Aprendre i desaprendre: quatre elements i l’exemple de Djokovic

Gerry Garbulsky. Hola. Com esteu? Em dic Gerry Garbulsky i tinc un petit problema. Un petit problema que, sospito, potser algú de vosaltres també el té. I, en els últims anys, estic trobant la solució. Crec. Us l’explicaré. Resulta que jo, al llarg de la vida, he fet unes quantes coses. Durant un temps, em vaig dedicar a la investigació en física, durant el meu doctorat a l’MIT. Després, durant tretze anys vaig ser consultor d’estratègia de negocis en una empresa global i vaig viatjar a un munt de llocs arreu del món. Després, em vaig capbussar en el món de les TED per mirar de difondre idees que valen la pena. I en els últims vuit anys, vaig crear, fundar i estic fent créixer, o miro de fer créixer, «Aprender de Grandes», que és una comunitat global de gent que té ganes de continuar aprenent durant tota la vida. Enmig, vaig fer altres coses. Recordo que m’encantava jugar als escacs. Vaig dedicar moltes hores als escacs. Després, a la fotografia. M’encantava fer fotos i passar-me hores revelant-les a la cambra fosca. Després, vaig intentar fer comèdia stand up, i vaig fracassar rotundament, sense atenuants. I, després d’això, vaig fundar i dirigir una revista, i també vaig fer ràdio. He fet un munt de coses al llarg de la meva vida, i mai he entès del tot què era això de fer coses diferents, i sempre m’ha costat prendre la decisió de què fer, què no fer… Aleshores, el meu petit problema és aquest, que vull fer moltes coses a la vida. M’interessa molt la vida, però sento que no sé què fer amb tot allò que faig, i això em genera una mica d’angoixa.

Fa uns vint anys, vaig descobrir un moviment que existeix per estendre l’expectativa de la vida humana, per poder viure més anys. Si un continua accelerant aquest procés d’enteniment de la salut, de la vida i de com perllongar la vida saludable, en algun moment podrem viure molt, fins i tot potser tant com volem. I quan vaig descobrir la idea de la vida infinita, jo em vaig posar molt content, perquè podria fer totes les coses que volia fer. Aleshores, vaig llegir tots els llibres que hi havia sobre l’extensió extrema de la vida, em vaig fer molt fanàtic d’una colla de gent que ho investiga per mirar d’entendre com es podria perllongar molt la vida, però, sempre hi ha un però en aquestes històries, ara fa cinc o sis anys em vaig adonar que, malgrat que això en algun moment potser passarà, jo no ho veuré. No ho resoldran a temps perquè jo visqui tant com vulgui. Potser els meus fills o els meus nets ho veuran, però jo probablement no. Primer, allò em va destrempar perquè, penseu que hi ha hagut, si fa no fa, deu mil generacions d’éssers humans des que l’Homo sapiens viu a la Terra, i m’ho perdré per dues generacions o per una. És a dir, una destrempada total. Vaig passar per un moment de depressió, no gaire greu, i vaig començar a sortir-ne quan em vaig adonar que potser el que hem de fer no és intentar allargar la vida, sinó eixamplar-la. Què passa si, en comptes d’estar enfocats en les coses futures que potser un dia farem, ens enfoquem més en allò que fem ara i mirem de fer-ho de la manera més ampla possible. És a dir, conèixer més gent, establir més vincles, aprendre més coses, gaudir més de cada moment. És una bogeria perquè, amb la meva idea inicial d’allargar la vida, estava posposant el gaudi, el plaer. Llavors, vaig canviar la perspectiva d’allargar a eixamplar, i ara crec que estic força dedicat a això. A vegades em va bé i a vegades no tant, però intento eixamplar la vida. Ara vull escoltar les vostres preguntes.

Carolina. Hola, Gerry. Em dic Carolina. Gràcies per aquest espai. Què diries que ens fa únics, originals?

Gerry Garbulsky. Gràcies, Caro, per la pregunta. Hi ha una cosa que sentim, i és que la societat ens imposa una necessitat de ser únics, de destacar, de ser els millors en alguna cosa. A vegades conscient, a vegades inconscient, a vegades més o menys fort, a vegades ve de la nostra família, de l’entorn familiar, a vegades ve del context social en el qual vivim. I jo em vaig quedar rumiant que és difícil això de destacar i de ser el millor. És una cosa molt complicada. Així que vaig escriure Esto te hace una persona única, i diu així. «Sentir que ets una persona única, que ets diferent de la resta i que destaques en una cosa és una font d’autoestima que pot ajudar-te a estar bé. N’hi ha molts que intenten destacar en alguna cosa, ser la persona que coneix millor a Borges, que recorda més dígits de pi, que més vegades va fer el cim de l’Aconcagua o que sap més de relativitat especial. Alguns ho aconsegueixen, però són molt pocs. Només una persona és Usain Bolt, i només hi ha deu persones al top ten d’alguna cosa. Així que, per a la majoria de nosaltres, aquest intent no fa que siguem persones úniques. Allò que realment et fa ser una persona única és la combinació de les coses que vas fer, que vas viure o que saps. Quan ja has tingut diferents feines, hobbies, relacions, aquest recorregut serà únic. I no cal haver sigut el millor en cadascuna d’aquestes etapes. Només cal tenir dedicació i esma. En aquestes interseccions, potser en cap d’elles vau ser la millor persona que les podria haver fet, però si en combineu dos, tres, quatre o cinc veureu que aquesta combinació us fa realment persones úniques i irrepetibles».

Cintia. Hola, Gerry. Em dic Cintia. Moltes gràcies per aquesta festa d’idees i d’entusiasme que estàs compartint. M’agradaria que ens expliquessis una mica més la teva idea del trencaclosques de la vida.

Gerry Garbulsky. A mi m’encanta prendre notes en quaderns. Tinc quaderns analògics… Quadern, bolígraf, llapis… Us recordeu? El bolígraf, el quadern… De quan preníem notes. En tinc moltíssims. Tinc una prestatgeria plena de quaderns amb notes que vaig prendre durant dècades, i de tant en tant m’agrada fer l’exercici de seure, sense límit de temps, a llegir quaderns antics. En un d’aquests dies, fa un parell d’anys, llegint quaderns antics, vaig trobar un on hi havia una petita frase. Estava a la meitat d’una pàgina, després de les notes d’una reunió i abans d’una llista de coses pendents. Hi havia una frase curteta al quadern que deia el següent: «Durant la vida, vaig aplegant les peces d’un trencaclosques, d’un puzle, que encara no albiro». La frase estava allà, sola. No hi havia ni la font ni l’autor. No recordo d’on va sortir, però em va deixar… Vaig perdre la noció del temps, potser va ser una hora, absorbit pel que aquella frase amagava. Em vaig adonar que, al llarg de la vida, jo anava col·leccionant peces d’un trencaclosques. Si ho pensem en el sentit més ampli, què són aquestes peces? Són allò que aprenem, les experiències, els èxits i els fracassos, els somnis, les esperances, les amistats, els familiars, els vincles en general. La qüestió és què fer-ne de tot això, com podem encaixar-les per construir alguna cosa que deixi la nostra empremta al món, que ens permeti generar millors vincles, que ens permeti a llarg termini eixamplar la nostra vida.

Si pensem la vida com un trencaclosques, el que hem de fer com a éssers humans és ser bons col·leccionistes de les peces del nostre trencaclosques. Hem d’aprendre a col·leccionar les peces per a tenir-les a l’abast quan les necessitem per muntar alguna cosa, per fer front a un repte o per aprofitar una oportunitat que la vida ens pot presentar. O per ajudar-nos a prendre una decisió. O per a quan vulguem deixar una empremta més gran, més profunda, més impactant, a una persona o a moltes en un entorn més petit o en un entorn més ampli. Aleshores, segona idea del trencaclosques de la vida, jo les anomeno covers. Un cover és quan algú interpreta una cançó composta per una altra persona. Durant molt de temps, jo pensava que els covers eren un gènere musical menor, fins que em va passar una cosa quan vaig escoltar un cover que em va fer esclatar el cap. Era un cover que va fer Jacob Collier. A Jacob Collier moltes persones el consideren el Mozart modern. És un músic molt jove, i em va sorprendre molt la primera vegada que el vaig veure tocant un cover de Stevie Wonder.

Si jo hagués escoltat abans una de les seves cançons originals, potser no l’hauria pogut processar ni valorar ni apreciar. Però vaig començar amb la de Stevie Wonder, i allà vaig poder aïllar la cançó de la interpretació. Era una cançó que jo coneixia bé, perquè l’escoltava molt quan era adolescent, i ara escoltava una nova versió que em va obrir un món gegant. Aquesta és la primera idea, que els covers potser no són un gènere menor, almenys per a mi. En segon lloc, em vaig adonar que, a la vida, tots fem covers tot el temps. És molt difícil inventar-se una cosa completament nova. Fins i tot les persones a qui admirem com les grans revolucionàries de les idees al món. Picasso, per exemple. Picasso no va néixer i va fer el Guernica, ni va fer la màgia amb el cubisme, ni va pintar el seu colom. No, ell va començar fent covers dels clàssics. Ell va començar copiant els quadres dels grans mestres, i a poc a poc va anar trobant la seva veu. Avui és molt difícil, mirant el Guernica, reconèixer-ne la influència prèvia, però això va ser tot un procés que es va anar desenvolupant. La nostra societat té un manament d’originalitat que ens pesa molt. «Això que dius no ho has inventat tu». «No, no ho he inventat jo, ni vosaltres». Gairebé res és nou. Jo vull proposar que ens desfem d’això, perquè em sembla que és un pes molt gran, que està bé per arribar a ser Picasso o per arribar a ser Jacob Collier, començar fent covers i reconeixent els covers que ja fem, no només amb obres d’art, sinó en com ens comportem com a mares i pares, que potser s’assembla a algun model que tenim, conscientment o inconscientment, potser de com ens van criar o de gent que vam veure.

