Cinc comportaments que et faran més feliç

Zuberoa Marcos. Laurie, benvinguda.

Laurie Santos. Gràcies per convidar-me.

Zuberoa Marcos. Gràcies per treure temps per venir. Laurie, ets probablement una de les expertes més conegudes del món en psicologia positiva i la recerca de la felicitat. Abans d’aprofundir en la teva investigació i en la teva reeixida classe a Yale, m’agradaria començar amb una pregunta molt general, molt oberta, perquè parlarem de la felicitat.

Laurie Santos. Sí.

Zuberoa Marcos. Així que, potser, podries començar per descriure o definir què és la felicitat, i què no és la felicitat.

Laurie Santos. Crec que portem intentant definir la felicitat des que, com som humans, vam començar a buscar la felicitat. Té moltíssimes definicions, jo acostumo a fer servir la més científica. Quan els científics socials parlen de felicitat es refereixen a ella en dos aspectes. Un és el costat més emocional de la felicitat, el fet que sentim moltes emocions positives, riem i tot això, i hi ha una absència d’emocions negatives: no hi ha tristesa ni ràbia ni res així. Aquest seria el costat emocional de la felicitat. Hi ha un altre aspecte, que els investigadors anomenen “el costat cognitiu”, o el que penses sobre la teva pròpia felicitat. Seria la resposta a la pregunta: en general, com de satisfet et sents amb la teva vida? O sigui, si penses que la teva vida està anant bé, ets feliç. Per maximitzar aquesta felicitat, segons els estudis, cal millorar el costat emocional, és a dir, més emocions positives, però també millorar el costat cognitiu. És a dir, consisteix en sentir-se bé i sentir-se satisfet amb la vida.

Zuberoa Marcos. Dones una classe a Yale anomenada: “Psicologia i la bona vida”. Oi?

Laurie Santos. Sí, sí.

Zuberoa Marcos. Era un curs dissenyat inicialment per a dues-centes cinquanta persones, i has acabat amb mil dues-centes. Vas haver de buscar lloc per poder ficar a tota la gent interessada en anar a la teva classe i, a més, vas posar el curs en línia i es va tornar viral. Això demostra el gran interès que hi ha per la felicitat. Per què?

Laurie Santos. Bé, crec que la felicitat ens interessa des de fa molt de temps. Està en la Declaració d’Independència. Aristòtil, en el seu dia, parlava de la felicitat i el que podem fer per aconseguir-la. No és una cosa nova. Crec que sempre hem volgut ser més feliços. Crec que el que ha canviat és que no tenim moltes coses a les quals associar com ser feliços. En l’antiguitat molta gent tenia nocions més culturals del que significava viure una vida feliç, fins i tot més espirituals. Crec que, en allunyar-nos de les tradicions culturals i espirituals, molts ens hem sentit una mica perduts en buscar coses que ens facin feliços. Crec que un dels motius pels quals el curs es va tornar viral és que tothom vol ser feliç, i volen respostes. Avui dia molta gent diu: “A veure, què diu la ciència sobre això? Què diuen els estudis científics sobre com puc millorar el meu benestar?”. I crec que per això el curs va atraure tanta gent.

Zuberoa Marcos. Per això, també ets coneguda per crear diverses classes sobre com cada persona pot arribar a aquesta felicitat, donada la dificultat que tenim avui per trobar-la.

