L’ahir i avui de la humanitat

José Mª Bermúdez de Castro. Hola, em dic José María Bermúdez de Castro Risueño. Soc natural de Madrid. Vaig néixer a Madrid ja fa força anys, en una època, bé, doncs per mi molt molt bonica, en el sentit que quan ets nen tot és bonic. Però si més no tenia l’oportunitat d’estar en contacte amb la natura, i tot això em va anar marcant al llarg de la meva vida. Quan va arribar el moment de decidir què faria, què estudiaria, doncs em vaig plantejar les carreres universitàries que estaven de moda: medicina, podia ser advocat, podia ser arquitecte, enginyer… Era el que hi havia. I, bé, ho vaig pensar, ho vaig pensar, i a mi el que m’interessava molt era la natura i m’interessava sobretot l’ésser humà, perquè jo era una persona més aviat tímida. Una mica introspectiva també. No gaire sociable, sí sociable, però el que és just. I, és clar, tot això et feia pensar molt en la gent, en les persones, en la vida en general, i, bé, vaig començar a fer medicina en una època molt complicada, molt complexa de la nostra història. Estava a punt d’acabar la dictadura i, bé, hi va haver molts problemes polítics, socials… Les universitats es van tancar i vaig tenir la sort en aquella època, just a la Universitat Complutense de Madrid, d’entrar a una facultat nova, que era la Facultat de Ciències Biològiques.

A la Facultat de Ciències Biològiques vaig trobar un ambient molt bo, que jo crec que anava amb mi, perquè a la gent li agradava la natura com m’agradava a mi i hi vaig entrar. Em va agradar, em va agradar aquell lloc i, quan era a tercer de carrera, un bon amic meu, que segueix sent-ho encara, em va comentar que hi havia un professor d’antropologia que feia unes classes magnífiques. Aleshores, vam dir: «Escolta, per què no anem d’oients a aquestes classes?». Que es donaven a quart de carrera, però que jo a tercer tenia interès. Vaig acostar-me a aquelles classes i hi havia un professor d’antropologia que estava explicant justament evolució humana. És clar, jo em vaig quedar perplex, em vaig quedar perplex. Ja tenia uns vint anys aproximadament. Perquè l’evolució humana, encara que ara mateix és una cosa que està molt de moda i, naturalment, al Regne Unit, per exemple, amb Darwin, amb Wallace i amb altres investigadors molt famosos, l’evolució humana ja era normal, era habitual, però aquí a Espanya no. Aquí a Espanya, en aquells anys, era un tema tabú, per tant, no se’n parlava. Bé, sí que se’n parlava: ho parlàvem a la colla que jo tenia quan era adolescent. Però és clar, quan un professor, a més a més tan fantàstic com aquell professor que vaig tenir d’antropologia, parlava d’evolució humana, allò em va enlluernar. Jo vaig dir: «Bé, això és el que jo vull fer: evolució humana». Em va començar a parlar de fòssils, de fòssils humans molt antics que es coneixien a la Xina i a altres indrets del món, i allò em va semblar fascinant. I a partir d’aquell moment vaig dir que això era al que jo em volia dedicar.

I, bé, doncs quan vaig acabar la carrera em vaig acostar a una professora que em queia molt bé de cinquè curs i li vaig demanar fer una tesi doctoral. Em va dir que a Espanya no hi havia fòssils. Era cert; era molt complicat. Hi havia uns fòssils que havien sortit l’any 1976 d’un jaciment desconegut completament que es deia Atapuerca i que era a la ciutat de Burgos. Bé, jo no sabia on era Atapuerca. Per Burgos havia passat només una vegada en tota la vida. I, bé, no vaig poder entrar al Projecte Atapuerca encara. Vaig estar fent altres coses d’antropologia, però finalment em vaig enrolar, o em va enrolar el professor Emiliano Aguirre, que era la persona que portava el projecte aleshores, i, bé, fantàstic, aquí estic, aquí estic. Després de 40 anys en aquest projecte, doncs encara hi soc. Encara em queden un parell d’anys de direcció de les excavacions i continuo gaudint-ne com el primer dia de l’evolució humana.

Aquesta és una mica la meva vida professional, dedicada fonamentalment a això, a l’evolució humana, a la prehistòria i molt molt relacionat amb la natura, una cosa molt important que malauradament jo crec que s’ha perdut, bé, en part perquè la major part de les persones doncs viuen o vivim a les ciutats on conèixer els animals, per exemple, no ho sé… Els nens, per exemple, quan volen conèixer com és una gallina, han d’anar a una granja escola, perquè, naturalment, a les ciutats no hi ha ni vaques ni gallines ni res. I això és una pena. Aquesta pèrdua del contacte amb la natura em sembla molt important.

Hugo. Hola, José María. Em dic Hugo i m’agradaria fer-te una pregunta. Per què creus que és important estudiar l’evolució de l’espècie humana? I què creus que podem aprendre estudiant els nostres avantpassats?

José Mª Bermúdez de Castro. En primer lloc, tens una visió temporal de qui som perquè una de les preguntes que ens fem tots o que molta gent s’ha fet al llarg de la seva vida és qui soc, qui soc realment, no? I per això has de conèixer un passat. I aquest passat no són només els teus avis o els teus besavis, sinó persones que han viscut fa molts milers d’anys enrere. I això ho vas descobrint de mica en mica amb l’evolució humana. Entens, aprens d’ells, aprens del que…, perquè pots inferir moltes de les coses que van fer i t’adones, fonamentalment al final, de com en som de petits. La cura d’humilitat que et dona estudiar l’evolució humana és jo crec que la millor lliçó que es pot aprendre, perquè a més podem projectar allò que som quan aprenem allò que som, qui som i per què som d’aquesta manera, ho podem projectar cap al futur. Entre altres coses, aprenem, per exemple, que som molt similars a qualsevol altra mena de primat relacionat amb nosaltres. Ens podem comparar, per exemple, amb els ximpanzés, que són els simis més propers a nosaltres, i ens n’adonarem, com ja saben molts científics, que tenim moltes similituds amb ells, no?

