“L’humor és mostra de saviesa”

Pilar Sordo . Hola.

Moltes gràcies. Bé, em dic Pilar Sordo. Soc xilena. Primer de tot, soc dona, mare d’un fill de 31 i d’una filla de 28. Tots dos viuen des de fa poc a Espanya. Soc psicòloga de professió, peregrina de vocació. M’he dedicat a caminar arreu del món hispà des de fa 35 anys. Faig investigacions de camp, que són les que fonamenten els meus tretze llibres. Tretze llibres que parlen de les relacions de parella, l’educació dels fills, la salut, els dols i altres temes, com l’amor propi. Us puc explicar que he tingut una vida molt entretinguda. Crec que m’ha passat tot allò que li pot ocórrer a un ésser humà. I estic molt agraïda per tot això, malgrat que els moments desafiadors han sigut molt desafiadors. Em fa la sensació que he fet un camí des de l’haver de ser al ser durant la meva vida. Em vaig educar en una família d’avis asturians, d’una banda, i de l’altra, riojans. Molt conservadora, molt rígida. Durant la meva infància, jo era la més gran de tres dones. I sempre he sentit que, a la vida, ens programen durant una certa quantitat d’anys i després la resta de la vida treballem per desprogramar-nos. Aleshores sento que estic en remodelació permanent. Estic quedant força bé, però estic en remodelació.

I en aquest camí de l’haver de ser al ser, del tenir al triar o del tenir al voler, no porto tants anys. Estava pensant en quants anys fa que treballo conscientment des de l’amor propi, que crec que és un tema que, a més, pel que fa al femení, i no parlo de les dones, sinó del vessant femení, és molt difícil de treballar, perquè s’han de traspassar un munt de barreres. I crec que no hauran sigut més de vuit o nou anys. A mi fa vuit o nou anys més o menys em van treure totes les cartes de la vida, tot allò on un ésser humà es pot recolzar en termes afectius, econòmics i un munt d’altres coses. I aquesta reconstrucció des d’aquest lloc ha produït una Pilar Sordo molt diferent de la que s’hauria assegut aquí fa 20 anys. Ni tan sols sé si soc la mateixa d’ahir. Però, si bé mantinc el que jo anomeno “habilitats troncals”, que són les habilitats que una recorda de petita i diu: “Sí, jo de petita era així i encara soc així”, hi ha un munt d’habilitats i coses meves que s’han anat modificant. Per això sento que avui jo estic en un moment de la meva vida en què estic començant de nou. Tinc la sensació que se m’obren camins que em tenen molt seduïda. Sempre dic que cal canviar la por per la curiositat, perquè, si no canviem la por per la curiositat, no avancem. I quan hom es col·loca en actitud curiosa, es col·loca en actitud de nen. Per tant, tot es transforma en una festa. I crec que estic en un molt bon moment de la meva vida, molt en pau, molt desitjosa de tot allò que sento que em vindrà a sobre o que m’arribarà. Així que aquesta és la dona que teniu davant, a qui podeu preguntar el que vulgueu.

José Luis. Hola, Pilar. Tu comentes sovint que el gran tema al qual ens enfrontem avui dia és la pèrdua del sentit davant la vida. Quin és per a tu el sentit de la vida?

Pilar Sordo . Bé, gràcies. La veritat és que en la darrera investigació… Això va ser durant i post-COVID. Parlo de l’època més crua del procés. Vam començar a treballar, valgui la redundància, als grups de treball amb persones que estaven començant a fer-se moltes preguntes. Jo crec que una de les coses que deixa la pandèmia és que la gent s’està preguntant moltes coses que abans de la pandèmia no es preguntava i que tenen a veure amb el sentit de la vida, amb el “per què”. Per què m’aixeco? Per què tinc la parella que tinc? Per què visc on visc? Per què faig el que faig? Per què menjo el que menjo? I això ha anat generant, en un grup important de la humanitat, una “hiperreflexió” sobre el sentit de transcendència de la vida. Això ho produeix sempre el que jo anomeno “la consciència de mort”, que és que, quan se’ns acosta la mort, adquirim “consciència de mort” i això ens dona “consciència de vida”, de manera automàtica, i per tant em fa valorar la vida. Fa que ens col·loquem en el sentit de transcendència, en una cosa que… Si algú aquí no ho sap, perdó per la mala notícia, però tots ens morirem. Si us he espatllat la setmana, ho sento. Llavors, com jo sé que em moriré, la manera de viure és fonamental, i fa la sensació, d’acord amb les meves investigacions, que és del que jo puc parlar, que no sabem viure, que estem atrapats en moltes coses, en l’econòmic, en haver de ser, en allunyar-nos de la nostra existència.

I a mi em passa avui que sento que la psicologia com a ciència ja no dona l’abast per explicar què li passa a l’ésser humà. Es queda curta. Aleshores, els psicòlegs, que és el que jo he anat fent ja fa un any i mig, haurem de canviar i començar a estudiar una cosa que a la facultat no ens van ensenyar, que és allò que té a veure amb la psicologia espiritual, que és afegir a la psicologia com a ciència el tema del propòsit de la vida. Avui dia, la quantitat de gent que té 40 anys i que està com acabada de sortir de secundària, preguntant-se què vol fer els propers 40, és enorme, enorme, enorme, enorme, així com la gent que està potser deixant Madrid o Barcelona per anar a viure a pobles més petits i està deixant ciutats grans perquè vol una vida diferent. Ara bé, per això cal molt de coratge, però té a veure amb entendre que el sentit de la vida és descobrir el teu propòsit, que també pot canviar. El meu propòsit… Jo tinc un propòsit “troncal”, diguem-ne, que tinc des dels set anys, que és ajudar la gent. La meva capacitat de servei està des dels set anys marcada a la meva vida i tinc una imatge que ho recorda, on jo estic venent als set anys, davant de casa, amb una tauleta, gots de suc a uns esportistes que sortien de fer esport, perquè davant de casa meva… Jo vaig néixer al sud de Xile, en una ciutat que es diu Temuco. Eren estudiants. Hi havia una universitat just davant. I jo els donava, els regalava suc, o de vegades els venia, i aquests diners els donava a una llar de gent gran que estava a 15 illes de casa meva. Des dels set anys. Aleshores, aquest és el meu propòsit “troncal”. Però, clarament, aquest propòsit troncal, avui als meus 57, el visc de manera molt diferent de com el vivia als 30.

Aleshores, crec que estem tots convidats a descobrir el nostre propòsit en aquest instant, en aquest moment de la vida, que potser no és el mateix propòsit pel qual soc docent. Potser vaig anar a la facultat, em vaig llicenciar i ara descobreixo que tinc un altre propòsit. Per això avui dia s’exigeix tanta honestedat amb un mateix. Jo sento que ara la humanitat viu un temps on el més important és no trair-se i no mentir-se. Crec que avui això es paga molt car en aquesta humanitat. Molt, molt car. L’autoengany té un alt preu, a diferència del que podia ser anys enrere, on es podia conviure amb l’autoengany sense gaire cost, ni psicològic ni emocional ni mental. Aleshores, crec que cal buscar el propòsit de la vida. Cal entendre com volem i per què volem ser recordats. Crec que ha arribat el moment de pensar en el llegat. Què deixarem? Fins i tot en termes de l’educació dels nostres fills, avui dia és clau, perquè la resposta és el que determina la manera com els educaré. Em sembla que és un tema central. Què deixarem? Em sembla que avui dia aquest sentit de transcendència passa a ser rellevant.

Alexandra. Hola, Pilar. Al teu llibre “Del amor propio al amor al otro” parles de les dimensions de l’amor, especialment de l’amor propi. Quines són i per què cal cultivar-les?

Pilar Sordo . El concepte d’amor propi no és gaire nou. No deu tenir més d’uns 10 o 15 anys. Abans es parlava d’autoestima. Quan es comença a treballar l’amor propi, cal entendre que això es complexifica una mica més, i, per tant, descobreixo en una de les investigacions quatre dimensions. Per què parlo de dimensions i no parlo d’etapes? Perquè no són seqüencials, sinó que és una mena de mandala que s’interrelaciona i es va movent, on una afecta totes i totes afecten una. Plantejo quatre dimensions de l’amor propi. Una és l’autoconeixement. Jo no puc voler res que no conec. Cal entendre que aquesta descripció de l’autoconeixement és una descripció en el present, és una descripció des de l’avui, perquè allò que conec de mi avui no és el mateix que probablement coneixia fa només 15 dies. I en general nosaltres estem tots educats en una manera de pensar que jo crec que ens ha fet molt de mal, que és el pensament binari, que és suposar que tenim defectes o virtuts, o coses bones o coses dolentes. Crec que avui dia el tema és una mica més complex. De fet, quan jo treballo l’autoconeixement amb la gent que ve als grups de treball, els faig fer el joc de com ells s’autodefinirien, i gairebé el 100 % de la gent agafa un full i traça una línia a la meitat. A un costat col·loquen les coses que els agraden, i a l’altre costat les coses que els disgusten d’ells mateixos. I aquesta fórmula ja és antiquada i ja no funciona. La fórmula nova té a veure amb col·locar en un full, al centre del full, totes les teves característiques.

