A què sona la banda sonora de la teva vida?

Elizabeth Clapés. Soc Elizabeth Clapés, psicòloga i creadora de contingut, i escriptora d’‘Hasta que te caigas bien’ i ‘Querida yo’.

Isabel Tesch. Hola, Elizabeth.

Elizabeth Clapés. Hola.

Isabel Tesch. Em dic Isabel. Soc directora de Recursos Humans i mare de dos fills de 18 i 15 anys.

Elizabeth Clapés. Encantada.

Isabel Tesch. Avui més que mai sabem com és d’important coneixe’ns, saber què volem i què no, però molts cops ens causa ansietat i preocupació. Com podem gestionar aquesta ansietat en situacions que ens desborden?

Elizabeth Clapés. Jo crec que el principal és entendre que l’ansietat és l’alarma, però no l’incendi, en el sentit que, en moltes ocasions, ens diu, d’alguna manera, com pot, que alguna cosa no va bé: que hi ha una feina que ens està afectant negativament, que ens estem relacionant amb algú que ens està generant malestar, que hi ha una decisió que hem de prendre i no en som capaços… Qualsevol cosa que el nostre cos ens està intentant dir que ens està fent mal. I, com sempre dic jo, el cos parla, i, si no l’escoltes, crida. I, si no li fas cas, cridarà tan fort que no et deixarà escoltar una altra cosa. Aleshores, el primer és posar atenció al que ens està dient el nostre cos i per què. Sí que és cert que hi ha moltíssimes ocasions en què ens trobem malament, estem tristos, tenim ansietat per situacions que no podem canviar. I, a vegades, la vida es posa molt lletja. La vida, a vegades, es posa molt lletja. I jo, com a psicòloga, he vist moltíssims casos de persones en què he pensat: “Déu meu, el que està vivint aquesta persona…”. És impossible demanar-li: “No, escolta el teu cos, a veure què et diu”. “Bé, què em diu? Em diu que em trobo malament, em diu que estic trista, em diu que m’ha passat alguna cosa espantosa, que no puc fer res”.

Aleshores, sí que és cert que, a vegades, a la vida, passen coses: mares que perden un fill, homes que es queden vidus de manera inesperada, malalties… A vegades, la vida et deixa fora de joc. Escolta el teu cos perquè potser necessita que paris, que et recuperis, que et dediquis temps a tu, que demanis ajuda professional. Però, més enllà d’aquestes situacions, que jo crec que tots les hem viscut, jo crec que, si mirem enrere, tots recordarem un moment de la nostra vida que té data i hora i que està marcat, un moment en què pensem: “Jo d’aquesta no surto”. I en sortim i som aquí. Aleshores, és important recordar que tots hem passat per situacions de: “Jo d’aquesta no surto”. Jo recordo, quan tenia 13 anys, que el meu pare es va suïcidar, i quan la meva família em va haver de donar la notícia… És clar, donar una notícia així a una nena de 13 anys per qui tota la seva vida és el seu pare és una cosa complicadíssima. Jo recordo que, en aquell moment, vaig pensar: “S’ha acabat. No hi ha res després d’això. Si la vida m’ha tret el meu pare, després d’això, em nego a pensar que seguiré vivint”. No ho veia. No veia res més. I mira que m’han passat coses lletges a la vida, però és un cop tan fort que no podies venir en aquell moment a dir: “Aquests atacs de pànic, aquests atacs d’ansietat, aquesta depressió que tindràs… Escolta el teu cos, a veure què et demana. Sigues resilient. En sortiràs millor després de tot això”. A mi ningú em podia venir a dir això.

Aleshores, cal admetre i hem d’entendre que hi ha situacions a la vida que et deixen fora de joc, però també hem d’aprendre a mirar enrere i adonar-nos que tots hem viscut situacions així. Alguns més, d’altres menys, d’altres gairebé cap i d’altres, de sobte, 15 d’aquestes situacions. Però un cop mires enrere i t’adones que sí, en un moment vas pensar que no en podries sortir, però en vas sortir, crec que t’adones que l’ésser humà és meravellós. A parer meu, com a psicòloga, com a professional i com a persona, he pogut veure que l’ésser humà és resilientment increïble, és increïble. He vist persones recuperar-se de situacions que semblaven impossibles, i ho fan. Però, més enllà de les situacions que no podem canviar i que ens succeeixen, a les quals sobrevivim com podem i de les quals sortim arrossegant-nos, hi ha situacions que sí, hi ha situacions en què sí que val la pena escoltar el nostre cos i dir-nos: “Què em passa? Per què tinc ansietat? Per què cada cop que vaig a treballar, abans d’entrar a la feina em trobo malament? Per què, quan acaben les vacances, en els últims tres dies de vacances, començo a tenir taquicàrdies, començo a tenir ganes de plorar? Per què el meu cos em diu això?”. Que vaig a la feina i després, quan torno a casa, sento alleujament, però a la nit, un altre cop, sé que al matí, quan m’aixequi, he de tornar a aquell lloc de treball.

O: “Per què jo era feliç abans de conèixer aquesta persona i des que aquesta persona forma part de la meva vida no estic bé? Tinc ansietat, tinc inseguretats, m’he arribat a preguntar coses que no havia pensat mai que em preguntaria, que no encaixen amb mi. M’estic comportant d’una manera que no em representa”. Aleshores, val la pena posar atenció al que el nostre cos ens diu i, sobretot, respectar-ho, perquè si tu l’escoltes i no hi fas res, no serveix. Però cal ser una mica valenta a vegades i prendre decisions que potser, en el moment, no et venen de gust, però que el teu cos t’està demanant, si us plau, a crits, que prenguis.

Isabel Tesch . Tots ens hem sentit culpables per coses que hem fet o dit, i inclús hem deixat de fer o de dir. Què ens poden ensenyar la culpa i els errors?

Elizabeth Clapés. La culpa ens ensenya responsabilitat, la responsabilitat de no tornar a cometre els mateixos errors. Però jo crec que tots carreguem amb culpa d’alguna cosa. Està bé, no passa res. Tots tindrem nits que hem allargat sense dormir fins a altes hores del matí pensant en el que vam dir aquell dia, el que devien pensar els altres quan ho vam dir, com ha afectat la imatge que tenien aquestes persones de nosaltres… I a vegades donem voltes, de manera inclús obsessiva, a coses que vam fer fa temps i com la resta s’ho van prendre. Però la resta estan ocupats amb el mateix, pensant en coses que van fer en el seu moment i com la resta ens les prenem. Al final, això és la vida, això és el que hi ha. No vius amb un manual d’instruccions. Fiques la pota, la cagues, i cal ser valent i responsable per admetre-ho i no tornar-ho a repetir, perquè en això consisteix demanar disculpes: penedir-se i no tornar-ho a repetir. Si tu demanes disculpes per un error que has comès i el tornes a cometre, estàs manipulant l’altra persona. Aleshores, si has comès un error, el que has de fer és assumir la responsabilitat i assumir, no espolsar-se les culpes, assumir que ho has fet, acceptar-ho i demanar disculpes.