Com som com a líders d’equip a les nostres organitzacions, com som com a docents. Cadascú de nosaltres s’assembla en certa manera a coses que ja hem vist. Estem fent covers tot el temps. Però el més bonic d’això, almenys per a mi, és quan alguna d’aquestes idees ve d’algú proper i et fa resignificar una peça important del teu trencaclosques. A vegades em passa que algú em diu una cosa i m’adono que una peça que jo creia que tenia certa forma, en realitat era una cosa completament diferent. Ara us vull llegir un altre text que intenta reflectir aquesta idea amb una cosa que em va passar no fa gaire. Es diu La de Lengua de tercero. «Tots li teníem pànic a la de Llengua i Literatura del tercer any de la secundària». El batxillerat, l’institut, el col·legi, com ho digui cadascú. «Avui estimo la lectura, l’escriptura, les paraules, però als meus quinze anys encara no. Aquell dia havíem de fer la primera prova, el primer examen. Era sobre El cèrcol de Numància de Cervantes. Jo no havia llegit el llibre, ni tan sols el resum que circulava en fotocòpies il·legals, tampoc aquest. Quan la vaig veure entrar a l’aula, ja sabia que m’aniria malament i em veia tancat, estudiant al desembre mentre els meus amics ja gaudien de les seves vacances. Però una de les meves companyes va tenir una idea brillant». Escolteu.

«Aquesta idea va generar una tradició durant tot l’any que va evitar les proves i ens va regalar un desembre de felicitat a tot el curs, a tot el grup. Abans que tingués temps de deixar la seva cartera sobre l’escriptori, la meva companya li va dir a la profe: “Profe, profe, estic llegint un llibre, i en una part diu ‘enquistar-se solapadament’, i no ho he entès. Què vol dir?” La de Llengua es va transformar. Amb molta passió, va dedicar els següents vint minuts a explicar-nos que ‘enquistar’ significa ‘transformar-se en un quist’, una cosa que tens al cos i que no hauria de ser allà, que pot ser bona o dolenta, i que probablement s’emprava com a metàfora. Que es referia a alguna idea o cosa de la cultura que arrela dins nostre, que es transforma en part d’allò que som, en la nostra identitat. I ‘solapadament’ vol dir que ho fa sense que ens n’adonem, dissimulant, com qui no vol la cosa. En acabar l’explicació, la professora va mirar el seu rellotge i ens va dir que, lamentablement, ja no hi havia temps per a la prova, que l’havíem de deixar per a la classe següent. I en la classe següent, se’n va oblidar i va començar el nou tema del programa de Llengua de tercer. Després, vam desenvolupar l’estratègia. Durant tot l’any, vam alternar-nos per portar preparades preguntes sobre paraules que no enteníem per entretenir la professora i que després no tingués temps per fer-nos la prova. I sempre, sempre, es consumia la meitat de la classe, no hi havia temps per a la prova i s’oblidava de fer-la en la classe següent. M’agrada molt explicar aquesta història com un exemple de creativitat i lucidesa de la meva companya i de com tots vam enredar la de Llengua durant tot un any.

Però fa un temps, sopant amb la meva dona i els meus fills, Marce, Juli i Lele, els vaig explicar aquesta història i en Juli, un dels meus fills, em va dir una cosa que em va estremir. Vaig estar una estona callat i em tremolava el cos igual que em tremola ara. I si la de Llengua ho tenia tot planejat? I si mai no va voler fer aquella prova? I si El cèrcol de Numància i els llibres posteriors eren simplement excuses perquè busquéssim paraules que no enteníem i evitar que féssim la prova? I si va ser la de Llengua de tercer la que em va enquistar solapadament l’amor per les paraules?». Doncs un geni, en Juli, que em va fer pensar això. I m’encanta quan passa això, coses que sempre pensàvem que eren d’una manera, i algú ens mostra una cosa que ens ho fa repensar, resignificar. És molt bonic quan col·leccionem les peces del nostre trencaclosques i les tenim a l’abast, deixar que vagin mutant, que es vagin resignificant, que prenguin altres formes. I és bonic perquè, a més, ens fa sentir vius i ens fa continuar creixent i eixamplant la vida.

La tercera idea del trencaclosques de la vida que vull compartir avui amb vosaltres pren una altra analogia del món de la música, que són els mash up. No sé si us sona, però els mash up en la música es donen quan un músic agafa diferents cançons, les barreja, les embasta, les cus per crear una nova cançó, on la matèria primera són les altres cançons, però és una nova cançó. Això s’anomena mash up. Muntar el trencaclosques de la nostra vida és semblant a compondre una cançó que és un mash up. És a dir, com fer per encaixar les peces. Que allò que vaig aprendre a l’escola, el que em va passar més tard, la relació que tinc o allò que somio es pugui transformar en un trencaclosques que continuï creixent o augmentant la meva empremta o eixamplant la meva vida. Hi ha una història que m’encanta explicar. Vosaltres sabeu quan es va inventar la roda? Digueu números. Quan? Cinc mil. Qui diu més o menys? Tres mil. Vuit mil. Bé, la resposta correcta, estimats amics i amigues, és que la roda es va inventar fa molt. És la resposta correcta perquè és prehistòrica. No hi ha cap document d’algú que es va llevar un matí i va escriure: «Una cosa rodona estaria molt bé», però els historiadors es barallen entre els cinc mil i els deu mil anys. Per tant, la roda es va inventar fa molt. Sabeu quan es va inventar la maleta? Aproximadament, l’any 600, si fa no fa. L’any 600. Fa molt temps també. Sabeu quan es va inventar la maleta amb rodes? Abans-d’ahir. La maleta amb rodes, la primera patent d’una maleta amb rodes és de 1970. Això vol dir, estimats amics i amigues, que la humanitat va estar carregant maletes, rompent-se l’esquena, durant 1.400 anys. Hi havia la maleta, hi havia la roda… Sembla una bogeria, oi? Catorze segles vam trigar a posar-li rodes a la maleta! Fins a tal punt que, penseu, el 1969 vam arribar a la Lluna. Això vol dir que Armstrong, Collins i Aldrin van pujar al coet carregant les seves maletes! En fi, aquesta història és per explicar-vos que la innovació al nostre entorn té més a veure amb unir coses que estaven separades, com ara posar-hi rodes a una maleta, que no pas amb inventar la roda. Si mireu les coses que hi ha al nostre voltant que són noves, productes, serveis, formes de relacionar-nos, de fer les coses, el que vulgueu, en el sentit més ampli de la paraula, la immensa majoria dels casos poden interpretar-se com algú que va tenir la idea d’unir coses que estaven separades per resoldre un problema, encara que fos per millorar una mica la vida d’algú.

La quarta idea que vull compartir amb vosaltres del trencaclosques de la vida és que, com qualsevol metàfora, no tot allò que ve del domini inicial, en aquest cas el domini dels trencaclosques, es trasllada al domini al qual el volem aplicar, en aquest cas el domini de la vida. Així funcionen les metàfores. Prenem una cosa d’un sector que coneixem, en aquest cas els trencaclosques, tots hem fet trencaclosques en algun moment de la vida, i veiem com els seus conceptes s’apliquen a pensar la nostra vida d’una nova manera. Alguns s’apliquen, però no tots. Per exemple, quan algú es compra el trencaclosques de Notre-Dame sap que té mil peces, que té una vora i, a més, té una foto de Notre-Dame i sap quin aspecte té. Tot això no funciona al trencaclosques de la vida. No tenim idea de quantes peces tindrà, no hi ha cap vora ni sabem quin aspecte té. Aleshores, aquest aspecte no es trasllada. I hi ha un altre aspecte que no es trasllada i que em sembla fonamental, i és que mai s’acaba. Mentre estiguem vius, el trencaclosques no s’acaba. No és com el de Notre-Dame, que quan l’acabem, l’enquadrem i el pengem. Per això vaig escriure un text curt que vull llegir-vos i que és la meva forma d’expressar això. Es diu Nuestro departamento y la Sagrada Familia. Diu així: «Estàvem fent unes reparacions al nostre pis i em vaig sentir malament, perquè em van dir que es demoraria una mica més del previst. Però aviat ho vaig posar en perspectiva en recordar que la Sagrada Família, la basílica de Barcelona que va dissenyar Gaudí, es va començar a construir el 1882, i 141 anys després encara no l’han acabada. Vam anar a visitar la Sagrada Família amb la família i quan vam preguntar-li a la guia per què s’estava demorant, ens va explicar que Gaudí li va dedicar les seves últimes dècades, però que no va deixar plànols detallats, que es finança amb donacions i que durant un temps no van tenir fons suficients, que la complexitat del disseny va suposar molts reptes per a la construcció i que les tensions polítiques van aturar l’obra durant anys. Em va semblar que «la Sagrada», com l’anomena afectuosament el meu nebot, és una gran metàfora de la vida. Tenir ganes de construir alguna cosa, somiar amb coses gairebé impossibles, sentir que els nostres objectius estan cada cop més lluny, sentir-nos aclaparats per tot el que ens falta fer i dependre de molta gent per tal que les coses ocorrin. Fa dècades que prometen que l’acabaran en els pròxims anys, però acabar la Sagrada seria com completar tota la nostra llista de coses pendents, com no tenir projectes, com no voler aprofundir els vincles amb els amics de l’ànima, com no somiar a conèixer gent nova, com deixar de sentir incertesa. I aleshores me’n vaig adonar. La Sagrada no està en construcció; la Sagrada és en construcció. Estar en construcció, o work in progress, és part de la seva essència. És cert que, quan l’acabin, serà una de les esglésies més boniques i més altes del món, la icona d’una gran ciutat i molt més, però ja no serà la Sagrada. Gaudí ens va deixar una de les millors metàfores de la vida mateixa. La reparació del nostre piset, com diem a casa afectuosament, ja es va acabar, però espero que la Sagrada no s’acabi mai».

