“La dansa em va canviar la vida”

Elisa Carillo. Darrere d’aquestes sabatilles hi ha una gran història. Molts anys de feina, de disciplina, però sobretot de molt amor i molta passió. I és el que els vull explicar el dia d’avui. Em dic Elisa Carrillo, soc mexicana. Vaig néixer a l’Estat de Mèxic, al municipi de Texcoco. I la meva carrera com a ballarina, ara soc primera ballarina de l’Òpera de Berlín, va començar amb molt poca edat. Quan tenia cinc anys vaig descobrir el món de la dansa i ha estat un viatge meravellós. Tot va començar com una nena que fa alguna cosa perquè simplement li agrada. Vaig descobrir això pels meus pares, que em van donar l’oportunitat de fer classes de ballet. I a aquella edat ells només veien que m’encantava moure’m, que m’encantava presentar-los alguna cosa a casa. Simplement era com una necessitat que veien dins meu de poder expressar-me. M’encantava sentir la música. I sense adonar-me del que podia passar a la meva vida, vaig conèixer aquest meravellós món. Sense saber què podia passar, sense saber la força que té la dansa, sense saber com em podia transformar.

Quan tenia vuit anys vaig entrar a l’Escola Nacional de Dansa Clàssica de l’Institut Nacional de Belles Arts. I després de diversos anys d’estar estudiant la carrera com a ballarina i de passar moments bonics, moments tristos, moments de molt d’ensenyament, arriba l’oportunitat de poder volar. Rebo una beca per anar-me’n a estudiar a Londres, Anglaterra. I, sense pensar el que significava, simplement vaig seguir el que deia el meu cor, que era agafar aquest avió i començar un viatge que, de fet, em va portar fins on soc aquí, fins on soc amb vostès. Ha estat un viatge meravellós. Vaig deixar Mèxic, vaig arribar a un altre país, a un altre continent, amb altres tradicions. Vaig començar la meva vida sola, a poca edat, a descobrir, a continuar treballant al món de la dansa, però també a descobrir el que era fer la teva vida i no tenir ningú al teu voltant. Però era una aventura que jo no em volia perdre. I el moment en què decideixo deixar el meu país i sobretot la meva família i els meus éssers estimats va ser una cosa que m’ha marcat molt. Però crec que va ser el moment que, com a ésser humà, t’adones que hi ha una passió tan gran dins del teu cor que és molt forta i t’ajuda a trencar barreres i a treure força per lluitar per aquest somni.

Ara que hi penso, era molt nena per saber el que passaria dins meu, però va ser aquesta necessitat, aquesta passió, aquesta força, la que em va empènyer a quedar-me i a lluitar dins de tot el que enfrontava, sense tenir cap idea d’allò que podia passar. Després d’estar a Londres, rebo l’oportunitat de treballar a Alemanya per primer cop. Quan tenia divuit anys em contracten al ballet de Stuttgart, una companyia que era per a mi un somni que no em vaig poder imaginar mai. I comença un viatge meravellós, un viatge en què vaig aprendre moltíssimes coses, no només idiomes, sinó també tot el que significa realitzar-te com a ésser humà, com a dona, començar a construir la teva vida, a lluitar pels teus somnis, a passar moments molt difícils on de sobte no saps cap on anar, com fer-ho. I després de diversos anys d’estar en aquell lloc a Alemanya, on vaig tenir moments bellíssims, però també moments en què vaig caure i vaig haver d’aprendre a aixecar-me, aconsegueixo arribar a Berlín. I canviar de ciutat, canviar de companyia no va ser gens fàcil, però aquest somni d’aconseguir ser una ballarina i trepitjar grans escenaris del món era molt fort i sempre em va ajudar a continuar.

Van passar molts anys des que me’n vaig anar de Mèxic. He estat més de la meitat de la meva vida fora. I després de molta feina i de molt esforç, aconsegueixo el somni de tornar-me primera ballarina, la qual cosa sempre va estar a la meva ment, però crec que de vegades un somnia coses i ni tan sols sap si es realitzaran. Aquest somni hi era present, però crec que tot l’ensenyament que vaig tenir durant aquests anys, el viatge, l’entrenament dia a dia, les presentacions… Tot el que m’anava donant durant aquests anys em va fer tan feliç en tots els sentits que crec que el moment d’arribar a ser primera ballarina era una cosa que jo veia tan llunyana… Perquè per a mi l’experiència de ja estar en aquests escenaris, d’estar vivint el que somiava tant, ja era l’assoliment d’aquell somni. Diguem que aquesta categoria per a mi… En algun moment vaig pensar que no arribaria, perquè per mi ja amb el fet d’estar vivint tot això n’hi havia prou. Era una cosa molt gran, més del que m’hauria pogut imaginar. Però va arribar aquell dia, mai ho oblidaré. Va ser un dia molt, molt important per a mi i per als meus éssers estimats, per al meu Mèxic que tant estimo. Perquè crec que alguna cosa que m’ha donat molta força i m’ha ajudat a fer-me també és saber d’on vinc.

Ser d’un altre lloc m’ha ajudat a sobresortir. I aquestes arrels tan fortes i tan marcades que tinc m’han ajudat a poder tenir molt clar què és el més important a la meva vida. Crec que tota l’experiència que he tingut al meu país la tinc molt marcada i soc algú que estima el seu Mèxic moltíssim, l’estimo. Els records que he viscut al meu país m’han donat molta força per tenir clar què és el que vull, a tenir també molt clar d’on vinc i qui soc, perquè després de tants anys lluny, de vegades et pot passar això, que sents que no saps d’on vens. I per mi ha estat una cosa que, gràcies a l’amor i al suport de la meva família i els meus éssers estimats, he tingut molt clar, ho he tingut molt present i ho sento realment al meu cor. Després que arribo a ser primera ballarina, venen moltes coses. De vegades crec que pensem que quan un arriba a assolir el somni ja tot és bonic i tot és meravellós. I sí, és bonic, però hi ha una gran feina al darrere. I aleshores comença una tasca encara més gran, més responsabilitat, més pressió, més dedicació, més desig de millorar, de fer millor la teva feina, de poder gaudir cada dia.

I sorgeix aquest desig també de, no només gaudir aquest moment, sinó també de «Què puc fer?». Què puc fer per compartir el que estic vivint? Ja sent primera ballarina es dona l’oportunitat de tornar al meu país, de poder-me presentar, de portar aquest art tan bell al públic de Mèxic i, amb tot el que estic vivint, aconseguir posar un granet de sorra per canviar les coses que crec que al món ens fan falta. Arribar a la part més profunda de l’ésser humà, al cor. Perquè l’art a mi m’ha canviat la vida i crec que és una cosa que no hem d’oblidar com a éssers humans. Ara estic gaudint de la meva carrera. La dansa també em va portar a conèixer l’amor de la meva vida, a sentir-me estimada, a poder descobrir altres tradicions, a ser mare i a sentir-me feliç per aquesta oportunitat que estic tenint de començar un somni i poder estar aquí amb vosaltres. Justament tot això ve en aquestes sabatilles que en algun moment eren molt petites. En algun moment jo mateixa a l’escola volia parar-me en puntes, i amb les meves amigues ens posàvem paper, cartó, el que es pogués per tenir aquesta sensació de pujar a les sabatilles i de saber què era ser una ballarina.

Ara ho tinc molt clar. Ara sé tot allò que implica: cada any, l’esforç, l’amor, les llàgrimes, que impliquen posar-te unes sabatilles i trepitjar un escenari. Estic feliç de poder ser aquí amb vosaltres i compartir-vos aquesta part d’una carrera meravellosa que moltes vegades la gent no coneix perquè veuen la bellesa de la dansa. Veuen, diguem-ne, el que tots volem veure, la força que tenen la dansa i l’art per transformar-nos. Però darrere de tot això també hi ha molts moments difícils que al final es tornen bonics perquè et fan un ésser humà més fort i et fan gaudir els moments màgics que es donen a l’escenari i que al final són aquests moments a la vida els que crec que ens fan feliços com a éssers humans. Tots treballem, tots dediquem el nostre temps i, al final, són segons o moments de felicitat els que fan que la vida prengui molt de sentit. I per això volia compartir-los una mica d’aquestes sabatilles. I el que vostès vulguin saber, estic feliç de poder-ho compartir.

