Art per a un futur sostenible

Kike Labián. Em dic Kike Labián. Soc músic, en concret soc percussionista. El que acabeu de veure és una peça de marimba molt curta, anomenada ‘Rotación número cuatro’, d’un marimbista que m’encanta, Eric Sammut. Heu vist que aquest instrument és una mica peculiar. Sé que sembla molt gran, però n’hi ha de més grans. La marimba és un instrument que ve de Llatinoamèrica, de Mèxic, de Guatemala, i és el meu instrument favorit. Jo vaig començar a estudiar percussió als quatre anys, i un dels instruments que més toco de llavors ençà és aquest. Sembla curiós per les quatre baquetes, però des dels quatre anys fins ara, que en tinc vint-i-set, em dedico a estudiar aquest instrument. Com us explicava, soc músic. De ben petit tenia claríssim que em dedicaria a la música. A casa meva tothom donava per fet que tant el meu germà com jo seríem músics, i així va ser. Ell és compositor i jo soc percussionista. El cert és que els últims anys, quan ja he passat la nostàlgia de la infantesa, he tingut la sort de treballar amb artistes escènics, no només músics, sinó de tota mena. Amb gent que treballa per a companyies potents, en produccions de les que ens agraden a tots, i en grans gires. Em vaig adonar que la majoria de coses que pensava de petit sobre com seria la vida d’un músic, doncs no eren així. Tots ens imaginem com és ser artista, però no és tan senzill. Em va sorprendre quelcom de molt preocupant, que avui dia és la meva principal preocupació, i és la precarietat en què viuen. Persones que eren ídols per a mi, perquè sempre fan gires, que potser treballen dos anys en una gira molt potent, fent cada dia el mateix show durant anys, i després, de sobte, s’acaba aquesta producció i tornen a ser mestres. De sobte, se’ls acaba la feina i han de tornar a anar de gira. Em va preocupar molt i em va decebre a parts iguals. Em vaig adonar que el sector cultural tenia un problema més o menys greu. Resulta que hi ha estudis que ho avalen.

Això s’ha mesurat molt poc, però en concret n’hi ha un, que és força representatiu, d’AISGE, una entitat dedicada a la gestió d’arts escèniques, que diu que només el 8,17 % d’artistes escènics, actors, actrius, ballarines, el que sigui, pot viure de la seva feina, del seu art. És una dada gravíssima de la qual no se’n parla gaire. És cert que la resta del percentatge, la majoria, pot viure gràcies la docència. Aleshores, quan vaig veure aquesta situació, amb unes companyes que són artistes també, psicòlegs educatius, gent molt estranya, vam ajuntar-nos i vam dir: “Què podem fer per revertir aquesta dada?”. Perquè hi ha quelcom que estem plantejant malament com a societat si els artistes i les artistes tenen aquesta precarietat. Una de les principals conclusions a les quals vam arribar és que la societat imagina que els artistes som allò que veiem a l’escenari. En aquest escenari. Pugen, acaba el show, aplaudim i cap a casa. L’artista com a producte, com una eina més d’una caixa d’eines que, en funció de la producció que calgui, l’emprem o no. I nosaltres vam intentar donar-li una volta més. A veure què es pot fer amb l’art més enllà de l’escenari. Tota aquella gent que té tant potencial per emocionar-nos, per transmetre històries, per canviar realitats, a veure què passa si arriba a altres llocs. I vam muntar una companyia que s’anomena Kubbo. Nosaltres sempre diem que és d’arts escèniques i d’innovació social perquè sona bé, però en realitat colpegem coses per mirar de fer del món un lloc més apanyat. Fem experiments com ara veure què passa si enviem a un productor musical a uns centres de formació professional, o a veure què passa si enviem a una actriu o un actor a un esdeveniment de migracions per aconseguir un relat més atractiu o més entenedor. Fem aquest experiment per mirar de demostrar que el problema no és que s’hagi d’estirar aquest 8,17 %. El problema rau en el fet que la societat no ha sabut aprofitar o entendre el veritable potencial transformador que té el 91 % restant. Aleshores, mirem de donar-li la volta a aquesta dada i crear experiències per experimentar com l’art pot canviar el món. Però el cert és que, després del rotllo que us he clavat, de tocar i que aplaudiu, que està molt bé, en teoria he vingut a respondre preguntes sobre qüestions d’art, educació i música, en concret.

Mari Carmen. Hola, Kike. Tens una gran trajectòria com a músic, però sabem que t’has dedicat fonamentalment a l’ensenyament. Què et va fer canviar d’idea?

Kike Labián. Bé, vaig començar de ben petit al poble, un poble de Ciudad Real molt petit. Tothom donava per fet que jo seria músic, i crec que m’ho vaig creure des de petit. Els meus pares em van dur a l’escola de música perquè jo era molt tímid. Deien: “Com que al gran li ha anat bé per espavilar, aquest també espavilarà”. I vaig entrar a l’escola de música, després al conservatori, després al Conservatori Superior, i en cap moment em vaig plantejar la possibilitat de ser una altra cosa. Però no perquè em sentís forçat ni perquè em pressionessin a casa. A mi sempre m’han deixat fer una mica el que em donava la gana, però ho donava per fet de petit. A més, va passar una cosa, més o menys en el grau professional, és a dir, als tretze o catorze anys, i és que tenia traça per a la música en general. Treia bones notes, tenia facilitat per tocar la marimba i vaig començar a guanyar alguns concursos. Res de l’altre món, però és cert que aquesta visió del músic, allò que somies des de petit de ser el músic solista que omple l’auditori, que puja, toca, triomfa i rep aplaudiments, es va fer realitat aviat. Vaig guanyar un concurs, en concret l’Intercentros Melómano, on el premi era una gira de concerts com a solista. Això va ser amb setze anys, si fa no fa. I vaig tenir la sort, des de molt jove, de viure una experiència que, normalment, es viu amb trenta o quaranta, quan ets més gran. Després de tants anys esperant per viure allò, va ser molt bonic, molt divertit. Tocar a l’Auditorio Nacional va ser preciós, però el cert és que, en acabar, vaig dir: “Potser això no és per a mi. Pels altres pot estar bé, però a mi no em convenç”. No va ser una crisi existencial, però em deia: “Si no soc això, què seré? Si no soc músic solista, què faré?”. I allà va aparèixer en paral·lel una experiència que vaig tenir al meu poble, on potser la gent no coneix tant la música clàssica. Els meus profes del conservatori no ho sabien. Jo, al poble, amb el meu germà i altres amics, tenia un grup de rock, de punk, de ska. Un grup dels bons en aquella edat, dels que sonen fatal.

