Educar a la natura

Katia Hueso. Soc la Katia Hueso, mare, biòloga, especialista en temes de medi ambient, desenvolupament sostenible, educació a l’aire lliure, i tinc diversos llibres publicats sobre educació a la natura.

Beatriz de la Puebla . Hola, Katia. Em dic Beatriz. Soc mestra en una escola i estic encantada de poder estar avui aquí amb tu, parlant de naturalesa i educació, temes que em fascinen i que he vist que has treballat molt sobre ells.

Katia Hueso. Hola, què tal? Encantada, i encantada de ser aquí també amb tu.

Beatriz de la Puebla. En primer lloc m’interessava preguntar-te… Havia llegit i m’havia documentat sobre estudis que has fet i havia sentit a parlar que comentes que som naturalesa, i volia saber com veies tu aquest vincle que tenim nosaltres amb la naturalesa. A què et referies amb aquest terme?

Katia Hueso. Sí, ‘Som natura’ era un títol que em va venir per a un dels meus llibres sobre educació a la natura i la nostra relació en general amb la natura. Em va venir gairebé… No diré com una revelació, però em semblava un títol força natural, valgui la redundància, perquè és així com jo ho sento. Sento que som part de la natura. Tots nosaltres som naturalesa, som éssers vius, som éssers que tenim les mateixes necessitats fisiològiques d’aliment, d’afecte, de refugi, que té qualsevol altre ésser viu. Aleshores, per mi, no només som natura, sinó que la natura és nosaltres també. És una relació biunívoca, es podria dir.

Beatriz de la Puebla . És clar, i és veritat que a nosaltres una mica com que això se’ns ha anat oblidant, i en els últims temps jo, com a mestra a l’escola, veig que cada vegada… Tant els alumnes com les famílies tenim un dèficit en aquest contacte amb la natura. Com creus tu que podríem fer per ajudar, per acostar-les una mica més?

Katia Hueso. Bé, hi ha aquesta famosa síndrome de dèficit de naturalesa que va definir en Richard Louv al seu famós llibre ‘L’últim nen als boscos’, que es refereix a aquest distanciament que tu acabes d’esmentar, aquest distanciament de la vida a l’aire lliure, del medi natural i que ens està generant problemes ja de salut. Ell, quan va encunyar el terme, parlava de síndrome amb la idea de cridar l’atenció, simplement perquè en Richard Louv no és metge, és periodista de professió, però volia cridar l’atenció. I no només va cridar l’atenció, sinó que la va encertar, perquè efectivament s’ha demostrat que el dèficit de naturalesa genera problemes de salut, i això ja està sent diagnosticat. Aleshores, l’efecte… És urgent, més que mai, aportar possibilitats de connectar amb la natura a la infància i a qualsevol altra edat. Però en la infància especialment, perquè és aquí on es construeix el vincle que després servirà per enfortir-lo i mantenir-lo. Però a la infància, molt especialment. Com es pot fer? Doncs bé, es pot parlar molt sobre això, però bàsicament és sortir allà fora. Sortir allà fora i experimentar, viure la naturalesa real, la que tenim tangible, la que tenim a mà. Viure-la, jugar-hi, estar-hi, sentir-la.

Beatriz de la Puebla . En els darrers anys hi ha hagut, en relació amb això, un moviment d’educació a la natura, i m’agradaria saber si ens podries explicar una mica més sobre quins són exemples concrets d’alguns països o quelcom rellevant.

Katia Hueso. Sí, l’educació a la natura és una manera de mirar l’educació que té connexió amb la natura, una connexió íntima i profunda amb la natura. La natura és protagonista a l’acte educatiu, a l’acte pedagògic i es manifesta de diferents maneres. Bàsicament, el que proposa l’educació a la natura és oferir als nens un contacte regular, directe i permanent amb la natura silvestre. És simplement donar protagonisme a la natura, en lloc de ser una cosa que ve una mica com un extra, que és el que sol passar, o com un premi a final de curs. És una cosa que és present en el dia a dia dels nens. Quan parlo de contacte directe, regular i permanent, m’estic referint a un contacte immediat a través dels sentits. No hi ha algú que ens ho explica o ens ho mostra en un vídeo, sinó que ho estem sentint directament a través del cos, de la vista, de l’oïda, del tacte. Quan parlo de regular m’estic referint a la regularitat, a l’hàbit de ser al medi natural. No és una cosa que fem només a final de curs o que fem, no ho sé, de tant en tant, sinó que és una cosa que fem de forma habitual. I permanent en el sentit de romandre. Perquè a vegades, quan anem al medi natural, almenys en el context escolar, hi ha un objectiu. Farem una ruta, visitarem un centre d’educació ambiental, farem un taller. En aquest cas es tracta simplement de ser-hi, perquè és a través de la permanència com s’enforteix la connexió. A través de les experiències que tenim de manera regular, habitual, s’enforteix la nostra connexió emocional i, per tant, també física i psíquica amb la natura. Com es practica, per dir-ho així, l’educació a la natura? Doncs hi ha bàsicament tres models. Hi ha les escoles a la natura, que són escoles on els nens tenen com a aula, entre cometes, el medi natural. Hi ha l’educació combinada, que són sessions a la natura força assídues, però per a nens que estan escolaritzats en una escola amb parets i sostre, diguem. I després hi ha tota aquesta feina que s’està fent de reverdir els patis, d’utilitzar aules a l’aire lliure, aquest tipus de coses.

Jo soc cofundadora de l’escola Saltamontes a Collado Mediano, a Madrid, i va ser la primera escola infantil a la natura moderna que es va obrir a Espanya, l’any 2011. Per a nosaltres era molt important buscar referents fora d’Espanya. És clar, no hi havia res aquí, no? I els referents per a nosaltres més importants eren d’Escandinàvia. A Escandinàvia, més o menys al 25% dels nens està escolaritzat en aquest tipus de centres a l’aire lliure. Alemanya també, perquè té un percentatge similar, i estem parlant que hi ha uns dos mil i escaig centres, o sigui, que és una cosa terrible. I a més, l’administració els dona suport, amb tota mena de formació, suport econòmic, suport logístic, una cosa de la qual estem encara molt lluny aquí. I després el Regne Unit té un sistema més semblant a l’educació combinada, que a mi m’agrada també perquè permet assolir una població infantil molt més àmplia, perquè arriba a molts nens que estan escolaritzats a escoles convencionals. Jo he tingut la sort de viure uns quants anys a Suècia, Noruega, Dinamarca i de poder viure en primera persona aquesta relació tan intensa i profunda que tenen sense necessitat, potser, d’anar a les cavernes, que és el que podríem pensar. “Bé, és que, és clar, per anar a viure a la natura has de viure d’una altra manera”. No, tenen un estil de vida perfectament ajustat al que vivim a Occident, però en connexió amb la natura. Això com es manifesta? Doncs es manifesta que surten de manera regular al bosc, tenen habitualment cases al llac. Aquí tenen molt costum de tenir la seva caseta de camp en un llac, en un arxipèlag, segons a quina zona estiguem. Practiquen esports a l’aire lliure de tota mena: la pesca, l’esquí quan hi ha neu… Recol·lecten moltes baies. Fan receptes casolanes amb tot el que recol·lecten, les baies, els bolets, aquesta mena de coses.

