L’optimisme davant del canvi climàtic

Esther Duflo. Hola, em dic Esther Duflo, soc professora d’Economia i cofundadora i directora del Jameel Poverty Action Lab al MIT. Estudio la vida econòmica dels més desfavorits i treballo amb moltes persones fent experiments arreu del món per analitzar el que funciona i el que no a la vida de les persones sense recursos.

Melania Montano . Esther, és un honor tenir-te amb nosaltres. Moltes gràcies per acompanyar-nos avui.

Esther Duflo. Gràcies per convidar-me.

Melania Montano . Debatrem diversos temes relacionats amb la ciència de l’economia. Com va sorgir el teu interès per tractar-la com a eina de lluita contra la pobresa?

Esther Duflo. No va ser una cosa immediata, però, de petita, el tema de la pobresa ja em preocupava. La meva mare és metge i treballava com a voluntària a països pobres. Aleshores, quan tornava, ens ensenyava fotos del que havia vist i tinc records molt nítids de veure imatges de noies anant a buscar aigua o de nens soldat amb armes a les mans. Encara que jo era petita, tot allò ja em semblava intolerable. I algun dia volia poder justificar la meva existència en aquest món fent alguna cosa per ajudar les persones que havien nascut al lloc i al moment equivocats. Però no tenia ni idea de com aconseguir-ho, l’únic que sabia és que no volia ser metge com la meva mare. Així que, bé, vaig seguir els meus estudis, vaig estudiar Història, i de sobte, en aquest transcurs, vaig agafar una assignatura d’economia. Al cap de poc, em vaig desencantar una mica de la història perquè no em semblava que aportés res que ajudés a progressar els desfavorits. Així que em vaig allunyar un temps de la universitat i me’n vaig anar un any a Rússia, que aleshores es trobava en plena transició del comunisme al capitalisme, a inicis dels 90. Allà vaig conèixer economistes i els vaig veure en acció. Vaig aprendre dues coses: una, la gran influència que tenien, perquè tenien contacte amb ministres, influïen en les polítiques i tota la resta, i dues, que no eren conscients d’aquesta influència.

I vaig dir: «Bé, tornaré i intentaré aprendre sobre economia, a veure si hi ha una manera de saber quines polítiques poden ser efectives de debò en la lluita contra la pobresa al món». Així, podria ser acadèmica i dedicar-me a la recerca, però, alhora, fer alguna cosa per complir aquell somni d’ajudar qui ha nascut en països pobres. Així va ser com em vaig convertir en economista.

Melania Montano . Som els éssers humans tan racionals com creiem a l’hora de prendre decisions?

Esther Duflo. Molts economistes pressuposen que sí, com a mínim, tradicionalment. No necessàriament perquè creguin que les persones som racionals sempre, ja sabem que no, sinó perquè ajuda a abstreure elements de la complexitat de la psique humana per poder seguir una línia de pensament. En molts casos, els economistes treballen amb models molt simplificats i alguns impliquen racionalitat pura. Però, és clar, amb el temps hem après que la cosa no funciona així i que les persones tenim limitacions psicològiques fonamentals que, a més, no són accidentals, sinó intrínsecament nostres. Per exemple, la quantitat de coses que podem pensar alhora és finita. Per exemple, el normal és que una persona adinerada de París o de Madrid estigui molt centrada en la seva feina, diguem-ne, i és difícil que al mateix temps es posi a pensar en altres coses com poden ser el sentit de la vida o què fer amb els seus fills. El mateix ocorre amb una persona pobra: el que ocuparà la ment d’un ghanès sense recursos és com posar un plat de menjar sobre la taula, com pagar l’escola dels seus fills, com pagar els seus deutes a la fi de mes. Quan tens tants problemes econòmics per atendre, és molt difícil pensar en una altra cosa.