Se’ns va acudir fer un curs d’estiu on altres joves, col·legues del poble, ens proposaven una cançó i teníem cinc dies per ensenyar-se-la. Havíem d’ensenyar-los a tocar la cançó que ells triaven. Totes molt vulgars, perquè teníem quinze anys. La veritat és que va ser una experiència preciosa perquè, al llarg dels anys, vam fer vuit edicions. De sobte, una cosa que fèiem quatre friquis del poble, va anar creixent. Venia gent de fora, vam convidar professors, un que tenia un Grammy Llatí, que era productor d’en Bisbal… Nosaltres ens dèiem: “Això se’ns escapa de les mans”. L’experiència va sortir molt bé perquè, al final, era un espai horitzontal on uns joves ensenyàvem a altres joves a aprendre música amb uns patrons, unes regles i unes línies vermelles que poc tenien a veure amb el que jo havia viscut al conservatori. La pressió d’haver de guanyar, els exàmens, les proves, els cursos… Però aquí no. Érem uns nanos donant-nos un cop de mà, aprenent de manera diferent i, després, a la plaça del poble, ens ho passàvem molt bé, les famílies funcionaven i, a més, es generava un sentiment de comunitat que va transcendir aquell programa. De fet, es van generar vincles molt importants que avui dia continuen vigents. Allà em vaig adonar que allò que jo creia que era l’educació musical, potser no era així. Hi havia una altra manera d’entendre l’art, la música, sense tanta competició i parant atenció i enfocant-nos en altres coses. Allà vaig decidir que potser seria músic, però que, a més, podria fer moltes altres coses. En aquest cas, l’educació. Allà es va trencar quelcom que per a mi és important. Sempre miro d’explicar, sobretot als joves que comencen al món de la música, que els artistes i les artistes tenim una identitat laboral molt marcada des de petits. Crees un perfil d’Instagram i el primer que puges és la teva foto d’artista, amb un ‘book’, una sessió de fotos, a la descripció escrius que ets músic i actor des de ben petit. Aquesta visió de la vocació, que és tan productiva, que ho poses perquè has de viure d’això, a vegades ens priva de fer altres coses. Jo crec que allà vaig descobrir que un pot ser músic, però que et pot encantar la sociologia, l’educació, les polítiques públiques, treballar amb els joves o fer una xerrada estupenda com la que estem gaudint.

Aleshores vaig decidir dedicar-m’hi i, a més, vaig decidir professionalitzar-me i formar-me bé. Hi ha una cosa que passa molt al sector de l’educació musical, i és que els músics, quan comencem a donar classes, en realitat no tenim formació com a professors. No sabem de didàctica ni de pedagogia, ens llencen allà, però, en realitat, si mirem alguns estudis de cas, és curiós perquè més del 90 % de la gent que surt dels conservatoris superiors es dedica a la docència com a principal professió sense tenir cap mena d’eina. Jo pensava que tot allò que em va anar malament de jove va ser per culpa dels meus profes, però en realitat no, hi ha un problema estructural.de jove va ser per culpa dels meus profes, però en realitat no, hi ha un problema estructural. Aleshores vaig decidir que, si volia dedicar-me a l’educació i a l’educació musical, m’havia de formar, aprendre didàctica, psicologia d’educació, sociologia… I bé, vaig començar a fer voluntariats, a llegir com un boig, a anar a tots els congressos possibles, i vaig decidir que la meva vida tindria un peu a l’escenari i un peu intentant que la gent que pugi a l’escenari ho gaudeixi més, com jo vaig tenir el privilegi de gaudir quan era jove.

Marta. Hola, Kike. Soc professora d’anglès. M’agradaria preguntar-te, segons la teva experiència com a professor i músic, com podem millorar l’educació musical a les escoles?

Kike Labián. Em fa respecte quan em pregunten pel que passa a les escoles, perquè no estic al 100 % en aquest terreny. Així que, com sempre, tot el respecte perquè la que està a l’aula ets tu. Jo tinc un discurs una mica diferent de l’habitual, perquè últimament sentim molt que calen més hores de música a les escoles, però, d’altra banda, també sento que calen més hores de dansa, de teatre, de programació, i que hem d’ensenyar als nens a fer la declaració de la renda. A vegades fa la sensació que aquests nens tindran una jornada lectiva de vint-i-set hores al dia. Crec que es carreguen sobre l’escola reglada, a primària i secundària, totes les necessitats educatives de la societat, i en concret sobre els professors i les professores. Us demanem que sapigueu de tot. De màgia, de programació, de música, de tot. Crec que el següent pas és assumir que l’escola no pot tenir tota la responsabilitat de l’educació musical, i començar a obrir el focus per veure què passa al voltant. Al voltant hi ha conservatoris, escoles de música, que són llocs on tu vas si vols ser músic i on aprens a ser músic. Passes proves, et professionalitzes, estudies i tot. Però, clar, les escoles tampoc poden assumir aquesta professionalització. Hi ha d’haver un espai on es pugui gaudir de l’art i de la música només per plaer, per una qüestió comunitària de compartir, per una qüestió cultural. Aleshores penso que la pròxima passa per les escoles és mirar d’obrir-les i aportar els recursos perquè comencin a col·laborar amb tot allò que passa al seu entorn, perquè hi ha moltes iniciatives que han nascut de la ciutadania. Des de les bandes de música, que estan a València, però també estan a Colòmbia. Són espais on, més enllà de l’escola, els nens i les nenes poden aprendre música gaudint de manera intergeneracional, de manera més accessible que a les escoles de música, i poden gaudir de la música. I aquest seria un pes que ja no carregarem sobre la primària i la secundària. Però hi ha més exemples, com les xarangues, els cors infantils, allò que passa als barris, a les zones més rurals o, fins i tot, a les batalles de galls de ‘freestyle’.

Hi ha un munt d’iniciatives al voltant de l’escola que, amb més disposició, connectant-les millor i amb recursos per poder col·laborar, de sobte els professors i les professores no haurien de saber de tot, que tots fossin professors de música… I els nens i les nenes no haurien de tenir jornades lectives de disset hores. Crec que aquest és el principal repte de l’educació musical, perquè, com he dit, algunes agrupacions que ens sonen, com les orquestres amb els nens o les bandes, però aquestes són agrupacions que, fins i tot a la meva generació, els ‘millenials’, o als que són una mica més grans, els ‘boomers’, ens complauen, ens fan sentir confortables, i diem: “Bé, que el nen vagi a l’orquestra”. Però l’últim que he esmentat encara genera una mica més de tensió, que és el ‘freestyle’, les batalles de galls, i crec que allà és on està la bretxa entre allò que passa a les escoles o fins i tot als conservatoris, a tot l’entorn academitzat, i la realitat dels joves i les joves, que està molt allunyada. Intentem ensenyar-los Mozart, Beethoven, que estan molt bé i els han de conéixer, només faltaria que ho digués jo, però crec que sovint intentem donar-los allò que volem en comptes d’allò que ells necessiten i volen. Aquest és el veritable repte de l’educació musical. Abraçar allò que no està academitzat. Perquè crec que és un estil de música, el trap, el ‘freestyle’, tots aquests espais més juvenils que, en gran manera, si mirem la història i el context, van néixer perquè hi havia gent als marges, o gent en situacions més complexes, que no podia accedir a l’oferta musical de les institucions. Ni a primària, ni a secundària, ni als conservatoris, ni als teatres. Era gent que no podia gaudir de l’oferta musical de la societat. Van dir: “Ah, ¿sí? Doncs com s’ha inventat l’anomenada tecnologia MIDI, un software molt assequible que em permet rapejar, agafaré un programa, faré una base electrònica i rapejaré a sobre. A més, m’ajuntaré amb els meus col·legues i ho compartirem”.