En aquestes habilitats o coses pròpies, trobaràs les que jo anomeno habilitats troncals, aquelles que recordes de quan tenies set anys i avui dia als 57 les tens igual. Apareixeran segurament en aquesta llista. Però, com que tot no pot ser tan simple, aquestes llistes tenen dues dimensions que cal descobrir, que són l’aspecte llum i l’aspecte ombra d’aquesta característica. Et poso un exemple propi. Una de les meves habilitats troncals és la generositat. Tots vosaltres esteu pensant o dient: “Que bonica, la Pilar!”. Perquè tots heu ubicat aquesta característica al costat positiu, automàticament. No ho he de dir jo. No obstant això, en l’aspecte llum, la generositat és una característica molt bonica, perquè evidentment em situa al servei dels altres i això té moltes conseqüències positives. Però en l’aspecte ombra, la generositat gairebé em mata ara fa un any, perquè, producte de la pandèmia… Jo fa 25 anys que acompanyo gent moribunda. Jo li dic “creuar el pont”. Producte de la pandèmia i d’un reconeixement que em va donar la Fundació de la Felicitat, que depèn de les Nacions Unides, arribà un moment en què jo vaig intervenir en 800 morts en 15 dies, preparant ritus de comiat, acompanyant gent que estava en el procés. .. A això afegiu-li, a més, la dimensió dels canvis d’horari. Per tant, quan molta gent estava a Xile dormint, jo estava desperta perquè estava acompanyant algú a Tòquio, per exemple. No oblidaré mai aquella persona. Era un veneçolà. Bé, doncs això em va produir dues alteracions cardíaques molt complicades, per ser molt generosa, per no tenir la capacitat de dir que no. Per tant, la generositat té un aspecte llum i un aspecte ombra.

Una altra característica meva és que soc obsessiva. En l’aspecte llum, m’ha permès escriure 13 llibres, aquesta característica. I en l’aspecte ombra m’ha fet patir de valent. Quan jo començo a treballar en l’autoconeixement, des d’aquesta mirada ja no hi ha característiques positives o negatives. Hi ha característiques. I jo he de descobrir si triaré treure la llum d’aquesta característica o si cauré en l’aspecte ombra d’aquesta característica. I això val per a qualsevol habilitat que descobriu de vosaltres mateixos. Quan ja he treballat aquest autoconeixement, passo a la segona, que és l’autoacceptació, on accepto això que acabo de, entre cometes, conèixer o descobrir de mi. I això podria semblar senzill, però la veritat és que, atesos els mandats que nosaltres tenim, hi ha molta gent que té moltíssima dificultat per descobrir les seves llums, i sobretot per expressar-les. Perquè, si jo dic, per exemple, que soc generosa, hi ha gent que podria pensar que estic sent vanitosa. “Com ella pot dir tan lliurement que és una bona persona?”, per exemple. Jo sento que soc una bona persona. Treballo cada dia per això. Però això pot ser catalogat socialment com a prepotència, com a supèrbia, sobretot en les dones, molt més que en el masculí, de llarg. No és tan fàcil acceptar les llums. I acceptar les ombres de vegades és més fàcil encara que acceptar les llums, perquè estem entrenats per saber quant costa allò que fem malament. Tothom ens educa en el no. “No caiguis”. Els nens saben millor el que fan malament que el que fan bé. Autoacceptar sembla simple, però no és tan simple. Fins aquí, amb l’autoconeixement i l’autoacceptació, jo trio l’autoestima, i jo puc dir: “A mi la Pilar Sordo em cau bé”. O puc caure malament, depenent d’aquesta conclusió.

Per passar a l’amor propi necessito dues variables més, que són l’autocura i l’autoprotecció. I l’autocura… Probablement, si jo us preguntés si us cuideu, potser molts em direu que sí, perquè em direu: “Sí, Pilar, jo menjo saludable, vaig al gimnàs, m’arreglo els cabells, m’afaito cada cert temps”. És clar. I això és autocura, sens dubte. Però nosaltres hem de tenir cura dels quatre cossos que tenim. Així que si pensàveu que teníeu problemes amb un, prepareu-vos perquè en teniu tres més. Primer hi ha el cos físic, al qual he de fer descansar, sentir que és com el temple de la meva ànima. Per tant, el cuido, l’alimento sa, el faig descansar, el consenteixo en la mesura possible, intento veure’m el millor possible. Després hi ha el cos mental i l’emocional, que estan en un sol cos. Al mental hi ha totes les creences que nosaltres vam aprendre, tots els eslògans que condueixen o dirigeixen la nostra vida, que sovint ni tan sols són conscients i que jo he d’aprendre a observar, a preguntar-me si em treuen pau, i si em treuen pau hauré de modificar-los. I hi ha el meu cos emocional, que té a veure amb allò que cada nit m’hauria de preguntar: si avui he tingut ganes de riure, he rigut? Si he tingut ganes de plorar, he plorat? Si he tingut por, he dit que he tingut por? Si m’he enutjat, he pogut expressar aquest enuig? Aquesta és una mínima revisió emocional que tothom hauria de fer cada nit abans de dormir, perquè el cos diu allò que la boca calla. Per tant, si em vaig contenir, no vaig dir o no vaig expressar, en algun moment el meu cos físic serà el que ho haurà de manifestar d’una manera o altra.

Després hi ha el tercer cos, que és l’energètic, que és aquesta sensació d’arribar a un lloc i dir: “Aquí hi ha mala energia”. Aquest cos energètic les dones el podem percebre amb més facilitat. Us poso un exemple quotidià que és un clàssic. Suposem que jo estic aquí i estic amb la meva parella, i apareix un tercer. Aquest tercer és conegut de la meva parella, jo no el conec. Conversem entre tots tres. Se’n va aquest tercer. La meva parella em pregunta: “Què t’ha semblat?”. I jo li dic: “Simpàtic”. I ell em mira estranyat i em diu: “Però com? Si és de tota confiança. Estem pensant fins i tot a contractar-lo a l’empresa, perquè, no sé, té uns antecedents increïbles”. I ara arriba la clàssica frase femenina: “Mira, no em preguntis què és, però hi ha alguna cosa, hi ha alguna cosa que a mi no m’acaba de quadrar”. I quan aquest personatge perjudica la meva parella d’alguna manera, la clàssica frase femenina de “ja t’ho vaig dir”. Ara, aquesta intuïció a les dones ens funciona molt millor amb el que és extern que amb el que és intern. Perquè una de les conseqüències del model patriarcal és que ens van tallar la intuïció, ens van tallar el cable i ens van dir: “No, escoltar l’ànima és cosa de boges”. Nosaltres podem dir-los als homes… Quan ells estiguin bé, els direm: “A mi m’estan sent infidel. Ho sento aquí. Aquí. Aquí sento un batec que em diu que alguna cosa li passa a la meva parella”. Per tant, el gran treball del femení en aquests temps és tornar a connectar amb aquest cable, tornar a connectar amb la intuïció, tornar a no dubtar del que jo, aquí, al centre del meu pit, que és on se suposa que es troba l’ànima, sento. Per tant, tinc l’obligació de cuidar aquestes energies, la masculina i la femenina.

Si jo vaig a un lloc del qual sempre que surto tinc la sensació d’estar com si m’hagués passat un camió per damunt, o vaig a veure a una tia i cada vegada que la veig acabo amb mal de cap, jo he d’entendre que això fa mal al meu cos energètic. Després hi ha el quart cos, el cos astral, que em permet el contacte amb allò superior. Per tant, jo he de cuidar aquests quatre cossos. I després hi ha l’autoprotecció, que és la quarta dimensió, que té a veure amb la capacitat de posar límits. Aprendre a dir que no, habilitat que costa molt més al món del femení que al del masculí, per un excés de definició del que ens van ensenyar que era ser noble. Sembla que ser noble implica no dir mai que no. Si jo començo a dir que no, és que soc egoista. Per això desenvolupar l’amor propi té un cost alt. Desenvolupar l’amor propi i aprendre a estimar-se implica molt de coratge, perquè hi ha un munt de gent que em deixarà, que dirà que estic boja, que m’he tornat egoista, que m’he transformat, i de vegades treballar l’amor propi implica un camí força solitari, però que, a parer meu, si treballem aquestes quatre dimensions, val la pena viure’l.

