Dues paraules japoneses per viure millor

Silvia Ávila. Hola, Francesc, com estàs?

Francesc Miralles. Molt bé, content de ser aquí amb tu i amb tots vosaltres.

Silvia Ávila. Molt bé, me n’alegro perquè és un plaer parlar amb tu i poder conversar sobre la transformació personal a la vida. Tinc entès que en un moment de la teva vida decideixes fer uns viatges al Japó, i allà vius una mena de transformació i comences a veure la vida d’una altra manera. Com va ser aquest procés de transformació i què vas trobar al Japó que no trobaves aquí?

Francesc Miralles. De fet, qualsevol viatge que fem que sigui una mica llarg, sortint de les rutes turístiques, coneixent persones del lloc, doncs ja és un canvi a la vida d’un mateix. Però jo sempre dic que quan puges a l’avió, al tren, al vaixell o on siguis, comences a veure la teva vida en perspectiva i t’adones que certes coses que tu feies o que fas normalment són fruit de la inèrcia i que no són eleccions que tu hagis decidit de manera conscient viure d’aquella manera. En el cas del Japó, a mi m’havia agradat sempre la filosofia zen, la cultura del te, els “haikus”, directors de cinema com Akira Kurosawa. I hi vaig començar a viatjar cada any. Em vaig fer amic de l’Héctor García, que havia escrit un llibre molt conegut que es titula ‘Un geek al Japó’, i a partir d’aleshores, vam fer una amistat en què jo anava anualment al Japó per documentar-me per a novel·les, llibres, reportatges… I en un d’aquests viatges, l’Héctor em va dir: “El meu sogre, que és d’Okinawa…”, perquè ell està casat amb una dona d’Okinawa, “..m’ha dit que al nord de l’illa, allà a la selva, hi ha un poble de 2.800 habitants que té el rècord Guinness de longevitat. Per què no hi anem i investiguem quin és el seu secret?”. I aquest va ser l’inici d’una gran transformació, no només a la meva vida, sinó també als temes que després he tractat a les conferències, als llibres, a les xerrades, a tot el que és la meva vida professional.

Silvia Ávila. I en aquests viatges al Japó vas trobar una filosofia de vida que després has donat a conèixer pertot el món. Què és l’“Ikigai”?

Francesc Miralles. Sí, l’“Ikigai” és la paraula que vam descobrir en el nostre treball de camp a Okinawa. De fet, l’Héctor García i jo estàvem buscant coses sobre alimentació, sobre estil de vida, relacions, exercici físic, que era el que nosaltres coneixíem, una mica, de la cultura d’Okinawa, que ja és molt coneguda perquè és una zona blava molt potent, la número u, de fet. “Zona blava” és aquell lloc on es viu molt més que a la resta del món perquè es reuneixen unes condicions. I nosaltres no teníem a la ment la paraula “Ikigai”. De fet, la paraula “Ikigai” existeix en japonès, però no s’usava ni tan sols al Japó en el sentit que s’usa avui, que és una paraula que a partir del nostre llibre s’ha introduït a totes les llengües. Quan vam començar a entrevistar centenaris, els preguntàvem: “Què t’impulsa cada dia a aixecar-te del llit? Com pots tenir tanta energia? Per què tens tantes ganes de viure?”. Aleshores, una de les paraules que més va sorgir en aquestes entrevistes era: “Jo tinc el meu ‘Ikigai’”. I “Ikigai”, que està format per dos termes japonesos, “iki” és vida i “gai” és valer la pena, de manera literal significa “una vida que valgui la pena”. Però quan s’ha traduït a altres llengües, es tradueix com “raó de viure, propòsit de vida, missió”.

Aleshores, l’“Ikigai” és allò que dona sentit a la nostra vida, bàsicament. Hi ha persones que neixen pràcticament amb l’“Ikigai” i que des de ben petits et diuen: “Jo vull ser metge” o “Jo vull ser sacerdot”, i ho acaben fent, però el més normal en l’“Ikigai” és que sigui un procés de cerca i un procés en què en puguis tenir més d’un al llarg de la vida. Tu pots tenir un “Ikigai” fins als 18 anys i, de sobte, entres a la universitat, t’il·lumines i veus que és una altra cosa on el món et necessita. Aleshores, “Ikigai”, bàsicament, seria aquesta passió, aquest talent que tu descobreixes dins teu, que és útil al món i que pot ser el motor de la teva vida. I per moltes persones acaba sent inclús la seva professió.

Silvia Ávila. És a dir, que l’“Ikigai” no és només per adults, també pot ser pels nens, o també han de tenir ells un “Ikigai”.

Francesc Miralles. Jo diria que l’“Ikigai” és sobretot molt important a l’adolescència, perquè els nens ja estan naturalment connectats amb el seu “Ikigai”, perquè no tenen tants filtres com els adults. Nosaltres sempre fem coses en funció de les expectatives de la resta, i volem agradar als nostres caps, a la nostra parella, a la nostra família, als nostres veïns. Els nens són molt més espontanis i estan connectats a l’“Ikigai”, perquè quan tu veus un nen o una nena, ja veus exactament com són: el que canta, el que és més físic, el que li agrada tancar-se amb el seu llibre, el que és més somiador, el que inventa històries, el que discuteix. Tots naixem amb una connexió molt forta en relació amb les nostres motivacions, la nostra passió, el nostre propòsit vital. I això ho anem perdent amb el temps, perquè ens van ensinistrant amb objectius acadèmics, amb objectius socials, amb pressió per part de la família, dels amics, voler ser com ells. Aleshores, l’adolescència és un punt molt delicat en tot el que està relacionat amb l’“Ikigai”, perquè tu et pots trobar amb 17 o 18 anys i tens un parell de setmanes, pràcticament, per decidir la teva vida, perquè ompliràs una llista de possibles carreres, a veure si t’accepten, i els “numerus clausus” i tot això, sense saber gaire cosa, en un moment que hormonalment estàs molt alterat, en què és més habitual estar enamorat o pensar en viatges o en altres coses, o en la música, que a decidir allò que estudiaràs i allò en què treballaràs i que marcarà tota la teva vida.