Som territorials, som jeràrquics… Bé, tenim moltes característiques comunes amb el seu comportament, encara que siguem bípedes i ells són quadrúpedes; però t’adones d’aquestes similituds tan enormes que tenim amb els simis antropoides i t’adones de quin és el teu paper natural. I, gràcies a això, pots projectar una mica cap al futur i, quan projectes cap al futur, t’adones que moltes vegades ens hem equivocat. Ens hem equivocat i intentem fer marxa enrere. Jo crec que l’evolució humana serveix per a això: per posar-te al teu lloc, saber que ets una espècie més d’aquest planeta, una espècie que sí, ha tingut molt d’èxit evolutiu, però també t’adones que altres espècies també han tingut èxit evolutiu i han desaparegut i que, per tant, has de fer un gran esforç per poder continuar endavant i que aquest futur sigui possible.

Iñaki. Hola. Havent estat codirector de les excavacions d’Atapuerca, quina diries que n’és la importància?

José Mª Bermúdez de Castro. Jo crec que a Espanya encara no es coneix prou bé aquest lloc. I la raó és molt senzilla, i és que Espanya no és un país on hàgim dedicat molt esforç, tant de temps com econòmic, a la ciència. El nostre fort no és la ciència. La ciència, fonamentalment, l’han fet europeus del nord, també francesos, britànics, russos, alemanys, nord-americans…, és clar. I, en canvi, aquí a Espanya tenim altres interessos, no? No hi ha prou inversió en ciència, ni hi ha, en fi, un interès suficient per la ciència. Aleshores, és clar, quan es parla d’Atapuerca, doncs sí, hi ha molta gent que ja coneix aquest nom, ja li sona, però, si no l’has visitat, si no ho has entès, si no has llegit llibres sobre això, si no coneixes l’evolució humana, és molt difícil valorar-ho. Mira, a un altre país, jo no sé, per exemple, podria posar el Regne Unit, no?, on es coneix l’evolució humana, com deia abans, des de fa molt de temps.

Darwin escriu «L’origen de l’home» el 1871, però ja el 1859, juntament amb Wallace, amb un altre autor, escriu també sobre evolució. És a dir, ja fa molt de temps que ja es coneix en aquest país l’evolució i l’evolució humana, en particular. Si aquest jaciment fos al Regne Unit, hi hauria la bandera d’aquest país, perquè és un jaciment de bandera, un jaciment que ja els agradaria a molts països tenir-lo, i nosaltres, afortunadament, en tenim. Tota la història de l’evolució humana del continent europeu és a Atapuerca, en molts jaciments que estan junts, que estan separats per uns quants centenars de metres. Estan tots junts i tots ells en conjunt t’expliquen la història de l’evolució humana de totes les espècies que han passat per Europa des de fa un milió i mig d’anys, et repeteixo la xifra: un milió i mig d’anys fins a l’actualitat. De fet, es troba fins i tot utillatge de l’època dels romans en alguns jaciments. Però, és clar, trobem eines que van fabricar els nostres ancestres fa un milió i mig d’anys, que són moltíssimes generacions.

És clar, això, si dius: «Bé i això, al món quants jaciments hi pot haver amb aquest interès, amb aquesta importància?». Doncs jo diria que com a mitja dotzena i la major part són a l’Àfrica i l’est d’Europa. Jo crec que és el més important que hi ha a Europa en aquest moment, però no perquè ho digui jo, sinó perquè ho diuen els nostres col·legues, que tenen moltíssim interès a venir a treballar a Atapuerca, a col·laborar amb nosaltres, fins i tot durant anys van tractar d’estar aquí treballant com a investigadors. Però, afortunadament, s’han anat desenvolupant les professions relacionades amb l’evolució humana i la prehistòria i els nostres espanyols doncs hi treballen i ara mateix és un projecte que és internacional, però que, fonamentalment, està format per espanyols.

Adalberto. Hola, José María. He llegit molt sobre Atapuerca i sobre totes les troballes que heu tingut allà, les dades molt significatives que heu aportat a la història de l’evolució, però jo volia preguntar-te, en concret, segons la teva opinió, quines han estat les més importants troballes que heu tingut al vostre estudi d’Atapuerca?

José Mª Bermúdez de Castro. Bé, és una bona pregunta, perquè, és clar, a Atapuerca cada estiu, totes les campanyes d’excavació, hi ha troballes que són de gran interès. Moltes. Es poden recuperar diversos centenars i fins i tot milers de peces de fòssils, indústria lítica i fins i tot utillatge, com deia abans, dels romans o d’altres poblacions anteriors. Però cada cert temps passa una descoberta, una troballa, que canvia el panorama general, l’escenari de l’evolució humana. Per exemple, el 1992 es van trobar cranis complets al jaciment de l’Avenc dels Ossos de la Serra d’Atapuerca. Aquest és el primer jaciment que va donar una mica d’aire a Atapuerca, perquè es van trobar algunes restes humanes dins d’un jaciment que ja havia estat espoliat per persones que no coneixien l’arqueologia. Però bé, finalment aquest any es va poder arribar a la part intacta del jaciment, que ha resultat ser extraordinària, i es van trobar els primers cranis. Allò va ser una gran revolució perquè va començar a posar Atapuerca en el context internacional; i, bé, va ser fantàstic. Aquells cranis es van publicar a la revista «Nature» i ja va ser el començament, l’inici, d’Atapuerca.

Però és que el 1994 apareixen fòssils humans al jaciment de la Gran Dolina, de la Cova de la Gran Dolina, que ja sabíem que tenien 800.000 anys d’antiguitat. És clar, això era increïble perquè la idea que es tenia llavors és que Europa havia estat colonitzada fa, a tot estirar, mig milió d’anys. I, és clar, nosaltres estàvem endarrerint aquest inici de la colonització europea 300.000 anys ni més ni menys. Amb això, allò va ser una petita revolució. Molts investigadors no creien en nosaltres, però per una raó molt senzilla i és que la ciència espanyola, com deia abans, no estava ben valorada. No estava ben valorada perquè deien: «Bé, els espanyols no fan gaire ciència. Això ho haurem de comprovar nosaltres. Els que venim de fora, els d’altres països, haurem de comprovar que això és així». Bé, no va fer falta perquè, afortunadament, les coses estaven molt clares, un jaciment molt clar, i aquests fòssils trobats el 1994 van acabar convertint-se el 1997 en una espècie més de la nostra filogènia humana. «Homo antecessor», «Homo antecessor» en llatí, que vol dir l’home explorador, el pioner.

