Com ens influeix el temps?

Mar Gómez. Bé, hola a tothom. Soc la Mar Gómez. Soc doctora en Ciències Físiques, experta en meteorologia, divulgadora científica i recentment mare i també escriptora. La veritat és que des de petita sempre he tingut molta curiositat pel món que m’envolta. Sempre m’he preguntat el perquè de les coses i bé, avui vull intentar descobrir amb vosaltres alguns dels aspectes més fascinants del nostre planeta Terra. Jo recordo que quan era petita m’asseia al balcó de casa i em posava a observar les tempestes, i en aquell moment jo recordo que amb només cinc o sis anys ja em preguntava com es formaven els núvols, com es formaven els llamps, els trons, els llampecs; i recordo que ja m’interessaven aquests temes mediambientals i ja es parlava de la greu situació que tenim avui dia al nostre planeta. Fa més de 30 anys, d’això. Així que vaig decidir estudiar Ciències Físiques, una carrera per mi, la veritat, molt reptadora, perquè volia saber les respostes a moltíssimes d’aquestes preguntes. Moltes d’aquestes respostes les vaig trobar mentre estudiava la carrera, però altres encara segueixo buscant-les avui dia. Tinc la sort d’ara mateix dedicar-me a la meteorologia. Treballo a la pàgina líder en meteorologia a Espanya, Eltiempo.es, i al llarg de la meva carrera professional vaig trobar la meva veritable vocació, que és la de comunicar, no només informar del temps, sinó també dels fenòmens meteorològics, de la ciència en general, i intento també descobrir una miqueta més enllà, anar al cosmos, a l’univers, i preguntar-me, per exemple, si hi ha vida més enllà. Entre moltes altres coses, us he dit al principi que soc recent escriptora o intento qualificar-me així, ja que aquest any he publicat un llibre que parla de la relació entre la meteorologia i la salut.

Segur que potser molts de vosaltres heu sentit en molts moments que el temps us afecta, i és que realment la meteorologia té moltes d’aquestes curiositats i jo espero avui descobrir-les amb vosaltres. A la meva feina també tinc la sort de poder comunicar a les xarxes socials i apropar-me a un públic molt més jove, cosa que fa uns anys era realment complicat. He connectat amb persones de tot el món, de diferents cultures, de diferents nacionalitats, amb diferents interessos, i la veritat és que això ha ampliat molt el meu coneixement i sobretot l’orgull de poder despertar la ciència en altres persones, aquest interès. Parlant del món, també us explicaré que soc una viatgera empedreïda, però una viatgera una mica estranya, perquè la veritat és que m’agraden els climes molt extrems. D’aquí també la meva professió. Tinc moltes destinacions a la llista, però una que recordo amb especial afecte la vaig visitar l’any 2019, és l’arxipèlag de Svalbard. Està molt a prop del Pol Nord i és un arxipèlag on vaig anar en ple hivern. També em considero una mica aventurera en aquest sentit. Vaig arribar-hi amb temperatures de -35, -40 graus, 24 hores de foscor completa i en un territori que està dominat per l’os polar, que és una espècie també en perill, precisament per tot el mal que estem fent ara al nostre planeta. Em queden moltíssimes destinacions per descobrir. Una que tinc a la llista és Oimiakon, el lloc habitat més fred del nostre planeta, on s’assoleixen temperatures de fins a 70 graus sota zero i on les escoles només tanquen quan hi ha uns tímids 50 graus sota zero, cosa impensable, per exemple, a Espanya.

Una altra de les destinacions que m’encantaria visitar és la vall de la Mort, a Califòrnia. Aquest nom no és infundat. Allà s’han registrat les temperatures més altes de la nostra història amb més de 50 graus, o almenys de la història registrada. I també m’encantaria anar a l’Antàrtida, a les valls seques de McMurdo, on no plou des de fa dos milions d’anys. És el lloc més sec del planeta. Però avui no vull viatjar d’aquesta manera, sinó que vull fer amb vosaltres un viatge a través del coneixement per descobrir tots els fenòmens que hi ha al nostre planeta. Em permetreu una cosa i és dir-vos que em fa especial il·lusió ser aquí avui amb vosaltres. Me’n sento molt orgullosa i crec que molt poques vegades ens diem com d’orgullosos estem de nosaltres mateixos, dels èxits que aconseguim a la vida. I gràcies a la meva carrera professional he tingut alguns èxits que està bé dir que n’estic orgullosa. Així que podem començar quan vulgueu amb les preguntes i moltíssimes gràcies.

Andrea. Hola, Mar, soc l’Andrea. Soc seguidora de les teves xarxes i del teu pòdcast en concret. Hi has parlat alguna vegada d’un tema que m’interessa molt, que és el Triangle de les Bermudes espacial. Ens en pots dir alguna cosa?

Mar Gómez. Sí, jo crec que tots coneixem o hem sentit alguna vegada parlar del Triangle de les Bermudes aquí a la Terra. És una regió que està situada a l’Oceà Atlàntic, entre les illes de les Antilles majors, les Bermudes i els Estats Units, i és una regió que es va fer molt famosa per la desaparició de vaixells i avions en estranyes circumstàncies. Aquí hi ha hagut teories de tota mena: teories conspiranoiques, teories paranormals… Però jo em quedo amb les teories científiques, que ens diuen que en aquesta zona hi ha corrents marítims i oceànics que poden afectar el rumb dels vaixells o dels avions. És veritat que, a més, és una regió on solen arribar molts huracans i tempestes tropicals, així que aquí tindríem l’explicació. Però em preguntaves per un Triangle de les Bermudes que no és el de la Terra, sinó un que tenim allà dalt, que és el Triangle de les Bermudes de l’espai. Aquest Triangle de les Bermudes de l’espai l’hem de buscar a centenars de quilòmetres sobre nostre. Tècnicament, s’anomena Anomalia de l’Atlàntic Sud, i realment és una anomalia del camp magnètic de la Terra. Es troba a la regió situada entre l’Oceà Atlàntic i Sud-amèrica i té gairebé la mida d’Amèrica del Sud, o sigui que és bastant gran. Què passa aquí? Doncs primer hem de saber que la Terra té un camp magnètic i el camp magnètic és com un escut, ens protegeix de tota la radiació còsmica, de la radiació del sol, de la radiació de l’espai. Però aquest camp magnètic té anomalies. En algunes zones és més intens i en altres és més feble. Doncs l’Anomalia de l’Atlàntic Sud, aquesta regió, el Triangle de les Bermudes espacial, és una anomalia negativa. És a dir, és una debilitació del camp magnètic de la Terra.

