De Yellowstone a Colòmbia: el poder de la natura

Gunter Pauli. Parlem una mica de la vida, no? Parlem de la vida i de com arranquem en aquesta vida, perquè jo penso que, si no recordem d’on venim, com podem saber cap on caminem en el futur? De tant en tant, nosaltres hem d’imaginar alguna cosa que sigui millor que el millor dels somnis. Perquè ser feliç a la vida no és realitzar somnis. Realitzar la felicitat a la vida és fer-ho millor que als somnis. I hem de ser molt ambiciosos amb les possibilitats que tenim perquè, si ens limitem als somnis, perdem la gran oportunitat de fer-ho millor que en els nostres somnis. La vida ens permet somiar, però un somni que és més que el somni que imaginem és la sorpresa. I les sorpreses són el que ens permet realment sentir el ritme de la vida. Recordeu l’última sorpresa que us va agradar? No l’altra. La sorpresa. La sorpresa d’aniversari. La sorpresa del final d’any. La sorpresa del regal. És per això que nosaltres emboliquem tant els regals, per l’ansietat de saber quina és la sorpresa de la capsa. I així ens hem d’imaginar la nostra vida. Nosaltres hem de ser surfistes a la vida.

No serem persones que decideixin que així és la vida i així anem. No, trobarem sempre noves onades i, trobant onades com un bon surfista, trobarem el moment en què ens fiquem a l’onada perquè ens sembla la millor del moment. I així avancem. I, quan passa una altra onada, canviem d’onada, perquè la mateixa onada no ens servirà per a la resta de la vida. I, així, em vaig convertir en un oportunista molt ben organitzat. És a dir, sempre veia altres oportunitats i, quan veia una oportunitat que realment podia tenir un impacte, un impacte real, vaig decidir canviar. I, després d’uns 50 anys d’emprenedoria, tinc més de 200 projectes fets. I aquest és el missatge que us vull donar a tots. No planegem gaire, no fixem la idea. Gaudim d’aquesta vida i trobem la possibilitat de, realment, contribuir al bé comú. I, si vivim així, viurem feliços. Aquesta és la meva vida. I la vostra vida? Em voleu preguntar sobre la vostra vida?

Mikel. Hola, Gunter. Com estàs? Soc en Mikel. Moltes gràcies per ser avui amb nosaltres. Ets conegut com “l’Steve Jobs de la sostenibilitat” i el creador del terme “economia blava”. I la meva pregunta era si ens pot explicar què és l’economia blava.

Gunter Pauli. Economia blava és el disseny de l’economia on intentarem respondre a totes les necessitats de tot el món, no només dels éssers vius humans, sinó de tots els éssers vius, i respondre a les seves necessitats bàsiques amb el que tenim. Aquest és el primer punt. Economia blava no és imaginar-se les tecnologies, el coneixement, la nova ciència. No, és pragmàtic. Què tinc? Què tinc jo? I el gran problema és que, en molts casos, pensem que no tenim res. I la creativitat que proposo és disruptiva perquè volem que aquest valor que podem crear amb el que tenim es converteixi en una cosa d’un valor molt alt. Per exemple, qui vol cafè? Tu prens cafè al matí? Bé, si prens cafè, tens marro de cafè. Si tens marro de cafè, què fas amb el marro? El llences? Jo proposo que el marro de cafè s’utilitzi per cultivar fongs. Es cultiva un fong i, quan has cultivat el fong, tens una altra vegada un residu de cafè que és una fibra semicarbonitzada. Gairebé, es torra. I aquest residu està ple d’aminoàcids. És a dir, tens un aliment excel·lent per a la teva gallina, si tens gallines. Això ens permet tenir, en primer lloc, el cafè. Ens permet tenir fongs, aliment per a la gallina, i la gallina ens dona un ou. Tenim l’esmorzar. Llestos. Això és l’economia blava: respondre a les necessitats bàsiques amb el que tenim. I amb qui ho faig? No amb la gran ciència.

Ho faig amb les lleis de la natura, perquè tot el que és una fibra es degrada amb un fong. Com nosaltres vivim en una Terra on molta gent pateix de fam, podem canviar la realitat. Perquè hi ha 25 milions de cafeters que avui dia no tenen prous recursos per menjar ni per guanyar diners per enviar els seus fills a l’escola. I, amb l’estratègia de l’economia blava, tenen molts més recursos del que pensaven que tenien. Això és l’economia blava.

José Manuel. Hola, Gunter. Em dic José Manuel. Encantat de saludar-te. Moltes d’aquestes teories semblen senzilles plasmades als llibres, però força complexes portades a la pràctica. Ens podries posar exemples impactants de com l’economia blava ha transformat comunitats o indústries específiques?

Gunter Pauli. L’economia blava… He de confessar que l’economia blava és un treball que es va iniciar el 86. El 86, per primera vegada, vaig sentir a parlar del canvi climàtic. El 86. El primer informe del Panel Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic va presentar la conclusió que tindrem un canvi profund. Jo vaig dir: “Doncs, si aquest és el cas, jo, com a industrial emprenedor, he de construir la meva pròxima fàbrica de zero emissions, una fàbrica que no tingui més emissions”. És obvi, no? Perquè, si el problema és el combustible, he de tenir una fàbrica que no necessiti més aquest combustible. I, així, va néixer, el 92, la meva primera fàbrica de zero emissions. Una fàbrica feta de fusta. Una fàbrica local belga. Jo soc belga. Una fusta local belga. Els belgues no s’adonaven que encara tenien fusta, pensaven que ho havíem d’importar tot del Brasil, de Malàisia o d’Indonèsia. I vam fer una fàbrica amb el sostre de pastura. La pastura més gran en una estructura industrial del món en aquella època. És a dir, era molt petita perquè no n’hi havia cap altra. Doncs la meva era la més gran. I amb un sistema de control de temperatura a l’interior gràcies a la meva aigua residual, que tractem a la mateixa fàbrica.

És a dir, l’aigua surt de la fàbrica i teníem un sistema natural amb plantes, amb bacteris, amb el sol, amb purificació, amb filtratge… I l’aigua residual resultant, amb una bomba eòlica, la bombem al sostre. A l’estiu, amb la calor, hi ha una evaporació. Quan l’aigua s’evapora al sostre, es refresca l’interior. A l’hivern, es congela i tens l’efecte iglú. Això vol dir que la producció de calor a l’interior està aïllada, no té manera de sortir, perquè tens l’efecte iglú en tenir una capa de gel a l’exterior de la fàbrica. Aquest és, per a mi, el primer exemple amb què vaig poder imaginar com faríem un canvi. No el vam anomenar, en aquella època, “economia blava”. El vam anomenar, simplement, “zero emissions”. Zero emissions va ser una lògica molt extrema. I el resultat d’això és que, el 92, a la gran reunió a Rio de Janeiro de la sostenibilitat, la primera gran reunió, em van convidar com una persona molt especial. I, gràcies a això, vaig poder mostrar que, quan tu decideixes, com a empresari, que sí que és possible arribar a zero emissions, tu arribes a zero emissions. Tu decideixes. I només hi havia un problema en el càlcul del CO2, de les emissions de CO2. Eren els meus empleats.

