“Si alguna cosa defineix l’humà és preguntar-se i explorar”

Carlos Briones. Gràcies. Hola, soc en Carlos Briones, científic del CSIC i divulgador científic i escriptor. Treballo en el Centre d’Astrobiologia, que és un centre mixt del CSIC i de l’INTA, i que està associat des de la seva fundació a l’Institut d’Astrobiologia de la NASA. I us explicaré una mica com he arribat fins aquí.

Jo vaig créixer a Burgos, que segur que és una ciutat que molts coneixeu. Una de les joies del gòtic, oi ?, en el Camí de Santiago. I vaig créixer en una família molt especial, la veritat és que meravellosa, amb molt d’interès per la cultura, amb molts llibres a casa, visitant museus, viatjant molt, coneixent el nostre entorn. El meu pare pintava, tant al meu pare com la meva mare els agradava molt la música. Des de petit em van ficar al Conservatori de Burgos i vaig estudiar molts anys violí. Vaig estar a l’orquestra del Conservatori i això em va portar també a viatjar per Europa amb els meus companys músics. I bé, doncs en aquest entorn vaig anar creixent, fent-me moltíssimes preguntes sobre tot el que m’envoltava. Diuen els meus pares que era molt inquiet i que m’agradava investigar tot el que hi havia al meu voltant. I bé, jo tenia molt d’interès per les coses de ciències. Llegia revistes com Investigació i Ciència i Molt Interessant, en aquella època, però també llegia i escrivia poesia. M’agradava molt la literatura, m’agradava l’art i no tenia molt clar què volia ser de gran. Quan em preguntaven “Tu què vols ser de gran?”, doncs deia: “Jo només gran, res més”. I és clar, va arribar el moment en què ja vaig passar a l’institut, vaig tenir la sort de fer el batxillerat internacional i aquí, afortunadament, per les meves inquietuds de ciències i de lletres a la vegada, doncs se m’obrien moltes portes. Estudiava física, matemàtiques i química en profunditat, però també literatura i filosofia. I llavors això a mi m’agradava molt. És clar, el problema va ser quan arribes a la universitat i has de decidir quina carrera estudiaràs perquè jo volia estudiar-les totes i evidentment no tenia ni temps ni capacitat, evidentment, per estudiar-les totes.

Vaig decidir estudiar química. O sigui, diguem, focalitzar-me cap a la ciència pel que fa a la meva formació universitària perquè pensava que, estudiant una carrera de ciències, les meves aficions per la música, jo seguia estudiant el violí, per la poesia, que seguia escrivint, per la filosofia, les podia mantenir mentre estudiava. No obstant això, potser una carrera, entre cometes, de lletres, després, en les estones lliures, no em posaria a resoldre fórmules o a plantejar equacions diferencials, oi? Bé, doncs em vaig ficar a Químiques fins a tercer a Burgos, a la Universitat de Burgos i d’aquella època recordo professors magnífics, com també els havia tingut a l’institut. A l’institut recordo, per exemple, la Begoña Granado, professora de química amb la qual encara em veig i som bons amics. O en Tino Barriuso, professor de física, ja mort, que a més era un gran poeta, un gran escriptor.

Llavors, per mi, en Tino era una mena de mirall en el qual em mirava. Es pot ser científic i escriptor alhora. Això era, per mi, important. Després, a la universitat vaig tenir grans professors, també. I amb un d’ells, a primer de carrera, tinc una anècdota molt bonica que potser va marcar el meu futur. En aquella època, no estava jo tan convençut, però a primer de Bioquímica, en Manuel Pérez Mateos, aquest professor que ara és precisament rector de la Universitat de Burgos, perquè la vida dona moltes voltes, jo crec que es va cansar de donar-nos classe als joves i va passar a la vida rectoral, doncs quan estàvem a primer, uns nois de divuit, dinou anys, anaven a nomenar doctor honoris causa en Severo Ochoa a la Universitat de Valladolid, any 1988, i llavors ens va dir a un grup d’estudiants si volíem acompanyar-lo perquè ell aniria amb el seu cotxe, tenia un cotxe de diverses places, a Valladolid, a veure el discurs de doctorat, l’acceptació del doctorat honoris causa d’en Severo. És clar, per mi, en Severo Ochoa era un dels meus herois, dels meus herois de la vida real.
Tenia els meus herois de ficció, com tenim tots, però la possibilitat de veure en Severo Ochoa m’emocionava i allà que me’n anar amb en Manolo i amb altres companys i vaig conèixer en Severo Ochoa i vaig donar la mà a Severo Ochoa i durant dies no em volia rentar la mà que havia donat la mà a en Severo Ochoa. Llavors, és clar, ja la bioquímica per mi es va quedar fixada com un dels meus interessos, perquè tenia el segon Premi Nobel de la història de la ciència espanyola, en Santiago Ramón y Cajal i en Severo Ochoa. Vaig estudiar fins a tercer a Burgos. A Química estudies moltes matemàtiques, molta física, molta química, evidentment, i arribes a creure que més o menys entens la natura, perquè la natura està feta de matèria, i la matèria, els àtoms, les interaccions entre els electrons, el que anomenem la quàntica, física quàntica o química quàntica, et permeten entendre, entre cometes, la natura.

Però hi havia alguna cosa que a mi em sorprenia, em cridava l’atenció i que no m’estava ajudant a explicar la química, que era la vida, l’evolució. Què passa quan la matèria, a més de tenir una estructura, una estabilitat les molècules, fa còpies de si mateixa i acaba generant éssers vius? Llavors aquesta inquietud em va portar a estudiar com a especialitat en la meva carrera, en aquella època, les llicenciatures eren de cinc anys, doncs a estudiar Bioquímica i Biologia Molecular. Vaig venir aquí a Madrid, a la Universitat Autònoma de Madrid i vaig estudiar Bioquímica i Biologia Molecular en un dels millors departaments que es podia en aquella època. També amb professors magnífics. I bé, més o menys vaig entendre una mica què era això de la vida, l’evolució i, per tant, la pregunta que es va instal·lar en la meva ment va ser com passa la química a convertir-se en biologia. És a dir, com sorgeix la vida en un planeta com el nostre? I això m’ha vingut perseguint des de llavors, com a científic i com a persona, diguem, com un dels grans interrogants als quals m’agradaria poder dedicar una mica del meu temps i una mica del meu esforç.

Vaig fer la tesi al Centre de Biologia Molecular Severo Ochoa, fixeu-vos com es tancava el cercle, fundat per aquest investigador al qual jo havia donat la mà cinc anys abans, de qui havia intentat aprendre en aquests dos, tres segons, una cosa del que ell sabia. Vaig fer la tesi allà, etapes postdoctorals i l’any 2000 em van oferir anar al Centre d’Astrobiologia, que s’acabava de fundar, per muntar un laboratori, un grup de recerca i començar a fer coses relacionades amb l’origen de la vida. Precisament, adoneu-vos-en, és una mena de somni fet realitat.

