“L’amor a la meva filla Paula em va ajudar a curar”

Isabel Allende. Bé, estic feliç de ser aquí amb vostès. Moltes gràcies per venir. Em dic Isabel Allende i em dedico a escriure. Fa 40 anys que escric i no he après res. Continuo cometent els mateixos errors d’abans, però m’encanta el que faig. He escrit crec que uns 30 llibres. Recordo només l’últim, el que acabo d’escriure. Tots els altres se m’han esborrat. Però la meva feina és una feina solitària, callada, privada, meravellosa… I, de sobte, el llibre es publica, surt al món i comencen a arribar-me els missatges dels lectors. Centenars, milers de missatges. Llavors, m’adono del poder immens que té la paraula escrita, que arriba a tanta gent. I gràcies a internet i al correu electrònic, m’arriben de tornada algunes impressions que els lectors tenen del que he escrit. I en general, veuen en el llibre el que jo mai vaig intentar posar. Són altres coses les que veuen, però, igualment, el fet que em llegeixin és meravellós. Bé, gràcies per llegir-me.

Rebeca. Hola, Isabel. Soc la Rebeca. En el teu últim llibre, parles d’una dona forta, lluitadora i escrius sobre l’amor, la guerra i del teu país d’origen, Xile. Què et va portar a triar aquests temes i a escriure aquesta novel·la?

Isabel Allende. La meva última novel·la es diu «El meu nom és Emília del Valle». L’origen, la llavor per a aquesta novel·la va ser la guerra civil que hi va haver a Xile el 1891. Per què m’interessava això, havent-hi tants altres fets històrics? Perquè té ressò, o diguem-ne, similituds amb el que va passar 80 anys més tard a Xile, el 1973. En les dues oportunitats, hi va haver un president progressista que va voler incorporar al poble i fer canvis fonamentals al país i es va trobar amb una oposició tancada dels conservadors. Aquesta oposició va acabar per incorporar l’exèrcit, les forces armades que es van dividir. L’exèrcit se’n va anar amb el president Balmaceda i la marina, amb l’oposició. Va venir una guerra civil sagnant, en la qual van morir més xilens en quatre mesos de batalla que en els quatre anys de la guerra contra el Perú i Bolívia. Uns 80 anys més tard, a Xile, hi va haver un president progressista, en Salvador Allende, que va voler també fer grans reformes. Es va trobar amb una oposició tancada dels conservadors i també van intervenir les forces armades. Però en aquest cas, no es van dividir i hi va haver un cop militar i vam tenir 17 anys de dictadura. En les dues ocasions, el president va preferir suïcidar-se abans que anar-se’n a l’exili. Llavors, a mi m’interessava explicar aquesta història. No podia ser el paral·lel amb el que passa després, perquè la narradora en primera persona és testimoni d’allò que passa el 1891 i ella no pot saber el que passarà 80 anys després. Però ho deixo en l’aire a veure si els lectors ho entenen.

Jorge. Hola, Isabel.

Isabel Allende. Hola.

Jorge. Un plaer conèixer-te.

Isabel Allende. Gràcies.

Jorge. Em dic Jorge Urdiales, del Perú. Bé, la meva pregunta anava una mica sobre la infantesa: Quina història o emoció recordes de la teva infantesa que ens vulguis explicar? O alguna anècdota, potser?

Isabel Allende. La meva mare es va casar molt jove contra la voluntat dels seus pares amb un senyor que era 12 anys més gran que ella, el meu pare, i se’n van anar al Perú perquè ell era diplomàtic, on vam néixer els meus dos germans i jo. I el meu pare va abandonar la família quan jo tenia menys de tres anys. La meva mare va tenir tres fills… Un darrere l’altre. Cada 11 mesos, tenia un nen. Llavors, la meva mare va tornar sola amb els nens a viure a la casa del meu avi i jo em vaig criar allà amb ell, que era una figura… Un patriarca, una figura autoritària. Després, es va morir la meva àvia i el meu avi es va vestir de negre, de cap a peus, durant vuit anys. Va pintar els mobles de la casa de negre. No hi havia flors, ni música, ni postres… Tot el que fos alegre no existia en aquella casa. I així va ser la meva infància i la imatge del meu avi, sent, com et dic, sever i autoritari, era una imatge que es feia estimar molt. Un home honorable, noble, decent, generós, que em va ensenyar les coses fonamentals que m’han servit en la vida: no queixar-me, no demanar res, aconseguir-ho, treballar… Si un té, ha de donar. Tant com rep, ha de donar. El més important de tot: l’honor. La paraula «obstinada» és paraula sagrada. Totes aquestes coses del meu avi m’han servit al llarg de la vida. I crec que es van quedar amb mi per sempre i que, en certa manera, em van acompanyar en els moments més difícils, però després van començar a pesar-me, perquè arriba un moment en la vida en què un ha de començar a demanar i a dir: «Ajudin-me». L’honor sempre serveix, però no ha de ser el primer. L’amor és molt més important. Aquestes coses les vaig anar aprenent al llarg del camí, però encara tinc el meu avi a dins, la veu d’ell a dins.