Perquè, és clar, han de venir a la fàbrica a treballar. I, aleshores, un dia, vaig pensar que això ho havia de resoldre. Si tu dius zero, és zero. Tu no pots dir que és gairebé zero. No, no, zero és zero. L’avantatge de la xifra zero és que no hi ha debat, és zero. I, per això, vaig haver d’oferir un subsidi als meus empleats. Els vaig oferir mig euro per venir en bicicleta. Mig euro per quilòmetre per venir en bicicleta a la feina. Sabeu què? A Bèlgica, per mig euro, tot el món va en bicicleta. Tot el món en bicicleta. I, així, vaig tenir, finalment, una fàbrica amb el seu personal zero emissions. “I la distribució?”, em van dir. No, la distribució la vaig fer amb biodièsel. Biodièsel el 92. Tota la flota de distribució de la nostra fàbrica treballava amb biodièsel. Biodièsel d’on? Bé, som belgues. Mengem moltes patates fregides, ja ho sabeu. I, com que hi ha molt d’oli de les patates fregides, vam recol·lectar tot l’oli de les patates fregides de tots els restaurants i de totes les famílies i, així, vam tenir prou oli per fer funcionar tot el transport, la distribució dels nostres camions amb biodièsel. Tu saps, tu decideixes, tu fas. Tu decideixes. És gràcies a aquestes experiències acumulades que, el 2009, vaig tenir més de 100 casos concrets realitzats, 100! Jo no ho sabia, no els comptava. Però una vegada ets en una onada i gaudeixes l’emprenedoria, no hi ha res a fer. Tu continues.

I sempre arriben noves idees. Per exemple, a mi em van dir: “Ai, el problema que tens amb els teus productes és el plàstic. L’envàs és plàstic”. Bé, vaig dir: “Llancem bioplàstics”. I així vam crear una altra empresa de bioplàstics. Però el bioplàstic d’on ve? Hi havia ja una patent americana d’un bioplàstic fet amb blat de moro. I, per això, vaig posar a pensar tota la meva xarxa de científics quina és la font d’oli que necessito per poder fer bioplàstics. I vam trobar, sis anys més tard, el card. Coneixeu el card? El card és una flor. Una flor que creix en una terra que és dolenta. És una mala herba el card. I vam trobar 20 milions d’hectàrees, 20 milions d’hectàrees, de mala herba que, avui dia, per llei europea, has de tractar amb glifosats. Vaig dir: “Per què no el recol·lectem i n’espremem l’oli? I, amb el pal, que és cel·lulosa, la cel·lulosa es converteix en un sucre, el sucre es converteix en un alcohol i, quan tens alcohol i tens un oli, tens plàstics”. I així vaig trobar en una flor, que és la flor nacional d’Escòcia… Vaig trobar en una flor la solució dels bioplàstics.

Bé, no va passar gaire ràpidament, eh? Em va costar sis anys trobar la flor. I després em va costar altres deu anys desenvolupar la tècnica. Però l’any passat ja vam arribar a mig bilió d’euros de vendes en bioplàstics. I jo penso que és important. L’emprenedor avui, quan pensa, com heu preguntat, quan pensa en l’ecosistema… Tu tindràs un dinamisme que et dona resultats totalment inesperats. Jo no vaig pensar, en iniciar el producte de detergents, que seria un líder en bioplàstics. Però vaig ser surfista. Vaig passar d’un a un altre. I, una vegada ho estava fent, em vaig adonar que no només necessitàvem bioplàstics, sinó que també necessitàvem paper. I com fem paper? Doncs el paper el fem tallant arbres. Com he de…? Jo, l’ecologista, com he de tallar arbres per tenir un paper que utilitzem dues o tres vegades i després el llencem? Amb mil tones d’aigua per una tona de paper. No hi ha escassetat d’aigua? I així jo em poso a pensar. I, així, l’altre projecte que es va desenvolupar de l’economia blava és un producte de paper pedra. Sí, nosaltres fem paper de pedres. Els Picapedra, us en recordeu? Sí, bé, nosaltres adorem els Picapedra i fem, amb la pols de la mineria… La pols la convertim en paper. I el paper és 100% mineral. I jo detesto tot el que és petrolier. Soc ecologista, no vull saber res del petroli.

Però m’adono que un polímer fet de petroli et pot donar servei per a tota la vida. I, quan tens un mineral, la pols de pedra i el polímer de petroli, tens un paper que no necessita cap gota d’aigua, que es pot reciclar per sempre, que redueix el consum d’energia un 77%. I ara tinc un envàs per als meus detergents amb bioplàstics i paper de pedra. Així, vaig seguir acumulant casos i casos. I això va donar lloc al concepte de l’economia blava. Encara no havia parlat del mar. Això va venir després. Perquè, primer, el que sempre necessito és el marc. Perquè un text sense un context és un pretext. Jo necessito conèixer el marc. El marc és canviar el model econòmic. Canviar no és decidir que tu ets dolent, tu ets bo, que aquest producte té la meva aprovació o no. L’objectiu és millorar-ho tot. I això és el que necessitem fer amb la nostra economia. I, així, vam arribar a acumular cas rere cas, rere cas, rere cas. I així em vaig trobar amb tants casos positius que em vaig dir que li havia de donar un nom. I el nom és senzill. El cel és blau. El mar és blau. Es diu “economia blava”.

Larisa. Hola, Gunter. Em dic Larisa. Et voldria preguntar: la sostenibilitat, avui dia, pot resultar una mica confusa, ja que tot s’etiqueta com una cosa sostenible. Hi estàs d’acord? Què n’opines? Ens podries donar algun exemple d’aquesta sostenibilitat que se sol malentendre?

Gunter Pauli. Tens raó. Avui dia, qualsevol empresa, qualsevol iniciativa, qualsevol persona… tot és sostenible. Tot. És a dir, que la paraula ja no té el seu valor, el seu pes, el seu “branding”. El “branding”, la imatge, ja no. I sabem també que, en realitat, moltes coses que s’anomenen “sostenibles” no són sostenibles. I jo sempre recordo la bona història que vaig desenvolupar per explicar als meus amics que no es pot robar menys: hi ha un jove que es confessa i el sacerdot l’escolta. El nen diu: “Ai, pare, quina llàstima, però he estat robant”. “Ah, bé, fill meu, tu no pots robar. Tu saps que no pots robar”. “No, no, sacerdot, però li prometo que robaré menys”. “Què? Robaràs menys?”. “Sí, és clar, pare, perquè robo des de fa tants anys que no puc passar de robar cada dia a res”. “Però, fill meu, això és impossible. Vostè no pot robar. Robar menys és robar”. “No, pare, si us plau. Li prometo que només robaré els caps de setmana”. “Però, si continues pensant així, aniràs a l’infern. Això no és possible”. “Però, en aquest cas”, diu el nen, “el meu pare també anirà a l’infern”. “El teu pare? Jo conec el teu pare. El teu pare és una bona persona, té una fàbrica, dona molta feina, està pagant molt bé. Ha fet unes obres socials a la comunitat extraordinàries. El teu pare és un heroi. Com pots dir que el teu pare anirà a l’infern amb tu?

