“Ulisses és el símbol de la resistència”

Bernardo Souvirón. Em dic Bernardo Souvirón, ja ho sabeu. He dedicat bona part de la meva vida a fer classes de grec antic, una cosa relativament estranya al món en què vivim avui dia. No sempre vaig pensar que seria professor i no sempre vaig creure que seria professor de grec perquè, quan vaig acabar d’estudiar batxillerat, vaig pensar a dedicar-me a l’enginyeria naval. Aquell estiu en què tractava de passar el temps abans de començar la universitat, que era com començar una vida nova, vaig decidir començar a llegir la “Ilíada”. No vaig començar pel principi… Jo sabia alguna cosa d’Homer, que era molt antic… Potser aleshores ja sabia que era el primer escriptor d’Occident. Però vaig obrir el llibre a l’atzar. La pàgina que em va tocar llegir és un fragment en què Cebriones, que és l’auriga, el conductor del carro d’Hèctor, l’heroi troià, surt al camp de batalla amb Hèctor. Des del bàndol dels grecs, vola una pedra, li colpeja la cara i fa que caigui d’esquena. Homer narra aquest moment dient: “Cebriones va caure a terra i les seves armes van ressonar”.

A mi em va cridar l’atenció la plasticitat d’aquesta escena descrita pel primer escriptor d’Occident, així que vaig continuar llegint. És clar, Cebriones cau a terra i, al seu voltant, s’organitza una vertadera batalla campal. Uns li volen treure les armes per endur-se-les com a trofeu, els grecs. Els altres, els troians, intenten defensar el cadàver justament perquè no li treguin les armes i per poder-se emportar el cos i fer-li honors fúnebres. Homer hi posa una comparació que ens treu del camp de batalla i ens duu a un bosc on entren vents contraris: l’un pel nord i l’altre pel sud. Tots dos vents arrasen el bosc, trenquen els arbres, abaten els matolls, igual que els grecs i els troians s’abalançaven sobre el cadàver de Cebrió. I el paràgraf acaba amb un vers que realment em va deixar impressionat. Homer diu: “Cebriones, o Cebrió, jeia a terra, oblidat de l’art de guiar els carros”. El seu ofici era el d’auriga, és a dir, guiava els carros. Mort, estava oblidat d’aquest art, però al voltant del seu cadàver hi havia una vertadera batalla campal.

Realment, en aquell moment, que va ser un moment casual… No sé si ho podríem atribuir al destí, a la casualitat o al que fos. El fet és que vaig prendre una decisió que va canviar la meva vida per sempre: vaig decidir que allò ho havia de llegir alguna vegada en grec. I vaig decidir matricular-me al que aleshores s’anomenava la Facultat de Filosofia i Lletres. Vaig deixar l’Escola d’Enginyeria Naval i vaig donar el disgust més gran, potser de la seva vida, a ma mare, que estava orgullosa que el seu fill acabés sent enginyer naval. Amb el temps, crec que aquest disgust se li va anar passant. El fet és que jo vaig decidir estudiar una altra vegada el preuniversitari, però aquest cop de Lletres, perquè aleshores, per entrar a la universitat, calia traduir un text d’Homer i un text de Virgili, el romà. Si comparem aquest examen amb el que hi ha ara a la selectivitat, ens adonarem, objectivament, de com ha canviat el contingut de l’ensenyament. Per tant, em vaig posar a estudiar també llatí i, és clar, l’”Eneida” de Virgili: la història d’un troià, Enees, que està cridat a fundar una Troia nova, el que seria Roma. Però llegir Virgili, llegir Homer, llegir Arquíloc o llegir Ciceró és com llegir algú que és al nostre costat, que va pensar per nosaltres, que va resoldre coses que nosaltres no hem resolt i que, en general, ens han deixat un llegat, una herència que menyspreem cada vegada més, que arraconem com si fos una cosa pròpia dels antics que en sabien molt poc del món en general.

Sense adonar-nos que la història és una mena de cercle i que el que creiem que vivim per primera vegada ja s’ha viscut, el que creiem que ens passa per primera vegada ja ha passat. De vegades, estava obsessionat amb la idea de sentir, més o menys, el que els antics sentien, fins que em vaig adonar que l’únic lloc del planeta Terra on les coses són com han sigut sempre és el mar. Al mar, hi ha aigua i vent i, depenent del vent, les onades són més altes, més baixes, van en un sentit, en un altre… De vegades, el vent porta la superfície del mar cap a una banda, però el mar de fons va cap a l’altra. És el paradís i l’infern en un mateix lloc. Sobretot allà, les nostres lleis no serveixen. Jo he navegat molt amb alumnes que m’enduia per tractar d’explicar-los l’”Odissea” des del mar. És clar, perquè des de quin altre indret, des de quin altre lloc, podem entendre el viatge d’Ulisses? Així que el primer que feien quan sortíem del port era preguntar-me: “Quan hi arribarem?”. Era la primera pregunta que intentava fer-los comprendre que, al mar, no hem de fer perquè no sabem mai quan hi arribarem. No depèn de nosaltres, no depèn… Depèn de la natura, del vent, sobretot, i de l’aigua. Allà hi ha Ítaca, veiem la platja, veiem el port… Però no hi podem arribar i no sabem quan hi arribarem. En fi, em poso a la vostra disposició i us convido a fer les preguntes que considereu. Gràcies. Gràcies. Moltes gràcies.

María. Hola, Bernardo. Em dic María. És un plaer conèixer-te.

Bernardo Souvirón. Gràcies.

María. Et volia preguntar… Després de molts anys ensenyant i estudiant sobre el món clàssic tu mateix, avui dia, tens un mite o una història que t’apassioni i que et continuï entusiasmant?

Bernardo Souvirón. Gràcies, gràcies, María, per la pregunta. N’hi ha moltes. És difícil elegir. Hi ha molts mites, moltes històries, que em continuen fascinant dels antics, però… Perquè, a més, els mites… Jo crec que ja ho sabeu, però els mites no són contes. Els mites són interpretacions imaginatives de la realitat. Sempre hi ha hagut gent que vol entendre el món on viu i, quan aquest món no es pot entendre amb la raó, amb el que els grecs anomenaven, entre altres moltes paraules, “logos”, s’intentava visualitzar una explicació, és a dir, imaginar-la. Això és un mite. Hi ha mites que no són gaire coneguts, per exemple, el d’Hèsper. Hèsper, en llatí “Vesperus”, és Vèsper, és a dir, vespertí, que significa, en termes generals, la tarda i, en conseqüència, l’oest, que és per on arriba la tarda. Vèsper és un personatge mitològic que va tenir una filla, Hespéride, que, unida amb un dels titans, Atles… El que sostenia sobre les espatlles el pes del món, que això és una metàfora de la realitat dels que subjecten el món. Va tenir una sèrie de filles, les Hespérides, que guardaven un jardí que estava situat aquí, a Occident.

Alguns creuen que a la península Ibèrica, d’altres, que a la serralada marroquina de l’Atles… És una mica igual. La seva missió era guardar les pomes d’or que creixien en aquell jardí i que havien sigut un regal que, ni més ni menys, la terra, Gea, havia donat a Hera, la muller de Zeus, quan es van casar. El que més em va fascinar quan vaig llegir la història de Vèsper, o d’Hèsper, és que Hèsper pujava a la serralada de l’Atles, la muntanya més alta, a observar el cel cada nit. És clar, els antics miraven amb freqüència el cel, entre altres coses, perquè el veien. Nosaltres, a les ciutats, ja ni el veiem, amb les llums que hi ha de nit al planeta. I es quedava cada nit fascinat mirant les estrelles, tractant d’entendre els llocs que ocupaven, les referències que tenien. I un dia va desaparèixer, un dia en què una tempesta va fuetejar els cims de l’Atles. Ningú sap on va anar, però la imaginació popular el va situar al cel. El va situar al cel de manera que, cada tarda, apareix a l’occident aquesta mena d’estel vespertí, un estel que ens anuncia la inevitable arribada de la nit.

La història de Vèsper em va fascinar perquè els grecs van posar al cel casa seva. Quan miraven cap amunt, veien Hèsper o Vèsper, en llatí “Vesperus”, veien Orió o veien l’Ossa. És a dir, van generar un mapa en què, cada vegada que miraven el cel, veien els seus mites, les seves històries… Encara els anomenem com els anomenaven ells perquè el cel, per ells, era un mapa. Quan miraven el cel de nit, navegant, sabien on eren. Nosaltres, quan mirem el cel, en termes generals, percebem desordre, mentre que ells percebien un cosmos, un ordre, és a dir, quelcom que té cada cosa al seu lloc. Aquest és un mite que m’agrada molt, el de Vèsper, per tot el que significa. Però, també en relació amb el cel, hi ha la història del naixement d’Hèrcules, o Hèracles, com l’anomenaven els grecs. “Herakles”, en grec, significa “servidor d’Hera”. Ell va néixer amb un altre nom, Alcides, és com es deia, però, per la història de la seva vida, es va acabar dient “Herakles”, és a dir, “servidor d’Hera”. Els romans li diuen Hèrcules, però és el mateix personatge. El pare d’Hèracles, el que ell creia que era el seu pare, s’anomenava Amfitrió. Amfitrió vivia al Peloponès, a la zona d’Argòlida, a Micenes o a Tirint, depèn… En fi, a Argòlida.