En aquesta regió hi passen coses estranyes també, no tantes com aquí, a la superfície de la Terra, en el Triangle de les Bermudes, però és cert que les naus espacials, els satèl·lits, experimenten certs problemes quan orbiten per aquesta regió. Per exemple, el telescopi espacial Hubble, que es passa el 15 % del temps en aquesta zona de l’espai, ha d’apagar alguna instrumentació perquè els seus sistemes tecnològics diguem que es tornen una mica bojos. Els satèl·lits també tenen problemes en la tecnologia i ens podem preguntar: les persones, tots els que som aquí, tenim algun problema amb el Triangle de les Bermudes de l’espai? Ens afecta? La realitat és que no, nosaltres estem totalment fora de perill. Fins i tot si viatgem amb avió, no arribem a aquests centenars de quilòmetres on es troba. Els que sí que tenen un problema són els astronautes que estan a l’Estació Espacial Internacional. Ells han declarat ser testimonis de llums, d’alguns problemes de salut, centelleigs que els desconcertaven i fins i tot també greus problemes als ordinadors portàtils que porten per fer els seus estudis. La veritat és que de moment no hem de preocupar-nos, però amb la trajectòria del turisme aeroespacial, qui sap si… Jo crec que nosaltres no, però potser les pròximes generacions s’enfrontaran cara a cara amb aquest Triangle de les Bermudes de l’espai.

Ginés. Hola, Mar. Em dic Ginés i volia preguntar-te si tens alguna altra curiositat que ens puguis explicar sobre el clima i la meteorologia.

Mar Gómez. La veritat és que jo vaig arribar a aquesta història, que és la història del llac dels esquelets, a través de la meteorologia. És veritat que no és una història realment meteorològica o climàtica, però crec que és una història molt curiosa i que realment us apassionarà com em va apassionar a mi quan la vaig descobrir. Per entendre-ho primer hem de saber que hi ha més de 100 milions de llacs al nostre planeta, però només hi ha un llac com aquest. És un llac únic, fred, hostil. Està a 5.000 metres d’altitud, a les muntanyes de l’Himàlaia, a l’Índia. I és un lloc on, com el seu nom indica, es van trobar una sèrie d’esquelets humans, una sèrie de restes humanes a la llera del llac. El llac Roopkund el va descobrir en plena Segona Guerra Mundial un guardabosc indi quan recorria la zona. Va arribar al llac i es va trobar amb centenars d’esquelets humans a la llera. Eren allà reposant. Inicialment, el que van pensar és que podrien ser les restes d’una força invasora japonesa que hagués passat per la regió, que hagués tingut algun accident i haguessin mort. Lògicament, això no tenia gaire sentit, perquè els ossos els van analitzar a l’Institut Antropològic de l’Índia i van descobrir que eren molt més antics. Inicialment, van pensar que potser aquest grup es va veure sorprès per una tempesta de calamarsa, i així és com jo vaig arribar a aquesta història, a través de la calamarsa i de les tempestes, i que potser, enmig de la muntanya, la calamarsa els havia colpejat al cap. Van veure que totes les persones havien mort per impactes al crani. La cosa es va quedar aquí i al cap d’uns anys es van tornar a analitzar els ossos. Quina va ser la sorpresa quan van veure que els ossos tenien tres orígens diferents de persones que procedien de l’Índia, del sud-est asiàtic i del Mediterrani oriental. Però és que, a més, aquests ossos estaven separats per segles de diferència.

Corresponien al segle II, al segle X i al segle XVIII. És a dir, què feien persones de diferents punts del nostre planeta en aquest lloc, amb diferents segles de diferència i totes mortes a causa del mateix, impactes al crani? Inicialment, podríem pensar que la gent que procedia o que tenia un origen de l’Índia o del sud-est asiàtic podria semblar força lògic que estiguessin per la zona, potser en una ruta de peregrinació, però què feia gent del Mediterrani oriental en aquest moment en aquesta regió remota de l’Himàlaia? Doncs la veritat és que encara no hem pogut contestar a aquesta pregunta. És veritat que jo vaig arribar a la història a través de la calamarsa, perquè no és gens estrany que una tempesta de calamarsa pugui posar fi a la vida de persones, va passar precisament a l’Índia el 1888: van morir més de 240 persones per l’impacte de la calamarsa. Però en aquest cas sembla que això no va ser així. Es va parlar també de la hipòtesi que fos una zona de desterrament, però igualment, no hi havia una zona de desterrament més propera per a la gent del Mediterrani oriental? La veritat és que no coneixem la resposta encara avui dia, i a mi sempre m’agrada dir que, al llac Roopkund, el misteri dels morts encara segueix molt viu.

Kevin. Hola, Mar, soc el Kevin. Els meteoròlegs estan molt conscienciats sobre el medi ambient i m’agradaria preguntar-te a tu quin tema en particular et preocupa sobre el clima.

Mar Gómez. La veritat és que ara mateix tenim un tema de preocupació global i és l’amenaça mediambiental més gran a la qual s’enfronta la nostra societat, que és el canvi climàtic. Hi ha molts efectes que ja els estem notant. A mi m’agrada sempre recalcar que el canvi climàtic no és una cosa del futur, és una cosa que ja estem vivint ara, perquè aquests efectes els estem notant, aquestes conseqüències ja les estem vivint actualment, i algunes d’aquestes conseqüències no us sorprendran. L’augment de la temperatura del nostre planeta a escala global està provocant el desglaç dels casquets polars, que són els refrigeradors del clima del planeta. El retrocés de les glaceres està fent que les onades de calor siguin més intenses, més severes, més llargues, està provocant migracions climàtiques. Espanya és un dels països més afectats per l’escalfament global. De fet, tenim onades de calor més llargues, més severes, el nostre estiu té cinc setmanes més que quan jo era petita, als anys 80, i tenim cada vegada més nits tropicals, nits en què la temperatura no baixa dels 20 graus. Aquests efectes jo crec que els coneix pràcticament tota la població, però hi ha un altre efecte que us vull explicar i que potser us sorprèn. I és que ara mateix s’està produint la fusió del permagel. El permagel és la capa de terreny permanentment congelada, d’aquí el nom, que tenim sota els peus a les regions més fredes del planeta. El permagel ha de romandre congelat com a mínim dos anys, però tenim permagel que data de fa milers d’anys. En fondre’s, ens està revelant alguns misteris i secrets. Entre altres coses, estem veient animals que ja no conviuen amb nosaltres. Hem trobat mamuts, ossos de les cavernes, lleons de les cavernes. Hem trobat fins a nematodes, cucs congelats del plistocè, que, és més, hem aconseguit reviure al laboratori. Estem parlant de cucs pràcticament zombis. Aleshores, el permagel i aquesta fusió ens està revelant tot això, però també ens està revelant antics virus i antics bacteris.

