El secret perquè els teus fills estimin els llibres

Loli Pérez. Hola, Miguel. Em dic Loli. Soc dissenyadora d’interiors i tinc dos fills: una noia de 19 i un noi de 17. És un plaer entrevistar-te.

Miguel Salas. Moltíssimes gràcies, Loli. Encantat de conèixer-te i encantat de ser aquí, és clar.

Loli Pérez. Miguel, ets doctor de literatura i de literatura comparada. Has estat professor i doctor a diferents universitats del món i actualment ets professor de Llengua i Literatura amb nois adolescents. M’agradaria que ens parlessis una mica de com va iniciar l’amor als llibres.

Miguel Salas. Bé, doncs l’amor als llibres va iniciar, com gairebé sempre, perquè la meva família és molt lectora. Els meus pares són molt lectors, el meu pare va estudiar filologia com vaig estudiar jo i a casa meva sempre hi ha hagut molts llibres. Els meus pares sempre han llegit molt, els meus avis ja llegien també, i, sobretot, ens han dedicat molt de temps a mi i als meus germans. Ens han llegit molt des que érem petitets. Cada dia. No s’han cansat mai de repetir-nos els contes, malgrat que els ho demanàvem moltíssimes vegades, i sempre han intentat portar-nos a les llibreries, a les biblioteques, a la Fira del Llibre. Sempre han intentat fomentar aquest amor pels llibres a casa i en el cas dels meus germans i en el meu ho han aconseguit. La veritat és que ens agrada força llegir. Gairebé el 80 % dels nens reconeixen que la gent que els ha animat a llegir han estat les seves famílies, no? Els pares, els germans grans, els avis… I, per tant, la clau que els nens es converteixin en bons lectors sol estar en una combinació, per descomptat, entre l’escola i la família. Els llibres a la infància per a mi són una oportunitat, igual que a l’edat adulta, però sobretot a la infància, una oportunitat d’obrir-se al món, de viure altres vides, de viatjar a llocs que un no sap situar al mapa encara quan és molt petitó. Me’n recordo d’un llibre fantàstic que em llegia el meu pare que es deia «Que bonic que és Panamà!» i jo deia: «On deu ser Panamà? Deu ser un lloc de veritat, deu ser un lloc inventat?». És una manera d’obrir-se a altres realitats, de conèixer com és la vida d’altres persones, de fer-te preguntes que per tu mateix no et faràs, potser, i t’incentiven a preguntar-te coses noves.

Aleshores, al final, quan estàs envoltat de gent apassionada per la lectura, que busca una estoneta cada dia per poder-se posar davant d’un llibre i obrir-lo, i anar-se’n a una altra banda al fons, perquè això és la lectura, doncs un es pregunta què és el que hi veuen. Per què de sobte el meu pare o la meva mare estan aquesta estoneta llegint, busquen aquest moment. I quan els llibres et comencen a arribar, quan aquestes històries comencen a tocar-te, és quan ho entens. Perquè a través de la imaginació es pot viatjar a un munt de llocs i això quan ets petit és molt important. Viatjar tant en el temps com en l’espai, és a dir, totes aquelles passions que jo tenia de petit per altres èpoques, perquè les llegia als llibres i m’entusiasmava de sobte, i com era la vida a Grècia, o com era la vida a Roma… Doncs tot això és el que et permet la lectura al fons. És una possibilitat, sense moure’t del teu llit o de la butaca, de viatjar a altres llocs i altres èpoques.

Miguel Salas. El teu darrer llibre és com una defensa de la lectura en els adolescents. Què els aporta? Què pot aportar a un adolescent la lectura?

Miguel Salas. Els pot aportar infinitat de coses. Si comencem pel més elemental, els aporta un desenvolupament de la capacitat comunicativa importantíssim. Un nen que llegeix és un nen que s’expressa millor, és un nen que comprèn millor. A les escoles ens trobem molts cops, els passa als meus companys de matemàtiques o de física, nens que no són capaços de resoldre un problema perquè no han entès l’enunciat. És a dir, la capacitat de llegir és la capacitat de comprendre allò que està escrit, de comprendre també el que t’estan dient, el que t’estan transmetent oralment, perquè també la lectura afecta positivament la comprensió oral i l’expressió oral. Partint d’això i de l’augment evident de vocabulari, la lectura aporta moltes més coses. Aporta primer un desenvolupament important de la imaginació, que és fonamental perquè ara som molt més audiovisuals. Però quan un llegeix un llibre necessita més de la imaginació que quan veu una pel·lícula, perquè hi ha molta més informació que està per completar i per això ens passa el que ens passa quan llegim un llibre que ens agrada molt i després veurem la versió cinematogràfica i diem: «Però quina barbaritat, com s’imaginava aquest personatge així o aquesta casa així, si jo m’ho havia imaginat millor?». Tota aquesta manera d’enfrontar-nos a la lectura, tota aquesta necessitat de completar una informació que tenim quan llegim, estimula la imaginació moltíssim. I la imaginació és fonamental per a tot, no només per desenvolupar una carrera a les arts, per exemple, per ser escriptor o per ser pintor. Sense imaginació tampoc no existiria la ciència. Un bon científic és una persona imaginativa, és una persona capaç de concebre realitats noves, de plantejar hipòtesis noves, i per això és fonamental. Però, a més de tot això, la lectura té una gran funció social. Primer, una funció igualadora, perquè està més que demostrat per desenes d’estudis o fins i tot per centenars d’estudis, diria, que la lectura està directament relacionada amb el rendiment dels nens després a l’escola. Hi ha estudis que relacionen directament el nombre de llibres que hi ha a casa amb l’èxit escolar dels nens.

Loli Pérez. Interessant.

Miguel Salas. És a dir, que si estan envoltats de llibres i estan acostumats a llegir, si veuen altres persones llegir, tindran més oportunitats d’estudiar carreres, i després, evidentment, de tenir un èxit laboral més gran. Això fa que la lectura sigui fonamental fins i tot per acostar o per limitar la bretxa social. Gent que ve de famílies en què el nivell cultural no és alt, en què no… Per exemple, se m’acut un exemple, famílies d’immigrants, oi? Que no dominen l’idioma, que no estan acostumats a fer servir la literatura de l’idioma d’acollida, oi? Si a aquests nens a l’escola, aconseguim incentivar la lectura, si aconseguim que desenvolupin una passió per aquests llibres, tindran moltes més facilitats el dia de demà per adaptar-se a la societat a la qual han migrat. Quan venen famílies, per exemple, en què no es llegeix, la relació del nen amb el llibre és molt diferent. Quan veus un nen que està acostumat a fer servir llibres, a qui li han llegit des de petit, tracta els llibres amb naturalitat, els agafa, els deixa, els obre, els consulta, perquè és una cosa que forma part del seu entorn. Però hi ha vegades que venen nens que no han vist un llibre a la seva vida. I aquests nens van als llibres amb recel, moltes vegades. Van amb un sentiment d’inseguretat i fins i tot d’inferioritat, perquè són nens que normalment han tingut problemes de lectura i aquests problemes de lectura, de lectoescriptura els han portat a dificultats d’aprenentatge en altres assignatures. És clar, hi ha un moment molt delicat abans de l’adolescència, que és quan els nens passen d’aprendre a llegir, aprendre a través de la lectura. És a dir, comences a estudiar biologia, comences a estudiar geografia, comences a estudiar matemàtiques i tots aquests coneixements venen a través de la lectura.