I, com sempre, aquesta gent estava permanentment en guerra. Un dels cops que se’n va anar a la guerra, va deixar sola la seva muller, Alcmena, de qui estava… Anava a dir enamorat, però, en realitat, no és això. N’estava encaterinat el gran déu Zeus, que estava obsessionat a omplir de fills el món perquè, en el fons, era un nouvingut. Era un nouvingut. Necessitava tenir fills i descendència per, en fi, aportar alguna raó que fes entendre als fidels que tenia algun dret sobre les terres de Grècia. Zeus va aprofitar l’ocasió que Amfitrió se n’havia anat a la guerra, va prendre la seva aparença i va entrar a l’habitació d’Alcmena. La paraula “amfitrió”, “ser bon amfitrió”, ve d’aquí: d’arribar fins al punt de cedir la teva muller a qui arriba. És clar, Alcmena no se’n va adonar. Zeus estava tan feliç, tan apassionat, que va fer que la nit es perllongués més enllà del temps que li corresponia. Quan va deixar embarassada a Alcmena, se’n va anar. Ell va explicar a Alcmena que venia d’una mena de descans de la guerra i, després, se’n va tornar a la guerra. Però el fet és que d’aquella nit va néixer Hèracles, va néixer Hèrcules.

Naturalment, quan va néixer i quan es va conèixer l’engany, Alcmena es va aterrir perquè Hera, la muller de Zeus, tenia com a funció perseguir tots els fills de dones mortals, per pura gelosia, per pura gelosia del seu marit. De manera que Alcmena, amb molt de dolor al cor, va exposar el nen a un camí. El nen hauria mort si no hagués sigut perquè Atenea el va veure. Atenea, sense saber gaire bé què passava, es va apiadar del nen, a qui va veure fort i fresc, i se’l va endur a l’Olimp. Va veure que Hera estava adormida i se’l va posar al pit perquè el nen pogués menjar. I el nen va començar a mamar del pit d’Hera, però era Hèrcules, és a dir, mamava amb tanta violència que va fer mal a Hera. Aleshores, Hera, de cop, es va despertar, es va treure el nen del pit i un raig de llet es va estendre pel cosmos: la Via Làctia. Encara continuem anomenant Via Làctia aquell cúmul d’estrelles que veiem al cel de nit. Aquesta és una de les meravelles de Grècia: veure al cel les nostres pròpies històries. Alguns de nosaltres ja les hem oblidat, ja no sabem què significa això de la Via Làctia, per què es diu així… Però molts dels mites expliquen aquestes coses.

El mite de la Via Làctia, que explica imaginativament la Via Làctia, o el mite d’Hèsper són dos mites de personatges que acaben situats al cel, que és on els grecs tendeixen a situar els personatges que estimen i, inclús, els que desterren. Endimió, per exemple. Endimió era un pastor d’Arcàdia, la regió més salvatge de Grècia, aleshores i ara. És al centre, més o menys, del Peloponès, del sud. De nit, un pastor, enmig del bosc, mirava la lluna fins al punt que se’n va enamorar. Sempre estava sol, però tenia la desgràcia que el son el vencia i, quan es despertava, ja era de dia i la lluna no hi era. El son, és a dir, Hipnos o “Hypnos”, és un dels fills de la nit, germà de “Thánatos”, la mort. Tret que la mort expressa el son etern i Hipnos, el son, diguem-ne, diari. La lluna, Selene, germana d’Apol·lo, es va apiadar tant del pobre Endimió que va intentar convèncer Zeus que, al seu torn, Zeus convencés Hipnos que el deixés dormir amb els ulls oberts. Finalment, Hipnos va transigir, encara que era una excepció que a ell li molestava enormement, perquè el seu poder era que la gent s’adormís. Endimió és l’únic cas d’un pastor corrent, sense cap ascendència heroica ni res per l’estil, que va tenir el privilegi de dormir amb els ulls oberts per poder contemplar la seva estimada cada nit. Gràcies. Gràcies.

Carlos. Hola, Bernardo. Soc en Carlos, és tot un gust conversar amb tu. Has comentat la importància dels mites per entendre el nostre present. Quant a això, et volia preguntar: quin és el mite, o els mites, que, segons el teu criteri, ens ajuden a entendre’ns millor, a comprendre millor qui som?

Bernardo Souvirón. Moltes gràcies, Carlos. Per comprendre el món d’avui i el món en què vivim, els mites ens ajuden, però també ens ajuda la història. De vegades, el mite i la història són molt a prop. Molt a prop. Si m’ho permeteu, us explico una petita història que us farà entendre molt bé fins a quin punt som fills d’aquests antics. Situem-nos ara a Roma, no a Atenes no a Grècia, sinó a Roma, als moments en què Roma no era res. Hi ha un llibre de Léon Homo que comença dient… Un llibre sobre la història de Roma que comença dient: “Una vegada hi havia unes aldees disseminades al voltant de la desembocadura d’un riu, plenes de mosquits, amb calor a l’estiu, etcètera”. I aquest grup d’aldees es va anar estenent per Itàlia i, després, arreu del món, de manera que podem dir precisament que aquestes aldees van acabar dominant el món. “Una vegada hi havia”, repeteix. “És un conte?”, diu. “No, és molt millor: és història”. Doncs, en realitat, quan aquestes aldees no eren res, sinó això, aldees… Cadascuna fortificada perquè, és clar, aquesta aldea d’aquí es portava malament amb aquesta aldea d’aquí o bé, depenent de les circumstàncies, amb aquesta altra. La societat en què vivia aquesta gent de l’inici de la història de Roma era el que anomenem una societat gentilícia, és a dir, una societat basada en una paraula que és molt antiga, és indoeuropea, més antiga que el llatí i que el grec.

Una arrel que dona en grec “genos”, en llatí “gens”, i que nosaltres utilitzem per dir “gent”, per exemple, “gen”, gènere”, etcètera. Les “gentes romanae”, és a dir, les gents de Roma, que pertanyien totes elles a una “gens”: la “gens” Aurelia vivia en una aldea, la “gens” Iulia vivia en una altra, la “gens”, jo què sé, Cornelia vivia en una altra… A aquestes aldees, els romans les anomenaven “vicus”. A cada “vicus” hi havia un munt de “domus” i, dins de cada “domus” hi havia una família. De manera que una “gens” no és més que un grup de gent que té una vinculació, de vegades, no sanguínia, sinó racial amb un avantpassat comú. Per tant, cada “gens” és un recinte tancat, cada “gens” té el seu cap. Si jo vull, per exemple, establir un matrimoni amb algú d’una altra “gens”, el cap d’aquesta “gens” i el de l’altra s’han de posar d’acord perquè aquest matrimoni es pugui dur a terme. Els caps de les “gentes”, que és el plural de “gens” en llatí, es reunien en un lloc al qual van anomenar “senatus”, perquè eren els “senex”, és a dir, els vells, els ancians, els que es reunien en aquest “senatus” i establien les seves regles en relació amb les “gentes romanae”.

De manera que, com veieu, era una societat simple: una “gens”, diverses famílies, cases o barraques. Algunes d’aquestes barraques es convertien en cases, algunes en palaus… Perquè els matrimonis servien per això: per fortificar, per enfortir la posició d’una família dins d’una “gens” davant d’una altra, etcètera. I tot això hauria sigut exactament així, tret perquè, en un moment donat, la potència que dominava, sobretot, el nord d’Itàlia, amb una influència que arribava fins al sud, fins a Campània, fins a Nàpols… Els etruscos, Etrúria, van entrar en un conflicte armat amb els grecs del sud d’Itàlia. Sabeu que els grecs van colonitzar, entre altres coses, el sud d’Itàlia? Els grecs van fer, un petit incís, tot un procés de colonització del Mediterrani. Alguns autors antics deien que el Mediterrani era un estany de granotes que raucaven en grec perquè, efectivament, des del mar Negre fins a Tartessos, tot el rastre dels grecs encara avui es pot percebre. Els grecs van fundar diverses ciutats al sud, entre altres, Cumes: el lloc on hi havia la famosa Sibil·la. Allà va ser on els romans van fer una cosa d’una transcendència brutal, que va ser adaptar l’alfabet grec a la seva llengua i crear un alfabet amb què ens continuem comunicant.

Els interessos comercials de Cumes i dels etruscos van xocar, en fi, per Còrsega. No hi entro. El fet és que, en un moment donat, un exèrcit etrusc es va desplaçar cap al sud per enfrontar-se als grecs de Cumes i d’altres ciutats aliades. Havien de travessar el Tíber, no tenien altre remei. Venien de la zona de la Toscana, que és on vivien els etruscos, van travessar el Tíber i van combatre amb els cumans i amb altres grecs del sud. Van perdre i es van retirar derrotats de nou cap al nord. I molta d’aquesta massa de gent que va amb els exèrcits: comerciants, topògrafs, prostitutes, etcètera. Molta d’aquesta gent va decidir no seguir cap al nord, sinó que va decidir instal·lar-se entre els cims de Roma, entre els meandres del Tíber. Quan els romans de soca-rel, els de les “gentes”, els van veure arribar i instal·lar-s’hi, els van anomenar “plebs”, és a dir, multitud, que és el que significa “plebs” en llatí. Una paraula també indoeuropea. En grec, “plethis”, és la mateixa. Devien ser tants que els van anomenar multitud. És a dir, plebs. A partir d’això, imagineu com va canviar la història de Roma? Aquesta estructura gentilícia tan concreta es va veure obligada… Com nosaltres, perquè quan parlem d’invasions al món antic, en realitat, parlem de migracions.

