Ja hi ha cura per a l’artrosi?

Emiliano Bruner. Tenim un cervell increïblement complex. I gràcies a aquesta complexitat hem tingut l’èxit que hem tingut com a homínid, èxit tecnològic, social. Però clar, és un cervell que no calla mai. Jo acostumo a dir que al final som micos intel·ligents i tristos. Precisament la intel·ligència ha estat una de les nostres inversions evolutives, però ens ha comportat aquesta angoixa existencial que, qui més qui menys, tots patim. I aquí rau el meu interès per a poder unir aquestes dues perspectives que rarament es veuen integrades. D’una banda, el creixement personal, cosa necessària per a tenir una qualitat de vida decent, el creixement de l’individu i l’evolució humana. Crec que el primer pas, molt difícil, és adonar-se que podem ser més feliços. La vida és a vegades complicada, difícil. Llavors, el primer pas és adonar-se que efectivament podem millorar la nostra situació, sigui la que sigui. Crec que el problema principal és aquest. Moltes persones no saben tenir un problema, no saben que poden millorar el seu benestar per si mateixos o emprenent un camí de desenvolupament. Fixin-se que moltes vegades, quan parlem de salut mental, automàticament tothom pensa en aquells casos que ja han passat un llindar clínic, un diagnòstic: ansietat, depressió. Estem parlant d’un llindar on la persona ja no pot tolerar allò que està passant. No és capaç de tolerar, d’arreglar-ho sol. Però en realitat aquest discurs val per a tots els altres, per a tots els altres, per a tots nosaltres. Els qui no hem passat aquest llindar clínic, els qui tolerem, tot i així, la majoria de les vegades vivim una vida on en diferents mesures, sempre patim una certa dificultat, insatisfacció, patiments o desequilibri emocional. No ens trobem bé amb el grup, no ens trobem bé amb nosaltres mateixos. Així que, en realitat, quan un parla de salut mental no està parlant només dels casos que ja han passat aquest llindar. Estem parlant de tots. Hi ha estimacions que suggereixen que les persones que estan en una situació just una miqueta abans del llindar clínic, pot ser que siguin el 80% de les persones. És a dir, deia Confucio que tots tenim dues vides i la segona comença quan t’adones que en tenim només una.

Emiliano Bruner. Llavors, en aquest sentit, clar, aquest patiment, aquesta insatisfacció, aquest desequilibri emocional que més o menys perjudica el nostre benestar, l’assumim com a normal. Efectivament és normal, la qual cosa no vol dir que no podem treballar en això per a millorar molt o poc la nostra condició. Quin és el punt? El punt és que si aquesta condició d’insatisfacció, de dificultat, d’inflamació psicològica, com l’anomeno jo, és el resultat també d’una programació evolutiva, bé, aquest camí és llarg. Estem intentant hackejar l’evolució. Estem intentant desprogramar 60 milions d’anys d’evolució de primats. Llavors, és clar que hi ha canvis que podem introduir ràpidament per a ajustar problemes que podem tenir a nivell personal, emocional, en un moment donat, però després, si volem que la nostra manera de pensar, la nostra manera de viure l’existència vagi canviant això, hem d’assumir que el camí evidentment és llarg. Sense pressa, perquè precisament la veritable meta és el camí.

Rocío. Hola, Emiliano. Jo soc la Rocío i volia preguntar-te si de veritat som tan intel·ligents com dicta la teoria evolutiva.

Emiliano Bruner. És una qüestió súper interessant. Bé, primer recordar que la intel·ligència no és necessària per a l’evolució. Insisteixo, la majoria d’animals que han tingut molt d’èxit en aquest planeta no són intel·ligents en el sentit en què ens referim a nosaltres. I llavors això sembla no causar cap problema. Segon, clar, la resposta depèn de què anomenem intel·ligència. Avui dia no tenim una definició clara sobre què és aquesta intel·ligència. A nivell psicològic, avui dia el que fem per a treballar amb aquest tema és fer tests psicomètrics que mesuren les nostres habilitats i, a través d’una puntuació, intenten quantificar com de bé se’ns dona una cosa o una altra. Aquests tests bàsicament estan dissenyats per a resoldre problemes. Són tests totalment diferents els uns dels altres, però l’objectiu sempre és resoldre un problema que se’t dona i has de resoldre. Llavors, aquí es crea una circularitat entre el mètode i la definició. És a dir, avui dia, moltes vegades més enllà del debat sobre si existeix un factor que anomenem intel·ligència o no existeix; si aquest factor és un factor concret o no; si s’associa a una capacitat específica o no; més enllà de tot aquest debat, hem de reconèixer que el nostre mesurament només utilitza un mètode que es basa en resoldre problemes. Així que, finalment, la nostra definició operacional d’intel·ligència és saber resoldre problemes. Llavors, és una definició una mica estreta i jo diria una mica trista, perquè ens agradaria pensar que ser intel·ligent no és només saber resoldre endevinalles. Ha d’haver-hi alguna cosa més. Llavors, aquí també trobem una frontera borrosa amb un món lexical, semàntic, difícil de gestionar. Jo, per exemple, parlo moltes vegades de la saviesa. Una persona intel·ligent és també una persona sàvia. Sabem perfectament que hi ha moltes persones que al moment de puntuar demostren ser súper intel·ligents, però fan una vida súper trista o tenen molts problemes de desequilibri emocional. Llavors, com pot ser això? Deia el meu avi: “Viu bé l’home intel·ligent”. Doncs si tenia raó el meu avi, l’home intel·ligent ha de viure bé. Si no viu bé, vol dir que no és intel·ligent. Llavors potser viu bé l’home savi més que l’home intel·ligent. Jo acostumo a dir que si la intel·ligència és la capacitat de resoldre problemes, la saviesa és la capacitat d’evitar-los, que evidentment val molt més la pena.

Emiliano Bruner. Perquè si ets savi, no necessites ser intel·ligent. Llavors, hi ha una sèrie de problemes que al final moltes vegades es fa superficial aquest tipus de debat. La veritat? La veritat és que moltes vegades ser intel·ligent no és el millor que ens pot passar. La veritat és que no tenim una definició realment completa de què és aquesta intel·ligència. La veritat és que al final allò que ens hauria d’importar és la qualitat de vida i el benestar, i això està vist que no depèn de la intel·ligència. En fi, és una mica més complex del que podem abastar a nivell quantitatiu. Està bé donar pes a la intel·ligència, investigar sobre aquest tema, però evidentment recordant que això no és l’objectiu final de nosaltres com a individus que necessitem valors i principis que van molt més enllà de la capacitat de resoldre problemes. Fixeu-vos també en una cosa: sempre parlem de la intel·ligència com el màxim de les nostres habilitats. ‘Homo sapiens’, ‘sapiente’ és de saviesa. Dit sigui de pas, no d’intel·ligència. De totes maneres, ‘Homo sapiens’: “Ah, el ser intel·ligent!” Ja, però si un fa un ràpid recorregut als últims 200.000 anys d’història, és suficient els últims 2.000 anys d’història, doncs tota aquesta intel·ligència d’‘Homo sapiens’ no es nota per aquí. La majoria de la gent pateix, es mata, es roba, per no barrejar amb temes polítics. No sembla que 2.000 anys o 200.000 anys d’història de la humanitat delatin de veritat aquesta gran intel·ligència. I, a més, fixeu-vos en una paradoxa increïble. Sempre diem que som l’espècie intel·ligent. Què passa quan una persona és increïblement intel·ligent? Que comencem a mirar amb ull estrany i diem: “Uh, aquest no és humà”. En què quedem? Els humans som qui lluïm d’intel·ligència, però si una persona és massa intel·ligent, ja ens fa olor que no és humà. Això delata que no tenim ben clar primer, què és la intel·ligència i segon, si nosaltres som de veritat tan intel·ligents com lluïm ser.