Nadia. Hola, Elisa, em dic Nadia i admiro moltíssim la teva història. No conec gaire sobre la dansa. Què diries a algú com jo per transmetre la teva passió per aquest art i animar-lo a conèixer més sobre ella?

Elisa Carrillo. Gràcies per la teva pregunta, Nadia. Bé, crec que, abans que res, cal provar, cal conèixer. Crec que l’art és una cosa que tothom… Està obert per a qualsevol persona. I a vegades tenim idees que potser la dansa no ens agrada o no t’hi sents proper. Però la dansa no és… En aquest sentit, jo soc ballarina de ballet clàssic, però també la dansa ha canviat. Ara també hem de ballar contemporani, tots els estils. Diguem que hi ha molts colors de la dansa. Et puc dir que la dansa arriba al més profund de l’ésser humà. Des que naixem, ens movem, tenim una necessitat d’expressar-nos. Quan estem feliços, volem ballar i moure’ns. És la manera com s’expressa l’ésser humà. Jo et puc dir que a vegades és important prendre la decisió d’acudir a un teatre, a un concert, a una exposició i intentar obrir la teva ment i el teu cor per rebre el que et poden donar. Hi ha coses que a vegades un potser… Jo he sentit milers de vegades: «És que és avorrit, és que no… Un tutú…». La dansa té milers de colors i té moltes maneres d’expressar-se. Quan tu vas a un teatre, s’obre un món completament diferent.

Primer de tot, ets en un moment on, per un parell d’hores, estàs concentrada en veure aquest món de fantasia, depenent de la presentació que veuràs, però estàs completament enfocada en això. Sempre hi ha música bella o música que acompanya les coreografies i diferents… L’escenografia… És viatjar a un altre món, és entrar en alguna cosa que no coneixes i és una manera meravellosa de conèixer una altra manera de sentir-nos. O sigui, et puc dir que crec que, en el futur, amb tota la tecnologia i tot el que està passant ara, hi haurà coses que potser de sobte tindràs màquines fent. Però tot allò que ve de l’ésser humà, totes les arts, coses que es poden fer només amb les nostres mans, amb el nostre cos, amb la nostra ment, amb les nostres idees, són coses que seran úniques. Encara que en alguns anys tinguis un robot a l’escenari, mai no serà el que pot crear un ésser humà amb el seu cos. Aleshores, jo t’invito que et donis aquesta oportunitat d’acudir a diferents estils. Potser tu vas al ballet clàssic i no t’agrada, però de sobte la dansa contemporània et pot oferir una cosa que mai no has sentit. Per què? Perquè el conjunt de música amb el moviment del cos et pot fer vibrar. Jo et recomanaria potser, per començar, dins de les grans companyies de ballet que hi ha a tot el món, buscar alguna de les presentacions dels grans clàssics com El Llac dels cignes, La Bella Dorment, Don Quixot».

Són grans ballets on pots veure el virtuosisme dels ballarins, on hi ha una història, i perquè són dels clàssics amb música de grans compositors que et poden portar a conèixer un d’aquells ballets amb tanta història i tan reconeguts mundialment. I bé, també et recomano que t’acostis a buscar funcions amb dansa contemporània. Ara hi ha tants coreògrafs amb feines meravelloses… En Nacho Duato va fer tants treballs, és un dels coreògrafs més reconeguts, al qual jo també admiro i soc feliç de treballar amb ell. Té treballs molt bonics. A Itàlia, a Alemanya, a tots els països, hi ha gent molt reconeguda. Aleshores, busca aquesta barreja de dansa contemporània, perquè ara això et pot ajudar a veure un altre estil també en què els ballarins es mouen. Hem de ser versàtils, hem de moure’ns tant en una cosa molt clàssica com «El llac dels cignes», com en quelcom completament contemporani. I jo crec que això també t’ajudarà a reconèixer quin estil s’acosta més, et pot transformar o et pot fer feliç en mirar.

Lucero. Hola, Elisa, molt de gust. El meu nom és Lucero, m’agrada el ballet i admiro molt la teva feina. Aleshores, jo volia preguntar-te: a través de la teva carrera, què has après gràcies a la dansa?

Elisa Carillo. Hola, Lucero. Et puc dir que gràcies a la dansa he après qui soc. He après milers de coses des de molt poca edat, sobretot a tenir disciplina. Crec que és una cosa molt important com a ensenyament de vida: perseverança, disciplina, entrega. Des de molt curta edat, en quedar-me sola en un altre país vaig haver d’aprendre a ser propietària del que he de fer, a tenir aquesta força de cada dia, passi el que passi, aixecar-te, anar a entrenar. Perquè crec que quan tens un somni i tens una meta clara, això implica molta dedicació. I és un esforç que has de fer en qualsevol carrera, no només com a ballarina. Qualsevol professió, qualsevol somni, implica molta feina, moltes hores de pensar què és el que vols fer. I crec que la dansa és una cosa que des de petita m’ho va anar ensenyant. És una carrera que comença a molt poca edat i que implica una feina diària. I no només físic, és tota la part de pensar què és el que faràs perquè, és clar, és una cosa que té molt a veure amb les teves emocions. Aleshores, a tenir aquesta força de com començar el teu dia, com organitzar-te, com poder tenir aquest acostament al teu cos.

Crec que la dansa m’ha ensenyat a conèixer el meu cos al cent per cent. I també, de certa manera, a ser forta físicament. No em refereixo a l’entrenament, sinó al que un pot fer amb el seu cos, fins i tot et puc dir que el dolor. Són coses on una aprèn a treballar amb dolors musculars. Són coses que una aprèn i són coses que a la vida et tornen més fort. Són tantes… He après altres idiomes, he après a comunicar-me amb persones de diferents parts del món. I crec que una cosa més important és que m’ha ajudat a veure que no importa on vagis, si fas el que estimes i ets dedicat, pots ser feliç a qualsevol lloc del món. Crec que és una cosa per mi que, al cap i a la fi, és de les coses més fortes, no? Perquè per a qualsevol persona que deixa el país sempre hi ha un moment de dubte, d’inseguretat, que et sents sol. I crec que, quan tens una passió per alguna cosa, surten les forces. I això m’ha passat amb la dansa, m’ha ajudat a estar tan feliç fent allò que faig que m’he adaptat. Crec que el poder de l’adaptació és superimportant per a… Podem ser, com a éssers humans, feliços a qualsevol lloc. Jo sé que hi ha diferents circumstàncies, però crec que un pot començar una vida a qualsevol lloc, mentre tingui inspiració i mentre tingui un somni. Gràcies.

Sofía. Hola, Elisa, el meu nom és Sofía i, igual que tu, estic perseguint els meus somnis en el que m’agrada, que en el meu cas és la música. Jo t’admiro moltíssim i sé que ets un referent per a moltes persones arreu del món i també a Mèxic. Així doncs, la meva pregunta és: quin és l’impacte de la teva carrera per promoure la dansa a Mèxic?

