“L’humanisme és una actitud de resistència”

Rocío Morán. Hola, Pedro, soc la Rocío i soc professora de Llengua i Llatí. Soc especialista en literatura llatina i és un plaer ser aquí avui amb tu per fer un viatge a l’Antiga Grècia. Benvingut.

Pedro Olalla. Bon dia. Un plaer també per a mi.

Rocío Morán. Pedro, ets escriptor, filòleg, cineasta. Vius des de fa més de 20 anys a Atenes i per la teva tasca de difusió de la cultura grega se t’ha anomenat ambaixador de l’hel·lenisme. Per a aquells que no estiguin familiaritzats amb aquest terme, ens podries explicar què és l’hel·lenisme?

Pedro Olalla. L’hel·lenisme és un fenomen històric i, com tots els fenòmens històrics, doncs en estar sotmesos a l’esdevenir del temps tampoc no es poden tancar fàcilment en una definició molt estricta. Però podríem dir que, en certa manera, és el cultiu de l’interès que ha suscitat la cultura grega al llarg de la història. Ja des dels temps antics, des del seu contacte amb Roma, en un primer moment, potser hi ha un primer moment més conscient d’hel·lenisme, no? Això que Horaci ens deia a la seva “Graecia capta”, la fascinació que provocava Grècia sobre els romans més cultes i més interessats en tots els aspectes de la civilització. I, bé, el cultiu d’aquest patrimoni i d’aquesta actitud al llarg del temps i d’aquest univers de referències, que és alhora un llegat, perquè és, diguem-ne, una herència acumulativa de tota la producció dels grecs de l’Edat Antiga. I alhora és una actitud que va generant al seu torn obres noves i va generant al seu torn coses diferents. Una actitud que arriba a inspirar també una altra d’aquestes constants culturals molt vinculada a l’hel·lenisme i molt vinculada a l’esperit grec, que és el que anomenaríem “l’humanisme”, també entès no només com un patrimoni, com un compendi, diguem-ne, de sabers més o menys concrets i rescatats successivament o reiteradament des de l’Antiguitat, en diferents moments, sinó també com a actitud. Aquesta actitud humanista que és alhora una actitud de cultiu, de cultiu personal i també col·lectiu de les qualitats de cadascú i, a parer meu, també una actitud de resistència a favor del que considerem la dignitat humana. Una actitud de resistència davant de l’hostilitat de l’home amb l’home.

Rocío Morán. I, Pedro, podries explicar-nos quan va començar aquest interès per la Grècia clàssica? Va ser quan eres nen?

Pedro Olalla. Costa dir en aquests casos quan comença, no? Jo crec que per a qualsevol persona que està interessada per la cultura en general, pel saber, pel món, perquè té una inquietud, diguem-ne, una capacitat de sorprendre’s davant de la realitat, qualsevol camp del coneixement pel qual t’interessis, doncs acaba apareixent Grècia de seguida. En el meu cas, doncs des que vaig començar a ser conscient que el que és grec estava sempre present en qualsevol camp del coneixement, i a més constituïa, doncs, part d’aquest patrimoni universal… Tenia a més aquesta aspiració al fet universal en el sentit d’allò que afecta la humanitat en conjunt, que no és una cultura local, sinó que és una cultura de la qual tots participem en major o menor mesura i ha generat processos en totes les civilitzacions, doncs aquest element, aquest element és concretament el que més va fer interessar-me. Ara bé, al llarg del temps, doncs sí. Potser des de petit doncs potser em fascinaven més la presència dels mites grecs, per exemple, en tota la nostra tradició pictòrica o poètica, aquestes històries recurrents, fragmentàries, que comences a trobar i que després acaben sent com a personatges d’un puzle sempre incomplet que vas unint a base de petits descobriments. O potser també quan comences a formar-te a l’escola i comences a veure que Grècia està darrere de les matemàtiques, de la física, de la llengua, de tot. Doncs hi torna a haver aquesta curiositat, no? I després ja d’adult, després d’una dècada més o menys interessat per aquests temes i viatjant entre Grècia i Espanya, passant temporades allà, doncs ja hi va haver un moment ja l’any 1994, farà gairebé 30 anys de llavors, vaig decidir que si m’interessava realment l’hel·lenisme, doncs era millor cultivar-lo in situ, cultivar-lo en contacte amb la llengua, per exemple, en contacte amb els llocs, amb els estímuls, amb les persones d’avui, amb les fonts literàries i arqueològiques i amb la realitat de Grècia. És a dir, no estudiar-lo com un objecte distant des d’un gabinet abstracte, sinó estar al mig de tot això, cultivar aquest interès pel passat però alhora participar del seu present i, d’alguna manera, poder influir fins i tot sobre la seva continuïtat en el futur.

