Com funcionen les nostres pors?

Anabel González. Soc l’Anabel González, una psiquiatra de la Corunya. Treballo en la sanitat pública i he escrit alguns llibres de divulgació. L’últim és «¿Por dónde se sale?», un llibre que se centra, sobretot, en la por i en com desenvolupar la seguretat que ens pot ajudar amb aquesta.

Rafael Fernández. Hola, Anabel. Soc en Rafael Fernández Campos, doctor en Economia i Hisenda Pública per la Universitat Autònoma de Madrid. Professionalment, em dedico a les dades. Però la veritable raó per la qual volia ser avui aquí amb tu és perquè soc pare de tres fills. Quan passes a ser pare, sembla que la por comença a formar part de la teva vida.

Anabel González. Sí, això de tenir fills és una carrera més complicada que l’altra, oi?

Rafael Fernández. Jo crec que sí.

Anabel González. Sí. Sorgeixen moltes pors molt naturals amb els nens perquè el nen ha de ser amb nosaltres per sentir-se protegit i els que hem de tenir por per ells som nosaltres, però no tanta por perquè ens bloquegi i ens impedeixi gaudir i tenir bones estones també.

Rafael Fernández. Anabel, tu ets psicoterapeuta. Ets doctora en Medicina. Ets psiquiatra. Has escrit diversos llibres, però n’hi ha un concretament que tracta sobre la por. M’agradaria que m’expliquessis com funcionen aquests mecanismes de la por.

Anabel González. La por forma part del nostre «pack» bàsic de supervivència. Hi ha molts animals que tenen aquesta mena d’emocions, i els éssers humans, sense por, ens hauríem extingit fa molt de temps. És el que fa que, si tenim un perill al davant, l’organisme es posi en marxa: «Anem engegant el motor del cotxe per si hem de marxar corrent». El que passa és que, després, la por, que és funcional, bona i necessària, se’ns pot complicar, precisament per les coses que fa el nostre cervell per intentar fer la seva feina. Per exemple, jo com sé que alguna cosa és perillosa? D’entrada, les coses noves m’espantaran per si de cas, i el cervell, a vegades, es passa una mica amb el «per si de cas». Aleshores, tot el que estava al voltant del que a mi em feia por em començarà a fer por. M’ha mossegat un gos i jo era en una zona d’arbres. Ara, quan m’apropi als arbres, diré: «I si ve un gos? », i abans no ho pensava. Aleshores, la por es va associant a altres coses i el cervell no ho fa perquè sí, ho fa perquè estiguem preparats. El que passa és que hi ha vegades que ens prepara una mica massa. Aleshores, és quan comença a venir tot això que anomenem ansietat, pànic…, que és quan se’n va la cosa de la mà.

Rafael Fernández. Entesos, entesos. La veritat és que, amb això de l’ansietat, sembla que tenim una epidèmia ara, ja no importa l’edat. Tu, en un dels llibres, anomenes l’ansietat «la por que se’t queda enganxada». Com has trobat aquesta frase feliç?

Anabel González. Bé, una mica és això. La por es queda enganxada al que hi ha al voltant del que realment és perillós. I l’ansietat seria que jo penso, inclús, en coses que podrien passar, perquè l’ansietat, quan es desboca, ja et fa pensar en les pitjors possibilitats que podrien ocórrer i, a més, t’angoixes com si fossin inevitables i com si tu no poguessis fer res. Aleshores, hi ha una escala, més por, més pensaments catastròfics, i acabes en el pànic. I aquí ja no pots pensar en res en absolut. Aquí, la part del cervell que pensa, que és aquesta que tenim aquí, se’n va de l’equació. També podem revertir això. Hi ha teràpies que treballen per desfer el nus que s’ha muntat. Hi ha un experiment de fabricar una fòbia, que és un experiment que avui dia no seria ètic ni seria aprovat, de Watson, que va fer que un nen tingués fòbia als ratolins. Al nen li agradaven els ratolins, li feien gràcia, però van començar a fer un soroll brusc cada cop que apareixia un ratolí i el nen va acabar tenint por dels ratolins, que, en principi, no en tenia. Crec que després no l’hi van treure al pobre, es va quedar amb la por dels ratolins posada. Això com es tradueix en el que ens pot passar a qualsevol? A vegades, hi ha alguna cosa allà que és neutra, que és inofensiva, que no té cap problema, però ens passa alguna cosa que ens espanta al costat d’això i el cervell diu: «Això era aquí, ho guardaré. Això també fa por». I això, que no és perillós, em pot seguir fent por, potser, la resta de la meva vida, i condicionar-me a l’hora de fer coses. I quan jo començo a funcionar així, a vegades això també es pot generalitzar. Aleshores, cada cop vaig tenint por de més coses. De fet, hi ha persones que adquireixen una fòbia a sortir de casa. Hi ha persones que es queden literalment tancades a casa seva sense que hi hagi cap mena de pany que els ho impedeixi perquè tot, absolutament tot, els acaba fent por. És una cosa que anomenem «agorafòbia».

Rafael Fernádez. I dius que hi ha teràpies que aconsegueixen desentranyar aquesta madeixa?

