COMPARTIR
Generated with Avocode. Path Generated with Avocode. Rectangle Copy Rectangle Icon : Pause Rectangle Rectangle Copy

“Hem de repensar la nostra relació amb el planeta i amb la resta de les espècies”

Jeremy Rifkin

“Hem de repensar la nostra relació amb el planeta i amb la resta de les espècies”

Jeremy Rifkin

Sociòleg i economista


Creant oportunitats

Més vídeos sobre

Jeremy Rifkin

"Ens enfrontem a la sisena extinció massiva del planeta i ni tan sols ocupa titulars", alerta el sociòleg i economista Jeremy Rifkin. La crida d'atenció d'aquest estudiós de l'economia col·laborativa i de l'impacte de la tecnologia a la societat posa el focus a les noves generacions. "És la primera vegada que una generació al complet, els mil·lennials i la generació Z, surt als carrers i s'identifica com a espècie en perill d'extinció i veu la resta d'éssers vius com a part d'aquesta família revolucionària", reconeix el divulgador.

Arquitecte de la teoria de la Tercera Revolució Industrial, en què analitza minuciosament l'impacte econòmic, ambiental, social i cultural de les noves tecnologies a l'economia mundial, Rifkin és un dels divulgadors contemporanis més reconeguts. Llicenciat en Economia a la Wharton School de la Universitat de Pennsilvània, on actualment és docent, ia Assumptes Internacionals a la Fletchen School of Law and Diplomacy de la Tufts University. És també fundador i president de la prestigiosa Fundació per a l'estudi de Tendències Econòmiques, ha exercit de conseller per a multitud de governs i assessora regularment el Parlament Europeu en matèries de medi ambient, tecnologia i seguretat energètica.

Autor de 'La civilització empàtica', 'El green new deal global', en el seu darrer treball, 'L'era de la resiliència', analitza les transformacions socials i econòmiques que hem d'acollir per assegurar la nostra supervivència a la Terra.


Transcripció

00:06
Jeremy Rifkin . Em dic Jeremy Rifkin i soc dels Estats Units.

00:09
Romina Peñate. Professor Rifkin, moltes gràcies per ser avui amb nosaltres a ‘Aprenem junts’. És un honor comptar amb la seva presència. Per començar aquesta conversa, m’agradaria donar una mica de context al nostre públic. Amb les dades que tenim ara mateix, què sembla que ens ofereix el futur?

00:26
Jeremy Rifkin . Sembla perillós, però esperançador. Començaré amb una mica de context. Ens enfrontem a un moment sense parangó en la història de l’ésser humà. Crec que hauria de començar dient a tots els meus amics que els virus continuaran existint. Tindrem més pandèmies. Això és ben clar i vull explicar per què passa. Té a veure amb el canvi del clima en aquest planeta. Quan va néixer el meu pare, el 1908, el 85 % de tota la Terra era salvatge. Era natura salvatge. No hi havia desenvolupament humà. Avui dia, aquesta xifra ha caigut i només el 24 % del planeta és salvatge. Tenim 8.000 milions d’humans apinyats a metròpolis urbanes enormes i el que passa és que els virus migren a causa del clima. Ara que la natura disminueix, migren més de pressa i més a prop de la nostra civilització urbanitzada. Això és un veritable problema. Això agreuja un problema d’igual importància, el canvi climàtic, i és evident que ambdós estan completament relacionats. Els dos. Vivim un canvi climàtic en temps real. Això ja no és una teoria. Quan vaig començar a estudiar aquest problema, als anys 70, encara era una especulació. Ja no ho és. El que comencem a veure és una transformació dramàtica de l’evolució d’aquest planeta. No ens van dissenyar per a aquest món nou. Per això és una cosa tan seriosa. Permeteu-me que expliqui en què consisteix el canvi climàtic. Quan ho hagi explicat, crec que tots els que m’estiguin escoltant avui tindran molt clar què hem de fer. Hi ha quatre grans esferes a la Terra que donen lloc a totes les formes de vida. La hidrosfera, l’aigua, és la més important. Som el planeta blau. El 70 % d’aquest planeta és aigua i la hidrosfera dona origen a tota la vida. Després tenim la litosfera. S’hi inclouen la terra, les plantes, els animals o els arbres. Després tenim l’atmosfera, l’oxigen, i, per acabar, la biosfera, que engloba la resta d’esferes. Però la hidrosfera és el motor de tot el que hi ha a la Terra. Passa el següent: fa 200 anys, vam desenterrar les restes d’un període anterior de la història, el Carbonífer, i vam exhumar les restes de les plantes i dels animals d’aquella era. S’havien convertit en carbó, petroli i gas natural. Vam agafar aquests cadàvers, el carbó, el petroli i el gas natural, i vam crear tota una civilització basada en aquesta energia emmagatzemada.

03:09

El que ha passat a l’era industrial és que hem expulsat tants gasos d’efecte d’hivernacle a l’atmosfera, el CO2, el metà o l’òxid de nitrogen, que bloquegen l’escalfor del Sol i impedeixen que surti de la Terra. El que veiem en temps real és un planeta que canvia radicalment pel canvi climàtic. Per cada grau Celsius… Vull que tothom ho senti. Per cada grau Celsius que augmenta la temperatura de la Terra, l’atmosfera acumula un 7 % més de vapor d’aigua de la superfície, ja que la calor a la superfície crea més evaporació i aquesta arriba més de pressa als núvols. Més aigua concentrada als núvols. El nombre de catàstrofes relacionades amb les precipitacions augmenta exponencialment. Posaré un exemple. Els rius atmosfèrics de què ara parlem. Uns rius atmosfèrics enormes a l’hivern. Quatre metres i mig de neu al sud de Califòrnia durant mesos aquest hivern. És una cosa mai vista, allà no hi sol haver neu. Després d’això, mesos d’inundacions. A la primavera, hi ha inundacions primaverals arreu del món. Es destrueixen ecosistemes. Es perden cultius. Es perden vides humanes. Després, a l’estiu, tenim sequeres, onades de calor i tempestes de foc que destrueixen els nostres ecosistemes. A la tardor, ens trobem amb huracans i tifons. Tot això passa per la hidrosfera. Tenim… Vam tenir la supèrbia de pensar durant els últims 6.000 anys, des del començament de la civilització hidràulica, que ens podíem fer els amos de tota la hidrosfera, de tota l’aigua del planeta, i controlar-la amb preses, rius i embassaments per a l’ús exclusiu d’una sola espècie. Ara, la hidrosfera torna a esdevenir salvatge a causa del canvi climàtic. Els nostres científics ens diuen… Vull que tots els joves que pertanyen a la generació Z i els millennials ho sentin, però, sobretot, els seus pares i avis. Ens trobem a la sisena extinció massiva d’aquest planeta. Això ni tan sols ocupa titulars. És el moment més important i la notícia més important des que som aquí. I recordeu que som l’espècie més jove. Som uns nadons. Els “Homo sapiens” fa 200.000 o 250.000 anys que som aquí. Els nostres científics ens diuen que, probablement, la generació que neix ara serà testimoni de l’extinció del 50 % o més de les espècies clau. No les tornarem a veure mai. No les tornarem a sentir mai.

05:39

Fa milions i milions d’anys que són aquí. L’última gran extinció va ser fa 65 milions d’anys. Hem d’entendre que, per cada grau Celsius que augmenti la temperatura, veurem aquests esdeveniments amb més freqüència. La pregunta és com abordar-ho. És interessant veure la reacció dels joves. De la generació Z i els millennials. Les manifestacions de Divendres pel Futur. Els joves van deixar d’anar a classe els divendres a la tarda i van sortir als carrers. Milions. Setmana rere setmana. A 141 països. Demanaven que s’actués davant l’emergència climàtica. L’interessant d’aquestes protestes… Jo no ho vaig entendre fins que no vaig ser a Milà i em vaig reunir amb diversos d’aquests joves activistes. Llavors me’n vaig adonar. Hem tingut manifestacions durant tota la nostra història. Als humans ens encanta manifestar-nos. Ens manifestem contra tota mena de situacions que necessiten la nostra acció. Això és diferent. És la primera vegada que una generació per complet, els millennials i la generació Z, surt als carrers i s’identifica com a espècie. S’identifiquen com una espècie en perill d’extinció i veuen la resta d’éssers vius com a part d’aquesta família revolucionària.
06:54 Això és extraordinari. La resta de divisions continua present. Les nostres lleialtats nacionals, els nostres vincles religiosos, els nostres vincles familiars, els nostres vincles tribals… Però han anat un pas més enllà i han dit que, per damunt de tot això, som una mateixa espècie. Això em dona esperança. El segon que em dona esperança, abans d’entrar en detall, és que durant molt de temps hem pensat que podíem dominar aquest planeta. La nostra història occidental es remunta al Gènesi. És el nostre primer arxiu pseudohistòric, per dir-ho així. Al Gènesi, com tot estudiant jove recordarà, Adam i Eva vivien al jardí de l’Edèn i el Senyor els va dir: “No mengeu la poma de l’arbre del coneixement del bé i del mal. Us expulsaré del jardí”. Ells no s’hi van poder resistir, van menjar la poma i ell els va expulsar del jardí, però el Senyor va dir a Adam: “Us donaré alguna cosa perquè ara haureu de viure pels vostres propis mitjans. Ja no teniu el paradís. Faré que vosaltres i els vostres hereus tingueu el domini sobre totes les espècies que habiten la Terra. Tindreu el domini sobre tot el que hi ha en aquest planeta”. Les religions orientals eren molt diferents. Veien els éssers humans en harmonia amb la natura, de la qual formaven part.

