Un decàleg per tenir cura de la salut mental dels adolescents

Montserrat Dolz. Soc la Montse Dolz, soc metgessa de psiquiatria infantil i juvenil, i soc coautora del llibre ‘Una mirada a la salut mental dels adolescents’, emmarcada als informes Faros de l’Hospital de Sant Joan de Déu de Barcelona.

Ana García. Hola, Montserrat, soc l’Ana. Soc professora de secundària en una escola i estic encantada de ser avui amb tu aquí, que puguem compartir un diàleg sobre la salut mental, un tema que és molt important avui dia i que, a més, crec que des de l’educació el podem abordar i treballar molt.

Montserrat Dolz. Encantada, Ana, de ser aquí.

Ana García. Nosaltres veiem que els alumnes arriben a l’escola i sabem que tenen la seva família, els seus amics, els seus problemes… Quins senyals ens poden alertar a nosaltres que pot ser que no tinguin una bona salut mental?

Montserrat Dolz. Jo diria, per començar, que potser és cert que hi hem de parar atenció, perquè els trastorns mentals, molts, comencen abans dels 18 anys, és a dir, comencen a la infància i a l’adolescència. Per tant, parar-hi atenció és molt bona… és molt bona idea. És cert que no es noten gaire, que les primeres fases dels trastorns mentals no es noten gaire i de vegades es confonen amb el desenvolupament normal propi de l’adolescent. A allò que hauríem de parar atenció és quan veiem que un noi o una noia canvia molt. És a dir, que tenia una manera de fer, tenia una manera… La seva vida tenia un estil, i es produeix un canvi notable. Notable i persistent. És a dir, que canvia bastant i, a més, dura en el temps. I, a més, aquest canvi, sovint, no porta tampoc a un benefici. No és que resulta que ha canviat per fer altres coses , sinó que, d’alguna manera, està perdent coses. Imaginem: algú que és una mica més tímid serà tímid. Es manté en la seva línia. Si el veiéssim tancat a casa, que realment deixa de fer coses, que realment abandona el que li agradava i no agafa res de nou… Aquí és quan hauríem de parar més atenció. Hi ha dades de l’Organització Mundial de la Salut que ens diuen que un 10 o un 20 per cent dels adolescents presentaran o presenten un trastorn mental. És un interval bastant ampli perquè, evidentment, tenim dades de molts països amb condicions diferents. Potser el més rellevant d’això és que, en el fons, és una etapa clau en això que dèiem, en la detecció, en la prevenció i en el tractament.

Perquè és cert que, si realment no ho tractem… El que sí que sabem dels trastorns mentals és que molts dels tractaments que tenim ajuden, alguns ajuden molt, però n’hi ha d’altres que tenen una eficàcia moderada, i que els trastorns mentals generen discapacitat a la vida adulta. Generen molts problemes. Per tant, com abans els tractem, serà moltíssim millor per a l’evolució dels casos. Aquesta mirada atenta a l’adolescència, des de les famílies, des de les escoles, és fonamental per prevenir que no es cronifiquin i que no es facin més greus.

Ana García. I què creus que podem fer nosaltres des de l’educació?

Montserrat Dolz. Bé, jo crec que a les escoles es fa moltíssima cosa. A més, crec que darrerament hi ha molta voluntat a l’entorn educatiu, que crec que gairebé ja no podeu més. L’únic que podem dir és que fenomenal i que moltíssimes gràcies per, a part de fer l’educació curricular, tots els esforços que es fan. Jo crec que, potser, parar atenció als senyals d’alarma, poder tenir una formació una miqueta complementària, sense ser metgessa ni sanitària, però sí parar atenció als senyals d’alarma. Tots tenim molt clares les intoleràncies alimentàries. Ens les hem après, som capaços de fer menús adaptats… Jo no crec que amb els trastorns mentals hàgim de tenir tantes coses adaptades, però sí que cal tenir cert coneixement sobre tot això en l’àmbit educatiu per poder, sobretot, ser això, ser-ne detectors precoços. Perquè l’escola és un lloc meravellós on teniu tota la canalla junta, on, a més, ja teniu l’ull entrenat per veure tot el que va bé i aquests dos casos que preocupen. I això els pares no ho poden fer, perquè els pares només tenen els seus fills. En tenen dos, tres…, quatre, els molt valents. Però, a l’escola, els veieu a tots. Per tant, tingueu aquesta mirada atenta, aquest ull entrenat i, segurament, algunes eines que us ajudin a poder aixecar la mà i dir: “Aquí veig una cosa que em preocupa”.
No crec que hàgiu de tenir un paper sanitari en absolut. Tenim una xarxa de salut que té capacitat de donar-hi resposta i és qui l’ha de donar. Però aquest punt crec que seria molt pertinent.

