COMPARTIR
Generated with Avocode. Path Generated with Avocode. Rectangle Copy Rectangle Icon : Pause Rectangle Rectangle Copy

Un al·legat per la pau i la cultura

Mauricio Wiesenthal

Un al·legat per la pau i la cultura

Mauricio Wiesenthal

Escriptor


Creant oportunitats

Més vídeos sobre

Viatger incansable, enamorat de la vida i hereu de la ploma del mític autor austríac Stefan Zweig. Així és l'escriptor Maurici Wiesenthal, un home que desprèn literatura per tots els porus i que afirma sentir-se, de vegades, un exiliat del seu temps. El seu pensament i estil literari són hereus del gran llegat cultural europeu. Des de molt jove, va decidir acumular experiències per formar-se a l'ofici d'escriure: va viatjar per tot Europa, es va unir a un grup circense i es va embarcar, motxilla a l'espatlla, al llegendari tren Orient Express. Tota la seva vida és una novel·la que un pot compartir llegint els seus llibres de memòries. Apassionat per la cultura, defensor a ultrança del pensament humanista, afirma: “La cultura és cultiu, no ho oblidem. Si no cultivem, anem al desert”.

A més d'escriptor, autor d'assajos i llibres de viatges, Mauricio Wiesenthal ha estat professor d'història de la cultura i conferenciant convidat a nombroses universitats del món. Entre les seves obres destaquen, entre molts altres, els assaigs 'La belle époque de l'Orient Express' (1979), 'Llibre de Requiems' (2004), 'L'esnobisme de les orenetes' (2007) i 'Luz de vísperas' (2008 ). El seu darrer llibre, 'El derecho a disentir' (2021), és una anàlisi crítica del nostre temps i un bell al·legat a favor de l'herència cultural de la vella Europa.


Transcripció

00:06
Mauricio Wiesenthal. Hola. Em dic Mauricio Wiesenthal, soc un escriptor veterà. El meu últim llibre l’he titulat ‘El derecho a disentir’, perquè em sembla que, entre els drets de l’home, com deia Baudelaire, hi ha dos drets fonamentals: un és el dret a marxar i l’altre és el dret a dissentir.

00:32
Gorka Pascual. Hola, Mauricio. Soc en Gorka, professor de Llengua i Literatura d’una escola de Madrid i, per mi, és un autèntic plaer ser avui aquí amb tu.

00:40
Mauricio Wiesenthal. Gràcies. Per mi, també és un plaer ser amb tu, amb tots vosaltres. Així que molt a gust de poder xerrar una estona, a veure si traiem una mica de llum.

00:50
Gorka Pascual. Mauricio, ets una persona que ha dedicat tota la seva vida a l’estudi de la cultura. Has escrit innombrables llibres d’art, de música, de literatura. Però, si hi ha alguna cosa que vertebra la teva vida, crec que ha estat que ets un viatger insaciable. I m’agradaria començar aquest viatge pel moment en què arribes al món que, segons dius a les teves memòries, és quan s’apaguen els llums. Què ens podries dir al respecte?

01:15
Mauricio Wiesenthal. Sí, se’m va acudir aquest títol, ‘Llegar cuando las luces se apagan’. En el fons de les pitjors impressions en una festa, en una reunió, quan arribes ja, que has arribat tard, quan tot s’acaba, quan s’acaba el carnaval, quan s’acaba la festa… Jo vaig néixer l’any 1943, amb una Europa que era una Europa en guerra. Vaig néixer a Barcelona, d’una família europea, centreeuropea i espanyola, i és cert que tinc els primers records de Viena, Àustria i Suïssa, que no havia participat en la guerra, però encara hi havia restriccions de llum perquè venia l’energia d’Alemanya. I recordo aquella imatge d’un món que encara, quan visitava alguns llocs d’Alemanya, es veien les runes de la guerra, i recordo els nens jugant als carrers i sempre que intentava jugar amb altres nens, sempre ens advertien d’anar amb compte, hi podia haver mines, hi podia haver restes de guerra, explosius, les mares buscant aigua, però, normalment, les dones, a la postguerra i a les guerres, a vegades es diu sempre: “Pobres nois, que van a la guerra, que perden la vida. Homes que defensen en un moment determinat un país, un territori, uns ideals, el que sigui”.

Un alegato por la paz y la cultura. Mauricio Wiesenthal, escritor
02:37

Però després hi ha les dones al darrere, a la rereguarda, que és on es perden o es guanyen les guerres, tota la violència que pateixen, tot el patiment que viuen. Aleshores, jo recordo, ja a la postguerra, encara quedava això de veure les dones carregades amb unes galledes enormes recollint l’aigua, perquè no hi havia aigua corrent, estaven tallats els cursos de l’aigua. És a dir, totes aquestes imatges de quan els llums s’apaguen. Després, he vist, afortunadament, recuperar-se aquesta Europa amb l’esforç dels europeus, com vam veure els espanyols recuperar-se Espanya després de la guerra civil, amb l’esforç dels nostres avis, dels nostres pares. I això també és una epopeia que també és bellíssima, el que els homes, les dones, podem fer per aixecar la destrucció que, de tant en tant, la bogeria ha portat sobre el món. I crec que per això és una imatge que tinc, que és aquesta imatge de resurrecció, de renaixement, com la vulguis anomenar, crec que d’aquí ha nascut l’optimisme que he pogut tenir a la vida, i que mantinc a la meva edat, és d’això, d’haver vist que és veritat, que és real, que els pobles, igual que desgraciadament s’apaguen, que els llums s’apaguen, també s’encenen.

03:47
Gorka Pascual. És curiós perquè els teus inicis i el títol a mi em recorden, per desgràcia, a un moment que estem vivint avui dia. Tu, que ets una persona que ha dedicat tota la seva vida a l’estudi de la història, has sigut professor, de fet, d’Història de la Cultura, quina importància creus que té l’estudi de la memòria dels temps passats? Creus que és bo per entendre el present, millorar el futur o, al contrari, la humanitat ensopeguem amb la mateixa pedra una vegada i una altra?