Elisa Carrillo. Gràcies. Gràcies, Sofía. Què va passar amb mi fa tretze o catorze anys? Va ser una cosa que sempre vaig tenir al cap. Crec que a la vida és molt important, o almenys jo ho sento així, ho penso així, no només rebre, sinó donar. A mi m’encanta donar. Jo soc més feliç donant, perquè crec que és una cosa molt bonica quan pots compartir les coses. I amb aquesta necessitat, aquest somni, aquest desig de poder compartir, em vaig adonar que podia fer això al meu país. Podia compartir l’experiència de vida i tot allò que estic aprenent, amb les noves generacions. Perquè vinc d’un país meravellós on també hi ha molts problemes, on també puc dir que fa molts anys la gent ni tan sols veia la dansa clàssica com una carrera professional. I totes les carreres d’art, alguna cosa que tingui a veure amb art, sempre s’han vist com una cosa que no et pot donar un futur. I amb aquesta necessitat i amb aquest desig de compartir-los que sí, que pots ser feliç, que pots tenir una carrera, pots viure estimant l’art, era una de les metes que tenia i que encara tinc tenint. Aleshores, vaig pensar: què puc fer perquè la gent respecti la dansa? Perquè també donin l’oportunitat als seus fills que puguin estudiar alguna cosa que no és una carrera com la típica que vas a la universitat.

I vaig tenir l’oportunitat de fer gales, de començar a fer classes, de començar a parlar i he tingut el suport per poder fer que això vagi creixent. Tinc ara una fundació, que la meta que té és promoure la dansa i l’art al meu país i a tot el món, però sobretot ara específicament a Mèxic, perquè és on crec que ho necessitem. Les joves generacions necessiten veure altres coses a la vida. Tenim un país meravellós, però també hi ha moltes coses que a les noves generacions no els permeten veure la llum. I no veuen l’art com una altra mena de vida, com un altre camí per ser feliços. Aleshores, tinc una fundació i any rere any fem esdeveniments, portem ballarins d’altres parts del món, també convidem ballarins d’altres parts del meu país. I el que vull és que es converteixi com en un pont perquè hi hagi un intercanvi. També que la gent al món sàpiga que a Mèxic hi ha el ballet, que hi ha molts ballarins que tenen l’oportunitat de ballar i que ara ja hi ha molts mexicans fora del nostre país posant el nom de Mèxic a dalt de tot. Hi ha moltes possibilitats i molt de talent al país, però no han tingut l’oportunitat. Aleshores, és de les coses que estic fent amb la meva fundació. El meu marit, que també és primer ballarí i estima el meu país, i jo hem lluitat per diversos anys per aconseguir tenir això i poder any rere any donar una mica al públic mexicà l’oportunitat de conèixer la dansa, perquè justament és el que crec que ens cal.

Aleshores, aquesta és la meva tasca, aquesta és la meva feina, això és el que jo vull aconseguir. I crec que sí que hi ha hagut un canvi. Jo veig ara, quan torno a Mèxic, cada dia més interès. Cada dia veig més pares de família que acompanyen els fills. I a poc a poc, amb el resultat que van veient de mexicans a l’estranger, en grans companyies, la gent crec que sí que ha començat a veure la dansa com una opció de vida, com una carrera. Aleshores, a poc a poc estic treballant en això i espero que cada cop puguem aconseguir que la gent vegi l’art d’una altra manera. Gràcies.

Carolina. Hola, Elisa, soc la Carolina i, igual que tu, soc una dona migrant. Sorprenentment i sortosament, han arribat a mi referents, i sorprenentment han estat altres dones també mexicanes, que m’han inspirat i que han canviat una mica la meva vida. A mi m’agradaria saber qui ha estat aquest referent i què t’ha motivat… Quina ha estat aquesta inspiració que t’han donat?

Elisa Carrillo. Bé, abans que res, crec que la meva motivació ha estat el públic perquè és el que sempre he volgut. La meva mare és doctora i ella guareix els seus pacients. I crec que nosaltres, els artistes, els ballarins, hem de guarir l’ànima al públic. Aquesta és la meva feina. I quan he tingut persones al públic que arriben i em diuen: «Jo no havia vist mai una cosa així i m’ha canviat la vida. Ara entenc el sentit de moltes coses. Ara, durant aquestes hores que he estat al teatre, he pogut volar, m’he oblidat de tot». Això em motiva, em motiva a continuar treballant, em motiva a continuar lluitant per fer bé les coses, però també per aconseguir que tot aquest món que m’ha canviat la vida pugui ser part d’altres éssers humans. Crec que una cosa també important és aprendre i inspirar-te dels teus companys, de totes les persones que t’acompanyen. No m’agrada dir el nom d’una o dues persones, perquè crec que durant totes les diferents etapes de la meva vida he tingut persones que m’han donat suport i que m’han motivat, que m’han ensenyat a continuar lluitant. És clar que sempre darrere hi ha la família, els teus éssers estimats.

Ara que soc mare, tinc aquesta motivació de fer-ho també per la meva filla, de treballar per ella, de ser un bon exemple. Però al final de tot és tot… Quan em poso a pensar en la meva carrera, és pel públic, és per vostès, és per la gent que ens veurà, és per la gent que busca l’art com una manera també de viure la vida, de gaudir-ne. Aleshores, crec que, al cap i a la fi, no hi ha res millor que quan un acaba una presentació i la gent t’aplaudeix i sents el reconeixement per allò que has fet, que són mesos i hores i setmanes i molt esforç al darrere… T’adones que val la pena. I això mateix et motiva, després de tot el que passa, a començar l’endemà des de zero i preparar-te per al que segueix i també a pensar a créixer i millorar.

Ana. Hola, què tal, Elisa? La meva pregunta és: com podem fer servir la dansa per fomentar la diversitat i la inclusió?

Elisa Carrillo. Hola, Ana. Bé, la dansa és per a tothom. Crec que una cosa meravellosa de totes les expressions artístiques és que tots els éssers humans som benvinguts i podem expressar-nos com ho desitgem. Jo mateixa et puc dir que quan vaig arribar de Mèxic em sentia diferent. Em sentia insegura perquè no sentia que era la ballarina que tothom tenia al cap. Jo mateixa, venint d’un altre país on el ballet no era part de les nostres tradicions, amb un altre to de pell, amb altres trets que no eren els típics trets d’una ballarina als grans vídeos, en aquella època jo veia vídeos de les grans companyies del món… Però amb els anys em vaig adonar que ser diferent era una cosa molt important, em va ajudar a sobresortir. I ara cada dia m’adono de com n’és d’important la diversitat. Al nostre món, tothom és benvingut. La dansa també transforma els éssers humans de moltes maneres. També diguem que hi ha gent que té problemes físics… De moltes menes. La dansa és medicina.

Aleshores, crec que de qualsevol manera la dansa ens permet acceptar qualsevol ésser humà. I justament la riquesa de cada ésser humà, la seva personalitat, la seva forma de ser, el que senten, el que estimen, el que somien, és una cosa que simplement enriqueix el món de la dansa i de l’art. Perquè cada ésser humà és únic, ningú no és igual a l’altre. I és clar que potser tenim la meta d’aconseguir ser com a tal persona, però al capdavall sempre seràs tu. I tu has de buscar què és l’important o quina és la teva pròpia màgia per treure-la, en el sentit de la dansa, a l’escenari o a l’espectacle on ets. I sí que et puc dir que és una cosa que jo estimo de la meva carrera, que està oberta per a tots, que tots podem expressar-nos com volem, tots som benvinguts i tots treballem per a una mateixa causa, que és brindar-li alguna cosa al públic, brindar-li alguna cosa a la nostra humanitat. Aleshores, la dansa i l’art és una manera meravellosa de donar-li la benvinguda a qualsevol persona. I crec que és una cosa que també ens ha d’importar, perquè ara és un tema que ens transformarà com a humanitat. Aleshores, el que potser la gent abans no veia en la dansa i el poder que té ara també prendrà molta força, perquè al nostre món tots són benvinguts i qualsevol ésser humà pot expressar-se i gaudir.

I justament és el mateix que un pot veure en una pintura de fa molts anys o en alguna escultura. És una cosa històrica, és que cada persona per ser diferent dona un toc especial al món de l’art i crec que és una cosa que ens dona moltíssima força als artistes. Gràcies.