Sabem que la ciència a Espanya no és fàcil, per moltes qüestions, econòmiques, per la pròpia percepció llavors de la ciència, que afortunadament va millorant. Però bé, la meva vida ha anat en aquest sentit, perseguint incògnites com l’origen de la vida. I com que treballo al Centre d’Astrobiologia tinc la sort d’estar en contacte amb un entorn molt interdisciplinari. Allà hi ha físics, químics, matemàtics, enginyers, algun filòsof de tant en tant, biòlegs, evidentment, llavors formem grups interdisciplinaris perquè ens fem preguntes tan complexes com “Què és la vida?”, “Com va poder sorgir la vida?”, “On hi pot haver vida a l’univers?”. I, si us n’adoneu, aquestes preguntes també transcendeixen la pròpia capacitat explicativa que té la ciència. Perquè aquestes preguntes també se les han explicat, se les han plantejat filòsofs, pintors, músics, escriptors des del passat.
Per tant, aquest nen amb moltes inquietuds, ara és un nen més, ja amb uns quants cabells blancs, que segueix estant en un entorn interdisciplinari en el qual intenta respondre grans preguntes, unint inputs i unint aportacions que ens venen de diferents camps de la cultura, de ciències i de lletres.

Bé, aquesta és la meva història resumida en uns minuts. Amb això, vull dir-vos una mica que és important el que estudieu, és molt important que us desenvolupeu professionalment, que deixeu al vostre cervell que desenvolupi totes les seves capacitats de fer-se grans preguntes, però, sobretot, que perseguiu somnis, que tingueu preguntes des de joves, que sigueu capaços de respondre o intentar respondre amb les eines que us donin i treballant en equip quan sou més grans. Jo crec que aquesta és la gràcia. Si alguna cosa t’emociona, si alguna cosa et fascina, la teva vida la pots focalitzar cap a això. I jo crec que estem en un moment fascinant de desenvolupament científic i tecnològic, de coneixement del món, de tot el que ens envolta, de la capacitat que tenim de col·laborar en equip gràcies a la xarxa de xarxes i Internet també. I tot això ho hem de dedicar o intentar dedicar a resoldre o a intentar aproximar-nos als mateixos dubtes que tenien els humans quan van començar a ser humans, però que avui en dia estem una mica més a prop de poder respondre.

Laura. Hola, Carlos, em dic Laura. Com astrobiòleg i científic, en què consisteix la vida? Què és per tu la vida?

Carlos Briones. “Què és la vida?” probablement és la pregunta més difícil que es pot plantejar a qualsevol. Jo porto tota la vida perseguint aquesta pregunta i, com jo, moltíssims que m’han precedit. Solem dir que anem a espatlles de gegants. I en aquesta pregunta anem especialment a espatlles de gegants. En totes les cultures, occidentals, orientals, aquesta pregunta ha estat rondant la ment dels pensadors, en la cultura occidental, doncs Aristòtil ja té definicions de vida i des de llavors, altres filòsofs, físics, químics, matemàtics, enginyers, informàtics, biòlegs, evidentment, ens hem fet la pregunta de què és la vida.

Cadascú intenta respondre amb les eines que té a mà, amb el corpus de doctrina que l’envolta i és un tema recurrent, per exemple, en els congressos acostuma a haver-hi sessions sobre què és la vida, sobre els límits de la vida i, per tant, el que s’ha anat fent és una sèrie de definicions més o menys àmplies, més o menys operatives, per intentar respondre aquesta vella pregunta. El que hem anat veient des de les últimes dècades és que perquè una entitat es consideri viva, perquè els éssers com a tal puguem dir que són vius, han de reunir el menys tres característiques. Tenir un compartiment, alguna cosa que els separa de l’entorn i que els permet un intercanvi de matèria i energia, un metabolisme, que és la xarxa de reaccions que permeten traficar amb aquesta matèria i energia i construir part de si mateix, d’aquest ésser viu, i, a més, permet que visqui fora de l’equilibri termodinàmic, és una qüestió tècnica, una miqueta més precisa, però bàsicament que gràcies al fet que consum matèria i energia pot construir parts de si mateix. No és un sistema químic normal, és un sistema químic que s’autoconstrueix i a més els éssers vius, la tercera característica que tenen és que disposen d’una molècula amb informació genètica, que és la que es transmetrà a la progènie i gràcies a la qual podràs, diguem, transmetre o passar a la descendència les característiques que tu tens.
Llavors, quan s’uneixen aquestes tres característiques, podem dir que el sistema està viu. Davant d’això, les definicions més modernes de vida ja tenen en compte aquest conjunt de característiques i una de les que més ens agrada va ser encunyada per en Jerry Joyce, un bioquímic de Califòrnia fa ja dues dècades i mitja més o menys, i és molt senzilla. Segons ell, un ésser viu és un sistema químic automantingut que evoluciona per selecció natural. Molt senzillet. Si t’adones, és una definició que no t’està parlant de components concrets, no estem parlant de proteïnes, ni d’ADN, ni de res específic, sinó d’aquestes grans característiques. Fas còpies de tu mateix i evoluciones. Bé, això és a dia d’avui el que considerem vida. Això és, per tant, el que estem buscant quan viatgem cap al passat, amb les proves que ens dona la geologia i la química, per buscar els primers éssers vius.

Busquem sistemes capaços de replicar-se en el passat i això és també el que busquem quan viatgem a altres mons a la recerca de vida. Busquem alguna cosa que sigui capaç de fer còpies de si mateix, que s’adapti a l’entorn i que evolucioni. Això és el que ens agradaria trobar, per exemple, a Mart. És clar, amb això pots estar molt convençut que els animals, les plantes, els fongs, els microorganismes, són éssers vius i que els minerals o un floc de neu o el foc, encara que tingui capacitat de reproduir-se, com que no té aquestes tres característiques, no és viu. Però entre el blanc i el negre hi ha, com sempre, i això és el bonic en ciència, una escala de grisos. Els virus? Estan vius els virus? Aquesta és una gran pregunta. I més en temps de pandèmia, oi? Lamentablement estem patint l’efecte d’un virus en la nostra espècie, que sembla que es comporta com si fos un ésser viu, perquè té mutacions, genera variants, posa a prova el nostre sistema immune, però ‘sensu stricto’, si anem a aquestes tres característiques de la vida, el virus no té metabolisme, el metabolisme ens el roba a nosaltres, el roba a les cèl·lules a les que infecta, per això és un paràsit obligat. Per tant, el virus, per a la majoria dels científics, qualsevol virus no és un ésser viu, és un ésser viu quan està replicant una cèl·lula, és a dir, quan està utilitzant aquesta maquinària. Per tant, fixa’t que bonic és un tema que sembla molt teòric, com la definició de vida i que partim de la filosofia i que ens permet arribar fins a l’intent d’entendre com funciona un virus que s’està produint una pandèmia en l’actualitat. Aquesta és la gràcia de la ciència, la màgia de la realitat.

