Un homenatge al Perú en forma de cançó

Flórez. Hola a tots. Gràcies per ser aquí. Des de petit volia ser músic. El meu pare cantava música criolla peruana. Vaig començar a cantar pop-rock. Componia les meves cançons, em presentava a piano-bars de Lima. Venia les meves entrades a amics, als pares dels meus amics. Componia un programa de cançons meves, d’Elvis Presley, dels Beatles… I cantava tota la nit. Després, vaig entrar al conservatori. Després de tot això i d’haver guanyat, a més, concursos a festivals, etcètera, etcètera, i ja perfilant-me com un cantant de pop que havia anat a la televisió i tenia més o menys 15 o 16 anys, vaig entrar al conservatori i em va canviar la vida perquè vaig descobrir la música clàssica. A l’inici, pensava que podia fer pop i música clàssica alhora i, després, em va conquerir del tot l’art líric, l’òpera, i vaig decidir que volia ser tenor. Recordo que la meva mare, quan li vaig dir: “Mare, vull ser músic”, em va dir: “Però moriràs de fam. Què farem, Juan Diego?”. Perquè teníem l’exemple del meu pare, que no portava gaire ajuda a la taula, perquè ser música al Perú era força difícil. I vaig dir a la meva mare: “Mare, no t’amoïnis. Estudiaré Música. Estudiaré aquí tres anys. Després viatjaré, guanyaré una beca i aniré als Estats Units. I després aniré a Europa”. Però no havia començat el conservatori. I la meva mare: “Ah… D’acord”. I això vaig fer. No sé com. Ho vaig dir i ho vaig complir.

No és que estigués recordant aquella frase o el que li vaig dir que faria, però, al final, em vaig adonar que el que li havia dit ho vaig fer, finalment. Soc Juan Diego Flórez, soc tenor, cantant d’òpera, i soc aquí per respondre les vostres preguntes.

Wendy. Hola, Juan Diego. Em dic Wendy. Estic bastant nerviosa perquè crec que sempre he esperat en algun moment trobar-me cara a cara amb tu. I m’ha agradat que comentessis que volies ser una estrella del rock. I, personalment, penso que tots els grans compositors, en la seva època, van ser grans estrelles. M’agradaria que ens expliquessis alguna anècdota curiosa sobre ells i, per a tu, qui va ser el més punk del seu moment.

Flórez. Bé, sí, crec que en la música clàssica els compositors van ser, com deies, estrelles absolutes. Diria que Rossini destaca no només per haver estat el compositor més famós de la seva època, i les seves òperes es representaven per tot el món, sinó per ser excèntric, per ser una persona completament diferent del que en aquell moment era normal. Era una persona amb molt d’humor. Per a ell, el menjar era inclús més important que la música. L’òpera perfecta per a ell era un sopar, un sopar ben servit. Ell cuinava, ens va deixar plats que encara pots demanar a restaurants especialitats com el turnedó Rossini. Es diu que va plorar tres vegades: quan van xiular la seva òpera, una altra vegada quan va morir algú i, la tercera vegada, quan li va caure un gall dindi que havia cuinat farcit de trufes i de foie-gras. Li va caure en un viatge en barca. Li va caure i va ser la tercera vegada que va plorar. A Rossini també se’l coneix per mandrós, però… Hi ha una anècdota que diu que ell componia, escrivia, al paper, i, de sobte, li queia una pàgina i, en lloc de recollir-la, componia una altra pàgina. Però, bé, analitzant la seva obra, va compondre més de 40 òperes. En més de 30 anys. És a dir, mandrós, no ho crec. Això sí, es prestava a ell mateix. Trobes l’obertura d’‘El barber de Sevilla’ en altres òperes.

Trobes alguna ària famosa, per exemple, l’ària de ‘La Cenerentola’ està també a ‘El barber de Sevilla’, és l’ària final. Coses d’aquesta mena. Però no crec… Mandrós no ho crec. Jo crec que es feia molta fama, però crec que era una estrella, una estrella absoluta. I connectava molt amb el seu temps. Connectava molt amb el seu temps i va saber també ser un emprenedor, i no coneixem gaire Rossini. Rossini era un “businessman”, sobretot. Va fer un tracte, un “deal”, amb l’òpera de Nàpols per no només tenir el seu salari com a compositor, sinó també tenir algun percentatge de les entrades del casino, perquè al teatre de Nàpols, al San Carlo de Nàpols, també hi havia un casino. I la gent que hi anava, abans de l’òpera, jugava i, després, també. I Rossini va deixar molt clar que també volia un percentatge d’aquests guanys. I, bé, Rossini va ser un dels homes més rics del seu temps. Però hauria de dir que Rossini és qui va ser un “rock star”. De fet, a mi, que feia rock, quan vaig arribar a la música clàssica, el meu professor de cant em va mostrar Rossini, i em va enganxar molt perquè em va semblar molt rock, em va semblar molt pop. Aquests ritmes, aquests temps vertiginosos, aquests crescendos. Era pur rock i em vaig enganxar ràpidament a Rossini. I a Mozart també, però a Rossini sobretot.

Vanina. Hola, Juan Diego. Soc la Vanina. Un gust conèixer-te. T’admiro molt. Et vull preguntar: no sé si sents que l’òpera no és una cosa accessible per a tot el públic o que no està realment difosa com caldria. Creus que podria ser l’argument d’alguna sèrie? I quina t’agradaria reversionar?

