Una vida de recerca i descobriments sobre el càncer
Mariano Barbacid
Una vida de recerca i descobriments sobre el càncer
Mariano Barbacid
Investigador i professor AXA-CNIO
Creant oportunitats
“Què hi ha més interessant que conèixer com som?”
Mariano Barbacid Investigador i professor AXA-CNIO
Mariano Barbacid
El bioquímic Mariano Barbacid és el cap del Grup d'Oncologia Experimental del Centre Nacional d'Investigacions Oncològiques (CNIO), institució que va fundar el 1998, i professor AXA-CNIO d'Oncologia Molecular, on fa més de quatre dècades que lluita contra el càncer. El seu descobriment del primer oncogèn humà (gen mutat capaç de causar càncer) va suposar un gir en els albors de l'oncologia molecular i la seva trajectòria i mèrits a la investigació han estat reconeguts amb el doctorat 'honoris causa' de la UNED i Medalla Echegaray, la més alta distinció de l'Acadèmia de les Ciències, entre d'altres guardons. És, a més, un dels vuit espanyols membres de l'Acadèmia de les Ciències dels Estats Units i primer espanyol a ser nomenat Fellow de l'Acadèmia de l'Associació Americana de Recerca en Càncer.
Barbacid defensa la ciència com a patrimoni dels països i reivindica l'esforç i la vocació científica al servei de la societat. “No he dedicat la meva vida a la investigació, la segueixo dedicant. No considero la meva carrera acabada. Tinc la mateixa il·lusió per fer l?experiment de la setmana que ve que tenia fa 20 anys. Cal treballar, cal esforçar-se, però si hom s'esforça amb vocació, l'esforç no costa. Als joves que es vulguin dedicar a aquesta professió els recomano que s'assegurin que tenen molta vocació. Si en tenen, seran molt feliços sent investigadors”, conclou el científic.
Transcripción
Màxim quan vaig saber que ella tenia vuit fills. Aleshores ens feia classe, li feia classe i li repassava al seu fill i aquests altres dos amics, i a mi em va començar a ensenyar coses que estaven fora del currículum. Em va ensenyar coses que, evidentment, no arribava a comprendre íntegrament, com el principi d’indeterminació de Heisenberg, que encara tampoc tinc tan clar com hauria de ser, i allò em va despertar l’interès. Ella sobretot explicava temes de l’àtom, de les partícules subatòmiques, etcètera, que potser, si se m’hagués donat bé la matemàtica, potser ara estaria al CERN a Ginebra, estudiant la física de partícules subatòmiques. Però el que va despertar en mi va ser la curiositat, i aquesta curiositat va derivar quan ja estava a cinquè cap a la part biològica. Aleshores em van informar de l’existència d’un petit llibret, que encara conservo, que es deia ‘Les acides nucléiques’. En aquella època estudiava francès, malauradament ja se m’ha oblidat, però prou per entendre l’idioma científic, que és relativament simple. Allò ja em va portar per la via de l’interès dels àcids nucleics, dels ribosomes, de la síntesi de proteïnes. Tot això ja amb 14 o 15 anys, i després ja la resta és història, no?
I, per altra banda, em va arribar un company, em va parlar del Centre d’Investigacions Biològiques. Aleshores vaig anar allà a parlar, amb el meu currículum, amb les meves notes, i allò em va sorprendre moltíssim perquè per primera vegada em van tractar bé. És a dir, la Universitat, a un estudiant en aquella època el tractaven força malament. Hem de tenir en compte, va ser el maig del 68, estàvem tots molt revolucionats i la veritat és que jo a més no vaig fer milícies, de manera que durant quart i cinquè vaig haver de compaginar la caserna amb la universitat. Amb la qual cosa, bé, arriba un moment que ja en acabar és com si comencés la segona part de la teva vida. Aleshores vaig tenir la sort que el gerent, el doctor Geijo, em rebés, m’expliqués els grups que hi havia i el que s’estava fent. Em va donar una memòria i ja allò va ser… Se’m va obrir el cel. Veure investigadors com la Margarita Salas, com l’Eladio Viñuela, com en David Vázquez, com en José Luis Cánovas, com l’Emilio Muñoz, que estaven publicant a revistes de primer nivell, a ‘Nature’, és a dir, i dic: “Això…”.
