Tornar a començar

Carolina Solari. Hola, Nico. Com estàs?

Nicolás Stupenengo. Bé, com estàs tu?

Carolina Solari. Benvingut. Gràcies per regalar-nos una estona del teu temps avui i per explicar-nos les teves experiències i el teu aprenentatge en aquesta vida.

Nicolás Stupenengo. Gràcies a vosaltres per permetre’m ser aquí i per la possibilitat de poder explicar a la gent la meva vida. Gràcies.

Carolina Solari. M’agradaria començar pel principi, que ens expliquis què et va passar, per què actualment vas amb cadira de rodes.

Nicolás Stupenengo. El 2006, el desembre del 2006, em vaig reunir amb un grup d’amics per anar a Puerto Pirámides. Puerto Pirámides és una platja de la Península Valdés, que és una província de la costa argentina. Allà hi ha un costum, a Pirámides, que està relacionat amb els costums de la Patagònia, en què la gent es reuneix allà per celebrar Cap d’Any. Hi ha un càmping en aquella platja i s’ajunten en una tenda o en autocaravana. També hi ha algunes cabanyes per llogar, el 27 i 28 de desembre, i es queden allà fins a Cap d’Any. Després, l’1 o el 2, tothom marxa i es queda la platja buida. Jo vaig convidar els meus amics de Comodoro per reunir-nos allà. Jo era a Buenos Aires i vaig anar amb un grup d’amics de Buenos Aires a Puerto Pirámides. Així que vam arribar el 28, vam passar un parell de dies allà gaudint de la platja, i el 31 de desembre, a la tarda, érem a la mar xerrant. La mar estava tranquil·la i vam veure que hi havia uns nois llançant-se d’unes pedres a la mar. Aleshores, un grup vam decidir llançar-nos a l’aigua des de les pedres a la mar. Em llanço un cop de cap. Ens avisen que la marea està baixant. La marea, a la Patagònia, tenen una marea baixa i una marea alta amb molta diferència. Aleshores, retrocedeix molt l’aigua. Però, bé, l’aigua estava bé. Aleshores, em llanço una vegada de cap buscant distància per fer-ho llarg i no de cap ben en picat. I va tot perfecte.

Em preparo per llançar-me un segon cop i, quan entro a l’aigua, sento un “crac” i noto un formigueig a tot el cos. Em deixo anar al fons i m’empenyo amb les cames per sortir cap a la superfície i, quan arribo a la superfície, començo a bracejar per mantenir-me allà, però m’adono que no tinc força, em falta potència i m’enfonso. Aleshores, començo a demanar ajuda a mesura que puc treure el cap i bracejar i es llança un dels meus amics, l’Ezequiel, em treu i em posen en unes pedres, i allà em comencen a fer primers auxilis. Fins a aquest moment, jo no sabia què m’havia passat, però sí que em vaig adonar que m’havia passat alguna cosa greu i que no hi havia retorn. Aleshores, l’Ezequiel em diu: “Què et passa?”. Dic: “No ho sé, no sé què em passa, però el que sí que sé és que l’he cagada”. Així que, bé, em van fer primers auxilis, em van posar en una taula, em van fixar, em van posar el collar cervical, em van deixar tot quiet, em van portar en ambulància i d’allà em van portar a Puerto Madryn, que és la ciutat més propera. A Puerto Madryn no hi havia un especialista per tractar el que em passava, que el que em va passar va ser que se’m van trencar dues vèrtebres cervicals a aquest nivell, la cervical cinc i la cervical sis, i es va desplaçar una i va pressionar la medul·la. Aleshores, em van traslladar a un altre hospital on sí que hi havia un especialista, i allà em va dir: “M’ocuparé de tu, així que t’hem d’operar, t’hem d’estabilitzar les vèrtebres i posar-les al seu lloc”. Així que, bé, em van operar i quatre dies més tard em van portar a Buenos Aires, on vaig estar sis mesos fent una rehabilitació a Fleni Escobar.

Fleni Escobar és un centre de rehabilitació que és dels millors del món, on vaig passar sis mesos internat, i després vaig fer una rehabilitació d’un any i mig més, ambulatòria, anant tres cops a la setmana a fer la rehabilitació allà. Això és el que em va passar.

