joc. Si es juga en línia. És a dir, si jugues a través d’Internet o és un joc que simplement jugues com abans a la pantalla i jugues tu i ja està, o entren a col·lació altres jugadors. Si aquests jugadors podran ser elegits de manera aleatòria i el teu fill acabarà jugant amb un desconegut o podrà triar amb qui juga i, per tant, jugarà probablement amb amics seus, coneguts del que nosaltres anomenem “vida real”. Tenir en compte el dispositiu en qüestió també. Una consola portàtil el teu fill la podrà portar a qualsevol lloc i una consola connectada a una televisió no la podrà portar a qualsevol lloc. Saber també que les consoles tenen possibilitats de configurar control parental perquè no sigui massa el temps d’ús o perquè s’estableixi que el jugador, per exemple, és menor de 13 o 12 anys i, per tant, hi ha unes condicions d’accés a determinats jocs diferents segons l’edat.

I saber també que el món del videojoc ja no és el joc només. Com deia abans, és un univers en què el nen juga, en què el nen veu com juguen altres, juga amb altres, comenta amb altres mentre juga, comenta amb altres mentre altres juguen, veuen retransmissions de partides que fan altres, encara que ell no estigui jugant… És un univers molt més gran que el nen simplement jugant i que després hi ha fins i tot plataformes, per exemple, com Roblox, que no són un videojoc, sinó una plataforma plena de jocs en què fins i tot l’usuari pot crear el seu propi joc i també permeten opcions de control parental. De nou, jo sé que tu estàs pensant que és molt difícil aprendre tot això i saber tot de tot. Jo no crec que calgui saber-ho tot de tot. Jo, dels meus tres fills, dos són homes, i això ho especifico perquè encara avui són més els nois que juguen a videojocs que noies. I de fet, les noies que juguen es troben amb molts obstacles a l’hora de ser respectades, com passa en altres entorns de la societat. Hi ha aquesta àrea en què tu ets més especialista, la de la inclusió, que encara ens falla. Però jo tinc dos barons, un molt poc jugador de videojocs i un altre molt més jugador de videojocs, amb caràcters diferents que, lògicament, el petit m’ha demanat mil vegades poder tenir el videojoc que s’anava posant de moda, però que mai no vol deixar de jugar al videojoc que des de fa temps és el seu videojoc favorit. Aleshores… Perquè apel·la a unes aficions que té fins i tot quan no està davant d’una pantalla. Era un gran constructor amb peces de Lego. És força natural que li agradi ‘Minecraft’ perquè es tracta de construir universos amb blocs i amb peces.

Aleshores, quan un joc es posa de moda, com ha passat fa uns anys amb ‘Fortnite’, per exemple, què és el que passa? Que el missatge que se’ns transmet a les famílies és, com et deia al començament de tota la conversa, molt contradictori. Dilluns llegeixes que ‘Fortnite’ és l’heroïna del segle XXI i tu dius: “Jo això ho he de prohibir”. I dijous llegeixes que els videojocs com ‘Fortnite’ poden ajudar a desenvolupar la intel·ligència espacial dels nens. Aleshores, dius: “Bé, li deixaré que jugui amb ‘Fortnite'”. Després dissabte llegeixes que és molt violent i que els videojocs inciten a la violència. I el dilluns següent llegeixes que la darrera evidència científica diu que no, que els videojocs no inciten a la violència. Aleshores tu, al saló de casa teva, dius: “Què faig amb el meu fill i què faig amb ‘Fortnite’?”. Doncs has de quedar-te al saló de casa teva, mirar el teu fill i assabentar-te de què va ‘Fortnite’. Jo no soc una defensora de ‘Fortnite’, en absolut, però no és el videojoc més violent que ha passat per les consoles de les cases espanyoles en els darrers anys. Al final es posa de moda un tema i sembla que és la principal preocupació. Si realment ens preocupa que un videojoc faci que el nostre fill es torni violent, haurem de mirar el nostre fill i per què creiem que es pot tornar violent i veure’l jugar a aquest videojoc o a un altre, i veure si realment cada vegada que li demanes que pari, això es converteix en la fi del món. Això per què passa? O quin tipus d’emocions viu el teu fill quan està davant de la consola jugant una partida amb amics en línia o presencial en companyia? Crec que no és tant deixar-se endur pels titulars com informar-se sobre el joc i conèixer el teu fill o la teva filla.