Matrona. Hola, Emiliano. Soc la Matrona, estudio neurociències i et volia preguntar: com puc fer per a organitzar el meu cervell i no esgotar-me amb les tasques que he de fer cada dia?

Emiliano Bruner. Avui dia ja tenim molts recursos per a emprendre un creixement personal: culturals, tècniques, pràctiques, la meditació, el mindfulness. En el meu cas, crec que és l’eina més poderosa que tenim per a entrenar la nostra ment en aquest sentit. Però és veritat que el camí personal és personal. Tots tenim un cervell molt diferent, increïblement diferent, possiblement més diferent del que pensem. Llavors, al final no existeix una recepta única. Si tu parles dels nostres quefers quotidians, els nostres deures quotidians, moltíssimes vegades qui comença una feina de desenvolupament personal, precisament perquè veu que no pot amb tantes tasques, bé, la primera cosa que moltes vegades t’adones és que moltes d’aquelles tasques no són necessàries. Moltes d’aquelles tasques probablement, bé, algú t’ha convençut que són tasques que tu necessites, però igual descobreixes que no les necessites. Descobreixes que menys és més. Descobreixes que si tu aconsegueixes reduir el soroll, probablement pots començar a veure una miqueta millor les coses com són i a prendre decisions d’una forma evidentment més lliure. Evidentment, en tot això, malgrat el diferents que som, hi ha mínims comuns, denominadors, que són importants. L’atenció: l’atenció és una característica molt important del nostre sistema cognitiu. L’atenció és com un focus que ens permet decidir allò que és important i allò que no és important, observar. Observar de veritat, no amb una veueta dins del cap que et diu ja com estan les coses. No, aprendre a observar les coses. Llavors, desenvolupar atenció, desenvolupar consciència. Amb consciència em refereixo a la capacitat d’adonar-se. Fixeu-vos que aquestes coses, en el nostre sistema formatiu, educacional, mai han tingut una gran importància i encara avui dia segueixen sense tenir-la. Ens ensenyen moltes coses que generalment són conceptuals. Ens ensenyen a desenvolupar algunes capacitats que, bé, sempre han tingut un cert respecte: la capacitat de càlcul o la capacitat lingüística, però rarament ens han ensenyat a aprendre a observar de veritat, a aprendre a dirigir la nostra atenció, a ser amos de la nostra atenció i no deixar-nos manipular com a titelles per un sistema cultural, social, econòmic, que decideix on jo he de posar la meva atenció.

Emiliano Bruner. Així que, tot i que la recepta és personal i cadascun haurà de vagabundejar molt abans de trobar aquest horitzó que pot aportar claredat a la seva vida, doncs la primera cosa és desenvolupar atenció, desenvolupar consciència. I això es fa, de veritat. És com anar al gimnàs. Si un no ha anat mai al gimnàs, doncs possiblement no té un bíceps molt poderós. O si un mai ha estudiat guitarra, doncs possiblement no sap tocar la guitarra. I això és el mateix. Si l’atenció no s’ha entrenat a dretcient, és possible que aquest múscul atencional no sigui molt fort. Fixeu-vos que en moltes tradicions orientals, en el budisme, s’acostumen a separar les tècniques o les pràctiques meditatives en dos blocs. El primer bloc es diu ‘samatha’. I ‘samatha’ són tècniques útils per a baixar les revolucions, calmar-se, tranquil·litzar-se, desenganxar-se, no deixar-se portar per emocions i sentiments i pensaments, allunyar-se de tota aquella batalla que constantment tenim al cap. Només una vegada que tot això s’hagi aconseguit, d’una forma més o menys suficient, hi ha un segon bloc que es diu ‘vipassana’, que és la visió clara: tècniques i pràctiques que et poden ajudar a localitzar quines són les preguntes veritables, les preguntes importants. I després, a poc a poc, anar sondejant aquestes preguntes. Ara bé, evidentment les tècniques són les pràctiques que podem etiquetar com ‘samatha’, es poden, evidentment, dur a terme per si mateixes. Venen bé perquè entrenen la teva atenció, entrenen la teva consciència, entrenen la teva capacitat d’observació, de percepció, de desenganxament. Entrenen tot això. Així que per si mateix et fa molt bé. I es pot dur a terme aquest tipus d’entrenament per si mateix. No obstant això, l’altre tipus d’entrenament, ‘vipassana’, descobrir les preguntes, explorar les preguntes, això no es pot fer si abans no has netejat els filtres. Perquè clar, si et fas preguntes i abans no has procurat desenganxar-te de tota la teva personalitat, les teves vivències, doncs res, si no has fet això, quan et faràs les preguntes, la respostes no valdran, perquè no et contestaràs de manera sincera. Qui contestarà és el teu ego, amb tota aquella sopa d’emocions i de pensaments que evidentment donen respostes que són molt clares, molt categòriques i probablement falses. Així que primer, desenvolupar una capacitat d’observació, d’atenció, de consciència. I una vegada que un creu que en aquest sentit va bé, començar a pensar quines són les preguntes que són realment importants per a millorar el nostre benestar.

Pedro. Hola, Emiliano. Soc en Pedro, soc biòleg i estudiant de neurociència. I m’estava plantejant si avui dia és més complicat entrenar i controlar l’atenció. I si les noves tecnologies estan intervenint en aquestes complicacions.