Si l’altra persona accepta les teves disculpes, fantàstic. Però si no les accepta, també ho hauràs de respectar. No t’ha de perdonar. Jo recordo un amic meu que va ser infidel a la seva parella. Havien passat sis anys, i ell, cada cop que explicava aquesta infidelitat, plorava. Plorava no de manera aclaparadora, sinó que li queien les llàgrimes. I ell et deia: “No, ella em va perdonar, però jo no puc. És a dir, sí que em perdono, però no puc parlar d’aquest tema sense que em vinguin les llàgrimes pel dolor que vaig causar a aquesta persona”. Em sembla preciós. Em sembla meravellós que tu recordis amb dolor el dolor que vas causar. Que això, òbviament, no t’impedeixi portar una vida funcional, però els errors hi són per això, perquè ens fem responsables i no els repetim, evidentment. Però, bé, sí que ens faci mal el dolor que hem causat.

Després, hi ha un altre tipus de culpa que carrega molt i que jo veig moltíssim en pacients, i és la culpa per haver aguantat certes coses. Ja no és la culpa pel que jo he fet, sinó pel que he permès que em fessin a mi. Aquesta culpa pesa moltíssim. Quan estem vinculats a una persona que ens fa mal, un amic, un familiar, una amistat, una parella, sobretot una parella, jo, com a terapeuta de parelles, és el que més veig, i aquesta persona ens maltracta i nosaltres intentem deixar-hi la pell perquè ens deixi de maltractar, per demostrar a aquesta persona que som vàlids, prou vàlids perquè ens tracti bé, i passem els anys “acceptant” humiliacions, vexacions, faltes de respecte, sentim pena cap a l’altre, culpa… Sentim un munt de coses que ens fan romandre en aquesta relació, però quan en sortim i la pena, la culpa, el sentiment de responsabilitat, la por i aquestes emocions blocadores ja no ens acompanyen, sorgeix una frase que jo escolto molt als meus pacients, que és: “Com vaig poder deixar que em fessin això?”. I és horrorós i pesa molt. Pesa moltíssim perquè tot el que “permets”, que s’entengui, que et facin afecta la teva autoestima i el teu autoconcepte, i se’t menja per dins. Perquè, quan fan mal a una altra persona, saltem: “Com permets que et facin això?”, “Com…?”.

De fet, la societat castiga molt la víctima i li diu: “Bé, tu ho vas permetre, tu no hi vas posar límits, tu ho has deixat…”. De fet, jo vaig escoltar una víctima de violència de gènere que m’explicava que un “amic” li va dir que la primera bufetada que va pegar a la seva parella va ser culpa de la seva parella per maltractador, però la segona va ser culpa d’ella per ximple. I dius: “Ostres, com no ha de carregar aquesta persona amb la culpa d’haver-ho tolerat?”. Però tots som susceptibles de ser maltractats o que no ens tractin amb respecte. És a dir, ningú neix amb una armadura que el protegeix de tot. Sí que és cert que hi ha personalitats que poden tenir més tendència a tolerar, persones més submises, però jo sempre dic que si no has estat maltractat és perquè la persona que havia de saltar tota la teva xarxa de seguretat per aconseguir arribar fins a dins de tu i des de dins infectar-te no l’has conegut. No has patit això perquè tu no has conegut la persona adequada que hagi desactivat totes les teves alarmes perquè no en salti cap, i un cop estigui dins de tu… Pum! És com dir: “Bé, com vas poder permetre agafar aquest refredat, aquest constipat?”. “Bé, el meu sistema immune no és el mateix que el teu, però el teu sistema immune no és immune a tot, és immune a certes coses”. Doncs és el mateix. Quan no has estat maltractat és perquè no has estat amb la persona adequada. Adequada incorrecta. En realitat, incorrecta.

Aleshores, crec que és fonamental entendre que la persona que més segura està, en el sentit que la persona que menys possibilitats té de ser maltractada, és la que ja ho ha viscut, ha après i ho detectarà amb més facilitat. Però està molt malament dir: “Com has permès…?”, quan, realment, hi ha tantes persones al món que pensar que cap d’elles pot acabar amb tu és ser molt neci.

Isabel Tesch. Elizabeth, al teu llibre dius que els esdeveniments traumàtics no sempre ens ajuden a evolucionar. A què et refereixes amb aquesta afirmació?

Elizabeth Clapés. Doncs una mica al que s’ha venut molt fins avui dia, que s’ha venut molt això de: “Tu pots amb tot”, “Gràcies al que et va passar, ets com ets”, “Aprendràs molt d’això que t’ha passat”… Sí, he après, però jo estava més contenta abans quan no en tenia ni idea. Aleshores, em sembla una falta de respecte vendre a la gent el fet que, com que han viscut una desgràcia tan gran, ara seran una millor versió d’ells mateixos. Doncs potser no. Potser es passen tota la vida intentant reconstruir-se com humanament poden. Aleshores, cal anar amb molta delicadesa. I, sobretot, en salut mental, que veiem moltíssims pacients amb situacions molt delicades. No ens veiem… Els psicòlegs que veiem aquests pacients, que els tractem i que connectem amb ells, no ens veiem amb la potestat de venir amb aquestes històries, no? Aleshores, considero important que, sempre que vegem que ens expliqui algú que li ha succeït alguna cosa, alguna cosa dura, dolorosa, cal respectar el procés d’aquesta persona, entendre que ho està passant malament i no forçar-la a: “Aprendràs, maduraràs, seràs millor persona després d’això”.