Flórez. Jo crec que l’òpera és una cosa que apassiona, i a mi em va enganxar l’òpera, en el meu exemple, és a dir, en la meva experiència, venint d’un món del pop, d’un món del rock. A casa meva no s’escoltava òpera ni música clàssica. I, quan vaig entrar en aquest món, vaig dir: “Quin món meravellós!”. És a dir, que això li pot passar a qualsevol persona jove. Una de les meves primeres experiències va ser justament ‘La flauta màgica’. Jo era part del cor. Volia fer el solo, però al final no ho vaig aconseguir, no me’l van donar, però jo tenia moltes ganes de cantar el que fos. Era al cor nacional i em vaig sentir envoltat de tanta formosor i de tanta bellesa i de les melodies de Mozart i de l’orquestra. I vaig dir: “Això és el meu món, això és el que vull fer”. Ara, l’òpera… Per exemple, jo visc a Viena, i a Viena es fan gairebé 300 òperes a l’any, cada dia. I l’òpera està al 99% de plena cada dia. I hi ha molta joventut. Jo crec que els teatres estan fent una gran tasca per apropar-la a la joventut. El Teatro Real també. El teatre de Barcelona, el Liceu. I teatres com la Scala, el Royal Opera House a Londres… El treball que estan fent és molt molt molt bo, i és cosa del jove que s’hi enganxi, i això ja depèn de la persona. En el meu cas, va ser immediat. En el cas d’altres joves potser no ho és. I crec que les històries són històries que avui dia poden ocórrer i són bastant fortes, en les òperes dramàtiques sobretot.

Acabo de cantar ‘La traviata’, el rol de l’Alfredo. ‘La traviata’ és un exemple d’una òpera impactant. Ella és una cortesana, o es podria dir una prostituta de luxe, que deixa aquest món, troba l’amor en l’Alfredo i somia una vida diferent. Al final, tot surt malament. Tot surt malament perquè el pare de l’Alfredo el vol protegir. La convenç que ella no ha d’estar amb ell perquè està afectant la família d’ell. Ella el deixa per amor a ell, perquè no el vol afectar, no vol, diguem-ne, moure allà aquest aspecte familiar. Ell pensa que ella ha marxat amb un altre, munta un escàndol, després ell s’adona de la realitat, que ha estat el meu pare, que s’ha ficat en la meva vida i que ha trencat aquesta història tan bonica d’amor que es perfilava. Però ella està força malalta i, en el seu llit de mort, li diu l’Alfredo: “Ho he sabut tot”, però ella mor. Bé, això, en poques paraules, és ‘La traviata’. Però és una òpera on tots ploren. Nens… De fet, vaig portar la meva filla a mirar em sembla que la segona funció i va plorar, la meva filla, que té deu anys. Jo puc parlar de la meva experiència personal, per exemple, amb ‘Werther’. ‘Werther’ és una òpera fantàstica. Jo he cantat ja diverses vegades ‘Werther’ i em sento… Quan acaba l’òpera, sento que m’han donat una pallissa, però una pallissa bonica. Em sento rentat internament, com si m’haguessin desinfectat completament i em sento una altra persona.

Perquè Werther passa per molt de patiment. És un viatge de depressió. La depressió és molt actual en els joves. Werther és una persona jove que no és corresposta amorosament i viu… És una persona diferent de la resta. És idealista, és poeta, vol viure de manera diferent. No entén la resta i la resta no l’entenen. És a dir, en aquest món d’ara, en què els joves estan sempre enganxats als seus telèfons, un que potser pensa en la poesia és força estrany. Però això també passava fa segles. És a dir, parlem d’una cosa que es pot comprendre ara. Ell s’acaba suïcidant. I, és clar, aquest final, aquesta bellesa de final, escrita per Massenet, on ell ja s’ha disparat i canta… I canta diversos minuts abans de morir. I se li apropa Charlotte i li diu: “Sí, jo t’estimava”. I ell mor sabent que ella… Se’m posa la pell de gallina. Però, és clar, molta gent del públic plora. Recordo que a una de les funcions a Londres hi va anar Pierce Brosnan. Me’l vaig trobar en un restaurant la nit anterior i el vaig conèixer i el vam convidar a l’òpera, perquè jo era amb altres cantants. I va venir a l’òpera. I després va venir darrere. Va venir a saludar-nos i em va fer una abraçada i em va dir: “Quina emoció he sentit”.

No sé si està acostumat a anar a les òperes, però ha anat a l’òpera i s’ha emocionat i ha plorat i ha viscut. Una persona que ve del cinema i que ha vist tantes coses, però ha viscut una experiència que mai, segons el que em va dir, mai oblidarà. Crec que vosaltres segurament heu anat a l’òpera, i per això també sou aquí i sabeu de què parlo.

Miguel. Hola, Juan Diego, em dic Miguel i soc dels que pensen que la veu del tenor és la veu d’un superheroi. Et vull fer una pregunta curiosa: a vegades es veu a la televisió gent que diu que és capaç de trencar una copa amb el seu timbre de veu. Jo no sé si és el teu cas o si és pura llegenda urbana.