Emiliano Bruner. Tot això requereix mesuraments. Ja saps, biòlegs, científics, necessitem mesurar i tot això requereix mesuraments que avui dia no tenim. No tenim la manera de mesurar de manera segura. Què vol dir estrès? Què vol dir ansietat? Tenim molts índexs que són molt útils, però certeses, evidentment poques. A més, pensem sempre en la nostra societat, però hi ha moltes societats diferents, hi ha moltes cultures diferents. La nostra societat representa un percentatge menor de l’‘Homo sapiens’ que en aquest moment habita aquest planeta. Llavors, no tenim ja una resposta clara per al que concerneix a nosaltres mateixos en aquest moment. Sempre ens preguntem d’on venim i a on anem. Home, ara, de moment, l’important és on estem. Així que comencem a preocupar-nos si ens agrada o no ens agrada on estem en aquest moment. Dit això, evidentment podem pensar que la manera de reaccionar a la tecnologia sempre ha estat una forma difícil, un equilibri difícil. La tecnologia sempre va un pas més endavant de les nostres capacitats, amb la qual cosa és sempre un pols entre l’avanç i el costum i els hàbits. Cada vegada que s’introdueix una nova tecnologia sempre hi ha conflicte. Llavors, d’una banda hem de reconèixer, a més, que sempre hem viscut, des que hem tingut aquest gran èxit reproductiu fins a arribar a vuit mil milions de persones en aquest planeta, les nostres societats, els nostres grups tribals s’han anat conjunyint, s’han anat ajuntant i finalment hem creat grups socials enormes. Hem hagut d’introduir institucions per a gestionar tanta gent que no es coneix: la política, la religió… I sabem perfectament que tant la política com la religió neixen amb bones propostes: la ideologia i l’espiritualitat. Però després moltes vegades acaben sent el mitjà de manipulació de les persones. I aquesta manipulació, com es duu a terme? La manipulació de la multitud, de la massa, sempre s’ha dut a terme minvant l’atenció, esbiaixant l’atenció, llevant a la persona una capacitat individual de crítica, de consciència. Llavors, per això et dic que al final jo crec que els problemes que tenim avui dia són els problemes de sempre. Recentment s’ha afegit el sistema econòmic. El nostre sistema econòmic gairebé íntegrament es basa a aprofitar, com a vampirs, la nostra capacitat atencional, la nostra capacitat d’autoconsciència.

Emiliano Bruner. Com més minven l’autoconsciència, més venen, més ens tornem clients titelles. I a més, el tornar-se client titella fomenta el sistema econòmic que torna a atacar una altra vegada. És a dir, res nou, res nou. Llavors, si afegim a això que probablement tenim un problema evolutiu, com us esmentava, potser la nostra falta de capacitat atencional, potser el nostre vaivé emocional es deu a una selecció evolutiva. En fi, jo no crec que avui dia tinguem la seguretat que estem pitjor que abans. Probablement tenim el mateix tipus de desassossec existencial, de dificultat, que han descrit els budistes, els estoics, els existencialistes… El mateix desassossec existencial ha estat descrit per totes les cultures en els últims 3.000 anys. Així que no estic segur que ara mateix nosaltres estiguem empitjorant. Això sí, cal anar amb compte, perquè és veritat que el sistema econòmic està augmentant com una bombolla exponencialment; la tecnologia augmenta exponencialment, amb la qual cosa cal anar amb compte. Però tampoc cal tenir por a la tecnologia. La tecnologia és la nostra especialització. Nosaltres, com a humans, hem inventat una cosa totalment nova: hem començat a delegar funcions cognitives mentals a elements externs; hem començat a pensar amb elements externs que anomenem eines, anomenem tecnologia i, gràcies a això, hem aconseguit la nostra gran complexitat social, la nostra gran complexitat cultural. Així que aquesta és la nostra especialització. Això hem fet com a gènere homo en els últims dos milions d’anys. Un animal no pot tenir por a la seva especialització. Imagineu-vos els ocells. La seva especialització és volar. Gràcies al vol han aconseguit tots els assoliments evolutius que han aconseguit. Ara, volar és perillós. Si et descures, pot ser que acabis estavellat contra una roca o contra un arbre i et moris. De fet, és el que passa a molts ocells. Però ara tu t’imagines un ocell que comença a tenir por de volar i, per por d’estavellar-se, comença a no volar. Seria absurd, tan absurd com per a un ésser humà començar a tenir-li por a la seva pròpia especialització, que és la delegació tecnològica, que és l’extensió cognitiva a la tecnologia. Insisteixo, això no vol dir que això no comporti riscos, així que cal estar atent, cal anar amb compte, però igual que fa un ocell quan està volant a 80, a 90 o a 100 quilòmetres per hora en un bosc. Així que a gaudir del vol, amb atenció.

Dona 3. Hola, Emiliano. Jo soc psicòloga i estudi un màster en neurociències. M’intriga que en el teu llibre esmentes que el nostre principal objectiu a la Terra és reproduir-nos per a assegurar la continuïtat de l’espècie. Per què dius això?

Emiliano Bruner. Bé, en realitat no ho dic jo. Ho va dir un senyor amic meu, es deia Darwin. És la base de la biologia evolutiva. Se suposa que aquesta tria, la selecció natural, treballa amb aquest únic criteri: l’èxit reproductiu. Moltes vegades, bé, s’explica de forma més senzilla. Qui es reprodueix més? “El més maco, el més fort, el més intel·ligent”. Doncs us puc assegurar que si el més maco no té fills, a la selecció natural no li val. Si el més intel·ligent no té fills, doncs a l’evolució no li val. La selecció natural només raona amb un criteri: l’èxit reproductiu. L’individu que més es reproduirà serà qui més transmetrà els seus trets biològics. Tampoc és tan senzill, perquè els trets després es mouen en grups moltes vegades. És estrany que es transmeti un tret per si mateix. En general venen en paquets de trets, alguns bons, alguns dolents. Són com l’oferta del supermercat, quan has de comprar tot el paquet i aquí hi ha alguna cosa que va bé i alguna cosa que va menys bé. Però al final és qui es reprodueix més el que evidentment propagarà els seus trets. Així que la selecció natural només valorarà aquest criteri. Llavors, és un criteri que funciona i, de fet, així hem arribat a la nostra biodiversitat, però evidentment és un criteri que satisfà l’exigència de l’algorisme de la selecció natural, que és la difusió de l’espècie. Aquest algorisme satisfà també el benestar individual? Doncs evidentment no té per què. El criteri d’èxit reproductiu, no hi ha cap raó per a pensar que s’associa a un criteri de benestar individual. De fet, moltes vegades fins i tot hi ha conflictes entre aquests dos criteris. Per exemple, de tant en tant, com us he esmentat, es colen en la selecció natural trets negatius, negatius en el sentit que perjudiquen l’individu, perquè estan associats a altres trets que per a la reproducció són molt positius. Altres vegades, senzillament que el tret sigui perjudicial per a l’individu no té cap efecte per a la selecció, amb la qual cosa la selecció és senzillament sorda a aquesta mena de caràcters. Llavors, precisament aquí està l’interès d’integrar evolució i medicina. L’evolució, la selecció natural, cuida de les espècies. La medicina cuida dels individus.