08:14

Hem conservat aquest mandat durant milers d’anys, durant tota l’era de les civilitzacions hidràuliques fins a l’era industrial i la crisi que vivim ara. Hem abocat tota la nostra espècie i la resta d’espècies a l’extinció per la idea del domini. Ara crec que ens en comencem a adonar. Aquest és un gran canvi en la nostra percepció, com el que es produeix quan la generació Z s’identifica com a membres de la mateixa espècie. Ens comencem a adonar que aquest planeta és molt més gran i més poderós del que ens pensàvem quan crèiem que nosaltres el dominàvem. I que la nostra espècie és molt més petita, menys rellevant i gens necessària per al planeta. Aquests són els dos grans canvis en la nostra percepció que suposen una bona notícia perquè ens fan veure que el model en què ens hem basat ja no serveix. No n’hi ha prou amb canviar alguna cosa. A la nostra conversa d’avui, no parlarem de canviar alguna cosa. El que ens ha dut a aquesta crisi no són només els combustibles fòssils que impedeixen que l’escalfor del Sol surti del planeta. És la manera en què hem concebut la nostra governança. Com organitzem la nostra vida econòmica. La nostra relació amb la natura. El nostre enfocament científic. Com eduquem els nostres fills. Inclús com ens veiem a nosaltres mateixos. Les categories bàsiques que hem fet servir basant-nos en el domini d’aquest planeta ens han dut cap a l’extinció. El problema és que les idees en què ens basem per intentar solucionar aquesta crisi són les mateixes que la van originar. No m’importa que sigui el Banc Mundial, les Nacions Unides, l’OCDE o l’FMI. Necessitem una estratègia nova. “L’era de la resiliència”… Durant aquests nou anys vaig intentar pensar com seria una estratègia nova, no en la teoria, sinó en la pràctica. Perquè el que catalogo i narro al llibre és tota la feina que hem fet i que altres han fet a Europa, a la Xina, als Estats Units i a altres zones del món per explicar que hi ha una nova manera d’aclarir els nostres dubtes i de forjar un futur nou.

Quote

"El model dʻeficiència en què ens hem basat ja no serveix"

Jeremy Rifkin

10:16
Romina Peñate. Al seu llibre, a “L’era de la resiliència”, diu que el que ens ha dut fins aquí és la nostra cultura de l’eficiència. Parla de resiliència i de biofília. M’encantaria que ens expliqués quin paper té la resiliència per a un futur nou i què vol dir quan parla de biofília.

10:37
Jeremy Rifkin. A veure, aquests temes són complicats. Permeti’m que li doni un marc de referència sobre l’eficiència. L’interessant de la nostra espècie és que som l’única espècie que crea infraestructures elaborades per unir un gran nombre de persones dins un organisme social i poder, així, preservar la vida. Li explicaré una anècdota. L’any 2001, crec, Romano Prodi va venir a l’ambaixada dels Estats Units, a prop d’aquí. Era el president de la Comissió Europea i ha sigut dues vegades primer ministre d’Itàlia. Es va asseure amb mi i vaig saber que em trobava en un embolic. Em va agafar la mà durant una hora. No em va deixar anar. Em va dir: “Miri, vostè ha estat molt de temps als Estats Units, uns 25 o 30 anys. No avancen. Vingui a Europa els pròxims 25 anys. Abordarem el canvi climàtic i crearem una estratègia nova. Abordarem aquest problema. Canviarem el món”. Jo m’ho vaig creure i em vaig passar aquests anys volant amunt i avall. El que em va resultar interessant va ser que, quan ens vam reunir a la Unió Europea, vam fer una pregunta que no havia fet mai ningú. Vam dir: “Des d’un punt de vista antropològic, quins són els grans canvis en la història de l’economia? Com es produeixen? Si sabem com es produeixen, potser tenim un full de ruta i un mode d’orientar-nos, tant a la Unió Europea com a la resta del món, per emprendre un camí nou”. Vam estudiar la història i vam descobrir una cosa que no apareix als llibres de text. Jo havia escrit sobre això en alguna ocasió. Resulta que els grans canvis del nostre paradigma econòmic, els set o vuit canvis principals que hem tingut, van tenir tots alguna cosa en comú. Que, en un moment concret de la nostra civilització, quatre canvis tecnològics decisius es van produir alhora. Sol ocórrer per casualitat. Noves tecnologies de la comunicació, noves fonts d’energia, nous mitjans de mobilitat i de logística i noves maneres d’organitzar l’aigua. Quan es produeixen alhora aquests quatre canvis tecnològics, canvien per complet tots els aspectes de la nostra vida.

12:40

Canvien la nostra orientació temporal i espacial. Canvien les nostres nocions de govern, la nostra manera d’organitzar l’economia, la nostra vida social, etcètera. És important que la gent ho senti. Perquè es pensa que la infraestructura són només les carreteres per on circulem o els ponts. No. Els governs no creen infraestructures. Aquestes infraestructures que es donen per la unió casual de noves fites tecnològiques determinen els tipus de govern que hi poden funcionar a dins. Hi ha marge de maniobra, però no ens en podem escapar. Passa el mateix amb l’orientació temporal i espacial, amb la manera en què organitzem la nostra vida econòmica, etcètera. Per exemple, tots els organismes operen de la mateixa manera. Totes les cèl·lules de tots els organismes necessiten una manera de comunicar-se, una font d’energia per continuar vives, motilitat o mobilitat per bellugar-se i aigua. No és tan complicat. Els nostres organismes socials són infraestructures que ens permeten unir-nos de maneres molt més complexes. Abans m’ha preguntat sobre l’orientació temporal i espacial. Vegem el concepte d’eficiència. Vaig començar a escriure sobre això fa 40 anys. Crec que molt pocs hi van parar atenció en aquella època perquè es pensaven que l’eficiència era part de la natura. És que no totes les espècies intenten ser més eficients? No. Aquest és un concepte completament nou. Durant tota la nostra història… Fa que som aquí… Els homínids es van desenvolupar fa uns 800.000 anys. Els neandertals, fa 300.00 anys. La nostra espècie, l'”Homo sapiens”, fa 250.000 anys. Tenim molta sang de neandertal i, si ens féssim una prova d’ADN, hi veuríem molt d’ADN en comú. Però l’interessant és que, en tota la nostra història, vam fer el que feia la resta d’espècies. Ens vam adaptar temporalment als ritmes de la natura. Cada organisme té infinitat de rellotges biològics. Ara mateix, dins meu hi ha rellotges biològics. Al meu teixit, als meus òrgans.

14:38

I s’adapten en tot moment als canvis que es produeixen cada hora al metabolisme, a la rotació de la Terra cada 24 hores, el que es coneix com a cicle circadiari, o als ritmes estacionals a mesura que rotem, a mesura que aquest planeta gira al voltant del Sol. Així s’hi adapten totes les espècies. És l’adaptació, no l’eficiència. L’interessant és que, a l’era moderna, ens vam començar a enamorar de l’eficiència. Va començar a aparèixer a les civilitzacions hidràuliques, però va arribar al cim, i no em vull esplaiar en això, a l’edat moderna. L’eficiència ens desconnecta de la natura. Es basa en les operacions mecàniques d’un sistema industrial. Quan establim fusos horaris al món, per exemple, el que fem és ajustar el planeta a nosaltres en comptes d’ajustar-nos nosaltres al planeta. L’eficiència consisteix a extreure un volum més gran del planeta. Això significa extreure un volum més gran de la hidrosfera, de l’aigua. Extreure un volum més gran de la litosfera, de la terra, les plantes i els animals. De l’atmosfera, de l’oxigen i de la biosfera. És extreure aquest volum a una major velocitat i en uns intervals cada cop més curts per fer créixer l’opulència d’una sola espècie d’entre milions: la nostra. Després ens preguntem per què, sent menys de l’1 % de la biomassa terrestre, la nostra espècie insignificant aprofita el 24 % de tota la producció primària neta de la Terra i va cap a aprofitar el 44 % d’aquesta producció primària neta d’aquí 20 anys, i no entenem per què es produeix aquesta extinció. L’eficiència és un valor estrany. No veiem eficiència a la natura. No existeix. El que hi ha és adaptació basada en els nostres rellotges biològics. El bessó de l’eficiència és la productivitat. A la natura, no existeix la productivitat, sinó la regenerativitat. A la natura, no existeix el creixement. Hi ha prosperitat, a la natura. I l’eficiència… Veurà, jo treballo amb la comunitat empresarial. Vaig estudiar Empresarials i Economia. Al món empresarial, diem que l’eficiència significa eliminar tota mena de fricció. No volem fricció. No volem inventaris gaire grans. Producció sense malbarataments, per poder compartir una part dels beneficis amb els inversors. Una logística sense malbarataments. No volem gaires canvis en la logística per poder oferir beneficis als inversors. Una mà d’obra no gaire nombrosa. Que no sigui redundant. Però la natura prefereix la redundància. La redundància.