Al principi us parlava del meu viatge a Svalbard. Svalbard és un arxipèlag molt remot, molt a prop del pol Nord, on trobem permagel. I a Svalbard hi ha una curiosa prohibició des del 1950 i és que no ens podem morir. A veure, no és que sigui un arxipèlag d’immortals, realment ens podem morir, el que no podem és ser enterrats. Si emmalaltim, si morim, ens traslladen al continent, a Noruega. Per què? Pel permagel. Els cadàvers no es descomponen al permagel. I primer, poden atraure l’os polar, que és el depredador principal a la zona, i segon, els virus i els bacteris poden romandre en estat latent en aquests cossos. El 2014, llegia un titular que deia: «Científics reviuen un virus de fa 30.000 anys trobat al permagel». En concret es referien a tres virus: el «Mollivirus», el «Pandoravirus» i el «Pithovirus sibericum», tres virus que havien conviscut amb els últims neandertals. En realitat, el titular era una mica sensacionalista, no era del tot així, però sí que van aconseguir injectar aquests virus en amebes i infectar-les. Els científics van dir que no hi havia cap risc important per a l’ésser humà, però sí que ens denota la importància de trobar aquestes malalties en antics cadàvers al permagel. Hi ha una altra part important, i és que el permagel també ens ha permès saber més coses de les malalties. La grip espanyola, una de les malalties més greus que hem tingut. Doncs el 1918, en una comunitat inuit a Alaska, en un petit poble que s’anomena Brevig Mission, va arribar la grip espanyola i, dels 82 inuits que hi havia, en pocs dies només en quedaven quatre de vius. Els van enterrar tots en un cementiri de la zona sota una gegantina creu comunal.

Aquesta història no seria interessant si no fos perquè el 1950 un metge suec que estava cercant un tema pel seu doctorat va saber que l’única forma d’analitzar el virus de la grip espanyola era trobar cadàvers que estiguessin al permagel, exhumar-los, extreure el teixit pulmonar on es trobés el virus de la grip espanyola i analitzar-lo. I què va fer aquest metge? Va volar fins a Brevig Mission, va exhumar un d’aquests cadàvers que va trobar en aquest cementiri i va agafar les mostres. Va tornar a Iowa, als Estats Units, i es va posar a analitzar-lo. Però va veure que la mostra de teixit no era prou bona i no va poder avançar. Van haver de passar 40 anys, 40 anys perquè aquest metge, juntament amb l’Institut de Patologia de les Forces Militars de Maryland, als Estats Units, tornés a Brevig Mission, tornés a exhumar un altre cadàver, aquest cop d’una dona obesa, on el greix havia conservat molt millor aquest teixit pulmonar i on hi havia el virus de la grip espanyola, perquè s’aconseguís seqüenciar i entendre millor aquesta malaltia de la grip espanyola. Així que gràcies al permagel coneixem com es va originar i com es va desenvolupar la grip espanyola. No obstant això, el risc existeix. En tenim un exemple: el 2016 hi va haver una potent onada de calor a Sibèria i va fer que es fongués el permagel i que un ren quedés exposat. Aquest ren havia mort 75 anys enrere, infectat per àntrax. L’àntrax es transmet per espores i en aquest cas sí que va provocar la mort d’un nen, l’hospitalització de diversos veïns i la mort de més de 2.000 rens per àntrax. Així que hi ha un petit risc, en aquest sentit, però hi ha un risc molt més gran que desconeixem, i és que al permagel tenim bilions de tones de carboni orgànic, un carboni orgànic que procedeix de la descomposició de plantes i animals que s’ha acumulat allà durant mil·lennis. Aquest carboni orgànic, en fondre’s el permagel, s’està alliberant a l’atmosfera i es reorganitza en forma de diòxid de carboni i de metà, que són dos gasos molt potents d’efecte hivernacle.

Què està passant aquí? Un cicle de retroalimentació. A mesura que augmenta la temperatura, es fon el permagel i, quan es fon el permagel, s’emeten aquests gasos a l’atmosfera que, a la vegada, acceleren l’escalfament global. Així que la realitat és que la missió la tenim nosaltres. Nosaltres som els que hem de reduir les emissions, els que hem d’apostar per una mobilitat més sostenible, canviar el nostre estil de vida, ser molt més responsables, perquè fins i tot alguns efectes que no veiem, que estan sota els nostres peus en zones remotes del planeta, tenen un efecte directe en la nostra vida diària. Així que és a les nostres mans dur a terme accions i prendre decisions importants per realment poder mitigar tots aquests efectes que ja estem notant.

Mercedes. Hola, Mar, em dic Mercedes. En alguna de les teves intervencions parles de la manipulació del clima. Això és possible? Es pot manipular l’atmosfera?

Mar Gómez. Es pot manipular el clima? Sí. S’ha de manipular, el clima? En la meva opinió personal, no. Hi ha moltes tècniques de manipulació del clima. La sembra de núvols potser és la més famosa. La sembra de núvols consisteix bàsicament a generar pluja artificial i no és una cosa nova, no és una cosa d’aquest segle. La sembra de núvols s’ha utilitzat fins i tot com a arma bèl·lica. Si ens remuntem a la Guerra de Vietnam, els nord-americans van utilitzar la sembra de núvols, generar pluja artificial, per inundar els camins de la Vietcong i afectar el subministrament dels vietnamites. Encara que els va servir de poc, perquè realment van perdre la guerra. Però la sembra de núvols ara mateix es fa a diferents parts del món. Es fa als Estats Units, a Israel, als Emirats Àrabs, on ho fan amb drons. Fins i tot a la Xina s’està ampliant aquest projecte a un projecte molt més ambiciós. A la Xina es van sembrar núvols, per exemple, durant els Jocs Olímpics de Pequín. Uns dies abans, es va generar pluja artificial per garantir temps estable en aquesta cerimònia inaugural. L’any 2009 també es van sembrar núvols per provocar una nevada, però en aquest cas se’ls va escapar de les mans, la qual cosa ens indica els riscos que podrien existir. La sembra de núvols consisteix bàsicament a generar pluja artificial, però com? Quan tenim pluja de forma natural necessitem que hi hagi una mena de llavors petites a l’atmosfera. Aquestes llavors tècnicament s’anomenen nuclis de condensació i poden ser pols o aerosols que tinguem en suspensió de forma natural a l’atmosfera. Si hi ha prou humitat, el vapor d’aigua s’enganxarà a aquestes llavors i començarà a formar les gotetes que formaran el núvol. Quan aquestes gotetes pesen prou, cauran per l’efecte de la gravetat i generaran la pluja de manera natural. Què fem quan no tenim pluja? La sembrem. Com sembrem aquests núvols? Injectant amb avions o amb drons iodur de plata a l’atmosfera. El iodur de plata té una estructura cristal·lina molt similar a la del gel, que també és un nucli de condensació, i fa de llavor perquè el vapor d’aigua s’adhereixi, comenci a formar el núvol i comenci a generar aquesta precipitació artificial.