Si aquesta lectura és deficient, si jo no he aconseguit un bon nivell de lectura, la meva relació amb l’aprenentatge, amb l’escola, amb els llibres serà difícil. En Gregorio Luri, que és un filòsof, un professor, probablement la ment més lúcida ara mateix de l’actualitat espanyola pel que fa a aquests temes, recorda una dada molt significativa, que és que als 20 mesos d’edat, un nen d’un entorn familiar cultural alt, domina unes 200 paraules. I un nen de nivell sociocultural baix en domina 20. La diferència és abismal. Un món de 20 paraules no és igual que un món de 200 paraules. Si arribes a l’escola amb un domini d’un vocabulari ampli i et comences a enfrontar a l’aprenentatge amb un vocabulari del qual et sents segur, evidentment l’autoestima, per començar, l’èxit acadèmic i tot això serà molt més gran. Aleshores, hi ha nens als quals cal treure aquests prejudicis. Llegeix allò que et doni la gana. Si et ve de gust llegir-te una cosa que sembla per a molt més petits, llegeix-te-la. Si no t’agrada, deixa-la, agafa’t una altra cosa. I, sincerament, si he d’anar al quiosc i comprar una revista de motos a un nen perquè no se sent segur enfrontant-se a un llibre, li compro. L’important és que li agafi el gust a llegir. Aleshores, si tu aconsegueixes que aquest nen, encara que sigui en un nivell més baix al que correspon a la seva edat, agafi gust a la lectura, que vagi adquirint un hàbit… Això només pot anar a millor. Per això a mi em sembla fenomenal que llegeixin còmics, em sembla fenomenal que llegeixin revistes. El que sigui que els interessi, perquè l’important és que tant se val l’interès que tinguis, hi haurà un llibre, hi haurà una revista, hi haurà un còmic que parli sobre això, perquè hi ha un munt de publicacions.

Fer que se sentin còmodes a la biblioteca, que ho converteixin en un lloc de pau, de tranquil·litat, on ells estan gaudint. No en un lloc d’examen, no en un lloc on se’ls està jutjant perquè ells no llegeixen tan bé com els altres. A poc a poc anirà millorant i això és exponencial. La millora que es percep en un alumne que ha agafat gust per la lectura i que ha començat a llegir per plaer és enorme. I en tenim casos cada any. Aquest any em deia una mare: «El meu nen no s’havia llegit un llibre a la vida i, gràcies al pla lector que heu aplicat a l’escola, aquest any se n’ha llegit ja sis». O un nen que no llegia mai i de cop i volta, el pla lector és un cop a la setmana, apareix a la biblioteca dijous, que era el dia de lectura, i em diu: «Miguel, he d’agafar un altre llibre perquè m’estava agradant tant l’altre que m’he comprat i me l’he llegit a casa». Aquests petits èxits són els que permetran a aquestes persones desenvolupar les habilitats que facin més fàcil l’ensenyament. Però no tan sols això, sinó que crec que la lectura és capaç de fomentar l’empatia ben dirigida. És capaç de posar els nens davant d’un mirall, d’entendre’s a si mateixos a través del que altres han escrit. Al capdavall, i això ho dic molt als meus alumnes, una biblioteca és una selecció de les millors ments de tota la història de la humanitat, de tots els països, fins i tot de països estrangers dels quals tu no coneixes la llengua, que han estat traduïts a la teva llengua perquè els tinguis aquí. I els dic als nens, als qui són molt futbolers: «Us imagineu una selecció de futbol en què els millors de tota la història de la humanitat juguessin en un mateix equip?». Doncs això és la literatura en una biblioteca.

Tu tens milions de llibres que han parlat de l’existència del que és ser una persona, de l’ésser humà al llarg de tants segles. I, quan hi accedeixes, ets capaç d’emocionar-te amb ells, de comprendre’t a tu mateix, de veure-hi, per exemple, se m’acut a «La Ilíada», que és un text grec antiquíssim. Quan Hèctor s’enfrontarà a Aquil·les, que és el guerrer més temible dels grecs. I sap que morirà perquè a Aquil·les és molt difícil matar-lo, no és exactament immortal, però és molt difícil matar-lo. És el guerrer més perillós de l’època, oi? I l’està cridant i el matarà. I ell s’acomiada de la dona i del fill. Ell és un home jove. És el millor guerrer dels troians. És un home valent que té tota la vida al davant. És el fill del rei. Té una dona meravellosa amb qui s’avé estupendament, un fill nounat i se n’acomiada sabent que morirà, que no els tornarà a veure. És a dir, la capacitat d’un text tan antic que t’està parlant d’una experiència tan humana, d’emocionar una persona tants segles després, una persona que mai no ha tingut aquesta experiència. T’estic parlant d’un adolescent perquè jo era adolescent quan vaig llegir «La Ilíada», que no ha tingut fills, que no s’ha casat i és capaç d’entendre la profunditat, l’emoció del moment. Això és una cosa que només aporta la literatura. Aleshores, et reconeixes, t’identifiques amb el que llegeixes, aprens de tu mateix, et poses al lloc dels altres. Aleshores, socialment, la literatura, tant individualment com socialment, crec que té molt més valor que el que li donem quan parlem d’expressió oral, d’augment de vocabulari i de tota mena de coses.

Loli Pérez. També t’he sentit dir que és fonamental la lectura per abstreure’s i per evadir-se.

Loli Pérez. Sí.

Loli Pérez. Ens en pots parlar una mica més?

Miguel Salas. És clar. L’abstracció és un concepte que utilitzem en espanyol amb molta lleugeresa. Diem: «Està abstret», com amb menyspreu, oi? I, tanmateix, «abstreure’s» significa «ficar-se dins de si mateix», és a dir, «acudir a la pròpia intimitat, al propi interior». I això és una cosa que afavoreix la lectura. Hi ha un concepte que és el concepte de «flow». El «flow» seria aquest tipus d’activitats… Les activitats amb «flow» serien aquelles activitats que són capaces d’abstraure’ns, de manera que el món, l’entorn desapareix. Les nostres preocupacions desapareixen i som capaços de centrar-nos en una activitat de manera tan perfecta que és gairebé com si meditéssim. Això és una cosa, per exemple, que a la cultura japonesa és molt habitual, oi? Aquesta manera de preparar el te, la cerimònia del te o de cultivar un bonsai, d’organitzar les flors quan fan ikebana. La idea que l’acció perfecta, en perfecta abstracció, en perfecta concentració, és una acció per si mateixa, no? És a dir, que més enllà del que estiguis fent, el més important és com ho facis. Bé, doncs l’activitat humana que conté més «flow», diguem-ne, aquest fluir, aquesta capacitat d’arrossegar-te fins a uns nivells psicològics més profunds, és la lectura. Està completament demostrat que en el moment que un està concentrat llegint, el 99 % de la nostra interacció amb l’entorn es bloqueja. És a dir, la concentració que proporciona la lectura és molt superior a la que proporcionen altres activitats. Això que permet? Permet, primer, que les constants vitals es relaxin. És a dir, és una de les activitats més relaxants que hi ha. Això també està estudiat. Llegir una estoneta al llit abans de dormir fa molt més fàcil que després puguem dormir.

Però no només això. Ens permet evadir-nos. I aquest és un altre concepte que jo intento defensar al llibre. Per què? Perquè l’evasió també té molt mala fama, com l’abstracció. Quan un parla d’algú que s’ha evadit, és algú que s’escapa de les seves responsabilitats i no hi té res a veure. Jo això ho vaig descobrir llegint Tolkien, l’autor d’«El senyor dels anells». Té un assaig que es diu «Sobre els contes de fades», en què defensa l’abstracció i l’evasió. Per què no ens hem d’evadir si a vegades la vida és difícil, a vegades la vida és dura. Tots tenim aquesta experiència i retirar-nos de sobte a un món d’imaginació on podem aïllar-nos per uns minuts, per unes hores al dia, carregar piles, recollir forces, aprendre, a més, gaudir en aquell moment i després tornar amb més energia a les nostres tasques diàries, a mi em sembla que això és fonamental. De fet, és una cosa que necessitem tots i aquest món digital el que ens ofereix és aquesta evasió, però una evasió estèril. Una evasió que moltes vegades no proporciona tots els avantatges que proporciona la lectura. Si jo estic jugant a un joc d’aquests que l’únic que et farà és un moviment mecànic amb el dit en una pantalla, a mi això no em dona res. Excepte la descompressió mental, que no és poca cosa. Però la lectura ofereix aquesta descompressió mental i dona molt més, molt més del que pot donar una manera d’evadir-se tan rudimentària com pot ser un joc. Sempre hi ha maneres, i això tampoc no està malament dir-ho, que hi ha distraccions de més qualitat, que ofereixen més coses, l’esport o la lectura, per exemple.