El nom es va posar perquè, bé, era cert: eren els primers europeus, els més antics, i al·ludia al fet que les hosts romanes, els exèrcits romans, quan anaven a conquerir altres països des de la península Itàlica, enviaven els antecessors, una sèrie de soldats que eren els exploradors que miraven a veure quines eren les forces de l’enemic. Això també va ser una altra fita, jo crec que molt important, perquè de sobte tenir una espècie nova de la filogènia humana no és tan senzill. No és tan fàcil fer créixer la filogènia humana, la filogènia, sobretot, del gènere «Homo». Després hi va haver una altra fita important que va ser la troballa al jaciment de l’Avenc dels Ossos, on havien aparegut aquests tres cranis. Això va ser l’any 1998, quan va aparèixer una eina de sílex d’un color molt curiós, un color vermellós molt ben feta, no utilitzada, ben formada, i era l’única que es trobava amb un conjunt d’esquelets que en total han estat fins a 30 esquelets, 7.000 fòssils perquè estaven trencats i altres i s’han anat recomponent. Nosaltres suposem, pensem, que aquesta població, que té 400.000 anys d’antiguitat, és una de les primeres que té un pensament simbòlic de protegir els morts, de deixar els morts en un lloc protegit de la descomposició a l’aire lliure o dels carronyers, etcètera, juntament amb una peça d’indústria lítica que té, a parer nostre, un valor simbòlic important. Potser és el primer ritual de la història de la humanitat, si més no d’Europa. Conegut. Segurament se’n trobaran més.

Un altre esdeveniment important va ser la troballa el 2007 d’una mandíbula al jaciment de la Cova de l’Avenc de l’Elefant, que, en aquest cas, ja no eren 800.000 anys, era 1.200.000 anys d’antiguitat. Ara sí que teníem el primer europeu, amb molta més antiguitat. Naturalment, aquest treball es va publicar a la revista «Nature», va ser portada, perquè era molt important. Però bé, no tot s’acaba aquí perquè l’any passat, sense anar més lluny, hem tornat a trobar un altre primer europeu més antic encara, que encara està en estudi. Ja no sabem l’antiguitat, s’està estimant, però bé significa que, cada cert temps, van apareixent coses que van canviant l’escenari de l’evolució humana al nostre continent. Ho van canviant perquè diem: «Bé, primera població humana fa 500.000 anys i ara estem en 1.300.000 aproximadament». És clar, tot això canvia molt les coses, no? I, és clar, cal reescriure, tornar a escriure la història d’Europa, i jo crec que això és molt important per a Atapuerca. Li dona a Atapuerca un prestigi internacional que, per descomptat, es mereix.

Silvia. Hola. En una entrevista vas esmentar que la cultura va ser un gran avantatge evolutiu per a l’ésser humà. No sé si podries parlar una mica sobre això i com i quan va aparèixer.

José Mª Bermúdez de Castro. La cultura és l’adaptació més important que tenim actualment els éssers humans. És el gran canvi. Aquest gran canvi passa fa uns tres milions d’anys, quan els éssers humans… Si vols, humans entre cometes, perquè la paraula «humà» l’hem definit nosaltres per a nosaltres mateixos, però bé, a mi m’agrada parlar d’humans, fins i tot amb de fa tres milions d’anys, perquè queda molt bé. Bé, doncs aquells humans de fa tres milions d’anys van ser els primers que van transformar la primera matèria. Fer eines suposa transformar. Mira, els ximpanzés i altres primats són capaços d’utilitzar eines per a una sèrie de qüestions. Per exemple, colpejar un fruit sec, una nou, per obrir-la la colpegen. Això és un acte que és molt habitual a molts primats. Però nosaltres arribem a un punt més, que va ser colpejar la pedra per obtenir una propietat d’aquesta pedra. Per exemple, tallar. En aquella època, molt probablement, ja estàvem consumint més carn que abans perquè havíem sortit dels boscos, el clima havia canviat, els boscos havien anat desapareixent d’Àfrica… La major part d’Àfrica havia quedat formada per sabanes i ja estava el desert del Sahara creixent i, per tant, la dieta s’havia de canviar. S’havia de canviar i els animals en formaven part. Aleshores, una pedra podia tallar la carn i amb aquesta propietat es feien moltes coses. Una altra qüestió, per exemple, era partir un os: colpejar un os amb una pedra que tingués un tall era també molt important perquè es podia obtenir la medul·la, i la medul·la té una gran quantitat de calories.

Bé, doncs els humans, fa tres milions d’anys, van ser capaços de transformar la matèria primera i allà apareix la cultura. La cultura ara s’entén gairebé com, bé, les belles arts, és a dir, s’identifica amb les belles arts: el cinema, el teatre, la literatura, la pintura… Tot això sembla que és la cultura, però, tanmateix, la cultura és tot. És tot: els nostres vestits d’home i de dona, la mateixa televisió… Qualsevol cosa que tenim al nostre voltant forma part de la nostra cultura. Cultura, si vols anomenar-la «cultura material». Hi ha una cultura més etèria, que no és material, i una altra cultura que és material. Bé, doncs la cultura forma part d’aquesta adaptació tan important que ha fet que siguem allò que som, per bé o per mal. Ens podem comunicar avui dia, per exemple, amb un telèfon mòbil, podem parlar amb els nostres éssers estimats, amb els nostres amics, a la distància, podem fer una trucada telefònica i podem veure l’altra persona, no? Això és tecnologia. Això és cultura també i té un valor extraordinari per a la nostra adaptació, en aquest cas social. Però també hi ha problemes amb la tecnologia, per exemple l’armament. Ara que estem vivint una guerra a Europa, doncs ens adonem que aquesta tecnologia, aquesta part de la cultura material també és dolenta, perquè ens estàvem fent mal els uns als altres. Així que, per tant, la cultura té un doble vessant, és una gran adaptació, però per bé, per una banda, i per mal, per altra. Però és importantíssim.

Ainhoa. Hola, José María. Des de fa uns quants anys ets acadèmic de la Reial Acadèmia Espanyola i jo volia saber què pot aportar un científic a una institució de lletres.

