“El teatre ens ensenya a ser més tolerants”
Carlos Hipólito
“El teatre ens ensenya a ser més tolerants”
Carlos Hipólito
Actor
Creant oportunitats
Els beneficis i els ensenyaments de fer teatre
Carlos Hipólito Actor
Carlos Hipólito
Carlos Hipólito va iniciar la seva carrera com a actor el 1976, encara que el seu amor per la interpretació va sorgir molt abans, quan de nen anava amb la seva mare al Teatre María Guerrero, i es va enamorar de la màgia creada darrere d'un teló.
Durant els últims 40 anys s'ha convertit en un dels grans referents del teatre, cinema i televisió, amb obres com el musical 'Billy Elliot', dirigit per David Serrano, 'Art', de Yasmina Reza, 'El mètode Grönholm, de Tamzin Towsend o 'Tots eren els meus fills', d'Arthur Miller. També ha estat la veu de la nostra història, a través de l'exitosa sèrie 'Cuéntame cómo pasó'. "El teatre ha de ser un mirall per a la societat, perquè fem preguntes a l'espectador des de l'escenari, perquè pugui sentir-se reconegut en el que veu. I d'altra banda, amb una mica de sort, pot ser que a més de preguntes trobi resposta o serveixi perquè el seu món emocional també es posi en marxa ", reflexiona l'actor.
La seva trajectòria ha estat reconeguda amb més de 12 guardons, com el Premi Corral de Comèdies, Premi Max al Millor Actor Protagonista, Premi de la Unió d'Actors i Premi de Cultura de la Comunitat de Madrid, entre d'altres. No obstant això, Carlos Hipólito afirma que el veritable èxit no és un guardó o una bona crítica, sinó aconseguir que l'espectador es commogui i identifiqui amb la seva interpretació.
Transcripció
En el meu cas és teatre. Vaig anar a veure una obra. Devia tenir molts pocs anys, cinc o sis anys. Vaig anar amb la meva mare al teatre María Guerrero a veure una obra que es deia, atenció al títol, El cocherito, leré, que era el nom d’una cançó que feia: “El cocherito, leré, me dijo anoche, leré…”. Una cançó infantil d’aleshores. Bé, vaig anar amb la meva mare a veure aquella funció de teatre i estàvem asseguts a les primeres files del pati de butaques. Vam arribar una mica tard. De manera que, quan avançàvem pel pati de butaques pel passadís central cap a les nostres localitats, es va apagar el llum. I, és clar, anàvem una mica a cegues perquè l’acomodador s’havia quedat enrere. Aleshores, d’aquelles maneres… De sobte, en aquella obscuritat absoluta, ho recordo com si fos ara, es va aixecar un drapet que més tard em van dir que es deia teló. Es va aixecar una tela en una paret i, de sobte, hi va aparèixer tot un món. Un món màgic. Per mi, màgic. I aquella sensació de “Però què és això” que vaig tenir mentre caminava cap a la butaca on havia de seure amb la meva mare m’ha acompanyat tota la vida. Que jo era molt petit, tal com us he dit. I, tot i així, encara avui, cada vegada que s’aixeca un teló, em recorre un calfred. I és igual que estigui assegut al pati de butaques perquè vaig a veure una obra de teatre o que sigui a l’escenari perquè he d’interpretar en aquella obra un paper. Sempre, el moment en què s’aixeca un teló, o si no hi ha teló perquè hi ha muntatges, potser, que no fan servir teló però s’apaguen els llums i, de sobte, ja s’encén la il·luminació de l’escena, per mi és un moment màgic. Per què? Perquè és el moment en què comença, insisteixo, la màgia.