I, a més, l’any passat li vam donar el premi de medi ambient perquè va reduir la pol·lució un 80%”. I el nen diu: “I per què jo vaig a l’infern si robo només els caps de setmana si el meu pare rep premis per contaminar un 80% menys? Continua contaminant”. El que necessitem és acabar amb la doble moral. Acabar. Això no pot ser. Fer menys mal és fer mal, hi estem d’acord? I, si prometo fer menys mal, faig mal. I això, en totes les ètiques de totes les religions, no està permès. Nosaltres hem de transformar per fer bé. Per això, ja no utilitzo la paraula “sostenible”. Ja no l’utilitzo. Jo parlo més de la regeneració de l’ecosistema. Com regenerem? Perquè hem fet tant de mal… I és normal també en la lògica de fer mal. Doncs com recompensem el mal que hem fet en el passat? Fent bé, fent molt bé i combinant la nostra capacitat de fer, no menys mal, sinó de fer bé i de compensar els errors del passat amb iniciatives que demostrin que volem que la nostra societat avanci. Això vol dir que hem de promoure la regeneració, la regeneració de l’ecosistema. Mira, quan jo tinc discussions amb els meus amics verds i em diuen: “Mira, hem intentat durant 50 anys aturar la destrucció de la biodiversitat”.

Dic: “Bé, en aquest cas, hem arribat a la conclusió que el treball que vam fer no va ser bo. Perquè el resultat és un desastre”. I, quan tu tens un mal resultat, què fas? El mateix? Una mica més de pressa? No, el mateix no ens donarà millors resultats. Per això, necessitem canviar d’estratègia. I per això l’economia blava és tan central, perquè ens permet mirar una economia on, avui dia, tot és sostenible, però ha de ser barat. Ens han ensenyat que el més barat és el que permet a l’economia funcionar. Quina llàstima. Quan jo he de ser el més barat a la Terra, jo no tinc una altra manera de ser més barat que pagant poc als meus obrers, explotant-los una mica. Jo no puc regenerar l’ecosistema amb un cost alt per compensar els meus errors del passat perquè em costaria massa i no seria el més barat. El resultat és que nosaltres ens hem d’adonar que el model de sostenibilitat a un preu baix no existeix. Al contrari, la raó per la qual no tenim sostenibilitat és perquè el nostre model econòmic ens obliga a ser barats. I per això canviem. Generar més valor. I, quan tu generes molt més valor, pots ser generós, perquè tens accés a la totalitat del valor afegit. I això és un gran canvi. I jo puc, a través de tota la cadena de valor, decidir quin és el preu i quina és la meva generositat. I no puc ser generós quan el meu únic objectiu és ser el més barat del mercat. I això ja no ens permet utilitzar la paraula “sostenibilitat” i ens obliga a canviar el vocabulari, i el vocabulari ha de ser una reflexió de la veritat del que estem fent. I el que estem fent és regenerar.

Rebeca. Hola, Gunter. Em dic Rebeca. Segons alguns, l’única solució per salvar el planeta és que deixem de consumir tan de pressa. No obstant això, tu ens parles de la necessitat d’un canvi de paradigma, el de l’abundància. Ens pots explicar una mica aquest concepte?

Gunter Pauli. Ah, l’abundància. Això és el jardí de l’Edèn, no? L’abundància. I el que és increïble és que penso que tenim abundància. Però l’economista, si no té escassetat, no té mercat. Vam estudiar, fa 25 anys, una situació en una illa petita que es diu Zanzíbar, a Tanzània. Zanzíbar i altres illes, que es diuen Pemba i Mafia. Vam veure que la gent vivia en pobresa absoluta. Quan la gent té pobresa i la nena o el nen nadó no té per menjar, la gent està disposada a fer el que sigui. És normal. Ho entenc. I tot l’escull, tots els coralls del mar Índic estaven destruïts per la pesca amb dinamita. I és clar que hi havia accions per la nostra banda, els europeus, per dir: “No, no, no, no, vosaltres no podeu utilitzar dinamita”. Però tu no pots prohibir la dinamita sense alimentar la gent. I, si tu vols donar una solució, la millor solució, no pot arribar en tres o cinc anys. Perquè la gent, mentrestant, vol menjar. Aleshores, vaig posar a pensar els meus científics. Jo no soc científic, soc un oportunista ben organitzat. Però veig els meus científics i els dic: “Què creix aquí a les aigües?”. “Ah, en aquestes aigües? Algues”. Vaig dir: “Una altra vegada algues?”. “Sí, l’alga creix molt fàcilment aquí”. “I per què no creix?”. “No, no, no creix”. “I per què la gent no ho fa?”.

“Els hem d’explicar que necessiten un fil, una alga, fixar-la, posar-la a l’aigua i, quatre, cinc o sis setmanes més tard, tenen una alga així”. “És tan senzill?”. “Sí”. “Bé, si és així, fem-ho”. Avui dia tenim 23.000 empleades, 23.000, cultivant algues. I el que és important és que ja no hi ha cap nena que s’imagini haver d’anar a Dar es Salaam per viure situacions d’explotació perquè tenen una alga que els creix ràpidament, en sis setmanes. Quan tens una solució en sis setmanes, tens confiança en la solució. Quan nosaltres proposem un pla a cinc anys, o per a “net zero”, un pla per al 2050, qui hi té confiança? Ningú. És normal perquè nosaltres necessitem… En una vida tan curta, de 60, 70 o 80 anys, qui vol esperar 25 anys per veure un resultat? Ningú. I aquí jo penso que hem de tenir realment aquesta visió. Com podem generar abundància on pensem que només hi ha pobresa? I fer-ho ràpidament. No es pot fer amb un arbre perquè l’arbre requereix 20 anys per créixer. Per això, les solucions que jo veig no són tan fàcils a la terra com al mar. Un bambú. Un bambú creix 25 metres en tres anys. Les algues, els boscos d’algues del sud d’Àfrica, creixen 25 metres en sis mesos.