Emiliano Bruner. La selecció natural pot passar olímpicament de la medicina. La medicina no pot passar olímpicament de la selecció natural. Ha de conèixer quines són les nostres potencialitats i les nostres febleses, les nostres fragilitats, fins i tot les fragilitats evolutives. Llavors, si el criteri de la selecció natural serà l’èxit reproductiu, suposem que el criteri de l’individu ha de ser una vida plena, una vida feliç, una vida profitosa. En el moment que aquests dos criteris van de bracet, fenomenal. En el moment que aquests dos criteris xoquen entre ells, bé, aquí la selecció natural, l’evolució natural, ja ha fet el seu i continuarà fent el seu. Nosaltres hem de fer el nostre. Hem d’identificar aquests límits evolutius biològics que tenim i decidir, evidentment, si val la pena malgastar la nostra qualitat de vida en nom del futur de l’espècie, o no. Primera notícia dolenta, aquesta espècie s’extingirà abans o després. Totes les espècies s’han extingit doncs també l’espècie humana abans o després.

Home. Hola, Emiliano. Com podem evitar la deterioració del nostre cervell?

Emiliano Bruner. Bé, m’agradaria, primer de tot, comentar un tema important. Jo estic entre els qui pensen que el que anomenem ment, allò que anomenem cognició, no és el producte del cervell, sinó més aviat un procés que neix de la interacció entre cervell, cos i ambient. Qui diu ambient, evidentment, en el cas humà es refereix també a la cultura, a la tecnologia. Llavors, bé, aquesta és una possibilitat. La cognició, la ment, no com a producte del cervell, sinó com a procés, flux d’informació entre cervell, cos i ambient. Aquest tipus d’aproximació sol etiquetar-se com a teoria de la ment estesa o de l’extensió cognitiva. I bé, si aquest model té raó, si aquesta teoria és encertada, llavors ja hem de pensar que els nostres interessos, a l’hora de cuidar de la nostra ment, han d’anar més enllà del cervell. És a dir, no puc pensar en aconseguir un benestar cognitiu emocional, intel·lectual, només cuidant el cervell. He d’entrenar el cervell, he de cuidar el cervell, però també he de cuidar el cos, he d’entrenar el cos i també he de cuidar l’entorn, l’ambient. És molt difícil que treballant en només un d’aquests components aconseguim dur a terme un desenvolupament integrat. Sempre hi haurà una pota coixa en aquest camí. Llavors, és important entrenar el cervell perquè és un microprocessador que va oportunament entrenant, però també cal entrenar i cuidar el cos perquè és la nostra interfície activa, amb els nostres pensaments, les nostres emocions, allò que succeeix. És la nostra unitat de mesura, no només espacial, sinó cronològica. El passat, el futur, els mesurem utilitzant un ninotet que és el nostre cos. És mesura social. Al nostre cos és la mesura amb què ens relacionem amb el grup. I fixa’t que és una mesura també mnemònica. Els nostres records es basen sempre en un ninotet que es mou i aquest ninotet és el nostre cos. Llavors, cuideu el cos i, finalment, cuideu l’entorn. És molt difícil dur a terme un entrenament, un camí on un entrenament del cervell i una cura del cos funcionin si l’entorn és un entorn hostil, tòxic. Cal cuidar dels tres elements a poc a poc. Integrar aquests elements entre ells per a aconseguir un benestar i procurar tenir aquesta higiene mental que se suposa que és necessària per a dur a terme una vida lliure. No hi ha trucs, cal treballar-s’ho tots els dies, així com que cal treballar-se les relacions personals tots els dies, així com que cal alimentar-se bé no només després de Nadal, tots els dies, així com que cal entrenar el cos no només la setmana abans d’anar a la platja, sinó tots els dies, aquest camí és un camí que es fa tots els dies. En aquest sentit, insisteixo, jo crec que les diferents i variades pràctiques meditatives et donen l’oportunitat de cuidar els tres elements: cuidar el cervell, cuidar el cos, cuidar el teu entorn. Tots, quan parlem de meditació, pensem en alguna cosa que es diu pràctica formal de la meditació, és a dir, un moment de gimnàstica mental on tu t’asseguis al teu raconet i entris al teu moment d’entrenament. La pràctica formal de la meditació és un entrenament boníssim, excel·lent. De veritat, és un entrenament necessari en el sentit que tenim totes aquestes capacitats mentals, l’atenció, la percepció, la capacitat emocional, somàtica, etc., no les tenim entrenada. Així que no cap una altra forma, si volem entrenar-la, que asseure’ns al nostre raconet i practicar tècniques i exercicis de meditació per a enfortir aquests bíceps mentals que tenim prims. Però després hi ha un altre nivell de la pràctica meditativa, i és el nivell del dia a dia. En el sentit que més enllà de l’entrenament formal, un pot practicar meditació en petits moments escampats al llarg del dia, i això és utilíssim. És utilíssim per dues raons.

Emiliano Bruner. La primera, perquè de petits moments en tenim moltíssims. Estem esperant l’autobús, estem a la cua del supermercat o senzillament en el cotxe, en un embús. Tenim molts moments on en lloc de pensar en tots els problemes que tenim, en lloc de mirar el mòbil 400 vegades, doncs podem fer una petita pràctica per a enfortir una miqueta el nostre bíceps atencional. A més, inserint aquestes petites pràctiques al llarg del dia, t’entrenes per a fer precisament allò que se suposa que faràs a llarg termini. És a dir, integrar la meditació en la teva vida quotidiana. No només en el moment de pràctica, sinó en allò que fas en el dia a dia. I finalment, hi ha un tercer nivell de pràctica meditativa que és realment l’activitat quotidiana. És a dir, no utilitzar els moments de pausa entre activitats diferents, sinó dur a terme aquella activitat amb una aproximació al moment present, a l’atenció del moment present: menjar, parlar amb una persona, escoltar o conduir el cotxe. És a dir, podem intentar aplicar la gimnàstica meditativa directament en l’acció que estem duent a terme. Així que si un vol entrenar-se, aquests tres nivells: el nivell de pràctica formal, l’exercici; el nivell de petites pràctiques escampades al llarg del dia a dia i el nivell d’aplicar una aproximació meditativa a la teva acció, bé, això ja evidentment no hi ha excuses per a dir que un no té temps, perquè realment descobreixes que al llarg de 24 hores les oportunitats són centenars i centenars i centenars.

Dona 4. Hola, Emiliano. Soc biòloga i estudiant de neurociència i et volia comentar que sembla que sempre estem insatisfets, fins i tot quan aconseguim alguna cosa que volem, de seguida passem a una altra cosa. Què succeeix al nostre cervell?