La màgia és una paraula que faré servir molt. No soc mag, però el teatre té molta màgia. Perquè el teatre crea il·lusió, ens permet viure històries meravelloses d’una manera molt directa, mirant i respirant amb tothom qui ho fa. El teatre té la màgia que els actors són allà, ho fan davant nostre. A més, el teatre té una cosa que per mi és molt important, que és que l’espectador és un personatge més de l’obra de teatre que es produeix. Perquè, amb el temps, he descobert que, evidentment, cada dia, al pati de butaques, hi ha gent de tot tipus, oi? En un teatre complet hi ha gent llesta, gent ximple, gent amable, gent desagradable… Hi ha de tot. Però, tot i que hi ha de tot, cada dia es crea una energia col·lectiva, no sé per quin motiu, que fa que qui fem teatre puguem dir: “Avui el públic és més fred, avui el públic…”. I tu l’obra la fas pràcticament igual tots els dies, oi? Hi ha diferències subtils que fan que no sigui idèntic perquè no és una pel·lícula, és una obra de teatre que s’està produint en directe i, en conseqüència, les persones que ho fan estan vives, ens ocorren coses. Això fa que, subtilment, canviïn alguns matisos d’algunes coses, tot i que, bàsicament, l’esquema és el mateix. I hi ha dies que el públic aplaudeix, altres que no, en una escena determinada. O que riu en una frase, i altres que no. Aleshores, això fa que el públic sigui d’una manera o d’una altra.
Ho explico perquè aquesta actitud del públic, aquesta reacció del públic, fa que l’obra canviï cada dia. Perquè qui som a l’escenari treballem per al públic, i el feedback que es produeix de la reacció que t’arriba… Que no sabeu com arriba. No només arriba allò que és sonor, com els aplaudiments, o les rialles si fas una comèdia, sinó que arriben els silencis. És molt diferent sentir un silenci commogut, un silenci còmplice, un silenci en què tens la gent amb tu, que sentir un silenci que, simplement, és respectuós i va acompanyat d’un paperet d’un caramel, de que m’ajupo per agafar la bossa de mà o que faig quelcom. Són molt diferents els silencis que es perceben des de l’escenari, i això fa que el teatre sigui també molt important per qui el mira. Perquè qui el mira, participa, i això ho hem de saber tots. Participa d’una manera molt directa en allò que s’hi produeix. Per això, trobo que el teatre, ara en parlarem… El teatre crec que és un art que conjuga moltes coses, que pot servir per moltes coses, que és molt enriquidor tant per qui el mira com per qui el fa. I, si voleu, després parlem de per què i en quina mesura a cadascú. I, en conseqüència, crec que és quelcom que té un component educatiu molt important. En quest sentit, per acabar aquesta primera, diguem-ne, intervenció meva, m’agradaria llegir-vos un poema de Gabriel Celaya titulat Educar, que és preciós. A mi m’agrada molt. I tot això que diu es podria aplicar perfectament al món de la interpretació, del teatre i tot això.
Diu així:
Educar és el mateix
que posar un motor a una barca.
Cal mesurar, pensar, equilibrar
i posar-ho tot en marxa.
Però per fer-ho, hom ha de portar a l’ànima
una mica de marí,
una mica de pirata,
una mica de poeta
i un quilo i mig de paciència concentrada.
Però és consolador
somiar mentre hom treballa
que aquest vaixell, aquest nen,
anirà molt lluny per l’aigua.
Somiar que aquest navili
portarà la nostra càrrega de paraules
cap a ports distants,
cap a illes llunyanes.
Somiar que quan un dia
estigui dormint la nostra barca,
en nous vaixells seguirà
la nostra bandera enarborada.
Oi que és bonic?