04:16
Mauricio Wiesenthal. Ensopeguem amb la mateixa pedra perquè la pedra som nosaltres, és a dir, portant-ho, ja veus, a un gran mestre, Eugeni d’Ors, que, realment, com a historiador de la cultura i de la història de l’art tan important… I té aquesta imatge que prové d’un investigador alemany que havia dit que, amb nosaltres, conviu la subhistòria, amb tots nosaltres. Hi ha un món primitiu que sobreviu en nosaltres, potser per la nostra pròpia evolució animal, pel que sigui, els nostres instints. I hi ha un món, no obstant això, de llum, un món d’esperit, un món de sublimació, un món de generositat, un món de consol, un món de tendresa, un món de creativitat. És meravellós que tinguem aquestes dues forces, però quan ens abandonem a aquestes forces tel·lúriques, aquestes forces subhistòriques, sobrevé la barbàrie. I això ho veu un contínuament, per exemple, ara amb la guerra, veus tal comportament animal dels homes quan poden arribar a atrocitats terribles. Però no diguem que això només ho tenen els altres, això ho compartim tots, perquè compartim aquests instints animals que no hem de perdre de vista. Afortunadament, som éssers animats, vivim per això, perquè som éssers animals, i Déu ens conservi, però dins d’aquesta animalitat, els éssers racionals tenim l’esperit, tenim la possibilitat de convertir això en solidaritat, en ajuda, en creació, en ciència, en salut, en cultura, en higiene, en educació, en tantes coses meravelloses que aquesta és la nostra lluita, jo crec que és la lluita de la cultura.

05:52

Cultura és cultiu, no ho oblidem, cultiu. Si no cultivem, anem al desert. Cal cultivar i cultivar amb saviesa, perquè també s’arriba al desert quan es cultiva de mala manera. Per tant, és cultivar amb saviesa, amb tècnica, i tota aquesta creativitat és el que hem aportat nosaltres, éssers humans, aquests animals dels quals jo parlava, on en nosaltres habita la subhistòria, hem fet també aquest món des del neolític de la cultura, de la civilització, de la construcció d’eines, d’aixecar obres d’art, de crear educació per als nostres fills, de crear una fe, com ho vulgueu anomenar, una explicació de la vida, un sentit de la vida. No es tracta de voler ser més savi que ningú, ni més llest que ningú. Es tracta d’implementar, de fer una cosa que ens expliqui la vida en el temps, desgraciadament, curt, molt curt, que dura. Però que tinguem una explicació del que fem, que donem un sentit al que fem.

06:49

Deia, em ve a la memòria una frase de Tolstoi, preciosa, deia: “L’important no és creure o dogmatitzar sobre el més enllà. L’important és que donem a la nostra vida, a cadascuna de les nostres vides, un sentit tal que la mort no ens pugui arrabassar com una fletxa disparada a l’aire que, de sobte, la perds, però l’arquer sap on arribarà en la seva trajectòria”. Això són les nostres vides, i quan un és jove, és important que volem, però és important que volem tenint un sentit en la trajectòria de la nostra vida, una coherència, perquè, si no, tot això es perd i la fletxa caurà de mala manera i sense sentit. Això és el que crec que és important per als joves. M’importen molt perquè he sigut professor, perquè els tinc al davant quan faig xerrades, quan estic en contacte amb nois, amb noies joves i viuen una època diferent de la que jo vaig viure, jo vivia aquella època que deia de reconstrucció, de renaixement, en el fons, d’esperança, en el fons, d’il·lusió. Avui dia viuen una època inclús a vegades de confusió, un món nou, però no sabem on van ni quin món serà. I en aquest món és on cal donar sentit a la nostra vida. Aleshores, només, i ho faig amb tota modèstia i amb tota precaució, amb tota cautela, perquè cal tenir molt de compte quan es parla als joves, perquè un pot fer de mal mestre i seria el que no em perdonaria mai, perquè seria una cosa miserable…

08:19

Però una cosa que sí que puc dir per experiència pròpia és que no es detinguin en la perplexitat que dona veure tantes portes que hi ha. En la meva època, hi havia molt poques portes. Hi entràvem i començàvem a llaurar i fer camí. I avui dia hi ha moltes portes. Els joves es pregunten a vegades: “Què faig? Quina és la porta que em donarà més fortuna?”. Uns perquè pensen en l’economia, uns altres perquè pensen en el que volen fer dels seus ideals. Jo els dic, i ho torno a repetir, amb modèstia, amb prudència, però els dic: “Entreu per qualsevol porta, perquè en tots els camins es fa un destí i no ens hem de quedar aturats. No hem de tenir aquesta por ni de com, quant guanyaré ni quant faré, escolliu el camí”. Jo solc dir, ja que hem parlat de viatges al començar aquesta xerrada, Gorka, portant-ho ja una mica de broma, quan tenia set anys, els meus pares em van regalar una bicicleta i no em van veure més. És a dir, vull dir amb això que em vaig fer al camí i tinc corregint els meus propis poetes, corregint Machado, corregint una frase de saviesa tan habitual a la nostra pròpia tradició espanyola, que és: “Es fa camí en caminar”. Jo m’atreveixo a corregir-la lleugerament i dic als joves que ens puguin estar veient o escoltant que es fa camí en fer. Fer, fer, fer. No dedicar-se tot el temps a estar en la perplexitat de pensar: “Què faig? On vaig? Com serà?”. No ho sabem, feu. I, quan un va fent, una rere l’altra, una rere l’altra, es fa el camí.

10:00
Gorka Pascual. I el teu camí l’has anat llaurant, literalment parlant, buscant, indagant sobre diferents personatges. Alguns els has mencionat ara, Tolstoi, que li dediques un llibre, Eugeni d’Ors, que té una part al ‘Libro de réquiems’, també. Quins personatges creus, del segle XX, que han sigut importants per a tu?

10:24
Mauricio Wiesenthal. El meu mestre principal, Stefan Zweig, que va morir l’any 1942, el Brasil, exili, en aquella Europa ja gairebé destruïda. Però vaig tenir la sort de conèixer Eugen Relgis, que era un romanès que vivia a l’Uruguai, exiliat. Era romanès, jueu, de família jueva, pacifista, internacionalista, socialista. Un home ple d’ideals. Algun podria dir, inclús antics, de solidaritat universal, d’eliminar les nacionalitats, que vull que m’entenguin bé, no crear unes guerres per eliminar res, no. Sublimar la idea de nacionalitat tancada, la idea de corralet, la idea de raça, la idea de sexe. Tots aquests compartiments estancs, obrir-los, airejar-los. Crear una humanitat solidària. Una humanitat que construeixi. Tots tenim el mateix destí. Cada dia ens adonem més que ens juguem la vida del nostre planeta en decisions que fem els homes.

11:32

I és el clima, el cultiu, la cultura, els éssers humans, els nens, les ciutats, l’art, va unit tot en decisions que prenem tots junts, tant si ens sembla bé com si no. I, per tant, en aquest món vaig anar coneixent a través de Relgis, ell tenia una petita Moleskine, una llibreta on guardava adreces de tots els vells amics que havia conegut a Europa. Ell era sord. Havia nascut sord de naixement, era sord. I aquesta contemplació de la humanitat, afortunadament, em fa sentir més humanista. Només a un ésser humà que té una flaquedat, ho anomenarem així, una dificultat, se li acut ser fort en el que és feble, el que és feble o el que sembla que és més flac. Aleshores, ell era sord. Només a un sord se li acut pensar que el que vol ser a la vida és ser comunicador dels éssers humans. És meravellós. Això va ser Relgis. Amic de Tolstoi, amic de Gorki, amic de Bakunin, com era pacifista, internacionalista, tots aquells, amic de Zweig, que li va prologar el seu primer llibre, es deia ‘Miró, el sord’, perquè l’escultor Miró, el del ‘Discòbol’, l’escultor grec era sord i ell el va agafar de seguida com a exemple, un sord per a heroi seu.