Anabel González. És clar, perquè un dels mecanismes que empitjora la cosa, no és que el generi, però sí que l’empitjora, és evitar el que ens fa por. I és lògic, oi? Si alguna cosa ha estat perillosa, dius: «Jo no ho torno a fer més». Però, si no ho torno a fer més, li tinc més por. I si resulta que és una cosa que sí que he de fer… Tinc por d’agafar el cotxe perquè he tingut un accident de trànsit, però he d’agafar el cotxe. Aleshores, faig de tot: vaig amb un company, vaig en autobús… Però si algun dia he d’agafar el cotxe, aleshores li tindré mil cops més por perquè la por m’ha anat menjant terreny i ha anat creixent. Aleshores, algunes de les teràpies que treballen amb això van desfent el camí. A vegades, per sortir d’un laberint, el millor camí de sortida és desfer el camí que hem fet per arribar a posar-nos al lloc on ens hem posat. El que passa és que fa molta mandra perquè, un cop has evitat moltes coses i estàs tan espantat, et costa molt tornar a recuperar el terreny perdut.

Rafael Fernández. Quan parles de trauma, em passa pel cap la por del passat. És possible tenir por del passat? Com podem afrontar les situacions traumàtiques que hem patit?

Anabel González. A vegades, el passat és dur i hem sobreviscut a força de no mirar mai enrere. Diem: «Tiro cap endavant i això ja ha passat», i és com tancar capítol. Però, realment, si les coses que han passat encara ens produeixen sensacions, és que una cosa s’ha quedat bloquejada. I aquests records ens poden influir ara en moltíssimes coses. Jo puc estar tenint ara un problema amb un company de feina perquè, potser, he tingut una experiència semblant amb una persona en el passat que no té res a veure amb aquesta, i jo ara no soc capaç de resoldre’l. Aleshores, quan això passa, nosaltres hem de tornar enrere perquè, si no desfem aquest nus, tot el que passi després s’anirà encallant també. Jo treballo molt amb EMDR, que és un tipus de teràpia de trauma, i en ella el que es fa és buscar, precisament, quines són les arrels. Jo tinc un problema ara. Puc tenir un problema, per exemple, en les relacions de parella. Aleshores, anirem buscant amb què es connecta això. El problema que tinc és que sempre acabo en relacions en què jo he de fer el que l’altre vol, i jo, al final, acabo renunciant al que necessito. Anirem cap a les primeres relacions, a veure si en aquestes primeres relacions es va crear aquest patró. I després també als primers vincles, que aquí tornem de nou a la infància, als pares, que és on aprenem a vincular-nos i a connectar-nos. Potser els meus pares m’han estimat molt, però vaig créixer amb una mare que estava molt malalta i em vaig haver de preocupar jo més per ella del que ells, amb el temps que tenien o l’energia que tenien, es podien preocupar per mi. Així que em vaig acostumar a renunciar al que jo necessito i m’encaixen perfectament parelles en què jo també acabo fent el mateix. Aleshores, el que faríem seria, aquestes experiències i els records concrets en què s’ha anat formant aquest problema, els treballem d’un en un i els desbloquegem.

EMDR es diu així perquè utilitza, entre un dels seus ingredients, sistemes per desbloquejar els records. Un és el moviment dels ulls. El terapeuta faria aquest moviment, el pacient va seguint el moviment i, en pensar en un record traumàtic i fer això durant un temps —per descomptat, és un procés molt més complex, cal preguntar una sèrie de coses i el terapeuta ha d’ajudar en certs moments—, el record va perdent força. Si jo he tingut un record d’un accident, per exemple, han passat els anys i quan hi penso encara em produeix un impacte molt fort i m’angoixo, en anar fent això, el que aniré notant en tornar al record és que el record va tenint menys intensitat. I després d’un temps, cada cop que torno, la sensació va canviant, inclús puc veure el record més distant. Quan alguna cosa se’ns ha quedat gravada, se’ns queda la imatge molt fixa, doncs va baixant i arriba un moment en què el record perd tota la seva força i, a vegades, inclús pot costar recordar-lo. La major part de les vegades no tenim un record així, tan nítid. Aleshores, en anar treballant els records, tant de les coses que van passar com del que ens vagi activant ara —perquè, potser, jo he tingut el problema de l’accident de cotxe i ara l’agafo i cada vegada que ho faig tinc por o només penso a agafar el cotxe i ja tinc por—, també es treballa amb el present i amb el futur. D’aquesta manera, els problemes es tallen des de l’arrel, des de totes les experiències que tinguin a veure amb el problema de parella que jo estic tenint, amb la por que tinc de conduir o amb el problema que jo tingui ara.

El que és complex d’aquest tipus de tractaments és trobar on és l’arrel. Per això, un exercici que jo proposo a vegades és buscar, quan parlàvem de la por, quina és la nostra primera experiència de por, quin és el primer record en què recordem haver passat por. I la segona pregunta seria: «I encara em fa por?». Però no que me’n faci molta, sinó que, quan hi penso, no és un record neutre del tot. Si m’aturo una estona, el record és incòmode? Aquest seria un exemple d’un record que no està processat. I, en treballar aquest record, començaríem a assecar l’arrel de la por. Així que jo ara em podria situar en les situacions que m’estan fent por amb una por molt més proporcionada. Si no, a vegades, jo tinc una situació ara que em causa por, no tant per la situació, sinó per tota la cadena de coses que m’han anat deixant una mica de por al cos. Aleshores, jo ara tinc una por que a mi mateix em sembla que no és per a tant. Per què em poso així, si el que està passant no és d’aquest calibre? Però igual, si miro cap enrere i ho enllaço tot, tot aquest conjunt de coses sí que m’expliquen la por que jo tinc. És proporcionada a tot això, no proporcionada a això. Aleshores, les teràpies de trauma treballen una mica així. D’alguna manera, això és com fer un «reset» al cervell. Tenim unes pors que estan encallades, que estan bloquejades. Cap d’aquestes pors és funcional. La por funcional és la que noto ara, quan tinc el lleó al davant. És aquesta. Però el lleó que vaig tenir fa deu anys ja no té cap sentit que continuï aquí. Així que el que fem és desfer aquesta influència.