Bé, doncs diguem que… Us diré una cosa abans que res, perquè ja he dit abans que soc actor. I crec que un actor és actor perquè fa personatges. Aleshores, per mi no hi ha actors de teatre o actors de cinema o actors de televisió. Hi ha actors que fem personatges. A vegades, en un escenari. O, a vegades, davant d’una càmera, on sigui. Cada mitjà té la seva tècnica, la seva mecànica i la seva manera de fer. Però, bàsicament, la feina és la mateixa. Es tracta de construir un ésser humà amb un personatge que està escrit i donar-li el teu cos, la teva veu i els teus sentiments perquè el públic l’entengui. Però, com que avui som aquí més per parlar de teatre, ja hem connectat, diguem-ne, una mica el teatre amb l’educació. Perquè penso que el teatre té un valor terapèutic enorme. Crec que ser actor m’ha fet millor persona, i us explico per què de manera molt breu. Perquè crec que m’ha fet més tolerant amb els altres. A mi, de petit, els meus pares em van ensenyar que una de les coses més importants que calia fer a la vida era intentar sempre posar-se en la pell de l’altre. Quan algú et fa una cosa que no t’agrada, quan algú fa alguna cosa que no entens, intentar, d’alguna manera, posar-te en la seva pell i veure, en aquelles circumstàncies, com t’hauries comportat tu. Això, pels actors, és molt important, perquè, generalment, ens toca fer personatges que no tenen res a veure amb nosaltres ni amb la nostra vida. Jo he fet personatges de tot tipus: bons, dolents, regulars, personatges que em queien bé, personatges que em queien fatal o tipus que mai serien amics meus però que havia d’interpretar. I, per això, has d’intentar entendre tot el que ocorre al personatge i per què ho fa. El fet de passar la vida estudiant altres personatges que es comporten de manera diferent a tu, d’intentar entendre la seva manera d’actuar i per què, què els ha dut a ser així, jo crec que et fa ser millor persona, en el sentit que ets més tolerant amb la resta. Aprens a entendre i a admetre que la gent pot ser molt diferent a tu, i que coses que a tu no et semblen bé s’han de respectar també.
I torno a allò que et deia. El que ocorre al personatge, el que estàs vivint i sentint, i suposant que t’emociones en una escena i et cau una llàgrima… Et cau per una raó, que és que al personatge li està ocorrent quelcom que a tu no t’està ocorrent. Però això afavoreix que el teu món emocional i tot el teu sistema nerviós, que estan connectats, estiguin més oberts, es relaxin en molts sentits. Aleshores, les armes que tenim els actors per treballar a l’escenari són la nostra veu, el nostre cos i també els nostres sentiments, perquè aquests sentiments els poses al servei del personatge. Quan fas que t’enutges, així entre cometes, d’alguna manera t’estàs enutjant com t’enutges tu habitualment. Després, si has de compondre un personatge, fer un personatge que és molt diferent a tu, ja li poses una sèrie de característiques físiques diferents. Però, d’entrada, estàs alliberant una sèrie d’emocions que són teves i que trobo que et poden servir, moltes vegades, com quelcom que et posa en contacte amb la resta d’una manera en la qual tens com una barrera perquè tens un personatge que t’empara. Jo, per exemple, estic molt més nerviós avui que aquesta tarda quan surti a fer del pare de Billy Elliot. Per què? Perquè allà m’emmascaro en un personatge, i aquí soc jo. I, és clar, de sobte, estàs molt més exposat. Aleshores, jo crec que, d’una banda, això. D’altra banda, insisteixo, el teatre… El fet que, des de petit, treballis en obres de teatre, et posa en contacte amb molts comportaments molt diferents als teus que has d’estudiar, pensar i incorporar. Fer d’uns nois que els ocorre alguna cosa que no té res a veure amb allò que t’està passant a tu, això ja t’està obrint un món. A més, sempre he pensat que el teatre és un mirall per l’espectador. El teatre ha de ser un mirall per la societat, perquè puguem fer a la gent preguntes des de l’escenari, es puguin sentir reconeguts en allò que veuen, en les històries que veuen, encara que no siguin exactament les que els ocorren. I, d’altra banda, potser, amb una mica de sort, a més de preguntes, trobin respostes. O els serveixi perquè el seu món emocional també es posi en marxa. Pels intèrprets jo crec que és molt important per això. També perquè el teatre ensenya una cosa molt important, que és el treball en equip. Al teatre no valen les individualitats, encara que estiguis fent un monòleg. Això serveix per a poc. El teatre és un treball en equip. Si no tens qui et posa el focus, si no tens qui t’ha col·locat la cadira al lloc, si no tens qui està calibrant que se t’escolti bé, no ets res.