Per tant, ens podem perdre aspectes importants de la vida simplement perquè no hi ha temps de pensar-hi. També pot ser difícil concentrar-se en la feina o en qualsevol cosa que requereixi reflexió perquè els problemes econòmics acaparen tota la nostra atenció. Així que aquesta és una de les nostres limitacions psicològiques. És molt simple, la nostra amplada de banda mental és la que és. D’altra banda, el present ens sol semblar molt més important que el futur. A més, el que desitgem ara pot diferir del que voldríem després. Per exemple, si preguntes a la gent quina pel·lícula vol mirar, si l’han de mirar ja, escolliran una pel·lícula entretinguda en comptes d’una pel·lícula francesa profunda per reflexionar.En canvi, si l’han de mirar demà o el mes que ve, escolliran la pel·li francesa. Perquè pensaran que sí, que cal mirar cine per cultivar-se i tot això. Però, si la decisió té un efecte immediat, en aquest cas prioritzaríem mirar una cosa lleugera perquè estem cansats. De la mateixa manera, una persona sense recursos avui escolliria, per exemple, donar un pastís molt bo als seus fills en comptes de guardar els diners per pagar l’escola al futur.

Però, és clar, si pensen a llarg termini, saben que necessiten estalviar aquests diners, encara que els encantaria que els seus fills poguessin gaudir del pastís. Aquesta inconsistència en el temps entre les decisions que prenem i les que ens agradaria prendre també és un tret fonamental de la ment humana. Ara l’economia ho té en compte, per estudiar els problemes tant dels més rics com dels més pobres.

Melania Montano . L’interès per l’economia i la psicologia del comportament ha crescut les últimes dècades, en part impulsat pels avenços de la neurociència. El 2019, vas rebre un Premi Nobel pel teu enfocament experimental per mitigar la pobresa i, gràcies a això, vas acostar al públic general l’economia conductual i la sociologia. Ens podries explicar aquests conceptes i com els has utilitzat per aconseguir un impacte social?

Esther Duflo. Per començar, cal distingir entre enfocament experimental i conductual. Podem fer molts experiments que no tinguin res a veure amb la psicologia ni amb el comportament. L’objectiu dels experiments és intentar donar resposta a quines intervencions funcionen realment per solucionar un problema i quines intervencions no serveixen. Per començar, cal abstreure-ho d’un problema general. Per exemple, si la pregunta és si els ajuts funcionen, no ho podem respondre, perquè els ajuts internacionals són una cosa molt àmplia i estan correlacionats amb mil coses més. No és una pregunta ben plantejada ni que realment puguem respondre. Però diguem que el problema plantejat és que la canalla va a l’escola, però no aprèn gaire. Per exemple, a l’Índia, la meitat dels infants acaben primària sense saber llegir al nivell de primer. Això sí que és un problema concret i hi poden haver diverses maneres d’abordar-lo. Podríem augmentar el nombre de llibres de text o de docents, podríem donar millors incentius al professorat, l’escola podria oferir menjador, ordinadors, podríem canviar els mètodes d’ensenyament, etcètera. Davant d’un problema ben plantejat, podem analitzar totes les intervencions i veure quines ajuden a millorar, en aquest cas, l’aprenentatge de l’alumnat. Per exemple, un dels primers assajos controlats i aleatoritzats que es van fer va tenir a veure amb la feina del Michael Kremer, a Kenya. El que ell volia veure era si disposar de més llibres de text augmentava l’aprenentatge. És a dir, quan la pregunta que plantegem és concreta, la podem respondre. Igual que quan analitzem l’efectivitat d’un medicament.

Agafes 200 escoles, en aquest cas n’eren 100. El primer any, dones llibres a 25 escoles i la resta les fas servir per comparar els resultats. Els centres els esculls aleatòriament perquè no hi hagi diferències, excepte els llibres en qüestió. L’any següent, les canvies o hi afegeixes unes altres 25 escoles, fins que totes tenen llibres. En el transcurs, ho vas analitzant. Aleshores, et preguntes, per exemple, si la canalla que tenia llibres el primer any va aprendre més que la que no. En aquest cas, sorprenentment, no. Els llibres no van canviar res, els infants van aprendre el mateix amb llibres i sense. És un resultat que sorprèn molt, perquè donem per fet que, amb llibres, per força han d’aprendre més. Doncs no. Això també demostra que, moltes vegades, la nostra intuïció falla i que el que ens sembla obvi no ho és. Sempre cal contrastar les hipòtesis amb la realitat. Aleshores, fa 20 anys, vaig fundar la xarxa J-PAL, el Poverty Action Lab, per reunir moltes persones i fer aquesta feina. Es tracta de fer milers d’experiments per posar a prova totes les idees i veure què serveix i què no serveix per lluitar contra la pobresa i per què. En el procés, ens adonem que, sovint, aquesta intuïció econòmica bàsica d’una persona totalment racional no dona resultats i, per això, és important incloure-hi idees de la psicologia, la sociologia, l’economia conductual, etcètera.