El cervell fa un «reset» de tot i ho torna a posar al seu lloc com un record més. Moltes coses que ens han fet por ja no ens fan por perquè el cervell ha fet això sol. Igual que hi ha coses que ens van disgustar en un moment determinat, ara, amb el pas del temps, ja no ens produeixen cap sensació. Quan amb un record això no passa, aquest record necessita treballar sobre ell. I aquesta és una de les coses que podem fer. També ajuda, a vegades, parlar-ne, comentar-ho amb altres persones, escoltar altres perspectives… Però, en la meva experiència, EMDR treballa inclús amb coses que hem parlat, a les quals hem donat voltes, però aquest bloqueig està en un nivell més emocional, més profund, i això ho desbloqueja d’una altra manera. Quan parlàvem també de l’evitació, hi ha altres tipus de teràpies de traumes que treballen d’una manera una mica diferent. Per exemple, la teràpia d’exposició el que fa és: a mi això em fa por, i jo, en lloc d’evitar-ho i deixar de fer coses que m’ho activen, em quedo aquí. Aleshores, al principi, tinc molta por, però continuo aquí. I després em fa menys por, i arriba un moment en què jo m’habituo. És com: «Tinc por del cotxe. L’agafaré cada dia fins que m’hi torni a acostumar». Així pot marxar la por. Aleshores, en una teràpia d’exposició, la persona està en contacte amb aquesta emoció difícil el temps suficient perquè baixi. En EMDR, el que es fa és que connectem amb aquesta situació, i la persona la va desbloquejant amb el moviment ocular i li van venint coses, coses que poden tenir a veure amb això o poden tenir a veure amb aquestes connexions, amb aquestes arrels que dèiem. I, de tant en tant, tornem aquí, simplement per tornar-ho a fer, fins que tot això es va connectant, i aquí això es va fent més petit i no queda res. Després, tornaré a recordar aquesta situació, però ja serà una experiència més. Formarà part de la meva saviesa vital, de la meva forma de funcionar normal.

Rafael Fernández. Mare meva, ha de ser una bona tasca. Entenc que, a més, a vegades et refereixes als bloquejos i a les paràlisis que produeix la por. És a dir, que arriba a ser una situació de veritable paràlisi. Com funciona aquest mecanisme? Com es pot deslligar i desembolicar?

Anabel González. Quan estava escrivint el llibre, vaig posar una pregunta a les xarxes socials sobre què associava la gent amb la por, perquè la por en si no és un problema. De fet, l’altre dia em deia una persona: «Jo no tinc mai por». Perdona, de por, aquí en té tot el món, és impossible que no en tinguis. El que passa és que només l’anomenem «por» quan la por ens bloqueja, quan ens encalla, que això ja són problemes associats. Aleshores, això de la paràlisi realment és un mecanisme de supervivència, encara que no ho sembli, però ens pot molestar bastant. Per exemple, quan nosaltres tenim una situació perillosa, el cotxe es posa en marxa per si hem de sortir corrent, per si hem de fer alguna cosa, i les primeres respostes són respostes actives. El que és lògic és lluitar i, si no puc lluitar, escapo. Però si no puc lluitar perquè l’altre és més gran i no puc fugir perquè no hi ha sortida —i això passa moltes vegades, per exemple, quan som nens, perquè afrontar-ho no podem, fugir, a veure on anem…—, la millor solució és quedar-se quiet perquè, si no, te’n cauen més. I si quedar-te quiet, que seria la paràlisi, veus que no et porta enlloc, l’organisme comença a dir: «Baixaré les revolucions. No té sentit estar amb el motor a tota velocitat si no hi ha on anar», així que acotem el cap, ens sotmetem…

Ens està empipant a classe un grup de companys. Dius: «Sí, sí» per evitar que ho facin més. I la resposta d’emergència és caure desplomats. Això també és un mecanisme de supervivència. De fet, si ets un herbívor, per exemple, i t’atrapa un depredador, el millor que pots fer és caure desplomat perquè, aleshores, el depredador pensarà que estàs mort, i un depredador no menja una presa morta. També és supervivència per ells. Podrien estar menjant un animal en mal estat o alguna cosa perillosa per a ells. Així que, si l’animal està en un estat en què sembla que està mort, sobreviu. Uns autors en diuen «cascada defensiva», i és una resposta que primer activa, però que, quan veu que no hi ha cap possibilitat, es queda quieta i, aleshores, baixa. Per exemple, la gent que pateix una agressió, se’n va parlar molt respecte a les agressions sexuals, creu que l’única resposta és ser valent i lluitar. I lluitar és insensat quan no tens cap possibilitat de guanyar. Quedar-se paralitzat és una forma de protegir-se. Caure desplomat és una forma de protegir-se. Es troba en l’instint de supervivència de la nostra espècie.