El cas és que es van adonar que s’havien de construir les disciplines en aquells nens. Per tant, van crear l’escola Billy Elliot, que és una escola on es fan classes de claqué, d’acrobàcia, de dansa clàssica, d’interpretació, de cant i crec que d’alguna cosa més, que m’oblido d’alguna disciplina. Els nens van entrar a l’escola un any i mig abans que s’estrenés l’obra. En van entrar, crec que en van ser… No sé si n’eren vint-i-dos, en aquella escola, sense tenir la garantia que els seleccionarien per fer els personatges. Els nens havien de fer quatre hores diàries, cinc dies a la setmana, en aquella escola, a més del col·legi. Si suspenien des que havien ingressat a l’escola… Si suspenien dues assignatures en un trimestre, automàticament els en feien fora. És a dir, que sabien que havien d’estudiar molt al col·legi i esforçar-se, perquè si baixaven el nivell, diguem-ne, del resultat acadèmic, immediatament els feien fora de l’escola. I ells no se’n volien anar de l’escola. Però, a més, t’explico que, de tots aquells nens, n’hi havia molts que eren de fora de Madrid. L’escola era a Madrid, i hi havia molts nens que eren de fora de Madrid que van haver de venir a Madrid a viure perquè havien d’anar quatre hores diàries a l’escola. Gent de Burgos, de Valladolid, de Barcelona, de Bilbao, de molts llocs. En alguns casos, s’han hagut de dividir les famílies. El pare o la mare ha vingut amb el noi o la noia que estava fent aquí aquesta disciplina. L’altre cònjuge, diguem-ne, s’ha quedat amb els altres fills… És a dir, que han fet un esforç enorme. Aleshores, l’escola, a més, ha becat els nens amb els millors mestres que hi ha de cada disciplina. A dansa clàssica hi ha la Carmen Roche, en Víctor Ullate. A claqué tenen una mestra extraordinària, que és l’Elsa Álvaro. A cant també tenen uns professors boníssims. La Noemí Gallego, que és una mestra de cant extraordinària. És a dir, que aquests nens han tingut una formació molt intensa, molt enfocada a l’obra, a Billy Elliot, a allò que havien de fer a l’obra. Però que, d’alguna manera, també els estava obrint molt la tècnica en totes aquestes disciplines de què parlem. És a dir, que si ho han de fer en un altre muntatge, ja ho tenen. D’aquests vint-i-dos nens, en van quedar setze. D’aquests setze, en van quedar dotze. I, d’aquests dotze, sis han fet d’en Billy i sis d’en Michael.