Quan tu veus, tu observes la dinàmica de la vida i t’adones que, en un bosc d’algues, tens tota la vida, has de decidir no només regenerar boscos de terra, com l’amazònica, sinó que has de regenerar boscos del mar. I, quan tens boscos del mar, has de prendre algunes decisions de gestió, i les decisions de gestió per arribar a l’abundància són no seguir pescant com estem pescant avui. Sabeu que un peix femella de cinc anys pot tenir 5.000 ous a l’any. El mateix peix femella de 35 anys té 50 milions d’ous. Quin és el peix que vols menjar? Això a mi em diu que hi ha una gran oportunitat de millorar la nostra actuació. I si no pesquem més les femelles i només pesquem els mascles, els mascles petits, que són inútils i es poden menjar sense problema? Però, si nosaltres ja no mengem la femella amb ous, què passa amb la densitat dels mars? Es resol en cinc anys. I això és el que ens falta per poder entrar en aquest món on transformem l’escassetat en abundància. Necessitem aprendre molt i necessitem canviar el que ens ha semblat tan lògic, tan evident. Perquè nosaltres vivim, no amb evidències, vivim amb molts dogmes.

Nosaltres transformem el coneixement en dogma i, així, tenim la resistència de la ciència i de la política i dels negocis i de moltes coses per canviar. I resulta que, si nosaltres no canviem, mentre tot està canviant al nostre voltant, vivim en pobresa i en escassetat. Però els que som capaços de fer aquest ajust important i adonar-nos que potser és millor només pescar amb llença i no amb xarxes, no només salvarem el mar, no només repoblarem el mar. Però, si l’aleví, el peix petitó, no sap on amagar-se, tampoc sobreviurà. I per això necessitem boscos d’algues. I, quan tenim els boscos d’algues, tenim un espai entre terra i mar que es diu “manglar”. Aleshores, hem de posar els manglars i repoblar el bosc de manglars. I, quan tenim els boscos de manglars i els boscos d’algues, darrere hi ha un augment del nivell del mar que ens permet cultivar un arròs resistent a l’aigua del mar, com ja el tenim. I què tenim? Abundància. Abundància és aquí. Jo penso que això és el que ens falta. No hi ha prou informació que ens arribi dels tiktoks ni de les xarxes socials que ens permeti imaginar l’abundància. I aquí és on necessitem realment una nova iniciativa educativa, educativa, on no et direm el que has de saber, sinó que et donarem l’espai per descobrir el que ni tan sols jo sé. I aquest és el pas més important per arribar a l’abundància.

Carles. Hola, Gunter. Em dic Carles. En moltes societats, les seves cultures i tradicions ens parlen de viure en harmonia amb la natura. Ens en pots compartir alguna que t’hagi inspirat?

Gunter Pauli. Hi ha una cosa que es diu, per a mi, la «intel·ligència eterna». No autòctona. No són cultures del passat. No són els supervivents d’un bosc que no han tingut contacte amb la “modernitat”. No, hi ha una cosa que es diu, per a mi, la intel·ligència eterna. Intel·ligència eterna són les cultures que han viscut 10.000 o 20.000 anys en un entorn, en un ecosistema i, quan tot l’entorn s’ha adaptat i ha canviat, sempre han pogut, no només sobreviure i adaptar-s’hi, sinó transformar la seva societat en una societat més completa. No rica, més completa. Completa vol dir que no hi ha escassetat d’aigua, no hi ha fam, hi ha oportunitat de creativitat, d’expressió, hi ha oportunitats de fer coses que ningú ha fet abans. La creativitat, fer-ho. I la cultura que potser vull destacar és la cultura kogui. Qui coneix els koguis? De la Sierra Nevada de Santa Marta, a Colòmbia. Ets colombiana? Ah, bé. Sí, sí, sí. Aquest… Mira, l’any 84, fa 40 anys, vaig formar part d’un grup que va decidir, en aquella època, regenerar el bosc tropical humit d’Orinoquia. Aquesta zona es diu Vichada, a Colòmbia. A Vichada vam decidir, amb un líder, Paolo Lugari, regenerar el bosc tropical humit.

Vam sembrar 80 milions d’arbres. I ho vam aconseguir. Vam aconseguir regenerar la biodiversitat. I avui dia és un bosc biodivers amb més de 250 espècies de plantes. I tots vam pensar: “Wow, we did it”. No. Juan Mayr, un amic meu exministre de medi ambient, em va dir: “Però per què no visites el koguis a la Sierra Nevada de Santa Marta? Perquè, quan nosaltres els vam reentregar els terrenys que els colons els havien robat, en poc de temps, una altra vegada era bosc”. Bosc. Jo pensava que nosaltres teníem el millor exemple, però ells tenien un exemple molt millor. I, és clar, els havia de visitar. I els koguis… El primer que vaig aprendre dels koguis va ser que em van dir: “Gunter, necessites un company. ‘A partner’. Necessites un company de la natura”. Vaig dir: “Un company de la natura?”. “Sí, perquè ell millor jardiner que coneixem a la natura és el tapir”. Vaig dir: “El tapir? Aquest animal amb…”. “És clar, perquè el tapir és molt intel·ligent”. Perquè vol menjar 300 varietats de fruites i hortalisses. Aquesta és la seva dieta. L’únic que no menja és l’alvocat perquè el pinyol és massa gran i no passa. I per això va aprendre que és millor no menjar el pinyol. Però tots els altres pinyols se’ls menja i els distribueix a la regió on no hi ha la mateixa densitat de fruiters. Quina intel·ligència. Imagineu-vos un animal que és tan intel·ligent que sembrarà on no hi ha fruita i no hi ha hortalisses.

I jo volia entendre com és possible que els koguis siguin tan eficients, i és perquè tenen un company, el tapir. Ostres! Aleshores, em vaig posar a pensar si aquesta cultura dels koguis, i també dels arauacs, al costat, si tenen aquest coneixement, i és l’únic que van compartir amb mi, en tenen molts més. I per això vaig decidir que he de ser més prop d’ells per aprendre, aprendre del seu coneixement etern, la seva intel·ligència. Ells, en 500 anys, han hagut de repensar la seva vida en entorns completament diferents. És l’única cultura a la Terra que s’ha adaptat, en 500 anys, dues vegades. I la intel·ligència eterna és endevinar, no com cau la poma de l’arbre, sinó com ha pujat la poma a l’arbre. Com ha pujat l’aigua al coco. No com cau el coco. Això Newton ho va descobrir fa molts anys. Això són dogmes i això és la intel·ligència eterna dels koguis, perquè ells sí que van entendre com ha pujat la poma o com puja l’aigua al coco.