Andrea. Hola, Pilar. Per a moltes persones parlar d’espiritualitat sona a una cosa mística i allunyada de la realitat. Què és per a tu l’espiritualitat?

Pilar Sordo. L’espiritualitat per a mi té a veure amb el sentit de transcendència de les coses. Té a veure amb el perquè. No té a veure amb allò religiós ni amb una religió determinada, però l’espiritualitat transcendeix allò religiós. Se’n pot servir, però, en realitat, podria dir que fins i tot no la necessita. Si jo, en la mesura que aconsegueixo transcendir i aconsegueixo preguntar-me per a què són les coses, per què va passar alguna cosa determinada que, segons el meu enteniment, no té explicació, si jo treballo l’espiritualitat, li trobaré un sentit, li trobaré un missatge, una cosa que se’m presenta a la vida i que, al meu cap, amb la meva educació i el format amb què vaig ser educada, no ho aconsegueixo explicar. L’espiritualitat també va més enllà de les emocions. Transcendeix el que sento. Jo diria que té més a veure amb la intuïció, amb aquest pressentiment de sentir alguna cosa que aparentment no té explicació concreta, física o tangible. I a mi em sembla que avui la humanitat està… Sobretot al món occidental, per al qual aquests conceptes han estat més nous que per a l’oriental, on ja els tenen fa milions d’anys, s’està obrint a entendre que hi ha una font d’informació diferent, nova, i comença a creure-hi també. A mi em sedueix molt veure com a la medicina, per exemple, s’ha anat incloent, fins i tot per als tractaments de certes malalties, la medicina alternativa, on ja els metges poden parlar de diferents formes alternatives de curació, una cosa que abans era impensable. Es veia gairebé com una mena de “bruixeria” en el mal sentit de la paraula.

I també m’agrada molt veure la psicologia més receptiva o oberta a allò que deien psicòlegs antics, com Viktor Frankl, quan parlaven del trauma del naixement i d’altres coses. Feia molt temps que parlaven d’espiritualitat. I en algun moment, pels models econòmics i polítics de la nostra vida, això es va anar retallant i tallant. Crec que retrobar-nos amb l’espiritualitat com una realitat o forma de coneixement és retrobar-nos amb nosaltres mateixos. És tornar a ser, i deixar de pensar només a tenir i a fer, que són les grans dues fonts que ens van ensenyar com a causes d’identitat.

Candela . Hola, Pilar. Una pregunta. Sé que tens rituals per començar bé el teu dia. En podries explicar alguns?

Pilar Sordo. Quan em funcionen i els faig? El que passa és que el tema dels rituals matutins té a veure amb una cosa que ha descobert la ciència no fa gaire temps, i és que a allò a què dediques els teus primers 20 minuts del dia determinarà l’energia i la consciència amb què transcorreràs la resta del dia. I, quan hom analitza aquests primers 20 minuts, descobreix amb terror que el primer que fem és agafar el mòbil o encendre la televisió, conscientment i voluntàriament, aquest és l’absurd, per només rebre males notícies. Electivament. I això, naturalment, determina no només el teu estat anímic, sinó també el teu estat vibracional per poder transcórrer el dia. I avui, des de la ciència, jo puc mesurar si estic en estat vibracional alt o baix. Les vibracions baixes són la por, la vergonya, la culpa, la ràbia. Les altes són la gratitud, la prosperitat, l’abundància, l’alegria. Per tant, com jo trio començar el dia des d’aquestes vibracions o des d’aquesta actitud positiva té a veure amb el que penso sobre mi quan comença el dia i amb allò que, d’alguna manera, començo a fer. Des d’aquest punt de vista, jo el primer que faig, o vaig aprendre a fer, cada cop que desperto és donar les gràcies. És el primer que faig. Després miro de tenir tres frases mentals… Tot això abans de sortir del llit. Tres frases que parlin de mi, que siguin positives, optimistes i afectuoses sobre mi. I aleshores parteixo, m’aixeco. Encara no he agafat el mòbil, tot i que se me’n va la mà. Fa molt de temps que practico, però se me’n van les mans per agafar-lo.

Després intento fer una mica de meditació. Vaig aprendre a meditar. Bé, estic aprenent a meditar. En realitat, dir “aprendre” és… Ningú aprèn res, ningú es llicencia ni es titula de res a la vida, però estic aprenent, estic en aquest procés. De vegades he intentat fer una rutina d’exercicis que se m’ha fet una muntanya, perquè, pel tema cardíac que vaig patir l’any passat, cada cert temps començo a entrenar, me’l suspenen i torno a començar. Estic aprenent, estic a la classe número u, o a la menys quatre, a fer ioga, és a dir, a fer postures de ioga, perquè el ioga té moltes coses, la meditació, la respiració, les postures, les afirmacions, tot això és ioga. Independentment del que jo pugui fer o dir, crec que l’important és tenir consciència d’allò que faig durant aquests primers 20 minuts, en termes de rutina diària, però sobretot què penso durant aquests 20 minuts. Observar els pensaments és sorprenent. L’únic que puc dir és que jo em sorprenc de mi mateixa, de com un se saboteja. Se m’acudeixen frases que jo dic: “Per què estic pensant això? Si jo sé que, a més, em fa mal, per què em connecto amb aquesta sensació?”. Tot parteix d’una cosa que jo anomeno “excés de futur” en la gestió del temps, que és no ser on som. Quan et dutxes, no ets a la dutxa, no estàs sentint l’aigua, perquè ja estàs pensant en com et vestiràs. Quan ja t’estàs vestint, tampoc no estàs pensant en què et posaràs, sinó en què has de fer. Quan estàs esmorzant, estàs pensant en què faràs quan surtis. Mai som on som, i treballar aquests 20 minuts per aprendre a estar en el present a mi em sembla que és un gran ritual.

Cada persona ha de trobar el seu propi sistema per poder estructurar aquestes rutines a la realitat del que cada persona pot practicar. És diferent per a algú que té nens, que té un nadó. Com ho pot fer? Al final el que jo proposo és que tinguem consciència que els primers 20 minuts determinen el teu dia, i que triem el que farem en aquests primers 20 minuts, independent de la teva realitat, però, sobretot, què triaràs pensar en aquests 20 minuts.

Claudia . Hola, Pilar. M’agradaria saber com podem vèncer les nostres pors del dia a dia, per poder viure més tranquils i al final desfer-nos de les expectatives i del que diran els altres.

Pilar Sordo. Primer de tot, jo crec que hem de tenir la capacitat d’adonar-nos de com estem o de què pensem davant d’aquest dia a dia. Com ho descobreixo? Descobrint dues malalties que jo vaig definir a la penúltima investigació, que són l’excés de futur i l’excés de passat. L’excés de futur és la impossibilitat absoluta de ser al present i d’anar un pas més enllà d’on tu ets. És com si jo pensés en què faré quan surti d’aquest plató. Quan jo visualitzo el futur, el meu cos sempre es contracturarà i s’estrenyerà, perquè generosament em protegeix del meu pensament. Per què? Perquè el meu pensament sempre és negatiu. Quan s’estreny el meu cos físic, el primer que s’estreny és el sistema respiratori. I quan s’estreny el sistema respiratori, es genera fatiga respiratòria, i per això s’anomena angoixa. L’angoixa ve de la fatiga respiratòria. Quan el meu aparell respiratori s’estreny, jo el que faig automàticament és començar a sospirar. Em torno la reina del sospir.

Tota l’estona, perquè sento que em falta aire, i efectivament em falta perquè tinc estret el meu sistema respiratori. Què genera aquesta angoixa? És el meu pensament futurista. Com es manifesta l’angoixa? Quieta, en absoluta rigidesa corporal. Et poso un exemple. Hi ha un acte… Nosaltres, els éssers humans, tenim molts actes, però us explicaré dos que són autogenerats i que poden ser les autotortures més idiotes que som capaços de generar els éssers humans. El primer acte “autotorturador” és que sona el teu despertador i tu dius cinc minuts més, que és absolutament elegit, se suposa que és conscient. Ara, si algú de vosaltres em diu que ha dormit aquests cinc minuts, que aquests cinc minuts han estat relaxants i que no heu pensat, durant aquests cinc minuts, en tot el que heu de fer durant el dia, és a dir, vivint el dia abans d’aixecar-se, si us plau, aviseu-me quan això acabi, perquè els nomenaré fills il·lustres de les meves investigacions. Aquests cinc minuts són absolutament torturadors. L’únic que fem és planificar tot el que passarà aquell dia i, com que ja t’has quedat cinc minuts més o deu, llavors comences a eliminar coses. “No em rentaré els cabells avui. No, perquè ja no arribo. Com que faig deu minuts tard, el cafè, que jo tenia planificat prendre-me’l tranquil·la a casa, no, me’l prendré a la feina”. Aleshores no he pres cafè, ni m’he rentat els cabells, ja he sortit malhumorada perquè tinc els cabells bruts… I això ho vaig fent sense moure’m. Jo segueixo al llit mentre faig tot això, segueixo al llit, rígida. Per això dic que amb l’angoixa no es menja res, perquè no hi entra ni l’aigua.