Lurdes. Hola, Elisa, em dic Lurdes i soc estudiant. I la meva pregunta per a tu és: quina importància has donat tu a l’educació a la teva vida?

Elisa Carrillo. Hola, Lurdes. Bé, l’educació ho és tot. Crec que des que érem nens, tot el que ha implicat l’educació ha tingut una gran força a la meva vida fins ara. Des que era petita, tot el que vaig aprendre dels meus pares, totes les bases de la meva vida, tot aquell pilar que m’ha ofert l’educació, m’ho ha donat tot per poder ser on soc. Crec que és una cosa que, des que ets petita, ha de ser part del teu dia a dia. És una cosa que necessites com a ésser humà per créixer. És una cosa que ens fa gaudir la vida. Com més saps, com més descobreixes, com més pots llegir, com més pots preguntar i descobrir, ets un ésser humà més ric. Ric en el sentit de coneixement, ric en el sentit que pots veure la bellesa que té la vida. Crec que com més coneixement tenim, més podem adonar-nos de com n’és de meravellosa la vida. Per mi sempre ha estat molt important també la part d’una ballarina. Et parlo ara com la meva professió. No implica res més aturar-te en un escenari i utilitzar el teu cos per fer que es vegi alguna cosa maca, figures. Implica tota la part també d’educar-te. Qui ets? A qui estàs representant? Per què hi ets? En quina època es va fer aquest ballet? Què és el que la persona volia expressar?

És tot, has de tenir coneixement de tot, has d’estar educat i saber què és el que implica el que estàs fent aquí. No es tracta només de passos, és una cosa que implica preparar-te també psicològicament per fer alguna cosa. Tota la força, tot el coneixement que has de tenir per poder trepitjar un escenari. I això és una cosa que vas aprenent amb els anys, et vas educant. Crec que molts cops a la gent li importa saber si, com a ballarí, et poses nerviós en trepitjar un escenari perquè a vegades pensen que ja és una cosa molt normal. Però cada cop que trepitges l’escenari, diguem que… Hi ha nervis bons i nervis dolents. Jo els anomeno nervis d’emoció. Per què? Perquè sempre tens un públic diferent que t’està esperant i cada dia pot fallar alguna cosa perquè ets un ésser humà i perquè potser avui et fa mal l’esquena i no pots caminar bé o tens una situació personal que no et permet estar al cent per cent. Aleshores, si tu tens una educació des de petit i saps com anar-te enriquint, com arribar preparat al moment important, ja sigui com a ballarina, com a doctor, com a arquitecte, crec que tot això és una base molt forta perquè tu després puguis fer un bon treball. Aleshores, com més coneixement, com més preparat estàs, això t’ajudarà a donar un millor resultat. I al capdavall, com a ésser humà, et sents millor, et sents satisfet amb el que estàs fent.

Recordo també molt tota aquesta part de l’educació que un rep a la seva escola, durant la carrera… He tingut mestres meravellosos que potser en aquell moment jo pensava que eren dolents o que et fan sentir que no pots fer les coses perquè és part del que ells han de dir. A la dansa, dia a dia t’han d’estar dient què està malament. Nosaltres tenim el mirall tot el dia davant nostre i busquem la perfecció del moviment. Aleshores és una lluita contínua amb veure’t i amb acceptar-te i tractar que dia a dia vagis millorant i tens sempre algun mestre que està darrere recordant-te el que ha fallat. Però durant tots aquests anys de la meva carrera, tant a Mèxic com a Anglaterra, com a Alemanya, he tingut mestres de diferents parts del món i una cosa molt bonica que sempre tinc és que al final et diuen: «Surt a l’escenari i simplement sigues tu, simplement balla. Tu ja ho tens tot dins teu, tu ja ho has assajat milers de vegades». I és molt bonic quan un professor et diu això, perquè crec que sempre es vol que les coses es vegin bé perquè ells et diguin que està bé.

Però al final ells també són part del teu equip i ells, quan estan asseguts al públic, volen que et surti bé tot perquè ho fem per al públic. Crec que aquesta és també una de les parts difícils, que així que es tanca l’escenari, immediatament reps les correccions del que ha fallat. Perquè és així, es tanca i: «Això no ha estat bé, això no…». Però tinc el bonic record d’un mestre que, quan es va tancar l’escenari, simplement va arribar i em va dir: «Ha estat meravellós. Ja demà serà un altre dia i parlem, oi?». Però va ser un moment de màgia on sents que aconsegueixes les coses i que tot va estar preciós i em va deixar viure aquell moment. I l’endemà com a ballarí arribes i és de nou posar-te les sabatilles, practicar-ho tot i el que ahir et va sortir avui no et surt i és tornar a començar. Però tinc aquest record maco que en alguna de les ocasions aquest mestre va saber que, malgrat les coses que potser van fallar, perquè en cada funció pot fallar alguna cosa, em va deixar viure aquell moment. I vaig ser molt feliç i aquell dia realment vaig sentir que tot el que hem desitjat es va aconseguir.

Dona 01. Hola, et volia agrair perquè se m’ha eriçat un munt de vegades la pell i només tinc ganes d’anar-me’n a un parc a ballar ara mateix. Però, bé, jo et volia preguntar: quina creus que és la importància de les emocions a la dansa?

Elisa Carrillo. Gràcies per la teva pregunta. Les emocions ho són tot, perquè justament és aquesta màgia, és com aquesta electricitat que arriba pel teu cos. I és, diguem-ne, el que un vol, arribar al cor de tots vostès i moure alguna cosa. I no és només el nostre cos o els passos que estem fent el que pot fer que vostès sentin alguna cosa. És l’amor i l’energia que posem al moviment. Una cosa meravellosa és que de sobte hi ha un ballet clàssic que ja té una història. I simplement és una història bella d’alegria, un conte de fades, on simplement un pot anar i estar feliç i riure i recordar moments perquè és un món de fantasia. Hi ha moments on vas al teatre, els has d’expressar tot el que va sentir Julieta pel seu Romeu. Aleshores, un ha de pensar… Jo personalment m’apropo a aquells moments de la meva vida on he estimat algú, on les coses potser no s’han donat i intento sentir-ho i expressar-ho en el moviment, però sempre és per mitjà de l’emoció del que tu sents.

Hi ha dies on has de fer un ballet que no té història, simplement és moviment. Aleshores, jo he de pensar en alguna cosa que m’inspiri per moure’m. Per què aixeco el braç? Per què moc el cap? Me’n recordo d’algun moment bell de la meva vida, me’n recordo algun moment trist, depenent de la música. Aleshores tot té a veure amb les emocions, perquè és una cosa que ve del teu esperit. I no és només moviment, és el que és bonic de la dansa. És el que justament tu em dius, que vols anar a un parc perquè t’emociones, perquè sents que vols cridar o el que sigui. I és el que fem. Quan estem contents, tots ens movem molt de pressa. Quan estem tristos, immediatament et tanques. I és justament el que hem de fer els ballarins: posar l’emoció a aquest moviment. I és meravellós com el teu cos i els teus músculs t’ajuden a fer-ho. És impressionant també la memòria muscular que tenim. A vegades passen anys i no s’ha fet algun ballet i de sobte escoltes una música i aquesta sensació… És com quan olores alguna cosa i dius: «Em recorda quan era nena». Crec que a tots ens passa això. És el mateix amb nosaltres d’una altra manera. Per què? Perquè a vegades escolto la música i et juro que em passa això. De sobte el meu cos recorda, els meus músculs comencen… I dic: «Ai, aquí era així…». I el moviment del teu cos és un altre. O de cop i volta és una música molt alegre i vas de pressa. Aleshores, tot està connectat amb el teu cor.