De sobte, això va esdevenir ‘mainstream’. Hi ha tota una generació de joves que escolten això, que és el que viuen dia a dia. Ens preocupem perquè tinguin més música a les escoles quan, en realitat, surten de l’escola, van al parc, es fan unes lletres i unes barres i gaudeixen així. I dius: “Un segon, què passa aquí?”. Però nosaltres, com les nostres institucions estan pensades per adults, per gent que ha crescut en altres situacions, no ens obrim a això, ni tan sols ho entenem. Però si posem el focus en això, encara que ens grinyoli, tenir reggaeton o trap a les aules… És la seva cultura, la seva vida, i té coses molt positives que jo defensaré sempre a mort. No s’ha de comparar la clàssica i el reggaeton, sinó simplement gaudir de la part col·lectiva. Hi ha una cosa molt curiosa: el resultat de la majoria de cantants als quals escolten tots els joves i les joves d’avui són cantants que van néixer i que fan moltes referències a la seva comunitat. Si mirem als qui triomfen i després surten a la televisió, la majoria sempre van amb un col·lega, amb un productor, amb algú que els dona un cop de mà, i fins i tot els donen feina. I sempre que van als programes intenten que això tingui visibilitat. Això no es feia abans. Això no passa ni a la música clàssica, ni al rock ni al pop. Aleshores, hi ha veritables valors que hem de defensar i revalorar. Ha de succeir, serà inevitable, que les institucions educatives s’obrin a col·laborar amb aquesta mena d’espais, perquè, si no, estem excloent a certs col·lectius i no fem allò que necessita el jovent, sinó allò que nosaltres creiem que necessita. Igualment, un segon repte que per a mi és fonamental és la salut mental. És una preocupació molt generalitzada, que està a l’agenda pública i que preocupa a tothom. De veritat, jo veig a alumnes meus que tenen vint anys més o menys, que estan acabant la carrera i no poden més. Portem molts anys, moltíssims, i la història ho ha romantitzat molt, amb una visió de l’artista bohemi que pateix, que treballa divuit hores al dia, que duu la guitarra a l’esquena, de gira amb una manta i una furgoneta i una maleta carregada de somnis.

Doncs mira, no. Hem romantitzat que per ser músic has de patir molt. Has d’anar a classe amb un professor que et doni canya. Hem vist voltes pel·lis on els professors donen canya, i ens encanten. I veiem els programes de la tele i tots són de gent competint per ser el millor músic. Com si es pogués competir per ser el millor músic. I clar, això mola molt veure-ho en pantalla perquè té molt xafardeig. “Guaita que divertit”. Però quan estàs a l’escenari, hi ha molta pressió i, evidentment, això té conseqüències. Això no és només una crida a fi que hi hagi psicòlegs que ajudin a pal·liar això a les escoles de música o a les escoles generals, sinó a prevenir-ho. També hi ha el discurs de: “Necessitem psicòlegs perquè, si li passa quelcom a aquest músic, després pugui fer teràpia”. Està bé i és necessari, és indiscutible. Però hem d’assumir que ens hem equivocat abans, perquè aquest músic pateix atacs d’ansietat després de tocar. Perquè veiem que hi ha artistes famosos que diuen que tenen por escènica, i només interessa la morbositat. I ho romantitzem. No. Hi ha un problema i l’hem de resoldre abans. Crec que hem de canviar la pràctica docent, sobretot als espais on es professionalitzen els músics. Hem d’evitar que això es trenqui. Ja existeixen moltes estratègies per a aquest fi, hi ha evidències i les estan posant en pràctica en altres espais, de manera que això em sembla molt urgent ara mateix en l’educació musical.

Ariel. Kike, tu que ets tutor d’innovació a l’Escuela Superior de Música Reina Sofía, què creus que necessita la música clàssica per ser més innovadora?

Kike Labián. És temptador. Estic temptat de respondre que la música clàssica necessita renovar els formats, digitalitzar-se i tot això. Però el que he vist els últims anys amb els alumnes i les alumnes amb qui treballo és que la urgència és una altra. Fa temps, uns quants segles enrere, es va decidir que la música clàssica es tocaria entre quatre parets, a un auditori, a un teatre, on anaven els músics, tocaven i la gent aplaudia. I sobretot, tocava gent amb certes condicions de classe mitjana tirant a alta. Avui dia és força semblant. La música clàssica es toca en grans auditoris. I jo crec que la urgència és una altra, i és començar a assumir que, en ple segle XXI, aquella decisió té una conseqüència molt clara, i és que hi ha gent que no pot gaudir de la música clàssica per més que vulgui. Tu vas a un hospital i la gent que hi ha internada no pot gaudir de la música clàssica. Tu vas a un centre sociosanitari, vas a un barri que estigui una mica lluny del centre, a la perifèria, o que tingui un context més vulnerable, i no pots gaudir de la música clàssica. Aleshores, el repte que jo treballo amb l’alumnat és aquest. No és donar-li mil voltes per veure què podem fer per tal que la gent gaudeixi més amb Beethoven, sinó entendre que un músic professional, en la seva etapa formativa, ha de ser un músic per a tothom. No pot ser músic només per a la gent que va al centre de la ciutat, a l’auditori. Als pobles, no, però al centre de la ciutat, sí. Aquí sí que tocaré. Sé que m’he de posar un vestit i que m’ensenyen a ser solista, però després m’envien a un centre sociosanitari on hi ha persones amb trastorns de salut mental, per exemple, i no me’n surto. Allà els concerts poden ser més curts, el públic és diferent, no sempre tens un meravellós piano de cua, i aquesta decisió que prenem és molt injusta. No ens podem preocupar d’altres coses mentre no resolguem això. Aleshores, crec que per tal que la música clàssica sigui més innovadora, això és el primer que hem de resoldre. Que totes les persones que acabin la carrera, que siguin músics professionals, tinguin totes les eines per tocar música clàssica per a tothom, perquè, si no, a més, hi ha petits paranys discursius que ens creiem molt ràpidament.

No seré jo qui critiqui el tema de la divulgació ni el d’apropar la música clàssica a, però en això d’apropar la música clàssica a, d’atraure gent nova als auditoris, que vingui la gent, hi ha el perill de caure en el parany de la condescendència. “Com que jo estic al centre i soc inaccessible, a veure com explico a la gent que això és important”. No és quelcom tan explícit ni que sorgeixi de la maldat, sinó de la sort que tenim els que hem pujat a un escenari i que estem en aquests espais, però que no ens n’adonem després. Aleshores, el repte no és que necessitem orquestres simfòniques que s’inventin milers de coses, que expliquin i facin entendre la música. Des de quan cal entendre l’art? Des de quan l’art és un ‘escape room’ o un trencaclosques on has de muntar les peces per entendre’l? T’ha de fer sentir altres coses, t’ha de remoure, i si no l’entens i et descol·loca, doncs encara millor. L’art no s’ha explicar a ningú, la música no s’ha d’explicar. Jo vull orquestres simfòniques que vagin als barris. Vull orquestres simfòniques, grups de cambra i solistes internacionals que vagin als hospitals, que estiguin allà i li donin la mateixa importància, perquè tenen la mateixa importància, perquè les persones són igual d’importants si estan a l’auditori més gran d’algun país que si estan a un hospital o a un col·legi o a la perifèria de la ciutat. Això és el que procuro treballar amb l’alumnat. Després veurem com els formats de concert es transformen, però assumir que el problema rau en el format de concert, perquè s’ha de fer més accessible, té un petit parany. Parlem de gent que no pot accedir-hi, gent que treballa dotze hores al dia i que no pot descansar ni conciliar. No podem exigir-los que escoltin una òpera de Wagner sencera. Potser el cos els demana, al metro en l’única estona que tenen, posar-se un tema a l’Spotify de tres minuts. Aleshores, crec que no ens hem d’adaptar al segle XXI i canviar-ho tot perquè la gent o el nostre cervell no funcionen com fa quatre-cents anys. Hem d’assumir que s’ha de transformar el segle XXI. Ens hem de transformar i hem d’anar allà on tothom tingui el dret de participació cultural bàsic per poder gaudir de la música clàssica com es mereix.

