Tots els nens tenen talent potencial

Jorge Ruiz. Bé, em dic Jorge Ruiz. La majoria de vosaltres em deveu conèixer per la meva faceta de músic, cantant i compositor de Maldita Nerea. Però avui m’agradaria explicar-vos una part de mi que no és tan coneguda i que té més a veure amb, com jo ho anomeno, les meves activitats extraescolars. I és que, a més de músic, la meva passió real no és només la música, sinó la comunicació, i vaig tenir l’oportunitat d’estudiar una carrera, que era Logopèdia, la teràpia del llenguatge. Quan la vaig acabar, també vaig estudiar Magisteri en audició i llenguatge. Allà vaig aprendre moltes de les coses que avui dia s’han convertit en la meva passió: el món de l’educació, el món del talent i per què el sistema educatiu no aconsegueix desenvolupar el potencial que tots els éssers humans tenim dins. La majoria dels que sou aquí deveu conèixer molt les meves cançons, alguns em posareu cara, d’altres, no. Això també ha estat perquè he intentat que l’atenció se centrés en les cançons i no en mi. Això també m’ha permès dur una vida totalment anònima i, com jo dic, seguir tocant de peus a terra. Però m’agradaria explicar-vos una cosa que potser us cridi l’atenció de la meva història perquè, potser, ho sentiu vosaltres també. Està relacionada amb el fet que vaig créixer pensant durant tot el meu procés educatiu que no tenia cap tipus de talent. I quan dic cap tipus de talent és literal. Ni tan sols les coses que jo sabia o creia que podia fer bé, que m’agradaven, ni tan sols aleshores pensava que això li agradés a algú, que aquest talent o potencial pogués sortir. Quan em trobo amb persones com vosaltres, m’agrada començar amb una frase, amb una idea, que és que jo vaig créixer pensant que era una bola negra, una bola negra amb referència a tots els estudiants. Tots som boles negres i hi ha unes poquetes boles vermelles que són aquells que tenen talent. I aquestes boles vermelles solen destacar en alguna cosa o tenir una nota molt alta o tenir alguna cosa superevident en la qual destaquen molt. Però la majoria de les boles negres també tenen alguna cosa, el que passa és que aquesta cosa no es veu. La meva història té a veure amb això, perquè jo en una aula no podia brillar perquè no tenia la possibilitat d’expressar les meves idees, ni al ritme que jo les volgués expressar, perquè tot se’m donava fet en una lliçó, en un contingut que em donaven els professors, i vaig créixer pensant que no tenia cap tipus de talent fins que es va produir un fet important a la meva vida. A partir dels vint anys i escaig, jo ja estava matriculat a Dret, després d’haver fet un recorregut normal, notable. Ja ho sabeu, oi? Tampoc arribes a suspendre-ho tot ni a brillar. Però es va produir un fet a la meva vida que és que el meu cos em va aturar, em va dir, a través d’un trastorn d’ansietat, em va dir: “Fins aquí”. Estava patint molt, no era feliç, matriculat en una carrera que no m’agradava gens i on jo no podia brillar perquè, a més, només havia de memoritzar i no podia, o sentia que no podia, expressar la meva creativitat. El fet de tenir aquest trastorn d’ansietat em va aturar i em va fer deixar-ho tot. Vaig abandonar els estudis i em vaig dir a mi mateix: “Fins que no trobis allò que vols fer, no facis res. No corris cap enlloc, és a dir, cap una direcció que no et durà a cap lloc on vulguis arribar”. I això, quan tens vint anys i escaig, et converteix en algú molt estrany, tot el teu entorn de seguida t’intenta dir que estàs equivocat, que has d’estudiar, fer alguna cosa o treballar d’alguna cosa, però no et diuen bé quina cosa perquè ells tampoc ho saben. Així que ho vaig aturar tot a la meva vida i l’únic que tenia clar, la meva única referència, era que volia fer cançons perquè les feia des de petit. No tenia a la meva família cap referent musical, així que era un terreny totalment desconegut, inhòspit i, a més, només s’escoltava una frase molt gastada que és que el món de la música és molt difícil. Curiosament, això és el que he escoltat després de tots els mons, tots els mons són difícils, sobretot per