El biaix optimista

Tali Sharot. Soc la Tali Sharot, professora de Neurociència Cognitiva a l’University College de Londres i autora de ‘The Influential Mind’ i ‘The Optimism Bias’. El biaix optimista és la nostra tendència a veure el futur com una cosa millor que el passat i el present, i la nostra tendència a subestimar la possibilitat que ens passin coses negatives, com malalties, accidents de cotxe, atur…I sobrevalorar, normalment, la possibilitat que ens passin coses bones, com aconseguir l’èxit professional, tenir fills amb talent i matrimonis duradors. Veiem un biaix optimista en un 80 % de la població, tant a Occident com a Orient, en dones i en homes de totes les edats. És una cosa molt generalitzada. I creiem que és una cosa parcialment genètica. I el motiu pel qual ho pensem és, en primer lloc, que a l’analitzar entre bessons idèntics, hem pogut comparar ambdues categories, cosa que ens ajuda a saber si hi ha un component genètic. I suggereixen que sí, que el biaix optimista té un component genètic. L’altre motiu pel qual pensem que és una cosa que ve de la natura és perquè ho hem pogut veure en animals no humans. En tot tipus d’espècies, tant si són rates, ocells, cavalls o porcs, hem vist un biaix optimista. Pot sonar estrany dir que un animal és optimista, però existeixen tasques de comportament molt sofisticades que s’utilitzen per mesurar-ho, i s’ha vist en tot tipus d’animals.

Tali Sharot. Pensem que el biaix optimista normalment és adaptatiu i té parts positives i negatives. En la part positiva, si tenim expectatives positives per al nostre futur, es redueix el nostre estrés i ansietat, per tant, és molt bo per la nostra salut mental i física. I hem comprovat que, en igualtat de condicions, els optimistes tendeixen a viure més temps i se solen curar més ràpid de les malalties. A més, si tens expectatives positives, per exemple, si creus que la teva empresa triomfarà, si creus que t’ascendiran o que trobaràs l’amor, per exemple, t’esforçaràs més per aconseguir que això passi. Per tant, es converteixen en una profecia autocomplerta. De nou, en igualtat de condicions, els optimistes tendeixen a triomfar més en diversos àmbits, incloent-hi els negocis, esports, educació… Ara bé, la part negativa és que si subestimem els riscs, podríem no prendre suficients precaucions. Podríem, per exemple, no contractar una assegurança quan és necessària, no posar-nos casc a l’anar en bici o no estar preparats per una pandèmia, perquè subestimem els riscs. Aquesta és la part negativa.

Tali Sharot. D’una banda, pensem que, probablement, en general, els avantatges compensen els inconvenients i, per això, els humans han evolucionat tenint aquest biaix optimista. No obstant això, és interessant que aquest biaix optimista s’adapta a l’entorn. El que hem vist és que si poses algú en un entorn molt perillós i amenaçador, el biaix optimista desapareix temporalment. Per això podria ser adaptatiu, perquè en un entorn tan perillós, no volem subestimar els riscs. Al posar la gent de nou en un entorn segur, el biaix optimista torna de seguida. Ho hem comprovat de diverses maneres: una va ser portant gent al laboratori. Els vam voler espantar i teníem bastantes limitacions per fer-ho, però els vam dir que haurien de parlar davant de molta gent, que els gravaríem i ho pujaríem a YouTube. Els seus nivells d’estrès van pujar molt. Després d’això els vam donar les nostres tasques, i vam veure que el biaix optimista havia desaparegut temporalment. Vam estudiar bombers, per exemple, a l’estat de Colorado, i vam veure que tenien dies molt diferents, alguns molt calmats, a l’estació, i aquells dies el biaix era més present. Però quan s’estressaven, potser per haver hagut de realitzar alguna activitat perillosa, l’optimisme desapareixia. Sembla que és un mecanisme força adaptatiu, canvia, va i ve, depenent de l’entorn en què et trobis. Ara bé, la major part del temps ens trobem en entorns segurs, per això gairebé sempre el biaix optimista és present.