Ana García. L’adolescència és una etapa clau en la salut mental. Ens podries explicar una miqueta què és el que influeix en l’adolescència?

Montserrat Dolz. Sí. De l’adolescència hi ha molts mites. Sembla que quan arriba l’adolescència serà…, bé, terrible. Molts cops, diem que l’adolescència són les hormones. Realment, és el cervell el que canvia. Les hormones provoquen canvis a tot el cos i al cervell, però el gran canvi és la reorganització cerebral. Hi ha com una… S’anomena el podat sinàptic. Totes les neurones tenen moltes branquetes. A la infància, es generen moltes branques, moltes interconnexions, i a l’adolescència es poden algunes coses que ja no calen i se’n generen d’altres. Per a mi, el missatge és dir: “És una oportunitat”. És una oportunitat, és una època fantàstica, perquè passen tantes coses que jo diria: “No ens ho prenguem com un problema”. Ens ho hem de prendre com una oportunitat perquè, realment, aquí hi ha tota la capacitat. És una època de moltíssims canvis. Hi ha tota una redefinició d’un mateix respecte a un mateix i respecte al grup, respecte a la família…

Ana García. Quins són els trastorns més comuns avui dia a l’etapa adolescent?

Montserrat Dolz. El més habitual que li pot passar a un adolescent és que li passin coses que només siguin expressions del malestar o de l’adaptació als seus propis canvis, als canvis de l’entorn… Per tant, el més habitual és que no li passa res. Però, quan passen coses, els trastorns més freqüents són els trastorns d’ansietat. És important saber que a la infància i a l’adolescència la seva presentació és una mica diferent de com la vivim els adults. I després, els altres trastorns freqüents són els trastorns depressius, en què la forma de presentació, és a dir, com són, és encara més diferent de com és la depressió en l’adult. Després, també són bastant freqüents tots aquells que venen de l’època de la infància, que, d’alguna manera, comencen més a l’època infantil, que són tots els trastorns del neurodesenvolupament. És a dir, el famós trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat, el TDAH, i els trastorns de l’espectre de l’autisme en les seves formes, de vegades, més greus, però també en les seves formes més lleus, són les que, de vegades, costem ,més de veure i que de vegades no les veiem fins a l’adolescència, o que passen molt desapercebudes a la infància, i a l’adolescència és quan comencem a veure que aquell noi o aquella noia té dificultats que ens costa molt trobar quin nom tenen, per saber què és i poder-los ajudar.

Ana García. Quines diferències hi ha entre la depressió en adolescents i la depressió en adults?

Montserrat Dolz. Bé, n’hi ha unes quantes, sí. És cert. Perquè quan diem “depressió” és una paraula que de vegades confon, perquè s’ha popularitzat tant que les persones, de vegades, diuen: “Estic deprimit”, i el que estan és tristos, preocupats o han tingut un contratemps. De vegades, fem servir: “Estic depre”, i això ens sembla que ja és alguna cosa. Bé, és una fórmula verbal. Podríem dir que en moltes ocasions es fa servir sense la propietat que té. Per tant, jo diria que quan diuen: “Estic deprimit”, doncs bé, tranquils. El més normal és que no passi res. Parem-hi una mica d’atenció, perquè el nostre deure com a adults, com a mestres, com a pares, com a cuidadors i referents de nens i d’adolescents, és parar-hi atenció, però el més normal és que no passi res i que sigui un moment que, potser, dura uns dies. La depressió és una malaltia, és un trastorn mental que en adults es presenta d’una manera molt clara, amb tristesa persistent, disminució de les ganes de fer coses, alteració del ritme de son, alteració de la gana…, que dura més de 15 dies seguits. A la infància i a l’adolescència, la presentació és prou diferent. En canalla petita, sobretot, es presenta més en forma d’irritabilitat, com de rabioles, enrabiades… De vegades, els veus com desganats, sembla que no juguen amb tantes ganes, estan com més… com més avorrits. Molts cops, diuen: “Estic avorrit”.

