Llogaries un amic?

Noreena Hertz. Em dic Noreena Hertz i soc economista i escriptora, i al meu treball conflueixen l’economia, la política, la geopolítica, la tecnologia i la societat. Estudio temes complexos i m’interessa en quin punt és el món i cap a on es dirigeix.

Romina Peñate. Moltes gràcies per venir a ‘Aprenem junts’. És un plaer tenir-te amb nosaltres i avui podrem parlar de molts temes. Ets economista, has escrit llibres sobre economia, sobre la globalització, sobre prendre decisions… També has investigat de manera extraordinària el tema de la soledat i m’encantaria començar amb això. Una economista que estudia la soledat no és una combinació gaire comuna, no? Com va sorgir el teu interès per la soledat?

Noreena Hertz. Tens tota la raó. No és l’objecte d’estudi més evident per a una economista. Però hi ha raons que em van portar a interessar-me per la soledat i estan clarament diferenciades. La primera és que, fa uns cinc anys, quan feia classe a la universitat, molts alumnes venien a parlar amb mi i em confessaven que se sentien sols. Això, cinc o deu anys abans, no em passava. Almenys no tant. I vaig començar a preguntar-me què estava passant, per què tants joves se sentien sols. Això era fins i tot abans de la pandèmia. D’altra banda, resulta que m’havia comprat l’Alexa, d’Amazon, i vaig començar a observar les meves pròpies interaccions amb l’Alexa, que la tinc a la taula de la cuina, i em vaig adonar que vaig començar a sentir cert aferrament cap al dispositiu. I això em va fer reflexionar sobre el que després vaig anomenar «l’economia de la soledat», una economia sencera composta per béns i serveis dissenyats per alleujar la soledat i generar connexió. I vaig pensar: «Aquí està passant alguna cosa. La gent jove se sent molt sola, la soledat està influint en el vot de la gent a les eleccions i al mercat hi ha una gran demanda de productes que generin connexió i comunitat i alleugin la soledat».

I vaig voler continuar aprofundint en el tema per comprendre què estava passant i, quan vaig començar a investigar, em vaig adonar de la magnitud del problema. Només cal mirar les xifres: tres de cada cinc joves de menys de trenta-cinc anys estan sols sovint o sempre. Un de cada cinc millennials no té cap amic. El seixanta per cent de més de seixanta anys només rep visites esporàdicament. Al Regne Unit, la principal companyia de dos de cada cinc pensionistes és la tele o una mascota. Al Japó, la situació és tan terrible que la mena d’empresonaments que està augmentant més és el de pensionistes, perquè estan tan sols que delinqueixen intencionadament perquè els portin a la presó i així poder tenir companyia. Em vaig adonar que la magnitud del problema era immensa. I és immensa, malauradament, a Espanya, és immensa a Mèxic, és immensa a Colòmbia, és immensa a Argentina i és immensa a altres països des dels quals segur que ens estan veient. És un problema mundial i és un problema que afecta les economies, les democràcies i la nostra salut. Aleshores, vaig voler comprendre millor què està passant, per què estem travessant una crisi de soledat mundial, quines són les conseqüències i què hi podem fer.

Romina Peñate. Són unes estadístiques aclaparadores. M’agradaria aprofundir en el concepte de soledat. Què és la soledat i com l’entens tu?

Noreena Hertz. La soledat és el que sentim quan anhelem connexió, quan desitgem intimitat, quan anhelem companyia, i no en tenim gens. Però també és sentir que no ets vist, no ets escoltat, que ets invisible i que se t’ignora. I es pot sentir soledat en un context personal, però també es pot sentir soledat de manera més existencial. Un pot sentir-se sol en relació amb la seva feina, amb el govern, amb els seus conciutadans. Al meu entendre, la soledat és personal però també política, també econòmica. Els seus motors tenen a veure amb les relacions interpersonals, és clar, però també amb com ens tracten les institucions, com ens tracten els nostres conciutadans i com ens tracten a la feina. I crec que és important distingir la soledat del fet d’estar sol. Perquè es pot estar sol, sense ningú al voltant, i no sentir-se gens sol. Cal tenir això en compte. La soledat és voler connexió, voler que et vegin, voler que t’escoltin i no rebre aquesta atenció. Quan vaig començar a estudiar la soledat, m’interessava saber si hi havia algun grup social que la patís més que un altre. I em va sorprendre molt descobrir que els joves eren la generació més solitària. El més intuïtiu és pensar que els grans són els més afectats, però en realitat són els joves. I els segueixen les persones grans. També m’interessava el gènere, veure si hi havia diferència entre homes i dones en termes de soledat. I crida l’atenció que, abans de la pandèmia, estava força equilibrat. La soledat entre homes i dones era força similar.