Flórez. No, jo les trenco perquè em cauen a continuació. No és cert. No és cert. És un mite, crec. No sé si ha existit alguna soprano que alguna vegada hagi trencat alguna cosa, però deu haver estat badada la copa. Però, de fet, a l’òpera no tenim amplificació. Les nostres veus han de sobrepassar l’orquestra, que és bastant forta, perquè parlem de 70 o 80 integrants que toquen bastant fort. I nosaltres som darrere d’ells a l’escenari i hem de sobrepassar amb la nostra veu aquesta paret de so. Aleshores, tenim una tècnica especial perquè la veu se senti per totes bandes, fins als racons més recòndits del teatre. Parlem de teatres a vegades com el Metropolitan, de més de 4.000 persones. Surts a cantar allà i veus aquest recinte enorme i penses: “Ostres, em sentiran?”. Però se’t sent. El truc és no forçar la veu. I hi ha una cosa que és interessant, i és que, com menys la forces, més se sent. És clar, cal col·locar aquesta veu, cal respirar d’una manera, cal conèixer la teva veu i, després, la veu es porta a aquests racons de tot el teatre pels harmònics de la veu. El tenor és un superheroi? Sí, i això ho devem també a Rossini. Tornem a parlar d’ell. Perquè abans de Rossini… Rossini era també un cantant, un nen que cantava al cor, i algú de l’entorn de Rossini va suggerir que el castressin.

En aquestes èpoques, als nens encara els castraven perquè fossin cantants i mantinguessin una veu de nen i, quan creixien aquests nens, quan es feien grans, adults, mantenien aquesta veu angelical, però amb molta potència, perquè creixien més del normal per una qüestió hormonal. I es dedicaven moltíssim a la música per ser diferents. Eren com… Es ficaven tant en la música que es tornaven músics extraordinaris. I hi ha moltes històries i anècdotes sobre els castrats, que eren els reis de l’òpera. Quan arriba Napoleó i s’acaben els castrats, ell s’emporta un castrat a la seva cort, és a dir, ell era viu. Es va emportar un castrat famós. Però ell, diguem-ne, posa fi, veta, els castrats. Aleshores, ja no hi ha més castrats. En queden alguns. En queda alguna gravació, inclús, molt antiga. I ja, a les òperes, l’heroi no era més el castrat. Qui va substituir els castrats? El tenor, per ser una veu aguda, i la mezzosoprano. Per això veiem en Rossini tants “herois” amb veus de mezzosoprano. És a dir, són cantants “en travesti”, transvestits d’homes, però són dones. Per què? Perquè eren veus molt extenses, la mezzosoprano, i el tenor també. Aleshores, el tenor, després… A la mezzosoprano se la deixa una mica de banda en els rols d’“en travesti” i el tenor es manté com el superheroi, com el rol principal amb la soprano. I, aleshores, jo agraeixo haver estat tenor, encara que a vegades dic que m’encantaria haver estat baix, perquè aquestes veus de baix que ressonen…

Però, en ser tenor, ets sempre l’amant, l’heroi, el bo, mai el dolent. El baríton és el dolent o el pare dolent. Però el tenor sempre és el noble: noble d’esperit, qui arriba a salvar, el guerrer que lluita per una causa noble, etcètera, etcètera.

Isra. Mestre, és un plaer conèixer-lo. Em dic Isra. I, com a aficionat, soc cantant líric també. I em sento molt identificat amb vostè en una cosa perquè he llegit en alguna entrevista que és molt crític amb la seva pròpia veu, inclús que no li agrada la seva veu. Li podria preguntar què canviaria de la seva forma de cantar o de la seva veu?

Flórez. Bé, m’agradaria tenir la veu de Pavarotti. Sí, he estat sempre molt autocrític i crec que això m’ha portat a millorar, a ser molt autosuficient, i això ho he aconseguit, sobretot, gravant-me. Per a mi… I és el consell que dono als joves cantants: graveu-vos tots els assajos, totes les lliçons de cant, fins al mínim assaig que penseu que no és important. Graveu-vos, escolteu-vos i critiqueu-vos. Si no t’agrada això, com ho podries canviar? El professor de cant és important, però és més important gravar-se. És molt difícil escoltar-se a un mateix, i tu ho deus saber per ser cantant, perquè nosaltres tenim l’oïda interna i l’oïda externa. Aleshores, jo no sabré mai com la meva veu sona en un teatre. Sí, m’he gravat i després escolto la gravació, però no és el mateix. No és el mateix perquè els harmònics els percep el públic d’una manera. Com omples aquest teatre no ho sabràs mai. Per què? Repeteixo, tenim aquesta oïda. Si nosaltres ens tapem les orelles i escoltem com parlem, hi ha una part del que escoltem i l’altra part és la que surt a fora. Aleshores, tenim aquesta duplicitat. De fet, ens ha passat a tots que, quan sentim la nostra veu gravada, diem: “Però aquest soc jo?”. I diem: “Però que horrible! No pot ser!”. Perquè nosaltres tenim una altra percepció. Aleshores, això quedarà com, no ho sé, una cosa màgica. Una cosa, potser, una mica trista d’un mateix no haver-se sentit realment com sona en un teatre.

Isra. Acaba de parlar vostè de Pavarotti ara mateix. Quina importància ha tingut Pavarotti per a la seva vida?

