Deu idees per estimular la teva creativitat

Zuberoa Marcos. Austin, per començar, moltes gràcies per ser aquí i per haver fet un forat perquè poguéssim veure’ns.

Austin Kleon. Gràcies a tu per convidar-me.

Zuberoa Marcos. Bé, Austin, m’agradaria començar aquesta conversa demanant-te que em descrivissis breument el teu recorregut fins al que fas avui dia.

Austin Kleon. Doncs de nen, tots els meus herois eren poetes i escriptors, així que vaig suposar que sempre em tocaria viure d’una altra feina. No tenia previst que això es convertís en la meva ocupació principal. Quan vaig començar, tenia moltes ganes de ser escriptor, volia veure un llibre meu a les prestatgeries. Aquest era el meu somni. Però quan vaig sortir de la universitat, vaig aconseguir feina en una biblioteca pública d’Ohio. Això em va ajudar molt. Crec que tot escriptor hauria de treballar en una biblioteca o en una llibreria perquè veure de prop el que realment llegeix la gent et dona una visió sobre la feina que vols fer. Vaig treballar durant dos anys en aquella biblioteca, i el més important que em va passar va ser que vaig obrir un blog i una web personal. Una vegada vaig entendre el “blogging” i vaig aprendre a espavilar-me a internet, va arribar la meva gran oportunitat perquè vaig sentir que amb el meu blog podia ser qui volgués ser. Podia explorar el que em vingués de gust, fer el que volgués i pujar-ho al blog perquè qualsevol ho pogués veure. La meva idea era que, treballant en una biblioteca, podria assistir a xerrades o a lectures públiques d’altres escriptors i coses així. Això era abans que tots tinguessin mòbils amb càmeres bones. Així que anava a lectures públiques i dibuixava els escriptors, perquè també soc artista visual. I vaig descobrir que a la gent li encanta que la dibuixin. Quan fas una foto a algú, es queda com: “d’acord, i què”. Però quan dibuixes algú, has de prestar una atenció especial, i a més a més produeixes un petit artefacte que és… “No duplicable”, suposo.

Fent això vaig conèixer uns quants escriptors. Vaig conèixer un parell d’escriptors a Cleveland, que és on vivia aleshores, dibuixant-los i anant a les seves xerrades. I això es va convertir en un costum. Em vaig adonar bastant aviat que, per obtenir fans, si vols ser mereixedor de tenir fans, primer has de ser un fan tu mateix. Has de ser algú que presta atenció al món al qual vol pertànyer abans de poder entrar-hi. Així que vaig dedicar molt de temps a llegir, a llegir la feina d’altres escriptors, a dibuixar-los i a treballar en aquesta mena de coses. Després em vaig traslladar a Austin, fa uns 13 anys. La meva dona va entrar en una escola de postgrau d’aquí, i jo vaig passar a interessar-me molt pel disseny web perquè ja gestionava el meu blog. Aleshores, vaig aconseguir feina com a dissenyador web. I un parell d’anys més tard… Quan amb prou feines feia un any que m’havia traslladat aquí, els meus poemes fets amb diaris ratllats van començar a cridar l’atenció.Per als qui no els coneguin, el que faig és agafar un article del New York Times i enfosqueixo la major part del text, deixant visibles únicament algunes paraules. Semblen haikus fets per la CIA.

Zuberoa Marcos. Sí, els he vist.

Austin Kleon. Aquests poemes es van fer populars i es van convertir en el meu primer llibre, ‘Newspaper Blackout’, que deuen haver llegit unes deu persones. Quan va sortir, tenia el meu llibre. Era el meu somni, com: “som-hi. Tinc un llibre, és a les prestatgeries”. I vaig conservar la meva feina oficial. La vaig conservar, però un quant temps després, un any després aproximadament, vaig decidir que volia un canvi i convertir-me en redactor de màrqueting. Així que vaig començar a treballar al centre, en una petita agència de màrqueting i, bàsicament, vaig aprendre l’art del negoci publicitari i del món del màrqueting suficientment per descobrir que el detestava. Però allà vaig aprendre algunes lliçons molt valuoses. I va ser mentre treballava en això que un institut de formació professional em va demanar que fes una xerrada als seus estudiants. Vaig fer una xerrada anomenada ‘Com pots robar com un artista’. I després de la xerrada… La xerrada al centre va anar molt bé, però soc d’aquests “millennials” nascuts a l’era digital que senten que si una cosa no està en línia, no existeix de veritat. Així que vaig pujar al meu blog les diapositives i el text de la meva xerrada. I aquesta va ser la primera de les meves obres que realment es va fer viral. D’un dia per l’altre. És cert que ja havia anat creant-me un públic i hi havia gent que llegia el meu blog, però quan vaig pujar aquesta peça a internet, va tenir una bogeria d’èxit. Em va quedar clar aleshores que allò es convertiria en el meu següent llibre i, quan em van publicar ‘Steal Like An Artist’, la gent de l’editorial va voler que fes una gira de promoció. Vaig deixar la meva feina, me’n vaig anar de gira i el llibre es va convertir en un supervendes. I bé, la meva vida va canviar i això es va convertir en la meva professió. Així que avui dia… Des de llavors, he escrit dos llibres més, i he completat una trilogia que va començar amb ‘Steal Like An Artist’.

Zuberoa Marcos. Tornem a aquell moment, a aquella xerrada. ‘Roba com un artista’. Vas assegurar, davant dels estudiants, que hi havia deu coses que t’hauria agradat saber en la teva joventut quan et vas llançar a ser un creatiu.

Austin Kleon. Sí.

Zuberoa Marcos. Quines eren aquestes deu coses?