Emiliano Bruner. Aquesta insatisfacció és part de la nostra naturalesa. El nostre cervell, ho hem dit, és molt complex. La nostra ment és molt complexa i constantment està projectant el passat i el futur. Està projectant imatges i paraules de mons que no existeixen. Aquí està el súperpoder. Gràcies a aquesta capacitat de projectar passat i futur, gràcies a aquest súperpoder que només nosaltres tenim, hem estat capaços de desenvolupar aquella complexitat tecnològica i social que ens ha portat a aquest gran èxit evolutiu. Però clar, aquest cervell continua projectant les 24 hores. Sempre ens està dient com les coses podrien anar pitjor. I això genera pors, inseguretat, incertesa. I quan no ens està dient com les coses poden anar pitjor, ens està dient com les coses poden anar millor. I això genera desitjos, expectatives, i mai estem al que estem. Sempre som aquí, balancejant-nos entre com les coses poden anar pitjor i com poden anar millor. I això genera aquesta insatisfacció constant. Ara bé, hem de dir que a nivell evolutiu pot ser que això hagi estat un efecte secundari de la nostra gran capacitat de pensar, la nostra gran capacitat conceptual de generar imatges i paraules al cap, imatges, escenes i paraules, monòlegs interns. Aquesta gran capacitat pot ser que, com a efecte secundari, hagi provocat allò que jo anomeno “Ràdio Sapiens”, que està tot el dia aquí donant-nos per sac constantment. Llavors, pot ser que la nostra insatisfacció crònica sigui un efecte secundari de tenir un cervell molt complex, una ment molt complexa. La selecció ha actuat. Evidentment allò que li ha agradat a la selecció són totes les potencialitats de complexitat tecnològica i social d’aquest cervell, però clar, com a efecte secundari, doncs res, aquesta insatisfacció crònica. Però com hem dit, la teva insatisfacció crònica, a la selecció natural li és una miqueta igual. És un problema teu i l’has de resoldre tu. Aquesta és una hipòtesi. Hi ha una hipòtesi que és una mica més crua. És una hipòtesi que és una mica més, potser, frustrant. Pot ser que fins i tot el desassossec, la insatisfacció crònica, pot ser que fins i tot això li hagi vingut bé a la selecció natural.

Emiliano Bruner. Perquè, siguem sincers. Un simi tranquil, desenganxat, serè, pacífic, sense cap mena d’agressivitat o de desequilibri emocional, doncs potser no es reprodueix gaire. Un simi compulsiu, obsessiu, agressiu, competitiu, amb molts desitjos, que no aconsegueix frenar, aquest simi segurament es reprodueix moltíssim més que l’anterior. Llavors, possiblement no només el desassossec existencial, la insatisfacció constant, es deu a un efecte secundari de l’evolució. Potser ha estat seleccionada per l’evolució i, en aquest cas, evidentment, l’intent de desprogramar la ruta evolutiva és encara més fort. La insatisfacció és la clau de molts dels nostres desitjos, de moltes de les nostres expectatives. Per què crònica? Perquè allò que ens genera el desig no és aconseguir alguna cosa que no tenim, és el recorregut d’aconseguir aquesta cosa. De fet, sabem perfectament que quan aconseguim satisfer un desig, què passa? Que aquí en ve un altre, i després un altre, i després un altre, i després un altre. Com un esquer aquí davant del ruc que l’obliga a més, a més, a fer més, a produir més, a aconseguir més. A l’evolució li ve de perles, nosaltres acabem amb una vida estressant, amb una quantitat d’ansietat profunda i, evidentment, si volem podem deixar-nos portar per aquest programa evolutiu, però si ens sembla que això ens perjudica una miqueta, podem llavors asseure’ns un moment i dir: “Bé, a veure si existeix algun tipus d’alternativa”. En aquest sentit, cal esmentar allò que jo anomeno els amos de l’ego, del nostre ego, el nostre protagonista. Aquest ego té bàsicament tres amos que són fonamentals. Primer, ho hem dit, l’evolució, la selecció natural. La selecció ha programat una sèrie de respostes, de reaccions emocionals, i són molt difícil sostreure’s a aquesta mena de respostes compulsives, emocionals. El segon amo ja no és de l’espècie, sinó de l’individu. És la teva història personal, les teves vivències personals. Tots tenim cicatrius. Amb els anys tots anem emmagatzemant pedres dins de la motxilla. I aquesta motxilla, any rere any, es fa cada vegada més pesada. Llavors, més enllà de l’evolució, també la nostra vida, evidentment, afegeix vincles que cada vegada és més difícil llevar-nos de damunt. I el tercer amo és el grup social. Els primats com a grup zoològic és el grup. De fet, fixeu-vos que més important que l’èxit reproductiu de l’individu en realitat és l’èxit reproductiu del grup. Així que aquella programació, aquella programació de 60 milions d’anys, en realitat ha forjat un ser totalment dependent del grup. L’única cosa que ens fa més por que la mort és la solitud.

Emiliano Bruner. Un primat sol és un primat realment trist i abandonat i desesperat. Estem disposats a fer el que sigui per al grup, per a complir amb les expectatives del grup. I aquí es crea el gran conflicte entre les necessitats del grup i la necessitat de l’individu. Llavors, l’amo de l’evolució, l’amo de les teves vivències personals, la teva psicologia, l’amo de les expectatives del grup social, aquests tres elements t’hipnotitzen i et fan reaccionar sense que tu et puguis adonar del que està passant. Com més aconsegueixes, a poc a poc, desenganxar-te d’aquests tres amos, més lliure seràs de poder decidir, evidentment, en funció de les teves veritables necessitats, dels teus veritables valors. I això inevitablement porta a un benestar associat a una higiene mental i a un equilibri mental que és el requisit fonamental per a dur a terme una vida plena.

Aralitze. Hola, Emiliano, soc l’Aralitze. M’agradaria preguntar-te si per què el nostre cervell es desenvolupi correctament és imprescindible estar envoltat d’altres persones o, per contra, es desenvolupa igual estant en solitud.

Emiliano Bruner. Això ens porta una altra vegada a parlar del grup social. Fixeu-vos que en els primats, i només en els primats, la grandària del grup social és proporcional a la grandària del cervell. És a dir, com més gran és el cervell d’una espècie, més individus es poden gestionar. Llavors, cervell molt gran, grup social molt gran. Em puc gestionar amb més persones. Això val per a tots els primats. Tots. Si apliquem aquesta equació de tots els primats a l’ésser humà, resulta que amb un cervell de la nostra grandària, 1.300 centímetres cúbics més o menys, ens correspon un grup de 150 individus. Bé, va haver-hi un antropòleg anglès, Robin Dunbar, que va demostrar que, efectivament, totes les societats humanes, totes, es basen en grups de 150 individus, ja siguin caçadors recol·lectors, siguin pagesos, o siguin treballadors d’una multinacional. Tu pots ampliar el teu grup social, diguem, la col·lectivitat, però al final el teu cervell serà capaç de gestionar 150 persones, més o menys. Llavors, clar, aquí hi ha un problema, perquè si vius en una tribu, en un grup petit, els teus 150 es coneixen tots entre ells. Si vius en una ciutat de cinc o deu milions d’habitants, aquest grup comença a escampar-se. Els teus 150 ja no es coneixen entre ells. Així que tu continues podent gestionar només 150 persones, però aquest grup ja no està estructurat, ja no funciona bé en la seva organització interna. Però som primats socials. No anem a cap lloc sense el grup. Necessitem el grup. Llavors, aquí és on s’ha generat un altre conflicte evolutiu. Imagineu-vos aquest primat que té tot el seu comportament organitzat per i per a funcionar amb el grup, per i per al grup. Tota la nostra programació comportamental és per i per al grup. Bé, en un cert punt aquesta complexitat cerebral augmenta, augmenta, augmenta i passa alguna cosa que no sabem si és el fruit de la selecció o si ha estat atzar. Aquest alguna cosa s’anomena consciència. És a dir, aquesta ment es torna tan complexa que, en un cert punt, pren consciència de si mateixa i diu: “Ostres, si jo soc jo amb les meves coses i amb els meus valors i amb les meves idees”. Bé, primer conflicte. Conflicte entre el grup, hem dit, i conflicte entre les necessitats de l’individu, conflictes entre els valors de l’individu. Ja és difícil gestionar això, però com hem dit, això té molt d’èxit, comencem a reproduir-nos molt, avui dia vuit mil milions d’habitants, cap primat ha aconseguit aquest èxit brutal, amb la qual cosa l’evolució aplaudeix, però clar, per a fer això hem hagut de començar a ajuntar grups. I clar, hem començat a viure amb gent que no coneixem.

