Cultura i natura: una relació indivisible

Juan Goñi. Bé, hola. Gràcies per venir. El meu nom és Juan, Juan Goñi, i he vingut per parlar-vos de l’amor dels boscos. L’amor pels boscos. Soc un poeta. Soc un escriptor novell. Soc abans que res un guia de naturalesa, perquè a això em dedico. Fa 15 anys que em guanyo la vida amb això. Soc moltes coses. I també soc una persona que ha après a no ser gaires coses. Ja no soc un fumador empedreït. Ja no soc un empresari aclaparat per les presses. Ja no soc competitiu. Un comercial lluitador. Ho vaig ser. Ja no ho soc. I, a vegades, allò que no s’és et defineix tant com allò que s’és. També soc escriptor, com us deia. Tinc dos llibres al meu haver. Com a treball de guia, he caminat constantment… Camino encara avui constantment pels boscos, pels espais naturals de la meva terra, i els veig, en contacte gairebé diari amb ells, els veig canviar constantment. Els colors, les olors, les humitats. Al ritme de les estacions, al ritme de l’hora del dia. I em contagio d’aquells estats d’ànim que té el bosc. Es diu empatia. Empatia per la resta, per allò de fora, i jo en tinc molt. Afortunadament.

Per això, a vegades, aquests llibres no sé gaire bé si els ha escrit el bosc o els he escrit jo. A la meva terra, allà a Navarra, apareix un personatge a les velles llegendes que es diu Basajaun. El Basajaun és un gegant de quatre metres amb un aspecte ferotge, amb un aspecte terrible i, alhora, un ésser bondadós. Un bondadós pastor d’arbres. El senyor del bosc, el protector del bosc, el nostre protector davant del bosc. Diguem que és una força d’interposició entre el salvatgisme del bosc i la nostra humanitat. O potser m’estic equivocant. Entre la humanitat del bosc i el nostre salvatgisme. I diuen les llegendes que el Basajaun sempre camina al teu costat, xiuxiuejant-te alguna cosa, quan nota que el teu estat és relaxat. Que el teu estat és… Que estàs disposat a escoltar. Així que diuen aquestes llegendes que el Basajaun t’està xiuxiuejant coses a l’orella, i diuen també les llegendes que no t’adones del que et diu, però que, l’endemà en despertar, aquells problemes que t’anaven volant pel cap hauran desaparegut. El Basajaun et va dictar la solució. El Basajaun et va dictar la sortida a l’atzucac on tots, d’alguna manera, estem constantment ficats. Els nostres dubtes, els nostres dilemes… Tot això se supera parlant amb el Basajaun. Per això a vegades penso que, realment, aquests llibres no són més que la transcripció del que aquest Basajaun em diu quan camino pels meus boscos.

He dedicat força temps a pensar qui soc. És una cosa que m’ha costat un esforç mental. Què soc? Què faig aquí? Al final, he arribat a la conclusió que soc un romàntic rodamon, un Homo sapiens romàntic i rodamon, enamorat de la natura. Vagabund? És clar. És clar que soc un rodamon, perquè l’única manera que hi ha de passejar en un bosc, si vols que el bosc se’t fiqui a dins, és vagar pel bosc. Vagabundejar pel bosc. Avui, quan venia a veure-us, he mirat a la Reial Acadèmia de la Llengua, al diccionari, a veure quin és el significat de la paraula “vagar”. I vagar és caminar sense pressa ni destinació. Això, precisament, és el que cal fer al bosc quan es va al bosc. Caminar sense pressa i sense destinació. Sense pressa per poder aturar-se constantment i sense destinació per poder-lo recórrer amb els peus i amb la mirada pels racons més íntims de l’arbreda. Així que per descomptat que soc un rodamon. Però us adverteixo una cosa: el dia que un bosc se’t fiqui a dins, deixaràs de vagar per la vida. Saps per què? Perquè tindràs el teu destí molt clar a l’horitzó. La defensa de la naturalesa. Vagar pel sender per no vagar per la vida.

Així que sí, efectivament, soc un rodamon. I també soc romàntic. Romàntic és aquell… O romanticisme és l’exaltació dels sentiments. L’exaltació de l’emoció. La sublimació de la naturalesa. Beethoven, Chopin, Mahler, són evidentment romàntics. Però també ho és el blues. Jo soc un gran amant del blues i l’Eric Clapton, en B. B. King, en John Mayer són estrictament romàntics. Així que soc un gran seguidor del romanticisme musical, és clar, però no només això. Fixa’t, el romanticisme és la sublimació de la natura. Així ho diuen els cànons d’art. Jo no conec cap altra manera d’acostar-se a la natura que no sigui des de la sublimació d’aquesta. Sublimació que deriva, indefectiblement, en l’admiració. I un pas més enllà, en l’exaltació. Efectivament, soc un exaltat admirador de la natura. Soc un romàntic commogut que tracta de commoure’t. Segurament deveu haver sentit per aquí aquella frase que l’ésser humà és un càncer pel planeta. Un virus, una malaltia. Oi que ho heu sentit a dir? És un corrent força pessimista que sentim a vegades, com dient: “No hem fet més que mal al planeta. Més que mal”.