Rocío Morán. Pedro, es diu que l’Antiga Grècia és el bressol de la civilització occidental actual. Què hem heretat dels grecs?

Pedro Olalla. Doncs moltíssimes coses, moltíssimes més de les que pensem en un primer moment. Sempre que ens fem aquesta pregunta ens va la ment a les coses més immediates, que sabem i que reconeixem com una herència grega, com per exemple la filosofia en la seva tradició de pensament que es fonamenta en el diàleg, en el judici crític, com un diàleg obert entre iguals, no com un coneixement que ve de dalt i que s’imposa, o que arriba més o menys des de la figura d’una sèrie de savis o d’il·luminats, sinó aquesta actitud com de recerca de la veritat en llibertat. Doncs és una tradició fonamentalment grega. També n’hem heretat, per descomptat, coses tan evidents com la tragèdia o com la política, en el sentit de la democràcia, de la política entesa com una aspiració a gestionar el que és comú, a buscar entre tots l’interès comú, a definir-lo, a defensar-lo, a cercar eines per fer possible aquest equilibri de forces, etcètera. Gairebé tots els gèneres literaris amb què ens expressem avui dia, des de la tragèdia, la comèdia i fins i tot després gèneres com la pròpia història. La historiografia també és una pràctica que com a tal té els seus orígens a Grècia. Dins la tradició científica, gairebé totes les disciplines científiques van posar per escrit i van fixar per escrit els seus fonaments a la Grècia Antiga i moltes més coses. Però a banda d’això, també hem heretat altres coses de les quals som menys conscients. Per exemple, la llengua. La llengua, evidentment, som conscients que tenim moltes paraules gregues a la llengua, però la nostra herència no arriba només fins aquí, sinó que cala molt més enrere. I ja no estem parlant aleshores de la Grècia Clàssica del segle V aC o de la Grècia hel·lenística, o fins i tot de la Grècia arcaica d’Homer, sinó que estem parlant de moments que retrocedeixen en el temps mil·lennis i mil·lennis.

Aquí hem heretat realment les arrels del nostre logos, del nostre pensament, del nostre llenguatge, la nostra manera d’expressar-nos. En aquest sentit, a mesura que anem avançant en el coneixement del nostre llenguatge, anem cobrant consciència que som molt més deutors d’aquesta tradició del que ens pot semblar a partir d’una sèrie de préstecs lingüístics, per exemple, o de vocabulari científic generat a partir de les mateixes nocions o arrels. I després coses que venen de molt més enrere de l’època ja neolítica, quan les poblacions d’aquest entorn, que després reconeixerem com a Grècia, d’aquest entorn de l’Egeu, de l’Orient de la Mediterrània, de la Península Anatòlia, de la Península d’Emo, doncs constitueixen un nucli a partir del qual es continuarà expandint la civilització neolítica pròpiament dita. L’agricultura, la ramaderia, el comerç i la navegació, sobretot, i molts trets de la nostra identitat, que tenen les arrels més profundes en aquest entorn. És a dir, que som hereus del que és grec en un sentit que va molt més enllà d’aquell moment d’esplendor que sempre acostumem a reconèixer com el moment clàssic, però que també sabem que podem fer-ho retrocedir molt en el temps, i també ho podem fer avançar en el temps, perquè també som hereus de totes les relectures i de totes les… El replantejament d’aquesta matèria, com et deia a la primera pregunta, que hi ha hagut al llarg de la història en tots els renaixements, per dir-ho així, d’aquest interès per la tradició grega antiga.

Rocío Morán. En aquest sentit, t’he sentit dir que Grècia és un lloc per a l’evocació, que cada paisatge, cada lloc, és un lloc que té una rellevància per a la cultura actual.

Pedro Olalla. Sí.

Rocío Morán. Ens podries explicar d’algun mite o alguna cosa que sigui rellevant per a la nostra cultura relacionada amb el paisatge a Grècia?