Maura. Hola, Gerry. Em dic Maura. Estic encantada i feliç de veure’t. Parles molt de metàfores. Podries parlar-nos de la importància de les metàfores?

Gerry Garbulsky. Jo recordo que, a l’escola, la mateixa profe ens va ensenyar que la metàfora era un estri, una eina, una forma, un mecanisme literari per dir les coses d’una manera més bella. Això és el que molts vam aprendre a l’escola secundària, a dir les coses de manera més literària i més bella, però després em vaig adonar, molts anys després, que en realitat les metàfores són molt més profundes. Les metàfores són la nostra manera d’aprendre. Les nostres metàfores són la manera de conèixer el món. No sé si a vosaltres us passa. Quan jo arribo a una nova ciutat que no conec, el primer que faig és dir: «Mireu, això s’assembla a allò altre…». No sé si a vosaltres us passa. Jo reconec parts de Buenos Aires o d’altres ciutats que conec cada cop que arribo a una ciutat nova, i aquesta és la meva manera de relacionar el que ja sé, les peces del meu trencaclosques, amb aquesta nova peça que arriba, i la poso a lloc. I això m’ho va regalar una amiga de l’ànima que es diu Mariana Jasper. La Mariana em va mostrar una nova manera de pensar en les metàfores que jo no coneixia i que vull compartir amb vosaltres, perquè a mi em va eixamplar la vida d’una manera considerable, i és la poesia. Jo soc un gran lector, però no de poesia. La poesia, per alguna raó, no em va captivar fins que la Mariana em va portar aquest llibret que tinc aquí. És un llibre de Gustavo Yuste. Gustavo Yuste és un poeta argentí. Us vull llegir dos poemes molt curts, i veureu com Gustavo Yuste, en aquests poemes, ens regala metàfores per pensar en la vida, en l’entorn, que almenys jo no havia advertit abans.

Escolteu aquest. És molt curt. Es diu Punto de quiebre, i diu així: «És la cinquena vegada que veig un vidre trencat en diferents parts, però encara complint la seva funció. Ara és en un autobús. Altres vegades van ser aparadors de botigues i també una finestra d’un organisme públic. Fent força per evitar qualsevol mena de psicologia barata, penso en la capacitat per mantenir-se dreta d’una cosa que va perdre el seu ordre intern i de les múltiples ferides que es desprenen d’un sol impacte». A mi em va passar això, i començo a pensar en totes les coses, petites o grans, que estan trencades per dins, però que continuen complint la seva funció. Llavors, des que vaig llegir aquest poema que em va regalar la Mariana i que va compondre Gustavo Yuste, soc molt propens a entendre les ruptures que tenen les coses i a tractar d’entendre si és sostenible que continuïn complint la seva funció o no i si s’ha de canviar el vidre perquè ja està trencat i deixarà de ser un vidre que em protegirà. Aleshores, si això m’ajuda a identificar coses trencades, la següent pregunta és com arreglar-les, i aquí ve la segona metàfora, en un poema encara més curt, que em fascina i que diu així. Es diu Apagón. Escolteu-lo perquè… «Apagada: un recordatori per a quan arribin els moments de tristesa. Igual que durant els talls de llum, és recomanable sortir a comprovar si som només nosaltres o si és tot el barri. No sé per què, però m’emociona cada vegada que… Primer, per la bellesa de com ho diu, òbviament, però hi ha un rerefons que em fa pensar en quan ens passa alguna cosa com a persones, com a organitzacions, com a societat, som nosaltres o està passant a tot arreu? Perquè la solució que anirem a trobar al problema que tenim depèn moltíssim de si la llum s’ha tallat a la nostra llar o a tot el barri. Si és una cosa interna, meva, si és un problema meu, o si és una cosa que passa al nostre voltant. A vegades és difícil de distingir, però la metàfora que ens regala aquest poema em va ajudar a pensar-lo d’aquesta manera i a tractar de distingir cada cop que sento tristesa en el sentit més ampli de la paraula. Aleshores, pensant en les metàfores, dic: «Per a què pot servir aquesta idea de la metàfora? Per portar noves peces a la nostra vida o per conèixer coses noves?». Bé, ara estem inundats amb la intel·ligència artificial. Recentment, en els darrers mesos o anys, s’han produït avenços de la intel·ligència artificial que estan fent trontollar moltes coses de la nostra identitat, dels nostres rols a la vida, de com buscar un propòsit, de si tindrem feina o no en el futur. Aleshores, com podem aprendre una cosa que ens mobilitza tant? Doncs busquem metàfores. Us llegiré alguna, perquè són boníssimes. Escolteu. Aquesta me la va regalar l’Hernán Casciari. L’Hernán va dir: «La intel·ligència artificial és com un llapis nou». Ell em deia, mirant d’explicar aquesta metàfora, que els escriptors ara poden fer servir el ChatGPT o la variant que vulgueu emprar d’aquestes noves versions de la intel·ligència artificial generativa, com s’anomena ara, per escriure millor, però que, a llarg terme, un acaba sent un editor i ha de conversar amb la intel·ligència artificial per tal de continuar sent-ne l’autor, l’escriptor, el creador d’aquella obra, però amb una altra ajuda. És el llapis nou que hem d’aprendre a usar per poder escriure.

Aquesta és la primera. La segona és… Pensem que la intel·ligència artificial és un nou mitjà de transport. Nosaltres anàvem d’un lloc a l’altre. Potser aquest mitjà ens ajudarà a arribar-hi d’una altra manera. Potser és més ràpid, més còmode, més bonic, o no. Potser ens ajudarà a arribar a llocs on abans no podíem arribar-hi. I, de sobte, amb aquesta metàfora, la intel·ligència artificial com a mitjà de transport, s’obre una altra perspectiva de com pensar això que ens està passant. La nova revolució tecnològica. Tercera metàfora, la intel·ligència artificial com la nova revolució tecnològica. Hi ha hagut un munt de revolucions tecnològiques i podem aprendre d’elles per entendre què podria arribar a passar ara i com encaixem enmig de tot això. És una nova lent per percebre això que ens està passant. La intel·ligència artificial és com el naixement, o l’inici o el naixement d’una nova consciència global. Aquesta ens pot espantar una mica més, però està bé generar també aquests sentiments amb la intel·ligència artificial. Aniré més de pressa amb les següents, perquè ja us feu una idea. O no, perquè totes m’encanten. La cinquena és la intel·ligència artificial com a… Aquesta és controvertida. Pot generar sensacions estranyes. Me la va dir la Rebeca Hwang, una gran amiga, també en una conversa a «Aprender de Grandes». Va dir: «Potser la intel·ligència artificial és com un nou fill que ha aparegut de cop, neurodivergent, de cinc anys». És a dir, heu vist que la intel·ligència artificial, si més no les versions que emprem ara, són boníssimes per a certes coses i molt dolentes per a d’altres. Cometen errades molt maldestres en algunes coses, però fan coses brillants… Com un nen neurodivergent, que apareix de cop i que ja té cinc anys. Si nosaltres ens veiem com els pares d’aquest fill, hem d’aprendre a viure amb aquest fill, ajudar-lo a créixer, a conèixer, a ser feliç, a potenciar-se, allò que vulgui cadascú, però entenent que té una destresa sobrehumana per a moltes coses, i aquí ja es desdibuixa si parlo del fill o de la intel·ligència artificial, i algunes coses en les quals comet errades força maldestres. La número sis, una mutació i part de l’evolució. Potser aquesta és la forma en què nosaltres estem accelerant l’evolució natural, o ja no tan natural, cap a noves espècies que puguin existir en un futur, i què passarà quan potser ens reemplaçaran o ens complementaran de diferent manera. Aquesta és interessant, la setena, la intel·ligència artificial com un fill que aprèn del que fem, i no del que diem. Molts dels problemes que té la intel·ligència artificial es produeixen perquè s’alimenta de bases de dades humanes que tenen tots els nostres biaixos, prejudicis, etcètera. De sobte, apareixen intel·ligències artificials que discriminen, i nosaltres ens queixem. Doncs som nosaltres. Està representant la nostra història amb els nostres prejudicis. Algú va dir que la intel·ligència artificial, aquesta és la número vuit, és com accelerar el niu buit. Sabeu que els pares tenim la petita preocupació de què passarà quan els nostres fills marxin de casa i deixin el niu buit. Potser tindrem més temps, més calés, més energia per fer altres coses. Com l’emprarem?

De sobte, la intel·ligència artificial ens pot procurar més temps encara, i el lleure que no sabem aprofitar potser ens aterreix una miqueta si ens sobra massa temps i ja no cal que treballem. Un escenari positiu que vosaltres podeu llegir com un escenari més negatiu. Algú em va dir… És la número nou. Aquesta me la va dir en Nicolás Pimentel. Em va dir: «Pensem la intel·ligència artificial potser com l’últim o el nou regat de Messi». Perquè hem vist molts anuncis de tecnologies en els darrers deu o vint anys, i de la immensa majoria no n’hem tornat a sentir a parlar, com els NFT. Les criptomonedes, van tenir un cim de popularitat i després van decaure. Ara potser tornen una mica… Bé, potser no passarà res. Potser passaran mesos o anys fins que tinguin un impacte més gran. No n’estic segur d’aquesta, però és una possible metàfora que ens ajuda a veure-la. La número deu és la solució a tots els nostres problemes. La intel·ligència artificial resoldrà tots els embolics que nosaltres no hem sabut resoldre com a éssers humans. És més intel·ligent, ens ajudarà i tot serà espectacular. I l’última que tinc per compartir amb vosaltres, la llista és més llarga, només n’he triat onze, és una molt interessant. Aquesta me la va dir en Mariano Sigman. «La intel·ligència artificial és com una mascota», un gos, diguem-ne, “que de sobte va aprendre a parlar». És interessant com els gossos es comuniquen amb els éssers humans de diferents maneres, però segur que pensen un munt de coses que no saben com dir-nos. El mateix passava amb la intel·ligència artificial. La gran revolució d’aquesta onada d’intel·ligència artificial no és que hi hagi molta més intel·ligència artificial, sinó que hi ha una interfície que ens ajuda naturalment a conversar amb tota aquesta maquinària d’intel·ligència artificial i ens permet accedir a una cosa que existia. És com un gos que va aprendre a parlar i podem dir-li: «Què vols dir amb bub-bub?». Ara podem entendre el llenguatge de la intel·ligència artificial. Està bé, oi? Està bé com les metàfores poden ajudar-nos a cosir, a embastar, a apropar-nos a coses estranyes i atraure-les al trencaclosques de la nostra vida i donar-les un sentit que, sense les metàfores, seria poc possible. Així que gràcies a Mariana Jasper, Gustavo Yuste, Mariano Sigman, Hernán Casciari, Rebeca Hwang, Nicolás Pimentel i a tots els que em van regalar tantes metàfores durant aquest temps.