Elena. Hola, em dic Elena. Jo volia preguntar-te per què en els últims anys han estat enviant missions a Mart i altres planetes. Llavors, la meva pregunta sorgeix de per què. Per què ho fem? Per què busquem vida en altres planetes? I què se suposa que fem allà?

Carlos Briones. Hem de buscar vida en altres planetes perquè hi són. Hem viatjat perquè hi són. Els humans som exploradors des dels nostres orígens. Jo crec que si alguna cosa defineix el cervell humà és la capacitat de fer-se preguntes i d’explorar. Explorar en recerca de nous territoris de caça o explorar a la recerca de nous paisatges, o quan s’inventen els vaixells, creuar el mar per veure què hi ha a l’altre costat, o a principis del segle XX amb l’aviació anar més enllà del que podríem anar amb qualsevol altre mitjà.

I des dels cinquanta, l’exploració espacial és el mateix oceà que creuàvem amb els vaixells, ho vam intentar creuar amb les nostres naus. L’exploració espacial és la punta de llança de la capacitat dels humans, de l’interès dels humans per explorar. I la pregunta més fascinant que ens podem fer quan anem a un altre lloc és si en aquest altre lloc hi pot haver sorgit vida, si aquest pas de la química a la biologia, que aquí va passar, més o menys, fa uns tres mil vuit-cents milions d’anys, quan la Terra era molt jove encara, doncs també ha pogut tenir lloc en aquests altres llocs. I vam explorar molts llocs. Vam explorar, des de l’origen de la carrera espacial en els anys cinquanta i seixanta, fonamentalment Mart, també Venus, també satèl·lits dels gegants de gas, Júpiter i Saturn. S’ha arribat fins Mercuri. S’explora cada vegada millor el Sol i els seus encontorns. S’ha arribat a l’extrem del sistema solar, hi ha naus com les Voyager que ja han sortit del sistema solar i segueixen el seu camí parlant de nosaltres. I també busquem o explorem amb els nostres telescopis i amb els nostres espectròmetres el que hi pugui haver en planetes fora del sistema solar, en llocs que estan a anys llum, als quals probablement mai podrem arribar amb els nostres robots. Probablement, o potser sí, però la major part dels científics dirien que no, però sí que podem tenir informació d’ells.

Llavors, preguntar-nos si, en aquests llocs, una cosa tan meravellosa com la vida ha pogut passar, ens permetria saber si som fruit de l’atzar o de la necessitat. Fixa’t quina dualitat tan bonica de la qual ja en parlaven els grecs i que ha donat lloc a un camp d’investigació interessantíssim dins de l’origen de la vida. Si som fruits de l’atzar, voldria dir que és molt improbable que la química doni lloc a la biologia, i potser estem sols a l’univers. Potser, per molta vida que busquem, ens trobem que la Terra és única en aquest sentit, que aquest planeta blau no té altres equivalents fora, però si hi ha un cert determinisme i la matèria, quan és prou complexa, genera aquestes dinàmiques replicatives que donen lloc a la vida, potser el cosmos és ple de vida. Potser estem envoltats de centenars de planetes i de satèl·lits, o de centenars de milers de milions de planetes i de satèl·lits amb vida. Només coneixem un exemple, tingueu en compte que és fascinant tot el que sabem de la vida, però en el fons, tota la vida de la terra prové d’una única forma de vida, d’una única espècie que va viure fa 3800 milions de anys i que anomenem Luca, l’ancestre comú.
Hi pot haver altres ancestres en altres planetes? Poden tenir alguna cosa a veure? Pot la bioquímica d’aquestes altres vides ser la mateixa? És a dir, busquem vides per intentar entendre i explicar la nostra pròpia vida.

L’exploració espacial, la investigació sobre l’origen de la vida, sobre els microorganismes que viuen en sistemes extrems i que ens poden servir de pista per veure com pot ser la vida allà fora, sembla que són temes molt bàsics, molt de ciència sense aplicacions, molt de ciència que pot ajudar a augmentar el nostre coneixement, però poca cosa més. No obstant això, tots sabem també que gran part dels materials que utilitzem, de les tècniques de comunicació, dels sistemes de suport vital, de les piles de combustible, han sorgit amb la carrera espacial, han sorgit gràcies a la investigació espacial, perquè és la punta de llança de la tecnologia en cada època. Llavors, estem envoltats de tecnologies que en el seu dia van sorgir per o per a la investigació espacial.
D’altra banda, hi ha casos, hi ha exemples molt bonics que ens diuen que aquesta dualitat que a vegades sembla que està instal·lada a la ciència, de ciència bàsica i ciència aplicada, no és tal. I et posaré només dos exemples. Mira, ja fa molts anys, el mil nou-cents si no recordo malament, seixanta-quatre o seixanta-cinc, un microbiòleg nord-americà anomenat Thomas Brock estava viatjant pels Estats Units i va arribar al parc Yellowstone, i al parc Yellowstone, que és una zona volcànica, hi ha moltes surgències d’aigües termals, ell va començar a investigar, perquè a més és una zona que té precipitats de metalls, colors molt bonics, molt suggerent. I va començar a preguntar-se: “Aquí hi pot haver éssers vius?”. Bé, doncs va, com diem, va agafar la idea, amb la idea de dir: “Aquí he de tornar amb tot el meu instrumental científic”. I va començar a investigar, va anar prenent informació i l’any següent d’aquesta primera visita, va tornar al parc Yellowstone ja amb tots els seus tubets, els seus flascons, les seves pipetes, el material dels científics. Va començar a prendre mostres i en una zona que es diu Mushroom Spring, una font d’aigua termal, va prendre aigua i d’aquí va aïllar un microorganisme que es diu Thermus Aquaticus, que pot créixer entre cinquanta i vuitanta graus de temperatura.

És el que anomenem un termòfil, li agrada la calor. Doncs bé, va ser un descobriment bàsic en microbiologia. En Thomas Brock s’ha convertit des de llavors, segueix viu, en una referència de la microbiologia, l’adaptació a ambients extrems, però el que ell no es podia imaginar és que anys més tard, ja en la dècada dels noranta, altres investigadors utilitzarien aquest bacteri Thermus Aquaticus, en traurien l’enzim que fa còpies de l’ADN, l’ADN polimerasa d’aquest microorganisme, i descobririen que era capaç de copiar, d’amplificar, qualsevol seqüència d’ADN que li posessin, sotmetent-lo a uns determinats cicles de temperatura. A aquest procés el van anomenar “Polymerase chain reaction”, PCR, que ara a tots ens sona absolutament familiar.
Adoneu-vos de com una investigació que sembla de microbiologia bàsica dels anys seixanta s’ha convertit, entre altres milers d’aplicacions que té en biotecnologia, en el sistema més fiable per detectar si estem o no infectats pel Sars-COV-2. Ciència aplicadíssima. Per aquest descobriment, per l’aplicació de la DNA polimerasa del Thermus Aquaticus a la PCR, van donar el Premi Nobel a la persona que va portar a la tecnologia, es diu Kary Mullis. El Premi Nobel se li va donar l’any 93. El mateix estiu del 1993, un altre microbiòleg, aquest espanyol, anomenat Francis Mojica, de la Universitat d’Alacant, estava investigant a les salines d’evaporació solar que hi ha a Santa Pola. Un altre sistema extrem. Són éssers vius que viuen en altíssimes concentracions de sal. I estava seqüenciant els genomes d’arqueobacteris, que són un tipus de microorganismes que hi viuen.

