Deu idees per estimular la teva creativitat
Austin Kleon
Deu idees per estimular la teva creativitat
Austin Kleon
Escriptor i artista
Creant oportunitats
Ser creatiu no és ser original
Austin Kleon Escriptor i artista
Austin Kleon
Convençut que la remescla és la base de l'art, l'escriptor i artista Austin Kleon ha convertit la seva tesi en una forma de vida. Va créixer en els camps de blat de moro d'Ohio "allunyat d'artistes i escriptors, no coneixia a ningú que treballés en el que jo volia fer", reconeix. Va deambular com a bibliotecari, dissenyador web i redactor publicitari. Però el seu èxit i reinvenció va arribar després de donar un col·loqui titulat 'Roba com un artista': "Picasso deia que els artistes robaven. David Bowie es considerava a si mateix un lladre amb bon gust. Bob Dylan deia: "Roba una mica i et ficaran a la presó, roba molt i et faran rei". I jo ho he fet meu perquè no sóc gens original ", argumenta. La xerrada es va fer viral. Transformada en un manifest il·lustrat, 'Roba com un artista' és el germen de la trilogia completada per 'Aprèn a promocionar el teu treball' i 'Segueix endavant'. En la seva obra, Kleon ensenya estratègies per explorar la nostra part artística, creativa i suggereix fórmules per seguir sent creatius.
S'autodefineix com "un escriptor que dibuixa". El seu primer llibre supervendes, 'Newspaper Blackout', és una col·lecció de poesies, que ha creat reeditant articles de diari amb un retolador permanent. "Semblen haikus fets per la CIA", fa broma Kleon. L'obra de l'artista nord-americà ha estat publicada en mitjans com The New York Times o The Wall Street Journal. Els seus llibres tenen més d'un milió de còpies impreses i han estat traduïts a més d'una vintena d'idiomes.
Transcripción
Fent això vaig conèixer uns quants escriptors. Vaig conèixer un parell d’escriptors a Cleveland, que és on vivia aleshores, dibuixant-los i anant a les seves xerrades. I això es va convertir en un costum. Em vaig adonar bastant aviat que, per obtenir fans, si vols ser mereixedor de tenir fans, primer has de ser un fan tu mateix. Has de ser algú que presta atenció al món al qual vol pertànyer abans de poder entrar-hi. Així que vaig dedicar molt de temps a llegir, a llegir la feina d’altres escriptors, a dibuixar-los i a treballar en aquesta mena de coses. Després em vaig traslladar a Austin, fa uns 13 anys. La meva dona va entrar en una escola de postgrau d’aquí, i jo vaig passar a interessar-me molt pel disseny web perquè ja gestionava el meu blog. Aleshores, vaig aconseguir feina com a dissenyador web. I un parell d’anys més tard… Quan amb prou feines feia un any que m’havia traslladat aquí, els meus poemes fets amb diaris ratllats van començar a cridar l’atenció.Per als qui no els coneguin, el que faig és agafar un article del New York Times i enfosqueixo la major part del text, deixant visibles únicament algunes paraules. Semblen haikus fets per la CIA.