Tot i això, no és l’única tècnica que existeix. També tenim la possibilitat de trencar la calamarsa i això és una cosa que per exemple es fa a Espanya. En aquest cas és una cosa diferent, perquè tenim uns canons anticalamarsa que el que fan és disparar ones de xoc per trencar aquesta calamarsa i sobretot es fa servir amb finalitats agrícoles. Es fa de forma molt local. El problema ve quan aquestes tècniques, a més, es fan a escala global o a escala sense precedents. La Xina, per exemple, ara mateix vol fer un projecte que mai s’ha dut a terme, que és sembrar núvols a més de la meitat del territori xinès i inhibir calamarsa en gran part del territori, cosa que, com dic, no té precedents i que no sabem quines conseqüències pot tenir, perquè fins ara s’ha fet de forma local. Ara han sorgit altres tècniques de manipulació climàtica amb la crisi climàtica. Per mi això no és una solució, la solució és posar mitjans i no aquests pegats que realment estan generant o poden generar altres efectes col·laterals. Ho vèiem amb l’efecte papallona. Un petit canvi pot desembocar en unes conseqüències impredictibles, així que no sabem què passarà. Amb el canvi climàtic han sorgit noves tècniques de manipulació climàtica, com per exemple la de simular una erupció volcànica. Quan tenim una supererupció volcànica al nostre planeta, les cendres i els gasos arriben fins a l’estratosfera, que és la següent capa de l’atmosfera d’on som nosaltres. S’hi queden durant força temps i creen un efecte de bloqueig del sol. És a dir, la temperatura del nostre planeta tendeix a disminuir. En erupcions naturals, com la del Pinatubo, el 1991, la temperatura mitjana global va disminuir mig grau. Amb la del Tambora, el 1815, vam viure el que s’anomenava l’any sense estiu, un any de fam, de foscor, i va passar a l’altra banda del món, però a Europa vam tenir greus problemes. Es van alterar els patrons de precipitació, hi va haver problemes en les collites i, com a curiositat, us diré que en aquest ambient tan ombrívol fins i tot es va gestar un dels personatges de la literatura gòtica més famosos i de terror, Frankenstein, en aquest moment de foscor.

Però el que vull dir és que en aquesta simulació d’una erupció volcànica artificial, la intenció és precisament disminuir la temperatura del nostre planeta. Com ho faríem? Injectant aerosols a l’estratosfera perquè bloquegin la radiació solar. Els aerosols actuen com petits miralls, impedeixen que arribi la llum del sol a la Terra i disminueix la temperatura del nostre planeta. En aquest sentit, el MIT també té un projecte que s’anomena el de les bombolles espacials i que sona una mica a ciència-ficció. Realment encara no s’ha dut a terme, i consisteix a instal·lar a l’espai una malla gegant en el punt Lagrange, que és el punt on s’equilibren l’atracció gravitacional del Sol i de la Terra, i en aquest punt, inserir una espècie d’esferes que el que facin és un comportament semblant: reflectir la radiació solar perquè no arribi a la Terra. Amb això, com dic, el que es pretén és disminuir la temperatura del planeta mentre seguim contaminant, mentre seguim emetent. Llavors, realment per mi la introducció de la mà de l’home a l’atmosfera no és una bona idea. No ens ha donat bons resultats fins ara. El que sabem del canvi climàtic és que és 100 % segur que té origen antropogènic, és a dir, té la nostra marca darrere. Al llarg de la història del planeta hi ha hagut moltíssims canvis climàtics. Tots s’han produït al llarg de milers a milions d’anys, però aquest canvi s’està produint de forma molt ràpida i propiciat per nosaltres. Això no ha tingut bones conseqüències. Com ha de tenir-les ficar diferents substàncies o diferents objectes a l’atmosfera? Millor que l’ésser humà prengui altres mesures d’acció més importants mediambientalment que manipular el clima.

Miriam. Hola, Mar. M’ha cridat l’atenció el que has dit de les boires assassines. Podries explicar-nos per què passa?

Mar Gómez. La veritat és que les boires no són tan inofensives com semblen, no només perquè redueixen la nostra visibilitat, sinó perquè hi ha boires que són tòxiques o boires assassines, per dir-ho d’alguna manera, perquè ens han deixat diverses víctimes al llarg de la nostra història. Les boires assassines o les boires tòxiques és bàsicament «smog», que ve del mot anglès «smoke» i «fog», és a dir, fum i boira, i han protagonitzat diferents moments de la nostra història. Un d’ells, i un dels més importants, va passar el 1948 als Estats Units, al poble de Donora. I aquest esdeveniment va canviar la forma de processar el tema mediambiental als Estats Units. Per entendre la història ens n’anem fins a aquest poble, un poble molt industrial on hi havia una important producció i contaminació, i uns cinc dies abans de la desfilada i la festa de Halloween, va començar a formar-se una boira a la zona. Aparentment, no els va preocupar massa, però aquesta boira, el mateix dia de la desfilada de Halloween, impedia veure les persones a l’altre costat de la vorera. Impedia veure les persones que festejaven aquesta celebració. La gent va començar a tenir problemes de salut ocular, de salut respiratòria i els telèfons dels metges d’aquest poble i els pobles del voltant van començar a sonar. En tan sols 24 hores van morir 20 persones. 20 persones que van morir a causa de problemes respiratoris, principalment. Va ser el desastre més gran mediambiental de la història dels Estats Units en temes de contaminació de l’aire. I va passar per tres motius. El primer i més important, la contaminació de la zona, en una regió molt industrial. La segona, l’orografia, estava localitzada entre muntanyes, en una vall. I la tercera, la situació meteorològica. Teníem un potent anticicló a la regió. Els anticiclons són regions d’altes pressions i normalment ho associem a temps estable, a un temps sense pluges i sense pràcticament vent.