Molts adolescents tenen un estrés enorme. Aleshores, jo crec que aquí, com a societat, ens hauríem de fer la reflexió de recuperar el que abans eren ritus de pas. En altres èpoques, per exemple, quan hi va haver el servei militar, que jo no el vaig fer perquè era objector de consciència, però bé, vaig haver de treballar un any i mig per l’Estat fent altres coses. Doncs això feia de separador entre la teva vida de nen i adolescent i la teva vida adulta. A les tribus aborígens hi ha certs rituals en què, hi ha un enfocament masclista en tot això, enviaven el nen a la selva perquè hi passés dos o tres dies sobrevivint pels seus propis mitjans, i quan tornava vencedor d’aquesta prova, ja era un home. Avui dia, crec que ens trobem en un fil social en què tot és immediat i molts joves se senten perduts perquè no han tingut temps de pensar què volen fer amb la seva vida.

Silvia Ávila. Veig que tot el que ens estàs comentant, Francesc, té molta aplicació en el món de l’educació.

Francesc Miralles. Totalment.

Silvia Ávila. Tu creus que actualment es dona als nens la formació o l’educació perquè es descobreixin a ells mateixos, es valorin i trobin el seu lloc al món?

Francesc Miralles. Jo crec que no, perquè tinc entès que Canàries és l’única comunitat autònoma on hi ha l’assignatura d’Intel·ligència Emocional, que és bàsica a la vida per tenir èxit amb la parella, amb la teva família, amb els teus amics, en una entrevista de treball, a la teva carrera professional, com a comercial, com tot, per superar una mort, per gestionar conflictes. I crec que només es fa en aquesta comunitat. Aleshores, ens ensenyen moltes coses tècniques que potser algunes les utilitzarem i d’altres no, però el que necessitem saber per viure, com seria el sentit de la vida, conèixer-se a un mateix, tenir una mica de psicologia i gestió de les situacions difícils, això s’hauria d’incloure als plans educatius. Hi ha una carència en el sistema educatiu en el sentit que ens formen per passar exàmens, per aconseguir feines, però no per ser feliços ni per conèixe’t a tu mateix.

Silvia Ávila. I, com a pares i educadors, què podríem fer per ajudar els nostres fills o els nostres alumnes perquè trobin els seus talents o els fomentin?

Francesc Miralles. Mira, com a pares, educadors i amics, la clau número u és escoltar. Jo he tractat amb molts adolescents rebels, d’aquests que els donen per perduts i que els veuen com persones marginals, i del primer que t’adones és que a aquests adolescents no els ha escoltat ningú. El que ells desitgen, les seves frustracions, el que a ells els costa, el que ells no entenen de la vida, el que no entenen d’ells mateixos, ja que els pares, l’entorn educatiu o el que sigui no han tingut la paciència de seure amb aquesta persona i dir: “Bé, però què vols fer amb la teva vida? Què has pensat?”. I també donar-los l’oportunitat de fracassar, de fallar. Som en una societat en què estem sobreprotegint els nostres fills, els portem entre cotonets perquè tenim por que pateixin, i això, de fet, és una manera de garantir-los el patiment, perquè després arribarà un moment en què no estaran protegits pels pares ni per la universitat ni per l’escola, i faran front a un món que és molt dur i és molt competitiu. Per tant, potser, un dels favors més grans que podem fer a un noi o una noia és deixar-los caure, deixar-los equivocar-se. Lògicament, sense incórrer en conductes perilloses que estiguin relacionades amb drogues, conducció o coses així.

Però, per exemple, no és dolent començar uns estudis i adonar-te que no és el que t’agrada. Potser vas necessitar arribar fins aquí per poder-ho saber, tornar a canviar, explorar, preguntar-te coses, perquè a la fi, la vida és com la ciència que avança per assaig i error. Si no deixem que els nois i noies s’equivoquin, mai sabran què són ni què volen a la vida.

Silvia Ávila. Francesc, tenim molts cops la sensació de viure en una societat de total incertesa i de molta immediatesa. A més, en què tot va molt ràpid. A vegades, ni tan sols podem controlar aquesta rapidesa, aquesta incertesa, que ens resulta inclús difícil gaudir des d’aquí. Què podem fer per controlar-ho?

Francesc Miralles. Sí que és cert que la nostra societat s’estressa sola, ja, amb tot el tema del que anomenen “multitasking”. Intentem fer-ho tot alhora i això és el més contrari que hi ha de viure el present, perquè ets a molts llocs, estàs fent moltes coses alhora, però cap bé, i no estàs gaudint amb cap d’elles perquè, finalment, el plaer de fer les coses, fluir, depèn de fer una sola cosa molt ben feta. Per tant, aquí els japonesos tornen a tenir un concepte molt bonic que ens pot inspirar per sortir d’aquesta fúria de fer tantes coses alhora i de preocupar-nos pel passat i pel futur i per intentar fer-ho tot tan bé, que és: “Ichigo-Ichie”. “Ichigo-Ichie” significa, literalment, “un cop, una oportunitat”. Però el sentit d’aquesta frase és: “El que estem vivint ara mateix no es repetirà mai més”. És adonar-nos del caràcter únic de cada moment i que, per tant, val la pena que celebrem junts aquest moment. I això ho va introduir un dels primers mestres de te, fa ja quatre segles, que va escriure un protocol de com havia de ser una cerimònia del te. I aquí hi havia molts elements. Per exemple, no posar temes polèmics sobre la taula. Jo, per exemple, sempre intento, en una reunió d’amics, que no es parli mai de política. I si hi ha persones d’equips de futbol molt diferents, tampoc. És a dir, buscar temes que ens uneixin.