Mujer 1. Una cosa que em va agradar en un dels teus programes és quan comentaves que a vegades passen coses inesperades arran d’alguna cosa que fem, i donaves l’exemple de Gutenberg i la impremta. Podries explicar-nos una mica aquesta idea?

Gerry Garbulsky. És una cosa espectacular que passa amb el trencaclosques de la nostra vida. Tenim la il·lusió que tenim la vida sota control, o ens agrada tenir aquesta il·lusió, i per això ens expliquem el conte. Construïm les narratives de «em va passar això i després vaig decidir allò i vaig fer allò altre i ara em formaré en això per treballar de tal cosa», però tots sabem que la vida no és així. Hi ha un munt d’efectes inesperats, molt petits o molt grans, individuals i col·lectius, que alteren les nostres vides. I m’encanta col·leccionar idees i històries d’aquest estil. Us explicaré una que m’acaben de proposar, i és una història que vaig sentir explicar per primera vegada a Steven Johnson. Steven Johnson és un escriptor dels Estats Units a qui segueixo força. M’encanta llegir-lo i el conec en persona. Vaig tenir el privilegi de compartir un parell d’esmorzars amb ell, i aprenc moltíssim cada vegada que podem interactuar. Aquesta és la història de la impremta de Gutenberg, que, quan un pensa en la impremta, pensa en quin va ser l’impacte de la impremta. Bé, òbviament, la impremta va inundar el món de llibres i va fer que la cultura, l’educació o la literatura fossin accessibles, el coneixement, a molta més gent de la que hi podia accedir abans. Abans els llibres eren molt escassos. N’hi havia, però s’escrivien a mà un per un, es copiaven, es perdien… I, de sobte, en poques dècades, el món estava inundat de llibres gràcies a la impremta de Gutenberg. Podem pensar que aquest és un dels impactes més grans que va tenir la invenció de la impremta. Però hi ha un altre impacte del qual, en general, no en parlem tant, i que Steven Johnson em va fer veure, i és el següent. Fins que es va inventar la impremta, la majoria de la gent que vivia al món no tenia la necessitat de fixar la mirada a prop. Potser si eres un monjo d’un monestir i llegies molt, sí, però la immensa majoria de la gent, en els vincles o les relacions, mirava de lluny. I un dels efectes que va tenir la impremta va ser que la gent es va apropar un llibre i va dir: «Ah, no veig tan bé». La gent es va adonar que no veia tan bé. Ja existien alguns prototips molt bàsics d’ulleres. La gent sabia, i de fet alguns monjos als monestirs els usaven, que uns vidres corbats amb certa forma podien ajudar a veure en situacions de poca llum o de lletra molt petita als monjos, però no eren gaire sofisticats. El que va succeir amb la impremta va ser que, ràpidament, en poques dècades, quan la gent es va adonar que necessitava veure millor de prop, va començar a desenvolupar-se la indústria de les ulleres, de les lents. De sobte, hi havia milers de dissenyadors, de fabricants, de venedors d’ulleres a tota Europa, al principi, i després a tot el món. Ara arriba la gran revolució que, en general, no associem a la impremta. Resulta que unes dècades després de l’aparició de la impremta, un pare i un fill amb cognom Janssen, dels Països Baixos, van pensar: «Què passaria si agaféssim les lents d’unes ulleres, els dos vidres, i en comptes de posar-les així, una al costat de l’altra, les traiem i les posem així, una a dalt de l’altra?». I posant-les a la distància correcta van descobrir que els permetien veure les coses petites com si fossin més grans. Van inventar el microscopi i, ràpidament, van fer el primer que fem tots amb un microscopi: posar-hi bitxos, posar-hi coses, un cabell, la pell humana i tot això.

I ràpidament ells i molta altra gent van començar a descobrir els mecanismes de la vida. Penseu que, fins aquell moment, només podíem veure amb l’ull nu, sense augment. I és molt difícil veure com funciona el cos humà en detall, o el cos de qualsevol ésser viu, si no tenim un microscopi. Ràpidament, es van adonar de moltes coses: de com funciona la vida, també de com funcionen les malalties, del rol dels gèrmens en les malalties, i es va produir una gran revolució en com entenem la vida i en com entenem la salut. Aquesta és una gran revolució. Pocs anys després, una altra persona també dels Països Baixos, moltes coses passaven als Països Baixos en aquells moments, va dir: «Què passa si agafem dos vidres, no exactament amb aquesta curvatura, una mica diferent la curvatura, i els posem un a dalt de l’altre, però en comptes d’enfocar coses petites, enfoquem coses llunyanes o el cel?». Van inventar la ullera de llarga vista i després el telescopi, que Galileu va agafar un parell d’anys després, el va perfeccionar i millorar una mica, i el va enfocar a Júpiter. I Galileu va veure que, al voltant de Júpiter, orbitaven quatre llunes. Avui sabem que són centenars de llunes, però, en aquell moment, amb el telescopi va veure quatre llunes al voltant de Júpiter, i això era impossible. Era impossible perquè el dogma del moment era que tot girava al voltant de la Terra. No podia ser que una cosa girés al voltant d’una altra que no fos la Terra. I aquest petit pas va començar a fer trontollar el dogma de l’edat mitjana. Aquestes dues coses unides, el microscopi i el telescopi, van catapultar el que va ser el Renaixement, la revolució científica, més tard la Revolució Industrial i moltes més coses, i van fer que el món tingui la seva forma actual. Potser totes aquestes coses haurien passat igual sense la impremta, però la impremta va catalitzar, va accelerar un procés que, si no, hagués trigat molt més temps. Per tant, és veritat que la impremta va democratitzar l’accés al coneixement, però també va generar un munt d’efectes secundaris que, en general, no associem a la impremta, però que van tenir un efecte almenys comparable, potser encara més gran, que el primer dels efectes. Aleshores, ha sigut una resposta llarga a la teva pregunta, perquè m’encanta aquesta història, com un exemple de molts, de la quantitat d’efectes inesperats que hi ha a la vida. Jo tinc la humilitat de no creure que puc controlar la meva vida, i m’obligo a estar atent a les coses que han de passar per més que planifiqui amb intencionalitat perquè vull aconseguir certs efectes, a vegades surt al revés. I és bo que hi estiguem atents. Igual que als poemes de les metàfores, estar bé emprar aquesta lent per mirar el món i estar atent als efectes inesperats de cadascuna de les coses que fem. Gràcies.

Martina. Hola, Gerry. Com estàs? Em dic Martina. Des de 2016, dirigeixes i presentes un programa de YouTube que es diu «Aprender de Grandes», que fins i tot té un joc. Jo et volia preguntar quins són els aprenentatges que tu destacaries d’aquest programa.

Gerry Garbulsky. Gràcies, Martina. He après molt. He tingut la sort de conversar amb gent molt variada. M’encanta conversar amb escriptors, amb gent que es dedica a l’educació, amb científics, amb artistes, amb gent molt variada, gent del món dels serveis socials sobre com podem millorar el nostre entorn, encara que sigui una mica. Aquesta és una de les coses que he après. Una altra cosa que he après, més fonamental encara, és que no importa tant el contingut com la forma. Crec que ara converso una mica millor que abans. Els éssers humans, per alguna raó, tenen una tendència quan estan conversant. En comptes d’escoltar de veritat, estan pensant quina serà la seva pròxima intervenció. «Què diré, què diré? Com m’ho faig per ficar-me en la conversa, interrompre-la i dir el que jo vull dir?». Aleshores, acabem tenint monòlegs col·lectius, amb grups on tothom parla i ningú escolta. A mi em passava molt això i em continua passant una mica, però el que em va passar amb «Aprender de Grandes» és que em vaig proposar escoltar amb el 100 % d’atenció. En un dels episodis, estava conversant amb un escriptor, Juan Sklar. A la meitat de l’episodi, jo soc científic de formació, m’agrada veure racionalment moltes coses, la lògica em sembla important, les coses que es puguin demostrar, tractar de demostrar-les, i enmig de la conversa, en Juan em diu: «Gerry, vols que et tiri les cartes del tarot?». Vaig empassar-me la saliva. I el Juan va treure les cartes del tarot i me les va començar a tirar. El que va succeir va ser increïble, perquè en Juan, gràcies a les cartes del tarot o per culpa de les cartes del tarot, va començar a dir-me coses que ell pensava de mi que, sense les cartes, hagués estat molt estrany que me les digués. Si ell m’hagués dit el que em va arribar a dir sense les cartes sobre la taula, jo li hauria dit: «Juan, què et passa? Frena una mica. Està passant una cosa molt rara». Però, gràcies a les cartes, ell va tenir la llibertat de dir-me coses. A vegades converso amb gent de tota la vida, gent que conec des de fa molts anys, i em diuen coses que mai no m’havien dit, i jo els dic: «Per què no m’ho havies explicat mai? Som amics des de fa cinquanta anys i mai m’havies explicat això tan important en la teva vida». Allà passa una cosa màgica, i és estrany perquè hi ha càmeres, micròfons… Però hi ha alguna cosa en l’escolta atenta, sense distraccions, que genera una connexió força increïble. I els éssers humans no ens donem aquesta oportunitat. Això gairebé no succeeix en les nostres vides. És molt difícil que succeeixi, perquè sempre hi ha distraccions al nostre voltant, sempre hi ha una pròxima reunió a la qual hi hem d’anar. És una bogeria, perquè no cal gaire per generar aquesta màgia que he anat veient al llarg del temps. Gràcies per la pregunta.