12:51

Aleshores, és meravellós que aquell home tingués totes aquelles adreces d’aquelles persones que són les que havia anat entrevistant al llarg de la seva vida. Va escriure llibres sobre ciutats d’Europa on feia peregrinacions, buscant Romain Rolland, que creia a l’època, per exemple, d’enfrontament entre els imperis centrals… És a dir, que veia tan absurd que a França no es pogués interpretar Beethoven, perquè es considerava que Beethoven estava contaminat per ser alemany, o que a Alemanya no es pogués parlar de Victor Hugo, en lloc de parlar dels homes, de les dones, de l’esperit dels éssers humans. Aleshores, ell havia fet sempre aquesta obra.

13:29

Era un personatge curiós, un gran mestre, un vell mestre, un mestre dels vells temps. Jo el vaig conèixer i, a través d’ell, vaig aconseguir les adreces que aquest era el meu camí, aquest era el meu rumb, aquest era el meu portolà, aquesta era la meva rosa dels vents, anar trobant aquestes adreces que jo anava buscant a Europa, a vegades, caminant, a vegades, en bicicleta, a vegades, en tren. Em movia, arribava d’un lloc a un altre, recorria el Danubi a peu i m’unia a una tribu, a un grup de romanesos, gitanos romanesos, que tenien un circ, bé, jo havia llegit Goethe… Perdem algunes paraules sagrades en l’ensenyament, en la pedagogia, la “paideia”. Una de les primeres paraules és que cal iniciar-se. Ningú naixem sabut i morim ximples. És a dir, que, per tant, fixa’t que el camí és difícil, però comencem volent buscar un camí d’iniciació, un camí d’aprenentatge, el camí que, per exemple, a l’edat mitjana, ja tenien els artesans, quan el deixeble veia l’artesà com treballava, el pintor que entrava en una escola de pintura començava emprimant les teles, començava dibuixant els celatges o fent els fons per a la pintura, i després venia el mestre, després venia Leonardo da Vinci i sortia i pintava sobre això una ‘Gioconda’.

14:46

Però, primer, hi havia d’haver un jove que havia estat emprimant, preparant els quadres, preparant les teles, és a dir, tot això significava que feia falta un camí d’iniciació. Goethe va escriure el ‘Wilhelm Meister’, és a dir, que és la història d’un jove que es vol iniciar a la vida i s’uneix a un grup de teatre. I, sobre això, s’aprenia, perquè no hi ha un lloc on s’aprengui tant com al teatre. S’interpreten personatges, es viuen moments de la cultura, història, tragèdies, comèdies, històries d’amors, històries d’intriga. El teatre és l’espectacle de la vida. Ser actor és el més gran que hi ha, un actor té moltes coses per ensenyar al poble, que es reuneix allà a aplaudir-lo, a seguir-lo, a seguir l’obra. Aleshores, jo vaig descobrir que també, al circ, podia aprendre moltes coses. Havia tingut un professor que em deia sempre: “Al circ s’aprèn tota la física, més de la que jo us puc ensenyar”. Al circ, quan veieu el funàmbul que va sobre el seu fil, el funàmbul quin personatge tan de l’obra de Nietzsche, és a dir, el funàmbul que va amb la seva barra per agafar l’equilibri, per buscar el centre de gravetat, per baixar-lo, anaves aprenent la física, l’equilibri, anaves aprenent l’atzar, el joc, la màscara, tot el que, a la vida, tots els jocs, tots són jocs, els que et cito, l’equilibri, l’atzar, la màscara, l’agon, la lluita, l’agonística. Tot això ho aprenies al circ, la força, tot, el joc del malabarista, els joglars, els pallassos que fan l’humor.

16:22

I en tot allò anava descobrint una iniciació a la vida. Una iniciació feta a través d’uns mestres del poble, uns mestres senzills, però que m’explicaven coses que després jo trobaria a la universitat i als estudis, ja amb més complexitat, més racionalitzades, més metoditzades, però en tenia les bases. Doncs per això em vaig anar fent a aquests camins i vaig anar buscant, ja et dic, a vegades feia parts del camí en bicicleta, a vegades seguia els carros, i així vaig anar coneixent mestres, que tu m’has preguntat, que van ser, per mi, molts d’ells els que quedaven com a deixebles de Zweig. Després, ja vaig conèixer Paul Morand que, com que volia ser escriptor, m’agradaven molt els que tenien estil. Per mi, és important, quan conec un escriptor, quan conec un artista, que hi hagi en ell l’espurna, la flama de l’art. És a dir, no només és un expositor de relats, de contes, d’històries, sinó que cal saber explicar-les bé, cal saber explicar-les amb emoció.

17:23

Això ho vaig trobar, per exemple, en Paul Morand, i Paul Morand em va anar presentant, em deia: “Qui vols conèixer a París?”. Jo era un jove més o menys eixelebrat, em guanyava la vida, uns cops cantava, altres cops feia fotonovel·les. Ja els joves no deuen saber què eren les fotonovel·les, avui dia parlen dels serials, de coses d’aquestes, de televisió. Fèiem fotonovel·les on jo em contractava, havia fet de galà a les fotonovel·les, que es feien per a unes revistes que llegien, tenien el seu públic, i on s’explicaven històries. Eren com petites pel·lícules o petits relats. Bé, jo em guanyava la vida fent de tot, un altre dia, en un cafè, cantava i em donaven menjar amb això al cafè, vaig fer de tot el que vaig poder per anar aprenent sempre. Per això deia que són camins, entrant a una porta que em permetia cantar, i em va preguntar Paul Morand: “Qui vols conèixer?”. Vaig dir: “Coco Chanel”.

Un alegato por la paz y la cultura. Mauricio Wiesenthal, escritor
18:13

Coco Chanel em semblava una dona, era una dona extraordinària, interessantíssima, amb una personalitat única. Aleshores, allà ens vam reunir. Ella tenia a la Rue Cambon, a París, prop de la Plaça Vendôme, on hi ha el Ritz, tenia el taller, Mademoiselle, tenia la M de Mademoiselle a totes les cortines i tot, totes les seves dones que tenia allà li deien Mademoiselle. Paul Morand, que era amic seu, la va citar al Ritz, i allà venia ella, parlava de la seva vida, de les seves coses, les teles, els moviments que tenia quan parlava. Aprenies de tot. Recordo que era maig del 1968. Recordo que aleshores a París hi havia barricades, hi havia revolució, hi havia un ambient de dificultat de viure, la universitat donava uns missatges que eren uns missatges revolucionaris, uns missatges violents als quals el poble treballador no s’unia perquè tenia desconfiança que aquest missatge, que venia dels intel·lectuals, no era un missatge sincer, i que la gent que s’havia de guanyar el pa treballant i tenia els seus fills no es podia fiar d’aquells senyors que tenien un sou garantit a la universitat.