Aleshores és una cosa que és com molt quotidiana, molt propera a més, molt fàcil per fer per a tothom. Aquesta cultura unida al medi ambient, a la natura, es coneix com a “friluftsliv”, si ho pronuncio bé. Si ho desglossem vol dir ”vida a l’aire lliure”, i té una mica aquest component de connexió amb el medi natural, però el medi natural que tinc al costat de casa. No he d’anar al parc nacional més espectacular, ni he de pujar vuit mils ni res d’això. És simplement la vida en connexió amb el que tinc al meu voltant: un hortet, un ampit amb plantetes. Tot això ho porten com molt a la sang, molt a l’ADN. I a més m’agrada, en connexió també amb la cultura escandinava, el terme suec “lagom”, que significa una cosa així com “el que és just i necessari”, que associo molt amb la mirada que tenim a Saltamontes. A vegades ens pregunten: “I aleshores, com s’aplica això de la pedagogia a la natura? Com feu quan hi ha una tempesta, quan fa fred?”. I diem: “Bé, apliquem el sentit comú”. I el “lagom” per mi és molt semblant al sentit comú. És una cosa que… En la seva justa mesura. No ens passem ni en un sentit ni en un altre, perquè aquestes pedagogies a vegades pequen una miqueta d’anar-se’n als extrems. Amb les pedagogies actives a vegades anem molt a l’extrem de l’autoregulació. O, bé, en aquest cas, la pedagogia a la natura el que persegueix simplement és connexió amb la natura. Per descomptat que hi ha límits. Per descomptat que hi ha una consciència clara d’on som, perquè evidentment estem en un espai obert que no té parets. Aleshores, hem de buscar límits que ens posem nosaltres, físics. “No passis d’aquell arbre, perquè llavors ja no et veig, no et puc cuidar”.

Límits també relacionats amb les relacions entre les persones. Per exemple, quan sorgeix algun conflicte… Pot ser un conflicte entre nens o pot ser una cosa que un nen estigui fent que no correspongui o estigui molestant. Aquí també es marquen límits, o sigui, no pel fet d’estar a la natura i fer joc lliure és llibertinatge. Estem parlant d’uns límits raonables relacionats amb la seguretat, el respecte i, per descomptat, el respecte al medi. Aquest és un altre tema que sorgeix molt habitualment. Per exemple, en recollir flors o mirar insectes, per exemple, els capturo per poder-los mirar amb un botet d’aquests que tenen una lupa. Bé, doncs tot això es pot fer sempre que entri dins dels límits del “lagom”, que dirien els suecs, o el sentit comú, que diríem nosaltres. Fer-ho sense malmetre, fer-ho amb compte, amb respecte, amb tranquil·litat. Però a vegades et trobes l’altre extrem, que és el que té una reverència excessiva a la natura i no gosa tocar res. Gairebé no gosa ni trepitjar-la, no sigui que mati una formiga. Òbviament, en algun moment matarem una formiga, perquè la trepitgem sense voler. Però bé, sentit comú. Hi ha un equilibri, un terme mitjà, que permet tenir experiències significatives a la natura, que permet connectar-hi, però sempre des del respecte, des de l’afecte. I això construeix després unes sensacions i unes experiències que voldrem cuidar i preservar a la nostra memòria.

Beatriz de la Puebla. Què interessant. Com a referent de l’educació a la natura, utilitzeu els termes de “topofília” i “biofília”. M’agradaria saber si ens podries explicar una mica a què et refereixes amb ells, què signifiquen.

Katia Hueso. Sí, per mi aquests dos termes constitueixen la cola que ens uneix a la vida. I m’explico. La biofília significa literalment allò que diu la paraula: l’amor per la vida. És un terme que van encunyar un biòleg i un psicòleg treballant junts, però crec que el terme original és de l’Edward O. Wilson, que va morir el 2020 o el 2021, i era un entomòleg molt prestigiós. Va treballar molt amb formigues, però ell tenia una visió molt més àmplia de la natura. No era el típic especialista que només et sap parlar de formigues. Va escriure moltíssims llibres sobre la nostra relació amb la natura, com hem de cuidar el planeta, i per mi és un dels meus grans referents. Ell parlava de biofília com l’amor innat que tenim per tot el que és viu. Qualsevol nen que observem, un nen petit, de seguida sentirà afinitat per altres éssers vius, sobretot aquells que es mouen, és clar, perquè ho percep com una cosa que és viva. Els costa més amb les plantes perquè no veuen el creixement, no ho perceben i pensen que no són, que no hi són, que no són éssers vius. Però amb els animals sí. A més, s’observa amb qualsevol mena d’animal. Pot ser el mateix amb un cadell d’un gosset o un gatet, que són una monada, però també pot ser amb un insecte, amb un cuc que hi ha per allà, un cuc de terra, qualsevol cosa. Ja l’aversió que sentim molts adults per determinats insectes o animals és imposada. És una qüestió cultural. Els nens petits no tenen aquest biaix, diguem. Sí que és veritat que hi ha un mecanisme lògic de supervivència, de defensar-nos davant d’animals que ens poden causar mal, com ara determinats insectes o rèptils que poden ser verinosos i tal. Però aquests són condicionants culturals que anem adquirint segons creixem, que ens va donant el nostre entorn.

I, és clar, si això ho portem a l’exageració, marxem de la biofília a la biofòbia, marxem a l’altre extrem. Hi ha vegades que, com que no hi ha contacte amb la natura i a més se’ns imposa una mica aquesta por a les aranyes, a les vespes, a aquest tipus de coses, al final ens distanciem encara més. No només ens allunyem en el sentit de no tenir contacte amb la natura, sinó que ens n’allunyem perquè ens sembla perillosa. Així que, bé, crec que cal preservar aquesta biofília, aquesta sensació d’amor pel que és viu. I quan tu tens un contacte cuidat, intervingut, per dir-ho així, per un sistema educatiu i per un procés educatiu respectuós, prolongaràs aquesta sensació de biofília el més possible i la consolidaràs en la memòria i en la psique del nen, en aquest cas. Amb la topofília passa una cosa semblant. La topofília és l’aferrament pel lloc. “Topos”, lloc. Això ho va encunyar un geògraf nord-americà de nom xinès que no goso pronunciar aquí. En Yi-Fu Tuan, crec que era. I aquest home parlava de la connexió personal que podem tindre amb un espai, amb un territori, amb un lloc, amb un paisatge també. I qualsevol de nosaltres que hagi tingut arrels en un poble ho sent, sent aquesta sensació dels estius al poble, les vacances, té aquest amor pel terrer, diguem, que també estem perdent, sobretot amb l’estil de vida urbanita. Ens allunyem de la vida rural, ens allunyem de la connexió física amb un espai tangible, amb unes muntanyes, amb uns rius, amb unes platges que amb prou feines visitem. I això el que fa és uniformitzar molt la nostra percepció del territori.