És a dir, això és una migració com tantes d’altres. Com la invasió dels bàrbars, que no és més que una migració d’estrangers que feia temps que passava. Ja sabeu que “bárbaros” en grec i “barbarus” en llatí significa “el que diu bar, bar, bar…”. No una bèstia, un animal… No, és el que no parla llatí o el que no parla grec. Doncs bé, quan s’hi van establir, evidentment, van començar a sorgir una sèrie de problemes. Van sorgir una sèrie de problemes. Com es va resoldre? Perquè la plebs, evidentment, va ser necessària per als romans. Per què? Perquè Roma no era més que una ciutat-estat que, amb la derrota dels etruscos, perd la protecció dels etruscos i totes les ciutats del voltant inicien un procés d’atac contra Roma. Les “gentes” demanen ajuda a la “plebs”. I la “plebs” hi accedeix amb la promesa que li donaran terres quan acabin les baralles, les lluites, les guerres… Però els patricis… Perquè aquesta gent de les “gentes” que són al Senat eren els anomenats “patrici”, és a dir, pares de la pàtria. Quan arriba l’hora de la veritat, no els donen mai el que els han promès. L’any 494 aC, a començament del segle V, quan a Atenes es debatia la reforma de Clístenes que la duria a la democràcia…

L’any 494, la plebs decideix sortir del que aleshores era Roma, que era el Capitoli i poc més, els cims, surten del recinte de Roma i s’instal·len en un turó que, a partir d’aquell moment, va ser el turó de la plebs: el turó Aventí. Al turó Aventí, fan una cosa que a mi em sembla meravellosa: decideixen que no combatran més pels patricis fins que els patricis no estableixin per escrit les promeses que, de paraula, incompleixen permanentment. I, aleshores, creen un estat dins l’estat romà, de l’estat gentilici. Davant dels dos cònsols, generen dos tribús de la plebs, dos tribús que tenen com a característica, en aquell món tan violent en què viuen, que són intocables, és a dir, “immunitas”, immunitat. La immunitat dels parlamentaris ve del moment en què els tribús de la plebs comencen a exercir les dues úniques funciones que tenien: “auxilium et intercesio”. És a dir, auxiliar i intercedir pels plebeus davant dels patricis romans. Davant dels tres déus de la tríada capitolina romana, és a dir, Júpiter, Hera i Minerva, hi havia Líber, Líbera i Ceres.

Un déu anomenat Líber, una deessa anomenada Libre… Líber, Libre, Libra, si se’n pogués dir així, Líbera i Ceres, la deessa del camp cultivat, diguem-ne, la deessa del blat. Davant del Senat, o el que ells van anomenar el “concilium plebis”, l’assemblea de la plebs. Dues càmeres: l’assemblea de la plebs i el Senat, dos tribús, els diputats, una càmera dels patricis, els senadors. La “intercesio”, la intercessió, i l’”auxilium”. És a dir, un tribú té sentit que existeixi si intercedeix i auxilia la plebs que l’ha elegit. Algun tribú famós com Tiberi Graco es preguntava després: “És just que un tribú que ha sigut elegit per la plebs actuï contra aquells que l’han elegit? I, si ho fa, ha de continuar sent tribú?”. Això ens ho podríem preguntar tots els dies cadascun de nosaltres. La “immunitas”… La “immunitas” significa que el tribú no pot ser ferit, no que és impune. Una cosa és la “immunitas”, una altra cosa és la “impunitas”. A partir d’aleshores, l’equilibri entre els plebeus i els patricis és la base, és l’essència de la història de Roma, sobretot, de la república Romana, de la fase republicana.

Quan nosaltres estudiem les dues càmeres, per què hi ha un Senat, per què s’anomena Senat, per què la gent confon la plebs amb el poble… La plebs és la plebs. El “populus romanus” és la plebs més els patricis, no només la plebs. En fi, jo crec que la història casual també d’aquest exèrcit etrusc que torna i que hi deixa una multitud de gent, que està desheretada, per dir-ho així, que no forma part de l’àmbit gentilici, és una història realment fascinant perquè, dos segles després que això es produís, un cònsol dit Hortensi… Un cònsol, és a dir, un patrici, estableix que, a partir d’aquell moment, els plebiscits, és a dir, els acords de la plebs, tindran rang de llei. El rang de llei i, a partir d’aquell moment, hi obliga el Senat i tothom. El Senat romà no va escriure mai una llei. No li interessava. Les lleis les escrivia l’assemblea de la plebs. Inclús patricis com Juli Cèsar, que descendeix de la família o de la “gens” Iulia, descendent de Venus… Inclús Juli Cèsar… Aquesta famosa frase que tothom coneix de “vaig arribar, vaig veure, vaig vèncer”, en llatí, “veni, vidi, vici”… Perquè la gent diu unes coses estranyíssimes quan cita Juli Cèsar. Inclús “vinci” i coses així.

Aquesta és la rendició de comptes que fa Juli Cèsar davant del Senat, dels seus iguals. Quan li demanen la rendició de comptes, diu: “Vaig arribar, vaig veure i vaig vèncer a Orient”. Surt del Senat i va a l’assemblea de la plebs, on ret comptes de veritat. S’entén bé que els senadors acabessin amb la seva vida, evidentment, quan un veu aquestes coses. Però jo crec que el que va passar a Roma fa tant de temps, al segle V aC, que és una cosa que es troba entre la història i el mite, explica molt bé bona part del que som. Perquè quan la plebs, per fi, aconsegueix que els patricis accedeixin a expressar i a formalitzar per escrit el contracte verbal que tenen amb ells cada vegada que combaten, aleshores, aquests acords s’escriuen sobre taules que s’exposen al fòrum. Les dotze taules de la llei, que és, al meu parer, l’origen del que anomenem l’estat de dret. Quan la plebs aconsegueix que els seus drets es fixin per escrit. On es fixa, inclús, que no es pot maltractar un esclau. I que, quan un amo maltracta un esclau, ha de pagar una multa. Ho dic perquè Hollywood ens ha fet veure el món romà d’una manera molt curiosa. Si recordeu “Ben-Hur”, aquells esclaus que remen a les galeres romanes a còpia de cops de fuet… Mai cap esclau va remar en un vaixell romà, eren legionaris. I no els donaven cops de fuet, els donaven menjar. I força perquè, si no, no hi ha qui remi. És a dir, és així de simple. Moltes gràcies.

Blanca. Molt de gust, Bernardo. Em dic Blanca. El viatge de l’heroi és una mena d’estructura que es repeteix a les històries durant moltíssims anys. Ens podries donar alguns exemples del món clàssic?

Bernardo Souvirón. Sí, sí, Blanca, gràcies. Sí, és clar, és clar. El primer és Gilgamesh, el rei d’Uruk, de la ciutat mesopotàmica d’Uruk, de qui segur que heu sentit a parlar, i que, en tot cas, a partir de la pèrdua de qui ell considera un amic, cosa que el fa, de sobte, sentir-se vulnerable, el porta a fer un viatge a la recerca de la immortalitat. Una cosa que jo crec que és quasi a la imaginació de tothom: ser immortal. Això és el que distingeix, en gran mesura, Gilgamesh d’Ulisses. El viatge d’Ulisses no és per ser immortal, és per al contrari. No sé si recordeu aquell paràgraf en què la nimfa Calipso li ofereix la immortalitat si es queda amb ella. A més, li recorda que ella és molt més bonica que Penèlope. Perquè, entre altres coses, per això és una deessa. On s’és vist que una mortal arribi a dir, més o menys, en aquests termes que sigui comparable a una deessa? Ulisses li contesta: “Jo sé bé que ets molt més bonica que la molt discreta Penèlope”, diu literalment. “Però el meu afany no és ser immortal, és arribar a la meva pàtria i veure el retorn, per fi, el dia del retorn”. És a dir, quan a Ulisses, des de l’inici de la literatura grega, li donen a escollir entre ser un ésser humà o un déu, escull ser un ésser humà.

I això distingeix la civilització grega de bona part de les altres: la idea que l’ésser humà és el “metron”, la mesura de totes les coses. Però Ulisses és un viatger, és un viatger, el mateix que Gilgamesh abans. També és un viatger Hèracles, Hèrcules, que va civilitzant tot el Mediterrani en aquesta idea que els monstres desapareguin. A la mitologia grega, no hi ha monstres i els monstres que hi ha, si se’n pot dir així, són molt poc monstruosos. L’Esfinx, per exemple, és un monstre… En fi, l’Esfinx de Tebes, sobretot. I algun més: la serp “Python”, o Pitó, de Delfos. Però al Mediterrani hi ha molts monstres i els treballs d’Hèracles, entre altres coses, consisteixen a anar alliberant d’aquest món de monstres el Mediterrani i a anar creant un paisatge grec a tot el Mediterrani, per dir-ho així. El viatge forma part essencial de l’ésser humà. Carl Sagan deia que vivim en un planeta viatger, que no para de moure’s, i, per tant, fem el que fa el nostre planeta: viatjar. Una altra cosa és que el viatge ja s’hagi convertit en una cosa totalment diferent. Jo fa que viatjo… Fa poc, pensava: “Quantes vegades he anat sol a Grècia?”. Jo crec que va ser només la primera vegada. La resta de la multitud de vegades que he anat a Grècia hi he anat amb amics, amb alumnes… És a dir, sempre hi he anat amb algú.