María Luisa Sánchez-Calero. Són moltes les vegades que ens plantegem si fem un bon ús a l’hora de publicar una fotografia dels nostres fills a les xarxes socials, perquè potser els estem exposant massa a aquestes. Aleshores, doncs la pregunta és: fem un bon ús d’aquesta funció a publicar, no publicar, quan publicar?

María Zabala. Crec que aquesta pregunta té una resposta molt difícil, i per això de vegades em sorprèn que des de diferents entorns es donin respostes molt absolutes, com si compartir o no compartir imatges dels nostres fills estigués absolutament bé o absolutament malament. Lògicament, compartir sense solta ni volta la imatge dels nostres fills, que lògicament si són petits especialment no serà amb el seu consentiment, perquè no li preguntaràs al teu fill: “Et sembla bé que posi aquesta foto teva en aquesta xarxa social?”. Fer-ho sense solta ni volta no té gaire sentit, especialment si no som conscients, com sol ser el cas, del que implica publicar alguna cosa a Internet. Se’ns diu constantment que allò que un puja a Internet deixa de ser teu, perquè fins i tot en el nostre petit buit que tenim en una xarxa social que de vegades pensem que és nostre, no és nostre, és de la xarxa social. I això té molt a veure amb el fet que els termes d’ús de cada aplicació, plataforma o xarxa social que utilitzem estan explicats de manera que, francament, no ens queden moltes opcions més que acceptar. Igual que passa amb les “cookies”. És a dir, hi ha moltes coses que estan a les nostres mans com a ciutadans digitals, però moltes altres estan a les mans de les plataformes i, per tant, dels reguladors. I és molt difícil protegir-nos nosaltres com a usuaris si no ens acompanyen les mateixes plataformes i els reguladors. En el cas concret de publicar imatges dels nostres fills a Internet, en general, a xarxes socials en concret, jo no m’atreveixo en cap cas a donar un consell a ningú. Jo mateixa tinc fills i de vegades comparteixo imatges d’ells. És cert que intento que siguin fotos d’esquena, habitualment tant a la meva web com a les meves xarxes els anomeno amb pseudònims, no amb els seus noms reals.

I, a partir que arriben a una edat, en el meu cas el petit té onze anys, amb la qual cosa ja també amb ell i amb els grans, parlo de quan vull publicar una foto on surten, per què la vull publicar. I crec que aquest és el quid de la qüestió: la intenció. Si estem explicant alguna cosa al món sobre els nostres fills, i m’és igual realment que sigui una foto o un comentari, per què ho estem fent? Pensarem en qui ho llegirà o qui ho veurà, però sobretot, per què ho estem fent. I això va amb una reflexió, potser una mica més profunda. Moltes vegades aquest fet que compartim la imatge dels nostres fills a Internet, encara que deriva en el fet que utilitzem la seva imatge i, per tant, els creem l’inici d’una empremta digital de la qual ells encara no en són amos perquè no han decidit publicar aquesta imatge, no ho fem tant per ells com per nosaltres. Potser en el camp concret de la maternitat i la paternitat, de vegades utilitzem la seva imatge o parlem sobre ells de manera que ens puguem sentir millors pares. Si jo publico una foto de la meva filla llegint i poso: “La meva filla està llegint”, doncs el missatge implícit és “la meva filla llegeix”, que és una cosa bona, i jo he aconseguit que la meva filla llegeixi, no? Tot i això, si el meu fill està jugant amb la consola i li he dit tres vegades que pari i no ha parat, jo no li faig una foto davant de la consola, llevat que ho faci per dir: “El meu fill és incapaç de deixar la consola”.