Ho convertirem al final en allò que en Marc Augé, un sociòleg francès, anomenava els “no llocs”. Es referia a espais molt concrets com aeroports, centres comercials, llocs així que són iguals a totes les parts del món. Però al final els no llocs són també aquests espais que no coneixem. Vull dir, per exemple, jo no tinc cap afinitat emocional amb un arrossar, perquè jo no he crescut en un arrossar. No és un paisatge que sigui un referent per mi. Ho estimo, ho valoro, però no tinc emocions associades a aquest paisatge. Però sí que les tinc associades al paisatge on jo visc ara, que és a la serra de Guadarrama, que és on jo vaig créixer, on vaig passar moltes hores grates de la meva infància. Tinc una forta connexió emocional amb aquest espai. Això seria la topofília. De la biofília correm el risc d’anar-nos-en a la biofòbia i de la topofília als no llocs. Hem d’intentar evitar arribar a aquest punt. L’educació a la natura també ens vincula amb el paisatge, lògicament, perquè l’acte educatiu, la permanència, té lloc en un espai físic natural i, per tant, totes aquestes experiències significatives que van tenint els nens, que van adquirint al propi lloc estan vinculades a aquest lloc. No estan soltes, no estan, diguem, a part, en un llibre de text o en un vídeo de YouTube. Estan arrelades en aquest espai.

Beatriz de la Puebla. Sí que és veritat que em recorda… A l’escola ho parlem moltes vegades… El fet que als nens d’una manera innata els encanta la natura i tenen com un interès molt gran i una curiositat per conèixer-la i per protegir-la, i després arriba un moment en què això com que se’ns escapa una miqueta i no sabem si és que nosaltres hem fet alguna cosa o… Però m’ha recordat molt el que has dit als comentaris que tenim a l’escola respecte a això.

Katia Hueso. Sí, és veritat. Bé, hi ha estudis que diuen que, efectivament, en arribar a certa edat sentim com una desvinculació de la natura. És natural. És a dir, a l’adolescència, llevat que siguis molt friqui de la natura, hi ha com un període en què et desvincules, i segons sembla això té la seva explicació. L’explicació és que l’adolescent està molt ficat cap a dins, està construint la seva pròpia personalitat, està entenent què li passa al cervell, que el té a mil, i tot el que té al voltant, la natura i tota la resta, no li importa tant. Però després arriba un moment en què torna. Aquesta és l’esperança que tenim, que hi hagi algun moviment de tornada a aquestes arrels.

Beatriz de la Puebla. Això et volia dir, que després hi ha esperança que tornin a unir-se una altra vegada a la natura. M’ha semblat molt interessant, llegint informació, el fet que comentes com influeix a nivell psicològic i emocional, tant en els nens com en els adolescents, l’educació a la natura. Ens podries explicar quines repercussions té i com els influeix?

Katia Hueso. Sí. El fet de romandre a la natura té indubtables beneficis en la salut i en el desenvolupament. Això està demostrat. Hi ha estudis que a més són molt detallats pel que fa a com aporta la permanència a la natura al desenvolupament cerebral, al desenvolupament musculoesquelètic, a la salut cardiovascular. S’estan fent moltíssims estudis sobre això. Posen, per exemple, podòmetres als nens per, mentre estan jugant a l’exterior, mesurar quants passos fan, i surten xifres sorprenents. És a dir, nens que estan a un col·legi amb parets i sostre i després van a casa seva, encara que rebin classe d’Educació Física, aquests nens són actius com un 20% del temps més o menys. Els nens que estan en una escola exterior estan actius, en moviment, un 70% del seu temps. La diferència és abismal, i amb totes les conseqüències que té per a la salut, la forma física, l’estat general de benestar que puguin tenir. Tot això encara és més evident quan parlem de salut mental. Els estudis relacionant naturalesa i salut mental en tota mena de col·lectius, nens, adults, persones amb alguna malaltia, persones amb discapacitat, persones de col·lectius vulnerables, per exemple, racialitzades, aquest tipus de col·lectius… Es veuen beneficis importants en tota mena d’índexs, qualitatius, quantitatius… Això està força demostrat. Seria llarguíssim i prolix anomenar-ho tot. I potser la següent frontera del coneixement seria esbrinar per què passa això, què és el que passa realment que ens fa sentir tan bé. La natura ens permet… Ens ofereix estímuls en la dosi justa i necessària. Parlàvem del “lagom”, abans. En la dosi exacta que necessitem. És estimulant fins a un punt, però també sedant fins a un altre punt.

És un lloc que ens fa sentir bé perquè està molt a la nostra longitud d’ona, a les necessitats que nosaltres tenim, tant d’estímul com de tranquil·litat. Els colors, no? Diuen que el verd, el blau, són colors que ens tranquil·litzen. Al mateix temps hi ha molts matisos, ocorren moltes coses, hi ha sorpreses a la natura. Et surt un ocell, surt un insecte, una flor. Són petits estímuls que són coherents a més amb tota la resta que hi ha. La coherència, sobretot a l’edat primerenca, és molt important, perquè els nens petits estan encara ajustant els seus sentits i allò que els arriba a través d’ells, allò que els arriba a través de la vista, de l’oïda, de l’olfacte. I portar un nen petit a un centre comercial és l’infern sobre la terra, perquè els arriben estímuls de tota mena, sense cap mena de connexió entre ells. La música d’una botiga, l’olor de la cafeteria. Però també hi ha l’olor de la peixateria que hi ha al davant, el soroll, els ressons. Tot això és sobreestimulant per a qualsevol de nosaltres, però per a un nen petit és una tempesta, la tempesta perfecta, mentre que a la natura els estímuls són coherents. Si jo veig les branques que s’agiten, sento el vent a la cara. Tot això és coherent. I si plou es forma un toll. Són coses que estan relacionades i que tenen sentit. Jo crec que el significatiu que té la natura fa que ens sentim millor i és coherent amb el nostre cos. Abans dèiem que som éssers vius, que la nostra fisiologia és molt similar a la fisiologia de qualsevol altra espècie, i m’estic referint fins i tot a espècies com la mosca del vinagre, no només als primats. Si tot això està en harmonia, les nostres necessitats amb allò que ens aporta la natura, té tota la seva lògica que redundi en un millor estat de salut, en un millor benestar, en un millor estat de salut mental també.

Beatriz de la Puebla. M’ha semblat molt interessant, Katia, el que comentaves que quan surten els nens a la natura a fer tallers o alguna excursió o activitat complementària, el fet de deixar-los que gaudeixin de la natura, que la visquin, perquè a vegades amb l’estrès del dia a dia no ho gaudim tant. I a part considero que potser podria beneficiar nens que tinguin algun tipus de dificultat atencional. M’agradaria saber la teva opinió sobre quins beneficis porta a aquest perfil de nens el fet d’estar en contacte amb la natura.