Bé, Pavarotti ha estat un referent per a mi, un ídol, així com Alfredo Kraus també. Quan anava al conservatori de Lima i esperava el bus, com l’anomenem nosaltres, el micro, em posava els “headphones”, els audiòfons, i escoltava àries de Pavarotti i m’imaginava que jo era qui cantava. Estic segur que la gent em veia així i deia: “I aquest què canta?”. I m’imaginava cantant àries com l’ària de ‘Guillem Tell’ o, no ho sé, òperes de Verdi, etcètera, etcètera. Jo no sabia que ell vivia a Pesaro. Pesaro és la ciutat natal de Rossini, on hi ha el Rossini Opera Festival. És on jo cantava gairebé cada any. A l’inici, cada any, una òpera de Rossini. I un executiu de la meva casa discogràfica d’aleshores, Decca, perquè Pavarotti també era de Decca, em va dir: “Pavarotti viu aquí, visitem-lo”. “Però com que viu aquí?”. “Aquí, en aquest turó”. “I ara! Doncs som-hi”. Aleshores, el vam visitar. I ell ja sabia de mi perquè el seu assistent, Edwin Tinoco, és peruà i va estar amb ell uns 15 anys. Aleshores, li havia parlat molt de mi. Ja el tenia, potser, fart. Però Pavarotti sabia de mi. I, aleshores, jo vaig amb el meu agent d’aleshores, Ernesto Palacio, també gran tenor peruà, i arribem a la casa de Pavarotti, davant del mar, davant de la platja de Pesaro, i en un moment, el meu agent em comença a donar puntades de peu per baix, l’Ernesto. I jo: “Què fas?”. “Canta, canta-li alguna cosa”. Jo estava de vacances, no havia cantat res en 20 dies. No tenia la veu per cantar.

Aleshores: “Però què he de cantar?”. “No ho sé, canta ‘La filla del regiment’”. ‘La filla del regiment’ és una òpera que va cantar a Covent Garden. I el va llançar a la fama pràcticament perquè tenia aquesta ària famosa dels nou dos de pit. I ell va sortir cantant això i la gent es va quedar: “Què és això? No hem sentit mai una cosa així”. I jo la cantava després de més de 40 anys. Es tornava a fer a Londres. Li truco i li dic: “Mestre, he d’entrar a l’escenari. Quines paraules tens per a donar-me coratge? Perquè tu la vas cantar. Vostè la va cantar fa tants anys amb Sutherland”. Diu: “Campió…”. Em deia “campione”. “’Campione’, anirà tot molt bé. Tu canta com has cantat sempre”. I vaig anar amb més coratge. Vaig anar amb més coratge i vaig anar amb aquesta força. Ara tornem a Pesaro, 2002 o 2003, crec que va ser. Era allà, em van animar a cantar, em van empènyer a cantar, i vaig cantar l’ària dels nou dos. I després hi va haver un article a ‘El País’ on l’entrevistaven i ell deia que jo era el seu successor. I em vaig quedar: “Ostres! Què és això?”. Perquè, és clar… I després li vaig trucar i l’hi vaig agrair. I vaig dir: “Mestre, gràcies”. “No, però t’ho mereixes. És cert el que he dit”. Però, és clar, era estrany perquè nosaltres teníem un repertori completament diferent. Jo cantava sobretot Rossini, Bellini, Donzietti. Ell cantava Verdi. Cantava òperes molt més fortes. Teníem veus diferents. Però ell va dir això. I jo vaig dir: “Però com arribaré a ser el seu successor?”. Perquè cantem coses diferents i les òperes que jo canto no són tan populars com les que ell cantava.

I, de fet, a l’entrevista ell diu: “Però ell haurà de cantar ‘La Bohème’, haurà de cantar aquesta òpera, ‘La traviata’”, o no sé què. Bé, aquestes òperes ara les estic cantant, òperes que ell cantava normalment. Però em va donar molt… És clar, jo no m’ho creia. Immediatament, vaig trucar a la meva mare, a tot el món. “Mira què ha sortit al diari. Què és això? Com m’ho puc creure?”. Però, bé, després ell va seguir dient-ho i he de dir que jo soc… No soc algú que està còmode amb els elogis. Una mica em… I, és clar, venia això i, de sobte, sortia a la televisió i deia el mateix. I m’enviaven el vídeo de la televisió mexicana on ell deia això. Perquè li preguntaven: “Qui penses que…?”. I ho deia. I després, en una altra televisió. I, és clar, venien aquests… Però he de dir que, al final, a mi els reptes sempre m’han omplert de coratge i de valor per seguir endavant i fer-ho cada vegada millor. I que algú que és el teu ídol i que és tan important digui una cosa així de tu et repta a haver de ser bo. És a dir, has de ser sí o sí bo si et vols assemblar a algú d’aquesta categoria. Així que va ser una cosa positiva.

Jessica. Hola, Juan Diego. Em dic Jessica i, abans que res, et volia agrair la manera tan bella, elegant i propera que tens per difondre la nostra música i, sobretot, la nostra cultura. T’he sentit al llarg d’aquesta xerrada parlar de la teva perseverança, disciplina, visualització i, òbviament, el teu talent. I una cosa que ha estat sempre present ha estat la teva bona estrella i, novament, unida al teu talent. Crec que tens una bona estrella que t’ha acompanyat i no sé si és cert o si és una llegenda urbana, però sembla que aquesta bona estrella va marcar l’inici de la teva carrera com a tenor: el teu primer paper principal o protagonista com a tenir va ser per casualitat. I alguna vegada t’has preguntat, si aquesta casualitat no s’hagués donat, què hauria passat en la teva trajectòria com a cantant líric? Gràcies.