Austin Kleon. ‘Steal Like An Artist’ parla de les deu coses que m’hauria agradat saber quan vaig fer els meus primers passos. La primera és: “roba com un artista”. És molt senzill: cap obra creativa és completament original. Res sorgeix del no-res, i qualsevol idea que tinguis parteix de l’acumulació de totes les idees que la precedeixen. Agafes una idea, la sumes a una altra i això produeix una cosa nova. La idea és que el camí per produir una obra original no consisteix a intentar ser original, sinó a basar-se en molts artistes diferents, inspirar-se de molts llocs diferents i barrejar-ho tot per formar la teva pròpia obra. Número dos: no esperis a conèixer-te a tu mateix per començar. Molta gent creu que ha de conèixer-se a ella mateixa abans de poder crear alguna cosa, i jo crec que és al revés. Crec que és fent coses i desenvolupant la teva obra creativa com descobreixes qui ets. Número tres: escriu el llibre que vulguis llegir. Això és molt senzill. Necessites col·locar al món el que t’agradaria veure-hi. Així que has de compondre la música que t’agradaria escoltar, obrir l’empresa que t’agradaria que existís… La número quatre és: utilitza les mans. Solem pensar que les idees neixen a la ment i després són executades pel cos. Però en realitat es tracta més aviat d’un ball entre totes dues coses, és un carrer de doble sentit. Quan treballes en la teva obra creativa, ja sigui tocant la guitarra, modelant un bol d’argila o teclejant, a vegades les mans saben millor que el cervell on han d’anar, per la qual cosa és molt important incloure el teu cos en el treball creatiu.

La número cinc és: els projectes paral·lels i els passatemps són importants. Crec que és molt important que les persones creatives facin coses extres, perquè si tens passatemps intensos o projectes secundaris, és molt comú que, mentre treballes en aquests projectes, se t’acudeixin idees per a l’obra principal en la qual hauries d’estar treballant, o que aquest projecte secundari arrenqui i et porti on vols anar. La número sis és: el secret és fer una bona feina i compartir-la amb els altres. La primera part és difícil, sempre ho ha sigut, perquè has de crear alguna cosa bona. La segona part, compartir-la amb els altres, em va ser molt difícil fins fa no gaire. Avui dia tots tenim la possibilitat de compartir el que vulguem amb qui vulguem. Així que es tracta de tenir el valor de fer servir els mitjans que sigui o la tecnologia a la qual tinguis accés per aconseguir treure la teva obra. La número set és: la geografia ja no ens controla. És fàcil: de nen em vaig criar al mig d’un blatdemorar al sud d’Ohio, en una àrea molt rural. No coneixia cap artista ni cap escriptor. No coneixia ningú que treballés en allò que jo volia fer. Però ara tant és el lloc on vius. És fàcil posar-se en contacte amb persones que vulguis conèixer o que comparteixin els teus mateixos interessos. La número vuit és: sigues amable. El món és un mocador. Serveix de corol·lari a la noció del fet que la geografia ja no ens controla. Ser amable i simpàtic i intentar crear el món en el qual vulguis viure és una cosa molt poderosa per una persona creativa. Solem pensar que els creatius són rarets, que és difícil entendre’s amb ells, que són sociòpates introvertits… És molt comú sentir-ho, però la veritat és que les millors obres surten quan les persones es porten bé les unes amb les altres i creen una bona atmosfera. La número nou és: sigues avorrit. És l’única manera de tirar endavant la feina. Crec que quan els creatius joves estan començant, s’imaginen una vida molt glamurosa de… Ja ho saps, de viatges, de veure’s sota els focus, de ser entrevistats i coses així. Però la major part de la feina creativa es desenvolupa al teu estudi. Consisteix a asseure-t’hi dia rere dia i fer que les coses passin. Es basa a asseure’s i escriure una cançó per dia, asseure’s i escriure una pàgina o omplir una pàgina del teu quadern de dibuix… Els dies d’esforç diari al llarg del temps es converteixen en una professió. I normalment, qualsevol èxit d’un dia per l’altre és el resultat d’acumular moltes jornades de feina. I la número deu: la creativitat és sostracció. És una noció molt senzilla: si vols realitzar una feina creativa, les coses que deixes al marge de la teva vida són tan importants com les que inclous a la teva vida. Per poder concentrar-te en allò que realment vols fer, has d’abandonar certs aspectes de la teva vida. Pot ser que hagis de reduir les hores que passes veient la televisió. Pot ser que tinguis…

Zuberoa Marcos. Netflix.

Austin Kleon. Sí, potser no… Si ets com jo, tens una família i treballes a temps complet, pot ser que no tinguis una gran vida social.

Zuberoa Marcos. Crec que hi ha una idea central del llibre. I és el que dona nom al llibre: ‘Steal Like An Artist’. I com has mencionat, vivim en una cultura de remescles.

Austin Kleon. Sí.

Zuberoa Marcos. M’agradaria que ens ho expliquessis una mica més, perquè abans has dit que la idea consisteix a crear les teves pròpies obres barrejant tot el que hi ha fora. Així que m’agradaria que ens expliquessis la diferència entre fer això… És a dir, quina és la manera correcta de barrejar el que hi ha fora per crear la teva pròpia obra, i en què es diferencia això del plagi?

Austin Kleon. Ja t’entenc. Sí. Doncs… Això m’ho pregunten molt. Per començar, a la gent li molesta molt la paraula “robar”. Em pregunten: “Austin, per què fas servir la paraula ‘robar’?”. I solc respondre que ho faig perquè no soc gaire original. Després enumero molts artistes que solia estudiar i que utilitzaven aquesta paraula. Picasso deia que els artistes robaven. David Bowie es considerava a ell mateix un lladre amb bon gust. Bob Dylan deia: “roba una mica i et posaran a la presó, roba molt i et faran rei”. Ja ho saps, utilitzo aquesta paraula perquè altres persones també ho fan. Però en realitat, això no té res a veure amb robar i, definitivament, no té res a veure amb el plagi. De fet, crec que “roba com un artista” és un missatge bastant tradicional, i és en el que s’ha basat l’art durant centenars d’anys. El concepte de creure’ns originals, que ets un ésser extraordinari que aconsegueix treure una obra interessant de la seva ànima o del seu cervell, és una invenció nova. Durant centenars d’anys, aprenies a crear art copiant la feina d’altres artistes i aprenent l’ofici. Però pel que fa al concepte de “robar”, la manera com el faig servir és distingint entre “bons robatoris” i “mals robatoris”. Hi ha un codi. Una cosa així com “honor entre lladres”. Així doncs, un “bon robatori” es produeix quan dediques temps a entendre les coses que estàs manllevant o robant. És a dir, quan estudies en profunditat el que et va precedir, en lloc de simplement sobrevolar la superfície d’allò que estigui de moda.