Hi ha una part del llibre, d’aquesta nova novel·la, que succeeix al sud de Xile. La protagonista se’n va a la guerra com qui va a una aventura. I es troba en el camp de batalla la sang, la violència, la mort, el dolor… I alguna cosa canvia en ella. Llavors, fa un pelegrinatge al sud de Xile a la recerca de la seva pròpia ànima. Aquesta descripció del paisatge de Xile: els volcans, els llacs, el bosc fred, el pas de la serralada… Tot això jo ho vaig viure quan tenia, més o menys, 10 anys. El meu avi tenia ovelles a la Patagònia argentina i un cop l’any, en l’època de l’esquilada, agafava el tren a Santiago i arribava fins al sud, fins on arribava la línia del tren. D’allà en endavant, en unes camionetes atrotinades i després s’havia de creuar la serralada en mula i a cavall. I a l’altre costat, esperaven uns gautxos argentins per portar-lo a la hisenda. I en una ocasió, jo el vaig acompanyar. I aquest paisatge del sud de Xile, aquest pas de la serralada, que el vaig fer una vegada amb el meu avi i l’he tornat a fer algunes vegades, però ja en temps moderns, no en mula, se’m va quedar per sempre als ossos i ha tornat en diversos dels meus llibres. No ho he d’investigar, ho tinc a dins: aquest viatge meravellós amb ell.

César. Hola, Isabel. Em dic César. Vaig créixer amb els teus llibres gràcies a la meva mare i és un gust ser aquí i conèixer-te.

Isabel Allende. Gràcies.

César. La meva pregunta és… Sé que el 8 de gener és quan comences sempre a escriure els teus llibres i m’agradaria saber a què es deu això i si tens algun ritual per iniciar tot el procés creatiu de les teves obres. Gràcies.

Isabel Allende. Mira, el 8 de gener de 1981, jo vivia a Caracas, perquè després del cop militar a Xile, me’n vaig anar a Caracas amb la meva família. La meva família es va reunir amb mi després i vam viure allà molts anys, però no podia tornar a Xile. I el 8 de gener, vam rebre una trucada que el meu avi s’estava morint a Xile i jo no podia anar a acomiadar-me d’ell. Llavors, vaig començar una carta que era com una carta espiritual per dir-li que jo recordava tot el que ell m’havia explicat: totes les anècdotes familiars, la història de la família… En el fons, jo crec que va ser un exercici de nostàlgia, de recuperar tot el que havia perdut a l’exili. Bé, el meu avi va morir, jo vaig continuar escrivint i, al cap d’un any, tenia cinc-centes i escaig pàgines al taulell de la cuina. Aquella va ser la meva primera novel·la, «La casa dels esperits», que va ser una novel·la molt afortunada perquè, tot just quan es va publicar a Europa, va ser un èxit immediat, la qual cosa mai passa amb un primer llibre, i es va traduir immediatament a diversos idiomes. Però jo vivia a Caracas i no sabia el que estava passant aquí. Llavors, vaig començar la meva segona novel·la el 8 de gener, una mica per càbala, per superstició, però també perquè jo treballava en un col·legi i eren vacances el vuit de gener. Llavors, eren uns dies lliures, era un bon moment per començar. Després, vaig començar la tercera novel·la i ara no m’atreveixo a canviar, perquè, imagina’t, si canvio la data, això serà un desastre. Però també hi ha un factor de disciplina.

Jo no tinc cap, ningú que em digui: «Asseu-te a escriure». Haig de disciplinar-me jo i tenir un dia per començar és boníssim, perquè em dona estructura. Jo sé que el 7 de gener jo haig de tenir-ho tot a punt: el meu calendari net, haig d’estar lliure, haig de tenir la meva habitació ordenada, la recerca feta… Això m’ajuda molt. Mai sé quan acabaré, però a vegades acabo el llibre, diguem, a l’octubre i ja tinc una idea per a un altre llibre. M’espero fins al 8 de gener, espero els mesos que falten, que em costa molt esperar, perquè estic com aquests cavalls que estan així, però espero fins al 8 de gener. Els meus editors es molesten perquè escric molt, perquè acaben de publicar un llibre i ja n’hi ha un altre a la porta del forn. Però jo visc així, no tinc més vida que l’escriptura, els gossos i el meu marit, el meu tercer marit, que no serà l’últim, dic jo. Mai se sap.

Rosa. Hola, Isabel. És un enorme plaer saludar-te. Em dic Rosa. Per mi, la teva primera novel·la, «La casa dels esperits», és una obra mestra, és un llibre ple de màgia i de família. M’agradaria saber, Isabel, quant creus que hi ha de tu en les seves pàgines?