I sempre els intentava explicar que el millor dels llocs que visitem és el que no surt a les guies, és el paisatge que cadascú crea. I aquí hi ha la clau del món en què vivim. Quan arribem a un lloc on hi ha pedres i diem: “Només hi ha pedres”, veiem un lloc geogràfic i prou. Però, si el poblem d’elements immaterials, si rere aquelles pedres veiem qui hi va ser, què hi va passar, què hi va succeir, i l’omplim d’éssers humans, aleshores, el lloc geogràfic es transforma en un paisatge. Suposo que heu estat a Atenes, molts de vosaltres, i si, en lloc de ser a l’Acròpolis, dones una volta per l’àgora i et poses a la Pnyx, que és el turó on es reunia l’Assemblea, i veus la Bema, que és la tribuna des d’on es dirigia Pèricles als seus conciutadans, i al fons veus la part dels propileus, de la pujada de l’Acròpolis, la vista de la qual des d’allà és meravellosa, ja has creat un paisatge. Si crees aquest paisatge, el lloc en què es troba el respectes. Aleshores, l’heroi i el viatge de l’heroi… Això que també tracta Campbell al llibre aquest de “L’heroi de les mil cares” és això: és inclús que un s’equivoqui. Imagineu, jo què sé… La plana de Gaugamela, a l’Iraq, que és això, un erm…

Un hi pot veure un erm, hi pot veure… A més, hi fa una calor terrible. Però pot veure que allà Alexandre va decidir la història de l’imperi persa, que va entrar a Babilònia i que va començar una altra història del món a partir d’aquest moment. Si ho omples d’elements immaterials, viatges, si no, no. Si no, no. Per mi, el més important del viatge és això. Avui dia, ja no hi ha viatges, ja no hi ha viatgers. Hi ha viatgers, és clar, però són l’excepció. Jo vaig trobar un dia un espanyol a l’Iran, al costat de la tomba de Cir el Gran i, quan em va sentir parlar en castellà, se’m va acostar i jo vaig dir… Et quedes: “Però què fas aquí?”. Doncs el mateix que jo. És a dir, estàvem allà tractant d’imaginar com era aquella ciutat quan Cir el Gran va ser enterrat a Pasagardam a la ciutat de l’actual Iran. Hi ha molts herois viatgers: Gilgamesh, Ulisses, Alexandre… A Alexandre li interessava tant la geografia… En certa mesura, aquests viatgers van construir el món. Quan Alexandre va arribar a l’Indicus, va creure que era al Caucas. Creia, com ho havia explicat Aristòtil, que a l’altra banda de l’Indicus hi havia l’oceà. I, quan ho mirava, el que veia era l’Himàlaia. I deia: “El món és molt més gran del que ens ha dit Aristòtil”. No sabia si el mar Caspi era un golf, era un mar o era un llac. No ho sabia. Hi ha gent que diu: “Però com has d’arribar…?”. Ho he sentit mil vegades. “Com has d’arribar a l’oceà si hi ha l’Himàlaia?”. Jo no sé que hi ha l’Himàlaia. Ho saps tu. Ho sabem nosaltres. Potser ara anem a Egipte i no ens impressiona, però imagineu un grec del segle III veient els temples d’Egipte, la magnitud de les construccions, la impressió que li devia causar? Ara tots tenim informació, tots veiem reportatges, tots veiem documentals… Ens en fem una idea, més o menys. Tant de bo poguéssim recuperar el viatge i el paisatge: el paisatge que cadascú crea quan viatgem, perquè aquesta és l’única manera que el patrimoni dels antics tingui una mínima possibilitat de sobreviure. Gràcies.

Nuria. Hola, soc la Nuria. Jo et volia preguntar sobre una altra figura: Prometeu. Què ens ensenya aquest mite?

Bernardo Souvirón. Gràcies, Nuria. Doncs m’ha vingut al cap una frase de Les Luthiers, el grup argentí, en què pregunten al mestre: “Mestre, quin és el sentit de la vida?”. I el mestre contesta: “T’ho diré en tres paraules: jo què sé”. Doncs amb Prometeu passa això. És tal la quantitat de lectures que es pot fer de Prometeu, el previsor, que és el que significa en grec. Però, en qualsevol cas… Prometeu és anterior als déus olímpics. En qualsevol cas, és una mena de filantrop: el tità filantrop. I la història de Prometeu té moltes vessants, inclús moltes variables. Per exemple, Ovidi, a les “Metamorfosis”, el poeta romà, el presenta com el creador de l’home. Ho fa amb fang i aigua. De manera que s’entén bé que estigui disposat a morir per ell, perquè en el fons és un antecedent de Crist, en aquest sentit. Però a la versió més coneguda, que és la del poeta tràgic Èsquil, “El Prometeu encadenat”, el que posa en escena… El que crec que importa en escena és que, per primera vegada, al segle V aC, es va debatre al Teatre de Dionís l’oposició entre el que els grecs anomenaven “filotècnia”, que podríem traduir com l’amor per la tecnologia, i la “filantropia”, l’amor per l’ésser humà. I en quina mesura la filotècnia i la filantropia poden conviure.

I a mi això em sembla meravellós que al segle V aC això es pogués tan sols discutir. És clar, qui és Prometeu? Doncs al mite de Prometeu hi passen dues coses, així, ràpidament dites, sense estendre’m massa. La primera és que, per començar, Prometeu enganya Zeus en l’assumpte dels sacrificis: amaga la carn millor, etcètera. Quan Zeus escull, escull el pitjor, que són les vísceres i els ossos, que és el que, en realitat, als sacrificis es dona als déus. Per tant, a aquest engany de Prometeu, Zeus respon ocultant el foc. No sé si tens al cap la pel·lícula d’Annaud, de Jean-Jacques Annaud: “A la recerca del foc”, que és una pel·lícula meravellosa, al meu parer. Sense el foc, no hi ha res. És clar, Prometeu reacciona robant el foc i portant-lo als homes. I el més tremend d’aquest mite és que el càstig de Zeus, aleshores, és crear una dona: Pandora. És a dir, la primera dona de la mitologia grega és el càstig per haver entregat el foc als homes. Aleshores, s’inicia una societat en què continuem vivint. Una societat que alguns… Jo, abans, parlava de “patriarcal” i “matriarcal” amb certa tranquil·litat. Prefereixo parlar d’un altre terme, més difícil d’entendre, potser, que és un terme que té a veure amb “agón”. “Agón”, en grec, significa “competició”, “enfrontament”, en tots els sentits possibles, i és el que caracteritza la civilització grega.

La civilització grega és una civilització agonística: entén les coses per oposició. El blanc s’entén perquè s’oposa al negre. La nit s’entén perquè s’oposa al dia. Els “agones olympiakoi” són els Jocs Olímpics, però no són jocs, sinó certàmens. És a dir, competició. Sempre hi ha competició. Els grecs inclús entenen que hi ha “agón” quan l’”agón” no el pots guanyar, que és l’agonia, l’”agón” contra la mort, en què perds segur. L’agonia… Bé, doncs amb aquest mite s’inicia aquesta societat agonística en què ens trobem, d’enfrontament entre home i dona. Al meu parer, la dona ha sigut discriminada a la història per ser dona, no per ser camperola, no per ser filla de no sé qui o filla de no sé què ni per tenir més o menys estatus… No, el fet de ser dona et marca a la cadena de la producció humana. I això comença amb Pandora. El món, fins aleshores, era feliç: no hi havia dones. Per tant, ja sabeu què passa després amb Pandora… La capsa de Pandora, l’avís de Prometeu, l’avís dels déus: “No l’obris”. I l’obre, és clar. L’obre i què passa? Que en surten les malalties, les guerres… Tots els mals del món surten d’aquesta capsa, fins que la tanca, de sobte, quan se n’adona. Sembla, segons alguns, que el que queda dins és l’esperança. D’altres diuen que l’esperança aconsegueix sortir-ne.

Per això tenim l’esperança de resoldre alguns dels nostres conflictes. Però, és a dir, fixeu-vos en la profunditat del mite de Prometeu. Però és que, a més, Pandora, ja ho sabeu, s’enamora. S’uneix a Epimeteu, el germà de Prometeu, que és el contrari de Prometeu. Si Prometeu és el previsor, aquest és el que no preveu res. És a dir, agafa a Pandora i s’arma un bon daltabaix. Però, a més, a l’obra d’Èsquil, Prometeu està encadenat perquè Zeus el castiga al Caucas. Allà ve una àguila a menjar-li les entranyes cada dia perquè de nit li tornin a créixer. Hèracles l’allibera finalment, però Prometeu s’enfronta a Zeus, l’anomena “tirà recent”, literalment, en grec, “tirà recent”. I diu que el que pretén és que els homes no descobreixin tot el que hi ha rere el foc. Si ens hi fixem, realment, el foc és… El foc és a la base de tota la transformació de les arts i dels oficis antics que duen a la ciència. I, a més, és al darrere de la creació de les classes socials. Plini, el naturalista romà, té un missatge… Un fragment sobre el foc en què l’anomena… Diu, literalment…

Després d’explicar tot el que és capaç de transformar el foc, diu literalment: “Foc, incommensurable porció de la natura, com t’he d’anomenar: destructor o creador?”. I aquesta és una vessant del foc. Però hi ha un papir egipci, per exemple, un papir egipci anònim, en què es diu, literalment: “He vist el ferrer a la boca de la seva farga, les seves mans són com la pell de cocodril, fa més pudor que els ous de peix… No he vist mai un ferrer entrar a un despatx ni a un fonedor a una ambaixada”. És a dir, la feina del foc també genera una exclusió social. De manera que, evidentment, en relació amb el foc, hi ha la base de bona part del que anomenem progrés, de bona part de la història de la humanitat. Així que tenia tot el sentit del món que Prometeu, el tità filantrop, robés el foc per entregar-lo de nou als éssers humans i que els éssers humans poguessin progressar, encara que això li costés el sacrifici que li va costar al Caucas. En una paraula, és una idea molt democràtica, molt d’Atenes, molt del teatre atenenc: el patiment individual perquè la col·lectivitat deixi de patir. I a això se sotmet Prometeu, com s’hi sotmetrà després Èdip i tants d’altres. Gràcies. Gràcies. Gràcies.

Marian. Hola, Bernardo. Soc la Marian. Estic fascinada amb el que ens expliques. Si ens poguessis parlar d’un mite que ens pogués ajudar a afrontar un moment difícil, quina història esperançadora creus que ens motivaria?