Matías. Hola, Gerry. Em dic Matías i et volia fer una pregunta. Tu treballes amb el coneixement i amb la paraula. Avui dia és molt important saber comunicar, amb la família, amb els amics, a la feina. Et volia preguntar per què hi ha persones que saben comunicar d’una forma tan efectiva i per què hi ha persones que no ho saben fer.

Gerry Garbulsky. Gràcies, Matías, per la pregunta. És una cosa a la qual dedico molt de temps i la penso sovint. No sé si tinc la resposta definitiva a la pregunta, però algunes coses que he après pel camí inclouen la importància que la persona que està comunicant les seves idees ho faci d’una manera genuïna i autèntica. Primer punt. És a dir, no hem de tractar de ser una altra persona. Ha de sortir amb la nostra veu, hem de ser nosaltres els que parlem. Perquè si, en algun moment, ens volem assemblar a una altra persona, els altres se n’adonaran i no serà creïble el que diguem. Primera idea. La segona és que ho hem de fer des d’un punt de vista vulnerable. Els éssers humans som vulnerables, i si ve algú a explicar-te una cosa dient: «Ho tinc molt clar, jo soc el millor», ningú voldrà escoltar aquesta persona. Els éssers humans som vulnerables, tenim problemes, equivocacions, ensopegades, i si mostrem tot això, reforçarem molt la comunicació. La següent idea és que comunicar és un art. Hi ha algunes idees que podem mirar de formalitzar per tal que semblin una ciència, però el cert és que és un art i que cadascú ha de construir la seva versió de l’art de comunicar. I, finalment, que com gairebé qualsevol cosa que podem fer a la vida, hi ha el talent natural, però la immensa majoria dels bons comunicadors ho són a base de cops. Es van formar parlant, parant atenció, demanant retroalimentació, demanant feedback a la gent que els sentia i dient: «Això que he dit, tu com ho veus?». I una més. Havia dit «última», però he recordat una més que em sembla important, i és una d’aquestes frases que s’atribueixen a moltes persones diferents i que ja ha cobrat vida pròpia. No li atribuiré a ningú, tot i que potser algú de vosaltres en coneix l’origen. I és que la gent no recordarà, quan un comunica amb la paraula, la gent no recordarà les paraules que els vam dir, la gent no recordarà les coses que els vam mostrar. La gent només recordarà com els vam fer sentir. Aleshores, cal ser conscient que davant nostre hi ha un ésser humà, cal sentir empatia per aquesta persona i mirar de posar-nos al seu lloc tenint present com se sentirà, amb les nostres paraules i amb el que volem mostrar, aquesta persona. D’aquesta manera, podem ser molt més efectius i podem ajudar a sembrar una nova idea i eixamplar la vida de més gent. Gràcies, Matías.

Vilma. Hola, Gerry. Em dic Vilma. Per a tu, què és aprendre i què és desaprendre?

Gerry Garbulsky. Gràcies, Vilma. Una pregunta gegant, també. Hi ha moltes definicions de què és aprendre. Una que m’agrada molt, que és força senzilla, és fer noves connexions al nostre cervell que ens permeten entendre el món d’una altra manera, que ens donen un altre model mental, un altre filtre per donar sentit al món complex que ens envolta. Aquesta és una definició que m’agrada i que és força funcional, que pot ser d’utilitat. Sobre desaprendre, tinc una opinió. Ja sabeu que a vegades hi ha paraules o conceptes que es posen de moda. Ara la gent diu: «No, per aprendre coses noves cal desaprendre tot l’anterior». No! Si us plau, no desaprengueu! Són perilloses aquestes coses. Crec que ja ho he comentat: el coneixement humà és associatiu. Els éssers humans aprenem comparant o associant allò que és nou i que volem aprendre amb allò que ja sabem. Moltes vegades fem servir la metàfora de la ment com un ordinador, que per a algunes coses funciona, però per a d’altres fracassa estrepitosament, com en aquest cas. A l’ordinador, com més dades introduïm, menys memòria queda, i hem de comprar més memòria al núvol o canviar d’ordinador o esborrar arxius antics. No sé si us ha passat alguna vegada. La ment no funciona així. La nostra ment aprèn associant el que ja té. Aleshores, es produeix la petita paradoxa, en la majoria dels casos, que com més sabem, més podem aprendre, que és al revés del que passa amb l’ordinador. Per tant, si desaprenem, d’on ens agafarem? No podem tornar a ser nens, perquè tot el nostre bagatge ens dona la possibilitat de continuar aprenent.

Si desaprenem a llegir, no podem llegir les coses noves que volem aprendre. Llavors, és perillós això de seguir aquestes modes i emprar una paraula que sona molt bé, però que apliquem de forma indiscriminada. Així i tot, us explicaré dos casos en què val la pena desaprendre. Un és quan tenim molts biaixos incorporats. Si tenim molts filtres que ens permeten veure el món d’una manera, però que ens impedeixen poder veure’l d’una altra manera, a vegades va bé fer desaparèixer aquests filtres per veure amb la ment d’un nen, de manera ingènua, i fer front al problema com si fos la primera vegada. No és desaprendre, sinó mirar de deixar de banda els filtres que ja tinc per poder entendre el problema d’una manera fresca, nova, fins i tot ingènua, perquè això ens permetrà fer les preguntes correctes que de l’altra manera no faríem. I hi ha un altre cas molt puntual sobre desaprendre, que jo vaig patir en carn pròpia quan tractava d’aprendre a tocar una cançó al piano. Jo no sé tocar el piano, però em vaig obsessionar amb una cançó i volia aprendre a tocar-la. Em vaig descarregar els vídeos de YouTube que explicaven com tocar aquesta cançó al piano i vaig practicar fins que vaig arribar al meu límit amb els vídeos de YouTube, no podia avançar més i encara no em sonava bé, així que vaig contractar un profe de piano. El profe de piano volia veure si jo havia progressat. Vaig tocar i em va dir: «Ho veig complicat. Ho veig complicat perquè no saps tocar el piano, primer». En segon lloc, em va dir que els acords que tocava amb la mà esquerra els estava tocant amb els dits incorrectes. I jo, amb els vídeos de YouTube, no pensava amb quin dit havia de fer els acords de la mà esquerra. Em va dir: «Si mantens aquesta digitació», que és el terme tècnic que indica el dit amb què toques cada tecla, “si mantens aquesta digitació, et serà molt difícil tocar el següent acord, perquè la mà no et permetrà saltar de l’un a l’altre». El profe de piano, en Walter, em va dir: «Has de desaprendre aquesta digitació i fer-la de manera correcta per tal de continuar avançant. I això et costarà esforç. És més difícil que aprendre de zero la digitació correcta». Desaprendre, en aquest sentit, pot ser important. O quan Djokovic, no sé si ho recordeu… Novak Djokovic, el tenista, al principi sacava llençant la pilota molt alta, molt alta, i després, la colpejava. Al cap d’uns anys, quan ja era un dels millors jugadors del món, el seu entrenador li va dir: «Has de millorar la sacada, i per això hauràs de desaprendre la sacada que has fet des de petit i no llençar la pilota tan alta». I això li va costar esforç. En Rafa Nadal va haver de fer una cosa semblant. En aquests casos, sí, però són casos puntuals. En la majoria dels casos, si us plau, no desaprengueu. Mireu d’aprofitar el que ja sabeu perquè aquest és l’impuls per aprendre més. Gràcies, Vilma.

Eugenia. Hola, Gerry. Em dic Eugenia i volia saber, a mesura que ens fem grans, sembla que cada vegada ens costa més aprendre coses noves. Tu creus que podem aprendre durant tota la vida?

