Dues paraules japoneses per viure millor
Francesc Miralles
Dues paraules japoneses per viure millor
Francesc Miralles
Escriptor
Creant oportunitats
Una filosofia ancestral per a la vida
Francesc Miralles Escriptor
Francesc Miralles
Escriptor, assagista, traductor i músic, Francesc Miralles és un dels autors de desenvolupament personal més influents de l'món. Creador de tendències per al creixement personal i l'autoconeixement, ha escrit nombrosos llibres i és el responsable -juntament a Hèctor García de donar a conèixer a Occident el concepte japonès 'Ikigai', un enfocament vital basat en la idea del "propòsit vital" . Descobrir el nostre 'Ikigai' equival a entendre quina és la nostra "raó de ser" en el món, esbrinar què ens apassiona i què podem aportar: "Tots tenim el nostre 'Ikigai' i normalment es relaciona amb allò que ens apassionava quan érem nens", explica Miralles.
En el seu acostament a el món oriental, Francesc Miralles va descobrir un altre concepte que ens ajuda a viure de forma més plena: el 'Ichigo-Ichie', que es basa en la idea que cada moment que vivim és únic, i per tant, no es repetirà mai.
Francesc Miralles ha donat a conèixer el concepte 'Ikigai' a tot el planeta, i està inspirant a centres educatius i empreses, que han comprovat com posar el propòsit vital en primer lloc millora la felicitat d'alumnes i equips de treball. És aplicable a l'educació ia la vida professional, ja que defensa que mantenir la passió i no perdre de vista els objectius, ajuda a sobreposar-se a les dificultats i a sortir reforçats davant de qualsevol canvi o crisi.
Transcripción
Aleshores, l’“Ikigai” és allò que dona sentit a la nostra vida, bàsicament. Hi ha persones que neixen pràcticament amb l’“Ikigai” i que des de ben petits et diuen: “Jo vull ser metge” o “Jo vull ser sacerdot”, i ho acaben fent, però el més normal en l’“Ikigai” és que sigui un procés de cerca i un procés en què en puguis tenir més d’un al llarg de la vida. Tu pots tenir un “Ikigai” fins als 18 anys i, de sobte, entres a la universitat, t’il·lumines i veus que és una altra cosa on el món et necessita. Aleshores, “Ikigai”, bàsicament, seria aquesta passió, aquest talent que tu descobreixes dins teu, que és útil al món i que pot ser el motor de la teva vida. I per moltes persones acaba sent inclús la seva professió.
Molts adolescents tenen un estrés enorme. Aleshores, jo crec que aquí, com a societat, ens hauríem de fer la reflexió de recuperar el que abans eren ritus de pas. En altres èpoques, per exemple, quan hi va haver el servei militar, que jo no el vaig fer perquè era objector de consciència, però bé, vaig haver de treballar un any i mig per l’Estat fent altres coses. Doncs això feia de separador entre la teva vida de nen i adolescent i la teva vida adulta. A les tribus aborígens hi ha certs rituals en què, hi ha un enfocament masclista en tot això, enviaven el nen a la selva perquè hi passés dos o tres dies sobrevivint pels seus propis mitjans, i quan tornava vencedor d’aquesta prova, ja era un home. Avui dia, crec que ens trobem en un fil social en què tot és immediat i molts joves se senten perduts perquè no han tingut temps de pensar què volen fer amb la seva vida.
Però, per exemple, no és dolent començar uns estudis i adonar-te que no és el que t’agrada. Potser vas necessitar arribar fins aquí per poder-ho saber, tornar a canviar, explorar, preguntar-te coses, perquè a la fi, la vida és com la ciència que avança per assaig i error. Si no deixem que els nois i noies s’equivoquin, mai sabran què són ni què volen a la vida.