Però sí que és cert que, més enllà del realisme, la vida és el que és. A tots ens passen coses terribles, a alguns més terribles que a d’altres, però, al final, jo sempre dic que, quan arribem al món, som una tela en blanc, i la resta de persones del nostre entorn i els esdeveniments que ens van passant van pintant aquesta tela. I, quan acabem la nostra vida, ho podem mirar amb perspectiva i veure com ens ha quedat el quadre. En funció dels traços d’aquest quadre, nosaltres som d’una manera o d’una altra. Tenim traços que fan mal, traços que ens fan plorar, traços que ens provoquen molta, molta ira, traços que ens fan feliços. Cadascú té el seu quadre. Amb aquests traços que fan mal, què podem fer? Passar tota la vida contemplant-los. A l’hora de mirar el nostre quadre, de veure el que és el quadre general, podem passar la vida mirant aquests traços lletjos, aquests traços que ens han fet mal, però quedar-nos encallats allà no serà útil. Al final, el quadre és un quadre complet, amb les coses bones i dolentes i amb les que més o menys. Aleshores, cal ratllar-los? No. Cal subratllar-los en fosforescent perquè siguin el centre de la nostra vida i cada cop que tinguem una conversa en parlem, d’això dolent que ens va passar i entrem en bucle contínuament i no tinguem un altre tema de conversa? Això ens ajudarà a trobar-nos millor? No. Jo el que dic que cal fer amb els traços que fan mal és marcar-los, identificar-los, saber que són allà i dir: “Sí, jo vaig viure això, ho vaig passar tremendament malament, hi ha cops que encara em fa mal i, actualment, soc d’aquesta manera, reacciono d’aquesta forma i tinc aquesta manera de vincular-me, aquesta manera de respondre perquè he viscut això. Però, a part d’això, tinc un quadre enorme i posaré atenció a la tela completa”.

Isabel Tesch. Tots sentim ràbia, odi, tristesa, enveja… Què podem fer amb aquestes emocions?

Elizabeth Clapés. Tots sentim emocions desagradables, la diferència és què fem amb elles. Perquè jo soc psicòloga i sento enveja, sento gelosia, sento tristesa i sento ira igual que tot el món, però la diferència és que jo no permetré que això em segresti, que aquestes emocions em segrestin i facin de mi un monstre. Perquè tots tenim un monstre dins que es pot menjar algú, però no podem permetre que aquest surti. No podem permetre que tot el que sentim que sigui desagradable ho acabi pagant la resta. Aleshores, aquestes emocions cal gestionar-les, però quan jo dic “gestionar”, els pacients em diuen: “Sí, és clar! Com si fos tan fàcil!”. No, no és fàcil, però si tu les intentes gestionar quan són aquí a dalt, el més probable és que no aconsegueixis gestionar res. Les emocions són una onada que pugen fort, arriben a la part més alta i després tendeixen a la baixada. Sempre. De fet, per això, quan estem molt enutjats o estem molt tristos i després passa, diem: “Potser no n’hi havia per a tant. Potser ho veia perquè estava molt enutjada, però potser l’altra persona no… L’he pagada amb ell i no és just”. Això ens ha passat a tots, de mirar enrere i dir: “Quin segrest”. El que és un segrest amigdalar: les emocions poden amb mi, em mengen, aleshores, no soc capaç de pensar racionalment. Per tant, en aquest moment, cal parar un moment, valgui la redundància, a prendre consciència del que ens està passant al cos. Per això soc molt pesada amb el tema d’“escolta el teu cos i el que passa dins d’ell”, perquè no el pots controlar en aquell moment i tampoc l’has d’intentar controlar.

Aleshores, jo, als meus pacients, sempre els dic: “Parla’t a tu mateixa de manera informal, escolta’t i digue’t: ‘Noia, t’estàs posant molt nerviosa, t’estàs enutjant moltíssim, i si segueixes així i et permets el “luxe” de respondre a l’altra persona tal com tu t’estàs sentint, faràs mal a l’altre i després li hauràs de demanar disculpes i, a més, t’hauràs de perdonar a tu mateixa pel que has fet o dit’. Per tant, respecta’t i estima’t prou per posar-te un límit en aquell moment i no permetre’t menjar-te l’altra persona. Que el monstre que tots duem a dins no es mengi l’altra persona”. Perquè estimar també és això: impedir que la part dolenta que duem tots es mengi la persona que estimem. Aleshores, després d’aquest segrest, prendrem les decisions que haurem de prendre, però seran molt més racionals. I jo crec que també és important tenir en compte que cal ser intel·ligent. Quants de nosaltres hem actuat amb l’eufòria emocional i després hem dit: “Mare meva, l’he feta grossa?”. Inclús hi ha cops que tu estàs en aquesta eufòria i tu saps que no tens del tot raó amb el que estàs discutint. Tu saps que t’estàs descontrolant, però, tot i així, estàs tan enutjada que ho deixes anar. Hi ha alguna cosa dins de tu que et diu: “Vinga, tu segueix amb el drama”. Però no. Realment, és zero intel·ligent fer això perquè t’estàs perjudicant tu, estàs perjudicant l’altre i després hauràs de demanar disculpes, com t’he dit, i perdonar-te tu. Perquè això també existeix: el perdó a un mateix, l’“ostres, m’he passat mitja vida…”. Perquè això no sol ser una sola ocasió, sol ser un patró de conducta, un patró de resposta constant. Fins que no vaig aprendre a respectar aquesta pujada i treballar per respondre en la baixada, jo actuava així. “Em menjo la resta quan m’enutjo”.

Aleshores, considero fonamental que hi hagi un moment de la nostra vida en què ens aturem i diguem: “Aquesta forma d’actuar no em representa i, sobretot, no vull que em representi”. Per tant, quan jo em senti així, em permetré sentir-ho perquè no ho reprimiré, no ho controlaré, simplement, ho deixaré passar perquè em respecto prou per actuar de manera intel·ligent i saber que les decisions adequades les prendré després perquè no em convé fer-ho ara. I, com que em respecto, decidiré el millor per a mi. Perquè viure perdonant-se constantment és esgotador. Perdonar-se està bé. Tots hem tingut una ratxa de la nostra vida en què no hem estat la persona ideal ni la persona sana, i tots hem pogut ser el tòxic a la vida d’algú. És impossible ser el bo de totes les històries que expliques, i si ets el bo de totes les històries que expliques, tens un problema, i és que t’estàs enganyant a tu mateix. Aleshores, cal saber perdonar aquella fase, aquella etapa, aquella part de nosaltres que no va ser del tot bona, que no va actuar bé, demanar perdó, com he dit, a qui el mereixi i perdonar-nos nosaltres, perquè hem de comprendre que no vam néixer sabent que, per desgràcia, a l’escola això no se’ns va explicar. Que cadascú ve del seu pare i de la seva mare i que, encara que ho intentin fer bé i de la millor manera possible, a vegades, sense voler, no tot surt tan bé com volem. La meva mare em deia, pobra: “Jo, quan em vaig quedar embarassada de tu, vaig llegir tots els llibres que hi havia sobre maternitat i educació respectuosa perquè volia que tinguessis una vida tan estable, pacífica i sana com fos possible. Però se’m va tòrcer, tot va sortir malament i tot va ser un desastre. Quan vas arribar a l’adolescència, això era tremend”, perquè jo era… Bé, vaig tenir una vida molt complicada, i avui dia soc conscient que els meus pares ho van fer com humanament podien.

Però això no sempre és suficient. Per això cal autoeducar-se, perdonar aquesta part de tu que no sabia tot el que tu saps actualment, i seguir i deixar anar això. No estic orgullosa d’aquella etapa, però estaré orgullosa de tot el que jo sigui d’ara endavant.