I aquesta resposta de paràlisi o de submissió o de col·lapse, que són les respostes passives, les d’emergència, les de quan no hi ha res a fer, si es repeteixen moltes vegades… Dèiem que els nens, les de lluitar i escapar no les tenen gaire. Una altra resposta que té un nen és plorar. Però si estàs en una família que no atén les teves necessitats, fins i tot acabes per no plorar. Explicava una noia que parlava a les xarxes socials de la seva experiència en un orfenat dels països de l’Est com allà els nens no ploren perquè per què? Aleshores, quan tu has viscut en un entorn molt hostil, on lluitar no, escapar no, plorar per què?, només et queden les altres respostes. I es posen en marxa tantes vegades que després, quan et fas adult, o si has estat en una relació, per exemple, de maltractament o en una situació molt problemàtica molt de temps, ja no saps reaccionar d’una altra manera. Quan podries lluitar, ja no lluites. Quan podries marxar d’una situació problemàtica, ja no marxes. Ho veiem moltes vegades en les situacions de violència intrafamiliar, que són persones que, potser, en les seves històries de la infància, han tingut infàncies molt complicades, i quan es veuen en una relació de maltractament, no en surten. La gent a vegades els mira i diu: «Però per què no vas marxar abans?». Si un està bloquejat des de petit, això de marxar no és gens senzill. L’organisme sap com es fa, però és com si ho haguessis oblidat. Necessites tornar a recordar com se surt d’una situació, que pots marxar i que pots, a vegades, lluitar pel que tu necessites.

Rafael Fernández. I quan parlem de la por i de les situacions que ens fan por, potser una estratègia molt habitual i molt normal seria intentar evitar-les. És a dir, no afrontar-les. Creus que aquestes estratègies d’evitació de la por són bones, són sanes o després poden tenir conseqüències? Com ho veus?

Anabel González. Evitar-ho seria escapar. Si tu estàs, per exemple, amb una parella que no et tracta bé, evitar aquesta relació seria el millor que pots fer. El problema és quan evitem coses… A vegades, evitem coses que són bones per nosaltres. O ho evitem tot, i això ens comença a complicar molt la vida. Tots els mecanismes que té el cervell, inclús el que passa en les fòbies, en el fons és una cosa que té sentit. És el cervell posant-se en el «per si de cas», és el cervell associant coses que podrien ser perilloses. El que ocorre és que, a vegades, se’ns escapa de la mà o a vegades apareix on no toca o deixa de servir. Però tot el que fa la nostra ment ho fa per alguna cosa. A vegades, quan ens remuntem al principi, si jo penso: «Em quedo paralitzat, per què em quedo paralitzat a la feina amb uns companys si jo soc una persona adulta, tinc recursos? En altres situacions, ho he pogut gestionar, i ara per què no?». A vegades, la resposta està més enrere. Si penso: «La primera vegada que vaig tenir aquesta sensació quan va ser?», aquí segur que les coses tenen molt més sentit. El tema és que aquest bloqueig se m’ha quedat aquí, i quan passa alguna cosa que el cervell connecta amb això, em torno a bloquejar. I així és com pensa el cervell tota l’estona. Jo, si estic en una reunió amb tu, estem aquí parlant, els nostres cervells estan connectant amb altres converses, amb altres trobades…, no ens estarem reinventant constantment. Però quan el cervell connecta amb una situació de bloqueig… Si jo et recordés a algú amb qui haguessis tingut una mala experiència, potser ara mateix estaries tenint una sensació estranya amb mi, i potser no tindria res a veure amb mi. Però el cervell està sempre associant coses. Ho fa pel nostre bé. Però això, a vegades, es pot girar en contra.

Rafael Fernández. «El cervell ho fa pel nostre bé». Em quedo amb aquesta frase, Anabel, perquè, a més, quan estàs al costat d’algú que resulta que té por, sempre surt la frase: «Estigues tranquil» o «Estigues tranquil·la», «No tinguis por». Com si aquesta frase fos màgica i pogués solucionar la por. Aquesta mena de mantres, de frases, que moltes vegades sembla que encara provoquen més reacció, això és un mecanisme bo? Què hem de fer en aquestes situacions, quan estem al costat d’algú que està patint?

Anabel González. És clar, dir a algú que té ansietat: «Estigues tranquil» és com dir a algú que s’ha fet una ferida «No sagnis». És exactament el mateix. De fet, la gent que té ansietat, quan li diuen això, es cabreja perquè et diu: «És clar, ja m’agradaria a mi. Exactament això és el que jo voldria en aquest moment». Sí que és cert que la forma en què ens parlem a nosaltres mateixos influeix. De fet, les persones que tenen ansietat es diuen coses per dins que els posen encara més por. Però com que la persona s’està dient aquestes coses, el que li diuen des de fora no aconsegueix entrar. Per això necessitem fer un doble treball. Aprendre a dir coses a l’altre que l’ajudin. «Calma’t» quan està en una crisi d’ansietat, no, però li pots dir: «Soc aquí. Necessites alguna cosa? Et puc ajudar?», que no li farà sentir malament i potser no podem fer miracles, però sí que ajuda. I després la mateixa persona pot aprendre a veure quines coses es poden dir quan està malament. En plena crisi és difícil, però després sí que podem pensar una mica. Sobretot, més que el que ens calmi en aquell moment —que a vegades ha de ser que em vegi el metge, que em donin alguna cosa que ho baixi, i després ja veurem com arreglem el tema—, treballar en el desenvolupament sobretot de la seguretat que ens farà tenir menys aquest problema. El més important és desenvolupar el que podria prevenir aquesta por i el que ens pot ajudar inclús a travessar les situacions que ens poden produir por, que és tenir més sensació de seguretat.