Tali Sharot. El que veiem és que la gent és optimista sobre el seu propi futur, potser de la seva família i fills, però no solen ser gaire optimistes sobre el món en general. De fet, tendeixen més aviat al pessimisme quan pensen cap on es dirigeix el seu país, quan pensen en els seus líders i en tot aquest tipus d’assumptes globals. A això ho anomenem “optimisme privat i desesperança pública”. I ho veiem inclús durant la pandèmia actual. Hem fet estudis entrevistant més de 1.000 persones als Estats Units, i hem vist que la gent era optimista al pensar en la possibilitat de contreure personalment el virus. És a dir, deien que tenien menys possibilitats de patir el coronavirus que una altra gent de la seva edat i gènere. Deien que la possibilitat que ells mateixos s’infectessin era relativament baixa, però la possibilitat que “una” persona, algú en general, s’infectés, era relativament alta, i que la pandèmia era un gran perill per la societat. Vam veure optimisme privat i desesperança pública. Una de les raons és el sentiment de control. La gent sent que controla el seu propi futur, que poden dirigir el timó en la direcció correcta. Per això són optimistes sobre els seus riscs i les seves possibilitats. Però no senten que poden controlar el que passa al món en general, i per això no són optimistes en aquest sentit.

Tali Sharot. Alguns estudis mostren que es poden canviar els nivells d’optimisme. Per exemple, els estudis de Martin Seligman, que ja tenen un temps, en què va intentar augmentar l’optimisme de persones generalment pessimistes. I ho va fer ensenyant a la gent a reinterpretar esdeveniments de manera optimista. El que solen fer els optimistes és que, quan els passa una cosa positiva, interpreten aquest esdeveniment positiu. Imaginem que soc enginyera, i el meu projecte ha anat molt bé. Doncs jo interpretaria que ha anat molt bé gràcies a les meves aptituds, és a dir, des d’un punt de vista personal, i també generalitzaria aquest esdeveniment, diria: “Entesos, ha anat molt bé perquè soc una bona cap, perquè penso racionalment, etcètera”.
Per això, no només m’anirà bé en aquest projecte en concret, sinó en altres similars en el futur, i potser en altres coses que es beneficiïn de les meves qualitats. Quan passa una cosa negativa, solen veure aquests esdeveniments negatius com una cosa temporal i no relacionats amb les seves aptituds. Si el projecte falla, diria: “Ha anat malament perquè aquest cop no m’he esforçat prou”, o: “Aquest cop li ha anat millor a la competència, però puc aprendre d’això i a la propera anirà millor”. No interpreten l’esdeveniment negatiu com una cosa personal ni el generalitzen. El que va fer Martin Seligman va ser ensenyar a la gent a interpretar esdeveniments d’aquesta manera optimista, i va veure que, amb el temps, aquests individus es van fer més optimistes i estaven més sans físicament i mentalment.

Tali Sharot. El biaix de confirmació és la nostra tendència a buscar informació que confirmi el que creiem, informació que contradigui el que creiem i com solem assimilar millor la informació que confirma el que pensem. Si tinc una ideologia política en concret, tendiré a llegir més altres persones que tinguin la mateixa ideologia que jo, i quan vegi qualsevol tipus de prova que refermi la meva ideologia, per exemple, si soc proimmigració, assimilaré aquesta informació i em farà confiar més en el que crec. Però si veig algun tipus de prova o article contra això, no creuré que siguin proves suficientment sòlides, ni canviaran el que penso. El biaix de confirmació també es troba present en molts assumptes científics. El canvi climàtic, per exemple. Hi ha moltes proves que suggereixen que el canvi climàtic és real i que està provocat per l’home, però un percentatge molt gran de la població no creu que sigui culpa nostra, i al mostrar-los les proves, no canvien gaire d’opinió. Vam fer estudis amb gent que no creia gaire en el canvi climàtic i els vam donar proves que és real i que està provocat per l’home, i no van canviar gaire d’opinió. Però si els donàvem alguna prova que suggeria que no era real, sí que es mostraven més confiats.