I quan estava seqüenciant els genomes i veient aquesta cadena de ACGTTGTC que formen els genomes de tots els éssers vius, es va adonar que hi havia una sèrie de seqüències repetides dins d’aquest genoma i, com a bon científic, es va començar a preguntar què deu voler dir, per què aquestes seqüències hi són. I els va posar el nom de CRISPR, l’abreviatura és CRISPR i, amb el temps, es va adonar que tenen a veure amb sistemes que tenen els microorganismes, bacteris i arqueges per defensar-se de la infecció per virus. Passat el temps, el sistema CRISPR va esdevenir una eina meravellosa d’edició gènica per fer talla i enganxa de gens dins de genomes, per exemple, humà, i gràcies a aquest descobriment d’en Francis Mojica, d’aquest microbiòleg espanyol, bon amic meu i una persona encantadora, d’altra banda, dues investigadores i no ell han guanyat el Premi Nobel de Química l’any passat, la Doudna i la Charpentier.
Perquè han posat a punt el sistema CRISPR Cas, basat en el descobriment d’en Francis Mojica en unes salines espanyoles als anys 90 per revolucionar la medicina genòmica. Fixa’t, preguntes que sembla que són molt bàsiques s’acaben convertint en eines tecnològiques potentíssimes que canvien el destí de la humanitat. Per tant, la lliçó és una mica “no separem tant la ciència bàsica de la ciència aplicada, perquè el que en realitat hi ha és ciència i, abans o després, aplicacions de la ciència”. És a dir, quan et preguntin com a científic, els que siguin científics o sigueu científics en el futur: “Tu fas ciència bàsica o aplicada?”. La resposta correcta és dir “jo faig ciència”.

Iker. Hola, Carlos, em dic Iker i m’encanta l’astronomia. Dels planetes que coneixem, en quin creus que seria més probable que trobéssim vida semblant a la terra?

Carlos Briones. En Konstantín Tsiolkovski deia una frase molt bonica, aquest és el pare de la cosmonàutica russa i deia: “La terra és el bressol de la humanitat, però no es pot viure en un bressol per sempre”. I això ens ha portat també a aquest interès tremend per explorar el nostre entorn, primer, el sistema solar i després, més enllà del sistema solar, a la recerca d’una possible vida i a la recerca de, potser, algun entorn habitable perquè la humanitat o part de la humanitat hi pugui anar en el futur.

Llavors, la carrera espacial, la investigació espacial, unida als avenços en astrofísica, en química, en geoquímica, en astroquímica, en totes les branques de la ciència i astrobiologia, durant els últims anys, ens han posat sobre la taula una sèrie de llocs on potser la vida ha pogut sorgir de la química, d’una manera més o menys semblant a com intuïm que va passar a la Terra fa 3800 milions d’anys. Un d’ells és Mart. Mart és l’objecte daurat de l’exploració espacial. És el cos on més naus han arribat de tot el nostre entorn, està relativament a prop nostre. L’última que hi ha arribat, la Perseverance, ha trigat set mesos a recórrer 400 milions de quilòmetres, que sembla molt, però realment en exploració espacial no és tant. I a Mart hi han arribat moltes missions.
El que ens han dit és que Mart va estar cobert per un oceà d’aigua en el passat, més o menys entre fa 4000 i 3000 milions d’anys, que era l’època en la qual la vida estava sorgint a la Terra. Llavors, era un planeta que estava dins de la banda d’habitabilitat al voltant del Sol. És a dir, la zona en la qual la temperatura superficial li permet tenir aigua líquida. I en efecte, l’hemisferi nord de Mart estava cobert per un gran oceà d’aigua. Llavors, és molt probable, no en tenim cap evidència, però és molt probable que la vida pogués sorgir de la mateixa manera que va sorgir a la Terra en aquest altre cos. Si va sorgir, hi hauria dues possibilitats, que va desaparèixer, perquè Mart va tenir una història geològica molt diferent de la nostra, bàsicament, Mart és un planeta més petit que, diguem, va perdre la seva energia interna més ràpid. El seu nucli líquid, de metalls líquids com el de la Terra es va solidificar i això va fer que deixés de tenir un camp magnètic. En deixar de tenir un camp magnètic, perds la protecció enfront de la radiació solar i el vent solar va entrar i va arrasar l’atmosfera. En un planeta més petit i sense atmosfera, no reté l’aigua i una part de l’aigua es va evaporar, es va perdre a l’espai i una altra part es va quedar a l’escorça com aigua d’hidratació de minerals i en els casquets polars del Pol Nord i Pol Sud. Hi ha molta aigua encara a Mart, però congelada, perquè la temperatura de Mart és de cinquanta-cinc graus sota zero. Aquesta és la mitjana.

Llavors, és clar, si va sorgir la vida, potser va desaparèixer per aquests canvis ambientals que es van produir al planeta, o potser es va quedar amagada al subsòl de Mart, on hi arriba menys radiació, on encara sabem que hi pot haver reserves d’aigua líquida rica en sals i, potser, l’aigua ha permès que hi hagi petits oasis de vida sota d’aquest desert. Anant a una imatge molt d”El Petit Príncep’, d’en Saint Exupéry, que deia que el bonic del desert és que sempre pot amagar una font. Doncs dins de Mart, potser, hi ha petits oasis per a la vida, això és el que estem intentant esbrinar amb les missions.
Llavors, Mart és un dels principals cossos per explorar la possibilitat de vida. En el cas de Venus, l’altre planeta germà de la Terra d’una mida més o menys semblant a la de la Terra, més interior. El que va passar allà va ser que es va acabar desencadenant un efecte hivernacle desmesurat, molta pressió atmosfèrica, núvols molt gruixuts de CO2, fonamentalment, i això ha fet que la temperatura de la superfície, així com a Mart, és de -55, a Venus és de més de 460 graus. És l’infern. Llavors, en el cas de Venus, si alguna vegada va sorgir la vida a Venus, potser l’única opció que hagi tingut sigui quedar-se vivint en els núvols, microorganismes en suspensió en els núvols. Això és un model molt bonic del qual en Carl Sagan ja n’havia parlat el 1967 en un article molt famós i que s’ha tornat a posar de moda fa poc perquè van trobar, presumptament, una molècula que ens podia estar dient que hi havia, potser, senyals de vida en els núvols de Venus, que després s’ha demostrat que no era el cas, però podria haver passat. Bé, Venus és un altre lloc interessant per buscar vida, i a més dels planetes, són molt interessants els satèl·lits de Júpiter i de Saturn, que estan formats per una crosta de gel, però que, al seu interior, tenen un oceà d’aigua líquida. Sabem que hi ha diversos d’aquests mons oceànics, es diuen així, i és un sistema interessantíssim. Imagineu, per exemple, Europa, un dels quatre satèl·lits que Galileu va descobrir a Júpiter el 1610, les seves primeres observacions amb el telescopi, doncs Europa té una crosta de gel d’uns vint quilòmetres de gruix i, a sota, un oceà d’aigua líquida d’uns cent quilòmetres de profunditat, i en el llit d’aquest oceà sabem que hi ha volcans i surgències d’aigua calenta.