I en els adolescents, és un entremig entre una cosa i l’altra. A l’adolescència, de vegades, sí que hi ha més manifestació de tristesa. Però també hi ha aquest component d’irritabilitat, d’estar irritables, enfadats, com a punt de saltar, també una mica desganats… Té el seu punt difícil, perquè l’adolescència, com tots els canvis que té, també té aquesta fase, de vegades, de passar per petites tempestes emocionals. D’estar èpoques més animats, altres èpoques que sembla que tot és un rotllo, i dius: “Ai, mare meva!”. Potser aquest en seria el senyal. Una irritabilitat persistent, una desgana persistent per les coses, un desinterès… Estar amb una alteració del ritme del son. El ritme del son és sempre un senyal d’alarma bastant…, al qual cal parar atenció. I també, evidentment, ja hi ha adolescents amb depressió que també manifesten símptomes com estar tristos i poden manifestar més la qualitat de l’estat d’ànim deprimit i els pensaments negatius. Però potser la gran diferència és aquesta: la irritabilitat i tota aquesta fase més de desgana, que pot passar inadvertida.

Ana García. Des de la teva experiència, Montserrat, quines diferències veus entre els nois i noies a l’etapa adolescent?

Montserrat Dolz. Bé, és una pregunta molt… És una pregunta molt interessant. Hi ha diferències, tant des del punt de vista maduratiu, de com és el seu desenvolupament, com és el seu neurodesenvolupament i com les diverses fases de l’adolescència no són iguals en els nois i en les noies, i després també hi ha diferències interessants en com es presenten alguns trastorns mentals. L’últim que madura al cervell és la part del lòbul prefrontal, que és la part que ens dona la regulació de la impulsivitat, ens dona una major capacitat de planificació. Aquesta maduració, que és l’última, és bastant més precoç en les noies que els nois. Es precipiten més, planifiquen pitjor, són més impulsius… És a dir, la seva conducta té explicacions realment lligades al seu propi neurodesenvolupament. I respecte a la part dels trastorns mentals, m’agrada aturar-m’hi una mica sense voler-ne fer bandera, però és molt interessant perquè, en el fons, la majoria de trastorns mentals, de forma clàssica, s’han estudiat i sobretot s’han descrit en el gènere masculí. Per tant, se n’ha descrit la presentació, sobretot, en homes, i molts cops la presentació en dones és diferent. Això, en psiquiatria d’adults, és claríssim, i en els trastorns mentals en nens i adolescents, també. I per tant tenim molta més literatura que ens explica de manera clara com és l’autisme en… T’ho expliquen de manera general, però en el fons estan parlant sobretot de nois, no tant de com es presenta en noies.

Això ha canviat, i en els darrers deu, quinze anus. Hi ha molta més literatura que ens fa que tinguem més eines, però per això l’autisme, per acabar l’exemple, que té una dificultat particular en la socialització, en les habilitats interpersonals, en la comprensió de l’altre… Això, que en nois està bastant afectat, en les noies està menys afectat i, per tant, costa més de diagnosticar, però igualment tenen el seu autisme i tenen les seves dificultats. Però podríem dir que, si mirem un llibre així, rapidet, diríem: “Ah, no. A aquesta nena no li passa això”, perquè està molt orientat als nois.

Ana García. Treballant en una escola en el departament d’orientació i sent professora, és cert que, en alguns moments, detectem en alguns i algunes alumnes cert nerviosisme o certa por amb les notes a l’hora de fer els exàmens. Fins a quin punt creus que això és patològic o és una cosa natural d’una situació viscuda vida sobre un examen o algun projecte que cal entregar?

Montserrat Dolz. Sí, com dèiem fa una estoneta, els trastorns d’ansietat són els més freqüents en la població infantil i en l’adolescència. L’ansietat és normal. L’ansietat és normal, és a dir, és un mecanisme fisiològic que ens ajuda i que fa que ens adaptem a una situació que és nova, que puguem considerar perillosa o que és un repte. Per tant, l’ansietat ens ajuda en moltes coses i, per tant, forma part de la vida quotidiana. A més, hi ha èpoques de la vida, hi ha una fase quan la canalla és més petita, en què, per exemple, tot el que és l’ansietat relacionada amb el rendiment acadèmic no existeix. En la canalla preescolar o l’inici de l’etapa escolar, no ho veiem. Quan ja arriben al voltant dels vuit o nou anyets, aquesta preocupació apareix perquè ja hi ha una exigència. Quan ens passen coses, el normal és que ens afectin. Si no, no estaríem vius. És a dir, si tenim un disgust, si passa una contrarietat, si hi ha una pèrdua d’un familiar, si hi ha alguna situació complexa a casa o a l’entorn… el normal és que això t’afecti i que no estiguis content. I no estar content no és un problema, no és greu. Hem perdut una mica la mesura de les coses, de vegades. Hi ha com una dificultat general per tolerar les emocions complexes i, per tant, em sembla que hem educat molt el benestar, que està molt bé. Està molt bé.