Ja estic envaint la seva privacitat. Però sobretot si no ho faig és perquè no vull semblar pitjor mare, perquè el deixo jugar amb la consola. No puc presumir que el meu fill sigui un gran gamer o un crac amb el videojoc de torn. Crec que hem de fer un exercici els adults per pensar què compartim a Internet i tenir un punt potser més gran de discreció. Ara es parla molt… Bé, ja des de fa temps, sobre privacitat. Hem de ser més conscients d’aquest tema, perquè de moment ningú altre ho farà per nosaltres. I en el cas dels nostres fills, almenys pensar amb quina intenció estem compartint aquesta imatge. No és el mateix una mare que publiqui una foto del seu fill perquè és el seu aniversari i li digui: “Feliç aniversari, amor, en compleixes 12. M’has fet tremendament feliç en tots aquests anys”, per posar-te un exemple. Que una mare que publiqui la foto del seu fill amb una ampolla d’aigua per dir: “Aquesta marca d’aigua és la millor que pots beure perquè et sentiràs molt millor”. Aquí, a més, estàs utilitzant…

María Luisa Sánchez-Calero. Sí.

María Zabala. La imatge del teu fill amb una finalitat comercial, oi? Afirmar que tots els pares i mares que comparteixen la imatge dels seus fills a les xarxes són pitjors pares, em sembla una mica injust, però sí que crec que cal una reflexió col·lectiva de tots, de fins on publicar i, sobretot, amb quina intenció. Jo és cert que amb força freqüència repasso les meves xarxes, sobretot en les que hi ha fotos, per mirar de trobar-me a mi mateixa en el moment aquell que vaig publicar aquesta foto en què se’ls veu i preguntar-me: “Per què? Ho vaig fer per mi, ho vaig fer per ells, ho vaig fer per algú, perquè ho veiés?”. I crec que és important fer-ho. Encara que sigui a posteriori, fixa’t.

María Luisa Sánchez-Calero. Buscar el sentit.

María Zabala. Buscar el sentit i buscar la intenció. Per què ho estem fent? Per què estem…? Als meus fills els dic molt, i als tallers amb estudiants, els dic que hi ha una frase en anglès, que realment no sé si té una traducció en espanyol, que diu: “It’s not my story to tell”. No? “No és la meva història, així que jo no la puc explicar”. Aleshores jo sempre dic als meus fills que la seva presència a xarxes socials ha de… A Internet en general, però a xarxes socials en concret, ha de ser per parlar-ne. O per parlar de causes que a ells els resultin properes o experiències que a ells els resultin properes. No per parlar dels altres, no? Aleshores jo mateixa he d’aprendre la lliçó si vull fer-ho bé.

María Luisa Sánchez-Calero. Parlant amb altres pares també, doncs sempre ens sorgeixen altres dubtes. I és que els nostres fills, igual que els teus, han nascut en aquesta era i se’ls anomena “nadius digitals”. Què en penses de tot això? Com ho veus? Està realment ben definit?

María Zabala. El terme de “nadius digitals” el va encunyar l’escriptor i divulgador Marc Prensky el 2001. Parlava de nadius digitals en oposició a migrants o immigrants digitals, tractant de diferenciar els que ja havien nascut en societat digital, i fixa’t si les coses han canviat des del 2001, i els que havien nascut abans. Jo crec que des de fa uns anys aquesta terminologia comença a desdibuixar-se, però es continua parlant de nadius digitals, igual que es continua parlant de noves tecnologies quan realment no són tan noves. Potser podem parlar d’intel·ligència artificial com una cosa més nova, però moltes de les coses de les quals parlem quotidianament ja no són noves tecnologies. Els nostres fills són nadius de l’era digital, perquè han nascut en un món on ja existia Internet i com a nens que són, o adolescents, tenen una predisposició positiva, una curiositat latent per provar coses noves. I provaran de passar el dit per una pantalla, provaran de desbloquejar un mòbil, provaran de crear-se un perfil en xarxes socials, provaran d’intentar descarregar-se una aplicació, provaran una partida d’un videojoc… Ells provaran. No tenen por de provar. Els que hem arribat a això després i hem viscut altres coses abans, donem a “guardar” en un document 20 vegades perquè no volem que se’ns perdi i se’ns esborri. No? Ells no tenen aquesta sensació que alguna cosa es pot perdre perquè no han viscut allò que nosaltres hem viscut. I aquesta és la realitat que ells coneixen, no? A partir d’aquí, pensar que això significa que saben més de tecnologia, doncs és força curiós, però sobretot té un efecte, per mi, tremendament injust. És a dir, es parla molt de la bretxa digital quan parlem de pares i fills. Ells són els nadius digitals i a nosaltres això ens ha agafat grans.