Això és realment la intel·ligència que nosaltres hem d’adoptar, i per això necessitem observar cultures indígenes que tenen aquesta proximitat amb la natura, que entenen com palpita el cor d’una balena, amb sis volts, corrent directe, durant 80 anys i sense manteniment. I no hi ha cap cas conegut d’una balena amb crisi cardíaca, encara que el seu cor estigui cobert de greix. Si el nostre cor està cobert de greix com el de la balena… Com és possible? Aquesta és la intel·ligència. Aquí hem d’arribar i, per això, podem canviar la realitat de la vida de tots avui dia, amb la condició que no ens enfoquem gaire en aquests dogmes que ens van ensenyar fa 50 o 60 anys. I, per això, nosaltres, els adults, no podem ensenyar només als nens tot el que sabem. Perquè, si nosaltres ensenyem només tot el que sabem, no podran ser millors que nosaltres. Necessitem una nova generació que ho faci molt millor. Intel·ligència eterna de les cultures que tenen aquesta proximitat. Per a mi, és una precondició. I per això no els hem de salvar de la modernitat i evitar la connexió. No, nosaltres ens hem de prendre el temps d’aprendre, no sobre aquestes cultures, sinó d’aquestes cultures. És entendre l’entorn en què ells són capaços de transformar tota la seva vida perquè l’ecosistema creixi millor que nosaltres amb la nostra genètica, amb la nostra química, amb tota la informàtica, gestió de dades, intel·ligència artificial. Ells no tenen res d’això, però tots viuen en abundància.

Jaime. Hola, Gunter. Soc en Jaime. Molts dels teus conceptes són conceptes molt innovadors, sé que busquen solucions originals i sé que la natura ha estat una font d’inspiració per a tu. En aquest sentit, la meva pregunta és quins animals, quines plantes, quins ecosistemes t’han servit d’inspiració.

Gunter Pauli. Mira, la primera cosa que vaig aprendre de la natura és que tot el món sempre col·labora. A mi em van ensenyar que hi havia el predador que es menjava el pobre petitó que no tenia bona salut. I, així, amb l’ADN, hi havia una millora de la vida. El que vaig aprendre no és la realitat de la vida que jo aplico avui dia. En dono un exemple, el de Yellowstone. Vosaltres coneixeu el parc nacional de Yellowstone, on els rius són una meravella. Els rius tenien molts peixos. I es van adonar, els anys 60 i 70, que gairebé no tenien més peixos. És clar, els científics volien analitzar. El que nosaltres vam estudiar és que els cérvols surten al matí del bosc i els cérvols busquen la pastura més suculenta. La pastura més suculenta es troba al costat del riu. La pastura suculenta del costat del riu la mengen cada matí i, després de dos, tres o quatre mesos, no hi ha més pastura, hi ha pedres. Quan tens moltes pedres, hi ha erosió de les pedres. L’erosió de les pedres amb partícules fines molesta els peixos i no els permet posar bons ous. Resulta que no hi ha més peixos al riu. Què hem de fer? Qui ensenyarà al cérvol que no es pot menjar només les pastures suculentes del costat del riu? Ningú els hi ensenya. Excepte algú: el llop.

Si s’hi troba present un llop, cap cérvol s’atreveix a passar pel riu perquè s’hi exposa i es presenta com l’esmorzar del llop. Resulta que els cérvols no passen més pel riu, la pastura creix més alta, la pastura dona una ombra al costat dels rius on els petits peixos es poden amagar i el resultat és que el riu és més net, no té la pols i, gràcies al llop, tornen els peixos al riu. Aquesta és una presentació del llop que no m’havien explicat mai. Jo tinc històries de llops terribles, ja que el que ens han explicat dels llops és per a no dormir. I ara, gràcies als llops, puc dormir bé perquè m’agrada la truita arc de Sant Martí, m’agrada pescar-la i m’agrada molt que nosaltres aprenguem com funciona l’ecosistema. Jo no estic gaire fascinat amb un animal o una planta, encara que hi ha espècies extraordinàries, sinó que el que a mi em fascina, quan dic que estic inspirat per la natura, és l’ecosistema, com és possible que nosaltres tinguem solucions mirant la interacció entre un animal, una planta, un llop, un cérvol, un peix. I aquest dinamisme ens permet fer un biomimetisme. El negoci no és tant un negoci que és per guanyar diners, no, és un negoci on hem de treballar com en un ecosistema.

I la invenció, l’invent, de noves tècniques també sempre la trobo, quan tinc un problema, a la natura. Segon exemple. Coneixes el mar. El mar no és aigua. El mar és una sopa de bacteris. Perquè, en una gota d’aigua del mar, tu tens un milió de bacteris. El que és bonic és que la primera vida era una vida unicel·lular, el bacteri. I d’una neix una planta, que és l’alga, i l’alga creix, però el bacteri fa una invasió i viu a sobre. I el bacteri genera el que es diu una “biopel·lícula”, és a dir, una pel·lícula que ho controla tot. Els bacteris tenen una forma de comunicació entre ells que es diu “quòrum sensing”. Saben si hi ha d’altres de la mateixa família al mateix ambient i es comuniquen i es coordinen. Vosaltres sabíeu que els bacteris es comuniquen entre ells? I es comuniquen molt bé. I la pobra alga que, finalment, neix al mar, és envaïda per bacteris. Doncs imagineu-vos que es va inventar un bactericida. Bé, cal posar tant de bactericida que tot es mor, primer, la mateixa alga. És una mica el problema que tenim avui dia. Avui dia tenim un problema de sobredosi, d’“antibacterium”. És a dir, que nosaltres sabem que el sistema immunitari està patint perquè estem massa exposats a aquests bactericides. Ara, si jo soc alga, m’he d’inventar alguna cosa diferent d’un bactericida.

I es va inventar una tècnica per tapar l’oïda del bacteri. És cert, no és un acudit. És a dir, que l’alga ha desenvolupat una furanona, una molècula molt petita, que ha de ser petita perquè ha de tapar l’oïda del bacteri. No pot ser gran perquè, si no, no cap. Es va inventar això i, avui dia, és potser el millor invent que tenim per controlar la salut a la Terra. Aprendre a tapar l’oïda del bacteri, gràcies a una alga que ja ho va inventar fa 400 milions d’anys. Per això, com podem no estar fascinats amb la natura? Com podem no estar inspirats? I nosaltres captem la delícia pulcra, es diu l’alga. És una alga vermella. Captem tot aquest coneixement i unes 20 patents es van enregistrar. I, avui dia, una empresa multinacional d’aliments ha comprat el paquet de patents per eliminar els bactericides. És clar, costarà uns 20 anys obtenir-ne l’aprovació. És un altre assumpte. Però la inspiració… Quan nosaltres afrontem un problema per al qual no trobem cap solució tècnica humana, jo sempre pregunto als meus tres mil científics amb què treballo quina espècie a la natura té la solució. I sempre trobem una solució ja feta. La bellesa de la natura és que tot té sempre solucions perquè les espècies que no van trobar solucions avui dia són fòssils. Doncs amb el que està viu al nostre voltant tenim una riquesa d’invents que funcionen, que han estat comprovats i que nosaltres hauríem de descobrir, no inventar.

Inma. Hola, Gunter. Soc l’Inma. M’agradaria preguntar-te per la relació entre la tecnologia i l’economia blava. Últimament, al meu voltant molta gent desconfia de la tecnologia. Aleshores, sembla com si haguéssim de tornar a fer foc amb pedres. Aleshores, m’agradaria preguntar-te com veus aquestes pors i què aporten les iniciatives tecnològiques amb l’economia blava.