José Mª Bermúdez de Castro. Bé, aquesta va ser la pregunta que jo em vaig fer, que jo em vaig fer quan rebo una trucada d’una persona que conec des de fa molts anys. José Manuel Sánchez Ron, historiador de la ciència, em truca i em pregunta si vull pertànyer a l’Acadèmia. Jo no vaig entendre gaire bé la pregunta. Anava a l’autobús, gairebé anava caient, m’anava agafant a la barra i li vaig dir: «Bé, parlem quan arribem a casa, m’expliques una mica la teva proposta». Bé, vaig sentir la proposta amb molta atenció i, la veritat, no entenia res, perquè jo deia: «Bé, veurem, la Reial Acadèmia Espanyola, les persones que formen part de la Reial Acadèmia Espanyola són escriptors, filòlegs, persones del món del cinema, del teatre…». Bé, no sabia, per exemple, que hi havia un metge. En José Manuel Sánchez Ron és historiador de la ciència. Vaig dir: «Bé, perquè alguna raó tindrà per trucar-me». I jo li vaig dir que sí. Escolta, em va semblar una aventura interessant. Vaig dir: «Doncs vinga, anem-hi». I, bé, al final, va sortir la cosa endavant i llavors vaig entrar a la Reial Acadèmia Espanyola, i només així ha estat com he pogut entendre que a la Reial Acadèmia fan falta científics. Per quina raó? Doncs mira, al Diccionari de la Llengua Espanyola hi ha moltíssimes paraules, un percentatge altíssim de paraules que tenen relació amb la ciència, amb el món de la tècnica i de la ciència. Jo estic en una comissió que es diu Comissió Científica i Tècnica, i, és clar, quan m’han plantejat les preguntes i m’han dit: «Bé, ara aquestes paraules estan bé, estan malament?». He comprovat que moltíssimes de les paraules que m’estan posant davant relacionades, per exemple, amb l’antropologia, la paleontologia, etcètera, es van publicar al segle XIX, fins i tot al segle XVIII, de manera que, pots imaginar que cap científic acudirà al Diccionari de la Llengua Espanyola per saber una paraula de ciència, perquè, és clar, tot està desfasat completament.

Aleshores jo ara mateix estic treballant una barbaritat intentant posar una mica d’ordre en tota aquesta quantitat de paraules que es van definir al segle XVII, XVIII, XIX o fins i tot també al segle XX. Cal canviar-les. S’han de canviar perquè no estan bé. La ciència avança molt de pressa, es coneixen moltes coses que abans no es coneixien i, per tant, cal treballar, i jo ho estic fent i prou. D’altra banda, també és important saber que quan escrivim sobre ciència ho estem fent amb paraules. Aleshores, és clar, hi ha una relació molt important entre les paraules i la ciència. Jo, per exemple, quan escric sobre ciència, he d’utilitzar la meva llengua i, si la utilitzo, l’he d’utilitzar bé perquè se m’entengui. Si no, no se m’entendrà. Jo he hagut d’escriure en espanyol a molts llibres de divulgació perquè a mi m’agrada la divulgació. Aleshores, ho he de fer i ho he de fer bé. Em poden corregir les editorials, però ho intento fer tan bé com sigui possible perquè s’entengui. I això no és tan senzill i, per descomptat, ara mateix és molt important. Jo també estic aprenent ara. És un moment molt bo també per aprendre una mica més de coses que ja havia oblidat. Una mica de gramàtica, per exemple.

La gramàtica jo la vaig estudiar quan era escolar, perquè lògicament vaig haver d’aprendre gramàtica. Hi ha coses que es van oblidant amb el pas del temps i, sobretot, si t’especialitzes, es van oblidant. És un bon moment per recordar certes coses. Per utilitzar bé les comes, els punts, les titlles… Hi ha moltes coses que es poden aprendre i jo crec que és molt important que hi hagi una interrelació importantíssima entre ciències i lletres. Això sempre ho defensaré. És una dicotomia que, al meu entendre, no està bé. Jo crec que aquesta frontera s’hauria de desfer d’alguna manera. El que passa és que hi ha molta especialització actualment. Hi ha tantes possibilitats universitàries per especialitzar-se, que, finalment, acabem oblidant-nos que existeix la gramàtica, que existeix el llatí, per exemple, o qualsevol altra cosa que, bé, «això és per a les lletres, això és per a la gent de lletres». Hem fet una frontera, una frontera que per mi no hi hauria de ser. És una pena. No tenim temps a la vida per aprendre tantes coses i, bé, és així. Però bé, no sé si et queda clar que a la Reial Acadèmia Espanyola hi ha d’haver, no un científic o dos, n’hi ha d’haver més. I ara mateix, és clar, hi ha un metge, hi ha una persona de la història de la ciència i hi soc jo i no n’hi ha més. I abans que jo hi va haver una persona, la Margarita Salas, bioquímica, que també et plantejava: «Bé, què fa aquesta persona aquí a la Reial Acadèmia Espanyola?». Doncs segurament va fer una feina també molt important.

Patricia. Hola, José María. Em dic Patricia i volia preguntar-te: tu, com a investigador, com a divulgador de la ciència, a través dels teus llibres, dels teus articles, com a director d’institucions, quina importància dones a acostar la ciència a la societat?

José Mª Bermúdez de Castro. Gràcies. És una pregunta interessantíssima. Mira, aquesta pregunta ens la vam plantejar ni més ni menys que el 1991, quan els meus companys Eudald Carbonell, Juan Luis Arsuaga i jo mateix vam accedir a la codirecció del Projecte Atapuerca. Ens adonàvem que molta gent no coneixia l’evolució humana, la prehistòria. Eren especialitats que no es coneixien bé al país i, sobretot, al nostre entorn. Jo recordo això, que ens preguntaven: «Bé, és que aquests nois i noies que venen aquí amb pantalons curts, amb barrets i altres coses per al sol i tal, amb aquest aspecte tan rar i tan estrany, segur que el que busquen és or». Així de clar. I, és clar, nosaltres dèiem: «No, no, nosaltres som científics». «Com científics?». La gent del voltant, dels pobles del voltant, no entenia absolutament res del que fèiem. I va ser quan vam començar amb un projecte de divulgació per donar a conèixer a la gent dels voltants i de la ciutat de Burgos què fèiem allà. Perquè érem personatges molt rars, molt estranys per a ells. Aleshores, no érem agricultors, no érem ramaders, no érem res del que coneixien ells. Els vam explicar el que estàvem fent i anàvem als pobles, de poble a poble, explicant. Parlàvem amb els alcaldes de les petites localitats i vam començar una tasca de divulgació. Així com va ser com va començar tot.