Aleshores estem treballant amb retrovirus i hi va haver un descobriment de dos investigadors de San Francisco, que després els van donar el premi Nobel per aquest descobriment, o sigui, que això implica com va ser d’important, que podia semblar al principi no ser-ho tant. I és que el que van descobrir és que aquests gens oncogènics, oncogens, que ja els anomenàvem oncogens. Oncogen és un gen que causa càncer: ‘onco’ i ‘gen’. Aquests oncogens en realitat no eren gens vírics, eren gens cel·lulars. És a dir, que estaven al genoma de les aus, dels ratolins, i per extensió en els humans, que els virus els treien de les cèl·lules i durant aquest procés de traspàs del gen al virus, del traspàs del gen cel·lular al virus, es mutaven, mutaven, i això els convertia en oncogens. Evidentment se seleccionaven, perquè un tumor, evidentment, quan un indueix un tumor hi ha una selecció tremenda de les cèl·lules, com proliferen, etcètera. Aleshores és clar, aquell descobriment… Ja dic, el fet de la seva importància, encara que pugui semblar a les persones que no estan en aquest camp que no fos tan important com per merèixer el premi Nobel, sí que ho va ser, perquè van obrir la porta a demostrar que allò que s’estava estudiant en retrovirus no era un entreteniment dels investigadors, sinó una cosa que podia tenir una importància en el càncer humà.
Però, i aquí és on ve l’important i on aparec jo, per dir-ho així, i dos investigadors americans més que també van fer la mateixa feina. És a dir: “Bé, però si aquests oncogens vírics tenen un origen cel·lular. Però això no vol dir que en humans, en pacients, aquests gens siguin responsables del càncer perquè en humans no hi ha retrovirus. És a dir, això s’hauria d’activar de manera maligna mitjançant altres mecanismes que no siguin els retrovirus”. I aquí és on començo jo a treballar. Tinc també la sort, molt important, la sort que un company de laboratori té una llicència de pilot i ens diu: “Mira, hi ha un míting a Hershey”. Hershey, als Estats Units, és molt famosa perquè és on fan les xocolates.
I aleshores vaig tenir un altre cop de sort. I aquest cop de sort té un nom i un cognom, un espanyol que estava… L’Ángel Pellicer, concretament, que ara ja s’ha jubilat, però vam ser companys al CIB, al CSIC, i ell estava amb un problema completament diferent, que era l’aïllament de gens mitjançant la transfecció de cèl·lules amb DNA purificat, amb àcid desoxirribonucleic purificat, per descobrir simplement gens nous. No tenia res a veure amb càncer, però la tècnica sí que em va servir a mi. Vaig anar al laboratori. Ell encara estava fent el postdoc. Hi vaig anar un cap de setmana a Nova York, a la Universitat de Columbia, a aprendre aquesta tècnica. Una tècnica molt simple, però que em va permetre demostrar que era possible, amb aquesta tècnica, preguntar-nos si hi havia oncogens als tumors humans. I la resposta, evidentment, és que sí, i a partir d’aquí la resta ja és història. Després ja cal aïllar-ho mitjançant clonatge molecular, que és el que va fer el doctor Eugenio Santos, i després ja veure el mecanisme d’activació, que només va ser una mutació puntual. Per cert, durant uns mesos la gent no s’ho va creure, fins que vam tenir també sort que l’Istituto de Tumori de Milà ens va enviar uns tumors on hi havia el tumor i el teixit normal adjacent, i vam poder demostrar que la mutació només era al tumor.
Aleshores jo ara, per exemple, he estat en una reunió amb investigadors, una associació d’investigadors espanyols a Itàlia, Suïssa i França. També vaig estar abans a Suïssa i Dinamarca, perdó, a Suècia i Dinamarca, i és clar, tots volen tornar, però volen tornar en condicions que els permetin continuar investigant al nivell que estan investigant ara. Aleshores què passa? Doncs que, o la gent no ve, no torna, o si torna, es frustra després de tornar. I això és el que Espanya ha d’entendre. Els governs, i no em refereixo a aquest, a tots els governs, independentment de la seva ideologia, perquè la ciència no ha de tenir ideologia, que s’assabentin d’una vegada que el que cal fer és portar la gent, però en les condicions que permetin que continuïn investigant al nivell que estaven investigant als països on estaven. Alguns a un nivell més elemental, a un nivell més júnior, i altres a un nivell més sènior, però cadascú al seu nivell, perquè quan tornin a Espanya, si de cas, engrandeixin la feina. Jo, per exemple, en tornar i poder muntar el Centre Nacional d’Investigacions Oncològiques, evidentment vaig expandir les meves activitats i el meu nivell de recerca en poder fer-ho a Espanya. Aleshores, el que cal és, ja dic, que les persones que tornin puguin continuar treballant al mateix ritme o millor que el que treballaven fora.
El càncer és l’acumulació de mutacions a les nostres cèl·lules. Quan una mutació passa en un lloc del DNA que no és rellevant, doncs no passa res, però si passa en un gen que és important per a la proliferació normal de les nostres cèl·lules, i passa la mutació en aquest gen, llavors aquest gen ja regula la proliferació de manera anormal i l’acumulació de mutacions a poc a poc porta al càncer. Per exemple, un tumor de fumador té 30.000 mutacions. No totes han contribuït al càncer, però a un no li agradaria tenir 30.000 mutacions a les seves cèl·lules. Quan un en té 30.000, és molt més probable que una caigui en gens importants que si un en té 3.000 o que si en té 300 o si un en té 30. Aleshores, per això, a mesura que anem envellint, la incidència del càncer augmenta. I si a sobre l’ajudem a fer que corri aquestes mutacions empassant-nos agents carcinogènics com és el tabac, doncs aleshores la probabilitat de tenir un càncer augmenta considerablement.