Hi ha moments difícils també quan personalment no et trobes bé i, com diuen en anglès, «the show must go on». Passi el que passi, has de sortir a l’escenari. I són els moments on has d’aprendre a controlar les teves emocions. I arribes, et treus la roba, i es queda l’Elisa, o qui sigui la persona, es queda al teu camerino i surts a l’escenari i ho has de fer pel teu públic. Has de buscar com inspirar-te, com trobar aquesta força per trepitjar l’escenari i fer que el públic en gaudeixi. Aleshores, és tota aquesta força de controlar les teves emocions també i així i tot donar el millor de tu. Aleshores, a la dansa les emocions són molt importants. És, diguem-ne, el fil que ho porta tot.

Mayra. Hola, Elisa, soc la Mayra. Ja ens has parlat aquí molt d’aquesta disciplina. Sense ella no arriba l’ocasió. Pots aprofundir-hi una mica més i també comentar-nos quins valors i quines actituds han estat necessaris per arribar fins on ets ara?

Elisa Carrillo. Gràcies. Sí, realment crec que la disciplina és una cosa bàsica per a qualsevol professió. Els ballarins tenim una carrera curta en el sentit que s’acaba la part d’estar a l’escenari i després s’obre un altre món. S’obre una altra etapa de la teva carrera. Però són carreres molt exigents perquè a molt poca edat has de començar a decidir quines són les prioritats. Molta gent em diu si no vaig tenir una infància, si me la vaig passar entrenant-me. I jo sí que vaig tenir una infància, la vaig gaudir moltíssim, vaig jugar, però des de ben petita vaig tenir molt clar que hi havia coses que havia de passar per poder aconseguir-ne d’altres que em feien feliç, que eren el meu somni. Des de ben petita vaig començar a saber que havia d’anar a entrenar, que potser el cap de setmana hem d’anar a l’escola… A poc a poc comences a adonar-te del que implica aconseguir alguna cosa. I aquesta és una manera en què la dansa em va anar ensenyant a atendre això i no perquè era una cosa a què t’obliguen, és una cosa que tu mateixa vas entenent i, si més no amb mi, es va tornar part del meu estil de vida.

Et tornes… Saps molt clarament que necessites fer això per arribar-hi. Hi ha moltes coses que passen durant la teva carrera. T’has de dedicar al cent per cent a tota la preparació mental que necessites per estar en aquesta professió, perquè no és res més… Crec que una de les parts més difícils que tenim és… Perquè de vegades ens posem límits i això fa que… Més bé, sempre ens posem límits. Crec que cal trencar barreres per poder assolir les coses. I en una carrera com la dansa, trepitjar l’escenari té molt a veure amb el poder mental que hi pots tenir. Perquè en el moment en què estàs parat en un escenari, estàs nu davant del públic, es veu tot. Es pot llegir el que té la teva ment, el teu cor. La gent ho pot sentir des que trepitges l’escenari. Aleshores, has de tenir la disciplina i la dedicació necessària per poder controlar això, per poder parar-te en un escenari i no… Diguem que quan un arriba a l’escenari la meitat de la seva feina se’n va. Perquè ja hi ha la il·luminació, la música amb altres tempos, el vestuari, els nervis del teu «partner», o sigui, de la teva parella. Són tantes coses les que poden canviar a l’hora de trepitjar l’escenari.

Aleshores, si tu no has tingut aquesta disciplina, aquesta dedicació, aquesta constància en el que has de fer, pot arribar que aquest moment ho faci malbé tot. Crec que és una de les coses que també… L’entrenament que tenim tot el temps no és res més… Hi ha gent que em pregunta: «Però si vas ballar ahir, per què has d’anar a entrenar avui? O sigui, però ho acaben de ballar». Però és com… És el teu cos. Aleshores, és el que els comento que avui et surt i demà no et surt. I avui no has dormit bé i t’oblides dels passos. És una qüestió de tenir consciència del que estàs fent, de realment lliurar-te al cent per cent. I crec que tota aquesta part de la disciplina i la perseverança et poden ajudar a assolir les metes que et posis. Ara també… Tota la disciplina de com cuidar-te tu també, de mantenir el teu cos sa. Què és el que he de fer? Perquè no només les hores del teu entrenament són suficients per aconseguir les coses, sempre cal fer una mica més, un extra. Jo crec que això a la vida ens ajuda. No només fer el que cal, he de fer alguna cosa més per veure un canvi. Perquè crec que això també et pot ajudar a sobresortir, aquest extra que tu mateix et vas exigint. A vegades penso que pensem que arribem a un límit i no es pot més. Sempre hi ha una mica més que pots fer, un esforç més.

Sempre hi ha una dedicació que ha de venir del més profund del teu ésser, del que implica. Diguem, si avui… Si no he entrenat dos dies, és lògic que el dia que torni al teatre em costarà moltíssima feina. Aleshores, jo mateixa tinc consciència que és millor anar-hi cada dia una mica i estar tranquil·la. És com… Tu mateixa et vas programant a fer-ho. Aleshores, crec que tot això ho he après amb els anys i és una part de les que jo mateixa m’exigeixo. Jo mateixa sé quina és la prioritat i sé que si vull tenir un bon nivell, si vull tenir una presentació on pugui estar tranquil·la i gaudir del que faig, que al final és l’objectiu, que gaudeixin… Però, si jo no ho gaudeixo, vostès mai ho sentiran. Aleshores, crec que això és… Vols arribar a tenir aquest punt on sentis uns segons de, diguem… La dansa et pot donar tanta llibertat… Si vols arribar a assolir aquest punt, has de treballar molt per poder aconseguir això, perquè en trepitjar un escenari sempre hi pot haver coses que poden fallar i que fan que et desconcentris. Aleshores, com més preparat, com més ordre tinguis en la teva forma i en la teva rutina de treball, crec que pots fer molt més, la teva funció tindrà més qualitat i aquesta disciplina i tot aquest esforç que has fet es veurà molt clarament a l’espectacle que facis.

Brizna. Hola, Elisa, soc la Brizna. Molt agraïda per tot allò que ens comparteixes. A mi m’encanta ballar. M’ajuda a alliberar-me de l’estrès i sentir-me molt millor. Ens pots explicar per a tu quins són els beneficis de la dansa i el ball?

Elisa Carrillo. Bé, abans que res, és el mateix que et passa a tu. M’encanta ballar i no només ballet. M’encanta ballar de tot. M’encanta. Soc feliç. Perquè la gent pensa que, si fem ballet, potser altres coses no. A mi m’encanta la música i és una de les maneres que tinc de relaxar-me sempre que en tinc l’oportunitat. La dansa, a primera, també fa que em senti lliure. És una cosa sana. He après a conèixer el meu cos, com els he comentat, però també a adonar-me de com n’és d’important el moviment. I crec que és una cosa que a tots els éssers humans ens cal. És a dir, tenir consciència del que per al teu cos és important. Diguem que tota aquesta alegria que sents a l’hora de moure’t, a l’hora de poder saltar, córrer… Aquesta rutina d’exercici que fem, per mi és una cosa que gaudeixo molt i crec que la dansa pot fer el mateix amb qualsevol persona, no importa l’edat. Ara hi ha classes de ballet, però també de dansa general per a qualsevol persona i crec que té molts beneficis. El moviment és salut. El moviment és una cosa que els éssers humans necessitem. I crec que amb els anys… És com quan una porta no té oli. Crec que és important realment invertir en temps perquè el teu cos estigui bé, perquè t’hi sentis bé, perquè tot funcioni de la manera correcta.

Crec que és una cosa que et pot ajudar a tenir una vida sana. I no em refereixo només als ballarins que som a l’escenari i que fem molt d’exercici i que tenim la nostra rutina, no. Crec que l’ésser humà en general ho necessita perquè és part del fet que funcionem, que estiguem bé. Jo et puc dir que quan de sobte he estat ferida o per alguna raó no m’he pogut entrenar, no em sento bé. I no és perquè soc ballarina, sinó perquè a mi a vegades el cos em fa més mal quan no faig res. Crec que és una cosa que és com… Li poses oli a alguna cosa i és molt millor. És el mateix amb el cos. Les persones que conec que tenen l’oportunitat d’apropar-se a prendre alguna classe de qualsevol mena de dansa, després se senten bé, és molta alegria. Aleshores, crec que és una cosa que tots hem d’aprofitar, conèixer el teu cos i adonar-nos que és sa. És sa acostar-nos al moviment.