Però el que s’ha vist durant la pandèmia i després és que la soledat entre les dones s’ha disparat desproporcionadament. I el que jo penso que va passar i al que jo atribueixo en part aquesta dada, és, primer, que, malauradament, durant la pandèmia l’índex de violència de gènere va augmentar. I no hi ha res més solitari que estar en una relació de maltractament. Aquest és un fet que justifica aquesta diferència. Un altre motiu pel qual les dones van començar a patir més soledat a la pandèmia és que van haver d’ocupar-se ja no només de la seva feina, sinó també de més cures que abans, dels nens, de la casa… I tenir una càrrega de feina cada cop més desproporcionada i que ningú et faci cas quan fas veure que no pots amb ella és desolador. Aleshores, entre les dones, aquesta sensació de desdeny cap a elles es va agreujar durant la pandèmia perquè més i més dones van haver d’ocupar-se dels nens i de la casa de forma desproporcionada a més de continuar rendint a la feina. I la tercera raó per la qual crec que les dones senten molta més soledat des de la pandèmia és que la recessió econòmica que s’ha viscut després els ha afectat més que no pas a ells. I, encara que tots, tant els rics com els pobres, poden sentir soledat, se sap que el factor econòmic també hi influeix. I, com que les dones han patit molt més els efectes de la crisi econòmica, és normal que siguin elles les que s’estiguin sentint més soles. Tothom es pot sentir sol: els homes, les dones, els joves, els grans… Però cal visibilitzar els grups que pitjor ho estan passant, que són els joves, els grans, les dones i les persones amb menys ingressos econòmics.

Romina Peñate. És evident que aquestes dades no són gens favorables per a una societat. Quines conseqüències té la soledat?

Noreena Hertz. Quan pensem en la soledat, normalment se’ns acudeixen els efectes que té des del punt de vista de la salut mental, que són autèntics i són greus. Si un se sent sol, és més probable que pateixi ansietat, que pateixi depressió i que arribi a tenir pensaments suïcides. Tot això és real i molt preocupant. Però la soledat també afecta la salut física d’una manera que segurament es coneix menys. Som éssers socials i, com a tals, tenim un desig natural de relacionar-nos amb els altres. Recordem que quan érem caçadors i recol·lectors vivíem en tribus amb altres persones per la nostra pròpia seguretat. El que passa és que, quan estem sols, se’ns encén una alarma al cos que ens avisa que estem en una situació en què no volem estar. Se’ns encén aquesta alarma, se’ns activa la reacció de lluita o fugida, els nostres nivells de cortisol i d’adrenalina augmenten… I tot això afecta la nostra salut física. Per això, la soledat fa que siguem més propensos a patir un ictus, un vint-i-nou per cent més propensos. A tenir malalties cardíaques, un trenta-quatre per cent. En períodes perllongats, la soledat fa que tinguem un trenta per cent més de possibilitats de morir prematurament. De fet, la soledat és tan dolenta per a la salut física com fumar-se quinze cigarrets al dia. És tota una crisi de salut pública i no se’n parla. Costa creure que no es parli de quelcom que és fonamental per a la salut. La soledat és una amenaça real per a la salut física i mental.

I, per altra banda, també perjudica la democràcia. Estudiant la relació entre l’auge del populisme de dretes i la soledat, el que vaig veure és que els qui se senten sols tendeixen a veure el món com un lloc més hostil i perillós. Aleshores, són preses fàcils per als polítics que descriuen el món com a tal. Fixa’t: hi ha un estudi que diu que, si es fica un ratolí en una gàbia i se’l deixa allà durant un temps, com més temps passa sol, més agressiu es torna contra altres ratolins que es van introduint. Passa el mateix amb les persones. I és el que estem veient a l’entorn polític mundial. Els polítics ataquen els que se senten sols utilitzant la comunitat com a arma per captar vots. Pensem en l’auge de Donald Trump als Estats Units i en aquests mítings on transmet un missatge de: «Vosaltres, el Poble oblidat, a vosaltres us parlo» i on promet comunitat. Això acaba calant en persones que se senten soles. Així que la soledat afecta la política. I també repercuteix significativament a l’economia. El quaranta per cent dels treballadors, fins i tot des d’abans de la pandèmia, se senten sols a la feina. A Mèxic la xifra és fins i tot més gran: el quaranta-quatre per cent. I això és important perquè, així, els treballadors estan menys motivats, són menys productius i és més fàcil que dimiteixin en comparació dels que no se senten sols. És a dir, que la soledat està derivant en costos econòmics no només per a l’economia en general, sinó directament per a les empreses. De fet, el factor més determinant perquè un treballador s’impliqui a la feina és si hi té algun amic. Però quantes empreses s’asseuen a pensar com poden fomentar els vincles entre els treballadors? La soledat és la causa de molts problemes i hi ha molta feina a fer sobre això.

Romina Peñate. Després reprendrem el tema del treball, però m’agradaria conèixer algunes de les històries sobre la soledat que vas recopilar durant la teva investigació. M’agradaria que compartissis alguns d’aquests relats amb nosaltres, els més interessants, potser.