Javi. Kike, tu què consideres què és l’art? Què és l’art per a tu?

Kike Labián. Hi ha una frase que a mi m’agrada molt, que és el títol d’un llibre que van escriure l’Andrea de Pascual i el David Lanau sobre converses de María Acaso i Luis Camnitzer, que són especialistes en educació i art. Es titula ‘El arte es una forma de hacer y no una cosa que se hace’. Em sembla que resumeix molt bé allò que per a mi és l’art. Crec que tenim el costum o la tradició d’entendre que l’art és un producte. Per què? Perquè generalment els productes són més fàcils de vendre, en fem paquets… L’art és una cançó i sé que puc pagar per aquesta cançó. No entenc que estigui pagant per tot el procés, el procés d’enregistrament, de documentació… A la fotografia, a l’obra teatral, a la pel·lícula. Aleshores, l’art com a producte invisibilitza moltes coses que també són importants, i això que sembla extravagant en realitat s’està estudiant fa molts anys. Hi ha un munt de filòsofs, des de Foucault a Roland Barthes o Umberto Eco, que van intentar descriure què és l’art i, sobretot, quina relació té l’autor amb l’obra. Per a mi, qui més didàcticament ho va fer va ser Roland Barthes, que va escriure un text meravellós que és ‘La mort de l’autor’. Ell explicava que quan tu escrius un text com a autor, com a escriptor, com a literat, l’autor mor quan la persona el llegeix i el reinterpreta i construeix la seva pròpia versió, de manera que al final no queda gaire clar si l’autor soc jo o ets tu, perquè qui ha creat la seva versió i la idea resultant final ets tu, i a més és diferent de la de la persona del costat, etcètera. De manera que al final, fins i tot si jo morís literalment, aquesta obra romandria i tu continuaries sent l’autor d’aquesta obra. A més, es produeix una polisèmia on cada persona construeix una idea pròpia. Al final és tot el procés, és una cosa que s’ha estudiat molt, que és apassionant i que no podem invisibilitzar parlant de productes. I això que novament sembla un text filosòfic, en realitat té connotacions molt concretes. Jo sempre poso l’exemple d’una càmera, d’una fotografia. Què és una fotografia?

La fotografia és el paper, són els colors, és el contorn, és el que veus a Instagram, és quan fas el clic, és la posa? Què és la foto, al final? No ho tenim gaire clar. Què és la cançó? És un intangible, són els ‘beats’, què és? És tot el procés en realitat. Si ens posem unes ulleres per observar el procés, poden passar coses meravelloses i molt més interessants. Hi ha un projecte que a mi m’encanta, que a més conec bé perquè hi he estat treballant, acompanyant-les, que es diu ‘Identitades’. ‘Identidades’ és un projecte que van emprendre dues fotògrafes que són meravelloses, la Sara i la Car, que són grans fotògrafes d’un estudi que es diu Caleidoscopia, i van decidir fotografiar persones migrants per qüestió de gènere. Es van adonar que tu pots veure una fotografia d’una persona migrant, potser ni tan sols t’adones que és migrant, evidentment, però hi ha un procés al voltant, tant abans com després del clic, que és important. Són persones que van haver de sortir dels seus països simplement perquè fer-se una fotografia era perillós. Podia ser perillós per a la seva integritat física només perquè la seva identitat és una mica diferent de la d’altres persones. Es van adonar que, si treballaven amb aquestes persones, el procés de pensar la foto, de com et vols vestir, de com et vols veure… Per a aquestes persones era molt important aquella única foto, mentre que nosaltres ho fem a ‘stories’, a Instagram, contínuament, perquè des del nostre privilegi d’entendre l’art com un producte que a Instagram és immediat, amb un sol clic, a aquestes persones les pot canviar la vida. Tant abans, preparant la fotografia, com després, perquè exposar, fer les fotografies, i sentir-se realitzades i sentir-se persones que són absolutament vàlides gràcies a aquesta fotografia és meravellós. I no només això, sinó que, si estirem el fil d’abans, quan veus aquesta fotografia i entens tot el procés, l’obra ja no és només una foto, ja no és només un A4 o un A5. Són tots els estereotips que estàs trencant, aquelles narratives que tenies i que eren errònies. Tot el procés que tu fas també és part de l’art.

És molt important entendre que l’art és un procés, eliminar aquesta visió tan material de l’art com a producte i començar a entendre que l’art és una manera de fer que és susceptible de ser a tot arreu. També és cert que… Bé, aquesta pregunta me la fan sovint en sessions o en tallers. Em fa llàstima perquè sempre la responc de la manera més tradicional i menys artística possible, per més que hi hagi un escenari, que és parlant. Una vegada vam fer un número que ens permetia de manera artística explicar més o menys allò que per a nosaltres és l’art. Estic parlant en plural perquè, per fer aquest número, necessito que pugi a l’escenari una persona molt important per a mi, que és companya a Kubbo, és percussionista, de les millors que he conegut, artista que ara està de gira i que és la meva companya d’aventures. Farem un petit número per intentar explicar què és l’art. Així que, Palmira Cardo, si us plau, quan vulguis. Som-hi, a veure què és l’art. L’art és una manera de fer i no una cosa que es fa. De fet, l’art no és el número de percussió corporal que estem fent. L’art és fer-ho perquè tu ho vegis, ho escoltis i ho reinterpretis al teu cap. Art, per tant, és també tot el que envolta aquest procés, com la càmera, els focus, i fins i tot la samarreta que t’has posat avui. De fet, també són totes aquestes coses que, en teoria, no ho són.
És el no-res, és una pilota i fins i tot és un vidre. En resum, és tot el que fa que allò que se suposava que seria, sigui diferent. I és que veure l’art com a procés i no com a producte elimina l’individualisme de l’artista com a causa de tota emoció, per passar a un artista a conseqüència de la seva interacció amb l’entorn. O dit d’una manera menys repel·lent: la cançó que escoltes durant una setmana en bucle és el resultat de la trobada entre les circumstàncies de l’artista i les teves. L’art, senyores i senyors, és un procés inevitablement social. Ho veieu? Connectant gestos, silencis i mirades comuns, hem interactuat sense dir ni piu. Al capdavall, tot és susceptible de ser vist amb ulleres d’artista, perquè allà on hi hagi persones sempre hi haurà art. I és que, al final, l’exposició, la pel·li o el concert són mers protocols. L’art, en canvi, és tota la resta.

Rodrigo. Kike, quin valor creus que té l’art a l’educació?