Llavors, imagineu-vos aquest oceà. Deixeu volar la vostra imaginació, poseu-vos a Europa. Imagineu que esteu bussejant a Europa. Tindreu aigua molt calenta a baix, molt freda a dalt, lògicament, aigua molt fosca, molt rica en diferents molècules, tenim aigua, tenim molècules, algunes sabem que són molècules orgàniques, fonts d’energia. Això és el que requereix la vida. Potser hi ha vida a Europa, potser hi ha vida microbiana que està surant en aquest oceà i que s’està desenvolupant ara mateix. A diferència de la de Mart, que potser el més probable és que hi hagués vida en el passat, a Europa, i passa el mateix a Encélado, que és un altre satèl·lit més petit, però que també té aigua subsuperficial en el sistema de Saturn, potser hi ha vida a l’actualitat. Aquests són candidats meravellosos. Aquests són els llocs als quals ja s’hi ha anat en alguna ocasió, amb més o menys profunditat d’anàlisi, i als quals es vol tornar per fer investigacions de diferents tipus, geològiques i, amb una mica de sort, biològiques.

Patricia. Hola, Carlos, soc la Patricia. Què creus que pensen els astronautes quan veuen la Terra des de fora?

Carlos Briones. A tots els que ens agrada viatjar ens hem de conformar amb volar a deu quilòmetres d’altura en els avions, com a molt. I a partir d’aquí, vas veient el món. Però és clar, hi ha persones que han tingut la sort de veure el nostre planeta des de fora. De fet, en la història de l’exploració espacial, hi ha, jo crec, tres punts temporals molt bonics. Un és el 1968, quan l’Apol·lo 8 estava donant voltes a la Lluna i en la quarta òrbita que va fer al voltant de la Lluna, els tres astronautes que hi eren, a l’Apol·lo 8, quan van sortir de la cara, diguem, per a nosaltres, oculta de la Lluna, la que està a l’altre costat, va aparèixer la terra sortint de l’horitzó, el que es va anomenar l”Earth Rise’ o la sortida de la Terra, i que mai s’havia vist pels ulls humans fins llavors.
Llavors, imagineu la pujada que devien tenir d’adrenalina, de dir: “El nostre planeta, on hi viu tota la humanitat, menys nosaltres tres, està allà”.
Imagineu això, doncs aquí van començar a veure’ns des de fora alguns privilegiats. Anys més tard, el 1972 els astronautes de l’Apol·lo 17 van tenir una visió semblant, però més magnífica encara, perquè van veure el disc de la Terra totalment il·luminat pel Sol. És el que es va anomenar la bala blava. Era una imatge de la Terra en què es veia, sobretot, l’hemisferi sud, el planeta blau i marró, amb els esquinçalls blancs dels núvols. O sigui, una bellesa. I van començar a pensar en el fet que el nostre planeta és meravellós, però també és molt fràgil. Està sol a l’univers, està allà al mig de la nit. Llavors això va remoure una mica la consciència planetària. Els humans vam començar a veure que habitem en una mena de biosfera, en un entorn privilegiat per a la vida i que als encontorns no hi ha res més i que més ens val tenir-ne cura.

La tercera etapa d’aquest viatge, jo crec, amb la imaginació, és el 1990, quan la Voyager 1, que havia estat enviada el 1977, estava abandonant el sistema solar i va girar les càmeres cap enrere, era una idea que havia tingut en Carl Sagan, el famós astrofísic i divulgador científic, girar cap enrere i intentar fotografiar els diferents planetes del Sistema Solar. I van aparèixer imatges de gairebé tots.
I la Terra es veia com un píxel blavet, a més, enmig d’un raig de llum difusa que havia provocat la pròpia òptica de la nau Voyager, llavors, ho deveu haver vist probablement en milers de llocs on ha estat reproduït, un raig i un punt blau pàl·lid. Això és com el va anomenar en Carl Sagan, un punt blau pàl·lid. Bé, la veritat és que veure la terra des de fora et posa a tu mateix en el context de l’univers i et fa veure com n’ets de petit, com en som tots els humans, tota la biodiversitat que compartim aquesta biosfera. I és clar, la visió de la Terra des d’una mica més de prop després es va començar a generalitzar quan l’Estació Espacial MIR i després l’Estació Espacial Internacional van començar a ser operatives i, constantment, han estat habitades per humans.

Vaig tenir la sort que el dia que se celebrava el 50 aniversari de l’arribada a la Lluna, el 20 de juliol del 2019, estàvem celebrant un esdeveniment molt bonic de ciència, de música, de poesia, i hi havia l’Alexander Lazutkin, aquest és un cosmonauta rus que va estar a la MIR, a l’Estació Espacial MIR, soviètica, durant sis mesos en dues missions, i, bé, doncs és un expert, imagina’t sis mesos havent viscut allà i vaig tenir ocasió de parlar amb ell bastant. Gràcies, entre altres coses, al fet que teníem un traductor, lògicament, perquè ell parla rus i vam estar parlant i jo li preguntava grans dubtes: “Què sent un astronauta quan veu la Terra des de fora?”. I ell em va dir coses que són impressionants quan t’ho diu algú amb aquesta calma seva i amb aquests ullassos blaus que té, que sembla que de tant haver estat en el cosmos se li han posat els ulls blaus, deia: “Sents molta pau”.

I fixa’t que ell va passar moments complicats a la MIR, perquè hi va haver alguns assumptes allà, complexos, però ell deia: “Quan tot està solucionat i mires la Terra, sents una pau tremenda”. I després mires la Terra i vas fent òrbites al voltant de la Terra i t’adones que no hi ha fronteres, que compartim la Terra, els humans de tots els països, de totes les races, aparentment, no existeixen les races, la genètica ens ha dit que no existeixen les races, de totes les religions, de totes les formes de pensar. La Terra és aquest punt blau pàl·lid, que deia en Sagan que tots compartim i que, vist des de fora, no hauria de ser tan complicat viure com després arran de terra ho és. Llavors, aquesta era una de les ensenyances d’un cosmonauta.
I jo li vaig preguntar: “Tu penses, veient la terra des de fora, tu penses que hi pot haver vida fora de la terra?”. I ell diu: “Doncs jo crec que sí, perquè no som especials en absolut, som un planeta normal, al voltant d’una estrella normal, en una galàxia normal. I en aquest sentit no hi ha res privilegiat, pel que se sap d’Astrofísica, a la Terra respecte d’altres possibles llocs”. I ell em deia: “Jo crec, sense proves, però jo crec que hi deu haver altres vides fora de la Terra”. Llavors, és clar, que et digui això un astronauta que ha estat fora, que ens ha vist en el context del cosmos, doncs et referma en la gran pregunta que ens envolta a uns quants que val la pena intentar buscar vida fora de la Terra, perquè probablement no estiguem sols.

