Com millorar la comunicació amb els teus fills adolescents

Patricia Ramírez. Soc Patricia Ramírez, soc psicòloga de la salut i de l’esport, i avui parlarem de responsabilitat, autonomia i d’educar en la serenitat. Jo espero també aportar, no solament els coneixements que dona la psicologia, sinó els de mare de quatre adolescents.

José Canales. Hola, Patricia. Soc professor d’Educació Física, em dic Jose Canales. Als centres educatius hi ha un abandonament important de l’activitat física i esportiva dels adolescents. Una part professional important teva ha passat per l’esport d’elit, com el Betis de futbol, el Mallorca… Què fem per motivar-los?

Patricia Ramírez. Jo crec que no hi ha alumnes que estiguin desmotivats, sinó que cal trobar la manera de fer sortir aquesta motivació, i per a mi és important que la gent jove es diverteixi amb l’esport. Quan la gent s’ho passa bé i converteix l’esport en una passió, segurament tindrà més implicació i més compromís. Jo crec que tot passa també per donar a l’Educació Física la importància que ha de tenir. Per a mi és una assignatura tan important com les Matemàtiques o com la Llengua, perquè les dades científiques dels beneficis que provoca, no tan sols en l’educació en valors variables com la cooperació, la comunicació i la disciplina. A més d’aquests valors, també sabem que fomenta la concentració, l’atenció, que ajuda a estudiar, que ajuda que les persones s’eduquin en la disciplina i en ser voluntariós. Jo crec que l’Educació Física només té avantatges, així que l’hem de promoure perquè d’alguna manera sigui motivant, amb petites competicions a les quals no sorgeixi l’ambició, la competitivitat malsana. Cal fomentar espais on la gent pugui fer esport, sobretot les nenes, perquè les nenes adolescents, a partir dels catorze o quinze anys, solen abandonar-lo més que els nois. Fomentar que els nanos vagin a veure els partits de les nenes i que la gent participi. I, per descomptat, crec que és important fer arribar als pares la idea que amb l’esport no es castiga. És molt típic que un nen tregui una mala nota i que el pare o la mare li diguin: “Doncs ja no pots anar a futbol”. Quan realment li prenem l’esport a un nano, li prenem una cosa tan important com el son. Quan deixa d’anar a futbol, deixa de relacionar-se amb els seus iguals, deixa de practicar valors i, sobretot, deixa de practicar una activitat que potencia les seves funcions cognitives. Es pot castigar, si és possible, buscar altres mètodes d’aprenentatge, amb altres coses, però mai amb l’esport.

José Canales. Sí que hi ha una cosa que m’importa quan dius “educació en valors”. Quins valors importants, tres o quatre, destacaries principalment a l’educació?

Patricia Ramírez. Per a mi és importantíssim educar en l’esforç. Jo crec que hi ha molts pares avui dia que amb la sobreprotecció deixen de demanar coses perquè el nen no es frustri i amb això transmetem a la gent jove: “No t’amoïnis, pots ser un irresponsable, que ja hi ha algú que s’ocuparà de les conseqüències”. Educar en l’esforç és fonamental, perquè una persona, per tenir èxit a la vida, s’haurà d’esforçar, s’haurà d’esforçar a la feina, s’haurà d’esforçar a la relació de parella, a la convivència, en tot. L’esforç és fonamental. Per això també cal inculcar que el plaer ha de venir després del deure. És importantíssim educar en el respecte. El centre educatiu i la casa han de ser un lloc en què s’aprengui a respectar. El respecte és un valor indispensable per a la sana convivència. La disciplina, tenir uns horaris, tenir un ordre, tenir una rutina. Sense disciplina, la gent no assoleix els objectius, perquè una persona disciplinada s’entrena en l’autocontrol i la força de voluntat, que són importantíssims per a l’èxit professional. Hi ha una investigació molt interessant que es va fer als anys 70, que s’anomena Marshmallow Test (mársmalou test), en què es va agafar un grup de nens entre quatre i sis anys i se’ls va proposar el següent repte: els van donar una gominola, el marshmallow, i els deien: “Si ets capaç d’esperar-te una estona sense menjar-te-la, et donaré un premi amb una segona gominola”. A aquells nens els van fer un estudi longitudinal durant trenta anys. Els nens que van ser capaços d’elaborar estratègies per autocontrolar la situació i no menjar-se la gominola, va resultar que després van tenir més bones notes acadèmiques, més bones carreres professionals feines més bones i més ben remunerades i menys índex delictiu. I al final es va concloure que la capacitat de tenir autocontrol i disciplina té un èxit més gran a la vida que la pròpia intel·ligència. Així que, educar en la disciplina, per a mi, és un valor fonamental.