Doncs mira, soc una altra cosa també. Sou una altra cosa també. Sou naturalesa, és clar. I sou la manera que ha trobat l’univers per enamorar-se de si mateix, perquè vosaltres teniu la capacitat de mirar les estrelles i enamorar-vos d’una nit estrellada, oi que sí? Sou capaços de passejar per un bosc i enamorar-vos d’aquell bosc que tu ets. La natura, bonica com cap altra cosa, ha inventat una manera d’enamorar-se de si mateixa, i aquesta cosa que ha inventat és vosaltres. Que sapiguem, l’ésser humà, l’Homo sapiens, és l’únic ésser al planeta capaç d’aprehendre la bellesa. De manera que nosaltres veiem un cel estavellat a la nit i ens enamorem. Quantes tones de tinta s’han gastat al llarg de la història de l’art i la pintura per parlar del cel estrellat? D’alguna manera, a l’univers conegut, som l’únic ésser conscient de la bellesa que l’envolta. Per això us dic que sou cosmos enamorats del cosmos. Per això és important l’ésser humà. És per això que l’Homo sapiens és important. És una forta responsabilitat, pesada responsabilitat, que carrego sobre les vostres espatlles, i, per això, escoltar el cant dels ocells no és només un plaer per a mi i per a tants altres, sinó que és una responsabilitat teva. He vingut per parlar amb vosaltres. Fins ara només he parlat jo. Ara us toca a vosaltres. Em voleu preguntar alguna cosa?

Marta. Hola, Juan, em dic Marta. Després d’aquest any de pandèmia que hem estat vivint, la gent ha decidit canviar la seva vida de ciutat per una vida més rural i em preguntava què et va portar a canviar ser informàtic per ser guia de la natura. Moltes gràcies.

Juan Goñi. Una pregunta que m’han fet moltíssimes vegades, i no em canso de contestar-la. Et diré que jo no estava bé a la ciutat. Jo no estava bé ni físicament ni psicològicament, ni emocionalment. La gran epidèmia dels nostres dies, la salut mental. Tan oblidada moltes vegades. Tan ridiculitzada. Afortunadament, cada cop menys, però la salut mental és tan important com la salut física. De vegades em diuen: “Que valent que vas ser”. I jo dic: “Què va. Tot al contrari”. Perquè el que és meu va ser una fugida per la vida. Va ser fugir per viure. Quan jo treballava a la ciutat, vivia a la ciutat, treballava d’informàtic, ficat entre quatre parets, sense saber si era de dia o de nit, sense olorar les flors, sense que el vent fred acariciés la meva cara, què dur se’m feia tot. Llevar-se als matins, que dur que era. Que dur que era lluitar pel lloc per aparcar el cotxe. Que dur que era fer-se el nus de la corbata cada dia. Que dur que és viure a la ciutat. Que dur. Extremadament dur. Quan em vaig dedicar a això, tot va canviar. A mi m’agrada posar, l’altre dia explicava a una amiga, aquesta metàfora. Jo no sé si sabeu que hi ha… Bé, és clar que ho sabeu, com podeu no saber-ho? Hi ha aus que s’alimenten de peixos i, quan un depredador intenta empassar-se un peix, se l’ha d’empassar a favor d’escata. Enteneu què vull dir? Se l’ha d’empassar a favor d’escata perquè si ho fas al revés, tot es queda al seu coll. Allò és un desastre, enteneu? Doncs jo vivia la meva vida empassant-me el peix a contraescata.

Quan de sobte vaig canviar de vida, vaig aprendre que els peixos es poden menjar a favor d’escata. I que fàcil resultava tot aleshores. Que fàcil despertar-se als matins, anar a treballar, anar al bosc. Que fàcil comprar el pa a la botiga de la cantonada on el meu forner de cada dia em rep amb un somriure. Que fàcil aparcar el cotxe en aquell poble que em va rebre amb els braços oberts. Que fàcil posar de despertador la merla, la cuereta. Que fàcil trobar sentit a la vida. Canvi de vida? És clar que sí. És clar que sí. Canvi de vida, canvi de filosofia, canvi de tot. Tenia 40 anys. Ho vaig fer 40 anys tard. Cada vegada que em llevo a la finestra i veig els meus prats verds, allà a la meva vall del Baztán, a Navarra, soc feliç. I, a vegades, un clarejar, un mar de boires, em recorda qui soc, per què faig el que faig. M’ho recorda tot. És com si apuntalés els fonaments, una altra vegada, una vegada més, de tot el que soc, tot el que vull ser i tot el que vull deixar-vos a vosaltres. Si us esteu empassant la vida a contraescata, és hora que aprengueu, com el corb marí, a menjar-vos la vida a favor de les escates. Cadascú sabrà quines són les seves escates. La meva era l’estrès. La pressa, l’angoixa. Per a un altre pot ser… No ho sé. Una recomanació molt important a la vida: menjeu-vos sempre la vida a favor d’escata, d’acord? Una altra pregunta?

David. Hola, Juan, soc en David i, ja que tu ets guia de la natura per a grups de persones força diverses, m’agradaria preguntar-te com creus que afecta el contacte de la natura als humans.

Juan Goñi. A nosaltres els humans, oi, David?

David. Sí.

Juan Goñi. Ostres, doncs fixa’t tu. D’una manera radical, d’una manera total, absoluta ens afecta. Em deixeu que us parli una mica d’una cosa que ha passat fa uns quants anys i que ha canviat la nostra manera de veure el món? La pandèmia. Oi? La pandèmia ens ha ensenyat… Ha tingut coses horribles, què us he d’explicar. Per descomptat que sí, però ha tingut alguna picada d’ullet de coses positives perquè ens ha ensenyat coses, ens ha deixat veure coses ocultes després de les presses constants. A la pandèmia ens van confinar i vam perdre el contacte amb la natura. Probablement, va tenir lloc una de les primaveres més belles, més fascinants, que jo recordo. No hi havia soroll als boscos, no hi havia ningú als boscos. El cel blau sense marques d’avions en cap moment. Les carreteres desertes. Es calcula que trenta-tants milions d’animals van deixar de ser atropellats a les carreteres del nostre país. Quina barbaritat, oi? I també ens va ensenyar una altra cosa que té a veure amb la teva pregunta, David. Ens va ensenyar la necessitat que tenim de naturalesa. El dia dos de maig, que va ser el primer dia en què vam poder passejar lliurement pels boscos, per la natura, es van batre tots els rècords haguts i per haver en gent sortint a la muntanya. Això ho va publicar no fa gaire una xarxa social dedicada precisament al senderisme pels boscos. La gent la necessitava. Era una passió, una necessitat. I encara no s’ha acabat del tot aquesta passió. Ens ha deixat veure com n’és d’important per a l’ésser humà posar-se en contacte amb la natura.