Aleshores, a la cerimònia del te, precisament, es recomana parlar de la quantitat del te, de la bellesa dels utensilis, del temps que fa. Potser a la sala hi ha una obra d’art i es comenta. Aleshores, en aquests protocols de la cerimònia del te, un dels mestres va dir: “Tracta els teus convidats amb ‘Ichigo-Ichie’”, és a dir, com si no els tornessis a veure mai més a la teva vida i el record que s’emportessin de tu fos aquest. Aleshores, jo crec que l’ésser humà a vegades pequem de pensar: “Bé, avui no he estat plenament amb la meva mare perquè estava pendent del futbol, però ja hi haurà una altra oportunitat”, i a vegades, no hi ha una altra oportunitat. De fet, mai hi ha una oportunitat igual que aquesta, perquè ja ho deia Heràclit: “No et pots banyar dos cops al mateix riu”. De fet, mai tens la mateixa persona dos cops al davant, perquè tu avui ets aquesta, demà hauràs discutit amb els teus fills i tindràs un altre estat d’ànim i una altra ànima allà, i un altre dia canviarà el teu “Ikigai” o canviaran les teves prioritats. Per tant, l’“Ichigo-Ichie” és una invitació a gaudir d’aquesta persona o d’aquestes persones que ens acompanyen i d’aquest dia com el que és, una cosa única. A mi, hi ha una vinyeta dels ‘Peanuts’, que no sé com s’anomena aquí, d’en Charlie Brown i amics, que m’agrada molt i que és molt famosa als Estats Units. Es veuen en Charlie Brown i l’Snoopy a un embarcador davant d’un llac, i ja saps que en Charlie Brown és un nen així una mica existencial. I en Charlie Brown diu a l’Snoopy: “Snoopy, ets conscient que algun dia morirem, oi?”. “Sí”, diu, “però la resta de dies, no”. La resta de dies és l’essència de l’“Ichigo-Ichie”. Saber que tenim això, que tenim aquest moment i que de nosaltres depèn fer-lo memorable.

Silvia Ávila. Francesc, què ens podries comentar sobre la relació entre l“Ichigo-Ichie” i els nens? Perquè ells són perfectes gaudidors del moment present i són diguem-ne que experts en això. Som nosaltres qui, com a adults, no deixem de treure’ls d’allà, de viure el present i d’imprimir-los el nostre ritme, a més d’omplir-los l’agenda d’activitats.

Francesc Miralles. Exacte. Els nens, de la mateixa manera que estan connectats naturalment amb el seu “Ikigai” perquè no tenen tots els filtres que tenim els adults, també viuen de manera “Ichigo-Ichie” de manera natural, perquè un nen, de manera espontània, ja fa el que vol, gaudeix de cada cosa, és explorador, ho viu tot amb una enorme intensitat. El problema és que… Dos problemes veig jo respecte als adults. D’una banda, ens convé que facin moltes coses, i no sempre els convé a ells. És a dir, que els nens tornin a casa cada dia a les set o a les vuit del vespre, a vegades és perquè quadri amb els horaris de treball dels pares, no perquè sigui bo pel nen estar hiperocupat. I, d’altra banda, som una mala influència pels nens en molts sentits, perquè veig molts pares que es queixen que el nen està enganxat a la pantalla. Aleshores, jo em pregunto: la persona que es queixa, el pare o la mare, quanta pantalla utilitza al dia? Si el nen veu que estem menjant i amb el mòbil, enviant el mail, veient un “post”, un altre, consultant el diari… Si veuen que els pares estan tot el dia enganxats al mòbil, a la tauleta, a la televisió, a les sèries, a les notícies, als missatges, faran el mateix perquè volen ser com nosaltres. Per tant, el millor que podem fer si volem crear uns nens que en el futur siguin persones lliures, creatives i felices és revisar els nostres hàbits. Perquè aquests hàbits que tenim els adults i la manca de temps que a vegades fa que els apuntem a tantes coses o que els donem la tauleta i els diguem: “Mira, doncs entretén-te amb això”… Aquí hi ha l’origen que els nens es desconnectin de l’“Ichigo-Ichie”, de gaudir el moment, que és natural en tots ells.

Per tant, potser el que hauríem de fer els adults, els pares, és recuperar el nostre esperit infantil. Hi ha una conferència molt bonica que va quedar gravada a YouTube i que, junt amb el discurs de Stanford d’Steve Jobs, jo diria que és el segon més vist, que s’anomena “L’última lliçó”, on hi ha un professor de la Universitat Carnegie Mellon, Randy Pausch, a qui havien diagnosticat un càncer terminal, de molts pocs mesos de vida. Aleshores, ell va decidir fer una xerrada a tots els alumnes de la seva universitat per donar-los un missatge que els servís per la resta de la seva vida. I el títol de la conferència era: “La importància de recuperar els somnis infantils”. Aleshores, jo sempre dic que quan una persona està perduda a la vida, un adult, i ja no sap quin és el seu “Ikigai”, ja no sap què li agrada, què vol fer amb la seva vida, que vagi al passat i que recordi com a nen quins somnis tenia, què volia ser de gran, què li agradava fer, quines coses va deixar al camí perquè va entrar en aquesta via estreta dels currículums, l’educació, els objectius. Aleshores, si tornem a recordar com érem de petits o si tenim la sort de tenir persones que són testimonis de la nostra infància, doncs aquí podem recuperar una essència que ens pot tornar aquest esperit espontani que potser hem perdut ara.