L’altra versió de l’excés de futur és l’ansietat, que seria absolutament de manera inversa. Es viu en absolut moviment, amb molta inquietud motora, on tot se t’oblida i se’t perd, tens la sensació de tenir un forat a la panxa que has d’omplir amb alguna cosa. Aleshores vas a la nevera, l’obres i dius: “Vull menjar alguna cosa”, després dius: “No tinc gana”. La tanco. De sobte, no saps com, però tens un tros de pa a la boca i no saps ni d’on ha sortit, perquè no recordes que l’has anat a buscar. Preguntes: “El mòbil. On el vaig deixar? Algú ha vist el mòbil?”. Perquè el teu cap està en el futur i, en perdre contacte amb el present, et disperses. L’ansietat sempre es viu en moviment, a diferència de l’angoixa que es viu en absoluta rigidesa corporal. Per sortir de l’angoixa cal moure’s, perquè això és el que fa que el pensament negatiu o futurista es desbloquegi. I per sortir de l’ansietat cal respirar i estar-se quieta, per tornar al present. Totes dues van acompanyades de la por. Totes dues et generen o van… Transitem amb la por en aquest procés. L’excés de passat tendeix a generar dos símptomes, que són la malenconia i la tristesa, que és la gent que suposa que abans era més feliç que avui. I això també es fa amb rigidesa corporal, també es fa generalment assegut, o estirat, ajagut en una butaca, però sempre sense moviment, que és aquesta cosa de l’excessiu record. I aquí és on sorgeix també la depressió, en aquesta situació, quan hi ha excés de passat.

Aleshores, l’única possibilitat de transcórrer el dia en harmonia és vivint el present tot el temps possible. I aquí la lentitud és una habilitat molt útil com a recurs, perquè, com que és un expansor de consciència… Parlo de lentitud conscient, perquè hi ha gent lenta que no és conscient. Parlo d’una lentitud conscient que et permet estar aquí i ara. I hi ha una altra cosa que m’agradaria esmentar-te, que és entendre, però entendre des de l’emoció, no pas des de la cognició, que el teu món interior defineix el teu món exterior. El com estàs defineix el que et passarà. El com ets defineix el que et passarà. La vida no és de cap manera objectiva. La vida és com jo la veig i com la llegeixo. Aleshores, com jo expandeixo aquesta consciència que el meu món intern determina i que no permetré, i aquest és un tema clau, que ningú em tregui la pau. I soc conscient d’això per transcórrer el dia. El dia pot començar a transcórrer d’una manera més harmònica, sorprenent-te del que et passarà, aprenent de les experiències que puguin ser desafiadores durant el dia. Perquè, al final, la vida només tracta de tenir consciència. Tenint consciència tot, tot, tot, tot és molt més fàcil. Quan un viu amb el pilot automàtic és quan ensopega, i la gran majoria de la humanitat viu amb aquest pilot.

María. Et volia preguntar si consideres que la intuïció és una font de coneixement tan vàlida i tan fiable com pot ser la raó, per exemple.

Pilar Sordo. El primer que se m’ha vingut al cap és preguntar-te: “I la raó és una bona font de coneixement?”. Sí, sí. Jo considero que és una font d’informació fonamental, la intuïció. Crec que té menys distorsions, fins i tot, i menys errors. Ens equivoquem menys quan creiem en nosaltres, quan existeix la certesa que allò que jo sento, penso i intueixo està en un mateix nivell de congruència. Crec que el gran tema pel que fa a aquest punt és tenir silenci intern, és que no hi hagi soroll. Jo sempre dic que una decisió està ben presa quan és silenciosa, quan no hi ha res que et molesti. Però si una cosa et trasbalsa i tu li vas donant voltes, has de dir “atura’t”. Potser no és el moment, potser no és la situació. Si tens les emocions massa revoltes o tens la panxa comprimida o contraguda, i de sobte comences a sentir que tens una mica de taquicàrdia davant d’una decisió, pausa. Una bona decisió sempre es prendrà en silenci, cosa que no vol dir que no tinguis por, perquè totes les decisions importants de la vida es prenen amb por. No n’hi ha cap que a mi… Un dels meus llibres es diu “Un segundo de coraje”, perquè crec que la vida et fa prendre decisions d’un segon a l’altre. I és un segon, no és un minut. Això ja és massa temps. És un segon de coratge, com quan truques i dius: “S’ha acabat”. Com un “txam”.

Aquest segon de coratge… Generalment, la gent a mi em planteja dues excuses per no aprofitar-lo. La primera és: “No és el moment, Pilar. Esperaré que els meus nens creixin. Fa fred. Arriba Nadal. Després de Reis”. Mai és bon moment per prendre una decisió, una decisió de les difícils a la vida. Mai és bon moment. Mai no estem preparats per res. I la segona excusa que em donen és: “És que tinc por. Esperaré que em passi la por”. I la vida va passant. És a dir, les decisions… Si jo us pregunto quina decisió important de les vostres vides, de les importants, heu pres sense por, em direu que cap. Totes han estat amb vertigen. Ara, per què les preneu? Perquè esteu convençuts que, a l’altra banda de la por, us espera la plenitud. I això se sent. Això és intuïtiu al 100 %. Perquè algú et podria dir: “Si estàs espantada, espera’t una mica”. No, la por estarà present al llarg de tota la decisió. No em deixarà ni un segon. Però és com fer salt de pont o parapent. És com… I quan surts d’allà, l’has de prendre. Ara bé, què em fa prendre-la? La certesa absoluta que a l’altra banda hi ha la meva pau interna. Aleshores, sí, jo crec que la intuïció… I crec que, a més, estem en temps històrics, per dir-ho així, o sociològicament parlant, en què la intuïció està tenint molt poder i està sent creguda, que és el que a mi més m’agrada. Em sembla que és una font d’informació important que acompanya la raó i les emocions i el cos. Ni tan sols estan dissociades, en realitat. Són veus que parlen alhora.

Pablo . Hola, Pilar. Tu has investigat molt sobre la feminitat i els rols de la dona dins la història. Per què creus que la dona es priva i boicoteja la seva felicitat?

Pilar Sordo. Faré un canvi en la teva pregunta i et parlaré del que és femení, que no és el mateix que parlar de dones. Per què? Perquè poden haver-hi homes que tinguin aspectes femenins molt desenvolupats i produiran el mateix que tu preguntes. I poden haver-hi moltes dones que tinguin la faceta masculina molt desenvolupada i això que tu has preguntat no les passa. Jo crec que la meva generació, la dels 50 i una mica cap amunt, vam ser educades en un model cultural molt més estricte i més sabotejador de la felicitat, amb dificultats molt grans quant a l’amor propi, on hem hagut d’aprendre a connectar amb el gaudi, però havent treballat l’haver de ser durant molts anys. Allò que té la generació de la meva filla, per exemple, que té 28 anys i en farà 29 molt aviat, és que tenen un altre xip. Però jo aquí et vull descriure que hi ha alguna cosa en el femení que hi contribueix, que és que el femení és essencialment retentiu, i el masculí és essencialment després, i això està molt solidificat pel model patriarcal o… No m’agrada fer servir aquesta paraula, però almenys queda clar quan l’evoco. D’educar el món del femení històricament en el que és privat, al món masculí, en el que és públic i, quan va arribar la Revolució Industrial i d’alguna manera ens van convidar a sortir al món, obligades a sortir al món públic, al món masculí això li va generar molt, molt de soroll fins al dia d’avui. Nosaltres ens hi vam ficar d’acord amb aquesta visió i, quan nosaltres estàvem al món del que és privat, ens van ensenyar una cosa que a mi em sembla que, a banda de tallar-nos el cable amb la intuïció, és una falsa humilitat.