Aleshores, per una banda, l’abstracció és molt positiva perquè ens ensenya a concentrar-nos. I, compte, que en aquest món de dispersió en què vivim, reaprendre a concentrar-nos crec que és una cosa que hem de fer tots, perquè tots hem vist aquests últims anys de telèfons mòbils i de tauletes, hem perdut capacitat de concentració. Aleshores aquesta abstracció ja és en si bo. I, per altra banda, aquesta capacitat d’evasió que ens permet retirar-nos a mons imaginaris, que ens permet carregar les piles, que ens permet gaudir de mons que han creat per a nosaltres, ostres, gent amb una ment i amb una imaginació molt poderoses.

Loli Pérez. Miguel, llegir desenvolupa l’empatia i la identitat. Ens pots desenvolupar una mica aquest punt?

Miguel Salas. És clar. Aquest és un punt delicat perquè és veritat que també ho esmento al llibre. Aquesta idea que la literatura ens salvarà, ens convertirà en excel·lents persones. És un tòpic molt gran parlar d’aquest tema a hores d’ara de la vida perquè s’ha dit molt, però és veritat que, per exemple, hi havia molts nazis cultíssims, molt aficionats a la lectura, a la música i que tanmateix, van fer barbaritats, oi? Aleshores, la literatura pot desenvolupar l’empatia, perquè, al capdavall, ens està posant a la pell d’altres persones. Això no és una fórmula màgica. És a dir, hi ha casos en què no passa. Però, és clar, quan un està llegint una novel·la en què a un protagonista li passa una cosa determinada i gairebé la pot experimentar a la mateixa pell, perquè la descripció dels sentiments d’aquest protagonista és tan vívida, tan real, tan autèntica, que… Ostres, que a un l’arrossega i se sent dins d’aquest personatge. Això fomenta l’empatia, amb l’avantatge que a més et pots posar a la pell d’un munt de situacions que potser tu no viuries. Hi ha el cas famós de Madame Bovary, oi? De com un home escriu una novel·la sobre una dona. I jo que soc un home, una dona del segle XIX, en unes circumstàncies socials que són diferents de les meves i que, tanmateix, jo la llegeixo i em puc identificar amb aquest personatge. Puc sentir-me dins la pell de Safo, per exemple, d’una poeta grega, de molts segles abans de Crist, que està parlant de l’amor, de la frustració que suposa no ser estimada per la persona que estima, que és, a més, una dona lesbiana.

I jo llegeixo aquests poemes i m’emociono amb ells i em poso al lloc d’aquesta persona i veig que al capdavall, que és l’important, l’experiència humana és idèntica, no? És molt semblant. És igual la raça, és igual el sexe, el gènere, tant se val l’època. Som els mateixos que, tornant a Troia, les mateixes persones que van lluitar a les platges de Troia, les mateixes persones que van pintar les coves d’Altamira. Fonamentalment, el material humà és igual i ens continuen passant les mateixes coses. Canvia l’entorn, els matisos, les perspectives, però l’experiència és igual. Aleshores, com no ha d’augmentar l’empatia, que nosaltres puguem viure a la pell d’un personatge durant una setmana, durant un mes, durant el temps que ens porti una lectura? A vegades és una mica com a la pel·lícula «Avatar», que són unes persones que es fiquen en uns cossos sintètics i són capaços d’experimentar. Doncs la literatura és una mica això. Tu t’aixeques al matí, et dutxes, esmorzes, vas a la feina i, quan tornes a casa, obres un llibre i durant una estoneta pots ser una altra persona. Jo això ho he vist amb alumnes, és a dir, alumnes que de sobte acaben un llibre i em diuen: «Ostres, mai no hauria pensat que una persona en aquesta situació…». Per exemple, llibres que parlen d’assetjament o que parlen… Fa poc em comentava un alumne sobre un llibre que estava llegint sobre «skinheads». «No hauria pensat mai que aquesta situació… que una persona pogués pensar, tenir aquests pensaments, aquestes idees, no?». I bé, en fi, ajuda molt a matisar la pròpia experiència amb l’experiència de l’autor a través dels personatges. I, per descomptat, la literatura és una de les poques coses a la vida que serveix d’ullera de llarga vista, és a dir, recerca d’experiències que tu no tindràs, llunyanes. I alhora de mirall, no? Perquè també és veritat que moltes vegades obres un llibre i llegeixes alguna cosa i dius: «Ostres, això m’ha passat a mi i jo ni tan sols li havia posat paraules». I això ajuda a conèixer-se un mateix. Ajuda a aprofundir en la pròpia identitat.

La Michèle Petit, que és una autora francesa molt interessant, explica una anècdota molt bonica d’una nena que era adoptada i a qui li portaven sempre llibres sobre adopció, amb una temàtica evident, que parlaven del seu problema, diguem-ne. No del seu problema, però de la seva situació i com enfrontar-lo i això. I ella rebutjava molt aquests llibres perquè potser els veia massa evidents. I, tanmateix, es va enganxar a «Tarzan». «Tarzan», que és la història d’un nen que adopten els micos. Els seus pares moren i l’adopten uns micos, i ella vibrava amb aquesta història i demanava que l’hi expliquessin una vegada i una altra. A través d’aquesta ficció, d’una experiència que ella no viurà mai, que és que t’adoptin uns micos en una selva perquè els teus pares han mort, ella se sentia identificada i, a través d’aquesta experiència tan llunyana, vivia la seva pròpia, entenia la seva pròpia identitat, què li passava. És a dir, que la ficció, fins i tot les històries inventades, fins i tot les històries una mica extravagants, com la història de «Tarzán», que dius: «Bé, això és molt estrany que passi», poden aportar, per una banda, la capacitat d’experimentar aventures que tu no viuràs, és a dir, de posar-te a la pell dels altres, i de l’altra, aquest coneixement de la teva pròpia situació, de la teva pròpia ànima, de la teva pròpia ment, de la teva pròpia identitat. Els adolescents acudeixen a la literatura moltes vegades buscant aquest reflex de la pròpia situació. «Què em passa? Per què estic així? Per què de sobte em sento estrany al meu propi món, en una identitat que fins ara m’havia resultat còmoda i ara de sobte com que em queda aquesta màniga llarga i aquesta altra màniga curta i no sé què fer exactament amb la meva vida?». Això els va molt bé perquè els hi dona respostes.

Wittgenstein, el filòsof, deia que els límits del meu llenguatge són els límits de la meva realitat. I això és així. És a dir, jo les realitats a les quals no puc posar paraules perquè no tinc paraules, no les sé identificar bé. Aleshores, quan de sobte ve un autor o una autora amb més capacitats que tu, amb una habilitat literària especial i posen davant teu aquesta situació, dius: «Jo, és que això m’ha passat. Per fi puc entendre, per fi puc comprendre aquesta situació en què he estat tan incòmode, que m’ha fet sentir tan fora de mi mateix, tan poc comprès». I això, per descomptat, és, a banda que la literatura ha de ser un goig per si mateixa, pot ser una eina educativa, que és el que ens interessa a les escoles i a les cases moltes vegades.