La seguretat significa no que tu vagis dient, amb un to de veu més alt del normal, que estàs molt segur del que dius. Molt al contrari. La seguretat neix de la reflexió, de la capacitat d’establir relacions amb la resta, de la confiança… La calma és passatgera. Jo puc fer una cosa que em calmi en un moment determinat, però, si em torna la por poc després, què faig? Les persones que tenen por a vegades troben petites solucions que funcionen a curt termini, com l’evitació, que tu comentaves abans. Si jo dic: «No vaig a aquest lloc, que m’atabala una mica», doncs ja està, però i si hi has d’anar? I si després et torna a passar a un altre lloc? Hi ha coses que es poden anar evitant, que solucionen el moment, però que després no ho resolen. En canvi, la seguretat és una cosa que podem anar fent créixer a poc a poc fins que ens ajuda a neutralitzar una mica la por i que, si passem por, inclús, puguem fer les coses. Hi ha coses que fem encara que ens facin por perquè sentim aquesta sensació interna de seguretat. La seguretat surt per generació espontània quan tu has crescut amb persones que t’han donat protecció i cures. I quan dic això sempre vull insistir que no hem de ser pares perfectes i fer-ho tot bé, perquè això és horrorós per a la seguretat dels pares i la dels fills. Ho hem de fer com podem, però ser-hi. Si jo tinc un problema a l’escola o em passa alguna cosa amb un amic o em preocupa alguna cosa que passa a casa i algú se n’adona, i jo sé que, si tinc un problema, el puc explicar, em vaig sentint més confiat, em vaig sentint més segur, sentiré que es pot confiar en la gent. Gràcies a això, si passen coses difícils, no em tombaran tan fàcilment. Tots tenim un límit i a vegades la vida es posa molt complicada, però tinc més capacitat d’afrontar les coses. A vegades, la vida fa molta por i cal tenir aquesta sensació de seguretat per poder-ho travessar.

Rafael Fernández. Sí. Abans has dit una frase que m’ha deixat boig, això que «la calma és passatgera». Aleshores, si la calma és passatgera, això significa que passarem per moments de tempesta.

Anabel González. Sí.

Rafael Fernández. Hi ha alguna manera que puguem garantir o almenys mitigar raonablement aquests moments d’angoixa i poder tenir aquesta seguretat, aquesta confiança que comentes?

Anabel González. És clar, però com sap un mariner que té seguretat? Perquè confia en les seves capacitats per fer-ho, ha navegat molts mars de molts tipus diferents, sap calcular quan entrar-hi i quan no, sap quan tornar al port, que també cal saber-ho. Ja ha passat per unes quantes tempestes, ha après de cadascuna d’elles i continua sortint a navegar. Si seguim fent les coses, de cada error, de cada cosa que surt malament, anem aprenent, i això és el que va fent que sentim que tenim recursos. No és que no hàgim de tenir por de res. Si hi ha una tempesta enorme, no hem de sortir al mar. És claríssim. Però sí que puc sentir que puc gestionar moltes situacions, que puc navegar mars de diferent tipus. I jo sento que puc perquè tinc aquesta sensació de seguretat.

Rafael Fernández. Anabel, si l’antídot contra la por és la seguretat, podem fer créixer la seguretat? Hi ha alguna manera de fer-la créixer?

Anabel González. Sí, però a poc a poc. La seguretat cal sembrar-la, és una cosa que creix a poc a poc i que té molt a veure no només amb nosaltres, sinó que té molt a veure amb les relacions. A vegades intentem solucionar un problema just on hi ha el problema. Intentem… Tinc febre, prenc alguna cosa perquè em baixi la febre. Està bé, cal fer-ho. Però què m’ha causat la febre? Potser és una infecció, m’he de prendre un antibiòtic, però estic agafant moltes infeccions. No hauré d’enfortir el sistema immunitari? Fer créixer la seguretat és com enfortir el sistema immunitari emocional i no està tan directament relacionat amb el que ens espanta, és un treball de fons. Per exemple, dèiem la reflexió. La reflexió és com un software d’última generació que fa que tot el que va passant, tant si va bé com si va malament, em vagi fent tenir cada cop més eines, cada cop més recursos. Cada cop entenc millor les coses. Encara n’hi ha moltes que no entenc, em faig moltes preguntes i sento molta curiositat. La curiositat també fa créixer la seguretat. El que deia Murakami: «La seguretat té molt a veure amb la curiositat i amb la valentia». Ell parlava, concretament, de curiositat i de valentia, que anaven juntes. Realment, si hi penses, un nen sent curiositat i això el mou a fer coses que li fan por, però, com que té més curiositat que por, ho aconsegueix fer.

Una altra cosa que també fa créixer la seguretat és la confiança. I això és complicat perquè si venim, per exemple, d’històries de traïció o d’històries de relacions molt difícils, a veure qui és el guapo que confia. No és senzill, però cal recuperar la confiança perquè, si no, no hi ha possibilitat. Una persona que desconfia és una persona que està posada dins d’un búnquer i, dins d’aquest búnquer, potser creus que no et faran mal, però allà dins no et pots sentir realment segur. Segurs ens sentim quan anem pel carrer i ens apropem a les persones, els anem entenent, quan connectem amb algú, quan aprenem de les coses… Necessitem explorar per sentir-nos segurs. Com ens sentirem segurs conduint si sempre tenim el cotxe a l’aparcament? No pot ser. Aleshores, confiança, curiositat, reflexió, exploració i mirar-nos per dins també, perquè l’exploració no és només del que ocorre fora, sinó també del que ocorre dins de nosaltres i del que ocorre dins de la resta. Una cosa molt interessant per poder reflexionar millor és escoltar. No és un esport molt habitual, oi? Perquè, a vegades, el que fem és tenir monòlegs a dos. O, a vegades, quan parlem amb algú, estem més ocupats per preparar la resposta per guanyar en la discussió que per entendre exactament com és l’altre. Podríem dir que un esport molt convenient seria intentar entendre de debò, amb una curiositat vertadera, com pensa algú completament diferent de nosaltres, algú amb qui no compartim absolutament res. Si som capaços de sentir curiositat per entendre algú completament diferent, probablement ens farem més segurs. És un esport molt aconsellable.