Flórez. Sí, he tingut sempre bona estrella. És clar, l’esforç està darrere, i poder-se adonar que hi ha una oportunitat allà i llançar-se. La meva mare em va ajudar molt en això perquè la meva mare era: “Has de seguir. El pitjor que et poden dir és ‘no’”. Aleshores, això ho vaig tenir sempre molt present. Des que vaig viatjar als Estats Units, les portes es van anar obrint. Hi va haver gent que es va apropar, que em va voler ajudar econòmicament, moralment…, i gràcies a aquestes persones, soc aquí, perquè sol no ho pots fer. És una cosa conjunta. És gent que s’adona del teu talent, que cal ajudar, i t’ajuda i et dona la mà i t’obres camí. Ara, la història de Pesaro era el meu primer treball. Jo havia estat al conservatori a Filadèlfia, havia estudiat tres anys allà i començava la meva carrera amb un rol petit al festival Rossini de Pesaro. Però havia estudiat perquè m’havien dit: “Has de cobrir el rol principal”. Això significa que t’has d’aprendre el rol principal, perquè el tenor del rol principal no estarà als assajos, aleshores tu el cobriràs. Aleshores, em vaig aprendre el meu rol petit i el rol principal. I als assajos, com que no hi era l’altre tenor, jo cantava el rol petit i el rol principal, que tenia una ària molt lluïda, molt rossiniana, molt plena de coloratures, d’aguts, etcètera. I de l’òpera principal d’aquesta edició del festival, el 1996, cancel·la el tenor principal d’una altra òpera. Era la nova producció, perquè la producció que jo feia era ja una producció feta en una altra edició del festival.

I estaven desesperats perquè el tenor no la podia cantar i inclús ja havia deixat Pesaro. Havia marxat amb la seva família, no es trobava bé. I no trobaven a ningú que sabés, pocs dies abans de la première, de la primera funció, un rol desconegut, a més, perquè era una òpera desconeguda. Aleshores, qui se sabia aquest rol? Ningú. I, com que jo havia demostrat que cantava bé, que podia amb aquesta ària de l’òpera que feia, em van proposar aquest rol. Hi havia una pausa entre els assajos i vaig veure uns cantants que em miraven i parlaven i m’assenyalaven. I jo vaig anar on eren ells i em van dir… Jo els vaig dir: “Per què parlen de mi? Què diuen?”. Em van dir: “Ha cancel·lat el tenor de l’òpera ‘Matilde di Shabran’. Nosaltres pensem que tu podries ser qui substitueixi el tenor malalt”. “Sí? Com? Sí?”. Immediatament, truco a Ernesto Palacio, que és el meu mentor, i li dic: “He sentit això”. “I ara! Tu no has de fer això perquè aquest rol és molt difícil i, a més, has de fer el teu rol petit bé i, a poc a poc, anar fent la teva carrera”. Però no el vaig escoltar. I vaig anar directament a les oficines perquè alguna cosa em deia que potser el director artístic estava pensant en mi, però jo no em podia quedar amb la incertesa. Hi havia d’anar, mirar-lo i, si em deia alguna cosa, bé, i si no em deia res, tornava al meu rol petit. Aleshores, hi vaig. Ell em veu, m’agafa, em posa a la seva oficina i em diu: “Tenim una crisi, cancel·larem aquesta òpera. No trobem cap tenor, ningú coneix aquesta partitura. Tu creus que la pots fer?”. “En pocs dies… Sí”. “Però com? No la coneixes”.

Aleshores, vaig haver de ser més professional. Li vaig dir: “Bé, deixa’m aquestes partitures. Vaig a menjar, les miro i després et dic alguna cosa”. Però jo havia de dir que sí. Vaig a menjar, mentre menjo, miro això… “Sí, és clar”. Vaig i li dic: “Sí que la faig”. No sabia res. L’endemà ja hi havia audicions per al director de l’escena, per al director de l’orquestra, per a l’intendent del teatre, del festival. I jo m’havia d’aprendre l’escena d’entrada, que és molt difícil. Me la vaig aprendre, la vaig cantar. Tot el món va dir que sí i d’aquí van començar dues setmanes de… És a dir, em van ficar la partitura per totes bandes, i jo, als assajos, no la sabia. En els últims assajos, no la sabia. La pianista la cantava i jo movia la boca i feia els moviments escènics. Fins que va arribar la primera funció i, per art de màgia, me la sabia de memòria. I així va ser com va començar la meva carrera. I d’allà vaig anar a la Scala, perquè això va ser el 96, jo tenia 23 anys. I després em van portar a la Scala a cantar. Va ser en la inauguració de la temporada, així que vaig debutar després de Pesaro a la Scala. És una cosa que… Perquè us explico una anècdota: jo havia anat a la Scala alguns mesos abans com a turista i havia entrat en aquest teatre meravellós i, des d’una llotja, on em van fer entrar no sé com, com a turista, vaig dir: “Aquí cantaré”. Era març. “Aquí cantaré en deu anys. Deu anys”. I, bé, al desembre del mateix any ja estava cantant allà.