Emiliano Bruner. I això sí que l’evolució no ho havia pensat. No estem dissenyats per a viure amb desconeguts. Un peix? Un peix sí. Un peix està acostumat a viure amb milions de peixos que no saben qui són ni els importa. Però un primat no. Un primat pateix si no sap res de les 200 persones que estan al vagó del metro compartint espai. Llavors, aquí s’ha creat, bé, allò que en Konrad Lorenz, el pare de l’etologia animal, va anomenar la “horda anònima”. Ja no coneixem a aquesta gent. Llavors, com ens relacionem amb ells? Bé, un problema més. Tenim ja tres nivells. El nivell individual, el nivell tribal-grupal i el nivell col·lectiu, de l’horda anònima. Què acostuma a passar? Que ningú ens ha ensenyat a com gestionar aquests tres nivells. Amb la qual cosa passem d’un nivell a l’altre sense entendre on estem, sense entendre quines necessitats pertanyen a quin nivell, on estic jo, quins són els meus valors, quines són les meves necessitats com a individu. I al final barregem aquests tres nivells i el resultat és un mal de cap increïble. El resultat és, una altra vegada, insatisfacció. Perquè no aconseguim complir amb totes les exigències d’aquests tres nivells. El conflicte intern que es genera és bestial. Llavors, una altra vegada, quin és l’entrenament? Primer, desenvolupar una capacitat de consciència atencional suficient per a entendre què està passant. Per a començar a separar aquests tres nivells, entendre quan acaba un i comença l’altre. I després, una altra vegada, ser lliure de decidir. Només si sé, només si soc capaç d’observar aquests tres nivells i entendre les seves dinàmiques, les seves exigències, seré lliure de decidir jo com vull participar en cadascun d’ells. Això sí, recordant que el nivell individual és el més important. Però no per una qüestió d’egocentrisme. És perquè si no funciona el nivell individual no funcionen els altres. No podràs aportar a la teva tribu si estàs en una condició de desequilibri. No podràs aportar a la teva col·lectivitat si estàs en una condició de desequilibri. Tu pots fer un castell bell i gegant, però si el maó està podrit, s’ensorra tot el castell. Així que el maó ha de ser fort. Un tema molt interessant, crucial, és el tema de la solitud. Perquè al final sempre associem la paraula solitud a una cosa negativa i ho és. Però jo acostumo a dir que hi ha dos tipus de solitud. El primer tipus és la solitud que coneixem, la dolenta. En la que em sento sol i necessito el grup, necessito el suport del grup, necessito el reconeixement del grup.

Emiliano Bruner. Bé, és dolenta per dues raons. Primer, perquè estic malament, perquè ho passo malament, perquè pateixo, em sento sol. I segon, perquè en aquell moment m’acosto al grup, però m’acosto des de la necessitat, m’acosto des de la manca. M’acosto al grup com un drogoaddicte que necessita la seva xutada d’hormones socials. Llavors, si una persona s’acosta a un grup des de la manca, des de les necessitats de patiment, probablement aquella relació no es desenvoluparà gaire bé i sorgiran problemes. No obstant això, tenim una alternativa: aprendre d’aquesta solitud, aprendre a estar bé amb mi mateix, aprendre a abastar-me, aprendre a descobrir que jo soc un món i aquest món val la pena de ser viscut i de ser explorat. Paradoxalment, es pensa que aquest segon tipus de solitud s’associa a un aïllament i és exactament el contrari, perquè quan tu aconsegueixes aquesta independència del grup, allí et pots acostar al grup des d’una posició sana. Ja no t’acostes al grup des de la manca, t’acostes al grup des de la voluntat, des de la integració, des de la possibilitat de compartir amb el grup. Ets algú que des d’una posició independent ja pot aportar a aquest grup de manera sana i de forma, sobretot, lliure.

Dona 6. Hola, Emiliano. Et volia preguntar si existeix alguna cosa que puguem anomenar realitat o és més aviat una fabricació nostra.

Emiliano Bruner. Hem de reconèixer que el nostre microprocessador que anomenem cervell està tancat en una caixa a les fosques. No té ni idea de què hi ha allí fora. El nostre cervell utilitza una sèrie d’impulsos elèctrics per a fer-se una idea de què pot estar passant allí fora. En aquest sentit, hem d’admetre que la realitat existeix. Però evidentment, nosaltres probablement no tenim accés a aquesta realitat. Tenim més aviat accés a un model d’aquesta realitat, un model que el cervell forja a partir d’espurnes elèctriques i que el cos, sobretot, modela amb una retroalimentació constant en funció de la percepció, en funció de l’experiència perceptiva que fem a cada moment. Els gira-sols no són grocs, el cel no és blau, són els meus lòbuls occipitals que, sense demanar-me res, senzillament pinzellen, acoloreixen els gira-sols de groc i el cel de blau. I la meva part poètica pateix sabent això. Però hem també de reconèixer que aquest és el mecanisme amb què entrellacem el món extern, la percepció corporal i la descodificació cerebral. Dit això, a mi aquest tipus d’aproximació em convenç i m’aporta, però no em satisfà. És a dir, m’agradaria pensar que, bé, el món és una cosa que va més enllà d’un cablejat. I a mi m’agrada molt un model que utilitza molt la filosofia oriental, un model psicològic on s’encadenen les percepcions amb les sensacions, amb les emocions, amb els pensaments. La percepció és la percepció. És allò que el cos rep en aquell moment. La sensació, bé, la sensació, la paraula sensació és una miqueta ambigua, però en aquest cas es refereix al to de resposta automàtic. És a dir, m’agrada, no m’agrada o m’és igual. Ve una sensació i em senti bé o em senti malament o la visc com a neutra i m’és totalment igual. A això es refereix la paraula sensació. Aquesta sensació genera una emoció. Clar, perquè si m’agrada o no m’agrada, això genera una resposta emocional, i aquesta resposta emocional genera uns pensaments. S’activa la ‘ràdio sapiens’ aquí donant-li la volta. Què passa? Que tots aquests elements retroalimenten els altres.