Isabel Tesch. Tota aquesta presa de consciència, la majoria la volem a la nostra vida adulta. I, si penso com la viuen els meus fills adolescents, ha de ser confús i aclaparador. Què podem fer des de la família per ajudar-los a gestionar millor les emocions?

Elizabeth Clapés. Sí, per desgràcia, és una cosa que cal aprendre quan ets adult, perquè s’aprèn a força de cops, més que res, perquè a l’escola no ho ensenyen. No ho sé. Actualment, sí que hi ha escoles que estan introduint bastant el tema de l’educació emocional, però, generalment, no és una cosa que estigui gaire normalitzada. Aleshores, malauradament, comptem amb aquesta carència com a pares, però els adolescents compten amb un altre desavantatge, i és la pujada i l’efervescència hormonal de l’edat, i que potser els seus pares no són les persones que més escoltaran. Perquè els adolescents escolten més el seu grup d’iguals, els seus amics. Però jo crec que sempre cal treballar un vincle de pare i fill des del respecte. El “respecto el teu espai com a adolescent, jo soc aquí com un lloc segur, però et vull transmetre com és d’important que et preguntis les coses, que posis coses en dubte”. Els adolescents passen anys copiant la influencer que els agrada, vestint com l’amiga guai del grup, repetint les paraules que ha dit un noi de classe i: “Ara la profe diu això i jo penso el mateix, però l’altre dia en Pepe em va dir una altra cosa i jo també…”. Al final, es deixen dur pel que escolten, i crec que és fonamental ensenyar a un adolescent a tenir autocrítica, a qüestionar-se, a preguntar-se les coses, a fer introspecció, a dir: “D’acord, què em passa? Com em trobo? On fa mal? Aquest error que he comès, l’he repetit més cops? Són patrons que es repeteixen en mi? Són coses que faig amb freqüència? I el mal que m’està fent la resta, jo de debò considero que mereixo això? Perquè aquest amic està enutjat amb mi. D’acord, però seuré un moment. En lloc d’actuar en aquest segrest amigdalar, seuré i intentaré pensar què ha fet ell, què he fet jo, com es pot haver sentit ell, com m’he sentit jo i quina opinió tinc”.

Als adolescents cal ensenyar-los a treure conclusions, però pel seu propi peu. És a dir, conclusions, ells. Cal ensenyar-los a qüestionar-se i a fer introspecció. Què és el que tinc bo? Què vull a la meva vida? Quina classe de persona vull que sigui a la meva vida? Perquè els adolescents tenen un popurri d’amics que no tenen res a veure, que potser no els aporten res, els fan mal, amb un tenen bona relació, però l’altre el tracta fatal, l’altre el deixa de banda, l’altre li fa el buit a classe i dius: “Però per què tens una bona relació amb persones que et fan mal?”. Perquè ningú li ha ensenyat a seleccionar. I això li passa a ell, però ens passa a nosaltres com a adults, que després creixem i diem: “Ostres, quina situació, perquè estic envoltada de persones que la meitat no m’aporten res”. I et vas quedant sense amics a l’adultesa i dius: “M’estic quedant sense amics?”. No, a l’adolescència no filtraves. Quan eres més jove, no filtraves, i ara comences a filtrar. Comences a filtrar i et comencen a filtrar a tu. Compte, que no entrarem en el rol victimista que a mi tot el món em fa mal, però jo soc un sant. Això no és cert. Però comencem a filtrar, comencem a escollir la nostra pau mental, ens comencem a adonar que qui em tracta bé un dia no ha de ser el meu millor amic. Perquè això, per als adolescents, és un: “Hi tinc una bona relació? Millor amic. Tinc una bona relació amb aquell? Doncs també. Després, hi ha una discussió, però ho arreglem. Em fas una cosa terrible? És igual, el perdono”. Als adolescents cal ensenyar-los a posar límits també perquè no els arribi tant tard a l’adultesa. Però també soc molt partidària de donar-los certa llibertat a equivocar-se i no fer-los el camí perquè vagin per allà. Al final, tots hem sigut adolescents i tots hem après. És necessari, però, si aprenem des de la introspecció, moltíssim millor.

Isabel Tesch. Elizabeth, tu dius que les emocions són reaccions que representen com ens adaptem a allò extern. Em pots explicar una mica més aquesta reflexió?

Elizabeth Clapés. Les emocions són el que succeeix dins de nosaltres en funció del que succeeix fora de nosaltres. I crec que és important tenir en compte que no sempre van totalment ajustades. Per això hem parlat del segrest amigdalar. Però sí que és cert que, a vegades, cal aturar-se i dir: “D’acord, independentment de tot el que estic sentint, quina és la realitat objectiva del que està succeint?”. Per exemple, la meva parella està parlant amb una noia. Està succeint alguna cosa greu? No, però jo puc sentir gelosia i puc anar i muntar un ciri, o puc esperar que vingui la meva parella i muntar-li un ciri, o li puc deixar de parlar i castigar-lo per una cosa que a mi m’ha molestat. I aquí crec que hi ha un error, i és que les emocions són meravelloses i ens indiquen moltes coses, a vegades, de l’exterior, i a vegades, de l’interior. En aquest cas, seria que ens indiquen una cosa de l’interior, que no ens sentim del tot segures en la relació, tant per la nostra afecció, tant per experiències passades… Però ens diuen coses, cal escoltar-les, però no sempre cal actuar en conseqüència. Quan jo entenc que el que està succeint fora no és la realitat de com ho estic percebent jo, entenc en mi aquesta reacció, “Està bé, estic sentint gelosia, m’estic sentint insegura”, però això no em farà atacar la meva parella ni em farà anar a buscar la validació en la persona de fora que em digui: “Que no, que no estava passant res, que jo no t’estic sent infidel, que jo només estava parlant amb ella per feina…”. Jo no necessito això perquè ell i jo veiem el mateix, veiem aquesta realitat: ell està parlant amb una noia, jo no m’he d’enutjar per això, d’acord?