Isabel Allende. Mira, jo crec que jo no soc a «La casa dels esperits», però hi és tota la meva família. Com et deia, la intenció va ser dir-li al meu avi que jo ho recordava tot, recordava cadascun d’aquests personatges. Mira, amb una família com la meva, no és necessari inventar res. Són tots llunàtics, meravellosos. Tenia una àvia fantàstica, que era clarivident, psíquica i meravellosa. Llavors, molts d’aquests personatges apareixen a «La casa dels esperits». La novel·la comença amb la Rosa. La Rosa era la primera xicota que va tenir el meu avi i poc abans de casar-se, dies abans de casar-se, ella va morir enverinada. No se sap què va passar, si va ser un remei o alguna cosa que ella va prendre. No se sap… Va ser molt misteriosa, aquesta mort. Molts anys més tard, el meu avi es va casar amb la germana petita de la família, que va ser la meva àvia, però la fotografia de la Rosa, la bella, estava en el piano. Era una fotografia en sépia d’una senyora una mica grassoneta, que no sé per què deien que era tan bonica i que era com una sirena. I jo m’imaginava que les sirenes tenien els cabells verds. Per això, a «La casa dels esperits», apareix la Rosa amb els cabells verds. Però molts dels personatges són els meus oncles, els meus besoncles, els parents de la meva àvia, la família materna… Eren tots deliciosos. I ells són allà, però jo no, jo soc la narradora, però no aparec en el llibre. I mira, en aquesta última novel·la, la gent que l’ha llegit em diu que la protagonista soc jo. Mira, per començar, és alta amb les cames llargues. Oblida-ho. I té 25 anys. L’única similitud és que ella no coneix el seu pare i té un padrastre meravellós, com em va tocar a mi. En el fons, el padrastre de l’Emília a la novel·la és un homenatge al meu padrastre, que va ser el meu millor amic, una persona formidable que mai em va jutjar i va estar incondicionalment al meu costat. I es va morir als meus braços, fa no gaire. Es va morir amb 103 anys.

Natalie. Hola, Isabel. Soc la Natalie, de Veneçuela, on vas viure i molts t’admirem. Gràcies per les teves històries. Isabel, el realisme màgic és un gran segell d’identitat en la literatura. Per tu, on resideix, en la quotidianitat, la màgia? On la trobes per traslladar-la al paper?

Isabel Allende. Mira, com et deia, vaig tenir una àvia màgica. Llavors, em vaig criar amb la idea que el món és molt misteriós, que no tenim una explicació per a tot el que succeeix. Les casualitats, els somnis profètics, les coincidències i tantes altres coses que succeeixen tots els dies que no podem explicar ni controlar. Fins i tot les emocions humanes, que a vegades ens porten a la guerra, ens porten a fer coses extraordinàries i són emocions invisibles que, en el fons, són màgiques també. Llavors, el realisme màgic, que apareix en la literatura llatinoamericana entre els anys 60 i 80 molt fort, no és un truc literari. Jo crec que és una manera d’entendre el món en què vivim, especialment a Amèrica Llatina, sobretot a Veneçuela, diria jo. Fixa’t que, a Veneçuela, jo col·leccionava retalls de premsa de les coses boges que passaven… Boges. Llavors, vaig escriure «Eva Luna» amb els retalls de premsa. Són anècdotes que sortien als diaris. Per exemple, que neix un nen amb dos caps: un cap africà i un blanc. I surt una foto, bé, per descomptat, trucada. Però s’ha de retallar això perquè és meravellós. Imagina’t el que pots fer amb això en una novel·la. Després, hi ha una inundació i, surant pel carrer inundat, va un taüt amb una senyora dormint a dins. Llavors, després s’esbrina que la senyora sempre dorm en el taüt perquè s’està preparant per a la mort. Llavors, aquestes coses meravelloses no les haig d’inventar. Són aquí i són molt maques. En la meva vida privada, jo accepto el misteri de tot el que passa, però no visc pendent d’esperits ni de fantasmes. Per exemple, sento que la meva filla Paula està sempre amb mi, però soc conscient que és un exercici de memòria i d’amor per ella. No és que el fantasma d’ella circuli per casa meva.

Vicky. Hola, Isabel. Soc la Vicky i volia comentar-te que el llibre que més m’ha commogut en la meva vida ha estat «Paula». Admiro com, en uns moments de tant dolor i tristesa, has aconseguit posar amor per fer una meravella, una obra meravellosa com «Paula».

Isabel Allende. La meva filla va estar en coma un any, en què vaig estar al seu costat durant un any, i va morir als meus braços també. I després que va morir… Ella va morir el 6 de desembre de 1992 i jo començo a escriure el 8 de gener, un mes després. Jo estava amb el cor partit, et pots imaginar, després del que havia passat. I la meva mare va venir des de Xile, estava amb mi i em va dir: «Què escriuràs el vuit de gener?». I vaig dir: «Res, mare. Sento que no puc fer res». I ella em va donar cent i escaig cartes que jo li havia enviat a ella des de Madrid, des de l’hospital a Madrid, i des de Califòrnia, quan jo em vaig emportar la Paula a Califòrnia. I em va dir: «Llegeix-les. Estan en ordre cronològic i veuràs el que va passar». I em van servir molt les cartes perquè per mi aquest any va ser una sola nit llarga i fosca. No podia distingir un dia d’un altre. Em va semblar que sempre era el mateix, excepte el viatge amb avió per portar la Paula en coma des de Madrid fins a San Francisco, amb un canvi d’avió a Washington. Això sí que ho recordava, però la resta no. I en llegir les cartes, ho vaig anar veient pas a pas i vaig comprendre que l’única sortida per a la meva filla era la mort. En llegir les cartes i en començar a escriure sobre això, va ser com una catarsi. Va ser un llibre escrit amb llàgrimes que em va ajudar a comprendre el que havia passat, a acceptar-ho i també a transformar la ràbia que sentia contra tot el que havia passat, transformar això en amor per la Paula i tractar de viure els anys que em queden com els hauria viscut ella. I la Paula era una persona extraordinàriament generosa, compassiva. Va passar tota la seva vida treballant com a voluntària, ajudant la gent més pobra, a dones en circumstàncies molt vulnerables… Llavors, vaig dir: «Bé, jo vull la resta de la meva vida fer alguna cosa de l’obra que ella hauria fet si hagués viscut». I d’aquí, va néixer la idea d’una fundació i la fundació prolonga en el temps la missió que ella s’havia proposat molt jove. Gràcies.