19:25

Aleshores, amb tot això, vivies una ciutat que es trobava en ebullició, en efervescència, i recordo que, en aquells moments, per tots els porus, aprenia, vivia. Agraeixo a la vida que m’hagi anat portant a aquests llocs. Ahir em deia una lectora amiga: “Tenies molt de valor”. No crec que hagi tingut molt de valor. No he sigut covard estúpidament. M’ha agradat la vida. Quan m’he enamorat, he anat per això i, com és lògic, m’he endut molts desenganys, moltes banyes i tot el que vulgueu, però hi he anat i he jugat, perquè si no jugues, després te’n penedeixes.

20:08

Mauricio, què creus que aporta la cultura a l’ésser humà?

20:12
Mauricio Wiesenthal. La cultura forma, jo he dit el cultiu, la cultura forma realment el que és la base del teu instint i del teu pensament. Dins de l’animalitat, en la mesura que tu la vas cultivant, que tu li vas donant dades, permet que el teu esperit i el teu cervell, perquè és per això que evito la paraula, que ningú pensi que jo parlo contra la raó, s’adonaran que procuro ser un raonable i que dono suport als meus arguments amb raciocini, però no crec en el racionalisme absolut. No crec en un món que considera que només s’arriba a aconseguir una veritat, paraula ja difícil també de digerir, una veritat, perquè, a vegades, tendeix a ser una veritat absoluta, jo no crec en això. Crec que la veritat és un conjunt de moltes llums que s’uneixen donant aquesta altra presència. Aleshores, crec que és molt important que anem fent aquest cultiu en nosaltres on entra el sentiment, ja que en això soc pascalià, existeix la raó, el raciocini que ens eduquen des de petits, però cal educar el sentiment. El sentiment, com ensenyen alguns dolents, en aquest cas, mestres, no és un motiu d’exclusió ni d’extraviament. Qui s’extravia amb el sentiment és perquè no ha educat el sentiment. Però el cor s’educa, i el cor s’educa en la llum, en el bé, en l’ajuda, en el consol, en la tendresa, en l’amor. Tot això és cultura també.

21:46

No fem una cultura només de la raó. No fem una cultura només de mètodes pràctics per arribar a uns fins immediats. Fem una cultura humanista, una cultura de l’educació en la vida, en la malaltia, en l’alegria, en la mort i en la resurrecció, en el que cadascú vulgui. Però una cultura amb esperit, no és una mera eina, és alguna cosa més. És tot el que dèiem, un viatge, tot un joc, no és una eina que s’agafa només per posar un cargol i ja no val després, no, és una eina que val per a moltes coses alhora, perquè és una eina que es troba en nosaltres mateixos, es troba en tots els nostres sentits, en tota la nostra vida. És tot molt més complex, per això és molt més interessant. Hi ha més peces en el joc, moltes més figures, hi ha més cartes, hi ha més composicions de joc. Es poden fer molts, molts triomfs, es poden fer moltes jugades perdedores, però tot això forma part d’aquest món que anomenem la cultura. Per això, entre els mestres, venen els dogmàtics i et diuen: “Aquest està superat. L’altre estava equivocat, perquè és heterodox”. Però, escolti, és un mestre, sap vostè tot el que sabia? Sap vostè la quantitat de coses que jo puc aprendre allà dins? És a dir, per què hem d’estar excloent, eliminant? Qualsevol que de debò sigui un científic, que ens escolti, qualsevol que de debò estigui treballant, sap que el Premi Nobel se l’està jugant en una exclusió. Quan un està pensant, i té un munt, un munt de conclusions que ha anat traient, arriba un moment en què, per seguir avançant, cal excloure’n algunes que pensa que no duen enlloc. I aquí t’has jugat el Premi Nobel.

23:34

El Premi Nobel era aquella tercera tan ximple que et va semblar que no valia per a res. La vida és igual. Hi ha un dia, en un moment, en una dificultat, en un encreuament, en un laberint, en una foscor, en una penombra, en un enlluernament, que descobreixes que el que vas dir un dia de jove, “això no em serveix”, era la peça clau de la teva jugada. Que no la perdin els joves que ens escolten, que no la perdin sobretot els joves, que la guardin. Jo comprenc que la motxilla és limitada, no es poden emportar totes, no es poden emportar a la memòria racional, es poden portar al cor. Jo els asseguro que la memòria del cor és il·limitada, és l’emotivitat, i un dia, en un moment qualsevol, et deixarà anar un somriure, una llàgrima, alguna cosa, que és la memòria emotiva, alguna cosa ancestral que deuen a la seva àvia, als seus pares, que han tret un cofre meravellós que tenien guardat al cor, i que aquell dia s’obre davant d’ells. Deia Camus, un altre dels meus mestres, Albert Camus: “La vida és una volta llarga per tornar després a les tres o quatre veritats senzilles a les quals el nostre cor es va obrir quan érem nens per primer cop”. Un dia, de grans, els desitjo que arribin a ben grans i, de sobte, diguin: “Mira que vaig ser babau, que aquell moment del joc infantil, aquell dia en què em vaig quedar sol en un racó del pati i vaig tenir una petita visió, allà estava tot el que jo havia de saber”.

25:22
Gorka Pascual. En aquests temps tan tecnològics, potser és més necessari que mai aquest esperit humanista. De fet, és una cosa que últimament es reclama. Què n’opines?

25:24
Mauricio Wiesenthal. Per mi, l’esperit humanista és fonamental perquè, d’entrada, ja ens limita i ens converteix, ens endinsa dins de la nostra pàtria fonamental que és l’ésser humà. L’humanisme és comprendre que les coses tenen una dimensió. Aquesta dimensió de l’home és una dimensió d’atenció, de cautela, de col·locar-lo a la mesura de cada ésser humà. Hi ha algú que, en un moment, busca la companyia, un altre està buscant la independència i la soledat. No ens dediquem a caçar els éssers humans amb les nostres veritats. Això és horrible. Això és el que ha fet la humanitat molt de temps, tenir unes veritats absolutes i col·locar-les, utilitzar-les per caçar la resta amb el llaç. No. Que nosaltres siguem qui, si tenim alguna cosa que creiem saber, puguem posar al cor de la resta aquest missatge. Donem el missatge, que cadascú el llegeixi com pugui.

