Vals el que val la teva qualitat humana

Víctor Küppers. Em dic Víctor Küppers. Em dedico a fer conferències. És la meva feina, la meva activitat professional. Quan una empresa fa una reunió, quan hi ha un congrés, una convenció, conviden algú, amolla el discurs i marxa. Doncs aquesta és la meva feina cada dia des de fa 21 anys. Molta gent creu que la psicologia positiva és alegria, somriure… També, però hi ha un concepte que és fonamental, que és el concepte de la bondat. De la bondat. Ser bona persona. A tu, les persones que et coneixen t’estimen, t’aprecien i et valoren per com ets. No pel teu nivell d’anglès. A tu t’estimen, t’aprecien i et valoren per la teva manera de ser. I tu a la resta exactament igual. Els estimes, els valores i els aprecies per la seva manera de ser. Pensa en els caps i les caps que has tingut en tota la teva vida. Fes una repassada mental. És clar, jo no sé quins caps o quines caps heu tingut, però estic 100% segur, no en tinc cap dubte, que no l’esculls pel seu despatx ni per la seva manera de vestir. No, l’esculls per la seva manera de ser. Perquè així definim les persones. Les definim per la seva qualitat humana. I així et defineixen a tu. Tu no vals el teu cotxe, tu no vals la mida de la teva televisió, tu no vals el teu càrrec professional… Tu vals la teva qualitat humana. No hi ha res més gran a què aspirar a la vida que ser bona persona. I res més gratificant. I la bondat està molt relacionada amb un concepte, que és la compassió. En un món, en una societat on cada vegada som més insensibles al patiment aliè.

És a dir, la compassió no és plorar per algú, que és una part molt petita de la compassió. La compassió, com a definició en psicologia, està composta per dues actituds. Una és l’empatia: posar-te en el lloc de la resta. Però hi ha un segon component, que és voler ajudar aquesta persona. Això és la compassió. Tenir l’empatia de posar-me al teu lloc, però voler ajudar-te. I és una societat que està perdent la compassió. Això em va ocórrer… No sé si anava a Barcelona o tornava de Barcelona. Jo era en un extrem del tren i, de sobte, veig que al final del vagó s’aixequen dues noies, que després vaig saber que eren mexicanes, a agafar les maletes. I, entre que les maletes estaven molt amunt i que eren baixetes, l’escena era dues noies al final del vagó, allà saltant. I jo, que m’agrada molt observar, soc molt xafarder, de sobte veig que es comencen a aixecar caps. I molta gent mirant l’espectacle. I no s’aixeca ningú. No és que siguem males persones, perquè no és una qüestió de ser mala persona. És una qüestió que anem tots tan accelerats, tan de pressa, tenim tants problemes i preocupacions que hem après a… Jo les meves coses i la resta… Una vegada, a Barcelona… Això a vegades dubto si explicar-ho perquè estic segur que hi ha gent que deu pensar que és mentida. Perquè és un extrem. Però estava baixant per la… A mi em passa tot als trens. Passo tot el dia al tren. Estava baixant l’escala mecànica a l’estació de Sants i veia que, una persona estava cinc posicions davant, el jersei li queia. I, efectivament, arriba baix del tot i li cau el jersei a terra. I veig que la persona que es troba just darrere fa així. I continua.

I vaig pensar: “Ostres, ho hauria d’haver gravat. No s’ho creuran”. Ho prometo. No menteixo. I no era mala persona perquè no el va voler trepitjar. És a dir, era bona persona. Des del punt de vista psicològic, el que cal pensar és: “Ostres, com no se li acudeix el que se’ns hauria acudit a molts? Com no se li acudeix agafar el jersei?”. El concepte d’empatia té a veure amb això: voler-me posar en la teva posició, però, sobretot, voler-te ajudar, voler que estiguis millor, voler solucionar si tens un problema, alleujar el teu patiment… Això és la compassió. Però no és un concepte metafísic o només espiritual. No, és un concepte absolutament pràctic. Com es desenvolupa la compassió? Hi ha moltes formes de desenvolupar la compassió. La compassió és aquella mentalitat que tenen algunes persones de: “En què et puc ajudar?”. Jo tenia una sogra que era així. Tots coneixem persones que són així. Tot és per a la resta. Què puc fer perquè estiguis millor? Què necessites? Com t’ajudo? Hi ha persones que neixen així. Tinc una amiga que, a més, la vaig veure ahir i l’hi explicava. Tinc una amiga d’aquestes que vas pel carrer i dius: “Que bonica aquesta samarreta”. I saps que, 15 minuts més tard, s’ho farà per venir amb la samarreta i “Aquí tens la samarreta”. Hi ha persones que són així. De tota manera, és la mateixa amiga que, des de fa 10 anys, li dic que m’encanten els descapotables negres i, cony, no ho capta. Però hi ha gent que és així. En què et puc ajudar? “En què et puc ajudar?” és un concepte molt aterrable. Estàs sopant amb la teva parella, ella està esgotada, li toca posar el rentavaixella. Doncs, cony, ho faig jo per tu.

