“L’individualisme ens havia portat a oblidar a l’altre”

Crec que aquesta situació de crisi mundial ens està ensenyant moltíssimes coses, en molts aspectes diferents. En el més proper, en l’aspecte humà, ens està donant una lliçó, una lliçó d’humilitat. Els estoics ja ens parlaven d’això i ens deien que, davant la natura, no podem fer res més que sotmetre’ns-hi i entendre que, si no ens hi sotmetem, serem profundament infeliços, ho passarem malament.

En aquest cas, un virus, una cosa tan petita, una cosa tan microscòpica com un virus, ens ha donat una lliçó d’humilitat tremenda. Poc podem fer en contra d’ell més que quedar-nos tancats a casa mentre els nostres científics treballen i intenten desenvolupar una vacuna i una cura per la malaltia. La primera lliçó, aleshores, que hem après és la humilitat, però hi ha moltes més lliçons.

Una altra lliçó que hem après és la d’assumir la nostra responsabilitat. Crec que ha estat un exercici de molta força de voluntat. Ha estat un exercici de conscienciació social, de ser conscient del paper que fa, que fem cadascú a la societat, quedar-nos a casa nostra, quedar-nos confinats, no jugar a fer trampes, no jugar a l’engany, sinó assumir que ens hi hem de quedar i no només quedar-nos-hi nosaltres, sinó confiar que el veí també es queda a casa seva, que tots es queden a casa seva. De fet, parlar de confiança i parlar de responsabilitat és gairebé parlar de la cara i la creu de la mateixa moneda, perquè confiar és saber que l’altre farà el que s’espera que faci i la responsabilitat és fer allò que els altres esperen que facis. De tal manera que són dues paraules que es troben en una mateixa situació. Hem redescobert els nostres veïns també, això és un altre efecte positiu del confinament. I quan parlo de redescobrir és perquè hem viscut durant molts anys d’esquena a l’altre, d’esquena al veí, ni tan sols ens parlàvem a l’ascensor quan pujàvem, adoptàvem una postura d’indiferència o d’indolència i ens hem trobat als balcons aplaudint, ens hem trobat a les xarxes socials, hem descobert que un canta, que un altre és capaç de ballar o de fer esport i d’animar la resta de veïns perquè ho facin.

És a dir, ens hem adonat que tenim les eines suficients, els elements suficients al nostre entorn més proper, per tornar a estanyar el teixit social que ha estat tan danyat durant molt de temps. Ens hem adonat que som vulnerables, que som uns éssers fràgils, que, malgrat la nostra fortalesa econòmica, en menys de 40 dies pot trontollar tota l’estructura social o tota l’estructura econòmica. I ens hem redescobert sent solidaris, fent màscares. Ens hem redescobert donant menjar, tots aquells negocis que anaven a veure com tot el que havien comprat es faria malbé, ho han donat als bancs d’aliments, ho han donat a la gent que està més necessitada. Hem vist estructures, hem vist iniciatives de la societat civil, que abans eren impensables, com gent que s’ha dedicat a trucar a avis de la tercera edat que estaven sols a casa seva pel simple fet de compartir temps amb ells. Això fa dos mesos hauria estat impensable, així que sembla que s’obre una petita finestra perquè la humanitat, el sentiment solidari i empàtic, comenci a renéixer, comenci a rebrotar.

També hem obert una finestra a l’ecologia. Ens hem adonat que, en tan sols 50 dies de confinament, moltes d’aquelles coses que semblaven impossibles, com revertir el canvi climàtic, com revertir les emissions de CO2 a l’atmosfera, s’han aconseguit. Hem vist imatges meravelloses dels dofins i de les meduses als canals de Venècia. Hem vist els porcs senglars apropant-se a les ciutats i passejant pels carrers. Hem vist cabirols jugant a les platges. Hem vist balenes on abans només es veia brutícia. Resulta que sí, que sí que es pot, que sí que es pot fer que la realitat faci un tomb. Hem vist com el reggaeton ha quedat relegat a les llistes de Spotify per aparèixer els èxits dels anys 70, 80 i 90, perquè hem passat temps junts i hem posat als nostres fills la música que a nosaltres ens agradava. Hem descobert les possibilitats de ser humans, que no ens cal demostrar que ho estem fent, no hem de pujar fotos a Instagram constantment i simplement hem de viure.