Dic: “Tens uns cabells meravellosos”. “Ai, sí, però tinc les puntes molt seques”. Perquè si jo assenteixo i et dic: “Sí, tinc els cabells meravellosos”, és com: “A la Pilar se li han pujat els fums al cap”. Jo he de baixar sempre un esglaó. I aquesta falsa humilitat, que es tradueix com a queixa, fa que ens sabotegem, perquè mai no acabem de creure’ns de veritat el que som, perquè davant del discurs social ens hem de mostrar dos esglaons més avall, en qualsevol cosa, respecte a allò que d’alguna manera m’elogien des de fora. A veure si em diuen: “Pilar, en realitat aquesta camisa t’escau a meravella”. Jo puc dir que en realitat me la van regalar o que la tinc des de fa tal temps. És vella, vella. Jo hauria d’estar boja per posar-me una camisa que a mi no m’agrada. Per tant, quan m’he posat aquesta camisa al matí, jo sabia que m’escau. Òbviament. Ara, si tu em dius a mi: “Pilar, t’escau a meravella aquesta camisa”, jo no t’ho puc dir. Tret que hagi trencat aquesta creença i et digui: “Sí, tens tota la raó. A mi també m’encanta, m’encanta com m’escau”. I per això he de suportar el cost social que em trobin envanida. Aleshores em començo a autosabotejar. Això és un estudi fet a tot el món hispà, inclosos alguns països d’aquí, d’Europa. Per tant, l’autosabotatge parteix dels meus propis pensaments. Parteix de com em defineixo i m’he d’enfrontar a un món que em va educar per ser bona nena. I aquest “bona nena” implica ser complaent, culpable de certes coses, no aprendre a dir que no i ser molt decent, avorrida, però bona nena.

I això genera mecanismes… Ara això ha anat canviant amb les generacions. Per això et deia que, generacionalment, la teva pregunta té respostes diferents depenent de la generació. En les generacions més joves, han jugat una mica al revés, a connectar-se, que és una mica la base dels mil·lennistes. La generació dels mil·lennistes es forma perquè es va cansar de veure una generació, la meva, que mai no va descansar, que es va queixar de tot, que va treballar tot el temps i que va tenir pocs espais de gaudi. Els mil·lennistes van dir: “Nosaltres no seguim amb aquesta fórmula, anirem al revés. Tenim la sensació de primer connectar amb el plaer…”. Estic parlant com els mil·lennistes. “… i el deure és relatiu, diguem-ne. Si em fa plaer, sí. Si no, no”. Per això es canvien tan seguit de feina. Per això tenen un munt d’altres motors que són com a reacció… Perquè no van néixer d’una col. Són una reacció d’una generació que estava estructurada al deure i que va aprendre a connectar-se amb el plaer al llarg de la vida. Si bé van començar connectant-se des del plaer, el viatge de tornada l’han de fer igual. S’hauran de connectar amb el deure igualment. En algun minut… Hi ha un sector dels mil·lennistes, que són els que sovint tenen més recursos, que, quan es plantegen coses com anar-se’n al sud-est asiàtic per trobar-se a si mateixos, jo dic: “Per què tan lluny? Si un es pot trobar a si mateix al bany de casa”. És a dir, per què cal anar-se’n tan lluny? I això és una mostra de molts dels aprenentatges que té aquesta generació, que és buscar molt a fora per després tornar cap a dins.

I, per tant, el circuit del qual aprendreu vosaltres de la vida, amb el que vaig aprendre jo, a la llarga és més o menys el mateix, arribem als mateixos punts. Però sobretot jo sento que el femení té l’obligació de treballar-se a si mateix per trencar aquests mandats, per tornar a creure en la intuïció, per aprendre a deixar anar, per aprendre a dir que no, per connectar-se amb el seu femení sense perdre la capacitat de fer. O al revés, que hi ha un grup enorme de dones que estan només centrades a fer i es van oblidar del seu femení, i s’hauran de retrobar amb el femení per poder fer una integració més completa. Perquè, si no, ens tornem a polaritzar. Com a humanitat crec que s’està requerint una altra cosa que té a veure amb el yin i el yang, amb la integració absoluta del femení i del masculí, de la llum i de l’ombra, com ho plantejava Jung amb el tema dels arquetips. Crec que necessitem això, i l’única manera de no sabotejar-se del femení és aprenent a deixar anar, deixant la culpa, deixant els enemics del femení, que són sentir-se complaent i sentir-se culpable. I assumir el cost de les meves decisions íntegrament, incloent-hi els meus aspectes femenins i masculins alhora, cosa que no és gens fàcil per al món del femení. Perquè o ens dediquem a ser dones molt guerreres, molt resolutives, molt de treballar l’amor propi i què sé jo, o estem en el tema del femení però sense el fer. El fer ha d’estar integrat en el femení. El fer va estar més lligat amb el masculí històricament, per això ho divideixo, però en el fons tampoc està dividit, però sí internament estem cridades o convidades a treballar això.

Ja no s’hauria de parlar d’homes i de dones, sinó que s’hauria d’estudiar dins nostre, dins meu, quins són els meus elements femenins i masculins. Per exemple, en el meu cas, jo he hagut de desenvolupar, per la meva feina, per la meva vida, pels meus dolors, pels meus errors, una infinitat d’aspectes que són considerats masculins. I fins i tot en moltíssims moments de la meva vida he hagut de deixar de banda elements femenins perquè he hagut de mantenir els meus fills, perquè he hagut de sortir molt en públic, etc. El rescat del meu femení és una cosa que fins i tot en aquest moment jo et podria dir que és un treball personal, i tu, com a home, també has de descobrir quins elements femenins o masculins tens. I crec que aquesta és una visió una mica més íntegra del que som de debò. I més conciliadora també, perquè jo estimo les meves característiques masculines, i m’encanten i estimo les meves característiques femenines. Ara, com les mantinc en equilibri… A més, jo soc Balança, llavors em passo la vida a la balança, tractant d’equilibrar-ho tot, i, per descomptat, no sempre me’n surto. El com vaig integrant aquests dos aspectes meus o com cadascú de nosaltres ho fa amb el seu treball serà com un mirall de què he de desenvolupar o treballar a la meva vida. Crec que la integració d’aquests dos elements i l’autoconeixement d’ambdós, adonar-nos, és un espai i és una millora de consciència i d’autoconeixement important.

Pilar. Pilar, avui estem més preocupats que mai per l’educació dels nostres fills. Així i tot, els fem una agenda d’activitats que els ocupen la major part del seu temps. Com podem equilibrar això?

Pilar Sordo. És que el tema de l’educació és… Mira, posats a respondre aquesta pregunta en una sola frase, et diria que avui dia els nostres fills ho tenen tot menys a nosaltres, i és just el que necessiten. Avui dia el milionari per a mi és qui té temps i qui tria què fer amb ell. I a mi em passa que veig una generació de pares i mares molt espantats educant els seus fills. Jo sempre dic que som l’única generació que va tenir por dels pares i que avui els té por dels fills. I eduquem des d’aquí, des d’aquest ensurt. I això ens fa sentir culpables perquè, a més, com que cal treballar molt per satisfer les seves necessitats, o almenys les que nosaltres suposem que són necessitats, els deixem molt sols, cosa que tampoc no sento que sigui gaire diferent del que jo vaig viure. Jo vaig tenir una mare i un pare que eren comerciants quan jo era petita, i jo anava a escola sola, tornava sola… Dubto que el meu pare sabés alguna vegada si jo tenia examen de matemàtiques l’endemà o no. No crec que ho sabés. Així i tot, hi havia algunes certeses en aquest coneixement, certs actes, per exemple, que el pastís de l’aniversari es feia a casa, que les sorpreses dels aniversaris es construïen a casa amb el que hi havia i, si no n’hi havia, també es gaudia del que es feia a casa en comptes de comprar a fora. És una sensació de la valoració que jo sento que és una habilitat parental que avui cal recuperar molt, que és el valor de la imperfecció.

Com és de meravellosa l’olor del menjar en una llar, per exemple. O que un coixí estigui aixafat i no sembli una casa de decoració on la persona va i, automàticament, com si vingués un periodista de la revista “Hola” a fer una fotografia de casa meva i hagués d’estar tot com una maqueta. Llars poc viscudes, mòbils que es deixen sobre la taula… Quan jo deixo el mòbil a la taula davant d’un nen, li estic dient al nen que allò és important encara que no soni. Perquè, si aquesta coseta sona, ell deixa de ser important. Per tant, jo he de donar exemple. El valor de la imperfecció, d’allò que està mal fet, però que és deliciós perquè ho vivim plegats i fins i tot ens fa riure, justament perquè és imperfecte. És com les fotos antigues. Les fotos que s’enviaven a revelar, quan anàvem a Agfa o a Kodak. Algú sortia a les fotos amb els ulls vermells, les cames tortes, i aquestes passaven a l’àlbum. Jo miro avui una foto meva de petita, amb els ulls vermells, la boca torta, i em moro de riure, però perquè la foto és imperfecta. I l’altra cosa que em sembla que és important entendre és que avui l’autoritat es guanya, a diferència del que passava a la meva generació. Jo al meu pare l’obeïa perquè era el meu pare, només per això, i perquè, a més, hi havia una quota important de por. Avui aquesta por no existeix. Per tant, aquest pare ha de fer que el seu fill el respecti, el valori i l’obeeixi, però perquè aquest pare és congruent entre el que diu i el que fa. Aleshores ja l’autoritat es guanya. I això és una cosa que els pares i les mares moderns no han entès. Segueixen amb la pauta del crit, de la sanció, de treure’ls coses. “Pilar, és que ja li he tret tot. Li vaig treure el mòbil, li vaig treure l’ordinador, li vaig treure la televisió, ja no pot sortir, li vaig treure tot”.