Katia Hueso. Doncs mira, jo crec que t’agraeixo la pregunta, perquè aquest perfil és potser qui més ho necessita. Són persones ja no només amb dèficit d’atenció, sinó amb qualsevol mena de discapacitat. Són nens que tenen més dificultat per connectar amb la natura, pels problemes intrínsecs, per la dificultat cognitiva que puguin tenir o la dificultat d’accés també, perquè físicament els costa més arribar a la mateixa naturalesa. O la dificultat sensorial, si és que també en tenen, perquè no tenen tots els sentits al 100% i tenen una informació parcial. Per qualsevol via que els entri aquesta informació, si hi ha una limitació, els arribarà menys, els costarà més, i això dificultarà la connexió. És clar, si jo no percebo bé les coses, doncs trigaré més, tindré més dificultat, trigaré més a processar el que estic sentint també. I per això penso que a aquests nens precisament se’ls hauria de donar més temps, més ocasió, més oportunitat d’estar en contacte amb la natura. Si a més tenim nens que tenen dificultats amb el comportament, per exemple… Però potser també per una qüestió fins i tot que surt una mica del control de les escoles o d’altres institucions. I és que els nens que tenen una discapacitat, bé, amb certa severitat, tenen agendes molt complexes, tenen revisions mèdiques, tenen teràpies, triguen molt a fer-ho tot. Si tens un nen amb una discapacitat física, fins que es vesteix, es renta, menja… Tots aquests processos banals del dia a dia són molt més llargs i molt més esgotadors per a la família també.

Aquests beneficis que ens dona la naturalesa d’estar més tranquils, d’estar serens, són encara més necessaris precisament per tot això. Jo crec que és el col·lectiu al qual hauria d’anar, sobretot, dirigit aquest enfocament, perquè és a qui li vindrà millor, qui més ho necessita. I després hi ha una qüestió també, per a aquells que tenen problemes més de caire cognitiu. És que el joc lliure a la natura ajuda molt a definir-nos com a persona, a decidir qui som, què ens agrada, amb qui volem estar, quin tipus d’activitat ens interessa. A construir la teva personalitat, d’alguna manera. Això val per a tothom, però és que si, a més, tens aquesta dificultat de… Em costa entendre les coses, necessito més temps i a més no tinc oportunitat per fer joc lliure, no tinc oportunitat per estar fora perquè tinc metge, perquè tinc teràpia, perquè tinc això o perquè tinc allò altre. Doncs amb raó de més cal donar-los aquesta oportunitat de jugar en llibertat a la natura, perquè tot això ajudarà a construir la seva personalitat, a donar-los autonomia, a donar-los resiliència i capacitat de ser autònoms a la seva vida adulta després.

Beatriz de la Puebla. Em fa reflexionar sobre si en el dia a dia els sobrecarreguem o els sobreestimulem i no els estem donant tant de temps per processar.

Katia Hueso. Sí, jo crec que hi ha alguna cosa d’això, és clar. Quan a més un mira els cartells dels campaments que s’organitzen a l’estiu, no hi ha cartell que no tingui mitja dotzena o una dotzena d’activitats programades, i de vegades són campaments d’una setmana. I dius: “A veure, que es tracta d’estar a la natura. No es tracta de portar una agenda de ministre amb arbres al voltant, que és una altra cosa ben diferent”. Crec que hem d’aprendre a confiar en general en el nen i en l’activitat i en la mateixa naturalesa, com a escenari, com a espai, com a ambient. Perquè omplir una agenda d’activitats… Tir amb arc, tirolines, canoes, jo què sé, “escape room” a la natura, aquest tipus de coses que estan tan de moda ara. L’únic que estan fent és distreure de la connexió real, profunda i transcendent que necessitem tenir amb ella, perquè al final la naturalesa es converteix en un escenari. És com quan vas a esquiar, sí, ets a la natura, ets a la muntanya, però realment l’ambient és tan urbà en el fons… Estàs fent cua al remuntador, hi ha la música allà posada, la gent… No és un ambient natural. Doncs amb això passa igual, amb els campaments.

Jo penso que hem d’atorgar aquest espai i aquest temps perquè puguem realment connectar, que puguem seure sota un arbre i sentir que estem sota un arbre, sentir el vent, veure les fulles damunt del cap, sentir el tronc a la nostra esquena, observar els insectes que puguin caminar per aquí a prop nostre. I sentir també… Això sonarà… De vegades pot sonar una mica esotèric, però tenir aquestes epifanies que tenim de vegades a la natura, aquell moment de revelació que ets part d’alguna cosa molt més gran. Això de vegades passa a qui té afició per veure les estrelles, o fins i tot a la gent que navega, que és al mar. Potser ho té amb més facilitat perquè està en un àmbit molt, molt gran. Et sents molt petitó. Però això et pot passar a qualsevol lloc. Et pot passar al parc de la teva ciutat, et pot passar cuidant una planta, si tens un animal. Hi ha moments en què ets realment conscient amb tot el teu ésser, no només amb el cap, sinó amb tot el teu cos, que ets part d’una cosa molt més gran. I això només passa quan deixes temps, espai perquè passi. I això no els ho estem donant als nens. Els nens tenen agendes tan estretes que no arriben a tenir aquell moment de tranquil·litat, d’introspecció, de veure’s a si mateixos en una cosa que és més gran i que és molt important per a aquest autoconeixement, per a la construcció de la seva personalitat, per enfortir-se ells mateixos com persones i sentir, saber qui són i què és el que volen en aquesta vida.

Beatriz de la Puebla . Jo estic desitjant posar-ho en pràctica a l’escola. Un altre dubte que tenia era pel que fa a quan apropem els nens a la natura o volem fer una tasca d’educació ambiental, com podem evitar que tant els nens com les famílies… Crear aquesta versió de la natura o aquesta por en determinades ocasions. Quina era la teva opinió?

Katia Hueso . Sí, és clar. La natura és un espai poc controlat, i quan parlem dels nostres fills volem tenir-ho tot controlat, perquè ens pot espantar que els passi alguna cosa, que tinguin un accident, que es facin mal. I, és clar, la natura és un lloc que ens pot espantar, sobretot si no coneixem l’espai on som. Ens pot preocupar que hi hagi una caiguda o que hi hagi aigua, que es puguin ofegar, un munt de coses. Hi ha molts factors d’incertesa, un animal que pugui aparèixer… Bé, jo com a mare també reconec una mica aquestes sensacions de “Déu meu, què passarà?”. Però jo crec que perquè realment puguem connectar bé amb la natura hem de fer un acte de confiança, de confiança cap a la mateixa naturalesa, de confiança cap al nen, sobretot, en el sentit de deixar-lo fer i cuidar, diguem-ne, acompanyar una distància adequada a la seva edat. Lògicament, a un nen, a un nadó, no el deixarem sol, però potser a un nen de deu anys ja li pots deixar un cert marge, un cert espai. Aquesta relació el que sí que hem de fer és construir-la des del començament. No podem pretendre confiar en un nen que ha estat vigilat de prop des de la més tendra infància i de sobte deixar-lo sense suport. Això tampoc, perquè ni el nen ni nosaltres estarem bé. Però si construïm aquesta relació de confiança des que són nadons i de mica en mica els anem donant aquest espai perquè puguin explorar, perquè puguin indagar, perquè puguin experimentar en aquesta zona d’aprenentatge proper que anomenen els pedagogs.