Carolina Solari. Abans de l’accident, en quin moment de la teva vida et trobaves? Com era la teva vida?

Nicolás Stupenengo. Jo crec que em trobava en un moment en què em sentia prop del Nirvana en relació amb el que jo volia amb la meva vida. Treballava com a assistent de direcció per a directors de fora de l’Argentina, és a dir, majoritàriament, de parla anglesa. Estava començant a dirigir, perquè havia fet tota una carrera d’assistent de producció, assistent de direcció, i estava començant a dirigir projectes de publicitat i projectes meus. I havia creat una productora amb un soci. Així que estava, professionalment, en el meu millor moment. Després, entrenava cada dia, anava al gimnàs, també era en un equip de “running” i estava entrenant per competir en el circuit de curses d’aventura argentina. En relació amb el meu cos i l’esport, que sempre he fet esport, estava també en un moment al·lucinant perquè estava fent el que m’agradava. Tenia una projecció de voler competir a curses més llargues. I, després, en relació amb l’entorn i on vivia, estava vivint al costat del riu, en una casa que havia llogat, que m’agradava a mi. Feia ioga… Sí, ho tenia tot.

Carolina Solari. Quan vas tenir l’accident, va ser un canvi bastant brusc, inesperat, per assimilar-ho. Com van ser els mesos de després de l’accident, la internació, la rehabilitació?

Nicolás Stupenengo. Bé, hi ha un moment en què em porten a l’hospital, a la nit, i l’altre dia, al matí, quan em desperto, el primer que veig és el metge, i era tot tan estrany i tan boig això d’haver tingut una situació en què em llanço a l’aigua i… Tota la vida m’he llançat a l’aigua i, de cop, em canvia la vida d’aquesta manera. I no saber què t’està passant… Jo creia que estava delirant. Jo em desperto al matí a l’hospital i dic al metge: “Digue’m què està passant perquè no entenc res, no entenc res. Estic boig? Això és la realitat? He rebut un cop al cap i estic delirant? És tot això una fantasia?”. I el tipus em diu: “No, mira, del cap estàs perfecte. El que t’ha passat és que tens una lesió medul·lar que t’impedeix moure del coll cap a baix i falta un any perquè es desinflami la medul·la i, aleshores, sabràs fins on pots arribar”. Aleshores, el canvi és més que brusc. Al meu cap, intentava recompondre les fitxes per dir: “Com ho suporto, què faig? Com recomponc, és a dir, el meu cap, les meves emocions?”. I és una mena de paret que et posen al davant i no pots avançar. Sentia això, però no em volia quedar allà.

Recordo que la segona persona que veig aquell dia al matí em diu: “Mira, hi ha tota la teva família a fora, hi ha els teus amics. Qui vols veure primer?”. I li dic: “La meva germana Candelaria”. Aleshores, quan ve la Candelaria, em diu: “Com estàs?”. Li dic: “Mira, estic fatal, és el pitjor que em podria haver passat, però l’únic que sé és que pitjor no estaré, i ara toca avançar. És a dir, cada segon de la meva vida a partir d’avui és avançar i millorar. Com sigui, perquè pitjor no puc estar. Aleshores, a partir d’ara, construiré la meva vida en relació amb avançar”. I així vaig començar a projectar amb el meu cap una vida millor i vaig posar tota la meva energia en la rehabilitació, estar cada dia millor, d’alguna manera.

Carolina Solari. I això que expliques com et va sorgir? Perquè sembla com si haguessis tingut un savi a dins que et va guiar en aquest sentit. No ho sé, alguna…

Nicolás Stupenengo. Sí, el que crec és això, que és la meva personalitat i que, d’alguna manera, jo vaig sentir que no podia fer res més. I, quan vaig veure que no hi havia altre remei que estar millor, vaig dir: “Bé, ho farem tot per estar millor”.