Miranda. Hola, Isabel. Molt de gust. Em dic Miranda. Junt amb la meva mare soc una gran fan teva i he vist que en les teves novel·les les dones tenen una força tremenda. Tu d’on treus inspiració per a aquestes dones? I també, en quines dones reals t’has inspirat i coneixes i has plasmat en els teus llibres?

Isabel Allende. Sempre em pregunten per les dones fortes en els meus llibres. La veritat és que no en conec cap que no ho sigui. De manera que estan a tot arreu, aquestes dones, no me les haig d’inventar. A través de la meva fundació, conec dones que han passat per tot, els ha passat de tot el pitjor, ho han perdut tot, fins i tot a vegades els fills, i, no obstant això, es posen dempeus i tiren endavant d’alguna manera i són capaces de continuar vivint amb generositat i, a vegades, amb alegria. I no només a través de la meva fundació, sinó en programes que nosaltres estem en contacte a l’Àfrica, al Nepal, a Sud-Amèrica, en molts llocs… No és que siguin dones que jo trio, sinó que es troben a tot arreu i elles inspiren els personatges dels meus llibres. I, a vegades, per la fundació, em cau la història com un regal, que no haig d’inventar res. L’única cosa que haig de fer és relacionar coses, construir-ho com una història. Un exemple és la meva novel·la «El vent coneix el meu nom». A través de la fundació, vaig conèixer una neneta cega, una nena cega d’El Salvador, que la van separar de la seva mare a la frontera amb Mèxic, la frontera dels Estats Units amb Mèxic. La mare es va perdre en la burocràcia, la van deportar, va passar de tot… I la nena cega, sense parlar l’idioma, sense saber on estava, sense tenir a ningú de la seva família ni del seu poble ni tan sols a prop, va començar a retrocedir en edat i a comportar-se cada vegada més jove, més jove… Va deixar de menjar, no volia parlar. És a dir, un cas, però dramàtic. Un cas com aquest no hi ha res a inventar, explicar-lo i ja està. Per què? Perquè quan veiem en les notícies que hi ha 120 milions de refugiats en el món i que la majoria són dones i nens, això no significa res: són números. Però quan coneixem un cas, sabem el nom, li hem vist la cara, coneixem la història, tot canvia. Perquè aquesta nena pot ser la meva filla, aquesta nena pot ser la meva neta. Llavors, la relació amb el problema canvia completament. I aquesta és la meva feina: trobar aquestes veus silenciades i posar-les a la pàgina.

María. Hola, Isabel. Molt de gust conèixer-te.

Isabel Allende. Gràcies.

María. Jo soc la María, de Mèxic, i volia preguntar-te sobre la memòria i l’oblit, que crec que formen una part molt important de la teva literatura. M’encantaria que ens expliquessis quin valor li dones als records i a com ens modelen.

Isabel Allende. Jo crec que la matèria primera per la ficció o per la literatura en general… Parlo per mi i crec que per gran part dels autors. La matèria primera és l’experiència, la memòria, la gent que un coneix, les coses que a un li importen… D’aquí surt l’impuls, la necessitat d’escriure sobre una cosa determinada. «La casa dels esperits» va ser escrita a l’exili. Jo no seria escriptora avui sense aquesta experiència d’haver-ho perdut tot i tractar de recordar-ho, de recuperar-ho a través de la paraula. Al llarg d’aquests 40 anys que he estat escrivint, molts cops torno a aquest lloc sagrat que és la infància: les memòries de la infància, la casa del meu avi, el paisatge i la naturalesa d’aquella època. Crec que això és el més fort que queda amb un i d’aquí ve tot l’impuls per escriure, per fer moltes coses en la vida. Però jo també he estat una eterna desplaçada. Sempre m’he estat movent d’un costat a un altre. Estic de visita a la Terra. Em sembla que soc estrangera a tot arreu. Llavors, per a una persona com jo, que no té testimonis de la seva vida, perquè vaig canviant, és molt important recordar. Ara, el problema és que m’he oblidat del 90 % del que m’ha passat i el 10 % que recordo no va passar així, però tinc les cartes que vaig intercanviar amb la meva mare durant tota una vida. Vam començar a escriure’ns cada dia quan jo tenia uns 16 anys i, des de 1987, vaig començar a ajuntar les meves cartes i les de la meva mare i a posar-les per any en ordre cronològic.

Tinc 24.000 cartes. A cada caixa, hi ha entre 600 i 800 cartes, perquè són les d’ella i les meves. Allà hi és tot, allà hi ha la memòria perduda, allà hi ha el 10 % que me l’imagino d’una altra manera… Hi és tot. I ara estic tractant d’escriure una memòria, que és molt més difícil que escriure ficció, perquè en la ficció jo puc mentir tot el que vulgui, jo soc una gran mentidera, però en la memòria has de tractar d’arribar a la veritat i això em costa molt més, sobretot la veritat d’un mateix. I allà hi és tot, a les cartes. Llavors, estic revisant aquesta correspondència amb la meva mare, vaig traient les caixes dels últims anys i vaig veient què va passar any per any. Ara, desgraciadament, la meva mare va morir molt velleta, però va morir el 2018. Des de llavors, no tinc a qui escriure-li i els dies van passant un darrere l’altre i es perden en l’oblit. Això no ho recordaré en absolut, demà m’hauré oblidat de tots vostès, ja ni sabré que van existir. Això és el terrible amb la memòria.