Pedro Olalla. El paisatge grec té, diguem-ne, la singularitat que ha estat sempre escenari d’alguna cosa, ja sigui un mite, ja sigui un fet històric, que té més transcendència del que és la història local. Té una transcendència normalment a la història universal en el sentit, per exemple, si pensem en tot això que dèiem abans, en totes les qüestions històriques relacionades, per exemple, amb el naixement de la filosofia o de la democràcia. Són llocs que van ser escenari d’episodis que després es converteixen en fites de la història, no només del poble grec, sinó d’una història comuna en què tots ens reconeixem. Aleshores és singular en aquest sentit perquè, així com en altres llocs, doncs les muntanyes són muntanyes i els rius són només rius i les fonts només fonts, doncs en el paisatge grec cada muntanya, cada font, cada riu, cada cim, cada cova, cada bosc, també són l’escenari d’una d’aquelles… D’aquests episodis de la mitologia, que són també episodis de la cultura universal. I això és un tret que fa del paisatge grec, com em deies a la pregunta, doncs un element molt evocador en tots els sentits.

Tots els llocs són, en gran mesura, allò que nosaltres podem projectar sobre ells i el retorn que prenem d’aquesta projecció. Aleshores, en el cas de Grècia, doncs tot està impregnat d’aquestes connotacions. Quan jo vaig començar a treballar aquest tema allà in situ, la primera obra gran que vaig fer en aquest sentit era precisament un atles de la mitologia. És a dir, un intent de portar tot aquest corpus, tota aquesta matèria que ha sobreviscut a les fonts i a les ceràmiques i en la història, en general, dels mites, intentar aproximar-la al terreny, intentar referenciar-la novament al terreny, sent conscient que aquestes històries d’alguna manera havien emanat d’aquest terreny. És a dir, que no eren històries que s’havien concebut en el buit o en una dimensió, diguem-ne, intel·lectual simplement, sinó que eren històries que estaven totes referenciades a un element físic geogràfic. Tots els naixements dels déus estan relacionats amb un cim, amb una font, amb una cova. Tots els episodis dels mites estan relacionats amb un camí, amb un bosc, amb una costa… És a dir, res no està situat al buit. Aleshores la idea de compendiar, de servir aquesta informació després sobre el terreny va ser la que va generar aquesta obra.

I després, a partir d’això, vam fer curiosament també una sèrie de televisió sobre els llocs dels mites per a la televisió grega, en ocasió de les Olimpíades del 2004, que consistia en una versió, diguem-ne, audiovisual d’aquesta mateixa obra de 12 episodis recorrent tota Grècia i mostrant aquests llocs en relació amb els mites. A mi m’atreuen més les diferents versions que hi ha hagut i que hi continua havent d’alguna manera dels mites més relacionats amb el cicle de la natura, per exemple. Amb aquest etern retorn de la vida, la mort i el triomf de la vida sobre la mort. És el pas del cicle de l’any, de les estacions… El mite, per exemple, de Demèter i Persèfone i Hades, que dona origen a tots els cultes d’Eleusis panhel·lènics, que després tindran una vigència tan llarga en el temps com el mateix cristianisme tindrà després. És a dir, que realment han estat elements molt constitutius de la nostra cultura i que han perviscut després a través d’altres manifestacions. Aquest tipus de mites, per exemple, doncs sempre m’han interessat molt. I trobar llocs concrets que apareixen referits a les fonts i que de sobte cobren una presència real, com per exemple la cova de Demèter Melena, de la qual parla Pausànies al riu Neda, a Arcàdia, ja que és un episodi del mite paral·lel al d’Eleusis, però en uns llocs molt més desconeguts, potser molt més antics del que era la versió panhel·lènica. En fi, totes aquestes coses per mi era el que més fascinació em donava en tota aquesta indagació sobre els mites. Veure com eren petites llavors que acabaven germinant i que acabaven cohesionat tot aquest món grec i que, de sobte, podien trobar el seu lloc a l’espai. Així que gairebé crec que el que m’emociona més és el conjunt, precisament.

Rocío Morán. Has esmentat l’Arcàdia. Moltes persones coneixen aquest terme, però realment no saben què significa. Ens podries explicar una mica més sobre l’Arcàdia?

Pedro Olalla. Bé, l’he esmentat com a lloc real. Com una regió històrica i actual de Grècia que correspon aproximadament a la zona central del Peloponès, de la Península del Peloponès. A l’Antiguitat tenia unes fronteres diferents de les que té actualment, però bàsicament molt similars. Però, a banda d’això, Arcàdia ha estat també un… Ha estat un mite de la nostra cultura occidental, no un mite en el sentit dels altres que parlem fins ara, que remunten les seves arrels al Neolític, sinó un mite ja generat i gestat i elaborat dins l’època històrica i la nostra cultura. I en aquest sentit és fonamentalment una imatge poètica, que es converteix en una constant al llarg de la història, identificada amb la moderació, amb l’equilibri, l’harmonia amb la natura, l’harmonia entre l’home i la natura, la justícia social, la llibertat d’estimar, la música, la sensibilitat i, sobretot, la idea de revisió del progrés, de la idea del progrés. La idea de la moderació i de buscar un equilibri en la marxa, diguem-ne, de la humanitat. I aquesta és una idea molt important, perquè ha deixat una llarga empremta a la tradició, així com altres llegats de la cultura grega, com parlàvem abans. Per exemple, la filosofia, la política o el drama estan molt vinculats a Atenes.

