Hem de preocupar-nos per la gelosia dels nostres fills?

Amaya de Miguel. Soc Amaya de Miguel, autora del llibre ‘Relájate y educa’. Soc experta en acompanyar mares i pares per construir una família en harmonia.

Esther García. Hola, Amaya. Em dic Esther. Soc mare de dues filles, i la veritat és que estic encantada d’estar aquí amb tu avui. Sé que ets experta en ajudar a famílies a viure en harmonia, i el primer que m’agradaria preguntar-te és com podem aconseguir-ho.

Amaya de Miguel. Hola, Esther. Estic encantadíssima d’estar aquí amb tu. Segur que coneixes al flautista d’Hamelín. És el personatge d’un conte que toca la flauta i a qui segueixen els nens i els ratolins del poble. És un personatge una mica controvertit perquè segresta els nens del poble, però obviant aquesta part, la part controvertida, fixa’t que el flautista toca una melodia perquè sap que és la melodia que ha de tocar per tal que els nens el segueixin. I una de les coses que fem a ‘Relájate y Educa’, que intentem fer amb les famílies amb què treballem, és que cadascun dels adults que tenen fills a càrrec seu trobi aquesta melodia. Fixa’t que el flautista no fa mitja volta i diu als nens: “Voleu que toqui la flauta o preferiu que toqui el violí? Toco aquesta cançó o millor aquesta altra? Anem per aquest camí o per aquest?”. No. El flautista sap quina és la seva melodia. Té un sentit de direcció, coneix els seus objectius, cap a on ha d’anar i què ha de fer per assolir-ho. Ell tampoc no es gira i diu als nens: “Vosaltres, els del final de la fila, que esteu parlant, castigats! Tu, tu ja no vens. Ara mateix us vull a tots en silenci”. No, tampoc no fa això. I allò que hem d’assolir per tenir una família en harmonia és canviar una sèrie de paràmetres. Sempre des de l’adult. Jo estic convençuda que el canvi comença en els adults. Quan els adults comencem a fer les coses d’una altra manera, la convivència, l’ecosistema familiar, les nostres relacions comencen a modificar-se. I es produeix un canvi, un canvi de mentalitat que a mi em sembla fonamental per poder construir una família en harmonia.

Moltes vegades quan una de les teves filles, quan un dels meus fills, quan un nen no fa allò que volem que faci o no té la conducta positiva que esperem, nosaltres ho considerem un problema. “El meu fill no va bé a l’escola, no fa els deures…”. I això esdevé un problema per la família. No vol desparar taula, no vol rentar-se les dents… I, de sobte, ens trobem un forat negre. “El nen és un problema”. I a mi m’agrada traslladar aquest pensament, “el meu fill és un problema”, i convertir-lo en: “La meva filla té una dificultat, i jo soc la seva mare o el seu pare, i el meu objectiu és ajudar-la”. Ajudar-la a viure amb aquesta dificultat. Hi ha dificultats que ens acompanyen tota la vida. O que aquesta dificultat cada cop vagi sent més petita, més petita, fins que, tant de bo, desapareix. I allò que resulta tan difícil de fer esdevé quelcom més senzill. Però aquest canvi de mentalitat: “El meu fill no és un problema sinó que hi ha una cosa que li és difícil. I plegats, amb el meu acompanyament, amb la meva guia, aconseguirem que sigui més senzill”, canvia i modifica moltíssim les relacions i la vida familiar.

Esther García. Has treballat amb moltíssimes famílies al llarg de la teva trajectòria, i la primera pregunta que m’agradaria fer-te és quins són els nostres principals errors. En què acostumem a fallar els pares amb els nostres fills?

Amaya de Miguel. El cert és que els pares cometem moltíssims errors. Tots cometem errors a la vida, i està bé. Qui cregui que no comet errors no tindrà espai per créixer i per millorar. Si jo considero que soc perfecta, no canviaré res perquè tot ho faig bé. I tu i jo sabem que és impossible fer-ho tot bé. Aleshores, crec que és important cometre errors, que els vegem i diguem: “Ui, això no m’agrada. Ho he de modificar”. Aquí és quan creixem i ens enfortim com a persones, com a família. Però és veritat que hi ha algunes coses que molts fem i que és fàcil deixar de fer-les, perquè perjudiquen d’alguna manera els nens. La primera d’elles, que segur que l’has sentida sovint, és no etiquetar. Etiquetem moltíssim els nostres fills, i sabem que si a un nen li diem: “Ets un pocatraça”, i li ho repetim i li ho repetim, el seu cervell aprèn que és un pocatraça i esdevindrà un pocatraça, perquè això és allò que el cervell ordenarà al nen. Que es comporti així. Però tampoc hauríem d’etiquetar en positiu. Jo he treballat amb moltes dones, moltes mares, que amb 40 anys, entre els 35 i els 50, em diuen: “Mira, Amaya, jo era tan bona. Sempre em deien que era una nena boníssima, la nena perfecta. Em vaig casar amb el xicot que agradava als meus pares. Perquè, clar, a mi m’estaven educant per complaure els meus pares. Vaig estudiar la carrera que els meus pares volien que estudiés. I continuava sent una nena molt bona, tot i que ja tenia 20 anys. Em vaig quedar a viure al barri que als meus pares els semblava bé. Era boníssima. I ara, amb 35, 40, 45 anys, no tinc la vida que vull”.

No digueu als vostres fills que són molt bons, sinó que allò que estan fent en aquest moment està molt bé, o que els ajudarà molt en endavant. Aquesta és la virtut que tenen, allò que saben fer amb seguretat. Et posaré un exemple. En comptes de dir-li a la teva filla: “Ets una pocatraça”, cosa que succeïa a casa meva. Durant una temporada, a un dels meus fills li queia el cobert a terra cada dia. A l’esmorzar, al dinar, al sopar, tota l’estona. El cobert li queia a terra. Una de les tendències dels pares és dir: “Fill, agafa bé cobert. Et cau cada dia. Ets un pocatraça. Què et passa?”. Però aleshores estàvem etiquetant, i jo sabia que si li deia això a l’esmorzar, al dinar i al sopar avui, demà i demà passat, la forquilla continuaria caient-li. Així que un dia, parant taula, vaig dir: “No sé a qui li haurà tocat la forquilla ballarina, perquè en aquesta taula hi ha una forquilla ballarina cada dia”. I al nen li va caure la forquilla. “Alça! T’ha tocat a tu. T’ha tocat la forquilla ballarina”. Quatre dies després, la forquilla va deixar de ballar. El missatge havia calat. “Hem d’anar amb compte amb els coberts”. Però ningú va parlar del nen.

