Tots tenim por de no ser acceptats

Em dic Jonathan Benito Sipos, soc professor i investigador de neurociència de la Universitat Autònoma de Madrid, neurocientífic. Vaig treure el meu doctorat amb excel·lent cum laude i Premi Extraordinari de Doctorat. He tingut la sort de poder publicar com a científic en les millors revistes de la meva àrea, Nature, PLOS Biology i Life. A més, he ocupat càrrecs acadèmics, he estat vicedegà, he estat vicerector adjunt. I, bé, doncs com a divulgador he tingut la sort, i tinc la sort, de poder publicar i de poder donar conferències al màxim nivell i d’estar en fòrums com aquest. Així que, dit això, us proposaré un tema, que és un tema crec que molt bonic. És un poder… Bé, en realitat és un superpoder que tenim tots i que jo crec que no sempre utilitzem, que és el de l’amabilitat. I volia portar-vos una reflexió. Algun cop heu pensat com n’és d’amigable un gos? Hi ha poques coses més amigables que un gos. Fixeu-vos, un dels meus millors amics, en José, resulta que fa uns anys la seva dona es va entestar, mai més ben dit, que volia un gos. I em deia: «Nano, és que ara mateix, amb tota la feina que tenim, sé que l’hauré de treure jo, perquè els meus fills no se n’encarregaran. És que ara mateix no vull un gos». Bé, doncs tres setmanes després m’estava ensenyant fotos en el mòbil del seu gos com si fos un fill. I jo li dic: «Però, José, què ha passat?» Diu: «Nano, és que no t’imagines com em rep. És que es torna boja. És que cap dels meus fills mai m’ha rebut així ni la meva dona».

I és que així són els gossos, és increïble, són superamigables. I a nosaltres ja ens sembla normal, ho tenim interioritzat, però és una cosa realment inusual en biologia. És que… Que no oblideu que un gos és un carnívor temible. En essència, un gos és un llop. Encara més, comparteixen el 99,9 % del genoma, són essencialment iguals, es poden reproduir i tenir descendència fèrtil, que aquesta és la barrera que en biologia establim per diferenciar espècies. I, no obstant això, el llop porta milers d’anys vorejant l’extinció i els gossos inunden per milions les nostres llars. Hi ha 900 milions de gossos, d’un animal que no és productiu, que no dona llet, no dona llana. La majoria dels gossos no fan absolutament res, i hi ha 900 milions. Com és això possible, que el llop estigui vorejant l’extinció i els gossos es comptin per milions? Doncs precisament per un concepte que vull treballar avui, vull desenvolupar avui aquí amb vosaltres, que és el de la prosociabilitat, després l’explicaré una mica millor, el de l’amigabilitat. La raó és que els llops, com bé sabeu, són éssers esquerps, poc predictibles, agressius, i tant el llop d’avui com el gos provenen d’un avantpassat comú, que és el llop temible, el llop de l’edat de gel, el Canis dirus. Poca broma amb aquest llop. Aquest llop normalment s’acostava molt poc als poblats humans. Si s’acostava era amb males intencions, sens dubte. Els primers humans no el deixaven acostar als seus poblats, però de tant en tant, entre aquests llops sorgien alguns individus molt més predictibles, més de confiança, que tenien altres intencions, i a aquests els humans sí que els deixaven acostar als seus poblats i que mengessin les restes de menjar que els sobraven.

I aquí teniu ja l’equació. Els llops amigables menjaven, els llops no amigables no menjaven. Els llops amigables es reproduïen entre ells i, en poques generacions, avui se sap que en sis generacions podria haver estat, però potser alguna més, va ser en el passat, va néixer un ésser ultrasocial, que és el gos, i al gos l’estimem. Fixeu-vos que això és un cas d’èxit evolutiu, molt bonic, que ens explica l’evolució, però no us penseu que és l’únic, ni tan sols és el més pròxim a la nostra espècie. Hi ha un cas que ens toca moltíssim més de prop, i és el de nosaltres mateixos. Nosaltres, els sapiens, fa uns 46.000 anys que vam arribar a Europa. Era una Europa molt diferent de la d’avui dia, una Europa on feia un fred brutal perquè estàvem en un període glacial, i quan van arribar els primers sapiens, es van trobar amb una sorpresa terrible. No estaven sols, no eren els primers, ja hi havia altres humans. Com a mínim hi havia els neandertals, i els neandertals no eren cap bestiessa. Eren molt més forts que nosaltres, no teníem res a fer en una lluita cos a cos. Pensàvem que érem més intel·ligents nosaltres i avui sabem que no, que el crani més o menys d’un neandertal són 1.500 centímetres cúbics i el nostre són 1.400. És a dir, com a mínim, eren igual d’intel·ligents que nosaltres, si no més, i estaven molt millor adaptats al fred, que això, en un període glacial, és fonamental. Llavors, la pregunta és per què estem nosaltres avui aquí i no ells?

Perquè és una cosa multifactorial, però té un pes determinant el que us explicaré ara. Precisament és aquesta qualitat, la prosociabilitat. La prosociabilitat la definim en neurobiologia com l’amigabilitat, l’amabilitat, la capacitat de cooperació i de col·laborar. Els neandertals no penseu que eren superbasts, eren humans amb totes les lletres. Tenien ritus funeraris, tenien cultura de tota mena… El que passa és que tenien un problema. En grups de convivència col·laboraven molt bé, però quan veien un altre grup de neandertals, es fotien d’hòsties. I els sapiens no érem així. Nosaltres sí que col·laboràvem amb un altre grup de sapiens, sobretot si teníem un objectiu comú. Transmetíem coneixement, compartíem informació, de manera que la nostra cultura, la nostra tecnologia, va començar a desenvolupar-se exponencialment. Total, que, òbviament, això va atorgar un avantatge evolutiu als sapiens brutal, de manera que ells avui no són aquí i nosaltres, sí. Llavors, acabem de veure dos exemples on l’evolució ens ensenya una lliçó d’un valor incalculable sobre com la prosociabilitat i l’amabilitat exerceixen sobre la supervivència un poder absolut. La raó és que l’amabilitat no és només un gest ingenu, sinó que és una estratègia de supervivència on, a més, tothom guanya. I jo crec que avui dia, més que mai, hem de posar-la en pràctica. I ara, estaré encantat de xerrar amb vosaltres i de respondre-us a preguntes que tingueu. Moltes gràcies.

Jennifer. Hola, Jonathan. Primer de tot, agrair-te que hagis vingut. Em dic Jennifer, i dius que l’amabilitat ens ajuda a allargar la vida i a ser més feliços, i volia saber com és això possible i si em pots donar algun exemple.

Tots coneixeu el famós cortisol, no vinc a donar-vos un altre cop la matraca amb el cortisol. Només us vull dir una cosa pel que fa al cervell, al cortisol. Cada dia tenim la sort que es generen noves neurones en el nostre cervell, a tots els que som aquí, a tots, els més grans i els més petits. És un fenomen que es diu neurogènesi. Es produeix fonamentalment, en alguna estructura més, però fonamentalment a l’hipocamp. L’hipocamp és una estructura molt important per la memòria, per l’aprenentatge i per al benestar emocional. Llavors, quan estem sotmesos a períodes d’estrès, sota el cortisol, aquestes neurones no neixen i les que neixen es moren, per un fenomen que es diu apoptosi, mort cel·lular programada, i, encara més, es moren fins i tot les que ja existien. Llavors, quan estem sotmesos a estrès, aprenem pitjor les coses, segur que ho heu viscut en primera persona, memoritzem pitjor, i estem molt més irascibles i som menys feliços. I si ens veiessin l’hipocamp, si disseccionessin el nostre hipocamp, que es pot veure avui dia en ressonàncies magnètiques funcionals, veurien que el nostre hipocamp és molt més prim. Bé, doncs tot això les persones amables s’ho eviten directament. I després, a més, hi ha una molècula de la qual es parla molt poc, que no entenc per què se’n parla tan poc. En períodes d’estrès s’allibera una proteïna que es diu fibrinogen, que el que fa ho entendreu de seguida i us semblarà molt curiós. El que fa és tapar les ferides. Per què passa això? Perquè l’evolució, en un moment determinat, va pensar: «Bé, si un individu està sotmès a un període d’estrès és perquè està vivint una situació de perill, per tant, pot haver-hi una confrontació, pot haver-hi una ferida i es pot dessagnar. Doncs ho previndré». Llavors, quan tingui estrès, allibero fibrinogen i quan troba una ferida, la tapa. El que no es va imaginar l’evolució és que sorgiria el sapiens, que es preocuparia per qüestions que no tenien cap perill.