Silvia Ávila. És com reprendre una mica el nostre “Ikigai” de referència o inicial.

Francesc Miralles. Exacte. És a dir, perquè de fet, els nens, si creixen en circumstàncies mínimament saludables, ja són feliços, i connectats, i creatius, i saben viure el moment. El problema és que anem acumulant una sèrie de compromisos, obligacions i pressions que potser, en cert moment de la vida, el que caldrà fer és desaprendre i dir: “Bé, com puc recuperar una part de la meva ànima de nen?”. I, de fet, les persones que admirem, grans artistes com Dalí, com Picasso, com Miró, pintaven com nens perquè mai havien perdut aquesta ànima de curiositat, d’explorar, de ser una mica bandarra, de provocar la realitat i de provocar la gent del teu voltant, que és el que fan els nens constantment, que ens estan desafiant. I els adults molt creatius, inclús els que fan presentacions de nous productes, també tenen aquest sentit lúdic, de joc, de no donar les coses per fetes, d’utilitzar el pensament lateral, que és el pensament no lògic, que dius una bestiesa i potser en aquesta bestiesa que fa riure tothom hi ha una gran veritat que mostrarà un camí nou. Per tant, ser nens, en l’aspecte creatiu de la vida, ens pot aportar moltíssim a nosaltres i a la resta.

Silvia Ávila. I, durant tota la teva investigació per conèixer i per donar a conèixer l’“Ikigai”, segur que vas conèixer persones i històries apassionants. Explica’ns què vas aprendre dels ancians centenaris japonesos. Quina era la seva filosofia? Quina era la seva forma de vida?

Francesc Miralles. Va ser fascinant conèixer els ancians d’Ogimi que, de fet, és un poble que pel fet d’estar al rècord Guinness de longevitat, al lloc número u, ja es coneix com l’aldea dels centenaris. Aleshores, quan hi vam anar amb la intenció d’entrevistar els cent ancians més vells, ens van dir: “Al professor de tenis no l’entrevisteu, que només té 78 anys”, i ell és qui entrena tot el poble. Era un senyor que corria molt més que l’Héctor i que jo, però molt més. Aleshores, ens vam adonar, és clar, has de pensar que és un poble rural, agrícola, que ens podria fer pensar, per exemple, en la costa valenciana, perquè hi cultiven molts cítrics. Hi ha alguns cítrics que només són d’allà. Aleshores, la vida allà és, vista per algú de ciutat, molt rutinària. Aparentment, sempre fan el mateix, s’aixequen amb el sol, cultiven el seu hort, fan els seus exercicis de “radio taiso”, que són com una taula d’exercicis que abans era per la ràdio només i avui dia també ho segueixen per la televisió.

Silvia Ávila. Semblant al taitxí.

Francesc Miralles. Sí, una mica, una mica més actiu. Després es troben amb els amics per celebrar, per menjar, per cantar, etcètera. Aleshores, cada dia és igual que l’anterior, i dius: “És avorrit?”. Doncs no. Per ells és meravellós tenir el privilegi, cada dia, de poder fer el mateix. Hi ha una cita de Milan Kundera que diu que la felicitat és el desig de repetir. Aleshores, quan a tu t’agrada la vida que fas, quan tu estàs en pau amb les teves rutines perquè saps que estàs cuidant el teu cos, cuidant la teva ment, cuidant els teus veïns, vols viure mil anys d’aquesta manera. Aleshores, el primer que vam aprendre dels ancians japonesos va ser que una vida simple no ha de ser una vida pobra, una vida buida o una vida poc interessant, sinó que potser la profunditat de l’existència es comprèn amb aquest tipus d’activitats molt senzilles. I, de fet, si algun dia entrem en un monestir zen, el que ens dirà el “Roshi”, el mestre, és: “Medita mentre pelis o rentis una patata, com si fos el més important del món”. Per tant, ells fan cadascuna de les coses que fan amb molta estima, dedicació i “mindfulness”, com diríem avui dia. Aleshores, ens vam adonar que eren molt alegres, molt enèrgics i molt optimistes, perquè sempre estan ocupats i sempre estan en comunió amb la resta. És una vida molt gregària, i això els dona moltíssima energia, molta confiança i molta seguretat.

Silvia Ávila. I, de totes les converses que vas mantenir amb els ancians, és d’on extreus les deu lleis de l’“Ikigai”.

Francesc Miralles. Sí. Mira, la primera, precisament, seria: “Mantén-te actiu, no et retiris”, perquè, ja de per si, el poble japonès és un poble molt proactiu, en el sentit que, encara que es jubilin de la seva feina oficial, algú que pot treballar en un banc, en una botiga, en una escola, ells ja tenen pensat quina serà la següent vida que tindran, i no els agrada estar aturats a casa o jugant a les cartes tot el dia, sinó que ja busquen una nova tasca, una nova vida, un nou “Ikigai” per sentir-se útils per la comunitat. Jo, el que he comprovat treballant amb adolescents i treballant amb persones que estaven en moments d’apatia a la seva vida, és que la depressió, la manca d’autoestima, ve quan et sents inútil, quan sents que tant és que tu siguis al món o no, que no marca cap diferència que tu siguis aquí. Per tant, el primer secret, la primera llei que nosaltres vam aprendre d’aquests ancians fantàstics és: mantén-te sempre actiu, no et retiris, perquè això et manté connectat a la vida. El moment que deixes de fer el que t’agrada, que t’apartes del primer pla de la vida, ja et trobes a l’avantsala de la mort. La segona llei o principi seria: “Pren-t’ho amb calma”. És clar, en aquest poble, com passaria en un poble del centre d’Espanya, rural, doncs encara la vida és molt analògica. Encara tens aquesta vida tan dinàmica i natural dels nostres avis d’anar a la casa de l’altre, si truques a algú, truques per telèfon de cable encara. Aleshores, no tenen estrès tecnològic, que això és molt important per tenir pau mental. Aleshores, viuen en calma perquè es troben en harmonia amb la natura i no han de contestar 500 missatges per hora, com fem nosaltres. Per tant, és un tipus de vida lenta i, alhora, molt activa.