Ningú li va posar cap etiqueta, però va aprendre a agafar els coberts d’una altra manera. El segon error que cometem molts amb molta freqüència és comparar els nens. Comparar-los amb ells mateixos. No sé si et passa amb les teves filles. “Renoi, si fa un any això ho feies bé, i ara mira com ho estàs fent”. Comparar-les entre elles, comparar-les amb amics, amb cosins, amb tu quan eres petita… “Doncs jo quan era petita estudiava, feia els deures. La meva mare no estava a sobre meu perquè fes els deures”. I sabem que comparar no és òptim per als nens, perquè és com si no tinguessin una entitat pròpia. “Jo no em defineixo per ser com soc. Em defineixo en funció de la meva germana, em defineixo en funció de com era la meva mare quan era petita o en funció dels cosins o de les amigues”. I hem de transmetre el missatge als nostres fills que són persones úniques, valuoses per ser com són. I en el moment en què els comparem, això ja ho estan perdent, perquè sempre han d’estar mirant a una altra persona per considerar si ells són vàlids o no. Primer som els adults els que els fem mirar a una altra persona per veure si ells són vàlids, però després ho faran ells quan siguin grans, perquè hauran interioritzat aquesta manera de comportar-se. Així doncs, la segona recomanació és que no els comparis mai. Si tens una filla que menja més de pressa que l’altra, que fa els deures millor que l’altra, és perquè són dues nenes diferents, les teves filles, i tenen realitats diferents. I està bé que sigui així.

El tercer error que moltíssims pares cometem, i a vegades és perquè ens resulta molt còmode, és que quan tenim més d’un fill fomentem la competitivitat. I després diem: “És que estan tot el dia competint, és que són rivals”. Els ho he ensenyat jo. Per exemple, no sé si a tu et passarà, però moltíssimes vegades moltes famílies fan això. Arriba l’hora d’anar al col·le. Heu de sortir per força. No s’han posat les sabates, no tenen les motxilles, no porten l’abric i l’adult diu: “Som-hi nois, a veure qui arriba abans a la porta”. És divertit, ho passem bé i jo assoleixo els meus objectius, que en 30 segons s’enllesteixin. Però estic alimentant la competitivitat. Ells ho aprenen perquè els ho he ensenyat jo, que soc l’adult. I al final això és el que normalitzaran com a relació entre ells. No passa res per rivalitzar per veure qui arriba abans a la porta, però després ens trobem que hi haurà competitivitat en totes les facetes de la seva vida. I això no ajuda ningú, no és bo, no ens agrada. El següent error. El següent error que cometem moltíssims és no comprendre en quina fase del seu desenvolupament estan els nens i esperar comportaments per als quals encara no estan preparats. Esperem que els nens desparin taula feliços i contents quan ells no tenen gens d’interès a desparar taula. Tenen coses molt més importants a fer, com ara jugar, llegir, barallar-se amb el seu germà o no fer res. Però tot això és molt més important per a un nen que desparar taula, recollir la seva habitació, rentar-se les dents. O a vegades succeeix amb nens més grans, nens de 13 anys.

Jo no sé què passa als 13 anys que molts nens deixen de rentar-se les dents. Se’ls han rentat tota la vida fenomenalment. Fan els 13 anys i, de sobte, i t’adones que han deixat de rentar-se les dents. Què està passant aquí? Bé, doncs has d’adonar-te que té 13 anys i que, en aquest moment, el seu cervell no registra que ha de rentar-se les dents. Potser ho registra, però com que no li dona cap plaer, no ho fa. Podem escollir de quina manera actuem quan això succeeix, i normalment jo veig que hi ha dos camins. Un d’ells és el camí de l’hostilitat. “T’he dit que has de desparar taula. T’ho vaig dir ahir i no em fas cas, i cada dia m’he d’enfadar”. “T’he de tornar a dir que et rentis les dents? Però si tens 13 anys”. Quan escollim aquest camí, que és el camí de l’hostilitat i la tensió, el nen, que ja tenia una resistència, “m’he de rentar les dents”, tinc aquí un mur de resistència. “Doncs no me’ls vull rentar”. A veure com reduïm tota aquesta resistència perquè se’ls renti. És difícil. Aleshores, si jo entenc en quina fase es troba el nen i sé que té una resistència de cinc a rentar-se les dents, el que faré és mirar de rebaixar aquesta resistència. I això, com es fa? Escollint l’altre camí, el camí de la bona predisposició. S’ha de rentar les dents i comprenc que no obtindrà plaer immediat. Comprenc que es resisteix, però com que ho ha de fer, miraré de trobar un camí perquè aquest moment sigui més agradable. I l’últim error, que l’he deixat per al final, però és el més important. El més important de tots és no donar amor incondicional als nostres fills cada dia de la nostra vida, diverses vegades si és possible, i que ells ho sentin. Fixa’t que no parlo d’estimar els nostres fills. Els estimem. Els estimem en tot moment. Els estimem sempre, però moltes vegades no ho senten. S’ha de donar un amor incondicional que se senti, que l’altra persona el percebi. Perquè és l’únic amor que val, aquell que l’altra persona sent.

Esther García. Amaya, he vist que part de la teva pedagogia es basa en la disciplina juganera. Em pots explicar una mica en què consisteix aquesta disciplina juganera?

Amaya de Miguel. Jo a vegades em poso a la pell dels nens i m’adono que estan constantment rebent instruccions dels adults. Dels seus pares, dels professors, de les activitats extraescolars, fins i tot a vegades de pares que no són els seus. D’altres pares al parc, a la sortida del col·le… A més, la realitat és que els adults molt sovint emetem aquests missatges amb hostilitat. Estem amb el “s’ha de fer, s’ha de fer, s’ha de fer, ho hem de resoldre”. Tenim una llista de coses que s’han de tirar endavant. I emetem la instrucció amb duresa, amb hostilitat, sense connexió, amb poc afecte. I la meva experiència em diu que, quan dones instruccions, o quan et comuniques amb els teus fills, si ho fas amb més amabilitat, amb més alegria i, sobretot, emprant aquestes eines de disciplina juganera, els nens són molt més receptius. I la disciplina juganera és fer el pallasso, riure amb els nens, cantar cançons, explicar contes… Qualsevol mena d’estratègia que no sigui donar una ordre directa. Et posaré algun exemple. La meva filla es deixa… O la teva filla deixa la motxilla al passadís tan bon punt entra a casa. I allà es queda la motxilla. Ahir la va deixar, i també abans-d’ahir. Li has dit moltes vegades que la motxilla no pot estar a l’entrada de casa. Et molesta molt i n’estàs una mica tipa. Llavors li tornes a dir: “Estic tipa de veure la motxilla aquí cada dia”. Què podríem fer segons la disciplina juganera? “Socors! Auxili! Aquí hi ha una motxilla. Hi ha una motxilla enmig del passadís i la mama es posa a ballar la Macarena quan veu una motxilla enmig del passadís. Si us plau, que algú m’ajudi”.