Un nen en general no es llançarà al desconegut, així, sense més ni més. Serà sempre aquesta mica més, aquesta mica més. I això és relativament fàcil d’acompanyar si tenim la sang freda, si fa no fa, de no avançar-nos als esdeveniments, de no, com dic jo, llegir el futur. Això que sempre diem: “Nen, que cauràs” ​​o “Compte”. Què vol dir compte? Tenim un nen pujat a un arbre. Li dius “compte” i l’únic que estàs aconseguint és desconcentrar-lo. Quan estiguem amb nens a la natura i estiguin fent alguna activitat de risc, el pitjor que podem fer és desconcentrar-los. El que caldria fer és estar atents, estar bé, mirar, veure si pot sorgir una situació de perill i prevenir si realment la situació serà perillosa. Per mi la diferència entre risc i perill és molt important aquí, perquè hem d’entendre que el risc és beneficiós, que el risc ens dona eines. Estar en una situació arriscada fa que aprenguem, que adquirim competències, habilitats que poden ser útils per a altres ocasions. És clar, quan aquest risc no el fem servir bé, es pot convertir en un perill. És a dir, si jo pujo a un arbre i continuo pujant, arribarà un moment en què arriba una branca que no suporta el meu pes. Aquesta branca ja entra a la categoria de perillós. Però mentrestant tota la resta és risc. Jo ho faig anar, jo decideixo si la branca em suporta, si soc capaç, si tinc la destresa per continuar pujant. I això mateix és el que farà l’acompanyant del nen, si és un nen petit. Si és un nen més gran, potser ni fa falta. El que hem de fer és aprendre a modular allò que jo anomeno el termòstat del risc i veure fins a quin punt tolerem el que estem veient en aquesta acció que estigui fent el nen. Quan dic l’arbre dic també acostar-nos a l’aigua, o dic jugar amb un pal o endinsar-nos al bosc. Totes aquestes activitats tenen el termòstat del risc i hem de ser capaços d’anar-lo modulant.

És clar, algú pot dir: “I per què ficar-se en un risc si ho podem evitar?”. Perquè seria més fàcil si ho evitem. Però si evitem el risc estem incorrent en un risc o en un perill molt més gran, que és tenir persones que no seran capaces de fer res de forma autònoma perquè no tindran les destreses ni les habilitats. Aleshores, en pedagogia, en la pedagogia a la natura, se sol parlar de fer estudis de risc o benefici, és a dir, veurem el risc o benefici d’una activitat, d’un lloc, d’una acció que faci un nen. Per exemple, el risc o benefici de pujar a un arbre. El risc és que caigui. El benefici: destreses físiques, de grimpar, agilitat, força, destreses motrius i també autonomia, satisfacció. Només cal veure… Jo crec que si ets en una escola i feu aquest tipus de coses, deus saber del que t’estic parlant. Quan el nen aconsegueix per fi ser-hi, és que no se li esborra el somriure en tot el dia. Aquesta sensació d’“ho he aconseguit, he aconseguit enfilar-me a la roca, he aconseguit pujar a l’arbre, he aconseguit trobar una bestiola que buscava”, el que sigui. Aquesta satisfacció. Si no ens avancem, és meravellosa. I aquí és on dic jo que de vegades hem de posar el fre, perquè de vegades és: “Ah, mira el que has aconseguit”, abans que el mateix nen se n’adoni i li fas malbé una mica… és com revelar la sorpresa. Aquí hem de fer aquest exercici de contenció, de dir: «A veure si s’adona del que acaba d’aconseguir». I quan ho aconsegueix és una fita terrible en el seu desenvolupament i després ho aprofitarà, lògicament. Continuarà pujant a altres arbres i continuarà fent altres coses. O sigui que jo convidaria a fer un acte de confiança en el nen i en certa manera de contenció, de no avançar-nos a les seves sensacions i les seves pròpies conclusions, les que tregui el mateix nen.

Beatriz de la Puebla . És veritat. I després, de vegades, jo també noto no transmetre’ls a ells les meves pròpies pors. És a dir, perquè si ho està fent i ho té controlat, a vegades t’has de frenar, dir: “No li vull transmetre a ell”.

Katia Hueso . Això mateix. A més, aquí convé reconèixer-ho també, dir: “Escolta, em preocupa, no em sento còmoda quan et veig tan alt”. Però li estàs transmetent la teva inquietud, no l’estàs projectant. Perquè quan diem això de “cauràs”, estàs projectant també. El nen potser està perfectament segur, i en el moment en què li dius això és quan es deixa anar, perquè et mira i diu “m’han dit alguna cosa”, i aquí sí, aquí és quan pot caure. El fet de manifestar aquesta inquietud teva és per a mi més honest i més responsable en general.

Beatriz de la Puebla . Creus que pot estar vinculat tot això al fet que a nosaltres antigament se’ns deixava com més llibertat, en sortir al carrer, o als pobles en sortir a jugar d’una manera més lliure i que ara mateix ells passen més temps tancats a casa, enganxats a pantalles, i no se’ls està donant l’oportunitat de poder sortir més al carrer i que això els estigui influenciant?

Katia Hueso. Totalment. Sí, se sol parlar dels “nens de cotó”, que estan tan protegits i tan tancats. És clar, a casa controlem perfectament el que passa, encara que no som conscients del descontrol que suposa que estiguin ficats a internet. Però bé, aquest és un altre tema. Sí, jo recordo una anècdota. Va venir un grup de coreans a visitar-nos a Saltamontes i em pregunten… Com que era a través de traductora, d’intèrpret, no sé si ho he entès bé, però el cas és que em preguntaven què feien aquests nens allà, si hi vivien. Deien: “Si viuen en aquest poble, per què han de venir a aquesta escola, si ja hi tenen la natura? Poden anar-hi en qualsevol moment». I aleshores jo em vaig quedar sense paraules, realment, perquè vaig dir: “Quanta veritat hi ha en això. Per què no surten simplement de la porta de casa seva i surten a jugar allà a la muntanya? Per què ho han de fer de manera tan estructurada?”.