Noreena Hertz. En cert sentit, es pot dir que no soc una investigadora a l’ús. Quan escric els meus llibres, inclòs l’últim, ‘El segle de la soledat’, és clar que faig molta investigació acadèmica i molta feina científica, em vaig llegir centenars d’articles científics recents, però també em vaig moure pel món entrevistant gent, coneixent gent i tenint jo mateixa experiències no gaire habituals per comprendre de debò el fenomen de la soledat. A Nova York, una de les coses que vaig fer va ser llogar una amiga. Durant la investigació, vaig descobrir que es poden llogar amics. A la pàgina web on vaig trobar la Britney, l’amiga que vaig acabar llogant, hi havia sis-cents mil amics disponibles per llogar i, entre ells, vaig triar la Britney, una universitària nord-americana de vint-i-pocs anys. La vaig conèixer en una cafeteria a Downtown Manhattan per prendre un cafè matcha. La veritat és que estava nerviosa, mai no havia fet una cosa així i em preocupava que ‘amiga’ fos l’eufemisme d’una cosa menys salubre. Però no, era veritat que el que oferia era amistat. I, durant unes hores, ens vam passejar juntes per Downtown Manhattan. Vam anar a una llibreria, vam anar a una botiga de roba, ens vam provar ulleres de sol i barrets. Ens ho vam passar fenomenal fins que vam arribar a una botiga i em va dir: «Noreena, s’ha acabat el temps. Són cent quaranta dòlars». Va ser una experiència molt interessant perquè en gran manera em vaig oblidar que l’havia llogada. Tampoc no era com estar amb una amiga de tota la vida, però sí que vaig tenir aquesta sensació d’estar fent una nova amiga, de congeniar bé amb ella i tal. Reia de les meves bromes: doncs és clar, per alguna cosa li estava pagant.

I, després, quan li vaig preguntar qui solia contractar-la, la resposta que em va donar va ser molt interessant: gent d’entre trenta i quaranta anys, tant homes com dones, gent que s’acabava de traslladar a Nova York, gent que treballava molt, com en consultoria, finances o tecnologia, i que se sentia sola i no tenia temps per fer amics. Gent que acaba de treballar i no té ningú amb qui anar a fer un cafè o amb qui sortir el cap de setmana al cinema o a un museu. I la contractaven per fer aquestes coses. És una gran manifestació de l’era en què vivim. La gent està tan sola que ha de pagar per tenir un amic. I hi ha un exemple encara més extrem: en Carl. Quan vaig anar a Los Angeles, vaig conèixer un senyor que es diu Carl. En Carl tenia uns cinquanta anys, era un tipus molt professional, tenia una bona feina als mitjans de comunicació. Estava divorciat, s’acabava de mudar a Los Angeles i, com que estava molt bolcat a la feina, li costava molt fer amics, per això, perquè treballava molt. I deia que a l’oficina tothom anava amb auriculars, que la gent no es relacionava i ell se sentia sol. Aleshores, va saber que es podia contractar algú perquè t’abracés, i no en sentit sexual. I ho va provar: va anar i va pagar a una dona, la Jeanne, perquè l’abracés, i va dir que havia estat transformador. Va pagar perquè algú l’abracés i sentir aquell contacte físic que tant li faltava. I va transformar el seu estat mental: era més productiu a la feina, era més feliç… La seva vida havia canviat. Aleshores, va començar a fer-ho setmanalment. I no és barat. Li vaig preguntar com feia per permetre-s’ho i la seva resposta va ser tremenda.

Va dir: «Doncs, per poder pagar-ho, visc al cotxe». Un home que tenia una bona feina als mitjans de comunicació. De portes per a fora era una persona totalment normal. Però necessitava tant aquell contacte físic que vivia al cotxe, guardava el menjar a la nevera de la feina i es dutxava al gimnàs per poder permetre’s aquesta connexió de forma habitual. A Califòrnia també vaig tenir una experiència interessantíssima quan vaig conèixer el primer robot cuiner del món, en Flippy, que es dedicava a girar hamburgueses. Vivim en un moment en què els robots, especialment ara, que porten integrada intel·ligència artificial, cada cop ocuparan més llocs de treball. En aquest context, com deia, vaig conèixer en Flippy, el robot cuiner que gira hamburgueses. Per a un empresari, és el millor empleat del món: mai no es posa malalt, sempre gira les hamburgueses a la perfecció, mai no es queixa de les hores que ha de treballar ni res per l’estil… I va ser molt curiós parlar amb alguns dels empleats, que ara eren companys d’aquell altre «cuiner». Els vaig preguntar com era treballar amb un robot. I la cosa era que no podien parlar amb ell, com normalment farien amb un company. I els preocupava que en Flippy també els tragués la seva feina. És una mena de faula i té la seva moralitat de cara al futur. Segons els robots i la intel·ligència artificial vagin avançant, més probable és que ens vagin reemplaçant a tots amb Flippis i els seus equivalents a cada sector. No només afectarà treballadors d’hamburgueseries, sinó persones com tu i com jo: periodistes, escriptors, pensadors, venedors, advocats, comptables… Moltes feines es veuen cada cop més amenaçades per la intel·ligència artificial i els robots. Es preveu que gairebé tres-cents milions de feines es veuran amenaçades per la intel·ligència artificial en els propers cinc anys. I això planteja grans reptes per a la societat. Si ja ens sentim sols, desconnectats i invisibles avui, ara, en el punt en què estem, com ens sentirem si no tenim feina, si no sabem com ens guanyarem la vida, si no sabem què farem? Les implicacions de tot això són immenses.

Romina Peñate. Estem parlant de Nova York, Los Angeles… I m’agradaria saber com les ciutats, i també els entorns laborals, com has esmentat abans, estan potenciant el problema de la soledat.