És més, es preocuparia per qüestions que encara no havien passat i qüestions que no passarien mai en la vida, els famosos «i si»: «i si em passa tal?», «i si…?». Llavors, com que el cervell no distingeix si això és veritat o és ficció, ell allibera fibrinogen. Òbviament, aquest fibrinogen no troba cap ferida a tapar, i el que fa és formar coàguls, que és el que sap fer el fibrinogen. Aquests coàguls, quan troben un vas més petit que ell, el tapen. Si això passa en el cor, podem tenir un infart de miocardi. Si això passa en el cervell, podem tenir un ictus. Tot això, les persones amables es treuen de sobre aquest estrès. Llavors, ja simplement per això, viuran més. I després, a més, les persones amables alliberen una sèrie de substàncies que són endocannabinoides i opioides endògens, que és un arsenal químic que cada vegada es va coneixent més, que és brutal, que, entre moltes altres coses, produeixen felicitat. De fet, un d’ells, un dels més importants, i molt bonic, es diu anandamida. Es diu anandamida, que en sànscrit vol dir felicitat. Una persona que sigui amable pot sofrir malalties? Doncs, desgraciadament, sí. L’amabilitat, desgraciadament, no és un matalàs que pugui esmorteir tots els cops que et dona la vida. N’esmorteeix moltíssims, però no tots.

Òbviament, tots estem subjectes a una genètica, estem subjectes als desitjos de l’atzar, i poden passar moltíssimes coses. El que és veritat és que sent amable estàs comprant menys paperetes, moltes menys paperetes, per desenvolupar qualsevol malaltia. Perquè penseu una cosa: i és que quan no ets amable, i insisteixo en això perquè és important, quan no ets amable, ets agressiu, i quan una persona és agressiva, viu sota l’estrès, i l’estrès l’única cosa que produeix són problemes a nivell fisiològic i a nivell neurofisiològic. Per tant, una persona amable no està exempta de tenir problemes de salut, però tindrà moltes menys probabilitats de desenvolupar-los. Així que, responent a la teva pregunta, ser amable val la pena, avui més que mai, i no trobo cap raó per no practicar l’amabilitat.

Eva. Hola, Jonathan, un plaer ser aquí. La meva pregunta és si creus que una persona que ha estat tota la vida tímida pot aprendre a ser sociable.

Jonathan Benito. Portes a col·lació una cosa que preocupa a molta gent, perquè la timidesa està molt més estesa del que pot semblar. I, per a començar, la timidesa, en moltes ocasions, es confon amb l’antipatia. És a dir, perquè una persona tímida a vegades es confon amb una persona antipàtica, antisocial. I res més lluny de la realitat, perquè en realitat aquesta persona està desitjant poder comunicar-se obertament amb els altres, però per diferents motius no pot. Què passa? Que quan a una persona la consideren antipàtica, doncs va generant microentorns d’hostilitat, microentorns negatius. Aquestes persones, normalment, les persones tímides, normalment són tímides, no sempre, però en moltes ocasions, doncs tenen una valoració de si mateixes a vegades negativa, una mica disminuïda. Llavors, és com que van generant interaccions negatives perquè les consideren antipàtiques, doncs és un cercle viciós que es va incrementant. I, de sobte, quan una d’aquestes persones descobreix com utilitzar la prosociabilitat, és a dir, per exemple, fent servir les fórmules de cortesia bàsiques, «hola», «bon dia», «com esteu?», «que tinguis bon cap de setmana», però ho fa, sobretot, fixa’t, amb el to adequat. Perquè un dels problemes de les persones tímides és que a vegades sí que saluden, però veuen un veí i diuen: «Bon dia».

I mira, si el veí no t’ha sentit, és com si no haguessis dit bon dia. Llavors, quan aprenen a expressar-ho d’una forma correcta, i ja, si li poses un somriure, doncs ja ni et dic, van descobrint un món que s’obre davant d’ells, és a dir, a poc a poc van generant interaccions positives amb els altres. S’incrementa molt la valoració que comença a tenir la gent cap a ells, la gent els accepta molt més. En definitiva, van descobrint un món que no coneixien, que és un cercle, en aquest cas, virtuós, perquè com més amable ets, més valoració tens respecte al grup, més acceptació, i com que aquestes persones no estaven acostumades a rebre aquesta mena d’estímuls, s’adhereixen clarament a la pràctica de l’amabilitat. Així que, definitivament, es pot. Això sí, cal treballar-ho, és a dir, no és fàcil sortir d’aquesta timidesa. I també, de tant en tant, es trobaran amb situacions en les quals les coses no surten com un esperava. Però no passa res, cal continuar intentant-ho i veuran, o veureu, que, a llarg termini, és sempre una estratègia guanyadora i incrementaran, a més, el benestar de tota la gent que es trobi en el seu camí.

Víctor. Hola, Jonathan, em dic Víctor. Volia preguntar-te què passa amb aquestes persones que estan acostumades a tantes decepcions i deixen d’intentar-ho.

Jonathan Benito. Doncs fixa’t, Víctor, això en neurociència té un nom, i en neuropsicologia, en diem «la indefensió apresa». La indefensió apresa és un tema que a mi, personalment, m’encanta. De fet, és la línia estrella que tenim en el laboratori ara mateix, en la qual estem investigant, i ho entendreu amb un exemple molt senzill, que és molt il·lustratiu. No sé si recordeu, quan érem petits i anàvem a un circ, sempre hi havia un elefant, i un elefant pesa més o menys 5.000 quilos, i estava lligat amb una cadeneta petiteta a una petita estaca. Que ja sent nens tu veies allò i deies: «Per què no se’n va? És a dir, però per què no se’n va?». Doncs què us penseu, que no ho va intentar? És clar que ho va intentar, quan era un cadell ho va intentar, una vegada, 2.000 vegades. I va arribar un dia, un fatídic dia, potser ho havia intentat 5.000 vegades, quan va estirar la cadena i va dir: «No puc amb això». I aquest dia, l’elefant va entrar en el que es diu indefensió apresa. I és una pena, perquè quan el veus de gran amb 5.000 quilos i continua lligat a aquesta cadena, dius: «Ostres». A vegades passa que sense voler donen la volta i surten corrent i diuen: «Què ha passat?». Llavors, això de la indefensió apresa ho va descobrir en Martin Seligman, de la Universitat de Pensilvània, amb un experiment molt curiós, que avui dia jo crec que estaria prohibit, no passaria cap comitè d’ètica.