Però és que el benestar és el que arriba quan ets capaç de tolerar i gestionar el malestar perquè, si no, només podem estar permanentment en un estat com de benestar continuat, que acaba generant patologia, perquè no estem donant estratègies d’enfrontament correctes, que són les que ens permeten tolerar tot el que passa. No cal estar sempre contents. No es pot, és impossible. Quan aquesta ansietat persisteix molt, ens bloqueja, quan en lloc d’aconseguir un millor rendiment fa que aquest rendiment, a l’inrevés, acabi sent poc productiu, és quan ens hem de preocupar. Potser la clau és dir: “L’ansietat és normal, forma part de la vida”. És un repte, perquè la vida és plena de reptes i els hi hem d’acostumar perquè els vagin superant. Per tant, no hem de pretendre una vida sense ansietat i sense reptes. Seria molt poc educatiu. Hi ha d’haver reptes. Ens han de costar. Han de representar un esforç i assumir-los. Però és cert que, si això es transforma en una cosa com que bloqueja, que preocupa en excés, que treu hores de son i, finalment, fins i tot, el resultat no acaba sent bo, aleshores és quan ens hem de preocupar.

Ana García. Quines són els Principals diferències entre Ansietat i per?

Montserrat Dolz. Bé, la por està més lligada a una cosa concreta que fa por. És a dir, és una cosa molt objectivable i que passa sobretot en aquest entorn i, en general, la resposta que es produeix és més física que cognitiva, mentre que l’ansietat generalitza més, afecta més tota la conducta, i la resposta és més mental. L’exemple, que crec que serà més fàcil. Por de l’avió, i per tant el que et fa por és l’avió i el que fas és no pujar a l’avió. L’ansietat és com… L’ansietat, quan ja és un trastorn, s’instal·la a la vida quotidiana i, per tant, ho banya una mica tot. I no hi ha tants mecanismes evitatius motors concrets, sinó que estàs permanentment com preocupat, alerta, pendents. Sempre hi pares atenció. Per exemple: em fa por un examen. Doncs aquest examen… Perquè és una cosa que em costa moltíssim. És aquest. He retallat potser en aquest moment i s’acaba. Resulta que si desenvolupo un trastorn d’ansietat, realment, a la fi, tindré por dels exàmens en general, estaré sempre pendent de si em posen o no em posen un examen. Fins i tot una setmana en què no tinc examen estic intranquil, perquè segur que, si aquesta setmana no n’hi ha hagut, la setmana vinent n’hi haurà un munt. És a dir, hi ha una cosa que preocupa una mica de manera basal i és com un foc que sempre hi és, una mica candent, mentre que la por és molt més retallada i focalitzada.

Ana García. Nosaltres, quan vivim aquestes situacions amb aquests alumnes, què podem fer immediatament quan ho estan vivint des del centre escolar?

Montserrat Dolz. Sí, és clar. Sí, jo crec que de vegades són perfils. Són perfils d’estils de personalitat, sovint són els alumnes que més trobeu amb aquestes dificultats. Jo crec que, de vegades, hi ha una part d’abordatge individual que pot ser molt interessant, que de vegades és reconèixer què fan. Molts cops, hi ha pautes que… De vegades, sembla que sempre li donem les mateixes recomanacions. Però reconèixer la capacitat de dir: “Ep, que ho has fet molt bé, ja està”. És suficient. És a dir, una mica, baixar el nivell d’expectativa. Dir que això és suficient, que això és prou bo. Si ho és, és clar. Si no ho és, doncs cal dir la veritat, perquè aquesta és la vostra tasca i, a més, és imprescindible. D’altra banda, també, enfortint altres àmbits, dir: “Ja n’hi ha prou. I és que, a més, a part d’això, el bo per a tu és poder fer altres coses, que no deixis d’anar als entrenaments, jo què sé, de bàsquet, per quedar-te fent el treball, perquè el treball ja està prou bé”. És a dir, reforçar aquesta diversitat, que és el que l’ajudarà a ser un noi o una noia competent. Per tant, dir fins aquí i, després, reforçar tota la resta. També hi pot haver estratègies més grupals que també, d’alguna manera, en grup, reforcem que, fins aquí, ha estat fenomenal. Que no cal res més. En resum, seria baixar el nivell d’exigència de l’individu, és a dir, ajudar-lo a frenar una mica.

