El pensament adolescent

Javier Valverde. Em dic Javier Valverde, soc orientador educatiu. M’agradaria parlar-vos dels adolescents, de les seves preocupacions, de la convivència en família i, sobretot, d’allò que poden fer mares i pares en aquest període tan transcendental per la vida de les persones, que és l’adolescència. Molts pares veuen en els seus adolescents una mena d’alien que arriba a la família, i això suposa uns reptes pels pares. Els canvis físics, l’inici de la secundària…, generen en ells moltes incerteses. I molts cops no s’escullen bé les batalles importants amb els adolescents, perquè l’adolescència és un caos, és un cas per ells per una qüestió, diguem-ne, neurològica i també social. I crec que és més important que tinguin ben ordenat el cap i no tant que tinguin ben ordenada l’habitació. Això arribarà quan vegin les comoditats i els avantatges de tenir les coses en ordre. Però crec que a vegades posem el focus en qüestions que realment no són tan importants. És més important tenir el cap ben moblat que no tant l’habitació ordenada.tanto que tengan bien ordenada la habitación. Eso llegará cuando vean las comodidades y las ventajas de tener las cosas en orden. Pero creo que a veces ponemos el foco en cuestiones que realmente no son tan importantes. Es más importante tener la cabeza bien amueblada, que no tanto la habitación ordenada.

Els canvis d’humor en l’adolescent, en el fons, tenen una explicació neurològica. Tota la part cerebral del sistema límbic que s’encarrega de les emocions, les amígdales, que s’encarreguen, diguem-ne, dels estats d’alarma… Tot això està encara madurant i està plenament actiu durant l’adolescència. La part que controla aquestes conductes, la part prefrontal del cervell, encara ha de madurar. L’adolescent entra en una muntanya russa, perquè els estrògens i les hormones es disparen, i això li provoca una labilitat, una variabilitat en els estats d’ànim. No s’ha d’entendre com una provocació o que ells vulguin, diguem-ne, emprenyar-nos, sinó que cal entendre’ls en aquesta mesura. Cal respectar que això sigui així. Hem de desdramatitzar aquestes situacions. Des del meu punt de vista, els pares a vegades veiem gegants on només hi ha molins de vent, i molts cops tenim creences errònies, molt condicionades, possiblement, pels mitjans de comunicació i la imatge que es projecta socialment sobre els adolescents. I això ens carrega de bilis, ens carrega de cortisona i no permet l’alliberació d’oxitocina, que és l’encarregada del plaer.

Però sentim-nos també contents de tenir un jove rebel. Això, ja ho dic, no estarà sempre present, s’anirà modulant, però crec que l’adolescent es construeix per oposició, i és així com s’autoafirma. La rebel·lia forma part de l’adolescència. Ara bé, si aquesta visió pessimista veiem que es manté en el temps, podria ser indicativa d’algun problema, però la rebel·lia forma part del seu procés de maduració. No serien adolescents si no fossin rebels. Hi ha un tret del pensament adolescent que és l’egocentrisme. I és així, la natura del pensament adolescent té un component egocèntric molt important, que si no el considerem, si no el tenim en compte, perdrem molta energia amb ells. No els entendrem. L’adolescent pensa que ell és el centre d’atenció del món. I això a vegades porta a la manca d’empatia per part de l’adolescent. I el pare diu: “Ai, el meu fill no m’entén”. Bé, el teu fill adolescent està centrat en ell, en ell mateix. Desconnecta de la família perquè necessita connectar contínuament amb ell, amb qui és ell. No tenir en compte l’egocentrisme pot provocar conflictes de baixa intensitat en el dia a dia, i això pot tensar la relació familiar, la dinàmica familiar.

Una altra característica del pensament adolescent és la seva imaginació, molt lligada amb l’egocentrisme. Però l’adolescent pensa, no només que és el centre d’atenció de la resta, sinó que, a més, la resta pensa sobre ell. Ell és el protagonista de la història, i això és meravellós. Això ens constitueix com a persones individuals, perquè ens creem la nostra narrativa. I és important que els pares siguem conscients d’aquesta potència que té la imaginació sobre ells mateixos. S’estan construint un relat de qui són. La faula personal és una altra característica del pensament adolescent. Aquesta imaginació que té el porta, com deia, a pensar que no pot ser entès, a pensar que ningú l’entendrà. Es construeixen una narrativa, una faula. Però que és magnífica, és magnífic que això sigui així, perquè és aquí on hi haurà les diferències entre cadascú de nosaltres, és el que ens fa únics a l’univers: la narrativa, la faula que ens construïm. Jo crec que és important tenir-ho en compte.