Carolina Solari. I, en aquest procés llarg, des de l’accident fins avui, si haguessis de dir les coses que vas aprendre en aquest camí…

Nicolás Stupenengo. Crec que aprenc cada dia i que vaig aprendre a viure de nou anant amb cadira de rodes, vaig aprendre a conduir, vaig aprendre a menjar, vaig aprendre des del més bàsic. Poder-me incorporar al llit, aprendre a relacionar-me amb la gent des d’un altre lloc. És aprendre-ho tot de nou. La teva relació amb tu mateix, perquè, d’alguna manera, vaig d’haver d’aprendre la meva relació amb mi mateix perquè venia de tenir una vida que havia de deixar anar perquè, si no, la compares tota l’estona amb la vida que tenies, i això va ser el més difícil. Crec que va ser el més difícil de tot, deixar de comparar-me amb el que havia estat i començar a entendre que tot això no tornaria més i que, si jo necessitava una vida nova, m’havia de construir de nou. O que podia tornar a ser el mateix, però des d’un altre lloc. Quan vaig tornar a la casa dels meus pares, després d’estar internat, els vaig demanar que posessin a la capçalera del llit una foto en què estic fent la posició de l’escorpí de ioga, i em van fer una sèrie de tres fotos en què estic fent l’escorpí. I els vaig dir: “Poseu aquesta foto perquè la vull veure cada dia”, perquè, en aquell moment, jo sentia que estava fent ioga i que havia arribat a estar, com et deia, en un equilibri perfecte, i jo volia tornar a aquest equilibri perfecte, però des d’un altre lloc. I avui sento que he arribat a aquest equilibri.

Carolina Solari. Crec… He vist una de les teves entrevistes en què dius que fa un temps vas deixar de lluitar amb la por i que l’utilitzes, l’aprofites, per aconseguir coses, aconseguir objectius, metes. Com seria això? Com és?

Nicolás Stupenengo. Sí, a mi la por m’impulsa. Si tinc por, vull veure què hi ha a l’altra banda. No em frena la por. Al contrari, em convida a veure què hi ha i a prendre les precaucions i totes les mesures necessàries per poder superar aquesta por. Perquè, d’alguna manera, et torna específic, et torna detallista, et torna observador. I això és el que vull quan vull fer alguna cosa: prendre… Observar-ho tot, veure que estigui tot per poder-ho fer.

Carolina Solari. El que expliques de l’esport, que era molt important per a tu a la teva vida, i el que has explicat dels esports que feies… Actualment, fas esport?

Nicolás Stupenengo. Sí, jugo al rugbi amb cadira de rodes. Diumenge vaig arribar de Córdoba, que hi vaig anar a jugar un torneig de rugbi. Per mi, és la meva vida, l’esport. A més, l’esport a mi em va permetre millorar la meva qualitat de vida com a usuari de cadira perquè, quan fas rehabilitació, rehabilites moviments d’una manera repetitiva, ets amb metges, ets amb un terapeuta ocupacional, ets en un centre de salut, i això t’esgota. Arriba un moment que t’esgota. És pesat. I més, amb una lesió medul·lar amb què, per exemple, per girar-me al llit, vaig haver de practicar durant tres anys per, un dia, poder-me girar. I per passar de la cadira al llit també van ser dos anys, tres anys, de practicar-ho. Tot requereix molt de temps i és molta repetició. En canvi, quan, per primer cop, vaig poder jugar a rugbi o seure en una cadira de rugbi i em vaig posar a jugar amb altres, t’oblides que estàs en rehabilitació perquè estàs fent una cosa lúdica, l’estàs compartint amb amics, és a dir, et permet socialitzar, divertir-te. Aleshores, l’esport et rehabilita, però no pensant en la rehabilitació. Aleshores, vas superant els teus límits, i això et permet estar molt millor. Avui dia, no em veig sense fer esport perquè també això millora el dia a dia, poder portar la cadira amb la qualitat que la porto, tenint els valors que jo tinc… És gràcies a entrenar també. Aleshores, crec que l’esport serà sempre amb mi.

Carolina Solari. És a dir, que creus que l’esport t’ha ajudat o t’ha ensenyat a afrontar tot el procés després de l’accident.

Nicolás Stupenengo. Sí.

Carolina Solari. L’actitud…

Nicolás Stupenengo. Sí. A més, em va posar en contacte amb altres nois. El primer cop que vaig jugar al rugbi, hi havia vuit nois que es trobaven en la meva situació, però que tenien molts anys de la lesió, i jo, en aquell moment, creia que, per com estava, viuria sempre amb els meus pares, que no faria res més que ser allà. No sabia si podria treballar. És a dir, l’horitzó que tenia amb la lesió medul·lar, l’any de la lesió, era un horitzó que arribava aquí, molt curt. Quan vaig veure els nois de rugbi que tenien lesions com jo, que vivien sols, que venien conduint un cotxe, que tenien xicota, que tenien amics, que sortien a la nit, aleshores, va canviar la meva visió de què és tenir una lesió medul·lar, perquè veia que…

Carolina Solari. Es va ampliar, oi?