Molt bona pregunta, Eugenia. Crec que sí, i us explicaré per què i com, perquè no és el mateix aprendre de petit que de gran. Hi ha una metàfora que em va regalar en Mariano Sigman, la vull compartir amb vosaltres, que m’agrada molt, sobre què és aprendre. Ja sabeu que hi ha persones que aprenen amb més facilitat que altres. O fins i tot nosaltres mateixos. Hi ha certes coses que ens resulten fàcils, i d’altres on ens costa moltíssim avançar. Com podem pensar en això? Aprendre, tant si és coneixement com saber fer, que les dues són instàncies d’aprendre, té a veure amb com podem reconfigurar les connexions que tenim a la ment. «Aprendre» significa ‘reconnectar les neurones de tal forma que puguem fer coses que abans no podíem fer o que sapiguem coses que abans no sabíem’. Llavors, com podem aconseguir plasticitat neuronal? És a dir, la capacitat de modelar la nostra ment perquè tingui terra fèrtil i aprendre nous coneixements o maneres de fer. En Mariano m’explicava una analogia que em va agradar molt sobre la mal·leabilitat o la plasticitat que té a veure amb el vidre. Imagineu que teniu un fragment de vidre i que voleu donar-li forma. Podem aplicar pressió, però el vidre és dur i és fràgil. Si apliquem molta pressió o molta força, el vidre es trenca. Però si fem servir foc per subministrar calor al vidre, el vidre puja de temperatura i arriba un moment en el qual, de sobte, és mal·leable. I si tenim les eines correctes, podem donar-li la forma que vulguem. Després, el vidre es refreda, té la forma que li hem donat, torna a ser fràgil i dur, però ja amb la forma que li hem donat. D’alguna manera, la calor fa que el vidre sigui mal·leable, i el foc és la font de calor que ho propicia. Un altre exemple és la ceràmica, l’argila. Imagineu que teniu un bloc de ceràmica i, de nou, voleu donar-li forma. També és fràgil i, si fem molta força, es trenca tot, però si afegim humitat, si agreguem aigua, arriba un moment en què l’argila comença a estovar-se i pot ser mal·leable, li donem la forma que volem, després la deixem assecar, a vegades podem fer-ho en un forn, pren la forma que volem, torna a ser fràgil, però ja té la forma que li hem donat. En aquest cas, és la humitat la que aconsegueix la mal·leabilitat i l’aigua és la font d’aquesta humitat. Aleshores, la pregunta és: quin és l’equivalent de la calor per al vidre o de la humitat per a la ceràmica per a la nostra ment? Què ha de passar aquí? Doncs la neurociència ja té aquesta resposta, i és una sèrie de substàncies químiques. La més famosa, la més popular, la que té millor màrqueting és la dopamina, però hi ha d’altres que hi intervenen, que han de ser al lloc correcte i en el moment correcte per tal que puguem aprendre. El meu somni és: «Dona’m la pastilla de dopamina i, si me la prenc, podré aprendre el que vulgui». Però en Mariano em va dir: «Encara no sabem com fer això, perquè ha de ser la quantitat correcta, en el moment correcte, al lloc correcte del cervell perquè això es doni», però els éssers humans sí que tenim una font de dopamina interna i d’aquestes altres substàncies. De fet, quan som nens, quan som petits, tenim molta plasticitat neuronal perquè arribem al món i no sabem en quin segle estem ni quina és la nostra cultura, i a través de l’evolució natural tenim la capacitat d’adaptar-nos a l’entorn que ens toqui.

El que passa és que, durant aquesta infància, anem recorrent el món, adoptant i aprenent tot allò que hem d’aprendre, i l’evolució natural sap que, un temps després, ja no serveix que canviem constantment, i aleshores es va solidificant una mica el vidre o la ceràmica, en aquest cas la nostra ment, i ja és més difícil aprendre, però, i aquest és el secret d’aprendre tota la vida, que ja no és secret perquè us l’explicaré, l’evolució natural va deixar quatre portes obertes, que envien un senyal a la nostra ment quan arriba el moment de ser terra fèrtil i de recórrer a la reserva d’aquestes substàncies químiques per poder aprendre. La primera és la motivació. Quan estem molt motivats per aprendre una cosa, de sobte hi ha terra fèrtil. Per això la motivació és superimportant en qualsevol pedagogia. És molt difícil que algú aprengui una cosa si no té ganes d’aprendre-la, si no està motivat, si no té urgència per saber-la. Per això els bons docents el primer que fan és crear terra fèrtil, és ajudar a que la gent a la qual està ajudant a aprendre estigui motivada, vulgui aprendre. Aquesta és la primera porta que va deixar l’evolució natural. La segona és la sorpresa. Quan una cosa ens sorprèn és perquè no coincideix amb els nostres models del món, amb els nostres filtres. Aleshores aquí, sàviament, a través de l’evolució natural, també reservem part d’aquestes substàncies perquè, a través de la sorpresa, puguem aprendre. És per això que a mi m’encanta. No és només per això, però és una de les raons. M’encanta ser conscient de la sorpresa i tractar de desenvolupar la capacitat de sorprendre’m, tot i que molts adults diuen: «Això ja ho he vist». Sabeu aquesta gent que no se sorprèn de res? Pobres, no poden aprendre, però això no és el pitjor. No ens fa cap bé estar amb ells. Són tristos, t’arrosseguen al pou. En canvi, hi ha gent que diu «uau» tota l’estona, i a mi m’encanta estar amb aquesta gent, amb gent que se sorprèn amb el que passa i que encomana la sorpresa. Per tant, tenen un avantatge per aprendre, però el millor és l’avantatge social perquè la sorpresa prova bé. Llavors, a mi m’agrada exercitar el «uau» en veu alta. Jo fomento que la gent bordi, que digui «uau, uau» contínuament. Bé, aquesta és la segona. La tercera és l’error. Quan cometem un error, és a dir, quan fem una cosa i no passa el que esperàvem, aquí de nou hem de dir-li a la nostra ment, i això succeeix de manera natural, que cal aprendre alguna cosa perquè ens ha sortit malament. Una cosa que sabíem ha sortit malament, i aquesta és una altra forma en què es produeix l’alliberament de substàncies. I l’última és la dedicació, el temps. No hi ha moltes dreceres per aprendre molt. Quan dediquem molt temps, de nou el nostre cos rep un senyal, «això deu ser important», i així és com apareix aquesta capacitat. Aleshores, és més difícil aprendre a mesura que creixem, però no és impossible si tenim aquestes portes, conscients i obertes, i les desenvolupem. Si ho fem, podem aprendre fins a l’últim dia. Encara més, jo crec que el dia que deixem d’aprendre és el principi de la fi.

Cintia. Hola, Gerry. Com estàs? Em dic Cintia. Ens has explicat que has fet infinitat de coses durant la teva vida, i suposo que encara ens explicaràs més. Et volia demanar si pots donar algun consell als joves que tot just comencen la seva carrera professional. Què els hi diries?

Gerry Garbulsky. Gràcies, Cintia. Espectacular. És un tema important que m’ha trasbalsat tota la vida, perquè vaig dedicar els meus primers trenta anys de vida a la investigació científica, i quan s’apropava el dia en què havia d’acabar el meu doctorat i dubtava què fer en el futur, una idea era fer carrera acadèmica en investigació en física tota la vida, i una altra idea era explorar altres mons. En aquell moment, per diferents raons, vaig decidir explorar altres mons, però amb molta por. Si pensem en la història de la humanitat en milers o en centenars d’anys, durant molt temps hi va haver alguns éssers humans que sabien pràcticament tot el que havien de saber. Com que no eren tantes coses, podien dedicar-hi la seva vida. Tampoc no eren molts. Leonardo da Vinci és l’exemple típic del renaixentista. Emprem aquesta paraula per referir-nos a la gent que sap de tot i en sap molt, i que aporta. O Franklin, o molta gent que va fer aportacions en àrees diverses de la vida. Però després això es va anar acabant. Hi ha molt pocs casos de gent que hagi aportat en diferents àmbits. Per què? Perquè la cultura, el coneixement, la ciència, la tecnologia, el saber o les arts es van especialitzar tant que vam haver de dedicar-nos en profunditat per poder fer aportacions. Jo trobo que, al món actual, els desafiaments que té la humanitat són tan complexos, són tan difícils d’abordar i de resoldre, que cap persona amb una gran especialització en una sola cosa ho podrà fer, i no podrà abordar ni resoldre aquests problemes. Ara és necessari crear equips multidisciplinaris, o és necessària la gent que parli, entre cometes, diferents idiomes, que sàpiga unir les peces del trencaclosques dels problemes de la nostra vida. Jo crec que les coses més interessants que estan passant al món actual, la immensa majoria, no estan en les profunditats d’un camp molt petit, sinó que estan entre els límits, en les fronteres de camps que abans eren diferents. Jo sé que hi ha persones amb diferents tarannàs que volen dedicar la seva vida a una sola cosa, i em sembla bé, però crec que les coses més interessants del món succeeixen quan unim coses, quan podem acostar posicions entre àrees molt diferents. I per fer-ho, no fa falta ser superficial, perquè no està bé. El meu suggeriment, el que a mi em va resultar funcional, divertit, «eixamplant» de la vida, si existeix la paraula, és dedicar-me en cos i ànima a una àrea, intento aprendre el màxim possible, fer-me especialista en una àrea, encara que sigui petita, però després no tinc por de fer un salt i de continuar amb això, no desaprendre, continuar amb això que m’acompanya en la vida i que, quan aprengui una altra cosa, pugui unir ambdues coses i aportar el meu granet de sorra per millorar el món una mica, deixar una empremta o divertir-me, si més no. Aquesta és la qüestió. Per tant, la meva sensació és que les persones que ara han de decidir a què dedicar la seva vida han de trobar una cosa que els agradi. No cal que sigui la seva passió, perquè això pot ser un parany, «troba la teva passió i tot t’anirà bé», perquè no tothom té una passió molt clara en aquesta etapa. Si la tenen, fantàstic, però, si no la tenen, han de triar una cosa que els faci gaudir, i dedicar-se a ella amb tot l’entusiasme, com si s’hagués d’acabar el món, i heu d’intentar mostrar la vostra millor versió fent això. I després, si sorgeix una altra oportunitat, llanceu-vos-hi sense por. Però sempre cal anar guardant, en la col·lecció de peces del trencaclosques de la vida, les coses que anem col·leccionant, perquè no sabem quan, però segurament més endavant, podreu unir-les, fer una aportació important i us sentireu bé amb vosaltres mateixos. Gràcies, Cintia.

Em dic Toni. Vaig veure i escoltar un pòdcast que vas enregistrar conversant amb el teu pare. I la pregunta que se’m va acudir era com recordes l’educació a casa dels teus pares? I si vas fer cover amb els teus fills o, al contrari, vas separar-te totalment, com a vegades passa d’una generació a una altra.