Aleshores, a la cerimònia del te, precisament, es recomana parlar de la quantitat del te, de la bellesa dels utensilis, del temps que fa. Potser a la sala hi ha una obra d’art i es comenta. Aleshores, en aquests protocols de la cerimònia del te, un dels mestres va dir: “Tracta els teus convidats amb ‘Ichigo-Ichie’”, és a dir, com si no els tornessis a veure mai més a la teva vida i el record que s’emportessin de tu fos aquest. Aleshores, jo crec que l’ésser humà a vegades pequem de pensar: “Bé, avui no he estat plenament amb la meva mare perquè estava pendent del futbol, però ja hi haurà una altra oportunitat”, i a vegades, no hi ha una altra oportunitat. De fet, mai hi ha una oportunitat igual que aquesta, perquè ja ho deia Heràclit: “No et pots banyar dos cops al mateix riu”. De fet, mai tens la mateixa persona dos cops al davant, perquè tu avui ets aquesta, demà hauràs discutit amb els teus fills i tindràs un altre estat d’ànim i una altra ànima allà, i un altre dia canviarà el teu “Ikigai” o canviaran les teves prioritats. Per tant, l’“Ichigo-Ichie” és una invitació a gaudir d’aquesta persona o d’aquestes persones que ens acompanyen i d’aquest dia com el que és, una cosa única. A mi, hi ha una vinyeta dels ‘Peanuts’, que no sé com s’anomena aquí, d’en Charlie Brown i amics, que m’agrada molt i que és molt famosa als Estats Units. Es veuen en Charlie Brown i l’Snoopy a un embarcador davant d’un llac, i ja saps que en Charlie Brown és un nen així una mica existencial. I en Charlie Brown diu a l’Snoopy: “Snoopy, ets conscient que algun dia morirem, oi?”. “Sí”, diu, “però la resta de dies, no”. La resta de dies és l’essència de l’“Ichigo-Ichie”. Saber que tenim això, que tenim aquest moment i que de nosaltres depèn fer-lo memorable.
Per tant, potser el que hauríem de fer els adults, els pares, és recuperar el nostre esperit infantil. Hi ha una conferència molt bonica que va quedar gravada a YouTube i que, junt amb el discurs de Stanford d’Steve Jobs, jo diria que és el segon més vist, que s’anomena “L’última lliçó”, on hi ha un professor de la Universitat Carnegie Mellon, Randy Pausch, a qui havien diagnosticat un càncer terminal, de molts pocs mesos de vida. Aleshores, ell va decidir fer una xerrada a tots els alumnes de la seva universitat per donar-los un missatge que els servís per la resta de la seva vida. I el títol de la conferència era: “La importància de recuperar els somnis infantils”. Aleshores, jo sempre dic que quan una persona està perduda a la vida, un adult, i ja no sap quin és el seu “Ikigai”, ja no sap què li agrada, què vol fer amb la seva vida, que vagi al passat i que recordi com a nen quins somnis tenia, què volia ser de gran, què li agradava fer, quines coses va deixar al camí perquè va entrar en aquesta via estreta dels currículums, l’educació, els objectius. Aleshores, si tornem a recordar com érem de petits o si tenim la sort de tenir persones que són testimonis de la nostra infància, doncs aquí podem recuperar una essència que ens pot tornar aquest esperit espontani que potser hem perdut ara.
El tercer principi és: “No mengis fins a omplir-te”. És una llei que és comuna no només d’Okinawa, sinó a tot el Japó, que diuen: “T’has d’omplir fins aquí, no fins aquí”. Perquè què passa? Sobretot als països mediterranis ens agrada molt menjar, i seure a taula, i celebrar. Doncs a vegades mengem molt més o una mica més de la gana que tenim, i això el que fa és que obliga el sistema digestiu a treballar amb molta més intensitat. És com si tinguéssim un cotxe i sempre anéssim a 140 per hora, forçant les possibilitats del motor.
La cinquena llei seria: “Entrena’t pel teu proper aniversari”. Una cosa que ens va sorprendre molt del món d’Ogimi, d’Okinawa i del Japó en general és fins a quin punt li fa il·lusió complir anys a la gent d’allà. A la nostra cultura, a vegades, a partir d’una certa edat, hi ha qui s’ofèn si li preguntes quina edat tenen, et diuen: “Això no es pregunta”.