En contacte amb la natura, hi ha tres factors fonamentals. Segur que heu vist moltes vegades aquells tres cercles que solem veure a l’escola amb els colors bàsics. Imagineu-vos això en el vostre cap. Aquests tres colors no seran colors, seran actituds. Què hi ha en un passeig per la natura? Sens dubte, exercici físic, i l’ésser humà necessita exercici físic per estar saludable. I aquestes persones de les quals estem parlant buscaven exercici físic perquè buscaven salut. A més, els boscos curen. Això està demostrat científicament. Les passejades pels boscos són una forma extraordinària de millorar la nostra salut mental, emocional. Això està clarament ratificat per multitud d’estudis, però també fins i tot la salut física i ens queda molt per aprendre encara. Així que hi ha, per una banda, diguem-ho així, l’aspecte de l’exercici físic, de la salut al bosc. També hi ha un altre dels cercles de color, que seria l’observació, el gaudi de la natura. L’ésser humà ho és, és un gaudidor molt gran de la bellesa. I als boscos això també passa. I podem trobar com un exemple paradigmàtic aquell fotògraf que farà una foto a la natura. O aquell pintor que, amb el seu cavallet, va a un paisatge i el retrata. Aquella persona està fixa, la seva ment fixa a la natura.

Un altre d’aquells cercles seria… Em deixeu que digui la “salut espiritual”? Tècniques com el taitxí o el ioga. Gent que cerca aquesta salut espiritual. Transcendir una mica de la realitat més quotidiana. Els boscos també tenen un component indubtable d’espiritualitat. Bé, doncs, al meu entendre, perquè el bosc tingui aquesta funció curativa, hem d’intentar unir aquests tres cercles i anar a la intersecció que queda entre tots tres. Aleshores, el bosc ens aportarà tot el que té per aportar-nos. “Què pot fer per tu el bosc?”, em preguntaves. Ho descobriràs de seguida. Tracta d’estar al punt central d’aquests tres cercles. Tracta que el teu passeig pel bosc tingui components clarament físics, components clarament de gaudi de la bellesa i component espiritual. Aleshores, el bosc farà molt per tu.

Marina. Hola, em dic Marina. Als teus llibres, barreges la poesia amb la natura. Quina relació tenen la cultura i el món natural?

Juan Goñi. Quina magnífica pregunta, Marina. Magnífica pregunta. Hi ha una falsa dicotomia en tot això, perquè sembla que haguéssim d’escollir entre la cultura i la natura. Res més errat, res més equivocat. Les primeres accepcions de la cultura parlen de la cultura de l’agricultura. És el primer que significava la paraula cultura. Tot aquest saber pagès que ens alimenta encara avui. I, després, més endavant, alguns dels nostres savis diferenciaven dos conceptes al planeta. La cultura era el que l’ésser humà havia fet i el que era la natura era el que l’ésser humà no havia fet. Oblidant, probablement, que una de les creacions principals de la natura és precisament l’ésser humà. Així que tot allò que ha fet l’ésser humà ho ha fet la natura, sens dubte, ja que som, sens dubte, natura. No hi ha dicotomia entre la cultura i la natura. Potser una diferència. L’única diferència potser és que la natura és molt més vella que la cultura. A la resta, són pràcticament anàlogues la cultura i la natura. Horaci, primer poeta llatí. Algú podria dir que Horaci no és cultura? Horaci: “Tots els poetes, sense excepció, estimen els boscos”. Fixa’t tu si tinc cara dura jo que m’atreveixo a canviar la frase a Horaci i dir: “Tots els amants dels boscos són poetes”.

Per què dic això? Perquè el bosc t’inocula la poesia. Una altra cosa és que tu siguis capaç de traslladar això a un paper. D’escriure-ho en lletres. Alguns ho escriuen en música. Altres ho escriuen en un quadre o en una fotografia, però l’art ja te l’ha donat el bosc. Federico García Lorca: “Poeta és arbre”. Déu-n’hi-do. Dos mil anys per dir el mateix. D’Horaci a Federico García Lorca. Dos mil anys, més, per dir el mateix. La veritat és que, si un es comença a preocupar una mica de què han dit de la natura els diversos representants de la cultura del planeta, de la humanitat, s’adona que hi ha una relació intrínseca i indivisible entre la cultura i la natura. Probablement, la natura ha inspirat la quantitat més gran i la qualitat de les obres artístiques que l’ésser humà ha dut a terme al llarg de la història de l’art. De tota mena. I a més, ha inspirat els invents, els enginys que l’home probablement la humanitat ha desenvolupat al llarg de la seva història. Així que tant aquesta alta cultura, com podrien ser les arts o les ciències socials, com aquesta cultura més de l’enginy, de l’enginyeria, totes dues estan intrínsecament unides a la natura.

En Humboldt… Ens haurien d’ensenyar a l’escola qui era en Humboldt. Un personatge fascinant. Un senyor que va recórrer la península Ibèrica de cap a peus per veure l’altimetria que tenia en un carro que arrossegava un ruc i que portava un petit mesurador de pressió i amb allò va aconseguir elaborar el mapa altimètric de la península Ibèrica. Va tractar constantment de mesurar-ho tot. Tot allò que estava al seu abast. I té una frase… Qui podria dir que en Humboldt no és cultura? Doncs té una frase absolutament al·lucinant. Diu: “Allò que toca la teva ànima escapa a les nostres mesures”. En Humboldt es va adonar que allò que tocava la seva ànima ja no ho podia mesurar. I què és el que tocava la seva ànima? La naturalesa. És clar que sí. Em deixeu que us llegeixi una frase d’Unamuno? Unamuno. Qui podria dir que Unamuno no és cultura a la història de la cultura espanyola? Don Miguel. Deixeu-me que la busqui. Aquí la tinc. “El sentiment de la natura és el cim de la civilització i de la cultura”. Ni més ni menys que el senyor Miguel de Unamuno ens està dient, precisament, que sentir la natura és el cim de la civilització i de la cultura humana.