Laurie Santos. Sí. Crec que una cosa que ens ensenya la ciència és que, encara que tots busquem la felicitat, no acostumem a fer-ho bé. Tenim idees preconcebudes sobre les coses que poden fer-nos feliços, però sovint ens equivoquem. Això vol dir que molts de nosaltres estem treballant molt sense obtenir res. Llavors, on és el problema? Crec que aquí pot ajudar-nos la ciència, perquè el que ens suggereix és que hi ha coses molt simples que es poden fer per millorar el nostre benestar, però ho hem de fer. I no acostumen a ser les coses que creiem que funcionen. Als nostres estudiants els donem una llista de: “Aquests són els comportaments que et faran més feliç”. La llista es confecciona estudiant gent feliç. És una manera interessant de fer ciència, els experts en psicologia positiva van i troben persones felices. N’hi ha, a fora, se’ls pot trobar. I els pregunten com es comporten: quant de temps passen en companyia, quant veient la televisió o a la feina, i s’obté un resultat antropològic sobre a què dediquen el seu temps. A partir d’aquí es pot experimentar: s’agafa “gent menys feliç”, se’ls fa comportar-se de la mateixa manera que les persones felices, i es pregunta si ha millorat el seu benestar. Tenim dues dècades d’investigacions que suggereixen que hauria de funcionar. Que copiar els comportaments de la gent feliç et fa més feliç.

Zuberoa Marcos. Quins comportaments són? Crec que n’identifiques cinc, no?

Laurie Santos. Sí, n’hi ha diversos. Un molt important i que no acostumem a tenir en compte és dedicar temps a socialitzar. Tots els estudis a gent feliç suggereixen que les persones felices passen molt de temps amb altres i passen molt de temps amb aquells que els importen. És una cosa que normalment deixem de fer quan estem ocupats, però ho necessitem. Una de les coses que recomanem als estudiants és que dediquin temps a socialitzar. Els diem: “Truqueu algú amb qui no parleu des de fa molt de temps, que trobeu a faltar o xerreu amb un estrany en una cafeteria”. No pensem que aquestes coses ens poden fer sentir bé, però ens donen més positivitat i felicitat que la que esperem. Una altra cosa que suggerim als estudiants és que pensin una mica més en els altres.

Quan parlem de la felicitat personal, normalment pensem en autocures o en donar-nos capricis i fer coses bones per a nosaltres, però la ciència demostra que la gent feliç no sol fer això, sinó que passa més temps pensant en els altres. Donen més a causes socials l’any, dediquen més temps al voluntariat, no se centren tant en si mateixos, sinó que ajuden els altres. Una altra cosa que recomanem als estudiants és dedicar temps a fer bones accions. Que facin alguna cosa bona per algú, o en comptes d’anar sols a donar-se un caprici com una manicura o un massatge, que el regalin a algú, que facin alguna cosa bona per una altra persona. Insisteixo, això no és una cosa que pensem que ens pot fer feliços. Com em pot fer feliç regalar un massatge a un altre? Però, de fet, la ciència ens diu que funciona prou bé. Una altra cosa de la qual parlem als estudiants és el poder de la gratitud.

Dedicar temps a agrair el que un té. Sovint pensem que la felicitat ve en obtenir alguna cosa, però els estudis mostren que sol sorgir en apreciar el que es té. I aquesta és una que, fins i tot com a “professora de la felicitat”, em costa. Quan per fi quedo amb algun amic i em pregunten què tal, normalment no penso en tot el que em va bé a la vida. De vegades m’agrada queixar-me que tal cosa o tal altra m’han anat malament, però la gent feliç no fa això, sinó que espontàniament pensen en el que els va bé. I els estudis mostren que això es pot copiar simplement pensant en totes les coses que et van bé o escrivint entre tres i cinc coses que agraeixes al dia. O, encara millor, expressant la teva gratitud als altres, prenent-te el temps per dir als altres que estàs agraït per allò que han fet.

Una altra cosa que suggerim als estudiants és que destinin temps per crear hàbits saludables d’exercici i son. Normalment el primer que passa quan estem estressats és que dormim menys i que l’exercici es queda enrere. Però els estudis demostren que només mitja hora de cardio al dia pot ser tan efectiva com un antidepressiu per reduir els símptomes de la depressió. Sabem que l’exercici és bo per al nostre cos, però se’ns oblida que també ho és per a la nostra salut mental. I el son ho és encara més. És un dels motius pels quals crec que veiem aquesta crisi de salut mental a les universitats, perquè els estudiants dormen, probablement, entre quatre i cinc hores al dia. Segons els estudis, incrementar les hores de son pot ajudar molt amb els símptomes de manca de salut mental. Finalment, demano als meus estudiants que es prenguin el temps per ser conscients.