I si els teus fills estan en una fase en la qual et segueixen el joc, riuran, es divertiran i recolliran la motxilla. Perquè encara que tu et facis pesada amb això de la motxilla, que a ells no els importa, com que tu generes aquest clima de: “Estem tots a gust, estem bé, gaudim, riem, la meva mare no va en contra meva, no està sent hostil”, li resultarà molt més fàcil fer allò que tu esperes que faci. També una de les meves alumnes em va dir: “Mira, a les meves filles les costa moltíssim començar la transició de la nit. Anar al lavabo per rentar-se les dents és molt complicat, no em fas cas”. Aleshores se’ns va acudir que hi anessin fent un tren. Una cosa tan senzilla com anar fent un tren. La transició complicada que era: “Som-hi, vinga, nenes…”, va convertir-la en un joc. I d’ençà que fan el tren el problema s’ha esvaït. Però jo recordo, quan els meus fills eren petits, que els havia de dur al llit com un sac de patates, com carretons, enganxats com si tinguéssim pega. Havíem d’anar molt junts… I això facilita moltíssim la vida de tots. A vegades no surt de manera espontània, és un múscul que hem de generar. Són eines diferents que hem de mirar de posar en pràctica. És una mica el que et deia abans. El teu fill no vol anar-se’n al llit o no vol rentar-se les dents o no vol recollir la motxilla. I tu pots triar el camí de l’hostilitat o el camí de la connexió, de l’amabilitat, de l’afecte i d’un amor que ells sentin. I aquest camí del joc, del sentit de l’humor, de les rialles, de fer el pallasso, dona boníssims resultats.

Esther García. És veritat que a vegades als pares ens costa molt quan no ens fan cas a la primera, i per això recorrem als crits. M’agradaria saber com podríem estalviar-nos aquests crits a casa.

Amaya de Miguel. Els crits són un idioma que hem après. I l’hem après tant els adults com els nens. I és l’idioma que parlem a casa. Per canviar aquest idioma calen dues coses. Una, el compromís. Sense compromís no ho canviaràs. Si tu saps que crides i et sents còmoda amb els crits, continuaràs cridant. El segon ingredient és tenir eines, que és del que estem parlant ara. “Bé, no vull cridar i desitjo no cridar”. M’aixeco als matins i dic: “Avui no cridaré, avui no cridaré, avui no cridaré”. Però al cap de 20 minuts, quan passa quelcom que passa cada dia, com que no tinc eines, recorro a l’única cosa que tinc, que és el crit, l’amenaça, el xantatge, el premi… No vull emprar aquesta eina, però no en tinc d’altres. Quan tinc aquest compromís, aquesta voluntat, i tinc les eines, llavors és quan puc aconseguir no cridar. I quines són les eines per substituir els crits? Per quina cosa els substitueixo? Doncs jo crec que n’hi ha una de molt important, que és tenir una bona estructura a casa. Què és una estructura? La gent parla de límits també. A mi m’agrada anomenar-lo mapa. El mapa per anar del punt A al punt B sempre ha de ser el mateix. Perquè jo entenc que les famílies, per anar del punt A al punt B, cada vegada fem un recorregut diferent, perquè no tenim aquesta estructura, no sabem exactament a què atenir-nos, ni els adults ni els nens. D’ençà que creem una estructura clara que els adults coneixem i que els nens coneixen, el nivell de conflicte es redueix.

A la meva família, per exemple, juguem a videojocs els diumenges al matí des de fa anys. Si un dimarts un dels meus fills em diu: “Mama, podem jugar a videojocs?”, jo ni tan sols he de respondre. Amb un somriure n’hi ha prou, perquè saben que els videojocs són pels diumenges al matí, no pas els dimarts. Aleshores, jo us recomano que allò que ara diem de les pantalles ho apliqueu als àpats, si és que els àpats són un punt de conflicte. Creeu un menú. Que cada dilluns hi hagi si fa no fa el mateix, encara que després canvieu algunes coses. Però que cada dilluns hi hagi puré, encara que el puré sigui un dia d’una cosa, i un altre d’una altra. I els dimarts, feu el mateix. Es redueixen moltíssim els conflictes amb els dolços, amb les activitats… Que ho sàpiguen. Que ho sàpiguen els nens, perquè els dona moltíssima seguretat, perquè aleshores saben què poden esperar, saben fins a on poden arribar. I que ho sapiguem els adults, perquè els adults moltes vegades estem improvisant. “Els dic que sí, els dic que no”. “Avui sí, avui no”. Estem prenent decisions cada dia. Això és una càrrega mental. Tu ho sabràs bé perquè ets mare. És una càrrega mental brutal. Si tots sabem a què atenir-nos és molt més senzill, però no és suficient. Primer, l’estructura. Segon, l’anticipació. El teu fill està… O la teva filla, perdona, està jugant a la Play o mirant la tele i ja és l’hora d’acabar. I tu, des de l’altra habitació o des de la cuina si esteu cuinant el sopar amb el pare: “Nenes, veniu a parar taula”. Les nenes no et faran cas perquè saben que el teu volum encara ha de pujar tres esglaons. Aleshores, en l’idioma que teniu, aquest és el primer esglaó.

I encara miren la tele, perquè saben que hi ha un segon esglaó. Al cap d’una estona, com que les nenes no han vingut, pugeu un altre esglaó. “Nenes, ja us he dit que heu de parar taula, i aquí no hi ha ningú”. Però saben que encara poden esperar. Tenen dos o tres minuts més de tele. Quan pugeu al tercer esglaó amb crits, amb mal humor, amb hostilitat, amb una càrrega d’agressivitat, llavors les nenes ja saben: “Ah, ara sí que hem d’apagar”. Apaguen i vénen a parar taula. Què passaria si l’adult va on estan les nenes cinc o 10 minuts abans i els ho expliquen? Les conviden a anticipar-se per tal que la transició de: “Deixa aquesta activitat que estàs fent i comença una altra activitat que no t’agrada i no t’interessa, com és parar taula” sigui més senzilla. “Noies, mireu-me”. Jo els dic als meus fills: “M’heu d’escoltar amb els ulls. M’escolteu amb els ulls?”. Aleshores ja et miren. “Ah, bé, genial. M’esteu escoltant amb els ulls. Us queden cinc minuts”. Amb nens petits, amb els dits. “Et queda això”, del que estiguin fent. I quan allò que fan és difícil de mesurar en funció del temps… Doncs si estan llegint un llibre: “Acaba’t el capítol, però no comencis un de nou”. Si estan jugant a un videojoc: “Acaba aquesta partida, però no comencis una de nova”. Al cap de cinc minuts, tornes. “Et queda aquest temps, et queden cinc”. Potser hi hauràs de tornar tres minuts després i, quan ja s’ha esgotat el temps, hi tornes, i sempre en connexió, mirant-los, que t’escoltin amb els ulls, ja els hi dius: “Som-hi, hem d’anar a parar taula”. Amb el teu acompanyament, la teva presència i la teva connexió. Sovint així és molt fàcil que els nens et segueixin sense haver de cridar.