Sí, però encara no compleixes el que dius. Si tu li vas dir que dissabte aniríeu al cinema i després li dius que no vols anar perquè estàs cansat, que ho deixeu per al cap de setmana vinent, amb quin dret aquest fill et creurà? I si no et creu, per què et respectarà? Avui és important que els fills ens creguin, i que jo compleixi allò que dic. Per això no puc deixar el mòbil a la taula, no només pel significat que transmetem al fill, sinó perquè no tinc cap autoritat, en el mateix instant que deixo el mòbil a la taula, per dir-li a ell que no el deixi. No puc, encara que jo li digui: “Mira, és la meva feina”. Però estem dinant. D’alguna manera, cal tornar a recuperar certs rituals familiars de comunicació i d’unió. Els jocs de cartes o els jocs de taula. Que ens allunyin de la tecnologia, que ens allunyin de l’iPad, del mòbil, de la televisió, de la pantalla. Apaguem-ho tot. És una cosa que et permet assegurar-te, perquè avui està 100 % comprovat que els nens i nenes que tenen bona comunicació familiar, amb espais dins de la família per comunicar-se, per poder dir el que senten, són nens que estan protegits automàticament davant de la droga, davant de la delinqüència, davant de qualsevol altre tipus d’entre cometes trastorn social al qual poguessin, entre cometes, també caure. La família és una unitat protectora. Però la família, no pas la gent que conviu a una llar, que és diferent, que es pot estimar molt, però és gent que conviu i s’estima. Això no és família, ni de bon tros. Implica el desenvolupament d’un vincle, implica el desenvolupament de la conversa, implica treball.

Treball. Avui dia, sobretot a les famílies amb més recursos econòmics, a mi m’impressiona com els pares i les mares treballen tot el dia per pagar un equip de professionals perquè es facin càrrec dels seus fills en coses que els pertoquen a ells. Treballen per pagar el psicòleg, treballen per pagar el fonoaudiòleg, treballen per al terapeuta ocupacional, per les classes de piano, per les classes de gimnàstica o d’esport, i treballen perquè perquè tothom es faci càrrec dels seus… Els pares i mares haurien d’asseure’s i preguntar: “Fill, tu ets feliç? De debò ho estic fent bé com a mare? Et fa falta alguna cosa?”. Aquest tipus de converses són necessàries perquè és un altre espai de consciència. És diferent de la consciència que tenien els meus pares quan em van educar, que era la bàsica. Que la nena tregui bones notes, que li vagi bé a l’escola, que no estigui malalta, que estigui mitjanament contenta, que tingui amics, i prou. No hi havia cap altra preocupació. Avui hi ha infinites preocupacions, perquè hi ha infinits qüestionaments d’aquests nens que han de ser, o bé respostos per nosaltres, o almenys tractats, ja que tenim l’obligació. Però hi ha pares i mares que no volen fer aquesta feina. És com una frase d’Einstein que m’encanta, la frase de bogeria, que diu: “Ser boig és voler obtenir resultats diferents fent el mateix”. No es pot. Per tenir un resultat diferent i educar aquests fills que són diferents, he de fer coses diferents. No puc fer el mateix que feia la meva mare perquè no em servirà. Insisteixo, perquè l’autoritat es guanya avui, a diferència del que passava abans. I perdre-la no costa res. No costa res perquè el món avui és tremendament incongruent.

Jo puc tenir el discurs, per exemple, de voler que els meus fills es guanyin les coses. I aquest és el meu discurs familiar. Però els compro tot el que em demanen. Perquè m’aterreix que es frustrin i que s’enfadin amb mi i em diguin que soc mala mare. Almenys la generació per sobre dels 50… Jo els vaig dir un milió de vegades a la meva mare i al meu pare que eren els pitjors de tots, i que els pares de les meves amigues eren increïbles i ells no. I jo no em vaig morir, ni ella tampoc, ni tan sols està en el record de la família. De fet, riem d’això ara. Però crec que cal treballar la congruència i entendre que ho tenen tot menys a nosaltres.

Esther. Hola, Pilar. Al llibre “Educar para sentir”, dius que t’agradaria erradicar una sèrie de conceptes que són habilitats toves. Per què són tan importants per a tu?

Pilar Sordo. No m’agrada gens el concepte d’habilitats toves. Jo crec que les paraules generen realitats, i crec que parlar d’habilitats toves és suposar que les dures sí que són importants i sembla que les toves es fonen o són inconsistents. I avui dia passa que la gent és contractada en llocs de treball per tenir les habilitats anomenades tècniques o dures, i és acomiadada per no tenir les anomenades toves, perquè avui dia el que em fa romandre en una feina són les meves habilitats anomenades “toves”. Jo vaig canviar-les el nom al llibre “Educar para sentir, sentir para educar” per competències emocionals. I aquestes competències emocionals són les que no només em fan romandre en una feina avui, sinó que, a més, em permeten ascendir en aquesta feina. I aquestes competències emocionals són la meva capacitat per escoltar, la meva capacitat per resoldre conflictes, l’empatia o la capacitat per posar-me en la pell de l’altre, la meva capacitat per somriure. Avui el concepte de lideratge és un concepte que, afortunadament, al meu entendre, ha anat canviant brutalment. I avui un bon líder és un líder que tingui, davant de qualsevol cosa, l’honestedat emocional. I aquesta honestedat emocional té a veure amb l’autenticitat. El líder té l’obligació de seduir i no existeix en aquest moment… Abans es podia seduir des del coneixement. Un líder havia de saber molt perquè hi havia poc accés al coneixement. La gent que sabia era perquè havia fet un màster, un megamàster, un… Tots els….

Perquè no hi havia accés. Avui dia tinc possibilitats d’accedir a tota mena d’informació sense estudiar res. Puc aprendre el que vulgui. Per tant, passarà una cosa al món laboral, i és que es reconstruirà el valor de l’ofici. Aquell ofici que tenia el sabater, que arreglava les sabates, o quan portàvem a arreglar alguna cosa a un sargidor japonès que arreglava la roba i tal. Això començarà a tenir un altre valor diferent avui dia, perquè ara puc aprendre allò que em vingui de gust. Com reconec jo un bon líder? Com sedueix un líder o com farà aquest líder per romandre en el temps? Per la seva honestedat emocional, per la congruència que té entre el que diu, el que pensa, el que sent i el que fa, entenent que per arribar a ser un bon líder gairebé només necessita les habilitats mal anomenades “toves”, perquè les tècniques no l’ajudaran. Si jo tinc dos metges, que de fet van treballar amb mi en una investigació, tots dos van estudiar la mateixa tècnica d’endoscòpia, tots dos a la mateixa universitat van tenir el mateix nivell de qualificacions. Per què un, que va ser el que va passar a l’estudi, tenia molts pacients i tenia una llista d’espera i l’altre no? Perquè el que tenia molts pacients s’aixecava a saludar els pacients, els anava a rebre a la sala d’espera, responia totes les preguntes que el pacient tenia, els donava el seu telèfon mòbil perquè, en cas d’emergència, el poguessin trucar, apagava el telèfon mòbil i no el mirava mentre estava en el procés d’atenció i no mirava a la pantalla de l’ordinador per anotar tot el que el pacient deia, fent-li sentir que era el cas o el pacient número cinc o sis del dia.