Loli Pérez. Sens dubte, un bon professor de literatura és el que als adolescents els explica històries que els enganxen. Jo sé que t’agrada llegir en veu alta als teus alumnes.

Miguel Salas. Sí.

Loli Pérez. Què creus que li aportes amb això i com ho fas?

Miguel Salas. Doncs a veure. Els permeto estar relaxats davant de la literatura. És a dir, hi ha una equació que és una equació que explica molts dels nostres comportaments, que és l’equació d’Schramm, que diu que l’interès que posem a una activitat és igual a l’esforç… perdó, al benefici que ens reporta, dividit per l’esforç que ens costa fer-la. Els que tractem amb adolescents sabem què significa això. Si hi ha un cinema sota casa, és molt més fàcil que el nen baixi al cinema dues vegades a la setmana que si el té a set quilòmetres i a més vol anar amb bicicleta, no? Aleshores, els llibres són exigents. Exigeixen un nivell de concentració que moltes vegades els infants no tenen. Exigeixen un nivell lingüístic, un vocabulari que a vegades els nens no en tenen. Es troben amb petits reptes. «Aquesta paraula no sé què significa. Aleshores aquesta frase ja no sé… Perd una mica el sentit el que estic llegint». Cal superar aquests reptes, cal anar avançant, i a vegades això els avorreix. I després tenen a l’abast alternatives d’oci que els exigeixen molt menys. Per tant, les possibilitats que agafin un llibre i es posin a llegir-lo i no el deixin al cap de deu minuts amb aquesta cançó que hem sentit tantes vegades de: «És que a mi no m’agrada llegir», doncs són molt altes. Aleshores, què faig jo llegint-los? Demostrar-los que un pot estar atent dues hores, potser puc trigar dues hores de classe un dia i del següent. Un pot estar atent a una història dues hores i estar perfectament enganxat a ella i desitjant que avanci i molt dins de la història.

És cert que l’efectivitat és inferior. Per cada receptor auditiu que hi ha al cervell hi ha uns 30 receptors visuals, és a dir, és molt més fàcil ampliar vocabulari, memoritzar coses i comprendre estructures gramaticals, llegint que escoltant. Però l’escolta també està infravalorada. És a dir, ho fem als nens quan són molt petitons, els llegim i no hi ha cap problema. Però de cop i volta amb els adults o amb els adolescents, ens tallem. Quan la lectura en veu alta ha estat un entreteniment molt habitual fins que ha arribat la ràdio. És a dir, les famílies es reunien al voltant d’una persona que llegia i un estava brodant, l’altre estava ajagut al sofà escoltant, un altre estava… I hi havia una persona que llegia per a tothom. La gran literatura del segle XIX, d’aquestes que sortien per entregues, el mateix Alexandre Dumas o Arthur Conan Doyle, publicaven així. Les històries de Sherlock Holmes o dels tres mosqueters es fonamentaven en això, en què arribava el diari a casa i un llegia en veu alta i la resta de la família escoltava. Hi ha una anècdota molt bonica que a mi m’agrada molt, que és la dels cigars Montecristo. Els cigars purs Montecristo de Cuba, oi? Es diuen així per un personatge d’Alexandre Dumas, que és el comte de Montecristo, perquè durant el segle XIX, van agafar el costum a les fàbriques de cigars de tenir un lector. Aleshores, hi havia una persona que els llegia en veu alta i no els llegia en veu alta articles. Els llegia en veu alta «El Comte de Montecristo», que és una novel·la de mil i escaig pàgines. Aleshores, mentre tots feien cigars, hi havia una persona llegint en veu alta. La novel·la de Dumas els va emocionar tant, i estem parlant de molts analfabets, els va emocionar tant que van escriure a l’escriptor per demanar permís per utilitzar «Montecristo» com a nom d’un dels cigars de la marca.

Aleshores, quan tu ets prop de l’hora de l’esbarjo, sona el timbre i els nens et diuen que no paris de llegir, dius: «És que això funciona». El nen està desitjant sortir al camp a jugar a pilota. Funciona. Funciona de debò. És a dir, a un nivell… És veritat que hi ha nens que desconnecten, però funciona. Ho veus als ulls. Això es nota molt. Aleshores, és veritat que els llegeixo amb molta freqüència a classe. He arribat a llegir novel·les senceres. El que més llegeixo són… De vegades els llegeixo poemes també, algun article, però el que més llegeixo són contes que entren molt bé perquè duren just una hora de classe o dues hores. Aleshores, els pots manejar. Sempre que torno de vacances, per exemple, en comptes de començar directament amb la sintaxi o amb…

Loli Pérez. Ja, el més pesat.

Miguel Salas. O amb la tipologia textual, els llegeixo un conte durant un parell de classes. Després de Nadal, després de Setmana Santa, després dels ponts llargs i els nens ho demanen. «Miguel, per què no ens llegeixes un altre conte?» És clar, els agradaria que estiguessis llegint-los tota l’estona, és clar, en comptes d’estar estudiant. Però bé, cal compaginar les dues coses. Aleshores, la lectura en veu alta, fins i tot en les famílies. Jo els ho dic moltes vegades als pares. Dic: «Ja sé que fa vergonya un paio que té bigoti, posar-se a llegir-lo, però intenta-ho». I a vegades funciona.

Loli Pérez. Els pares estem preocupats pel desinterès que hi ha per la lectura. Sobretot quan els nens tenen més edat. Què és el que proporciona aquest desinterès? Què ho causa? I, si ens poguessis donar algun «tip» o alguna cosa als pares per…

Miguel Salas. Sí, a veure… Hi ha causes socials i després hi ha causes acadèmiques. I hi ha causes, sens dubte, familiars. Les familiars ja les coneixem tots. No podem demanar als nens que facin coses que nosaltres no fem. Això per començar. Aleshores, és veritat que la nostra vida és dura, arribem a casa esgotats i busquem un lleure també que, diguem, no ens exigeixi gaire. Aleshores, ens posem, potser la tele, i fins i tot estem veient la tele i alhora estem consultant el mòbil o jugant amb el mòbil perquè ens evadeix a canvi de molt poc. És a dir, ens distreu a canvi de molt poc. Aleshores, si nosaltres estem donant aquest exemple als nens, és molt difícil que un nen agafi un llibre. Què proposo jo en aquest assaig? Doncs proposo, per exemple, que es busquin moments de lectura. És a dir, sembla un disbarat, oi? Mitja hora de lectura al dia, cadascun un llibre. Però igual que tenim un moment per al sopar, un moment per a l’esport, un moment per als deures, es pot buscar mitja hora al dia, no cal més, en què cada persona de la casa agafi un llibre i es posi a llegir. Als nens cal llegir-los cada dia. Des que neixen, pràcticament. Llibres adaptats a la seva edat. Si nosaltres no ens ho treballem com a docents i com a pares, doncs no s’ho treballarà ningú i els nens ho necessiten. Primer, és evident que els vincles emocionals que crea això entre els pares i el nen són molt forts. Però també crea vincles emocionals entre el nen i la lectura. Si la lectura per a tu ha estat un refugi, un moment de felicitat, d’intimitat amb el teu pare, amb la teva mare abans de dormir, un moment en què sentir-te segur, en què fer volar la imaginació… La literatura serà sempre una cosa important per a tu.