Un “bon robatori” es dona quan robes a molts artistes diferents i agafes coses de molts llocs diferents. Un “mal robatori” és quan robes a una sola persona. Hi ha una gran cita de Wilson Mizner que diu: “si robes a un autor, és plagi. Si robes a cent autors, és investigació”. D’acord? I un “bon robatori” és quan ets capaç de teixir els elements fins a crear alguna cosa nova, en lloc de crear una cosa que només és una còpia, un plagi. Aquesta és la diferència entre fer una mala còpia i una remescla.
Però, principalment… Ara mateix estic llegint una biografia de Vincent Van Gogh, i és un exemple perfecte de “robar com un artista”. Era una persona que llegia amb voracitat. Molta gent sap que el seu germà Theo era marxant d’art, però el seu oncle, Vincent Van Gogh, amb el mateix nom, va ser un marxant d’art molt famós. Així que Van Gogh va ser també marxant d’art durant una part de la seva vida i va dedicar molt de temps a col·leccionar imatges. Van Gogh vivia en una època en la qual era fàcil reproduir imatges. Es podien aconseguir còpies de grans obres mestres i penjar-les a la paret. Van Gogh tenia quaderns de dibuix plens d’imatges així i s’inspirava de molts llocs. Però va fer una cosa molt interessant, com fan tots els grans artistes, que va ser absorbir totes aquestes coses, assimilar-les i produir una cosa singular, una cosa única. Quan barrejava tot allò al seu cervell, el que li sortia després per les mans era pur Van Gogh. Si et fixes en els grans músics, escriptors, pensadors, creadors, el que sigui, veuràs que tots fan el mateix. Viuen absorbint una multitud de materials diferents de diferents llocs. Després els interioritzen i creen una cosa nova.

Zuberoa Marcos. Quan explicaves que hi ha certes coses que fas cada dia per mantenir la teva creativitat, això m’ha fet pensar en una cosa. Hi ha un tema sempre candent en el món creatiu que és: d’on venen les idees? I tots tenim amics que diuen que les seves millors idees els arriben a la dutxa, o fent exercici, escoltant música o caminant, com dius tu, però també hi ha artistes molt famosos com Pablo Picasso, que una vegada va dir que la inspiració existeix, però t’ha d’arribar mentre treballes. Al costat de qui et poses? Creus que la creativitat és una cosa així com una epifania o una cosa que requereix esforç, treball dur i concentració?

Austin Kleon. Crec que totes dues coses. Crec que, en el meu cas, la inspiració es basa bastant en el reconeixement de patrons. El que jo he notat és que, quan sento aquesta epifania, la visc com: “Déu meu, se m’ha acudit una idea genial. Soc un geni”. Però si repasso algun dels meus quaderns de dos anys abans de tenir aquesta idea, resulta que ja l’havia escrita, però passa que no m’havia semblat tan bona en aquell moment. Però al llarg del temps, aquella idea se m’havia quedat fent voltes al cap, i això es converteix en l’epifania.
A mi això em passa molt, però podria ser perquè tinc molt mala memòria. Em passa sovint. Una cosa que sembla una epifania és en realitat una cosa en què fa un quant temps que treballo. I l’altra idea amb la qual coincideixo és que no necessites una idea per començar a treballar. Crec que aquest és el secret autèntic: no és que no t’arribin idees sense parar. Això passa tota l’estona, tots ho sabem. En general passa en el moment més inoportú, quan ets a la dutxa, o conduint o parlant amb amics o el que sigui, allà t’arriba el moment “eureka!”. Crec que cal estar preparat per a les dues coses, per rebre la idea quan t’arribi, sense que importi on siguis, però a part, si tens la ment buida, per asseure’t i practicar la creativitat on sigui que treballis, ja tinguis una bona idea o no. Això és molt fàcil per mi. Cada dia, al matí, m’assec i trec el quadern, independentment de si tinc una bona idea o no. M’assec i començo a escriure. I pot acabar sortint… “Avui fa molta calor. No sé què escriure”. Pots, simplement, escriure alguna cosa així, però en el procés de moure la mà, t’avorreix tant el teu estúpid monòleg intern que, amb el temps, t’acabes dient: “un moment. L’altre dia se’m va acudir tal idea”, i llavors pot començar alguna cosa. Aleshores recordes una altra cosa i… Ho entens? És una combinació. Sempre porto a sobre el meu quadern de butxaca, i m’arriben idees quan soc a la botiga o on sigui. Trec el meu quadern i les anoto. Però, a part, també tinc un lloc on treballo cada dia, tingui idees o no. Crec que el gran secret, per mi com a escriptor, específicament, és que si sempre portes a sobre aquest quadern, i l’obres quan necessitis asseure’t i posar-te a escriure, sempre tindràs una idea de la qual partir. Perquè si anotes prou idees bones i idees dolentes al teu quadern, sempre tindràs alguna cosa per escriure quan tornis a l’escriptori.

Zuberoa Marcos. Com d’important és avorrir-se, fins i tot molt, per tenir idees creatives? Perquè quan la teva ment comença a associar coses que d’una altra manera mai associaries… Tinc curiositat, perquè tens dos fills.