Aleshores, el que veiem en un metro, en un autobús o al carrer en una gran ciutat japonesa és molta tensió. En canvi, a Okinawa la gent és molt riallera, somriuen i fan bromes a tota hora. I això va ser interessant perquè cal veure una mica la història d’Okinawa, que és… En primer lloc, és la prefectura més pobra de tot el Japó. Té un nivell de vida molt inferior a Tòquio, per exemple. Aleshores, quan arribes a l’aeroport i entres a la ciutat de Naha, t’adones que és com retrocedir 40 anys en el temps. I van ser qui més van patir a la guerra, perquè la batalla d’Okinawa, que va ser per terra, a la Segona Guerra Mundial, va tenir una mortaldat brutal. I, curiosament, tot i haver patit tot això, avui dia és un lloc on viuen moltíssims americans que han anat a Okinawa. Potser alguns hi van anar pel surf, perquè és un lloc molt famós per les seves platges, però s’han casat amb persones d’allà, han après el japonès, són més defensors de la cultura autòctona que els mateixos nadius. I un americà que vaig conèixer allà quan estàvem rodant amb National em va dir: “He llegit el vostre llibre i m’encanta, però us heu oblidat de posar una cosa: que un ingredient essencial per la longevitat que té la gent d’Okinawa és la cultura del perdó. Ells saben perdonar”.
Aleshores, ells han oblidat totalment el que han fet els pares i els avis dels que són aquí i els tracten com a veïns, els tracten com a amics. I els nadius d’Okinawa no són de renyir, de guardar rancors, de tenir una llista de greuges, sinó que giren full i saben perdonar. Això seria una base per poder somriure i per poder celebrar la vida. La setena llei de l’“Ikigai” seria: “Connecta amb la natura”, que els japonesos tenen una paraula molt bonica per això que s’anomena “shinrin yoku”, que són els banys de bosc. Hi ha molts estudis fets per equips mèdics, per universitats, per sociòlegs, de què passa quan la gent que som urbanites dediquem almenys un dia a la setmana a anar al camp, a anar a boscos potents d’aquests amb arbres centenaris. Aleshores, aquests banys de bosc, que s’anomenen “shinrin yoku”, s’ha estudiat que les persones que dediquen almenys quatre o cinc hores a la setmana a passejar pel bosc, doncs hi ha beneficis immediats per la salut a la tensió arterial, coses psicològiques com l’estrès, l’ansietat, dormir millor. Inclús s’ha comprovat amb estudis mèdics que augmentem les cèl·lules anticàncer, les “natural killers”, que s’anomenen. Per tant, anar a la natura, encara que sigui un cop a la setmana, seria un altre requisit, un altre consell, per tenir una vida llarga i energètica. De fet, les mútues mèdiques al Japó, que estan molt organitzades i que treballen amb empreses, han començat a enviar autobusos per portar els seus treballadors, almenys han començat anant-hi un cop al mes, a boscos perquè passin tot el dia allà, perquè han descobert que els surt més econòmic això que pagar baixes laborals, pagar tractaments mèdics, etcètera.
La vuitena clau o principi de l’“Ikigai” seria donar les gràcies. Hi ha persones que sempre s’estan queixant, que sempre s’estan lamentant, que sempre estan criticant, acusant i veient la part fosca de la realitat. I hi ha persones que tenen la gratitud incorporada a la seva vida, i això els ajuda a viure molt millor. I és una llàstima haver-nos d’adonar del que tenim quan ho perdem. Quan un gran amic marxa, quan la salut que, fins ara, l’havíem mantingut, de sobte, comença a flaquejar, aleshores, trobem a faltar allò que podíem fer. Tinc una amiga escriptora que em diu: “Jo cada nit gravo tot el que hi ha a l’ordinador, perquè quan l’apago ningú em diu que es tornarà a encendre”. Jo dic: “El mateix passa amb un cos humà”. Quanta gent ha anat a dormir i durant la nit li ha passat alguna cosa, ha tingut alguna condició mèdica determinada i ja no ha seguit. Per tant, gratitud per viure aquest dia. I a la fi de la jornada, potser, la gratitud de dir: “Bé, dins de tot el que ha passat avui, quines dues, tres fites puc destacar aquí?”. Inclús si no ets gaire del pensament positiu, pots apuntar tres coses d’avui que t’han fet feliç. Pot ser una cosa tan senzilla com una trucada amb un amic, que has llegit un capítol d’un llibre que t’ha agradat, que t’ha inspirat i t’ha fet pensar en alguna cosa diferent, que has iniciat un pla i que finalment viatjaràs a aquell lloc que et fa il·lusió. Perquè pensar en futur a vegades també és una manera d’alimentar la il·lusió de la vida.