El tercer principi és: “No mengis fins a omplir-te”. És una llei que és comuna no només d’Okinawa, sinó a tot el Japó, que diuen: “T’has d’omplir fins aquí, no fins aquí”. Perquè què passa? Sobretot als països mediterranis ens agrada molt menjar, i seure a taula, i celebrar. Doncs a vegades mengem molt més o una mica més de la gana que tenim, i això el que fa és que obliga el sistema digestiu a treballar amb molta més intensitat. És com si tinguéssim un cotxe i sempre anéssim a 140 per hora, forçant les possibilitats del motor.

Silvia Ávila. De fet, ens solem trobar millor quan no ens omplim tant que quan ens saturem.

Francesc Miralles. La llei del 80 %, com també l’anomenen, és que ells mengen sempre una mica menys de la gana que tenen. Per exemple, si els posen cinc plats petits sobre la taula… Que, de fet, la cuina japonesa ja es reparteix en petits plats perquè visualment pensis que menges més, però en realitat estàs menjant menys. Doncs si se’n menjarien cinc, en mengen quatre i es reserven una mica de gana pel dinar, o si és al dinar, pel sopar. Per tant, això els dona lleugeresa, funciona millor el seu sistema digestiu, s’oxiden menys les cèl·lules i tenen més energia per fer les seves coses sense tampoc passar gana, però mai arribar al punt d’atipar-te. Aquesta seria la tercera llei. Després, la quarta llei o principi: “Cuida teus amics”, perquè s’ha comprovat que mantenir relacions fortes més enllà de la família, perquè pots no tenir família segons com hagi anat la teva vida, amb les persones del teu entorn, et procura un sentiment de pertinença, de seguretat, d’amor, de sentit també. Perquè si tu tens alguna cosa important que has fet avui o, per exemple, has recollit al teu hort una verdura espectacular i no saps amb qui compartir-la, no tens ningú per convidar a menjar, o has tingut un somni i el vols explicar a algú, és molt important cuidar els teus amics al llarg de la vida. Ells ho fan d’una manera molt conscient. No hi ha un dia en què no seguin junts a menjar, a sopar, a celebrar. Sempre estan celebrant aniversaris, de fet. I els amics són una xarxa de protecció que si els cuides, és igual l’adversitat a la qual hagis de fer front, mai cauràs del tot perquè et sostindran emocionalment.

La cinquena llei seria: “Entrena’t pel teu proper aniversari”. Una cosa que ens va sorprendre molt del món d’Ogimi, d’Okinawa i del Japó en general és fins a quin punt li fa il·lusió complir anys a la gent d’allà. A la nostra cultura, a vegades, a partir d’una certa edat, hi ha qui s’ofèn si li preguntes quina edat tenen, et diuen: “Això no es pregunta”.

Silvia Ávila. Ja no ens fa tanta gràcia.

Francesc Miralles. Però jo em remeto a una dita irlandesa que em va agradar molt el dia que la vaig llegir que diu: “Ningú té dret a queixar-se perquè està envellint, perquè a molts se’ls ha negat aquest privilegi”.

Silvia Ávila. Totalment.

Francesc Miralles. Aleshores, per un japonès, sobretot, arribar als 100 anys és una fita a la seva vida, és com doctorar-se en l’art de viure. I, de fet, el govern japonès els entrega un diploma que ells ensenyen de manera molt feliç i amb moltíssim orgull a tot el poble. El mes de gener vam tornar a Ogimi amb National Geographic i vam visitar un senyor de 108 anys que encara era plenament actiu, i regava el jardí i tot. Ens va ensenyar el seu diploma de quan havia fet 100 anys, perquè viu amb el seu fill, un fill jove que deu tenir 85 anys ara mateix.

Silvia Ávila. Un xicot.

Francesc Miralles. I el seu fill li va fer prometre que el dia que complís 100 anys seria l’últim dia que aniria en moto, perquè aquest home tenia l’“Ikigai” d’anar en moto pel poble i el coneixien com el vell de la moto. Aleshores, als 100 anys, quan va rebre el diploma, va anar amb la moto ensenyant el diploma per tot Ogimi. Després, la va guardar al garatge i allà es va quedar. Per tant, entrenar pel teu proper aniversari és una celebració de la vida, i a ells, a mesura que es fan més grans, els fa més il·lusió complir un any més. Per tant, cuiden més el seu cos, cuiden més la seva alimentació, les seves relacions, els seus hàbits, les hores de son, tot el que un bon metge ens diria. Després, somriure. Aquesta seria la sexta llei de l’“Ikigai”, que és una cosa molt pròpia d’Okinawa, perquè si viatgem a Tòquio, Kyoto, Osaka, les grans ciutats que es coneixen del Japó, veurem poca gent somrient. Tampoc vol dir que estiguin tristos. Simplement, estan estressats. La gent va d’una banda a l’altra, treballa moltíssimes hores, hi ha molta competició ja des de les escoles. Els nens fan mil extraescolars perquè volen anar als millors instituts, que els portaran a les millors universitats, on et captaran per la millor empresa.