Es parla molt del poder del “mindfulness”, i sona una mica a bestiesa però només consisteix en trobar el temps per sentir el moment, centrar la ment en l’aquí i ara. S’ha demostrat que no ho fem sovint, de fet, passem gairebé la meitat del temps pensant en coses que no pertanyen al present, com ara què soparem al matí o una conversa que vas tenir amb la teva parella ahir. No pensem en present. I s’ha demostrat també que això ens fa infeliços. Dit d’una altra manera, tot el temps en què estem divagant i pensant en altres coses som menys feliços que quan ens centrem en l’ara. Per això, instem els estudiants a ser conscients. Com tot, cal practicar una mica, i una de les millors formes de fer-ho és dedicar temps a meditar, uns cinc minuts al dia. T’asseus i et centres en la teva respiració, cada vegada que se te’n va la ment la portes de tornada al present. Aquest tipus de pràctiques poden reduir la “xerrameca mental”, no només quan ho fas, sinó habitualment. I això és possible canviant la configuració del nostre cervell. El normal és que la nostra ment es posi a divagar quan no estem parant atenció, però aquestes regions del cervell es tornen cada vegada menys actives com més meditació practiques.

Zuberoa Marcos. Havia llegit que un dels exercicis que manes als teus estudiants és que escriguin, durant una setmana, totes les coses per les quals se senten agraïts. Què has observat quan demanes això als teus estudiants? Com reaccionen?

Laurie Santos. Bé, al principi molts reaccionen com crec que reaccionaria molta de la gent que està veient això, és a dir: “D’acord, com em pot fer això més feliç?”. No és una cosa en la qual se centri molt un universitari. No se centren en el que agraeixen, sinó en els seus problemes. Ara mateix a les universitats són molt populars els “memes”, petites imatges que utilitzen per comentar les seves vides. I hi ha molt pocs “memes” positius que parlin d’allò que agraeixen, acostumen a ser queixes. Es queixen del menjador, de les cues que han de fer, del menjar. Es queixen de tot, però els repto a pensar d’una altra manera, a pensar en fer un “meme” positiu. Crec que al principi eren molt escèptics, però un cop van començar a fer-ho vaig veure un parell de coses molt interessants. La primera és que els estudiants m’explicaven motu proprio el poderós que era fer això, especialment durant les èpoques de més estrès.

Una estudiant em va explicar que estava enmig de l’època d’exàmens, unes setmanes molt estressants, i sentia que les coses se li estaven anant de les mans, i va dir: “D’acord, què agraeixo?”. I va ser com: “Tinc els meus dos pares i els meus quatre avis”. I estava molt unida a la seva família i em va dir: “En seure i pensar en això, va ser com si no importés res més, què importa si trec mala nota en un examen? El que importa és el que tinc, i estic molt agraïda per això”. Per això, crec que el poder de la gratitud pot recordar-nos el que realment importa, i que no necessitem res més, tenim tot el que necessitem.

Zuberoa Marcos. Parlant d’això, sobretot en la nostra societat, quan ens parem a pensar en les coses bones, la majoria de les vegades hi ha més coses bones que dolentes en les nostres vides, però sembla que estem sempre infeliços. I tu planteges aquesta idea, i m’agradaria que m’ho expliquis, sobre el dolorós que pot ser comparar-nos constantment amb els altres.