I l’ésser humà no viu sol. L’ésser humà, per ser humà, el que necessita és altres éssers humans i, malgrat que els nostres veïns no han pogut compartir espai físic amb nosaltres perquè havíem d’estar apartats d’ells, hem descobert que sí que és possible una societat ben teixida, una societat que admeti la disparitat de criteris i de pensament, que admeti la pluralitat de formes de vida, simplement, sota l’estructura bàsica de ser veí, de poder conviure i de ser millors persones.

És clar que una eventualitat d’aquest tipus pot trastocar tots els esquemes preestablerts. Òbviament, la regularització de l’educació era una cosa molt ben traçada que no responia tant a les necessitats dels nens com a les necessitats dels adults. No hem d’oblidar que les hores i els programes de les escoles responen a la necessitat de l’adult de treballar i de tenir el fill entretingut a la institució. És clar, amb el confinament tot això s’ha dissipat i hem hagut de trobar la possibilitat de treballar junts dins d’un mateix espai. Els nens fent tasques de manera virtual o classe de manera virtual i els pares fent teletreball. Però això només ha passat a la part més afavorida del món. Jo, lamentablement, tinc un altre tipus d’experiència. Sé que a Espanya s’han fet moltíssims esforços per part de la docència i em sembla una cosa meravellosa que tant de bo es pugui seguir implementant al futur, però no hem d’oblidar que el món és molt més ampli. A Mèxic, tan sols el 61 % de la població té connectivitat a internet i això no vol dir que aquest 61 % de la població tingui un ordinador o una computadora per poder connectar-se. Vol dir que té, si de cas, un telèfon mòbil amb connexió de dades.

Aleshores, la possibilitat del teletreball, la possibilitat de la telescola, es veu molt limitada. Això no obstant, no tot ha de ser negatiu. El fet que els alumnes no siguin a l’escola també ha obligat a reenginyar-se-les una mica i que els pares s’esforcin una miqueta més. Ja sabem que els pares sempre ens esforcem tot el que sigui possible, però en aquest cas ha calgut fer un passet més i aquest pas no és més que saber realment què és el que fan els nostres fills. Hem descobert que les jornades laborals dels nostres fills o les jornades estudiantils dels nostres fills són eternes, són infinites, que les tasques que tenen són eternes i infinites també i que el seu món és un món carregat de responsabilitat a les quals pocs cops fem compte. El fet de tenir-los a prop, de veure com treballen, com s’escarrassen, com reben classes per la computadora, també ens ha sensibilitzat. I també hi ha hagut un altre tipus d’ensenyaments que crec que són molt importants, que són els ensenyaments de la llar, els ensenyaments dels valors i els ensenyaments mutus. Perquè no només és el pare qui ensenya, és també el fill qui ensenya al pare. Molts són els fills que des de la seva computadora han hagut d’ensenyar als seus pares com es fa el teletreball, com es fa una videoconferència, un Skype, un Zoom… Totes aquestes plataformes que s’han posat tan de moda i a les quals segurament seguirem traient suc.

Hi ha moltes coses per aprendre d’això, una potser sigui la sobrecàrrega d’hores que tenen els alumnes a les escoles. És difícil, en un sistema econòmic com el que tenim, alliberar d’aquesta càrrega d’hores lectives els nostres fills. Per què? Fonamentalment, responen a la càrrega d’hores de feina que nosaltres tenim, però crec que seria interessant adonar-nos que caldria fer prevaler unes coses sobre les altres. Allò que més troben a faltar els nostres fills no són les classes, sinó ser amb els seus companys, ser amb els seus amics, estar jugant i podent passar temps amb ells.

Realment, que els nostres alumnes perdin un mes o dos mesos d’escola, que hi hagi endarreriments en els exàmens, que hi hagi problemes a l’hora de les qualificacions o fins i tot que calgui fer, a alguns llocs, una mena d’aprovat general, no és tan dramàtic, no és tan traumàtic, no és una cosa per esquinçar-nos les vestidures. Hem fet que el món dels nostres fills sigui un món competitiu, un món una mica inhumà, un món carregat de responsabilitats que no els són pròpies. Segurament, els alumnes que són a nivells més alts, ja a batxillerat o universitat, aquests no tenen cap problema, hi ha altres maneres d’avaluació i altres maneres de fer les coses. En el cas dels nens, dels alumnes més petits, no ens mengem tant el talent, que no ens entri tanta por. Ells han après moltíssim en aquest període de quarantena. Han après a conviure amb els seus pares, a aprendre dels seus pares. Han après moltíssimes més coses que potser per nosaltres són la quotidianitat i que per ells ha estat una novetat, que és veure què és el que fem els adults durant tot el dia i adonar-se que això pot ser positiu o negatiu, o fins i tot canviar els nostres hàbits. Així que hem de buscar sempre, en aquest cas, el cantó positiu, que hi és, i no centrar-nos només en el fet que resulta que al company del meu fill l’aprovaran igual que al meu quan no s’ho mereix. Això crec que és una estupidesa i no, ni tan sols fa al cas.