26:40
Gorka Pascual. I aquest camí l’has anat fent, com dèiem al principi, a base de viatges. De fet, has escrit diversos llibres de viatges. Què creus que ens aporta viatjar? Què t’ha aportat a tu?

26:52
Mauricio Wiesenthal. Per mi, viatjar, i probablement ve ja de les meves pròpies condicions de vida, que vaig néixer d’una família barreja de diferents nacionalitats, llengües, cultures, orígens racials i tot això, em va fer veure el món sempre amb un cert horror pel que són els corrals, pel que són els llocs que estan limitats per filats. Crec en un món on els éssers humans tinguem la possibilitat de moure’ns, de viatjar, de migrar, visc amb esperança quan veig arribar els immigrants perquè em sento en ells, perquè sento també avantpassats meus que, en condicions on faltava la llibertat, on, diguem-ne, una família té filles, per exemple, en un lloc on les dones estan sent discriminades, com no agafaríeu les vostres filles i aniríeu amb elles on fos, a un lloc on tinguin llibertat, on puguin ser dones, on puguin fer el que vulguin? Qui de vosaltres no els agafaria de la mà? Qui no donaria la vida per fer això?

27:56

Com tornarem a plantejar un món de filats, un món on cada raça ha de viure en un lloc i no es pot moure, on la gent no es pot barrejar, on la gent no pot fugir, on la gent no pot escapar, on la gent no pot volar? Aleshores, estic contra la idea de nació, com a idea política basada en fronteres, no nació de “nascere”, de néixer. Ho utilitzava Ciceró com una idea de lloc on un neix. Això em sembla molt bé perquè això és noble, però el lloc on un neix no és diferent, no marcarà l’ésser humà com no marcarà el sexe, com no marcarà la raça. A veure si els éssers humans tindrem ja una marca i uns segells des del primer dia que vam venir al món. No obstant això, sí que la part cultural que hi ha del lloc on un neix, que és el que anomenem sempre la pàtria, és el que vam rebre, la nostra llengua, el nostre idioma, la nostra gent, la dietètica, els plats que mengem. Aquesta pàtria, és clar que som lleials i som afins a ella i la defensem, l’estimem i ens sentim alegres i bé entre els nostres, perquè compartim la pàtria, ara, la nació, que ens la canvien des d’un mapa polític i que, de sobte, hi ha un senyor que, en una colònia, pinta unes línies verticals i horitzontals i diu: “Aquest és tal país”, i els que estan tancats a dins es veuen agafats allà, com si fos un parc zoològic. Què és això? Què signifiquen aquestes idees?

29:22

És a dir, significa, no obstant això, el que podem compartir. Els antics grecs, peregrinaven els joves a Agraula. Agraula era una deessa que alguns identifiquen amb la mateixa Atenea, deessa mare, deessa de llum. La deessa de l’oli, de l’olivera, de l’òliba. La deessa de la filosofia, la deessa de la saviesa. Atenea, nascuda del front del pare dels déus, de Zeus, de Júpiter. Aleshores, alguns la interpretaven que era una de les figures, de les encarnacions, Agraula. D’altres deien que havia sigut una noia atenesa, una heroïna que, en l’antiguitat, havia defensat el seu poble en una guerra o així, que havia aconseguit salvar els nens, el poble, la família. Bé, Agraula. Els joves anaven al santuari d’Agraula, a les festes agràulies quan havien passat ja molts segles d’això i juraven fidelitat a tota terra que produeix pa, oli i vi. Que bonica la idea de la pàtria! Això era el que ells deien. Sentim-nos fidels a la cultura. I la cultura és també el que mengem, el que bevem, el que parlem, l’idioma. Era una manera que m’agrada molt més que la idea política de nació que acaba sent la guerra. No fem la guerra. Diguem que nosaltres tenim pa, oli i vi i, aleshores, quan vingui un altre i digui: “Què teniu?”, “Pa, oli i vi i parlem aquesta llengua espanyola, on tenim aquests homes que la van cultivar, que la van parlar, que la van treure del que parlava el mateix poble, que la necessitava per crear, per construir, per donar nom als seus cultius, a les seves eines, als seus estats d’ànim”. Això és la cultura, això és la pàtria.

31:12
Gorka Pascual. Et preguntava pels viatges i ens trobem en un període on es viatja més que mai i on estem prevalent més la velocitat, la immediatesa d’arribar a la ciutat. Ara mateix, podríem, en dues hores, estar asseguts en una “trattoria” a Florència i s’està perdent una mica el viatge, el que és el camí, anar en tren i recórrer els camps de la Toscana abans d’arribar a Florència. Creus que és més positiu poder en poc temps conèixer ciutats o creus que es perd més del que es guanya?

31:45
Mauricio Wiesenthal. Jo crec, precisament, soc en això molt contrari a la idea de celeritat, d’aquesta pressa per conèixer, perquè crec que el camí cal fer-lo a poc a poc i que, si no, inclús, es converteix el turisme, mal entès, paraula tan important perquè forma part del món, d’una “paideia”, d’una educació en què els joves que tenien en el moment possibilitats o els que tenien coratge per fer el camí, aconseguien moure’s, fonamentalment per Europa, i anaven a buscar els llocs clàssics de la cultura clàssica, però quan la humanitat s’ha convertit en turística, en l’aspecte més negatiu, vull dir, per tant, no parlo, Déu me’n guard, contra el turisme ben entès… Només per moure’s per moure’s, acaba havent-hi unes manades de gent que porten el pitjor d’un lloc a un altre, uns senyors que hi van a emborratxar-se, en lloc d’emborratxar-se al primer barri que tenen al costat, al primer lloc que tinguin, o agafar una ampolla a casa seva, sols, si tenen aquesta bogeria al cap, deixaran la borratxera en un lloc on hi ha gent tranquil·la que es vol estar divertint d’una altra manera. O on una gent portarà violència, on una gent portarà brutedat, aleshores, això és contaminar el món. Considero que és horrible. Aquestes hordes que arriben a un lloc que no coneixen l’idioma, que no coneixen la religió, que no coneixen res d’aquella cultura, sinó que es mouen perquè han posat el dit al mapa i han dit: “Envaïm en aquest moment Tailàndia”, i van a Tailàndia. Aleshores, un diu: “Però per què va vostè a Tailàndia, si no li importa gens Tailàndia, si no en coneix la religió, si no coneix el que Tailàndia ha aportat al món? Aleshores, què és la curiositat que a vostè el porta allà? O és que vostè batrà un rècord per explicar-ho després entre els amics en un club?”. Això és el que considero ridícul. Considero que el que és bell d’un viatge és quan un té la intriga d’anar a un lloc perquè ho necessita, perquè, igual que quan busqueu a internet qui busca a internet, o en un llibre, qui ho busca en un llibre, estàs buscant una dada perquè us falta en un diccionari i dieu, de sobte: “Què significa aquesta paraula? Que jo no l’he sentida mai o en vull saber l’etimologia”. Jo, que soc un aficionat de la paraula pel meu propi ofici, qualsevol paraula que de seguida em fa sospitar l’etimologia, la busco, la busco i rebusco 20.000 cops, això és viatjar també.