Bàsicament agafava una sèrie de gossos i els aplicava electroxoc. No eren perillosos, però sí que eren bastant molestos. Llavors, el primer grup de gossos rebien electroxoc, però si ells amb el nas accionaven una palanca, deixaven de rebre electroxoc. Però hi havia un altre grup de gossos que rebien de manera estocàstica, aleatòria, electroxoc, i fessin el que fessin, rebien electroxoc. Llavors, als altres grups de gossos els va passar un segon experiment, que era una sala que tenia dues altures. En la primera altura rebien electroxoc, però si saltaven a l’altra, no rebien electroxoc. Llavors, els gossos del primer experiment, els que podien evitar amb el nas l’electroxoc, de seguida, quan van caure allà, van buscar possibilitats, van saltar i van veure que allà no rebien electroxoc. Sabeu què els passava als gossos que en el primer experiment rebien, fessin el que fessin, electroxoc? Que, segons els posaven, es quedaven allà, perquè pensaven que no podien fer res per evitar-ho. Aquesta és la indefensió apresa. Llavors, a nosaltres en el laboratori ens preocupen diferents aspectes de la indefensió apresa, encara que, bé, no us avorriré amb això. Però, bàsicament, el que em preocupa de l’amabilitat, que segur que ens ha passat a tots, i alguns hem caigut en la indefensió apresa i altres no, és que hem estat amables i ens han fet mal. Us ha passat? I fa mal, fa molt de mal. I tornes a ser amable i et tornen a fer mal. Llavors, hi ha persones que entren en la indefensió apresa, diuen: «No s’ha de ser amable, perquè quan ets bo, ets un ximple i et fan mal».

Aquest raonament l’hem tingut tots, no? Llavors, això, com deia el petit príncep, és una bogeria que perquè t’hagi punxat una rosa, odiaràs totes les roses. Llavors, és una minoria de població la que és antisocial, la que et farà mal. Parlarem ara què cal fer amb aquesta minoria. Però el gruix de la població es mereix la teva amabilitat i tu et mereixes la seva amabilitat. Llavors, estàs malgastant un munt d’interaccions positives amb el gruix del sapiens, que és prosocial, que és amable, per culpa d’uns poquets que et van fer mal. Llavors, amb aquests poquets que et van fer mal i que et continuaran fent mal, perquè, òbviament, i desgraciadament, no amb tothom es pot ser amable, no amb tothom es pot ser prosocial, s’ha de tenir molta assertivitat, practicar una amabilitat assertiva, és a dir, saber posar els teus límits, saber fer-te respectar. I, desgraciadament, fins i tot amb uns poquets individus, l’única cosa que pots ser és educat, no perdeu l’educació mai, i molt ferma. Però amb la resta de la població, intenteu ser amables, perquè us ho agrairan i us ho agraireu vosaltres mateixos. Moltes gràcies.

Irene. Hola, Jonathan, moltes gràcies per ser aquí. Em dic Irene. Has esmentat algun cop que el somriure és signe d’intel·ligència. Si poguessis explicar-nos per què i alguna anècdota sobre això.

Jonathan Benito. Doncs, Irene, moltíssimes gràcies per la teva pregunta i moltes gràcies a tu per ser aquí. Sí, fixa’t, jo crec que el somriure… Vaja, jo crec, no, el somriure està demostrat que és el signe més gran d’intel·ligència social que hi ha. Tu pots arribar a un país on no parlis ni papa de l’idioma, el que vulgueu. Aquest estiu vaig estar a Corea, no parlo coreà, allà alguns no parlaven anglès. Llavors, tu arrenques amb un somriure i la interacció canvia, absolutament. Per moltíssims motius, el somriure exerceix diversos efectes molt poderosos sobre el cervell. Començarem a desgranar-los, però bàsicament, quan tu somrius, estàs despertant en la persona que tens al davant tot el sistema de neurones mirall. Les neurones mirall, que no sé si sabeu el que són, les va descobrir en Giacomo Rizzolatti a la Universitat de Parma. Bàsicament, aquest investigador… És molt curiosa l’anècdota, l’explicaré. Ell estava investigant amb micos, volia estudiar, bé, doncs una regió de mobilitat. Ell estava estudiant, quan un mico agafa un plàtan, quines regions motores estaven implicades en agafar aquest plàtan. Bé, doncs en un dels descansos, en Giacomo va agafar un plàtan, perquè ell també havia de menjar. Els experiments a vegades són molt llargs, estem en el laboratori moltes hores, i va agafar un plàtan. I la sorpresa va ser que… Bé, el mico continuava amb els seus elèctrodes. Quan en Giacomo va agafar el plàtan, es van començar a encendre en el mico les mateixes neurones que quan el mico agafava el plàtan. Òbviament, el primer que van pensar és: «Alguna cosa està sortint malament, ho repetirem». I no, no, no estava sortint malament.

En Giacomo i el seu grup estaven descobrint una cosa realment brutal, estaven descobrint tot el sistema mirall, neurones mirall. És a dir, quan nosaltres veiem una acció, en nosaltres s’encenen les mateixes neurones que si féssim aquesta acció. És molt fort. Si nosaltres veiem plorar una persona, es desperta en nosaltres una tristesa brutal. Tots aquells que tinguem empatia, òbviament, que som la immensa majoria dels éssers humans, si veiem com estan pegant a una persona, estem sentint part d’aquest dolor. I, al contrari, la bona notícia és que quan ens somriuen, es desperta en nosaltres tot un sistemaincreïble que té a veure amb l’alegria, amb el benestar. Llavors, quan estem regalant un somriure a una persona, el que li estem és donant una petita xutada de benestar emocional. Vulgui ell o no, això és increïble. Després, a més, nosaltres ens sentirem molt millor quan somriem. I això es deu al que es diu la retroalimentació facial. Aquest és un experiment molt curiós en el qual van agafar una sèrie d’individus. Llavors, els deien que teníem… Òbviament, a ells no els deien que estaven estudiant el poder del somriure, sinó habilitats motores, per no condicionar-los, i els van posar un bolígraf a la boca d’aquesta manera, de tal manera que els obligaven a somriure. I a uns altres els van posar un bolígraf d’aquesta manera, de manera que els obligaven a no poder somriure.

Els van posar una pel·lícula i havien de dir quant havien gaudit d’aquesta pel·lícula amb una sèrie d’escales. I el grup que havia tingut el llapis així havia experimentat moltes més sensacions de felicitat que l’altre grup. Després s’ha vist en repetides ocasions amb ressonància magnètica funcional, etcètera. Quan somriem, el cervell, que està monitoritzant constantment tots els nostres gestos i microgestos facials, diu: «Vaja, si aquest està feliç, i jo no ho sabia. Perquè si està somrient, estic feliç». Llavors, no és que et tregui d’un estat. Si estàs plorant com una magdalena, de sobte no seràs la persona més feliç del món, però ajuda molt. És la retroalimentació facial. I després, el més important, és a dir, l’efecte més important que té el somriure és el següent, i és que el nostre cervell es va generar en el si d’un grup, es va crear en el si d’un grup fa molts milions d’anys, fins i tot abans que els primats, molt abans. Llavors, en els grups, que tenen molts avantatges per qüestions evolutives, perquè es poden detectar millor els perills… És a dir, nosaltres ara som molts ulls veient l’entorn. Si hi hagués un depredador, a mi em passa desapercebut, potser, perquè jo estic atent a altres coses, però algun de vosaltres el veuria. Facilita molt la criança de les cries. Es troba millor parella en els animals de reproducció sexual en un grup que si cadascun està pel seu compte. És a dir, té molts avantatges, però en un grup, com bé sabeu, també hi ha inconvenients.