Rafael Fernández. Ah, que bo. El que estàs dient, si no t’he entès malament, és que la seguretat depèn més de nosaltres que del control del nostre entorn, que, al final, és incontrolable. Però ara tornem a això de ser pare. Els que som pares i tenim fills, els fills, al final, no estan tan dins del nostre control com ens agradaria. Aleshores, com podem garantir…? Bé, no sé si la paraula és garantir, però com podem ajudar els nostres fills a guanyar aquesta seguretat? És a dir, hi ha alguna manera que nosaltres fem coses que els ajudin a tenir totes aquestes eines que els ajudaran amb aquesta seguretat, amb la calma que comentaves abans?

Anabel González. Fixa’t que, a vegades, confonem termes. Jo solc dir que el control és un succedani de la seguretat. Un succedani… A veure, no és el pitjor que podem tenir, però tampoc és molt bo perquè, quan venen imprevistos, i la vida a vegades es posa una mica original, el control no ens val per a res. Les persones que funcionen molt a través del control necessiten que tot sigui predictible. I, quan venen coses que surten de l’ordinari, es veuen desarmades perquè no tenen pràctica d’improvisar, de ser creatius, de buscar-se la vida, d’experimentar… No han fet mai això. Sempre estem en el control. Aleshores, educar els fills des del control ha de ser un malson perquè viuràs en l’angoixa permanent. A més, els nens, que cadascun és diferent, que van passant per moltes etapes, que han d’anar afrontant moltes dificultats… Cal anar fluint. Tornem a això de navegar. No naveguem agafant el timó i dient: «Serà així, independentment de com es posi el mar». No. Haurem de maniobrar perquè es pugui anar adaptant. I els nens crec que tampoc es tracta de posar-los en una bombolla ni d’exposar-los com jo crec que els estem exposant a les xarxes socials des de massa aviat, o a coses que ells no estan preparats per assumir. Hi ha d’haver alguna cosa al mig.

Una cosa que ajuda a desenvolupar seguretat en els nens, diré una paraula psicològica d’aquestes que utilitzem nosaltres a vegades, és la capacitat de mentalitzar el nen. Això vol dir que soc capaç de veure que el meu fill no és un clon meu que farà tot el que jo crec que ha de fer, o que serà el que jo no vaig ser, ni res de tot això, sinó que és una personeta que té el seu propi cap i, encara que sigui molt petitó, té una perspectiva sobre el món, té una manera de veure les coses. I jo ho intueixo, ho vaig entenent i penso en el que ell pensa. Si tinc diversos fills, sé que són diferents i cadascun viu les coses a la seva manera, i jo puc tenir en compte les seves personalitats i les seves capacitats. Si soc capaç de mirar el meu fill així, ell serà capaç de mirar-se així, s’anirà entenent quan li passin coses. A través de la manera en què nosaltres els mirem, ells podran anar mirant-se. I també aprendran una cosa molt important, que és la capacitat de mirar l’altre també com una personeta diferent. Aleshores, aquesta capacitat de mentalitzar, d’entendre la ment del nen, que el nen pugui anar aprenent a entendre també com funciona la ment de la resta, és un superpoder.

És important que un nen senti una sensació que l’estimen incondicionalment. Que, si ho fa bé, si ho fa malament, si aconsegueix alguna cosa, si no aconsegueix alguna cosa, és igual d’estimable i és igual de valorable. I que, si té una necessitat, hi haurà algú a qui pugui recórrer, i aquesta persona estarà d’una manera consistent. No cada dia perfecte, del mateix humor, perfectament pentinat, que som éssers humans i és normal. Però sentirà que pot confiar que hi ha algú que el valora com és, que li demana coses raonables per a l’edat que té, perquè, a vegades, demanem als nens coses que no corresponen a la seva edat o no els anem donant també la responsabilitat que sí que toca amb l’edat que tenen. Fixa-t’hi, un nen que viu amb uns pares molt preocupats, a vegades està desprotegit perquè veu els seus pares tan preocupats que no s’atreveix a explicar-los coses preocupants per no preocupar-los més. Es donen aquest tipus de paradoxes. Aleshores, necessitem sentir que els nostres pares hi seran passi el que passi i que, encara que ho fem malament, no perdrem l’afecte. Ens corregiran, ens diran que està malament, per descomptat, però que l’afecte és total i està garantit, passi el que passi i funcioni com funcioni.

Rafael Fernández. Et sento parlar, i quan t’he sentit parlar en altres ocasions i he llegit els teus llibres, parles també sobre la necessitat de reflexionar i d’educar-nos sobre les emocions, que és una cosa que, probablement, la generació dels meus pares no feia i que en la meva generació potser ho intentem, potser, amb poc èxit, però ho intentem. Com és això d’aprendre a reflexionar sobre les pròpies emocions? Això que comentaves de com els nostres nens aprendran a reflexionar sobre coses en funció de la mirada que nosaltres els donem.

Anabel González. Jo crec que sempre hi ha hagut educació emocional i sempre n’hi ha hagut a les famílies i, de fet, és el lloc on s’aprèn. Ara, també a les escoles, però no als llibres, sinó com el professor s’adona o no s’adona de com estan els joves i com, més o menys, aconsegueix regular el seu propi estrès, que tenim els professors, pobres, una mica estressats també. Aquesta és l’escola vertadera de les emocions, el que ocorre en les relacions amb les persones que estan al teu voltant mentre tu estàs creixent. Home, si sabem com funciona aquest tema emocional i aprenem una mica quines són les regles del joc del cervell, potser sí que ens podem adonar de coses que potser portem arrossegant de les nostres famílies, perquè a cada família es gestionen aquestes coses d’una manera diferent. Un exemple són les abraçades. Hi ha famílies que es defineixen com: «Nosaltres no som d’abraçades», com si fossin una tribu. I algunes d’aquestes persones, curiosament, quan tenen nens, sí que s’animen a abraçar-los perquè, d’alguna manera, intueixen que potser ells no se senten gaire còmodes, però els seus fills sí que ho necessiten. I gràcies als seus fills s’acostumen a fer abraçades i a rebre’n, que és una cosa molt útil per regular les nostres emocions.