Aquests altres llegats, que també són importants, però de vegades menys recognoscibles o menys immediats a l’hora de pensar en el llegat grec, com és la idea de l’harmonia de l’home amb la natura, la idea de la justícia social i la idea de la reconsideració del progrés en nom d’una moderació que avui dia podríem traduir com a sostenibilitat, potser són molt vinculats al motiu poètic d’Arcàdia. En aquest sentit, doncs aquesta idea, aquest motiu, aquest “mite”, ho direm entre cometes, perquè hem dit que no és un mite en el mateix sentit que els altres ancestrals, és un mite literari generat dins de la nostra cultura, doncs li deu molt a Virgili, per exemple, a les seves Bucòliques, a tota la matèria poètica de Virgili, però que alhora és deutor de Teòcrit i deutor d’Hesíode i del mite de les edats i d’una tradició molt anterior. Però potser es fixa d’una forma primera a Virgili. Després el trobem a Ovidi, a Horaci, a tots els autors clàssics. És un mite que també ajuda el cristianisme, d’alguna manera, a expressar-se en els primers intents literaris davant de l’enorme tradició clàssica. En els primers intents de construir una literatura purament cristiana, doncs es veuen abocats a prendre elements i a conferir, diguem-ne, certa gràcia literària, de vegades a base d’elements que venien d’aquesta tradició. El relacionen molt amb la idea del paradís terrenal.

La idea, diguem-ne hebrea, del paradís. Després, durant l’Edat Mitjana, aquests motius també es perpetuaran a través de l’obra d’Ovidi, que és el gran referent medieval. Després, al Renaixement, el tornarem a trobar a la cort dels Medici, el tornarem a trobar, per descomptat, amb l’obra de Sannazaro, de Jacopo Sannazaro, d’Arcàdia, que serà la que inspiri tota aquesta tradició que dèiem abans, doncs a Cervantes, a Garcilaso, a Lope, a Jorge de Montemayor, a tots aquests autors nostres que ens han acostat al fet grec també a través d’aquestes imatges. I a través d’això, aquest motiu, per exemple, estarà present en el naixement de les literatures romances, com la nostra al seu moment, la italiana, també la francesa, l’anglesa, la polonesa, l’alemanya ja més tard. Estarà també… Tindrà una influència important en el naixement, per exemple, de la pintura de paisatge, també en aquell moment, diguem-ne, del Renaixement i una mica després, i també en el naixement de l’òpera d’aquell moment, en la pintura de nu, per exemple. Un altre dels motius que la tradició de pintura, diguem-ne, religiosa, bíblica, no permetia amb tanta facilitat per estar vinculat a la història sagrada, que eren els mites, diguem-ne… Els mites hebreus, però que eren interpretats com a història sagrada i havien de tenir un respecte més gran que els mites “pagans”, diguem, entre cometes, de la tradició grecollatina. Aleshores la pintura de nu és un tema que comença molt vinculat també a la idea de l’Arcàdia. I després això ho tornem a trobar en el pensament filosòfic. Per exemple, quan autors com Rousseau es pregunten per la naturalesa humana, per la bondat natural de l’ésser humà davant de la influència de la societat, etcètera. És com una mena d’això, de replantejament, de reseteig de la història i d’intentar veure quines són les pulsions fonamentals que hem de respectar. Aquesta visió de l’Arcàdia, per exemple, ajuda o projecta sobre el Nou Món, les terres d’Amèrica. Es torna a projectar cap a l’Orient, quan ja al XVII i XVIII comença a conquerir territoris de la Polinèsia, d’Oceania, etcètera. En fi, és com una constant. Es funden al món més de 80 ciutats amb el nom d’Arcàdia. És com una mena de constant universal que ja arrenca dins de la nostra cultura i que és una d’aquelles herències del grec vinculada a la idea de l’harmonia de l’home amb la natura i a la idea d’una felicitat possible en la moderació i la justícia.

Rocío Morán. Pedro, dels valors de l’Arcàdia, quins creus que podríem portar a la societat actual?