Aleshores, és important que, tal com ens sentim, no anem a l’altre a buscar resposta al que jo he sentit. És a dir, si jo ho he sentit, busco resposta en mi. I si veig que m’està generant molt de malestar, normalitzem també dir a la nostra parella després: “Mira, m’he enutjat per una cosa que jo sabia que no tenia dret a enutjar-me, per això no t’he dit res al moment, però m’he sentit insegura en aquell instant quan t’he vist parlant amb aquella noia. No t’amoïnis, que jo ja m’he adonat que no era normal, però t’ho volia transmetre perquè ho sabessis, perquè som una parella i ho vull compartir amb tu”. Aleshores, sí que considero que és important validar-se i interpretar adequadament, més enllà de tot el que sentim, l’exterior, per també poder ser-ne conscients quan hi ha persones de fora que ens intenten fer sentir de maneres determinades: petits, maltractats… És a dir, si estem sempre buscant validacions fora del que ens diu la resta, ens manipularan perquè, en moltes ocasions, ens trobarem amb persones que ens giren la truita. Aleshores, cal posar-ho tot en pausa, pensar: “D’acord, jo què estic veient i jo què entenc? I, a partir d’aquí, què interpretaré?”. Per què hi ha persones que ens fan sentir petits, que si tu busques la validació en una bona persona, genial, però si la busques en la persona equivocada, què? Has de tenir un eix dins de tu inamovible. Bé, inamovible tampoc, però gairebé inamovible. Que et digui: “Això sí, això no. Això ho toleres, això no. Para, pensa i com interpretes l’exterior”.

Perquè, si no tens tu això i ho busques fora, trobaràs persones bones i trobaràs persones dolentes. I si en trobes de dolentes i com interpretes tu l’exterior depèn del que et diu la resta, ens veurem en situacions com, per exemple, el “sé que m’has estat infidel”, imaginem que realment sí, “sé que m’ha estat infidel, però, com que tu em dius que no, com que tu em dius que estic boja, que he perdut el seny, que no tinc raó, que són imaginacions meves, com que jo em valido amb tu, m’ho creuré”. Però no, jo tinc un eix dins de mi i jo el que veig, el que visc, el que experimento, m’ho crec perquè jo valoro l’exterior amb el meu criteri, i el meu criteri és vàlid. Hi ha persones que ens fan sentir petits, hi ha persones que ens fan sentir malament, i a vegades no som capaços d’entendre per què. No sé si t’ha succeït algun cop que estàs amb algú, tant un cap com un familiar, amic o parella, inclús, i quan estàs amb aquesta persona, independentment del que sigui l’exterior, tu et sents petit. Et sents per sota d’aquesta persona i sou dos éssers humans iguals, però, automàticament, aquesta persona apareix i hi ha una aura que passes de tenir una mida normal a estar assecat amb assecadora. Així, petitó. Et fa petit, oi? I aquí jo sempre dic als meus pacients que el que et transmet una persona, la “vibra” que et dona una persona, és suficient perquè preguis una decisió i després, des de fora ja, a partir d’aquí, veiem què fem.

Però, per allunyar-te d’una persona, només cal veure com et fa sentir. I sempre poso l’exemple de la vitroceràmica. Si el foc de la vitro està encès i jo hi poso la mà, quan em cremi, apartaré la mà, d’acord? Doncs el que ens transmet una persona està exactament per al mateix. Tu, si et cremes, no hi poses la mà, t’estàs cremant i dius: “A veure si, realment, m’estic cremant. Potser soc jo, que estic boja i que estic interpretant la realitat d’una manera que no és. Potser no m’estic cremant gaire, potser no fa tant de mal, potser estic exagerant. O potser la vitro no està encesa i sigui…”. No, tu apartes la mà i després ja veus si la vitro està encesa i l’apagues. Doncs la “vibra”, el que et transmet una persona, és el mateix. M’estàs generant malestar. M’estàs fent sentir petita. Hi ha alguna cosa de tu que a mi no m’està fent sentir bé. No em quedaré aquí a veure què passa, si jo estic boja, si estic exagerant… No, perquè jo tinc alguna cosa dins de mi en què confio plenament, i és com em fa sentir el meu entorn. Si tu em fas sentir malament, jo m’allunyaré, i després, amb perspectiva, decidiré, perquè, des d’aquí fora, es veuen moltíssim millor les coses. Aleshores, quan jo pugui agafar perspectiva i estigui allunyada, veuré si, realment, ha estat una interpretació meva, si realment potser ho he exagerat, si en aquell moment jo tenia un mal dia i per això em vaig prendre malament el teu comentari, però, en primer lloc, em faré cas jo perquè soc prou important i perquè em valido prou i perquè em conec com a persona i sé com soc, i si tu em fas sentir malament, és que passa alguna cosa.

Aleshores, no em quedaré a esperar que em destrossis perquè després jo ja tingui proves fefaents que m’anaves a fer mal, sinó que, directament, quan em facis sentir així, jo m’allunyo. Hi ha un experiment que es va fer a la Universitat de Stanford, que m’encanta, que va fer Zimbardo, i és que va fer un grup de persones, de joves mentalment estables, amb tots més o menys les mateixes variables, i els va separar en dos grups. Un dels soterranis de la part de psicologia de la Universitat de Stanford el van transformar en una presó, i allà els van posar i van dir: “La meitat són guàrdies i la meitat són presoners. A veure què passa”. Era fingit, se’ls pagava el que eren aleshores 15 dòlars. Per tant, no hi havia una gran remuneració, però hi havia un petit incentiu. Què passa? Què va passar? Va passar que, a pesar de ser un experiment i els que formaven part de l’experiment ho sabien, conscientment, els presoners van començar a actuar com a presoners i els guàrdies van començar a actuar com a guàrdies, castigant els presoners, traient-los el matalàs, traient-los les mantes, fent-los passejar despullats per la presó i humiliant-los, i van arribar a agredir-los, quan eren persones iguals. I els presoners van desenvolupar trastorns emocionals per això. Però per què? Si, al final, eren allà en un experiment. Perquè, a vegades, hi ha persones que es posicionen per damunt de tu, i aquest biaix d’autoritat tu te’l creus. Hi ha gent que puja a un pedestal i sembla que has de respectar el pedestal on han pujat. Però no és així.

Per això és molt important que tinguis un eix a dins que t’ajudi a validar el que hi ha a fora i dir: “Entesos, molt bé”. En el cas de l’experiment de Stanford: “Soc en un experiment. Això, encara que jo sigui guàrdia, que jo hagi de…”. Perquè l’única indicació que se’ls va donar és: “Heu de mantenir l’ordre a la presó”, fingida, òbviament, i sent tots conscients que era fingida. “A mi m’han donat això. Encara que jo vegi que els meus companys estan exercint violència sobre els presoners, jo la realitat sé quina és i, per tant, prenc decisions per mi, perquè, si no, pot succeir, com també en un altre experiment que va fer Milgram, i és que, per pressió del públic, va ser capaç que el subjecte que era a l’escenari apliqués descàrregues elèctriques a una altra persona. Per pressió de la resta. Evidentment, les descàrregues elèctriques eren fingides, estava tot muntat, però el subjecte que premia el botó de les descàrregues era una persona totalment normal, i per pressió, va ser capaç d’arribar a pensar que això era adequat. Per això, és important tenir un eix dins de tu, perquè, si no, el que succeeix a fora acabarà canviant com actues tu.