17:21

En lloc d’escassetat, cal tenir molta redundància. Cal tenir molta diversitat. Si veiem com funciona tot al món natural, del qual formem part, i després mirem com hem organitzat el nostre valor temporal, notarem que no hi encaixem. També vull parlar de la nostra orientació espacial. Durant la major part del temps que hem passat en aquest planeta, així com per a la resta d’espècies, l’espai era l’existència animada en què vivíem i on havíem de prosperar. La hidrosfera, la litosfera, l’atmosfera i la biosfera. Ens pertanyia a tots. Això no volia dir que no hi hagués qui intentés arrabassar la terra als altres algun cop, però vèiem l’aigua i la terra com una cosa comunitària. Això va començar a canviar fa molt de temps amb les civilitzacions hidràuliques. Però, a l’era preindustrial, John Locke, el llegim a l’institut, ho va canviar tot. Va dir que la natura era un malbaratament. Aquestes van ser les seves paraules exactes. John Locke, el gran filòsof polític. “La natura és un malbaratament. És passiva. No fa res fins que no hi afegim treball humà. Quan l’hi afegim, en traiem alguna cosa, un valor, i es converteix en capital”. Estava completament equivocat. Els fisiòcrates, els primers economistes de França, ho van entendre, però els vans substituir els britànics i els economistes escocesos. Els francesos deien: “Mireu, és la fotosíntesi el que crea la riquesa del planeta. S’anomena producció primària neta”. Van desaparèixer del mapa quan vam passar de l’era industrial agrícola a l’era industrial industrial. Per això ens hem de reiniciar i transitar de l’eficiència a l’adaptació. Hem de començar a entendre que el planeta es troba en moviment. Aquest planeta es mou per complet a cada moment. No és passiu. La hidrosfera canvia constantment. Les muntanyes es degraden constantment. La litosfera, la terra, canvia constantment. És un flux. És una aventura molt complicada i molt emocionant que evoluciona a l’univers i nosaltres no en tenim ni idea.

19:23
Romina Peñate. Ens explicava que hi va haver un moment en què ens vam desconnectar de la natura.

19:29
Jeremy Rifkin. Sí.

19:30
Romina Peñate. Li he preguntat pel concepte de biofília i m’encantaria que ens l’expliqués. Què és? Perquè abans ens parlava d’aquests moviments nous que tornen a connectar amb…

19:43
Jeremy Rifkin. Sí.

19:43
Romina Peñate. …la natura, oi? Diuen: “Nosaltres també som una espècie”.

19:48
Jeremy Rifkin. Jo havia escrit sobre l’empatia a molts llibres durant anys. Després, vaig treballar nou o deu anys en un llibre titulat “La civilització empàtica” i la meva dona em va dir: “Que ets boig? Ningú llegirà 650 pàgines”. Bàsicament, el vaig escriure per a mi. Però vaig descobrir una cosa interessant. Intentava entendre una frase del gran filòsof George Friedrich Hegel. Era una frase seva que vaig veure escrita fa 40 o 50 anys i que no he oblidat mai. Deia: “La felicitat són les pàgines en blanc de la història perquè són els períodes d’harmonia”. De què parlava? Vaig pensar en aquesta frase durant anys. Doncs ocorre una cosa interessant. La gent que gaudeixi llegint història haurà notat que els historiadors sempre registren els grans esdeveniments traumàtics que ens afecten perquè ens deixen una empremta inesborrable a dins. Els recordem. El terratrèmol de Portugal, per exemple, o els esdeveniments terribles que passen quan l’entropia s’assenta en una civilització. Si llegim història i veiem tots aquests esdeveniments terribles, tindrem una impressió molt dolenta del món. Un món com el descrivia Hobbes, però això no és el que passa en el nostre dia a dia. En el nostre dia a dia, estem configurats biològicament per ser empàtics. És al nostre circuit neuronal. Els científics van descobrir per fi les neurones mirall fa uns 25 anys. Són al nostre circuit neuronal. No n’estem segurs, però creiem que els elefants també les tenen i, potser, els dofins i les balenes, que es van originar a terra però van tornar a l’aigua. Li explicaré què són. Es troben al nostre circuit neuronal i ens permeten ser capaços de sentir per la resta com si sentíssim alguna cosa per nosaltres mateixos. No són aquí dalt. Tot el que ocorre aquí dalt ve d’aquí baix, a causa del nostre circuit neuronal empàtic. Naixem amb això. Per exemple, a la sala de nounats dels hospitals, si un nadó plora, la resta de nadons plora. No saben per què ploren.

21:57

Al voltant dels dos o tres anys, les criatures comencen a entendre que són individus i, als set o vuit anys, entenen que la gent es mor. Aleshores, es tornen vertaderament conscients que la vida és valuosa. Que només som aquí durant un moment. Que la nostra estada és curta i que la compartim amb la resta d’humans i, amb sort, amb la resta d’espècies. Quan empatitzo amb una altra persona, sento de debò la seva por, la seva desesperança o, fins i tot, la seva alegria. Ho sento al cos. Sé que no és meu, però ho sento com a meu. Aquest és un valor extraordinari, però es pot potenciar o enfonsar depenent de la nostra cultura, de com ens criem i de la societat en què vivim. L’empatia és el nostre punt fort. Ens permet cooperar. Hi ha moments en què l’empatia s’expandeix. Per exemple, les societats caçadores-recol·lectores tenien empatia, però només si hi havia lligams familiars. Els membres d’altres tribus de la vall del costat podien ser dimonis. Quan arribem a les grans civilitzacions hidràuliques, amb les seves grans preses, dics i milers de persones en situacions urbanes, es formen les grans religions. No és casualitat. Totes les grans religions axials es van formar amb el sorgiment de les grans civilitzacions hidràuliques. A Mesopotàmia. A la vall de l’Indus, a l’Índia. Al riu Groc i al Iangtsé, a la Xina. A Mesoamèrica. Això va succeir perquè, quan s’ajunta un gran nombre de persones sense lligams de sang, com es pot fer que empatitzin amb la resta? Les grans religions van ser les figures paternes. Per exemple, per a un cristià a la primera generació de l’imperi romà que hagués vingut de l’altra banda de l’imperi i es trobés sol, sense lligams familiars i sense déus locals, Jesús es convertiria en la seva figura paterna. La figura empàtica més gran de la història. Per això, quan es trobaven dos cristians amb túniques similars als carrers de Roma, es feien un petó a cada galta, una cosa que els europeus encara fan. “Hola, germà, hola, germana”. I moririen per l’altre. Als estats nació de l’edat moderna, la nova figura paterna o materna era l’estat nació. Era una ficció. Quan es va crear Itàlia, el primer ministre del Piemont va dir: “Ara que hem creat Itàlia, com creem italians?”. Perquè hi havia molts grups ètnics diferents. A França i a altres països, aquestes eren realitats fictícies, però, a poc a poc, gràcies a les escoles públiques, les celebracions comunes i els calendaris en comú, els francesos es van acabar veient com una família fictícia i tots moririen i donarien la vida pels altres.

24:35

Hi ha hagut moments en què l’empatia s’ha expandit i després s’ha destruït per complet. Ara, aquests joves arriben a una nova fase de percepció empàtica. És prou extraordinari. S’identifiquen com una espècie, veuen la resta d’espècies com a part de la seva família i estenen l’empatia cap al que anomenem “percepció de biofília”. E. O. Wilson, el gran biòleg de Harvard, abans de morir, va escriure un llibre sobre la biofília. No va ser el primer a parlar-ne, però ell va afirmar que hi ha dues coses que sabem que es troben al circuit neuronal dels éssers humans. Són l’amor parental, que tots els nostres ancestres tenien, i l’empatia, al nostre circuit neuronal. El que passa és que no hi va aprofundir. Ara, els joves comencen a sentir una relació d’empatia, no només entre ells, sinó amb la resta d’espècies. Quan veiem una ossa polar mare amb un cadell d’os polar sobre un casquet glacial a l’Àrtic… Vam veure aquesta imatge durant anys: no es poden escapar del casquet de gel que es desfà. Quan van treure un coala d’un arbre en flames a Austràlia i li vam veure les peülles fa uns anys, tots vam plorar. Ho entenem. El que hem de comprendre és que Thomas Hobbes i la resta ho van entendre malament. No som una criatura horrible que sempre vetlla pel seu propi interès. No. Això pot passar. Depèn de la societat, però el nostre circuit neuronal diu que aquest no és un instint bàsic. És un instint secundari. Però això crec que els joves comencen a crear una percepció de biofília. El problema és que la resta de tipus de percepció, encara que ja no vagin en augment, continuen presents. Es defensaran perquè es volen aferrar a la seva noció de comunitat. Ara mateix, mentre parlo amb vostè, encara hi ha guerres per ideologies. Hi ha guerres per religió ara mateix arreu del món. Hi ha guerres tribals ara mateix arreu del món a llocs on aquests tipus de percepció estan amenaçats. I ara els joves diuen que som una espècie. Això és un raig d’esperança i una amenaça. No hi ha res garantit. Despèn de si ens trobem en un moment de la història en què estem preparats per unir-nos com a espècie. Existeix la possibilitat. La pregunta és si estarem a l’altura o si, quan ens posin a prova, no serem capaços de superar el repte. Ahora mismo, mientras estoy hablando con usted, sigue habiendo guerras por ideologías. Hay guerras por religión ahora mismo por todo el mundo. Hay guerras tribales ahora mismo por todo el mundo en lugares donde estos tipos de percepción están amenazados. Y ahora los jóvenes dicen que somos una especie. Eso es un rayo de esperanza y una amenaza. Nada está garantizado. Depende de si nos encontramos en un momento de la historia en el que estamos preparados para unirnos como especie. Existe la posibilidad. La pregunta es si daremos la talla o si, cuando nos pongan a prueba, no seremos capaces de superar el desafío.

27:10
Romina Peñate. Com sap, aquest és un programa educatiu. Amb l’empatia i la compassió com a elements clau per al futur i amb una educació que ha seguit aquest model d’eficiència, ara mateix, com creu que l’educació pot fomentar l’empatia i la compassió entre els joves?