Qualsevol malaltia crònica on impliqui un dany crònic, per exemple, una pancreatitis crònica fa que les probabilitats de desenvolupar un càncer de pàncrees augmentin. Una cirrosi, per exemple, si un té un episodi de cirrosi no passa res. Per exemple, ja sigui per raó de beure, de l’alcohol, o bé per tenir un virus dels que ens produeixi la cirrosi, també això augmenta moltíssim la probabilitat de tenir un càncer de fetge. Tot allò que puguem evitar que sigui un dany continu a les nostres cèl·lules, ja dic, per tabac, per exposició descontrolada al sol o per una malaltia crònica, això convé, sempre que sigui possible, evitar-ho. Ara bé, com abans deia, el càncer ens pot passar, pot ser un accident. Aleshores l’important és estar alerta, sense convertir-nos en hipocondríacs, de qualsevol alteració que puguem veure que sigui sospitosa. Aquí, evidentment, els òrgans externs tenen un gran avantatge, ja sigui, per exemple, la mama, perquè és un òrgan extern. Fins i tot avui dia el còlon ja és un òrgan, no és extern, però pot ser extern gràcies a les colonoscòpies, la pell, per descomptat, i qualsevol altra cosa que un es pugui notar una mica anormal.
És important, perquè si el càncer es detecta abans que metastatitzi, abans que s’estengui, el càncer és curable en un 100% dels casos, perquè per això hi ha els cirurgians. Si el tumor s’extirpa abans que s’hagi metastatitzat, s’hagi disseminat, el càncer està guarit. El problema és que a la gran majoria dels pacients de càncer, quan detecten que tenen càncer o quan se’ls detecta que tenen càncer, les cèl·lules ja han metastatitzat. Aleshores és molt més difícil tractar-los. Per això, avui dia les xifres de curació del càncer, que es defineix, també és veritat, com a supervivència a cinc anys, ja estan en gairebé el 70%, però com a investigador del món del càncer, això és… això ja està. Ara el que ens preocupa és aquest 30% que encara no és capaç de sobreviure els cinc anys. Per això la detecció primerenca és una cosa absolutament fonamental per poder reduir el risc i la possibilitat de poder tenir un càncer que no sigui curable. Però això és molt important que la gent ho tingui present. Evitar els riscos innecessaris, per una banda, la prevenció, i l’altra, la prevenció en el sentit de la detecció primerenca.
Avui dia és molt més fàcil, tant per exemple, a Barcelona, al CRG, al Centre de Regulació Genòmica, a l’IRB, l’Institut de Recerca Biològica, o Biomèdica. Per exemple, hi ha el doctor Valle, que acaba de… Segur que heu llegit la notícia que han identificat les cèl·lules responsables de la metàstasi en càncer de còlon. És a dir, que hi ha grups molt bons. Al CNIO, és clar… Crec que està molt bé, que hi ha molts grups molt bons, i en altres universitats, que no només són aquests centres. Cal seleccionar, perquè ja dic, no n’hi ha… El nombre és petit, limitat, però haver-n’hi, n’hi ha. Un pot fer perfectament la tesi a Espanya i després ja sortir, fer el postdoctorat fora. I mentre fa la tesi, un ja es forma. La tesi és quan un es forma. Aleshores a aquesta part no li veig cap problema per als joves, sempre que tinguin bona nota, perquè si tenen sota un 8,5 no poden treure beca i els laboratoris no tenim prou recursos per pagar-los el sou. Aleshores sí que és molt important que no es relaxin quan estiguin estudiant a la universitat, que aprofitin el temps i que intentin treure la millor nota possible.
Evidentment, és el que parlàvem abans: un docent no ha de ser… Un bon docent no té perquè ser un bon investigador, ni viceversa, llavors també un bon investigador clínic tampoc potser és el millor oncòleg per a un tractament, però avui dia els tractaments de càncer estan tan estandarditzats, que potser l’única, l’únic tema que pogués… És al diagnòstic inicial. És a dir, si és un tumor rar, potser el diagnòstic inicial, perquè és clar, aquí potser no es té tanta experiència, no? Però ja dic, serien casos molt puntuals, molt puntuals, perquè els tractaments, la societat, la gent, ha de tenir la total confiança que aquí es donen els mateixos tractaments que als Estats Units per oncòlegs igualment preparats i gratuïtament.