Gabriela. Hola, Elisa. El meu nom és Gabriela. Estic encantada escoltant-te. Em dedico també al món de la dansa i pel mateix sé de tots els reptes a què ens enfrontem en aquest meravellós món. I a mi m’agradaria saber quins són els reptes més difícils a què tu t’has enfrontat en aquesta professió respecte a la teva imatge corporal, el pes, la gestió de l’estrès, l’ansietat, el perfeccionisme… Gràcies.

Elisa Carrillo. Gràcies. Bé, tot això és part de la vida d’una ballarina, la seva figura, perquè al final estem exposats davant del públic. I crec que també és una de les coses que molta gent es pregunta: Com mengem? Com ens cuidem? O em diuen: «Tu no menges res, tu només menges fruita o amanida». I crec que és una cosa que també és important canviar, la ment de les persones que veuen el ballet com una manera de… Quelcom que pot ser perillós. Crec que és una cosa que… En el meu cas, vaig passar per diferents etapes d’aprendre com alimentar-te. Però el més important és que els ballarins professionals som atletes d’alt rendiment. Hem d’alimentar-nos de manera sana, com crec que qualsevol ésser humà. Has d’aprendre, jo personalment, a menjar de tot, però d’una manera molt equilibrada. T’has de donar els teus desitjos. Quan vols alguna cosa, pots. Però sempre per mi ha estat molt important el règim que tens d’exercici, com cuides el teu cos. És una combinació molt important. Hi ha diferents històries. Personalment, sí que hi va haver una etapa que per a mi va ser més difícil, a la pubertat, quan el teu cos està canviant. I sí, hi va haver moments de molta inseguretat.

I també puc dir que és una de les coses que fins ara he de pensar, la teva figura, perquè és part del que la professió necessita. La dansa necessita cossos bells, però cossos sans. Has de veure cossos entrenats i crec que cada persona té la seva complexió, és a dir, cada ésser humà és diferent i cadascú té la seva bellesa. Aleshores el que jo he après en aquests anys és a buscar de quina manera el teu cos es pot veure bellíssim, així com ets, amb els teus trets, amb la teva manera de ser. Com pots fer una escultura del teu cos, buscar quina és la teva millor manera de veure’t o de sentir-te. Crec que això és molt important, com et sents. El moment en què tu t’acceptes i saps: «A mi m’agrada sentir-me bé, estic entrenada i em veig sana». Això és el més important. Ara, al ballet, sí que hi ha certes coses que són necessàries perquè no balles sola, tens sempre una parella que també t’ha de carregar. Per als homes, és una professió que també té molts problemes amb l’esquena. Aleshores, com aprendre a cuidar-me per estar sana, per veure’m bé, però sense anar-me’n a l’altra banda, a alguna cosa que et pugui afectar. En algun moment a la meva carrera crec que, com totes les ballarines, passem perquè no et vols veure al mirall perquè sents que no et veus bé.

Però he tingut persones al meu voltant que sempre han estat molt bones guies i que m’han ensenyat a aprendre a equilibrar la dieta. I crec que moltes de les coses han estat també que jo vaig descobrir que per a mi el millor és, en el cas del menjar, menjar de tot molt balancejat i l’exercici. Ara, la part també de la ment, de la inseguretat, és superimportant. Sent primera ballarina també tinc fins ara moments de dubte, moments… Perquè és part del que implica aquesta carrera. Cada dia tens el mirall que és el teu amic, però també pot ser el teu enemic. Perquè pots veure alguna cosa que t’agrada o simplement crec que com a éssers humans a vegades ens aixequem i dius: «Ai, no. Avui em veig molt malament». I no t’hi vols ni veure. Però quan arribes i has de veure tot el teu cos o practiques i practiques i no et surten les coses i no t’agrada el que veus… Jo personalment no veig els meus vídeos. A mi no m’agrada veure els meus vídeos perquè immediatament veig tot el que està malament. I crec que ha estat molt important estar propera a persones que també m’han ajudat a tocar de peus a terra i saber què em pot afectar i què no em pot afectar.

Com no anar-te’n per un camí equivocat i de sobte fer alguna cosa que per al teu cos no està bé. Però he passat per moments de molt dubte i és part de les exigències: tenir un cos sa, no només per mi i no només perquè es vegi valent a l’escenari, sinó també per la parella amb qui estic ballant. Com tenir aquest respecte i com anar amb compte amb tu mateixa i acceptar el bell que té el teu cos i les coses que potser per a tu no són tan perfectes i que potser d’altres tenen. Però aleshores adonar-te que tots tenim coses bones i coses dolentes. I és clar, és una carrera que també implica energies de vegades no gaire positives d’altres persones, perquè és una carrera curta relativament i també on tothom vol ser la persona estel·lar. I encara que arribis al punt més alt, sempre pot veure algú a qui donen un nou rol i a tu no. Aleshores, com tenir la ment forta perquè, si a tu no t’escullen, no se t’acabi el món? Jo he passat per totes aquestes coses on un dia t’escullen, un dia no t’escullen, un dia ets aquí i l’altre dia no. Però com tirar endavant això? Crec que és de les coses que jo sempre he tingut o he volgut tenir clares, que la vida puja i baixa. I un dia potser ets a la glòria per a tu i l’altre dia tot et cau.

Aleshores, com aixecar-te? Crec que és de les coses que, per mi, durant tots aquests anys, m’han costat també, perquè estant sola… Ara ja tinc la meva família aquí, el meu marit i la meva filla són la meva força. Però com ho fas per estar sola i aixecar-te i arribar l’endemà i tornar a veure’t al mirall? Tot això t’ho dona… Jo crec que és l’amor per allò que faig. No ho crec, estic segura que és això. Perquè si no estimés el que faig, hi hauria coses que no hagués aguantat i no hagués lluitat més. Aleshores, sempre crec que cal buscar el que més t’inspira per dir: «D’acord, m’aixecaré i començaré un dia més». Gràcies.

Dona 02. Hola, Elisa. És increïble escoltar-te. La teva trajectòria és impecable, però sens dubte hi deu haver coreografies que t’han marcat a tu a la teva trajectòria, tant com a executant o potser com a espectadora. Ens podries compartir quines són aquestes coreografies?

Elisa Carrillo. Sí, bé, és difícil dir quines, perquè n’hi ha hagut tantes i n’he treballat o he tingut l’oportunitat de ballar amb tants coreògrafs meravellosos amb què crec que ni tan sols em donava l’oportunitat de somiar perquè per mi eren molt llunyans, era impossible. I s’han aconseguit coses que no em vaig imaginar. Aleshores, he tingut oportunitat de fer coses des de supercontemporànies, descalça, a coses molt clàssiques. Crec que hi ha un ballet, un rol que he interpretat d’un ballet, que és, puc dir, un dels meus favorits per tot el significat que té a la meva vida i que ara m’adono de per què. És «Onegin», d’en John Cranko, un ballet meravellós. Per què ha estat tan important i per què sempre serà important? Perquè la primera vegada que jo vaig veure una feina d’en John Cranko va ser a Mèxic, quan devia tenir com a catorze anys, «Romeu i Julieta». Quan vaig veure aquest ballet em va encantar perquè jo no havia vist gaires ballet amb una història. No era… És clar, sempre amb un conte o alguna cosa, però no una història real d’emocions, on es pot estimar i ha de treure aquesta emoció a l’escenari. Per mi, «Romeu i Julieta» en aquella època… També a aquesta edat, t’enamores… Aleshores em va impressionar.