Això és compassió. I, quan estàs posant el rentavaixella, penses: “Collons, quina merda la compassió, sempre em toca a mi”. Però després et sents bé. Que parlem de com viure amb bon humor. Parlem de com viure amb alegria. La compassió ajuda. En què et puc ajudar? Una altra manera és escoltar. Quan escoltes una persona, l’ajudes molt, molt. Una altra manera és fer voluntariat. Hauria de ser obligatori a les escoles d’aquest país que els nostres fills fessin una assignatura que es digui “Voluntariat” i que els dimarts i dijous, dues hores cada dia, fessin activitats de voluntariat. Perquè, quan fas voluntariat, descobreixes coses fantàstiques teves que no coneixies. I, a més, descobreixes com és de meravellós que una persona estigui millor gràcies a tu. I, per fer voluntariat, no cal anar a Àfrica i clavar una punxa a veure si surt aigua. No. Hi ha un concepte que és molt pràctic que me’l va explicar una persona que es diu Stephen Covey. Stephen Covey em deia: “Fes una llista”. A veure si explico bé el concepte. I ell em deia: “Cada vegada que t’assabentis que una persona…”. Potser si ensenyés… No tinc l’agenda aquí, si no, seria molt més visual. Tu obres la meva agenda, la primera pàgina, i hi ha una llista, no ho sé, de 45 persones. Qui va a la meva llista? La persona que té un problema o que m’he adonat que té un problema. Gent que t’envia un correu i et diu: “Ostres, estic una mica angoixat perquè la meva filla està molt malalta”. A la llista. Un altre que em diu: “No, em presentaré a les oposicions de Policia Nacional, però tinc 38 anys. A partir dels 40, ja no puc, és la cinquena vegada… Última oportunitat… Estic una mica angoixat”. A la llista. Un altre que diu: “Collons, tinc un problema, m’han fet fora de la feina, sento…”. A la llista. I Covey em deia: “A aquestes persones, de tant en tant, envia’ls un missatge, pregunta’ls com estan, com ha anat l’examen”. I l’impacte és espectacular. Jo fa més de 20 anys que ho faig, és espectacular. A vegades, reps unes contestacions que dius: “Ostres, jo només t’he preguntat com estàs”.

Però perquè, quan tens un problema important, el primer dia tot el món està pendent de tu, el segon dia, gairebé tot el món, el tercer dia en queden pocs i el quart dia t’has quedat sol. Aleshores, simplement, el fet que algú es recordi de tu et fa sentir estimat, et fa sentir valorat. Això també és compassió. Aleshores, la compassió no és un concepte estrany. És molt fàcil, és: “Què puc fer per la resta, què puc fer per ajudar-te”. I fa que ens sentim millor. Tu saps perfectament quan fas una cosa per ajudar la resta, et sents bé. Ho sabem. Mira, una vegada estava pensant… On em va passar? No me’n recordo exactament, però sortia d’un client, truco a un taxi, apareix el taxi i li dic: “Vaig a l’estació de tren”. Diu: “Va amb temps o va amb pressa?”. Dic: “No, no, vaig molt just”. Diu: “Bé, a veure si hi ha sort amb el trànsit”. Total, arribo a l’estació de tren, surto corrents del taxi i just, però arribo al tren. Feia 10 o 15 minuts que estava assegut mirant per la finestreta el paisatge nacional i, de sobte, sona el telèfon. “Digui?”. “Hola, soc el taxista”. “Què passa?”. Diu: “Res, només truco per saber si ha tingut temps d’agafar el tren”. I vaig penjar i vaig pensar: “Un senyor que no conec de res s’ha preocupat per buscar el meu telèfon i em truca per preguntar-me si he tingut temps d’agafar el tren”. Em va deixar molt impactat, però molt impactat, però em va impactar a mi perquè em va ocórrer a mi. Pensa-hi, si t’hagués ocorregut a tu, també t’hauria impactat molt. T’hauria agradat perquè a les persones ens agraden aquestes coses.