Després vam fer jornades de portes obertes perquè les persones que hi havia als voltants, Burgos i altres poblets que hi havia al voltant, poguessin visitar-nos, poguessin conèixer el que fèiem. Així va arribar el tercer any de portes obertes que ens va superar perquè van arribar 3.000 persones i el nostre equip, que ho fèiem tot nosaltres, vam ser incapaços de fer-ho, d’aconseguir que aquella jornada arribés a bon port, perquè al final era un caos. Era terrible. Els cotxes no hi cabien. Bé, era molt complicat. Aleshores, bé, doncs el que vam començar és a escriure articles, a fer entrevistes, i, a poc a poc, ens vam animar ja amb les publicacions una mica més serioses, ja en llibres, i, al final, hem fet un programa de divulgació del coneixement perquè entenem que és molt important que la societat conegui el que fem les persones que ens dediquem a la ciència. Nosaltres creem, cada especialitat, una sèrie de paraules que no són al Diccionari de la Llengua Espanyola, per descomptat, que no s’entenen, són paraules tècniques. És com una mena de codi. Tenim paraules estranyes, complicades, amb les quals sí que ens entenem perfectament entre nosaltres. Però, és clar, tot això no ho podem dir a la gent, perquè cadascú té la seva pròpia professió. Per tant, el que cal fer és una traducció de la nostra llengua, el nostre llenguatge científic, a un llenguatge assequible per a tothom, perquè tothom pugui comprendre què és el que fem.

I això ho considerem gairebé una obligació, perquè qui està pagant la investigació a Espanya? Doncs l’estem pagant entre tots els nostres impostos. Doncs de la mateixa manera, per exemple, que podem gaudir d’utilitzar un transport públic que està pagat amb els diners de tots els contribuents, la ciència també la paguen els contribuents i, per tant, nosaltres pensem que tothom ha de tenir aquesta informació perquè tothom ho comprengui, ho entengui i, quan faci una visita, en surti amb un benefici, un benefici, en aquest cas, espiritual, si vols. Perquè, és clar, naturalment, després hi ha la tecnologia, hi ha les aplicacions tecnològiques. Quan veiem una aplicació tecnològica pensem que és una cosa, no ho sé, que algú ho ha inventat i altres coses. No, darrere d’aquesta tecnologia hi ha hagut molts científics que han estat moltes hores darrere del seu escriptori, del seu ordinador, dels seus llibres, etcètera, per aconseguir que es faci una aplicació tecnològica. Bé, en aquest cas, nosaltres no tenim grans aplicacions a la ciència. No podem fer o construir un aparell que serveixi per a alguna cosa, però sí que podem donar a entendre el que hem après sobre l’evolució humana.

La primera pregunta que m’ha fet és molt interessant: què he après jo sobre l’evolució humana. Doncs, entre altres coses, a saber qui soc, a saber què o qui som, qui és la nostra espècie i a baixar-nos una mica d’aquest pedestal on som, en què diem som l’espècie predominant del planeta o som éssers extraordinaris que no tenim res a veure amb altres espècies. No és veritat, no és veritat. Som una espècie més del gran ecosistema del planeta i hem d’entendre que aquest és el nostre paper. Som minúsculs al gran univers. Som pràcticament gairebé res. I el que hem de fer és intentar fer-ho tan bé com sigui possible, en primer lloc, per poder sobreviure com a espècie. Això no és cap ximpleria. Poder deixar els nostres nets, besnets, etcètera, un món millor que el que estem vivint nosaltres. Tot això ho podem fer gràcies a l’estudi dels nostres orígens. I tot això ho hem d’explicar a la gent. Si no ho expliquem, aleshores, no haurem fet res. Ens haurem dedicat només a passar la vida explicant-nos entre nosaltres mateixos, entre els nostres col·legues, coses interessants o no tan interessants. Dir-li: «Escolta, mira, és que jo m’he trobat un fòssil que té cinc dents, que té aquesta morfologia». «Ah, que interessant!». Mira, això no és interessant més que per a mi i per a cinc o sis persones. Això no té més interès. Però jo el que vull explicar són altres coses, altres coses molt més importants, que al final és filosofia de la vida.

Què he après jo? Després de 40 anys investigant, he arribat a moltes conclusions vitals per a mi que vull transmetre, que vull que tothom comprengui. I ho faig tan bé com puc perquè tothom també se’n beneficiï. Vam aconseguir, després de molts intents, intents que van començar amb el nostre mestre Emiliano, el meu mentor Emiliano Aguirre, però vam aconseguir fer, finalment, un gran Museu de l’Evolució Humana a la ciutat de Burgos, que jo crec que tothom hauria de visitar. O seria interessant, si algú va per la ciutat, que s’acostés a aquest museu. Nosaltres vam pensar que podíem fer una cosa petiteta, si més no alguna cosa per donar a conèixer els nostres coneixements. I, finalment, s’ha fet un museu enorme, un gran museu, un gran pavelló, on s’explica l’evolució humana i on hi ha una cosa molt important i és l’exposició d’originals, de fòssils humans i d’indústria lítica original, cosa que no es fa a cap altre museu del món. Els fòssils originals normalment no s’exhibeixen perquè són molt pocs els que hi ha. Bé, és com en una pinacoteca, si un hi entra, vol veure «Les menines» originals. Bé, doncs aquí passa el mateix. Hi ha originals d’aquests fòssils humans. Hi ha, per exemple, el crani d’en Miguelón. És un dels cranis que va aparèixer el 1993, com explicava abans. I també hi ha els fòssils d’«Homo antecessor», de l’espècie «Homo antecessor». Els més importants hi són exposats i són originals. Jo crec que això és molt important i, si algú té l’oportunitat de visitar la ciutat de Burgos, recomano vivament que s’acostin al Museu de l’Evolució Humana, on ho podran veure. Hi ha altres llocs, al Museu de Burgos també hi ha coses molt interessants sobre la història recent del nostre país, però parlant de prehistòria, sens dubte, el Museu de l’Evolució Humana de Burgos.

Carlota. Hola, em dic Carlota i m’agradaria saber quina és per a tu l’etapa més apassionant de la història de l’ésser humà.