I jo acostumo a recolzar-me en un acrònim. Faig servir tres aes per identificar els grans inhibidors de l’activitat física o del joc a l’aire lliure. Una és la por dels accidents que ja hem parlat. És la por que li passarà alguna cosa, caurà, es farà mal amb alguna cosa. L’altre és l’agenda. Una altra de les aes seria l’agenda que tenim. Volem que els nens amb dos anys ja parlin xinès i toquin el violí i a més pintin com Miquel Àngel. Hi ha una mena de “cursa de rates”, com es diu en anglès, que fa que tots vulguem ficar els nens a extraescolars, i ja no només per aquesta raó, sinó per com està construïda la societat, la manca de conciliació que tenim les famílies amb la nostra feina, amb el col·legi. Al final hem de ficar-los en tota mena de coses que de vegades ni tan sols responen als seus interessos, sinó que responen a la proximitat de casa seva, al preu i a la conveniència per a la família. Al final, un nen a qui interessava aprendre a tocar el piano resulta que acaba fent tir amb arc perquè quadra més a la família. L’agenda seria un altre dels grans inhibidors del contacte amb la natura.

I ja per a mi, la tercera i última, que crec que sí que és més real, i sobre la qual potser les autoritats haurien de reflexionar una mica i actuar en conseqüència, és l’altra A, que serien els automòbils, els cotxes, el trànsit, haver de desplaçar-nos amb cotxe a tot arreu, el fet que el cotxe sigui el rei, l’emperador de les ciutats, dels pobles, de tot arreu. Els nens ja no tenen espai per jugar a l’aire lliure perquè estan copats pels cotxes. Queden unes voreres ridícules, més ridícules encara si vius en un poble, i el cotxe està ocupant constantment l’espai públic. Aquest per mi sí que és un problema greu, perquè a més el trànsit cada cop és més agressiu, cada vegada és més veloç, les vies són més ràpides i no són aquests cotxes d’antany, que els veies venir de lluny, sinó que són més silenciosos, que per a certes coses està bé, però per a altres… No els perceps i aquí sí que pots tenir un problema. Jo crec que com a societat hem de fer pressió a les nostres autoritats municipals, regionals, les que siguin, per crear més espais verds i blaus al nostre entorn. Verds per bosc, prat, natura i blaus en referència a l’aigua.

Beatriz de la Puebla. Sí, cuidar la infància, donar-li el seu lloc, el seu espai.

Katia Hueso. Exactament. Hi ha una qüestió que… També és important saber que aquest contacte que busquem amb la natura no és el mateix per a una edat que per a una altra. Deia abans que els nens més petits no els podem deixar sols. No deixaràs un nadó sol al mig del bosc, però sí que el pots deixar interactuar amb la natura i connectar-hi amb aquest acompanyament respectuós proper. Ho acostumo a anomenar intervenir sense interferir, ser-hi per facilitar-ne la seguretat i el confort, però un pas enrere perquè no interfereixi en la seva exploració, en la seva indagació. Els nens més petits… Jo acostumo a classificar una mica les edats en tres grans blocs que a més, com m’agraden els acrònims, deia abans, anomeno la BCC. En aquesta etapa primerenca seria la B de fang. El fang, que és el príncep de les joguines, deia en Francesco Tonucci. Perquè no és res, però ho pot ser tot. El fang et dona possibilitat de modelar figures, de dibuixar, de decorar-te a tu mateix, de fer transvasaments, de fer construccions de tota mena, canals, ponts. Els nens que juguen amb el fang al final són petits enginyers. I aquest contacte amb el fang, a més, et dona una informació sensorial tremenda, perquè tens la sensorialitat del fang, aquesta sensualitat que té la temperatura, la textura, el sabor, fins i tot, perquè s’ho acaben ficant a la boca. Aquestes sensacions tan intenses i tan íntimes que et produeix el fang són ideals per a aquestes etapes més primerenques.

Ja una mica més endavant, els nens busquen… El termòstat del risc a què em referia abans ja està una mica més alt, ja busquen més aventures, ja exploren de forma una mica més autònoma i entrem a l’etapa de la primera C, que seria la C de crostes, les crostes que ens fem quan caiem, quan ensopeguem amb una pedra, quan comencem a caminar en bici, aquest tipus de coses. Jo recordo la meva infància plena de crostes i no era especialment moguda. Jo era força tranquil·la, però hi havia sempre alguna crosta damunt del meu cos, en algun lloc, en un colze, en un genoll, a la barbeta, no ho sé. I ara no veig nens amb crostes. És curiosíssim. Hi ha llibres que expliquen què és una crosta perquè el nen sàpiga què és això. És una cosa força cridanera. I ja una mica més endavant entrem a la segona C, a la següent etapa, que serien les cabanes, que és on els nens, ja entrant a la preadolescència, estaríem parlant de vuit o deu anys, dotze, potser, ja es volen separar una mica dels adults, ja volen tenir aquesta autonomia, aquesta distància de l’adult, aquesta manca de vigilància que és tan important per poder desenvolupar els teus interessos, la teva autonomia. I això es manifesta típicament a les cabanes que es construeixen, perquè es construeixen amb el que enxampen: branques, trossos de fusta, el que enxampen pel camp. Fan la seva cabana, si pot ser, el més allunyada de la mirada de l’adult. L’adult, generalment, ni tan sols sap que existeix. Aquesta és la gràcia de la cabana autèntica i genuïna. I aquesta cabana és el seu espai d’intimitat, el seu espai de connexió amb si mateix, d’entendre’m, de conèixer-me i, si de cas, de connexió amb el meu millor amic, la meva millor amiga, com a molt un grup molt petit, perquè és un espai molt íntim i molt intens. Aquí és on es forgen els somnis, es forgen les idees, els plans de futur.

“Tu què seràs de gran?”. Jo recordo que volia ser grangera, i encara sort que no ho vaig ser, perquè en aquella cabana ens dedicàvem a cuidar ocellets que ens trobàvem per allà i… indefectiblement acabaven tots morts. No tenia gaire futur, ni com a grangera ni com a veterinària. Per això em vaig fer biòloga, que era més innocu per a la fauna. I jo crec que aquesta és una etapa de transició cap a l’adolescència, cap a la recerca d’un mateix ja d’una altra manera, però sempre amb aquesta mica més de risc, cada vegada aquesta mica més de distància de l’adult i aquesta mica més de connexió amb altres. Anem distanciant-nos cada cop més, però sempre intervinguts per la natura. La natura sempre és protagonista de totes aquestes etapes, i per això també la guardarem molt a prop al nostre cor. I hi ha qui diu, fins i tot hi ha estudis… També aquesta Louise Chawla, que és una psicòloga nord-americana que ha estudiat la repercussió que tenen aquestes experiències a la natura en la infantesa primerenca en el comportament proambiental a l’edat adulta. I hi ha una correlació perfecta, és a dir, com més experiències significatives emocionalment intenses… No sempre positives, hi pot haver alguna negativa, una tempesta, per exemple, un ensurt que t’hagis endut, o t’has mullat o has caigut. Totes aquestes experiències significatives a la natura, a l’edat adulta, les guardarem com un record molt proper i molt ben atresorat. El que ens naixerà és el desig de cuidar aquesta naturalesa que ens va donar tant. Quan pensem en el poble, les correries que fèiem de petits i tal, tot això són records que fan que vulguem preservar. És un mecanisme natural de l’ésser humà.

