Deu idees per educar als teus fills amb filosofia

Laura Ayerbe. Hola, Carlos, em dic Laura Ayerbe, soc psicòloga, i és un plaer estar amb tu aquí avui. Al llarg d’aquests anys has estat estudiant la relació que hi ha entre educació i filosofia, i viceversa. Sempre hem dit que per educar un nen cal prendre-s’ho amb filosofia, però, per a ser bons pares cal ser filòsof?

Carlos Goñi. Bé, tampoc és qüestió que hagin de ser tots els pares filòsofs, perquè es pot ser un bon pare i no saber res de filosofia, o ser un gran filòsof i ser un mal pare. Això és evident. Però la filosofia, que diem que és inútil, que no serveix per a res, que és un saber noble, en aquest sentit que no té una utilitat, jo penso que no és així. A l’inrevés, la filosofia és útil, molt útil, si sabem aplicar-la, si sabem llançar les preguntes adequades als diferents filòsofs. Ens poden ensenyar, ens poden servir per educar els nostres fills en molts aspectes. Per exemple, ens poden ajudar a focalitzar les preguntes, a fer-nos les preguntes adequades, a analitzar-les correctament, a prendre distància, a ser objectius, cosa que als pares ens costa bastant ser objectius amb els nostres fills. O a ser realistes. Ens ajuda a mirar amb intensitat els conflictes que podem tenir, una mirada intensa que ens dona la filosofia. Fins i tot ens ajuden a utilitzar el sentit comú. L’Oliver Preston deia que la filosofia és el sentit comú en vestit d’etiqueta, i jo crec que el sentit comú, diguem, és el gran oblidat, i molts pares, encara que sembli mentida, no l’utilitzen. Per això, la filosofia què ens dona? Jo ho podria resumir com un famós cuiner que diu: “Cuinar amb fonament”, doncs la filosofia el que ens dona és fonament.

Laura Ayerbe. Carlos, Sòcrates va dir allò tan famós de “Només sé que no sé res” i molts cops així ens sentim els pares i mares d’avui pel que fa als nostres fills, perquè no sabem moltes vegades com seguir endavant en determinades situacions. Com entenia Sòcrates l’educació i quin seria el consell que ens donaria als pares i mares d’avui dia?

Carlos Goñi. Realment, els pares partim d’una ignorància socràtica respecte l’educació dels nostres fills. L’educació parteix de la ignorància, però en aquest cas una ignorància mútua, perquè ni els pares hem après a ser pares, ni els fills, lògicament, saben ser fills, d’alguna manera partim de zero. Sòcrates va ser un gran educador i el seu mètode jo crec que encara és útil. El mètode que ell anomenava “maièutica”, i l’educació en el fons és extreure de cada un el millor d’un mateix. I els educadors el que hem de fer és això, extreure de cada un el millor. Sòcrates ens ho explica, que és aquest art que anomena “maièutica”, l’art de donar a llum les idees, el va aprendre de la seva mare Fenàreta, que era llevadora, el que feia la mare era ajudar les dones a donar a llum als seus fills. I se li va ocórrer a Sòcrates fer el mateix, però amb els seus deixebles, ajudar-los a donar a llum les idees, estan dins, treure de dins, que és el que fa una llevadora. La llevadora no dona a llum, la llevadora ajuda, assisteix el part. Però Sòcrates ens parla de la seva mare, no ens parla del seu pare, però la tradició parla de Sofronisc, que era el seu pare, i la tradició diu que era escultor, bé, que era picapedrer. Els més optimistes diuen que era escultor.

Potser al taller de Fidias o de Mirón, però era escultor, és a dir, picava pedra. I jo crec que Sòcrates també va aprendre que l’art de donar a llum, l’art que va aprendre de la seva mare, es complementa amb el de l’escultor. Què fa l’escultor? Treure de la pedra allò que destorba perquè surti una escultura, un esborrany d’una escultura, per exemple. Llavors, els pares de Sòcrates ens donen una idea important de què és l’acció educativa. Consisteix en exercir de llevadores i d’exercir d’escultors. El mateix Miquel Àngel, l’escultor, deia: “Jo, en un tros de marbre, jo veig aquí una escultura, el que faig és treure perquè surti l’escultura”, surti un Moisés, surti un David, surti una Pietat. Llavors, els pares i els educadors el que hem de fer és això. Escultors i llevadores.