Isaac. Hola, Isabel.

Isabel Allende. Hola.

Isaac. Una de les teves armes més poderoses és l’amor, quin creus tu que és el secret per mantenir viva la flama de l’amor?

Isabel Allende. Escolta, et diré que depèn de l’edat, perquè, a la meva edat, ja no et queden hormones. Llavors, l’amor canvia molt. De jove, jo vaig fer moltes bogeries per amor, per passió… Entre altres, me’n vaig anar a viure als Estats Units, perquè vaig conèixer un gringo de pas i vaig dir: «Bé, passaré una setmana amb ell i me’l trauré del cap». Vaig viure 28 anys amb aquesta persona. Ara estic casada per tercera vegada amb un ancià, et pots imaginar, perquè té la meva edat, l’ancià. L’amor ha estat la força més poderosa en la meva vida, la cosa que m’ha mantingut dreta. Quan tota la resta es perd, hi ha l’amor de la meva mare, l’amor del meu padrastre, l’amor dels meus fills, pels gossos que he tingut i alguns marits, no tots, però alguns. És la força, jo crec, que mou el món. Vaig escriure una novel·la fa molts anys, la meva segona novel·la, «D’amor i d’ombra», i allà hi ha una frase de la qual m’he penedit sempre. Hi ha una frase en què un dels protagonistes diu: «La força més gran que existeix és la por. La por ho aconsegueix tot». Me n’he penedit perquè no és cert. La força més gran de totes és l’amor. Nosaltres no seríem aquí sense l’amor de la mare, que fa que l’espècie existeixi no només entre els humans.

Llavors, quan em diuen que s’ha d’anar amb compte amb l’amor en les novel·les per no caure en el sentimental… Bé, no m’importa caure en el sentimental, perquè crec que és poderosíssima la força de l’amor. Em vaig separar del meu marit, del segon marit, quan tenia 74 anys, i la gent em deia: «Però com, després d’haver invertit 28 anys en aquesta relació, et separes ja vella? Estaràs sola». Bé, millor estar sola que mal acompanyada, dic jo. Vaig passar un temps sola i, després, em va caure una altra persona en la vida que no l’estava esperant: un home que em va sentir per la ràdio i que va començar a escriure’m cada dia al matí i a la nit. Al cap de sis mesos, jo vaig anar a Nova York, que ell era de Nova York, i vaig dir: «Bé, coneguem aquest cavaller». Al cap de 24 hores, m’havia proposat matrimoni, jo li vaig dir: «No, matrimoni mai. O sigui, un altre marit? Ja en tinc dos. Cap enrere. No». Però em venia a visitar a Califòrnia… Al cap d’un temps va vendre casa seva, va regalar tot el que tenia i se’n va venir a viure a Califòrnia amb mi. Allà ens va enxampar la COVID i jo vivia en una casa petiteta amb un sol dormitori, només un llit, i dos gossos i calia fer-li espai al tercer marit. Ens ha anat bé. Fixa’t que vam sobreviure els dos anys de la COVID tancats a la casa i continuem junts. Així que l’amor és molt important a tota edat, però ara no hi ha passió com n’hi havia abans. O sigui, ara no faria una bogeria per passió, no sortiria disparada darrere de l’Antonio Banderas. No, ja no.

Mujer 1. Isabel, molt de gust, de veritat. També soc veneçolana i et puc dir que he partit de la meva terra vivint ja tota la vida i ara aquí. El que més m’agrada quan et llegeixo és l’humor que li poses i la ironia que fas servir en moltes ocasions per als teus llibres. Quina importància té per tu en la vida real l’humor?

Isabel Allende. Miri, jo crec que qualsevol dona necessita humor per sobreviure en el patriarcat, així que no soc jo sola. L’humor xilè és cruel, sarcàstic. Jo tenia una columna d’humor a Xile que era molt popular i quan vaig anar a Veneçuela, vaig tractar de fer el mateix a Veneçuela i no em va resultar. L’humor a Veneçuela és molt més gentil, molt més amable… El sarcasme s’entén com a ofensiu i mai vaig poder fer humor a Veneçuela, però allà vaig aprendre aquest altre humor, que és l’humor que es troba a tot arreu a la vida, en tot el que un fa. Les expressions veneçolanes són meravelloses, les coses que la gent diu… Veneçuela em va canviar la vida, perquè jo venia d’un país sobri, d’una família molt severa, catòlica, conservadora… I d’un país espantat perquè vivíem en la dictadura. Vaig arribar a Veneçuela, que en aquella època era el segon país més ric del món pel «boom» del petroli, i la gent alegre… Qualsevol disculpa era bona per fer una festa, per ballar, per beure… Un gaudi de la vida. Un anava a la platja: les dones més boniques del món, els homes amb uns tapavergonyes que no tapaven res. Era una altra vida… Del color, de l’alegria, de l’humor… Tot és lleuger. No hi havia necessitat de patir, com a Xile, que patir és de bon to. Estar alegre… Bé, vol dir que no estàs parant esment al que està passant.