Pedro Olalla. Emfatitzaria en el sentit de l’harmonia entre l’home i la natura, una de les coses que sembla que estem més abocats a perseguir en aquests moments en què estem portant el desenvolupisme a uns límits insostenibles. La idea d’harmonització, de l’equilibri entre l’home i la naturalesa. La idea, per descomptat, de la justícia social, que entroncaria amb la idea de la redistribució justa de la riquesa, que és un altre dels grans… Dels grans desafiaments que té la humanitat, juntament amb la sostenibilitat, que és el de la redistribució de la riquesa. I la idea de la moderació, que no cal anar sempre a més i més i més, sinó que hi ha una virtut també en la moderació.

Rocío Morán. El teu últim llibre, ‘Paraules de l’Egeu’, narra… Bé, és una carta que escriu un pare al seu fill des d’una illa grega. Quins valors o quins aspectes tractes en aquest llibre?

Pedro Olalla. Bé, és una carta en forma de quadern. Diguem que la situació és la d’un pare, jo, en aquest cas, que espera el seu fill que arribi a l’illa. El fill té un perfil característic, en aquest cas també, que és un noi de 17 anys nascut a Grècia i que ha après la llengua de forma espontània, però que no té, diguem-ne, la possibilitat de fer una reflexió metalingüística tan elaborada com la que es trobarà en aquest quadern i tampoc té les referències culturals, etcètera, que el pare li intenta transmetre. Però és un llibre sobre el logos, del qual parlàvem al principi. El logos com aquesta idea també tan grega i tan vertebral de la cultura grega, del pensament, el llenguatge, el pensament com a element creador d’una realitat i d’un món. Aleshores, així com altres obres meves anteriors intentaven emfatitzar en la política, per exemple, ‘Grècia a l’aire’, en la història o l’ètica, aquest llibre intenta emfatitzar en la idea del logos, del llenguatge. Però és clar, com a llenguatge i civilització sempre van unides, la idea d’anar remuntant-nos, perquè aquesta és la idea, la idea d’anar remuntant-nos cap enrere, progressivament, cap a les arrels últimes i primeres, en aquest cas, del nostre llenguatge, doncs ens porten també els moments més pristins i més primitius de la nostra civilització. I és un llibre que intenta fer una relectura, en certa manera, dels orígens de la civilització grega a la llum també de les evidències i de les eines amb què ens aproximem a l’estudi des del moment actual. És a dir, durant les darreres dècades, doncs igual que a la medicina hi ha hagut moltes eines noves i molts avenços i molt revisionisme de les coses que consideràvem assentades, i què dir de la tecnologia o de la informàtica, igualment, en el camp de la història, que pot semblar més inamovible el coneixement del passat, no obstant això, estan apareixent constantment evidències noves, noves eines per rellegir aquestes evidències i, per tant, aquest trencaclosques que a poc a poc es va constituint del passat, sempre incomplet, sempre fragmentari, doncs ens veiem ara també abocats a recompondre’l en cert sentit. Aleshores és un llibre sobre totes aquestes coses vistes a la llum de l’actualitat. Un llibre que, encara que dic que parla del llenguatge, necessàriament també parla de moltes altres coses. És un corpus molt ampli que va des de la lingüística i l’etimologia, fonamentalment, a l’arqueologia, a la mateixa història, a l’antropologia, l’astronomia, la genètica, l’anàlisi de materials, la navegació, l’estudi dels metalls… Un munt de disciplines i de coses que ens… Que esborren, és clar, la frontera aquesta tan artificial entre ciències i lletres i ens apropa al coneixement amb una actitud de sorpresa socràtica, podria dir, aristotèlica en aquest sentit que posa en moviment els nostres ressorts de la curiositat. Aquest és una mica el plantejament.

Rocío Morán. Com a expert en etimologia, has parlat que hi ha certes paraules que actualment estan perdent el seu significat. Ens podries explicar una mica més sobre això?

Pedro Olalla. Sí, bé, no em refereixo tant a les paraules, que les paraules tenen la seva evolució, la seva pròpia evolució, i no només morfològica, sinó també semàntica. Van canviant els seus significats. Em referia, sobretot, a conceptes importants de la nostra civilització, com és el concepte de política, el concepte de democràcia, de justícia, d’educació, etcètera, que van ser d’alguna manera encunyats en aquell moment del passat clàssic grec i que progressivament s’han anat convertint en closques buides. Han anat perdent la seva essència de concepte més que no pas de paraula. I això és perillós, perquè de vegades fem servir aquests conceptes com si continuessin tenint el seu significat original, quan en realitat estem parlant d’una cosa molt diferent. Això es pot veure en aquest tipus de paraules que ara he esmentat i que hauríem de tornar a revisitar en els seus orígens, en els seus principis, no només en el sentit cronològic de principi, sinó també en el sentit deontològic de principi, què és el que va posar en marxa aquest concepte. Quan es parla, per exemple, de política, avui dia gairebé entenem una activitat professional que acaba sent el negoci privat d’unes elits, d’unes famílies, mediatitzat per uns grups de pressió, etcètera, i de les quals el ciutadà, un altre dels conceptes que haurem de revisitar, ja que participa molt poc o participa com a subjecte passiu de drets, però no com un subjecte actiu de coprotagonisme polític, que és el que tenia a l’origen i el que caracteritza el concepte.