José Mª Bermúdez de Castro. Bé, és una pregunta molt interessant i jo crec que totes les etapes de l’evolució humana han estat realment interessants, totes, absolutament totes, perquè, bé, cada població humana que ha viscut al planeta ha tingut els seus problemes, ha tingut dificultats, han hagut d’adaptar-se, algunes han anat desapareixent, lògicament, amb el pas del temps. Ara només quedem nosaltres, per cert. L’única espècie que queda del nostre grup evolutiu som nosaltres. Jo et diria, per dir-te un moment molt important de la nostra evolució, ha estat l’aparició del que jo anomeno la modernitat, l’evolució de la modernitat. Hi ha hagut una espècie del gènere «Homo» que ha tingut moltíssim èxit evolutiu i que molts científics consideren que ha viscut per tot Àfrica i Euràsia durant moltíssim temps. És l’espècie «Homo erectus». L’espècie «Homo erectus», alguns no hi estan d’acord, alguns científics no hi estan d’acord, no hi estem d’acord, la dividim en dues espècies, si més no, però aquesta espècie és la que ha tingut un grandíssim èxit evolutiu, almenys durant més d’un milió d’anys. Una barbaritat. Pràcticament va començar fa dos milions d’anys i acaba la seva vida com a espècie fa uns, no ho sé, 100.000 anys o menys. Per tant, són dos milions d’anys d’evolució d’aquesta espècie, una espècie amb un gran èxit al planeta.

Bé, doncs en un moment determinat i en un lloc que m’agrada identificar amb la zona d’unió entre el continent africà i el continent eurasiàtic. Naturalment, ells no sabien res de geografia i, per tant, on eren no en tenien ni idea, no tenien mapes ni tenien plans per saber on eren. Però és una zona molt interessant, perquè és la confluència entre les poblacions africanes, que poden anar sortint o fins i tot entrant, i les poblacions que viuen a Euràsia. I aquesta confluència és important tant des del punt de vista cultural, perquè les cultures que s’uneixen o conflueixen enriqueixen molt més la cultura com des del punt de vista biològic. El fet del mestissatge, per exemple, enriqueix molt la variabilitat biològica genètica d’una població. I, en aquest moment, quan això passa, i en una època que jo considero que va ser fa aproximadament un milió d’anys, es produeix una escissió d’una població d’«Homo erectus» cap a una població que va cap a la modernitat, cap a nosaltres, per dir-ho d’alguna manera. D’aquesta espècie que no coneixem, que, bé, se n’han trobat fòssils, però encara no se n’ha identificat, que molts l’anomenen l’espècie X, per dir-ho d’alguna manera, ja que sorgeixen l’«Homo antecessor», l’espècie que trobem a la Serra d’Atapuerca, sorgeixen els neandertals, sorgeixen els denisovans, un grup que s’ha descobert fa poc gràcies a la genètica, però que encara no s’ha identificat com a espècie, i vam sorgir nosaltres.

Això és una espècie com de grup modern que tira endavant i que n’hem sortit nosaltres. Així que em sembla un moment apassionant de l’evolució humana per estudiar-la. És l’última cosa que he estudiat jo. Pràcticament, quan hagi acabat els meus estudis d’evolució humana, ja em retiraré, ja que és el que he deixat pendent com a hipòtesi de treball per a les generacions que vinguin a continuació. He escrit diversos treballs sobre això, he proposat aquesta hipòtesi i allà ha quedat, en el moment del sorgiment de la humanitat moderna. Aquí hi ha quedat. Aquí ha quedat, en espera que vinguin altres científics i que comprovin si m’he equivocat o no m’he equivocat. Hi insisteixo, fa un milió d’anys, una zona de transició o una zona comuna entre el continent africà, l’est d’Àfrica, per exemple, i la part més oriental del continent eurasiàtic, el que anomenem el Pròxim Orient, perquè en facis una idea. Que, per cert, el Pròxim Orient és un lloc molt important des de sempre, per exemple, per a les cultures actuals. Nosaltres, els habitants actuals que vivim aquí a la península Ibèrica, procedim d’una població neolítica vinguda des de Pròxim Orient. En som hereus. No cal res més que mirar-nos al mirall i veure que tenim molta proximitat amb persones que viuen al Líban, a Israel, a Palestina, etcètera. Ens assemblem prou, no?

Bé, perquè et facis una idea de la importància que té aquest lloc i que, al meu entendre, l’ha tingut des de sempre, des que el gènere «Homo» surt d’Àfrica a Euràsia. És un lloc extraordinari. Extraordinari i, a més, per una raó molt important. Tu saps que hi ha hagut glaciacions al planeta des de fa força milers d’anys i aquestes glaciacions han afectat molt l’hemisferi nord, tant que, per exemple, els neandertals es van extingir precisament per això, precisament per aquest canvi climàtic tan important que van ser les glaciacions. Quan hi havia una glaciació, tota aquesta zona del Pròxim Orient es convertia en un veritable verger. Perquè et facis una idea, el desert del Sàhara, que avui dia el veiem tan sec i que es correspon amb el desert d’Aràbia Saudita, on ara se celebra el Dakar, per exemple, que veiem les dunes, bé, doncs en certs moments de la nostra història geològica, fa potser 50.000 anys o 100.000 anys, ha estat completament verda, i això se sap, per exemple, fent sondejos geològics i es veu que allà, per exemple, en certs moments del plistocè, una època geològica on hem viscut nosaltres, apareixen rinoceronts, apareixen hipopòtams… Un hipopòtam no pot viure si no té aigua, no? Així, doncs, és una zona que es pot justificar, per descomptat, com el lloc perfecte per a l’aparició d’una cosa tan important com aquesta humanitat moderna de la qual nosaltres som hereus.

Anna. Hola, José María. A mi m’agradaria saber com ha estat l’evolució del cervell i la ment humana al llarg dels milions d’anys. És molt diferent el cervell actual del dels nostres antecessors?

José Mª Bermúdez de Castro. Doncs mira, el cervell humà ha canviat, ha canviat força des que va començar la filogènia humana, fa uns set milions d’anys. El cervell del primer ancestre que tenim era un cervell petit, adaptat a un humà que podia fer un metre d’estatura, aproximadament, perquè et facis una idea. Era un cervell d’uns 350 centímetres cúbics, menys de la tercera part del que té actualment i probablement molt menys complex. Per descomptat, els cervells no fossilitzen, són parts toves, són òrgans tous i, per tant, desapareixen. L’única cosa que podem fer és reconstruir la forma que tenia aquest cervell, gràcies al fet que, si es conserva el crani, es pot fer un motlle. Abans es feien d’escaiola i després es van fer de matèries plàstiques i altres materials diferents i molt més moderns. Ara es fan de manera digital. Ara agafes un crani, el poses dins d’una… li fas una tomografia i, aleshores, obtens una imatge tridimensional de la forma del cervell.