"Cap obra creativa és completament original"
La número cinc és: els projectes paral·lels i els passatemps són importants. Crec que és molt important que les persones creatives facin coses extres, perquè si tens passatemps intensos o projectes secundaris, és molt comú que, mentre treballes en aquests projectes, se t’acudeixin idees per a l’obra principal en la qual hauries d’estar treballant, o que aquest projecte secundari arrenqui i et porti on vols anar. La número sis és: el secret és fer una bona feina i compartir-la amb els altres. La primera part és difícil, sempre ho ha sigut, perquè has de crear alguna cosa bona. La segona part, compartir-la amb els altres, em va ser molt difícil fins fa no gaire. Avui dia tots tenim la possibilitat de compartir el que vulguem amb qui vulguem. Així que es tracta de tenir el valor de fer servir els mitjans que sigui o la tecnologia a la qual tinguis accés per aconseguir treure la teva obra. La número set és: la geografia ja no ens controla. És fàcil: de nen em vaig criar al mig d’un blatdemorar al sud d’Ohio, en una àrea molt rural. No coneixia cap artista ni cap escriptor. No coneixia ningú que treballés en allò que jo volia fer. Però ara tant és el lloc on vius. És fàcil posar-se en contacte amb persones que vulguis conèixer o que comparteixin els teus mateixos interessos. La número vuit és: sigues amable. El món és un mocador. Serveix de corol·lari a la noció del fet que la geografia ja no ens controla. Ser amable i simpàtic i intentar crear el món en el qual vulguis viure és una cosa molt poderosa per una persona creativa. Solem pensar que els creatius són rarets, que és difícil entendre’s amb ells, que són sociòpates introvertits… És molt comú sentir-ho, però la veritat és que les millors obres surten quan les persones es porten bé les unes amb les altres i creen una bona atmosfera. La número nou és: sigues avorrit. És l’única manera de tirar endavant la feina. Crec que quan els creatius joves estan començant, s’imaginen una vida molt glamurosa de… Ja ho saps, de viatges, de veure’s sota els focus, de ser entrevistats i coses així. Però la major part de la feina creativa es desenvolupa al teu estudi. Consisteix a asseure-t’hi dia rere dia i fer que les coses passin. Es basa a asseure’s i escriure una cançó per dia, asseure’s i escriure una pàgina o omplir una pàgina del teu quadern de dibuix… Els dies d’esforç diari al llarg del temps es converteixen en una professió. I normalment, qualsevol èxit d’un dia per l’altre és el resultat d’acumular moltes jornades de feina. I la número deu: la creativitat és sostracció. És una noció molt senzilla: si vols realitzar una feina creativa, les coses que deixes al marge de la teva vida són tan importants com les que inclous a la teva vida. Per poder concentrar-te en allò que realment vols fer, has d’abandonar certs aspectes de la teva vida. Pot ser que hagis de reduir les hores que passes veient la televisió. Pot ser que tinguis…
Un “bon robatori” es dona quan robes a molts artistes diferents i agafes coses de molts llocs diferents. Un “mal robatori” és quan robes a una sola persona. Hi ha una gran cita de Wilson Mizner que diu: “si robes a un autor, és plagi. Si robes a cent autors, és investigació”. D’acord? I un “bon robatori” és quan ets capaç de teixir els elements fins a crear alguna cosa nova, en lloc de crear una cosa que només és una còpia, un plagi. Aquesta és la diferència entre fer una mala còpia i una remescla.
Però, principalment… Ara mateix estic llegint una biografia de Vincent Van Gogh, i és un exemple perfecte de “robar com un artista”. Era una persona que llegia amb voracitat. Molta gent sap que el seu germà Theo era marxant d’art, però el seu oncle, Vincent Van Gogh, amb el mateix nom, va ser un marxant d’art molt famós. Així que Van Gogh va ser també marxant d’art durant una part de la seva vida i va dedicar molt de temps a col·leccionar imatges. Van Gogh vivia en una època en la qual era fàcil reproduir imatges. Es podien aconseguir còpies de grans obres mestres i penjar-les a la paret. Van Gogh tenia quaderns de dibuix plens d’imatges així i s’inspirava de molts llocs. Però va fer una cosa molt interessant, com fan tots els grans artistes, que va ser absorbir totes aquestes coses, assimilar-les i produir una cosa singular, una cosa única. Quan barrejava tot allò al seu cervell, el que li sortia després per les mans era pur Van Gogh. Si et fixes en els grans músics, escriptors, pensadors, creadors, el que sigui, veuràs que tots fan el mateix. Viuen absorbint una multitud de materials diferents de diferents llocs. Després els interioritzen i creen una cosa nova.