Noreena Hertz. Hi ha una cosa que és l’arquitectura de la soledat. Existeix. En la soledat no només hi influeix com ens tractem entre nosaltres, sinó que també hi influeixen els espais físics. Hi ha molts estudis que demostren, per exemple, que les ciutats que estan dissenyades per als cotxes en lloc de per a les persones són especialment solitàries. Sé que, a Espanya, Barcelona és pionera en la creació d’espais urbans de vianants on s’aparta els cotxes perquè la gent pugui caminar i relacionar-se millor amb els veïns. La proporció entre cotxes i vianants és un factor important pel que fa al nivell de soledat d’una comunitat. Un altre element destacable pel que fa a l’arquitectura de les ciutats és com de plens o buits estiguin els carrers principals. Els últims anys… No sé si és igual a Espanya, a Mèxic o a l’Argentina, però una cosa que he notat al Regne Unit i als Estats Units és que cada vegada hi ha més botigues buides. I això és important perquè els comerços locals solen contribuir a apaivagar aquesta soledat que podem sentir en el dia a dia. Per exemple, puc entrar a la fruiteria del meu barri i saludar en Phil, que fa anys que atén. I, si m’he oblidat la cartera, li puc demanar que m’ho apunti i no em posarà problemes. O puc anar a la llibreria del meu barri i parlar amb la Jessica, que hi treballa. O a la cafeteria, on m’atendrà en Moffatt, que fins i tot posa bols d’aigua perquè els gossos beguin.

Els estudis demostren que fins i tot una breu interacció de quinze segons amb el barista fa que ens sentim més vinculats al nostre voltant. El comerç local té un paper importantíssim. I el que passa a molts barris és que, a causa de la pujada del preu del lloguer i els problemes econòmics globals, molts d’aquests comerços no funcionen, i això genera més soledat. Una altra cosa que accelera o amplifica la soledat a nivell local és no tenir prou espais on la gent pugui reunir-se i fer coses gratuïtament. Els governs nacionals i regionals han de finançar la infraestructura comunitària per ajudar a fomentar la connexió i no pas la soledat. Necessitem finançament per a biblioteques públiques, per a clubs juvenils, per a centres de dia per a gent gran, per a espais on pares i mares joves puguin acudir i relacionar-se. O, si més no, necessitem que el mercat els ofereixi a preus molt competitius. Perquè necessitem espais per fer coses junts, per estar junts, per sentir-nos connectats i no sols. I, justament, una de les tragèdies que es continuen produint a tot el món des de la crisi del 2008 són les contínues retallades en aquesta mena d’infraestructura comunitària, tant a Espanya com a altres llocs. És una cosa a tenir molt en compte. Aquests espais s’han de finançar o el mercat hi ha vist una oportunitat per oferir aquests serveis a un preu baix. A Corea del Sud, per exemple, hi ha discoteques diürnes per als més grans de seixanta-cinc anys. M’encanta la idea. Discoteques diürnes on milers de persones grans ballaran durant el dia. Són negocis rendibles, funcionen a escala i el mercat hi ha vist una oportunitat. I, quan jo sigui gran, m’encantaria anar a ballar durant el dia i a relacionar-me amb altres persones. A més, tot això són idees per als emprenedors. La població està envellint i els dos grups que pateixen més soledat són els joves i els grans. Quines idees de negoci hi ha, quins productes i serveis es poden dissenyar per cobrir aquesta necessitat de connexió? Tot això ha de fer reflexionar els emprenedors.

Romina Peñate. I, pel que fa a la feina, les empreses estan fomentant aquesta connexió entre els treballadors o no?

Noreena Hertz. Doncs, històricament, les empreses no s’han parat a pensar en els vincles entre els seus empleats. De fet, abans de la pandèmia, hi havia una tendència activa a les empreses que era passar d’oficines tradicionals a espais oberts. I això es venia com una manera d’incentivar les relacions entre els treballadors. La idea era que, sense parets que els separessin, connectar seria més fàcil. Però el que va passar va ser justament el contrari. Les oficines es van convertir en espais oberts i els estudis diuen que els empleats, en lloc de parlar més, ho van fer menys. I es van començar a comunicar més per correu o per missatge. No sé si mai has treballat en una oficina que tingués aquest concepte. Jo sí i, atesa la meva experiència, entenc els resultats d’aquesta investigació. D’una banda, als espais oberts hi ha molt de soroll. Si ets com jo i t’agrada concentrar-te, doncs et posaràs uns cascos que t’aïllin i, si hi ha alguna cosa que crida: «No em parlis», és portar uns cascos enormes. D’altra banda, en un espai obert qualsevol pot sentir el que estàs dient, o sigui que no et posaràs a explicar res personal a una altra persona quan qualsevol pot assabentar-se’n. I, a sobre, d’alguna manera intentes donar certa imatge, i això encara t’impedeix més connectar de debò. En resum, el concepte d’oficina oberta no és garantia de relacions millors i, de fet, el que aconsegueix és el contrari. I això explica per què fins i tot abans de la pandèmia fins a un quaranta per cent dels treballadors se sentien sols i desconnectats.