Esther García. Amaya, m’agradaria que em donessis alguna eina per parlar dels límits amb els nens, perquè molt sovint ens quedem sense recursos i no sabem per on hem d’anar.

Amaya de Miguel. Quan parlem de límits, el que volem és que els meus fills tinguin les conductes que jo vull que tinguin. És a dir, parlem de conducta. Què he de fer perquè les meves filles es portin bé? Jo no et respondré en funció de la conducta. L’ingredient principal per tal que les teves filles et segueixin, t’escoltin, és que tinguis connexió amb elles, que hi hagi amor. En realitat, crec que jo sempre parlo d’amor, de com aconseguir relacionar-te amb els teus fills des de l’amor. L’amor viscós. M’agrada parlar d’amor viscós, amor espès, amor que interfereix, que està allà al mig. Fins i tot, o sobretot, en els moments més difícils. Perquè en els moments fàcils és molt senzill estimar el nadó que tens als braços, a una nena meravellosa de cinc anys que et toca la cara, o de nou anys, estupenda, com són les teves filles. Però en els moments difícils, en els moments de crisi, és més difícil que l’amor estigui present, que se senti. I si tu vols que les teves filles et segueixin, el més important és donar-les amor. Tots estimem els nostres fills, però no passo temps amb ells, els reganyo tota l’estona, només els dono instruccions. No, no som còmplices. No hi ha complicitat, no compartim intimitat, no passo temps amb ells per tal que se sentin valorats, no ric de les seves bromes o no ric amb ells. Aleshores, clar que els estimo, però és un amor una mica teòric, perquè no hi ha aquesta relació, no se sent, no es palpa.

Per tant, si tu vols que les teves filles et segueixin, el més important és que sentin el teu amor, perquè quan es percep aquest amor es fa equip, es fa pinya. Desparar taula sempre serà una llauna, però és diferent desparar taula quan ets un membre de l’equip i et toca, perquè en aquest equip tots hem de treballar, tots hem d’aportar, tots hem de participar. O si em toca desparar taula amb l’antagonisme i l’hostilitat dels meus pares, que em manen que la despari. Una vegada em van convidar a un debat amb periodistes, i un dels periodistes em deia que amb aquest tipus de pedagogia, amb aquests models de criança, semblava que fos un partit de futbol, i un fos el defensa i l’altre fos el davanter. Aleshores, el defensa li diu al davanter: “Si us plau, em passes la pilota? És que soc el defensa i no puc deixar-te marcar. Series tan amable de passar-me la pilota?”. I llavors el davanter li diu: “Doncs sí, té, te la passo”. I jo li vaig dir: “Bé, aquesta és una concepció basada en dos equips. És la concepció de l’antagonisme. Som antagonistes. Els nens juguen en un equip, són els davanters que volen ficar-me un gol, i jo soc el defensa de l’equip contrari”. El que volem és canviar aquesta concepció. El que volem és ser davanters i defenses del mateix equip, tenir el mateix objectiu, funcionar com una comunitat. Això no vol dir que no hi haurà conflicte o, com deia abans, que els nens faran les seves coses. “És clar que m’encanta rentar-me les dents. És clar que m’encanta fer els deures”. No. Però si som una comunitat forta, serà molt més fàcil que els nens ens segueixin i que aquesta estructura, aquests límits, es respectin. De manera que, si vols que les teves filles et segueixin, que respectin els límits, que t’obeeixin, com ho vulguis dir, has de donar-les amor.

Esther García. A les famílies que tenim més d’un fill o d’una filla, sovint sorgeixen conflictes que no sabem ben bé com resoldre. Sobretot quan arriba el tema de la gelosia. Com podem fer front a això? Com podem ajudar-los a fer que aquesta gelosia es redueixi?

Amaya de Miguel. En la vida com a mare… Jo soc mare de tres fills. En la vida com a mare, les escenes més dures que he viscut han sigut les escenes de conflicte entre els meus fills. Aquestes situacions són duríssimes pels pares. De fet, abans de fundar… Molt abans de fundar ‘Relájate y educa’, algunes de les escenes que vèiem a casa eren tan dures que jo em recordo plorant al lavabo perquè no ho sabia manejar. Ara bé, la bona notícia és que sí que es pot manejar, o pots ensenyar als nens allò que els passa, per què els passa i com poden actuar quan tenen aquesta emoció de gelosia, de rivalitat, de competitivitat tan forta. No és una tasca senzilla. No hi ha canvis de la nit al dia. És una tasca constant que exigeix molta presència de l’adult, moltíssima guia, perquè les emocions que tenen els nens, quan són uns quants, són molt fortes i són molt complexes. El principal problema o la principal dificultat és que el nen vol la teva mirada només per a ell. Cadascuna de les teves filles vol la teva mirada només per a ella. Li sembla bé tenir una germana. Sovint comparteixen coses meravelloses, però si la meva mare és només per a mi, molt millor. Però la mare a vegades és per a la meva germana. I és allà on les meves emocions, tan complexes, em juguen una mala passada. Perquè jo estimo la meva germana, però també la detesto.

Amaya de Miguel. Perquè m’està traient la mirada de la meva mare, i la vull només per a mi. El primer que fem a ‘Relájate y educa’ és mirar de comunicar als nens què els passa, dir amb paraules allò que senten. Tinguin l’edat que tinguin. Però, clar, com li dius a una nena de dos anys, de tres anys, que està gelosa del seu germà nadó? Se li pot dir. Nosaltres empràvem a casa el llenguatge… Parlàvem de fades. I dèiem: “És que veig que quan estic donant el pit a la teva germana, venen les fades de treure el xumet, les fades de fer malbé el conte, les fades de donar-li una puntada a la mama…”. Allò que facin els nens. El millor d’emprar un llenguatge simbòlic, metafòric, és que les fades arriben i marxen. No és: “Ets gelós”. És: “Tens ganes de fer això que fas, però això et passarà”. Com li passarà? “Què podem fer perquè aquestes fades marxin abans? Perquè és cert que ens ho fan passar una mica malament”. I li donem alternatives. “Què et semblaria quedar-te aquí amb mi llegint un conte i, quan el teu germanet acabi de mamar, el llegim plegats? Què et sembla si quan jo acabi fem aquest pla que tinc preparat?”. Estem esmentant la dificultat del nen i li estem donant una mica del nostre amor. “Ara mateix no puc donar-te l’amor que necessites, o la mirada. Has d’esperar una mica, però te la donaré”. Si els nens són més grans, pots parlar-los de la mateixa manera sense utilitzar la figura de les fades. Alguns dels meus alumnes parlen de superherois, parlen de papallones, parlen de follets… El follet de donar puntades de peu, el follet dels somriures, el follet dels petons.