Ana García. Sempre s’ha parlat molt de salut física, i la salut mental estava una mica més relegada. Tu creus que són dos aspectes per a la vida que es complementen? Perquè sempre els hem tractat aïllats. I què en penses tu?

Montserrat Dolz. Sí, sí. Bé, sí. La salut mental, de fet, és una mica el tema… És un tema bastant tabú. Encara avui dia té moltíssim estigma. És cert que es parlava de salut i, quan es parla de salut, no era mai de salut mental. Realment, els aspectes relacionats amb la salut física estan relacionats amb la salut mental. És a dir, no podem tenir salut mental si no tenim unes pautes de son adequades, si no tenim uns hàbits d’alimentació correctes, si no tenim… Per exemple, la part de l’esport és també fonamental, i sabem que també organitza els circuits cerebrals en l’adolescència. Per tant, està totalment relacionat. Està totalment lligat. És impossible que una cosa vagi sense l’altra i, segurament, serà bona idea que, quan parlem de salut i quan parlem de salut física, ja hi incorporem la salut mental i no ho tractem a part.

Ana García. Montse, amb aquesta situació que vivim avui dia de pandèmia, quins efectes creus que suposarà en els adolescents a curt termini i a llarg termini?

Montserrat Dolz. Sí, la pandèmia ha sigut molt difícil, ha sigut un repte realment per a tothom. Sí que és cert que és un moment en què a les relacions a la infància i l’adolescència hi ha coses clau que no pot substituir res, que és tota la relació amb els iguals. A la relació amb els iguals, realment, és on aprenem tot el modelatge de com han de ser les relacions interpersonals, aprenem el que els altres esperen de nosaltres, modelem també el nostre temperament, anem adquirint també tota una sèrie de visions complementàries sobre què volem ser al futur… És cert que en tota aquesta reducció segur que va impactar. És cert que hem vist últimament que hi ha més consultes, en aquest cas a l’hospital de San Juan de Dios, on tinc un equip de salut mental bastant gran. Hi ha un augment de consultes en urgències amb problemes de salut mental, i és cert que és més a la franja de l’adolescència. Ens preocupa, però també ens sembla que és un efecte conjuntural. És a dir, hi ha hagut un moment en què la disponibilitat de tots els recursos de primària estaven centrats en la COVID i, per tant, hi havia menys accessibilitat perquè estaven… No es podia anar els centres de salut, o s’hi podia anar amb restriccions, i que les mateixes persones hem restringit les nostres visites. Hem dit: “Em passa alguna cosa, o potser al meu fill o a la meva filla li passa alguna cosa, però espera que es calmi una mica la cosa perquè ara no és moment d’anar al metge”.

A totes les generacions els han passat coses. A aquells que vivien el 1800 els passaven coses, i els del 1900, 1930, 1940… A totes les generacions els han passat coses també, sense menystenir l’impacte que pot tenir tota aquesta restricció que, hi insisteixo, és cert que és clau per a ells. També és el moment de dir: “Escolta, a partir d’ara, recuperarem tota la socialització, totes les activitats extraescolars, totes les activitats de grup, totes les excursions a la muntanya i tot allò que ens fa ser competents i tenir una vida sana, saludable i normal”.

Ana García. Quan nosaltres érem petites, anar al psicòleg era una cosa que estava totalment fora de context i intentàvem evitar parlar-ne passés la circumstància que passés. Avui dia, els adolescents ja van amb més assiduïtat als psicòlegs. Que en penses tu?