27:31
Jeremy Rifkin . Comencem pel més bàsic: per la nostra biologia. Hi ha un… Crec que, de totes les seccions a “L’era de la resiliència”, el capítol que més em preocupa és on parlo de repensar quina mena de criatura és l’ésser humà. Això ens duu a la premissa de reeducar-nos. A la tradició occidental, com he mencionat breument, sempre hem pensat que no formàvem part de la natura, sinó que n’érem els amos. Déu ens va donar la natura perquè fos el nostre regne i el controléssim. Les religions orientals eren millors. El taoisme, l’hinduisme, el budisme i la filosofia del confucianisme, com a mínim, entenien que els éssers humans som part de la natura i estem en harmonia amb la natura. Ens n’hem allunyat? Sí, però, com a mínim, encara es troba al nostre ADN cultural. Però a la tradició occidental pensàvem que podíem dominar la natura. Ha passat una cosa extraordinària i el que diré ara donarà esperança a tots els joves, a tots els avis que volen que als seus nets els vagi bé i a tots els pares. Els Instituts Nacionals de Salut, la institució científica més prestigiosa del món que es troba a prop de Washington D. C., a quatre carrers de la finestra del meu despatx de Bethesda, Maryland, han inaugurat un projecte nou que la gent no coneix. Ho canviarà tot. S’anomena Projecte Microbioma Humà. En aquest projecte, eduquem la raça humana. El que han descobert al Projecte Microbioma Humà és que som un ecosistema. Vull que tothom senti el que he dit. No parlo metafòricament. Tots els grans científics dels Estats Units que participen en el projecte diuen: “Sabeu què? Cada ésser humà és un ecosistema, literalment. No és cap metàfora”. El nostre ecosistema canvia a cada moment, com la resta d’ecosistemes. Per exemple, el nostre cos canvia a cada moment. En pensar en els esquelets adults, diríem que tots tenim un esquelet i que el tenim durant tota la vida. No. L’esquelet humà es reemplaça per complet cada deu anys. Tenim un esquelet completament nou cada deu anys. Un fetge completament nou cada 365 dies. Les cèl·lules de l’estómac es reemplacen cada mes. Hi ha poques cèl·lules que romanguin al nostre cos durant tota la vida, des que naixem. Algunes cèl·lules al cristal·lí, algunes al cervell, a l’esmalt dental, etcètera, però aquestes, després, van a un altre lloc.

30:03

Cada cop que l’aigua de la hidrosfera entra al nostre cos en forma de molècules… Parlem del 60 % del cos. Aquesta aigua manté el metabolisme de cada cèl·lula. Després, aquestes molècules van a una altra part, no desapareixen. Tota l’aigua del planeta és aquí des de l’inici dels temps i hi serà fins al final. No desapareix del planeta. Però, a més, els elements de la litosfera entren al nostre cos constantment. El fòsfor de les meves dents va venir de les muntanyes. L’aigua va degradar aquestes muntanyes. L’aigua degrada les muntanyes fins a convertir-les en sediments i tots els elements com el fòsfor i la resta de metalls del sediment de la terra van a les plantes i als animals, arriben a les meves dents i, després, el fòsfor va a una altra part. No desapareix. Els nostres cossos es mouen com una membrana semipermeable a cada moment. És extraordinari. Després, la cosa es posa encara més interessant. Els Instituts Nacionals de Salut ens diuen que no estem sols al nostre cos. Hi ha milions d’éssers vius al nostre cos que la ciència just ara comença a analitzar. Són els protists, els arqueobacteris, els fongs, els bacteris i els virus. N’hi ha milions en aquest ecosistema i sap què? Els éssers humans només suposem el 44 % de totes les cèl·lules del nostre cos. El 56 % restant de les cèl·lules del nostre cos pertanyen a aquests altres éssers vius. A més, creiem que els nostres gens són importants? Només tenim 20.000 gens humans al cos. Hi ha milions d’altres gens que no ens pertanyen. És una aventura impressionant. Estem descobrint que cadascun de nosaltres és únic i que, alhora, som un mitjà perquè la hidrosfera, la litosfera, l’atmosfera i la biosfera ens entrin a dins en forma d’àtoms, molècules, òrgans i teixits, i després vagin a un altre lloc. Potser a un altre humà, potser a un altre animal o potser a la terra. És un experiment increïble que fa l’univers. Això és esperançador, joves. No hem de témer la natura perquè som natura. No ens hem d’amagar en un món virtual, el metavers, amb por de sortir. Als Estats Units, les persones es passen el 90 % del dia en espais tancat. Això és així a la majoria dels països industrialitzats. A la major part del món, ens passem set hores al dia davant d’una pantalla. Ara ens donen el metavers. A veure, jo no tinc cap problema amb el món digital. Com sap, la infraestructura de la Tercera Revolució Industrial és completament digital, però, quan ens comencem a amagar i a tenir por… El planeta evoluciona de maneres molt extremes. Estarem perduts.

32:42

Hem de tornar a acceptar el planeta. Hem de tornar a aprendre a adaptar-nos al planeta. El problema a què ens enfrontem és que, durant el 95 % de la nostra història, ens hem adaptat a la natura com la resta d’espècies. Fa 10.000 anys, l’última edat de gel va acabar. Vam començar a tenir un clima agradable. Feia bon temps. Era molt previsible. Així que ens vam assentar. Vam abandonar la vida nòmada. Vam esdevenir agricultors, després pastors, després vam fundar civilitzacions hidràuliques fins a arribar a la Revolució Industrial, l’era del progrés i l’extinció. Hem de començar de zero. Aquest és el reinici més gran de la història. Ara, en comptes de fer que la natura s’adapti a nosaltres, que és el que ens ha dut fins aquí, ens hem d’adaptar a la natura. Si comprenem el programa dels Instituts Nacionals de Salut, no costa gaire. Som natura. Som un ecosistema. En comptes d’intentar manipular la resta del planeta per a la nostra pròpia opulència, fem servir la nostra fisiologia per aprendre, d’una manera més sofisticada, com viure en aquest planeta. No serem caçadors-recol·lectors com abans. Som massa sofisticats. Això no obstant, hem de canviar el nostre enfocament científic. El nostre enfocament científic és tan immadur que de vegades em fa somriure i de vegades penso: “Mare meva, què hem fet aquí?”. Recorda Francis Bacon de l’institut? Va ser el fundador de la ciència moderna i va dir: “L’home no es va fer per a la natura. La natura es va fer per a l’home”. Fi de la cita. També va dir: “Agafarem aquesta meretriu comuna, que és la terra, i farem que tremoli fins als fonaments”. És el fundador de la ciència moderna. La idea de la ciència moderna era allunyar-nos de la natura i esdevenir observadors objectius. Després, fent servir la inducció i la deducció, treure a la llum els secrets de la natura per poder-ne fer un bé de consum, posseir-los, extreure’ls, utilitzar-los i consumir-los. Tota la ciència moderna es basa en la ciència objectiva, deductiva i inductiva. Cal posar-hi fi. Ens ha dut a un període d’extinció. El positiu és que hi ha un enfocament científic completament nou que comença a prendre força a la comunitat científica i a la comunitat acadèmica, i això suposa un gran pas endavant. Es tracta del model de sistemes socioecològics adaptables complexos. Sona molt complex. Jo l’anomeno CASES, per les seves sigles en anglès. Estem aprenent que les nostres disciplines acadèmiques es troben massa aïllades. Els químics només saben de química. Els físics només saben de física. Els economistes només saben d’economia. No parlen entre ells. Però el planeta és molt complex. El planeta no és una matèria morta i passiva que cal extreure. El planeta es mou a cada moment. Permeti’m canviar una mica de tema. Solem pensar que l’espai consisteix en estructures, objectes i formes passives i atemporals que es poden extreure, posseir i convertir en béns de consum. Però hi ha un enfocament completament diferent sobre la natura que entén que consisteix en patrons i processos. No són objectes i estructures.

36:01

Tot es mou a cada moment. No és real el concepte d’un objecte en un moment. Alfred North Whitehead, el gran filòsof del segle XX, ho va entendre, així com dues persones més recentment: Norbert Wiener, el creador de la cibernètica, i Bertalanffy, de la teoria dels sistemes. Ambdós diuen que tot és un procés i un patró que es mou, evoluciona i canvia a cada moment en un planeta completament viu i animat. Les nostres antigues societats de caçadors-recol·lectors entenien que la Terra era viva. Eren animistes. Necessitem ser animistes d’una manera nova per entendre-ho de manera sofisticada, així que les disciplines acadèmiques comencen a eliminar fronteres. Els físics treballen amb els antropòlegs, que treballen amb els ecòlegs, que treballen amb qui fa publicacions. Així comencem a entendre que aquest món complex requereix un enfocament sistèmic multidisciplinari. Hem d’entendre que el planeta és viu, que consisteix en patrons, processos i fluxos. Per adaptar-nos-hi, les nostres disciplines han de poder treballar juntes per anticipar-nos i reaccionar a la natura, que és part de nosaltres, en comptes de ser més ràpids que ella, prendre-la i dominar-la. Aquest serà el nostre reinici. Hem de retrocedir i entendre la natura d’una manera més sofisticada. Aquest és un nou enfocament científic, un nou enfocament de la vida acadèmica, que ens farà molt de bé i és un… Vaig començar a treballar amb un vell amic que es deia Rusty Roy. En Roy va morir fa anys. Va ser un dels millors científics del país. Vam començar a estudiar això als anys 70 i ell va crear el temari de la societat cientificotecnològica, el primer temari interdisciplinari. Ara, les noves generacions d’acadèmics enderroquen els murs i aquest enfocament de l’acadèmia ha de ser clínic. No podem aprendre coses en una aula. Hem d’aprendre coses al món natural. Hem de tenir un ensenyament clínic, aprendre coses de manera pràctica perquè la canalla de primària no tingui una assignatura anomenada Ecologia, sinó que tinguin un marc ecològic per a totes les assignatures. Això ho fem des de primer de primària. Alemanya fa una cosa molt interessant. Tenen milers d’escoles al bosc. Als Estats Units, n’hi ha centenars. Durant la pandèmia de coronavirus, aquestes escoles al bosc van guanyar popularitat perquè els pares es desesperaven i els seus fills també. Aquestes escoles al bosc accepten canalla de quatre i cinc anys, inclús de tres, i tenen un guia ecològic. Els 365 dies de l’any, els treuen a la natura. És igual que plogui, que faci sol o que nevi. No hi ha refugis ni res. Deixen que la canalla explori la vida. És molt il·lusionant. A la canalla li encanta. Ho recorden durant tota la vida perquè és… Veuen la llibertat en la inclusivitat. La nostra generació sempre ha vist la llibertat en l’exclusivitat. En el dret a ser autònoms, que no ens sotmeti ningú, a ser amos del nostre destí sempre que no perjudiquem les oportunitats de la resta. Per a les generacions més joves, la llibertat en l’exclusivitat ha mort perquè tots estan connectats en xarxes. Tots estan connectats en xarxes. La canalla aprèn de les xarxes. Aleshores, de sobte, surten a la natura, veuen un eixam d’abelles i es passen mitja hora mirant-lo i pensant-hi. És il·lusionant. Creen la percepció de biofília. Els estudis sobre els somnis de la canalla de quatre, cinc i sis anys, sap què diuen que somien? Més del 60 % dels somnis són sobre animals. Animals petits. S’hi identifiquen. Tenim tota aquesta canalla a les escoles bosc i és il·lusionant. Aquest és el futur. Cal ampliar-ho fins a l’educació primària, la secundària, la universitat, els màsters i la comunitat empresarial.