Quan un anticicló es queda durant moltíssim temps en una zona, l’anomenem anticicló de bloqueig o un anticicló que s’ha quedat estancat. Normalment, a la nostra atmosfera, la temperatura disminueix amb l’alçada, ho sabem perquè quan pugem a un avió fa més fred, però a vegades passa que en un punt determinat això canvia i augmenta amb l’alçada. Aquí es genera una inversió tèrmica que el que fa és un efecte tapadora que inhibeix la dispersió dels contaminants. Així que, a Donora, el que va haver-hi va ser una gran contaminació en una zona que podria ser com una mena d’olla i una inversió tèrmica que impedia que els contaminants es dispersessin. No ha estat el cas més greu de la història. Ens remuntem al 1952 a Londres. Els londinencs estaven més que acostumats a la boira de Londres. De fet, fins i tot estaven acostumats a la boira tòxica. L’anomenaven puré de pèsols pel color verd i groguenc i l’olor de sofre que feia. Però el que va passar el desembre del 1952 va ser una cosa històrica. En aquell moment, un potent anticicló planava sobre Londres. A més, Londres sortia de la Segona Guerra Mundial i havia exportat tot el carbó de bona qualitat a fora. S’havia quedat amb el carbó de pitjor qualitat i més ric en sofre. A més, l’hivern estava sent molt fred, així que totes les calderes estaven cremant aquest carbó i expulsant aquesta contaminació a l’atmosfera. Ràpidament, es va formar una boira tòxica tan greu que va matar tot el bestiar, la gent queia al Tàmesi perquè directament no podia veure on era el riu i morien ofegats els que no sabien nedar, i a les sales d’urgències dels hospitals no es podia ni operar perquè la visibilitat era totalment reduïda. Van morir en total 12.000 persones al llarg de l’episodi de boira i en els mesos posteriors. I realment va establir les bases per a un canvi de llei, igual que va passar als Estats Units, a Donora, per millorar i tenir unes lleis d’aire net. Així que no totes les boires són positives. I de nou tenim el problema de la contaminació, un problema que ha creat l’ésser humà. Al final, aquestes boires s’han cobrat moltes víctimes per la mala gestió que hem fet dels nostres recursos.

Isaac. Mar, tinc dues preguntes. És veritat que els llamps fan olor? I la segona és: per què fa tan bona olor després de ploure?

Mar Gómez. Efectivament, després d’una tempesta o just en el moment abans que arribi la pluja, segur que tots hem sentit aquesta olor que qualifiquem de «terra mullada», que és una olor que jo crec que a pràcticament tots ens encanta. Realment això té un nom. Bé, més aviat dos noms. El 1964, dos geòlegs australians van batejar aquesta aroma amb el nom de petricor, que en grec significa «l’essència que corre per les venes dels déus». La van descriure com una fragància etèria, fresca, evocadora, una fragància que es produïa quan certes plantes traspuaven un oli en certs sòls, en uns sòls argilosos o en certes roques. Aquestes plantes traspuaven aquest oli per retardar la germinació, perquè en els moments de sequera no té sentit que les plantes prosperin. Però a més de petricor, d’aquesta olor també en diem geosmina. Per què? Perquè la geosmina és un bacteri que està present en aquesta olor i que es propaga també per espores. El bacteri el que fa és que, en condicions de sequera, exposa les seves espores i quan bufa el vent de les pluges i les tempestes arriben fins a nosaltres. Nosaltres ho podem percebre perquè som altament sensibles a la geosmina. La podem detectar en cinc parts per bilió. Però no som els únics, perquè en els deserts al voltant del món, que tenen tota mena de fauna, entre ells, per exemple, els camells del desert de Gobi, que són capaços d’identificar la geosmina i així trobar l’aigua. He de dir que, a més, la geosmina, com a curiositat, és la base de molts antibiòtics d’ús comú. Així que al final la geosmina ens aporta moltíssim a la salut, no només amb aquests antibiòtics, sinó que també aquestes olors crec que ens relaxen i ens transporten a un món molt més natural, ja que l’ésser humà ha anat perdent a poc a poc aquesta connexió. També hi ha una altra tercera olor que no és tan agradable i que es produeix durant les tempestes, és l’olor d’ozó. Les descàrregues elèctriques produeixen la formació d’ozó en les tempestes i donen lloc a una olor molt més metàl·lica i una mica més desagradable. No és pas casualitat que la paraula ozó en grec signifiqui «enviar olor». Així que al final tenim una composició de tres olors quan tenim una tempesta: el petricor, la geosmina i aquesta olor d’ozó que de vegades definim com una olor de llamps.

Tamara. Hola, Mar. Em dic Tamara i em sona haver llegit en algun lloc que els taurons poden predir els huracans. És veritat o és més un mite?

Mar Gómez. La realitat és que els animals no és que puguin predir el temps, però sí que poden intuir els canvis ambientals immediats que hi ha. Realment no són meteoròlegs, com ho som nosaltres, però sí que perceben canvis que es produeixen a l’atmosfera. Al final, com deia abans, vivim en un oceà d’aire i tots aquests canvis són perceptibles per a certs animals i certs éssers vius a part dels éssers humans. Els taurons, en concret els taurons de puntes negres, són capaços d’identificar els canvis de pressió atmosfèrica perquè tenen un òrgan que no tenim nosaltres: la línia lateral. Aquesta línia lateral és molt sensible als canvis de pressió que es produeixen, cosa que també els permet identificar on hi ha preses, però també detecta aquests canvis de pressió. Canvis de pressió molt bruscos que es produeixen, per exemple, quan arriba un huracà. Els huracans són un dels fenòmens més potents, més devastadors que existeixen, i en el seu centre tenen una pressió molt baixa. Així que quan aquestes tempestes tropicals o aquests huracans s’aproximen, aquests taurons de puntes negres perceben aquest canvi de pressió i descendeixen a les profunditats. I es diu que alguns animals n’imiten el comportament i els segueixen. No són els únics animals que detecten canvis ambientals. Per exemple, amb la calor, els grills ens poden dir quina és la temperatura ambiental que tenim. Els grills no tenen la capacitat de suar, com la tenim els éssers humans, llavors només poden autoregular-se batent les ales. És el que coneixem com el cant del grill o el cric-cric que sentim dels grills en aquestes tardes d’estiu. I és possible determinar la temperatura ambiental a partir d’aquest batre de les ales. Fins i tot hi ha una fórmula matemàtica. La fórmula més senzilleta i simplificada, que us donaré ara, que no sigui gaire complexa, és que podem comptar el nombre de cants d’aquests grills en vuit segons i sumar-hi cinc i obtindrem amb força precisió la temperatura ambient que tenim. Això sí, l’única pega que té aquesta equació o aquesta fórmula és que només ens funcionarà per a temperatures entre cinc i 30 graus, però pot ser un bon entreteniment per a aquestes tardes d’estiu en què fa calor i decidim investigar quina temperatura tenim a l’exterior i no tenim termòmetre.

Lucía. Hola, Mar. A mi m’agradaria que ens expliquessis per què l’arc de Sant Martí té set colors.