“Política” és una paraula… Té la forma d’un adjectiu. Aquesta terminació, “politiké”, igual que “física”, que “música”, que “retòrica”, que “gramàtica”. Són adjectius que complementen un substantiu el·líptic que és “techne”, “art”. “Ars politika”, “politiké techne”. És a dir, és un art, l’art de governar la polis, sent la “polis” també un concepte que caldria resemantitzar, perquè no és pròpiament la ciutat en el sentit de les cases o de les infraestructures, sinó la polis com un projecte… Un espai artificial, humà, un pacte entre ciutadans, precisament per ser els rectors del seu propi destí i perquè es pugui donar la justícia i la igualtat que no es dona fora d’aquest espai de manera espontània i natural. És, diguem-ne, un intent vocacional i voluntari de gestionar el que és comú, definir aquest interès comú, defensar-lo, revisar-lo constantment i fer un esforç per combatre els egoismes particulars per buscar precisament aquest interès comú. Aleshores, tots aquests conceptes que van units a aquestes paraules estan sent constantment pervertits al llarg de la història i utilitzats d’una manera allunyada ja de tot això. Per exemple, el mateix concepte de “ciutadà”, que dèiem també, de “polites”, està íntimament vinculat al de “polis”, al de “politia”, com a govern virtuós de la Ciutat de l’Estat, doncs és un concepte també molt buit de continguts. Si ens fixem en com ho definia Aristòtil a l’època clàssica, que definia el ciutadà com “aquell que comparteix en comú la potestat de governar i de jutjar”, doncs entenem que el concepte de ciutadà en aquests moments no s’assembla gens a això. Més aviat entenem la ciutadania doncs això, com un status o com una condició que ens confereix certs drets polítics o certs drets civils, ho direm més aviat, però que no deixa de ser, en la majoria dels casos, una ciutadania passiva. No obstant això, la ciutadania, la “politia” i el concepte de “polites” a l’origen era una prerrogativa activa dels ciutadans, una prerrogativa que els feia partícips de la gestió de la ciutat, i que els instava i els obligava a una formació, a una alerta, a una consciència, a una participació i que feia que el conjunt dels ciutadans, la “politia”, fos realment la portadora de la sobirania. Tot plegat, podríem continuar parlant de la pròpia… Del concepte de justícia, de llibertat, de llei, d’educació, etcètera. Són conceptes que, encara que evidentment estan subjectes a l’esdevenir del temps, no estaria de més que reviséssim en les seves fonts originals, en els seus principis, en el moment en què van ser concebuts, almenys per orientar-nos en el nostre ús d’aquests conceptes i per saber si estem sent… Estem tergiversant-ho o estem convertint-los en una mena de categories buides o d’etiquetes sota les quals se’ns pot vendre qualsevol cosa.

Rocío Morán. I en aquest sentit, i potser aprofundint una mica en això, tu penses que aquest buidatge de concepte o de sentit d’aquests conceptes pot afectar la manera com interaccionem o ens relacionem amb la resta de la societat?