Perquè els grups mai són homogenis, és a dir, no som clons els uns dels altres. Tots els que som aquí som diferents. Ara anem a un grup de ximpanzés, ens abstraurem a un grup de ximpanzés, que és més fàcil. No són iguals, n’hi ha de més forts, n’hi ha de menys forts, n’hi ha de més agressius, n’hi ha de més tímids… Llavors, sempre hi ha desigualtats i sempre, de manera inherent al grup, hi ha jerarquies. Passa fins i tot en gallines. Vulguem o no, sempre hi ha jerarquies. Llavors, hi ha individus que dominen i individus que són dominats. Llavors, quan tu ets un individu que està en la perifèria del grup, doncs ho passaràs malament. Un ximpanzé que estigui en la perifèria del grup ho passarà malament, si heu vist algun documental, perquè tenen pitjor accés als recursos, tant als alimentaris com als reproductius. I en un moment determinat, al grup se li poden creuar els cables i et pot expulsar. Què li passa a un ximpanzé que l’expulsen del grup? Es mor, és la mort. Pot caçar un ximpanzé sol? Difícilment. Es pot reproduir? No es pot reproduir. No pot monopolitzar recursos alimentaris, amb la qual cosa, ho té francament malament per sobreviure. Però, a més, molt pitjor, i és que passarà una cosa. Què li passa a un ximpanzé adult que el trobi un altre grup de ximpanzés? Heu vist algun documental d’aquesta mena? El matarà sense cap pietat, i el ximpanzé ho sap. Llavors, el nostre cervell té una por atàvica a ser expulsat del grup. Té una por terrible a estar en la perifèria social, en la perifèria del grup. I nosaltres, fixeu-vos una cosa, que som hereus dels cervells que han fet bé la seva feina, perquè els que van ser expulsats del grup no van deixar supervivents, no van deixar descendència, no són aquí entre nosaltres. Nosaltres som hereus d’aquests cervells que van desenvolupar mecanismes perquè fóssim valorats, acceptats, per intentar escalar jeràrquicament en el grup.

Llavors, un somriure és brutal en aquest context, perquè quan algú t’està somrient, el que t’està dient és: «No et preocupis, ets benvingut en el meu grup, jo t’accepto, no moriràs». I no hi ha res que tranquil·litzi més a un cervell. Segurament algun cop heu estat parlant amb una persona molt seriosa, que fins i tot noteu cert to d’amenaça, i esteu aquí… I, de sobte, aquesta persona somriu i és com… Et relaxes. Aquest és el poder del somriure.

Irene. Jonathan, et volia tornar a preguntar quin consell li podries donar a una persona que, en general, li agrada somriure, que acostuma a ser amable, i, així i tot, a vegades, se sent solitària, que té pocs amics, que sent que a vegades no encaixa en certs grups… Quin consell se li podria donar a una persona que intenta donar el millor de si i, així i tot, no aconsegueix encaixar?

Jonathan Benito. Bé, és una qüestió molt profunda. Caldria analitzar, efectivament, cada cas, perquè a vegades la casuística és molt gran. Hi ha persones que es creuen que saben interrelacionar-se bé amb els altres i, després, al final, no ho fan tan bé per diferents motius. Però, en general, el primer que li diria és que no caigui en la indefensió apresa, el dir «jo no encaixo en cap grup», perquè tots encaixem en algun grup. És que, potser, aquests grups on està intentant aquesta persona ser acceptada i ser valorada no són els seus grups, pel motiu que sigui. I és que una cosa important és que nosaltres tenim un biaix cognitiu, espero no desviar-me massa de la pregunta, que es diu l’efecte ramat. A mi m’agrada anomenar-ho efecte ramat perquè ramat avui dia té connotacions tristament pejoratives. L’efecte ramat. Això el que vol dir és que nosaltres pensem que el grup com a grup sap alguna cosa que nosaltres no sabem. Per exemple, imagineu-vos que esteu a l’estiu, teniu una set terrible i hi ha dues fonts. Una font té una cua enorme i en l’altra no hi ha ningú. Beuríeu de la que no hi ha ningú? Diríeu… El grup com a grup sap alguna cosa que tu no saps. És a dir, nosaltres sempre pensem que el grup té raó i nosaltres no en tenim. És un biaix cognitiu que ens costa molt apartar. Llavors, en aquest sentit, nosaltres podem pensar que aquests grups en els quals intentem establir una relació sí que són grups on tenim cabuda, i potser són grups que no tenen res a veure amb nosaltres i són ells els que no tenen raó pel que fa a la manera de veure la vida, etc.

Llavors, el primer que li diria a aquesta persona és que ho intenti amb grups que siguin tan afins com sigui possible a ella. Que intenti ser ella mateixa, és a dir, que aquesta persona intenti no canviar, perquè un dels errors que cometem moltíssimes vegades, i sobretot quan som jovenets, és que si som un triangle, volem intentar ser un cercle o un quadrat per poder encaixar en el buit del grup. I no, és que si tu ets un triangle, has de ser un triangle, i ja està, i no passa absolutament res. I si no t’accepten en un grup, avui dia no és com en un grup de ximpanzés, que si no t’accepten en el grup, estàs fotut. Doncs a un altre grup, i a un altre grup, i a un altre grup. És que avui dia el grup és tota la humanitat, estem tots interconnectats. Llavors, avui dia és impossible que una persona no encaixi amb algú. Llavors, bàsicament, és afinar una mica aquesta cerca, no desistir, mai deixar de somriure. És a dir, aquesta persona, que, pel que em dius, pot ser prosocial, pot ser amable, que mai deixi de ser prosocial o amable, sobretot, si li surt del cor, si li surt de manera genuïna. Perquè si ens allunyem, al final, d’aquesta actitud davant la vida, aquí sí que tindrem problemes per trobar acceptació i valoració en el grup que realment ens correspongui. Així que li diria que no desisteixi, sobretot que no desisteixi, i que tingui el convenciment en ella per buscar al grup que realment li convingui.

Arba. Hola, Jonathan, encantada, soc l’Arba. M’agradaria saber per què ens incomoda tant el silenci en un ascensor, per exemple, o en una sala plena de desconeguts.

Jonathan Benito. Fixa’t que planteges dues qüestions universals que ens passen a tots. La causa és diferent, l’anirem desgranant. Primer començarem amb… Començarem amb l’ascensor, si vols, que és el primer que has preguntat. Veuràs, nosaltres tenim una distància interpersonal en la qual ens sentim còmodes. Us ha passat algun cop que esteu parlant amb una persona, s’acosta, tu retrocedeixes, s’acosta, retrocedeixes i ja arribes a la paret i et sents incòmode? Bé, està directament agredint la teva distància interpersonal. Aquesta distància interpersonal la regula una estructura que es diu el complex amigdalí, l’amígdala, que algun cop deveu haver sentit parlar d’ella. No les amígdales palatines, sinó les amígdales cerebrals. Concretament, la distància la regula el que és el nucli medial. Què passa? Que l’amígdala va constantment llegint el context i llavors va regulant aquesta distància. Per exemple, si estem en el metro de Tòquio, i el metro de Tòquio està rebentat de gent i algú t’està fregant, doncs l’amígdala interpreta que és normal, perquè el context és d’una densitat molt gran i no passa res. Ara, si estàs en una platja deserta, deserta, i arriba una persona i posa a un metre de tu una tovallola, l’amígdala diu: «What? Què està passant?». No li agrada absolutament gens. Llavors, hi ha un punt on sempre, sempre, sempre, es trenca aquesta distància interpersonal, i és als ascensors. A l’amígdala no li surten els comptes, està superincòmoda quan no tens confiança amb la persona, i llavors comences a fer l’idiota, bàsicament. Comences a jugar amb les claus, comences a parlar del temps, comences a veure el mòbil.