Luis Sánchez. Com a pare, crec que no hem de recórrer al càstig. Creus que són efectius? Com ho puc fer amb el meu fill per solucionar aquests problemes?

Patricia Ramírez. És una pregunta molt interessant perquè el càstig és un mètode d’aprenentatge que s’ha fet servir tota la vida, però els pares hem d’educar-nos, de reeducar-nos. El càstig és efectiu? Sí. El càstig és efectiu, no ens enganyem, però els danys col·laterals del càstig són tremends. Quan tu castigues un nano, ell agafa por, deixa de confiar en tu perquè té por que hi hagi un segon càstig. Jo, per descomptat, no recomano el càstig. Hi ha tècniques d’aprenentatge molt més efectives. La primera, el reforç. Vol dir estar pendent de tot allò que el nano fa bé per reforçar-ho i per dir-l’hi. Però el reforç o l’elogi no ha de ser alguna cosa general, de l’estil: “Ets un crac”. Això no diu res. El reforç ha de basar-se en valors: “Espero que et sentis orgullós de l’estona que has dedicat a estudiar, fixa’t en el resultat. I que te’n sentis orgullós tu, no em sento jo orgullosa com a mare, de la teva feina”. El reforç és un bon sistema per canviar, però n’hi ha més. Un altre és la sobrecorrecció, que consisteix de demanar al nen que repeteixi el mateix que ha fet malament d’una manera adequada. Si el teu fill, en una enrabiada, clava un cop de porta ben fort, en lloc de dir-li: “Aquí no donem cops de porta”, vas a l’habitació i li dius: “Si us plau, pots tancar la porta correctament?”. Però l’hi demanem en un to de conversa i quan ho faci, li donem les gràcies. També existeix l’aprenentatge vicari, l’aprenentatge per observació, de Bandura, el psicòleg que el va inventar. Per això és fonamental el model de conducta que tenim els pares. Els nens aprenen quan veuen, per tant, els hem de donar material visual a televisió, sèries, a Internet… Nosaltres hem de ser un model de conducta i donar-los informació que puguin copiar. L’aprenentatge per observació el porten els nens des de petits i, si no queda més remei en algun cas, en lloc de la paraula “càstig”, a mi m’agrada més “conseqüència”. Hi ha una conseqüència. Si tu no estudies a la tarda, no pots fer servir el mòbil, perquè el temps que no has emprat per estudiar, no es pot fer servir per a la tecnologia. Millor “conseqüència” que “càstig”.

Luis Sánchez. D’acord. D’altra banda, el meu fill és molt bo en un esport, però veig que ho passa malament.

Patricia Ramírez. Si

Luis Sánchez. Tinc por que el pugui deixar. Com em pots ajudar en aquest sentit?

Patricia Ramírez. Pateix perquè se sent pressionat?

Luis Sánchez. Sí, jo crec que se sent pressionat.