Però quan a mi em conviden a fer l’audició a la companyia de Stuttgart i vaig saber que en John Cranko era el coreògraf que va estar en aquesta companyia, va ser com… Em va cridar molt l’atenció. Quan jo vaig anar a fer l’audició a Stuttgart, vaig prendre la classe i aquell dia vaig caure a l’audició i no vaig poder acabar la classe. I jo vaig pensar: «Bé, ja s’ha acabat aquesta oportunitat». I el director em va dir: «Pots tornar demà. Descansa i torna demà». I aquella nit tenien «Onegin» amb la companyia, que és un dels grans ballets que aquesta companyia té com a repertori. I les grans companyies del món tenen aquest ballet dins del seu repertori també. Vaig anar a la funció aquella nit, tenien dos ballarins meravellosos fent les parts principals. I quan jo vaig veure aquesta funció, jo l’únic que vaig dir va ser: «No entraré mai en aquesta companyia». Perquè em va impressionar, perquè des de la primera ballarina fins a l’última al cos de ballet van ser meravelloses. Va ser una funció que realment em va fer vibrar. L’endemà torno a fer la classe, em quedo a la companyia i va començar aquesta part de la meva carrera tan bonica d’entrar des d’aprenent a cos de ball fins a arribar a ser solista. I durant els anys vaig fer diferents parts d’aquest ballet, diferents rols: de les amigues, el cos de ball, tot.

I un dia la meva mare em va anar a visitar i quan anàvem passant pel saló… Ella és la que m’explica això, jo ho vaig recordar, però ella és la que ho tenia molt clar. Vam passar pel saló i li vaig dir: «Mami, cal anar molt callades perquè estan assajant «Onegin». I li vaig dir: «I ballar la Tatiana és un dels somnis que he tingut des que conec aquest ballet. I ella em va dir: «Algun dia el ballaràs». I li vaig dir: «És que no és només ballar-lo, és que, per tenir l’oportunitat, primer he d’arribar a ser primera ballarina. I ni tan sols això m’assegura que el ballaré, perquè de vegades els coreògrafs no et veuen interpretant cert rol, no importa que siguis primera ballarina». I li vaig dir: «Bé, veurem». Va ser com un somni per a mi. I durant la meva carrera vaig fer altres parts d’«Onegin». Quan deixo el ballet de Stuttgart i me’n vaig a ballar a Berlín, jo vaig pensar que aquí acabava el meu somni de fer «Onegin», perquè vaig arribar a fer el segon rol principal, que és l’Olga, però me’n vaig anar de la companyia de Stuttgart. Arribo a Berlín i després d’un parell d’anys torna la producció a Berlín i hi havia altres primeres ballarines que ja ho feien durant molts anys. I vaig pensar de debò que no tindria l’oportunitat de fer-ho.

Però ve a Berlín el meu exdirector, en Reid Anderson, fins ara estem en contacte i ha estat una persona meravellosa a la meva carrera, i gràcies a ell vaig tenir l’oportunitat de començar la meva carrera a Alemanya. I em va posar a l’elenc. Aleshores, després de molts mesos de feina vaig aconseguir ballar la Tatiana, que era per a mi un dels grans rols de la meva carrera. I crec que és com un cercle de tot el que he viscut: des de la primera vegada que vaig veure un ballet d’en Cranko, va arribar Stuttgart, vaig viure moltes coses, me’n vaig… I malgrat tot, després de molts anys, s’aconsegueix això. Aleshores, potser una mica llarg, però aquesta és la història d’aquest gran ballet. I perquè, a més, és la història d’una dona que estima, que pateix. Crec que al final a la vida l’amor és el que ens guia sempre i és una gran història d’amor. Per això és que m’ha marcat molt. Una cosa que també crec que és important dir-los que la dansa m’ha donat és que em va ensenyar a descobrir coses que jo vaig pensar que no podia fer. Quan jo rebo la beca per anar-me’n a Anglaterra, jo no parlava anglès i mai no l’havia volgut aprendre.

Quan era nena, jo deia que no ho volia aprendre perquè tenia altres amigues que el parlaven i de sobte jo no les entenia. I jo deia que em feien de banda, diguem-ne. Aleshores, jo deia: «Jo no l’aprendré». Però quan va arribar aquesta oportunitat, ni tan sols ho vaig pensar. Vaig dir: «Vaig a un curs i aprenc i tot». Amb els anys vaig tenir l’oportunitat d’aprendre altres llengües per necessitat. I crec que justament aquestes coses que a vegades un com a ésser humà pensa que no ets capaç de fer, la vida te les va mostrant. Quan jo també vaig canviar de companyia de Stuttgart a Berlín, es va donar una sèrie de… No va ser fàcil el canvi. Perquè jo estava allà a la meva zona de confort, on tenia la meva posició a Stuttgart, on tenia els meus amics, tenia la meva família. Finalment tenia la sensació que era a casa. I va arribar l’oportunitat d’anar-me’n a una altra part d’Alemanya, a una companyia més gran que m’encantava, però jo vaig pensar que encara no era el moment. Hi vam anar amb el meu ara marit, en aquella època estàvem a punt de casar-nos, i hi vaig anar amb molta por perquè immediatament em vaig bloquejar i vaig pensar que anar-me’n a una companyia més gran amb persones que tenien…

Era un altre repertori, no el que jo sempre feia i que sortiria de la zona de confort a la qual estava acostumada i no em permetria aconseguir el meu somni. I estava molt insegura de fer-ho. Al final ho vaig fer perquè no volia perdre el que ja tenia amb el meu marit. No volia quedar-me en un altre lloc i estar feliç a la part professional, però arribar a casa i estar sola. Aleshores vaig decidir fer-ho. Me’n vaig anar. Quan vaig arribar a Berlín vaig baixar una categoria perquè havia de demostrar la meva feina per tornar a arribar a la categoria on era a Stuttgart. Allà jo ja era solista i ara em rebien com a demisolista perquè tenien moltes ballarines que estaven lluitant per pujar també de posició. Aleshores, vaig tenir comentaris que em deien: «Te’n vas, però aquí ja estàs arribant a un nivell molt més alt, retrocediràs». I al final, després de dubtes i de por i d’inseguretat i de pensar que ja no podia aconseguir alguna cosa, me’n vaig anar per seguir amb en Misha. Vaig arribar a treballar i vaig arribar a rebre oportunitats que mai vaig pensar que arribarien, perquè quan un de vegades és en un lloc, la gent ja et posa en un calaix i diuen: «Ella pot fer això, pot fer això». I allà està guardada el que aquesta persona pot ser.

Arribes aquí i la gent, tot i que saben qui ets, no et coneixen al cent per cent. Aleshores, et donen oportunitats. Arribaven reptes que jo no em vaig imaginar mai que podia fer, però vaig tenir l’oportunitat i ho vaig fer. I em vaig sorprendre de coses que com a ésser humà, vaig pensar que no podia aconseguir. Aleshores, t’adones que no has de dubtar. Sí, diguem que vaig baixar un esglaó, però després en vaig pujar dos, perquè després vaig arribar a ser primera ballarina. I jo mateixa vaig ser feliç de saber que vaig tenir l’oportunitat de demostrar als meus nous companys, al meu nou director, però a mi mateixa, que sí que podia aconseguir una altra cosa, que estar a la zona de confort no és sempre el millor, que tu pots ser més gran, que tu et pots enriquir de noves experiències. Aleshores, crec que és una cosa que m’ha ajudat molt a la vida: no tenir por de fer un pas endavant, de conèixer un món diferent o noves experiències, perquè al capdavall pots créixer i et pots sentir molt feliç i inspirat per continuar lluitant per coses que es presenten. I també una cosa que els volia dir, dels grans reptes que he hagut d’enfrontar, moltes coses dia a dia, però crec que aquesta part de deixar la teva família ha estat el repte més gran que tinc fins ara, perquè, tot i que ja porto la meitat de la meva vida fora, hi ha un buit al cor sempre.