Jo he estat llegint el mòbil sense ulleres, que no hi veig sense ulleres, no veig absolutament res. Però és com que dius… Llavors aquesta és l’amígdala en estat pur, en desassossec. I l’altra cosa que deies, d’una sala plena de desconeguts, això té molt a veure amb aquesta por atàvica que té el cervell a sentir-se poc valorat o no acceptat dins del grup. Això, de veritat, graveu-vos-ho a foc, perquè tot el desplegament de comportament que té un ésser humà obeeix a això, fonamentalment. És a dir, el nostre cervell no es pot permetre el luxe que no l’acceptin en un grup o que socialment el vagin desplaçant, i molt menys que l’expulsin. Això és la por que té. Òbviament, avui dia, cal anar amb molt de compte amb això. Avui no existeix el grup com a tal, avui tot està interconnectat. Encara que vulguis, jo crec que avui dia és impossible estar sol, però, així i tot, tenim aquesta reminiscència, aquest desfasament evolutiu, i el cervell té molta por a l’expulsió. Llavors, imagina’t que arribes a una festa, això segur que ens ha passat a tots. Et convida un amic a una festa, és la festa del seu 40 aniversari, i venen amics seus de tota mena. I els teus amics, concretament, encara no han arribat, han arribat un altre grup d’amics seus i tu ets en aquesta festa i no coneixes ningú. La gent està parlant entre ella i et sents incòmode. El teu amic no hi és en aquest moment i dius: «Mare meva».

Vas a buscar una beguda per tenir alguna cosa a la mà i comences a potinejar un altre cop el mòbil, amb ulleres o sense ulleres, i aquest és el cervell en plena acció, dient: «Compte, que potser no t’accepten aquí, que potser no ets valorat. A veure si no seràs prou bo». És que aquesta pregunta que ens fa el cervell és molt dura. Fins que arriba un amic teu, que aquí ja és com… Ja dius: «D’acord, ja m’accepten, ja formo part del grup». Així que, al final, és l’explicació a aquestes dues situacions. És una cosa completament universal, ens passa absolutament a tots, i aquesta és l’explicació científica. Gràcies.

Izan. Hola, Jonathan. Encantat, soc l’Izan, i m’agradaria fer-te una pregunta, i és que, tal com està el món ara, encara creus que té sentit ser sociable o és millor anar a la teva? I creus que ara el món és més egoista?

Jonathan Benito. Jo crec que no és que encara puguem ser amables o tingui sentit ser amables, fins i tot avui dia, és que crec que, més que mai, necessitem ser amables. Fixeu-vos en una cosa. Vivim en un món superinterconnectat i, en algun moment, no sé si us ha passat, a vegades sembla que no necessitem als altres, que ja som autosuficients, i no és cert. Això passa factura. Ser amable, com he dit anteriorment, t’allarga la vida, et redueix molt les malalties, seràs més feliç, i, després, sobretot, perquè el problema atàvic del cervell, que vol posicionar-se en el grup. Llavors, a cap de nosaltres ens agrada ser la persona menys important d’un grup. Ni a tu ni a mi ens agrada ser la persona menys valorada del nostre grup d’amics. És així, ho vulguem reconèixer o no. Potser no volem ser el més important, aquí ja cadascun, però el menys important, tampoc. Llavors, la prosociabilitat, l’amabilitat, és el camí més curt per, d’una banda, recollir l’acceptació del grup i incrementar la valoració. El que passa és que avui dia, és clar, com sempre, el problema és multifactorial, és a dir, no es pot ser reduccionista, però jo crec que vivim sota un marc empresarial d’una productivitat individual que ens està fent molt mal, perquè es valora moltíssim la productivitat individual de cadascun, i crec que és un error. És veritat que és el més fàcil de mesurar, jo això ho entenc. Però hi ha individus que potser tenen una producció individual molt baixa, però tenen un impacte sobre el grup tan brutal, tan positiu, que això no es recull, i crec que és un error. Jo sé que molta gent diu: «Bé, és que avui dia vivim en un món amb una competència ferotge». Bé, anem a un sector d’una competència ferotge.

Us sembla que Microsoft està en un sector d’una competència ferotge? Jo crec que sí, no? Us sembla una companyia gran que ha de rendir comptes en borsa? Sí, l’empresa Microsoft estava a prop de l’extinció, era un gegant que estava a punt d’anar-se’n a can Pistraus. Per què? Perquè bàsicament era una empresa que estava regnada per la hipercompetitivitat, per l’agressivitat, per la por a l’error, al fracàs… I va arribar una persona, una persona, la Satya Nadella, una persona prosocial per naturalesa, que va canviar l’enfocament i va apostar per una política d’humilitat intel·lectual, d’aprenentatge col·laboratiu, de cooperació… És a dir, justament tot el contrari. Què va passar amb Microsoft en borsa? Que en menys de set anys va multiplicar per set el seu valor en borsa. Fins i tot en un ambient d’una competitivitat ferotge, ser prosocial és un avantatge, és un avantatge sostenible. Perquè, a més, penseu una cosa, que quan es lidera de manera prosocial, aconsegueixes tenir treballadors molt més motivats de veritat, implicats. Hi ha molta menys rotació laboral, que això a les empreses els costa molts diners, retenció de talent, perquè les empreses tenen moltíssims problemes per retenir el talent. És a dir, s’incrementa la productivitat, s’incrementa el benestar de cadascun, tothom surt guanyant de nou, així que, per què no posar-ho en marxa?

Javier. Hola, Jonathan, soc en Javier. Res, volia preguntar-te sobre que hi ha moltes persones que tenen una mentalitat de tauró a l’hora de pensar. Creus que amb aquesta manera de pensar es pot aconseguir èxit?

Jonathan Benito. Doncs fixa’t, Javier, jo sé que, desgraciadament, hi ha gent que pensa que sí. De fet, fins i tot en la selecció de personal, fins fa molt poc, encara s’estaven seleccionant perfils que fregaven la psicopatia, però, en realitat, estic totalment en desacord amb ella. A veure, anem a pams. És a dir, una persona agressiva. Per què una persona opta per l’agressivitat? Normalment, l’elecció d’agressivitat és una elecció que no és conscient. És a dir, normalment, una persona que opta per l’agressivitat són persones que tenen una percepció de si mateixes escassa, és a dir, una valoració dins del grup reduïda o, dit d’una altra manera, una autoestima que no és molt sana. Llavors, veuen amenaces per totes bandes. Llavors, si tu veus amenaces per totes bandes, intentes protegir-te d’alguna manera, i ells es protegeixen amb agressivitat. Precisament la gent més agressiva és la gent que més necessita ajuda, és una paradoxa molt curiosa. I, bé, ja sabem que quan estàs sota l’estratègia de l’agressivitat, estàs sotmès a gran estrès, estàs sotmès al cortisol, al fibrinogen… En fi, a efectes molt deleteris. Es pot tenir èxit amb l’agressivitat? Doncs d’una forma reduïda, parcial i, per descomptat, no sostenible. Perquè fixeu-vos en una cosa: si algú s’intenta imposar per la dominància, que això passa en primats, intenta passar en primats i, per descomptat, en el sapiens, el sapiens, com a grup, difícilment accepta la imposició jeràrquica per dominància.

És a dir, si ara mateix tots els que som aquí, de sobte som aquí i ve una persona de fora i se’ns vol imposar i diu «avui menjareu quan jo digui, dormireu quan jo digui», què passaria? Que nosaltres diríem: «Sí, és clar». Començaríem entre nosaltres a pensar: «Ei, i si li poses unes gotetes en el tal? Ei, i si quan es giri li dones una puntada de peu i jo li…?». En fi, no hi ha res més poderós per a un sapiens, per a un grup de sapiens, que tenir un objectiu comú. Llavors, quan algú s’intenta imposar per dominància, sempre, sempre, sorgeixen coalicions en contra seva. Ho hem vist en la història, ho veiem en els animals. És a dir, quan un mascle ximpanzé intenta imposar-se només per pura dominància, es fa la coalició entre dos o tres ximpanzés per intentar destronar-lo. Amb la qual cosa, no és una estratègia que sigui sostenible i no és una estratègia, per descomptat, intel·ligent des de cap punt de vista. Així que jo estic completament en desacord amb ella.