Hi havia una escena, per exemple, a Somriures i llàgrimes, en què el pare, de qui jo feia, el capità, s’havia quedat vidu. Aleshores, en una casa on es cantava molt i on els nens cantaven amb la mare, ell, pel dolor d’haver perdut la seva dona, prohibeix la música. És militar i prohibeix la música a la casa. Aleshores, de sobte, arriba la institutriu que torna a portar la música a la casa i ensenya una cançó als nens. Un dia, el pare els enxampa cantant. Aleshores, hi ha una escena en què jo, molt sever, havia de mirar-los i fer-los callar. Semblava que els anés a esbroncar. És a dir: “Per què canteu aquí? Ho he prohibit, no es pot fer”. Aleshores, a l’obra, hi havia escrit que un dels nens, que estava tocant la guitarra, donava la guitarra al pare durant aquell gran silenci. Jo havia d’agafar la guitarra i quedar-me pensant. Era una pausa llarga. I, de sobte, em posava a cantar. No només em posava a tocar la guitarra, sinó que em posava a cantar. Els nens començaven a cantar amb mi i era molt emotiu. Tothom plorant. El dia de l’estrena, al director de l’obra no se li va ocórrer res més que la guitarra me la donés la meva filla. No estava preparat així. Aleshores, quan vaig veure la meva filla en aquell moment tan emotiu de l’obra… Jo, molt seriós, veig que la meva filla ve amb la guitarra, me la dona, i veig que l’Elisa, que és com es diu la meva filla, em dona la guitarra. Se’m va fer un nus aquí que no podia parlar, no podia articular paraula. I dic: “Ara he fumut l’estrena, perquè soc incapaç de cantar ni d’obrir la boca ni de dir res”. Aquella pausa va durar una eternitat, fins que vaig poder respirar. Perquè, és clar, aquell moment era molt emocionant per mi. Aleshores, vaig començar a cantar. I després, tot el món ens va dir: “Quin gran moment que heu aconseguit, quina meravella”. I dic: “Sí? Doncs he estat a punt de tenir un infart”. Ara que la meva filla té setze anys i és a Billy, ella ja forma part, diguem-ne, gairebé, de l’elenc adult, perquè ja és amb les grans. I la veritat és que ens entenem molt bé. Jo tinc la sort que l’Elisa és molt respectuosa. Això ho hem ensenyat la Mapi, és a dir, la seva mare, i jo, a la nostra filla. El respecte per l’escenari, el respecte pel públic, el respecte per aquesta feina, que no s’hi va a jugar, que s’hi va a treballar. Que t’ho pots passar molt bé treballant, però que has de treballar, que has d’estar concentrat, que t’has de quedar en silenci quan estàs entre caixes i que has d’estar molt concentrat en allò que fas. I ella és molt respectuosa amb tot això, i jo no tinc més que paraules d’admiració per la meva filla, perquè a més, balla molt bé i canta molt bé. Ho fa molt bé. És a dir, que està sent una experiència meravellosa. Però, curiosament, l’any passat, abans d’estrenar Billy… És a dir, un any abans de fer Billy, vaig estar fent una comèdia francesa, titulada La mentida, amb la meva dona, on treballàvem ambdós junts. Amb la meva dona o amb la meva filla sempre estic en família. És una meravella el teatre per mi.
Jo et volia preguntar… Vaig llegir en una entrevista que deies que no t’agradava la teva veu. Com es pot passar d’odiar la teva veu a convertir-te en la veu de la sèrie gairebé més famosa de la televisió espanyola?
És a dir, que m’han passat coses molt gracioses amb això de la veu, perquè sé que a molta gent li agrada molt. Ara ja m’he acostumat una mica a la meva veu. També és veritat que la veu que poso a Cuéntame no és exactament la veu que utilitzo per parlar aquí. De fet, molta gent diu: “No et reconec”. Perquè a Cuéntame poso la veu una mica més així, una mica més campanuda. També, d’altra banda, perquè quan em van oferir la feina en aquell moment, vaig pensar: “Suposant que tingui èxit, jo no vull que després, cada vegada que obri la boca, diguin: ‘Mira, és Carlitos Alcántara’”. Perquè si estàs fent Machbeth o Hamlet, potser no queda gaire bé. Aleshores, mira, és quelcom que em fa reflexionar sobre alguna cosa que ens ocorre, crec, a tots. Hi ha tantes coses que tenim i que no ens agraden, oi? I que, no obstant això, la resta ens diuen que els agraden. I tu dius: “Però com li pot agradar això meu, si és horrible?”. Perquè estem obsessionats, a vegades, amb ximpleries, amb coses que hom pensa… Doncs que té un gra aquí, que té el nas tort, que té la veu lletja, que té un no sé què, que les mans són no sé com, que les ungles… No ho sé, a cadascú, el fantasma que sigui, perquè tothom el tenim. Tots tenim quelcom que no ens agrada de nosaltres. El meu consell és que ens hem d’oblidar d’això, perquè el que menys t’agrada de tu pot ser el que més agradi a la resta. Així que mira! I ara, ja m’he acostumat una mica a escoltar-me i em tolero, però tot i així, a vegades dic: “Per què no tinc…?”. Sento nois que parlen així, amb una veu d’aquestes, i dic: “Per què no tinc aquesta veu, Déu meu?”. Però, bé, no es pot tenir tot.