Aleshores, intentar evitar… Utilitzant un llenguatge del món de les publicacions, el passat és absurd, perquè el que va passar ja no es pot canviar, com a molt, ho podem comprendre i extreure’n alguna lliçó. Tampoc serveix gaire projectar-se al futur, perquè el que s’ha demostrat amb la situació que hem viscut sanitària, econòmica, etcètera, és que ningú havia previst el que passaria amb el coronavirus. Parlàvem de canvi climàtic, parlàvem de superpoblació, parlàvem de moltes altres coses menys d’aquesta. Per tant, quan l’ésser humà fa pronòstics, no sol succeir el que pronostica. A vegades, passa alguna cosa pitjor i el futur és un camp que és impossible de definir, perquè ho estem fent tots, cadascú de nosaltres, sumats des del present, precisament, i el present és on som tu i jo aquí, ara. Per tant, les persones que són sàvies en el seu art de viure ho aposten tot en el moment present, en el que estan fent, en el que estan parlant. Si tens el teu hort, estàs cuidant aquest hort, fent això com si res més existís. Si llegeixes un llibre, el llegeixes com si el món s’anés a esfondrar després de cada pàgina. Per tant, si som capaços de viure amb frugalitat, de viure al dia, al moment, serà molt més fàcil que estiguem satisfets i que vulguem sumar molts més dies a tot això que si ens estem angoixant sempre pel futur o lamentant per coses del passat que no ens van agradar.
I la desena llei de l’“Ikigai” és molt senzilla perquè diu: “Segueix el teu ‘Ikigai’”, entesos? Que l’“Ikigai”, la passió, el talent, la teva missió a la vida… Crec que, a partir d’una certa edat, tothom intueix quina pot ser la seva. A vegades, no. Hi ha moments en què es perd de vista perquè canvia la vida. Aleshores, ens passen coses, per exemple, un canvi de país, una separació sentimental que és forta, una malaltia. Frida Kahlo, per exemple, descobreix el seu “Ikigai”, que és pintar, després d’un accident molt greu de tramvia, crec, que la té postrada al llit. Aleshores, comença a dibuixar i descobreix que té un do per fer-ho. Per tant, un cop sabem quin és el nostre “Ikigai”, el nostre propòsit vital, jo diria que la nostra tasca com a éssers humans és posar-lo al centre com a motor de la nostra vida o, com a mínim, si l’hem de compartir amb una activitat que no és la nostra passió, donar-li un lloc important perquè cada dia hagi valgut la pena viure’l perquè hem viscut el nostre “Ikigai”. Aleshores, jo crec que val la pena seguir el teu “Ikigai”, encara que sigui només una afició, perquè allà hi ha la teva essència com a persona, el que et fa diferent i únic com a ésser humà.