Laura Ayerbe. Per a tu també és important, o li has donat rellevància al mite del carro alat de Plató i com és important perquè, per exemple, que els nostres fills es posin a estudiar o prenguin una decisió important a la vida. Podries explicar-nos una mica més sobre aquest tema?

Carlos Goñi. Plató deia que educar és ensenyar a desitjar el desitjable, cosa que no és gens senzilla, oi? I posava l’exemple del carro alat que has dit tu, la nostra ànima, deia ell, és com un carro alat que està tirat per dos cavalls i conduït per un auriga. Hi ha un cavall que representa la nostra voluntat, les ganes de fer les coses bé, i l’altre cavall és un cavall més díscol, un cavall que representa els nostres instints i els nostres sentiments, però que han de ser atiats i guiats per l’auriga que és la raó, representa la raó. Plató ho tenia molt clar, si la raó governa tot va bé. Si cadascú fa el que ha de fer, si el cavall de la voluntat el saps portar bé, la raó ho sap portar bé i el dels instints ho saps controlar, anirà perfectament. Llavors, jo crec que aquesta teoria de Plató ens serveix, ens serveix molt en educació, perquè podem explicar als nostres fills i als nostres alumnes que s’ha de conduir. Conduir-se en la vida és controlar aquests dos cavalls i ells han de descobrir o els hem d’ensenyar quin és aquest cavall díscol que a vegades cal refrenar perquè els sentiments t’arriben, t’esdevenen, no són ni bons ni dolents, sinó que hi són.

Però n’hi ha uns que et fan millor i n’hi ha d’altres que et porten per altres camins. Llavors s’ha de saber desitjar el desitjable, que és difícil. A mi m’agrada explicar aquest tema unint, potser me’n vaig una miqueta, però explico el temperament i el caràcter. El temperament… temperament ve de temperatura, el que t’arriba, una emoció, t’arriba; un sentiment, t’arriba; aquest és el temperament, què pots fer? El que pots fer és desviar-lo, desviar-lo. Aquest desviament el fas mitjançant el caràcter, caràcter que en grec vol dir marca. És a dir, tu fas una marca i el temperament es dilueix, se’n va. Aquesta és la importància de l’educació, educar el caràcter, aquesta marca. I saps a l’antiga Roma com es feien les marques? Amb el “stylus”, amb el bastonet aquest que… es marcava. I el “stylus”… d’aquí ve l’estil. Tenim un estil educatiu, anem marcant. Ho podem comparar, per exemple, amb el reg d’un hort, és un exemple una mica…, però t’arriba l’aigua de la séquia, seria el temperament, i això ho has de canalitzar. Com ho canalitzes? No fas res amb l’aigua, per canalitzar l’aigua has de treballar la terra, llavors retires la terra i l’aigua va per on tu vulguis. Això seria el “stylus”, seria això, marcar el caràcter perquè l’aigua vagi per on tu vulguis que vagi, no?

Laura Ayerbe. Carlos, Tomàs d’Aquino ens va explicar la diferència entre ser i estar, i com això cobra gran importància tant per als pares com per als professors. Explica’ns una mica més per què és tan important.

Carlos Goñi. La teoria fonamental de Tomàs d’Aquino és la diferència entre essència i ser, ser i estar. La diferència entre ser i estar és difícil d’explicar, sobretot a les persones que aprenen el nostre idioma, costa molt, és que estic i soc, la diferència. En general, “ser” és per a situacions, diguem, categòriques. “Jo soc d’aquesta manera” i, en canvi, l'”estar” és per circumstàncies, és circumstancial. És molt important fer aquesta diferenciació quan estem educant. El llenguatge és molt important, hem dit, i és gairebé metafísic en aquest sentit, perquè si a un nen li dius: “Ets gandul”, ja l’estàs etiquetant, diguem, aquesta és la seva essència: “Ets gandul”, que és molt diferent a dir-li: “Avui estàs gandul”. Per això quan els pares diem massa: “Ets un desordenat”, “Ets un fracassat”, que ho diem, ho diem. Llavors, utilitzar el verb “ser” és massa fort en educació, caldria utilitzar “estàs”: “T’estàs comportant com…”, “Amb com d’estudiós que tu ets” o “Amb com d’ordenat que tu ets, com tens l’habitació així?”. Llavors, “Va, soc ordenat”, entra aquí. Llavors, més que el dilema de Hamlet: “Ser o no ser”, el dilema de l’educació és ser o estar. Deixem el “ser” per a les coses bones i l'”estar” per a les coses negatives, coses educables, perquè el que és, és. És molt difícil canviar-ho.