Emiliano Bruner. Els pensaments canvien l’emoció. L’emoció arriba a canviar la sensació. I la sensació pot fins i tot canviar la percepció. No només es retroalimenten i s’influeixen l’un amb l’altre, sinó que a més s’amunteguen. No hi ha temps, no hi ha forma. Ningú ens ha entrenat a separar els anells d’aquesta cadena, aquestes baules d’aquesta cadena. Ningú ens ha entrenat a separar això. S’amuntega tot i tu reacciones de manera automàtica al que ha passat. Clar, llavors, aquest món que està fora genera una reacció d’aquest tipus, i no podem pensar que la meva interpretació del món no estigui estigui esbiaixada per tot aquest terratrèmol de percepcions, emocions i sentiments. Llavors, cadascun de nosaltres rebrà aquesta informació i processarà aquesta informació de forma totalment diferent. Tan diferent que probablement és incomunicable als altres. L’amuntegament de tot aquest flux d’informació acostuma a generar descontrol. Ningú ja controla el seu pensament, ningú ja controla les seves emocions. I això, evidentment, genera una situació on tu no ets amo de la teva reacció. Una altra vegada passem de la reacció a la resposta. No vull reaccionar com una titella, vull respondre com un ser conscient. Què he de fer per a poder adquirir aquesta capacitat? Bé, una vegada més entrenar la meva atenció, la meva consciència, la meva capacitat perceptiva, que em permet fer dues coses. Primer, separar tots aquests elements, crear un petit espai entre percepció i sensació, entre sensació-emoció, emoció i pensament. Un petitíssim espai que, tot i que sigui petit, em pugui permetre veure on acaba un i comença l’altre. I tot seguit, la segona cosa és saber observar això que està passant d’una forma objectiva, desenganxada, sense el zumzeig de la meva ‘ràdio sapiens’, que m’està confonent en funció dels amos de l’ego. Llavors, en aquell moment, jo puc. M’entreno a separar aquests elements, tot i que sigui conceptualment. A poder raonar sobre això i, finalment, veure què em compensa i què no. I evidentment, una vegada que jo arribo a aquesta informació, puc decidir si seguir per un camí o emprendre un altre.

Home 3. Hola, Emiliano. Soc estudiant de neurociència i m’agradaria que ens expliquessis: com creus que serà el nostre cervell en el futur?

Emiliano Bruner. Sí, això és un altre tema que ens interessa molt. Com deia, seguim molt preocupats pel passat i pel futur, quan realment el nostre interès hauria d’estar focalitzat en el nostre present. Però tenim aquesta ansietat de saber com acabarà la cosa. Volem veure el final de la pel·lícula, no? Si tinguéssim la màquina del temps, jo estic segur que molts de nosaltres, podent manipular la màquina del temps, la posaria al màxim, al final, només per a no quedar-se amb el dubte de com acaba això. Llavors, bé, comencem per dir una cosa que és molt important: l’evolució biològica treballa amb canvis genètics. Se seleccionen trets biològics que estan vehiculats per, evidentment, elements genètics i llavors, hi ha un tria d’elements genètics. Alguns tenen èxit a través d’un èxit reproductiu, se’n van pel món i altres, no obstant això, altres trets genètics, no tindran futur, perquè al no aportar avantatges reproductius, a poc a poc, s’aniran perdent. Tot aquest joc funciona gairebé integralment en poblacions petites o espècies petites. Com podeu entendre, perquè aquest conjunt genètic tingui èxit ha de tenir tant d’èxit que qui porta aquest conjunt genètic es reprodueixi molt més. Si el grup és petit, això es notarà de seguida. Com més gran és el grup, menys serà la probabilitat que això tingui algun tipus d’efecte. Serà una gota en l’oceà. Llavors, ja des dels anys 70, la paleontologia va avalar les hipòtesis sobre equilibris puntuats. Un model on l’evolució sovint ocorre ràpidament en petites poblacions aïllades. Precisament pel motiu que acabo d’explicar. Com més petita és la població, més ràpid i més probable és el canvi. Com més gran, més lent i improbable és el canvi. De moment no hi ha canvi genètic que sigui tan poderós com per a desplaçar la genètica de vuit mil milions de grans simis. Així que, en aquest precís moment, la nostra evolució genètica biològica està pràcticament a un punt mort.

Emiliano Bruner. No pot anar a cap lloc. A més, l’evolució, la selecció natural, actua sobre l’èxit reproductiu que depèn del context, depèn de l’ambient. I nosaltres, humans, vivim en ambients que són totalment diferents els uns dels altres, tant a nivell ecològic com cultural. Així que un tret que té un avantatge en un lloc, doncs no el té en un altre. Llavors, no solament som massa per a poder canviar genèticament, sinó que a més vivim en entorns massa diferents perquè una regla general valgui per a tots. Si ‘Homo sapiens’ evolucionarà genèticament? Això vol dir que en un cert punt hi ha hagut un coll d’ampolla. De vuit mil milions ens hem quedat 60.000 arraconats en una punta del planeta, la cosa se n’ha anat de les mans i s’ha quedat un grupet, i allí pot, evidentment, arrencar el joc de la selecció i de l’evolució genètica. Per descomptat, això no treu que puguem evolucionar en altres aspectes: evolució cultural, evolució tecnològica. Recordeu de la teoria de la ment estesa? Si nosaltres som el resultat, la nostra ment és el resultat d’una interacció entre cervell, cos i ambient, si canviem l’ambient, si canviem la cultura, si canviem la tecnologia, canviarem nosaltres. Llavors, sí que tenim un canvi que ja no és genètic, però és cultural i fisiològic. Fisiològic perquè el nostre cos, el nostre cervell, els nostres sentits, acostumen a integrar, a incorporar la tecnologia. Quan nosaltres ens desenvolupem a nivell somàtic, el cos i el cervell amb un entorn tecnològic, aquest entorn tecnològic modifica les nostres neurones, modifica la nostra percepció, i nosaltres creixem i ens desenvolupem canalitzats per aquesta tecnologia. Hi ha un intercanvi constant. Som cíborgs. Cíborgs, no? Moltes vegades, quan parlem de cíborgs pensem: “Doncs és algú violent a qui li surt una escopeta del braç”. El primer cíborg el trobem fa dos milions d’anys quan un ésser humà va agafar una pedra, va aconseguir integrar aquesta pedra en la seva estructura corporal, automàticament es va integrar aquesta nova mà prolongada de sílex en la seva manera de pensar i en el seu mapa somàtic del cervell.