Gunter Pauli. El que necessitem, en primer lloc, per a mi, no són més tecnologies. Necessitem més comprensió, entendre què passa. Perquè, si tu no entens què passa, com hi pots posar una tecnologia a dins? Tota la comunicació que tenim avui dia és una comunicació en aire i en terra, però el 90% de la vida és a l’aigua. Vosaltres heu provat el wifi a l’aigua? No funciona. Vosaltres ja heu intentat parlar a l’aigua l’un amb l’altre? No funciona. Aquestes són les tecnologies que necessitem. I aquest és el canvi que jo busco. Jo necessito tecnologies que siguin realment solucions. Imagineu-vos la següent situació. Bé, jo tinc sis fills. Tots els meus fills saben nedar, però jo sé que li costava al principi a la nena o el nen estar a l’aigua nedant. Avui dia tinc una solució meravellosa. Hi ha una màscara sencera. Li posem un llum. El llum comunica dades. Dades vol dir també la veu. Posem la nena a l’aigua i el pare es fica a l’aigua i ens mirem i parlem i parlem a l’aigua. Quina és la reacció de la nena nedant? “Així, pare? Està bé així?”. “Sí, és clar. Obre una mica més els braços. Una mica més lent”. I tu pots parlar. Avui dia sembla ciència-ficció. Avui és una realitat. Ho estem fent. Parlar a l’aigua canvia l’aprenentatge de la natació. Això és una revolució perquè jo vull que tot el món sàpiga nedar.

I això requereix que els primers deu minuts, 20 minuts, primeres hores, siguin en comunicació i no incomunicats. Aquesta tecnologia d’avui dia de transmetre dades a l’aigua em permet… Qui fa busseig? Bussejadors, PADI, PADI. Bé, perfecte. Moltes gràcies. Jo soc PADI. Tinc el meu certificat des de fa 35 anys. Ets a l’aigua i veus un tauró. “Hey, guys! Sharks!”. No, no hi ha manera de cridar. No hi ha manera de dir que aquí hi ha… “Oh! Ai, que bonic! Estic enamorat d’aquesta bellesa de corall. Mira això. I els peixets”. Vull dir que nosaltres no ens podem comunicar. Avui dia, ens podem comunicar bussejant i parlant. Tenim una torxa, un llum amb el qual podem fer SMS. Els famosos SMS. És una mica com el WhatsApp a l’aigua i ja podem fer WhatsApp a l’aigua. “Mira a la dreta”. “Oh, sí, que bé”. Però estem gravant un vídeo. Avui dia parlen de 4K. Nosaltres fem vídeos a l’aigua en 8K. Lamentablement, la targeta de memòria s’omple en deu minuts i, quan ets a l’aigua, no ho pots obrir i canviar la targeta, això no funciona. Jo soc molt pràctic. Jo vull una solució per a això. I avui dia fem la filmació a l’aigua en 8K en “vídeo streaming” amb transmissió de dades per llum al vaixell.

Al vaixell rebem de 20 persones tots els seus vídeos i, amb una veritable intel·ligència artificial, fem una unificació de tots els vídeos i fem una filmació panoràmica de la nostra visita al fons del mar. Què us pareix? Canvia, oi? I això és el que necessitem. Necessitem tecnologies que facin enveja, que donin plaer, que donin el gust de fer alguna cosa. I no la reflexió que, ai, la intel·ligència artificial dominarà el món, l’ésser humà no té futur, els robots ens robaran els nostres llocs de treball. No, si us plau. Enfoquem-nos en tecnologies i en economia blava. I per això el que necessitem és tenir les tecnologies que realment són revolucionàries, que són promotores sorprenents de vida. Jo prefereixo enfocar-me en la vida que no coneixem. Així, en tots els vaixells que estem construint, tenim una sala especial per captar l’ADN de totes les gotes d’aigua que podem captar. Bé, separem tots els unicel·lulars, els bacteris, els virus, i només ens enfocarem en els multicel·lulars. Nosaltres podem trobar, a l’aigua, les seqüències d’ADN que no coneixem. És a dir, podem reconèixer la vida que és a l’entorn i podem descobrir vida que no hem vist mai.

Quin és el meu interès en la tecnologia? El meu interès en la tecnologia és qui em facilitarà la cerca d’ADN de forma contínua tot el temps que tinc un vaixell al mar. I saps quin és el privilegi quan trobes un nou ADN? Li pots donar un nom. El que passa és que vam haver de canviar el dogma, perquè avui dia, per tenir ADN, has de tenir una espècie, has de tenir l’ocellet o matar l’ocellet, treure-li sang, tenir la mostra, enviar-la al laboratori, fer-li estudis i tres mesos més tard et diuen: “Ah, no, d’aquest ocell només n’hi havia tres a la Terra”. “Ai, mare meva. L’he matat”. “Sí, és clar. I ara tenim confirmat que vas matar un dels tres que quedaven”. Jo no vull aquesta via. Jo vull que descobrim la vida on avui dia no tenim idea de la vida. I, així, canviem la realitat. I així buscarem noves tecnologies.

Naïm. Hola, Gunter. Soc en Naïm. Crec que tots alguna vegada hem vist les imatges de les illes de plàstic enmig dels oceans. I, aleshores, et volia preguntar com l’economia blava pot ajudar a solucionar el problema que tenim amb els plàstics.

Gunter Pauli. El problema dels microplàstics és un trencaclosques que fins ara, realment, no hem resolt. Encara estem estudiant com ho podríem resoldre. Però, abans d’enfocar-nos en això, hem de reconèixer que hem comès errors fonamentals en l’ensenyament de la química. Què ha passat amb la decisió de tenir només la biodegradabilitat definida a terra i no a l’aigua? M’explico. Avui dia, quan produeixes un plàstic que té una certa funcionalitat, has de pensar, al final de la seva vida, què passa amb aquest plàstic al final de la seva vida. I tenim el que es diu la “biodegradabilitat”. Ho podem controlar, podem tenir una biodegradabilitat de deu anys, de cinc dies, de 50 anys, però, en general, tot es degrada. Lamentablement, el bacteri que necessitem per degradar a la terra no existeix a l’aigua. És a dir, els bioplàstics que es degraden a la terra no es degraden al mar. Error fonamental. A més, tenim una lògica molt funcional dels plàstics, i un dels elements que ens agrada del plàstic és el seu color. I, per protegir la destrucció del color, posem un bloquejador d’ultraviolat. Però quan tens un plàstic que ja no té els microorganismes que se’l mengen a l’aigua i, a més, la segona gran força de destrucció, que és la ultraviolada, no funciona perquè tens bloquejadors, tu tens les illes, illes de plàstics.