Laura Ayerbe. Per als pares que tenim fills adolescents sabem la importància de la frustració. Frustrar-se és imprescindible per viure i aquí et bases i et recolzes en els estoics per explicar-nos això. Què dirien els estoics sobre la frustració?

Carlos Goñi. Doncs la veritat és que el pensament estoic ens està servint bastant últimament. L’estoic el que ens diu és, primer, que és millor no desitjar, però això ho deixem a part, però que hem d’admetre el que ens passa i assumir el que ens passa, aquestes frustracions. El que hauríem de fer els educadors, o els pares, hauríem de fer com els monitors d’esquí, que el que ensenyen als seus pupils, als seus alumnes, és a caure. Per què? Perquè saben que cauran durant l’aprenentatge i durant l’execució de l’esquí cauran moltes vegades. Per tant, primer aprèn a caure perquè cauràs molts cops i si vas caient pocs cops i vas tenint petites frustracions, no arribaràs a una gran frustració que no la podràs passar. El que fem els pares molts cops és evitar aquestes frustracions, fem com quan escombrem i fiquem sota la catifa. Tu ves escombrant i ficant sota la catifa, que al final la porqueria està a la catifa i ensopegaràs amb la mateixa catifa i no veuràs on és. I això serà una caiguda pitjor. No és qüestió de provocar aquestes frustracions en els fills, però amb naturalitat, “Avui no toca això”, “Avui et desconnectes a aquesta hora”, “avui no… tal”. Aquest dir “no”, els estoics ens dirien: “Doncs s’ha de fer”. S’ha de fer perquè aquestes petites frustracions ens ajudaran a créixer, a enfortir-nos, perquè el camí té els seus sots i s’han de saber esquivar.

Laura Ayerbe. Insistint una mica en l’adolescència, que és aquesta època tan complicada. Molts cops el tema de la llibertat i com gestionar-la, com fer quan ens demanen més llibertat que la que sembla plausible en aquest moment de la vida. Què ens diria algun filòsof sobre aquest tema de la llibertat?

Carlos Goñi. Sobre la llibertat han parlat molts filòsofs, però podem anar a una màxima que va proposar Stuart Mill, que és: “La meva llibertat acaba on comença la dels altres”. Això també ho hem tingut molt clar últimament, que hem hagut de renunciar a la nostra llibertat perquè puguin tenir més llibertat la resta de persones, oi? Els nadons necessiten atencions. Els nens, limitacions. I els adolescents, raons. Arriba l’adolescència i dius: “Ara hauria de posar límits”, però ara no és el moment de posar límits. Ara és el moment de raonar aquests límits que ja has posat. Llavors són molt importants els límits per entendre la llibertat, perquè l’adolescent entén la llibertat… L’adolescent descobreix la llibertat, descobreix, es mira a si mateix i descobreix la seva intimitat i descobreix la llibertat. La llibertat és, doncs això, entenen els adolescents, com… jo explicaria com un globus, un globus que es va omplint de res i que va d’aquí cap allà i això és la llibertat. Voles i ja està, aquesta és la llibertat, però realment això no és llibertat. La llibertat s’assembla més a l’estel que està subjectat amb un fil. Vola, però gràcies a que té un suport. Cal saber que la llibertat no és fer el que et dona la gana, i això els costa als joves descobrir-ho perquè no els hem posat els límits en el seu moment. Acostuma a passar això.

Laura Ayerbe. Carlos, es parla últimament que hi ha una crisi de valors. No només pels nostres joves, sinó de la societat en general. I què dirien els filòsofs sobre aquesta crisi?