“A vegades arriba el follet de donar puntades de peu al meu germà, però, què puc fer perquè vingui el follet dels somriures? Demano ajuda als meus pares quan tinc aquesta emoció tan gran?”. I ensenyem als nens què poden fer quan tenen aquesta emoció forta, negativa, però sense jutjar-los. No els diem: “Que n’ets, de dolent! Per què no estimes el teu germà?”. I tampoc els diem què han de sentir. Perquè moltes vegades un nen ens diu: “Hauria preferit que el meu germà no hagués nascut. Jo estava millor quan era fill únic. Tant de bo es mori la meva germana”. I els pares sentim que el cor se’ns encongeix, ho passem fatal i diem al nen: “Tu has d’estimar el teu germà”. Però jo no puc obligar ningú a estimar una altra persona, ni puc determinar els sentiments i les emocions que tindrà el meu fill. Quan el meu fill té aquestes emocions, jo he de posar-li una mica de sordina. Les he de contextualitzar. “En aquest moment al meu fill li sobra el seu germà, però potser d’aquí a 10 minuts ja no”. No són pensaments ni sentiments definitius. Són puntuals. I això jo, l’adult, ho he de saber. I he de fer un exercici de traducció. Quan el meu fill em diu: “Tant de bo el meu germà no hagués nascut”, el que he de pensar és: “En aquest moment necessito la mirada dels meus pares només per a mi. En aquest moment el meu germà em sobra”. Però alerta, és en aquest moment, no és una cosa definitiva. És molt útil que els nens puguin viure en la fantasia allò que no tenen a la realitat. “T’agradaria que el teu germà no hagués nascut? Clar, perquè si ell no hagués nascut, tu estaries sempre amb el pare i la mare, no compartiries habitació, el pastís seria tot per a tu, podríem fer tot sempre plegats…”.

I podem construir un univers fictici molt exagerat. Sobretot, l’ha de construir el nen o la nena, encara que tu li donis peu, on viu una realitat que no té en realitat. Això els ajuda moltíssim, perquè poden processar allò que els passa sense haver de viure-ho a la realitat. “Jo imagino que el meu germà no existeix i, d’alguna manera, les meves emocions s’apaivaguen, es calmen”. A més, com en realitat els nens allò que necessiten és més per part de l’adult, dels adults, hem de mirar de donar-los-ho. Mirem de donar-los amor incondicional. Mirem de passar temps amb cadascun dels nens, si pot ser, de manera individual. Com més temps, millor. Quan tens dos, tres o quatre fills molt petits, doncs no serà gaire, però tot el que puguis. A cadascun d’ells li has de donar tot el que puguis. Per què? Perquè sentin que tenen aquest vincle. I també ens canviem les ulleres. Aquesta és una cosa que molts pares han après a fer. Que hem après a fer, jo també. Perquè molt sovint hi ha coses que refusem dels nostres fills, que no ens agraden, i ells ho perceben. “Valora més al meu germà que no pas a mi, perquè hi ha coses meves que no li agraden”. I moltes vegades canviar-se les ulleres i veure aquest nen, que té aspectes que no ens agraden tant o amb els quals no connectem per les raons que siguin, es poden convertir en coses positives. Imagina que una de les teves filles és introvertida, una mica tímida, discreta… I tu a vegades penses: “I si fos més desimbolta? I si fos més xerraire?”.

Però si et canvies les ulleres, veuràs una nena observadora, reflexiva, amb un gran món interior, que probablement té coses molt importants per oferir als altres. I en el moment quan tu comences a apreciar-la d’aquesta manera nova, t’adonaràs que aquesta nena té un munt de tresors, que té cura d’ells, els protegeix, són allà. I tu, amb les noves ulleres, ho sabràs veure i li ho diràs, li ho comunicaràs. Potser no cal dir-li: “Quina qualitat tens”. Però ella ho percebrà, que tu la valores, que és una nena de gran vàlua. I si la nena té vàlua per a tu, ja no competeix tant amb la germana, perquè sent que té aquesta mirada enriquidora dels seus pares. I ara, què passa entre ells? Perquè tot el que he dit fins ara és entre cadascun dels teus fills o de les teves filles i tu. Però, què passa quan ells estan en conflicte, o barallats? Els adults hem d’intervenir. Jo crec que és important intervenir. Però, quan intervenim? Hem de diferenciar, perquè hi ha una part del conflicte que és necessària. Els humans som mamífers, som com els cadells del lleó o de qualsevol altre animal que es barallen per preparar-se per a la vida futura. Els nens són iguals. Ens barallem, tenim conflictes i estem aprenent una sèrie d’habilitats de negociació, d’assertivitat, de defensa del nostre territori, de concedir coses que potser no concediríem d’una altra manera… Són habilitats que necessitarem en el futur. Però quan comença a haver-hi, o quan ho intuïm els pares, que ho veiem de seguida, que s’apropa un dany físic o emocional, aleshores hem d’intervenir i com abans millor.

Però no intervenim per donar-li la raó a un i per treure-li a l’altre. No és bo intervenir com a jutges. L’ideal és intervenir per separar, per aturar aquest moment crític i, si fos necessari, per mitjançar entre ells per tal que arribin a acords. Perquè una de les coses que veig amb les famílies és que els germans estan tan habituats a relacionar-se a través dels pares, que són els que diuen: “Tu bé, tu malament. Tu has de fer això, tu has de fer allò altre”. Que quan els pares ja no hi som, no es relacionen, perquè no han tingut l’oportunitat de relacionar-se entre ells. Tant de bo un dia jo ja no hi sigui i els meus fills, sí. I si arriba aquest dia, jo vull que es continuïn trobant per Nadal. Vull que continuïn fent coses plegats, vull que tinguin una comunicació pròpia. I si jo estic intervenint constantment, no seran capaços de desenvolupar això, perquè no els donaré l’oportunitat. Per tant, és important mostrar-los el camí per tal que ells treguin les seves conclusions. Les seves. Perquè tinguin una relació pròpia. I jo, a vegades, no hi estaré d’acord. No passa res. Són les seves conclusions. I l’última poteta… Perquè això de les relacions entre germans és com un trencaclosques. Hi ha moltes peces, moltes peces. És complex. Però hi ha una peça que també és important, i és ensenyar els nens què els passa quan tenen una emoció negativa vers el seu germà. Per exemple. No sé si passarà amb les teves filles. Als meus fills els passa sempre, i estic segura que a mi em passava de petita.