Últimament, hi ha un discurs… Aprofitaré aquesta pregunta, perquè llegeixo molts titulars com: “La música, l’art que permetrà que el teu fill millori en matemàtiques” o “Els beneficis neuronals, perquè tindràs més neurones connectades”, que és genial perquè és veritat. Hi ha evidències d’això. Però després penso, per què cal justificar clínicament que sigui important fer art a les escoles? Si no ho fem amb les matemàtiques ni amb la llengua, per què cal fer-ho amb la música? Jo sempre intento deixar aquest valor una mica més apartat i centrar-me en altres beneficis més socials, més des de la perspectiva de la psicologia. Quan tu puges a un escenari se’t permet fer unes coses que no se’t permeten fer quan ets a baix. Quan ens inventem… L’ésser humà es va inventar una superfície, com aquesta, que és igual que la que tu trepitges, on es permeten fer altres coses, es legitimen, a les quals potser no estem acostumats. Veus una cadira. Pot ser una cadira o pot ser un instrument, o potser no hi ha res i fas teatre gestual i de sobte apareix una cosa… I tots aquests processos impliquen un munt d’aprenentatges interessants, des de creativitat fins a pensament crític. Et permet qüestionar les coses de manera diferent. Per a mi això és l’important, i sobretot les relacions que es produeixen quan hi ha més d’una persona a l’escenari. Jo no he tingut relacions tan peculiars, tan importants, tant per a bé com per a mal, com les que he tingut amb moltes persones amb qui he compartit escenari actuant. Crec que és el veritable valor de la música i de l’art en general en l’educació. Però per tal que això passi, hem de començar a pensar en l’art com una eina transversal, perquè, si no, al final acaba passant el que solem entendre com la monopolització de la creativitat. Si les persones que són artistes són professionals, ells són artistes i jo simplement soc un mer mortal… El que passa a les escoles és semblant. Només faig art a les assignatures que estan preparades per fer-ho, com la música o la plàstica, no?

I la creativitat està pensada per a aquests espais. Per més que els professors vulguin o s’esforcin, aquesta divisió dels sabers dificulta que la creativitat sigui més transversal, que es pugui aplicar a més àmbits i, de nou, que ens permeti utilitzar l’art com un procés. Aleshores, jo crec que el valor de l’art està en tot això, i que, per tant, el pensament crític, la creativitat, l’empatia, tot això es pot aplicar a moltes disciplines. Pots aprendre llengua i, quan et toqui la unitat de teatre, pots fer teatre en lloc d’haver-lo de memoritzar per fer un examen. Quan et toqui fer una altra tasca en matemàtiques, pots entendre el que està passant a través de la música, en els diferents fenòmens harmònics. A més, si li donem una volta i encara una més, podem fer una obra de teatre que inclogui música, composició, que el seu text es pugui estudiar des de la filosofia i que es pugui fer a les residències de persones grans del barri. Tot això és meravellós. És molt difícil de fer a les escoles perquè falten recursos i calen molts mecanismes que encara no estan preparats. Però jo crec que el veritable valor de l’art es veurà en l’educació quan entenguem que l’art el pot fer absolutament qualsevol professor, perquè, si no, estem capant la creativitat i l’estem professionalitzant. De fet, és curiós, perquè ja no és només que els artistes siguin els creatius. Quan truquen a la companyia per fer algun projecte sovint ens diuen: “Veniu, que vosaltres sou creatius”. “A veure, és cert que coneixem millor l’escenari, però vosaltres també”. Fins i tot ja ens hem inventat la figura professional del creatiu, que és una persona que figura als equips com “el creatiu”. Aleshores crec que, si aconseguim fer que l’educació inclogui l’art a totes les assignatures de manera pràctica i col·laborativa, la creativitat estarà una mica més generalitzada, amb tot el que comporta: el pensament crític i la capacitat de qüestionar les coses.

María. Hola, Kike. Què creus que podem aportar els joves al sistema educatiu?

Kike Labián. Molt. Aquesta pregunta mai no la fem als adults, a les persones adultes. Quan vaig a congressos d’educació o a trobades d’educació i d’innovació, el tema principal és com podem fer que els joves siguin agents de canvi per transformar el món, per canviar-lo, perquè hi participin i perquè activin el seu potencial. Està molt bé i ho comparteixo al 100 %. Però després miro a l’escenari i dic: “Però si hi ha vint-i-set senyors de cinquanta anys”. Amb tot el respecte pels senyors de cinquanta anys, però crec que s’estan prenent decisions i que hem assumit que les decisions en educació es prenen en molts casos sense tenir en compte la veu de l’alumnat. Això no es pot generalitzar, perquè certament és perillós. Hi ha llocs on la participació estudiantil està canviant, però crec que podeu aportar molt: podeu aportar la vostra experiència, les idees que tingueu sobre el centre i podeu fer propi el vostre procés d’aprenentatge. Això no és només per una qüestió de qualitat educativa. No només hem de pensar que, si participo, aprendré més o se’m tindrà més present o el centre millorarà, sinó perquè una de les coses que heu d’aprendre, i que hem d’aprendre totes les persones, és a participar. Després ens queixem que els joves no participen, que cada vegada es vota menys, que ens sentim menys identificats amb les institucions i participem menys en els processos públics. És clar que si de petits no tenim els espais per, quan tenim una proposta de millora o alguna cosa que ens inquieta, poder transmetre-la de manera ordenada i poder participar, després és difícil que, quan som persones adultes, puguem tenir les eines per canalitzar les nostres inquietuds. El jovent pot aportar molt. Això no vol dir en cap cas que hàgim de deslegitimar les persones adultes, que hàgim de retirar l’autoritat del professor… No hi té res a veure.

Simplement, és demostrar que tu com a persona, encara que siguis més jove que jo, i encara que sàpigues algunes coses menys que jo, la teva opinió importa i has d’aprendre a gestionar-la perquè quan vulguis transmetre-la, quan vulguis fer un canvi, ja hagis assajat en un entorn segur com és una escola, de manera que quan surtis i vulguis canviar alguna cosa al teu barri, al teu entorn, tindràs els recursos per fer-ho. Sabràs no frustrar-te tant. Sabràs frustrar-te molt i sabràs com gestionar-ho. Sabràs enfadar-te més o menys, entendràs aquests canals. Crec que l’educació serà millor quan tu formis part de les decisions que afecten el teu aprenentatge. Com és la teva escola? Com són els murs? Com són les parets? Com és la relació amb el professor? Sobretot, la societat serà millor quan totes les persones sàpiguen participar de manera lògica, ordenada, o il·lògica també, però tinguin les eines per poder fer-ho si volen. Hi ha un petit risc quan es parla de la participació estudiantil, i és que moltes vegades ens imaginem immediatament a l’alumnat queixant-se i presentant-se amb un full de reclamacions: “Vull això!”. O bé al Consell Escolar, més típic, on hi ha persones representatives de tot el centre i un parell d’alumnes. Aquí hi ha alguns riscos: d’una banda, creure que només hi ha aquests canals i, de l’altra, que moltes vegades els delegats de classe o els representants de l’alumnat són persones que no són representatives de tot l’alumnat. A mi em passa molt. Sovint em conviden als congressos i em diuen: “Tu, que ets el jove…”. Et diuen “la veu dels joves”, i generalitzen. M’ho diuen obertament, amb afecte i sense cap maldat. Però jo no represento… Jo soc una persona, i a més soc una persona que, generalment, ha assumit les formes de participació de generacions anteriors. Em presento a un congrés i puc parlar, però hi ha persones que són més joves o que són diferents, que no volen participar, que no volen ser delegats o que tenen un altre context i no volen participar d’aquesta manera.