Mar Gómez. L’arc de Sant Martí en realitat no té set colors, en realitat té una àmplia gamma entremig, però és normal que pensem que té set colors perquè sempre ens ho han explicat així. Cal remuntar-se a l’època de Newton. Newton va descobrir que, quan la llum blanca travessa un prisma blanc, es descompon en els colors de l’arc de Sant Martí. En l’època de Newton, el número set era un número amb una forta superstició i misticisme associats. Hi havia set dies de la setmana, set notes musicals, set metalls de l’alquímia, el cristianisme deia que l’univers s’havia creat en set dies, així que a Newton li va semblar molt lògic assignar el número set als colors de l’arc de Sant Martí. En realitat, són infinits. L’arc de Sant Martí és un dels fenòmens naturals més meravellosos que podem observar a l’atmosfera, però amaga també molts misteris i curiositats. Un d’ells és que no podem veure un arc de Sant Martí mai al migdia, sempre hem de tenir la llum del sol a l’esquena i els arcs de Sant Martí en realitat no són arcs, el que passa és que veiem aquesta forma perquè la nostra visió és interceptada per l’horitzó, però si pugem a una determinada altitud, o fins i tot des d’un avió, o a un mirador o un gratacel, podem veure l’autèntica forma dels arcs de Sant Martí. I és que en realitat no són arcs, són cercles complets. Els arcs de Sant Martí es formen normalment en dies… i dic normalment perquè ara us ho explicaré, en dies de pluja, després d’un xàfec, quan tenim el sol a l’esquena i aquestes gotetes queden suspeses a l’atmosfera, la llum entra dins d’aquestes gotetes i es produeixen dos fenòmens que en òptica anomenem refracció i reflexió. La refracció és el canvi de direcció que experimenta un feix de llum quan incideix, en aquest cas, en la goteta. Si ens imaginem la goteta així, el que passa és que la llum entra, es refracta, arriba fins a la cara posterior, en aquell moment es reflecteix i, quan torna a sortir, es torna a refractar. I això fa que es dispersi aquesta llum en aquests colors de l’arc de Sant Martí com Newton va demostrar amb aquest prisma blanc.

Dic que es produeixen gairebé sempre en condicions de pluja perquè tenim altres arcs de Sant Martí que es diuen els arcs de Sant Martí de foc. Els arcs de Sant Martí de foc es diuen així perquè quan els veiem al cel ens recorden una flama incandescent, encara que tenen tots els colors dels arcs de Sant Martí pròpiament dits. Es formen en dies de temps estable, assolellats, en núvols de tipus cirrus. Els núvols de tipus cirrus els identificarem al cel molt fàcilment, perquè són núvols desfilagarxats, com si fos la cua d’un cavall, i apareixen en dies de temps assolellat. Aquests núvols estan compostos per cristàl·lits de gel hexagonals, i el que fa la llum quan entra en aquests vidres és, de nou, refractar-se i donar lloc a aquest espectre de colors que formen l’arc de Sant Martí. Però, és més, tenim un altre tipus d’arc de Sant Martí, que són els arcs de Sant Martí blancs o els arcs de Sant Martí albins, que poden produir-se de dues maneres: una d’elles és que apareguin quan tenim una nit de lluna plena. Com que la llum de la lluna plena no és tan intensa com la del sol, realment no podrem veure els colors de l’arc de Sant Martí, veurem només el color blanc. També pot passar que apareguin amb la boira. Les gotetes de boira són 100 vegades més petites que una gota de pluja. Llavors, el que passa quan entra aquesta llum en aquestes gotetes de boira és que realment sí que apareix tot l’espectre, però el nostre ull no pot veure-ho. I què veu, el nostre ull? La suma d’aquests colors, la suma d’aquests colors, si retrocedim en aquest prisma de Newton, és el color blanc. Així que els arcs de Sant Martí jo crec que són un dels meus fenòmens favorits, almenys sempre t’alegren el dia. I, com a metàfora, sempre està bé dir que quan passa la tempesta sempre hi ha un raig de llum, un toc de color que sempre ens traurà aquest costat positiu i aquest optimisme.

Luis. Hola, Mar, em dic Luis. He vist que en un dels teus llibres tractes molt el que són curiositats científiques relacionades amb la meteorologia i en un d’aquests capítols parles de la relació entre els elefants i els núvols. Què hi ha de cert en això?

Mar Gómez. La veritat és que en el meu llibre parlo d’aquest tema i d’altres curiositats que crec que poden despertar l’interès per la ciència de moltes persones. I és que segur que més d’un s’ha sorprès estirat a la gespa en un dia de temps estable, assolellat, observant els núvols que passen pel cel. Moltes vegades hi hem identificat, sobretot quan som petits, cares, formes, pareidolies, i de vegades potser hem vist algun elefant. Però la relació la veritat és que és una miqueta més complexa que veure formes al cel. La realitat és que aquests núvols que veiem esponjosos, cotonosos, blanquinosos, en dies de temps estable al cel, sembla que pesin molt poc, però en realitat pesen moltíssim, cosa que podem determinar a partir de la densitat del núvol. Aproximadament pesen unes 300 tones, però és clar, quant són 300 tones? Bé, si pensem en elefants, sabem que un elefant adult pesa més o menys unes sis tones, així que un núvol d’aquest tipus pesaria 50 elefants. Més o menys podem estimar que aquests núvols que veiem al cel en un dia estable, en un dia assolellat, en un dia en què fem activitats a l’aire lliure, doncs podem comparar-ho amb imaginar-nos 50 elefants suspesos al cel. Què passa amb els núvols de tempesta? Aquests núvols més foscos, més densos. Aquests núvols tenen milers de gotetes d’aigua a dins. Per tant, pesen molt més. És molt difícil determinar quant pesa un núvol de tempesta, però us puc assegurar que, com a mínim, pesa milers d’elefants. Així que, aparentment suspesos al cel, amaguen molt més del que podem veure a simple vista. I és que, com us he dit abans, la nostra atmosfera pesa. I ara també us dic que els núvols pesen i pesen molt.

Juan Carlos. Hola, Mar, em dic Juan Carlos. Es diu que la pluja ens entristeix, que la lluna plena ens afecta, que el vent del sud produeix mal de cap. Què hi ha de veritat científica en això?