Amb això es pot veure la forma, però, és clar, lògicament, no podem saber res del funcionament del cervell. Però sí que podem saber alguna cosa sobre el cervell gràcies al registre arqueològic, als elements culturals materials que ens han deixat els nostres ancestres i, així, podem saber la complexitat que podien arribar a desenvolupar. Bé, actualment el nostre cervell de mitjana són uns 1.400 centímetres cúbics i, per descomptat, tenim molta més complexitat que la que tenien els nostres ancestres. Aquesta ha estat l’evolució cap a una mida més gran i cap a una major complexitat. Per exemple, mireu, si comparem, per exemple, el cervell d’un ximpanzé, sabem que la formació completa d’aquest cervell, que s’obté gràcies al fet que els cilindreixos, que són les fibres llargues de les neurones, es van protegint per una substància, que es diu la «mielina», que fa que no només quedi protegit aquest cilindreix, aquest eix llarg de les neurones que connecta unes amb les altres, sinó que, a més, fan que la velocitat de transmissió de la informació sigui cent vegades més gran que si no tens aquesta substància. Bé, doncs mira, els ximpanzés cap als 15 anys ja han acabat aquest procés de mielinització, de formació de mielina, de tot el sistema nerviós. Nosaltres triguem uns 15 anys més, de manera que el cervell humà, el teu cervell o el meu, estan perfectament ja preparats per a tot cap als 30 anys. Tu fixa’t el que triguem a desenvolupar-nos.

Si als 18 anys, somàticament, ja som pràcticament adults, però, el nostre cervell no arriba al seu màxim potencial cap al final de la tercera dècada de la vida, cap als 30 anys aproximadament. Per tant, el que podem inferir és: més gran, més complexitat. Aquesta és jo crec que la gran diferència que hi ha entre els nostres ancestres que ha anat millorant amb el pas del temps. Ara bé, si em preguntes, per exemple, quina diferència hi podia haver entre un primer representant de la nostra espècie «Homo sapiens» fa uns 200.000 anys a l’Àfrica, jo et diria que les diferències podien ser mínimes. Potser alguna mutació, alguna mutació, alguna petita mutació, que va fer que fóssim capaços de fer servir el pensament simbòlic d’una manera molt més complexa, molt millor, no? Si em preguntes, per exemple, ens podem endur una persona d’aquesta època, de fa 200.000 anys a l’època actual? Fem que neixi en una família acomodada que permeti que aquesta persona, aquest fill que tindran, pugui anar a la universitat. Jo et diria que sí, que aquesta persona de fa 200.000 anys segurament podria anar a la universitat si rep els ensenyaments normals que podem rebre nosaltres actualment. Vull dir que aquest cervell ja estava preparat. Quan l’Homo sapiens, quan la nostra espècie, apareix al planeta, ja tenim un cervell que és pràcticament com l’actual excepte petits detalls, petits matisos. Molt petits. Realment molt petits.

Lucía. Hola, José María. Hola, em dic Lucía i m’agradaria preguntar-te si creus que l’evolució humana ha arribat al final i també sobre què penses sobre la situació actual de l’ésser humà.

José Mª Bermúdez de Castro. Mira, l’evolució continua actualment, és clar, no s’ha aturat. Jo crec que ens pensem sempre que l’evolució s’ha acabat perquè sempre ens veiem igual, però és una qüestió simplement del fet que, és clar, tenim una visió de la vida, doncs molt curta. Vivim només cent anys i, aleshores, en cent anys pràcticament no hi ha canvis. Hi ha canvis culturals, però no hi ha canvis biològics, i et fa aquesta falsa impressió que la nostra evolució s’ha acabat. Abans comentava que, si portéssim una persona de fa uns 200.000 anys a l’actualitat i li donéssim una educació adequada, doncs molt probablement aquesta persona podria arribar a ser una persona universitària. Vol dir que l’evolució biològica és molt lenta, és molt lenta, i aquesta lentitud ens fa la falsa impressió que no canviem. Però no és veritat. Continuem canviant, continuarem canviant. Si poguéssim continuar canviant durant un milió d’anys, voldria dir que la nostra espècie podria sobreviure un milió d’anys, cosa que seria una notícia fantàstica.

La pregunta, la qüestió és, bé, sobreviurem un milió d’anys? Aquest és un problema que hi ha vegades que m’aixeco al matí i soc optimista i altres vegades que m’aixeco al matí i no ho soc tant, perquè veig que, realment, el que deia abans, la cultura, la cultura que va començar fa tres milions d’anys com la nostra gran adaptació, d’alguna manera no l’estem utilitzant com hauríem de fer, però no ho fem amb mala intenció en absolut. El nostre model actual de vida és el que hi ha. Ho hem creat així, sense cap mena de mala intenció en absolut. Pensem sempre que fem el millor per a nosaltres, no? Però, realment, moltes vegades ens adonem que potser ens hem equivocat. No sé, per exemple, viure en una gran ciutat, no sé, Pequín, 25 milions d’habitants, potser no és el millor. No ho sé, potser és molt millor tenir la població distribuïda per tot el territori. Aquesta Espanya buidada de què tant es parla, no? Aleshores, mira, el problema fonamental és que l’evolució biològica va molt a poc a poc i, tanmateix, l’evolució cultural va molt de pressa. Jo sempre dic que som primats amb armes de destrucció massiva, fent servir aquest terme que es va utilitzar fa alguns anys durant la famosa guerra de l’Iraq. I és cert, és cert, encara som primats, pertanyem al grup dels primats, tenim una biologia que és complexa, tenim un cervell molt complex, però ens assemblem, també ho he comentat molt, als ximpanzés en les nostres accions, al nostre comportament. Insisteixo, la jerarquia, el territori, bé, doncs molts altres comportaments que són molt similars entre ells i nosaltres.