Hem d’acompanyar-los en això, els hem de llegir nosaltres fins que ells mateixos portin les regnes de l’hàbit, que esperem que en aquest cas sigui ja afició o passió. Proposo que els telèfons mòbils estiguin molt controlats. D’això en parlarem ara. Que quan arribin a casa, els fiquin en un calaix i nosaltres el fiquem en un calaix, perquè els adults hem de donar exemple, oi? També ens va bé, que la desconnexió digital és fonamental i a vegades estem pendents de la feina a unes hores que no són raonables, no? Proposo que hi hagi llibres a casa. En Jim Trelease, que és un expert americà en lectura, que ha fet llibres fantàstics sobre aquest tema, diu que hi ha una sèrie d’elements que han de ser a l’habitació dels nostres fills. Un és una tauleta amb un llum perquè llegeixin i un altre és una prestatgeria amb llibres amb la seva pròpia biblioteca. Que la vagin fent seva, oi? També qüestions molt físiques, que els deixem llegir de cara amunt, de cap per avall, tirats en un coixí, a terra, ficats al llit, tapats amb una llanterna. Que els deixem els llibres que són més de la seva edat al seu abast, a les lleixes més baixes, que a vegades no ordenem les prestatgeries pensant en això, no? Hi ha trucs que també són molt útils. Per exemple, posar-los les pel·lícules i les sèries amb subtítols.

Loli Pérez. Perquè llegeixin.

Miguel Salas. La lectura dels subtítols sembla que no, però ajuda a ampliar el vocabulari, ajuda a relacionar allò sentit amb allò escrit. En fi, té una sèrie d’avantatges. O per exemple, els audiollibres. Molt millor en un viatge familiar d’aquests superavorrits de cinc hores al cotxe, posar un audiollibre i escoltar-lo tota la família, que posar-los a cadascú amb una pantalleta, amb una tauleta veient els seus vídeos. Que els portem a les biblioteques. A les biblioteques hi ha els experts més grans en literatura que hi ha, que són bibliotecaris. Sempre t’aconsellaran. Han vist el que ha funcionat una vegada i una altra. A més, hi ha activitats. Que els portin a les llibreries, que també els llibreters saben un munt de llibres i els poden recomanar i saben el que està funcionant i el que no. És a dir, que els posin en contacte amb llibres, en definitiva. Que els preguntin pel que estan llegint, que els expliquem nosaltres el que estem llegint. «Doncs estic llegint un llibre preciós que m’està encantant». Jo això ho faig a casa sempre… Hi posa l’orella la meva germana, hi posa l’orella la meva mare i al final acabem… És clar, perquè tots volem trobar llibres per gaudir. Aquest és el tema familiar fonamental. I després hi ha les causes socials que afecten la lectura.

Hem d’entendre que la lectura, tot i tenir un gran prestigi i que hi ha un munt de campanyes que parlen de la lectura i dels seus beneficis, va una mica a contrapel del que és la societat actual. És a dir, la lectura exigeix ​​concentració, aprofundiment en un tema concret, serenitat, silenci. I la societat en què vivim és una societat que fomenta justament el contrari, oi? La dispersió, la multitasca, la maleïda multitasca que no porta enlloc, que porta a fer moltes coses, totes malament, oi? I després el constant canvi de focus de la nostra atenció, que és permanent i sobretot a causa de les pantalles, oi? Aleshores, hem d’entendre, jo molts cops ho penso, que si jo a l’edat dels meus alumnes hagués tingut un mòbil a prop, doncs potser no hauria llegit. Per què? Doncs per aquesta equació que dèiem abans. La lectura ofereix uns resultats increïbles. Ofereix un munt de beneficis i dona, jo crec, força més plaer que jugar a una joguina d’aquestes de dos moviments. Però exigeix ​​un esforç que molts cops no estem disposats a fer. Aleshores, els adolescents utilitzen pantalles i hem d’intentar comprendre que les pantalles no són un instrument imparcial, sinó que són un invent que està dissenyat específicament perquè la nostra atenció sigui constantment arrossegada per ells, no? Aleshores, no és un instrument de treball tampoc, oi? Els nens diuen: «És que he de pujar els deures». Un instrument de treball no et crida constantment perquè variïs d’activitat. Una pala, un rasclet no et criden tota l’estona perquè tornis a distreure’t amb ells. Un telèfon mòbil sí que ho fa. I són de mitjana entre les cinc i vuit hores diàries. Nens que tenen hores i hores de col·legi que haurien de dormir vuit hores, que haurien de fer esport, que haurien de parlar amb els pares. En Gregorio Luri parla d’un estudi americà en què es deia que des de l’any 79 fins a l’any 2012, el temps que parlava un adolescent de catorze anys amb els pares havia baixat des dels vuitanta-nou minuts al dia als nou. Vuitanta-nou minuts al dia són gairebé hora i mitja de conversa. Nou minuts no és res. Un adolescent de catorze anys necessita molt més parlar amb els pares que nou minuts.

Llavors els ho dic sempre als nens. Dic: «El mòbil ja no és que et trossegi l’atenció, que et torni dispers. És el que deixes de fer per estar mirant el mòbil tanta estona». Quin és el problema de la societat? Que es basa en la dispersió, que es basa en la celeritat, que es basa en els estímuls permanents. Sobretot audiovisuals perquè juguen amb aquesta necessitat humana d’estar molt pendent del que veu i del que sent, perquè en depèn la nostra supervivència des que existeix l’ésser humà. Dels estímuls audiovisuals. Aleshores, el que estem trobant a les escoles, i crec que més o menys tots els pares hi deuen estar d’acord, són nens amb una capacitat d’atenció baixa, molt baixa i amb una necessitat d’estimulació permanent que és perillosa perquè els frustra si no hi ha una estimulació permanent. És a dir, ells ja necessiten aquest «input», diguem-ne. I, quan no en tenen, s’irriten, es posen nerviosos. Aleshores, la tendència és aprofundir menys en les coses. Em diuen: «No, Miguel, estic estudiant història amb TikTok». I dic: «Home, doncs en un vídeo de 60 segons, el mateix no t’expliquen tot el que van fer els Reis Catòlics». Aleshores, aquest tipus de tendències van en contra de la lectura, perquè és molt més fàcil fer cas a un mòbil que a un llibre. També hi ha una bona notícia. És a dir, la millor manera de reeducar l’atenció és la lectura, perquè de totes les activitats humanes és la que més ens tanca a la resta dels estímuls, la que més concentració ens exigeix ​​i la que més «flow» tenia, com dèiem abans. Aleshores, mitjançant l’educació en la lectura, podem fer que els alumnes siguin una altra vegada amos de la seva capacitat d’atenció. Sense atenció, la intel·ligència no val per a res. Einstein, si no hagués estat capaç de concentrar-se durant una sèrie d’hores, no hauria fet la teoria de la relativitat.

Hi ha estudis que demostren que cada cop que jo perdo l’atenció, trigo 25 minuts a assolir una altra vegada la quota màxima d’atenció, que és on soc més eficaç, diguem-ne, en la tasca que estic exercint. Aleshores, els nens estan creixent, desenvolupant les seves aptituds ara mateix sense assolir mai el grau màxim d’atenció. I això pot ser a la llarga un problema per a ells. Aleshores, crec que cal ser conscients d’aquest problema. Crec que les escoles han de ser un espai de resistència a aquest problema i el que hem de fer és un espai on els nens reflexionin, s’asserenin, trobin el silenci. Jo hi ha una cosa que faig sempre a 4t de l’ESO, el primer dia de classe. I és que arribo i no parlo durant una hora. No em presento, només m’assec i els miro. I els nens reaccionen de les maneres més absurdes. Un any, un nen va cridar: «Què passa?». Intenten parlar. Jo els dic… Els faig un gest que callin. Alguns es tomben, els deixo relaxar. I quan acaba la classe els pregunto quina ha estat la darrera vegada que han estat així a la seva vida. En silenci, però a més sense escoltar música, sense mirar un mòbil… «Sense música» vull dir «sense sentir», no «sense escoltar». El que fem cada cop més és sentir, en comptes d’escoltar música. Aleshores, la resposta majoritària és que mai no han estat així. Mai. Sense una pantalla, sense un so de fons, sense una conversa. I això fa una mica de por, perquè aquests moments són els moments de la fertilitat de la imaginació. Quan t’avorreixes passen coses.