“M’avorreixo. Què faig? Doncs molestaré a la meva germana, perquè és molt entretingut i no se m’acudeix res més”. Aleshores, jo, com a adulta, puc dir-li a la meva filla: “M’he adonat que cada vegada que t’avorreixes venen les fades de… Fer el que sigui amb la teva germana”. Si són més grans i ja no vols parlar de fades: “M’he adonat que cada vegada que t’avorreixes vols anar a molestar la teva germana. Què podem fer? Per què no vens amb mi? Vine amb mi i fem alguna cosa plegades. En comptes de molestar la teva germana, busca’m a mi”. I quan ells no són capaços de buscar-te i tu detectes els primers senyals de l’avorriment, li dius: “Ui! L’avorriment ja és aquí. Vine, que farem alguna cosa plegades”. I si no pots estar amb ella, perquè a vegades no podràs, li diràs: “Mira, l’avorriment és aquí. Has de fer una altra cosa. Molestar la teva germana no és una solució”. I això que passa amb l’avorriment els hi podem ensenyar en altres escenaris on sorgeix un conflicte. Així que, d’aquesta manera, els nens s’adonen del que passa, s’adonen de com acostumen a reaccionar, i tu els obres un altre camí. “En comptes de reaccionar barallant-te amb la teva germana, buscarem altres maneres d’actuar que no siguin tan reactives”.

Esther García. Amaya, una altra de les converses que tenim amb els pares i mares dels nens, bé, dels amics de les meves filles, és l’hora d’anar a dormir. Quan sembla que tot està en calma, hem acabat de sopar, tot està recollit i perfecte, arriba el moment que se’n vagin al llit, i llavors s’activen. Què podem fer en aquests moments per aconseguir que vagin a dormir tranquils?

Amaya de Miguel. Les transicions són difícils. Aleshores jo puc pensar: “Si sé que això és una dificultat dels meus fills…”. No és que sigui un problema, com dèiem abans, és una dificultat. La transició. Perquè quan vas a dormir passes d’estar actiu a inactiu, d’estar en un grup amb altres persones a estar sol. Encara que estigui en una habitació amb la resta, la nit és molt solitària. D’estar amb llum a estar a les fosques. D’estar en vertical a estar en horitzontal. D’estar amb soroll a estar en silenci. És la transició més forta del dia, probablement. Aquesta i la de llevar-se. Si jo entenc que les meves filles tenen una dificultat en aquesta transició, puc pensar: “De quina manera puc fer que aquesta transició sigui més fàcil? Potser els haig de dur al llit d’una altra manera. Ho puc convertir en un joc. Potser passa alguna cosa bonica quan estiguem al llit”. A la meva família, l’estona de connexió durant molt de temps, d’un temps ençà ja no perquè els nens s’han fet grans i ja no ens ho demanen. Però durant molts anys a casa meva fèiem una mena de rotació de llit en llit els pares, el pare i jo. Un es fica al llit amb un nen i esperem un quart d’hora, i l’altre estava a l’altre llit amb l’altre nen, i ens anàvem canviant i canviant. Era un procés molt llarg, però era un dels moments més bonics del dia. Cadascun dels nostres fills ens demanava una cosa diferent i en diferents etapes, coses diferents. Explicar un conte, fer sumes, explicar endevinalles… Les endevinalles les havia de preparar abans. Estar en silenci, fer massatges, xerrar sobre com havia anat el dia al col·le.

Una de les meves filles se sap tota la meva vida perquè cada nit em deia: “Explica’m alguna cosa de la teva vida, mama”. Ja no em quedaven anècdotes per contar. Em coneix millor que qualsevol dels meus fills, perquè durant molts mesos, cada nit l’explicava alguna anècdota de la meva vida, infantil i adulta. De totes les etapes. Si aconseguim construir un moment bonic i tranquil. No un moment bonic de bogeria, sinó de tranquil·litat, de calma, si és possible ja amb els llums apagats, serà quelcom que ells esperaran i que serà més fàcil per a ells. També és veritat que en moltíssimes famílies, en moltíssimes, fiquem els nens al llit massa tard. I quan els fiquem al llit es reactiven perquè el moment natural de… Si fos una corba d’activitat, ells estan a la part baixa de la corba i estan tranquils, en calma, però si aguantem una mica més, aguantem una mica més i llavors s’han de reactivar per mantenir-se desperts. I un cop s’han reactivat, són com una bici que va molt ràpida. S’ha de frenar aquesta bicicleta. A casa meva dèiem: “Nois, heu de frenar les bicis. A veure com ho fem, que aquestes bicicletes van massa ràpides i les hem de frenar”. Però si aconseguim ficar-los al llit de manera natural quan les bicis s’estan aturant, és molt més senzill. Per pròpia experiència, i treballo amb centenars de famílies, avançar l’hora d’anar a dormir, encara que sigui mitja hora o 40 minuts, té uns efectes al·lucinants, perquè és quan els nens estan cansats de debò. A banda d’això, sabem que zero pantalles dues o tres hores abans d’anar al llit, perquè tenen un efecte despertador. Ens desperten, ens activen.

Fan sentir al cervell que és de dia. Aleshores, zero pantalles, zero activitat física també, perquè el cos, la bici, torna a posar-se a tota velocitat. I a les llars on realment és difícil i teniu llums que es poden modular, els llums tènues ajuden moltíssim. Mai no m’oblidaré d’un dia que va marxar la llum a casa. Vivíem a Washington. Hi va haver un temporal i es va quedar sense llum tota la part de la ciutat on jo vivia. Estàvem amb espelmes. Els meus fills mai van anar al llit tan aviat, perquè ja no tenien l’estímul lluminós. Aleshores el cos, de manera natural, es prepara per anar al llit, per jeure, per dormir. Jo sé que avançar l’hora d’anar al llit és difícil, perquè hi ha moltes extraescolars, molts deures, sopem tard… Però hem d’introduir petits canvis a la vida i decidir què és important per a mi, no què és important per a la resta de famílies del col·legi, o allò que fan els meus germans. Què em funciona a mi, a nosaltres, com a família. I potser en aquesta etapa de la teva vida allò que et funciona és: que no hi hagi extraescolars, sopar a les sis de la tarda, com fan en tants països, en comptes de sopar a les vuit. En alguns països és estrany sopar a les sis, però potser és el que necessitem. Doncs siguem valents. Mirem d’introduir els canvis que ens apropin a viure la vida que jo vull viure, la vida que ens permetrà estar en harmonia. És veritat que aquí he de fer un petit parèntesi, i és que a vegades és impossible perquè els pares acaben de treballar molt tard. Així i tot, quan els pares acaben molt tard i arriben molt tard a casa, el sopar pot estar llest. Podem deixar la taula parada a l’hora d’esmorzar si és que no hi haurà ningú per casa. Ho podem simplificar per tal que el procés de la nit, la part logística, sigui més curt i fiquem els nens al llit com més aviat millor.