Lucero. Hola, Juan Diego. Em dic Lucero. Un plaer conèixer-te i compartir aquesta trobada amb tu. Revisant una mica la història de l’òpera, he llegit que abans era un espectacle popular on la gent bevia, xerrava… Tu creus que en algun moment es recuperarà aquest caràcter popular? Potser ens podries comentar una mica com era en aquella època.

Flórez. Sí, l’òpera era la música del moment, era la música que taral·larejava el poble. Hi havia… A la platea, sobretot, era on anava el poble i, a les llotges, la gent més adinerada. En una època, ni tan sols hi havia butaques per seure. Això es va anar modernitzant cada vegada més. Però l’òpera era el que es cantava, el que es taral·larejava. El funeral de Verdi va ser un funeral massiu. Hi ha fotos de Milan en què es veu com la gent no acaba, la taca de gent no acaba mai. I la gent cantava ‘La donna è mobile’, per exemple. Eren les cançons d’aleshores. I jo crec que l’òpera… Que arribi a ser popular, no ho crec. Jo crec que hi ha massa alternatives ara: reggaeton, música pop, música rock, Spotify… Hi ha massa coses. Però he de dir que l’òpera gaudeix de bastanta bona salut, segons el que jo veig en els meus concerts. Jo faig molts concerts per tot el món, òperes, teatres plens… Hi ha ciutats on es veu molta joventut. La Xina. Quan vas a la Xina, quan hi he anat a fer concerts, són auditoris impressionants, molt grans, on diria que el 99% és jove, de 25 a 35 anys. No hi ha gent gran. I són bojos. Ho saben tot de tu. I t’han escoltat des que tenien sis anys. És una cosa que s’ha d’analitzar perquè com s’arriba a això? Que, de sobte, una generació jove estimi l’òpera i estimi el cant tant com jo trobo a la Xina.

Jo crec que té bastanta bona salut l’òpera, però que arribi a ser popular, així com el reggaeton, no ho crec. És com dir, no ho sé, el golf arribarà a ser popular? No ho sé. El jazz arribarà a ser popular? Es necessita que qui escolta tingui… S’hi apropi també, és a dir, tingui aquest interès i aquesta sensibilitat per a… També per a estar tres hores allà assegut i escoltar-te tota una òpera. Us voldria explicar la meva experiència com a públic també. A vegades, vaig a l’òpera i m’emociono molt, sobretot amb òperes com ‘Otel·lo’ de Verdi. Jo dic: “No ploraré”, però arriba aquest moment i ploro. El duet de Desdèmona amb Otel·lo és impactant. I la tendresa… I és un altre tipus d’òpera. Ja no és el Verdi més famós de ‘Rigoletto’. És un Verdi que no hi ha moment per aplaudir. És un Verdi que flueix. És ja el Verdi que veiem a ‘Falstaff’ també. I és Shakespeare. Parlem de segles, però és tan actual… Otel·lo és un home de pell morena, africà, que sempre té la sensació que no l’accepten del tot a Venècia. Desdèmona l’adora, però ell no se sent integrat. Bé, més actual que això no pot ser. No se sent integrat i creu que Desdèmona li és infidel perquè algú li ho posa al cap.

I aquesta persona, Iago, amb artificis, l’arriba a convèncer que sí, que Desdèmona li és infidel. Però l’adora. Al final, ell mata Desdèmona i Desdèmona jeu allà morta i ell es mata a ell mateix. Acaba, és clar… Moren tots. Aquí moren Desdèmona i Otel·lo. Hi ha òperes en què en moren molts més. Però, bé, és impactant, i la música, al final, d’aquesta tendresa, quan ell… Quan ja l’ha matat, típic, li diuen: “No, no, no. Tenim la prova que ella és innocent”. Però ja ha mort. I aquesta música tan tendra, que és del duo del primer acte, la veus al final, la tornes a sentir, però ella ja s’està morint i ja no hi ha res a fer. Ara és una qüestió actual, és una qüestió que podem veure a les escoles, per tot arreu. La qüestió de la integració, la qüestió de la por o de no sentir-nos còmodes amb el diferent. Jo soc peruà, jo he vingut aquí a Europa i ho agraeixo, perquè se m’han donat moltes oportunitats, però no tots tenen la mateixa sort. Jo crec que aquestes òperes ens ensenyen molt i és justament el que estem comentant de l’actualitat de l’òpera.

Ivonne. Hola, Juan Diego. Soc la Ivonne, soc peruana també. Em sento molt orgullosa de ser davant de tu perquè és una ocasió que m’ha regalat la vida. Hi ha un projecte que has iniciat, Sinfonía por el Perú, on ajudes nens, dones suport a nenes. Ens podries comentar com va ser el procés? Què et va inspirar? És una cosa molt interessant que atreu molt la meva atenció.

Flórez. Sinfonía por el Perú és un projecte, un moviment, de diversos milers de nens al Perú del qual estic summament orgullós. És una de les coses de què més orgullós estic que he aconseguit amb la música. Es tracta d’un projecte social que dona l’oportunitat a nens de baixos recursos que viuen a zones vulnerables de tenir una oportunitat d’obrir-se camí a la vida, de somiar, de no perdre el somriure. La vida al nostre país és difícil, sobretot per als nens, per als joves. No hi ha oportunitats. Els nens de certes poblacions senten que estan abandonats perquè, al final, és això. La societat els abandona i no tenen les possibilitats que haurien de tenir. La música els dona autoestima, els dona valors. Tocar en orquestres, tocar en cors. Aquesta és la clau de l’èxit de Sinfonía por el Perú. Tocar junts, fer música junts, crear bellesa. Les mares estan encantades amb el nostre projecte i les mares són les que animen els seus fills a anar-hi, perquè les mares, moltes, treballen. Són de famílies en què són només elles les que fan tirar endavant la família. I a vegades són molts nois, molts nens, els que viuen en aquestes cases i, per a elles, tenir Sinfonía por el Perú, tenir aquest paraigua, aquesta família, aquesta comunitat, que els protegeix i els dona valors, és essencial per a ells. Els nens, a més, arriben a les seves cases canviats i són exemples per als seus pares.