Montserrat Dolz. Home, hem millorat. Hem millorat. Crec que l’estigma sobre el tema de la salut mental, sobretot en aquestes franges d’edat, ha canviat. És a dir, em fa la sensació que fa 20 anys, que un pare o una mare digués obertament que duia el fill al psicòleg era… Diríem que era més ocasional. I avui dia, respecte als fills, crec que hi ha una certa normalització. Si aquest mateix adult s’ho aplica a ell mateix, aleshores canvia bastant la pel·lícula. Segurament, aquest adult diu: “Vaig amb el meu fill al psicòleg, a veure com va”, quan ell hagi d’anar al psicòleg, dirà que va al dentista.

Ana García. Sí.

Montserrat Dolz. La majoria de vegades. Per tant, sí que és cert també que el mateix adolescent, en general, és més capaç de dir i de demanar ajuda. I l’adult jove. També em fa la sensació, i és més una impressió, que quan es fa gran copia el vici de l’adult. És a dir, aquest adolescent que amb 17 anys deia: “Vaig al psicòleg”, quan arriba als 23 o els 25, ja li costa més dir-ho. És a dir, hi ha barreres que incorporem quan ens fem grans, però, en qualsevol cas, hi ha hagut un canvi de tendència i crec que hi ha un estigma, sobretot amb la part psicològica. Jo, que soc metgessa de psiquiatria, encara costa una mica més. És una mica més un os dur de rosegar. Però hi ha una certa… Hi ha una major comprensió i hi ha una major acceptació que aquestes coses passen, tenen un nivell de prevalença altíssima i, per tant, en podem parlar d’una altra manera.

Ana García. Per a pares i professors, amb el terme de “salut mental”, com creus que podem prevenir els problemes i fomentar aquesta salut mental que és tan necessària avui dia?

Montserrat Dolz. En el context del projecte Faros de l’Hospital de Sant Joan de Déu, nosaltres hem dut a terme un informe que justament té aquesta missió: la missió d’explicar, fer conèixer com és l’adolescència des d’un punt de vista de la salut mental i també del neurodesenvolupament, presentar-la com una etapa d’oportunitat i, a més, recalcar la importància de la prevenció i la promoció de la salut mental. I per a això hem elaborat un decàleg de manera consensuada amb tots els autors, per donar una mena de guies. Diríem que tenen 10 punts. El primer és comprendre que el cervell… que l’adolescència és una època en què el cervell està canviant. Hi ha una sèrie de canvis cerebrals importants, hi ha connexions que apareixen i d’altres que desapareixen i, per tant, per començar, comprendre-ho. D’altra banda, el paper de la família per modelar. Entendre que cal ajudar a modelar, que l’adolescència és una època en què la família i l’entorn encara són fonamentals. És a dir, el cervell no canvia sol, canvia amb tot el que li passa i, per tant, en aquesta època també cal parar atenció a ajudar a continuar aquest creixement, oferint experiències bones per a l’adolescent, que siguin creatives, d’esport, de socialització, i adonar-nos de com tota aquesta conjunció és el que també tindrà impacte en aquest cervell. No són dues coses desconnectades.

Assumir el repte. Dèiem que un altre punt és assumir-ho com una oportunitat. Assumir el repte que realment és una etapa que pot ser divertida. És cert que hi ha un canvi, que dius: “Què ha passat aquí? El meu nen, què li han fet?”. No, però bé, és un repte. I això, a la fi, ens durà a aquest adult sa. Per tant, no viure-ho com una càrrega, sinó com una oportunitat. És una oportunitat per a l’adolescent i també és una oportunitat per a tots els que conviuen amb l’adolescent. És a dir que, en el fons, els seus criteris són diferents, les seves visions sobre el món, sobre el que abans fèiem o sobre el que fa l’adult, també és una oportunitat per a l’adult que és a prop. Un altre punt clau és promoure una vida sana. És a dir, és cert que no ens n’hem d’oblidar. De vegades, de petits, estem… De petits, tots tenim prou clar com cal alimentar la canalla, el ritme del son… Tothom, oi? A més, està molt treballat també des de la pediatria. De vegades, ens desenfoquem quan arribem a l’adolescència. Error. Cal continuar promovent una vida sana. De vegades, sense que ells ho vulguin tant. És a dir, la canalla obeeix més fàcilment, els adolescents menys. Cal insistir en l’alimentació, en el son, en l’esport. És importantíssim estructurar l’hàbit de l’esport, aquell que a cadascú li encaixi. Tampoc val ser marcials en això. Cal buscar els que també li encaixen. Cadascú té les seves aptituds físiques, però és també una època per a això. Un altre punt clau és gestionar les tecnologies, perquè és un tema que ha vingut per quedar-se. És un tema complex de què podríem parlar llargament, però per gestionar les tecnologies hi ha una frase molt important, que és predicar amb l’exemple.