Laurie Santos. Sí, molts de nosaltres som infeliços la major part del temps, i crec que és perquè no fem el que hem de fer per ser feliços, i tenim molts mecanismes per buscar coses que no necessitem. Hi ha parts de la nostra ment que ens fan sentir molt malament. N’has esmentat una molt important: comparar-nos amb els altres. Una característica molt absurda del nostre cervell és que no pensem en termes objectius sinó relatius. El que vull dir és que, per exemple, no penses en el teu salari en termes objectius, sinó: “Ah, he guanyat més que l’any passat”, o “Guanyo una mica menys que tal persona”, el teu veí, o qui sigui. Mai pensem en res únicament pel que fa al que tenim, sinó que ho comparem amb el dels altres. He posat l’exemple dels diners però ho fem amb tot: diners, possessions materials com la teva casa o el teu cotxe, aparença, temps lliure…

Qualsevol mínim luxe que tinguem el veiem en termes relatius en comptes d’objectius, i ho fem de tal manera, relativitzem les coses de manera que ens sentim especialment malament, perquè no comparem el nostre salari amb el d’algú que acaba de perdre la seva feina o que guanya molt pocs diners, sinó amb gent molt rica. Mai mirem Instagram i ens comparem amb gent que no és atractiva, sinó que triem la Beyoncé, models i gent així per fer-ho. Això vol dir que estem constantment avaluant les coses que tenim en relació amb un punt de referència que, sovint, ens fa sentir malament. El millor és que, encara que no puguem evitar comparar, podem trobar punts de referència que ens facin sentir una mica millor. La pròxima vegada que et preocupi el teu salari o la teva casa pensa que alguna gent no té gens de diners o viu al carrer, coses així. I així podem usar la comparació social per augmentar la nostra felicitat, només hem de fer que la ment treballi una mica més, perquè normalment es compara amb els aspectes que ens fan sentir malament, però en comptes de quedar-nos amb això podem trobar-ne d’ altres que ens facin sentir bé.

Una altra característica de les comparacions que ens fa sentir malament és que sovint les fem malament o poc precises quan pensem en com de bé que viu una altra persona. Un dels estudis que m’agrada compartir a la universitat consulta els alumnes i els pregunta quantes vegades els ha passat una cosa molt bona o molt dolenta: quantes vegades han anat a una festa molt divertida o han tret molt bones notes? Quantes vegades els ha menyspreat la persona que els agrada, o han tret males notes o s’han quedat sense anar a festes o han trobat a faltar casa seva? Tot això ho apunten i després se’ls pregunta quina creuen que és la mitjana de coses bones i dolentes per a la resta d’estudiants. I el que es veu és que pensen que als altres els passen moltes més coses bones que les que els passen en realitat.

Creuen que el cinquanta per cent d’estudiants treuen molt bones notes, quan només ho fa el trenta i escaig. Però on més es nota és en les coses negatives: tots pensen que ningú troba a faltar casa seva, que ningú treu males notes, que ningú es perd les millors festes. Que són només ells. I el que ens mostra això és que no només ens comparem, sinó que ho fem malament, ens ho maneguem per sentir-nos el pitjor possible amb nosaltres mateixos. Per això de vegades t’adones que les comparacions que se t’ocorren no tenen molt sentit, ni tan sols són necessàries mínimament.

Zuberoa Marcos. Com comparem això amb les queixes? Tots coneixem gent que es queixa constantment i gent que amb prou feines ho fa. Les queixes maten la felicitat? O ajuden a ser més feliços en treure les emocions negatives a l’exterior?

Laurie Santos. A veure, jo, per exemple, tendeixo a queixar-me molt, és el natural per a mi. Però els estudis diuen que no augmenta la teva felicitat com creus que ho fa, ja que de vegades pensem que en queixar-nos ens traurem això de sobre. En canvi, el que fa és fer que ens centrem en les coses dolentes, en les comparacions, els problemes, les coses que no agraïm. Si canvies el xip i centres la teva energia i la teva atenció en les coses per les quals estàs agraïda, s’ha demostrat que et sentiràs molt millor. Un estudi va demanar a gent que fes llistes i, en comptes de posar els problemes del dia a dia o les coses de les que es queixarien, havien d’apuntar les coses bones, per les quals se sentien agraïts. Aquest canvi tan simple, el fet de no apuntar cinc coses dolentes sinó cinc coses bones, podia millorar el benestar de la gent en qüestió de setmanes.