M’agradaria saber si tens algun referent en el món del teatre o del cinema.
D’en William Layton, que era l’altre mestre americà i que vam tenir la sort que vingués a ensenyar-nos coses, vaig aprendre que el millor treball és el que no es nota. És a dir, que no s’ha de sortir a l’escenari i dir: “M’està costant molt, mira com suo, mira quina veu que tinc, mira com em moc, mira…”. No, no, no. El millor treball és el que fa que l’espectador que t’està veient pensi: “Però aquest no està fent res, no. Aquest és així”. És a dir, que s’ho creguin. Layton deia una cosa preciosa. Deia: “Tant de bo mentre t’estigui veient la gent…”. Deia: “Carlitos…”, perquè ell parlava amb accent americà. Deia: “Carlitos, tant de bo la gent, quan t’estigui veient, no digui: ‘És un bon actor’. El que ha de dir quan et vegi és: ‘Pobre home, què li ocorre?’. I després, quan hagi acabat l’obra, que diguin: ‘Era un bon actor, me l’he cregut’. Però mentre t’estan veient, han d’estar veient el personatge, no l’actor”. Aleshores, en aquest sentit, ens va ensenyar que, com més senzilla és una interpretació, com més realista, millor. I no s’han de fer grans coses ni exageracions. I després, un altre dels meus grans mestres va ser en Miguel Narros, que és un director amb qui vaig fer onze muntatges. Vaig arribar a fer amb ell onze muntatges. Em va ensenyar també molt d’aquesta màgia de què tant parlo. Perquè era un home ple d’idees que tenia un bombardeig d’imatges al cap i que ens ajudava molt. I tenir la sort de tenir grans i bons mesters és magnífic, perquè t’ensenyen no només a fer bé la teva feina, sinó a ser en un ofici. Perquè hom pot ser bon actor, mal actor, un actor regular, el que sigui, però has de saber quin tipus d’actor vols ser. Hi ha gent que s’apropa a l’ofici només perquè pensa que el farà famós i que amb això es faran famosos. Qui s’hi apropa així, de segur que va de dret al fracàs. Perquè sabeu què? Que, suposant que demà us trien per fer una sèrie de televisió, aquesta sèrie té molt d’èxit i us coneix tothom al carrer i us veuen i us demanen fotos i selfies tota l’estona, quan acabi la sèrie, això acaba. Si alguna vegada penseu dedicar-vos a aquest ofici, amb el temps, el que heu de pensar és que heu d’arribar a ser grans fent això, i que no cal fer-se molt famós de cop, sinó a poc a poc. Que la teva feina vagi deixant un… L’important és tenir continuïtat a la feina. I això s’aconsegueix a força de fer-ho de la millor manera possible sempre, no pensant tant en el resultat que tindrà de cara a la galeria. Perquè els actors som actors, no famosos.
Bé, a hores d’ara sabem que ets un gran actor.
I que has rebut un bon grapat de premis i de reconeixements públics per la teva feina. Et volia preguntar què és per tu l’èxit i què és per tu el fracàs.