Aleshores, el que veiem en un metro, en un autobús o al carrer en una gran ciutat japonesa és molta tensió. En canvi, a Okinawa la gent és molt riallera, somriuen i fan bromes a tota hora. I això va ser interessant perquè cal veure una mica la història d’Okinawa, que és… En primer lloc, és la prefectura més pobra de tot el Japó. Té un nivell de vida molt inferior a Tòquio, per exemple. Aleshores, quan arribes a l’aeroport i entres a la ciutat de Naha, t’adones que és com retrocedir 40 anys en el temps. I van ser qui més van patir a la guerra, perquè la batalla d’Okinawa, que va ser per terra, a la Segona Guerra Mundial, va tenir una mortaldat brutal. I, curiosament, tot i haver patit tot això, avui dia és un lloc on viuen moltíssims americans que han anat a Okinawa. Potser alguns hi van anar pel surf, perquè és un lloc molt famós per les seves platges, però s’han casat amb persones d’allà, han après el japonès, són més defensors de la cultura autòctona que els mateixos nadius. I un americà que vaig conèixer allà quan estàvem rodant amb National em va dir: “He llegit el vostre llibre i m’encanta, però us heu oblidat de posar una cosa: que un ingredient essencial per la longevitat que té la gent d’Okinawa és la cultura del perdó. Ells saben perdonar”.

Aleshores, ells han oblidat totalment el que han fet els pares i els avis dels que són aquí i els tracten com a veïns, els tracten com a amics. I els nadius d’Okinawa no són de renyir, de guardar rancors, de tenir una llista de greuges, sinó que giren full i saben perdonar. Això seria una base per poder somriure i per poder celebrar la vida. La setena llei de l’“Ikigai” seria: “Connecta amb la natura”, que els japonesos tenen una paraula molt bonica per això que s’anomena “shinrin yoku”, que són els banys de bosc. Hi ha molts estudis fets per equips mèdics, per universitats, per sociòlegs, de què passa quan la gent que som urbanites dediquem almenys un dia a la setmana a anar al camp, a anar a boscos potents d’aquests amb arbres centenaris. Aleshores, aquests banys de bosc, que s’anomenen “shinrin yoku”, s’ha estudiat que les persones que dediquen almenys quatre o cinc hores a la setmana a passejar pel bosc, doncs hi ha beneficis immediats per la salut a la tensió arterial, coses psicològiques com l’estrès, l’ansietat, dormir millor. Inclús s’ha comprovat amb estudis mèdics que augmentem les cèl·lules anticàncer, les “natural killers”, que s’anomenen. Per tant, anar a la natura, encara que sigui un cop a la setmana, seria un altre requisit, un altre consell, per tenir una vida llarga i energètica. De fet, les mútues mèdiques al Japó, que estan molt organitzades i que treballen amb empreses, han començat a enviar autobusos per portar els seus treballadors, almenys han començat anant-hi un cop al mes, a boscos perquè passin tot el dia allà, perquè han descobert que els surt més econòmic això que pagar baixes laborals, pagar tractaments mèdics, etcètera.

La vuitena clau o principi de l’“Ikigai” seria donar les gràcies. Hi ha persones que sempre s’estan queixant, que sempre s’estan lamentant, que sempre estan criticant, acusant i veient la part fosca de la realitat. I hi ha persones que tenen la gratitud incorporada a la seva vida, i això els ajuda a viure molt millor. I és una llàstima haver-nos d’adonar del que tenim quan ho perdem. Quan un gran amic marxa, quan la salut que, fins ara, l’havíem mantingut, de sobte, comença a flaquejar, aleshores, trobem a faltar allò que podíem fer. Tinc una amiga escriptora que em diu: “Jo cada nit gravo tot el que hi ha a l’ordinador, perquè quan l’apago ningú em diu que es tornarà a encendre”. Jo dic: “El mateix passa amb un cos humà”. Quanta gent ha anat a dormir i durant la nit li ha passat alguna cosa, ha tingut alguna condició mèdica determinada i ja no ha seguit. Per tant, gratitud per viure aquest dia. I a la fi de la jornada, potser, la gratitud de dir: “Bé, dins de tot el que ha passat avui, quines dues, tres fites puc destacar aquí?”. Inclús si no ets gaire del pensament positiu, pots apuntar tres coses d’avui que t’han fet feliç. Pot ser una cosa tan senzilla com una trucada amb un amic, que has llegit un capítol d’un llibre que t’ha agradat, que t’ha inspirat i t’ha fet pensar en alguna cosa diferent, que has iniciat un pla i que finalment viatjaràs a aquell lloc que et fa il·lusió. Perquè pensar en futur a vegades també és una manera d’alimentar la il·lusió de la vida.

Silvia Ávila. És estimulant.

Francesc Miralles. És estimulant, sí. Per tant, donar les gràcies és un gran antídot a la negativitat. Tothom, inclús en les pitjors condicions, té coses que agrair. La novena llei de l’“Ikigai” és: “Viu el moment”, que és una cosa molt senzilla de dir, que ens sona òbvia, però és difícil de fer perquè la ment humana tendeix molt a projectar-se al passat i al futur. Al passat perquè sempre, o sovint, pensem en clau de pèrdua, en clau de coses que haurien d’haver passat d’una altra manera, ens enutgem amb persones perquè ens agradaria que ens haguessin tractat d’una manera determinada. I, aleshores, diem la maleïda frase de: “Jo, si fos ell, hauria fet…”, que és impossible, perquè cadascú es troba en un lloc diferent. Jo sempre dic que l’evolució d’una persona és com una diagonal que parteix ara aquest espai, i hi ha persones que en el seu moment evolutiu es troben aquí a baix i reaccionen des d’aquí. D’altres son aquí al mig, d’altres són aquí a dalt, i cadascú, segons la seva experiència, segons la seva família, segons el que els ha tocat viure, segons com han nascut també, hi ha persones que són naturalment més empàtiques que altres, doncs van reaccionant com poden. Cadascú, encara que costi de creure, fa el millor que pot amb la seva vida.