Després la pandèmia va agreujar això, evidentment: si ja et senties sol a l’oficina, com més et relaciones per Zoom o qualsevol videotrucada, més desconnectat et sentiràs. I ara hi ha tota una generació de treballadors que han tingut poc temps per establir contacte presencial amb companys. No han tingut l’oportunitat de fer amistat i relació amb ningú. Des del punt de vista de l’empresari, això és una cosa de la qual preocupar-se. Primer, perquè un treballador que se sent sol és menys productiu, està més desmotivat i és més propens a dimitir. Segon, perquè és més fàcil no sentir implicació a la feina si no es té cap amic allà. I tercer, perquè la feina es mercantilitzarà encara més. És més probable que te’n vagis a una altra empresa que t’ofereix més diners si no tens cap aferrament amb els teus companys. I això és un problema per als empresaris, així que molts estan fent l’esforç de pensar en com reforçar aquests vincles. I resulta que hi ha un truc molt senzill que dona molt bons resultats: animar els empleats a menjar junts. A Chicago es va fer un estudi amb bombers i el que van trobar va ser que els equips de bombers que menjaven junts tenien més probabilitats no només de sentir-se més units entre ells, sinó d’executar millor la feina que els que no menjaven junts. Menjar en grup és una molt bona idea per ajudar el personal a relacionar-se més i també a rendir millor. I, en general, a la feina, cal plantejar-se què estem fent perquè els empleats se sentin més reconeguts i considerats. Això és una cosa crucial. I de vegades és tan senzill com ser amable o com reconèixer les coses. Dir: «Escolta, gràcies per ajudar-me». Els petits detalls. A vegades n’hi ha prou de fer una volta i dir, per exemple: «Vull felicitar el Manuel pel gran treball que ha fet». Aquests moments de reconeixement i agraïment poden marcar una gran diferència.

Romina Peñate. Noreena, estem parlant de les ciutats i del treball. El nostre estil de vida està canviant a gran velocitat. I, en aquest sentit, m’agradaria saber quin paper tenen les xarxes socials i la tecnologia en la soledat.

Noreena Hertz. M’alegro molt que treguis el tema. Mira, les xarxes socials són com la indústria tabaquera del segle XXI: perjudiquen molta gent de moltes maneres, i hem d’assumir que això és així, sobretot pel que fa a la soledat. Durant la meva investigació, vaig entrevistar molts joves, adolescents. I una cosa que es repetia una vegada i una altra en els seus testimonis era la soledat que derivava de les xarxes socials. Un xaval de catorze anys que es diu Peter em va explicar que, quan penjava una foto a Instagram, s’hi quedava esperant ansiosament que algú li donés m’agrada. I, si ningú no ho feia, se sentia invisible i ignorat. Es preguntava què era el que estava fent malament i per què ningú no li feia cas. O la Clàudia, de setze anys, em va explicar que les seves amigues havien dit que no sortirien després de classe, però que després havia vist en xarxes socials que havien quedat sense ella. I es va sentir tan exclosa i sola que es va tancar a la seva habitació i no va anar a classe durant una setmana. No és que als nens abans no se’ls exclogués, és clar que passava, però ara… Primer, els adults a la vida d’aquests nens moltes vegades no són conscients que això passa. Els professors no s’adonen que s’està excloent algú perquè sovint socialitzen directament per internet i no al món real. D’altra banda, la humiliació que et marginin és pública i es transmet entre els companys contínuament. Aleshores, les xarxes socials creen aquesta sensació d’exclusió quan no compten amb tu.

I després hi ha l’abús a què sobretot els joves s’enfronten a les xarxes socials. Aquesta dada és particularment alarmant a Espanya, a Mèxic, al Brasil i als Estats Units. Aquests quatre països estan entre els deu primers en índex de ciberassetjament. Les xifres són tremendes. Estem parlant que el seixanta, setanta, vuitanta per cent dels joves pateixen ciberassetjament diàriament. Si estàs en aquesta situació, és natural que et sentis més sol, sobretot si ningú no intervé. I fins i tot si tu no estàs patint assetjament directament, estar veient que aquest és el món on vius també et portarà a sentir-te sol. És molt preocupant. I després hi ha el fet que les xarxes socials ens recompensen per tenir comportaments agressius i feridors, i d’una manera molt concreta: com més feridor sigui el tuit, com més feridora sigui la publicació, més probabilitats tens de rebre interaccions. Els mecanismes propis incentiven l’abús, l’odi i l’assetjament. I, bé, què cal dir de l’addicció que tenim tots al mòbil, perquè està dissenyat per enganxar-nos, sobretot les xarxes socials. Els colors, la tipografia, els llums… Tot està dissenyat com les escurabutxaques dels casinos per crear-nos addicció.