39:43
Romina Peñate. M’agradaria saber la seva opinió sobre el paper que creu que té l’educació per construir o dissenyar aquest futur nou.

39:53
Jeremy Rifkin. Bé, parlo amb universitats interdisciplinàries d’arreu del món i volem elaborar… N’hem parlat molt aquests últims dos anys. Volem elaborar un consorci mundial, començant amb les universitats, però també amb els instituts. Ho hem fet a algunes regions. El nostre equip internacional, com he dit, és l’assessor principal per implantar la Tercera Revolució Industrial a la Unió Europea o a la Xina, i part d’això va acabar al pla dels Estats Units. Però vam passar molt de temps a regions i li donaré un exemple. Vam ser 10 anys a Hauts-de-France. És la regió industrial de França. Té el 10 % de la població. El president de la regió va venir i em va dir: “Podria fer un pla per a una transformació de la regió basada en la Tercera Revolució Industrial?”. Li vaig dir que no ho faria. Em va preguntar: “Com que no ho farà?”. Vaig contestar: “És una pèrdua del seu temps i serà inútil perquè elaborarem un pla, s’arxivarà en una prestatgeria, faran un comunicat de premsa i algun ministre anunciarà un projecte pilot. És massa tard per a això”. Però vaig afegir: “Si vol, recorri tota la regió, reuneixi tots els alcaldes, totes les cambres de comerç, totes les universitats i tots els instituts perquè ells redactin el pla amb la nostra col·laboració, i truqui’m”. Normalment, no em truquen mai, per cert, i me’n puc lliurar, però aquest home estava extremadament motivat. Va tornar a parlar amb mi mesos després i va dir que havia reunit a tothom, així que vaig contestar: “D’acord, doncs el pla serà seu. Nosaltres els ajudarem amb totes les regions on hem treballat durant tots aquests anys i amb les nostres indústries, però treballarem amb els seus experts perquè vostès coneixen la seva regió. Treballarem amb vostès”.

41:38

Ho vam fer durant 10 anys i van crear milers de projectes. Amb milers de persones involucrades. Milers de persones. Van incloure totes les cambres de comerç al seu pla per a la Tercera Revolució Industrial. També hi van sumar les universitats i els instituts. La Universitat Catòlica de Lille va reunir les altres 26 universitats. Van començar a fer la transició perquè totes les seves instal·lacions fossin lliures d’emissions. Hi van introduir estudis interdisciplinaris i, després, hi van incloure els 230 instituts. La Universitat Catòlica de Lille té aprenentatge clínic. Tot l’alumnat aprèn en equips. A cada equip, els seus membres s’han d’ensenyar entre ells. El professor continua fent de guia, però ells han de ser capaços d’ajudar-se perquè l’aprenentatge no és una cosa que es posseeix, sinó que es comparteix. La idea que el coneixement és poder és falsa. Francis Bacon, adeu. El coneixement és l’habilitat de tenir experiències de la nostra sociabilitat al món. Així que hi ha aprenentatge en equip. No han eliminat les notes, però l’equip sencer aprova o suspèn, i ara tenen aprenentatge clínic. Als Estats Units s’anomena “aprenentatge servei”. Per començar, han de sortir al carrer i treballar amb el coneixement de la comunitat. Treballar amb els ecosistemes dins la comunitat. Si això es pot fer allà, en aquella regió… I tota la resta. Han creat parcs tecnològics, llocs de treball, empreses… No ho vam fer nosaltres. Nosaltres vam treballar amb ells. Ho van fer ells. El que dic, i vull que tothom m’escolti, és que totes les regions del món ho poden fer demà al matí.

Quote

"L'empatia és el nostre punt fort, ens permet cooperar"

Jeremy Rifkin

43:06
Romina Peñate. Sol parlar de com la digitalització i la intel·ligència artificial transformen el mercat laboral. M’agradaria saber com podem preparar les noves generacions per a aquest nou mercat laboral. Quina mena de competències i habilitats hem de…

43:25
Jeremy Rifkin . Cal que tornem a allò que he dit abans, a saber com ocorren els grans canvis del nostre paradigma econòmic. Aquests canvis de paradigma creen noves oportunitats, nous models de negocis, nous models laborals i noves maneres d’organitzar la nostra vida econòmica junts. Com he mencionat, els grans canvis de paradigma comparteixen quatre característiques. Noves maneres de comunicar-nos, noves tecnologies per produir energia, noves fonts de mobilitat i logística i noves maneres de tractar l’aigua. Això és el que tots els organismes necessiten: una manera de comunicar-se, una font d’energia per continuar vius, alguna mena de mobilitat i motilitat, i tenir aigua i un hàbitat. El que anomenem “organisme social” són les infraestructures de la societat, no? Creen les noves oportunitats. En el cas de la Primera Revolució Industrial, al segle XIX, de les Illes Britàniques, la revolució en la comunicació va ser la impremta de vapor. Ja no havíem d’imprimir a mà. Les velles impremtes alemanyes consumien molt de temps. La impremta de vapor va suposar que hi pogués haver una cosa nova: llibres barats per a l’escola pública, llibres de text per a una cosa anomenada escola, educació pública. Sense la impremta, no hi hauria hagut diners per a això. Després van crear els periòdics i els diaris perquè ens poguéssim comunicar. Després, els britànics van posar un sistema de telègrafs arreu de les Illes Britàniques a la segona meitat de segle. Aquella revolució de la comunicació es va combinar amb una nova font d’energia. Van deixar d’arrasar els boscos perquè ja no quedaven arbres. Es van passar al carbó subterrani com a fent d’energia. Després, van crear la màquina de vapor i la van posar sobre unes vies, i això va donar lloc al ferrocarril. El ferrocarril ens va permetre tenir un desenvolupament urbà. Aleshores, quan vam tenir tot això alhora, la comunicació, l’energia i la mobilitat del ferrocarril, van implantar el primer sistema de clavegueram i les primeres canonades que arribaven a les llars i les fàbriques. Això va donar lloc als mercats nacionals. Vam aconseguir unir a tothom en un organisme social, cosa que ens va dur a la forma de govern dels estats nació i això, alhora, a les empreses amb accionistes. Accions. Cap monarquia podia pagar tot això. A la Segona Revolució Industrial, les oportunitats van sorgir als Estats Units. La revolució en la comunicació la va portar Alexander Graham Bell amb el telèfon. De sobte, arreu del continent hi havia comunicació instantània a la velocitat de la llum. De fet, a l’inici, la gent no es creia que fos real. Coneix la paraula “phony” en anglès? La paraula “phony”.

45:45
Romina Peñate. No.

45:45
Jeremy Rifkin . Significa que una cosa no és real. La feien servir contra els que podien parlar entre ells per telèfon. Els anomenaven “phony”, falsos, perquè no es creien que passés de debò. Així que la revolució en la comunicació va ser el telèfon. Després, la ràdio i la televisió. La revolució energètica va ser el petroli barat de Texas. Ja no necessitàvem carbó. La revolució en la mobilitat la va portar Henry Ford quan va llançar els seus cotxes amb motor de combustió interna. El transport per carretera, després per vies, per mar i per aire. La revolució del nostre hàbitat, la nostra membrana semipermeable, la nostra pell, va ocórrer quan vam passar de les ciutats als barris residencials arreu del món. Vam passar de mercats nacionals a la globalització i a les institucions que actuen de mediadores internacionals, com el Banc Mundial, l’OCDE, l’ONU, etcètera. La Segona Revolució Industrial, per cert, ja ha arribat al seu punt àlgid. Sabem quan va passar, el juliol del 2008. Sabem fins i tot el mes. Va ser el mes en què el barril de cru de Brent va arribar a costar 147 dòlars als mercats internacionals. Va ser un preu rècord. Tota l’economia va deixar de funcionar aquell mes. Nosaltres ho vam veure venir. Per què va ocórrer aquest terratrèmol? Perquè tot depèn del petroli, del gas i dels combustibles fòssils. No és només l’energia per als nostres cotxes o per a escalfar les nostres llars. També els productes farmacèutics, els cosmètics, la nostra rova sintètica i els materials de construcció. Per això, quan el preu del barril de petroli puja, tot puja. Augmenta la inflació i passem necessitat. Ara on ens trobem? La Segona Revolució Industrial arriba al seu ocàs. És al seu llit de mort. Ningú a la comunitat empresarial ni als governs amb què treballo pensa que la civilització industrial basada en combustibles fòssils anirà a més. Són actius encallats. Li explicaré una anècdota. Quan Angela Merkel va arribar a ser cancellera d’Alemanya, em va demanar que anés a Berlín durant les primeres setmanes per ajudar-la a abordar la pregunta de com fer que l’economia alemanya creixés durant el seu mandat. Quan vaig arribar a Berlín, la primera pregunta que vaig fer a la cancellera va ser: “Cancellera, com pensa fer que l’economia alemanya creixi si els seus negocis depenen d’unes infraestructures de la Segona Revolució Industrial?”. Es basen en telecomunicacions centralitzades, en energia nuclear o basada en combustibles fòssils, en el transport per carretera, tren, mar o aire amb l’ajut del motor de combustió interna i en les infraestructures i els edificis tradicionals d’aquest model, però sabem que aquesta infraestructura ha arribat al seu punt àlgid d’eficiència agregada, la relació entre els resultats reals i els resultats potencials, els darrers 20 anys a tots els països industrialitzats. Totes les infraestructures tenen un naixement, una vida i una mort. Aquesta és al seu llit de mort”. Vaig dir a la cancellera: “Pot fer reformes al mercat, reformes laborals i reformes fiscals. Pot incentivar tota mena d’empreses tecnològiques emergents amb experiments d’IA i de robòtica. Això no canviarà absolutament res si continuen depenent d’aquesta infraestructura per comunicar-se, rebre energia i ser el motor de la vida”.