Nicolás Stupenengo. Sí, es va ampliar molt. Vaig començar a veure que hi havia un món molt més bonic del que m’havien pintat.

Carolina Solari. I això dels amics, els referents… Bé, persones que van patir experiències semblants expliquen com és d’important la família, els amics… En el teu cas, va ser així?

Nicolás Stupenengo. Sí. Quan t’explicava això de com va ser el procés de rehabilitació, crec que també, des del primer moment que vaig tenir l’accident, jo era amb amics, i això també em va ajudar molt. I que sigui la meva família l’endemà al centre de rehabilitació, a l’hospital on era, el suport que vaig tenir de la meva família és incondicional. I és al·lucinant entrar al centre de rehabilitació a Escobar i que, des del primer dia, la meva mare s’hi quedi a dormir els sis mesos que hi vaig estar internat amb mi. És al·lucinant. El meu pare sempre hi ha estat. Els meus germans… L’Ezequiel, que és qui em va treure de l’aigua, hi va ser sempre també. Tots els meus amics. Crec que em van dir allà, al centre de rehabilitació, que vaig batre el rècord de visites. Cada dia venien 20 persones a l’habitació. I això t’impulsa a seguir endavant. I, d’alguna manera, a mi em va passar una cosa amb això: que vaig sentir tant el seu suport que vaig tenir més ganes de rehabilitar-me, per demostrar-los després que havia aconseguit tot el que havia aconseguit gràcies al seu suport. Aleshores, d’alguna manera, és tornar-los tot el suport que em van donar.

Carolina Solari. Tota aquesta ajuda que ens expliques que vas rebre… Aquí en tenim present una de ben especial que crec que t’ha ajudat molt en la conquesta de la teva independència i tot, que és la Sofía, la teva gossa d’assistència. Com és d’important la Sofía per a tu?

Nicolás Stupenengo. Superimportant. La Sofía és… En primer lloc, que és tot el dia amb mi i és una companya increïble. Després, m’ajuda molt a casa perquè a mi em cau tot a terra i jo puc aixecar les coses de terra, amb molt d’esforç i trigo una estona, però la Sofía m’ho porta tot. També m’obre la porta, obre calaixos, treu coses de calaixos. Aleshores, d’alguna manera, em fa la vida més fàcil. I això és el dia a dia. Aleshores, és una gran ajuda. Una altra ajuda enorme de la Sofía va ser quan hi va haver la pandèmia i ens vam quedar tancats. Em vaig quedar tancat sol al pis.

Carolina Solari. Com va ser això, aquest procés?

Nicolás Stupenengo. I la Sofía va ser… Teníem grans xerrades, grans discussions…

Carolina Solari. Parleu?

Nicolás Stupenengo. Sí, parlem molt. Jo li parlo tota l’estona. Ella em mira. Però jo li parlo, l’hi explico tot, tenim grans xerrades. Imagina’t els mesos de tancament total.

Carolina Solari. Des que va succeir l’accident, si haguessis de dir alguna cosa de què et penedeixes o alguna cosa que t’agradaria canviar, què diries, què seria?

Nicolás Stupenengo. No, res. No canviaria res. Em van preguntar un cop: “Si poguessis tornar enrere, tornaries?”. No.

Carolina Solari. Per què?