34:03

Viatjar és buscar l’etimologia de les nostres curiositats. És a dir, jo no aniré mai, us ho puc assegurar, no aniré mai a un país que no m’interessi, que no conegui la seva religió, que no conegui el seu idioma, procuro, quan hi arribo, el primer abans de fer el viatge, buscar unes paraules per saber per què anomenen així una paraula. Què cultiven? Què mengen? És a dir, si no ho sé, per què hi vaig? A portar què? Les meves escombraries les portaré a aquesta pobra gent que, a vegades, inclús són pobles que sobreviuen amb dificultat? He arribat a Àfrica, he viatjat molt per Àfrica, he treballat en les missions ensenyant. Què és el que sé jo? Ensenyar a llegir o a escriure? Doncs ensenyar a llegir i escriure, a llegir i escriure a la Costa d’Ivori, a les missions, allà anava. He agafat epidèmies, les he agafat, quan han vingut les epidèmies aquí i la gent, de tant en tant, els veia que s’espantaven pensant que les pandèmies i les epidèmies fossin una cosa superada. Però una cosa superada de què? Si els éssers humans convivim amb paràsits, amb pandèmies, amb epidèmies, produïm això mateix, forma part de la vida, són organismes vius, és a dir, per tant, tot això forma part del nostre univers i, qui no ho entengui, no està vivint la realitat.

35:13

Si creu que pot exterminar coses que formen part de la vida, aleshores… Però les he viscut, el còlera, la pòlio, la meningitis. He viscut entre malalties, a vegades, amb vacunes, a vegades, sense vacunes. No hi havia vacunes per a la meningitis. El còlera, bullíem tot el que podíem amb les monges en les missions, arribaven els nens, els acompanyàvem a la seva casa, a vegades, que estaven llunyanes. És una cosa que no oblido, és inoblidable. Fa uns mesos, l’altre dia, escrivint un llibre, estava revisant cartes meves i, de sobte, en trobo una en un paper quadriculat i amb una lletra que s’assemblava a la meva. A mi em va cridar l’atenció aquesta lletra, era una carta que m’havia enviat un noi de la Costa d’Ivori. El noi es deia Eduard, però no signava la carta, se n’havia oblidat. M’havia escrit una carta recordant el temps que havíem passat junts quan jo li ensenyava classes. Quan li ensenyava, havia après a llegir i a escriure en francès, amb la meva ajuda, en tres mesos, perquè era un linx el jove. En tres mesos, llegia i escrivia.

36:22

El jove se’n recordava, escrivia amb la lletra que jo li havia ensenyat. Per això, a mi em semblava que era la meva pròpia. Era emotiva la carta, em donava les gràcies i, al final, havia oblidat el seu nom i posava “merci”, gràcies. Si hagués estat Wilde, hauria tingut el geni de Wilde, li hauria escrit una obra que es titulés ‘La importància de dir-se Merci’, la importància de dir-se Gràcies. M’hauria agradat que els meus pares m’haguessin posat Gràcies.

Un alegato por la paz y la cultura. Mauricio Wiesenthal, escritor
36:51
Gorka Pascual. Hi ha un viatge, a mi m’apassiona viatjar en tren, i hi ha un viatge que tu has fet que em fa molta enveja, i és un viatge que has fet des del coneixement, perquè has escrit un llibre immens on relates inclús com s’intenta recompondre de nou un tren que s’ha perdut, que és l’Orient Express. Per als més joves, probablement, l’Orient Express és un mite, una cosa que ha quedat per a la ficció, per al cinema, per a la literatura. Ens podries explicar una mica, o explicar-los a ells una mica, sobre aquest tren mític que recorria Europa?

37:23
Mauricio Wiesenthal. L’Orient Express és el tren d’Europa, jo l’anomenava així perquè creuava tot el nostre continent, i el creuava primer des de París quan, al segle XIX, va néixer a París, però després, més bonic encara, des de Londres, des de Londres, creuant el canal de Suez. Després, seguint des de París, i creuava tot Europa, tenia diferents ramals, el del Simplon, que és el que més vaig conèixer jo, en què vaig escriure el llibre, perquè aprofitava el túnel del Simplon que anava a París, anava a Dijon, Lausanne, passava per Domodossola a Itàlia, a Milà, de Milà a Venècia, de Venècia, per Trieste, passava a l’antiga Iugoslàvia i, per tant, a Eslovènia, a Ljubljana, a Zagreb, a Belgrad, fins a Istanbul, fins a la frontera, des de Romania a Istanbul, i acabava a Istanbul amb tot el romanticisme d’aquella ciutat meravellosa que dona a dos continents, la porta d’Àsia, la porta d’Orient. La nostra antiga, no oblidem, la nostra antiga capital de l’Imperi Romà d’Orient, Bizanci.

38:32

Aleshores, Istanbul és la capital de les formes que volen, les cúpules, i allò sembla que està envoltat d’àngels per totes bandes. Unes postes de sol meravelloses com a teló sobre aquell fons d’aquelles mesquites meravelloses, amb minarets, i en els minarets, la veu humana, l’islam va guardar això. Nosaltres, els cristians, guardem les campanes, campanes meravelloses, jo soc un entusiasta de les campanes. Però quan sento en l’islam la veu humana, hem parlat de l’humanisme, l’home que crida, el muetzí, que cridava a l’oració des dels minarets… Només es pot sentir amb emoció la veu de l’home dient: “Al·là és gran, veniu a reunir-nos a la casa del Senyor”. És una cosa meravellosa. És el mateix que diu la nostra campana, però dit directament per la veu de l’home, és una de les grans troballes culturals de la nostra cultura islàmica, de la qual participem també els espanyols i participem en tota la Mediterrània. Aleshores, aquestes idees són les que a mi em va portar l’Orient Express, a adonar-me que era el tren que reunia totes aquestes llengües, aquests països, aquestes cultures. Entrava en aquell món on estava imbricat el món islàmic amb el món eslau, el món germànic, llatí, és a dir, tot, tot això ho anava recorrent l’Orient Express, era una meravella.