Isabel Tesch. Les xarxes socials tenen un paper molt important en el dia a dia dels nostres fills. Allà connecten amb aparences, influències i estímuls de tota mena. Tu ets una persona molt activa a Instagram i puges contingut molt útil sobre psicologia per a les noves generacions. Com es poden utilitzar les xarxes sense obsessionar-se i què hi podem fer els pares?

Elizabeth Clapés. Sí que és cert que les xarxes socials són una arma de doble tall, i jo he estat als dos bàndols perquè jo he estat usuària consumidora de xarxes socials, persona que es comparava amb totes les relacions ideals que veia a les xarxes socials, pensant: “Jo no tindré res així” o: “El que jo tinc no s’hi assembla”. I després he estat a l’altra banda. A la banda de la persona que publica la seva vida a les xarxes socials i rep l’admiració per part de la resta. Hi va haver una època en què en vaig pujar més sobre la meva vida personal i, sobretot, sobre la meva relació de parella, perquè intento exposar la persona que em dona autorització per exposar. Aleshores, els meus amics, etcètera, no els compartia, compartia la meva relació de parella. I vaig veure respostes de noies molt joves, i no tan joves, dient-me: “Vull un xicot com el teu”, “Jo no tindré mai una relació així”, “La teva relació és perfecta”, “Sou perfectes”… I jo, mentre llegia aquells missatges, hi havia dies que acabava de discutir amb la meva parella i estava feta pols. I jo els llegia i pensava: “Déu meu, quin gran engany!”. Quin gran engany, però jo tampoc he d’exposar aquestes discussions davant de tot el món perquè, d’una banda, aprens que hi ha gent que fins i tot se n’alegra i, d’altra banda, és la meva vida personal i no vull exposar aquesta part de la meva vida. Però és cert que he viscut les dues cares. I, en viure les dues cares, m’he adonat que el que hi ha a les xarxes socials no és ni un 20 % del que es veu, que exposem les coses boniques. I als adolescents cal transmetre’ls això: jo exposo només la part bona de la meva vida.

Quan exposo la part dolenta, ho faig amb coses amb què em sento còmoda exposant-les. Estic nerviosa perquè tinc una entrevista. M’ha passat això amb el cotxe. Però jo no exposo: “He discutit amb la meva parella, tenim problemes familiars, no ens posem d’acord amb això, hem tingut una crisi tremenda, m’estic plantejant la relació…”. Jo això no ho exposo, però passa. Però passa, com ens passa a tots. Aleshores, és important per mi transmetre als adolescents que jo he estat a les dues bandes. I, des d’aquesta banda, vaig admirar molt el que veia a les xarxes socials i, des d’aquesta, et dic que no era veritat i estava equivocada. Res, cap vida és tan perfecta com sembla, i ens hem de prendre la llibertat de deixar de seguir els comptes que ens generen malestar. Hi va haver una època de la meva vida en què vaig començar a anar al gimnàs i volia tenir un cos que seguís més els cànons de bellesa. I m’obsessionava amb certes models que tenien uns cossos que jo no arribaria mai a tenir, principalment, perquè són dos caps més altes que jo i el creixement no el puc canviar. Però jo patia quan veia aquelles fotos, aquells cossos, i hi va haver un dia que vaig dir: “Però què fas! Deixar de seguir, home!”. Que ella pot pujar les fotos que vulgui i, de debò, ets preciosa i meravellosa, però jo no et puc estar veient cada dia perquè a mi no em fa sentir bé, perquè en aquest moment de la meva vida jo no em sento bé amb el meu cos i, si jo no em sento bé amb el meu cos, no puc veure com tu m’estàs exposant el que jo no puc tenir i això que tant anhelo. Aleshores, si estem passant per un coment familiar complicat, potser seguir influencers que exposen la seva vida de parella amb els seus fills, els seus pares i tot ideal i perfecte no és el que ens convindrà en aquell moment.

Aleshores, potser aquests comptes els deixem de seguir i, quan ens trobem millor, els podem reprendre. O, si estàs molt malament amb la teva parella, no segueixis la parella que sembla perfecta a les xarxes socials perquè t’estaràs autoenganyant. T’estaràs enganyant tu, ells no ho estan fent per fer-te mal, i és important tenir-ho en compte perquè després obres les publicacions dels influencers i veus un: “Segur que ho deixareu ja”, “Tot és mentida”…, tampoc cal això. També cal gestionar una mica les emocions desagradables perquè no es mengin la resta, com hem dit abans. Però hem de tenir la llibertat de deixar de seguir algú perquè ens genera malestar. I més enllà de deixar de seguir algú que ens genera malestar, cosa que és molt lícita, també cal fer introspecció i dir: “D’acord, per què em genera malestar aquesta persona? Què té aquesta persona, què projecta aquesta persona que a mi em fa mal?”. Perquè això és el món digital, fantàstic, meravellós, però després jo tinc la meva vida i, a la meva vida, aquestes inseguretats que m’està despertant aquesta persona, que m’està accentuant, que m’està recordant, em seguiran afectant. Perquè el que jo veig a les xarxes socials també ho veig a la vida real. A la vida real, hi ha parelles precioses d’amics que jo veuré i potser també em generen inseguretat, oi? Aleshores, també cal treballar aquesta part de dir: “D’acord, tu”, tu o qui sigui, “m’has ajudat a adonar-me d’una inseguretat que jo no escopiré contra tu. No t’atacaré a les xarxes socials per això, et deixaré de seguir pel meu benestar. Però, a part d’això, pel meu benestar, també exploraré i abordaré aquestes inseguretats que em generes o aquestes inseguretats amb el meu cos, aquestes inseguretats amb la meva relació”.

Jo crec també que està bé que, a vegades, ens qüestionem la nostra pròpia vida. En lloc de dir: “Mira, sento enveja, doncs aquesta influencer la posaré a parir per aquest tema” o: “Aquesta parella la veig molt perfecta, em molesta perquè la meva relació és un home que no s’aixeca del sofà en tot el dia i no em regala una rosa el dia de Sant Valentí, doncs em posaré a criticar aquesta relació”. No. M’allunyo del que em fa mal i faig una introspecció: per què em genera malestar això? Què hi ha a la meva vida que no m’agrada i que hauria de canviar? O potser no “haver de canviar”, sinó “acceptar”, acceptar-se tal com ets. Perquè jo no he canviat des que veia aquestes influencers que tant m’agradaven els seus cossos, soc la mateixa persona, però he après a valorar-me tal com soc, a estimar-me tal com soc i a entendre que ella té un cos preciós, jo tinc un altre cos preciós perquè els dos cossos ens permeten tenir una vida saludable i fer exercici i jugar i riure i fer l’amor i estar amb amics… Tot això. Aleshores, és: “Sí, et deixo de seguir, però, a més, em treballo jo per veure on és la carència que m’ha fet que tu em generis malestar”.