Austin Kleon. Sí.

Zuberoa Marcos. I ets escriptor.

Austin Kleon . Sí.

Zuberoa Marcos. Aleshores, dedueixo que no tens gaire temps per avorrir-te, així que com ho fas?

Austin Kleon. Bé, criar fills pot arribar a ser increïblement avorrit, a dir veritat. Com quan els portes a un parc infantil, perquè no és un lloc per a pares, sinó només per a nens. Però crec que l’avorriment és crucial. I ho veig en els meus fills. Si deixem la tele encesa tota la nit, per exemple, sempre hi haurà alguna cosa per veure. Però fins i tot en el cas dels meus fills, si apaguem la tele i no tenen res a fer, tard o d’hora trobaran alguna cosa per fer. Potser destruir la casa, però també podria ser construir un fort fet de coixins o anar-se’n a dibuixar una mica. L’avorriment és essencial per mi com a persona creativa. Per això, quan viatjo en avió, mai demano wifi, mai pago per tenir wifi a l’avió. No m’emporto pel·lícules per a l’avió. Vull avorrir-me per complet, perquè pujar a un avió és una de les poques ocasions que queden a la vida en què estàs obligat a apagar el mòbil, i ningú espera poder trucar-te durant el vol. És un gran lloc en el qual experimentar el que jo anomeno el “mode avió”. Igual que quan poses el teu mòbil en aquest mode. El mode avió no ha de valer únicament per a l’avió. Crec que això és el que passa amb el mòbil. És una eina increïble. Bàsicament, anem per allà portant un estudi multimèdia a la butxaca tot el dia. El problema és que mai abans havíem tingut eines que poguessin distreure’ns tant com ajudar-nos a crear coses. Així que el mòbil és una eina fabulosa si s’utilitza bé, però també és una màquina de distracció constant. Si pots fer que el teu “smartphone” es torni estúpid, és una bona manera d’avorrir-se. N’hi ha prou amb apagar-lo. Desfés-te dels jocs, de Twitter, i podràs començar a recuperar part de la teva ment. Crec que avorrir-se és crucial, i aquesta època, per bé o per mal, no és la més adequada per a això. Vivim en la pitjor època de la història de la humanitat per intentar avorrir-nos, perquè hi ha entreteniment les 24 hores del dia allà on vulguem.

Zuberoa Marcos. Vull canviar de tema, Austin. Sé que els teus pares treballaven al sector educatiu.

Austin Kleon. Sí.

Zuberoa Marcos. Crec que el teu pare era professor d’últim curs i la teva mare era orientadora i va treballar en educació primària i secundària.

Austin Kleon. Sí. Sí. Era la directora.

Zuberoa Marcos. Com et va influenciar, això? Què recordes de l’educació dels teus pares?

Austin Kleon. Bé, doncs la meva mare era bastant dura amb mi, em deia coses com: “has de treure bones notes, ets llest i hauries d’aconseguir coses”. La meva mare tenia retalls de diaris amb tires de Charles Schulz, el dibuixant de ‘Snoopy’. Una deia: “l’educació és el millor després d’una mare exigent”. La tenia penjada a la cambra de bany. Sempre buscava ensenyar-me que l’escola era com una feina. “Ets llest, si treus bones notes, aniràs a la universitat”, deia aquest tipus de coses.
I per la banda del meu pare… Ja t’he explicat que va construir el seu graner. Ell va ser més autodidacta, ho va aprendre tot pel seu compte. Encara que tingui títols de postgrau, és una persona que aprèn més fent coses que assegut en una aula. Treballa millor esbrinant com es pot desenvolupar un projecte, cas a cas. Haver tingut aquestes dues influències a la meva vida quan era jove va ser molt interessant. Ara bé, és estrany, perquè jo era un bon estudiant, un estudiant amb tan bones notes… Era dels que treien les millors notes i aconseguien beques i tot això. Em sembla interessant pensar que únicament vaig arribar a aquesta professió, i això ho crec de veritat, perquè vaig tenir el valor de no tornar a classe. Vaig prendre una decisió meditada, en cert moment de la meva vida, de no continuar amb estudis de postgrau. Vaig decidir que buscaria una feina, treballaria en les meves coses i em convertiria en la persona que volia ser. I crec de veritat que si hagués entrat en un programa de postgrau, m’hauria costat més temps arribar on soc ara, perquè no crec que la mena d’obres que realitzo… Les obres que jo feia no eren la mena d’obres que hauria fet en un postgrau. No haurien sigut considerades una cosa seriosa.

Zuberoa Marcos. T’ho preguntava perquè eres bon estudiant, treies bones notes, com has dit, però he llegit que per tu l’escola va suposar una etapa molt inquietant perquè no entenies per què tot havia d’estar separat.

Austin Kleon. Ah, sí. Sí.

Zuberoa Marcos. Ara aprenem matemàtiques, ara literatura, ara ciències. I que per això et vas dir: “això no encaixa amb mi”.

Austin Kleon. Sí. Sentia molt interès per coses molt variades, així que m’encantava, per exemple… Sempre m’ha encantat l’àlgebra. Sempre m’han agradat les matemàtiques. Sempre m’ha agradat l’art. I sempre em va agradar escriure a classe d’anglès. Però a l’institut no hi havia manera d’entendre com podia fer que totes aquestes coses funcionessin juntes. A l’institut, o tens facilitat per a l’art o tens facilitat per a l’escriptura, i et fan escollir una cosa o una altra. Jo de nen sentia que havia d’escollir, com a estudiant. Així que em veia empès cap a l’assignatura que em semblés més seriosa, en el meu cas, la literatura. Pensava que la literatura era més formal que l’art, així que m’inclinava en aquesta direcció. Però no vaig descobrir quin era el meu talent veritable fins que vaig trobar la manera de tornar a unir la literatura amb l’art. I és molt difícil aconseguir una cosa així en un entorn educatiu, en un entorn escolar, perquè has de cursar moltes assignatures. Tens classe d’art, classes de redacció o d’anglès… Així que va ser només després, quan vaig deixar les classes, que vaig descobrir que podia barrejar aquestes coses i fer-ne el que volgués.