Però és que a més, si hem tingut ocasió de fer joc lliure a la natura, hem adquirit eines personals, socials, emocionals, com és l’autonomia, la resiliència, la flexibilitat, la tolerància, el lideratge fins i tot, que no només ens facilitaran tenir un comportament proambiental, sinó que volem liderar a altres perquè el tinguin. Aquestes primeres experiències a la natura no només ens beneficien a nosaltres, sinó que a llarg termini actuaran com una taca d’oli que impregnarà el comportament d’altres persones que potser no han tingut aquesta oportunitat. A poc a poc, l’enfocament de l’educació a la natura té aquesta idea, dir: “Bé, potser són pocs els nens que se’n beneficien ara, però a llarg termini aquests nens actuaran com a líders d’opinió”, com tu ho deies abans, aquests líders que informaran i formaran les seves famílies i tot el seu entorn. Ja sent adults. Imagina’t aquesta capacitat com la pots multiplicar.

Beatriz de la Puebla . Sí, nosaltres això sí que ho veiem. Els nens que després volen amarar la resta de la gent del seu entorn d’aquest interès per cuidar la natura. L’única cosa és que nosaltres a l’escola de vegades no tenim… No sempre tenim la facilitat de poder sortir a la natura, perquè estem atrapats, com deies abans, per les nostres agendes i pels continguts que hem de treballar, les activitats… Sí que ens interessa, com a centre educatiu, aconseguir apropar la natura al mateix centre, fent encara que sigui un jardí vertical a l’aula o l’hort escolar, al qual els nens demanen moltíssim anar-hi als seus esbarjos i hi van de forma voluntària.

Katia Hueso. Sí.

Beatriz de la Puebla. Però de vegades sentim que ens quedem curts d’idees i no sabem què poder fer més per naturalitzar la nostra escola. No sé si se t’acudeix alguna idea, alguna recomanació.

Katia Hueso. Bé, aquesta és una pregunta que rebo amb freqüència i la veritat és que naturalitzar una escola, un col·legi qualsevol, per mi succeeix en tres nivells. Tenim el nivell més evident, que és reverdir el que sigui, el pati, les aules, els espais comuns. Després estaria reverdir el currículum o la impartició, per dir-ho així, de continguts, i després reverdir la mirada, que seria el nivell més sofisticat, el més difícil d’assolir, perquè reverdir un pati és senzill, és plantar coses, i ja tu pots decidir si hi poses un hort o hi poses un jardí vertical, horitzontal, com vulguis. Hi ha jardins molt curiosos. Aquests jardins de vida salvatge, per exemple, que són projectes de jardineria que es deixen al seu lliure albir. Tu ho plantes amb espècies autòctones, pots posar fins i tot un estany, però ja a partir d’aquí deixes que la natura segueixi el seu curs. Aquests jardins solen atreure petits mamífers, com ara ratolins, eriçons, coses així, ocells, fins i tot algun amfibi que pugui arribar al toll i això ja segueix el seu procés natural. És molt interessant observar, perquè a més et pot servir per a aspectes curriculars, per estudiar un ecosistema i coses així. Després hi ha els jardins o els boscos comestibles, que es diferencien de l’hort on estan plantats d’una manera més orgànica, d’una manera menys lineal, i tu hi vas i culls les fruites segons van sortint, les baies, les maduixes o les mores, o el que sigui que tinguis. Un altre que m’agrada molt, que parlàvem abans de nens amb necessitats especials, són els jardins sensorials. És a dir, hi ha jardins que tenen un component molt de tocar o de percebre amb els sentits, flors molt acolorides i molt grans, o plantes crasses que al tacte tenen aquest gruix tan característic, o plantes aromàtiques. A més, ho pots fins i tot plantar a una determinada alçada perquè els nens que portin cadira de rodes ho puguin manipular.

En aquest sentit, hi ha milers d’idees per reverdir. Si tenim poc espai, doncs fer servir l’aula com a hivernacle o fer servir els espais comuns. Es pot plantar a l’interior també. Els típics terraris, per exemple, són una mica més fàcils de mantenir que un aquari, que també podria ser. És a dir, que en el sentit de ficar naturalesa a l’escola és senzill. Podem fins i tot ficar-nos també a introduir l’alimentació ecològica al menjador, fer experiments de laboratori relacionats amb la natura. A més, jo sempre dic, per exemple, amb això de plantar les favetes aquestes que planten els nens petits: per què planten tots la mateixa? Per què no planta un una fava, un altre una llentia, un altre un cigró, un altre una mongeta i veiem plantes diferents? Coses així. Un hotel d’insectes… Pel que he vist no tenen gaire èxit, èxit amb els insectes, em refereixo, però perquè necessiten temps. Però bé, són coses que es poden fer. Per mi, el següent estadi o la següent etapa seria reverdir el currículum. Seria bo ficar la natura i el medi ambient en tot allò que es fa. O sigui, que no sigui una assignatura per separat, Ciències Naturals, sinó que sigui present en tot el que fem. Podem impartir qualsevol assignatura al pati. A més, es parla molt de… “Sí, farem una aula a l’aire lliure i impartirem, típic, Ciències Naturals i Educació Física”. Però per què no imparteixes Llengua? Què més et dona donar Llengua en una aula que donar-la fora? Si és el mateix. Com a màxim et pot fer falta una pissarra, però et pots inventar la manera de no necessitar la pissarra. Per què no pots impartir Ètica, Valors, Plàstica, Música a l’aire lliure? Si es pot fer a una aula és perfectament traslladable.

Bé, doncs a això em refereixo amb reverdir el currículum. Pots fer-ho també amb continguts. Et posaré un exemple molt ximple, però en lloc de posar el típic problema de matemàtiques de “surt un tren de Barcelona i un altre de Madrid i van a aquesta velocitat, on es creuen?”, per què no hi poses un problema d’un lleó que persegueixi una gasela i a quina distància l’enxamparà? Un exemple una mica ximple, però bé, perquè se m’entengui. I el següent pas seria reverdir la mirada i entendre per què estem fent això, què és el que hi ha darrere de voler posar un pati més verd, de voler posar exemples de gaseles en els problemes de Matemàtiques. I és precisament aquesta connexió profunda, duradora, que necessitem amb la natura. Estem a les portes de moltes catàstrofes, realment, estem en una crisi climàtica, estem a la sisena extinció de la biodiversitat, amb problemes enormes de proveïment de recursos. És a dir, els problemes ambientals ja no són cosa del futur, és que són aquí, ja són aquí. I si volem que no s’agreugin, encara tenim marge de maniobra. En aquest sentit, em considero… Com deia l’epidemiòleg suec Hans Rosling… Deia que ell era possibilista. Jo em considero possibilista, soc moderadament optimista, tampoc gaire, però en el sentit que crec que encara tenim capacitat per obrar. I per això l’educació a la natura, o l’enfocament de l’educació a la natura, que qualsevol pot aplicar… Això no està patentat, no té marca registrada. Qualsevol pot fer servir aquest enfocament. Ha d’anar orientat a entendre que som part d’un planeta, que només hi ha aquest planeta i, molt important, és l’únic planeta que té xocolata. Això per mi almenys és molt important, així que crec que és un enfocament que realment ens hem de prendre seriosament.