39:56

Jo el vaig conèixer des de ben petit, ho havia fet en un vagó de tercera, perquè un dia, llegint André Gide, recordo una frase que a mi em va impressionar, que diu: “No coneix el tren qui no conegui les cues de les estacions, les cantines plenes de gent i els trens abarrotats en un vagó de tercera”. I jo, el primer que vaig fer amb un amic inoblidable, Jordi Viñas, tocava el violí, jo tocava la flauta, i baixàvem a les estacions a veure si algú ens donava almoina per seguir el viatge amb el violí i la flauta, el vam fer en un vagó de tercera. Vam anar des de París fins a Istanbul, en un viatge inoblidable. Anàvem baixant per les estacions, anàvem fent aquell tren abarrotat on hi havia emigrants de tots els llocs. És a dir, quan arribaves als països de l’est, hi havia aleshores el teló d’acer, i arribaven les camperoles vestides amb els seus vestits tradicionals típics, algunes arribaven amb les gallines que posaven al vagó de tercera, dormíem tirats a terra. Era, bé, érem joves, i allò era una meravella.

41:00

Bé, doncs tot això ho vaig anar relatant en aquell tren amb els personatges que anaven pujant i baixant d’aquell tren al llarg de la història. Per tant, doncs és aquí on trobaves molts cops personatges d’aquells que eren uns músics o actors que utilitzaven l’Orient Express per moure’s i, entre ells, hi havia també els espies, els diplomàtics, i per això era un tren que era una novel·la, l’Orient Express que la gent coneix d’Agatha Christie, l’Orient Express com a tren de luxe, amb un vagó restaurant amb precioses marqueteries, amb llums meravelloses, amb decorats i pintures bonics. És a dir, amb un servei magnífic a les hores de menjar. Tu estaves assegut al vagó restaurant i a cada taula hi havia una novel·la en marxa. Tu te n’adonaves. Els personatges, els abillaments, la manera de vestir, l’aspecte, la mirada d’una noia, el tipus, la personalitat d’un senyor que entrava per una altra banda, un oficial que anava amb el seu uniforme. Quan entraves als països de l’est, les contínues visites, aquelles de la policia, que ho anava investigant tot. Uns empleats que desmuntaven fins i tot els llantions dels vagons per si hi havia a dins missatges escrits. Era una cosa increïble. Tot aquest món era el món europeu que jo vaig conèixer al llarg d’aquests anys i que l’Orient Express ho resumia. Per això, vaig escriure aquest llibre, ‘Orient-Express: el tren d’Europa’, que després seguia, perquè quan arribàvem a Istanbul, passàvem a Üsküdar, a la costa asiàtica, des d’Haydarpasa fins a l’estació de la costa asiàtica. Anàvem a Bagdad, anàvem a Damasc i fèiem també tot el món del Pròxim Orient, que és tan meravellós, però jo em vaig dedicar, fonamentalment, al de Londres fins a Istanbul.

42:46

Aleshores, penso: compte que Europa no pensi que tenim també a la Mediterrània una part fonamental per donar l’explicació del que som. Des de Còrdova, Sevilla, Cadis o on vostès vulguin, Toledo, fins a Istanbul. I allà tenim tot un llenguatge, tot un intercanvi que fer amb la Mediterrània, que és fonamental perquè es concebi Europa, perquè Europa està unida a aquest mar interior. I aquest mar interior és el mar de les nostres epopeies, de la nostra “paideia”. Els joves que ens escoltin, dèiem abans, la cultura, val la pena recordar la cultura antiga. Bona part del que som i de tots aquests conflictes que tenim estan prefigurats en el món de l’epopeia clàssica, en el món de les grans, d’Homer, en el món de la ‘Ilíada’ o de l’‘Odissea’ i en el món de la gran tragèdia grega i en el món de la poesia grega. Tot això ens concerneix encara d’una manera directa, per entendre’ns.

43:51
Gorka Pascual. Escoltant-te parlar amb tanta passió del passat i parlant ara d’Homer, m’ha vingut a la ment una paraula que és tremendament poètica, però que, en realitat, neix d’un terme mèdic, d’un metge holandès que, al segle XVII, volia posar un nom així, grandiloqüent, a una nova malaltia, que era aquest anhel patològic que sentien alguns viatgers per tornar o per recordar la seva pàtria, la pàtria de la qual feia tant de temps que eren fora, que és la nostàlgia, el “nostos”, que és la tornada.

44:19
Mauricio Wiesenthal. Nostàlgia. El dolor, “àlgia”, una neuràlgia, un dolor dels nervis, el dolor del que hem deixat. Això és fonamental. A Catalunya tenim la paraula bonica, “enyorança”, que és també una paraula que forma part, alguns diuen, potser, d’ignorància. Jo sempre busco les etimologies, del que t’has deixat en la ignorància, del que has deixat en l’oblit i tot això que et produeix un dolor. La història ens produeix una nostàlgia. M’agradaria que els joves tinguessin aquesta idea que no només es té la nostàlgia en el temps de la nostra vida, de coses que vam veure, de la família amb què ens vam educar, amb què vam estar, dels nostres pares, dels nostres parents, dels nostres pobles.

45:07

La nostàlgia la tenim també de tots els nostres avis, els nostres avantpassats, les nostres cultures. Sentim nostàlgia. Com no sentir, això que diem, la nostàlgia de la nostra història, l’enyorança de la nostra història, la presència de la nostra història en el que estem vivint cada dia? Com pensar que podem fer un món nou on no hi ha passat? Un món amb futur que no té passat seria un món absurd. Per tant, aquesta paraula, enyorança, nostàlgia, “saudade”, “morriña”, la sentim també i sentim com ens arriba des del nostre propi passat. I això és a la nostra cultura, però això és en els instruments que utilitzem per menjar. És als nostres aliments, com he dit, és al blat, és al vi, és a l’oli. En els sagraments utilitzen l’oli, els olis, com a sagraments que inclús es donaven com a final d’extremunció als difunts. És la terra que ens acompanya. Ens hem tornat superbiosos, no té una altra paraula, i ara, quan he parlat dels sagraments, és a dir, estava parlant de la terra, “humus”, l’“humus”, doncs d’“humus” ve la paraula humilitat. Alguns creuen que humilitat prové d’un paio que és un superbiós, un pedant, un tirà, un pocavergonya, un miserable i que, no obstant això, va de petitó, de babau, de tot el que vulgui. No. Humilitat és allò humà perquè és el que surt de la terra. Cada cop que estigueu parlant amb algú i vegeu que és terra i en terra es convertirà, tingueu en compte que esteu parlant realment amb algú que és humà.

47:03
Gorka Pascual. I, d’aquest temps passat, tu, que t’has declarat en el teu últim llibre, ‘El derecho a disentir’, un exiliat del teu temps, què faries tornar? Tornant a aquesta paraula, la tornada, què faries tornar al nostre temps?