Chica. Hola, Carlos. Em sorgeix una pregunta i és que, al pas que va el canvi climàtic, creus que algun dia la superfície de la Terra pot ser tan inhòspita com és Mart o Venus?

Carlos Briones. Bé, el canvi climàtic és una realitat inqüestionable ja. La veritat és que hem aconseguit, els humans, fer canvis irreversibles al planeta i d’altres que no sabem encara si seran reversibles o no. I un d’ells és el canvi climàtic, l’escalfament global a causa de l’activitat antròpica, a les, diguem, emissions produïdes pels humans des de fa ja diverses dècades, augment del CO2, escalfament global, etcètera. Això està passant ara mateix, ja ho estem veient en fluctuacions climàtiques anormals fa uns anys, les estacions ja no són el que eren. De fet, les Quatre Estacions de Vivaldi ara hi ha orquestres que les toquen distorsionades per mostrar que ja aquest món dividit a la primavera, estiu, tardor, hivern, ja no és així.
Cada any es baten pràcticament rècords de temperatura alta al planeta. I això ens porta a pensar què pot passar en el futur del nostre planeta. I com bé deies en la teva pregunta, ens plantegem si podríem arribar a ser llocs inhòspits per a la vida, com poden ser Mart o Venus. En el cas de Mart, el que ara es veu és un desert polsegós i congelat a -55 graus de mitjana. És difícil que arribem a això, perquè el canvi climàtic, el que està produint, és un escalfament global i el que ha passat amb Mart és producte de la seva història geològica, una història geològica que ha estat molt diferent a la Terra. No obstant això, Venus sí que ens parla de l’efecte que pot tenir en la temperatura superficial l’acumulació de gasos d’efecte hivernacle que, com saps, permeten passar radiació, però després s’altera aquesta radiació, ja no pot sortir i queda atrapada, com un hivernacle i llavors això va escalfant la superfície.

La temperatura mitjana de la superfície de Venus a dia d’avui és 460 graus sobre zero. És el lloc més calent de tot el Sistema Solar. Fa més calor que a Mercuri, que està més a prop, curiosament, perquè realment l’efecte hivernacle té la capacitat d’escalfar moltíssim un planeta. Jo crec, i la major part dels experts pensen, que per molt efecte hivernacle que hi hagués a la Terra, mai arribaríem a temperatures tan extremes, evidentment, com les de Venus, però sí que és cert que un escalfament progressiu del nostre planeta pot generar crisi de biodiversitat, que ja s’està observant, tant d’animals com de microorganismes i alterar per sempre la dinàmica ecològica d’un planeta com el nostre.
Llavors, no està gens malament mirar al nostre voltant, no perdre de vista altres planetes que han tingut històries molt diferents i tenir en compte que el planeta blau en el qual vivim és únic per a la humanitat, realment podem viatjar fora de la Terra, hi podrà haver colònies habitades en altres planetes, però la humanitat, els gairebé 8000 milions de persones que som, seguirem vivint a la Terra. Llavors no hi ha un planeta B i això és un ensenyament que tots hem de tenir molt clar. No hi ha un planeta B per a la humanitat. Hem de cuidar el nostre planeta, perquè si no cuidem el nostre planeta, el clima acabarà arribant a extrems insuportables per a la biodiversitat, es generalitzaran, per exemple, els incendis, es generalitzaran, per exemple, les pandèmies que venen de canvis climàtics associats a esdeveniments de desforestació i de progressiva arribada dels humans a zones que eren zones salvatges en el passat. És a dir, totes aquestes alteracions tenen un preu per a la nostra espècie i tenen un preu, sobretot, per a la biodiversitat que ens envolta. Ens hem de quedar amb la idea que hem de cuidar l’únic planeta que tenim per viure, que és el planeta Terra.

Mujer. Hola, Carlos. En Carl Sagan deia que som pols d’estrelles i el teu llibre, en certa mesura, ens acosta a ‘Cosmos’. Per què creus que és tan important buscar la vida fora de la nostra terra?

Carlos Briones. Bé, en Carl Sagan ha estat una de les meves referències des de jove. Com a científic, com a divulgador científic i com a autor de ciència ficció. Les tres branques les cobreix molt bé en Carl Sagan. Com a científic, realment, doncs era un astrofísic de primera línia, juntament amb altres va fundar la Societat Planetària, per exemple, va estar implicat en la gènesi del projecte SETI de recerca d’intel·ligències extraterrestres. Com a divulgador científic, ‘Cosmos’, evidentment, de 1980, és un llibre meravellós, ‘Un punt blau pàl·lid’, ‘El món i els seus dimonis’, que lluita contra les pseudociències i les pseudoteràpies, que és també molt interessant de llegir en els temps que corren. I com a autor de ciència ficció, doncs ‘Contact’, primer novel·la, que després es va dur al cinema. En Carl Sagan és un personatge fonamental en el meu propi desenvolupament com a científic i com a escriptor.

I hi ha molt d’homenatge a ‘Cosmos’ i a en Sagan en el meu últim llibre, no hi ha dubte. Una de les grans frases d’en Carl Sagan és que som pols d’estrelles. I és que, realment, quan estudiem qui som i d’on venim, t’adones que provenim de la química del cosmos. Provenim d’una sèrie d’elements que van sorgir en el “Big Bang”, bàsicament, l’hidrogen, l’heli i una mica de liti i una miqueta de beril·li, però tots els altres elements han anat sorgint gràcies a les reaccions termonuclears en les estrelles, a l’explosió com a supernoves i a la regeneració d’aquests productes. És a dir, som matèria reciclada. Això és també un petit toc d’atenció al nostre antropocentrisme, ens creiem els més importants de la biodiversitat, ens creiem l’espècie escollida, però no deixem de ser química reciclada, pols d’estrelles.

Llavors, és clar, és fonamental intentar preguntar-nos si aquesta química ha pogut donar lloc a una evolució molecular, a petites molècules que després es fan molècules més grans i que acaben generant sistemes vius en altres llocs, perquè amb això podrem saber si alguna cosa que sembla tan complexa com passar de pols d’estrelles, d’elements de carboni, hidrogen, oxigen, nitrogen, fòsfor i sofre, que són els sis elements fonamentals de la vida, els sis, CHONPS, passar a una cosa tan complexa com una cèl·lula. Això té una part de determinisme químic, perquè la química es pot anar fent progressivament més complexa, però també d’esdeveniments d’atzar, de casualitats, de coses que podrien ocórrer o no. Aquest és el meravellós món de l’evolució a nivell molecular, també.