Tali Sharot. Què fem en aquests casos, quan intentem convèncer algú que té una visió diferent a la nostra? El que hem vist és que si una persona creu que l’altra persona té una ideologia similar a la seva, o són similars d’alguna manera, tendirà a escoltar-la més i a tenir en compte el que digui. Això significa que cal començar presentant els punts en comú amb l’altra persona, en lloc d’arribar i dir: “Ep, t’equivoques, jo tinc raó i aquestes són les proves que tinc”. Això no funciona, perquè l’altra persona pensa immediatament: “Entesos, no hi estem d’acord”, i el cervell no assimila la informació igual de bé. Però si comencem amb alguna cosa que tinguem en comú, tendiran a escoltar-te més. Sempre tenim alguna creença o motivació en comú. Crec que el que realment fa que algú canviï d’opinió són les seves experiències. Als científics ens agrada mostrar dades i números, però no són gaire efectius a l’hora de fer que algú canviï d’opinió. Les dades són importants, cal tenir-les i ensenyar-les, però les experiències personals són les que fan que algú canviï d’opinió, junt amb les anècdotes. Si no és la teva experiència personal, potser coneixes algú que va tenir una certa vivència, i la seva experiència fa que canviïs d’opinió, aquesta anècdota personal.

Tali Sharot. Necessitem centrar-nos en l’individu i en la seva història, això és més efectiu que les dades i els números. Una altra cosa que ajuda és saber que unes altres persones que són similars a tu tenen una certa visió que, potser, en aquesta ocasió, és diferent a la teva, però que en general sou semblants. Per exemple, si saps que una altra gent de la teva nacionalitat, de la mateixa ideologia política, potser del mateix gènere, etcètera, “del teu grup”, diguem-ne, té una visió diferent a la teva en cert assumpte, tendiràs a escoltar-los més. La conformitat social pot canviar opinions, però ha de ser gent a la qual tendeixis a escoltar més, i no gent que sentis que és força diferent a tu i que no vulguis escoltar. Si pensem com la gent pot canviar la teva opinió sobre la gent d’altres grups, d’una altra raça, per exemple, hi ha estudis que mostren que si tens una relació personal amb algú d’un altre grup, per exemple, surts o has sortit en el passat amb algú d’un altre grup racial, aquesta experiència canvia com veus la igualtat racial, la injustícia, etcètera. Aquestes experiències només poden ocórrer si hi ha algun tipus d’integració: si tenim escoles on hi hagi integració, si hi ha moltes situacions a universitats, llocs de feina, etcètera, on hi hagi integració, tindrem més experiències amb gent d’una altra raça, i aquestes vivències, normalment, tendeixen a fer que la gent estigui més a favor de la igualtat, i que no vegin la gent com a diferent per la seva raça, per exemple.

Tali Sharot. Això és el primer. Per descomptat, el problema és que els grups que tendeixen a creure menys en la desigualtat en general i la desigualtat racial, tendeixen a ser els que estan segregats de tota manera. Tendeixen a viure a llocs on no tenen l’oportunitat de barrejar-se tant. Això és un obstacle, en aquest cas. El que veiem és que els nens i adolescents solen començar sent força feliços, i aquesta felicitat descendeix més i més i més, i toquem fons quan arribem a la mitjana edat, sobre els 40 o 50 anys, i després la felicitat comença a pujar i pujar, i segueix pujant fins als últims anys de la nostra vida. És a dir, la gent és especialment feliç als extrems, diguem-ne, els nens i la gent de 70 o 80 anys. Aquesta és la corba en forma d’U de la felicitat. El que vam descobrir va ser que el biaix optimista té una forma similar. És a dir, és força alt en nens, és molt petit als 40, el biaix optimista és gairebé inexistent en aquesta època i després torna a augmentar. Vam veure que això està relacionat amb com assimilem la informació. Els nens i els adolescents no són gaire bons processant informació negativa, i la seva habilitat per fer-ho, de fet, creix al mateix temps que ells. Per tant, durant la mitjana edat, absorbim més informació negativa, però després aquesta capacitat comença a baixar de nou. Per això, durant l’última etapa de les seves vides, les persones absorbeixen menys la informació negativa i més la positiva. Suposo que és més o menys una cosa oposada a la imatge que tenim de l’avi rondinaire. Les dades no refermen aquesta imatge.