Durant el període de confinament, moltíssims han sigut els mitjans de comunicació que s’han posat en contacte amb mi i amb molts altres filòsofs i divulgadors preguntant-nos per lectures. Resulta que hi ha hagut un repunt de la lectura, sobretot en digital, durant aquest temps de confinament que hem hagut de passar obligatòriament a casa. I s’ha demanat als filòsofs que desenterrem alguns llibres per donar, una mica, la pauta de com suportar el tancament i, sobretot, com tornar a la normalitat. Però això és molt relatiu. Això és molt relatiu perquè, realment, si tornéssim a la normalitat tal qual, doncs poc seria l’aprenentatge que hauríem adquirit durant aquest període de confinament. Aquest període de confinament ha de servir per alguna cosa, no simplement per no contagiar-nos i no contagiar l’altre. Així que la cerca de la normalitat com a tal no em sembla el terme correcte. No m’agradaria pensar que hi hagués una normalitat, que tornéssim a ser exactament igual. Segurament, en moltíssims casos, sí. Segurament, hi haurà moltíssimes persones que estiguin desitjant tornar a la vida que tenien abans, amb els mateixos paràmetres, però crec que això seria pobre.

I si se’m pregunta per autors per tornar a la normalitat, doncs jo diria que no, em negaré a donar autors per tornar a la normalitat i donaré autors per generar una cosa nova, per aprofitar això com a catapulta perquè ens serveixi per alguna cosa més. I no precisament aniré a filòsofs saberuts, que n’hi ha molts i que ens poden obrir bons camins, com per exemple Edgar Morin, que, malgrat la seva edat, té un cervell privilegiat i ens pot donar traces sobre cap on hauria d’anar el món. Edgar Morin pot ser una ajuda. Però hi ha altres llibres que ens poden ajudar moltíssim i crec que serien interessants. Jo vull recomanar un parell de llibres del mateix autor, que solen ser una recomanació sempre molt recorrent. L’autor és Alan Moore i els llibres són, fonamentalment, dos: ‘V de Vendetta’ i ‘The Watchmen’. Per mi, crec que són dos llibres molt importants.

En un, a ‘The Watchmen’, se’ns planteja la necessitat d’un enemic comú contra el qual lluitar perquè el món no es destrueixi. Suposo que això et sonarà, un enemic comú perquè el món no es destrueixi, és just el que hem passat, hem tingut, tots els habitants del planeta, un enemic comú i allò desitjable hauria sigut estar absolutament units. I hem descobert que no estem tant units, que estructures com la Comunitat Europea han flaquejat, que s’han pres decisions unilateralment. Bé, doncs aquest llibre ens pot ensenyar molt sobre això de l’enemic comú. I l’altre és ‘V de Vendetta’. ‘V de Vendetta’ és un llibre profundament anarquista, però un anarquisme intel·lectual, un anarquisme assossegat que intenta empoderar el poble, intenta que sigui el poble qui trenqui amb les estructures preestablertes i sigui el motor de l’hegemonia d’aquesta situació. Crec que és important revalorar l’acció de la ciutadania, revalorar la funció de cadascun de nosaltres, i ‘V de Vendetta’ és un llibre que ens pot ajudar i molt, no ja per l’ús de les màscares de Guy Fawkes, sinó pel missatge que ens dona.

Tots som responsables dels canvis, si és que volem que aquests canvis es produeixin. Si no volem canvis, amb quedar-nos a casa tancats està fet, amb fer posts a les xarxes socials i en qualsevol altra situació igual de banal o igual de fútil ja estaríem bé.

‘Watchmen’ i ‘V de Vendetta’ crec que són dos llibres molt importants, no per tornar a la normalitat, sinó perquè la ciutadania prengui les regnes de la seva vida i intenti canviar una mica aquest món, al qual tanta falta li fa.