Hi ha un altre personatge molt interessant també que ens haurien d’ensenyar a l’escola. Tants ens haurien d’ensenyar a l’escola… Es va anomenar Francisco Giner de los Ríos i va ser un pedagog. Un mestre en tots els sentits de la paraula. I va escriure unes poques frases que m’agradaria llegir-vos. “Al contacte purificador de la natura, sorgeixen l’expansió de la fantasia, l’ennobliment de les emocions, la dilatació de l’horitzó intel·lectual, la dignitat dels nostres gustos i l’amor a les coses morals”. Déu-n’hi-do. Ell està, probablement, fonamentant els èxits més grans de la civilització i de la cultura humana, precisament, en el contacte amb la natura. No hi ha cultura sense natura. No hi ha res sense natura, però tampoc no hi ha cultura sense natura. La cultura té els seus fonaments més profunds, no podia ser altrament, en la natura.

Pablo. Hola, Juan, em dic Pablo. M’ha semblat molt interessant una cosa que has dit, i és que portes boscos a dins. Com podríem fer per portar boscos dins nosaltres també?

Juan Goñi. Quina bonica pregunta. Bé, primer cal anar al bosc, és clar, perquè se’t fiqui a dins, és clar. Però cal anar al bosc amb algunes premisses. Una, per exemple, és que, quan estiguis a punt d’entrar al bosc, pensis detingudament qui t’acompanya físicament, qui hi ha amb tu, i mentalment, qui hi ha aquí dins. Perquè potser algú que portes allà dins no mereix ser al bosc. Potser un ex que no hauria d’estar amb tu al bosc aquell dia. El polític que odies. El cantant a qui tens una mania que no pots amb ell. Potser no hauria d’estar amb tu el teu cosí perquè és un imbècil. Qui no ha d’estar amb tu aquell dia al bosc? És la primera pregunta que t’has de fer i deixar-lo a la vora del camí. Treure’l de la teva ment a cops d’escombra, si cal. Cal entrar al bosc amb la ment neta perquè el que entris al teu cap pot enverinar el bosc i això no va bé, ni a tu ni al bosc. També cal pensar a qui portes dins al costat. Al teu costat al sender. I et diré per què. Perquè, a vegades, el bosc emociona, com em passa a mi sovint. Has d’anar al bosc millor sol, però, si hi vas amb algú, doncs que sigui algú davant del qual no t’importi plorar. Que tinguis prou confiança perquè, si l’emoció et desborda, no la continguis. La deixis fluir.

És important el sender que escullis. La dificultat física, purament física del sender no t’ha de distreure d’allò en el que estàs. Tu has anat a fer senderisme i a suar la samarreta, o a fer que se’t fiquin boscos a dins? Si has anat a fer senderisme, a suar la samarreta, a fer-te 35 quilòmetres i 1.200 metres de desnivell, tant se val. No importa. No importa ni amb qui vagis… No importa res. Però, si has anat a fer que se’t fiquin boscos a dins, l’esforç físic no t’ha de despistar de les teves sensacions. Així que tria un sender senzill, sense gaire dificultat, que et permeti vagar. Ho recordeu? Aturar-te a fer una fotografia. Aturar-te a mirar una molsa que et crida l’atenció. Mireu amb deteniment una castanya, una petita pedra, una flor, un paisatge. Gaudir de la bellesa del bosc. I el silenci, si us plau. El silenci, si us plau. El silenci. Es pot parlar al bosc, és clar que sí. És més, és convenient parlar. Parlar reflexionant. Parlar de sentiments. Parlar de coses positives. Hem dit que calia deixar al principi del passeig pel nostre bosc al sender, a la vora del sender, aquella persona que no mereix estar amb tu al bosc, però potser hi deurà haver altres persones, altres sentiments, que sí que ho mereixin. I cal agafar-los del bosc i ficar-los a dins.

Què tal el record d’un familiar que trobes a faltar? Una cançó, un sentiment, un amor. Aquestes coses són benvingudes al bosc sempre. Són positives. I així com aquelles ho enverinen, aquestes l’abonen, l’alimenten. Així que es pot parlar al bosc, és clar que sí, però no xerrotejar. Enteneu la diferència? Parlar sense sentit. Sense sentir ni sentit. Ara parlaré del ioga. Després parlaré que aquest bosc em recorda un altre que vaig visitar. Ara recordo què menjarem avui. Ara me’n recordo del sopar que vam tenir ahir. Ara recordo que el llit de l’hotel és molt dur. Després me’n recordo de la meva veïna, allà a Madrid, on resulta que, cada vegada que tendeixo la roba, ella em tira les estovalles de les molles damunt de la meva roba acabada de rentar i li tinc un odi que no la puc veure. Us n’adoneu? Sense callar. Sense callar. Sense callar. Constantment. Parlant de coses sense sentit. A això jo en dic cotorrejar. Espero que entengueu el que vull dir. Això està prohibit. Estàs passejant pel bosc perquè se’t fiqui a dins? Estigues al bosc. Escolta. Com es pot escoltar si estàs cotorrejant? Com et deies?

Pablo. Pablo.