I un altre aspecte molt bàsic del pensament adolescent és la il·lusió d’invulnerabilitat. L’adolescent creu que les coses dolentes només els passen a la resta, que a ell mai li passarà res de dolent. I aquí hi ha un risc que no hem de dramatitzar. L’hem d’acotar i valorar en la seva mesura justa, però és cert que aquesta il·lusió d’invulnerabilitat pot donar peu a l’aparició d’addiccions o d’hàbits tòxics, perquè és una il·lusió: que no li passarà res. Però això és magnífic també, perquè dona fortesa a l’adolescent. Haurem de… O s’haurà de considerar fins a quin punt aquesta il·lusió d’invulnerabilitat pot arribar a constituir un risc en cada adolescent. Però és magnífic, això dona atreviment. I cal considerar la faula, la imaginació, la invulnerabilitat… S’han de considerar absolutament normals i cal tenir-les en compte. Si volem ser empàtics, hem de tenir en compte aquestes característiques del seu pensament. Així evitarem donar-los la llauna i que facin front a la joventut que els ve amb seguretat i amb confiança.

Però no comptis que l’adolescent serà empàtic amb tu. Ni el seu egocentrisme ni la seva imaginació l’hi permetran. Però, bé, tenim bons aliats, d’altra banda. Podem millorar la comunicació amb els nostres fills, sobretot millorant l’escolta. I, d’altra banda, la maduresa biològica, la maduresa emocional, mental… Això acabarà arribant, sens dubte. A diferents ritmes, per diferents camins, però arribarà. En aquest sentit, vull transmetre un missatge de confiança als pares. Entre llibertat i límits, l’equilibri es troba en la responsabilitat que hàgim sabut educar el nostre adolescent. I la responsabilitat s’educa de manera progressiva. No podem imposar per decret, per imposició. Si ho fem, correrem el risc de dificultar la relació. Jo soc més partidari d’informar, de pactar, abans de posar límits. L’adolescent, si veu una imposició, un límit, la seva pròpia natura el portarà a rebutjar-lo.

Ho viurà com una limitació. L’adolescent té la necessitat de conèixer, d’experimentar. Posar límits a un adolescent és complicat perquè, finalment, el límit se l’ha d’autoimposar ell. Aquest és el millor límit que hi ha. Imposar límits és com lligar els peus a un nedador, farà el possible per treure’s els lligaments. Jo soc més partidari d’informar, de formar, de compartir i de pactar. Pactar és una variable clau en la relació amb els adolescents. I pactar poques coses i molt clares, però que en aquest pacte ells participin també. El pacte és pacte, no és imposició. Hem de considerar que no és el mateix adolescent quan té 12 anys que quan en té 15 que quan en té 18. Per tant, podem pactar sempre, però a cada edat, a cada situació, a cada context, haurem d’ajustar aquest pacte.

Per exemple, en l’ús del mòbil, que és un dels principals problemes en les relacions familiars amb els fills. Doncs és molt clar que en el cas de l’adolescent de 12 anys, aquest pacte es pot fer considerant les seves necessitats. Però si veiem que hi ha un risc, aquest pacte pot incloure una clàusula que digui que a partir d’una certa hora, o en determinades condicions, el mòbil no es pot utilitzar. I raonem per què no es pot utilitzar: perquè dificulta la conversa, perquè és una manca de respecte estar amb un mòbil en una relació cara a cara… En canvi… I això possiblement ho acceptarà de mal grat, però ho acabarà acceptant. Amb 15 anys, ho tindrem més difícil, sobretot si no li hem dit res quan als vuit anys ja tenia mòbil. No pretenem ara que amb 15 anys tingui un control sobre el mòbil quan tu l’has educat, l’has estat alimentant als restaurants amb el mòbil, entretenint-lo i, sense voler, has generat en ell una addicció. El mòbil és perniciós, l’ús inadequat del mòbil és perniciós. El mòbil en si mateix és una eina, és l’ús el que cal educar. I amb 18 anys, pactar l’ús del mòbil, doncs serà realment difícil i complicat. Per tant, cada edat requereix un tipus de pacte diferent.

Amb 12 anys podrem, diguem-ne, delimitar més el seu ús. Amb 15, la situació es pot complicar si no ho hem fet ja amb anterioritat, però tot i així, es pot arribar a acords per limitar el seu ús en determinades situacions. I amb 18, ja… A vegades és difícil tutelar. Als 18 anys ja hem assolit, en molts casos, en la majoria, una maduresa que permet a l’individu, permet a la persona, a l’adolescent, gestionar més i de manera més autònoma, té més recursos, també, l’ús que fa de les tecnologies. Crec que és important parlar amb ells, dialogar amb ells en un pla d’igualtat, en un pla d’acceptació dels seus punts de vista. Però crec que hi ha una idea que cal anar treballant, reflexionant amb ells, i és que la realitat no és el que ens passa realment, la realitat és el que fem amb el que ens passa, allò que decidim fer a partir del que vivim. Crec que és una idea que cal seguir treballant amb els adolescents.