Zuberoa Marcos. Com ha influït aquesta experiència en la teva condició de pare, en la manera en què estàs criant els teus fills?

Austin Kleon. M’influencia el fet que no pressiono gaire els meus fills pel que fa a l’escola. De fet, crec que l’escola… Els meus nens són molts llestos, a tots dos ja els agrada llegir, tot i que són petits. Per mi, l’escola té més a veure amb exposar-los a moltes coses diferents i que visquin una experiència social, que coneguin gent de tota mena. Però crec que, per ells, la major part del seu aprenentatge profund es produirà fora de l’escola, a casa o on sigui. Per mi, això els treu el pes de l’escola. I avui estic convençut que les seves millors experiències educatives es donaran fora de les aules. I no vol dir que no vull que hi vagin, facin els seus deures, siguin amables amb el professor, segueixin ordres i tot això. Simplement, no crec que l’escola sigui allò que els transformi en pensadors creatius realment interessants. Més aviat crec que seran la seva vida a casa, els seus amics i la seva ciutat, els entorns, el que els influenciarà, i no tant les classes. Però són molt petits. Els meus fills tenen sis i quatre anys. I pel que fa al que els meus fills han fet per a mi en l’àmbit creatiu… La gent sempre em pregunta: “què fas per inspirar els teus fills?”. I per mi, és al revés. A casa meva són els meus fills els que m’inspiren a mi, perquè ells són els que han vingut al món. Quan van venir, quan van arribar aquí, eren màquines d’aprendre. Estaven llestos per aprendre-ho tot sobre el món a l’instant. No hi havia cap tema ni res que pogués impedir-los aprendre tot allò que volguessin. I els meus fills encara no saben que el coneixement es divideix per àrees. Per exemple, el meu fill llegeix un llibre sobre el sistema solar i després fa un àlbum sobre el tema, grava una cançó sobre Júpiter. Així és com ell processa les coses.
A ell li surt de manera natural. I personalment, m’és inspirador com a artista perquè els meus fills m’han permès entendre que, quan estàs estudiant, quan estàs aprenent, hauries de concentrar-te en allò que t’interessa genuïnament, perquè el teu interès genuí per les coses et portarà per un camí educatiu molt més ric i interessant que una cosa que hagin prescrit per a tu en un currículum. Ho crec de veritat. Crec que si agafes un nen que adora… Quan jo era adolescent, m’encantava Green Day. Per mi, Green Day era el grup més guai del món, aprenia a tocar les seves cançons amb la guitarra, composava cançons semblants a les seves, etcètera. Després vaig descobrir que hi havia un grup anomenat Los Ramones que havia influenciat Green Day. Així és com funcionen les coses en el món creatiu. Si partim de l’interès natural d’un nen, estic convençut que si els deixem sadollar-se amb aquest interès, començaran a aprofundir i a construir tot un món a partir d’aquest focus d’interès, i les connexions que faran entre les coses que aprenguin seran molt més fortes de com ho serien si simplement atenguessin a allò que els exposen a l’escola. Així que ara crec de veritat en una educació individual, segons la qual parteixes del lloc on ets i vas descobrint les coses lentament, i si vas a poc a poc i seguint una direcció estranya, no passa res, perquè les connexions que facis seran més fortes. M’explico?

Zuberoa Marcos. Sí.

Austin Kleon. Perquè pots rebre un curs accelerat d’algun tema, qualsevol pot abocar-te a sobre la història sencera de la música en un parell de setmanes, però en aquest cas, les connexions no seran tan intenses com si simplement comences a escoltar un músic, aprens tot el que es pot saber d’ell, i després descobreixes qui el va influenciar i vas construint-te lentament la teva pròpia imatge.

Zuberoa Marcos. Austin, m’encanta el que has dit sobre com aprens dels teus fills. T’he sentit explicar molts cops que portes els teus fills a la teva feina, que comparteixes les teves obres amb ells i escoltes les seves opinions sobre les coses que fas. N’hi ha hagut cap que t’hagi sorprès particularment? Algun moment que hagueu compartit?

Austin Kleon. Em meravella la capacitat dels nens. M’impressiona com de bé poden treballar si tenen les eines adequades. Crec que molta gent… Agafem el dibuix en particular. Molta gent dona als seus fills coses per dibuixar, però, bàsicament, els donen materials pèssims. “Té, aquí tens paper de les escombraries i un llapis de cera”. Has provat de dibuixar amb llapis així? És horrible. No és fàcil dibuixar-hi. En canvi, si a un nen li dones pastel a l’oli… Crayola fa coses anomenades “Slick Stix”. Tenen molta cera i oli, però produeixen una línia molt gruixuda. Si dones una cosa així a un nen de tres anys, i un bon tros de paper, farà un dibuix amb un estil com el de Basquiat, una cosa semblant, és increïble. I passa el mateix amb el meu fill Owen. Li deixo fer servir el meu ordinador vell, que té instal·lat GarageBand. El que fa l’Owen amb GarageBand és impressionant. Li agrada escoltar… És un nen estrany. Li agraden Kraftwerk i Aphex Twin. Li encanta la música electrònica. Es posa a escoltar un dels seus discos, després obre GarageBand i intenta recrear els sons a partir dels instruments que ofereix GarageBand, i intenta recrear els ritmes fent servir el teclat i coses així. Així que m’impacta molt l’habilitat que tenen els nens petits per realitzar treballs creatius genuïnament interessants, si tenen temps, si els donem temps, sense supervisar-los, amb llibertat per jugar, si els donem espai. Si els donem un bon espai tranquil on puguin passar l’estona i bons materials… Si els dones temps, espai i materials, és increïble el que els nens poden fer pel seu compte. Però això també ens serveix a nosaltres. És increïble el que qualsevol de nosaltres pot fer si ens donem temps, espai i materials per jugar. El meu fill de tres anys dibuixa el mateix una vegada i una altra cada dia. Ara mateix li agraden molt ‘Els tres porquets’. Dia rere dia, s’asseu a dibuixar la història completa d’’Els tres porquets’. Comença amb la primera vinyeta, dibuixa el primer porquet i després tota la resta. I podries pensar: “que avorrit. Que repetitiu”. Però la repetició és la mare de l’aprenentatge. Quan fa això, està creant coses i desenvolupant les seves habilitats en el procés. Això m’ha inspirat molt i, en la meva pròpia feina, he començat també a fer coses més repetitives, com copiar el mateix dibuix unes quantes vegades durant una setmana. Intento emular els meus fills perquè sento de veritat que estan connectats de manera natural a aquesta mena d’aprenentatge creatiu del qual jo em vaig separar quan em vaig convertir en adult. I crec que això és molt pur i poderós.