Luis. Hola, Jonathan, soc en Luis. Hi ha una dita que reflecteix una mica el que es viu en aquest món: que quan hi ha crisi, uns ploren i altres venen mocadors. Què creus tu que és el millor, el més efectiu, per poder sobreviure?

Jonathan Benito. Que bo, Luis. Doncs sí, efectivament. Doncs mira, en termes evolutius, ho teniu clar tots i ho anirem desgranant. És a dir, totes les espècies d’animals, plantes, bacteris… Totes les espècies que hi ha a la Terra, el que volen és reproduir-se i sobreviure prou per reproduir-se. Perquè és que no hi ha més remei. Perquè si no es reprodueixen, s’extingeixen. És que la dicotomia… El camí és molt clar. Llavors, en aquest camí de reproduir-se i sobreviure, doncs, òbviament, cadascun ha desenvolupat les estratègies que Déu li ha donat a entendre, molt diverses i algunes molt boniques. I, bàsicament, l’evolució el que ens ha ensenyat és que tot canvia. És a dir, si hi ha una cosa constant, és el canvi. Sempre canvia l’escenari ambiental, de recursos… Absolutament tot. Llavors, l’evolució, la biologia, el que ens ensenya és que sobreviuen els que s’adapten millor a aquests canvis. De fet, una màxima que tenim en biologia, que és com una de les frases tòtem que tenim els biòlegs, és que ni els més forts ni els més intel·ligents, sobreviuen els que millor s’adapten als canvis. I fixa’t, us ho explicaré amb un exemple que ens agrada molt a nosaltres, que és el de la papallona dels bedolls, la mal anomenada papallona, perquè, en realitat, és una arna, que es diu la Biston betularia, una arna molt bonica, per cert, que és blanca, i és la papallona dels bedolls perquè descansa sobre el tronc dels bedolls. Llavors, l’arna és blanca, el tronc del bedoll és blanc, amb la qual cosa passa molt desapercebuda.

Practica el que es diu un mimetisme críptic, és a dir, un camuflatge, amb la qual cosa els seus depredadors, que solen ser ocells insectívors, no la veuen, i com que no la veuen, no se la mengen, i com que no se la mengen, doncs pot continuar amb la seva vida: es reprodueix, viu, sobreviu, etc. Però fixeu-vos que entre aquestes papallones, de tant en tant sorgeix algun mutant, molt senzillet, un canvi de codó, un canvi de nucleòtids, que simplement fa que aquests individus siguin melànics, que siguin foscos. En lloc de ser blanques, són gris fosc. Pobretes, és clar, imagina’t una papallona sobre el tronc blanc, gris fosca, els ocells insectívors, clac. Amb la qual cosa aquestes no sobreviuen, no es reprodueixen. En cas que sobrevisquin i es reprodueixin, a la seva descendència se la mengen… Un desastre. Però, i aquí ve el però, en un moment determinat, en el segle XVIII, arriba la Revolució Industrial i els boscos londinencs es comencen a omplir de sutge i comencen a tenyir-se els bedolls de fosc, d’un gris fosc, i les papallones blanques criden l’atenció i se les mengen. I de tant en tant sorgeixen les melàniques, les fosques, i passen totalment desapercebudes. Què passa? Que les melàniques, les fosques, van desplaçar completament les blanques. És un exemple molt bonic que tenim en biologia d’adaptació evolutiva. I després hi ha un exemple molt més sofisticat que aquest, que és precisament amb el qual arrencàvem: la prosociabilitat, l’amabilitat, com el sapiens ens va fer arribar aquí. I és un exemple també molt bonic i amb el qual hem d’aprendre molt d’adaptació evolutiva. Moltes gràcies.

María. Hola, Jonathan, soc la María. La meva pregunta és la següent. Per què quan estem enfadats, i a sobre tenim gana, ens pot passar pel cap de tot i ho diem, és a dir, sense control? Saps el que et vull dir, no? Tu creus que hi ha alguna explicació científica i creus que podem fer alguna cosa per evitar-ho?

Jonathan Benito. És que és una combinació molt dolenta. Estar enfadat i tenir gana és una combinació explosiva. Sí, són dues coses diferents. A veure si us ho sé transmetre correctament. Bé, en primer lloc, nosaltres tenim un filtre, que és l’escorça prefrontal, un filtre… Tu pots estar parlant amb una persona i pensar que és idiota, però no li dius. Dius: «No». Tens un filtre que et diu: «No, Jonathan, no li diguis». Però què passa quan t’enfades molt? Que aquest filtre el podem perdre. Es pot desactivar parcialment o totalment, pel que es diu el segrest amigdalí. L’amígdala, un cop més, les amígdales, perquè en tenim una en cada hemisferi, prenen el control en l’empipament, desactiven parcialment l’escorça prefrontal i es perd el filtre, amb la qual cosa és moltíssim més fàcil que allò que no haguessis dit en una situació normal, en un empipament, ho diguis. Davant d’això, tenim diverses opcions. És a dir, en primer lloc, quan un està enfadat, quan un està realment enfadat, s’utilitza el que es diu la tècnica del cafè calent emocional. Si ara mateix arribés un cafè bullint, us el beuríeu? No, oi que no? Gairebé tots… Alguns sí, no? Encara més, si no m’arriba bullint, m’enfado. No, però normalment deixareu que es refredi, perquè si no, us cremareu. Doncs, precisament, quan tingueu un context emocional molt fort, us aconsellem que el deixeu refredar, si teniu l’opció. Per exemple, arriba un mail al qual contestaríeu absolutament de tot. El segrest amigdalí… Doncs intenteu que passi un dia. Us ha passat algun cop que després de dormir, l’endemà us aixequeu i dieu: «Doncs no n’hi havia per a tant, no? Com em vaig posar ahir…»?

Doncs si teniu l’opció… Si no teniu aquesta opció, si us en podeu anar d’allà, és molt millor. Anar-se’n ja sé que no és una cosa molt elegant, però és molt menys elegant deixar anar tot el que et ve al cap. I si no podeu fer cap de les dues coses, ni el cafè calent emocional ni anar-te’n, podeu utilitzar una tècnica que es diu l’etiquetatge emocional. Això és dir-se a un mateix: «Estic molt enfadat». Quan tu et dius a tu mateix «estic molt enfadat» i prens consciència d’això, s’activa més l’escorça prefrontal, de tal manera que tens almenys una miqueta més de filtre i poden passar coses menys desagradables. Això pel que fa a l’empipament. Pel que fa a la gana, és a dir, si ja ajuntem l’un amb l’altre, ni et dic. Què passa amb la gana? Doncs el que passa amb la gana és que el cervell és una màquina fantàstica, però requereix molta energia per al que és el cos, molta energia. Jo sempre els dic als meus estudiants que, com a mínim, cada vegada que et menges una pizza, mínim un quart, i probablement més, vagi al cervell. Directament, no? Llavors, què passa? Que l’escorça prefrontal especialment gasta molta energia. És a dir, aquest filtre gasta molta energia. Si tenim poca energia disponible, poca glucosa, es comença a activar menys, li costa més treball activar-se, amb la qual cosa és molt més fàcil que no tinguem filtre i que comencin a escapar-se coses que no ens agradaria dir i de les quals després, gairebé sempre, ens penedirem. I en aquest cas, és molt fàcil el consell. Si ja sospites que pots arribar a viure una situació en la qual pot haver-hi un enfrontament, intenta no anar amb les reserves justes. Jo sempre dic, per exemple, en les reunions, que si serà una reunió complicada, intenta portar una mica de menjar perquè sigui… I després hi ha un altre nivell.