Això em passa constantment als tallers, a les sessions amb famílies. Els pares, particularment els pares, em diuen que això els ha agafat ja grans i que això els ve molt gran i que els seus fills en saben més. Aleshores, efectivament, hi ha moltes vegades que els nostres fills desenvolupen trucs o ho toquen tot amb intuïció i aprenen més de pressa a fer les coses. Igual que un nen, generalment, aprèn més de pressa a anar amb bicicleta que un adult que per primera vegada puja a una bicicleta. La realitat, quan fas activitats amb estudiants, és que no saben com funciona la tecnologia. No arriben a entendre què hi ha darrere de la pantalla que utilitzen. Tot això, com es crea i quines interaccions hi ha al darrere. Igual que nosaltres moltes vegades tampoc ho sabem, ells no saben què és el que fa cada app que tenim instal·lada als nostres smartphones. Els nostres fills, la majoria no saben programar. De fet, tenim una generació de nens i joves més consumidors de tecnologia que mai, però menys creadors de tecnologia que mai. Hi havia més gent que sabia desentranyar codi de les màquines que existien aleshores, imagina’t, als 90, que adolescents que sàpiguen avui realment programar una màquina. I això és curiós perquè…

María Luisa Sánchez-Calero. Això no el converteix en expert.

María Zabala. Per descomptat. Però, sobretot, en allò que no són experts, María Luisa, és en la vida.

María Luisa Sánchez-Calero. És clar.

María Zabala. És a dir, en interessos creats, a identificar les intencions que pugui tenir algú, en allò que pot representar la publicitat, per exemple, un contingut amb interès publicitari. No tenen experiència en les relacions interpersonals. Aleshores, d’alguna manera es miren en nosaltres. Abans parlàvem de l’exemple i crec que el primer hàbit que es creen els nostres fills en termes de convivència amb la tecnologia és la nostra pròpia percepció. Els nostres fills ens veuen sempre renegant de tot el que és digital, perquè “mare meva, això és un horror”, o ens veuen sempre usar-lo perquè “mare meva, això és meravellós”? Aquest és el primer hàbit que es crea als nens. Però sobretot aquesta bretxa digital, la bretxa que hi ha d’accés. Hi ha gent que no té els mitjans per accedir a la tecnologia que el pot posar al nivell dels altres. I hi ha una bretxa digital també en termes d’ús, coneixement i capacitació. Però aquesta bretxa generacional de la qual es parla quan parlem de nadius digitals crec que s’utilitza injustament, perquè el que fa és separar-nos. Hi ha una accepció al diccionari de la Reial Acadèmia de la Llengua que contempla “bretxa” com “una escletxa per la qual alguna cosa perd seguretat”. I jo crec que quan els pares rebem com un trepant el missatge que els nostres fills són nadius digitals i que saben molt de tecnologia, perdem seguretat. I jo em trobo amb una gran falta de legitimitat entre pares i mares que no dubten quan els diuen als seus fills que cal menjar de tot o que cal fer esport perquè és bo, o que cal demanar les coses “si us plau”, perquè això és de bona educació.