Fa un mes em va ocórrer una cosa encara més impactant. Érem a Lima, al Perú, i jo tenia un problema en un queixal, una mica de dolor. Aleshores, la dentista em va donar un líquid on anaven dues dosis al mateix tub. Un dia et prenies la meitat del líquid i deixaves l’altra meitat per a l’endemà. Ho he explicat fatal, però s’entén? Una cosa estranya, però, bé, que anava bé. Total, prenc el primer matí la meitat del líquid i deixo el tub al bany de l’habitació de l’hotel. I, quan marxava, vaig pensar: “La persona que neteja potser el llença, pensa que és per llençar i em quedo sense el medicament”. Aleshores, vaig anar a la tauleta de nit, agafo un paper… A més, l’he portat, perquè, com que la gent normalment no s’ho creu, he portat el paper. Vaig escriure al paper: “És un medicament. No llençar, si us plau”, i el vaig posar al costat del medicament. S’entén. Total, me’n vaig a treballar, torno a la nit… Quan hi arribo a la nit, vaig al bany a rentar-me les dents i em trobo el paper. Vosaltres que sou a la primera fila ho veureu. La meva frase és: “És un medicament. No tocar, si us plau”. I a baix posa: “Desitjo que millori”. Desitjo que millori? No vaig riure, vaig dir: “Ostres, desitjo que millori?”. Al matí… És clar, era molt tard. L’endemà al matí, baixo a la recepció: “Perdoni, puc saber el nom de la persona que neteja la meva habitació?”. “Irma”. “Ah, perfecte, a quin pis està treballant?”. Això m’ho invento, no ho sé… “El setè pis”. Pujo al setè pis: “Perdona, Irma, Irma, Irma…”, i apareix una persona molt somrient, molt baixeta, per fer-li una abraçada gairebé em vaig haver d’agenollar. Però, cony, senzilla. Una persona… Però amb una qualitat humana descomunal.

Una qualitat humana descomunal. Què fa una persona normal? Una persona normal veu el paper: “És un medicament. No tocar”. Doncs no el toques i continues netejant. Això és el correcte i està bé. I després hi ha persones que van molt més enllà del correcte, hi ha persones que són absolutament estratosfèriques i que els ve al cap la idea d’escriure “Desitjo que millori” a un estrany. Aquestes són les persones que ens agraden. Les persones no ens impressionen pel seu cotxe. És una societat malalta si hem d’admirar les persones pel seu cotxe o pel seu rellotge. Les persones no ens impacten pel seu càrrec professional, encara que estigui en anglès i tingui tres línies. Les persones que t’agraden… Les persones que admirem, les admirem per la seva qualitat humana. Necessitem, en aquesta societat que s’ha tornat tan hostil, tan agressiva, tan egoista, tan individualista, necessitem reivindicar la importància de la bondat, de la compassió, de l’altruisme, de la solidaritat… Necessitem bones persones, però no en el sentit simple de la paraula, en el sentit més gran, més digne. Ens agraden les persones honestes, ens agraden les persones íntegres, ens agraden les persones que ajuden la resta, ens agraden les persones que són generoses, ens agraden les persones que utilitzen el “si us plau” i el “gràcies”. Si us plau i gràcies són dues paraules que eliminarem del diccionari en aquest país. Bé, excepte l’equip de producció, que m’ha donat les gràcies 28 vegades, però en general… Un dia vindran els meus nets en el futur i em diran: “Avi, què vol dir ‘per favor?’”. Sí, els ho hauré d’explicar. “Doncs mira, són tres paraules que s’utilitzaven a principis del segle, a finals de l’anterior. Després, es van perdre. A Canàries, s’utilitzen…”. Algun llatinoamericà aquí? Els llatinoamericans… És així, els llatinoamericans, pel que fa a humanitat, estan molt més avançats que nosaltres.