Carlos Goñi. Jo sempre he sentit que estem en crisi de valors. Ja tinc una edat i crec que si anem a segles anteriors també parlaven de crisi de valors. Però aquesta crisi de valors hi és o es dona perquè els valors no s’exigeixen, la crisi seria d’exigència, d’autoexigència. Si tu al teu fill li has inculcat el valor de l’honestedat, doncs li estàs exigint… o aquest valor li està exigint ser honest. I és clar, això costa d’alguna manera, l’exigència. Els valors són importantíssims, els valors es transmeten a la família, els valors són com la caseta de pedra dels tres porquets. És a dir, si tu formes els teus fills, els vas donant canyes o taules, vindrà el llop i destruirà la casa. M’agrada més l’exemple del saltamartí, el saltamartí, saps el que és? Aquests ninots que tenen una base que pesa i llavors basculen, però mai, mai cauen. I per què no cauen? Pel pes que tenen, i aquest pes què són? Els valors. Si tu als teus fills, als teus alumnes, els carregues de valors, sortiran a flotació gràcies al pes d’aquests valors. Per tant, crisi de valors en aquest sentit sí, perquè no acostumem a omplir aquest dipòsit, perquè sembla que els estem forçant si donem valors, però és millor tenir valors que no tenir-los, lògicament.

Laura Ayerbe. Molt bé. Parlant de valors, l’educació en igualtat és de vital importància. I aquí et recolzes en dos grans filòsofes, Hipatia i la Simone de Beauvoir. Per què és tan important? Què hauríem de qüestionar-nos sobre aquest tipus d’educació?

Carlos Goñi. Respecte a l’educació i la igualtat és important que tinguem referents femenins i n’hi ha en la història de la filosofia. No molts, però n’hi ha. En el nostre llibre en posem cinc en concret, per exemple el d’Hildegarda, tenim Hipatia d’Alexandria, tenim Simone de Beauvoir, tenim la Hannah Arendt i la Maria Zambrano. Les pensadores que han trencat, per exemple, Simone de Beauvoir, que han trencat el mur del masclisme. El mur del masclisme és important trencar-lo, però fa falta alguna cosa més i per això cal la família, l’educació des de baix, des del centre, des de l’origen. Nosaltres parlem en aquest llibre de la cançó, aquesta famosa cançó dels pallassos de la tele d”una nena va anar a jugar, però no va poder jugar perquè havia de planxar’, que de petits la cantàvem tots. Que jo sempre l’he interpretat com una cançó protesta. És a dir, pobra nena que no podia anar a jugar perquè ningú l’ajudava, perquè aquestes tasques eren per a la dona.

Llavors, com solucionem això? No ho podem solucionar aquí, però l’educació té molt a fer. Per solucionar el problema que té la nena de la cançó, no es tracta de repartir les tasques en la família, sinó de compartir-les. Nosaltres preferim, quan dic nosaltres és la Pilar i jo, vam escriure el llibre junts, preferim parlar de compartir. En la família es comparteix. No es reparteix. Repartir és una cosa artificial, una cosa que et ve imposada de fora. Lògicament les lleis sí que han de repartir, però a compartir se n’aprèn a casa. I com s’aprèn a compartir? Bé, abans hem parlat dels valors, perdona l’incís. Nosaltres diem: “Es transmeten els valors com se sembra el blat”. Com se sembra el blat? Sembrant el blat. Com es transmeten els valors? Vivint els valors. Jo, si no tinc el valor de l’amistat, si no li dono importància a l’amistat, no tinc amics i tal, és molt difícil que transmeti aquest valor als meus fills perquè l’única forma és vivint aquesta amistat. Doncs el mateix passa amb compartir, com s’aprèn a compartir? Compartint. No repartint. Això de tu fas això, jo faig allò altre, és una imposició. Es comparteix, en la família es comparteix, no es reparteix.

Laura Ayerbe. M’ha agradat molt en el teu llibre el capítol que dediques a Guillem d’Ockham i la idea de la seva navalla per enfrontar problemes. Explica’ns una miqueta més com funcionaria aquesta idea i qui era Guillem d’Ockham.