Pedro Olalla. Per descomptat, el gran… Un dels grans problemes de la societat és la pèrdua dels conceptes. Quan ja no sabem del que estem parlant, quan no només estem perduts en la definició d’aquests conceptes i no compartim una idea comuna al voltant d’allò en què ens hem de posar d’acord, aleshores és molt fàcil que es produeixi el desenteniment, que es produeixi el distanciament, que cadascú entengui una cosa diferent per allò que està designant i amb la qual cosa no hi pot haver mai consens. O que uns intentin vendre sota aquesta etiqueta coses que no corresponen a aquest concepte. Ha passat molt, per exemple, amb el mateix concepte de demagògia, amb el mateix concepte de populisme, conceptes que ja no designen allò que van designar en el seu primer moment. El concepte de “demagogia”, una paraula també plenament grega i de la pròpia… Nascuda amb la mateixa democràcia, en el primer moment no tenia un sentit pejoratiu. El “demagogos” era aquell que tenia el poder d’arrossegar al “dimos”. Però el “dimos” era el conjunt dels ciutadans. Era aquesta ciutadania de què estem parlant, és a dir, aquell que pel poder de la convicció, que és, en el fons d’allò del que es tracta, no de la coerció, podia generar un consens. Ara bé, evidentment i ja des d’època clàssica, hi ha vegades que es va utilitzar aquest concepte en caràcter pejoratiu com aquell que simplement arrossega la voluntat dels qui l’escolten cap a unes intencions, diguem-ne, perverses o ocultes. És a dir, en aquest sentit, moltes vegades s’ha traduït el concepte de “demagogia” pel de “populisme”, prenent el “populus” com el “demos”, quan ja de per si són també dos conceptes força diferenciats. I passa el mateix amb molts altres conceptes. És a dir, crec que sempre és interessant reflexionar sobre els conceptes i per això ens ajuda molt el coneixement de la història i el coneixement de la lingüística, de l’etimologia i del que realment signifiquen les paraules, del significat històric que tenen els termes.

Rocío Morán. Pedro, és impossible parlar de Grècia i no parlar de filosofia. Quina importància té per a tu l’actitud de qüestionament, de reflexió que tenien els filòsofs grecs?

Pedro Olalla. Doncs una importància enorme, evidentment. És més, encara que pensem moltes vegades que… I ho estem comprovant constantment, que aquestes conquestes de la humanitat ja estan perfectament assentades i perfectament guanyades, ens desenganyem constantment, també, en aquest sentit. I veiem com, el que donàvem per cert, doncs comença a esquerdar-se moltes vegades. Una d’aquestes coses és el sentit crític i el sentit de la recerca de la veritat en llibertat, que és pròpiament allò que podria definir l’actitud filosòfica. Al nostre món, malgrat tota la nostra evolució i malgrat tota la nostra capacitat ara de contacte, d’informació, d’interacció, etcètera, continua perillant el sentit crític. Continua perillant la mateixa noció de la veritat i continua perillant l’actitud de recerca acurada, honesta, compartida, personal i col·lectiva, alhora, de la veritat, que fou l’intent de la filosofia, no l’assoliment, l’intent. Per això es van anomenar “filòsofs”, “amics del saber”. I no es van anomenar “sofoi”, no es van anomenar “savis”, perquè no consideraven estar en possessió de la veritat, sinó estar en l’actitud d’aquesta recerca de la veritat des del qüestionament, des del diàleg, des del contrast amb les evidències, amb la realitat. En fi, una actitud bàsicament oposada al dogma. En els nostres dies estem molt amenaçats, molt més amenaçats del que sembla, pels dogmes i no només pels dogmes polítics o econòmics o religiosos, sinó també pels dogmes científics. Aleshores, la importància és enorme. Crec que és un terreny en què no hem de deixar que es perdi gens ni mica. El que passa és que és una actitud que requereix esforç. Evidentment, l’actitud contrària és una actitud molt més descansada, però crec que el que és plenament humà és exercir aquesta recerca.

Rocío Morán. A l’Antiga Grècia es van establir les bases del que és l’humanisme. Què significava aquesta paraula per als antics pensadors grecs?