Esther García. Hem parlat de les eines que podem emprar, dels errors que cometem, d’un munt de coses. Però quina hauria de ser la prioritat com a pares a l’hora d’educar els nostres fills?

Amaya de Miguel. La prioritat dels pares pel que fa als nens, i crec que també en qualsevol relació important, no només amb els nens, és la connexió. Un bon vincle amb els teus fills. Diàriament. Diverses vegades al dia. Mira, hi ha una pregunta que faig sovint a les meves xerrades, a les classes… A vegades hi ha molta gent. I sempre pregunto això: “En la relació diària amb la família, amb els fills, quin és el percentatge d’instruccions i quin és el percentatge de connexió?”. I em responen amb percentatges. Hi ha gent que em diu 50-50.

La majoria em diu 80 % d’instruccions, 20 % de connexió. “Només instruccions”, diuen alguns. 70 % d’instruccions. L’objectiu que ens hem de fixar és el 80 % de connexió. Quan ens llevem al matí i diem: “Avui no cridaré, avui no cridaré, avui no cridaré”, això ho hem de substituir. “Avui connectaré amb els meus fills. Avui enfortiré el vincle. Avui compartiré complicitat. Avui parlaré amb ells. Jugaré amb ells. Els faré festes. Compartiré el meu silenci”. No cal parlar per estar en connexió amb una persona. Per això la principal finalitat ha de ser la connexió. És el més important perquè les coses familiars vagin bé, perquè tu et sentis satisfeta. Perquè molts dels meus alumnes, abans de ser els meus alumnes, anaven a dormir amb mal cos, plorant. “Ho he fet malament, he cridat, no tracto bé els meus fills…”. Amb una càrrega de culpa que no ajuda ningú. No val la pena. Si et centres a crear aquest vincle fort, fins i tot quan hi ha conflicte, tu et centres en el vincle, et centres en la connexió, mires d’alimentar aquesta relació, nodreixes aquesta relació, te n’aniràs al llit tranquil·la. “Avui he aconseguit duplicar el vincle amb els meus fills”. De manera que jo et convido que aquesta setmana el dupliquis amb les teves filles, i la setmana vinent dupliquis el que ja has duplicat.

Pots connectar mentre les pentines, mentre aneu al col·le, mentre esteu fent la higiene personal: quan us renteu les dents o us prepareu per a la dutxa. Pots connectar fent les tasques domèstiques. Això no vol dir que hem de passar el dia jugant. No. Vol dir que endrecem l’habitació amb música i ballant. Vol dir que, mentre estem desparant taula, t’explico dos acudits que m’he preparat abans, perquè jo no soc bromista, però sé que tu sí. Per tant, me’ls preparo per alimentar aquesta connexió. Vol dir, com dèiem abans, que si un nen de 13 anys no vol rentar-se les dents, el porto a rossegons dels turmells. Són instruccions en aquest moment? Potser, perquè li estic dient que s’ha de rentar les dents. Però el que preval, el que pesa, és el vincle. Estic construint el vincle.

Esther García. Per acabar, volia preguntar-te, com que sempre ens centrem molt en els nens i els petits, quins consells ens donaries als adults? Què no podem descuidar?

Amaya de Miguel. Mira, una de les coses que jo intento compartir amb els meus alumnes a ‘Relájate y educa’ és que tinguin una mentalitat de família. I la mentalitat de família, per construir-la, per definir-la, ens fem aquesta pregunta: “Què necessita cadascuna de les persones d’aquest grup en aquest moment, incloent-me a mi? I què he de fer per aconseguir-ho?”. Perquè una altra de les preguntes que faig a les classes que imparteixo als pares i mares que venen és: “En quin lloc estàs tu a la teva llista de prioritats?”un grup sa, tots hem d’estar bé. I el 95 % em respon: “Jo no estic a la llista”. “Estic l’última. Estic l’última”. I això no funciona, perquè si el que volem és tenir un bon ecosistema, un bon model de família, Hi ha moltes mares, sobretot, que em diuen: “Jo ho estic fent bé amb els nens, però jo estic fatal. Estic destrossada, estic trista, no estic satisfeta…”. Doncs hi ha quelcom que no funciona. Quin model els hi estic donant als meus fills si jo no estic bé? Sigui com sigui, jo crec que nosaltres hem d’estar bé, i no només pels nostres fills. Hem d’estar bé per nosaltres mateixos. Jo he d’estar bé perquè em vull cuidar, perquè per a mi és important viure una bona vida. Però en el context familiar és important que tots els qui formem el grup estiguem bé. En grups de dos, en grups de set, amb els avis… Tots aquells que pertanyem a aquest grup, cadascú de nosaltres, hem d’estar bé. Els adults som l’arbre. Jo imagino que soc un arbre i que les meves branques sostenen la família.

De fet, no només sostinc la família. Sostinc moltes més coses. He de dur el cotxe al taller… He de fer moltes altres coses. Però una d’elles és sostenir la meva família. Si aquest tronc està sec, està trencat o té les arrels arrencades, s’acabarà esqueixant. I així no puc sostenir ningú. En canvi, si el tronc és fort, sòlid, ben arrelat, flexible, em serà molt més senzill sostenir la família, sostenir-me a mi mateixa i fer tot allò que no tingui a veure amb el nucli familiar. Per això a ‘Relájate y educa’ una de les coses que fem és transformar l’adult per tal que sigui capaç d’estar bé. Perquè quan jo estic bé, en primer lloc, estic bé, i això ja em sembla un objectiu en si. I, en segon lloc, les persones del meu voltant estaran molt millor, perquè jo soc una pedra angular d’aquesta família. I què podem fer per aconseguir-ho? Primer, simplificar les nostres vides. Hi ha molta gent que té espai per simplificar. Em deia una alumna que ella, quan arribava a casa i veia el cistell amb roba per planxar, es ficava molt nerviosa, amb molta tensió, i havia de planxar la roba de seguida. En comptes d’estar amb els seus fills, que és el que li vindria de gust. A més, no li agradava i estava molt malhumorada. Quan va aconseguir simplificar la seva vida, va decidir comprar roba que no s’hagués de planxar. I planxar menys roba. I els llençols que abans planxava, va deixar de planxar-los.