Doncs una vegada em va passar que estava fent una obra titulada Història d’un cavall, que és un conte de Tolstoi, un autor rus, que es va adaptar per teatre i es feia en format de musical. Tenia cançons i balls. Aleshores, els actors fèiem de cavalls, i el personatge protagonista, que me’l van donar a mi, era un personatge que es deia Patizanco, un cavall de pura sang, de molt bona raça, que havia nascut clapat. “Clapat” significa que neix tacat, amb taques. Que tenia taques. Això, com a pura sang, li treia totes les possibilitats de competir a concursos, etcètera, perquè ja era un cavall defectuós. I, per això, la bandada li girava l’esquena i els homes l’utilitzaven per fer feines duríssimes i no podia fer el més bonic, que era córrer a les carreres, etcètera. Aleshores, era la història d’un tipus marginat. Al final, el que explicava l’obra era la història d’un marginat per ser diferent, que la resta el deixaven de banda. I jo feia aquest personatge. Era un personatge molt bonic. Vam treballar molt com fer de cavalls, perquè, evidentment, un home de quatre grapes pot ser un gat o un gos, però mai un cavall. Perquè un cavall té el cos aquí, té un coll enorme, un cap gran… És a dir, la morfologia no té res a veure amb la de l’ésser humà. Però nosaltres vam intentar fer amb el nostre cos la part davantera del cavall. Fèiem una sèrie de moviments que ens feien com… Bé, vam treballar amb un mim meravellós, en José Piris, un tipus extraordinàriament talentós que ens va ajudar molt a fer-ho.
En aquesta obra, fent això, jo tenia uns monòlegs enormes, llarguíssims, que explicava al públic. La meva història trista, el que em passava, etcètera. Un dia que vaig arribar al teatre per fer la funció, em van donar una carta que m’havien escrit. En aquella carta, quan la vaig obrir… No hi havia firma, no la firmava ningú, però posava: “Hola, senyor Hipólito. Li volia donar les gràcies per haver explicat la meva història. A mi també, de petit, la bandada em va girar l’esquena”. Això posava. I em vaig quedar… Vaig dir: “Caram, i això?”. I no hi havia cap telèfon on pogués trucar, on em pogués dirigir, una adreça, res. Aleshores, vaig pensar: “Bé, realment, això dona sentit al fet que sigui actor, que hagi fet aquesta obra. Perquè ha passat, exactament, el que sempre he somiat que em passés, que algú em digués: ‘Ostres, això m’arriba’”. Aleshores, dos dies després de la carta que vaig llegir, arribo al teatre i l’entrada d’actors es troba a una banda de la taquilla en aquell teatre. I hi havia un tipus, un senyor, en cadira de rodes, amb paràlisi cerebral, tetraplègic, no es podia moure. Em va dir: “Senyor Hipólito, senyor Hipólito”. Aleshores, m’hi vaig apropar i em va dir: “Li ha arribat una carta?”. I vaig dir: “Aquest home és qui m’ha escrit la carta”. Aleshores, em va dir: “Li volia donar les gràcies en persona perquè havia vist moltes històries de marginats, però mai havia vist que algú expliqués la meva història, i vostè l’explica i li vull donar les gràcies”. Jo em vaig fondre allà, en aquell moment. I li vaig dir: “Vostè acaba de donar sentit a la meva vida”. Doncs aquest és l’èxit professional més gran que he tingut mai. I tinc un munt de premis, m’han fet crítiques boníssimes i tot el que vulguis, i m’han aplaudit molt en nits de teatre màgiques i meravelloses. Però, per mi, aquest èxit, que no el puc posar en una vitrina ni el puc posar en una prestatgeria… Però el record d’allò que aquell senyor em va regalar, és l’èxit. Per mi… Us acabo de respondre. Per mi, això és l’èxit.
Insisteixo, jo també tinc moments dolents i tinc a vegades mal geni, i tot això. Vull dir que no em poso d’exemple de res, en absolut. Però és veritat que crec que si tots féssim un mínim esforç per intentar no ser tan egoistes a l’hora de pensar, i no només pensar en allò que ens passa a nosaltres, el que ens han fet, el que ens han dit, el que ens han… Jo crec que tot seria molt més fàcil. Doncs el teatre m’ha ajudat a entendre més això. Moltes gràcies.