Aleshores hi ha altres models de participació estudiantil que funcionen molt bé. Hi ha assemblees on tot el centre es pot reunir i, amb metodologies molt concretes, es poden treure conclusions molt útils i meravelloses perquè el centre millori d’una manera horitzontal arribant a acords. Després, d’altra banda, no tota la participació succeeix de manera macro. També hi ha un model de participació que pot tenir lloc a l’aula, fins i tot quan hi ha un alumne i un professor, i són pràctiques tan senzilles com quan arriba l’alumne, preguntar-li què tal, entendre’s, deixar espai perquè pugui manifestar com se sent aquest dia, que tu tinguis un espai a classe per poder dir: “Avui estic malament”, “avui estic bé”, “m’ha deixat el nuvi”, “avui m’ha passat això”, el que sigui. “No he pogut estudiar per tal motiu”. Això també és participació, i cal tenir-ho en compte. Són coses molt micro, molt petites i conjunturals, però que a poc a poc van construint una mena de piràmide on la participació deixa de ser un fet consultiu de: “Hem pensat això. Què us sembla?” a ser un fet que creix des de la base. D’un alumne a un professor. Pots donar la teva opinió a aquesta persona i ho vas construint de mica en mica, fins a l’assemblea, fins al consell o fins a l’òrgan que pugui decidir a tota l’escola. Crec que també cal perdre la visió que la participació és agressiva, perquè no ha de ser-ho, pot ser constructiva i pot ser molt més horitzontal.

Daniela. Com creus que l’art pot ajudar a canviar el món?

Kike Labián. Tinc la sort de viure el meu dia a dia veient molts projectes de joves artistes que ho estan fent. Projectes que treballen per portar l’art als hospitals i a persones en cures pal·liatives. La fundació Arte Paliativo, que és meravellosa. Tenim projectes que divulguen sobre els TCA, els trastorns de conducta alimentària, a través de la novel·la gràfica. Hi ha un munt de projectes que ja ho fan. Això que sona tan ambiciós en realitat ja passa a molts llocs, i hem de posar el focus en ells i recolzar-los. Jo crec que l’art, a vegades, quan ens proposem emprar l’art per canviar el món, muntem una companyia, la companyia que canviarà el món a través de l’art. Oblidem una cosa, que l’art ja està canviant el món. No és quelcom que decidim o no decidim. És a dir, l’art ens ensenya a estimar, però també a morir, a discutir, a enfadar-nos… Ens genera ídols quan ets petit. A mi m’encantava Harry Potter, jo volia ser com Harry Potter. Això és art i això està canviant el món. Milions de persones volien ser com Harry Potter o com altres de la pel·li. Jo crec que l’art és tan transversal que passa per damunt de nosaltres. Ens està canviant contínuament, ens ha fet ser el que som i, per tant, el nostre rol és intentar agafar-lo al vol i intentar aprofitar-lo i crear un món una mica millor. Hi ha una cosa que em sembla molt bonica, en relació amb les pel·lícules i la identitat, que vaig aprendre amb un article d’una experta en prospectiva i disseny de futurs, que és Elisabet Rosselló. Tenia un article molt bonic sobre la plausibilitat. La plausibilitat és el concepte d’allò que pot ser plausible, que són aquelles coses que, com a individu i, per tant, com a col·lectiu o societat, entenem que pertanyen al sentit comú. Creiem que això pot passar. Aquest escenari de futur pot passar. Si jo baixo i no miro, cauré. Això és plausible. Si vull saltar des d’aquí, passarà una nau espacial amb alienígenes i em deixaran a Màlaga, a priori no és plausible.

Aleshores això que he plantejat com un exemple absurd, en realitat és una tendència que últimament és preocupant. S’està eliminant la capacitat que tenim les persones d’imaginar futurs que siguin desitjables, tot i que a priori no semblen plausibles, però que poden passar. Un exemple negatiu i molt clar és la qüestió climàtica. Crec que és quelcom tan llunyà que no som capaços d’imaginar-nos la quantitat de problemes greus que ens pot generar a les persones, a la societat en comú. Aleshores, no entenem que és plausible… Per què no ho entenem? Com que no ens arriben ‘inputs’ per entendre-ho, no aconseguim dimensionar que això és un problema molt greu. Però això, si ho mirem en narratives més genèriques, més audiovisuals, també és molt comú. Ens hem enamorat de les distopies. Hem creat una tendència artística que és… ‘Don’t Look Up’, la pel·li del meteorit que ens diu que el món s’acabarà. ‘Black Mirror’ ens encanta a tots, però són distopies hiperagressives. ‘El conte de la serventa’, també. Tot acabarà malament. Hem assumit com a societat que tot acabarà malament. Això ha eliminat la capacitat per imaginar que potser no. Però no per ser naïf, optimista o positivista. Simplement perquè potser hi ha una tendència que no entenem, unes dades que no arribem a entendre, que no estem plasmant a les narratives que poden mobilitzar. I això és un risc molt greu, perquè la sensibilització, aquestes campanyes tan distòpiques de “Si continues així, alerta que vas malament” sensibilitzen molt, però no mobilitzen. Per mobilitzar un col·lectiu, una societat, el món en general, necessites convèncer, necessites imaginar que hi pot haver una alternativa que sigui positiva, però no positiva des d’una perspectiva optimista, sinó que pot acabar bé. I per això cal ampliar la mirada. I l’art és l’eina per fer-ho. Necessitem pel·lícules que ens ensenyin que potser sí que hi ha alguna idea. Hi ha alguna cosa que se’ns escapa, hi ha alguna dada que no coneixem que pot fer que acabi bé tot plegat, que pugui fer que resolguem de debò o que sobrevisquem i que superem la crisi climàtica actual, per posar un exemple concret, però ho podem aplicar a tot.

Necessitem més Star Trek, necessitem més Star Wars. Necessitem aquesta creativitat de la ficció que a vegades sí que es fa realitat. I amb això hi ha el risc de pensar que només són pel·lis. Conec projectes d’àmbit local que ho estan fent molt bé. Per exemple, hi ha un projecte que es diu Memento que, a través del tatuatge a la pell, revalora el patrimoni intangible de les ciutats. Això, que sembla extravagant, en realitat aplega gent que té tatuatges, que a més sol venir de contextos una mica vulnerables, i comparteixen la seva història. “Doncs mira, em vaig fer aquest tatuatge per tal motiu”. “Vivia una situació dolenta i, mira, vaig decidir fer-me’l”. De manera que al final, una cosa que abans veiem com un dibuixet que et fas perquè un dia t’has aixecat content o perquè t’has enamorat i després mires de dissimular-lo… De cop i volta té altres històries. Hi ha una narrativa alternativa sobre el que pot ser un tatuatge i, de sobte, creem una cosa preciosa, meravellosa, al voltant d’un concepte tan estereotipat. I hi ha un altre projecte que, a més, pel tema climàtic ens va molt bé. Loubé és una il·lustradora que és psicòloga ambiental, i il·lustra temes de biodiversitat, animals, ocells, sobretot, aus, però en general biodiversitat. Es va adonar que totes les narratives que ens envolten ens parlen d’animals molt macos. Ens encanten els óssos panda i ens volen convèncer que s’extingiran els óssos panda. Però què està passant al teu poble? Com es diu aquest ocell? Saps que això és una merla o no ho saps? Aleshores, s’ha adonat que hi havia una narrativa tradicional en què parlàvem de la biodiversitat com una cosa aliena. Aleshores va decidir utilitzar l’art per crear una narrativa diferent, perquè quan tu sents quelcom més proper i més propi, llavors potser sí que podem parlar dels perills del medi ambient tal com ho estem tractant. Aleshores il·lustra animals de manera molt divulgativa, fa làmines, fa coses precioses i fa una cosa que per mi és clau: en un mur d’una escola fa que tots els nens i nenes dibuixin els ocells de la zona, els explica i treballa amb ells.