Mar Gómez. Doncs sí, deia Evangelista Torricelli que vivim submergits en un oceà d’aire i, per tant, sembla lògic pensar que tots els canvis que es produeixen aquí, en aquest oceà d’aire, puguin afectar d’una manera o una altra la nostra salut física, però també la nostra salut mental. S’estima que aproximadament entre el 30 i el 60 % de la població és meteorosensible, és a dir, sensible als canvis atmosfèrics, i que experimenta un agreujament de les patologies físiques i mentals. Aquest percentatge és una miqueta més gran en les dones i en les persones d’edat avançada. Normalment, les persones més grans tenen més patologies i és més probable que puguin veure com se’ls agreugen els símptomes amb l’arribada d’un canvi de temps. Tenim diferents factors atmosfèrics que ens poden influir d’una manera o altra. Un d’ells clarament és la pressió atmosfèrica. Segur que algun de vosaltres heu fet busseig i quan descendiu a les profunditats sabeu que la pressió en l’oceà augmenta. Sembla lògic pensar això perquè tenim una gran quantitat de massa d’aigua sobre el cap, però no sembla tan lògic pensar que tots els que som aquí tenim ara mateix moltíssim aire sobre el nostre cos. No us podeu imaginar la quantitat de pes que suporten els nostres cossos. I això és la pressió atmosfèrica. La pressió atmosfèrica pot variar. Podem tenir pressions més altes o pressions més baixes. Podem tenir borrasques, que solen portar temps més inestable, més regirat, amb pluges; o anticiclons, amb un temps més estable, més assolellat, encara que de vegades també amb índexs de contaminació molt elevats. Els canvis de pressió atmosfèrica ens poden afectar de moltes maneres. En primer lloc, persones que pateixin migranyes. Les migranyes es poden veure agreujades pels canvis de pressió. En segon lloc, persones que tinguin malalties reumatològiques, per exemple una artrosi o una artritis reumatoide, es veuen afectades pels canvis de pressió. Els reumatòlegs diuen cada any que quan arriben les èpoques més inestables augmenta la freqüència de consultes precisament per aquests problemes.

No és l’única variable que pot afectar-nos. La calor és una de les variables que també pot afectar, no només físicament, amb el que ja sabem, la sudoració, la sequedat de la pell, problemes cardiovasculars, sinó que també pot afectar la nostra salut mental. Això és una cosa que podem intuir perquè ens podem sentir més apàtics, més desanimats quan arriba la calor. Però és que la calor també està vinculada amb l’agressivitat. Amb això no vull dir ni molt menys que quan augmenten les temperatures tots ens tornem més agressius. Això no és així, si no el món ara mateix seria una autèntica bogeria, però sí que és un factor més que fa que es dispari aquesta agressivitat en persones que ja hi tinguin una predisposició. Poso un exemple d’un estudi que va fer la Comunitat de Madrid l’any 2016 amb les onades de calor. Va analitzar com impactava la calor extrema en els feminicidis a la Comunitat de Madrid. I el que es va veure va ser sorprenent, i és que es va veure que les onades de calor tenien una relació directa amb l’augment dels feminicidis. En concret, per cada grau que augmentava la temperatura per sobre de 34 graus s’incrementava el risc de feminicidis en un 28 %, que és una autèntica barbaritat. La calor també està demostrat que pot afectar les taxes de criminalitat. Hi ha diferents estudis al món que ens diuen que aquestes taxes s’incrementen. De fet, tenim lleis tèrmiques que vinculen aquesta criminalitat, aquesta agressivitat, amb les diferents estacions de l’any. No només la calor, em preguntaves pel vent. Hi ha una expressió molt típica que sempre utilitzem, que és «ser un cap de vent», per fer al·lusió a un grau de bogeria que pot tenir una determinada persona de forma transitòria. Doncs bé, és que hi ha vents, de fet, s’anomenen els vents de les bruixes o els vents de la bogeria, que poden fer que el nostre estat, no només físic, sinó mental, es trobi una mica més alterat.

Aquests vents no són uns vents qualsevol, han de tenir unes característiques determinades, càlids, ressecs, en ratxes, que es formin en àrees desèrtiques o en zones de muntanya sota un efecte que en meteorologia s’anomena efecte Foehn. L’efecte Foehn, ràpidament, perquè ho entenguem, és un efecte que es produeix a les serralades muntanyoses. Quan tenim una massa d’aire, aquesta massa d’aire arriba fins a la serralada de la muntanya, si té prou humitat, i comença a ascendir, el vapor d’aigua es condensa i genera pluja. Quan arriba al límit de la muntanya, comença a baixar per l’altra banda i ho fa amb un contingut d’humitat més baix, amb una temperatura molt extrema i amb una càrrega elèctrica de l’aire molt concreta, que anomenem ionització positiva. Tots els que som aquí ara mateix estem envoltats d’àtoms. Ho sabem. D’àtoms i molècules. No ens adonem que hi són. Els àtoms en general, a la natura, tenen un equilibri. Són elèctricament neutres, però a vegades perden o guanyen electrons, perquè són molt lleugers, i es converteixen en ions positius o negatius. Els ions positius que tenen aquesta mena de vents estan vinculats amb un estat d’ànim més apàtic, més baix, estem més desanimats quan els tenim i, a més, físicament també ens pot afectar. En el cas dels ions negatius ens trobem millor i solen produir-se, per exemple, de forma natural, a les cascades, als rius, a les platges, amb l’onatge, a les muntanyes. No és gens estrany que quan anem a aquests llocs ens sentim més relaxats i més a gust. És perquè hi ha un excés d’ions negatius. Quan jo vaig començar a investigar tota la temàtica relacionada amb els vents, em vaig trobar amb un llibre meravellós d’un autor que havia experimentat en primera persona la simptomatologia dels vents provocats per l’efecte Foehn. Aquest autor s’havia mudat a Ginebra, i a Ginebra hi ha un potent efecte Foehn que bufa a les muntanyes, als Alps, que fins i tot el servei meteorològic d’allà el controla cada deu minuts per informar la població, d’aquí la importància que té. I va començar a tenir cefalees, insomni, mals de cap, però a més a més també problemes en la seva salut mental.

No podia descansar, tenia ansietat, depressió i fins i tot ell diu que li van passar idees de suïcidi pel cap. Així que aquest autor, que es deia Fred Soyka, es va posar a investigar i va contactar amb un metge que hi havia a l’altre costat… bé, no del món, però una miqueta més lluny, a Israel, i aquest metge li va dir que ell estava investigant un tipus de vent similar al que li provocava aquests problemes, el khamsin. El khamsin és un vent que bufa a la península aràbiga i és un vent amb aquestes característiques, amb aquesta ionització positiva. De fet, en l’antiguitat, en aquesta zona es considerava un atenuant en certs delictes menors quan bufava, perquè precisament la gent pensava que alterava la ment de la població. I ell li va dir que precisament aquests vents tenien una influència en la producció de serotonina, que és un neurotransmissor que, entre moltes altres coses, regula el nostre estat d’ànim, i també el funcionament de la glàndula tiroide. Així que aquests vents sí que ens poden afectar, no a tothom, depèn de si som o no meteorosensibles, però són uns vents que poden provocar-nos aquesta simptomatologia. Parlàvem també d’aquesta influència de la Lluna. La lluna no ens torna llunàtics, encara que soni molt romàntic, però sí que té una explicació racional, encara que no científica, el fet que diguem que quan hi ha lluna plena, doncs això, som una miqueta més llunàtics. I això rau en el fet que en l’antiguitat no teníem llum artificial. Llavors la gent per socialitzar aprofitava aquestes nits de lluna plena per sortir, perquè aprofitava aquesta llum que teníem de forma natural. Què passava? Que aquestes nits en què sortien a socialitzar hi havia més probabilitat que hi hagués més gent al carrer i, per tant, que hi hagués més conflictes socials. I d’aquí ens ve la frase «ens posem una mica llunàtics quan hi ha lluna plena». Així que sí, el temps ens afecta en un grau o un altre, sobretot a les persones meteorosensibles. Però a mi sempre m’agrada dir que, encara que hi hagi una tempesta a fora, al final la capacitat per afrontar-la està dins de nosaltres.