Juan Goñi. Pablo. Imagina’t, Pablo, que tu demà parles amb mi i em dius: “Mira, Juan, quines ganes tinc d’anar a visitar l’Irati. He sentit a parlar de la selva d’Irati. Hi vull anar, va”. “Doncs ara, quan tornem a Navarra, Pablo, vens amb mi i t’ensenyo la selva d’Irati”. I aleshores, la Jimena, que és allà, i la Paula, que és a l’altra banda, i tots vosaltres, alguns diuen: “Doncs jo també m’hi apunto. Jo també”. I alguna d’aquestes persones, quan estiguem per allà, per aquell magnífic… Aquesta magnífica catedral vegetal que és l’Irati, està dient: “Mira, faré una foto perquè una vegada vaig fer una foto jo, quan vaig estar al Pirineu. I aquesta que faré serà igual que aquella”. I… Ens ha emprenyat, Pablo. Ja no se’t fiquen els boscos a dins. Els boscos estan “cames ajudeu-me”. Fugint de la cotorra o del “cotorro”, tant me fa. Entens, oi? Bé, ja no dic res del que crida pel bosc. D’aquest ja no en dic res. Qui crida a deshora, sense sentit. El que crida perquè sí. Cridar al bosc sense sentit és una agressió al bosc. S’anomena contaminació acústica i és tanta contaminació com llençar una llauna de cervesa sota la fageda. Tanta contaminació com omplir el sender de burilles. T’han de sobrar, Pablo, temps, abric i aigua perquè cap d’aquests factors et facin deixar de vagar, és a dir, et facin tenir pressa. D’acord? Així que tu escull un sender, ves-te’n a passejar, comprova dues vegades la companyia, la física i la mental, guarda silenci i t’asseguro que el bosc se’t posarà a dins.

T’adverteixo d’un efecte secundari que se’t fiqui un bosc a dins. Si se’t fica un bosc a dins, voldràs que se’t fiquin tots els boscos que visites. La laurisilva de La Palma. Les espectaculars suredes de Monfragüe. Els boscos d’avets al Pirineu o als Alps. És més, alguns tenim la sort, fins i tot, de ficar-nos sota el mar i trobar boscos també en forma de coralls de mil colors. No deixen de ser boscos. No deixen de ser boscos. Però deixa’m que et digui una cosa més. A tu i a tots vosaltres. Feu-vos amics dels boscos. A la meva experiència, hi ha amistats molt convenients per a l’ésser humà. Jo en conec dues. Probablement n’hi ha moltes més, però dues que m’han acompanyat tota la meva vida. Dues amistats que mai no m’han fallat, que han estat amb mi sempre, en tot moment. Una és la música. Fer-se amic de la música és una aposta segura per ser una persona més completa i més feliç. L’altra és el bosc. El bosc sempre hi serà. Sempre estarà esperant-te. Sempre estarà esperant-te. Tornant al silenci, tan important. El silenci no és pas l’absència de so. El silenci del bosc és una cosa que a mi em té boig perquè, si no hi ha silenci, no hi ha res.

El bosc espera de tu ensenyar-te el que passa quan tu no hi ets. Compte, que és important. Tant de bo tu puguis ser testimoni d’allò que passa al bosc quan tu no hi ets, perquè, per desgràcia, tots els éssers vius fugen de la nostra presència quan tenen l’oportunitat. Segurament, si els arbres tinguessin cames, sortirien corrent en veure’ns arribar al bosc, però no ho fan. Però la resta sí i la primera cosa que fan per detectar-nos és escoltar, així que, si vas armant un embolic terrible, les coses, el bosc que tu veus, no és el bosc. És un bosc aterrit per la teva presència. Aterrit per la teva presència, així que calla. Calla. Tracta de caminar amb compte. Tracta de ser respectuós. Jo acostumo a dir en aquestes dates que la mare Terra està embarassada. Embarassada de faigs, de nous, de glans que han caigut aquests dies a terra del bosc, així que la mare Terra està embarassada. Quan la trepitgis, tingues-ho en compte. Trepitja-la amb compte, d’acord? En fi, el silenci. Deixa’m que et llegeixi una cosa. Em deixes que et llegeixi una cosa del silenci?

“El silenci és una au delicada. Vola sobre els arbres dels meus boscos feliç entre els cants d’altres aus, al costat del rierol o al prat, convivint en pau amb els esquellots, amb els brunzits dels insectes, amb el vent que juga al bosc. Conviu sense problemes amb el fragor de la cascada, amb el tro, amb el renill del cavall, amb la brama del cérvol enamorat. El silenci viu al guirigall confús de les albades de maig i a les nits tranquil·les i a la serenitat de l’ocàs. El silenci viu dins de la millor música. El seu cant lleu és present sempre en el petó apassionat i també en les més tendres poesies, que són les mirades. En les mirades curioses. En les mirades buscades. En les mirades vetllades, ocultes. En les mirades concernides amb el que miren. La meva ment vola a les ales del silenci, perquè el silenci, malgrat la seva lleugeresa, és capaç de remolcar-te i impulsar-te als sentiments més intensos. És capaç d’arrossegar-te fins on s’amaguen la pau i la calma, i allà la meva ment és lliure com mai. Allà s’amaga la poesia. La poesia del paisatge i l’harmonia del món, la veritat, l’estremiment, la tendresa i la consciència.

El silenci està en perill greu d’extinció. Està assassinat constantment per paraules insensates, pels crits a deshora, pels rugits dels motors de totes les ensordidores màquines de l’home. I així, el fill del bosc no escolta ni deixa que ningú no escolti. No atén i per això no entén. Els que hem gaudit del silenci al bosc, més encara si és en companyia, més encara si aquest silenci ens empara a diversos de nosaltres, no deixem mai de buscar-lo. El silenci entre mirades entusiastes. El silenci de respecte. De consideració. El silenci escoltat, sentit, atès, entès, és sens dubte el més bell, el més imponent i, per desgràcia, el més escàs. Els sorolls espanten el més inoblidable, el més inigualable, el més curatiu, el més miraculós entre els mil miracles del bosc. Respecta, guarda i defensa el silenci del bosc perquè aquest és el seu idioma preferit per amanyagar-te”.