Isabel Tesch. Per què ens costa tant estar sols i gaudir de la nostra pròpia companyia? I, d’altra banda, què podem fer per fomentar aquesta actitud en els nostres fills des de petits?

Elizabeth Clapés. Ens costa perquè és una cosa que no se’ns ha ensenyat. Al final, quan anem a l’escola, se’ns ensenya a socialitzar amb els nostres companys. De fet, l’escola, en part, és per ensenyar-nos a ser membres actius de la societat i, sobretot, a interactuar amb altres. La família, igual. Ens duen amb amics de família que tenen fills de la nostra edat, ens ensenyen a estar en família, a estar amb amics i, amb el temps, s’espera de tu que tinguis una parella, una relació, que tinguis fills també i, al final, tot és molt social. Se’ns enfoca a una vida totalment social. Està bé. Però en cap moment se’ns ensenya a estar amb nosaltres mateixos i a introspeccionar com som i a coneixe’ns. Jo, quan era petita, els diumenges al matí, la meva mare em duia a una llibreria i compràvem un llibre perquè jo aquella setmana fins al diumenge següent el llegís. I era preciós perquè jo anava a la llibreria amb tota la calma i fullejava els llibres de Kika Superbruja o Geronimo Stilton, olorava els llibres, perquè els de Geronimo Stilton fan olor, i decidia quin llibre volia. Podia passar una hora passant pàgines, tocant llibres, olorant-los, veient les pàgines que tenien… I jo recordo que agafava una prestatgeria, la buidava a la llibreria, eren amics, coneguts ja, i tampoc em deien res, però buidava la prestatgeria i els col·locava en ordre: “Aquest és el primer llibre que vull aquesta setmana, aquest el següent, aquest és tal”. Els ordenava i deia: “Vinga, va, aquesta setmana m’enduré aquest i la setmana següent m’enduc l’altre”, perquè no em deixaven comprar-ne dos.

Aleshores, aquell moment d’escollir llibre, per mi era un moment amb mi. Era un moment de qüestionar-me jo què volia llegir aquella setmana, sobre quina història volia aprendre alguna cosa, sobre què… Bé, en què estaria pensant aquella setmana. Perquè la meva mare em donava aquella setmana per llegir-lo. Si el diumenge següent no m’havia acabat el llibre anterior, jo no podia viure el moment d’anar a la llibreria i buscar un llibre nou perquè no m’havia acabat el que m’havia comprat la setmana anterior. Aleshores, jo, com que m’agradava tant el moment d’escollir llibre, ja m’espavilava de dilluns a divendres per llegir-lo i poder-ho tornar a viure. Crec que cal inculcar als joves moments així. Moments d’escollir un llibre, llegir-lo, posar atenció, pintar, dibuixar, meditar, inclús. Abans, fins fa uns anys, tu deies “meditar” i t’imaginaves un Buda. No era una cosa normalitzada. I, actualment, parlem de “mindfulness” i diem: “Bé, meditar, estar en el present”. Estar en el present activa el sistema parasimpàtic, ens torna a la calma. Fregar els plats. Jo m’adono que arribo a casa, frego els plats amb música, quan em dutxo, poso un podcast, quan condueixo, poso música a tota màquina, canto i, quan vaig al llit, poso una sèrie. I, quan hi ha un silenci absolut a casa perquè no he posat res, em sento incòmoda perquè no m’han ensenyat a estar en silenci, a fregar els plats i estar notant la temperatura de l’aigua, la qualitat del sabó que hi poso, si el plat queda net o no queda net, com col·locar-lo perquè no em caigui tot i es trenqui…

I jo crec que als nens cal ensenyar-los aquests moments. Als nens, als adolescents, però, sobretot, jo incidiria des de la infància, no? A ensenyar-los aquests moments per a ells, a posar-se… Semblarà una ximpleria, però a escollir el sabó que els agrada, a posar-se crema, a pentinar-se tranquil·lament sense fer estirades ràpidament per arribar a l’escola, no, a escollir la roba de l’escola el dia anterior. “Què et vols posar demà? A veure, quines assignatures tens? Demà tens educació física? Doncs, a veure, què et farà estar més còmode? I després, quina jaqueta et posaràs? I després…”. Ajudar el nen a tenir espais per a ell, per connectar amb ell mateix i per deixar de viure en pilot automàtic i tornar una mica al present i a la calma.

Isabel Tesch . Moltes de les persones que són a les nostres vides no les hem escollit, i d’altres sí. Com podem crear vincles saludables i escollir les persones de manera conscient?

Elizabeth Clapés. Jo considero que el principal és coneixe’s per saber què necessita algú com tu. És a dir, algú com jo, en aquest moment de la meva vida, què necessita. Potser hi va haver un moment de la meva vida en què jo em volia envoltar de persones més mogudes, festeres, més actives, més extravertides, i això a mi m’aportava el que jo volia en aquell moment. Però potser jo ara estic en una etapa de la meva vida en què vull pau. Jo sempre dic que les persones venen amb una banda sonora, i hi ha cops en què tu vols que la teva vida tingui la banda sonora d’Avicii o David Guetta, i és el que et ve de gust en aquell moment, però hi ha cops a la vida en què vols que la banda sonora sigui Ennio Morricone. Aleshores, cal saber seleccionar les persones que sàpiguen fer la música que tu vols que sigui la banda sonora de la teva vida en aquell moment. I per això, a part de coneixe’s, cal posar límits. Perquè hi ha persones que, encara que siguin molt bones i encara que t’estimin i tu les estimis, saltaran els teus límits. Això passa. Però, per això, tu els has de transmetre: “Mira, això m’incomoda. Això em fa mal. Això no m’agrada. Això necessito que ho canviïs”. I algú que t’estima, una bona persona, acceptarà que tu li posis límits, perquè si no ho fa, significa que es beneficiava de quan no els posaves. Una persona que t’estima no seguirà fent una cosa que et fa mal sabent que ho pot canviar.