Llavors necessitem saber si això ha passat en un altre lloc. Necessitem posar un altre punt en el diagrama de possibles vides en l’univers i ens preguntarem si està basat en la mateixa química, és a dir, en la mateixa part de la pols d’estrelles, o si la química deu ser diferent. I si la química és la mateixa, bàsicament carboni i aigua, que és el que pensem, si la bioquímica és igual o és diferent, hi podria haver vides que no tinguin proteïnes. Hi podria haver vides sense ADN, sense ARN, sense aminoàcids, sense aquestes molècules que són tan familiars per a nosaltres i que estan dins nostre. Podríem tenir respostes a la pregunta que es fa la química de: “Soc capaç de replicar?”. Doncs podríem tenir respostes basades en bioquímiques diferents. Tot això està implícit en ser o no ser pols d’estrelles, en la idea d’en Sagan, en les grans preguntes que ens fem cada cop que mirem les nits estelades.

Lola. Hola, Carlos. Em dic Lola. Ets defensor de la tercera cultura, que reuneix ciències, humanitats i art. Ens podries explicar això, si us plau?

Carlos Briones. Doncs sí, mira, crec que era l’any 1959, un físic i novel·lista, es deia Charles Snow va donar una conferència a Cambridge que va titular “Les dues cultures” i parlava sobre la cultura d’humanitats i la cultura de ciències, que ja en aquesta època, a finals de la dècada de 1950, s’havien convertit en compartiments estancs. Algú era de lletres o era de ciències. I ell deia: “Seria necessari establir ponts entre aquestes dues cultures i establir una tercera cultura que consisteix en la unió de ciències i lletres, és a dir, de ciències, humanitats, arts, de manera que les grans preguntes que ens envolten les puguem intentar respondre des de diferents òptiques. Això és la base d’aquesta idea de tercera cultura a la qual molts estem donant suport des de llavors.

Realment, quan et planteges preguntes de molt calat com poden ser l’origen de la vida, l’evolució, si estem o no sols a l’univers, qüestions més transcendentals, també, realment una única disciplina no és suficient per respondre’t. I ve molt bé que els filòlegs parlin amb els científics i que els artistes parlin amb els poetes i que els físics escriguin novel·les.
Llavors, hi ha una sèrie de persones, per exemple, en Hans Magnus Enzensberger és un personatge molt interessant, és un poeta que ha escrit moltíssima poesia sobre la ciència. Hi ha persones que s’han plantejat des del costat de les lletres donar el salt cap a les ciències, per exemple, en Samuel Coleridge, el poeta romàntic anglès, deia en una cita que a mi m’agrada molt, deia que li agradava anar a la Royal Institution a escoltar conferències únicament per enriquir el seu repertori de metàfores. Fixa’t quina idea tan bonica per a un poeta. “Simplement em serveix per tenir més metàfores”. Bé, aquesta és la idea. Aquesta és la idea. Tot el que ens perdem els de ciències, entre cometes, per no fer cas a les humanitats i a l’inrevés. En Primo Levi és un gran escriptor que, a més d’haver patit, el pobre, en els camps d’extermini nazi, és veritat, i altres coses, té una novel·la colpidora que és ‘Si això és un home’, però en té una altra que es diu ‘El Sistema Periòdic’, que és una sèrie de relats, cadascun dedicat a un element de la taula periòdica en què l’escriptor s’enfronta a un element. Aquest tipus de diàleg a mi em sembla que enriqueix molt més el tipus de respostes que podem donar a les grans preguntes i, a més, ens porta a plantejar que la cultura no té fronteres, que encara que els sistemes educatius ens portin a escollir i molts cops, massa aviat, pel meu gust, entre ciències o lletres, al final, si vols treballar la cultura, si vols ser una persona que no només consum, sinó que creï continguts culturals, per dir-ho en llenguatge actual, és interessant que, al menys, tinguis la idea de tot el que et perds en altres camps que no són el teu i voler integrar diferents disciplines i voler avançar cap a allò que de veritat és la cultura, que és la suma de coneixements. Tot això està implícit en aquesta idea de la tercera cultura. I a més et serveix per conèixer gent meravellosa dins de diferents camps. Llavors, bé, si un científic només parla amb científics o un poeta només parla amb poetes, doncs s’està perdent converses interessantíssimes amb persones que no han estudiat el mateix que ell.

Clara. Hola, Carlos, em dic Clara. En alguna xerrada t’he escoltat explicar sobre l’origen de la vida a través de l’art. M’agradaria que ens posessis algun exemple d’això.

Carlos Briones. Bé, en el meu interès per unir camps diferents, en avançar cap a aquesta tercera cultura, doncs molts cops he explorat les connexions entre la poesia i la ciència, per exemple, i des de fa més o menys deu anys, a mi sempre m’ha agradat molt l’art, les arts plàstiques, visitar museus. Sempre que he viatjat pel món, vaig a museus i em semblen llocs molt poderosos perquè la imaginació es faci volar i perquè interaccionis amb pintors de diferents èpoques o escultors. I visitant museus, em vaig adonar que molts dels quadres que aquí estaven exposats a mi em suggerien coses que tenien a veure amb la ciència i que, en certa mesura, podien anar cobrint diferents etapes d’aquest meravellós viatge de la història de la vida o fins i tot de l’origen de l’univers fins els nostres dies gràcies a referències metafòriques que trobava en diferents quadres.

Llavors, bé, això va anar creixent en mi com una mena de bogeria pròpia, interior. Jo viatjava amb el meu museu portàtil pel món i m’imaginava quan veia un quadre en quina part d’aquesta història podia encaixar. Llavors, amb el temps li vaig acabar donant forma, vaig acabar guardant diferents fitxers amb imatges d’aquests quadres i vaig dir: “Bé, això es podria convertir en una xerrada de divulgació científica”. I l’any 2018, en un esdeveniment de divulgació molt important que es diu Naukas Bilbao, al Palau Euskalduna, davant de 2300 persones, eren temps prepandèmics on la gent podia anar en massa a un esdeveniment cultural molt interessant com és Naukas Bilbao. Doncs, bé, aquí em vaig decidir a explicar això com una xerrada i llavors, vaig anar explicant, de fet, està a Internet, ho podeu veure, es titula “Us explicaré una història”, vaig voler explicar, a més, en vuit minuts i mig, que és el temps que triga un fotó de llum del Sol a la Terra, és a dir, cal ser una mica friki en aquesta vida, llavors volia que durés més o menys això, el viatge d’un fotó. Vaig anar posant una sèrie de quadres que m’havien permès reconstruir aquesta història.