I van a veure’ls amb els prismàtics. I llavors, de cop i volta, crea una narrativa molt innovadora, molt participativa, que fa que una cosa de la qual tu tenies un concepte basat en estereotips, ara diguis: “Tinc una quantitat de fauna al voltant que no estic cuidant i que no estic valorant”. Aleshores l’art ens pot ajudar a imaginar escenaris on cuidem aquesta fauna, o que els tatuatges siguin una cosa meravellosa que permet generar teixit de barri. Jo crec que a nivell macro necessitem grans produccions, si us plau, que ens diguin que això acabarà bé d’una manera lògica, però també necessitem practicar de manera més propera aquest tipus d’art que ens permet creure que el vostre barri estarà millor la setmana que ve. De fet, és viable que estigui millor la setmana que ve.

Guillermo. Hola, Kike. La meva pregunta és com penses que l’art pot fer un món més sostenible.

Kike Labián. Bé, jo crec que hi ha dues vies. D’una banda, l’art com a pràctica comunitària. I després l’art com una eina més didàctica per entendre la complexitat que alberga la sostenibilitat. D’una banda, en aquesta visió més comunitària, crec que ens apropem a un món on moltes coses pràctiques que fèiem abans ja no es poden fer, bàsicament perquè ens carreguem el planeta. S’acaba el planeta, no hi ha recursos per a tot. També es comença a revalorar el que és local, el comerç més pròxim… Si he de comprar fruita, aniré a la fruiteria de sota. Aquestes qüestions que ja tenim molt assimilades, també les veurem en cultura i art. Les grans gires, els grans macrofestivals on van milers de persones i hi ha un munt de concerts… Bé, si analitzem una mica el que hi ha darrere d’aquest missatge i d’aquesta pràctica, doncs bé, hi ha alguns dubtes, però l’important és que, posats a revalorar el que és comunitari, col·lectiu, l’art és una pràctica molt interessant per fer-ho. Hem d’aprendre a portar-nos millor amb el nostre veí, amb les persones que tenim a prop. A l’hort urbà que tenim al costat haurem de donar-li importància. El sector rural serà important també, perquè té un focus de sostenibilitat molt interessant. Tot això es pot enfortir a través d’eines de teatre social, es pot enfortir a través de la banda del poble, es pot enfortir a través de moltes pràctiques artístiques que fan que aquesta necessitat que s’apropa i que és indiscutible, com és la importància del context local, a través de l’art serà més senzill i es pot teixir una xarxa més forta. Això, d’una banda. D’altra banda, el problema que tenim amb la sostenibilitat és que es parla moltíssim de la sostenibilitat, tant econòmica com social i ambiental, però no entenem la meitat dels problemes que té la sostenibilitat, crec jo. Si més no, no s’expliquen. S’ha aconseguit fer accessible, però s’ha fet accessible la punteta de la piràmide. I ens passa això perquè quan parlem de sostenibilitat ambiental, de canvi climàtic, sentim paraules com “acidificació dels oceans” o “descarbonització”. Pensem: “Sí, sembla greu”. Veiem una foto o un vídeo d’un iceberg que s’està desfent.

“Bé, això sembla un problema”. Hi ha un punt romàntic al voltant de tot això, però no entenem científicament el que està passant realment. Ens falten dades, ens falta informació, ens falta una mirada més propera. I l’art és una eina força útil en aquest sentit per fer-ho més accessible a totes les persones, no només als petits. Nosaltres, per exemple, a Kubbo tenim un programa per a la infància, per a nens d’uns sis, set, vuit anys més o menys, que es diu Arts for Future, on els expliquem aquests conceptes tan complexos i després els han de transformar en un espectacle. Els parlem de l’acidificació dels oceans, fem dinàmiques molt divertides, però si només els donem això, si no ho saben aplicar, si no ho entenen, ells no poden resoldre el canvi climàtic amb sis anys. Però utilitzem l’art perquè després converteixin això en un espectacle de percussió, electrònica i dansa. I els donem una galleda de pintura buida, evidentment, i els diem: “Com sona l’acidificació dels oceans?”. Doncs, de sobte, el nen diu: “Bé, si l’oceà és allà baix, doncs faré així”. I et fa una ‘performance’ sobre la acidificació dels oceans. I darrere d’aquest procés, darrere de tot el que passa als escenaris en general, de tota l’actuació escènica, hi ha un gran aprenentatge. Has hagut de repensar què és l’acidificació dels oceans, això que t’ha dit un senyor o el vídeo que t’han posat de la Greta, i has hagut de reinterpretar-lo per transformar-lo en una ‘performance’ artística. Això implica assimilar un munt de coses en qüestió de minuts, de segons. Aleshores, l’art és molt important per a això, per ajudar a assimilar conceptes que són hipercomplexos, fins i tot quan són nens tan petits. I us proposo, a més, una dinàmica com les que fem amb ells, que faré amb la marimba, si me la podeu apropar una mica. Farem la mateixa dinàmica. Ja que heu conegut i heu descobert les possibilitats que té l’instrument tant a la part de fusta com a la part de baix, amb els tubs, us faré algunes preguntes i anireu dient com us sona el que us dic, com creieu que sonaria. Primer de tot us demanaré que generem tres nivells amb la mà: a baix, al mig i a dalt.

A veure. A baix, mig… Veieu què bé? Això serà greu, mitjà, agut. Quan dic “greu” em refereixo a aquesta zona. Quan dic “mig”, a aquesta. I agut. Jo anomenaré alguns conceptes, a veure si sou capaços de donar-los sentit i transformar-los en narrativa artística. Si, per exemple, us dic la paraula “blau”, sonaria greu, mitjà o agut? Una, dues i tres. Això és entre baix i mig. Ningú ha dit agut, no? Sonaria més o menys per aquí. Això podria ser blau. Com heu de dir que no, quan hi ha càmeres? Però per què? És a dir, per què el blau sona greu? No? Ara farem un altre exercici. Com és l’oceà? Greu, mitjà o agut? Ah, mira, allà hi ha un agut! Per què? Quin és el teu nom?

Darío. Darío.

Kike Labián. Darío, tothom l’ha marcat una mica més avall. Per què creus que l’oceà és agut?