No tenim dubtes en això. Però tenim tots els dubtes del món a l’hora de plantejar normes o plantejar certa regulació o prendre certes decisions pel que fa a la convivència entre els nostres fills i la tecnologia. I és perquè pensem que ells en saben més. Bé, doncs ells no en saben més. Tenen més curiositat i més predisposició i, per tant, així que provin, aprendran molt de pressa. Però un pare, una mare, que es posa a aprendre, també aprendrà. I jo crec que hi ha molts pares i mares… Potser no dels nascuts als 60, que hi haurà més desnivell, o fins i tot als 70, que hi haurà cert desnivell. Potser fins i tot als 80. Però ja ens apropem a moments en què els mil·lenials són pares, i ells han crescut amb Tuenti o amb MySpace, o amb plataformes digitals en què feien moltes coses que es continuen fent avui dia. Aleshores la bretxa serà sempre generacional, com jo la vaig tenir amb la meva mare i la meva mare amb la seva mare. Però no és estrictament digital.

María Luisa Sánchez-Calero. Un altre tema que ens preocupa, i a mi especialment com a mare d’un noi amb discapacitat intel·lectual, és si realment els temes que tu al teu llibre, els temes que menciones al teu llibre, es poden aplicar també a ells? A l’aprenentatge d’ells, a l’educació d’ells, a la formació i altres. Són nois que també han nascut en aquesta era digital i que s’estan acoblant com els seus germans. Tu dius i tu parles: “No és la tecla, és la persona”. Què penses sobre aquest tema?

María Zabala. Penso, efectivament, i de cor, que és la persona. És a dir, la tecnologia no és neutral. Està dissenyada per mantenir-nos enganxats i perquè continuem utilitzant-la. Però sí que crec que hi ha una diferència a l’hora de fer-la servir. Per la intenció que comentàvem abans; pel temps, és clar; i per la persona que un sigui. La comunitat científica ja fa anys que, des d’abans d’Internet, amb la televisió, analitza l’impacte de la pantalla sobre, per exemple, el desenvolupament cognitiu dels nens i estableix diferències quant als impactes. I això s’ha traduït també, s’ha anat portant a l’impacte de la resta d’activitats digitals o de temps de pantalla avui dia, i és cert que hi ha una advertència que cal fer i és que els teus fills no seran més llestos per veure coses en una pantalla, o per utilitzar xarxes socials, o per jugar amb apps en una tablet. I, de fet, certes de les conclusions d’estudis majoritaris el que ens diuen és que hi pot haver un impacte negatiu en aquest desenvolupament cognitiu als estàndards normals en funció de les edats. I això es dona també, per exemple, en nens amb discapacitats, no? No és tant que la pantalla creï el problema, sinó que per estar davant de la pantalla el nen deixarà de fer altres coses que són les que realment estimularien l’avenç del seu desenvolupament cognitiu.

Al camp de les discapacitats, que ara recordi, sé que hi ha evidència i estudis, per exemple, en el camp del trastorn de l’espectre autista, en el camp de les altes capacitats. En el cas concret, per exemple, de la síndrome de Down, s’estableixen les mateixes conclusions respecte a això que et comentava del desenvolupament cognitiu, no abusar del temps de pantalla pensant que… Perquè, efectivament, proporciona un temps de calma, perquè el nen està entretingut, no hi haurà impacte negatiu si aquest temps és excessiu. Crec que al final, per qui és la persona, la clau està en l’equilibri. En buscar un equilibri entre els avantatges i els desavantatges. En funció de la discapacitat hi pot haver un impacte positiu de l’ús de la tecnologia digital, per exemple, a l’aprenentatge visual o a les facilitats per a la comunicació interpersonal. Potser no cara a cara, però sí amb persones que estiguin a una distància. I sobretot, sobretot, entendre que tecnologia no és només xarxes socials. No és només xats i no és només xarxes socials típiques. Tecnologia és apps per saber on ets i saber com tornar a casa. Tecnologia és aplicacions o dispositius per mesurar-te les funcions vitals que és important que tinguis controlades. Tecnologia digital és plataformes on pots trobar gent que experimenta les teves mateixes situacions i, per tant, sentir-te acollit i trobat i reconegut en una comunitat. La tecnologia aporta moltes més coses que les xarxes socials. El fet de ser una persona, discapacitada o no discapacitada, marcarà quina és la clau d’aquest equilibri. És fàcil? No, però no crec que la tecnologia en si mateixa hagi de representar tot el que és dolent o tot el que és miraculós en una persona. Crec que segons aquesta persona caldrà establir les pautes. De moment, la ciència també recomana l’equilibri.