Paula. Hola, Juan. Sembla que a la majoria de la gent li encanta l’estiu i la primavera. Però tu dius que cal apreciar cadascuna de les estacions. Podries parlar una mica sobre això?

Juan Goñi. És clar. Gràcies per la pregunta. Tenim la immensa sort de viure en un lloc del planeta on hi ha les estacions i això és una incalculable fortuna. El transcórrer de les estacions a la pell del món és un prodigi. És un prodigi. I a més és un prodigi que té al darrere sàvies lliçons perquè nosaltres aprenguem. El bosc ara, els boscos de la meva terra, allà a Navarra, fagedes, rouredes… Estan deixant caure les fulles que serviran com a aliment per a futures generacions d’arbres. Cada fulla d’aquelles que cauen avui és un miracle tecnològic que l’home, l’ésser humà, no arriba ni a imaginar. En tota la nostra gran tecnologia, els nostres grans laboratoris, no hem aconseguit fer res que s’assembli ni de lluny a la perfecció d’una sola fulla dels milions i milions que avui cauen als boscos. A més, són renovables 100 %. Es desfaran i no en quedarà res. I tornaran a créixer gairebé sense despesa energètica. Què està fent la tardor? Què està fent ara als arbres? Què estan fent? Fixa’t tu, estan recuperant els nutrients, estan deixant anar el que no necessiten, estan descansant.

Després arribarà la primavera, però ara toca l’hivern i l’hivern és temps de ficar-se a dins, de reconsiderar-se, de planejar el futur, que és el que fa el bosc. Fixa’t tu, deixo caure les fulles, que són els meus records. Em quedaré només amb alguns, els veritablement importants. Els que siguin capaços d’abonar el meu futur. I la resta els menyspre-ho. Després arribarà la primavera plena de bromes, d’ocells juganers, de flors per tot arreu. La nena primavera, tan eixerida i alhora tan dona. Després arribarà l’estiu. Aquestes tardes indolents d’agost on tot madura. Tot s’aquieta. I després arribarà la collita de finals de l’estiu per tornar una altra vegada a aquesta tardor absolutament entendridora. La tardor, no em digueu per què, fixa’t tu, sempre neix anciana. No té joventut la tardor, ja és una anciana. És una anciana d’una tendresa incommensurable. Jo dic que la tardor és un invent del bosc per fer-se etern. I a nosaltres, a alguns de nosaltres que caiem sovint a la vida, ens ve molt bé aprendre aquesta lliçó. La tardor és tornar a començar. La veritat és que tantes lliçons et dona el bosc i les estacions, tantes lliçons, que serien incommensurables, però us en diré una que va canviar la meva vida determinantment. La va canviar per sempre.

Mireu, acostumo a fer censos d’aus per a la Societat Espanyola d’Ornitologia als meus boscos navarresos. Simplement, es passeja pel bosc, s’escolten els cants de les aus que tu et vas trobant pel bosc i en vas prenent nota. Això ho fan milers de voluntaris a nivell de tot Espanya i de tots els països europeus. Mitjançant aquestes tècniques, per exemple, hem descobert les tremendes tragèdies que aguaiten a algunes de les nostres aus més properes. Per exemple, a les orenetes, de les quals estem perdent un milió d’oronetes cada any. Déu-n’hi-do. oi? Però no em dedicaré ara a parlar-vos de les tragèdies de les aus properes, que podria i amb molt de gust. Us parlaré d’aquell dia que va canviar la meva vida. Aquell dia havia nevat i jo era al parc natural de Bértiz fent un cens d’aus. Hi havia anat molt aviat. Era pràcticament encara fosc quan em vaig posar a caminar per aquell bosc nevat, cobert de merenga, i absolutament silenciós. Després d’una bona estona caminant, res s’havia sentit en aquell bosc. Res. El mínim espetec. El mínim tri. Res. Quan en fer la volta en un racó, a tres metres de mi, en un grèvol totalment nevat i quallat de boletes vermelles, cantava un pit-roig. I aquell pit-roig estava fent art perquè estava cantant per a mi. Per què per a mi? Perquè jo mirava al meu voltant en aquella fageda nevada i quieta com mai i allà no hi havia ningú més que jo. Ningú més que jo.

I jo era capaç d’entendre el seu art. És a dir, jo entenia la bellesa que ell produïa. Em va emocionar fins al moll de l’os. Aquest pit-roig tenia el 66 % de possibilitats de morir aquest mateix hivern. Aproximadament, dos de cada tres auetes de la mida d’un pit-roig moren al seu primer hivern de vida, i aquell pit-roig estava gastant 20 minuts de la seva curtíssima vida per cantar-me a mi. Per descomptat, vaig aturar els meus passos. Per descomptat, vaig esperar. Per descomptat, aquell cens no va valer, però jo vaig aprendre una lliçó que mai no oblidaré. Aquell pit-roig va canviar la meva vida. Darrere hi ha una càrrega de profunditat que té a veure amb l’emoció, amb la intel·ligència, amb la vida. Els pit-rojos són una mena d’ocells sorprenents perquè defensen territori també a l’hivern. Per tant, també canten a l’hivern. Fixa’t tu, defensen territori cantant. Em sembla que ara hi ha una guerra. Us imagineu els mandataris d’aquestes dues nacions defensant el seu territori cantant? No és això molt més raonable que embolicar-se a trets? El pit-roig, quan t’acompanya en un passeig a l’hivern, és de les coses més dolces que et poden passar. La seva alegria t’encomanarà. Se’t ficarà a dins per sempre.