Patricia Ramírez. Mira, normalment, quan un nano se sent pressionat és perquè algú està exercint una pressió. No vull que cap pare se senti responsable, però moltes vegades la pressió és una cosa gairebé inconscient. Quan tu després d’un partit al teu fill li dius: “Que bé, el gol que has marcat. Estic molt orgullós perquè heu guanyat el partit” i quan no guanya el partit: “És que tenies la pilota allà i no has xutat, concentra’t”. Quan el pressionem amb els resultats, el nano què acaba aprenent? “Jo tinc valor per al meu pare i per a la meva mare quan marco gols. I quan arriba diumenge el meu pare treu el vídeo del gol i l’ensenya a tota la família, però el dia que no jugo o el dia que no faig el que ell vol, a mi ningú no em fa cas”. La manera que la gent jove no abandoni l’esport és reforçar sempre no el resultat, sinó el rendiment. “Estic orgullós que juguis a futbol, que els dissabtes al matí et llevis, que tinguis un company o un grup d’amics amb qui sortir un vespre a sopar, que practiquis una activitat saludable”. Això és el que cal reforçar. Els valors de l’esport.

Iris Ramos. Jo et volia preguntar pel control que tenen els pares, per exemple, quan surts amb els amics, de festa, o per sortir una estona… Et controlen massa, t’envien Whatsapps i si no els llegeixes, et truquen i fins i tot t’avergonyeixen. Què en penses tu?

Patricia Ramírez. Jo crec, sincerament, que és una equivocació. En part, et dono la raó, però també cal mirar la situació en el seu context. Dependrà molt de l’adolescent i del grau d’autonomia que tingui aquesta persona. Jo entenc que una persona que és responsable, que ha quedat amb els seus amics, ha de tenir el seu espai íntim. I si tu, com a pare, interromps el moment de diversió només per tenir control sobre la situació, no permets que el teu fill o la teva filla es comportin d’una manera fluïda. Què els recomanaria als pares? Que simplement diguessin als fills: “Si canvieu de plans, si vindràs més tard o passa alguna cosa, si us plau, avisa’m”. I que el fill i la filla assumeixin el compromís d’avisar de debò. També cal ensenyar als pares que aguantin una mica el neguit que suposa no tenir control sobre la situació. Perquè quan no existien els mòbils i els de la nostra generació sortíem, no hi havia aquell control, aquella necessitat.

Iris Ramos. És clar.

Patricia Ramírez. Molts pares diuen: “Abans no hi havia aquests perills.” No és cert, sempre n’hi ha hagut, però quan tu saps on és el teu fill, per quin ambient es mou i qui són els seus amics, has de deixar-li una mica d’espai perquè es pugui relacionar amb la seva gent sense la vergonya que tu dius.

Iris Ramos. Hi ha pares, per exemple, que et demanen que facis coses que, després, ells no fan. Et diuen que no agafis el mòbil, quan ells l’agafen tota l’estona o quan et diuen “No cridis”, i també ells criden i parlen fort. Què en penses, d’això?

Patricia Ramírez. Jo penso que tens raó un cop més, que en tot el que em preguntes, tens raó. Hem de començar per pensar que els pares no són perfectes, no som perfectes i cometem un munt d’errors. L’ideal seria que el pare que comet l’error tingués la noblesa de poder reconeixe’l. Crec que quan el pare reconeix un error davant del fill i li demana perdó, també està elaborant un model de conducta basat en la imperfecció, perquè som imperfectes i això és el que hem de transmetre als fills, però en la noblesa de dir: “Em puc equivocar i donar-te la raó” . Crec que si hi ha una bona comunicació amb els teus pares quan passi això, en el teu cas o en el de qualsevol, és millor dir: “Mare, que ara m’estàs cridant i en aquesta casa hem quedat que no es crida”. Però en un to de conversa, perquè el teu pare o la teva mare no se sentin atacats quan passi això. El que cal traslladar als pares, per descomptat, és que si pensem educar els fills en no fer servir la tecnologia, per exemple, en moments comuns com el dinar, el sopar o l’esmorzar o en no cridar, hem de ser els primers que fem aquest esforç. I no estaria malament dir als fills: “Quan vegis que faig alguna cosa que està malament, digue-m’ho, perquè a vegades és un costum i no me n’adono”.

iris Ramos. Jo la miro per veure si em demanarà perdó, però no. No n’és capaç. És molt orgullosa, llavors no…

Patricia Ramírez. Més que orgullosa, és que moltes vegades és difícil per als pares reconèixer una feblesa o un error davant dels fills perquè pensen que així perden credibilitat i és al revés, el que fas és guanyar-la. Quan un pare reconeix un error davant d’un fill, es torna una persona humana i empatitza molt més amb ell. Li està dient: “Som iguals i jo encara he d’aprendre moltes coses”.