Jo crec que és una cosa que mai se te’n va. No importen els anys que passin, sempre hi ha moments on penses: «Per què no puc ser-hi cada aniversari? Per què no puc estar sempre per Nadal? Per què no puc gaudir cada cosa que faig amb els meus éssers estimats?». Però crec que tot aquest viatge estic segura que ha valgut la pena. I estic agraïda que ara, amb tot el que estic fent, puc tornar al meu país i també puc estar propera als meus pares, als meus éssers estimats, i també oferir-li alguna cosa nova al meu país i a les noves generacions. Aleshores, crec que quan et donen l’oportunitat de volar, mai no has d’oblidar qui va estar allà donant-te suport. Perquè per mi això ha estat molt important i sempre m’ha donat molta força: sempre saber quin és el principi de la meva història i cap on vaig. I crec que tot aquest esforç ha valgut la pena i estic molt agraïda perquè la vida es va donar així i perquè la vida em va donar aquesta oportunitat de no pensar i de pujar a un avió i deixar el meu país i tots els meus éssers estimats.

Gabriel. Hola, Elisa, em dic Gabriel i volia preguntar-te: quin és el consell o l’ensenyament més important que algú t’ha donat a la teva vida? I qui va ser aquesta persona?

Elisa Carrillo. Hola, Gabriel. La meva família. La meva família és el millor exemple que tinc. Els meus pares són el pilar de la meva vida. Els meus germans, ara el meu marit i la meva filla. Per mi, ells són el gran exemple. Són el meu tot. Perquè, abans que res, els meus pares em van donar ales per volar. Ells em van ensenyar a lluitar pels teus somnis, a treballar, a dedicar-te, a no donar-te per vençut davant de qualsevol situació. Crec que sempre ha estat molt important per a mi adonar-me que no estic sola, que, encara que estiguem molt lluny, hi són. Crec que a la vida és superimportant envoltar-te d’éssers que t’estimin i que t’inspirin. Són la meva font d’inspiració. Tots dos han lluitat pels seus somnis i és el mateix que ens han sembrat a mi i als meus germans al cor: de mirar sempre endavant, de mai deixar de nedar, de no enfonsar-te, de gaudir dia a dia. Crec que aquest és l’exemple més gran que tinc. I és per això que, ara que soc mare, que tinc el meu marit que em dona suport i la meva filla, m’adono de tot el que la vida em dona.

La meva filla ara és la meva gran motivació i la meva gran inspiració. I ara entenc com a mare el dolor que els meus pares van tenir en deixar-me anar. Però també els agraeixo immensament que m’hagin permès lluitar per aquest somni i que, tot i que no era gens fàcil per a mi anar-me’n per la situació, pel que implicava, em van donar l’oportunitat. Jo potser ara seria al meu país o en una altra part del món, potser seria una dona també feliç. Però estic segura que el regal més bonic que et poden donar és que et donin l’oportunitat de fer allò que estimes, perquè la vida només és una. La vida és de vegades molt curta, de vegades molt llarga, però cal viure-la al màxim. I crec que com a ésser humà és important estimar, buscar alguna cosa que t’inspiri a donar sentit a la teva vida, a donar sentit al dia a dia, a posar color als dies tristos i també a gaudir els dies tristos, perquè també els dies de pluja se’n poden gaudir. Crec que el viatge que tots tenim moltes vegades és pujar a un tren i de sobte baixes, uns baixen, altres continuen. Ho pots omplir de moltes grans experiències i de moments també que et van fent fort com a ésser humà.

Jo crec que aquest gran exemple que m’han posat ells d’amor, de donar-ho tot perquè la persona que està amb tu es pugui realitzar… Jo els ho dec a ells, jo els dec el coratge i la força que van sembrar dins meu per poder sobreviure en un altre país, en un món del qual jo no vinc, d’una família amb tradició per la dansa. Era una cosa que sempre els va agradar, però no vinc d’una família d’artistes. Ells mateixos van descobrir la dansa amb mi, ells mateixos van començar a entendre tot l’esforç que implica aconseguir ser una ballarina i fins ara estan dia a dia amb mi. Jo sí que lamento molt no poder estar físicament al seu costat, però mai em deixen. Sempre són aquí. Aleshores, crec que no hi ha un exemple més gran que un exemple d’amor i de suport incondicional per part de la meva família i dels meus pares. I bé, jo els vull compartir que a mi la dansa em va canviar la vida.

A mi la dansa m’ha fet una dona feliç. No soc una dona perfecta. No soc una dona que pensa que ho fa tot bé. Crec que tots tenim els nostres moments. Però sí que soc una dona que intenta viure dia a dia la seva vida al màxim i que intenta gaudir cada instant que tinc. I la dansa m’ha canviat. I si hagués de tornar a fer una altra carrera, tornaria a ballar, perquè a mi m’encanta. M’encantava. Sempre m’ha agradat l’actuació. Sempre m’ha agradat comunicar-me amb les persones. Sempre he estat algú a qui agrada descobrir, viatjar… I tot això m’ho ha donat la dansa. Em puc parar a un escenari. Puc… Puc moure’m i expressar coses. Puc viatjar. He tingut la benedicció de trepitjar grans escenaris al món i de conèixer moltíssimes persones, d’aprendre altres idiomes, d’aprendre altres tradicions. I crec que és una cosa que jo desitjo a tots els éssers humans, a totes les persones: que busquin el que els fa feliços. Sé que no és fàcil, potser deu ser el destí, que em va donar l’oportunitat de conèixer el món de la dansa i es va anar donant a poc a poc. No va ser una cosa forçada ni anava amb la idea que jo ho fes.

Simplement crec que és que a vegades la vida et dona senyals. I crec que aquesta disciplina, que des de petita va ser part del meu dia a dia, em va ajudar a descobrir i adonar-me que sí, que les coses que t’importen i que vols aconseguir costen, i que les coses que valen la pena costen dolor, llàgrimes, dies de desesperació i dies de frustració, perquè això és part del dia a dia. Però que tot té sentit quan al final aconseguim allò que tant ens agrada fer. Aleshores jo desitjo que també vostès puguin tenir l’oportunitat de descobrir la dansa, l’art… I que facin el que facin, ho facin al màxim. Perquè crec que no hi ha cap recompensa més gran que treballar, que els dies que dius: «Ja no puc més», no et donis per vençut perquè tot el que has aconseguit avui, demà tindrà un resultat i continuaràs endavant. La miqueta que he treballat avui, demà m’ajudarà a aconseguir arribar a un altre nivell. Aleshores, sempre hem de dedicar-nos a la vida a això i a viure-la al màxim i a tractar sempre de buscar la manera de somriure, de motivar-nos.

Perquè al final tots sentim, tots patim, tots estimem, tots ens desesperem i tots tenim també problemes. Però al capdavall cal continuar vivint i, si no hi posem nosaltres des del principi color, moviment, alegria i, sobretot, ganes a les coses, tot és més difícil. I aprofitar aquests momentets de màgia i momentets de joia. Aquests moments de joia, aquests moments de felicitat al cent per cent, ens donin força per sobreviure tots els moments difícils. Perquè al final crec que sempre un treballa per aconseguir coses… Simplement prepares alguna cosa per fer una festa, és molta feina i la festa se’n va. I són moments, instants, que et queden de record a la ment. Però aquests instants ens donen forces per aguantar moltes coses. Aleshores, els desitjo de tot cor que gaudeixin el que facin, que es rodegin d’éssers que els inspirin, que els estimin, que els donin força i que els ajudin a aixecar-se en qualsevol situació. I, sobretot, que també nosaltres ho puguem fer pels que estimem. M’ha donat moltíssim gust estar aquí amb vostès i no oblidin que la dansa els pot transformar i els convido a descobrir-la. Gràcies.