És a dir, tu no pots dir que deixi el mòbil i estar tu amb el mòbil sopant. És un error impressionant perquè generes una mala vinculació amb les tecnologies i, a més, dinamites un espai fonamental del dia a dia, que és el menjar en família. Per tant, hem de predicar amb l’exemple, hem de ser capaços de fer-ne un ús raonable, moderat, i donar i modelar. Tornem al punt dos: els nois es modelen amb el nostre exemple, amb com nosaltres vivim, com afrontem… Un altre punt important és entendre que a l’adolescència haurem de negociar. Negociar no vol dir “cedir”, però vol dir “escoltar”, vol dir “entendre”. Escoltar malgrat que, potser, això que t’estan dient ja t’ho han dit molts cops i clarament no hi estàs d’acord, però cal ser-hi i, de vegades, cal acceptar coses que es puguin acceptar, que dins l’estructura de cadascú, de la seva família, de cada entorn, de cada sistema de valors…, es trobi en el perímetre correcte. Però de vegades cal acceptar alguna cosa que per a l’adolescent és molt important i, potser, per aquest adult, no tant. I per negociar cal comunicar amb qualitat. Cal buscar espais per comunicar-nos. L’adolescent ens envia un senyal o ens diu una cosa que el preocupa. Potser en aquest moment no podem. No hi ha temps, però cal quedar-s’hi, dir: “Hi ha una cosa que preocupa”. Cal cercar o, potser, dir: “Escolta, això que m’has dit, jo veig que hi ha un problema. Busquem un moment, a la nit o al matí”. Cal escoltar de debò. Cal parar atenció de veritat a allò que ens diuen.

Hi ha moments en què, de vegades, els adolescents tenen unes idees o uns interessos que de vegades ens semblen superllunyans a allò que a nosaltres ens semblava adequat. Però cal poder tenir aquesta escolta càlida i propera, perquè això és el que farà que realment sentin que han parlat de debò. D’altra banda, cal ser capaços, com a pares i com a educadors, de demanar ajuda. Hi ha coses que dius: “Bé, això no em quadra. Crec que potser hi ha un problema”, cal ser capaços de demanar ajuda. Hi ha una xarxa que és capaç de comprendre, cal cercar ajuda professionalitzada, cal intentar fugir de l’alarmisme, però cal ser capaços de fer aquest pas perquè és el que toca. Perquè, com dèiem al principi, els trastorns mentals són freqüents i, per tant, pot ser que això que estigui passant no sigui res, que és el més freqüent, però pot ser que sigui alguna cosa i no se’ns ha de passar per alt. També hem de crear xarxa, és a dir, estem en sistema. Hi ha un sistema educatiu que ofereix molts recursos, hi ha un sistema sanitari que ofereix recursos, hi ha també tots els recursos de temps lliure, que també existeixen. Per tant, hem de ser capaços d’adonar-nos que sols no ho aconseguirem i hem de crear xarxa. Hem de parar atenció a la xarxa i ser capaços de ser-ne partícips.

I cal acompanyar, cal acompanyar en els encerts i en els errors, cal poder ser-hi en aquells aspectes en què ens sentim més propers i en què ens sentim… en què som més capaços de donar aprovació, i també cal ser-hi en aquells que potser no donem tanta aprovació, però que poden ser coherents amb la seva línia de vida. I quan les coses no van bé també cal ser-hi a prop, perquè aleshores construirem un sistema segur, un adolescent segur, perquè se sent acompanyat als moments en què alguna cosa ha anat malament. Són una sèrie de punts en el fons bastant, podríem dir, intuïtius, però que ens ha semblat interessant poder recollir i poder-ne reflexionar.

Ana García. Doncs moltíssimes gràcies, Montse. Ha sigut un vertader plaer ser aquí amb tu i haver compartit els teus coneixements per poder-los posar en pràctica.

Montserrat Dolz. Doncs encantada, Ana, al vostre entorn escolar és un repte diari i espero que alguna cosa hagi pogut servir per ajudar i inspirar en les situacions en què us trobeu cada dia. Encantada, de debò.

Ana García. Igualment.