Són càlids, són afectuosos, diuen “gràcies”, “si us plau”… Hi ha molts sociòlegs que comencen a parlar de la deshumanització d’Europa. Doncs no, ens encanten les persones que diuen “gràcies”, ens encanten les persones que diuen “si us plau”, ens agraden les persones que saluden a l’ascensor, una altra espècie en extinció en aquest país, ens agraden les persones que són agradables, les que no són arrogants, ens agraden les persones que somriuen, ens agraden les persones que tenen sentit de l’humor… No hi ha temps per parlar-ne avui, però és una virtut enorme el sentit de l’humor. A vegades, quan algú té sentit de l’humor, pensem que és un gandul. Aquell d’allà, ranci i moix, un gran professional. No, ens encanten les persones que tenen sentit de l’humor, ens agrada tenir amics que tenen sentit de l’humor, ens agrada tenir companys de feina que tenen sentit de l’humor, ens agrada arribar a casa i trobar-nos una parella alegre, no una bruixa que crida. O un bruixot, cadascú el seu. Tu t’imagines què és arribar a casa i trobar-te una parella alegre? Què ha de ser això? Jo ho sé, jo ho sé… Però ens encanta el sentit de… Cal reivindicar el sentit… Sentit de l’humor no és ser pallasso, jocós o graciós. Això és ser pesat. Sentit de l’humor és la capacitat que tenen algunes persones per fer-te somriure, per relativitzar els problemes, per oxigenar…

Ens agraden les persones que tenen sentit de l’humor, ens agraden les persones, repeteixo, que no són arrogants, ens agraden… Les persones que deia Oscar Wilde. Oscar Wilde… Mira que bé, compliré sobradament el temps. Oscar Wilde, l’escriptor, té una frase, que és meravellosa, que deia: “Hi ha persones que et fan sentir bé quan arriben; d’altres, quan marxen”. És així de simple, és així de senzill. No cal complicar-ho més. Perquè sabem que hi ha persones que et fan sentir bé quan les veus, i d’altres, quan marxen. Doncs tu com vols ser? Tu com vols ser? Perquè tu ets com vols. Tu no esculls la teva estatura, no esculls el número de peu, no esculls potser el color dels teus ulls, però pots escollir com vols ser. Això sí que està a les nostres mans. Tots podem, si volem escollir, ser honestos, ser íntegres, tots podem dir “gràcies” i “si us plau”, tots ens podem preocupar per la resta, ajudar la resta, tots podem no ser arrogants, tots podem… Tu decideixes com vols ser. Com vols ser? Hi ha un exercici que és… Bé, a mi em sembla fabulós, que ajuda molt, i m’ho va tornar a explicar la persona que he dit abans, Steven Covey. Agafa un paper i un bolígraf un dia. Agafa un paper i un bolígraf i escriu com t’agradaria que et definissin els teus fills. Si preguntem als teus fills o a la teva parella: com t’agradaria que et definís la teva parella? Com t’agradaria que et definissin els teus amics? Al final, la resposta serà la mateixa. Si a algú li preguntem per tu, què t’agradaria que diguessin de tu? I escriu-ho. És un exercici molt senzill, molt simple, però el que escrius allà, aquest és el teu ideal de persona, això és el que significa per a tu ser una persona grandíssima, ser una bona persona… Això és el que tu vols. I el camí entre on ets ara i aquest ideal, aquest és el gran repte que té la vida. Perquè la vida va d’això: d’intentar lluitar per ser cada dia una mica millor, d’apropar-te a aquest ideal, de ser millor com a pare, com a mare, com a parella, com a professional, com a cap… Això és el que ens fa sentir bé.

Els estudis diuen això, encara que sembli molt simple, perquè ho sabem. No calen estudis, però els estudis demostren que, quan fas alguna cosa bona, quan intentes ser bona persona, et sents bé. Es dispara la serotonina, es dispara… Espera, que ho he memoritzat. L’oxitocina i baixa el cortisol. Ja ho he dit, ja ho he dit. Però és igual el que es dispara. Hi ha una cosa a dins que, quan fas una cosa bona… És el correcte. Aleshores, vols viure amb alegria? Vols anar per la vida de bon humor? Vols viure amb felicitat? Vols viure bé? Com ho vulguis anomenar. Què diu la ciència? Intenta ser bona persona, ajudar la resta i fer la seva vida més agradable. És el camí més curt. No us ha passat mai que compres un regal a algú i no pots esperar que arribi el dia? Ens ha passat a tots. Nascuts a Espanya, a l’Argentina, als Països Baixos… Quina casualitat! No pot ser casualitat. Si ens ha passat a tots, és perquè és una cosa pròpia, intrínseca a l’ésser humà. A les persones ens emociona, ens il·lusiona més fer un regal que rebre’l perquè aquesta és la nostra essència. I quan ets coherent amb la teva essència, et sents bé. Repeteixo, quan ets coherent amb la teva essència, et sents bé. I la nostra essència és ser bones persones, ajudar la resta i fer la seva vida més agradable. Començant per les que tenim més a prop. Perquè, a vegades, tractem de meravella els estranys i tractem molt pitjor les persones properes. Per això, la virtut més gran que existeix, des del punt de vista de la psicologia positiva, és l’amabilitat.