Melania Montano . Com hem mencionat, vas rebre el Premi Nobel d’Economia pel teu enfocament experimental per mitigar la pobresa al món. Quines són les aportacions més importants de la teva recerca en aquest sentit?

Esther Duflo . El més important és el que vam dir només rebre el premi el Michael Kremer, l’Abhijit Banerjee i jo: que el Nobel no era per cap aportació en particular, sinó per crear un moviment. Actualment, J-PAL té una xarxa de milers d’investigadors convidats o associats a qui donem suport per dur a terme els seus propis experiments: els donem suport amb diners, coneixement, personal, infraestructures, perquè la quantitat més gran de persones possible, ONG i treballadors públics puguin participar en la generació d’aquest coneixement. Una vegada recopilada tota la informació, el pas següent és fer-la servir per canviar les polítiques. Per exemple, continuant amb l’aprenentatge de la canalla, el primer experiment va ser una decepció perquè els llibres no van servir. Però la cosa no es queda així. Hi ha molta gent implicada en diversos projectes per intentar descobrir el que sí que funciona per millorar l’aprenentatge.
Aleshores, la conclusió a què vam acabar arribant és que una de les coses més bàsiques que podem fer, a països com Kenya, l’Índia o Ghana, és centrar l’ensenyament en allò que l’alumnat no sap i no intentar anar molt per davant. En retrospectiva, sona intuïtiu, però vam tardar un temps a arribar a aquesta conclusió. A misses dites, tot es veu claríssim, oi? Però, vaja, una ONG índia, Pratham, va promoure un enfocament anomenat Teaching at the right level, «ensenyament al nivell adequat».

Ensenyar al nivell adequat és, per exemple, fer grups d’alumnes amb resultats similars en un moment determinat, ensenyar-los el que no saben i, després, anar-los canviant de grup. Hem fet experiments basats en això i hem vist que funciona molt bé. Després, el programa de Pratham i aquests resultats van fer possible que Pratham dugués el seu programa tant a altres llocs de l’Índia com a altres països. Per exemple, l’organització Teaching at the right level Africa porta aquest enfocament que es va idear i provar a l’Índia a molts països d’Àfrica. Així que l’important és el moviment que s’ha creat, i això va molt més enllà de nosaltres. És a dir, diguem que, si hi hagués una invasió extraterrestre i destrossessin tota la meva feina, seria igual, ja que l’important són els milers d’experiments, articles i projectes que, en conjunt, ajuden a comprendre una mica millor els problemes dels més desfavorits i com ajudar-los a solucionar-los.

Melania Montano. El canvi climàtic és un altre dels reptes globals que has estudiat atès el teu recorregut en l’economia del desenvolupament. Quina relació té la teva feina amb el canvi climàtic i com abordaries tu aquest tema?

Esther Duflo. De nou, cal veure-ho a través de la xarxa. J-PAL, el Jameel Poverty Action Lab, té la iniciativa King Climate Action Initiative. I el que fem en aquesta iniciativa d’acció mediambiental és centrar-nos en una sèrie de pilars fonamentals. Un és com mitigar el canvi climàtic i, un altre, com adaptar-nos-hi, que és crucial, perquè el canvi climàtic és aquí i als països més pobres és una realitat. Hem vist les inundacions del 2022 al Pakistan, una onada de calor tremenda a l’Índia… Ja estem veient les conseqüències del canvi climàtic, i els problemes que comporta afecten molt més els països pobres. Per què? Per començar, perquè ja són a zones on el clima és més càlid. A mesura que el planeta s’escalfa, hi ha més dies d’una calor extrema gens propensa per a la vida humana en aquests llocs que de si mateixos ja són més càlids: l’Índia, el Pakistan, el Sahel a Àfrica, el nord-est del Brasil, etcètera. La segona raó perquè els països pobres pateixen més és, justament, que són pobres. No tenen diners per adaptar-se al canvi climàtic. Si a Texas fa més calor, la gent apuja l’aire condicionat. Però al Pakistan no hi ha cap aire condicionat per apujar. La gent ha de continuar treballant a la granja, a l’obra, etcètera, i no està protegida contra les temperatures altes.