Va decidir simplificar, i el temps que va guanyar el va emprar en estar amb la família, que era allò que li donava plaer i la feia sentir bé. Una altra alumna em va dir un dia: “Mira, Amaya, de la meva infantesa no recordo si la nostra casa estava endreçada. El que recordo eren les bones estones que passava amb els meus germans i els meus pares. Això és el que recordo de la meva infantesa”. I jo crec que això és clau. Al final, la construcció dels teus fills no dependrà de veure un menjador impecable. Hi ha d’haver ordre, hi ha d’haver netedat, però això no pot ser prioritari. Que tot estigui impecable no pot ser la prioritat. La prioritat ha de ser que entre nosaltres hi hagi una bona relació. I per això és fonamental simplificar. Treus els coixins del menjador, posa-hi unes fundes. Deixa que es taquin. No passa res. D’aquí a 10 anys les treus i tornaràs a tenir els teus sofàs meravellosos amb els coixins. Però ara potser no és el moment. Potser has de deixar de menjar un primer, un segon i postres, i has de començar a cuinar plats únics, o dos sopars freds cada setmana. Si són sans, no passa res. Simplificar, canviar les nostres prioritats i començar a prioritzar l’afectivitat, les emocions, el benestar intern. No només l’extern. El sofà és extern, el benestar és intern. Regalar-nos microplaers, perquè els grans plaers, quan tens fills i sobretot si són petits, serà molt difícils que els tinguis. Però potser sí que pots tenir microplaers, petites coses, petites càpsules que et facin sentir bé. Ara t’explicaré quines són les meves.

A mi hi ha dues coses que em fan sentir molt bé. Em produeixen un gran benestar i les considero la meva responsabilitat, perquè jo vull estar bé per mi i pels altres. Per tant, no són una elecció, no són un regal, són una prioritat. Em responsabilitzo i he establert un sistema per poder fer-ho. M’encanta la lectura, soc una gran lectora. I el meu moment de lectura és a la nit, al llit. Però si me n’anava al llit amb el mòbil: “Ah, miraré si m’ha escrit algun alumne”. Jo visc a l’estranger. “Ah, llegiré els diaris del país on visc, d’altres països on he viscut abans i d’Espanya, i després llegiré”. Però és mentida, en acabat no llegeixo, perquè el mòbil és molt addictiu. Es fa tard. “Uf! Avui tampoc tinc temps per llegir”. Una cosa que em proporciona benestar i no la faig perquè tinc el mòbil. Què vaig fer? Em vaig comprar un despertador analògic. I el mòbil no entra al meu dormitori. Així que, quan em fico al llit aviat per poder tenir una estona per a mi, com que no tinc el mòbil, tinc el llibre i llegeixo. I els diaris els llegeixo en un altre moment del dia, i als alumnes els atenc en un altre horari. Però he necessitat implantar el sistema. He necessitat el despertador analògic, perquè la força de voluntat no és prou per a mi i per a gairebé ningú. Hem d’establir bons sistemes. T’explicaré la segona cosa que em dona moltíssim plaer. Migdiades molt curtes, de 15-20 minuts, amb despertador. Em carreguen, em tornen l’energia, i em fan sentir fenomenal tota la tarda. Però a vegades estic treballant i estic molt bé. I tot va molt fluid.

Llavors, m’aturo ara per fer una migdiada de 15 minuts? Doncs m’aturo. M’aturo perquè sé que la prioritat és el meu descans per després sentir-me al màxim. Perquè si no, dues hores més tard em fa una mica de mal el cap, estic més cansada o estic més malhumorada. No sempre, a vegades. No sempre dormo la migdiada, però intento que sigui força freqüent. Hi ha alumnes que em diuen: “M’encanta ballar, m’encanta, però els diners que m’he de gastar per anar a ballar, que algú es quedi amb els nens, anar a la discoteca, amb la COVID no podem anar enlloc… Doncs no ballo”. Però pots ballar a casa teva, pots ballar a la teva cuina. Pots ballar un dimarts a les nou de la nit. Si tens parella, amb la teva parella, o sola. Pots ballar el dissabte al matí amb els teus fills. I ho pots apuntar al teu calendari per crear aquest sistema. Per ser responsable. Per tant, jo us convido, et convido, a recuperar aquests microplaers que no han de ser grandiloqüents, que no necessiten grans canvis estructurals, que els integres en el teu dia a dia, però has d’establir el sistema. Els dimarts a les nou, cita amb la meva parella a la cuina per ballar quan els nens dormin. “Oh, no em ve de gust, quina mandra”. No passa res, és el dia del ball. La mandra et durarà cinc minuts. Després estaràs desfermada ballant a la cuina i passant-ho molt bé. I t’has de regar. T’has de cuidar. Has de saber què és allò que et fa sentir bé i apropar-t’hi. Potser no ho aconsegueixes de la manera òptima que t’agradaria, perquè les teves circumstàncies amb una nena de nou anys i una de cinc són les que són, però t’hi pots apropar.

Hi ha gent que em diu: “A mi m’encanta fer exercici, però veig que no vaig al gimnàs”. No vagis al gimnàs. Vius en un tercer amb ascensor? Deixa d’utilitzar l’ascensor. Vas a la feina amb cotxe? Aparca dues illes abans, baixa del metro dues parades abans. Vés-hi caminant, torna corrent, emporta’t una corda al parc quan hi vagis amb les teves filles. Què puc fer en el meu dia a dia per integrar coses que em facin sentir bé, que són bones per a mi i que em donen plaer? Siguem creatius, siguem valents, i les integrarem. Això ningú no ho farà per tu. I no és optatiu. Jo crec que és una responsabilitat, i quan ho fem, millorem nosaltres i millora tota la nostra comunitat, tot el nostre grup.

Esther García. Molt bé, Amaya. No tinc més preguntes. Ha estat un plaer conèixer-te i compartir aquesta estona. He après molt i miraré de posar en pràctica tot el que has comentat aquí, perquè segur que m’anirà bé.

Amaya de Miguel. Esther, ha estat un autèntic plaer estar aquí amb tu. M’han encantat les preguntes. Moltíssimes gràcies i espero que tinguis una família estupenda.

Esther García. Moltes gràcies.