Bernardo Souvirón. Gràcies, Marian. N’hi ha molts… Hi ha un personatge que a mi em sembla… Com ho diria jo? Els herois antics i les heroïnes no són mal·leables, tendeixen al llarg de la història a ser el que van ser. Quan parlem d’Aquil·les, no hi ha diferència entre l’Aquil·les d’Homer i l’Aquil·les que avui imaginaríem. Inclús quan es fa una pel·lícula com “Troia”, aquesta en què Aquil·les és Brad Pitt. Bé, els grecs… Homer l’anomena “ho xanthós Akhilleús”, el ros Aquil·les. Aquil·les és qui és a Homer, és a dir, un paio dur que fa de la guerra la seva professió. Homer l’anomena “xanthós”, ros, però també l’anomena el “poliophthóros”, és a dir, el destructor de ciutats. Jo què sé… Helena és sempre la mateixa: una dona bonica que té, per tant, el perill que té qualsevol dona bonica d’embolicar els homes en una guerra. El de sempre… La societat agonística que margina del tot la dona. Però hi ha una excepció… Aquesta excepció és Ulisses. Qui és Ulisses? El preferit d’Atenea, el preferit d’Homer, que li dedica una obra sencera. El canalla que apareix al teatre atenenc, especialment a Eurípides, però també a Sòfocles. L’assassí sense escrúpols que apareix a la literatura llatina, perquè, evidentment, els romans van escollir com a mític fundador de Roma un troià. Per tant, els grecs eren els dolents. Si, a sobre, el grec que es carrega Troia és Ulisses, perquè s’inventa allò del cavall per posar-lo a dins… Aleshores, Ulisses…

Fixeu-vos fins a quin punt això és veritat: si vas al diccionari d’Oxford i veus “grec”, hi posa “taur”, trampós, en una de les seves accepcions. “Troià”: esforçat, valent… Això diu el diccionari d’Oxford. Si encara teniu, que això és més accessible, el diccionari de la Real Acadèmia de la Llengua, a no sé quina accepció, la setena o la vuitena, sobre “grec”, parla del mateix, “taur”, trampós. Això es deu al fet que Virgili, l’autor de l’”Eneida”, escriu… Hi ha un vers de l’”Eneida” que ha tingut enorme transcendència, que és quan els grecs deixen el cavall i arriba Laocoont, el sacerdot, i diu: “No entreu el cavall a dins”. “Timeo Danaos et dona ferentes”. És a dir: “Temo els grecs, encara que portin regals”. Ulisses és un canalla aquí. Tot hauria continuat així, sent un canalla, si no hagués sigut perquè, en un moment donat, Dante Alighieri escriu a la seva “Divina Comèdia”, quan parla de l’infern, del “Malebolge”, que és on hi ha els tramposos, els farsants, els que no paguen els seus deutes, etcètera. Allà hi ha les figures de molta gent, entre altres, Ulisses i Diomedes. Quan passen al seu costat, Virgili, que és qui explica com és l’infern a Dante, li diu: “Ulisses és un…”. En fi, tots els adjectius que posa a Ulisses: assassí, etcètera. Però, quan Dante està a punt de marxar, de sobte, la flameta que hi ha sobre el cap d’Ulisses titil·la, tremola. Dante se n’adona, se li apropa i li pregunta: “Qui ets?”. “Ulisses”. “I què em vols dir?”.

Aleshores, Ulisses li explica una història fins al moment desconeguda: no és el que vol tornar a Ítaca, és el que vol continuar navegant més enllà de les columnes d’Hèracles, per descobrir l’oceà. El símbol del viatger: Ulisses. I li explica com aquest afany de conèixer el porta a travessar les Columnes, l’estret de Gibraltar, i allà una onada els enfonsa i s’hi queda amb els seus companys. Si continues, qui és Ulisses? El del poeta del XIX, Pascoli, que parla d’un Ulisses que s’avorreix a Ítaca, ja de vell, al costat de la seva companya anciana, Penèlope, i que, de sobte, hi vol tornar i puja de nou al vaixell i viatja cap a l’illa de Calipso, on vol recuperar el temps que ja ha passat, cosa que és impossible. Quan hi arriba, per fi, esgotat, ja no pot més i mor a la platja abans de poder tornar a veure Calipso. O és l’Ulisses de Kazantzakis… O és l’Ulisses de James Joyce, un dublinès comú i corrent en una de les novel·les clau del segle XX. O és l’Ulisses d’”Ítaca”, de Kavafis, on, sense anomenar-lo, apareix constantment. És a dir, Ulisses ho ha resistit tot, ho ha resistit tot, absolutament tot.

En una època com la que ens toca viure, el segle XXI, crec que és el símbol de la resistència. Quan toca resistir, cal resistir, perquè hem de mostrar, com diria ell, literalment, que tenim al pit un cor esforçat. O l’Ulisses de Seferis, el poeta grec, que el 1934, crec, escriu una obra en què Ulisses el salva de la sensació de l’exili a Londres. Diu, en un moment donat, uns versos meravellosos: “Quin vigor més estrany que sents en parlar amb els morts, quan els vius que han quedat ja no basten”. Si hagués d’escollir una història de resistència en temps difícils, de suportar tota mena de calúmnies, tota mena d’atacs, etcètera, escolliria el personatge d’Ulisses i intentaria adaptar-me a les circumstàncies com ell, d’una manera ben manyosa, de forma que els atacs conjunturals, momentanis, que vivim tots al món actual, passaran. Passaran perquè la nostra percepció de la història és una percepció molt petita, com si coincidís amb la nostra vida, però els temps a la història tenen un desenvolupament molt més llarg, i els mals que vivim avui passaran. Si ens mantenim amb el cor esforçat, com deia Ulisses, crec que podrem, inclús, resistir-los. Els professors de grec som autèntics experts en això, és a dir, en adaptar-nos a la realitat d’un sistema educatiu que ignora i menysprea aquesta mena de coneixements. Moltes gràcies. Gràcies.

Amanda. Hola, Bernardo. Molt de gust, és un plaer tenir-te aquí amb nosaltres. Bé, jo et volia preguntar sobre l’Atlàntida. Per què aquest mite, després de milers d’anys, encara ens sembla tan atractiu i interessant?

Bernardo Souvirón. Molt bé. Moltes gràcies, Amanda. Doncs sí, la veritat és que sí. Sobre aquest mite hi ha un munt d’interpretacions, és clar, com pots suposar. Inclús n’hi ha qui situa l’Atlàntida al famós triangle de les Bermudes. No arribo a veure com Plató podria tenir informació del triangle de les Bermudes, però, vaja, el fet és que tot això ve perquè Plató tracta aquest mite… No només Plató, també el famós savi Soló, que va ser legislador a Atenes. Quan viatja pel món i arriba a Egipte, hi ha un sacerdot del temple de Sais que li diu: “Però si els grecs sou com nens, vau néixer ahir, per dir-ho així. T’explicaré una història que tu ni tan sols coneixes…”. I li explica una història sorprenent d’una civilització perduda. Però el gruix, la base de la teoria de l’existència d’aquesta civilització perduda es troba a Plató, que en un dels seus diàlegs, el “Critias”, descriu l’Atlàntida. El problema és que, de sobte, interromp el diàleg, cosa que ha generat un misteri de per què s’interromp. De seguida, hi ha gent que veu fantasmes a tot arreu. Imagineu si haguéssim de veure un fantasma a cada text que hem perdut al llarg de la transmissió literària. Per això crec que és… Per començar, perquè ens fascina que a una civilització en ple auge, al seu “floruit”, com en diria un romà, de sobte arribi el mar i se la mengi. També perquè el misteri que genera la interrupció de l’obra de Plató ha donat peu a un munt d’escrits: “Això ha sigut censurat, això ho han tret perquè no interessa, perquè tal…”.

Però la veritat és que hi ha dos llocs on hi va poder haver un continent… No un continent, sinó una civilització perduda. Un, evidentment, té a veure amb Tartessos i amb la fundació de Gadir, de Cadis. Cadis era una illa i tot allò era un arxipèlag, quan els fenicis, de la ciutat de Tir, funden la ciutat a la manera com estava fundada Tir, de dues illes que s’uneixen. No em puc estendre gaire… És un tema que, a més, ara està de moda, això de Tartessos. No sé si Tartessos és l’Atlàntida o no, però allà hi devia haver alguna cosa, pel que tenim al textos antics, realment meravellosa. Per exemple, naus que eren capaces de navegar independentment que hi hagués boira, independentment de per on bufés el vent. Això diu Homer a l’”Odissea”. I després hi ha un altre lloc que és l’illa que, avui dia, és una de les meques del turisme mediterrani: l’illa de Santa Irene, coneguda per Santorini avui dia, l’antiga illa de Tera. Si hi heu estat, sabeu que allò és un volcà, és un volcà gegantí, a més, de no sé quants quilòmetres d’est a oest i de nord a sud. L’illa s’ha enfonsat del tot, una bona part de l’illa. En queda només una obertura que crec que es troba a l’oest. Avui dia, sabem que quan es va produir aquesta explosió, o aquesta erupció, la del volcà de l’illa de Tera… Avui dia, tothom sap què és un tsunami. Fa anys, quan jo explicava això a l’alumnat: “Un tsunami? Què és un tsunami?”. Una onada de marea… Una onada no de marea, sinó que, quan s’enfonsa aquesta quantitat, com si llancem una pedra a un bassal, es forma una onada.