Beatriz de la Puebla. És clar, i lligat a això que comentaves, nosaltres, al final, els professors, els mestres, estem moltíssim temps amb els nens. De vegades li traiem importància, però en realitat estem treballant amb les generacions futures i en mans de qui estarà el planeta en el futur, i les famílies, com a pares i mares, igualment. Quines recomanacions ens donaries als mestres i a les famílies per poder treballar aquesta educació a la natura amb els nens i poder reverdir la nostra mirada i també la seva mirada?

Katia Hueso. Bé, la recomanació així, dita en una frase, és obrir la porta i sortir. Tan senzill com això, tan senzill i tan difícil. Perquè ja has esmentat la dificultat que teniu amb agendes, amb programació, amb continguts. Però moltes vegades l’enfocament de l’educació a la natura, aplicat ja a les escoles més convencionals, consisteix més a treure que a posar, és a dir, consisteix a menys és més, a sortir i fer-ho una mica a la manera antiga, com ho feien els filòsofs peripatètics, que sortien amb els seus deixebles a passejar i observaven i comentaven. Això ho feia, per exemple, en Giner de los Ríos, un gran pedagog a la natura, que és també un referent nostre. Ell va treballar sobretot a la fi del XIX i principis del XX. I ell feia això amb estudiants universitaris, és a dir, agafava el seu grup de classe de la universitat i se’ls enduia a caminar per la serra. Però no era expulsar d’”agafem un autobús, ens deixen aquí, ens allunyem 500 metres i aquesta és tot el camí que fem”. No, aquest senyor els agafava, els portava a Villalba amb tren, pujava caminant fins al port de Navacerrada, baixava caminant fins a la Granja de Sant Ildefons i allà agafava la diligència de tornada. No hi havia res més. Quatre o cinc dies que caminaven per la muntanya, comentant absolutament tot el que es trobaven, en pla mestre-deixeble, no amb aquesta jerarquia a què estem acostumats a l’aula.

Si això es podia en ple segle XIX i en aquestes condicions, per què no es pot fer ara? Jo crec que és més un canvi de mentalitat i una mica de vertigen de “no tinc el Power Point, no tinc el llibre de text, a veure com ho faig això”. Aquesta és potser la part més difícil, entendre que som capaços, que ho podem fer. I una altra dificultat, que potser és més difícil, és posar-se d’acord dins del claustre per poder executar això, per poder, per exemple, anar dos docents amb dos grups i combinar-se, combinar Matemàtiques amb Llengua, aquesta mena de coses… la naturalesa es presta molt. La naturalesa no està encaixonada en disciplines. La naturalesa és tot, és la vida real. Podem perfectament combinar Matemàtiques i Llengua o Història i Religió. Totes les disciplines es poden aprendre i aportar des de la natura.

Beatriz de la Puebla. Sí, ens podríem aplicar el que deies abans de valorar nosaltres el risc de treure’ls amb el benefici que després els reportarà a ells i també a nosaltres veure que estan contents, perquè ells després ho valoren moltíssim.

Katia Hueso. Sí. A més, quan parlem dels beneficis per a l’educació a la natura, els beneficis que dona en general, pensem en els nens, pensem en els beneficis per a l’aprenentatge, els beneficis cognitius, els beneficis per al desenvolupament físic, emocional, social, els beneficis per a la salut física, els beneficis per a la salut mental, fins i tot els beneficis a futur per al planeta. Però mai no pensem en els beneficis per als docents. És curiós això. Últimament n’he estat conscient. He intentat també vendre-ho així, perquè crec que per al mateix docent aquests beneficis per a la salut física i mental són iguals. El mateix docent és al medi natural i es beneficia d’aquesta serenitat i d’aquest ambient igual que ho fan els nens. Però és que a més el docent treballarà amb nens que estan tranquils, que estan centrats, que estan concentrats, que tenen l’atenció perfectament enfocada, perquè els agrada ser-hi, perquè té aquest efecte sobre ells. I quant currículum guanyaríem només per això, per la quantitat de temps que perd un docent ordenant, gestionant l’aula, mantenint el silenci amb prou feines? Tot això t’ho estalvies perquè ja tens nens tranquils que estan centrats i que estan a gust.

Beatriz de la Puebla. I aprenen molt més. I el cervell al final, quan estan contents, recull millor la informació i la interioritzen.

Katia Hueso. Exacte. És clar.

Beatriz de la Puebla. I després, per saber si som optimistes o si hi ha esperança, com va això en un futur? Quin tipus de naturalesa o quins espais deixarem a les generacions futures, a les generacions d’aquests nens que tenim a les aules?

Katia Hueso. Jo vull aquí també ser possibilista. Bé, crec que els nens que avui estan gaudint de l’educació a la natura seran persones que en el futur prendran decisions, com a polítics, com a empresaris, com a professionals, i ho sabran fer millor que nosaltres, amb el seu estil de vida, amb aquesta capacitat d’influir en altres que tindran. I vull creure que això a la llarga beneficiarà la natura també. La naturalesa, en aquest sentit, és molt agraïda. Ja ho hem vist en diferents moments de la història, com la naturalesa de seguida recupera els espais que havia perdut, per exemple, a Pripyat, a la ciutat on hi havia la central antiga de Txernòbil, que és ara un verger, un verger estrany perquè és radioactiu, però al capdavall és un bosc. Aquella ciutat és un bosc ara mateix. Exemples com aquests n’hi ha moltíssims, de la natura reconquistant espais, i a més a molta més velocitat del que imaginem. El riu, per exemple, aquí al Manzanares, que s’està fent una tasca de recuperació… Jo crec que el 2019 o una cosa així ja hi havia llúdrigues al riu. Llúdrigues a Madrid? Com pot ser? O sigui que la naturalesa, per descomptat, reconquistarà tan aviat com pugui. I, si li donem aquest espai i li brindem una mica aquesta oportunitat, crec que ho aconseguirem. Però això sí, cal fer-ho.

Beatriz de la Puebla. Doncs res, Katia, a mi m’ha resultat molt enriquidor, he après moltíssim i estic amb moltes ganes d’aplicar tot l’après a la meva classe.

Katia Hueso. Doncs moltíssimes gràcies, Beatriz. Espero que serveixi perquè per a això està, perquè s’apliqui i que els nens ho gaudeixin. I no només els nens, els que esteu amb ells cada dia. Moltíssimes gràcies.