Zuberoa Marcos. Hi ha un aspecte que esmentes com una cosa habitual, que analitzen els estudis de psicologia positiva, i és la relació entre ajudar els altres i ser més feliç. M’agradaria que ens parlessis una mica més d’aquesta connexió entre altruisme i felicitat.

Laurie Santos. Sí, crec que la connexió entre l’altruisme i la felicitat és complicada de veure, perquè és un altre punt en el qual la nostra ment ha fet que, instintivament, pensem: “Què em farà més feliç, comprar-te a tu un cafè o comprar-me’l a mi?”. O: “Què em faria més feliç, que guanyis un milió de dòlars o guanyar-lo jo?”. O sigui, tendim a pensar que la felicitat ve de les coses que ens passen a nosaltres, és la nostra primera intuïció. Però quan investigues i proposes que unes persones facin coses bones per a ells mateixos i altres ho facin pels altres, descobreixes que la segona opció és la que millora el benestar de la gent. Un dels meus estudis favorits sobre això el va fer la investigadora Liz Dunn, professora a la Universitat de British Columbia. Buscava gent pel carrer i els preguntava: “Vols participar en un estudi?”. Li deien que sí i els donaven vint dòlars en efectiu i els indicava com gastar-los.

Podien o bé gastar-los en si mateixos, comprant-se una cosa bonica, o se’ls deia que, al final del dia havien d’haver gastat els diners en fer alguna cosa bona per una altra persona. Després se’ls cridava i se’ls preguntava com de feliços se sentien, al final del dia o de la setmana. Mentrestant, un altre grup de gent se li demanava de predir quin dels dos grups se sentiria millor, i la majoria van dir que els que es donessin un caprici a si mateixos. És instintiu. Però, de fet, el que va passar és que quan van consultar els subjectes al final del dia i fins i tot al final de la setmana, els més feliços eren els que havien fet alguna cosa per una altra persona. El més interessant és que aquest estudi s’ha fet a diversos països, i podem veure que és un efecte que transcendeix cultures. A més, hi ha llocs en què vint dòlars canadencs compren coses molt més valuoses. Per exemple, els investigadors van replicar l’estudi a Uganda, on aquests vint dòlars, que al Canadà no són res, eren suficients per comprar medicaments per al VIH per a tota una setmana.

I es va veure que fins i tot en tractar amb sumes més grans de diners, que permetessin comprar més, seguien sent més feliços en fer alguna cosa bona per a una altra persona en lloc de dedicar-lo a ells mateixos. Crec que són resultats impressionants. Ens mostren un altre exemple on pensem que alguna cosa ens farà més feliços, donar-nos un caprici, però ens equivoquem. I això és un problema, perquè actuem en base a aquestes intuïcions. Tenim un mal dia a la feina i diem: “Vull fer alguna cosa per sentir-me millor”, i ho farem malament, perquè la meva ment m’envia al lloc equivocat.

Zuberoa Marcos. Com canvia la desigualtat econòmica o el fet de viure en un entorn complicat la percepció de la felicitat, del que significa ser feliç?

Laurie Santos. Sí, part d’això té a veure amb quant millora el teu benestar el fet de canviar les teves circumstàncies. I aquí és on ens solem equivocar els privilegiats. Pensem que per ser feliços necessitem una nova relació, un altre treball, més diners, etcètera, i per a la majoria canviar les seves circumstàncies no influirà tant com creuen. Si tens menjar a taula i un sostre sobre el teu cap, guanyar més no tindrà l’efecte que creus que tindrà, sobretot als Estats Units. Si guanyes setanta-cinc mil dòlars l’any, als Estats Units, aquest és el límit, és la major quantitat de diners que influirà en la teva felicitat. És a dir, si guanyes setanta-cinc mil dòlars i et quadrupliquen el salari, no tindràs un canvi proporcional en els nivells d’estrès o d’emocions positives. Però això és el que suposem, i la majoria dels que ens escolten estaran en aquesta posició privilegiada.