47:14
Mauricio Wiesenthal. Del temps passat? Del temps passat, el que portaria, fonamentalment, és aquesta consciència de lluitar per a construir, precisament de creure en el futur. Perquè, si hem arribat fins aquí, és perquè som fills, nets, descendents de gent que va creure en el futur. Creure en el futur és el principi de l’evolució, és el principi del progrés. A vegades, es parla del progrés només com del progrés tècnic. M’agrada molt Baudelaire quan deia: “Però, babaus”, perquè ell parlava així, “progrés, progrés és el progrés moral, és el progrés espiritual, és el progrés social”. Doncs això. El que portaria del passat és la força, la inèrcia, l’agon, l’agolística, la carrera, l’impuls, la fletxa que va fer que uns avantpassats nostres des del neolític, i des d’abans, molt abans, aquells que es van posar dempeus per, a la sabana, veure una mica més lluny i veure els perills que poguessin venir. I, en posar-se dempeus, van desenvolupar el cervell, la visió directa, els colors, la parla, la fonació i es van anar transformant i progressant com a éssers humans.

48:32

M’agradaria que seguíssim evolucionant en actiu fins a l’esperit, fins a veure més enllà, l’horitzó, mirar, mantenir la raça humana, mantenir el planeta, mantenir el futur. Perquè no parlo del futur que em sembla absurd, d’aquests que volen ser futuristes. No. Parlo des del passat cap al futur, i crec que aquesta fletxa està llançada. Nosaltres formem part d’aquest destí en què el que és important és que la vida, no la mort, no ens tregui aquesta meta final de veure que darrere de nosaltres encara queda alguna cosa més. Per això, em recolzo en el passat, perquè aquest món no l’estem creant ara, aquest món ve d’ahir, per això som aquí.

49:19
Gorka Pascual. I, del present, amb què et quedes? Perquè és cert que hi ha certes coses que potser no compartim, però també té unes altres grans virtuts.

Un alegato por la paz y la cultura. Mauricio Wiesenthal, escritor
49:26
Mauricio Wiesenthal. Del present, del present, moltíssim. El fonament del que han sigut les tècniques i les ciències en el desenvolupament de fer el món més humà, més habitable, més fàcil, acompanyant l’esforç dels éssers humans, en el món politicosocial, les idees dels que van lluitar per la justícia. Molts. Crec en els que segueixen lluitant per la justícia, pels progressos que cal aconseguir en el món de les diferències injustes, en el món de les dificultats que viuen uns éssers humans que necessiten ajuda i que poden ser ajudats. I aquest món s’ajuda a través, sens dubte, del cor, sens dubte, a través de la solidaritat i a través de la ciència. Construir ponts. Les obres de caritat. Quan era petit, a l’escola m’ensenyaven, recordo, les obres de caritat, donar beure a l’assedegat, donar menjar al famolenc, tantes coses belles, però i crear un pont per creuar un riu? Quina obra de caritat més bonica! Els enginyers, els metges, la gent, cadascú, els missatgers, que vaig repetint contínuament que porten aquesta carta que, a vegades, no han llegit ni l’han de llegir, però que saben que porten una carta que, per a altres, pot ser molt important. En aquest món sí que crec. Aquest món existeix.

50:51

Per tant, crec també, aleshores, en els que neden contra corrent, en els que diuen, nedant contra corrent, deia Zweig: “Tots, tant si ho creiem, ho sabem, com si no, estem sent arrossegats pel corrent”. Cada cop que surt un profeta d’aquests que diu que cal ser molt modern, penso com estarà guanyant diners el paio. És a dir, cal ser molt modern, per què, si moderns ho som tots? A veure si jo puc ser com Mozart. Però algú creu que jo podria arribar a escriure com Homer? Que jo, que visc en una ciutat on tinc una plaça al costat, on els nens juguen, on, de sobte, passa un autobús, on encenen un llum elèctric, on s’espatlla l’ascensor, creuen que jo puc escriure com Homer? Però què creuen? Qui els ha enganyat perquè els expliqui que cal ser modern? És clar que som moderns, som cadascú de l’època en què vivim, no et fot! El que no he de fer, a més, és voler anar amb el corrent, perquè, aleshores, seré arrossegat per la riuada. Visc la vida que visc, però, de tant en tant, procuro fer bastant exercici nedant contra corrent per aconseguir rescatar aquells que s’han quedat a la vora i que m’importen molt, perquè són els que no havien de ser arrossegats per aquesta riuada que està donant molta especulació, diguem-ne, un món en què, per a alguns, és molt difícil de viure.

52:12
Gorka Pascual. M’agrada perquè has tret una reflexió que he llegit en el teu últim llibre, que es dirigeix als joves, que han d’intentar nedar contra corrent, contra totes aquestes tendències i modes. En el ‘Libro de réquiems’, a l’inici, dius que creus que tens un deute amb els joves, precisament, que han de lluitar contra aquesta cultura del producte. M’agradaria demanar-te, per acabar, que els llancessis un missatge d’optimisme des del teu bagatge i la teva experiència. Què els recomanaries?

52:41
Mauricio Wiesenthal. Jo, fonamentalment, el que els recomanaria, primer, és que facin aquest camí, tinguin cura de la seva vida, realment, la vagin alimentant d’ideals, de tots aquests, diguem-ne, aliments terrestres que necessiten per sobreviure en la intel·ligència, en la cultura, en l’aprenentatge, per arribar a fer alguna cosa útil, però útil per als ideals que tenen, per ser ells mateixos, per no seguir mai la moda d’un altre, l’ideal d’altres, l’aspecte d’un altre, la forma de vestir d’un altre, la forma de parlar d’un altre, no, que siguin ells mateixos. El món està necessitat d’éssers humans, el món està necessitat, precisament, d’individualitats, no està necessitat de massa. De massa s’alimenten alguns que la volen crear. Així que això és l’únic que els recomano, que lluitin, perquè m’adono, encenc la televisió, el cinema, llibre, el que sigui, i és com una propaganda tremenda que li donarà un missatge perquè s’encarregui de tots els problemes que hi ha al món, de tots els drames, el farà responsable, li carreguen la motxilla abans de començar. No. Que comenci, realment, a caminar i que vegi que, en qualsevol d’aquestes portes per on entri, es començarà a trobar un repte, i cada repte, una resposta. I, l’endemà, un altre repte, una altra resposta, tres més, tres respostes. I així fins que el cos aguanti. És l’única manera de seguir endavant, i quan un dia s’adoni que ha jugat a aquest joc, dirà: “Que bonic, han estat uns escacs preciosos!”. I quan li diguin: “Has guanyat la partida?”, vas dir: “No, si a la segona em van menjar la reina i a la tercera em van donar mat”.

54:32
Gorka Pascual. Mauricio, ja només em queda donar-te les gràcies per aquest meravellós viatge immers en cultura que m’has ofert. Moltes gràcies.

54:40
Mauricio Wiesenthal. Gorka, gràcies a tu. Gràcies a tots. Gràcies per haver-me escoltat. Demano disculpes sempre, perquè qui molt parla és qui més s’equivoca. Però, per tant, un cop demanades les disculpes, sé que em comprendran. Gràcies de cor. Fins aviat.