L’onada va partir de Santorini amb 200 metres d’altura i va arribar a Creta, al nord de Creta, amb uns 35 o 40 metres d’altura. Hem vist què fa un tsunami de tres metres al Japó, per exemple. Us podeu fer una idea de què va suposar això. Això els geòlegs ho tenen perfectament estudiat: l’atmosfera va tenir cendres del volcà de Santorini durant moltíssim temps. Al nord de Creta, al costat de Gortina, podem veure encara trossos de pedra tosca que no sabem d’on han sortit… Són procedents de Santorini. A l’illa de Tera, hi va haver una erupció terrible que va portar a una profunditat de quasi 400 metres el que hi hagués en aquella illa. Un dels grans arqueòlegs grecs, Spyridon Marinatos, excavant a Creta, a Amnissos, que devia ser el port de Cnossos, on hi havia el gran palau de Cnossos, va veure que el que hi havia succeït, la destrucció que hi havia, no podia ser obra dels éssers humans, que hi havia d’haver intervingut la natura. Pensant en això, i amb llegendes sobre l’erupció de Tera, se’n va anar a Tera i a Tera es va posar a excavar. Després de molt de temps i de molts fracassos, va trobar un lloc que es diu avui dia Akrotiri, que és una ciutat de l’edat de bronze. És a dir, és com Pompeia, però molt més antiga. No tan gran, però impressionant.

Amb restes de pintures a les habitacions que són quasi iguals que les del palau de Cnossos, de manera que va deduir que hi havia una civilització a l’illa de Tera amb un desenvolupament material vertaderament impressionant. Les pintures de Tera són al Museu Arqueològic d’Atenes, per si alguna vegada aneu a dalt, al tercer pis… Estan quasi sempre tancades. Però, vaja, si hi ha sort i és obert, les podeu veure. Així que l’Atlàntida, com tots els mites, té una base real. Jo no sé si l’Atlàntida va ser Tera, és a dir, Santorini, o si va ser a la zona de l’actual Cadis. No ho sé, però el que sí que sé… Encara avui parlem que és molt possible que en aquella zona hi hagi un tsunami, tard o d’hora, a la zona de Cadis. És molt possible que a l’antiguitat n’hi hagués i que, òbviament, el que n’ha quedat són les llegendes, el que la gent explicava, perquè això, de succeir, va succeir en una època prèvia inclús a l’escriptura. De manera que jo no descartaria que en algun moment donat hi hagués alguna troballa. Perquè amb els textos tenim pràcticament el camí tancat. És a dir, és difícil que aparegui un text nou, però amb l’arqueologia cada vegada apareixen més coses que, extraordinàriament, coincideixen realment amb el que les fonts antigues havien descrit i havien establert. Començant per Troia, per exemple, que semblava un mite, fins que un boig com Schliemann va decidir que allò existia i es va posar a buscar-la amb la “Ilíada” a la mà, perquè una altra cosa… La història de Schliemann és un altre tema, però, si la podeu llegir, llegiu-la, perquè és realment extraordinària. Gràcies.

Iñaki. Hola, Bernardo. Soc l’Iñaki, és un plaer conèixer-te. La meva pregunta és sobre Tucídides i sobre la trampa de Tucídides. Sé que llegeixes i que estudies molt sobre la Xina i vull saber si has descobert alguna cosa que ens doni esperança per poder acabar amb aquesta cultura agònica que tant sofrim o que tant de temps fa que sofrim.

Bernardo Souvirón. Moltes gràcies, Iñaki. Jo crec que, si l’esperança finalment va sortir de la capsa de Pandora, és per aquí. Jo crec que… La trampa de Tucídides és un terme encunyat a la Universitat Harvard, que veu com l’estat actual de les coses, amb una potència declinant, com ho són els Estats Units, i una altra d’emergent, com la Xina, ofereix un paral·lel molt gran amb el que va ocórrer a Grècia entre Atenes i Esparta. Per tant, entén que el que ell anomena la trampa de Tucídides és que l’enfrontament sembla inevitable entre una potència i l’altra quan es donen les circumstàncies que es van donar entre Atenes i Esparta i que ara es donen entre la Xina i els Estats Units. Evidentment, si l’enfrontament és inevitable, òbviament, és per estar preocupats i tractar de buscar una esperança com sigui. La gran diferència entre la trampa de Tucídides expressada així per aquest professor de Harvard i el mateix Tucídides és que Tucídides creia que, efectivament, la història es repeteix. Ell entén, Tucídides… Abans comentava que Tucídides va néixer el mateix any que Hipòcrates, el metge, i que Demòcrit, el físic.

Tucídides entén que la història té les seves lleis i que aquestes lleis, si les coneixem, ens poden ajudar a preveure coses que poden ocórrer. Però sempre hi ha un factor d’atzar que ho pot malbaratar tot. Aquest factor d’atzar no ha de ser negatiu, pot ser positiu. Un factor d’atzar pot resoldre un problema o, al contrari, el pot agreujar. Hi ha esperança en relació amb el fet que Tucídides l’encerti en el sentit que l’enfrontament és inevitable perquè la natura humana és la mateixa independentment de la tecnologia? O, en altres paraules, la guerra forma part d’un fet natural entre els éssers humans? L’esperança, per mi, és que la guerra és un fet cultural, no natural. I això hi ha qui ho nega, però per mi és tant com negar l’evidència. És a dir, jo crec que qualsevol de vosaltres… Ja sé que això cada dia és més difícil pel que deia abans del tema del turisme. Podem anar a Creta… A Creta, podem fer una volta pel palau de Cnossos, el famós “labyrinthos”, el laberint del rei Minos. El primer que ens ha de cridar l’atenció, si hi estem atents o atentes, és que no hi ha muralles. I, en tot el que han trobat al palau de Cnossos: ceràmica, murals, etcètera, no hi ha ni una sola escena de guerra.

És més, no hi ha ni una sola escena d’”agón”, és a dir, d’enfrontament, de competició… Ni una de sola. No s’hi han trobat armes de guerra. Hi ha qui diu: “Aquí ha aparegut un ganivet”. A casa meva, també hi ha ganivets, però no els faig servir per matar el veí. Una cosa és un ganivet i una altra cosa és una espasa o diverses espases. És a dir, la civilització minoica és una civilització pacífica. I aquesta civilització pacífica va acabar perquè una altra civilització agonística i patriarcal, com la dels grecs micènics, els primers que podem anomenar grecs, que apareixen a la península balcànica, va acabar amb ella, al marge de la famosa erupció del volcà de Tera que us acabo de dir. És a dir, quan els micènics van arribar a Creta, els cretencs, els minoics, devien de trobar-se en condicions realment penoses, perquè la cendra… És a dir, no és només el tsunami, la cendra es carrega els camps, el ramat mor, etcètera. Aleshores, hi ha hagut mons pacífics. El món minoic, que és l’origen d’Europa, des del punt de vista mític, el rapte d’Europa, fins al que podem veure arqueològicament, és un món pacífic on la gent es dedicava al més important que hi ha: veure com creixen els fills i com maduren els cultius, o a l’inrevés, com maduren els fills i com creixen els cultius, i no veure com enfrontar-se amb el del davant per guanyar terreny, guanyar esclaus o guanyar, en un paraula, quotes de poder.

És clar, aquesta civilització pacífica està molt lligada a la dona, perquè el que apareix als frescos de Cnossos i a la ceràmica, en general, són dones en una posició preeminent. De manera que jo podria dir que la guerra està lligada al predomini de l’home i que, per tant, en la mesura que l’home continuï mantenint el criteri agonístic, la guerra és inevitable. Però, si aquest món canvia, si, en comptes d’enfrontar-nos des del punt de vista agonístic, aprenem a conviure com conviuen els minoics, els uns amb els altres, aleshores, la guerra no és inevitable. Per això cal, al meu parer, que les dones tinguin una quota de poder que avui dia no tenen. L’important seria que, si una dona adquireix quota de poder, entrés en aquest àmbit no agonístic i acabés amb els valor patriarcals o que hi intentés posar fi. Aquesta és l’única manera, al meu parer, que la guerra es faci inevitable, però jo en soc conscient, jo crec que cada vegada més gent n’és conscient. Crec que la guerra, encara que això soni a utopia… Però tot el que existeix va ser utòpic en un moment donat. Jo crec que la guerra es pot abolir, igual que hem abolit la pena de mort en alguns llocs, encara que a d’altres continuï existint.

El missatge d’esperança és a Creta, és a la civilització minoica, una civilització pacífica que desmenteix, a més, no només que la guerra és un fet natural, sinó que el desenvolupament humà està lligat a la guerra. Al palau de Cnossos, al segon mil·lenni aC, hi ha canonades d’aigües residuals, hi ha banyeres, hi ha canonades que duen aigua de pluja als dipòsits… És a dir, això, els grecs d’aquella època, és a dir, els grecs micènics, no sabien ni que existia. Ni que existia. No ho podien ni tan sols imaginar. De fet, ho van entendre perquè es van endur els escribes i es van endur… No sé si coneixeu aquesta anècdota de l’empremta dactilar en una tauleta del palau de Pilos, a Grècia, i el palau de Cnossos. Un escriba que és dut a Grècia perquè, probablement, va contribuir que els grecs aprenguessin a escriure, per dir-ho així. Gràcies.

Bárbara. Hola, Bernardo. Em dic Bàrbara, és un gust conèixer-te. Et volia preguntar amb quina figura clàssica t’agradaria o t’hauria agradat conversar.

Bernardo Souvirón. Si pogués viatjar en el temps i escollir algú amb qui seure als peus de l’Acròpolis a xerrar una estona, seria Tucídides, sens dubte, perquè em fascina la capacitat d’anàlisi d’un home que va viure fa més de 2.500 anys en relació amb la història. Un home que arriba a dir que la història evoluciona independentment de la voluntat dels seus protagonistes i que, quan es posen en marxa determinades seqüències d’esdeveniments, és molt difícil aturar-los. És a dir, no tenim la possibilitat de resoldre una cosa quan ja hem posat en marxa determinades seqüències d’esdeveniments. Això no vol dir que hi hagi determinisme, que el destí està escrit… No, tots fem els nostres passos, però, en funció dels passos que fem, n’hi ha que ja no els podrem fer de cap manera. Això, Tucídides ho aplica no només a l’ésser humà individual, sinó a l’anàlisi que fa dels fets que li va tocar viure. És el primer historiador que explica una cosa de què va formar part, de què va ser protagonista, que és la guerra del Peloponès: la guerra entre Esparta i Atenes. Una guerra que ell considera, amb raó, internacional, i de la qual analitza, d’una manera absolutament asèptica, sense entrar mai en déus, oracles, etcètera, les seqüències dels esdeveniments, distingint el que ell anomena les causes, “aitíai” en grec, dels pretextos de la guerra, “próphasis”.