48:33

Ese día, estuvimos hablando de la Tercera Revolución Industrial. Ya se está desarrollando rápidamente en la Unión Europea y le explicaré en qué consiste. La revolución en la comunicación es internet. Ya está en una fase muy avanzada. Hay 4.500 millones de personas conectadas que tienen, en la palma de la mano un pequeño smartphone con un ordenador más potente que el que llevó a los astronautas a la Luna. 4.500 millones. Ahora, esa revolución en la comunicación está confluyendo con un cambio energético. Hay millones y millones de personas que están produciendo su propia energía solar y eólica. Cuando escribí el libro «Entropía» en 1980, el primer libro que salió después de que la Academia Nacional de Ciencias avisara del cambio climático, y dije: «Debemos pasar a la energía solar. Ya lo estamos haciendo algunos», en esa época, un vatio de energía solar costaba 70 dólares. ¿Sabe cuánto cuesta a día de hoy? 33 céntimos. La energía solar y la eólica son las más baratas del mundo. Lo que ha pasado con las infraestructuras de la Tercera Revolución Industrial es que la revolución en la comunicación es internet y ahora estamos teniendo un internet de la energía. Hay millones de personas que están generando su propia energía solar y eólica. En sus hogares, sus despachos, sus barrios o sus granjas. En un período de 20 años, cientos de millones de personas. Estamos poniendo placas solares en la pintura y en el vidrio por todas partes. La energía solar y la eólica están en todas partes. Los combustibles fósiles están en muy pocos lugares, al igual que el uranio. Dentro de 25 o 30 años podremos compartir la energía solar y la eólica en un internet mundial, una red de la energía que ya está empezando. Usando los análisis y algoritmos del big data, podremos enviar energía solar y eólica a través de los océanos con cables que vayan bajo la superficie. Eso ya está empezando. Atravesarán todo el planeta y los husos horarios. Si hace sol en un huso horario, se almacena esa energía solar y se envía a otro huso horario. Si hay viento en esa parte del mundo durante la noche, se hace lo mismo para compartirlo. Energía solar y eólica compartida. Porque ninguna multinacional puede controlar todos los paisajes, ni ningún país. Ningún país ni ninguna empresa tiene la capacidad de capturar el sol y el viento de todo el mundo, así que estamos pasando a un internet de la energía, por así decirlo. Eso quiere decir que será una estructura distribuida. Tendremos infraestructuras a gran escala en granjas, pero todo el mundo tendrá energía solar y eólica. Pero eso nos obliga a compartir y une al mundo de un modo distinto. Luego, esos dos internets están confluyendo con un tercer internet, el internet de la movilidad y la logística. Los vehículos eléctricos y los de pilas de combustible. Usan la energía solar y eólica del internet de la energía. Cada vez serán más autónomos y funcionan gracias a los análisis y algoritmos del big data que estamos utilizando para gestionar la energía de todo el mundo y la comunicación. Los tres se unirán. Será un internet único. Y confluirán con un último internet que está empezando. Es muy incipiente. El internet del agua. El agua no es el problema. A la gente le cuesta entender esto. Se sorprenden de que haya inundaciones y, meses después, sequías. No ven la relación entre ambas. No nos estamos quedando sin agua. Quiero que todos escuchen esto. El agua que se encuentra en este planeta lleva aquí desde el principio y seguirá aquí hasta el final. El problema no es el agua. Es cuándo llega el agua, dónde y cuánta.

51:49

Durant 10.000 anys, hem tingut un clima prou previsible. Sabíem que, quan arribés l’aigua, quan es desfés la neu, els camps s’omplirien d’aigua i seria un bon moment per començar a cultivar. Després, a l’estiu, hi hauria menys aigua i, quan arribés la tardor, no hi hauria gens d’aigua, però ja tindríem cultius. I tota la resta. Ara, la hidrosfera canvia d’idea. Per això, estem desenvolupant un internet de l’aigua. Estem començant a emmagatzemar l’aigua quan arriba a casa nostra. A la nostra teulada. A la nostra comunitat. És el que anomenem “ciutats esponja”. A més, tindrem cisternes subterrànies. Això passa ara, cada cop més. Hi emmagatzemarem aigua i la podrem moure amb l’internet de l’electricitat i les canonades quan calgui. Per al consum humà, per a ús industrial i inclús, esperem, per al regadiu. A això se li suma la dessalinització dels oceans. Uns 340 milions de persones depenen d’aigua dessalinitzada. Tenim tots aquests projectes prometedors que ens porten a un món nou, i és aquí on són els llocs de treball, les empreses i les noves oportunitats. Per això, quan els pares o els avis em diuen: “Ho podem fer?”, penso que el nostre equip internacional va elaborar els projectes amb Europa, la Xina i els Estats Units. El pla que vam elaborar als Estats Units es va basar en la indústria, no és teoria acadèmica. Sabem què poden fer els mercats, què pot fer la tecnologia, quin finançament hi ha disponible i quins beneficis es generaran. Tot està disponible. Qualsevol pot anar a la nostra pàgina web i veure el pla de 500 pàgines. Una gran part va acabar al pla de Schumer. Creiem que ho podem fer en 20 anys, com a mínim, pel que fa als mercats i a la tecnologia. El que ens falta és la voluntat política. Necessitem una nova generació i voluntat política. Necessitem els millennials i la generació Z perquè les persones més grans, i no les culpo, quan els joves diuen: “Tenim una emergència. És una emergència climàtica i un procés d’extinció”, els governs locals o regionals contesten: “Hi estem d’acord. És un problema molt seriós i és un dels problemes més seriosos que tractem”. Quan els joves senten que és un dels problemes més seriosos, pensen què hi pot haver de més seriós que l’extinció de la vida a la Terra. Necessitem una nova generació d’homes i de dones joves que entrin en política. Perquè els vells mètodes, les velles regles, les velles lleis i els vells interessos relacionats amb la indústria de combustibles fòssils… És hora que hi hagi una nova generació de líders polítics per poder fer que això avanci. Hi ha oportunitats enormes. Recordi que he dit que les crisis creen oportunitats. Ja que parlem de nous llocs de treball i de noves empreses, li donaré un altre exemple. Tota la indústria immobiliària mundial ha de canviar per complet. Cal modernitzar la indústria immobiliària existent. Cal redissenyar-la. Ha de ser resilient en cas de terratrèmols i catàstrofes climàtiques. Cal fer-ho com més aviat millor. Pensi en tots els llocs de treball en construcció i en fabricació de materials. És enorme. Els robots i la IA no ho poden fer. És absurd. Jo estic a favor de desenvolupar tota la tecnologia digital que puguem per a la infraestructura de la Tercera Revolució Industrial, però els robots i la IA no poden col·locar panells solars a teulades i no poden gestionar ecosistemes aquàtics. És molt complicat. Es necessita molta destresa. Hi ha espai per al metavers, però és infantil i ingenu pensar que, d’alguna manera, crearem un segon món i que ens distanciarem per complet del planeta en què vivim. Tindria la seva gràcia si no fos tan trist. “Desperteu-vos. Madureu”. Això és el que diria al govern. Deixem que hi entri el jovent. Hi ha molts joves, especialment dones, que tenen llocs de responsabilitat a governs. Són el futur. La generació Z i els millennials.

55:39
Romina Peñate. Ja que menciona la IA, hi ha molts reptes, però també hi ha moltes oportunitats relacionades amb la IA. No sé si ens podria donar algun exemple d’un ús ètic de la IA que puguem dur a terme per atènyer aquesta societat nova.