Rafael González. Han creat una tribu: la tribu de les abraçades.

Anabel González. Sí. Es canvien una mica a una nova forma de funcionar. També podem aprendre altres formes de funcionar, però és complicat perquè els pares també tenim les nostres històries, oi? I també, a vegades, no hem crescut en la seguretat. Per això, jo crec que el millor que podem fer pels nostres fills és treballar per fer créixer la nostra pròpia seguretat, més que aprendre 50 tècniques o llegir 50 llibres sobre com ser pares, perquè això, a vegades, ens estressa més, sinó com podem nosaltres sentir-nos més segurs.

Rafael Fernández. Tornem un altre cop al mateix punt: menys veure l’entorn i més treballar sobre nosaltres mateixos. Però, fixa-t’hi, has comentat una cosa sobre que, a vegades, s’arrossega des de les famílies, i mencionaves també, en un altre moment de la conversa, situacions traumàtiques. Aquestes situacions veritablement traumàtiques, és a dir, que marquen un punt d’inflexió en algunes vides, això té solució?

Anabel González. Sí, és clar.

Rafael Fernández. A això et dediques.

Anabel González. Si no, la meva professió no tindria sentit. Les ferides es curen? Sí, és clar que es curen. A vegades, soles, la major part de les vegades, per sort. També les ferides emocionals es van curant amb el pas del temps. I altres vegades no, les ferides emocionals… Però, com que no es veuen, ens sembla que podem fer com si no hi fossin i tapar-les, i cal ajudar a vegades una mica a curar-les. A vegades, no només no els ajudem a curar-se, sinó que rasquem, posem sal a les ferides, ens enfadem amb nosaltres mateixos perquè són allà… I aleshores sí que es complica més. Però hi ha dos temes. Un és, si em passa alguna cosa, l’impacte que això em pot produir. Si això no està resolt, pot tenir una influència, a vegades, d’anys molt important, i sí que es pot resoldre, independentment del temps que passi. Però nosaltres, quan treballem, no només tenim en compte això, sinó també com és l’estil d’aferrament de la persona. I l’estil d’aferrament significa com funciona respecte al tema de la seguretat.

Si la persona té un aferrament segur, és més capaç de reflexionar, és més capaç de confiar, és més capaç d’aprendre de l’experiència i és més capaç d’establir relacions. Parlem molt de les coses d’un, però la seguretat no es pot aprendre aïlladament. La seguretat l’hem d’aprendre en les relacions. Hi ha vegades que la portem posada de casa perquè hem crescut amb uns pares que eren unes persones bastant segures. Després parlarem de la diferència entre segur i convençut, però per no perdre el fil… I altres vegades, potser, els nostres pares no eren persones segures i no ens podien ensenyar un llenguatge que no coneixien, però ho podem aprendre després. I aquesta seguretat també ens ajudarà a resoldre aquests traumes, i inclús que, quan ens succeeixin coses potencialment traumàtiques, nosaltres ho podrem suportar millor, podrem afrontar millor aquesta mena d’experiències. És una combinació entre les dues coses. Si a un nen li passa alguna cosa, els pares són un matalàs. En algunes famílies, desgraciadament, un matalàs amb pues, i en altres, un matalàs tou, i hem d’intentar ser un matalàs tou perquè, quan els passin coses, aquestes coses no els repercuteixin tant. Però les coses passen i cal ajudar-los a afrontar-les.

Rafael Fernández. Però has dit que m’anaves a explicar la diferència entre segur i convençut, i no m’aixecaré de la cadira fins que m’ho expliquis.

Anabel González. A vegades, pensem que una persona segura és una persona que diu les coses així. Tu creus que Donald Trump és una persona segura?

Rafael Fernández. Sí, ho sembla.

Anabel González. Ho sembla, però no seria en absolut la definició d’una persona segura. És una persona prepotent, dogmàtica, oi? Una persona segura és una persona que dubta. No que dubta de tot, en els extrems no solem estar bé, però és una persona que dubta perquè, si no, és una persona que no aprèn. I, si no aprenem, estem sempre en el mateix lloc, i això no és seguretat, és atrinxerament en les meves conviccions. Moltes vegades, les persones molt convençudes són persones profundament insegures que diuen les coses amb majúscules perquè la resta no els les facin trontollar.

Rafael Fernández. Que bo. Veiem què hem de fer per aprendre a analitzar aquestes emocions, però què passa si no som capaços d’analitzar les nostres pròpies emocions? Quins perills existeixen, si és que existeix algun perill?