Aleshores, intentar evitar… Utilitzant un llenguatge del món de les publicacions, el passat és absurd, perquè el que va passar ja no es pot canviar, com a molt, ho podem comprendre i extreure’n alguna lliçó. Tampoc serveix gaire projectar-se al futur, perquè el que s’ha demostrat amb la situació que hem viscut sanitària, econòmica, etcètera, és que ningú havia previst el que passaria amb el coronavirus. Parlàvem de canvi climàtic, parlàvem de superpoblació, parlàvem de moltes altres coses menys d’aquesta. Per tant, quan l’ésser humà fa pronòstics, no sol succeir el que pronostica. A vegades, passa alguna cosa pitjor i el futur és un camp que és impossible de definir, perquè ho estem fent tots, cadascú de nosaltres, sumats des del present, precisament, i el present és on som tu i jo aquí, ara. Per tant, les persones que són sàvies en el seu art de viure ho aposten tot en el moment present, en el que estan fent, en el que estan parlant. Si tens el teu hort, estàs cuidant aquest hort, fent això com si res més existís. Si llegeixes un llibre, el llegeixes com si el món s’anés a esfondrar després de cada pàgina. Per tant, si som capaços de viure amb frugalitat, de viure al dia, al moment, serà molt més fàcil que estiguem satisfets i que vulguem sumar molts més dies a tot això que si ens estem angoixant sempre pel futur o lamentant per coses del passat que no ens van agradar.

I la desena llei de l’“Ikigai” és molt senzilla perquè diu: “Segueix el teu ‘Ikigai’”, entesos? Que l’“Ikigai”, la passió, el talent, la teva missió a la vida… Crec que, a partir d’una certa edat, tothom intueix quina pot ser la seva. A vegades, no. Hi ha moments en què es perd de vista perquè canvia la vida. Aleshores, ens passen coses, per exemple, un canvi de país, una separació sentimental que és forta, una malaltia. Frida Kahlo, per exemple, descobreix el seu “Ikigai”, que és pintar, després d’un accident molt greu de tramvia, crec, que la té postrada al llit. Aleshores, comença a dibuixar i descobreix que té un do per fer-ho. Per tant, un cop sabem quin és el nostre “Ikigai”, el nostre propòsit vital, jo diria que la nostra tasca com a éssers humans és posar-lo al centre com a motor de la nostra vida o, com a mínim, si l’hem de compartir amb una activitat que no és la nostra passió, donar-li un lloc important perquè cada dia hagi valgut la pena viure’l perquè hem viscut el nostre “Ikigai”. Aleshores, jo crec que val la pena seguir el teu “Ikigai”, encara que sigui només una afició, perquè allà hi ha la teva essència com a persona, el que et fa diferent i únic com a ésser humà.

Silvia Ávila. A vegades, a la vida ens trobem amb situacions difícils que molts cops són inclús imprevisibles. Quin tipus d’aprenentatge o quins aprenentatges fonamentals ens diries que hauríem d’extreure d’aquestes situacions imprevisibles com, per exemple, la que estem vivint actualment?

Francesc Miralles. Les situacions de gran dificultat són sempre les de gran aprenentatge. El que realment ens posa a prova i ens ensenya alguna cosa és quan sortim de la zona de confort, i qualsevol gran descobriment s’ha fet a partir de la dificultat sempre. Sempre se cita Edison i els seus famosos 1.000 filaments per aconseguir encendre la bombeta, però, per exemple, al mateix Edison li van passar moltes coses més. Quan ja tenia el seu negoci en marxa, es va cremar el seu taller amb totes les màquines que havia d’entregar i ell ho va celebrar. Va anar a buscar la seva dona i el seu fill i va dir: “Mira, vull que vingueu aquí, en primer lloc, perquè mai veureu un incendi com aquest. I, en segon lloc, perquè amb aquest incendi es cremen tots els nostres errors”. Per tant, els moments com aquest són de dolor, lògicament, són de pèrdua, perquè es perd una comoditat, hi ha qui perd un estatus econòmic, es perden familiars, si tenim aquesta desgràcia, però també són moments de profunda reflexió. Hi ha un proverbi indi que diu que un només té allò que no pot perdre en un naufragi. Aleshores, quan ens trobem enmig del caos, què és el que no pots perdre? Doncs la teva essència com a persona, el teu propòsit vital, les teves prioritats a la vida, l’amor que professes als altres, oi?

Per tant, aquest és un moment de gran aprenentatge. I el gran dubte és: un cop torni tot a la normalitat, haurem après o quedarà com una cosa del passat? Aleshores, jo crec que aquí hi haurà persones que s’hauran transformat profundament i que diran: “Per aquí ja no passo més”, perquè en aquests confinaments i tot el que venia després, hi ha hagut conquestes també. Persones que mai tenien temps han començat a tenir temps de llegir, d’estar amb els seus fills, alguna han conegut els seus fills. Altres han descobert que, en realitat, el món del qual venien i allò que feien d’una manera tan maquinal, seguint la inèrcia, no els agradava tant i no el troben a faltar i, per tant, es plantegen fer un canvi arriscat. Aleshores, és clar, tot gran aprenentatge suposa un risc, suposa una sortida de la zona de control, de la zona de confort, i això, Joe Dispenza, que és un autor de llibres sobre les creences, recordo que un dia, menjant una paella a Barcelona, deia: “Cada cop que et trobes en una situació difícil o que emprendràs alguna cosa completament nova, és com llançar-te a un riu glaçat”, em deia, “perquè quan tu et llancis al riu del canvi, et passaran dues coses, hi haurà dos perills que poden dificultar allò que tu vols fer.