I, aleshores, a la vida real, el més probable és que tots hàgim estat en algun lloc amb la nostra família o els nostres amics i hàgim estat enganxats al telèfon. Tenim l’atenció al mòbil en lloc d’interactuar i estar presents en el moment. Hi ha estudis que demostren que, encara que tinguem el telèfon apagat, si n’hi ha un a sobre de la taula, és menys probable sentir-se connectat a l’altra persona i sentir-hi empatia que si no hi ha cap telèfon involucrat. I els adolescents no són els únics, no només ells tenen aquesta addicció. És tothom. El mòbil ha esdevingut com el nostre amant. Ens hem tornat esclaus. Aleshores, podem dir que hi ha moltes causes darrere de la crisi de soledat actual. Que fem menys coses junts que abans: anem menys a l’església, estem menys als sindicats, estem menys a les associacions de famílies a les escoles. Que les ciutats cada cop estan més fetes per als cotxes en comptes de per als vianants. La urbanització. Les ciutats són llocs especialment solitaris. S’està deixant enrere els habitants de les zones rurals i el resultat també és la soledat. Però les xarxes socials i la tecnologia tenen un paper importantíssim en aquesta desconnexió que estem sentint. Hi ha molta feina a fer en aquest sentit. Jo, per exemple, faig un descans digital un dia a la setmana. Guardo el mòbil on no el pugui veure per així estar més present amb la meva família i amb els meus amics. La gent que ho prova diu que nota la diferència. Val molt la pena intentar-ho. Però els governs també hi han d’intervenir. Perquè no n’hi ha prou de dir que això és una cosa que nosaltres podem resoldre. Els governs han d’actuar. Jo soc del Regne Unit i, allà, el Govern ha pres la davantera en aquest aspecte amb legislació, amb la llei de seguretat en línia, que posa molta més pressió i responsabilitat legal sobre les empreses de xarxes socials, sobretot pel que fa a l’assetjament i als nens. Aleshores, sobretot en relació amb els nens, què estan fent els governs d’Espanya, Mèxic, Colòmbia, Argentina, per protegir la salut mental dels nens? Cal intervenir-hi. No es pot deixar que les companyies s’autoregulin. Han deixat clar que no són capaços de fer-ho.

Romina Peñate. M’agradaria saber… Perquè has esmentat que fas com una desintoxicació digital i… Després de dur a terme la teva investigació, quins consells ens donaries per sentir-nos menys sols?

Noreena Hertz. Hi ha moltes coses que podem fer si ens sentim sols. Una és deixar el mòbil de banda més sovint. Sé que costa perquè hi som addictes, però amb una mica d’esforç es pot aconseguir. Deixar-ho fora del nostre abast sol ajudar. A les tardes, o el cap de setmana, o ens podem fer un dia sabàtic digital i estar un dia sencer sense tocar el mòbil. Una altra cosa que podem fer és dedicar més temps a fer activitats a la nostra comunitat local i donar-li suport. Per exemple, podem anar a alguna fira o esdeveniment local, podem fer un voluntariat a alguna associació. Més idees que podem tenir en compte: en lloc de demanar un llibre per internet o fer una classe de ioga a YouTube, ves a una llibreria o a un gimnàs que tinguis a prop. Fer les coses presencialment i tenir l’oportunitat d’interactuar, encara que sigui breument, amb el monitor, el recepcionista o el llibreter ja pot influir molt en les nostres sensacions. També cal considerar fer voluntariats. Hi ha molts estudis que demostren que, fent voluntariats i ajudant altres persones, un se sent menys sol i més vinculat a la resta. I alhora estàs fent una bona acció. Així que això també està demostrat que funciona. A més a més, la gent que fa voluntariats viu més. Un altre extra que et pots emportar. Aquestes són tres coses que podem fer intencionalment si sentim soledat. I potser una última cosa a què podem recórrer si ens sentim sols és a veure si hi ha alguna cosa que ens interessi, que ens agradi molt. Pot ser, no ho sé, l’equip de futbol local, potser és pintar, potser és ballar… Trobar alguna cosa i buscar si hi ha algun grup on unir-se per conèixer gent amb interessos similars. De vegades, si ens sentim sols, potser la manera és trobar persones amb qui relacionar-nos i fer activitats… i això ens pot ajudar a alleujar la soledat.

Romina Peñate. Que interessant, Noreena. Hem esmentat el nostre estil de vida, la tecnologia, les xarxes socials, i això em porta a la immensa quantitat d’informació que tenim al nostre voltant i a un treball teu que em sembla molt interessant, ‘Eyes Wide Open’, que parla sobre la presa de decisions. I m’encantaria saber com influeix el context en la nostra manera de prendre decisions.

Noreena Hertz. Avui dia prendre decisions és molt difícil, perquè tenim massa informació i massa dades. Ens ofeguem en informació i en dades. Si parlem només d’anuncis, cada dia ja n’estem exposats a centenars. Pensa com és mirar les xarxes socials o entrar a internet. La quantitat d’informació a què estem exposats és milers de vegades més gran que fa tan sols una dècada. Prenem decisions en un context molt diferent i, a més, ho fem en un món molt més complex. Vivim en una època definida en bona part per com és de complexa, especialment ara, pels reptes a què ens enfrontem, tant geopolítics, com econòmics i mediambientals. És gairebé una tempesta perfecta de complexitat. I això no només planteja més problemes per preocupar-nos, sinó que, a més, ens té en un estat existencial general molt més estressant, la qual cosa ens dificulta prendre decisions amb claredat. I després hi ha el fet que cada dia hem de prendre un munt de decisions. Resulta que prenem deu mil decisions al dia. Dues-centes vint-i-sis són només sobre menjar. És una passada. «’Macchiato’, ‘latte’, llet desnatada, llet sencera, llet de civada, llet d’ametlla…», només per fer-me un cafè. Aquí ja estaré prenent com a vint decisions. És un context en què prenem més decisions i tenim més opcions que mai, és un context en què tenim més informació que mai, és un context d’amenaces existencials i estrès. Doncs, és clar, és més difícil que mai prendre decisions. Per això, al meu anterior llibre… Jo volia escriure un llibre sobre com prendre decisions intel·ligents en temps tan complicats com aquests. Em vaig posar a estudiar la bibliografia, a entrevistar els millors pensadors d’aquest camp i els millors professionals, i vaig treure conclusions molt interessants sobre com ho podem fer i sobre quins són els problemes amb què breguem en prendre decisions.