En aquests països, és vital trobar maneres d’adaptació malgrat la falta de diners. El cas és que anem molt endarrerits. La ciència no hi ha parat gaire atenció, en part perquè els estudis se centren en els països rics. Aleshores, molta de la nostra feina té a veure amb això i una de les coses que investiguem és com accedir a l’energia d’una manera que no sigui perjudicial per al planeta: com fer-ho perquè els països pobres no cometin els mateixos errors que, històricament, han comès els països rics, com l’ús de centrals elèctriques de carbó, per exemple. Aquesta és una mica la feina que fem, sempre seguint l’estratègia de J-PAL de convocar propostes, reunir un munt de gent i recopilar idees per generar coneixement sobre què pot ser útil per mitigar el canvi climàtic, per adaptar-nos-hi i per rescabalar les víctimes d’aquest problema.

A més, a títol personal i a part dels experiments, pretenc convèncer els països rics que tenen la responsabilitat de compensar els països pobres per la pobresa derivada del canvi climàtic. Perquè la majoria d’emissions responsables del canvi climàtic, tant al passat com ara, són el resultat de les nostres decisions: dels nostres cotxes, de caldejar massa els llocs a l’hivern i de refrescar-los massa a l’estiu… de tot aquest consum d’energia que genera emissions de CO2 que provoquen una part del canvi climàtic. A més, als països pobres, el canvi climàtic augmenta els índexs de mortalitat perquè les temperatures pugen i la gent no té com protegir-se. Així que crec que estem en deute amb ells i és un deute que no deixem d’acumular. Les meves estimacions són d’uns 500.000 milions de dòlars anuals. No fem res per saldar-lo i crec que és hora de començar a destinar fons a aquest problema.

Melania Montano . Has estudiat la relació entre creixement i desigualtat al món en desenvolupament. Al teu nou llibre analitzes l’augment de la desigualtat als països industrialitzats. Què opines del concepte de creixement inclusiu?

Esther Duflo. Doncs, mira, existeixen dues idees: que el creixement és necessari per solucionar la pobresa i, al contrari, que el creixement reforça la desigualtat i la pobresa. En la meva opinió, ambdues són massa extremes perquè no hi ha cap garantia que el creixement redueixi la pobresa ni cap condemna que no ho pugui fer. Tot depèn de qui reculli els fruits d’aquest creixement. Si ens fixem en el món dels últims 30 anys, als països rics hi ha hagut un gran augment de la desigualtat perquè els més rics han acaparat una part molt significativa del creixement. S’ha reduït la distància entre tots els estrats socials que conformen el 99 % de la distribució de la riquesa i ha sigut l’1 % restant, el dels més rics, el que s’ha beneficiat del creixement, perquè s’ha quedat molta part d’aquest creixement que s’ha produït. Però, alhora, als països més pobres també hi ha hagut creixement econòmic i la pobresa ha disminuït. Aleshores, els darrers 30 anys, hem vist com una corba d’elefant: la trompa són els més rics, i ells cada vegada són més i més rics, i la cua són els més pobres, que ara són una mica menys pobres.

És a dir que, les últimes dècades, la quantitat de persones que viuen en una situació de pobresa extrema s’ha reduït a la meitat, cosa que és un gran èxit i demostra que el creixement inclusiu és possible, però no és automàtic, requereix que parem molta atenció a la divisió d’aquest creixement. Tant als països rics com als pobres, això té a veure amb les institucions: els impostos, les compensacions per als directors generals, si es permet l’evasió d’impostos, etcètera. La cimera del G20 ara és al Brasil i els brasilers volen posar el focus en el tema de la pobresa al món i en la col·laboració internacional per evitar la fluïdesa fiscal, no l’evasió fiscal, sinó l’optimització fiscal dels més rics, que acaben pagant molt pocs impostos i sent cada vegada més rics.