Si no tens aquests privilegis, és a dir, si vius en la pobresa, si ets un refugiat, si vius en una situació de violència domèstica, sí, canviar les teves circumstàncies t’ajudarà molt, i és el que hauries de fer. Però el problema és que crec que veiem aquests casos en que passes de ser pobre a no ser-ho i els prenem com a exemple per generalitzar i dir que el que tots necessitem per ser feliços és canviar les nostres circumstàncies, quan en realitat la majoria de nosaltres estem bé. Les nostres circumstàncies són prou bones, i la felicitat vindrà en canviar els nostres comportaments. Una manera d’enfocar aquesta pregunta és comparant diferents cultures, hi ha moltes dades, es poden comparar països i veure països amb rendes més baixes i altres amb rendes més altes, i també països amb diferents nivells de desigualtat, per intentar esbrinar com afecta la felicitat de la gent. I el que descobreixes és que si vas a un país on la majoria de la gent viu en la pobresa o on no tenen les llibertats bàsiques, és a dir, on les seves circumstàncies són molt dolentes, doncs no, no són tan feliços com altres països amb millors condicions. Però la relació no és tan estricta com es pot creure. I això és, en part, perquè de vegades fins i tot els individus que viuen en circumstàncies complicades tenen comportaments que augmenten el seu benestar.

Solen ser comunitats amb connexions socials molt fortes, amb un sentit de comunitat molt fort, molta caritat i coses així. Per això, sovint es veuen casos en què les circumstàncies són molt complicades però la gent és bastant feliç. Això es veu a nivell de comunitat i a nivell individual. Si consultes persones a les quals els han passat coses horribles, com per exemple, en el meu podcast vaig entrevistar en J. R. Martínez, un veterà de l’Iraq al qual van ferir en servei en esclatar una bomba mentre anava en el seu cotxe. Es va cremar més de tres quartes parts del seu cos, va passar la vintena entrant i sortint del quiròfan, amb empelts de pell. I en general, se li va destrossar la vida. Però si li preguntes com va influir tot això en la seva felicitat, et dirà que va ser una benedicció. Sí, que va canviar la seva vida per a millor, i et quedes com: “A veure, com pot canviar una cosa tan horrible la teva vida per a millor?”. Però en investigar la felicitat ens trobem amb exemples similars moltes vegades: persones que travessen moments horribles, com diagnòstics de càncer terminal, morts d’éssers estimats o coses així, que no volem ni imaginar com en són, d’horribles, i fins i tot en aquests casos, la gent tendeix a veure més coses bones que dolentes.

I és un recordatori molt poderós que pensem que són les circumstàncies i, de vegades, si són realment dolentes, millorar-les pot ajudar, però les coses no són com creiem. I crec que és important per als que ens preocupem pels nostres privilegis, és important per als que ens preocupem perquè els nostres privilegis no ens permeten arreglar les coses per a persones que ho necessiten. Crec que quan ens centrem en les nostres pròpies circumstàncies és com si et posessis la màscara d’oxigen abans d’ajudar els altres, estem tan convençuts que hem de canviar les nostres circumstàncies per ser feliços, que no tenim temps, ganes ni mitjans per ajudar els que realment ho necessiten. Reconeixent que vivim bé i que necessitem únicament canviar comportaments, podem obtenir aquesta felicitat i aquesta resiliència necessàries per resoldre aquests problemes.

M’agrada aquesta pregunta. Crec que és important, perquè en investigar la felicitat la gent de vegades creu que com estàs centrat en tu mateix i en voler ser feliç, ignores les coses dolentes al món, i crec que això no és el que mostren els estudis. El que demostren és que si et sents agraït i resilient et centraràs més en els altres i tindràs la capacitat i els mitjans per no sentir-te aclaparat i centrar-te en els problemes del món i com solucionar-los. Per això, crec que la investigació de la felicitat suggereix que preocupar-te per la teva pròpia felicitat no vol dir que vagis a ignorar les coses dolentes que passen al món, sinó que ajuda a ser forts per resoldre aquests problemes.