Aleshores, és clar, a mi em fa una mica de por que aquest avenç de la cultura se’ns en vagi de les mans. I ja no m’estic referint només a bombes atòmiques, que hi són, les tenim aquí i en qualsevol moment pot sorgir una guerra atòmica i ja s’ha acabat. Aleshores ja sí que ja no quedaria res de nosaltres, no? Però eliminant aquest perill tan real que existeix, jo em pregunto sobre el que estem fent al planeta. Aquest canvi climàtic que hem forçat sense voler, perquè, insisteixo, no fem les coses volent. Ningú vol que hi hagi un canvi climàtic al planeta i que desapareguin moltes espècies i que, de sobte, tinguem aquí a la península Ibèrica sequeres i grans inundacions. Naturalment, ningú vol això, no? El que passa és que el nostre estil de vida és d’una manera i no el podem canviar d’un dia per l’altre. És pràcticament impossible. I jo m’he desplaçat des d’una altra ciutat a aquesta ciutat i he hagut de fer servir un transport públic que, òbviament, ha contaminat. O sigui, jo també formo part d’aquesta manera de vida, d’aquest model, que contamina. No ho sé, m’agradaria que les generacions que veniu ara, que arribeu ara, tingueu consciència de tot això i que poseu remei o el millor remei que pugueu, sabent que això és molt complicat, que és molt complicat.

I m’agradaria, no ho sé, que hi hagués persones molt brillants i intel·ligents que ens donessin alguna solució. No sé si serien capaços, però l’única manera de fer-ho és que aquestes persones poguessin unir els esforços mentals per donar solucions. Algú que pensi, grups de persones que pensin, què s’ha de fer en el futur per aconseguir que la humanitat pugui tenir una durada molt més gran del que tots pensem que realment pot tenir. Si podem aconseguir un milió d’anys de vida, seria fantàstic per a la nostra espècie. Mira, les espècies terrestres que es coneixen en general a paleontologia tenen una durada mitjana d’un milió d’anys. I ja està molt bé. Està molt bé. Abans jo parlava de l’espècie «Homo erectus», dos milions d’anys. Un gran èxit. Gran èxit. Si nosaltres aconseguim viure un milió d’anys, serà fantàstic. I, a més, tenim un gran avantatge, que el que també és la cultura. Abans deia la cultura té una part bona i una part dolenta. Utilitzem la part bona per aconseguir que la nostra espècie tingui un futur. Dins, imagina’t, un milió d’anys, si la nostra espècie continua, segurament el nostre aspecte no serà gaire diferent del que tenim actualment. A mi sempre m’han preguntat… Mira, és una cosa molt divertida. M’han preguntat, em deien fa alguns anys: «Bé, és clar, d’aquí a un temps tindrem un crani, un cap així de gran, amb un cervell enorme, oi?».

Però tu fixa’t una cosa. Tu saps què consumeix el cervell humà biològicament? Una barbaritat. Consumeix aproximadament el 25% de tota l’energia que fem servir en repòs. És a dir, quan estem dormint, el nostre cos consumeix. El 25% del que consumeix el nostre cos en repòs mentre estem dormint se l’emporta el cervell. T’imagines un cervell que tingui potser tres vegades més de volum? S’enduria una quantitat d’energia que no podríem aconseguir. Si ara ens costa, que som vuit mil milions de persones al planeta, necessitem una gran quantitat d’energia, imagina’t si fóssim tots amb un cap així de gran. I després hi ha una altra raó molt important: és que no podríem néixer, perquè, mira, som bípedes i ara mateix el naixement és un procés molt complex. Això ho saben totes les mares que han tingut nadons i saben que el part, tret d’excepcions, és molt complex, molt complicat, perquè el fetus, quan sortirà de la mare, ja té un cervell que és pràcticament igual que el d’un ximpanzé i, per tant, costa molta feina que surti, i després, a sobre, les espatlles. És un problema, no? És un part amb rotació, és un part molt complicat. Aleshores, tu imagina’t un nadó que tingués un cervell de mil centímetres cúbics. És que no en podria sortir. Així que tindrem un cervell molt semblant al que tenim actualment, segurament més complex, amb més complexitat, i el nostre aspecte físic, probablement, no seria gaire diferent. Així que, biològicament, jo crec, penso, que no canviarem gaire, però tecnològicament sí. Tant de bo d’aquí a un milió d’anys hi hagi persones que estiguin pel planeta i que continuïn vivint i que siguin molt felices. Tant de bo.

David. Hola, José María. Em dic David. I la meva pregunta és: si haguessis d’escollir dos científics que t’hagin marcat, qui serien i per què?

José Mª Bermúdez de Castro. Doncs mira, a mi m’han influït dues persones molt importants a la meva vida. La primera, el meu pare, perquè el meu pare era científic i, és clar, jo, quan vaig néixer, quan em vaig desenvolupar, quan vaig ser nen, doncs jo el que vivia era un ambient de ciència. Aleshores, el meu pare ens portava al seu centre de recerca. A mi em semblava molt avorrit el lloc. Naturalment, jo el que volia era jugar amb altres coses, però aquell ambient científic… La meva mare també havia estudiat Ciències Químiques i, per tant, l’ambient que hi havia a casa era de ciència. Per descomptat, va ser una influència importantíssima a la meva vida. I la segona persona que ha influït a la meva vida ha estat el meu mentor, l’Emiliano Aguirre, que va ser el primer director del Projecte Atapuerca. Es pot dir que l’Emiliano Aguirre em va adoptar, perquè el meu pare va morir relativament jove i, bé, doncs jo vaig començar a fer investigació quan el meu pare ja estava malalt i aquest home pràcticament em va adoptar. Li va semblar que era una persona que… Jo m’hi avenia molt, tenia molt bona relació i em va portar al món de la ciència, em va portar al món de l’evolució humana de la mà i gràcies a ell soc aquí. Et podria haver parlat d’altres científics de gran renom i altres que hi han pogut influir, però tots influeixen, tots influeixen: Stephen Hawkins, no ho sé, Jane Goodall… Tots ells, he llegit els seus llibres i, per tant, m’han influït d’alguna manera, no? Però, sentimentalment i emocionalment, t’ho dic: el meu pare i el meu mentor.

Bé, volia agrair-vos la vostra presència en aquest acte tan emotiu. Moltíssimes gràcies per les preguntes que m’heu fet, totes realment molt interessants, per escoltar-me i, bé, espero que continueu tan interessats en temes de l’evolució humana, la prehistòria i, potser, alguns dels que sou aquí, doncs potser algun dia pugueu ser professionals d’aquesta professió tan bonica que és l’estudi de l’evolució humana. Gràcies per assistir-hi i, bé, doncs encantat d’estar amb vosaltres. Gràcies.