Una cosa són els pretextos que sempre s’addueixen per justificar una guerra, una altra cosa és la realitat del que hi ha a sota d’una guerra. I això va consagrar la seva vida. Devia morir quan la guerra no havia acabat, perquè la seva obra s’interromp també abruptament i no se’n torna a saber res, però, si ho puc fer, potser m’agradaria ara llegir algun text de Tucídides, no gaire llarg, perquè us feu una idea del que vull dir. Dues coses que tenen a veure amb el que vivim ara. D’una banda, les conseqüències de la polarització. I també les conseqüències que té, des del punt de vista moral, quan un que és més fort que un altre imposa el seu criteri perquè sí. Si us puc demanar el text, us ho llegiré perquè vegeu de què parlo en paraules de Tucídides, perquè crec que és millor llegir-lo a ell que que jo ho continuï explicant. En relació amb el primer tema, que és el que, des del punt de vista moral, fa la polarització, puc llegir el següent. Al tercer llibre de la seva “Història”, diu: “Moltes calamitats es van abatre sobre les ciutats amb motiu de les discòrdies civils, calamitats que ocorren i que sempre ocorreran mentre la natura humana sigui la mateixa. En temps de pau i de prosperitat, els estats i els particulars són magnànims perquè no es veuen urgits per situacions de necessitat imperiosa. Però la guerra que arravata el benestar de la vida quotidiana és un mestre ferotge que modela els sentiments d’acord amb les circumstàncies”.

Diu: “Pólemos deinòs didáskalos”. “La guerra és un mestre ferotge”. Em sembla que és una definició vertaderament extraordinària. Aleshores, diu: “Va canviar el significat normal de les paraules i es va distanciar dels fets. L’audàcia irreflexiva va passar a ser considerada un valor fundat en la lleialtat, no a l’Estat, sinó al partit”. Tradueixo “partit”, hi diu “facció”, però és el mateix. “Sinó al partit. La vacil·lació prudent es va considerar covardia disfressada, la moderació, una màscara per encobrir la falta d’homenia i la intel·ligència es va considerar incapacitat total per a l’acció. La precipitació irreflexiva es va prendre com una qualitat viril i la precaució amb vista a la seguretat es va considerar un pretext per eludir el perill. Els vincles de sang van arribar a ser més dèbils que els vincles amb els partits perquè aquestes associacions no es constituïen d’acord amb les lleis establertes per al bé comú, sinó que, al marge d’aquelles lleis, s’establien al servei de la cobdícia. Les garanties recíproques no es basaven tant en juraments de fidelitat com en la transgressió de la llei perpetrada en comú. Les propostes dels adversaris, especialment si mantenien el poder, eren acceptades per precaució realista, no per noblesa d’esperit. I, finalment, qui triomfava basant-se en l’engany aconseguia com a trofeu la flama de la intel·ligència. Qui triomfava basant-se en l’engany aconseguia com a trofeu la flama de la intel·ligència. La major part dels homes accepten millor el qualificatiu d’intel·ligents quan són uns canalles que el de càndids quan són homes de bé. D’això s’avergonyeixen, d’allò s’enorgulleixen. En realitat, la causa de tots aquests mals era el desig de poder, inspirat per la cobdícia i l’ambició”.

Això és un text escrit fa 2.500 anys, però ho podríem posar al frontispici de qualsevol parlament. Des del punt de vista del que passa a l’àmbit internacional, la guerra entre Esparta i Atenes va fer que els atenencs, en un moment donat, decidissin que, des del punt de vista estratègic, l’illa de Melos, que és al centre de l’Egeu, més o menys, els venia molt bé per raons militars. L’illa de Melos era neutral. Tenien una certa inclinació proespartana perquè eren d’origen dori, no jònic com els atenencs, però no havien participat en la guerra. Aleshores, en un moment donat, els atenencs decideixen que han de prendre l’illa per raons purament estratègiques en relació amb la guerra. Aleshores, diuen els melis: “L’oportunitat que ens doneu d’explicar els nostres punts de vista no mereix cap retret. Amb tot, la realitat de la guerra sembla estar en desacord amb aquesta proposta que ens porteu…”. Que és que entrin a l’aliança amb Atenes. “En efecte, veiem que vosaltres heu vingut com a jutges del que aquí es tractarà. I veiem, també, que a nosaltres la fi d’aquest debat ens durà, amb tota probabilitat, el resultat següent: si aconseguim imposar-nos en el camp de la llei i, per tant, no cedim, la guerra. Si ens deixem convèncer, l’esclavitud”.

I els atenencs contesten: “Es tracta d’assolir un acord que sigui possible d’acord amb el que uns i altres sentim, perquè vosaltres heu après, igual que ho sabem nosaltres, que, en relació amb els assumptes humans, el que és just només es pot jutjar quan es parteix d’una igualtat de forces. En cas contrari, els poderosos determinen el que és possible i els més dèbils ho accepten”. És a dir, l’anàlisi que fa Tucídides de les conseqüències de la teoria del més fort l’estem vivint ara, realment, d’una manera claríssima, en què el raonament s’ha quedat al marge i el que importa és la posició de força. D’això ve la trampa de Tucídides, que dèiem abans, i per això Tucídides creu que l’enfrontament, si les condicions són les mateixes, serà inevitable. Però com és possible que fa 2.500 anys tu tinguessis aquesta sensació que les coses són així i que seran així en la mesura que la natura humana sigui la mateixa? Perquè cal tenir una capacitat d’anàlisi en un món en què el que importa són els oracles, els déus, si les aus volen d’aquí cap allà, d’allà cap allà… És a dir, en aquest món, fer abstracció de tot això i sortir de la seva època, sortir-ne, i escriure en un llenguatge amb què qualsevol de nosaltres es pot identificar i analitzar-lo des d’aquesta profunditat… A mi és una cosa que realment em fascina. Em fascina. Per tant, m’encantaria, com a mínim, mirar-lo a la cara i veure la cara que té o que tenia Tucídides, al marge dels bustos que s’han conservat. Gràcies.

Vincenzo. Hola, Bernardo. Em dic Vincenzo. Hi ha una figura que sempre m’ha cridat molt l’atenció i és la de Marc Aureli. Què ens pots dir sobre aquest personatge?

Bernardo Souvirón. Gràcies, Vincenzo. És un d’aquests enigmes, també, de la història, igual que Tucídides. Marc Aureli, en el fons, és una frontera. Després d’ell, tot es va esfondrar. És a dir, l’imperi romà, al meu parer, arriba al seu punt culminant amb Marc Aureli i, a partir d’aleshores, és un llarg descens fins al final. Jo imagino un home com Marc Aureli… Suposo que tots teniu al cap la pel·lícula “Gladiator”, quan arranca amb la batalla de Vindobona i quan apareix Marc Aureli, que és l’actor britànic Richard Harris, qui fa el paper. Marc Aureli era un pensador i li va tocar ser emperador romà. Va passar la vida entre la frontera d’Orient, és a dir, la frontera amb els parts, en territori de l’actual Síria, a la seva frontera amb l’Iraq. Allà, els romans van establir una sèrie de fortaleses, la major part de les quals sobre el riu Èufrates. Una d’elles, la més coneguda, potser, la que millor es conserva és Dura Europos. Des de Dura Europos, hi havia al darrere el riu Èufrates i, més enllà, era “terra incognita”. No era tant incògnita com governada pels parts, que són perses, és a dir, són iranians, millor dit. Són tribus iranianes que van substituint els aquemènides, a l’inici, i que després seran substituïts pels… I que abans havien estat substituïts pels sassànides. Tribus iranianes que controlen l’Orient.

Bé, la frontera d’Orient es va convertir en un formiguer. Marc Aureli va haver d’anar amb les legions a aquella zona del “limes”, del límit de la frontera oriental, però l’altre formiguer era al Danubi i al Rin, amb les tribus germanes. Allà, Marc Aureli va passar la vida en una tenda de campanya, on, entre batalla i batalla, escaramussa i escaramussa, escrivia, o dictava al seu secretari, una sèrie de reflexions que coneixem com “Meditacions”, que són realment increïbles. Un emperador que no va fer res més que guerrejar, que no va fer res més, pràcticament, que intentar l’impossible, que era fer segura la frontera de l’imperi romà, quan a l’altra banda hi havia els bàrbars que sabien que, a aquella banda de la frontera, les cases eren calentes, hi havia menjar, l’Estat els donava una sèrie de drets… Ser ciutadà romà suposava la garantia de la llei. És a dir, el mateix que passa ara. La seva intenció era saltar aquesta frontera per aconseguir menjar i aconseguir la “civitas”, és a dir, els papers, la ciutadania… El que avui anomenem “els papers”. En aquell context en què no va fer res més que intentar l’impossible, que era assegurar aquella frontera, ens va deixar una sèrie de reflexions que són vertaderament… No només atemporals, sinó del més excels, crec jo, que s’ha escrit en llatí. Encara que he de dir que ho va escriure en grec. És a dir, això es va traduir després al llatí, però era un romà il·lustrat i els romans il·lustrats parlaven tots grec. Uns, millor, i uns altres, pitjor. Ciceró ho diu constantment… Ciceró diu, en un moment donat, a un dels seus deixebles… Diu: “Vos exemplaria graeca nocturna versate manu, versate diurna”. És a dir: “Els llibres dels grecs, llegeix-los de dia i de nit, a totes hores”. Doncs va escriure en grec perquè alguns romans, com Adrià, el seu antecessor, creien que el grec era capaç d’expressar aquestes coses que el llatí era incapaç d’expressar. El grec, com a llengua de filòsofs i de poetes, enfrontat a la llengua llatina pròpia d’advocats i d’administradors.