Així que per a mi l’humor ha estat molt important en la vida. Ara com que visc als Estats Units, visc en anglès i moltes vegades l’humor no es pot traduir. En els meus llibres, jo veig que la més gran dificultat que té el traductor és la ironia i l’humor, perquè és molt local, és molt cultural, pertany a una certa part en un cert moment. De manera que és molt difícil traduir-lo. Però, com que jo estic casada amb un americà que no parla una paraula d’espanyol, intento traduir-li a l’anglès algunes coses que un diu, es molesta terriblement. Així que no funciona, desgraciadament. També intento traduir-li les coses d’amor que nosaltres diem, que en anglès sonen terriblement sospitoses. Per exemple, si jo li dic: «Llum dels meus ulls, light of my eyes». Se’m queda mirant com si hagués perdut el cap. S’ha d’anar amb compte amb la traducció.

Cristina. Hola, Isabel. Soc la Cristina i avui compleixo un somni compartit amb la meva mare, que va ser la que em va inculcar la passió dels llibres a través de la teva lectura, dels teus llibres, de la teva literatura… Així que moltes gràcies. La pregunta que et volia fer és… Els teus llibres saps que impacten sobre milions de lectors a tot el món i segurament han tocat el cor de molts com el meu. El que volia preguntar-te és si hi ha hagut alguna història d’algun lector que hagi impactat en el teu.

Isabel Allende. Tinc tantes històries que és difícil seleccionar-ne una, perquè m’arriben, com deia abans, milers de cartes, milers… Ara, abans que s’inventés el correu electrònic, les cartes m’arribaven en paper i s’anaven ajuntant calaixos de cartes. Una persona que ha estat fent un documental i que és aquí ara, que es diu River Finlay, va venir a la meva oficina i ella va voler veure material per a un documental que està fent. Van treure una carta de les de paper, que existien, de l’arxiu i va resultar ser una carta escrita fa 32 anys quan es va publicar el llibre «Paula». Una noia que estava estudiant Medicina, que es diu Erin Coleman, em va escriure dues pàgines dient que, com a estudiant de Medicina, ella aprenia a bregar amb malalties i que, en llegir el meu llibre, tot va canviar per a ella, perquè es va adonar que la seva professió és la gent, no la malaltia. Per cada pacient, hi ha una família, hi ha una esposa, hi ha una mare que pateix més que el pacient. Bé, una carta preciosa. La meva nora, que és d’origen sicilià, se li fica una cosa al cap i no la deixa anar, em va dir: «Per què no busquem l’Erin Coleman? Busquem-la». Havien passat 32 anys, segurament es va casar més d’una vegada, va canviar el nom… Què sé jo. Però la Lori, com que se li posa una cosa al cap i no la deixa anar, la va trobar i era una metgessa treballant a Alabama. Per descomptat amb un altre nom perquè feia servir el nom del marit, però la va trobar. Llavors, la persona que està fent el documental, la River, va enviar una càmera a Alabama i una altra aquí i ens vam connectar per Zoom i va ser la cosa més emocionant que es puguin imaginar. Això de veure el cercle de la paraula escrita, com una història que s’explica 32 anys abans dona una volta tremenda. L’Erin, avui dia, treballa amb la gent més vulnerable a l’estat més pobre dels Estats Units. Llavors, mira això que com a anècdota és increïble que et passi. Quan un viu tan llarg com he viscut jo, molts cercles es tanquen i un arriba a veure com la història que va començar d’alguna manera es desenvolupa i acaba. I aquesta part de ser vella és molt maca.

Pablo. Hola, Isabel. Jo voldria que ens parlessis de Xile, un país que tant has descrit en les teves novel·les. Què és Xile per tu?

Isabel Allende. Mira, per mi, Xile és un país inventat, perquè recordo el Xile que ja no és. Jo vivia a Xile quan era una noia i, en realitat, he viscut molt poc temps a Xile, però si tu em preguntes: «D’on ets?». Jo et diria: «Xilena». No sé per què. Perquè la veritat és que he passat gairebé tota la meva vida fora, però hi ha alguna cosa en aquest país, aquesta arrel que és l’arrel de la infància, que m’identifica. Et dic que és un país inventat perquè… Per descomptat, han passat moltíssims anys, dècades. Va acabar la dictadura, han vingut diverses democràcies, el país ha passat per molt i el món ha canviat també i jo he canviat. Llavors, jo tinc un país en el cor i quan vaig a Xile, no el trobo. A vegades, el trobo en el sud de Xile, a la província, però a la província més llunyana, entre la gent més retirada, més vulnerable, més humil… Allà trobo el Xile que jo recordo, que és un Xile modest, comunitari. Però el que sí que trobo sempre a Xile és l’accent de la meva pròpia llengua i l’humor, que, com jo deia, és molt particular l’humor xilè. Ja no em queda gairebé ningú allà, em queden tres o quatre persones que estimo molt, però els meus pares ja no hi són, la meva família es va escampar pel món després del cop militar i mai més ens hem ajuntat. L’única vegada que hi vaig estar amb els meus dos germans va ser quan va morir la meva mare. És l’única vegada, en moltíssims anys, que vam estar tots junts. Llavors, sento que Xile és el meu territori de la imaginació i de la literatura, però no sé si jo pertanyo allà ja. No ho sé…

Leticia. Hola, Isabel. Quina meravella tenir-te aquí amb nosaltres. A mi m’agradaria saber si poguessis definir el llegat que t’agradaria deixar, ja no només com a escriptora, sinó com a persona, com a ésser humà. Quin seria?