Luis Sánchez. Volem que l’endemà els nostres fills s’enfrontin a la vida, llavors hem de treballar l’autonomia. En quin moment cal treballar aquesta autonomia? Des de ben petits? Quin moment creus que és l’adequat?

Patricia Ramírez. Hi ha nens que amb un any i mig ja poden endreçar joguines i d’altres ho fan als dos anys i mig. Però en aquestes edats sempre es poden fer petites coses, encara que tu els ajudis. Amb dos anys li pots dir: “Vinga, endrecem les joguines” i l’agafem de la mà i posem els cubs dins d’una capsa. És ensenyar-li a tenir obligacions. I segons l’edat i segons el que el nen et demana, perquè hi ha nens de cinc anys que es lliguen sols els cordons i d’altres de dotze que encara no en saben. Segons l’edat i allò que el nen et sol·licita, tu has de deixar anar. Hi ha molts pares que, per fer-ho bé i fer-ho ràpid: “No, deixa, que ho faig jo”, i en lloc de fomentar l’autonomia, fomentem una falsa sobreprotecció, impedint que el teu fill aprengui a fer les coses sol. Així que cal fomentar-los l’esperit aventurer. El nen neix amb esperit aventurer. “Jo sol”. Quants cops diu un nen “jo sol”? I els pares no el deixen perquè no el veuen preparat. No tan sols “jo sol” és allò que els vingui de gust, sinó que cal anar donant-los petites obligacions perquè tots col·laborin a casa i cadascú es responsabilitzi de les seves coses.

José Canales. Hi ha una cosa que ens amoïna, als docents. És la protecció de les famílies de la qual parles, sobreprotecció de les famílies sobre els seus fills i filles. Al final, l’autonomia ni tan sols és una cosa que podem aconseguir a les etapes més freqüents, a les de secundària, batxillerat, sent adolescents, sinó que sempre estan protegits i sempre estan defensats, tot i que hi hagi situacions en què no estan actuant correctament. El que deies abans, com podem implicar les famílies perquè afavoreixin aquests processos d’aprenentatge, especialment el d’autonomia, especialment el que deies abans de la capacitat d’esforç. Què fem amb aquestes famílies que els estan sobreprotegint?