Els mites que sobrevolen a la cúpula nua dels arbres. El renill del picot. El tamborineig del picot negre. El bram d’un cérvol. L’hivern és una estació absolutament meravellosa. És el minimalisme, perquè és l’essència del que és important. Aquest avella sempre de posats una mica vetustos que és la tardor vesteix una mica estrany, molt acolorida. La primavera és una boja. Et despista de seguida. A l’estiu potser fa massa calor per pensar moltes coses rares, però l’hivern… L’hivern és l’arrel. Empatitzar amb el bosc, lluir empatia amb ell, amb els paisatges de la vostra terra, de la meva, del planeta, té molt a veure amb estimar les estacions. Perquè a les estacions s’amaga la saviesa de la vida per fer-se eterna. La vida porta 3.500 milions d’anys al planeta. Ha après moltes estratègies, moltes, per sobreviure, i totes ballen al so del 4/4 més perfecte: les estacions. Cal estimar-les totes. Pensa-ho. Una sense una altra no té sentit. I gaudim de l’enorme privilegi que suposa viure en un lloc on podem gaudir de les estacions.

Josefina. Hola, Juan. S’està parlant molt de com afecta el canvi climàtic als entorns naturals. Tu, que vius a la natura, com ho perceps?

Juan Goñi. Doncs com una tragèdia absoluta. Jo la veritat és que no soc cap expert. Hi ha altres experts per aquí als quals convé escoltar. Jo puc parlar de la meva experiència. L’experiència d’un humil rodamon per aquests boscos de què us he parlat i dels quals us estic parlant. Aquest any, a la vall de Baztán, el dia 14 de juliol, vam tenir 43 graus de temperatura. A la vall de Baztán, al nord de Navarra, al Pirineu navarrès. 43 graus de temperatura. Veure com les fulles dels faigs queien de pura calor al mes d’agost sobrecoge esglaia. La Unió Internacional per a la Conservació de la Natura, que depèn de l’ONU, va reunir un munt de científics per veure quines són les causes de l’actual pèrdua de biodiversitat. Sabeu que estem vivint en una sisena gran extinció. Oi? Ho deveu haver sentit. Estem perdent espècies a una velocitat monstruosa, però aquells científics volien saber quines en són les causes. Les causes d’aquesta pèrdua de biodiversitat. I la primera causa en pèrdua de biodiversitat actualment al planeta, segons aquests científics de diverses disciplines, és el canvi climàtic. No demà, no d’aquí a 50 anys. Ara. Ara mateix, avui al planeta hi ha més refugiats climàtics que refugiats per guerres. I a més, el canvi climàtic és pervers perquè multiplica els efectes d’altres factors que estan acabant amb la biodiversitat.

Us posaré dos exemples. El canvi climàtic augmenta la temperatura dels rius. Els rius, en pujar de temperatura, dissolen menys gas, dissolen menys oxigen i els peixos se’ns ofeguen. Un efecte secundari del canvi climàtic actua directament contra la biodiversitat. Un altre. Fa anys que va entrar per la meva terra, allà pel Pirineu navarrès, una petita erugueta. Una petita erugueta, l’eruga del boix. Fixa’t, el boix. Buxus sempervirens, el boix sempre viu. Li vam posar aquest malnom perquè no hi ha qui acabi amb el boix. Sempre viu i a més sempre verd, fins que va arribar la maleïda eruguita de la Xina. I la maleïda erugueta s’alimenta de les fulles del boix i es menja boixedes senceres. Se les ha menjat ja a Europa i se les està menjant ja a la península Ibèrica, a Espanya. Acabarà per menjar-les totes. El canvi climàtic és tan pervers que busca aliats en tot allò que sigui destruir. Jo no sé si hi som a temps. Jo no sé si hi som a temps, però creieu que tenim dret a abaixar els braços? Jo crec que no. Per vosaltres, pels vostres fills, pels fills dels vostres fills, no hem d’abaixar els braços. Cal fer veure a aquelles persones que els costa entendre la prioritat del canvi climàtic. Abans parlàvem del col·lapse i aquestes coses. Ens estem veient abocats a un col·lapse climàtic de conseqüències inimaginables.

Fa molts anys que els científics ens estan avisant. Ara, tots aquests anys els necessitem i no en tenim. Terrible, què us he de dir? És una raó més per ser ecologista. Ecologista és el que estima i defensa casa seva. Alguns no sou ecologistes? Algú no estima i defensa casa seva? En aquesta societat abjecta en què vivim, la paraula ecologista s’arriba a utilitzar com a insult. A mi de vegades m’insulten anomenant-me ecologista. Que ningú s’oblidi que res no importarà, res, si l’ecosistema col·lapsa. Soc ecologista a molta honra. Soc defensor de casa meva. I de la teva.

David. Hola, Juan. T’he sentit dir que a tu el bosc et xiuxiueja. Com a naturalista, què creus que podem aprendre del bosc? Què ens xiuxiueja?

Juan Goñi. Buf, tantes coses… Tantes… Però a mi últimament me n’està xiuxiuejant constantment una. Una que no se me’n va del cap. Mira, què és un bosc? És un conjunt, és un superésser viu compost de cèl·lules. Quan tu vagis pel bosc, pensa que cada arbre que tu estàs veient no és un ésser viu independent. És un ésser viu que forma part d’un superésser viu que es diu bosc. Aquest arbre necessita la resta del bosc per poder viure, i a més aquest arbre està buscant la pervivència d’aquest superésser viu que es diu bosc. Aleshores, el bosc està compost pels arbres, pels pit-rojos, pels cucs, per les falgueres, pels cabirols… Tot això són cèl·lules d’aquell superésser viu que es diu bosc. Molt bé. I tu i jo, què pintem en tot això? Nosaltres tenim una curiosa extremitat. Un dit que s’oposa a la resta i ens permet agafar les coses, i, sens dubte, som micos que agafen coses. Això ha determinat la nostra manera d’habitar el món, però com va evolucionar aquesta mà? On ens agafàvem? A les branques dels arbres, és clar. I per què tenim els nostres ulls on els tenim? Doncs perquè els nostres ulls estan evolutivament dissenyats per veure al bosc. I per què parlem així? Com ens comuniquem per so com fa el pit-roig? Doncs perquè a l’espessor del bosc no ens veiem. Per això.