56:00
Jeremy Rifkin. Començaré… Començaré dient com podem fer servir el big data, d’acord? Com sap, la infraestructura de la Tercera Revolució Industrial que hem desenvolupat els darrers… Bé, des del 1995, està tota digitalitzada. L’internet de la comunicació, el de l’energia i el de la mobilitat i la logística. Li posaré un exemple. Hi ha un sistema anomenat GRACE. Consisteix en uns pocs satèl·lits, no és gens car. És increïble. El que fa GRACE amb aquests satèl·lits és monitorar les variacions en la gravetat de cada metre quadrat del planeta a cada moment. Sabent cada variació en la gravetat, pot fer servir aquesta informació per, amb les dades disponibles, determinar exactament què està passant. Disminueix la terra? Hi ha pèrdues d’aigua a la hidrosfera? Pot mirar tot el que canvia en el clima a cada moment. És extraordinari. Després, podem fer servir aquestes dades per crear un calendari nou. En comptes de saber com serà el temps de la setmana que ve, podem saber què ocorre a tots els llocs del món amb la hidrosfera, la litosfera, l’atmosfera i la biosfera a cada moment. És quasi gratuït. És molt barat. Aquest és un ús de les dades que té sentit en un món en què hem de cuidar d’aquest planeta. Un dels problemes de dependre de les dades, i, com sap, hi ha una secció enorme al llibre sobre això, és que el big data es basa en una cosa que ja ha passat. No ens diu què passarà.
57:36 És absurd i ingenu pensar… De vegades, no sé si riure o plorar quan penso en el que fan a Palo Alto i als seus laboratoris tecnològics. Ens diu què ha passat, però el problema, i aquí és on són les oportunitats, és que aquest planeta evoluciona d’unes maneres que no hem vist mai en 65 milions d’anys i tot està passant en un segle. I creiem que les dades del passat ens podran dir com actuar en un planeta que és completament viu. Sempre ho ha estat. Es mou a cada moment. La hidrosfera, la litosfera, la biosfera i l’atmosfera es transformen de maneres molt diferents de qualsevol cosa que hàgim vist. Les dades del passat no ens ajuden gaire. El que necessitem és passar-nos a una ciència pragmàtica. Els científics pragmàtics de principis del segle XX, com Dewey, Mead i d’altres, entenien que, en comptes d’intentar posseir la natura i avançar-nos-hi per poder-la controlar, necessitem que la ciència es basi a anticipar-se a la natura per adaptar-nos al que ella ens demana que fem. Perquè som natura. Com que som un ecosistema, jo diria que tenim aquesta responsabilitat. Els nostres rellotges biològics s’hi intenten adaptar. Mentalment, hem de ser capaços de fer servir un pensament i uns sistemes complexos per anticipar-nos a allò que passa i, quan passi, reaccionar. Anticipar la nostra reacció. No avançar-nos-hi per controlar-la. Això ens ha dut cap a l’extinció.

58:40

En això ens pot ajudar el big data. El que passa és que obliden una cosa important: que la part més important del nostre circuit neuronal és l’impuls empàtic que tenim implantat. Això ens permet ser capaços d’entendre què és la vida per prosperar. El big data no pot ser empàtic. L’empatia necessita la mortalitat. Necessita la vida i la mort. Som empàtics quan ens adonem que… Si puc sentir el patiment d’una altra persona, el seu dol, i el puc experimentar com si fos meu al meu circuit neuronal, sabent que no és meu, però experimentant-lo així, o la seva alegria, el que entenc és que compartim la nostra estada en un moment determinat. Som en aquest planeta. Som part de la mateixa família. El que sento en ells, ho sento a dins. L’empatia sorgeix. Els nens la poden sentir, relativament, i, quan es miren en un mirall, saben que són éssers humans. Als vuit anys, aprenen que existeix la mort. Això és molt important. Fa que l’empatia maduri, si els pares compleixen la seva tasca. Si els eduquen d’una manera… Com diria Bowlby, amb una actitud empàtica adequada. Però, per entendre el món en què vivim, hem d’entendre que la mortalitat i la vida és el que ho mou tot. La IA no es basa en la vida. Dir que reemplaçarà els éssers humans… L’empatia és la manera d’interactuar amb la resta, com a membres de la mateixa família en aquest planeta. No ho pot fer cap IA, i desafiaria a tothom que em digués com podem ensenyar empatia a una màquina, ja que depèn del vincle dels éssers vius amb altres éssers vius. Ja sigui en veure una guineu ferida a la qual hem de cuidar o en entendre que tots nosaltres només tenim una vida i que la compartim amb la resta, com a germans en aquest planeta. Quan ens fem grans… Li diré que el que més recordem són experiències d’empatia. Això és el que recordem. No és quants diners guanyem ni res d’això. Són els moments d’empatia, ja sigui quan experimentem l’alegria i la joia d’altres persones o quan sentim el seu dol. Aleshores entenem que la vida és molt valuosa. El valor que té la vida. El mateix que sentim amb altres éssers, com amb el nostre gos. Així que, per Déu, abandonem la idea de la singularitat i de la immortalitat. A veure si madurem. Hi ha espai per a la tecnologia digital, per a les dades i per a les anàlisis. No hi ha cap dubte que els fem servir en infraestructures de la Tercera Revolució Industrial, però la natura és molt més complexa que qualsevol cosa que puguin fer a Palo Alto. I el millor serà que aprenguem a ser humils, a involucrar-nos i a obrir-nos a allò que el planeta ens ofereix per poder-hi viure i prosperar.

1:02:05
Romina Peñate. Canviant de tema, doctor Rifkin, vostè defèn la col·laboració i la interdependència. Abans en parlàvem. Però això xoca amb el concepte d’èxit que tenim ara. Com hauria de repensar el jovent el seu concepte d’èxit?

1:02:28
Jeremy Rifkin . Bé, hi ha hagut una mica d’activitat en aquest àmbit. Nosaltres ens vam criar amb el producte interior brut. Amb la idea que es podia mesurar el benestar segons el PIB. No era un indicador gaire bo. Fins i tot la persona que el va crear als anys 40 va demanar perdó anys més tard perquè el PIB ho mesura tot. Si fabriquem un tanc o una bomba nuclear, augmenta el PIB. Si creem noves presons privades, augmenta el PIB. Si creem abocadors de residus tòxics, augmenta el PIB. No ens mostra la qualitat de vida. Per això, fa molts anys, uns amics meus van crear el primer indicador de qualitat de vida, el QLI, per les seves sigles en anglès. La Unió Europea i les Nacions Unides ho han fet. Crec que altres grups que treballen en el desenvolupament ho ha fet, però encara depenen del PIB. Els indicadors de la qualitat de vida estudien, per exemple, la mortalitat infantil. N’hi ha molta o poca en aquest país? L’educació infantil. És bona? La capacitat d’ajudar la comunitat i de treballar com a voluntariat. L’esperança de vida. Totes les coses que donen lloc a una bona salut, a una qualitat de vida. Aquest indicador és millor. En teoria, el tenen, però no en depenen a la pràctica. Hem de començar a veure com canviem la manera en què, com solem dir, mesurem una bona vida. Hem de madurar a l’hora de definir què és l’èxit. L’èxit és viure una bona vida. Una interacció empàtica amb la resta de la vida del planeta. Quan sortim a la natura… S’han fet experiments. En parlo a “L’era de la resiliència”. S’ha estudiat què fa que la gent sigui feliç. Són les coses més simples. El Japó és un bon exemple perquè al Japó la disciplina de feina era increïble i inclús tenien un terme per definir-la. Hi va haver gent que moria a l’oficina. Treballaven 24 hores al dia. Van ser la primera societat “vint-i-quatre, set”. Eren 24 hores al dia. Morien al seu lloc de treball. Per fi, la gent va sortir al carrer i van anar als parcs o als boscos més propers a passejar. Va ser una cosa espontània. No ho aguantaven més. I sap què van descobrir els científics que ho van estudiar? Es diu “bany de bosc”. Bany de bosc. Surten i passegen pel bosc. El que van descobrir tots els estudis és que els nostres rellotges biològics estan sincronitzats amb el món natural. Com més ens n’aïllem, més es deteriora la nostra salut. Un passeig de poc més d’un quilòmetre, simplement, sortir a caminar pel bosc sense pensar-hi, canvia el nostre metabolisme per complet. No és al nostre cap. És al nostre físic. Canvia tot el metabolisme del nostre cos. Ens relaxa. El nostre sistema funciona millor perquè els nostres rellotges biològics estan sincronitzats amb la natura. No hi ha discussió. S’han fet molts estudis sobre això. Per això hem de sortir al món físic. No podem ensenyar-lo en una pantalla amb un vídeo i dir al jovent: “Ara enteneu l’ecologia. Acabeu de mirar un vídeo de 20 minuts molt entretingut”. No, no es fa així. Una gran part d’això és el sentit comú. De vegades, fa vergonya pensar que senzill és, però també és una comprensió profunda que hem de tenir.

1:05:52
Romina Peñate. Vostè posa el focus de la responsabilitat en la voluntat política, oi? Però li vull preguntar què diria als ciutadans que, simplement, viuen la seva vida sense preocupar-se de res i pensen que el que passa al planeta és responsabilitat dels altres.

1:06:10
Jeremy Rifkin . Bé, en el nostre dia a dia, és clar que hi ha coses que hem de fer. Per exemple, jo vaig escriure un llibre titulat “Beyond Beef” el 1990. L’ascens i la caiguda de la cultura del ramat. Quan vaig escriure el llibre, ni una sola organització mediambiental li va donar suport al món. Els feia massa por. Ara, les coses han canviat i han hagut de passar 30 anys. Sí, cal reduir el consum de carn de vedella. Si vinguéssim d’un altre lloc de l’univers i aterréssim aquí, ens pensaríem que les vaques són l’espècie dominant. Ocupen el 23 % de la superfície terrestre del planeta. El metà que produeixen és 24 vegades més potent que el CO2. Entre un 20 i un 40 % de tots els cereals que cultivem, el blat o l’ordi, es destinen al ramat boví. Mentrestant, la gent passa gana. Hi ha coses que podem fer a la nostra vida diària. Les noves generacions es fan veganes. Això és extraordinari. I les noves famílies. Crien els seus fills d’aquesta manera. Podem fer moltes coses. No vull parlar de totes les coses que podem canviar, com deixar de fer servir plàstic i tot això, però, com a pares, hem de pensar com fer que els nostres fills s’aclimatin al món natural. Això és el més important. El positiu és que els europeus encara solen passejar per la natura els caps de setmana. Hi hem d’aclimatar els nostres fills quan encara són uns nadons perquè no els faci por tenir una percepció de biofília. Necessitem que aprenguin a tenir cura de la resta d’espècies. Hem de permetre que, durant el període escolar dels fills, els pares s’assegurin que aquests sistemes escolars els preparen perquè visquin en un món amb biofília.