Isabel Allende. El llegat? Aquesta és una paraula masculina. Les dones no pensen en llegat. Els homes creuen que poden controlar la seva imatge, els seus diners i la seva família des de la tomba. Les dones som molt més realistes i sabem que res d’això existeix: et mors i s’ha acabat tot. Així que no em preocupa gens el conte del llegat. Com vull que em recordin? Jo espero que el meu fill em recordi, potser la meva nora, però res més. Ja el meu marit estarà mort llavors i els gossos també.

Mujer 2. Hola, Isabel. Com estàs? Jo volia preguntar-te… Quina diries que és la lliçó més important que t’ha ensenyat la vida fins ara?

Isabel Allende. Fixa’t que la lliçó més important me la va ensenyar la Paula: un només té el que dona, mentre més dones, més reps. Crec que la generositat és el que ens fa més feliços. Hi ha una tendència en la societat en què vivim per acumular, per tenir més… I et dic, a la meva edat, un comença a desprendre’s de tot, perquè saps que no t’emportaràs res amb tu. Hi ha un gran alliberament en això, en què mentre més un lliura, més un dona. No només estàs més lliure i més alegre, sinó que et comença a arribar de tornada, no coses, sinó afectes, relacions… La vida es fa molt més maca donant i jo crec que aquesta és la gran lliçó que em va ensenyar la meva filla. Tant és així que el mantra de la fundació és donar el més que un pugui. Només tens el que dones.

Hombre 1. Hola, Isabel. Encantat de ser aquí i conèixer-te. Dins d’aquesta llarga trajectòria que portes escrivint, com la tecnologia ha anat avançant per a la teva manera d’escriure? Sé que el dia 8 el començaves a escriure… Suposo que devies començar amb el bolígraf, paper… Però, avui dia, com has acabat? O com continuaràs?

Isabel Allende. Mai vaig escriure a mà, no soc tan antiga. Ja existien les màquines d’escriure quan jo era jove. Fixa’t una cosa: les màquines d’escriure antigues, tu havies de donar ben fort a les tecles per poder escriure i jo encara li pego a la computadora com si fos una màquina d’escriure. Cada tres mesos més o menys, el meu fill ha de canviar el teclat, perquè està destrossat. Quan jo vaig escriure «La casa dels esperits», per descomptat, en una màquina d’escriure portàtil, hi havia un paper carbó. L’única manera que tu podies tenir una còpia d’alguna cosa era posar-li darrere un paper carbó, que era immund el paper carbó, t’ho embrutava tot. Així que, de «La casa dels esperits», jo tenia només la còpia… Una sola còpia que era en la qual estava escrivint. Per tallar i traslladar un paràgraf, es tallava amb tisora i s’enganxava amb «scotch» a l’altra pàgina. Per corregir hi havia un líquid que es deia típex, un líquid blanc. Pintaves la paraula i esperaves que s’assequés una bona estona i després l’havies de tornar a ficar en el corró i escriure-hi al damunt. Quan vaig escriure «La casa dels esperits», la meva mare va llegir el manuscrit i em va dir: «Però per Déu, li has posat el nom del teu pare al dolent». Jo li vaig dir: «Mare, no et preocupis, ho canviarem». Sí, per descomptat. Ens vam haver d’asseure tota la família a la taula del menjador i mentre un… En Nicolás anava amb una regla, pàgina per pàgina, veient línia per línia el nom fins que apareixia el nom, llavors, un altre el pintava… La Paula ho pintava amb típex, el meu marit l’assecava amb l’assecador de cabells i jo, més enllà, el ficava en el corró. Aquest nom havia de tenir una lletra menys que el nom original perquè et cabés en l’espai. Llavors, quan es va inventar l’ordinador, jo el vaig fer servir per primera vegada a «Eva Luna».

Quan vaig acabar el llibre, havia corregit tant, perquè la delícia de corregir sense haver d’enganxar amb «scotch»… Ho vaig llegir i no era jo, era una cosa encartonada, formal, massa corregida, perquè no coneixia el mitjà encara. Però des que existeix l’ordinador, em va canviar el treball absolutament i ara hi ha molts recursos per a la recerca que no hi havia abans. Abans tu havies d’anar a una biblioteca, havies d’aconseguir les coses, llegir patracols per poder obtenir una frase que et servia. Avui dia, tens, per descomptat, internet, però ara tens la intel·ligència artificial, que jo encara no l’he fet servir, però que em fascina la idea. Imagina’t que jo li puc dir a la intel·ligència artificial: «Escrigui’m un llibre sobre tal cosa». I no haig de fer res, signar-ho i ja està. Fantàstic, fantàstic… Aquest serà el meu futur. Escolta, però m’acaba de passar una cosa amb la intel·ligència artificial que em causa terror. En un programa de televisió a Nova York, la persona que m’entrevistava em va dir: «Jo li vaig demanar a la intel·ligència artificial que m’escrivís una carta d’amor a l’estil de l’Isabel Allende». Per horror meu, una carta en què parla de les papallones que surten de l’ànima i que les flors… El que jo no diria mai, ni tan sols a l’Antonio Banderas. Llavors, el terror que t’atribueixin el que tu mai vas dir… Això sí que és un problema.