Emiliano Bruner. En aquell moment, aquell individu va descobrir que, estenent-se en aquesta pedra, podia sentir de manera diferent, podia fer coses diferents, podia pensar de manera diferent, podia actuar de manera diferent. Des de llavors no hem deixat anar aquella pedra, només que abans era de sílex, avui és de silici. Però continuem sent cíborgs. La nostra ecologia no està facilitada per la tecnologia. La nostra ecologia depèn de la tecnologia. No podem sobreviure sense la nostra tecnologia. La nostra economia depèn de la tecnologia, la nostra societat, el nostre nínxol ecològic, social i fins i tot el nínxol cognitiu, la manera de pensar és estrictament dependent de la nostra tecnologia. Així que som cíborgs des de fa dos milions d’anys. I aquesta és la nostra història. Veurem, evidentment, com acaba la història del cíborg, si acaba bé o si acaba malament. Si serem capaços de continuar integrant oportunament o en un cert punt, com moltes vegades passa en l’evolució, entrarem en un atzucac on ja no som capaços de controlar la nostra pròpia especialització i acabarem, evidentment, amb una extinció. En aquest cas és important notar una cosa: que a nivell evolutiu, quan en general es creen tendències, amb la qual cosa, per exemple, al llarg d’un període molt extens es promociona una certa habilitat, en general és el grup zoològic que es canalitza en aquell sentit. No és un llinatge. Molts cavalls ungulats s’han especialitzat en córrer. Cada vegada corrien millor. Però no era la mateixa espècie que anava millorant la seva manera de córrer, la seva anatomia de córrer. Una espècie millorava la seva capacitat de córrer i després s’extingia. I després venia una altra que ho feia encara millor, i després s’extingia. I després venia una altra que ho feia encara millor, i després s’extingia. No és el mateix llinatge que va millorant a l’infinit. Així que el cíborg humà no sabem com acabarà. Però és probable que en uns 500.000 anys, dos milions d’anys, no ho sabem, és possible que hi haurà, en aquest planeta, una espècie encara més complexa a nivell cognitiu que nosaltres. Però probablement no haurà evolucionat des de l’‘Homo sapiens’, haurà evolucionat des d’una espècie amb pocs individus, un grup de micos o de dofins o de ratpenats aïllat en alguna repobla.

Emiliano Bruner. Però això ja és una altra història i no serem allí per a explicar-ho. Com a conclusió d’aquest viatge en les meravelles i les dissorts del gènere humà, jo crec que un missatge important és separar què és el destí d’una espècie i el destí d’un individu. El destí de l’espècie no és cosa nostra, és cosa de l’evolució, és cosa de la selecció natural. És inútil que ens entossudim a pensar que nosaltres tenim aquesta càrrega a nivell de filogènia d’homínids. El destí de l’individu sí que depèn de nosaltres. El destí de l’individu depèn de molts factors que no podem controlar. Però altres factors sí que depenen, directament, de la nostra manera de reaccionar, de decidir alguna cosa que està passant. Moltes vegades no podem decidir què està passant, però sempre podem decidir com respondre a què està passant, com viure allò que està passant. Més enllà de tot el debat que hi ha etern, infinit sobre el lliure albir, jo he de confessar que a mi m’agrada la idea de lliure albir. Primer, perquè després de centenars i centenars d’anys de debat, doncs no hem arribat a una conclusió, no sabem si existeix aquest lliure albir o no, amb la qual cosa, si no tenim una conclusió ferma, jo prefereixo pensar que sí. Però sobretot perquè crec molt que el destí a gran escala, com el que pot ser d’una espècie; o a petita escala, com pot ser el d’un individu, el destí funciona amb la probabilitat. És a dir, és veritat que sempre hi ha una causa-efecte. Cada acció genera una reacció. Però aquesta relació no és mai categòrica. Sempre deixa un marge d’incertesa. Així que cada acció probablement genera una reacció. Aquest probablement” vol dir que pot ser que sí o que pot ser que no. Aquell “pot ser que no” deixa un espai lliure

Emiliano Bruner. Llavors, jo vull creure que, en aquesta probabilitat, un individu sí que pot, a poc a poc, aprofitar per a reorientar el seu vaixell. Potser no sap on va, però sí que pot decidir orientar el seu vaixell cap a un horitzó o un altre. Jo dic sempre que no soc persona de metes, a mi m’agraden els horitzons. Mai pots assolir un horitzó. Cada vegada que t’acostes s’allunya. Però l’horitzó sí t’indica el camí constantment. No m’interessa arribar, m’interessa anar en una direcció profitosa, plena, que li dona sentit a la meva pròpia vida. Llavors vull pensar que en aquest joc de probabilitat de l’existència, cadascun de nosaltres tenim la possibilitat de fer petits ajustos per a canviar l’orientació del vaixell. A vegades consisteix en voluntat, una altra paraula molt misteriosa. Però altres vegades consisteix només en intenció, tenir la intenció de fer-ho. I per tant fer-ho. I, poc a poc, aquell vaixell comença a fer una altra ruta. Als humans que tenim aquesta ‘ràdio sapiens’ al cap constantment, no ens agrada el canvi. I això és una lluita constant, perquè tot canvia. Gran part de la nostra insatisfacció es deu a això, a la por al canvi. Ens agradaria que les coses es quedessin sempre com estan i possiblement estiguin bé i ens apeguem a les coses bones i creiem que tenim una individualitat independent de la resta. Sabem que no és així. L’ego és així. L’ego pensa ser independent i l’ego vol que les coses no canviïn mai. Però darrere d’un ego està un jo. I aquest jo és una unitat cognitiva conscient que està connectada a tota la resta. Està connectada a tota la resta perquè és part d’una xarxa ecològica. L’ecologia ens ensenya que cap element és aïllat, sempre som part d’una xarxa, flux de matèria i energia. I en aquest flux de matèria i energia, un node de la xarxa pren consciència. I aquest node que pren consciència és el meu jo. Què passa? Que ve suplantat d’un protagonista, d’un personatge que és l’ego que tanca aquest jo en una torre d’ivori i no el deixa sortir. El millor és fer un camí per a començar a que aquests dos elements, el jo i l’ego, dialoguin entre ells per a millorar la nostra qualitat de vida.

Emiliano Bruner. Però per a fer això hem d’acceptar, primer que tot canvia i segon, que tot està connectat amb tot. Nosaltres som part del nostre entorn. El nostre entorn és part de nosaltres, però nosaltres som part de l’entorn d’una altra persona. Així que no podem pensar en actuar individualment com si la resta no existís. I no podem pensar que tot allò que som es quedarà sempre en el mateix. I aquí ve una lliçó molt important de l’evolució. L’evolució no ho ha fet malament, l’evolució ho ha fet súper bé. Ha cuidat dels seus fills, que són les espècies. L’evolució és una mare amorosa que cuida dels seus fills, de les seves espècies. Llavors, ho ha fet súper bé. Nosaltres hem de cuidar de nosaltres com a individus. Llavors, què podem aprendre de l’evolució? Podem aprendre que tot canvia. Tot canvia sempre. I quina és la millor manera d’aprofitar bé la nostra vida? Donant per fet que tot canviarà, un, aprofitar el canvi; i dos, si pot ser, gaudir-lo. Moltes gràcies.