En Joaquín Araújo va dir una frase que expressa amb claredat el que jo vull dir. Ell va dir: “Som com som perquè no fa gaire temps vam ser bosc”. Formàvem part d’aquesta col·lectivitat. Formàvem part d’aquell superésser viu. Quan potser ens vam separar una mica? Potser a les primeres civilitzacions humanes? Egipte, Babilònia… Però aquelles civilitzacions també vivien a l’atzar del bosc. Vivien seguint els ritmes, clarament, de la natura. De veritat, de veritat, quan vam donar l’esquena al bosc? Potser a la Revolució Industrial? Fa 200 anys? Però jo acostumo a preguntar als meus companys de passejades: “D’acord, la Revolució Industrial, però una pregunta, si en comptes de venir tu a aquest passeig, hagués vingut el teu avi, jo li hauria d’haver dit que aquest ocellet era un pinsà?”. Em diuen ells: “Què va, el meu avi ho sabia perfectament”. “I quant de temps fa del teu avi?”. I ell em contesta: “Trenta-cinc anys des que va morir”. O quaranta o cinquanta anys des que va morir. Aleshores és quan li vam donar la volta al bosc i el seu avi sabia molt més que jo i que qualsevol, perquè el seu avi, el teu avi, sabia que aquest bolet es podia menjar si no el barrejaves amb vi. Sabia que aquesta molsa, col·locada al coixí de l’àvia, l’ajudaria a dormir millor. Sabia que aquella falguera, col·locada a la ferida de la mula, la curaria. Sabia que aquell ocell que canta m’anuncia pluja per a la tarda. I això és abans-d’ahir.

Si algun dia aneu pel bosc, com he aconsellat a en Pablo que vagi, amb aquesta quietud, amb aquest rodamon, amb aquest silenci, descobrireu el relaxament. El relaxament i la calma absoluta. Els científics ens diuen que una persona humana en perfecte estat de relaxació, en una ciutat, està al 30 % d’estrès. Perquè no entén res del que hi ha al seu voltant. No entén les línies rectes, els llums. No entén els sons dels cotxes i, en canvi, si vas al bosc com anirà en Pablo la següent vegada que passegi pel bosc, resulta que la seva ment, el seu ADN més intern, ho entendrà tot a la primera espurna. A la primera ullada. Així que de cop li queda lliure per a ell un 30 % més de ment, de capacitat mental. Fixa’t tu, quina troballa. Perfecte per planejar. Perfecte per inventar, és clar que sí. Volen que se t’oblidi. Alguns volen que se t’oblidi. I saps per què volen que se t’oblidi aquest estar on deus quan ets al bosc? Volen que se t’oblidi perquè al bosc ni consumeixes ni produeixes. Ets inútil a la societat actual. En canvi, al bosc, de sobte, vens a ser el que sempre vas ser. Perquè al bosc va néixer la nostra poesia. Perquè al bosc va néixer la nostra intel·ligència, el nostre art, la nostra música, la nostra arquitectura. Perquè el bosc és on anàvem a buscar… No és casualitat que “bosc” i “buscar” s’assemblin. No és casualitat. On anàvem a buscar els aliments, les medicines. On anàvem a buscar Déu.

On va anar Jesucrist el darrer dia de llibertat que va tenir a la seva vida? On ens diuen les cròniques que va anar Jesucrist? Estava a Jerusalem i tenia a prop el temple de Jerusalem, que era el lloc més sagrat, però no va anar al temple de Jerusalem, on va anar? Al bosc de les oliveres. Coses semblants van fer Buda i Mahoma. Bosc, bosc, sempre bosc. Sabeu quant dels nocturns de Chopin trobem a les pinedes de Mallorca? I no ho dic jo, ho deia Chopin. Quant de la Cinquena de Beethoven està amagat sota els arbres dels boscos de Baviera? I no ho dic jo, ho deia Beethoven. Quant de la teoria de la relativitat d’Albert Einstein va ser descobert per ell envoltat d’aquests increïbles paisatges dels llacs suïssos? No ho dic jo, ho deia Einstein. Tothom que ha estat algú en la història de la humanitat ha tingut una relació amb els boscos absolutament especial. Doneu-li una volta al cap i començareu a adonar-vos-en.

Imagineu-vos una escena paradigmàtica. Imagineu-vos una senyora tirada a la vora del nostre camí al bosc, en uns cartons, i nosaltres passem passejant per allà i no ens ajupim ni tan sols a veure si aquesta persona, tapada amb aquells cartons, és viva o morta. Us imagineu l’escena? Al bosc? Impossible, oi? Aquí a la ciutat ho fem. Milions de persones han passat avui per persones en aquesta situació a Madrid, a Barcelona, a Pamplona, a Nova York, a Tòquio o a Moscou. I al bosc som incapaços de fer-ho. Us recordo que el bosc, la nostra mare, ens porta els instints animals. Els instints animals. La paraula “animal” deriva de la paraula “ànima”. Quan no estem en contacte amb els boscos, la nostra mare, perdem els nostres instints animals, com ara el de l’empatia, i immediatament ens convertim en animals desanimats, o el que és el mateix, malànimes. Aquesta societat està malmesa per manca de contacte amb la nostra mare. Per manca de contacte amb els boscos. No sigueu malànimes.