Edelmira. Hola, Mar. Fa molt que parlen de les dones que tenen molt interès en la ciència. M’agradaria saber una mica més d’aquest tema. Gràcies.

Mar Gómez. Jo crec que cada vegada hi ha més dones en la ciència i crec també en la necessitat d’aquests referents femenins en la ciència per inspirar les nenes i les futures generacions. En el meu cas personal, jo vaig tenir dos bons referents femenins, no només científics, sinó també femenins en general, que em van inspirar a aconseguir els meus somnis, i crec personalment que necessitem això. Segurament si li pregunteu a una científica com jo, jo soc física, que et digui un referent femení històric, doncs te’n diria centenars, però et diria, en primer lloc, Marie Curie. És cert que és una cosa que solem dir i Marie Curie va aportar moltíssim a la física i la química. Però crec també que necessitem referents femenins en la ciència actuals. Ara mateix, per exemple, tenim la Sara García, l’astronauta. Jo crec que pot ser un gran focus d’inspiració per a totes aquestes nenes que potser es troben amb dificultats o amb les seves pròpies dificultats internes per afrontar les carreres de ciències. Sempre poso el mateix exemple perquè crec que és molt visual, i és el fet que ens podem imaginar ara mateix que tenim una nena amb els ulls plens de curiositat, que somia descobrir la cura d’una malaltia o els misteris de l’univers. Ens imaginem aquesta nena amb tota la seva il·lusió que, en aquest moment, l’envolta un grup de persones que està dubtant constantment d’aquesta capacitat. Jo crec que si aquesta nena ha tingut referents femenins al seu costat, siguin o no científics, però referents que l’hagin inspirat, pot aconseguir els seus objectius. Aquí veig moltes dones, siguin o no científiques, i crec que és a les nostres mans, les de les dones, i també les dels homes, ajudar primer a donar visibilitat a aquestes dones en la ciència i a promoure que les nostres nenes sàpiguen que tenen les habilitats i capacitats per estudiar el que es proposin a la vida. Abans deia que vaig estudiar Ciències Físiques. Per mi va ser una carrera molt reptadora i molt desafiant.

Em vaig enfrontar a grandíssimes dificultats, però jo vaig tenir dos bons referents femenins al costat, un de científic, la meva mare, que va estudiar matemàtiques i per a mi la seva carrera va ser realment inspiradora, i l’altre cas va ser la meva àvia. La meva àvia materna no va tenir la possibilitat d’estudiar en cap moment. Ella va ser totalment autodidacta, però els seus valors de tenacitat, de perseverança, de complir els seus objectius i els seus somnis em van inspirar a mi a complir els meus. Així que no només vaig fer la carrera, sinó que vaig aconseguir doctorar-me en això. I per a mi és una cosa de què sentir-me orgullosa. I crec que, sincerament, si no hagués tingut aquests referents femenins al meu costat, potser ho hauria aconseguit, però potser no amb aquesta perseverança i amb aquesta tenacitat. Així que al final jo crec que molts límits ens els posem nosaltres mateixes, però necessitem aquestes persones, homes i dones, que ens inspirin, que ens ajudin a alçar la veu i saber que podem complir els nostres objectius. Hem parlat dels greus errors que ha comès l’ésser humà amb el nostre planeta, però jo crec que l’ésser humà té la capacitat d’aprendre d’aquests errors i rectificar. La Terra ens ha donat pràcticament de tot, ens ha donat recursos, ens ha donat aliments, ens ha donat aigua, ens ha donat aire net per respirar, ens ha donat biodiversitat, però la veritat és que nosaltres l’estem destruint, l’estem atacant. Cada any aboquem 13 milions de tones mètriques de plàstic als nostres oceans, un plàstic que afecta la biodiversitat i que afecta la nostra salut, acaba als nostres estómacs en forma de microplàstics. Hem detectat aquests microplàstics en pluges a regions tan remotes com la regió àrtica. Cada any tenim incendis més devastadors, incendis que arrasen els nostres boscos, les nostres selves, que ens deixen sense aquests pulmons. Aquests incendis s’estan convertint en incendis de sisena generació que estan emetent tones de diòxid de carboni a l’atmosfera que estan accelerant l’escalfament global.

Cada any parlem del desglaç de les regions polars, que són els nostres refrigeradors del planeta, però jo crec que cada any nosaltres tenim l’oportunitat de canviar les coses. Si una cosa m’ha ensenyat estudiar física, meteorologia i els fenòmens naturals és el fet que tenim un planeta únic, un planeta meravellós. No sé si estem sols a l’univers, si hi ha vida més enllà, si hi ha altres planetes igual de sorprenents que el nostre, però el que sí que sé és que tenim un tresor i aquest tresor cal preservar-lo i cuidar-lo. Som una societat de consum ràpid, una societat que va accelerada. Decidim comprar i rebutjar ràpidament, no reutilitzem. Hi ha un autèntic abocador al desert d’Atacama, on es tiren milions de roba sense utilitzar que no es ven cada any. És més, tota aquesta contaminació no només es dona als nostres boscos i oceans i deserts, també la tenim aquí dalt, a l’espai. Tenim milions de tones de brossa espacial orbitant, i de vegades decidim que el millor lloc per tirar-la és als nostres oceans. Hi ha un lloc que és el cementiri espacial, que es troba en el punt més remot del planeta, el punt Nemo. La veritat és que, si seguim així, col·lapsarem el nostre planeta. Necessitaríem de dues a tres Terres per poder mantenir l’estil de vida que vivim ara mateix. Així que és fonamental que posem mitjans, que canviem el nostre estil de vida a un model més sostenible, més responsable amb el medi ambient. Si volem gaudir d’aquestes postes de sol, d’aquests arcs de Sant Martí, d’aquesta fragància a petricor, a geosmina, hem de cuidar el nostre planeta. Deia Albert Einstein que el món és un lloc perillós, no només per les persones que fan el mal, que també, sinó per les persones que no fan res per evitar-ho, i jo crec que tots els que som aquí i tots els que m’escolten podem fer alguna cosa per evitar la destrucció del nostre planeta. Així que, bé, moltíssimes gràcies a tots.