Loli Pérez. És clar, s’ha perdut.

Miguel Salas. L’avorriment és una altra cosa que té molt mala fama, però quan t’avorreixes és quan comences a pensar i quan passen coses. No? Fa poc vaig llegir una entrevista amb un supercàrrec de no sé quina empresa tecnològica que deia que ja només se li acudien idees quan sortia a córrer i quan es dutxava. Per què? Perquè són els dos moments del dia en què no està davant d’una pantalla distret. Aleshores, aquests moments els hem perdut. Pel que fa a l’àmbit acadèmic, crec que les coses no es fan gaire bé. Les programacions acadèmiques de Llengua són un desastre. La llengua i la literatura sempre han estat separades en dues assignatures diferents. Quan jo vaig estudiar, quan jo vaig fer selectivitat, ara que jo dono classes a segon de batxillerat i la fan els meus alumnes, el que estudien per a un sol examen, que és el de Llengua i Literatura, ho estudiàvem nosaltres per a tres exàmens diferents. Hi havia comentari de text, hi havia Llengua Espanyola i hi havia Literatura Espanyola. Això que vol dir? Que el temari és infinit i s’ha compactat de manera absurda. Els continguts que han sortit perdent són els de literatura, que ha esdevingut un peu de pàgina que s’estudia de memoria. Quatre dates, quatre autors i quatre títols de llibres que no valen absolutament per a res, tret que vulguis ser un gran jugador del Trivial. S’ha ficat a més dins d’aquesta assignatura, el pla lector, de manera que es fa de mala manera. S’obliga els nens a llegir un llibre o dos llibres, se’ls donen dues opcions, per avaluació. I després se’ls examina d’ells i a sobre no se’ls fa temps a classe per llegir-lo. Aleshores, tot això s’hauria de separar una altra vegada. Que hi hagués una assignatura de llengua en què aprenguessin sobretot a parlar i a escriure. Que hi hagués una assignatura de foment de la lectura en què els nens llegissin, que és el que fem ara a la meva escola, en silenci, una hora a la setmana o dues hores a la setmana. Llibres, que se’ls donen 30, 50, 100 opcions perquè en puguin trobar un que els agradi.

I que després s’ensenyi literatura amb la lectura en veu alta a classe. És a dir, la literatura no es pot perdre. Els clàssics, com torna a dir en Gregorio Luri, s’han tornat difícils, però no ha estat per culpa seva. És a dir, el que ha baixat ha estat el nivell social de comprensió. Aleshores, ara és molt difícil dir-li a un nen: «Llegeix-te ‘El Lazarillo’» i enviar-l’hi i que se’l llegeixi a casa. No té cap sentit perquè ni aprendrà, ni el llegirà, ni gaudirà. Aleshores, què ha de fer el professor? Fragments, contes, poemes, contextualitzar-los molt a classe, oferir una explicació de per què en aquella època es pensava així. Per què aquest personatge fa el que fa. Perquè «El Lazarillo» està mogut per una sèrie de ressorts que evidentment són psicològics, però també socials, històrics, i aconseguir que l’alumne relacioni això amb la seva pròpia existència. A mi em passa, per exemple, quan em toca un curs imparell, 3r de l’ESO per exemple, que s’estudia la literatura medieval, dius: «Com els explico jo la literatura medieval?». Aleshores, te’n vas a les albes, que són les primeres expressions líriques que hi ha en espanyol, que són poemetes. Amb una veu femenina adolescent, una noia jove que es queixa i que plora perquè no hi ha el seu estimat a prop, perquè el troba a faltar, perquè no sap quan el tornarà a veure. I dius: «Però, per l’amor de Déu, si és que això funcionava igual en aquell segle que ara. Com no han de connectar? Però si moltes vegades aquestes coses es diuen per Whatsapp». No? Aleshores, cal fer-los entendre que tot això que és la seva pròpia cultura, que és la seva tradició, que és la seva herència, que tenen el dret a conèixer-ho, ostres, perquè és que ja no és una qüestió d’obligació, és el dret a conèixer-ho, que ho poden relacionar sempre amb la seva pròpia experiència. Aleshores, el treball del professor aquí és esgotador.

Loli Pérez. És clar.

Miguel Salas. Perquè és agafar un text d’«El Quixot», un text d’«El Lazarillo», un text d’«El comte Lucanor», apropar-los-ho, explicar-ho a poc a poc, proposar-los activitats d’escriptura que tinguin a veure, per exemple, amb això. Bé, i jugar amb l’època. Per exemple, al llibre d’«El bon amor» hi ha un poema divertidíssim de… El llibre d’«El bon amor» el va escriure un frare, teòricament, sobre com triar una dona, pels seus trets físics i de caràcter. «Ha de ser així i així. Millor una dona d’aquesta mena no, perquè…» Aleshores, dius: «Bé, llavors això és un regal per a un professor». Amb totes les qüestions que hi ha ara del feminisme, del masclisme, arribar a la classe amb aquest poema i dir: «Què us sembla com descriu la dona a l’edat mitjana? Quines són les virtuts i defectes de la dona segons un home de l’edat mitjana? Li donarem la volta, vinga, ara les noies. Què faríeu? Quines recomanacions faríeu per triar un noi?». Aleshores, pots fer un munt d’activitats que tinguin a veure amb això, però els ho has d’acostar a la seva vida. Però quan ho fas, la veritat és que és molt gratificant.

Loli Pérez. Miguel, ens podries llegir alguna cosa en veu alta?

Miguel Salas. És clar.

Loli Pérez. Com els llegeixes als teus alumnes, per veure com…

Miguel Salas. Sí. Com veus, aquí he portat diverses lectures per si calia i llegiré un fragmentet, no ho puc llegir sencer perquè és molt llarg, d’un conte preciós de Marguerite Yourcenar. És un conte dels seus contes orientals. Aquest es diu «Com es va salvar en Wang-Fô». És un llibre que els llegeixo. No té res a veure… No és un conte romàntic, però els llegeixo quan els explico la diferència del realisme i el romanticisme, perquè sorgeix aquesta idea romàntica que la imaginació és més poderosa, diguem-ne, i té més importància que la pròpia capacitat de raciocini, no? I aleshores els alumnes em pregunten, em diuen: «Però com es canviarà el món amb la imaginació? És impossible a través de l’art», que és una idea molt romàntica. Aleshores, jo els llegeixo aquest conte de Marguerite Yourcenar perquè expressa molt bé aquesta idea.

Loli Pérez. Molt bé.

Miguel Salas. És una història d’un mestre pintor xinès i del seu deixeble. I com a través de l’art es pot transformar la realitat. Aleshores, llegiré el principi, que és una preciositat. Diu així: «L’ancià pintor Wang-Fô i el seu deixeble Ling erraven pels camins del regne dels Han. El regne dels Han era el nom que en aquells temps es donava a la gran Xina. Ningú pintava tan bé com en Wang-Fô les muntanyes sortint de la boira, els llacs amb vols de libèl·lules i les grans onades del Pacífic vistes des de les costes. Deien que les seves imatges santes satisfeien immediatament els desitjos expressats a les oracions. Quan pintava un cavall, sempre el feia lligat a una estaca o subjecte de les regnes, sense la qual cosa el cavall escapava del quadre a galop per mai més tornar. Els lladres no gosaven entrar a casa d’aquelles persones per les quals en Wang-Fô havia pintat un gos guardià. En Wang-Fô hauria pogut ser ric, però li agradava més regalar que vendre. Distribuïa les seves pintures entre les persones que les apreciaven en el seu veritable valor, o bé les canviava per un bol de menjar. Només estimava els pinzells, els rotllos de seda o de paper d’arròs i les barretes de tinta de diversos colors, que ell fregava contra una pedra per barrejar després la pols amb una mica d’aigua. En Ling, a canvi de les seves lliçons, li prodigava totes les cures que un deixeble deu al mestre. Pidolava arròs quan en Wang i ell estaven escassos de monedes de plata, i quan la gent era massa avara i no els donava res, robava. A les nits, quan el vell estava cansat, li feia un massatge als peus i als matins s’aixecava molt d’hora per mirar pels voltants, a fi de veure si hi havia algun paisatge que pogués agradar al mestre per pintar-lo. Una tarda, en pondre’s el sol, van arribar als ravals de la capital i en Ling va buscar per a en Wang-Fô, una fonda on passar la nit.