Pedro Olalla. Bé, és evident que llavors es van assentar les bases del que nosaltres hem entès després al llarg de la història com a “humanisme”. Ara bé, l’humanisme… L’humanisme amb aquest terme està vinculat a una zona geogràfica d’Itàlia al segle XIV. I hauríem de parlar llavors d’una mena d’humanisme “avant la lettre” al llarg de tota la història anterior, que serien aquestes bases que s’assenten en la cultura grega. Perquè quan l’humanisme del Renaixement busca un rescat d’aquests sabers antics i busca una actitud nova que connecta amb l’actitud que al seu dia va generar tota aquesta tradició que els semblava interessant rescatar, doncs miren cap als llegats i cap a les actituds de l’Antiga Grècia. En aquest sentit, l’humanisme va ser una… Bàsicament una actitud de cultiu personal, de cultiu de les facultats pròpies del nostre propi esperit, a través de l’estudi, a través de la cura, a través de cultivar els talents, tant de manera individual com de manera col·lectiva, a través d’una paideia col·lectiva. I després, això va generar una sèrie de llegats, tots aquests llegats als quals ens referíem al principi com tota la tradició literària, com tota la història, la filosofia, la ciència, etc., són el llegat d’aquesta actitud. Però després, per altra banda, més important encara que aquesta herència com un llegat, diguem-ne, un corpus molt respectable i molt influent en la posteritat, per mi és la mateixa actitud que ens van assenyalar, que és el que constitueix un llegat obert i no un llegat tancat, que ha portat a mantenir-la i a noves troballes al llarg del temps. En aquest sentit, l’actitud humanística ja no és només una actitud de cultiu individual i col·lectiu de les nostres pròpies qualitats, sinó també una actitud de resistència. Una actitud de resistència en nom del que és humà, en nom de la dignitat humana, d’aquell mínim comú denominador que entenem com a inqüestionable en el gènere humà, que hem d’assenyalar amb una línia vermella i que hem d’estar defensant constantment davant de l’egoisme i davant l’abús i fent-lo créixer com un patrimoni comú. En aquest sentit, l’humanisme ha estat i continua sent una actitud de resistència davant de l’abús de l’home sobre l’home. I és més, m’atreviria a dir que en els nostres temps, més ja que davant l’abús, està cridat a ser davant de la indiferència de l’home per l’home. En aquests moments és com si haguéssim transcendit ja l’etapa del mer abús i estiguéssim entrant a l’etapa de la indiferència. En aquest sentit, aquest per mi continua sent el veritable repte de l’actitud humanista.

Rocío Moran. Aprofundint una mica més en això, com podríem portar l’humanisme a l’actualitat?

Pedro Olalla. Doncs seguint aquest exemple. És a dir, seguint aquest exemple tant de cultiu com de resistència. És una cosa atemporal en aquest sentit. És veritat que el coneixement, l’acostament, com dèiem abans a l’hora de parlar de la resemantització de tots aquests conceptes que s’estan quedant buits, l’acostament a aquesta herència concreta i a aquests coneixements concrets ens pot ajudar. Però fonamentalment jo crec que ho hem de portar a través de la imitació de l’exemple, a través de comprendre que aquesta actitud és la que ha salvat el més presentable de la història humana i el més valuós, sempre com una actitud d’uns quants i com una actitud de resistència al llarg de la història davant de la barbàrie, davant de l’abús, davant de la indiferència, etcètera. Crec que el fet de comprendre que la història ha mantingut… Ha mantingut les conquestes a través d’aquesta actitud de resistència. Crec que és el més important, entendre aquest exemple i continuar tirant-lo endavant en la nostra conjuntura actual, que sempre serà diferent de les conjuntures del passat i que sempre haurà de… Sempre haurem d’adaptar-nos a noves condicions i a nous reptes.

Pedro Olalla. Pedro, als joves d’avui dia, què els diries de cara a fer que s’interessessin per l’Antiga Grècia, que indaguessin, que investiguessin i que s’interessessin per aquest passat que, com ens has explicat, és tan nostre?

Pedro Olalla. Bé, la veritat és que un tendeix a pensar que ja prou problemes tenim amb el nostre present, i és comprensible que de vegades tinguem l’atenció posada en el més immediat. Però si un vol realment créixer com a persona, vol ser lliure en el sentit de ser ell qui, en la mesura del possible, prengui les seves decisions i defineixi les seves prioritats i interpreti el món on viu d’una manera personal, doncs crec que és interessant conèixer tota aquesta experiència del passat, perquè la història és, a la humanitat, en cert sentit, com la memòria és a l’home, a l’ésser humà individual. I si la memòria és precisament allò que ens dona profunditat com a éssers humans, que ens permet no viure abandonats al nostre últim moment d’una manera simplement compulsiva, mecànica i superficial, sinó que ens fa éssers diacrònics, ens permet tenir un judici, ens permet comparar situacions, ens permet tenir punts de referència, etc., en la nostra dimensió, diguem-ne, lineal, com a éssers humans, doncs, de la mateixa manera, el coneixement de la història, el coneixement de les experiències del passat ens enriqueix com a humanitat, com a conjunt, i ens permet tenir aquestes referències per exercir la crítica, per al present també i, per descomptat, per al futur. Jo crec que qualsevol persona que s’interessi realment pel fet humà, s’ha d’interessar per la trajectòria que ens ha portat fins aquí, que ens ha fet ser com som i per les experiències d’altres que han viscut anteriorment. Això és, crec que allò que justificaria aquesta immersió.

Rocío Morán. Pedro, moltíssimes gràcies per venir avui i compartir amb nosaltres totes les teves experiències i el teu coneixement i viatjar amb nosaltres a l’Antiga Grècia.

Pedro Olalla. Moltíssimes gràcies també pel vostre interès.