Totes aquestes habilitats s’aprenen primer a casa. A la facultat no te les ensenyen mai. I són habilitats toves, que són les que, al final, sostenen un desenvolupament laboral o professional. No aconseguim res tenint professionals que sàpiguen i facin 400 màsters si després no tenen l’habilitat humana de relacionar-se amb equips de treball. Avui dia cada cop és més important com es configuren aquests equips de treball, com s’organitza dins d’una empresa… No és el mateix un grup de treball que un equip. L’equip requereix confiança, i, perquè hi hagi confiança i hi hagi sintonia en com es genera l’engranatge comunicacional, es requereixen habilitats pures que no són mesurables i que tenen a veure amb habilitats intrínsecament humanes a les quals mai s’ha donat, fins i tot avui, crec, el pes i la importància necessaris perquè siguin impartides també a les facultats i en qualsevol professió. Encara que sigui informàtic, no importa, però he d’aprendre a relacionar-me amb qui tinc al costat. I això avui cal educar-lo. És com suposar que la bondat s’autoeduca per si mateixa. La bondat és una cosa que cal entrenar i s’entrena dins aquesta unitat bàsica, també dins l’escola i en totes les subunitats educatives que aquest nen o adolescent o ésser humà vagi desenvolupant. Si deixem de banda això, llavors només tindrem el tecnicisme, la part pràctica, funcional. Bé, i estem com estem en part per això, perquè aquesta habilitat humana de proximitat, de mirar als ulls, de dir “gràcies”, d’aprendre a dir “si us plau”, de coses mínimes, avui dia sembla gairebé exclusiva d’algunes persones, quan hauria de ser gairebé el més comú. I aquestes són habilitats purament internes, intrínseques. De debò, al meu entendre, les hem d’educar.

Rosa. Hola, Pilar. Em dic és Rosa i soc estudiant de psicologia. Per això et volia preguntar per què dius que ser feliç no és un dret, sinó una obligació.

Pilar Sordo. Perquè, si no, què fem aquí? Jo crec que estem aquí per fer tres coses, sempre ho plantejo, que són aprendre a estimar, deixar empremta i ser feliços. Però ser feliç és un concepte que ha estat tenyit de moltes altres coses que, al meu entendre, el desdibuixen. A nosaltres ens van convèncer que ser feliç tenia a veure amb estar contents. Connectem la felicitat amb l’alegria i suposem que només serem feliços si estem contents. Aleshores, cal fer moltes coses per estar content, i això ens porta a un vertigen social molt perillós, que té a veure amb l’obligació d’estar content. I la felicitat no té res a veure amb l’alegria. L’alegria és meravellosa, però és una emoció transitòria, tret que jo la treballi per tal que sigui permanent, fonamentalment des de la gratitud. Però és una emoció transitòria. Jo no puc estar contenta tot el temps, però sí que puc ser feliç tot el temps. Jo puc estar trist i ser feliç. Puc estar vivint un dol i ser feliç. Perquè la felicitat no té res a veure amb l’alegria ni amb cap emoció. Té a veure amb la manca de soroll. La felicitat té molt més a veure amb el silenci que amb el soroll. Té més a veure amb la pau, amb la serenitat, amb poder respirar profund i sentir que està tot en harmonia, cos, ment, cap. I això es treballa. Això no és atzar. No crec en la sort tampoc, perquè crec que es construeix i es determina a partir d’eleccions, minieleccions, des de com despertes, com et vestiràs, què menjaràs, amb qui estaràs. Triar la gent amb qui tens bona harmonia, amb qui comparteixes predicaments, amb qui tens sintonia.

En aquest concepte em sembla que sí, que és una obligació, però, potser més que una obligació, perquè això té com un mandat de patiment, em sembla que és una decisió, és una cosa que jo decideixo cada dia. I et vull explicar una anècdota. L’últim terratrèmol gran que nosaltres vam tenir a Xile va ser el 2010, i a mi em va tocar liderar la reconstrucció emocional de molts indrets, perquè, a més del terratrèmol, hi va haver tsunami a Xile en aquell moment. I arribar a un campament on hi havia, ara no recordo la quantitat exacta, però hi havia unes 50 famílies que ho havien perdut tot, no només pel terratrèmol, sinó que després l’aigua va acabar destruint allò que el terratrèmol no havia fet malbé. I en aquell campament jo vaig començar a treballar el tema de la por, perquè hi havia molta por a adormir-se, tots teníem molta por d’adormir-nos, perquè el terratrèmol havia estat de matinada, com a les 03:50 de la matinada, i a la nit sempre hi havia rèpliques. Hi havia molta por de dormir, sempre dormíem amb la llum encesa i, fins i tot, vestits. Estava fent tallers amb la por, i en aquests tallers apareix una dona que es diu Marta, que comença a participar als tallers i jo faig un taller sobre una conferència que es diu Terremoto de l’ànima, en la qual jo explico que ser feliç és una decisió. Persones que ho havien perdut absolutament tot, quan jo deia que era una decisió, em miraven amb una cara… Com dient: “A veure, adona’t, acabem de perdre-ho tot. Vestim la roba que ens han portat de caritat perquè ni tan sols conservem la nostra roba”. I jo els plantejo més o menys el que jo entenia per decisió.

I en aquest grup, com he dit, hi havia la Marta, i ella es presenta la matinada següent a la meva carpa, on jo estava dormint, i entra com a les set del matí. Em diu molt apassionada: “Pilar, jo tinc grans problemes amb la teva xerrada. Tinc grans problemes amb el tema que ser feliç és una decisió”. Jo li dic: “Per què?”. Em diu: “Perquè jo puc prendre aquesta decisió al matí. De veritat, jo em puc aixecar al matí i dir que, encara que no tingui res, jo decidiré ser feliç, tindré una bona actitud, somriuré, treballaré la gratitud per les coses que m’oferiran. Però a mi aquesta decisió no em dura tot el dia”. Jo li dic: “Bé, i què fas amb això?”. “No, vull dir que et porto la solució”. “Molt bé. Quina és la solució?”. “Que la decisió de la felicitat s’ha de prendre igual que els remeis. Hi ha remeis que es prenen cada vuit hores. Jo cada vuit hores no puc prendre la decisió perquè s’esgota. Vaig començar a pensar quant de temps em durava la decisió de ser feliç fins que s’esgota i començo a plorar desesperada perquè m’adono que ho he perdut tot i que el terratrèmol no m’ha deixat res, i he arribat a la conclusió que jo aguanto quatre hores. Quan prenc la decisió, al cap de quatre hores i un minut jo ja començo a desesperar-me, perquè se m’acaba la gratitud que no se’m va morir ningú al tsunami, s’esgota. Quatre hores. I funciona com un medicament”. I jo crec que la Marta té tota la raó. Hi ha vegades i hi ha situacions a la vida que són tan desafiadores que sovint la decisió s’ha de prendre cada hora. La decisió de ser feliç és una cosa que es pren instant per instant. Em refereixo a quan un viu situacions difícils, quan estàs de dol.

Quan jo vaig perdre la meva parella, jo recordo que tenia… Va ser abans del terratrèmol. Ell se’n va anar el 2009. Però jo ja estava fent el tema de la investigació de la felicitat com a decisió, i recordo que ell, abans d’anar-se’n, perquè ell va tenir un comiat molt conscient, em deia: “Promet-me que decidiràs ser feliç”. Jo li deia: “Sí, t’ho prometo”. I quan ell se’n va anar jo deia: “Quanta estona puc complir aquesta promesa?”. Perquè a estones jo no tenia cap voluntat de complir-la. Quan vivim situacions harmonioses a la vida, o amb menys soroll, amb sorolls menys dolorosos, perquè tots tenim situacions que irrompen a la nostra vida, probablement és més fàcil prendre aquesta decisió, però crec que la vida és una decisió completa de cercar la pau, de treball, d’harmonia, d’estar centrat conscientment en allò que tens, en connectar amb l’alegria de manera permanent, en deixar enrere mandats de patiment, la sensació que tot el que val la pena és perquè costa massa, perquè si fàcil ve, fàcil se’n va. Estem plens de coses que ens impedeixen tenir contacte amb aquesta decisió.

Elena. Una pregunta, Pilar. Quan pensem en persones intel·ligents, solem pensar en una persona que és més seriosa o que no perd la compostura, mentre que a una persona que és més positiva la veiem com si fos una persona més immadura. Tu què en penses?