El vell es va embolicar en uns parracs i en Ling es va ficar al llit al seu costat per escalfar-lo, ja que la primavera tot just arribava i el terra de fang estava encara gelat. En Ling patia al veure la brutícia de la posada, però a l’ancià li encantaven les ombres tremoloses que un pobre llum projectava sobre les parets i uns estranys dibuixos que formaven al sostre les taques de sutge». Això és un dels elements recurrents del conte. En Wang-Fô, malgrat que és miserable, que és pobre, que no té res, sempre troba la bellesa a les cosetes més petites. I el deixeble, que és més jove i que no ho entén, s’irrita. Diu: «Jo voldria un lloc més bonic per al meu mestre», però ell és feliç amb allò que té. «En arribar l’alba, uns passos pesats van ressonar pels passadissos, així com crits de comandament proferits en llengua bàrbara. En Ling es va estremir, recordant que el dia anterior havia robat un pastís per al dinar del mestre. Com que no hi havia cap dubte que venien per arrestar-lo, es va preguntar qui ajudaria demà el vell a travessar el proper riu. Van entrar els soldats amb uns fanals. La flama que es filtrava a través del paper de colors posava als seus rostres reflexos encarnats, grocs i blaus. Rugien com feres i la corda dels seus arcs vibrava a cada crit que donaven. Un va posar la mà amb brusquedat al clatell d’en Wang-Fô, que no va poder evitar fixar-se amb admiració en el brodat dels seus mantells». Un altre cop, no? L’estan aturant i ell està gaudint d’aquell mantell preciós que té el guarda que ve a capturar-lo.

«Sostingut pel seu deixeble, en Wang-Fô ho va continuar, ensopegant per uns camins desiguals. Els transeünts agrupats es mofaven d’aquells lladres, als quals sens dubte executarien. A totes les preguntes d’en Wang, els soldats responien amb una ganyota salvatge. Li feien mal les mans que duia lligades, i en Ling, desolat, mirava el seu mestre somrient, cosa que era per a ell una manera més tendra de plorar. Arribaren a la porta del palau imperial, els murs color violeta del qual posaven en ple dia un tros de crepuscle. Els soldats van obligar en Wang-Fô a franquejar unes sales circulars o quadrades, les formes de les quals simbolitzaven les estacions de l’any, els punts cardinals, la lluna i el sol, la longevitat i les prerrogatives del poder. Les portes giraven sobre si mateixes mentre emetien notes de música i la seva disposició era tan gran que podien recórrer tota la gamma en travessar el palau d’Orient a Ponent. Per fi es va fer tan gran el silenci que a penes s’atrevia un a respirar. Un esclau va aixecar una cortina i el grupet va entrar a l’estança on hi havia el Fill del Cel assegut al seu tron». El Fill del Cel és l’emperador. «El Mestre Celeste estava assegut en un tros de jade i les seves mans estaven tan arrugades com les d’un vell, encara que amb prou feines tingués 20 anys. Com que els seus cortesans alineats al peu de la columna agusaven l’oïda per recollir la més mínima paraula que sortís dels seus llavis, s’havia acostumat a parlar sempre en veu baixa. ‘Drac Celeste’ va dir en Wang-Fô prosternant-se. ‘Soc vell, soc pobre i soc feble. Ets com l’estiu. Jo soc com l’hivern. Tu tens 10.000 vides i jo només en tinc una que ben aviat s’acabarà. Què t’he fet? M’han lligat les mans que no et van fer mai cap mal’.

‘I tu em preguntes què m’has fet, vell Wang-Fô? ‘, va dir l’emperador. La seva veu era tan dolça que feien ganes de plorar. Va aixecar la mà dreta que els reflexos del terra de jade transformaven en verd com una planta submarina i en Wang-Fô, meravellat per aquells dits tan llargs i prims, va tractar de recordar si mai havia fet de l’emperador o dels seus ascendents un retrat mediocre que mereixés la mort. Però era poc probable, doncs fins aquell moment, en Wang-Fô havia freqüentat molt poc la cort dels emperadors, preferint les barraques dels grangers o, a les ciutats, les tavernes dels molls on renyen als estibadors. ‘Em preguntes el que m’has fet, vell Wang-Fô?’, va repetir l’emperador, inclinant el seu coll prim cap a l’ancià que l’escoltava. ‘T’ho diré’». I ja no llegeixo més. Perquè qui vulgui descobrir per què l’emperador vol matar en Wang-Fô…

Loli Pérez. Que busqui.

Miguel Salas. …s’ha de llegir el llibre. És un conte meravellós on s’expressa de manera molt delicada, com s’ha vist en el llenguatge del conte, l’amor a l’art, l’amor a la imaginació, l’amor a la creació. I com aquest amor, aquesta passió, ens pot portar a viure una vida perfectament plena, encara que sigui una vida humil, sense avantatges materials, a través d’aquest poder de transformació que té la pròpia creació. M’agrada molt que en Wang-Fô, que és aquest ancià savi, sempre estigui gaudint dels mateixos detalls, fins i tot en les situacions més dures de la vida, i que en Ling sempre estigui preocupat per ajudar-lo, per fer-ho fàcil, per portar menjar, li fa massatges als peus perquè no li facin mal… Aquesta relació tan bonica que tenen, que després fa un gir molt interessant al final del llibre. El conte als nens els encanta. I no és un conte fàcil, és un llibre que parla de l’antiga Xina, de la Xina mil·lenària i no obstant entren rapidíssimament i entenen molt bé la moralitat. Perquè, és clar, després tots aquests contes que llegim a classe els discutim, parlàvem de com ho relacionen amb la seva pròpia vida, que és el que és interessant. Si coneixen algú que tingui aquestes característiques que tenen els personatges, si hi ha alguna cosa de la seva vida que s’assembli al que passa als protagonistes i al final els resultats són molt bonics. Durant la lectura estan supercallats, encara que jo deixo que m’interrompin. Alçant la mà, que preguntin si tenen alguna inquietud, si hi ha alguna cosa que no han entès i després durant el debat solen participar força.

Loli Pérez. Doncs és meravellós. M’agradaria que, als que tenim nens adolescents, si ens podries recomanar alguns llibres.