Tali Sharot. Tant la nostra felicitat com el nostre optimisme i biaix optimista són conseqüències tant de la natura, és a dir, la nostra genètica, com de la nostra criança, el nostre entorn. A més, la nostra biologia com a humans és molt important. Les diferents coses que ocorren a la nostra ment, la neuroquímica i tot això, també canvia. Canvia amb l’edat, amb l’entorn i amb la genètica. No n’estem segurs, però jo penso que la genètica és la que causa diferències individuals. Per tant, tu pots ser més optimista que jo i seràs més optimista que jo durant tota la teva vida. Però tant tu com jo seguirem la corba de la U de l’optimisme i de la felicitat, encara que la teva es trobi per damunt de la meva. Sempre et trobaràs per damunt, jo serè aquí baix, però per la teva genètica, tu sempre et trobaràs per damunt. I no sabem què fa que els dos seguim aquesta forma d’U, però una possibilitat és l’estrès. Ja hem parlat de com, a l’estressar-se, la gent perd l’optimisme, oi? Fins a cert punt, sobretot, sota molt d’estrès.

Tali Sharot. I durant la mitjana edat és quan més estressats estem. És el moment en què la gent sol estar més centrada en la seva carrera i, alhora, tenen fills petits i potser s’han d’encarregar dels seus pares ancians. És un moment molt estressant, per tant, aquest en podria ser el motiu. Una altra possibilitat relacionada amb això són els canvis que ocorren al nostre cos i a la nostra ment amb l’edat. Canvien moltes coses: els nivells de dopamina, alguns receptors neuronals moren, etcètera. No és segur, però és una altra possibilitat, i no en coneixem el mecanisme específic encara. El més emocionant en què estic treballant ara mateix és que estic intentant esbrinar com la gent decideix quina informació vol conèixer. És a dir, és una cosa que ocorre cada dia, m’estàs preguntant una cosa ara mateix, com decideixes preguntar-m’ho a mi? Com selecciones les preguntes? Quan vas a Google, com decideixes què vols saber, què vols llegir, a quina web entrar? Hi estem treballant, pensem que hi ha factors específics que et porten a buscar un coneixement en concret, i són factors diferents per cada persona. Podem categoritzar la gent en el que anomenem “tipus de cerca d’informació” basant-nos en el motiu principal pel qual cerquen aquesta informació.

Tali Sharot. El més interessant és que la gent no sol pensar en tot això. Pots pensar: “M’interessa la política, m’interessa això”, però no penses en el motiu que et porta a buscar un tipus d’informació i no un altre. Això és el que volem esbrinar. Per ara, hem vist que és una cosa important, perquè tendeix a estar relacionat amb coses com la salut mental. A l’observar què determina el coneixement que vols adquirir, podem determinar la possibilitat que tinguis algun problema de salut mental, i es relaciona amb la salut en general, perquè alguna gent, per exemple, decideix que no vol saber si té risc de patir càncer, no entra a determinats llocs. Hi ha gent que sí, i envia el seu material genètic a webs, per exemple, perquè l’analitzin i puguin aconseguir informació sobre el seu llinatge, però d’altres, no. Volem poder categoritzar les persones per saber per què.