Zuberoa Marcos. La felicitat s’ha convertit en una tendència, sembla que hem de ser positius, somriure i que tot ens vagi bé tot el temps. I hi ha conceptes que s’han creat per descriure aquest estat, per exemple, n’hi ha un a la cultura danesa sobre intentar trobar el benestar en les petites coses de la vida, en coses quotidianes, encara que n’hi ha molts més. La meva pregunta és: ens estem esforçant massa a ser positius tot el temps? I ens està apartant això de la possibilitat de ser realment feliços?

Laurie Santos. Sí, crec que depèn de com enfoquem la positivitat, perquè crec que la felicitat en general, sentir-nos satisfets amb les nostres vides, sentir que la vida té sentit, aquest tipus de felicitat està relacionada amb moltes coses importants. Per exemple, hi ha estudis que mostren que la gent més feliç, la que està més satisfeta amb la seva vida, tendeix a votar més sovint i acostumen a ser més sans. És a dir, si deixés anar un virus en una habitació plena de gent, aquells que són més feliços tindrien menys possibilitats d’emmalaltir, la qual cosa és impressionant. Hi ha fins i tot estudis que suggereixen que la gent més feliç sol viure més temps. Així que, d’alguna manera, la felicitat està relacionada amb moltes altres coses que ens importen a nivell públic, com fer que la gent estigui més sana i que compleixin amb el seu deure cívic, aquest tipus de coses. Però aquesta és una felicitat que ve en estar satisfet amb la teva vida, una felicitat real. No es tracta de somriure sempre, ser positiu i ja està. I crec que aquí és on ens equivoquem. Les emocions negatives són part de la vida, són part d’aquest sentiment de satisfacció amb la vida. Sovint es donen situacions en què la gent diu que està molt satisfeta amb la seva vida fins i tot quan alguna cosa els va malament, no tenen tantes emocions positives o no se senten bé.

El meu exemple favorit és: tinc molts amics amb nadons, mares primerenques que estan molt contentes amb les seves vides i li han donat un nou significat, però tot i així no dormen, no ho estan passant bé ni se senten bé, saps? Per això crec que encara que la felicitat i el benestar general són molt importants, això no vol dir que s’hagi d’estar sempre somrient i sent superpositiu. No es tracta d’això. I, de fet, hi ha estudis que demostren que ser massa positiu, afrontar els obstacles amb massa positivitat, pot ser fins i tot dolent. Hi ha estudis molt bons per la psicòloga social Gabrielle Oettingen que mostren que si intentes arribar a les teves metes únicament sent positiu, com et diuen que ho facis els llibres d’autoajuda, t’allunyes encara més d’elles.

Per exemple, la gent que és més positiva, diguem, a l’hora d’enfrontar una dieta, són els que menys pes perden. La gent que té problemes de salut i només es dedica a pensar en positiu sobre, no sé, si podran caminar després d’una operació de maluc, després camina pitjor. I diràs: “Vaja, pensava que pensar en positiu era bo”. I sí, la positivitat està bé, però quan tens un problema real, quan t’enfrontes a un veritable obstacle, cal afrontar-lo. Cal pensar-hi per pensar en com superar-lo. Aquí es distingeix entre les emocions positives que tenen sentit en un moment donat, com sentir-se agraït per alguna cosa que t’ha passat o sentir-se unit a algú, ser conscient de les coses bones, i posar bona cara quan les coses van malament. Si vols realment triomfar i aconseguir les teves metes, necessites reconèixer els teus obstacles.

Has de pensar en el que passa, i de vegades això pot ser molt negatiu. És a dir, el benestar general és important i condueix a coses positives, però no ens equivoquem, no tot és això. I em preocupa que la cultura actual sigui la de pensar en positiu, posar bona cara, com els “emojis” i tot això, no té res a veure amb el que estem parlant, que és un benestar sostingut. Parlem d’acceptar el que tens a la vida, ser agraït i ser part d’una comunitat on et sentis unit a la gent. Això no són caretes felices, és el camí a la veritable satisfacció amb la vida.