Carlos Goñi. Bé, Guillem d’Ockham és un frare franciscà del segle XIV que es va fer famosa la seva teoria sobre la navalla, l’anomenada “La navalla d’Ockham”, que consisteix simplement en no multiplicar els ens sense necessitat. En evitar les abstraccions i anar al concret. Aquesta navalla, com el bisturí, disseccionar i fixar-nos en el concret. De fet, en educació ho veiem, els problemes que tenim en una família o en una escola són problemes concrets, llavors no ens serveixen les solucions abstractes. “Porta’t bé”, diem als nens. “Porta’t bé”, és el més abstracte que se li pot dir a un nen. A un nen petit a qui tu li dius: “Porta’t bé”, diu: “Què vols dir? Que no em baralli amb el meu germà, que mengi bé, que deixi dormir, que no salti al sofà, que…?”, etc. Llavors Guillem d’Ockham et diria: “Dissecciona, treballa el tema concret”, perquè el que és abstracte ho allunyem i el que està allunyat d’alguna manera no accedim a això, ho deixem sense solucionar i fem servir el que Guillem d’Ockham anomenava nominalisme, purs noms a qüestions que no són reals. El real és el particular. “Estudia més”. Què has de fer? Estudiar més, d’acord, però quin és el problema? Potser el problema és que no estudio bé. O el problema és que no entenc… no tinc base o que no entenc les matemàtiques. Cal disseccionar i veure quin és el problema i això arrossegarà altres valors, altres solucions.

És el que s’anomena l’efecte cirera. En una safata de cireres tu agafes una vegada i moltes vegades s’enganxen les cireres, oi? Doncs agafes una cirera, vols agafar-ne una i n’agafes altres. Dedica’t només a un aspecte concret, treballa’l i ja veuràs com el problema no és que treu males notes, el problema és que no pren bé els apunts, jo que sé, qualsevol altra cosa. Si treballes això, segurament faràs que tregui bones notes, estarà més contenta aquesta noia o aquest noi, li anirà millor en altres aspectes. Amb la cirera vas arrossegant altres valors, altres situacions.

Laura Ayerbe. Carlos, tornant al tema de l’adolescència, que és aquesta etapa tan complicada, sobretot per als pares, al teu llibre parlaves de la dialèctica de Hegel per enfocar aquesta etapa, desenvolupa’m una miqueta com…

Carlos Goñi. Bé, Hegel és un dels autors més complicats, més difícils de la història de la filosofia i la seva dialèctica, que és una tesi, una antítesis i una síntesi, doncs això ho pots aprendre, ho pots explicar, però qui realment sap el que és la dialèctica hegeliana és un pare i una mare quan tenen un adolescent, perquè un adolescent el que ha de fer és ser l’antítesi de les tesis dels pares. Aquesta bretxa generacional que, de sobte, l’adolescent dirà: “Doncs jo no hi estic d’acord”. Què li passa a un adolescent? L’adolescent, primer, no sap que és adolescent, no ha estat mai adolescent. Per això els pares som els que hem de fer aquest esforç de posar-nos al seu lloc i d’intentar entendre’ls. Però l’antítesi, la negació, és inevitable. Arribarà un moment en què aquesta antítesi, aquesta negació doni lloc a la síntesi, a la maduresa, i per a l’adolescent arribi la maduresa, i per als pares, la pau, podríem dir. Que no ha de ser així, que l’etapa de l’adolescència l’hem de viure i l’hem de gaudir els pares també. Però és veritat que hi ha adolescents difícils, és veritat.