Gerry Garbulsky. Efectivament, vaig enregistrar un episodi amb el meu pare, amb en Gusti, el meu papa. Va ser el que més em va costar decidir de fer, perquè quan convido a gent a qui admiro, potser algú em posa més o menys nerviós, però amb el meu pare me la jugava. I era difícil, perquè no sabia ni per on començar. Sabia que seria una conversa molt diferent de la conversa que tinc amb altres persones. Finalment, vaig animar-me i el vaig convidar, i no només estic supercontent d’haver-lo enregistrat, sinó que un munt de gent em va escriure després, un altre exemple d’impactes petits, però que per a mi són molt sentits. M’enviaven els vídeos de la conversa que havien tingut amb els seus pares després d’escoltar la nostra. I em sembla que, igual que passa amb les persones a qui admirem, però encara més amb les persones a qui més estimem, en general no conversem massa bé. I amb el meu pare vaig tenir la sort de passar molts moments. Per sort, té bona salut i gaudeixo molt amb ell, però aquell dia vam tenir una conversa que mai havíem tingut. Va ser una conversa molt sentida, molt bonica, molt afectuosa. L’he tornat a veure un parell de vegades. I m’encanta que això pugui motivar o inspirar la gent per fer coses semblants, perquè no estarem aquí per sempre. Ells, nosaltres, no sabem què passarà en la vida, i està bé aprofitar aquestes oportunitats. Després vaig dir: «Per què aturar-se aquí?».

I vaig enregistrar episodis amb en Juli i amb en Lele. Vaig enregistrar amb els meus fills dos episodis individuals, i allà em va passar el mateix, de pare a fill, però des de l’altre rol. També em feia molta por, sobretot amb en Lele. En Lele em va ensenyar una cosa que em va impactar molt, i m’ho va ensenyar davant de les càmeres, i està publicat perquè ho vegi tothom. Em va fotre una pinya, en Lele, en sentit figurat. No va ser un clatellot, sinó una petita bufetada, perquè em va dir que ell sentia gran pressió per part meva, de la Marce, d’en Juli, el seu germà, relacionada amb la passió. Ell sentia que en Juli tenia passió per les matemàtiques i la seva feina, i en Lele deia que no sabia si tenia una passió. «Sento molta pressió per part vostra per tenir-la, i jo no sé què m’agrada». Em vaig adonar de l’error que cometem sovint, i és aquesta frase que solem sentir de: «Troba la teva passió i tot et serà fàcil i ja no hauràs de treballar mai més en la vida». Com si treballar estigués malament, perquè ho associem al patiment. En Lele em va dir que no sabia quina era. I em vaig adonar, i després ho vaig continuar processant, que la passió és una cosa que arriba després d’haver fet coses.

Hi ha excepcions, i potser algú pot trobar una passió aviat, però la majoria de nosaltres trobem les passions fent coses i provant diferents coses, ficant-nos en profunditat, amb dedicació, amb afany, amb entrega. I a vegades trobem allò que ens acaba apassionant. És com la frase de «si un somriu perquè és feliç o és feliç perquè somriu». Hi ha vegades que la causa i l’efecte poden veure’s al revés. I això m’ho va ensenyar en Lele conversant a «Aprender de Grandes», i jo convisc amb ell des que va néixer, i no va succeir abans. Aleshores, Toni, per respondre de manera llarga a una pregunta curta, crec que aquest dispositiu que vaig trobar l’intento aplicar a totes les instàncies que puc. Ara he de convèncer la meva mare i la Marce per enregistrar episodis amb elles. Gràcies, Toni.

Marcela. Hola, Gerry. Em dic Marcela. Bé, tu tens una gran influència a la meva vida. Ara volia saber què passa amb el teu fill, perquè vaig veure una xerrada seva sobre educació, que es deia «Zombies en la escuela». Explica’ns una mica com va anar.

Gerry Garbulsky. Gràcies, Marce. En Juli és un dels meus dos fills. En Juli i en Lele, els meus fills, sempre m’ensenyen coses i sempre estic aprenent d’ells, però va tenir un petit problema, en Juli, en la relació amb el sistema educatiu. En Juli, durant la seva educació, tant primària com secundària, es va sentir pres a l’escola, i quan tenia dinou anys, ara en té vint-i-cinc, ja fa sis anys, l’equip de TEDxRíodelaPlata, jo em vaig abstenir, el va convidar a fer una xerrada per explicar la seva relació amb l’educació. La Marce i jo tremolàvem de por en aquell moment, perquè no sabíem com sortiria. En aquell moment, a TEDxRíodelaPlata ja organitzàvem grans esdeveniments amb 10.000 persones, i en Juli havia de sortir al cercle vermell de l’escenari per parlar sobre com els seus pares van cagar-la una mica. I bé, ens va mobilitzar a tots, però en Juli s’ho va prendre molt seriosament. En Juli va comunicar de manera espectacular el que pensava del sistema educatiu i va fer propostes molt concretes per millorar-lo. No va parlar d’esperar la nova educació del futur, sinó de fer ajustaments en l’actual, no gaire difícils, que poden ajudar a fer que el sistema educatiu escolti més a cada nen, escolti els seus interessos i els incorpori, que les veus dels nens tinguin un rol en el sistema educatiu que avui pràcticament no tenen, i més coses per l’estil. Durant quinze anys, ja fa quinze anys que faig TEDxRíodelaPlata, sempre hi va haver més o menys nervis, més o menys adrenalina, però el dia que en Juli va pujar a l’escenari la Marce i jo estàvem tremolant de por veient-lo des de fora, però ho va petar, va estar espectacular i va fer una xerrada boníssima, que es diu «Zombies en la escuela», que està a YouTube, i resulta que ara el truquen perquè vagi a parlar a diferents països sobre els sistemes educatius i tal. Crec que el viceministre d’Educació de Mèxic va distribuir la xerrada d’en Juli a tots els docents del país com una lliçó o una tasca prèvia abans de començar el curs fa un parell d’anys. Van passar coses estranyes al voltant d’això, i en Juli continua barallat amb la seva educació.

Martín. Hola, Gerry. Em dic Martín. He llegit que, en el passat, fa temps, jugaves partides d’escacs per correspondència. Em pregunto com funcionava allò i contra qui jugaves.

Gerry Garbulsky. Gràcies, Martín. Us recordeu de què és la correspondència, no? Són cartes. Tenies un sobre, li posaves un segell, el ficaves en una bústia i, màgicament, quinze dies després apareixia a l’altra banda del món. Us recordeu d’això, oi? Passava no fa tant, però tendim a oblidar-nos. Efectivament, vaig jugar molt als escacs. Aleshores no existien els escacs en línia. Jo era adolescent i, en un moment, vaig decidir provar això dels escacs per correspondència. Hi havia una lliga mundial d’escacs per correspondència. Persones que jugaven per carta. Hi havia unes postals petites preimpreses on havies d’escriure el teu moviment. Posaves «peó quatre rei», o «E4», i l’enviaves per correu i, de l’altra banda, la persona que jugava amb negres deia: «Ah, ha jugat E4, quin moviment faré? Jugaré E5, peó quatre rei jo també», i quinze dies després… És a dir, cada anada i tornada trigava entre vint i trenta dies. Cada partida podia durar tres anys. I vaig participar en el torneig mundial d’escacs per correspondència. No és que jo fos tan bo, però podies inscriure’t i participar. Hi havia un munt de gent participant arreu del món, i va ser molt bonic. Òbviament, no esperaves al final d’una partida per començar-ne una altra. Les jugaves totes alhora. Vaig jugar vint-i-una partides simultànies durant tres anys. I era molt bonic perquè jugava amb persones de llocs que havia de buscar al mapa perquè no sabia on eren. Vaig aprendre una mica de geografia i em vaig fer amic d’aquestes persones, perquè cada vint o trenta dies rebia una carta de cadascun d’ells. Crec que això va ser a principis dels vuitanta, i va ser la meva primera experiència amb una xarxa social. Vaig tenir una xarxa social analògica a principis dels vuitanta, perquè jo em llevava cada matí i anava corrents a la porta per veure si, sota la porta, tenia notificacions. Volia veure allò de «tens un missatge», i era una carta. Llavors, arribava la carta, jo pujava corrents a l’habitació, reproduïa la partida en qüestió i em quedava pensant en com continuar-la jugant. La completava i anava a la bústia per enviar-la. Hi vaig jugar durant tres anys, va ser fantàstic. No vaig conèixer gent, però vaig establir vincles entorn dels escacs amb gent d’indrets inhòspits, de Rússia, Polònia, Estats Units, Mèxic i llocs per l’estil, i vaig quedar a la part mitjana de la taula. Em va anar força bé, vaig quedar a la part mitjana de la taula gràcies al fet que uns quants van morir abans d’acabar. Gràcies, Martín.

Catalina. Hola, Gerry. Em dic Catalina. Gràcies per compartir-nos tantes coses. Jo et volia preguntar: És veritat que una vegada et van confondre amb Maradona? Perquè jo no us veig gaire semblants. Ens podries explicar l’anècdota?