Patricia Ramírez. Jo crec que el primer que cal fer és donar-los informació. I cal dir-los que la sobreprotecció que fas amb tota l’estima del món, pensant que tu evites que el teu fill passi per una sèrie d’emocions com són la por, la frustració, l’angoixa són importantíssimes. Un ha d’aprendre a conviure amb aquestes emocions i el que fa la sobreprotecció és evitar aquests passos. Què passa? Que quan el nen és adult no surt de la seva zona de confort, no és valent per emprendre perquè no vol sentir la incomoditat d’aquestes emocions. Quan donem informació als pares, jo ho veig quan imparteixo tallers, i els dones informació que a la seva vida hauran d’enfrontar-se a situacions en les quals cal negociar, en què s’han d’esforçar i si tu això no ho tens entrenat, tindràs gent que no faci esport, tindràs gent obesa perquè no sabrà renunciar al menjar, tindràs gent que no es formi o que no estudiï perquè els suposa un sacrifici. Quan els parles de les conseqüències desastroses en el futur, els pares obren els ulls. Però han de tenir aquesta informació, perquè ells es pensen que ho fan bé. Llavors, en quin tipus de coses podem fomentar l’autonomia? El nen s’ha de preparar la seva bossa d’esport, i si no te l’emportes i no et dutxes, doncs agafes la tovallola d’un company si te la vol deixar. I si agafes fongs als peus perquè no has dut les xancletes per dutxar-te, és el teu problema, ja et posarem alguna cosa. Hem de deixar que el nen pateixi les conseqüències de no responsabilitzar-se de les seves coses. Però hi ha pares que diuen: “Si no em poso a fer els deures amb ell, suspèn les matemàtiques.” Doncs que les suspengui. I que s’enfronti que el professor li digui: “Vas malament.” I que s’enfronti a haver de fer classes particulars tot un any. O a haver d’estar tot l’estiu estudiant. Fins que un no viu la conseqüència del seu comportament, la gent no sap actuar, no n’aprèn. Jo et poso un exemple. Jo tinc un fill d’altes capacitats, el que en té dotze que ara en farà tretze. I l’any passat, a primer d’ESO em va dir: “Mare, puc jugar a la PlayStation entre setmana?”. I li vaig dir: “Pablo, no ho sé. Vull que sigui una cosa de la qual te’n responsabilitzis tu. Tu has de decidir si tens temps i organització per jugar a la PlayStation.” Així que ell ho va decidir. I al final del trimestre, no va suspendre res però em va dir: “Crec que no puc jugar a la PlayStation, perquè he abaixat el meu nivell”. Si jo arribo a dir-li a principi de curs: “No pots jugar a la PlayStation”, hauria tingut algú tot el trimestre dient-me: “I per què? Si tinc temps”. “Deixa’m, ja he acabat els deures”. Crec que l’aprenentatge que va tenir ell en adonar-se que no ho podia compaginar tot com volia, va ser més efectiu que haver-li imposat que no pogués jugar. Hem de deixar que la gent visqui les seves conseqüències. Com poden ser els exemples del xat. Quan un nen s’ha descuidat els deures, què passa. Hi ha una mare dient: “En daixonses no ha portat el llibre de matemàtiques”. I dues-centes mares responen: “A casa meva no hi és.” “A la meva tampoc”. “Espera, que li faig una còpia”. Els nens també tenen xat. Si t’has descuidat el llibre, pregunta-ho als teus companys, però no li treguis les castanyes del foc. No podem deixar que els nostres fills s’enfrontin a un perill real que posi en perill la seva vida, però sí que hem de deixar que s’enfrontin a una esbroncada amb el professor, a que li cridin l’atenció, a que se senti frustrat, a que tingui el sobreesforç d’estudiar a l’estiu per una cosa de la qual no s’ha preocupat. Que no. Si el teu fill s’ha descuidat el berenar que li havies deixat preparat allà, és el seu problema. No has d’anar corrents amb el berenar a l’escola perquè el nen se l’ha deixat. Aquí no es mor ningú per no berenar un dia. Deixem que s’exposi, que arribi de l’escola i digui: “Mare, he passat una gana…”. Demà se’n recordarà, d’agafar el berenar.

Iris Ramos. Jo et volia parlar de les xarxes socials. Exposem les nostres vides en fotos i vídeos que són allà lliurement i que tothom pot veure. Fins i tot jo he arribat a caure-hi. A vegades em passo hores a Instagram (ínstagram) i molts cops m’he plantejat sortir-ne, apartar-me’n una mica per alliberar la ment. I, després, també caus en què, si tu en surts, gairebé no existeixes, perquè quan parles amb les persones, coneixes algú, estàs una estona parlant de com estàs… I, de sobte, et diuen: “Tens Instagram? o “Tens Whatsapp?”. I si tu no en tens, aquesta persona pràcticament no la tornes a veure o no en tornes a saber res, perquè, com t’hi comuniques? Llavors, jo volia saber què en penses, de les aplicacions i de les xarxes socials.