Per tant, aquest és un moment de gran aprenentatge. I el gran dubte és: un cop torni tot a la normalitat, haurem après o quedarà com una cosa del passat? Aleshores, jo crec que aquí hi haurà persones que s’hauran transformat profundament i que diran: “Per aquí ja no passo més”, perquè en aquests confinaments i tot el que venia després, hi ha hagut conquestes també. Persones que mai tenien temps han començat a tenir temps de llegir, d’estar amb els seus fills, alguna han conegut els seus fills. Altres han descobert que, en realitat, el món del qual venien i allò que feien d’una manera tan maquinal, seguint la inèrcia, no els agradava tant i no el troben a faltar i, per tant, es plantegen fer un canvi arriscat. Aleshores, és clar, tot gran aprenentatge suposa un risc, suposa una sortida de la zona de control, de la zona de confort, i això, Joe Dispenza, que és un autor de llibres sobre les creences, recordo que un dia, menjant una paella a Barcelona, deia: “Cada cop que et trobes en una situació difícil o que emprendràs alguna cosa completament nova, és com llançar-te a un riu glaçat”, em deia, “perquè quan tu et llancis al riu del canvi, et passaran dues coses, hi haurà dos perills que poden dificultar allò que tu vols fer.
El primer és que la gent que s’ha quedat a la vora et cridarà: ‘On vas, boig?’, perquè per ells també és molt més còmode que tu segueixis sempre al lloc on et trobaves, perquè si tu canvies i el teu entorn no canvia, els poses una mica en evidència i ja no se senten tan a gust. Potser aquí veuen algú que està creixent i l’altre que està anquilosat, i és una comparació que no agrada. I després, el segon enemic ets tu mateix. Et pot passar a l’arribar a la meitat del riu que diguis: ‘L’aigua està freda, tornaré on era’”. Aleshores, Dispenza, sobre això, deia: “Tu, quan et trobis creuant el riu del canvi, segueix nedant. Ves a l’altra vora i allà veurem si estem millor o pitjor que abans”.
Per tant, es va convocar una reunió entre el govern i els enginyers de JR, que és Japan Railways, per veure com es podia millorar això. Els enginyers van pensar que els demanarien un 10 % de millora, un tren que anés a 110 o a 120 per hora. I quina va ser la seva sorpresa quan els van dir: “Necessitem un tren que vagi a 200 quilòmetres per hora”. És a dir, seria el tren bala. És clar, es van quedar en xoc i van dir: “Bé, una proposta d’aquest tipus no és una millora. Això és un canvi radical que cal repensar-ho tot”. Van demanar un temps per fer els seus dissenys, els seus plans i les seves conclusions, i quan van tornar van dir: “Si ens haguessin dit un tren que vagi a 110 per hora, hauríem proposat millores a la potència del motor, etcètera. Però quan parlem d’un tren que va a 200 quilòmetres per hora, parlem d’un altre concepte de tren i cal repensar l’objecte en si, el vehicle en si. Per tant, les vies no podran ser com les que tenim avui dia, hauran de ser més amples i més altes perquè si no, descarrilaria. Els materials amb què es fabrica un tren ja no poden ser els mateixos perquè pesaria massa, utilitzarem l’alumini o materials molt lleugers. La forma que coneixem com a tren, que en aquell moment eren com caixes, una mica, no ens serveixen perquè tenen massa resistència contra l’aire, haurà de tenir forma d’ocell.
Així va ser com va sorgir el tren bala, que després es va imitar a tot el món, a Alemanya, a França i a altres països. I quan van arribar les olimpíades del Japó, aquelles primeres olimpíades de l’era moderna allà, doncs els periodistes i tots els participants es van sorprendre anant en un tren que alhora no era un tren i que anava a 200 per hora, i va ser la sorpresa del món sencer. Això passa a la nostra vida, quan… Podem tenir una petita crisi que ens obliga a fer un canvi “Kaizen”, un canvi incremental, però hi ha moments en què has de començar de nou, en què ja res del que teníem ens serveix i en què no hi ha on agafar-se. Això és una mala notícia i és una bona notícia en el sentit que t’allibera de tot el que has sigut. De la mateixa manera que aquests enginyers es van alliberar de la idea antiga de tren, pots dir: “Bé, si jo no hagués sigut tot el que soc i no hagués viscut tot el que he viscut, què és el que voldria ser a partir d’ara?”. I en aquest “a partir d’ara” i en decidir què faràs la resta de la teva vida, doncs aquí hi ha tota la teva llibertat.