Zuberoa Marcos. Aleshores, creus que la teva creativitat ha tocat sostre? Et sents realitzat? Creus que et queda marge per explorar altres àrees o arribar a ser encara més creatiu?

Austin Kleon. Crec que això és el que fa tan interessant la paternitat. Quan tens fills, sembla la fi del món. I d’alguna manera, per una persona creativa, ho és, perquè la teva manera de treballar anterior, sobretot si vols ser un pare compromès, probablement s’acaba. I crec que és deu vegades pitjor per les dones perquè moltes tasques acaben recaient més sobre les mares que sobre els pares. Ara mateix s’està publicant molta literatura per part de dones escriptores, en particular, que parlen sobre la maternitat i l’efecte que té en la seva feina creativa, la seva escriptura, etcètera. Però si aconsegueixes superar la idea que quan tens fills s’acaba el món, també pot convertir-se en un moment increïble per poder reinventar-te i reinventar el teu mètode de treball. És el que ha sigut per mi. Una vegada vaig superar la falta de son, l’esgotament de tenir fills petits, ara que ja han crescut una mica, de cop visc un… No l’anomenaria “renaixement”, però sí que és com un nou començament per mi. Puc experimentar i fer coses noves i ells poden treballar al meu costat. Els nens són una excusa interessant per aprendre totes les coses que no vas entendre el primer cop. Intento trobar el diagrama de Venn entre allò que m’importa i allò que els importa a ells. Intento veure com solapar totes dues coses. Però, per natura, són tan curiosos amb tot, que pot ser contagiós. Així que és com començar de nou. Fa un parell d’anys sí que sentia que havia tocat sostre, però ara em sento en el llindar d’alguna cosa nova. Però això té molt a veure amb les meves idees sobre la carrera creativa. Si et prens la carrera creativa com una cosa que comença aquí, es va desenvolupant així i després et mors, crec que et sentiràs molt decebut al llarg d’aquesta carrera, perquè jo crec que les carreres es mouen més aviat així. Van donant voltes. Són com una espiral. I cada vegada que comences un projecte nou, parteixes d’un nou punt de sortida i entres en una espiral de feina. Crec que la vida creativa és molt més cíclica, estacional i repetitiva de com creiem que és. I penso que els que aconsegueixen tenir carreres creatives que duren són els que ho entenen així. Desenvolupen una mentalitat estacional, una mentalitat cíclica que integren en el seu procés.

Zuberoa Marcos. Austin, parlàvem de carreres creatives, de cicles, bons i mals moments, els alts i baixos que experimentem els que treballem en indústries creatives i, de fet, estaves compartint algunes tàctiques o maneres d’afrontar això. I, de fet, vas escriure un llibre sobre el tema titulat ‘Keep Going’.

Austin Kleon. Sí.

Zuberoa Marcos. Hi inclous algunes idees per ajudar a la gent a navegar aquestes situacions. Et demanaré que mencionis deu idees i que les resumeixis, però m’encantaria que n’escollissis un parell i les compartissis detalladament amb els que estan veient aquest vídeo ara mateix.

Austin Kleon. ‘Keep Going’ és un llibre que jo necessitava llegir perquè, fa uns anys, van passar dues coses. Una: el clima polític als Estats Units es va posar caòtic i molt lleig. El to del país va canviar, i crec que, per mi, i per moltes persones creatives, això va començar a distreure tant que es va fer difícil treballar, i no només difícil, sinó que treballar semblava que no tenia sentit davant dels canvis que s’estaven produint. I dues: feia deu anys que feia això professionalment i em sentia una mica esgotat. Ja no estava segur de si volia seguir fent-ho. Així que ‘Keep Going’ va ser una mena d’arenga que necessitava escriure per a mi mateix, i després em vaig adonar que també podia ajudar altres persones. La idea principal de ‘Keep Going’ és que hem de concebre la carrera com un partit molt llarg. És estacional. Hi haurà primaveres, estius, tardors i hiverns que s’aniran succeint. Necessites saber en quina estació ets i ser molt flexible. També tracta sobre la manera de recórrer aquesta carrera concebent els dies i, específicament, concebent cada dia com una unitat de treball creatiu, i sobre com construir una vida que et permeti aprofitar cada un d’aquests dies, de manera que es vagin apilant i es converteixin en una cosa més gran. Així que ‘Keep Going’ és, d’alguna manera, un llibre correctiu. Parla de què has de fer quan perds el control. Recomano a la gent que… Molts cops, quan la teva obra creativa es converteix en la teva carrera o feina, per exemple, passes a sentir-la com una feina, i qualsevol feina és una feina. I qualsevol feina, al cap d’un quant temps, et porta a pensar: “ja no vull treballar en això”. Una de les coses de les quals parlo a ‘Keep Going’ és sobre com pots recuperar la teva feina creativa de les mans del mercat i fer coses per amor a l’art. Així que parlo, per exemple, de fer regals als altres, no en el sentit de treballar gratis per a empreses o alguna cosa així, sinó de dedicar temps a fer coses específicament per a altres persones o sense finalitats comercials, com a manera de tornar a interessar-te per la teva pròpia obra. Avui dia vivim en una cultura en la qual se’ns exigeix saber al costat de qui et poses, escollir un costat, quedar-t’hi, tenir certeses de qui ets, en què creus… Aquesta seguretat funciona bé per als polítics, però no per als creatius. Els creatius necessiten temps per forcejar amb certes idees, experimentar idees noves en llocs segurs…