Romina Peñate. Aleshores, què ens aconsellaries per prendre millors decisions?

Noreena Hertz. Una de les meves troballes quant a la presa de decisions és com influeix el nostre estat d’ànim en les nostres decisions. Si estem estressats, ens ofusquem i ens costa veure les opcions i alternatives que tenim. Però, per altra banda, si estem contents, aleshores tendim a prendre decisions més extremes. Per exemple, si la selecció de futbol guanya un partit important, la borsa puja. Evidentment, no és perquè a les empreses del país els hagi passat alguna cosa, sinó perquè a la gent li ve més de gust gastar diners perquè està de millor humor. Les emocions influeixen molt en les nostres decisions, fins i tot les econòmiques. I no és que no s’hagin de tenir emocions, això és important entendre-ho. La clau és adonar-se’n. La clau és adonar-se que avui estic estressada o que estic de molt bon humor perquè és el meu aniversari o perquè fa un dia fantàstic. Adonar-nos de les nostres emocions fa com de termòstat i ens ajuda a regular la presa de decisions. Una altra conclusió interessant de la meva recerca és la influència que el menjar, si hem menjat o no, té en les nostres decisions. Pensa si has menjat o si has dormit abans de prendre una decisió. És tan dolent prendre decisions sense haver dormit com prendre-les ebri. Abans de decidir cal considerar moltes coses. I també cal tenir en compte els consells que et dona la gent i si els qüestiones prou.

Em refereixo al fet que… I ho dic jo, que també soc experta i professora: em vaig adonar que, moltes vegades, quan un expert es posa a donar-nos consells, el nostre cervell desconnecta. Sona exagerat, però es va fer un estudi en què van analitzar el cervell de diverses persones mitjançant ressonància magnètica per veure què els passava a les seves ones cerebrals quan sentien parlar un expert. I el que passava és que el cervell s’apagava, literalment. No estic dient que s’hagi d’ignorar els experts, però tampoc no s’ha d’oblidar que aquests experts poden tenir opinions diferents entre si. Si escoltes diversos metges parlar sobre malalties complexes, t’adones que surten opinions diferents. O, al meu camp, l’economia: serà que no hi ha varietat d’opinions entre economistes. O sigui que no ens podem quedar amb el fet que aquella persona és experta i ja: hem de posar el cervell en marxa, pensar, qüestionar les coses, fer preguntes, tenir la confiança per fer tot això. Cal qüestionar les ortodòxies, qüestionar la informació i utilitzar el cervell per pensar.

Romina Peñate. El pensament crític és molt important.

Noreena Hertz. Importantíssim, sobretot ara, que cada cop més gent s’informa a través de les xarxes socials, a través de fonts que simplement reprodueixen la seva pròpia opinió des de la seva pròpia perspectiva en lloc de tenir una mirada més àmplia, contrastar la informació, etcètera. Així que sí, el pensament crític és crucial, especialment en els temps que corren.

Romina Peñate. També dius que la diferència i el dissentiment són elements importants a l’hora de prendre decisions. Per què? En què ens ajuda la diferència a prendre decisions millors?

Noreena Hertz. Hi ha un exemple fascinant del Regne Unit, de la Segona Guerra Mundial. A la Segona Guerra Mundial, els britànics es van enfrontar a un repte enorme: les Forces Armades havien de trobar la manera de desxifrar Enigma, el codi que utilitzaven els alemanys per desplaçar subministraments, traçar estratègies, comunicar-se. Era un codi tan complex que les probabilitats de desxifrar-lo eren entre cent cinquanta trilions. Però els britànics ho van desxifrar. I com ho van fer? Amb un equip format per persones molt diferents. Sí, hi havia els típics que un s’imagina: matemàtics, desxifradors de codis, enginyers… Però també hi havia bibliotecaris, egiptòlegs, jugadors de ‘bridge’, lingüistes, persones que a un no se li acudirien. I aquesta diferència és el que els historiadors diuen que els va permetre pensar de manera que van aconseguir desxifrar el codi. I avui dia hi ha una llarga llista de bibliografia que demostra que la diferència és essencial per prendre decisions intel·ligents i per ser creatiu i innovar. Els equips heterogenis formats per persones de diferent gènere, de diferent ètnia, de diferents edats, obtenen millors resultats que els equips homogenis. Per això, les empreses han de fixar-se que els seus llocs de lideratge no els ocupin només homes blancs d’una certa edat, sinó també dones i persones de diferents ètnies. I no prendre-s’ho només com una missió pel que és políticament correcte, sinó com una cosa que veritablement aporta valor i contribueix a l’èxit. La diversitat dona resultat. I, per liderar una organització, no s’ha d’escoltar només persones iguals a nosaltres, sinó persones diferents. És increïble com pot ser d’utilitat aquesta informació.