L’adolescència és un viatge d’exploració cap a l’interior d’un mateix. Tot d’una, un adolescent descobreix el jo, descobreix la seva intimitat, descobreix el que hem dit abans també, la llibertat, i ha de submergir-se. Pensem en una piscina, ha de submergir-se. Tu estàs fora, que ets la mare i l’adolescent està dins. Com us comuniqueu? Difícil. De tant en tant surt a la superfície i s’ha d’aprofitar: “Avui ella està receptiva, parlaré amb ella”, i és perquè ha pujat a la superfície, però el que ha de fer un adolescent és submergir-se per trobar-se a si mateix. Després ja sortirà, però bé, només hem d’entendre. En una cursa de relleus hi ha una zona de transició, una zona en la qual podem donar el relleu al següent corredor. Doncs imagineu-vos que els pares som els que portem el testimoni i els adolescents els que l’han de recollir, i tenim només l’adolescència per lliurar el testimoni. Fixa’t, els pares arribem cansats de la cursa i som els que ens hem d’esforçar en donar bé el testimoni perquè no caigui. L’adolescent, què ha de fer? Mirar endavant, pot mirar una mica enrere, posar la mà quant senti una mica i tirar. Doncs això és el que ha de fer l’adolescent, viure la seva vida. La vida és dels nostres fills, no és la nostra. Això ho confonem a vegades, els pares. Nosaltres quan parlem d’en Malebranche parlem dels pares providència, que són més que els pares helicòpter, aquests que vigilen als seus fills, són aquells que volen viure la seva vida en els seus fills, o que els seus fills visquin la seva vida. I això no és així. El fill ha d’agafar el testimoni, el relleu, i tirar endavant.

I després arriba allò que se solia dir: “Per a un nen el seu pare ho sap tot, per a un adolescent, el seu pare no sap res”. Està passat de moda, no entén les coses, no em comprèn, no se n’assabenta. Però quan passa l’adolescència, llavors la persona diu: “Quant sabia el meu pare”. Això que a mi em van explicar un cop que se sol dir, és la pròpia vida, la vida és una cursa de relleus.

Laura Ayerbe. Parles en el teu llibre ‘Educar amb filosofia’ d’un decàleg per educar. Quin seria aquest decàleg?

Carlos Goñi. Bé, a ‘Educar amb filosofia’ tractem molts temes, lògicament, i al final es pot recollir una mena de catàleg, podríem dir-ho així. Doncs són com idees que es van quedant com a màximes filosòfiques que es podrien anar quedant, que les podríem guardar en el nostre patrimoni educatiu, dir: “Què hem de tenir en compte?”. Doncs la primera podria ser que un exemple val més que mil paraules, és la coherència. Els pares hem de ser coherents perquè els fills veuen el que diem i senten el que fem. Llavors, el més important és ser coherents entre el que diem i el que fem, entre el que pensem i el que diem. També ens plantegem en el llibre, en un moment, dic ens plantegem, perquè el llibre està escrit amb la meva dona, la Pilar Guembe, l’hem escrit junts, què educa més, el que s’és o el que es fa? És una pregunta filosòfica bastant interessant. I la conclusió que traiem que és: tant una cosa com l’altra. O millor dit, la coherència entre una cosa i l’altra, entre el que som i el que fem. Per tant, un exemple val més que mil paraules seria la primera màxima.

Segona màxima: els fills ens necessiten per arribar a no necessitar-nos. I això als pares els costa entendre-ho. Som imprescindibles per arribar a ser prescindibles, perquè ells siguin autònoms. Si no aconseguim aquesta autonomia, no hem arribat a educar. La tercera màxima podria ser: tots els pares estimen els seus fills, és evident, però no tothom sap estimar-los. Donar-los tot el que vulguin, mimar-los, no deixar que ensopeguin, etcètera, no és estimar-los bé, perquè no volem el seu bé, volem la nostra tranquil·litat. Llavors, no tots els pares saben estimar. La quarta màxima podria ser: el major enemic de l’educació és la pressa. Hem de, seguint l’exemple del cuiner, cuinar a foc lent. No voler cremar etapes. El meu fill ha de ser el primer a llegir, el primer a… No, hem de respectar aquesta evolució normal, natural, de l’educació. No hem de forçar. La cinquena màxima seria: per extingir una conducta, el millor és ignorar-la. És un principi, diguem-ne, psicològic, conductista, si vols, tu ho saps, però és així. Els nens el que fan és voler cridar l’atenció, la nostra atenció. Llavors, les típiques rebequeries saps que la forma d’extingir aquesta rebequeria és ignorar-la. Lògicament, amb les seves connotacions, no podem passar de l’assumpte.