I el plàstic gros d’una ampolla no és el problema. El problema són els nano. Vaig ser a Sant Tropetz. Em vaig reunir amb l’alcalde. Em va explicar que havia fet una anàlisi dels microplàstics a l’aigua del mar a Sant Tropetz. Em va confirmar que, segons les investigacions, hi ha uns 180 microplàstics per litre. Bé, ja no nadem en una sopa de bacteris, som en una barreja de sopa de bacteris i plàstic. Vaig dir: “No, doni’m les seves mostres i jo faré una segona investigació de quantes partícules de plàstics tenim a l’aigua”. Perquè la mesura de la Unió Europea és 300 micres, però el plàstic que entra a les cèl·lules del nostre cos és d’un nano. I quan jo analitzo en un litre quantes partícules nano tinc, n’hi ha entre 9.000 i 12.000. T’ho imagines? La diferència amb 180. Ara, la solució. He de buscar una solució per als 180 perquè és tot el que la Unió Europea està mesurant o he de trobar una solució per als nano, que ningú està mesurant. I aquí és on necessitem la creativitat, la innovació, la ciència i noves tècniques de mesurar, noves tècniques d’identificar.

Avui dia, els microplàstics i els nanoplàstics entren a la placenta. Per primera vegada, la barrera natural de la mare contra tot, inclús virus o bacteris, es va trencar amb plàstics. Si us plau! Aquest és un error fonamental i necessitem d’urgència que tots els enginyers químics aprenguin a fer polímers que es degradin al mar, a l’aire i a la terra. Com és possible que només hi hagi una empresa que és capaç de fer-ho? Com és possible? Per això avui dia tenim pluges de microplàstics. Imagineu-vos-ho, microplàstics que ens arriben d’allà. Jo no estic en contra dels plàstics, jo estic a favor d’un plàstic que es degradi. Si us plau, és un dret, no? O tots volem tenir nadons que neixin ja plens de microplàstics? Penso que la idea és al·lucinant, però és la veritat. I, ara, com ho solucionem? Busquem solucions a la natura. Ens vam adonar que l’alga del mar absorbeix microplàstics. Ah, quina bona notícia. És a dir, que hem de netejar l’alga del microplàstic abans de vendre-la, el primer. Però, segon, vol dir que, quan tinc una cortina al voltant de la meva platja amb algues, tinc un bloqueig de l’arribada dels microplàstics. Vol dir que puc tenir cultiu de mol·luscs, de peixos… Jo puc cultivar.

L’aqüicultura es podria fer sense microplàstics, en una zona, gràcies a les algues. Bona solució. Però què fem amb aquestes algues? Perquè aquestes algues estan plenes plenes de microplàstics. Com que no es pot separar fàcilment, nosaltres decidim fer un biogàs. Traiem les algues, les tallem dues vegades a l’any, traiem tota la biomassa i la fiquem en un biodigestor. Ho barregem amb fem de cavall, fem de vaca, de porc… i, amb aquesta barreja, produïm biogàs. I amb el llot que en surt, ple de microplàstics, fem un centrifugat, separem els plàstics i tenim fertilitzants. Aquestes són les solucions. Per què necessito aquesta solució? Perquè, avui dia, tot el que s’imagina per recollir els plàstics del mar costa molts diners. I per això necessitem imaginar un model de negoci que ens generi ingressos. És a dir, respondre a necessitats bàsiques. Quan busquem solucions per a les comunitats de pescadors que avui dia no tenen més peixos… Si tu no tens més peixos, quin és el teu futur? Avui dia treballem amb deu comunitats i, en aquestes comunitats, fem una reintroducció de boscos d’algues del mar. Hi ha un bon grapat de plàstics i nosaltres estem bloquejant els plàstics i posant, a cada comunitat, biodigestors.

I el problema dels plàstics té una solució incipient perquè es demorarà cinc, deu, 20 anys. El problema s’ha acumulat durant 50 anys. Si us plau, no podem esperar una solució. Però la gran pregunta que tenim avui és què fem amb aquests microplàstics. I l’única solució és cremar-los a 1.300 graus. Són tan tòxics, és una barreja de tant, que no es pot fer res més que una piròlisi, es diu. I per això estic encara esperant que la primera universitat europea decideixi que tots els enginyers químics aprenguin com fer molècules de polímers que es degraden a l’aire, a la terra i a l’aigua.

Inés. Hola, encantada de conèixer-te, Gunter. Soc la Inés. I, bé, avui et volia preguntar: després d’aquests anys de treball, què trobes més fascinant sobre el planeta?

Gunter Pauli. El més fascinant són els nens. Els nens que naixen en aquesta Terra són entusiastes, són creatius, no tenen por. Els nens comparteixen. I, per a mi, això és el que necessitem. El més fascinant de la meva feina ha estat trobar com molta gent descobreix el seu nen interior un altre cop. Nosaltres necessitem descobrir i despertar el nostre nen interior. Perquè el nen no té por. El nen és creatiu. El nen vol solucions i vol provar si funciona. Per això, vaig decidir, quan va néixer el meu primer fill el 1990, que la meitat del meu temps el dedicaria a l’educació dels nens. Però no educar, sinó inspirar els nens, perquè aquí és on estem perdent la gran oportunitat del nostre gran futur comú. Lamentablement, avui dia, a Europa, a Europa, el 40% dels nens entre 16 i 18 anys estan deprimits. Si us plau, què hem fet? I en som responsables nosaltres. I per això hem de repensar com ho podem fer. Però tu saps que, en tots els governs, hi ha ministeris molt conservadors. El ministeri més conservador és el d’educació. No són capaços ni estan disposats a canviar fonamentalment la manera en què eduquem. I l’educació més creativa i innovadora que coneixem és Montessori, la de Steiner i… Quina llàstima, aquests són sistemes que es van inventar fa 100 anys.

Això és innovador? Sí, és clar que és molt millor que el que tenim. Però, si no canviem l’educació… I, per això, el més fascinant per a mi ha estat el privilegi de treballar amb molts nens a moltes escoles, a molts països, perquè, quan un país està disposat a rebre un boig com jo, un molestador, un revolucionari, bé, és perquè els països s’adonen que és necessari canviar. I, lamentablement, jo no veig prou disponibilitat, voluntat política, per fer la transició en l’educació que necessitem per, una altra vegada, tenir nens entusiastes i que el nen es mantingui viu tota la vida. Sempre diuen que l’aprenentatge és tota la vida. No, no, no, no, no, que el nen creatiu estigui viu en tu. Això és el més important a la vida. No l’aprenentatge tot el temps, és el nen viu en nosaltres. Jo no sé per què, però vaig ser al Brasil i, a un gran polític brasiler que ja és mort… Jaime Lerner. Va ser l’alcalde de la ciutat de Curitiba. Curitiba va ser declarada la ciutat més sostenible els anys 90, quan la paraula “sostenibilitat” tenia encara un pes. I Jaime Lerner sabia que jo havia escrit faules per als meus fills.