Les mares ens diuen: “Els nostres fills ens diuen que cal rentar-se les mans”, és a dir, coses d’aquesta mena, “abans de tocar els instruments”. Aleshores, ja es posa en marxa una dinàmica que el nen porta coneixements i nocions que ajudaran tota la família i tota la comunitat. La puntualitat, la responsabilitat que els inculquem a Sinfonía por el Perú. Ells senten que Sinfonía por el Perú és la seva família, els nens. I els seus instruments formen part d’ells. He sentit, he parlat amb molts d’aquests nens. Hi havia un contrabaixista, en Diego, que ara està fent una carrera molt bona i que em deia: “El meu contrabaix per a mi és la meva mà, la música és la meva mà, forma part de mi i sense ella no podria viure”. I recordo que el vam entrevistar per a un documental i ell deia: “Aquí, on jo visc…”, que era una casa molt petita, no ho sé, deu metres quadrats… Em deia: “Aquí hi ha tirotejos. Una nit sí, una nit no, hi ha tirotejos”. I jo deia: “Però com et protegeixes? Com es protegeix la comunitat?”. “Ens unim entre tots”. Però aquí, en aquesta comunitat, morien persones, persones innocents. I aquests són els nois que després aniran a l’orquestra i que milloraran les seves vides a través de la música. Hem fet dos estudis molt profunds, molt exhaustius, sobre l’impacte que té Sinfonía por el Perú en els nostres beneficiaris, i és impressionant. Milloren a l’escola, milloren a les seves cases, el treball infantil disminueix un 94%.

El rendiment escolar. La prevalença de l’embaràs adolescent ha disminuït un 75%. Les ganes d’anar a la universitat es disparen. Comparant sempre amb un grup de control. Sempre es compara el mateix, a més. Perquè vam fer un estudi el 2014 i després un altre el 2018 amb els mateixos grups. I, comparant aquests grups, és sorprenent com la música i com tocar junts pot canviar vides d’aquesta manera. I en poc de temps tindrem una presentació, una gira a Europa de l’Orquesta Juvenil de Sinfonía por el Perú amb mi. I aquí també es demostra no només l’impacte des del punt de vista social de Sinfonía por el Perú, sinó també des del punt de vista musical pur. L’excel·lència és part de Sinfonía por el Perú. Aleshores, no només fem millors nois i nens, sinó que també creem músics que són capaços de portar a terme una gira i tocar al Teatro Real, tocar a la Philharmonie de París, al Konzerthaus de Viena, i obrir-se camí en la música. Ara, no tots seran músics i, de fet, ja hem comprovat que molts nois de Sinfonía por el Perú segueixen carreres en ciències, en humanitats, en comunicacions, però tenen aquest orgull d’haver pertangut a Sinfonía por el Perú, i ells mateixos diuen que, si no haguessin estat a Sinfonía por el Perú, potser aquest camí no l’haurien emprès. Aleshores, Sinfonía por el Perú representa moltes coses i estic molt orgullós del que hem aconseguit en 13 anys. Realment, molt orgullós i molt content.

Eric. Hola, Juan Diego. Soc l’Eric de la Torre i pertanyo al Coro Iberoamericano de Madrid. És un plaer poder conèixer-te. Soc peruà i és un plaer perquè ets un digne representant del nostre estimat país. Abans de fer-te la pregunta, vull compartir amb tu una petita anècdota. Fa uns anys, vaig tenir el plaer d’escoltar-te amb la meva dona al Teatro Real de Madrid i va ser molt emocionant. Va ser un regal d’ella perquè ens acabàvem de casar feia poc temps, i va ser tan gran l’emoció i la il·lusió que ens va fer que vam concebre dos nens petits, i espero que siguin músics i cantants com tu.

Flórez. ¡Qué lindo!

Eric. Bé, la meva pregunta és: el teu pare, Rubén Flórez, era cantant de música criolla i interpretava dins del seu repertori els grans valsos de Chabuca Granda. Com va influir la figura del teu pare en la teva carrera en general i en l’amor pel folklore peruà?