Miguel Salas. Sí, bé, la meva primera recomanació de llibres és la llibreria i la biblioteca. Allà hi ha els veritables experts. Jo no puc llegir molta literatura juvenil perquè tinc moltíssimes coses a fer i entre altres coses, llegir literatura que m’agradi a mi més. Però intento estar una mica al dia, llegir els autors que ells em recomanen. Aquesta és una cosa que recomano també als pares. És a dir, que si hi ha un llibre que els agrada als seus fills, que li donin una ullada, encara que sigui llegir-lo en diagonal, que busquin una mica de què parla. I que preguntin al nen per què està interessat en aquest tema o en aquest autor. Perquè aquest tipus de converses també acosta els nens a la lectura. Que els pares es preocupin, que preguntin. Pel que fa a llibres, jo a classe sempre llegeixo clàssics i són infal·libles. És a dir, hi ha una sèrie de llibres, hi ha una literatura que funciona sempre. Per exemple, Arthur Conan Doyle, els contes de Sherlock Holmes funcionen sempre. Per exemple, a la literatura de fulletó del XIX. Dumas, «Els tres mosqueters», «El comte de Montecristo», que els hem esmentat abans. Stevenson. Per exemple, una autora que funciona meravellosament bé a classe és Jane Austen, que és literatura del segle XVIII, i a més de caire sentimental i els encanta. I a més, més enllà dels tòpics, els encanta a les noies, als nois i després els hi poses a sobre «Orgull i prejudici», els poses «Sentit i sensibilitat» perquè vegin una pel·lícula i els encanta veure-la també. És a dir, hi ha moltíssims autors del XVIII, el XIX i el segle XX que funcionen. Per exemple, funciona molt bé amb determinats tipus d’alumnes «Nada», de Carmen Laforet, que és una novel·la clàssica espanyola de la segona meitat… Vaja, de la postguerra, del segle XX. I hi ha una determinada mena de lector a qui interessa de sobte aquesta literatura de postguerra i hi ha novel·les que els agraden. Delibes, no? Aleshores, et trobes coses que et sorprenen molt.

Quan a mi un alumne em pregunta una recomanació, m’ho prenc molt de debò. És a dir, li dedico temps. No li dic per què m’ha agradat molt aquesta novel·la. Li pregunto què li ha agradat a ell, què no li ha agradat, que em digui dos o tres títols que l’hagin apassionat, si més no dos que no li hagin agradat gens. Quines sèries o quines pel·lícules li agraden, quins temes li agraden a la vida. I després de parlar 20 o 25 minuts m’atreveixo a fer una recomanació. Per què? Perquè aquest llibre que ens canvia la vida, que ens fa continuar llegint, no és el mateix per a tothom, oi? Aleshores, cal buscar el que pugui convertir aquest nen en un lector apassionat, no el que t’hagi agradat a tu. Això és un defecte que també tenim moltes vegades els grans. Que com que t’ha agradat moltíssim un llibre, li vols ficar pels ulls al teu fill i el teu fill està en aquesta edat en què el que vingui dels pares és el que menys li ve de gust i llavors entres en un torcebraç que no té molt de sentit. Aleshores, cal buscar lectures que els interessin a ells. Un altre llibre que funciona fenomenal, per exemple, Matar un rossinyol de Harper Lee, que és una història preciosa, que a sobre té una pel·lícula igual de bona que el llibre, que això és estrany, oi? Funcionen també molt bé les col·leccions de contes, per exemple. Si un nen està interessat en la fantasia, la ciència-ficció, hi ha moltes col·leccions de contes. Se m’acut, per exemple, ara «Cròniques Marcianes», de Ray Bradbury, que és un gran clàssic de la colonització de Mart, que ara està tan de moda. És un llibre fascinant perquè, al final, parla de l’essència de l’ésser humà, de l’amor, de la soledat, de la por. Que sembla que et parlarà de marcianets i del que t’està parlant és d’allò més profund de la teva personalitat. I aquest també els agrada molt. En fi, hi ha una sèrie de lectures que no fallen. Cal… Evidentment, un clàssic del Segle d’Or els costarà llegir-lo sols, però un clàssic del segle XX, del segle XIX, el poden llegir perfectament i els encanten. Els contes de terror de Dumas, que són una meravella. «La dona del collaret de vellut», «Capità de llops», hi ha autèntiques delícies.

Si us agrada el terror, tenen un munt d’autors. Les novel·les de Roald Dahl, que no fallen mai. «Les bruixes», «Matilda», que són clàssics ja eterns, oi? Que sembla que tots els que els hem llegit ens n’hem enamorat. Les novel·les de Julio Verne amb tots aquests viatges al centre de la Terra, a la lluna… Aquest tipus de coses sempre els agraden. Un llibre que els ha agradat molt als meus alumnes, per exemple també, és «El món perdut», d’Arthur Conan Doyle, que parla de dinosaures que troben una plataforma, un altiplà al mig de Centreamèrica on encara hi ha dinosaures i és un llibre d’aventures clàssic i ho passen fenomenal. I donar-li importància, donar-li importància. Quan un nen s’acosta i et pregunta: «Escolta, què puc llegir?», pren-t’ho de debò perquè és que li pot canviar la vida. Bé, doncs si et sembla bé, per acomiadar-me m’agradaria llegir-te dos textos molt breus que de vegades els llegeixo als meus alumnes de segon de batxillerat quan veig que estan molt obsessionats amb la carrera, la mitjana, la vocació, el sentit de la vida… Són dos textets molt breus. Un és un fragment d’en Juan Gil-Albert, que és un poeta fantàstic espanyol, també poc llegit perquè és de la Generació del 27, però no és dels més importants. L’altre és un poema de Borges que es diu «Els justos», que m’agrada molt. Et sembla bé?

Loli Pérez. Sí, sí, perfecte.

Miguel Salas. Perfecte. Anem-hi. Començo pel d’en Juan Gil-Albert, que té un llibre preciós que es diu «Breviarium vitae», que és un conjunt d’escolis, de fragments, de reflexions seves. I diu així. Diu: «En realitat, les professions indiquen ben poc pel que fa a l’home que les exerceix. Si s’és només llauner o general, s’és molt poca cosa. Una professió ha de ser com un entreteniment per a la vida, a banda d’una especialització de la qual tots en sortim beneficiats. És també un punt de suport per no extraviar-nos al mar de les múltiples aptituds que ens han estat donades. Però des d’aquest punt de suport cal explorar els amplis confins de la vida, alimentant les nostres pròpies inquietuds amb les tasques més allunyades del nostre ofici. I així, si un confiter us parla amb entusiasme d’equitació o un pèrit agrònom de poesia, és que esteu davant d’algú prou ufanós d’esperit per trencar les traves que, com a ciutadà, li havia d’imposar l’existència». Aleshores, quan els veig molt aclaparats amb això de: «És que jo vull ser això i si no soc això, no seré ningú, no seré res», els dic: «Mireu el que diu aquest senyor, que en sabia força de la vida i que les va passar magres, i que va arribar a aquesta conclusió». La idea que un home o una dona són molt més que la seva professió, oi? I, llavors, bé, espero que els tranquil·litzi una mica.

I el segon dels textos és un poema de Borges molt famós que es diu «Els justos», molt breu, que parla també del sentit de la vida i que moltes vegades aquest sentit no està relacionat amb les grans accions, ni amb les grans gestes, ni amb les grans decisions, sinó amb el petit discórrer del dia a dia. I diu així: «Un home que cultiva el jardí, com volia Voltaire. El qui agraeix que a la terra hi hagi música. El qui descobreix amb plaer una etimologia. Dos empleats que en un cafè del sud juguen uns escacs silenciosos. Un ceramista que premedita un color i una forma. El tipògraf que compon bé aquesta pàgina, que potser no us agrada. Una dona i un home que llegeixen els tercets finals de cert cant. El que acarona un animal adormit. Qui justifica o vol justificar un mal que li han fet. El que agraeix que a la terra hi hagi Stevenson. Qui prefereix que els altres tinguin raó. Aquestes persones que s’ignoren estan salvant el món».

Loli Pérez. Molt bonic. Doncs, Miguel, m’ha encantat entrevistar-te. Gràcies per transmetre’ns amb tant d’interès el teu amor pels llibres. Em queda clar que el millor regal que podem fer a un nen és regalar-li un llibre i que, a part, això el pot fer viatjar. Aleshores, t’ho agraeixo. Moltíssimes gràcies.

Miguel Salas. Moltíssimes gràcies a tu. Encantat.