Darío . Perquè jo crec que et pots imaginar l’oceà de les profunditats o et pots imaginar una platja a Miami, aleshores…

Kike Labián. Gràcies, Darío. Com veieu, tornem a la part de la polisèmia del procés artístic. Un element amb el qual hi havia quòrum en greu, és agut. Però tant me fa si és greu o si és agut, si l’oceà sona aquí, o si sona aquí. Quan ets a Miami i ets allà gaudint d’una caipirinha. Tant me fa. En realitat, l’important és que has hagut de pensar en la paraula “oceà”, has hagut de revisitar tot el que tu penses que és l’oceà i després ho has hagut de plasmar en un producte artístic, que en aquest cas he tocat jo, però que si t’hagués donat les baquetes, hauries tocat tu. Això, a escala educativa, després genera debats molt interessants, perquè aquí estem parlant de colors o d’oceans, però si parlem de coses més complexes amb els nens i les nenes es pot generar un debat molt amè, perquè per a tu és important el parc del teu barri i per a tu no, i per això l’has representat així o aixà. Farem una altra prova d’aquest tipus. Ara canviarem una mica de color, seguirem amb la mateixa dinàmica. Greu, mitjà, agut. El groc com és? Per què és agut? Com et dius?

Sofía. Sofía.

Kike Labián. Sofía, per què tothom ha dit que el blau està aquí i el groc està tan a dalt?

Sofía. Perquè el groc és un color més alegre i transmet felicitat només de veure’l.

Kike Labián. És clar, el groc està aquí, tan cridaner. Sona… No sé què us haurà passat pel cap, potser un periquito, el sol. No sé per què, però hi ha un munt de coses que tots heu sentit a dalt de tot. I aquestes són preguntes senzilles sobre colors. Però ara intentarem fer un gir més amb dues preguntes més. Necessito voluntaris o voluntàries que em donin idees de com, utilitzant aquest instrument, que no és només fusta, hi ha la fusta, els tubs… Com sonaria l’acció de talar un arbre? Quins recursos utilitzaríeu? Com et dius?

Lucía. Lucía.

Kike Labián. Quines idees em donaries per fer una obra sobre un arbre que s’està talant amb la marimba?

Lucía. Jo faria servir, a part de tons greus, notes greus, perquè l’arbre està morint, per dir-ho així. Utilitzaria també el pal de les baquetes. El colpejaria contra l’estructura de l’instrument.

Kike Labián. És a dir, podem tocar aquí… Has dit una paraula que és molt… Que té un munt de significats, que és que l’arbre s’està morint. Això ha de sonar trist, suposo, lúgubre, profund. En realitat hi ha un munt de connotacions. S’està morint o l’estan matant? I aquí es podria generar un altre debat interessantíssim. I, finalment, per intentar sortir d’aquesta part de que la sostenibilitat és només la natura, els oceans i els arbres, veurem quelcom més humà per veure com representaríem una cosa que és 100 % responsabilitat nostra. Com sona en una marimba una fàbrica? Com et dius?

Laura. Laura.

Kike Labián. Explica’m.

Laura. D’acord. Jo crec que hi ha un contrast molt gran entre l’instrument, que és totalment harmònic i molt bonic, i una fàbrica, que és una cosa en què pensem i pensem en pol·lució, pensem en coses totalment negatives, amb la qual cosa tindria una connotació similar a la mort de l’arbre. Jugaríem també amb els greus. Jugaríem amb els greus i seria un to molt monòton, molt gris. No crec que fos una cosa harmònica ni una cosa que sonés bé.

Kike Labián. Seria una cosa dissonant, una cosa que sona aquí.

Laura. Dissonant, estrident. Sí, efectivament.

Kike Labián. Repetitiu, no? Fixa’t en la quantitat de coses que has dit: gris, estrident, dissonant. Has representat un munt de conceptes que són intangibles, són eteris, per parlar de quelcom que és molt tangible, com és una fàbrica que genera contaminació o pot generar contaminació i que, per tant, genera unes emocions. Perquè és trist, perquè és repetitiu… Hi ha un munt de coses que, en qüestió de segons, només dient una paraula, si després transformem un producte en un procés artístic, en podem treure molts aprenentatges. Això no només passa amb nens, sinó que ho pot fer qualsevol. Tot pensament, tota narrativa que pugui ser textual, es pot transformar en un procés artístic i ens pot ajudar a fer que la sostenibilitat sigui més propera, que visquem des de les emocions, des dels colors i des de llenguatges que no són tan quotidians.

Guillermo. Hola, Kike. Volia proposar-te un repte. Com que has dit abans que tothom pot fer art, volia proposar-te si podem fer una peça artística tots plegats.

Kike Labián. Sí, jo crec que la podem fer. Farem un numeret que tenim que és del ‘show’ escolar, que és participatiu. Sempre tenim un munt de nens i nenes tocant amb la companyia al complet, amb Kubbo. Si ho fem amb petits, jo crec que també ho podreu fer, i a més és molt senzill perquè és amb percussió corporal. És un número que va molt bé perquè demostra que l’art com a procés no ha de ser una cosa tan ambiciosa… Podem fer música amb coses petites com, en el nostre cas, el nostre cos. A més, jo que soc petit, una coseta així. Farem música amb percussió corporal. Us ensenyaré un ritme. Tocarem a sobre i demostrarem que, amb molt poc esforç i pocs minuts, es pot fer música de manera participativa i col·lectiva. Us ensenyaré un ritme molt senzill. Farem servir els peus. Si us plau, que tothom descreuï les cames, que esteu massa còmodes. Farem simplement dos cops i un picament. Ho faig jo una vegada i repetiu. Un, dos, tres i… Bé, força bé. Un altre cop. D’acord, perfecte. És senzill. Ara ho farem en bucle. Un, dos, tres i… Un, dos, tres i… Un, dos, tres i…

Kike Labián. Bé, doncs ara farem un número tots junts i juntes i, evidentment, demanaré que em donin un cop de mà per col·locar la marimba, i demanaré que pugi una altra vegada a l’escenari perquè m’acompanyi i em doni un cop de mà en aquest sarau, a la Palmira. Començarà a sonar música electrònica. Després tocarem una estona la marimba i, a més, molt bé. Hi haurà un moment en què tots dos deixarem les baquetes i direm… Això vol dir que va ara. Comptarem fins a quatre i fem el ritme. Hi haurà un moment en què jo tornaré a tocar, la Palmi seguirà i dirà: “Continueu tocant”. I la Palmi tornarà a tocar, però continuar tocant és continuar tocant. D’acord? També vull aprofitar, perquè ho farem per acabar en gran, sense parlar ni donar agraïments. Acabem amb un show. Vull agrair-vos per aquesta estoneta. Espero que us hagi anat bé per entendre millor com l’art i l’educació es poden entendre i es poden utilitzar per canviar realitats, i sobretot que us emporteu aquesta sensació que tothom pot ser artista, perquè ser artista no és el que crèiem, no era el que creia jo quan tenia quatre anys. No és el que crec ara quan tinc vint-i-set i tant de bo encara estigui equivocat avui dia i pugui descobrir més coses, igual que vosaltres les podeu descobrir gaudint de l’art. També aprofito per agrair, a banda de la vostra presència, a la Palmi, que és companya d’aventures i que m’ha estat ajudant i m’ha acompanyat en tot aquest procés artístic. I també el meu germà, que porto tota la xerrada parlant d’ell com a referent quatre anys més gran, que és aquí, que com he dit al principi és compositor i és el que ha fet les electròniques tant de la segona peça que hem fet la Palmi i jo tocant en gestual com d’aquesta música electrònica que ens acompanyarà. Així que moltíssimes gràcies. Després d’aquest moment tan tendre, tots preparats per tocar. Que soni la música.