Jo sempre duc uns quants textos amb mi… Uns són els de Tucídides. Avui n’he portat algun de Marc Aureli, que deu ser per aquí. Són textos molt breus, però crec que us donaran una idea del que parlem. Al llibre X, són llibres molt petitons, de les “Meditacions”, Marc Aureli diu: “Qui fuig del seu mestre és un desertor, i la llei és el nostre mestre, qui incompleix la llei és un desertor”. Fixeu-vos quina reflexió, així, en una línia. O sobre la vida: “La vida de l’home és només un punt”, diu. “La seva substància fluïda, la seva sensació nebulosa, tot el seu cos corruptible, la seva ànima errant, el seu destí és un enigma, la seva glòria, impredictible. En poques paraules, un riu allò corporal, vapor l’ànima, guerra i exili la vida, oblit la fama. Què ens pot guiar? Només una cosa: la filosofia, és a dir, mantenir el nostre Déu interior sense afronts ni danys, per sobre de penes i plaers i, sobretot, esperar la mort amb bona disposició, sabent que és només la dissolució dels elements que componen els éssers vius. Si la transformació constant dels elements no és dolenta per a ells, per què ho ha de ser per a nosaltres?”. I això ho escriu en una tenda de campanya, amb un fred que devia pelar, nevant a fora, al costat del riu Danubi, a la frontera amb Panònia i amb Dàcia, l’actual Romania, per entendre’ns.

Fixeu-vos en aquesta reflexió sobre la natura humana: “Pensa que tot el que ocorre ja ha succeït al passat i tornarà a ocórrer. Mira els drames i les escenes semblants que vas conèixer per pròpia experiència o per històries antigues. Tota la cort d’Adrià, la de Filip, la d’Alexandre, la de Cresos… Tots aquests espectacles s’assemblen, només els actors difereixen”. I això ens passa… És a dir, és una altra d’aquestes persones capaces de veure per damunt de les circumstàncies del seu temps. Un cas realment estrany perquè, a més, odiava la corrupció fins al punt d’afirmar que una bona manera de no ser un corrupte és no assemblar-s’hi. “El que la llei sanciona com a just, pot repugnar la meva consciència”, deia en un moment donat. És una cosa que els dirigents d’arreu del món haurien de tenir permanentment al cap. No és la llei el que marca la frontera entre el moral i l’immoral, és justament la moral, que és una cosa interna, una cosa que no té a veure amb els codis de lleis, sinó que té a veure amb la pròpia exigència d’un mateix. Això demostra, d’una banda, la grandesa de l’antiga Roma i el moment previ a la seva caiguda, perquè a Marc Aureli el va succeir Còmmode, el seu fill, que no tenia res a veure amb ell, i el món en què vivim ara nosaltres. Però, vaja, crec que amb això us feu una idea també de qui era el tal Marc Aureli.

Milagros. Hola, Bernardo. Soc la Milagros. Si ens poguessis transmetre un missatge o una lliçó de vida del món clàssic per al món d’avui, quin seria?

Bernardo Souvirón. Moltes gràcies. Una ja l’he dita: l’exemple d’Ulisses com algú que resisteix a través d’una odissea infinitament més dura que la del mar, que és la de la literatura, des d’Homer fins a Joyce. Ara s’anuncia una pel·lícula de Christopher Nolan sobre l’”Odissea” i una altra que protagonitzarà Ralph Fiennes, crec, que s’anomena “El retorn”. És un personatge etern que es va adaptant, com a bon manyós. Però jo crec que hi ha moltes lliçons. Una, evidentment, hi ha el mite de Cassandra, la germana d’Hèctor i de Paris, filla dels reis de Troia, d’Hècuba i de Príam, a qui Apol·lo va concedir el do d’una d’aquestes bogeries positives. Hi ha un paràgraf de Sòcrates, que és força curiós, que diu: “El millor que ens passa és a través de la bogeria”. I hi afegeix, per acotar-ho una mica: “Sempre que sigui una bogeria divina”, és a dir, bogeries propiciades pels déus. Una d’aquestes bogeries és, jo què sé, la bogeria, per exemple, poètica: la d’un aede com Homer, amb una bogeria que consisteix a endevinar no el futur, sinó el passat. És a dir, no és un endeví del futur, sinó un endeví del passat. La bogeria màntica és la bogeria d’endevinació del futur, que és el que Apol·lo concedeix a Cassandra.

Bé és cert que, en una de les variants del mite, la més coneguda, se la concedeix perquè Cassandra accedeix a entregar-se a ell durant un temps. Una vegada Apol·lo la instrueix, Cassandra decideix que no es vol entregar a Apol·lo, perquè això d’entregar-se a un déu té els seus perills, i especialment a Apol·lo, per moltes raons. Aleshores, Apol·lo s’enfada i no li treu el do, és a dir, la bogeria màntica, el do de la profecia, “prophetes”: parlar abans del que succeirà, però la condemna al fet que ningú faci cas del que digui. Aleshores, per molt que ella profetitza el que passarà aquí o allà, no l’escolta ningú. El súmmum és quan arriba a… A més, a Cassandra li toca formar part del lot del botí d’Agamèmnon, el rei de Micenes. Quan arriba a Micenes… Ja sabeu que a Agamèmnon l’espera la mort. Ella, a l’obra d’Èsquil d’”Agamèmnon”, és a l’escena, però no diu res. És un silenci estrepitós. Realment, sap què passarà, però és inútil. Ja no vol ni parlar perquè sap que no li faran ni cas. Quan Agamèmnon entra al palau, evidentment, la seva dona i Egist l’assassinen i, de pas, Clitemnestra ordena l’assassinat de Cassandra. És a dir, la dona té el do d’endevinar el futur, però, alhora, la maledicció que no li faci cas ningú.

I, al meu parer, això és exactament el que passa ara, no amb els endevins, sinó els científics, que, per exemple, ens donen dades cada dia del problema que s’acosta amb el canvi climàtic. Són els savis el que han de tenir la paraula a l’hora de parlar del que pot passar. I això també em porta a la memòria un poema de Kavafis: “Els savis saben el que s’acosta, ho veuen a les seves nits de reflexions fosques, però la gent els mira com a gent estranya i no els fa ni cas”. Per mi, la lliçó que ens hauríem d’aplicar cada dia és la mateixa que, en un moment donat, a Grècia, es van aplicar aquells que eren capaços de distingir la veritat de tot el que l’emmascara. En grec antic, veritat és “aletheia”. “Aletheia”… Alícia és un nom propi que encara fem servir. “Aletheia” significa el que no passa desapercebut, però no passa desapercebut per al savi. Per tant, es va generar un corrent d’admiració per aquells a qui els mateixos grecs van anomenar “sofoi”, savis, que eren savis perquè eren capaços de veure el que passa desapercebut al comú. A ells no els passava desapercebut veure la veritat.

Si fóssim capaços de dirigir-nos cap a aquesta gent, de tenir en compte les seves opinions, d’estudiar-les, probablement, el futur seria millor. Temo que no serà fàcil, si és que és possible. En qualsevol cas, al marge d’aquesta consideració, jo intentaria, com a experiència, sense més, la desconnexió. La desconnexió ens posa, realment, al nostre lloc: en el poquíssim que som en relació amb el món que ens envolta. Finalment, abans d’acabar, hi ha un poeta que a mi m’agrada molt: Arquíloc, era de l’illa de Paros, és encara més antic que Tucídides, escriu al segle VII aC. Té un fragment… Dels lírics, en conservem només fragments. Alguns ens torturen perquè ens encantaria continuar llegint, però es tallen, perquè es transmeten en papirs que s’han trencat, que s’han perdut… Al llarg de la transmissió, s’han deteriorat… Arquíloc escriu en un dels seus poemes, del qual només citaré l’últim vers, que crec que pot servir com a colofó a aquesta intervenció meva: “Cor, cor, si t’assetgen pesars impossibles, dona’ls la cara, ofereix-los el pit de front, però, si no ho aconsegueixes, no et tanquis a casa a plorar. Si ho aconsegueixes, no et mostris massa orgullós ni massa arrogant”. I acaba amb un vers que en grec diu: “Comprèn que als homes…”. “Echei ho rhythmos”. Ritme… “Comprèn que, a la vida, impera l’alternança”. Aquest vers: “Comprèn que, a la vida, impera l’alternança” crec que ens pot consolar eternament, gairebé.

Això de banda, vull agrair moltíssim als organitzadors d’aquesta vetllada, a tots i totes vosaltres… La paciència, que té a veure amb la paraula grega “pathos”, que significa patir, entre altres coses. La paciència de pacients que m’heu hagut d’escoltar en respostes que, potser, alguna vegada han sigut una mica llargues. En qualsevol cas, us vull mostrar el meu agraïment absolut perquè aquestes coses puguin passar en aquest món: que estiguem aquí una bona estona parlant del món antic, que és pràcticament el mateix que parlar del món d’avui, però amb l’experiència del que va passar. És a dir, conèixer el futur és propi de la canalla, deia Ciceró, però ignorar el passat és com ser eternament adolescents. Moltes gràcies. Ho diré també en grec modern perquè us soni: “Haristó párá polí”. És a dir, moltíssimes gràcies per ser aquí i per haver-me escoltat amb tanta atenció i tant de respecte. Gràcies. Gràcies.