Aleshores, és fonamental dir: “D’acord, em conec, sé què necessita una persona com jo, i les persones que permeto formar part de la meva bombolla, de la meva vida, els he de posar límits per ensenyar-los també com tractar-me”. Perquè potser tinc una amiga que estimo moltíssim, però és molt directa. A vegades, deixa anar uns comentaris que em fan mal perquè soc molt sensible i li puc dir: “Mira, Marta, t’estimo moltíssim, però saps què em passa? Que quan contestes d’aquesta manera em fas mal, i m’agradaria que, si us plau, tinguessis una mica més en compte com soc jo”. Aleshores, posar límits és fonamental per construir un entorn sa. I construir un entorn sa també implica fer una bona selecció de personal. La teva vida és com una empresa. Tu, a la teva empresa, no contractaràs qualsevol persona. El primer que et doni un currículum, cap a dins. No. Faràs una selecció de personal. Aquesta selecció de personal també es fa amb els amics. Has de seleccionar les persones que deixes formar part de la teva vida perquè has d’entendre que formar part de la teva vida és un privilegi. Tu estàs decidint que algú passi temps amb tu, temps que tu no recuperaràs. Per tant, és un privilegi. I potser fa sis anys que no fas cap mena de neteja de personal i t’adones que hi ha persones que ja no estan en la teva sintonia, que tu has evolucionat i elles no, o elles han evolucionat cap a una altra banda, que heu agafat camins diferents, que no t’agrada en què s’han convertit i, per tant, crec que és important també fer neteja de personal, dir: “Aquestes persones, en el seu moment, em van fer feliç, però ja no. Aleshores, hi ha certes companyies de les quals agafaré distància”. Per tant, ho podríem resumir una mica en: coneixe’ns per saber què necessitem, posar límits i fer neteja de personal. No arrossegar sempre tota la vida les mateixes persones, perquè nosaltres evolucionem i les nostres relacions han d’evolucionar també amb nosaltres.

Isabel Tesch. Què passa quan algú, tot i ser coneixedor dels nostres propis límits, se’ls salta?

Elizabeth Clapés. És clar, aquí entra el que és tan difícil de fer, que és que el límit tingui sentit. És a dir, si jo et poso un límit és perquè tu no te’l saltis, però si tu te’l saltes, què? És clar, un límit suposa una conseqüència si no es compleix, i jo m’he de respectar prou per prendre la dura decisió que, si tu te’l saltes i jo ja t’ho he demanat diversos cops, malauradament, em desvincularé de tu. Perquè si jo no soc capaç de dur a terme la conseqüència que he dit que duria a terme si et tornaves a saltar aquest límit, millor no el poso. Si a la meva parella li dic: “Si em tornes a ser infidel, deixaré la relació”, però quan torna a ser infidel no la deixo, el límit no ha tingut cap sentit i, simplement, he demostrat a la meva parella que la meva paraula no té valor, que ni tan sols la meva voluntat té valor. Per tant, el més difícil dels límits és complir amb les conseqüències que hem dit que tindrien aquests límits. Per tant, malauradament, i ens pot fer mal perquè eliminar algú de la nostra vida sempre és dolorós, encara que després pugui ser un alleujament… Jo sempre dic que hi ha comiats que comencem plorant i acabem aplaudint. Però, encara que sigui dolorós, hem de prendre la decisió valenta de no fer el que ens ve de gust en aquell moment, perquè el que ens ve de gust no sempre és bo per a nosaltres i per a la nostra vida, i tallar vincles amb aquells que no respecten els nostres límits, perquè significa, com he comentat abans, que es beneficien de quan no els posem.

Isabel Tesch . En aquest sentit, com podem ser una persona sana per a la resta?

Elizabeth Clapés. Ser una persona sana per a la resta comença per coneixe’s, per coneixe’s a un mateix. Potser, si jo soc una persona molt, molt, molt, molt, molt insegura, no aconseguiré ser la persona més segura del món. Però jo crec que consisteix a posar-se objectius realistes i decidir: vull ser aquest tipus de persona, vull fer sentir això als que m’envolten, vull aportar això a qui m’estima, i és el que intentaré fer. Imaginem que soc una persona molt insegura, que soc una persona a qui li costa transmetre a la resta el que sent per ells, per exemple. Doncs aniré fent petits passos, petits objectius, petites metes, a poc a poc, que em vagin apropant al que vull ser. També observaré i posaré molta atenció a la resposta de la resta. Perquè, si diverses persones es queixen del mateix sobre mi, potser ho he de revisar. No soc perfecta, ho he de revisar. Si tot el món em diu que tinc molt de caràcter i que quan m’enutjo exploto, doncs potser he de revisar aquesta part de mi. Ser sana per a la resta consisteix també a revisar-me a mi mateixa i dir: “D’acord, aquest patró l’estic repetint, el treballaré”. I, d’altra banda: “Cap on vull anar? Quina classe de persona vull ser? Què vull transmetre a la resta?”, i em començaré a posar petites metes per anar escalant. No cal que pugi al cim en un dia perquè és impossible. I, de fet, els canvis tan grans que ens proposem a vegades duren poc en el temps. És com: “Començaré a fer exercici cada dia durant una setmana”. Bé, doncs potser de zero a deu no podràs passar, però de zero a u i d’u a dos, sí.

Aleshores, consisteix en això, saber molt bé qui vols ser i el que vols transmetre a la resta i posar-te petites metes per poder anar assolint aquest punt. Jo crec que és molt important una cosa que va dir un filòsof que es diu Immanuel Kant en el seu imperatiu categòric, que era… La frase no és exactament així, però el concepte és: “Actua de manera que la teva conducta pugui ser adoptada com a llei universal”. I jo ho utilitzo molt, tant en consulta com amb mi mateixa, dir: “Entesos, si tot el món actués com jo en aquest precís moment, què passaria? El món aniria millor o el món aniria pitjor?”. Ser una persona sana per a la resta crec que passa per entendre que som en una comunitat, que quan anem per la carretera i cedim el pas a algú, estem tenint un gest amb una persona que, encara que no ens ho digui, potser ens ho està agraint. Donar una bona cara, un bon gest, un somriure, una bonica paraula, són petites formes de fer el món una mica més bonic. Perquè, ja per si mateix, el món, a vegades, és lleig, molt lleig, i quan veiem un vídeo a Instagram o a Facebook d’un bomber salvant un gatet, diem: “Tant de bo més persones així”. Hi podria haver més persones així. Al final, actua de manera que la teva conducta es pugui convertir en llei universal. I ser una persona sana, ja no per a la resta només, sinó per al món en general, és aplicar-nos moltíssim aquesta manera de pensar: entendre que vivim en una comunitat i actuar com una comunitat amb un bé comú, que és que, en la mesura del possible, entre nosaltres ens tractem de la millor manera que puguem. Perquè tots tenim motxilles que pesen i càrregues i dolors. I tu, quan tens algú davant, no saps què està vivint aquesta persona. Per tant, sigues tan amable com puguis perquè el món va bé, o la part del món que va bé, va bé gràcies a persones així, i no al contrari.

Isabel Tesch. Elizabeth, m’ha encantat l’entrevista. M’ha encantat coneixe’t. Moltes gràcies.

Elizabeth Clapés. Gràcies a tu. Ha estat un plaer ser aquí amb tu.