Christian Gálvez. Dues. Te’n diré una, directament, que és El Sant Sopar. Però començo per una altra i acabo amb El Sant Sopar. Perquè, és clar, amb el tema de l’exposició, mentre analitzava les pintures que volia explicar i sota les quals podia explicar episodis biogràfics de Leonardo, veig La Verge de les Roques, que n’hi ha dues versions. La primera versió em crida molt l’atenció per diversos motius. En primer lloc, lògicament, per l’absència de la figura paterna, que ja hem comentat. Bé, si partim de la base que Leonardo no fa gens de cas de l’encàrrec que li fan, que és: Verge, nen, un tríptic i dos àngels als costats… Pinta el que li dona la gana. En aquest cas, pinta la Verge, l’arcàngel Uriel, Gabriel… El Louvre no es posa d’acord, el nen Jesús i el nen Sant Joan Baptista, oi? Prescindeix de la figura paterna. Tenim un altre dels leitmotiv de Leonardo, l’androgínia a l’àngel. No saps gaire bé… De fet, el dibuix preparatori és una dona. És a dir, no saps si és home o dona. Però el que em crida molt l’atenció és que aquest episodi no apareix a la Bíblia. És a dir, l’escena representada a La Verge de les Roques no apareix a la Bíblia, apareix als evangelis apòcrifs descoberts el 1945, escrits en copte. Aleshores, em crida l’atenció des d’un punt de vista teològic. Perquè, és clar, li encarreguen una cosa que no es va arribar a descobrir. Aleshores, no sé d’on prové la informació perquè Leonardo pintés això. I, en el cas d’El Sant Sopar, que és la veritable obra de Leonardo que més em crida l’atenció… No és per la tradició bibliogràfica que ja hem comentat amb la nostra companya mestra, sinó perquè, gràcies a un episodi que vaig tenir el novembre del 2009, em vaig apropar a Leonardo per primera vegada. Mira, recordo que em trobava a Milà fent uns anuncis per una marca de sofàs. Aleshores, hi vaig anar amb el meu representant i vam gravar uns anuncis. Els vam gravar massa d’hora i teníem temps per poder gaudir de la ciutat. Aleshores, vam dir: “Bé, mirem què fem. Perquè no tornaré mai més a Milà. Què se m’hi ha perdut, a Milà?”. Ara, és clar, treballo constantment entre Florència i Milà. Però aleshores no ho sabia. Aleshores, encara destil·lava a l’ambient Dan Brown, El codi Da Vinci. Allà es trobava el cenacolo, a Santa Maria delle Grazie, El Sant Sopar de Leonardo. “Per què no hi anem i mirem si és cert que hi ha Maria Magdalena pintada?”. “Apa, som-hi”. És clar, no sabíem, aleshores… Et parlo del novembre del 2009, que per entrar al cenacolo a Santa Maria delle Grazie, al refectori, s’ha de comprar l’entrada, mes o menys, dos mesos abans. Però no ho sabíem. Aleshores, hi vaig arribar i vaig xampurrejar en anglès. Aleshores, no parlava l’italià. Vaig intentar convèncer la persona encarregada de les entrades, si us plau, que me’n vengués una. Però em deia d’una manera molt ferma que no es venien entrades. Vaig arribar al punt de voler-la subornar. No ho vaig aconseguir. A la fi, com que vaig ser molt pesat, em va dir l’encarregada d’una manera molt cortesa: “Mira, l’única oportunitat que tens d’entrar a mirar-ho sense entrada és que ara, a les sis i quart que ve l’últim grup, els falti algú i et venguin l’entrada”. Vaig dir: “Bé, doncs esperaré. Falta poc temps”. M’hi vaig quedar. Aleshores, vaig veure que arribava l’últim grup i vaig veure la guia que estava donant indicacions amb les entrades. M’hi vaig apropar i li vaig dir: “Et sobra alguna entrada?”. Va mirar: “Doncs me’n sobra una”. Vaig dir: “Entesos, hi entraré”. Heu estat al refectori? Algú ha vist El Sant Sopar? Arribes a la plaça de Santa Maria delle Grazie, entres al refectori. Aleshores, hi ha una entrada on es troba, diguem-ne, no la taquilla, és l’oficina on hi ha la persona que s’encarrega de les entrades que has comprat prèviament. Gires a la dreta, hi ha un passadís, una sala d’espera, una persona en una porta, en unes reixes, que et marca l’entrada, gires a l’esquerra, s’obre una porta de vidre blindat, entren 25 persones, es tanca la porta, s’obre la següent porta, entren 25 persones, es tanca aquesta porta, gires a l’esquerra i hi ha l’última porta. Tot aquest recorregut, jo, com a bon espanyol que no em coneix ningú, el faig a colzades per col·locar-me el primer. Com que s’obriran les portes, com que hi he aconseguit entrar, que no hi podia entrar, dic: “Jo hi entro el primer”. És clar, miro a l’esquerra i hi havia la guia. Hi ha un moment que li dic: “Perdona, que no t’he pagat l’entrada. Digues quant costa i te la pago”, i diu: “No, no t’amoïnis”. Jo: “Hi insisteixo, si us plau”. I em diu: “No, de debò, si ens ha costat un euro”. I dic: “Un euro?”. I diu: “Sí, sí, és clar. Som un grup d’educació especial”. Faig així i m’adono que de les 25 persones que hi anàvem a entrar, 23 tenien síndrome de Down. Tres persones en cadira de rodes i jo, com un autèntic pocavergonya, m’he dedicat a anar a colzades entre tothom per poder-hi entrar el primer. I, en aquell moment, s’obren les portes. A l’esquerra, la guia. A la dreta, una nena rossa, així d’alta, italiana, amb síndrome de Down que em mirava somrient. Em dona la mà, fa el primer pas i, al refectori, gires a la dreta… A l’esquerra hi ha una altra pintura que ningú li fa gaire cas. I tenim El Sant Sopar, cinc metres per vuit. S’hi apropa amb mi i, durant els 15 minuts que va durar la visita, la nena ni em va deixar anar la mà ni em va deixar de mirar somrient. I, durant aquells 15 minuts, no vaig deixar de mirar aquella nena. I la primera vegada que vaig entrar a veure El Sant Sopar, no vaig veure El Sant Sopar. No vaig tenir l’oportunitat de veure si hi havia Maria Magdalena o no. Jo estava enamorat d’aquella nena, estava cec per ella. Aleshores, vaig començar a llegir Leonardo. No sobre Leonardo. Volia formar la meva pròpia opinió i vaig començar pel Leonardo anatomista. Avui dia, a la meva exposició, hi ha dues persones amb síndrome de Down treballant com a caps de sala. Jo mai dic “discapacitats”, digues “capacitats”.