L’amabilitat és la virtut més gran. L’amabilitat és el reflex de la qualitat humana. En una societat en què costa molt trobar persones amables. Hi ha algú aquí de poble? Bé, és igual, ja se us veu. Som els millors. Jo visc en un poble de 1.500 habitants. És fabulós viure en un poble perquè els pobles són molt més humans. Molt més. Al meu poble, a vegades, quan ve algun amic, el sorprèn que vagis pel carrer, tant si et coneixen com si no, us trobeu, tot el món dirà “Bon dia” o “Bona tarda”. Perquè són dues persones que es troben. No és un rinoceront i un camell. No, són dos éssers humans. Aquesta és la mínima humanitat. Bona tarda. Obrir una porta. És a dir, deixa passar en un embús. És un exercici que estic fent amb els meus alumnes ara. És a dir, deixa passar en un embús. Un, encara que sigui un. Però experimenta aquesta sensació de deixar passar. A vegades, el que t’ocorrerà… Jo he rigut moltes vegades. Perquè deixes passar, i qui deixes passar et mira dient: “De debò? Què passa? Aquí hi ha alguna cosa estranya”. No ens entra al cap. Vols viure de bon humor? Vols viure amb alegria? Sigues amable amb tot el món. Aquest concepte l’he repetit moltes vegades perquè és el que els experts diuen que és el més fàcil. Prova-ho! Sigues amable amb tot el món. Et canviarà el caràcter, et canviarà l’ànim, et canviarà la forma d’afrontar la vida… Aniràs de bon humor.

De bon humor. Bé, soc conscient que no he explicat cap concepte nou. És clar, el millor del meu àmbit… Si algú fa Medicina… És clar, en Medicina has d’estudiar constantment perquè surten coses noves. Si algú està en el sector tecnològic, encara més. En el meu àmbit… I tinc sort fins i tot en això. En el meu àmbit, l’última novetat, l’última actualització va ser d’Aristòtil, 380 aC. Després… Jo estic cansat de llegir… Perquè ara és molt fàcil, abans era complicat, però ara tots els estudis t’arriben al correu electrònic. Tots demostren el mateix, parlen dels mateixos conceptes. Desitjo que un dia hi hagi un estudi d’algú que hagi descobert que, per ser més feliç, el camí més ràpid és agafar un got de llet, beure’l de cop, tancant l’orifici esquerre del nas, aixecant el peu dret… Jo gaudiria perquè… Ostres, una cosa nova. És una forma molt simple de viure, són les idees que tots coneixem. Una forma molt simple. Centra’t en el que està a les teves mans, no perdis temps en el que no pots canviar, relativitza els problemes, no t’enfadis per tot, valora les coses positives que tens, estima molt les persones que més estimes, intenta ser bona persona, ajudar la resta, ser amable amb tot el món… És una forma molt senzilla d’afrontar la vida, però, en el fons de cadascun de nosaltres, en el fons de tots els que som aquí, sabem que és la bona, sabem que és la correcta, és la que ens agrada. No perquè ho diguin els experts.

Potser és una forma de viure que ens interpel·la perquè és la més coherent amb la nostra essència com a persones. Per això ens agrada. I perquè és el que deien les nostres àvies. De fet, si féssim cas a les àvies, no caldria tanta psicologia positiva. Bé, per la meva part, estic molt contenta que m’hàgiu convidat. Per a mi, és un privilegi i, sobretot, soc molt feliç per com em tracteu, com tracteu les persones que venen. Així que moltes gràcies per la vostra cara. Jo no vindria mai a escoltar-me, per tant, admiro molt quan algú ve. Però… Espera, espera! Però agraeixo, sobretot, agraeixo la cara, perquè quan parlo, miro les cares i no hi ha res com veure una cara difícil, una cara contrària… Aleshores, ja no en veus cap altra. Jo no dic que estigui en posició de la veritat. Puc entendre que potser no hi estem d’acord, és clar, però s’agraeix molt quan davant tens cares fàcils. Així que moltes gràcies i us desitjo el millor perquè ho mereixeu. Gràcies.