L’altre nivell és la xocolata. La xocolata pura. La xocolata és un element… A mi no m’agrada dir-ho, però ho diré, un neuroaliment, que no m’agrada dir-ne així, perquè ara a tot li posem neuro, no? I ens fa una mica de ràbia als qui ens dediquem de veritat a la neuro. Però és un neuroaliment en tota regla. Té triptòfan. El triptòfan és necessari per sintetitzar serotonina. Tots heu sentit parlar de la serotonina. Si no tenim prou triptòfan, no podem sintetitzar prou serotonina. Té anandamida. La anandamida és una d’aquestes substàncies que parlàvem abans, un opioide endogen que ens produeix felicitat. Bé, i una sèrie de factors que no us avorriré. Bàsicament, la xocolata pura, com més pura, millor. En una reunió, la traieu com: «Ei, mira, m’han portat una xocolata de no sé on». Encara que sigui de qualsevol lloc, encara que sigui que l’hagis comprat en el supermercat. I baixa moltíssim el to emocional. Jo he de reconèixer que la vaig utilitzar en una revisió d’exàmens. Vaig tenir una generació d’uns estudiants que eren magnífics, però eren supercompetitius i molt bel·ligerants. En la primera revisió em van donar guerra i en la segona, els vaig dir: «Aprendreu neurociència pràctica». I els vaig treure la xocolata i ens ho vam passar genial en la revisió. També ells… És clar, jo també vaig menjar xocolata, van sortir també ells guanyant, però funciona molt bé. Així que, bé, espero haver-te respost a les preguntes. Moltes gràcies.

Víctor. Hola, Jonathan, soc en Víctor, i volia saber si hi ha algun truc o hàbit que ens pugui ajudar més a tenir més autocontrol en situacions difícils.

Jonathan Benito. Doncs, Víctor, sí, sí, sí. Mira, una de les coses bones de l’autocontrol és que es pot entrenar. De fet, fa poc estava parlant jo amb un estudiant meu a qui li tinc especial afecte, i aquest noi té TDAH i té problemes d’autocontrol, perquè és molt impulsiu. Normalment, aquesta mena d’afeccions d’impulsivitat solen ser afeccions de l’escorça prefrontal o dels ganglis basals, i llavors té problemes per al filtre. I em deia amb orgull, i amb un orgull merescut, que amb els anys i amb la pràctica havia aconseguit controlar-se moltíssim. La raó és que, precisament, l’autocontrol es pot entrenar. És com exercitar un múscul. Llavors, tu, a base d’entrenament, el pots desenvolupar. Però, òbviament, us asseguro que si tu i jo anem a un gimnàs el primer dia, ningú va a un gimnàs el primer dia i voldria tenir la força que té una persona que fa 10 anys que entrena. Doncs amb l’autocontrol passa igual, de la nit al dia no pots tenir el control que pot tenir un monjo budista. Llavors, has de posar-te petits reptes. En què consisteixen aquests petits reptes? Doncs el primer amb què es pot jugar és amb la imaginació. Imagineu-vos un escenari, el que sigui, que us tregui de polleguera. Per exemple, amb el cotxe? A algú algun cop, amb el cotxe, li ha sortit un animal que no s’esperava? Per això és curiós. En el cotxe passa una circumstància en neuro molt curiosa, que és de territorialitat, que ara no parlaré d’ella, però aquí, bàsicament, surt l’animal pur i el seu territori, etc.

Llavors, per exemple, imaginem una situació que ens treu de polleguera amb el cotxe. La imaginem, la pitjor que sigui, d’acord? Llavors, imaginem com nosaltres, en lloc de respondre engorilats, el que farem és, simplement, per exemple, fer una negació amb el cap, en plan… És a dir, és una disconformitat, mostrem la nostra disconformitat, és una petita vàlvula d’escapament, però no fem una escalada de violència. Bé, doncs ara això ho portem a la pràctica. A poc a poc, el primer dia, quan anem… fem la negació amb el cap. I a poc a poc ho anem naturalitzant. I funciona, funciona estupendament bé. I després, el que us diria en aquest sentit, és: cerca totes les situacions en la teva vida en les quals perds el control i assaja-ho mentalment i fes aquesta mena d’exercicis. Així que sí, Víctor, sí que es pot aconseguir.

Juan Carlos. Hola, Jonathan, em dic Juan Carlos. Volia preguntar-te si tu penses que els problemes de son o l’insomni poden afectar les nostres emocions i com les transmetem als altres.

Jonathan Benito. Doncs sí, Juan Carlos, el son és crític. És a dir, no us descobriré la pólvora ara dient que cal dormir. En neurociència, per nosaltres, el son ocupa un paper central per moltíssimes coses. Bé, bàsicament, estan confiats en el son processos fisiològics crítics. Quan no dormim, per descomptat que ens fiquem en molts problemes fisiològics, fins i tot de demències, perquè a la nit es produeix una neteja dels vasos limfàtics i glinfàtics, etc. Però pel que fa a la qüestió de l’amabilitat i la intel·ligència social, el grup d’en Matthew Walter, en Matthew Walker és un investigador de neurociència, de son, de la Universitat de Berkeley, va descobrir una cosa molt curiosa, i és que nosaltres tenim una xarxa de cognició social. És a dir, dins del nostre cervell hi ha una sèrie d’estructures interconnectades que són la base de la nostra intel·ligència social. El que va descobrir en Matthew Walker és que quan dormim menys, i dormir menys, fixeu-vos, és treure-li una hora al son, és a dir, que et poses a distreure’t amb la teva sèrie favorita una miqueta, te’n vas al llit una hora més tard, i l’endemà, el que es veu és que s’activa menys aquesta xarxa de cognició social. És a dir, llegim pitjor les emocions dels altres, ja no som tan empàtics en aquest sentit, som éssers més irascibles, segur que ho heu sentit algun cop, saltem a la mínima de canvi, i una cosa molt curiosa que va descobrir és que som menys propensos a col·laborar.

És més, gent que s’havia compromès el dia anterior a col·laborar, per exemple, en una mudança amb un familiar, etc., després de dormir malament, havien posat excuses de mal pagador per no anar a col·laborar, una cosa sorprenent. Llavors, dormir és crític, heu de dormir. Quant heu de dormir? Bé, doncs jo m’imagino que teniu tots al cap, més o menys, aquesta fórmula màgica de les vuit hores. No preguntaré qui dorm vuit hores, perquè ja esteu amb el cap… Però mireu, hi ha un truc. En un dels meus llibres descric un truc per saber quantes hores necessiteu dormir, i és que agafeu unes vacances. Espero que pugueu concatenar un parell de setmanes de vacances. La primera setmana no la computeu, perquè normalment la primera setmana el que fa el cos és dormir tot el que no ha dormit durant l’any i ho compensa. Però la segona setmana, sense despertador, observeu quantes hores dormiu, i aquesta és la vostra veritat de son. Si són 10, doncs són 10. Si són sis, són sis. Això és el que heu de dormir, i tot el que sigui treure aquestes hores de son, us estareu fent un mal servei. Però, és clar, jo sé que és ciència-ficció, amb les vides que portem, etc., perquè a vegades dormir 10 hores, si haguéssim de dormir 10 hores. Intenteu aproximar-vos a vuit. I… Voleu que us doni un truc per adormir-vos en dos minuts?

Públic. Sí.