Anabel González. Tot el mecanisme emocional és allà perquè nosaltres sapiguem què signifiquen les coses, què necessitem i, a més, ens han de portar a buscar el que necessitem. Les emocions realment tenen aquesta funció, cadascuna la seva. Si nosaltres no seguim les regles del joc, per dir-ho d’alguna manera, això d’intentar evitar… Jo no puc evitar sentir por, seria com dir: «Vull evitar tenir pulmons». Doncs no podré. Cada emoció té una funció, totes tenen sentit. Aleshores, intentar evitar-les, intentar controlar-les… Si jo intento controlar una emoció és com intentar agafar molt fort un gat. Passaran coses, però, probablement, no siguin gaire convenients. Hi ha vegades que ni tan sols ens adonem que les emocions són allà. Una altra paraula que nosaltres utilitzem és «alexitímia», que descriu persones que no tenen un vocabulari emocional, que no s’adonen… Les emocions són per a ells una cosa molt confusa o no sabrien ni tan sols definir-les. Aleshores, aquestes persones tendeixen molt més a somatitzar, a expressar a través del cos, perquè a través d’allò emocional no són capaços d’explicar a algú: «Estic malament», perquè no sabrien què dir. Aleshores, una mala gestió emocional és molt poc rendible perquè fa que les emocions s’encallin, es bloquegin. Per exemple, si jo les controlo o les suprimeixo, que a vegades les empenyem tant cap a baix que ni tan sols ens adonem que hi són, les anem posant sota la catifa, la catifa va agafant volum, li poso una altra catifa a sobre… I, quan ja no puc més, aleshores em poso a beure, perquè és l’única manera que trobo, o a prendre drogues o fàrmacs, que prenem molts ansiolítics. Estem intentant anestesiar-nos de les emocions. Si les anéssim ventilant a poc a poc, no estarien acumulades.

I després hi ha mecanismes que ja són de «ja no puc més», que a vegades, literalment, ens salten els fusibles, el nostre cap es desconnecta per complet i, a vegades, inclús va posant coses en calaixos, en compartiments, i procurem no obrir-los mai. Aleshores, a vegades, amb determinades emocions hi ha persones que diuen: «Jo no em vull enfadar mai». És impossible. Hi ha vegades que ens enfadem. Aleshores, què faig? Continc, continc, continc i, de tant en tant, esclato. I quan esclato, em sento fatal perquè dic: «Si jo no em vull enfadar mai, com em poso així? No és possible». I fem uns cicles. Aleshores, hi ha persones que tenen conductes agressives, a vegades, precisament perquè contenen aquest enuig. No és l’única raó, hi ha molts altres motius. O podem entrar en una depressió si nosaltres el que fem amb l’emoció és donar-li voltes i voltes i voltes perquè, amb cada volta que li donem, ens anem enfonsant més i més i més. O perquè potser aquesta ràbia que no traiem cap a fora se’ns va bloquejant i podem desenvolupar problemes físics. A vegades, ens contracturem el cos sencer de tota la tensió que no traiem pels mitjans naturals. Si jo tinc una bona gestió emocional, tot flueix.

Dèiem abans que les emocions són d’un sol ús, per dir-ho d’alguna manera. Si les deixo venir i els faig cas, veig el que signifiquen, si em diuen que necessito alguna cosa, la busco, aquestes emocions marxen. Això passa amb la tristesa. Si ens passa alguna cosa, perdem algú, és normal que ens sentim tristos, però, com que les emocions no es veuen… A vegades, diem: «No vull estar trist, no he d’estar trist» o «Seguiré treballant sense parar per no connectar amb aquesta tristesa». I la tristesa què va fent? Un dipòsit aquí a baix de residus radioactius que, el dia que vingui, vindrà i no sabré què fer amb ella. En canvi, si jo he perdut algú, em poso trist, ploro, en parlo, ho explico a algú que potser també ha tingut alguna pèrdua i pot ressonar amb mi, potser em fa una abraçada… El que millor dissol la tristesa és l’abraçada d’algú que entén el que estàs passant tu. Fixa’t que, a vegades, en les famílies s’ha perdut algú i uns per altres: jo no t’explico res perquè tu no et posis trist, l’altre tampoc… I, al final, el que seria el més sa que podríem fer, que és compartir aquesta tristor, just és el que ens impedim.

Rafael Fernández. Estem parlant, és cert, de les pors, però jo no sé si, potser, també hi ha una sèrie de pors generacionals que ens van acompanyant. No sé si aquesta pregunta, potser, és una mica grandiloqüent, però m’agradaria que m’expliquessis quines pors veus que tenim ara al segle XXI, en la generació que vivim. Hi ha algunes característiques de por que defineixen, d’alguna manera, l’època que estem vivint?

Anabel González. Hi ha pors que són universals: les coses que són perilloses, els animals… Moltes fòbies són fòbies a animals perquè, clarament, a una serp no és convenient que t’hi apropis. Tenim por de la soledat perquè som éssers socials, encara que moltes persones acaben, suposadament, adaptant-s’hi, però un no s’adapta mai bé a això. Tenim por de la mort perquè, encara que hi hagi algunes persones que la busquen en un moment determinat com una solució, no hi estem preparats. Som aquí per intentar gaudir de la vida que tenim tot el temps possible. Però després hi ha pors molt personals. Jo crec que la història de les nostres pors, la història de les coses que ens han fet por i, sobretot, les pors que no hem pogut resoldre, són el que va configurant de què tenim por. Jo crec que en el que podem ressonar tots és que és una emoció que tots hem sentit alguna vegada. En alguns punts potser tenim pors no resoltes. Crec que és pràcticament impossible arribar a adults sense que res t’hagi afectat o que res t’hagi influït. I són pors molt, molt personals, però si les compartíssim amb una altra persona, potser veuríem que tenen molt en comú amb la por de la resta.

Rafael Fernández. Doncs res, Anabel, moltíssimes gràcies per aquesta xerrada. Jo l’he gaudit moltíssim. Marxo amb moltes idees potents, marxo inspirat. Espero que puguem tornar a xerrar ben aviat.

Anabel González. Ha estat una reflexió conjunta molt interessant.