Flórez. El meu pare cantava música criolla, com dius, i sobretot Chabuca Granda. I això em va inculcar l’amor cap a la música peruana. No només de part del meu pare, sinó també de la meva mare, que era també molt criolla. És molt criolla i canta marineres de Lima i balla també marineres de Lima. Així que, a casa, no s’escoltava òpera, sinó música criolla, i fèiem penyes. La meva família era amiga de la família Vásquez i feia música negra peruana: marineres, tot el que eren els festejos, els panalivios. Componien i eren músics molt bons, realment. Unes guitarres, uns talonejos… I jo vaig viure això. Aguaitava, com es diu, perquè ens enviaven a dormir, però jo sortia i mirava les penyes que érem molt petits per assistir-hi, però jo veia això i, és clar, se’m va quedar impregnat. I després, acompanyava el meu pare a diverses de les seves actuacions al teatre, per exemple, o al Puente de los Suspiros, on no només cantava ell amb aquesta veu molt elegant que tenia, sinó que també hi havia grups folklòrics com Perú Negro, el Grupo Folclórico del Perú. Es feia música andina, els guainos, etcètera, etcètera. Jo m’impregnava de tot això i em ficava per totes bandes. Inclús als camerinos. Veia com es canviaven de roba en roba, del ball de les tisores cap a, no ho sé, un tondero. Aquest món de l’espectacle el vaig viure en aquestes ocasions en què vaig acompanyar el pare en les seves actuacions.

A Chabuca Granda el meu pare no em va portar mai a conèixer-la, i per això li vaig dir algunes coses. Però Chabuca Granda, per a mi, és una cosa divina. Ella era gran quan es va proposar ser compositora. I, de sobte, li van començar a sortir cançons… La seva primera cançó ja era bellíssima i era una dona que no era del seu temps. Va trencar les regles. No estava ben vist que una dona es dediqués a la música. Ella no només cantava, es va dedicar a això, sinó que componia. I entre les seves amistats hi havia els músics més grans i va ajudar molts músics joves. I, bé, jo sempre he cantat Chabuca Granda, sempre m’ha quedat això de Chabuca. He fet un disc que, per a mi, sempre va ser un gran experiment, de molt d’amor, perquè hi ha un disc que és un dels meus preferits de tota la vida, que és ‘Dialogando’, que toca Óscar Avilés a la guitarra i ella canta, i fan valsos d’una manera en què ella no canta, ella diu. I això és una cosa tan rara en un cantant: dir, explicar-te la història. I, aleshores, ella fa un diàleg amb Óscar Avilés, que toca la guitarra, i a vegades hi ha un caixó, però gairebé mai, i canten els dos, fan música els dos. I em va semblar que jo em podia atrevir, tenir aquest atreviment tan malcriat, es pot dir, de ficar-me en aquest disc i ficar-hi la meva veu.

Això va néixer perquè, en els Jocs Panamericans, es va fer un duo molt bonic entre Chabuca Granda i jo on es posava una gravació antiga d’aquest disc i jo cantava a duo amb ella. Aleshores, la filla de Chabuca em va dir: “Per què no fas un disc?”. I aquí va començar aquesta idea de fer el disc. Aleshores, vam trobar el màster d’aquest disc, vam trobar el “caixonista”, o “caixoner”, i un alumne d’Óscar Avilés que toca com Óscar Avilés. Diguem-ne que té aquest toc, aquest estil. Aleshores, ens vam ficar en el disc i jo faig duos amb Chabuca Granda. I es diu ‘Trialogando’, ja no “Dialogando”, sinó “Trialogando”. I, bé, ha estat tractar de recrear el so. Utilitzem els mateixos micròfons, la mateixa sala d’eco, el mateix estudi de gravació, el mateix enginyer de so. És a dir, va ser molt bonic fer aquestes coses. És clar, per a un músic són especials. I per a mi Chabuca Granda representa molt del Perú. Els seus valsos, on descriu tants moments. ‘El bello durmiente’, on parla del Perú i de les regions del Perú. ‘Lima de veras’ i altres. ‘La flor de la canela’, on ella explica com era Lima, la Lima que ella va veure, etcètera, etcètera. Per a mi sempre és un plaer, sobretot, interpretar aquests valsos després dels meus concerts, perquè jo en els meus concerts, tant si és un recital o un concert amb orquestra, canto música clàssica, canto àries d’òpera. Però, al final, trec la guitarra i la gent ja es torna boja. I, si no hi faig, després em linxen, pràcticament.

Algun teatre ha demanat que signi que tocaré la guitarra i que cantaré, no ho sé, ‘La flor de canela’ o ‘Cucurrucucú Paloma’, que ja s’ha convertit en un “must”. Però ‘La flor de canela’ és una de les que canto. ‘José Antonio’. I la gent, encantada d’escoltar aquestes cançons tan belles, tan especials, peruanes, però que agraden a tot el públic, realment. Bé, gràcies per aquesta conversa tan bonica. I, en agraïment, us voldria regalar una cançó. És un vals peruà crioll de compositor argentí. Quina barreja més bonica, eh? Bé, es diu ‘Que nadie sepa mi sufrir’. Gràcies per la guitarra. “No et sorprenguis si et dic què vas ser, una ingrata amb el meu pobre cor. Perquè el foc dels teus bells ulls negres va il·luminar el camí d’un altre amor.

I pensar que t’adorava cegament, que al teu costat em vaig sentir com mai. I per aquestes coses rares de la vida, sense el petó de la teva boca jo em vaig veure. Amor dels meus amors, reina meva, què em vas fer? Que no em puc conformar sense poder-te contemplar. Ja que vas pagar malament la meva estima tan sincera, el que aconseguiràs, que no t’anomeni mai més. Amor dels meus amors, si em vas deixar d’estimar, no hi ha cura, que la gent no se n’adonarà. Què guanyo per dir que una dona va canviar la meva sort? Es burlaran de mi, que ningú sàpiga com he patit”. Gràcies!