Patricia Ramírez. Mira, jo crec que si fas bon ús de les xarxes socials, són una eina meravellosa per conèixer gent i per estar en contacte i ens generen un nivell d’universalitat impressionant, perquè jo veig que, ara, els meus fills que han anat de colònies a l’estiu poden estar en contacte de manera força real amb gent que viu a mil quilòmetres de distància. El que passa és que cal aprendre a utilitzar-les. El primer és l’educació en valors a casa. Malgrat que tu tinguis la teva intimitat amb el teu Instagram, hem de procurar que hi hagi confiança perquè els pares hi puguin participar. Jo segueixo els meus fills i ells em segueixen a mi, no em tenen bloquejada. Però, per què? Perquè no he fet mai cap judici de valor. Els pares, de seguida que veuen una foto que no els agrada, fan un judici de valor. “Esborra això, això no està bé”. Hem de procurar que ens expliquin: “Per què has penjat això? T’imagines el tipus de conseqüències que pot tenir aquesta foto? A qui li està arribant? Quanta gent la pot jutjar?”. Hem de parlar més i jutjar menys. Després, la gent de segons quina edat ha de tenir un compte privat per poder deixar que unes persones entrin i d’altres no. I després hem de ser molt prudents, perquè allò que tu penges a Internet, s’hi queda per sempre. De fet, a Twitter hi ha una manera de localitzar tota la informació. Tu introdueixes una sèrie de paraules amb el teu nom de Twitter i, amb una paraula clau, per exemple, “ambició”, surten totes les piulades que jo he fet des que em vaig obrir Twitter amb la paraula “ambició”. Ho podem rastrejar tot. Així que, sí que és important que la gent tingui un compte privat i m’agrada formular-los aquesta pregunta: “La foto o el vídeo que penjaràs, t’agradaria veure’l si fos de la teva germana o del teu germà petit?”, “t’agradaria veure això del teu germà petit?”. Llavors dius: “No sé.”

Iris Ramos. Depèn.

Patricia Ramírez. És clar. Quan et genera aquest tipus de dubte, és perquè potser no és un vídeo o una foto que hem de pujar.

Luis Sánchez. Jo, com a pare, em veig amb problemes de comunicació amb el meu fill, perquè totes les preguntes que li faig és “sí”, “no”, “no sé”. En canvi, quan el veig amb els seus amics, la seva conversa és molt fluïda i entra en tot tipus de detalls. Llavors, com puc millorar aquesta comunicació amb el meu fill?

Patricia Ramírez. Una pregunta. Ara jo et faré una pregunta. Quan tu parles amb els teus amics, parles amb ells com en un interrogatori? “Què has dinat a l’escola? Què tal les mates?”.

Luis Sánchez. No

Patricia Ramírez. “Has fet l’examen? I en dallonses què t’ha dit?”. No, oi?

Luis Sánchez. No

Patricia Ramírez. Quan parles amb els amics, hi ha una comunicació bidireccional, tu comparteixes amb mi i jo comparteixo amb tu, tu m’expliques coses íntimes i jo te les explico, i estem en un ambient en què no ens sentim jutjats. Els nens i els joves no comparteixen amb els pares perquè no és una comunicació bidireccional, és informació. Tu vols una informació que a ells no els interessa gens, perquè no els preguntes sobre allò que els interessa de debò, els preguntes el que t’interessa a tu. Llavors és difícil que hi hagi comunicació. Primer, hem de saber què els agrada als fills per parlar-ne, el segon és compartir. Comparteix els problemes de feina, d’amistats, demana’ls consells, fes-los partícips de la teva vida, perquè llavors diran: “Si la meva opinió és important per al meu pare quan ell em pregunta, la seva opinió pot ser-ho per a mi.” Amb els fills, cal oblidar-se de la part de jutjar, que ens diuen: “La daixonses ha començat a fumar”. “Quin horror, fixa’t, ni se t’acudeixi”, i tallem la comunicació. És millor preguntar: “Què et sembla?”, “A tu, se t’ha acudit? Compta amb mi si tens dubtes”. Aquí hi ha moltes directrius que els poden afavorir i també cal donar-los menys consells i demanar-los si els volen. “D’això que t’amoïna, t’agradaria saber què faria jo?”. “T’agradaria que et donés un consell?”. Perquè llavors despertem l’interès. Els pares estem acostumats a dir: “Has de fer això i això” i a dirigir les seves vides del tot sense deixar que ni tan sols puguin reflexionar. Tot això talla la comunicació.