Començo amb en Rothko, negre, abans de l’univers, abans que hi hagi la matèria i el temps i l’espai, i a partir d’aquí arribo fins a la humanitat i fins al possible futur de la humanitat. I aquí vaig intercalant quadres de diferents pintors de totes les èpoques i apareixen espanyols com en Palazuelo o en Dalí o en Picasso, o estrangers, des d’El Bosco fins a en Rubens o fins a en Kandinsky, la història de la pintura, però ordenada segons aquest interès metafòric que jo tenia en representar el cosmos.
I jo crec que l’èxit d’aquesta xerrada, d’aquesta idea, va ser posar en comú mons distants, és a dir, ser capaç d’emocionar amb el suggeriment, amb la metàfora, amb la capacitat que tots tenim de reflexionar tensionant la realitat entre el que veig i el que em suggereix el fabulós poder de les metàfores. A partir d’aquí, vaig anar augmentant aquest museu, l’avantatge d’aquest museu és que és barat perquè no cal comprar i vendre obres, simplement tens el fitxer a l’ordinador i vaig anar muntant xerrades més llargues.

I el 2019 vaig tenir la gran sort que des del Museu del Prado es van posar en contacte amb mi per convidar-me a fer una xerrada al Museu del Prado, ‘Sancta Sanctorum’ de la cultura espanyola. I allà que me’n vaig anar amb el meu museu evolutiu. Llavors aquí vaig donar una xerrada més llarga, que també està a Internet, d’uns 45 minuts. I bé, doncs va quedar dins de les activitats del 200 aniversari de la fundació del Museu del Prado. O sigui, per mi un dels moments d’aquests que recordaràs tota la vida. I aquí què és el que vaig aconseguir? Doncs emocionar un auditori de persones de l’art. Abans havia emocionat persones de la divulgació científica i em vaig adonar que, pel mateix, però fent el viatge, a canvi, perquè aquí hi havia ja molts més quadres, l’audiència, que en aquest cas eren unes 750 persones, tots eren persones molt familiaritzades amb l’art, aquí el que els suggeria a ells era el viatge científic, era el contrari. És a dir, caram, estic veient en Goya o estic veient en Velázquez o en Zurbarán com mai ho havia vist, perquè el que m’està dient recorda alguna cosa científica.

Llavors, aquesta idea em sembla que és simplement un exemple, té un punt d’originalitat, però a mi el que més m’interessa és com a exemple del que val la pena en aquest viatge de posar junts referents culturals que són diferents, perquè una vegada més la cultura és una aventura molt àmplia que cadascú pot conèixer des del seu punt de vista, però igual que quan tenim la imatge d’un cos i veiem planta, alçat i perfil i ens ensenyen a fer la forma tridimensional a partir d’aquestes tres imatges, doncs la cultura és aquesta forma tridimensional que molts cops només veiem des d’un costat, perquè és l’educació que ens han donat, però quan et posen davant la possibilitat de veure el conjunt és molt més plaent i molt més suggerent. I aquesta és la meva aposta en aquest sentit.

Bé, per acabar, el que us vull transmetre és que val molt la pena fer-se grans preguntes. Jo crec que el cervell humà, aquest producte de l’evolució biològica amb uns 100000 milions de neurones més o menys, que ens permet tenir pensament abstracte i capacitat d’alterar el món, s’exercita en el seu màxim potencial quan ens fem grans preguntes, potser la millor manera de fer-se grans preguntes és la ciència. La ciència ens porta al llindar de l’incognoscible, ens porta fins al punt en què ja no podem saber més. La ciència ens diu què és el més semblant a la realitat en cada moment. No és en absolut dogmàtica. La ciència va canviant. Unes realitats científiques són substituïdes per altres quan es veu que les anteriors no valen. Aquest és el poder de la ciència i això és el que ens està permetent fer-nos aquestes grans preguntes. Llavors jo animo a totes les persones que s’interessin per la ciència, als joves que estudiïn ciència, a les nenes i les dones que recuperin el paper que sempre haurien d’haver tingut en la ciència. Hi ha un dèficit de vocacions científiques entre les dones i dèficit de facilitats sociològiques, diguem, perquè es pugui fer carrera científica sent dona i sent mare en particular. Això s’ha de solucionar, perquè també estem veient que hi ha una diferència molt gran entre persones de cada sexe, que comencen una carrera científica i els que arriben a la culminació, als llocs més alts dins de la carrera científica. Hi ha un desfasament progressiu cap als homes i això no és just tampoc. Llavors s’ha d’animar les nenes a que vagin a carreres STEM, que anomenem, ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques, perquè el futur és meravellós per a homes, per a dones gràcies a la ciència.
Sense ciència sabem que no hi ha futur. Això ho hem dit els científics tota la vida. Però per culpa d’aquesta pandèmia estem veient que també sense ciència no hi ha present. Sense ciència no tindríem vacunes en un any. El que s’ha aconseguit amb aquesta pandèmia ha estat posar a treballar gairebé tots els científics de l’àmbit de les biociències amb l’objectiu concret de fer d’aquesta pandèmia, que és un resultat natural de l’evolució en el nostre planeta, les pandèmies seguiran existint sempre, però la ciència ens permet i la col·laboració científica ens permet combatre ràpidament contra aquests patògens que aniran emergint. Sense ciència no hi hauria present, sense ciència no s’estaria vacunant la part que en cada moment va tenint accés a aquestes vacunes, en funció de l’edat, dels criteris de risc, etcètera, i que, probablement, d’aquí a un any ens faci pensar en aquesta pandèmia com el passat.

És a dir, invertim en ciència. Com a governs, posem diners en ciència, perquè el retorn que ens arribarà serà sempre molt més gran que la inversió. Quan mirem al nostre voltant veiem que els països més civilitzats són els que més ciència tenen, i si són rics és perquè tenen ciència i no a l’inrevés. No és que inverteixin més en ciència perquè són rics, han arribat a ser rics perquè han invertit en ciència en el passat. Llavors, vocacions científiques, suport a la ciència des dels governs i per descomptat, grans preguntes, somnis.

Quan parlem sobre exploració espacial, i hem estat parlant sobre Mart, sobre les missions, sobre les grans preguntes que ens oculten encara aquests planetes i satèl·lits, hem de tenir clar que, probablement, d’aquí a 15 o 20 anys hi hagi humans que vagin a aquest planeta. Els primers humans que vagin a Mart ja han nascut, estan entre nosaltres, potser són aquí ara mateix. Les persones que ara tenen entre 17 i 20 anys seran els astronautes que trepitgin Mart. Aquestes persones estudiaran ciència i enginyeria, tindran inquietuds culturals, seran bones persones, sabran treballar en equip i aquests són els ingredients que fan falta per aconseguir els somnis. I si el somni és arribar a un altre planeta, com ara, per primera cop en la història de la humanitat, pot ser un somni per a la gent jove, posem-ho tot al mateix bol, agitem-ho bé, creixem, siguem cultes. No oblidem les humanitats i les arts. Siguem persones amb grans preguntes i treballem per aconseguir els nostres somnis.