El primer és que la gent que s’ha quedat a la vora et cridarà: ‘On vas, boig?’, perquè per ells també és molt més còmode que tu segueixis sempre al lloc on et trobaves, perquè si tu canvies i el teu entorn no canvia, els poses una mica en evidència i ja no se senten tan a gust. Potser aquí veuen algú que està creixent i l’altre que està anquilosat, i és una comparació que no agrada. I després, el segon enemic ets tu mateix. Et pot passar a l’arribar a la meitat del riu que diguis: ‘L’aigua està freda, tornaré on era’”. Aleshores, Dispenza, sobre això, deia: “Tu, quan et trobis creuant el riu del canvi, segueix nedant. Ves a l’altra vora i allà veurem si estem millor o pitjor que abans”.

Silvia Ávila. I ens trobem en temps de canvi, cosa que ens estressa bastant. Com podem suportar millor aquests canvis?

Francesc Miralles. Bé, els canvis són inherents a la vida i, de fet, el nostre cos està canviant ja des del moment en què naixem. I també canvia tot el nostre entorn, tot i que a vegades en som més conscients, com ara. Jo et diria que, pel canvi, hi ha dues estratègies, bàsicament, i les dues que jo conec són de les empreses japoneses i ens poden servir per la nostra vida quotidiana. Un és l’anomenat “Kaizen”, que és el que es va aplicar a la fàbrica Toyota per aconseguir tenir els cotxes amb menys errors del món, que és que un petit pas cada dia cap a la mateixa direcció aconsegueix molt més progrés que un esforç enorme en què ens buidem. Per tant, si tu cada dia fas alguna cosa per aquest pla, per aquest somni, per aquest canvi que vols veure al món i en tu mateix, això té molt de poder perquè és acumulatiu, i això seria el “Kaizen”. I l’altre, que és més curiós i menys conegut, és el que amb l’Héctor anomenem l’“efecte ‘Shinkansen’”. El “Shinkansen” és el tren bala. I com es va descobrir el tren bala? És interessant perquè va ser un moment en què no es necessitava un canvi acumulatiu, sinó un canvi radical. Hi ha moments a la vida, per exemple, quan veus que tot el que havia estat la teva existència fins aleshores s’ha acabat perquè ja no t’agrada el que fas, perquè les persones que t’acompanyaven ja no hi són. I això és el que va passar a les primeres olimpíades de Tòquio, al Japó, que van veure que per poder moure tots els periodistes i els esportistes entre les diferents seus, el tren no era suficientment ràpid, perquè en aquell moment, el tren més ràpid anava a 100 o 110 quilòmetres per hora. I ells van calcular que amb l’orografia del Japó i els diferents llocs on s’havien de fer les proves, això seria un fracàs.

Per tant, es va convocar una reunió entre el govern i els enginyers de JR, que és Japan Railways, per veure com es podia millorar això. Els enginyers van pensar que els demanarien un 10 % de millora, un tren que anés a 110 o a 120 per hora. I quina va ser la seva sorpresa quan els van dir: “Necessitem un tren que vagi a 200 quilòmetres per hora”. És a dir, seria el tren bala. És clar, es van quedar en xoc i van dir: “Bé, una proposta d’aquest tipus no és una millora. Això és un canvi radical que cal repensar-ho tot”. Van demanar un temps per fer els seus dissenys, els seus plans i les seves conclusions, i quan van tornar van dir: “Si ens haguessin dit un tren que vagi a 110 per hora, hauríem proposat millores a la potència del motor, etcètera. Però quan parlem d’un tren que va a 200 quilòmetres per hora, parlem d’un altre concepte de tren i cal repensar l’objecte en si, el vehicle en si. Per tant, les vies no podran ser com les que tenim avui dia, hauran de ser més amples i més altes perquè si no, descarrilaria. Els materials amb què es fabrica un tren ja no poden ser els mateixos perquè pesaria massa, utilitzarem l’alumini o materials molt lleugers. La forma que coneixem com a tren, que en aquell moment eren com caixes, una mica, no ens serveixen perquè tenen massa resistència contra l’aire, haurà de tenir forma d’ocell.

Així va ser com va sorgir el tren bala, que després es va imitar a tot el món, a Alemanya, a França i a altres països. I quan van arribar les olimpíades del Japó, aquelles primeres olimpíades de l’era moderna allà, doncs els periodistes i tots els participants es van sorprendre anant en un tren que alhora no era un tren i que anava a 200 per hora, i va ser la sorpresa del món sencer. Això passa a la nostra vida, quan… Podem tenir una petita crisi que ens obliga a fer un canvi “Kaizen”, un canvi incremental, però hi ha moments en què has de començar de nou, en què ja res del que teníem ens serveix i en què no hi ha on agafar-se. Això és una mala notícia i és una bona notícia en el sentit que t’allibera de tot el que has sigut. De la mateixa manera que aquests enginyers es van alliberar de la idea antiga de tren, pots dir: “Bé, si jo no hagués sigut tot el que soc i no hagués viscut tot el que he viscut, què és el que voldria ser a partir d’ara?”. I en aquest “a partir d’ara” i en decidir què faràs la resta de la teva vida, doncs aquí hi ha tota la teva llibertat.

Silvia Ávila. Molt bé. Moltes gràcies, Francesc, per haver-nos inspirat i per haver compartit amb nosaltres aquest espai, ha estat un plaer.

Francesc Miralles. Moltes gràcies a tu, m’he sentit molt a gust. Ha estat molt agradable, ha estat realment una conversa “Ichigo-Ichie” que recordaré per sempre.

Silvia Ávila. Igualment.

Francesc Miralles. Encantat.