María Luisa Sánchez-Calero. I ja per acabar, m’agradaria saber quins són aquests cinc passos importants que al teu llibre expliques sobre l’era digital.

María Zabala. Crec que el primer pas és entendre l’època en què creixen els nostres fills, que no és la mateixa època en què vam créixer nosaltres. La nostra infància no existeix. Apropar-nos als nostres fills per entendre què vol dir ser nen i adolescent avui dia, que no pot significar exactament el que nosaltres volem que signifiqui, no? Entendre’ls. El segon punt és assumir la responsabilitat que tenim com a pares i que no podem delegar en altres perquè eduquin els nostres fills. No tot és culpa dels altres. Hem d’assumir la responsabilitat, ser els seus referents també digitals, si podem arribar a aconseguir-ho, perquè tinguin un mirall també on mirar-los. Tenint converses i donant, sobretot, exemple, com et deia. Almenys a través de la reflexió. El tercer punt seria estar disposats a aprendre coses noves. A desaprendre el que ja donem per cert. A fer l’exercici de reflexionar i a aprendre sobre molts d’aquests conceptes nous de la societat digital, que potser és important que sapiguem no només pels nostres fills, sinó per nosaltres mateixos, que som usuaris de tecnologia. I estar disposat a aprendre és un gran exemple per als nostres fills i una estupenda eina per acompanyar-los mentre creixen en una societat tremendament intervinguda per la tecnologia.

El quart pas seria comunicar-nos millor amb els nostres fills en tot el que té a veure amb aquest món digital. És a dir, parlar més sobre tecnologia a casa. I parlar més sobre tecnologia a casa no vol dir que els donem molts sermons només, sinó que els escoltem parlar sobre les seves aficions digitals. No significa només que els renyem quan tenen equivocacions, quan no paren amb la consola o quan publiquen alguna cosa regular a les xarxes socials, sinó que quan fan alguna cosa bé a Internet, quan prenen bones decisions digitals, també els afalaguem i els reconeguem el mèrit. I per últim, normalitzar la tecnologia. Normalitzar la tecnologia no vol dir ni donar barra lliure de wifi ni prohibir les pantalles. Significa integrar la tecnologia a la resta de l’educació que donem als nostres fills a casa en funció dels nostres valors i creences o conviccions. Deixeu de mantenir la tecnologia en un nínxol a part i incorporeu-la a la resta de l’educació. Perquè al final el que els nostres fills necessiten és el nostre orgull si fan un gol en un partit de futbol o si guanyen una partida al seu videojoc favorit. Necessiten la nostra escolta si ens diuen que volen ser físics quàntics o que volen ser influencers. Els nostres fills necessiten la nostra companyia mentre fem una passejada pel camp o veient l’últim episodi d’una sèrie al sofà de casa. Els nostres fills necessiten el nostre exemple mentre llegim o mengem fruita, però també mentre fem servir xarxes socials. I els nostres fills necessiten el nostre afecte amb una abraçada o amb un “like”. I, al final, si deixem de separar parcel·les i entenem que ens necessiten a nosaltres en un món que ja no és només analògic, estarem fent el pas més important.

María Luisa Sánchez-Calero. Bé, hem arribat fins al final. Ha estat un plaer compartir aquesta xerrada amb tu. Una xerrada tan instruïda com aquesta que a molts pares ens beneficiarà, no només el teu missatge, sinó també el llibre que llegirem amb atenció i espero que ens ajudi a normalitzar aquesta tecnologia digital amb els nostres fills.

María Zabala. Moltes gràcies. Ha estat un plaer.