Esperanza. Hola, Isabel. Soc l’Esperanza. Qui millor que jo per fer-te aquesta petició? Quin missatge d’esperança donaries per a les generacions que venen? Com els veus amb tanta polarització, tanta guerra? Quina opinió et mereix? I quin missatge els donaries d’esperança?

Isabel Allende. És molt difícil donar consell o donar un missatge perquè no em sento autoritzada. És a dir, no tinc l’autoritat moral finalment per donar-lo. El que et puc dir és l’experiència. En els anys de la meva vida, jo he vist que tot canvia. Hi ha hagut moments en la vida i moments en la història d’aquests 80 anys meus en què sembla que tot està fix per sempre en una situació dolenta. La dictadura, per exemple. 17 anys de dictadura i la sensació que això no pot canviar perquè està tot controlat: està controlada la premsa, controlat el sistema judicial, no hi ha congressos, no hi ha partits polítics, no hi ha sindicats… Com sortim d’això? I vam sortir, vam sortir amb una votació. Llavors, he vist els canvis. Vaig passar pels anys 60, per exemple, per l’època dels míssils a Cuba quan semblava que el món explotaria en una altra guerra mundial, per tants assassinats, tantes guerres, tantes ocupacions… I hem sortit cada vegada. Llavors, el que em manté a mi optimista, i soc molt optimista sense ser estúpida, és que veig que les coses canvien i a vegades sembla que retrocedim, però l’arc de la història, l’arc de la humanitat és cap al progrés, cap a l’evolució.

Cap temps passat va ser millor que el d’ara, per molt dolent que aquest sigui. Per què? Perquè el temps passat que va ser millor ho va ser per a molt poca gent, però la gran majoria de la gent està millor avui del que estava abans. Hi ha més educació, més informació, més salut, més comunicació, més progrés, més ciència que la que hi havia abans per a més gent… I això és evolució. Jo vaig néixer en la meitat de la Segona Guerra Mundial, en l’època de l’Holocaust, de les bombes atòmiques… Uns 50 milions de refugiats només a Europa. No existien els drets humans, no existien les Nacions Unides, el feminisme estava en embrió, els drets dels nens, de la naturalesa…  Tot això ha vingut en la meva època, en els anys de la meva vida. S’ha de mirar el futur a llarg termini. Costa molt perquè un viu en el present. Bé, a la meva edat, jo sento que no ho veuré, moltes de les coses que vull veure, però sento que soc una part d’un procés, part d’una cadena… L’aportació que jo faci, jo no veuré el resultat, però pot ser que el vegi la meva neta. Llavors, això fa que continuï caminant. Jo crec que el més important és mantenir-nos informats, units i comunicats. Quan un està sol, se sent molt vulnerable, i la veritat és que un és molt vulnerable quan està sol, però quan estem junts, som una força tremenda. Aquesta sensació que junts podem fer qualsevol cosa, això és el que em manté sempre optimista.

José Antonio. Hola, Isabel. Encantat de conèixer-te. Soc psicòleg, vinc de Mèxic i estic fent ara mateix el doctorat. Parles de com «Paula» va ser una catarsi en el teu procés i, com a psicòleg que sé que l’escriptura i la lectura són un procés de sanació. Llavors, voldria saber si per a tu hi ha algun text teu o d’algú més que hagi estat això per a tu.

Isabel Allende. Que hagi estat què?

José Antonio. Sanació.

Isabel Allende. «Paula». O sigui, escriure el llibre «Paula» em va ajudar a sanar. Un mai oblida i el dolor d’haver perdut una filla es queda sota la pell per sempre i emergeix amb qualsevol disculpa. De sobte, veig una nena que va caminant, d’esquena la veig, i va amb «blue jeans», una brusa blanca i una cua de cavall i és la Paula. Llavors, això està sempre aquí, però un va sanant amb el temps i amb el procés creatiu, que per mi ha estat molt important. Dues coses em van ajudar en aquell moment i al llarg de la vida. Una va ser l’escriptura i una altra la gent: l’amor de la gent, la companyia, la compassió… Quan un pateix un dolor molt gran, un se’n va cap a dins, et tanques així, et poses com protegit. És el pitjor que un pot fer. Si un s’obre i ho comparteix amb uns altres, hi ha consol, hi ha sanació… Aquí comença la sanació. Però també he trobat en altres textos no tant sanació, com m’he vist reflectida. Quan jo era adolescent, quan era una noia, quan era adolescent, quan era jove, tenia una ràbia a dins, però cega, i no sabia com expressar-la. Era una ràbia contra l’autoritat, contra el patriarcat. Jo veia que els meus germans tenien moltes més opcions que jo. Jo estava molt limitada i no sabia com manifestar. No sabia què era aquesta ràbia. Tant que la meva mare creia que jo tenia un problema mental. I en això, vaig llegir un llibre de la Germaine Greer que es diu «La dona eunuc». Aquest llibre va posar en paraules el que jo sentia, ho va explicar. Vaig dir: «Resulta que no estic boja, resulta que hi ha gent que pensa com jo, que hi ha un moviment que es diu Moviment d’Alliberament Femení i que aquest és l’idioma per expressar-lo». I tot em va canviar. Llavors, a vegades en un text no és que un canviï, sinó que un s’hi troba reflectit. Trobes una via per expressar el que sents o per actuar i això és una cosa meravellosa de la literatura. A vostès. Gràcies, gràcies, gràcies. Moltes gràcies. Gràcies. A vostès.