Pilar Sordo. Que el que tu dius és ben cert. És a dir, és real en termes de la creença. Lamentablement, tenim certes definicions que el rictus intel·lectual i parlar de manera enrevessada, és a dir, que no t’entengui ningú, és meravellós, perquè això representa la meva superioritat intel·lectual sobre la resta de la gent. Si esteu en un restaurant i, a la taula del costat, hi ha algú que té aquest riure que es percep com a maleducat i que a mi m’encanta, que és el de… Tot el restaurant es girarà per mirar aquesta persona, però no per dir-li: “Explica’m de què rius”, sinó per recriminar-la i dir-li: “Dona, abaixa el volum”. És com que descentra, és com si ens fotés el riure de l’altre. Veure gent tan contenta tendeix a molestar-nos, cosa que és molt difícil d’assumir com a societat, però reconèixer que ens fa ràbia veure gent contenta és una realitat. I això té a veure amb la sobreintel·lectualització, amb suposar que les celles ben arrufades, ben marcades aquí, té a veure amb el fet que aquesta persona és estudiosa. I si és malhumorat és que llegeix molt… Amb una sensació que el seu bagatge cultural està determinat per la cara contracturada, diguem-ne. En canvi, si jo soc massa… Bé, de fet a mi, a la meva història professional, m’ha passat molt això. Jo de fet vaig treballar amb el millor humorista de Xile, que és Coco Legrand, al meu entendre, ajudant-lo amb els seus llibrets. I jo vaig ser molt castigada a Xile per barrejar la psicologia amb l’humor.

Perquè la superficialitzava automàticament. Era com si la tragués de l’acadèmia. I, és clar, una persona és considerada, si riu molt, té molt bon sentit de l’humor i és molt positiva, com a voluble. I jo, que tota la meva vida vaig treballar i vaig estudiar i sempre he estat com vosaltres em veieu, era considerada com a “que bonica, la Pili”. Aquesta frase jo la vaig escoltar molt mentre estudiava psicologia. “Que bonica és. Ella, sempre tan positiva, sempre creient que la gent és bona”. I la causa d’això es devia a un tema cultural que ens va ensenyar que el més difícil és el que val, que la contractura és el que té valor intel·lectual, i això té a veure amb els nostres prejudicis i amb la nostra profunda ignorància. Jo sempre he cregut que la intel·ligència abunda en la gent que riu. Perquè és la gent que va treballar el sentit de l’humor, que per a mi ha estat una salvaguarda tremendament important del meu desenvolupament mental i emocional, de totes les situacions doloroses que m’ha tocat viure a la vida. A mi l’humor m’ha salvat de moltes coses. La persona que té la capacitat de treballar des de l’humor o de viure des de l’humor és perquè està treballant des del seu propi coneixement, on ric de mi i ric una mica de la vida i no me la prenc tan seriosament. I això implica també desenvolupar moltes conductes relacionades amb la gratitud. L’humor té molt a veure amb la gratitud, amb agrair el moment, amb la revitalització del “ha, ha, ha” i de la sorpresa davant de qualsevol detall, per mínim que sembli. I de vegades aquesta condició d’humor és una mostra de… De fet, molt sovint és una mostra de molta saviesa, molt més que la serietat, la contractura i la complexificació de les situacions.

Eva. Hola. Volia preguntar-te què opines sobre el missatge, que jo crec que cada cop està més estès, que sempre ens hem de quedar amb el costat positiu de les coses. Volia preguntar-te si creus que realment tot té alguna cosa positiva. Bé, i en cas que sigui així, si això és el que els psicòlegs anomeneu psicologia positiva.

Pilar Sordo. M’encanta la teva pregunta perquè sento que té molts matisos. Sí, primer et responc que sí, jo crec que tot té alguna cosa positiva. Tot té alguna cosa potencialment aprendible i rescatable de qualsevol situació. Això primer. Segon, sí, l’estructura o l’entrenament per aprendre a veure això positiu mentalment i emocionalment és el que avui dia s’anomena “psicologia positiva”. Però sento que això també, com tot fenomen a la vida, s’ha anat distorsionant fins al punt d’arribar a un positivisme tòxic, que és com aquesta arenga permanent de “som-hi, que es pot”, “som-hi, que tu pots” i “som-hi, que es pot”. I tots tindrem alguna xarxa, Instagram o la que sigui, que ens està tot el temps impulsant cap a aquesta sensació que tot és possible. I jo crec que sí, és veritat que tot és possible, però no sempre. Jo crec que l’espai per dir “estic trista”, l’espai per dir “estic cansada” sense que es llegeixi com una queixa, sinó com una realitat emocional que mereix respecte, l’espai de poder plorar un dia sencer o simplement no voler aixecar-me, em sembla que és una cosa que hem de respectar. Avui existeix com una moda de no sentir, de no involucrar-me massa, de mesurar tot el que dic i el que faig perquè l’altre o l’altra no conclogui que, per exemple, em sento atreta per ell. O també quan, tot i que vull respondre, el deixo en vist perquè ell no pensi que jo estic pendent que m’arribi o no el missatge, així que el deixo esperant…

És tot un joc que té molta estratègia i que està molt allunyat de la humanitat i d’allò que l’ésser humà té o que hauria de desenvolupar. Jo crec que l’espai de la vulnerabilitat, d’arriscar-me a sentir, d’arriscar-me a perdre en aquest sentir, d’arriscar-me al dolor, però sense voler perdre la dimensió de connectar-me amb la vida, em sembla que cal recuperar-lo. I sento que, en aquest positivisme tòxic de no permetre’s estar trist, o en aquesta competència que a mi em sorprèn molt, com és la competència dels nostres dolors… Si tu em truques i em dius: “Pilar, tinc un mal d’esquena immens”, jo et dic: “Ui, et mors? Jo. Doncs jo tinc una migranya… De fet, ara torno del metge perquè m’han de fer un examen, perquè tinc tot aquest costat mig adormit”. El teu mal d’esquena cau en l’oblit, perquè aquesta competència de qui pateix més i de qui ho està passant pitjor és una cosa que ens encanta fer avui. L’altre està esperant que jo expliqui la meva tragèdia per poder explicar la seva. Però si jo ho invalido des de la meva tragèdia i jo no tinc tragèdia, o si la tinc no la sé valorar com a tragèdia i la veig com a aprenentatge i no vull fer un gra massa d’això, i et dic: “Com estàs?”… “Molt bé”. Com has d’estar bé? Ningú està bé! És aquesta sensació, i això té molt a veure amb aquesta tendència que s’ha anat generant de positivitzar-ho tot massa i sentir que, és clar, és veritat, tot depèn de l’actitud, és cert. I és veritat que tot és possible, si tens un pla i entens que somni més voluntat és igual a èxit, que és una fórmula bàsica de la vida. Però té pausa. A la vida cal aprendre a parar per seguir. És com aprendre a descansar, però mai renunciar al somni. Però aquest descans és vàlid.

Aleshores, si jo vull estar trista o necessito dir que estic trista, tinc permís per dir que estic trista. I deixeu-me estar trista. I crec que aquest autorespecte per la tristesa i, a més, per fer carnal la tristesa, perquè també hi ha l’altra tendència, que és espiritualitzar la tristesa… Trobar-li el sentit. Per què estàs trista? Per què sents aquesta tristesa? Troba-li el sentit i lliura’t a la tristesa, gaudeix de la tristesa. Sí, perfecte, jo espiritualitzo la tristesa, però jo estic trista. Després podré aprendre. És com quan algú es mor. Primer cal plorar, després recordaré l’aprenentatge que vaig tenir amb ell o el recordaré amb alegria. A més, quan plorem, plorem per nosaltres, no per qui se n’ha anat. Plorem perquè el trobarem a faltar, no per l’altre. Com jo em permeto ser vulnerable o tenir tots aquests matisos emocionals a la meva vida o dir: “Avui estic malament. Estic malament i tinc tot el dret a estar malament”… Ara bé, com que soc positiva, sé que aquest mal passarà i que és transitori. Aquí em serveix ser positiva, perquè em dona l’indicador que és transitori i em puc permetre estar… Ara, si fa 15 dies que soc al llit, ja he de començar a pensar que tinc una altra cosa, no només és tristesa. La tristesa passa quan m’ho puc permetre. El cansament passa quan dormo. Si dic els 365 dies que estic cansada, hi ha alguna cosa que he de revisar. La gent no pot viure cansada. La transitorietat de la situació és el que em permet avaluar o donar-me el permís per dir: “Avui em quedaré al llit, no tinc ganes de fer res” o “vull estar sola, tranquil·la”. “Però com? Aixeca’t! Tu has d’estar bé, això depèn de tu”. I no és sempre així.

El que he de tenir clar és que, si jo no puc amb això, he de demanar ajuda. I, si puc amb això, m’he de permetre la pausa per després continuar. Però aquesta pausa a mi em sembla que és un dret bàsic. El descans, la pausa, observar-me, adonar-me de com estic, prendre contacte amb això és requisit fonamental per augmentar el nivell de consciència. Si no, no es pot fer. Aprofito ara per donar-vos les gràcies per tot aquest temps. Gràcies per les preguntes, per la participació, per l’atenció, per la vostra mirada atenta, escoltant-ho tot. Quedo a la vostra disposició per al que pugueu necessitar. Moltes gràcies.