Necessiten llocs segurs per tenir males idees. Així que parlo molt sobre la llibertat que tenim per canviar d’opinió sobre les coses. Som un procés d’evolució constant, no una cosa. Aquest és un altre tema important del llibre. “Oblida’t del substantiu, fes el verb”. A molta gent li agrada dir: “soc artista”. Oblida-te’n. Què és el que t’agrada fer? “M’agrada dibuixar”. D’acord, doncs concentra’t a dibuixar, perquè si et concentres massa a ser un gran artista, això et bloquejarà. Et farà molt rígid i no et permetrà córrer riscos. Però si només et centres a dibuixar, en el que t’agrada fer, això et portarà en direccions més interessants i profundes. Té coses correctives així. Però també incloc coses pràctiques, com el “mode avió” del qual hem parlat. Aquesta idea és de ‘Keep Going’, la idea de construir allò que Joseph Campbell va anomenar “bliss station”, un lloc on puguis anar cada dia que estigui aïllat de les xarxes socials, de les notícies, un lloc on puguis anar per ficar-te al teu cap. Parlo molt de caminar. Caminar és un punt important del llibre, posar-te dret, veure el món amb els teus propis ulls. Parlo molt sobre trobar… Crec de veritat que l’obra extraordinària sorgeix d’observar el món corrent i prestar-hi una atenció extra.
Si agafes el món corrent i hi prestes una atenció especial, trobes allò que és extraordinari. Parlo de dibuixar, de com de senzill és l’acte de dibuixar en aquesta època en la qual tots poden agafar el mòbil i fer una foto. De què és asseure’s davant d’una cosa, dibuixar-la, prestar-hi atenció i fer aparèixer línies a la pàgina. També parlo de coses molt senzilles, com netejar, netejar el teu estudi, el que significa aquest acte, sobre el fet que no és necessari tenir un espai impol·lut per treballar, sobre explorar el desordre del teu estudi i trobar la inspiració en el mateix acte de netejar. Així que és un llibre que demana al lector que pensi sobre la seva vida i la seva carrera com un procés en evolució constant i no com una cosa. L’insto perquè es deixi anar, perquè sigui flexible, perquè es vegi a ell mateix com un procés en evolució constant i no només com un gran artista, creatiu o el que sigui.

Zuberoa Marcos. Austin, molt breument, perquè ja hem parlat de dos dels teus llibres. Has mencionat que el llibre pel qual et pregunten més és el que tracta de l’autopromoció, i has mencionat al principi d’aquesta conversa, i amb raó, que avui dia tenim més plataformes i eines que mai a la història per promocionar les nostres pròpies obres i per promocionar-nos a nosaltres mateixos. Però és una cosa que segueix sent extremament difícil per molts de nosaltres, extremament difícil.

Austin Kleon . Sí.

Zuberoa Marcos. Per què creus que passa, això?

Austin Kleon. Bé, fer que les coses existeixin és fàcil. És fàcil crear l’obra. Fer el dibuix no és la part més difícil per alguns, la part més difícil és agafar-lo, emmarcar-lo i penjar-lo a la paret o ensenyar-li a algú. Perquè fer les coses en la privacitat de la teva vida és una cosa. Però fer el següent pas, compartir aquesta obra amb el món, requereix molt de coratge, perquè aquesta part és completament impredictible. És una part que no pots controlar. L’única cosa que depèn de tu és el senzill acte de compartir l’obra, compartir-la de manera deliberada, i com responguin els altres a l’obra en si depèn totalment d’ells. I això espanta. Fa una por que no existeix a l’hora de realitzar l’obra. Sí, pot fer una mica de por mirar una pàgina en blanc i lluitar perquè hi aparegui un dibuix decent, o enfrontar-se a una finestra buida de GarageBand i pensar: “com començo la cançó?”. Crec que fer el salt, compartir la teva obra amb el món, pot espantar molta gent. Així que el que vaig intentar fer a ‘Show Your Work!’ va ser intentar ajudar a la gent a descobrir una manera de compartir les seves obres que no els arrabassi l’energia per realitzar les obres en si. Perquè, per mi, aquest és l’autèntic problema de la gent creativa. Volem passar tota l’estona fent les nostres coses. No volem haver de preocupar-nos de la part que consisteix a compartir-les, i molts cops aquesta part absorbeix la nostra energia.
Així que la idea de ‘Show Your Work!’, ja tingui èxit o no, consisteix a intentar trobar una manera de compartir coses que sumi alguna cosa al procés creatiu, en lloc de restar-li res. Així que a ‘Show Your Work!’ insisteixo en la idea de compartir el procés de crear coses, de tenir el coratge de convidar la gent a venir darrere de l’escenari per ensenyar-los com realitzes la teva obra. Tinc la sensació profunda o la convicció que quan les persones veuen la feina que comporta la teva obra, comencen a valorar-la més. Crec que a vegades és molt difícil que, veient una obra acabada, la gent pugui entendre realment què ha implicat fer-la, entendre en què consisteix l’obra. I durant anys, ens han explicat als creatius que mai hauríem de mostrar el nostre procés a ningú, que no s’ha de mostrar a la gent com hem cuinat el plat, que mai se’ls ha de portar entre bastidors. Però crec que ara vivim en un món nou on, per exemple, la gent de la meva generació va créixer veient els extres dels DVD, les preses darrere d’escena que acompanyaven les pel·lícules.