Nicolás Stupenengo. Perquè crec que la vida m’ha donat moltes coses boniques després del que em va passar i no canviaria res. Actualment, estic superacostumat a viure així i ni penso en el que em va passar o que vaig amb cadira de rodes. Visc la vida, continuo endavant, tranquil. Sí. Crec que no m’impedeix res anar amb cadira de rodes. Sí, m’impedeix el que no puc fer per anar amb cadira de rodes. Però puc fer tantes coses en cadira de rodes que no miro el que no puc fer. En un moment, quan estava internat, sentia tot el temps: “En Nicolás no pot fer això. No podrà fer allò. En Nicolás no podrà fer això. En Nicolás no pot fer allò”. Jo, aleshores, del coll cap a baix, movia aquest braç una mica, aquest es quedava penjant, i en un moment vaig dir: “No vull sentir més: ‘En Nicolás no podrà. En Nicolás no pot’, a partir d’ara, agafaré un full en blanc i començaré a escriure el que puc fer”. I així vaig començar. “Puc estar inclinat 45 graus sense esvanir-me. Puc estar inclinat 80 grans sense esvanir-me. Puc menjar amb l’ajuda d’algú. Puc començar a menjar sol amb una ajuda tècnica que em sostenia la forqueta”. I així començo a fer una llista. I, amb el temps, aquesta llista va anar creixent, creixent, creixent. Soc una persona que no tinc prou dia per fer tot el que vull fer. Aleshores, ja no miro el que no puc fer. Miro només el que puc fer.

Carolina Solari. Què creus que es pot fer quant a la societat? Perquè la societat prengui consciència d’això altre. Per fer del món, diguem-ne, un lloc accessible per a persones en cadira de rodes. Un espai accessible per tothom.

Nicolás Stupenengo. Una de les primeres coses que cal fer és visibilitzar, permetre que siguin visibles totes les diferències, tant des de les persones amb discapacitat o les persones amb diversitat funcional, des de la sexualitat, des de totes les diferències. El fet de visibilitzar-ho fa que es naturalitzi, i que es naturalitzi fa que fem coses per això. Això és el que jo crec. Per això tracto de fer visible el fet que soc usuari de cadira de rodes i ho mostro i vaig a totes bandes. I, bé, canviar les estructures.

Carolina Solari. Per exemple?

Nicolás Stupenengo. Millorar l’entorn per a les persones amb discapacitat fa que les persones amb discapacitat puguin sortir a fora i es comencin a veure. La Convenció Mundial dels Drets per a les Persones amb Discapacitat parla que, millorant l’entorn, millorem la qualitat de vida de les persones amb discapacitat, i jo crec que això és així perquè, millorant l’entorn, permetem que les persones amb discapacitat surtin al carrer, facin activitats, siguin visibles. I el fet de visibilitzar-les fa que també l’altre tingui més empatia, perquè, en veure gent amb discapacitat, es naturalitza el fet de veure’ls i som més empàtics. El que passa quan no els veiem i, de sobte, els veiem per primer cop és que apareix el rebuig, per por, crec jo, per no saber què és l’altre, què té l’altre. De quina manera em relaciono amb l’altre si no sé què li passa? Un gran començament és veure, poder veure l’altre i saber què li passa a l’altre.

Carolina Solari. Quins són els teus projectes en el futur?

Nicolás Stupenengo. Bé, tinc un projecte des de fa ja 12 o 13 anys, que és el de fer una pel·lícula de ficció, un llargmetratge sobre un grup de gent en una estació de servei, diferents relacions en una estació de servei, d’un divendres a les set de la tarda, i tot el que passa en relació amb aquests grups de gent que es relacionen. L’altre projecte és el de l’autobús. Em vaig comprar un autobús i l’estic habilitant i fent 100% accessible per a persones amb cadira de rodes. La idea és que el condueixi jo i que pugui estar sol a l’autobús i anar pertot arreu.

Carolina Solari. I amb l’autobús què vols? Quin és el teu objectiu? Què vols fer?

Nicolás Stupenengo. Com t’he dit, he de fer la volta al món i, després, tot el que passi pel camí, benvingut. Crec que el primer que faré és recórrer l’Argentina.

Carolina Solari. I pararàs? Què t’agradaria? Faràs xerrades o…?

Nicolás Stupenengo. També m’interessa això de poder anar pels pobles mostrant una mica de cinema, poder fer el monòleg als pobles. També portar coses de coaching. Ara estic fent coaching ontològic sobre les eines.

Carolina Solari. Vas estudiar coaching després de l’accident? Com va ser?

Nicolás Stupenengo. El 2017 i 2018 vaig fer la carrera de Coaching Ontològic. Em vaig titular el 2018 i després em vaig quedar treballant a l’escola de coaching el 2019, 2020, 2021 i també el 2022.

Carolina Solari. T’agrada?