A mi això em passa molt, però podria ser perquè tinc molt mala memòria. Em passa sovint. Una cosa que sembla una epifania és en realitat una cosa en què fa un quant temps que treballo. I l’altra idea amb la qual coincideixo és que no necessites una idea per començar a treballar. Crec que aquest és el secret autèntic: no és que no t’arribin idees sense parar. Això passa tota l’estona, tots ho sabem. En general passa en el moment més inoportú, quan ets a la dutxa, o conduint o parlant amb amics o el que sigui, allà t’arriba el moment “eureka!”. Crec que cal estar preparat per a les dues coses, per rebre la idea quan t’arribi, sense que importi on siguis, però a part, si tens la ment buida, per asseure’t i practicar la creativitat on sigui que treballis, ja tinguis una bona idea o no. Això és molt fàcil per mi. Cada dia, al matí, m’assec i trec el quadern, independentment de si tinc una bona idea o no. M’assec i començo a escriure. I pot acabar sortint… “Avui fa molta calor. No sé què escriure”. Pots, simplement, escriure alguna cosa així, però en el procés de moure la mà, t’avorreix tant el teu estúpid monòleg intern que, amb el temps, t’acabes dient: “un moment. L’altre dia se’m va acudir tal idea”, i llavors pot començar alguna cosa. Aleshores recordes una altra cosa i… Ho entens? És una combinació. Sempre porto a sobre el meu quadern de butxaca, i m’arriben idees quan soc a la botiga o on sigui. Trec el meu quadern i les anoto. Però, a part, també tinc un lloc on treballo cada dia, tingui idees o no. Crec que el gran secret, per mi com a escriptor, específicament, és que si sempre portes a sobre aquest quadern, i l’obres quan necessitis asseure’t i posar-te a escriure, sempre tindràs una idea de la qual partir. Perquè si anotes prou idees bones i idees dolentes al teu quadern, sempre tindràs alguna cosa per escriure quan tornis a l’escriptori.
"L'avorriment és essencial per a ser creatiu"
I per la banda del meu pare… Ja t’he explicat que va construir el seu graner. Ell va ser més autodidacta, ho va aprendre tot pel seu compte. Encara que tingui títols de postgrau, és una persona que aprèn més fent coses que assegut en una aula. Treballa millor esbrinant com es pot desenvolupar un projecte, cas a cas. Haver tingut aquestes dues influències a la meva vida quan era jove va ser molt interessant. Ara bé, és estrany, perquè jo era un bon estudiant, un estudiant amb tan bones notes… Era dels que treien les millors notes i aconseguien beques i tot això. Em sembla interessant pensar que únicament vaig arribar a aquesta professió, i això ho crec de veritat, perquè vaig tenir el valor de no tornar a classe. Vaig prendre una decisió meditada, en cert moment de la meva vida, de no continuar amb estudis de postgrau. Vaig decidir que buscaria una feina, treballaria en les meves coses i em convertiria en la persona que volia ser. I crec de veritat que si hagués entrat en un programa de postgrau, m’hauria costat més temps arribar on soc ara, perquè no crec que la mena d’obres que realitzo… Les obres que jo feia no eren la mena d’obres que hauria fet en un postgrau. No haurien sigut considerades una cosa seriosa.
A ell li surt de manera natural. I personalment, m’és inspirador com a artista perquè els meus fills m’han permès entendre que, quan estàs estudiant, quan estàs aprenent, hauries de concentrar-te en allò que t’interessa genuïnament, perquè el teu interès genuí per les coses et portarà per un camí educatiu molt més ric i interessant que una cosa que hagin prescrit per a tu en un currículum. Ho crec de veritat. Crec que si agafes un nen que adora… Quan jo era adolescent, m’encantava Green Day. Per mi, Green Day era el grup més guai del món, aprenia a tocar les seves cançons amb la guitarra, composava cançons semblants a les seves, etcètera. Després vaig descobrir que hi havia un grup anomenat Los Ramones que havia influenciat Green Day. Així és com funcionen les coses en el món creatiu. Si partim de l’interès natural d’un nen, estic convençut que si els deixem sadollar-se amb aquest interès, començaran a aprofundir i a construir tot un món a partir d’aquest focus d’interès, i les connexions que faran entre les coses que aprenguin seran molt més fortes de com ho serien si simplement atenguessin a allò que els exposen a l’escola. Així que ara crec de veritat en una educació individual, segons la qual parteixes del lloc on ets i vas descobrint les coses lentament, i si vas a poc a poc i seguint una direcció estranya, no passa res, perquè les connexions que facis seran més fortes. M’explico?