Zuberoa Marcos. Laurie, en la teva investigació, has vist un canvi en el que pensa la gent sobre la felicitat a través de les generacions? Comparant-nos a nosaltres amb els nostres pares, amb les generacions posteriors…

Laurie Santos. Sí, crec que sí. El que em preocupa és que hem consolidat la idea que la felicitat ve de coses que realment no ens donen molta felicitat. Això ho veig molt en els meus estudiants universitaris. Arriben allà centrant-se molt en les seves notes, se centren molt en si mateixos, i aquest no és el camí a la felicitat. De fet, tenim estudis que suggereixen que hi ha una correlació entre les bones notes i la felicitat, però és negativa. És a dir, els estudiants que treuen millors notes estan en els nivells més baixos de benestar, just el que no volem. Però crec que aquest focus en el “jo, jo, jo”, la meva beca, en el meu currículum, en les meves coses, ens està apartant d’allò que ens fa feliços, que és centrar-nos en els altres i no ser tan egoistes. A més, ens fa perdre les coses que importen de veritat. Veig els meus estudiants preocupadíssims per les seves notes i deixant de passar temps amb els seus amics, no tenen temps per fer amics ni socialitzar perquè estan molt centrats en estudiar, no tenen temps per dormir perquè estan molt centrats en estudiar. Definitivament, no són conscients del present, estan sempre nerviosos pel següent examen, la següent beca, etcètera.

Amb això vull dir que crec que amb el temps, el que ha passat és que ens hem anat allunyant cada vegada més de les coses que realment importen. I crec que és, en part, perquè ens hem apartat, en molts llocs del món, ens apartem cada vegada més de les tradicions espirituals. Moltes religions recomanen coses importants per aconseguir la felicitat: les pregàries ajuden a ser conscients, prendre’ns temps de fer coses pels altres, socialitzar com a part de la pràctica religiosa, ser agraït… Aquestes són les coses que promouen les tradicions culturals i espirituals, però amb el temps ens hem anat apartant d’això. Quan hi penso, com a científica que estudia la ment i com evolucionen aquestes coses, crec que la cultura ens donava coses per protegir-nos dels nostres propis mals instints. No pots ser egoista si estàs realment involucrat en una comunitat religiosa, perquè va just del contrari. Però en deteriorar aquestes tradicions crec que hem pres un camí que ens aparta de la felicitat. La qual cosa és trista, perquè crec que ho estem intentant, com has dit, més que mai. Ens estem esforçant molt i ho estem fent malament.

Zuberoa Marcos. Sí, crec que un dels reptes a què ens enfrontem tots, i ho has esmentat, són les relacions socials, claus per a la felicitat. Però quan vivim en ciutats grans com Nova York és complicat trobar el temps per a elles, perquè vivim en societats que ens fan enorgullir de l’èxit individual. Hem de canviar les nostres prioritats.

Laurie Santos. Sí, i crec que és molt trist, perquè, de nou, estem posant molt esforç en les nostres carreres, salaris, en el currículum. En tenir premis, aconseguir socis i ascensos, i aquestes coses no ens fan feliços. I normalment deixem de banda coses que requereixen temps i esforç com les relacions o les pràctiques necessàries per viure en el present. A això no li dediquem temps, però és el que ens donarà el que volem.

Zuberoa Marcos. Laurie, per resumir la nostra conversa m’agradaria preguntar-te, ja que hem començat amb una pregunta oberta, vull acabar de la mateixa manera: quina és la recepta universal per a la felicitat?

Laurie Santos. La recepta universal per a la felicitat… Crec que és prendre temps per pensar en els altres i en l’aquí i l’ara. Crec que si fas això i a més hi afegeixes una mica d’exercici i hores de son, ho aconseguiràs.

Zuberoa Marcos. Moltes gràcies, Laurie.

Laurie Santos. A vosaltres.