Nicolás Stupenengo. M’encanta.

Carolina Solari. Per què t’agrada?

Nicolás Stupenengo. Perquè crec que, amb la paraula, generem realitats i, si eduquem com parlar, com dir i com ens relacionem des de la paraula, des de l’emoció i des de la corporalitat, podem canviar la cultura. I és una cosa que crec.

Carolina Solari. Magnífic.

Nicolás Stupenengo. Sí.

Carolina Solari. I el teu monòleg què és? Això que has comentat.

Nicolás Stupenengo. El monòleg és… Explico una mica la meva història des de l’accident fins avui.

Carolina Solari. És una obra de teatre.

Nicolás Stupenengo. És una obra de teatre, sí. Alguns en diuen “biodrama”. En un moment, jo vaig publicar un vídeo perquè estava enutjat amb l’hipòdrom de Buenos Aires, perquè em van fer fora amb la Sofi i un director de teatre ho va veure.

Carolina Solari. Com va ser això? Explica’ns-ho una mica.

Nicolás Stupenengo. Un amic meu em va convidar a un festival que es diu Guateque i hi vaig anar. Quan estàvem entrant, els de seguretat em diuen: “No pots entrar”. I jo dic: “Per què no puc entrar?”. “Perquè vas amb un gos”. Dic: “Però és un gos d’assistència. Mira, per llei puc entrar amb el gos d’assistència, així que…”. Aleshores, va començar un estira-i-arronsa amb la gent de seguretat. Després de molt de temps d’estar discutint, de venir la policia, de venir gent, quan ja quedava mitja hora perquè acabés el festival, em van deixar entrar i, quan vaig arribar a casa, vaig gravar un vídeo enutjat amb la situació. Aquest vídeo es va viralitzar i un noi el va veure, que és director de teatre, i em va escriure i em va dir: “Vull fer un projecte amb algú amb discapacitat de teatre”. Aleshores, li vaig dir que sí, que m’encantaria fer un projecte de teatre amb ell, i vam preparar un monòleg que va escriure ell segons el que m’havia entrevistat i vam començar a assajar textos del monòleg. I un cop el teníem i ens en donessin la possibilitat, vam estrenar el monòleg. El vam estrenar al Teatro Moscú. Vam fer deu funcions i a les deu funcions vam omplir la sala, així que va anar molt bé.

Carolina Solari. I com és el teu moment de la vida, actualment?

Nicolás Stupenengo. Tranquil, no ho sé. Actualment, visc la vida feliç. La felicitat plena no crec que existeixi. Hi ha moments feliços, hi ha moments tristos, hi ha moments d’enuig, de por. És a dir, considero que som éssers emocionals, i les emocions hi són, no les podem negar, almenys, jo no les nego. Si em ve la tristesa, l’accepto, transito la tristesa, després ve l’alegria. La porto bé.

Carolina Solari. Què diries a les persones en la teva situació?

Nicolás Stupenengo. Quan em truquen, quan és un familiar o quan són amics que veuen un vídeo meu i tenen algun amic, parent, conegut que està passant per la situació que vaig passar jo, parlo amb ells, els dic que, tal com ho veig, intentin mantenir l’essència, que si són d’una manera i, de cop, es troben en la situació en què vaig estar, que mantinguin l’essència, que no perdin el que són, que mantinguin el seu estil, el que volen, el que somien. La rehabilitació i tot el procés que hem passat els que tenim una lesió medul·lar l’acabem passant tots, més ràpidament, més lentament, cadascú al seu temps. Però, per mi, l’important és mantenir l’essència, el que desitjaves abans, el que volies abans, tractar de conservar-ho i ser fidel a un mateix. Això.

Carolina Solari. Nico, moltes gràcies per tot el que has compartit avui amb nosaltres. T’agraïm molt la teva presència en aquesta entrevista.

Nicolás Stupenengo. No, gràcies a vosaltres per donar-me la possibilitat d’explicar la meva història i de parlar, d’explicar el que crec, el que no crec. I, com sempre dic, no em creieu, poseu en dubte tot el que dic. Això és el que jo crec. Això és el que em passa a mi. Proveu-ho, intenteu-ho. No ho deixeu de provar.

Carolina Solari. Gràcies.

Nicolás Stupenengo. No, gràcies a tu.