1:07:45

No en un món geopolític, sinó en un món biosfèric. Els pares poden fer moltes coses, però també cada treballador. Hi ha gent amb tota mena de feines. Han de parlar de les seves idees als seus llocs de treball, siguin feines no qualificades, semiqualificades, qualificades o feines de professionals tècnics. Ho poden fer qualsevol dia, a la pausa del cafè o quan treballen per internet amb altres treballadors. Podem pensar d’una altra manera. Podem pensar d’una altra manera en la feina que fem, en la nostra responsabilitat. Diria que els serveis relacionats amb ecosistemes generaran moltíssims llocs de treball perquè requereixen un gran nombre de treballadors intel·ligents i qualsevol pot aprendre a fer-ho. Una mà d’obra intel·ligent que cuidi els ecosistemes. Com he dit, els robots i la IA no cuiden els ecosistemes. Intenti imaginar un robot o una IA intentant entendre com tenir cura de tota la vida que existeix en un petit ecosistema. És simplement impossible. Hi ha moltes coses que els pares podem fer a la nostra vida privada. O els joves a l’escola. O els treballadors i els caps al lloc de treball. Hauria de regir la nostra vida.

1:08:46
Romina Peñate. Doctor Rifkin, arribem a la fi d’aquesta entrevista. Li vull demanar un missatge final per a tota la gent que escolta aquesta conversa. Què és el més urgent?

1:08:57
Jeremy Rifkin . Només hi ha una cosa realment urgent: ens hem d’assegurar que la nostra espècie no torni al camí dels combustibles fòssils. Que no comencem de nou. Hi ha una emergència. Només una. Ens enfrontem a l’extinció. Ens hem d’assegurar que aquesta amenaça no es fa realitat. Hem de fer tot el necessari per repensar la nostra relació amb aquest planeta, la nostra relació amb la resta d’éssers humans i la nostra relació amb la resta d’espècies. Quan els nostres astronautes tornen de l’espai, tots expliquen el mateix. Allà fora no hi ha res. Tornen i veuen aquesta esfera blava, viva dins l’univers. La resta és foscor. Han creat un nou telescopi que estudia altres galàxies. No veuen res de vida. Això és molt valuós. Potser hi ha vida a altres llocs, però això d’aquí és molt valuós. Hem de ser capaços de fer un pas enrere. Tots nosaltres. No importa l’edat que tinguem. Des dels quatre, cinc o sis anys. Hem d’apreciar la majestuositat de la vida. La importància que té. L’especial que és la seva existència a l’univers. L’hem de cuidar. No només la nostra vida, sinó la de la resta d’espècies. Per això és tan important que els joves es comencin a veure com una espècie en perill d’extinció. Aquest és un punt d’inflexió a la història. Ens adonem que el planeta és molt més poderós del que pensem i que nosaltres som molt més petits i insignificants. Aquest és un fet que ens fa més humils i que hem d’entendre i deixar de témer. Després, hem d’entendre que, com que tenim el cervell més desenvolupat, com que tenim el llenguatge, com que tenim empatia al nostre circuit neuronal, tenim una responsabilitat. I no és la de posseir la natura i fer que s’adapti a nosaltres. A causa que la nostra espècie és tan especial, ara tenim la responsabilitat de canviar de rumb, d’adaptar-nos a la natura i d’ajudar a crear les possibilitats perquè la resta d’espècies també sobrevisqui i prosperi a la Terra. I als joves els dic el següent: persevereu. No us frustreu. No perdeu el focus d’atenció. No digueu que no hi ha solució. Sí, ja protesteu. Seré una mica crític. Ja sortiu al carrer. Us manifesteu cada divendres, exerciu la desobediència civil i altres coses. Ja assenyaleu constantment que vivim una catàstrofe climàtica. Però hem de tenir el valor i la perseverança, en tot el que fem, a les nostres escoles i universitats, als nostres llocs de treball, amb la canalla que criem, en aquesta nova generació, de ser sempre conscients de la qualitat especial de la vida que ara es troba en perill en aquest petit planeta de l’univers i que ens volem assegurar de deixar un llegat real. Volem permetre que les noves generacions puguin prosperar de noves maneres a la Terra.

1:11:48

No prosperaran igual que nosaltres. No vull enganyar a ningú. Els vells temps han marxat per no tornar. El clima bo i constant. Haurem de prosperar d’una altra manera. Pot ser que sigui una vida més austera, amb més qualitat, però amb menys quantitat. Pot ser que tinguem més períodes de migració nòmada i menys de vida sedentària, però hem sigut una espècie nòmada durant tota la nostra història. Ens pensem que som una espècie sedentària, però, de mitjana, els estatunidencs canvien de casa nou vegades en tota la seva vida. Milions de persones emigren constantment. La indústria més poderosa és la dels viatges i el turisme. Us vull deixar amb aquesta idea. L’Institut Smithsonian, que comprèn tots els grans museus antropològics dels Estats Units que tanta gent visita quan ve al país, va fer un estudi recentment. És molt revelador i donarà esperança a tota la gent que ho senti. Van fer un estudi en què es van preguntar com han sobreviscut els humans durant tot aquest temps. Els homínids fa 800.000 anys que som aquí. Els nostres ancestres, els neandertals, 300.000 anys. La nostra espècie, prop de 250.000 anys. Com hem sobreviscut? El que sempre ens havien explicat és que, fa 10.000 anys, va ser la fi de l’última edat de gel. No sabem què va passar abans d’això. Va acabar l’última edat de gel. Vam tenir un clima agradable. Bon temps. Ens vam assentar i vam ser agricultors, després pastors i després vam fundar civilitzacions hidràuliques fins a arribar a la Revolució Industrial. Sí, i ara ens enfrontem a l’extinció. Però l’Smithsonian va preguntar: “Com van aconseguir els éssers humans recórrer tot el planeta? Com van travessar els oceans?”. Van començar a estudiar els arxius geològics i es van adonar que ho havíem entès tot malament. Li diré com vam sobreviure. Els homínids van emergir fa uns 800.000 anys, oi? En aquella època, hi va haver un canvi en l’òrbita del planeta. L’òrbita de la Terra està inclinada. Aquesta inclinació canvia, i això acosta o allunya la Terra i el Sol. Doncs hi va haver un canvi en la inclinació de l’òrbita fa 800.000 anys i això va provocar que, des d’aleshores, el clima canviés cada 100.000 anys. Tenim 100.000 anys d’edat de gel. Després, 10.000 anys d’escalfament. Després, una altra edat de gel que dura 100.000 anys. Després, 10.000 anys d’escalfament, una altra edat de gel de 100.000 anys i uns altres 10.000 anys d’escalfament. Hi ha hagut vuit cicles com aquest fins que es va produir el desgel de l’última edat de gel fa 10.000 anys. Com ens hi hem adaptat? Parlem de canvis climàtics extrems. Finalment, van arribar a la conclusió que la nostra espècie és, potser, l’espècie mamífera que millor s’adapta de tot el planeta. M’atreviria a dir que som l’espècie que millor s’hi adapta, exceptuant els virus. Per què? Per tenir un cervell desenvolupat. Un neocòrtex gros i el llenguatge. Podem compartir el que hem après durant tota la història i llegar-ho a les generacions futures que encara no han nascut perquè tinguin un marc de referència de cap a on volen anar. A més, jo diria que és perquè tenim empatia al nostre circuit neuronal. Estem fets per cooperar. Això no vol dir que de vegades no ens matem entre nosaltres, però això no és el normal al nostre circuit neuronal. No estem programats per a això.

1:15:08

Això es nota en com vam travessar els oceans. Es van preguntar com es van poblar les nacions de les illes del Pacífic abans de l’edat moderna. Doncs resulta que els navegants de la Polinèsia, a les mil illes que hi ha a la Polinèsia, van aprendre a sortir amb les seves barquetes i a mirar les estrelles. Miraven les estrelles perquè sempre eren al mateix punt. Després, van començar a mirar les aus i a aprendre les rutes migratòries que seguien sobre l’oceà. Després, tornaven a una illa, les seguien i, el més important, miraven el moviment de l’aigua. L’aigua està en constant moviment. Van memoritzar aquesta increïble quantitat d’informació i van anar d’illa en illa a través de tot l’oceà Pacífic. Aquesta és una espècie que se sap adaptar. Per això dic a tots els joves que, si es pensen que no ho podem aconseguir, han d’entendre que som una de les espècies que millor s’adapta de totes les que han trepitjat el planeta Terra. Vam prendre un rumb equivocat i vam intentar obligar el planeta a adaptar-se a nosaltres. Això només representa el 5 % de la nostra estada aquí. Hem de començar de zero i tornar-nos a adaptar al planeta amb sofisticació, amb un pensament de sistemes complexos, amb estudis interdisciplinaris, amb biofília en el nostre jovent i amb la comprensió que la vida en aquest univers és aquesta vida en aquest moment. I hem de fer això cada moment de cada dia. Viurem la vida com una experiència alegre, encara que sigui difícil. Prosperarem de noves maneres, que potser seran més austeres i menys quantitatives. Tindrem una vida millor. Això pot passar. Ho hem de fer. Avui.

1:16:42
Romina Peñate. M’encanta l’esperança amb què conclou, doctor Rifkin. Moltes gràcies per acompanyar-nos avui a ‘Aprenem junts’. Ha sigut tot un plaer. Gràcies pel seu temps i per compartir el seu coneixement.

1:16:55
Jeremy Rifkin . Gràcies.