Gerry Garbulsky. Gràcies, Catalina. Sí, és veritat. Vet aquí una vegada, l’any 1994. Si ho recordeu, l’any 1994 es va jugar el Mundial dels Estats Units. Va ser l’any en què el Diego va donar positiu en el test antidopatge després del segon partit. Grècia, Nigèria, antidopatge… «M’han tallat les cames». No recordeu que el Diego va dir això? Bé, en aquell moment jo estava a l’MIT fent el doctorat. Tot això és per explicar-vos com em van confondre amb el Diego. Estava fent el doctorat, i la selecció argentina es va concentrar al Babson College, als afores de Boston, perquè els dos primers partits, contra Grècia i Nigèria, havien de jugar-se a l’estadi Foxborough, que està als afores de Boston. Van concentrar-se allà i jo vivia a Boston, i l’Adrián Paenza, que va passar per «Aprendemos juntos»…. Si no heu vist l’episodi d’Adrián Paenza, mireu-lo abans de mirar aquest, perquè és boníssim. L’Adrián és un geni, som amics de fa molt temps. Ell va ser el meu professor a la facultat, i allà ens vam fer molt amics i tenim un munt d’aventures plegats. L’Adrián era periodista esportiu en aquell moment i era d’alguna manera, molt amic de Diego Maradona. S’havien fet amics, es tenien confiança i, a més, el Diego no sabia parlar anglès, així que l’Adrián l’ajudava força a defendre’s amb l’idioma. Recordo que, aquell dia, la Marce havia anat a casa d’una amiga a Nova York, i jo estava sol a casa treballant en la tesi del doctorat. Estava treballant, sona el telèfon i era l’Adrián. Faig aquest gest perquè no hi havia mòbils. Es despenjava així el telèfon. L’Adrián em diu: «Gerry, vols anar a menjar unes pizzes a la zona de restaurants del centre de Boston?». Li vaig dir: «Avui no, estic molt concentrat en la tesi, millor que no». Que sí, que no, que sí, que no. L’Adrián em diu: «Ve el Diego». Jo vaig dir: «On? Quan?». Òbviament vaig dir que sí. Aquell era l’últim dia lliure que els jugadors tenien abans de la concentració final. Faltava una setmana o deu dies perquè comencés el Mundial. Els jugadors tenien dia lliure, van sortir a passejar, estaven amb les seves famílies. I passava una cosa estranya, perquè el Diego pràcticament a cap lloc del món podia sortir al carrer sense que la gent se li tirés a sobre. Un dels pocs llocs on podia sortir era als Estats Units, perquè allà no juguen a futbol, abans no es jugava, ara una mica més. I ja la gent coneixia el nom de Maradona, perquè s’apropava el Mundial i es parlava molt de Maradona perquè era la gran estrella, però no coneixien la seva cara, no el coneixien. Llavors, era un dels pocs llocs on podia sortir a menjar pizza als restaurants del centre de la ciutat sense que ningú el reconegués. La qüestió és que em trobo amb l’Adrián i anem plegats a buscar el Diego. Hi havia el Diego, la seva dona, Claudia, ara ja no… Ell va morir, òbviament, però era la dona del Diego, amb les dues filles i amb la mare de la Claudia, és a dir, la sogra del Diego. Quan vam arribar, estaven asseguts en un banc de la plaça, al centre de la ciutat. Jo recordo que vaig arribar, em vaig apropar temorós, estava molt nerviós per conèixer el Diego.

M’apropo, li dono la mà, poruc. Li dono la mà i li dic: «Hola, Gerry», i ell diu: «Hola, Diego». «Sí, ja sé qui ets». Ell estava amb la família i va dir: «Mengem pizza». I vam anar amb el Diego i la seva família, l’Adrián i jo a l’àrea de restaurants, enmig de tota la gent, i ningú el reconeixia. Jo recordo que vaig compartir amb el Diego una mitjana de mozzarella. No recordo qui va menjar-se les olives, però això és un detall. I el que em va passar aquell dia és que vaig conversar amb el Diego i, per un moment, vaig sentir que érem amics. Jo duia una càmera de fotos, però no volia demanar-li una foto perquè no volia destruir la idea que ell i jo érem amics. És estrany demanar-li fotos a un amic. Llavors, vam estar xerrant i, després de menjar la pizza, la Claudia va dir: «He d’anar a comprar roba amb la meva mare i les meves filles». I el Diego va dir: «Jo m’he de comprar unes sabatilles». I com que cap d’ells parlava anglès i estàvem amb l’Adrián, l’Adrián em va dir: «Per què no vas tu amb el Diego i l’acompanyes a comprar sabatilles i jo acompanyo la família?». «Vinga, fet». I vam anar amb el Diego a una botiga de sabatilles allà a prop, vam entrar… Tot això és per explicar-vos com em van confondre. Ara ve. Vam entrar a la botiga de sabatilles, que estava tota empaperada amb pòsters del Mundial, però casualment no n’hi havia cap de Maradona, eren d’altres jugadors. I recordo això perquè el dependent, que no parlava castellà, només anglès, ens va atendre i no va reconèixer el Diego. I el Diego va anar emprovant-se sabatilles. És graciós perquè ell es calçava sabatilles i em deia: “Gerry, t’agrada com escauen?». Doncs bé, en un acte molt «maradonià», va acabar comprant-se vuit parells. Molt típic d’ell. Anem a la caixa i el Diego vol pagar. Jo feia de traductor. I recordo que va pagar en efectiu perquè, si hagués pagat amb la targeta, el dependent hauria vist el nom. Quan va acabar de pagar, el dependent li va dir, jo anava traduint: «No sé si saps que aviat hi haurà un esdeveniment important als Estats Units. Aviat comença el Mundial d’un esport que no sé si coneixes, es diu soccer o futbol, com l’anomenen a altres llocs». Jo feia la traducció i el Diego somreia. «Com que has comprat molt, et regalo aquest clauer del Mundial». Va regalar-li el clauer del Mundial al Diego. I quan estàvem sortint amb totes les bosses caminant de la botiga, just arriba l’Adrián amb la resta de la família. En el moment que arriba l’Adrián, nosaltres sortim i ens allunyem de la botiga i l’Adrián li pregunta en anglès al dependent: «Saps a qui acabes de despatxar?». El dependent diu: «No. A qui?». «Has despatxat a Diego Maradona». I el dependent es va tornar boig. Va començar a cridar i a saltar i a córrer darrere nostre fins que ens va atrapar, i aleshores em va posar a mi la mà a l’espatlla i em va dir: «Are you Diego Maradona?». I aquell va ser el dia en què em van confondre amb el Diego. Gràcies, Cata.

Bé, per concloure, vull explicar-vos una petita història que, d’alguna manera, lliga moltes de les coses que hem parlat avui, i també és un petit homenatge als meus avis. Als meus avis materns, en aquest cas. Vaig tenir la sort de tenir els meus quatre avis durant molt temps, però hi ha una cosa dels meus avis materns que té molt a veure amb el trencaclosques de la vida, i amb com recordem les coses que ens passen a la vida i com és aquesta memòria i què pot passar amb aquesta memòria. Us llegiré una cosa per acomiadar-nos que vaig escriure sobre la memòria dels meus avis. Diu així: «Vaig tenir la sort que els meus avis van viure molts anys i els vaig poder gaudir. Tinc molts records amb ells. Recordo clarament que tenien una memòria prodigiosa. Podien explicar-te fil per randa esdeveniments que havien succeït cinquanta o seixanta anys abans. Recordo moltes escenes de sobretaula amb ells i amb els meus pares i els meus germans. El meu avi ens deia: “Us explicaré què va passar quan…». I llavors ens transportava a quan pagaven els cinc centaus que costava el bitllet del tramvia, al lleter que passava amb la vaca i la munyia a la porta de casa teva, o a com s’asseien a escoltar radioteatre o es dutxaven i es posaven els millors vestits i perfums per reunir-se a veure la televisió. Però no eren relats genèrics, sinó que ens explicava una història molt específica, el meu avi, com la del dia que van haver de sortir corrents per trobar penicil·lina perquè la meva mare, que era molt petita, no morís d’una peritonitis. Ens explicava amb qui van parlar, quines gestions van haver de fer i, finalment, exactament en quina farmàcia, en quina cantonada van obtenir el remei gràcies al qual estàvem tots allà sopant plegats. Mentre el meu avi explicava la història, la meva àvia escoltava molt atenta, sense interrompre i sense fer cap gest. Tots estàvem atents al meu avi, no volíem perdre’ns cap detall. Quan el meu avi acabava el relat, hi havia un silenci, i després d’uns segons sempre, sempre, sempre la meva àvia deia: “No va ser així”. Les nostres mirades, que fins aquell moment anaven dirigides al meu avi, ràpidament giraven per mirar la meva àvia, i ella seguia amb: “Ara us explicaré el que va passar realment”. I explicava la mateixa història, però ara havia passat en un altre any, amb altres persones involucrades, en altres llocs i amb altres contratemps. Era igual de fascinant, però semblava una altra història. Per sort, en totes dues aconseguien la penicil·lina. Quan la meva àvia acabava la seva versió de la història, començava la discussió, que podia ser molt divertida, però que no comportava cap mena de canvi d’opinió ni acord sobre què havia passat realment. Aleshores, qui tenia raó, l’avi o l’àvia? Avui, la neurociència de la memòria, el que sabem de com funciona la nostra memòria, ens diu que el més probable és que les històries que tots dos explicaven tinguessin poca relació amb el que va succeir realment. No deia que tots dos tenien una memòria prodigiosa?

Sí, tots dos tenien memòria prodigiosa, però resulta que la memòria sobre què va passar en les nostres vides, quan, on, amb qui, en quin ordre, que s’anomena memòria episòdica, dels episodis de les nostres vides, té mecanismes molt especials. Una metàfora pot ajudar a entendre com funciona. És com si tinguéssim guardades aquestes memòries en un document electrònic de text, com els que tenim a l’ordinador. Cada vegada que evoquem aquestes memòries, obrim el document de text i, a mesura que recorrem el relat, ens sembla recordar un detall que abans no havíem inclòs. Aleshores, l’incloem en la història que expliquem i també en el document de la nostra ment. A vegades, aquest relat realment va ocórrer cinquanta anys enrere. Altres vegades, és una cosa que associem amb el que estem explicant, però que, en realitat, va passar molt temps després, o fins i tot ens l’imaginem. Quan acabem d’explicar la història, salvem el document amb els últims canvis que acabem de fer, i la pròxima vegada que l’explicarem, obrirem el document i ja no sabrem quina part de tot allò era el record original i què hem anat agregant cada cop que evoquem aquesta memòria per explicar-la en una sobretaula familiar. Així funciona la nostra memòria». Quan vaig acabar d’escriure això que us acabo de llegir, ho vaig enviar als meus pares i germans, i ells em van dir que tot el que us he explicat no va ser així. Gràcies, gràcies, gràcies.