Possiblement, les solucions que nosaltres els proposem no els serveixin avui a ells, però les solucions que ells proposen segurament seran les solucions de demà. A ells sí que els serviran. Hem de desdramatitzar la relació amb els adolescents, els hem de veure com a aliats i no com a enemics. Hem d’equilibrar els nostres arguments. I si equilibrem els nostres arguments, els ajudarem perquè ells equilibrin els seus. Hem d’opinar de manera realista, de manera útil, els hem d’oferir perspectiva. No és cert que els pares no influïm en els fills en aquesta edat. Ells ens podran dir que no ho entenem, que què en sabem nosaltres, però sí que les nostres advertències, i això està estudiat a diferents universitats, les nostres advertències calen. Els pares són la principal font de referència pels adolescents en qüestions de tipus moral i ètic. Encara que pensem que no, sí que tenim ascendència. És una percepció errònia pensar que no la tenim, i té un risc. I el risc és que deixem d’opinar, que deixem de donar la llauna.

Cal tenir en compte també que un adolescent no apareix de la nit al dia. L’adolescent ja té un recorregut. S’arriba a l’adolescència amb una motxilla, una motxilla que hem anat carregant durant la infància, i això crec que és important tenir-ho en compte. Si durant la infància li hem carregat la motxilla amb aspectes importants, importants però de poc pes, com la responsabilitat, els hàbits saludables, l’autonomia, la seguretat, l’autoestima correcta…, haurem guanyat molt. Si no ho hem fet o pensem que és insuficient, encara som a temps d’anar carregant la seva motxilla amb aquests valors i aquestes habilitats per afrontar la vida. No hem de llaçar la tovallola, però tampoc podem pretendre que el que no hem carregat durant la infància ho carreguem ara amb quatre llaunes que li donem. No cal esperar a l’adolescència per educar en valors. És una cosa que es fa ja des de la infància. I es fa des de la vivència, des de l’experiència que es tingui en relació amb aquests valors.

Quins valors són importants? Seria un atreviment per la meva part dir-ne un o un altre, però sí que potser hi ha uns valors que no val la pena recuperar, perquè s’han quedat obsolets. Valors associats a estructures patriarcals molt rígides, valors associats a la xenofòbia, a la discriminació, valors associats al capitalisme salvatge. Crec que aquests valors no val la pena que es recuperin. A mi m’inspiren pensadors com Lévinas, com Martin Buber o com Gandhi. M’inspiren valors d’una ètica, una ètica de l’alteritat, de la importància de l’altre, de la col·laboració, de la col·laboració del: “Jo soc en tant que tu em fas”, una ètica de l’agraïment a la vida, una ètica de la trobada, l’ètica de la diversitat, de la inclusió, d’entendre la diferència com una cosa que ens enriqueix. Una ètica respectuosa amb la vida, amb la natura, amb l’ecologia. Si sempre és molt interessant parlar amb els fills, amb els adolescents, d’aquest tipus de temes, a vegades aprofitant qualsevol circumstància que hi pugui haver: una notícia de televisió ens pot donar peu a parlar sobre solidaritat.

El que nosaltres podem aprendre dels adolescents és molt. Aprendrem més en la mesura en què estem disposats a escoltar-los i a valorar el que ens presenten, el que ens proposen. La imaginació de l’adolescent, la seva rebel·lia, el seu idealisme, les seves mirades noves… Estic segur que crearan un món millor. Estic segur que les generacions futures cercaran més l’equilibri amb la natura. Jo soc optimista en aquest sentit. La joventut, deia el poeta, el tresor diví. La joventut és l’esperança de la humanitat. I encara que madurem, tots conservem una part de l’adolescent que vam ser. Si perdem aquesta part de l’adolescent que vam ser, perdrem la capacitat de sorpresa, perdrem l’alegria de viure, perdrem la magnífica improvisació, perdrem vida, en el fons.

Jo em considero una mica adolescent, i el vull conservar, aquest adolescent, no vull renunciar a ell. M’agradaria dir també una cosa als pares per als quals he escrit el llibre. El proverbi africà que diu que la Terra i tot el que ella conté és un préstec que els fills ens fan als adults, als pares. Crec que hi hauríem de pensar. Segurament, afavorirem que el futur sigui més esperançador i l’afrontarem amb més confiança. Aprendrem dels nostres adolescents en la mesura en què vulguem nosaltres tornar a ser una mica adolescents.