Zuberoa Marcos . La meva també.

Austin Kleon. Sí. Ara hi estem acostumats. Crec que vivim en una cultura en la qual tenim una relació amb els artistes les 24 hores del dia. Ells ens ensenyen sense parar el que estan fent i hi tenim una connexió única. Així que crec que estem en una nova era, i volia escriure un llibre que mostrés que hi ha una manera sostenible de compartir, una manera de compartir que no suposa gaire esforç ni et treu gaire temps, i que tots poden crear sistemes mitjançant els quals es poden compartir petites peces i fragments que amb el temps acaben creant alguna cosa nova.

Zuberoa Marcos. Una cosa que em va sorprendre quan vaig llegir els teus llibres és que tots tenen més o menys el mateix format.

Austin Kleon. Sí.

Zuberoa Marcos. I m’encanta. “Deu maneres de fer això”, “deu maneres de seguir avançant”, “deu maneres d’exposar la teva obra al món”… Hi ha alguna raó darrere? I estic fent trampes, perquè sé que t’encanten les llistes, però no sé en quina mesura això ha influït en la teva manera de presentar els llibres.

Austin Kleon. Sí. Bé, sempre faig broma dient que una llista de deu punts va ser suficientment bona per a Moisès, així que jo també en tinc prou. Crec que no sabia què estava fent quan escrivia ‘Steal Like An Artist’. Tenia vint anys i escaig, vint-i-set o alguna cosa així. No sabia què estava fent. Només pensava que estava escrivint un llibre, passant-m’ho bé, i de cop es va convertir en una cosa especial. D’alguna manera vaig inventar un estil, el llibre va adquirir el seu propi estil. ‘Show Your Work!’ i ‘Keep Going’ es van basar a veure fins on podia portar aquest estil. Els vaig concebre com una trilogia. Diguem que vaig descobrir que tenia alguna cosa que funcionava. Així que volia veure fins on el podia portar. Abans hem parlat sobre la reinvenció. Hem parlat sobre concebre la carrera creativa com una cosa cíclica. Ara mateix estic en un moment molt interessant de la meva carrera, en el qual he de decidir si torno a fer un llibre quadrat. Segueixo amb aquesta sèrie tan popular i que agrada tant o intento fer alguna cosa diferent?Aquest és un tema personal amb el qual ara hauré de bregar. Però, personalment, l’alegria que em produeixen aquests llibres és deguda al fet que són productes comercials que em permeten ser tan estrany com pugui i fer servir totes les habilitats que pugui. Si fos un novel·lista, em seria molt difícil trucar a un editor i dir-li: “vull crear una novel·la plena de fotos, i vull que tingui un estil de collage estrany i que es vegi la meva escriptura a mà”. Em dirien: “però què dius? No publiquem coses així”. Però com que escric llibres il·lustrats per regalar o del gènere de l’autoajuda, que és la prestatgeria on solen col·locar-los, això em permet ser més estrany amb els llibres, el format i el disseny de com ho seria en un entorn més… Diguem “literari”, a falta d’una paraula millor, en contactes seriosos, no sé si m’explico.

Zuberoa Marcos. Sí, però crec que a més a més t’agrada molt fer llistes i en fas sovint.

Austin Kleon. És cert que m’encanta fer llistes. Hi ha alguna cosa en el fet de fer llistes que em sembla màgica, perquè és alguna cosa lineal, així que et porta de l’u al deu. Però també pots saltar entre els elements. És com al cinema, pots saltar entre escenes o elements diferents, o com als còmics, on una vinyeta et porta a la següent. Pots fer salts entre les idees, i el significat arriba de l’espai entre les idees i en com les idees s’apilen les unes sobre les altres. Crear una llista, com faig als llibres, és com crear la seqüència d’un àlbum. La llista et permet guiar la gent a través del que vols dir, però també et permet saltar a parts interessants i fer alguna cosa semblant a un collage. Et permet barrejar moltes coses. Crec que el que és genial d’una llista és que pots anotar tot el que vols fer, i quan arribes a l’estudi i tens temps per treballar, ho fas. No has de preocupar-te sobre què faràs. Recordo que David Shrigley, l’artista escocès, va dir que feia llargues llistes d’allò que dibuixaria quan arribés a l’estudi. Ell fa una llista, i quan arriba a l’estudi, s’asseu i ho dibuixa tot. Així treballa ell. I quan ho vaig llegir, vaig pensar: “se suposa que ets una mena de geni fora de sèrie i n’hi ha prou amb fer llistes i anar-te’n a l’estudi a dibuixar?”. Això em va atraure molt. Així que ara crec molt en el poder de les llistes.

Zuberoa Marcos. Austin, per anar tancant aquesta llarga i interessant conversa, hi ha res que t’agradaria compartir?

Austin Kleon. Crec que el que vull dir a la gent és: relaxeu-vos. Se suposa que això ha de millorar la teva vida, independentment de si vius de la teva obra creativa o no. L’objectiu de fer aquesta mena de coses, ja sigui dibuixar, cantar, escriure, fer pel·lícules… L’objectiu és fer del teu món, de la teva vida, un lloc millor. I si la teva feina ho està perjudicant, no val la pena fer-ho. Aquestes coses tenen com a finalitat millorar la teva vida. Així que crec que tots, col·lectivament, som en una cultura de desgast, sobretot els creatius. Tots necessitem respirar fons i intentar divertir-nos una mica, animar-nos, perquè vivim temps difícils. Només intenta animar-te una mica. Diverteix-te amb això. Al cap i a la fi, se suposa que hem de passar-nos-ho bé. Això serveix perquè ens ho passem bé.

Zuberoa Marcos. Gràcies, Austin.

Austin Kleon. Gràcies a tu.