Melania Montano . Creus que el fet de ser dona ha afectat la teva feina com a científica?

Esther Duflo. A veure, segurament, sobretot tenint en compte que, en sociologia, aportem la nostra perspectiva íntegra. En l’àmbit de l’economia, per desgràcia, hi ha relativament poques dones i encara menys persones de color i de països pobres, i això no pot ser. Així que una de les coses que fem a J-PAL és intentar augmentar la representació de persones de tot arreu, de tots els gèneres, etcètera, perquè l’economia és una ciència social i no podem fer una ciència social de qualitat sense actors representatius de la societat.

Melania Montano . M’agradaria parlar del teu últim llibre, ‘Bona economia per a temps difícils’. Al pròleg, dius: «Hem escrit aquest llibre per mantenir l’esperança». Creus que el teu llibre pot canviar opinions sobre com abordar aquests temps difícils?

Esther Duflo. És que hi ha molts conceptes econòmics agafats amb pinces. La majoria dels polítics han fet una classe d’economia a la seva vida i no han passat a la següent. Si et quedes allà, et quedes amb la idea que dèiem al principi que l’ésser humà és totalment racional i tot això, però cal continuar avançant per adonar-se que no és tan senzill com això. Aleshores, vam escriure el llibre amb l’esperança de transmetre que la pràctica real de l’economia és prou complexa i que no té res a veure amb la concepció bàsica que els polítics i, sovint, els ciutadans tenen. I sí, és clar, el vam escriure amb l’esperança de potser poder canviar l’opinió de qui el llegeixi. De fet, els meus últims llibres són una sèrie per a canalla que s’ha publicat a França els darrers dos anys. Són històries il·lustrades per al públic infantil i l’objectiu és començar des de baix. Els infants són més oberts, no tenen tants prejudicis ni idees preconcebudes, així que potser és més productiu començar des d’allà. Són deu llibres sobre els problemes d’uns infants en una aldea i sobre com trobar solucions a aquests problemes.

Melania Montano . Què podem fer per crear un món més sostenible?

Esther Duflo. En la meva opinió, tot implica plantejar qüestions molt concretes i tractar de resoldre-les. Quan acabem una, passar a la següent.

Melania Montano. Esther, l’entrevista arriba a la seva fi. Hi ha alguna altra reflexió que vulguis compartir amb nosaltres?

Esther Duflo. Sí, com hem dit, crec que és molt important mantenir l’esperança. És fàcil angoixar-se amb tots els problemes que hi ha al nostre voltant: el canvi climàtic, la desigualtat, les guerres, etcètera. Però, alhora, si observem les tres últimes dècades, hi ha situacions que han millorat molt: la pobresa ha disminuït, la mortalitat infantil ha disminuït, la mortalitat materna ha disminuït, hem avançat molt contra la malària, l’escolarització ha augmentat molt… Hi ha aspectes en què hem progressat molt, cosa que demostra que millorar és possible si ens centrem a solucionar qüestions concretes sobre les quals hi hagi consens en comptes d’angoixar-nos amb la magnitud dels problemes. Crec que aquesta és també l’única manera de combatre el canvi climàtic. Posant-nos ja en marxa.

Melania Montano . Ets optimista de cara al futur?

Esther Duflo. Soc optimista perquè crec que és l’única manera d’avançar. Podem ser optimistes si ens centrem en els problemes en què podem progressar, encara que siguin petits: podem anar d’un en un i tot suma. Deu anys més tard, quan mirem enrere, ens adonem que hem avançat una mica. Aquesta és la manera de mantenir l’optimisme: anar pas a pas en comptes d’anar plorant pels racons i deprimir-nos perquè els problemes són massa grans.

Melania Montano. Moltes gràcies per aquesta conversa, Esther. Ha sigut un plaer.

Esther Duflo. Gràcies a vosaltres.