La sisena màxima seria que tota ajuda innecessària és una limitació. Si ajudem de manera innecessària, sense necessitat de fer-ho, estem limitant als nostres fills. No podem fer el que ells poden fer. És més fàcil, lògicament, fer-los el llit que fer que es facin el llit, però si aconseguim que se’l facin no els estarem limitant. Ens passem un altre cop de proteccionisme. La setena màxima seria que ens hem d’adequar a les circumstàncies, a l’edat i al llenguatge de l’infant. Hem de posar-nos no al seu nivell, sinó en el seu nivell. No ens podem posar al seu nivell perquè nosaltres som els que hem d’educar, lògicament, però si en el seu nivell. Allò típic, quan un nen petit t’ajups per dir-li alguna cosa, lògicament has de mantenir… t’has d’adequar. Hem de vigilar molt el que diem i com ho diem i adaptar-nos a aquestes circumstàncies. L’educació és personalitzada sempre, és de persona a persona. No podem educar a granel. No és “cafè per a tothom”, sinó que cada fill té les seves circumstàncies. Cada fill té la seva manera de ser, la seva manera d’entendre les coses, etcètera. La vuitena màxima podria ser: convertir-nos els pares en “joguines” per als fills. És a dir, jugar amb ells. El joc és la disfressa de l’aprenentatge. Estan aprenent jugant. Recordo un anunci de fa molt de temps que hi havia un nen traient les joguines, els paquets i de sobte va trobar un pal: “Un pal!”, cridava. Llavors, en obrir el regal, dir: “Un pare, o una mare per jugar!”. És a dir, necessiten jugar.

La novena màxima, penúltima màxima, seria que l’educació necessita la mediació de l’afecte. No es pot educar, jo diria ni educar ni ensenyar, si no hi ha l’afecte. Si jo no estimo aquesta persona a la qual estic educant, no l’educaré. De fet, quan recordem els professors, ja no parlo d’educació de pares a fills, sinó de professors, recordem aquell amb el qual vam tenir una relació afectiva, que ens va dir alguna cosa a nosaltres, no a la classe, sinó que una vegada ens va dir alguna cosa personalment a nosaltres. I l’última, la desena màxima, podria ser: què és el més important en l’educació dels fills? Doncs la resposta seria l’educació dels pares. En l’època en què estem no val amb tirar de bones intencions, de molt d’afecte, que cal posar-lo, lògicament, de sentit comú, sinó que els pares han d’aprendre també a ser pares. Han de formar-se llegint llibres, escoltant els tutors, etcètera. Demanant ajuda, perquè a vegades hem de demanar ajuda. A vegades els problemes, circumstàncies, els conflictes, ens superen i no passa res per demanar ajuda. Aquestes, d’alguna manera, serien aquestes 10 màximes, que podrien ser més, i que van sortint, lògicament, en el llibre moltes més per educar amb filosofia, amb fonament.

Laura Ayerbe. Carlos, explica’m, què és l’educació per a tu? De tot això que hem estat parlant, en què resumiries tu l’educació?

Carlos Goñi. Al llarg del llibre hi ha bastants definicions. L’educació és estimar. L’educació és transmetre valors. L’educació és… llavors, cercar una definició d’educació… són totes les definicions. Parlem en un moment d’educació com rebel·lia. L’educació és un acte de rebel·lia, i és veritat, i és veritat. La María Zambrano diu que l’ésser humà neix dues vegades o ha de néixer i ha de renéixer. El primer naixement és el naixement biològic, el de la biologia, naixem a la vida, però tot ésser humà ha de renéixer a la cultura, a la humanitat. Cada ésser humà ha d’inventar la humanitat. Cada ésser humà ha d’arribar a ser un ésser humà. I això no s’és perquè sí, sinó gràcies a l’educació, l’educació dels pares, l’educació de l’escola, l’educació de la societat. Llavors, l’educació seria aquest renaixement, aquest arribar, el procés mitjançant el qual les persones esdevenim humans, éssers humans.

Laura Ayerbe. Molt bé, doncs Carlos, ha estat un autèntic plaer estar amb tu aquí avui, hem après molt i… fins la propera.

Carlos Goñi. El plaer ha estat meu. Moltes gràcies.