Necessiten llocs segurs per tenir males idees. Així que parlo molt sobre la llibertat que tenim per canviar d’opinió sobre les coses. Som un procés d’evolució constant, no una cosa. Aquest és un altre tema important del llibre. “Oblida’t del substantiu, fes el verb”. A molta gent li agrada dir: “soc artista”. Oblida-te’n. Què és el que t’agrada fer? “M’agrada dibuixar”. D’acord, doncs concentra’t a dibuixar, perquè si et concentres massa a ser un gran artista, això et bloquejarà. Et farà molt rígid i no et permetrà córrer riscos. Però si només et centres a dibuixar, en el que t’agrada fer, això et portarà en direccions més interessants i profundes. Té coses correctives així. Però també incloc coses pràctiques, com el “mode avió” del qual hem parlat. Aquesta idea és de ‘Keep Going’, la idea de construir allò que Joseph Campbell va anomenar “bliss station”, un lloc on puguis anar cada dia que estigui aïllat de les xarxes socials, de les notícies, un lloc on puguis anar per ficar-te al teu cap. Parlo molt de caminar. Caminar és un punt important del llibre, posar-te dret, veure el món amb els teus propis ulls. Parlo molt sobre trobar… Crec de veritat que l’obra extraordinària sorgeix d’observar el món corrent i prestar-hi una atenció extra.
Si agafes el món corrent i hi prestes una atenció especial, trobes allò que és extraordinari. Parlo de dibuixar, de com de senzill és l’acte de dibuixar en aquesta època en la qual tots poden agafar el mòbil i fer una foto. De què és asseure’s davant d’una cosa, dibuixar-la, prestar-hi atenció i fer aparèixer línies a la pàgina. També parlo de coses molt senzilles, com netejar, netejar el teu estudi, el que significa aquest acte, sobre el fet que no és necessari tenir un espai impol·lut per treballar, sobre explorar el desordre del teu estudi i trobar la inspiració en el mateix acte de netejar. Així que és un llibre que demana al lector que pensi sobre la seva vida i la seva carrera com un procés en evolució constant i no com una cosa. L’insto perquè es deixi anar, perquè sigui flexible, perquè es vegi a ell mateix com un procés en evolució constant i no només com un gran artista, creatiu o el que sigui.
"Ser artista és un procés en constant evolució"
Així que la idea de ‘Show Your Work!’, ja tingui èxit o no, consisteix a intentar trobar una manera de compartir coses que sumi alguna cosa al procés creatiu, en lloc de restar-li res. Així que a ‘Show Your Work!’ insisteixo en la idea de compartir el procés de crear coses, de tenir el coratge de convidar la gent a venir darrere de l’escenari per ensenyar-los com realitzes la teva obra. Tinc la sensació profunda o la convicció que quan les persones veuen la feina que comporta la teva obra, comencen a valorar-la més. Crec que a vegades és molt difícil que, veient una obra acabada, la gent pugui entendre realment què ha implicat fer-la, entendre en què consisteix l’obra. I durant anys, ens han explicat als creatius que mai hauríem de mostrar el nostre procés a ningú, que no s’ha de mostrar a la gent com hem cuinat el plat, que mai se’ls ha de portar entre bastidors. Però crec que ara vivim en un món nou on, per exemple, la gent de la meva generació va créixer veient els extres dels DVD, les preses darrere d’escena que acompanyaven les pel·lícules.