I ell va dedicar una sessió del seu consell del municipi, una ciutat de tres milions d’habitants… Va dedicar una sessió a sis faules meves. I, al final, els consellers i l’alcalde van decidir que introduirien les faules a la ciutat de Curitiba. Però hi havia un problema, perquè al Brasil tu no introdueixes res nou sense l’aprovació dels sindicats. I així vaig haver de fer una presentació de la meva pedagogia de faules a 6.000 professors d’escola. Sis mil. Vaig estudiar nit i dia portuguès. Vaig estudiar portuguès per poder “falar portugês” i presentar les meves faules. I vaig obtenir un 92% d’aprovació. No sé si va ser per la pedagogia o el “charm”, no ho sé. De tota manera, em van aprovar i em van donar la primera oportunitat. Imagineu-vos-ho, l’oportunitat de formar 6.000 mestres i presentar 12 faules a 120.000 nens. A faveles, més de la meitat. Imagineu-vos-ho. I així vaig conèixer un gran pedagog, Paulo Freire. I vaig aprendre d’ell com podem identificar la necessitat, el desig, la urgència, el plaer, l’interès d’algú per poder escriure’l i llegir-lo. I ell va aconseguir en dues setmanes… Jo em quedo dues setmanes enganxat a aquestes faveles per aprendre com. I aquesta és la pedagogia que vaig adoptar.

Vaig adoptar la pedagogia de Paulo Freire. Trobar l’entusiasme. Entusiasme vol dir el déu en tu, el que tu tens, la il·luminació que tens perquè vols una solució. Perquè, quan la teva filla plora, vols una solució. I, si escriure i llegir és una solució per arribar a la solució, tu l’adoptes immediatament. I, així, vaig tenir l’oportunitat durant tres anys de treballar amb 120.000 nens. I una de les meves experiències preferides, potser la preferida, va ser… Recordeu la balena? El cor que funciona amb sis volts? Doncs em van dir: “Com podem fer un exercici a l’escola simulant el cor de la balena?”. Bé, això no va ser fàcil. Vaig haver de fer moltes consultes a molts amics, perquè… Finalment, vam trobar que, a totes les faveles, hi ha closca d’ou i closca de bananer. Sí? No és difícil trobar això. I, quan barreges la closca d’ou, tallada, triturada, amb closca de bananer, i hi poses una mica de suc de llimona i hi poses un positiu i un negatiu, tens un llum led que brilla. I vam llançar el concurs a les faveles de Curitiba de qui pot tenir el llum encès durant més temps. 22 segons. Els nens es van convertir en herois. Herois. Perquè qui s’imaginava que l’electrificació de les faveles es faria amb closca de bananer i d’ou? Però el nen que va entendre la importància del calci i del fosfat i el sodi al residu del menjar va entendre la necessitat de nodrir-se bé. I, així, ens vam posar en una cadena de descobriment. D’una faula, avui dia en tinc 365. I vaig rebre una invitació per fer el mateix a la Xina. I avui dia tinc les meves faules a totes les escoles xineses. Ni tan sols els vaig demanar fer-ho. Ells van decidir fer-ho. Per a mi, l’experiència més rica, més extraordinària, és realment poder descobrir que moltes de les nostres solucions són amb els nens.

Julia. Em dic Julia i, després d’escoltar les teves idees i els projectes que has posat en marxa, ens ve la idea que potser sí que tindrem un futur millor. Quin missatge llançaries per augmentar l’optimisme?

Gunter Pauli. Mira, l’optimisme és perquè sempre em comporto com un nen. Un nen sempre té en si el desig de fer el bé i de buscar el millor. Sempre vol descobrir. Doncs l’optimisme és també perquè, com el nen, el nen vol passar a l’acció immediatament. El nen no vol fer la reflexió fins que hi ha paràlisi per anàlisi. És perquè nosaltres no passem prou de pressa a l’acció. L’optimisme està en l’acció i en el fet d’imposar-nos una acció que no fracassa mai. I per què no tenim fracassos? Perquè no ens imposem una data límit. El fracàs, en molts casos, és perquè diem que ho hem de tenir resolt dimarts. I, si arriba dimarts i no ho tenim resolt, ens considerem un fracàs. No, el somni jo sé que el puc realitzar si dono temps als nostres equips per fer-ho. Per això, l’optimisme és molt determinant. El pensament en què tu et fiques. El pensament ha de ser sense límits de temps. I, quan et dones aquesta llibertat de tenir una solució en 20 anys… És clar, jo sé que la persona que té una crisi de salut no té 20 anys i no vol pensar en 20 anys. Però nosaltres ens hem de posar en un ambient que no només digui: “Sí, és possible”, sinó: “Sí, faré tots els possibles”.

Si ho canviem a “Jo faré tots els possibles”… I el possible no és el que conec. És també una cerca permanent de solucions del moment. No hi ha solucions permanents per a tot. Sempre hem de buscar. Doncs l’optimisme necessita aquest context perquè, sense això, nosaltres vivim amb estrès i, amb aquest estrès, no tenim lògica, vivim amb emocions. I, quan vivim amb aquestes emocions que prenen el control de tot, prenem decisions que no són les millors. Doncs l’optimisme és important. Perquè l’optimisme tingui una oportunitat, cal embrutar-se les mans i cal fracassar de tant en tant. Fracassar en el context que encara no és el bon moment per aconseguir-ho, però que el meu fracàs és un aprenentatge. I, si jo tinc alguna cosa que no m’ha funcionat gaire bé, almenys aprenem del que no ha funcionat i, així, no perdem res. I no és un fracàs perquè tenim l’aprenentatge. Aprendre. Ens permet aprendre dels errors, aprendre de les dificultats, ens permet trobar noves solucions. Nosaltres necessitem aprendre de nou a mirar la gent als ulls. Mirar als ulls. I somriure. No preguntar què fas. No, el somriure.

I deixem que aquest optimisme, l’entusiasme, el somriure… Tot això és molt contagiós. Perquè, quan tens algú que et somriu, que és optimista, que és entusiasta i que et parla del que ha fet, tu vols fer moltes coses. I així podem crear una nova cultura d’acció, i no una cultura de protesta. Us ho explico: el meu germà, que lamentablement ja ha mort. El meu germà va ser el producte de l’any 68. Protesta. No volia saber res de la societat. Es va convertir en el més conformista de tota la família. Jo soc de l’època del 78. Jo m’imaginava l’emprenedoria, prendre la iniciativa. No vendre’s mai a una multinacional. No treballar mai amb un cap. Ser independent, creatiu, d’acció. I jo vaig ser president de l’associació dels estudiants al meu país. Jo vaig ser el primer escollit amb una retòrica no en contra, sinó una retòrica en què nosaltres som la futura generació d’emprenedors. Però emprenedors del bé comú. No emprenedors per acumular diners. Emprenedors del bé comú. I, quan formes part de la generació dels emprenedors del bé comú, tens garantit l’optimisme. Gràcies. Gràcies i fins a la propera.