Jonathan Benito. Perquè és un truc… Té lletra petita, d’acord? La lletra petita del contracte és que heu d’entrenar durant sis, set setmanes. La bona notícia és que en el 96 % dels casos funciona, i funciona molt bé. Llavors, bé, això ho va desenvolupar un equip de neurocientífics… Bé, un equip realment multidisciplinari, on hi havia psicòlegs, neurocientífics, nutricionistes nord-americans, perquè en aquest cas, en la Primera Guerra Mundial, es van adonar que aquells pilots que dormien malament tenien molts més accidents i tenien moltes més probabilitats que fossin abatuts. I van dir: «Això no ens torna a passar». Llavors, van encarregar a aquest grup multidisciplinari a veure si podien desenvolupar alguna tècnica per adormir-se, ells no van dir en dos minuts, sinó el més ràpid possible. Penseu una cosa: és que aquesta gent havia d’adormir-se en una cadira, probablement, escoltant bombardejos al voltant, sabent que s’havien de jugar la vida en qualsevol moment, havent vist coses realment dures. És a dir, que el desafiament que tenien els neurocientífics era enorme. Però de seguida es van adonar de dues coses, i és que hi ha dos elements que són incompatibles amb el son. El primer és el moviment. És molt difícil adormir-se quan estàs en moviment. Jo, fa 20 quilos i vint-i-tants anys enrere era ciclista, vaig arribar fins a sub-23, i em vaig quedar adormit en una bicicleta. Però és inusual, és a dir, això és inusual, amb la qual cosa el moviment és un gran enemic del son. I em dieu: «Ei, que jo a la nit no em dedico a moure’m». Bé, teniu microgestos. És a dir, si no estem prou relaxats, el cervell interpreta que hi ha micromoviments que poden ser incompatibles amb el son.

Llavors, la primera part d’aquest procés consisteix a relaxar-nos del tot. Ells proposaven que comencéssim pel cap, pel múscul frontal, els músculs que estan al voltant dels ulls, la llengua, el coll, fins als peus. Això més o menys ens pot portar un minut. Ja us dic que hi ha gent que es queda adormida ja simplement en aquest procés. I després, la segona cosa que és incompatible amb el son són els pensaments. Aquí us haig de dir diverses coses, farem un incís, però jo crec que és important, perquè crec que això us estalviarà molt de sofriment. A la nit, se sap, és a dir, això se sap, i això interioritzeu-ho, s’activa l’amígdala. L’amígdala, quan s’activa, ho magnifica tot i ho magnifica a pitjor. Segur que us ha passat que de nit, de sobte, entra un pensament en el bucle, aquí, en la centrifugadora, i és com: «Déu… No… Tal». Bé, doncs, feu una cosa, parleu al cervell en segona persona. És: «Ei, deixa’m en pau, ja ho sé. Ja sé que ara et sembla tot terrible, però ja sé que demà no t’ho semblarà, així que deixa’m tranquil, d’acord?». Això, d’una banda. Llavors, com que el segon element que és incompatible amb adormir-se és pensar, el que van desenvolupar aquest grup de científics era mètodes per no pensar. Un d’ells és imaginar-te que estàs en un llac calmat, en una canoa, mirant al cel i que et vas bressolant, et vas bressolant, i com que ja estàs relaxat, penseu una cosa, que venim d’un estat de relaxació molt gran, estem a punt de quedar-nos adormits, doncs aquí ja et pots quedar adormit.

Una altra opció és meditar, una meditació pura. I una altra opció que a mi em va semblar superantiintuïtiva, de fet, quan la vaig sentir, de veritat que vaig dir «però de veritat?», i, no obstant això, és la que faig servir, és la que millor em funciona, és dir-te a tu mateix «no pensar, no pensar, no pensar». Perquè quan et vas dient «no pensar, no pensar, no pensar», no es fica cap pensament en el bucle i arriba un moment en què et quedes adormit, i funciona molt bé. Cal practicar-ho sis o set setmanes, però funciona francament bé. Així que espero que pugueu dormir com angelets. Moltes gràcies.

Luis. Hola, Jonathan. Excel·lent la teva conferència, la teva xerrada, però vull que aprofundeixis una miqueta en el que és el son. He treballat en diversos països i he vist que la gent no dorm. Això ho puc veure ara a Madrid. Tu puges al metro i la gent està dormint, perquè no ha dormit a casa seva. Estan en una feina i s’estan adormint. Llavors, tu no creus que això ha creat una crisi per a l’amabilitat en el món? És a dir, quins problemes ha portat el fet que no puguem dormir bé?

Jonathan Benito. Fixa’t, Luis, mai havia reflexionat d’aquesta manera respecte al son, perquè, penseu una cosa, jo soc neurobiòleg. Llavors, jo veig fonamentalment el tema des del punt de vista evolutiu, i l’ésser humà per nosaltres, per als neurobiòlegs, és un animal més, per molt de greu que ens sàpiga. És a dir, i que ho siguem durant molts anys, si us plau. Llavors, fixa’t, això que dius… Anem com pollastres sense cap constantment. És a dir, tenim… Estem sotmesos a uns nivells de pressió terribles. De pressió, separat, «de pressió». I també això porta a la depressió, sense separar. Llavors, quan tu, bàsicament, tens un dia de 24 hores, que, per cert, tots tenim dies de 24 hores, i hi ha gent que els gestiona d’una manera excepcional i gent que els malgasta també d’una manera excepcional, és molt temptador veure’t en la situació de dir: «D’on trec temps?». Doncs el trauré del son, perquè és molt temptador. Perquè arribes a casa, arribes cansat, és el moment, potser, en el qual et pots relaxar, comences a llegir un llibre, a veure una sèrie, a parlar amb la teva parella o cadascun, la seva vida. Llavors, és molt temptador robar-li unes quantes hores al son. I, efectivament, el que et trobes al final, jo que faig classe, el que et trobes és xavals que s’estan quedant com croquetes, allà, estan al fons de la classe, que estan molt interessats en la classe, però és que no han dormit bé. Llavors, com a societat, què passa quan, com a societat, li estem restant hores al son? Doncs, com deia en Matthew Walker, la nostra xarxa de cognició social, d’intel·ligència social, s’activa menys, amb la qual cosa tenim una població irascible pul·lulant pels carrers de les grans ciutats i de tots els llocs. Llavors, això afecta, òbviament, directament a l’amabilitat.

El son, des del punt de vista evolutiu… Nosaltres tenim una pràctica amb els nostres estudiants, una pràctica en aula que es diu, que és tota sobre el son. I una de les coses que els pregunto és que si és crític dormir i que m’expliquin per què. Llavors, bàsicament… Faré espòiler, hauré de canviar la pregunta per altres anys. Però, bàsicament, és imprescindible dormir, i si ho és, el perquè podríem estar parlant hores, però si aneu a la filogènia animal, tots els animals, d’una manera o una altra, dormen, tenen alguna cosa semblant al son, tots. No sé si heu pensat algun cop com som de vulnerables mentre estem dormint. Perquè, és clar, nosaltres, avui dia, dormim en una casa, un sostre, tanques la porta i te’n vas tranquil·lament, però això no ha estat sempre així. És a dir, nosaltres, antigament, ens estàvem jugant la pell adormint-nos, perquè érem presa de qualsevol depredador, i qualsevol animal que dormi és presa de qualsevol depredador. Llavors, imagineu-vos quins processos tan importants han d’estar darrere del son perquè l’evolució els hagi mantingut, perquè hi hagi individus volant a 10.000 metres que han de dormir, i dormen, jugant amb un hemisferi, després amb l’altre. Dofins que han de sortir a respirar, perquè són mamífers i han de sortir a agafar oxigen, i han de dormir i dormen, amb un hemisferi, amb un altre, amb microsons, etc. Quan hem començat a estudiar amb tecnologia més capdavantera, sobretot amb ressonància magnètica funcional, etc., què passa durant el son, hem començat a veure alguns d’aquests processos crítics que hi ha darrere del son. Per exemple, la consolidació de la memòria. Nosaltres estem sotmesos cada dia a moltíssims inputs.