Romina Peñate. L’entrevista està arribant al final, però no vull que marxem sense parlar d’una cosa que a mi em sembla molt rellevant ara mateix i és que, amb l’auge de la intel·ligència artificial, el futur de vegades preocupa. Les teves anàlisis de les tendències globals són brillants i, per això, m’agradaria escoltar la teva opinió sobre el futur de les societats amb aquest auge de la intel·ligència artificial.

Noreena Hertz. He reflexionat molt sobre la intel·ligència artificial. De fet, m’hi vaig posar anys abans que comencés a acaparar els titulars. Fa uns anys em va interessar saber si la intel·ligència artificial podia predir qui guanyaria les eleccions utilitzant la informació que hi ha a les xarxes socials. Vaig formar un equip de sociòlegs i informàtics, vam construir un model d’intel·ligència artificial i ens vam posar a analitzar les dades de les xarxes socials. Com a cas de prova, vam intentar veure si podíem predir el guanyador d’un concurs de talents, Factor X, amb les dades de les xarxes socials. I, sí, vam poder identificar el guanyador observant el que la gent tuitejava. Així que ja fa uns anys em vaig adonar que la intel·ligència artificial tindria un paper molt més gran en com es fan les prediccions, en com treballem i en com generem resultats. I aquest any passat, 2023, s’han vist grans avenços deguts en part a l’acceleració de la potència computacional i a la introducció de la intel·ligència artificial a la feina. Parlant amb una empresa, em van dir que havien començat a redactar el contingut de màrqueting amb intel·ligència artificial en lloc de deixar-lo a l’equip de màrqueting perquè van veure que la IA ho feia un trenta per cent millor. També hi ha un bufet d’advocats important que ha deixat de tenir advocats per revisar els contractes perquè la intel·ligència artificial ho està fent millor. Els estudis demostren que, per llegir tomografies, la intel·ligència artificial està superant amb escreix els radiòlegs.

He reflexionat molt sobre la intel·ligència artificial. De fet, m’hi vaig posar anys abans que comencés a acaparar els titulars. Fa uns anys em va interessar saber si la intel·ligència artificial podia predir qui guanyaria les eleccions utilitzant la informació que hi ha a les xarxes socials. Vaig formar un equip de sociòlegs i informàtics, vam construir un model d’intel·ligència artificial i ens vam posar a analitzar les dades de les xarxes socials. Com a cas de prova, vam intentar veure si podíem predir el guanyador d’un concurs de talents, Factor X, amb les dades de les xarxes socials. I, sí, vam poder identificar el guanyador observant el que la gent tuitejava. Així que ja fa uns anys em vaig adonar que la intel·ligència artificial tindria un paper molt més gran en com es fan les prediccions, en com treballem i en com generem resultats. I aquest any passat, 2023, s’han vist grans avenços deguts en part a l’acceleració de la potència computacional i a la introducció de la intel·ligència artificial a la feina. Parlant amb una empresa, em van dir que havien començat a redactar el contingut de màrqueting amb intel·ligència artificial en lloc de deixar-lo a l’equip de màrqueting perquè van veure que la IA ho feia un trenta per cent millor. També hi ha un bufet d’advocats important que ha deixat de tenir advocats per revisar els contractes perquè la intel·ligència artificial ho està fent millor. Els estudis demostren que, per llegir tomografies, la intel·ligència artificial està superant amb escreix els radiòlegs.

En lloc d’estudiar, no ho sé, fins i tot informàtica, perquè la programació també s’automatitzarà aviat, hauríem d’estudiar perruqueria, fontaneria, maquillatge? Aquests són els treballs que és molt difícil que els ordinadors i la intel·ligència artificial arribin a reemplaçar. Són preguntes realment interessants les que la intel·ligència artificial ens planteja de cara al futur. És fàcil témer el futur en els temps que corren, sobretot davant de la confluència actual de pressions geopolítiques, econòmiques, mediambientals, tecnològiques… però no ens hem d’angoixar, sinó sentir que tenim objectius, control i esperança. I amb esperança no em refereixo a asseure’s i esperar que les coses vagin bé, sinó a pensar si hi ha alguna cosa que nosaltres mateixos puguem fer per fer del món un lloc millor, per millorar la vida de les persones que tenim al nostre voltant, per ser motors de canvi. Si afrontem el futur amb aquesta actitud, el futur no ha d’espantar-nos i podem continuar avançant cap a ell amb passió, confiança i imaginació.

Romina Peñate. Noreena, no perdrem la pista la teva feina, les teves aportacions són meravelloses. Ha estat un plaer escoltar-te, moltes gràcies.

Noreena Hertz. Moltes gràcies a vosaltres per convidar-me.