qui ho diu. És molt fàcil dir: “El món de l’enginyeria és molt difícil”, “El món de la docència és molt difícil”, “El món del ball…”, tots els mons són difícils. No he sentit que ningú digués: “El teu món és meravellós si tu el vols viure, així que viu-lo”. No vaig escoltar mai això i el cert és que ho vaig trobar a faltar. Però, bé, finalment m’ho vaig dir a mi mateix i vaig decidir tractar aquell trastorn d’ansietat que se’m va acabar manifestant en un problema vocal que després em va dur a estudiar Logopèdia, perquè vaig tenir una mestra que em va ensenyar què era la teràpia de veu i com conèixer-me a mi mateix a través de la veu. Paral·lelament, vaig gravar una maqueta. Imagineu-vos-ho, ho vaig aturar tot, sabeu? Vaig deixar la carrera, la teva família dient-te que no ho pots fer, els teus amics dient-te que ets boig, però tu constant, pensant que estàs fent allò correcte. Quan ho vaig aturar tot, vaig començar a veure una altra realitat. Tenir aquest tractament amb aquesta mestra que em va ensenyar què era la logopèdia, començar a estudiar Logopèdia, gravar la meva primera maqueta i aconseguir el meu primer contracte professional en tan sols un mesos… Ja us podeu imaginar el que pots sentir sobre tots aquells que et deien que estaves equivocat i que això era molt difícil. Bé, això és relatiu i, si tu confies en tu mateix, a la fi, les coses passen, però hi has de confiar sempre, no només en un punt del camí, sinó sempre. Bé, doncs aquesta història va continuar estudiant Logopèdia, gravant maquetes, vaig poder treure el meu primer disc, després la meva primera companyia em va fer fora… Ningú va dir que fos senzill, oi? Però em vaig saber revenir i em vaig adonar que havia comès el mateix error del principi: corria massa cap un lloc que no era el meu, per això vaig parar de nou, vaig acabar la carrera i, en aquest “stand by”, va sortir aquesta cançoneta que potser us soni, que és la cançó que parla de filosofia i que es diu “El secreto de las tortugas” i que va canviar radicalment tota la meva vida. Però també vaig muntar un gabinet de logopèdia, i això és una part de la història que us volia explicar. Allà vaig començar a treballar amb nens de debò i vaig començar a veure que els nens són una font inesgotable de creativitat, de talent, potencial i de passió. No conec cap nen que no sigui creatiu, cap, això no existeix. I no conec cap nen que no sàpiga on va. Entenent “saber on va”: tots els nens tenen una individualitat que s’expressa a través dels seus interessos i els seus gustos, són exclusius. No existeixen dos nens iguals, ni tan sols dos bessons. Per tant, no entenc que això no es vegi i que no es protegeixi per veure cap on es dirigeixen, em seguiu? Clarament, no pot tenir un objectiu clar. No hi ha cap nen que amb vuit anys et digui: “Vull ser…”. Sí que en pot haver, però després això canvia i tu saps que pot canviar. El que no pot ser és que això no es respecti. Jo ho vaig veure a la consulta, vaig veure que quasi no hi havia d’intervenir, que senzillament els havia d’acompanyar cap on es dirigissin. Però, bé, la meva carrera musical va començar a créixer i no podia tenir la consulta que havia obert, no la podia tenir oberta. Per cert, també se’m va dir que el món de la logopèdia era molt difícil, només se’m deia que no hi havia feina de logopeda, i jo no entenia res perquè, amb només uns mesos, com us dic, aquella consulta es va omplir. És clar, cal fer coses diferents. Vaig haver de deixar la meva feina com a logopeda, i aleshores és quan la vida em va dur un regal fantàstic, que és poder-me vincular al canvi educatiu. Algú em va escoltar parlar sobre educació en una ràdio, a la promoció d’un disc, que en comptes de parlar del disc em posava a parlar d’educació. Se’m va veure el llautó, així que em va dur a un esdeveniment relacionat amb el món de l’educació. Aquí va començar el meu bagatge. Actualment, dedico moltíssim temps a això de què us parlo: a tractar de recordar a l’Univers, a vosaltres, a les persones, als pares, als educadors, que el talent potencial es troba en tothom, no només en uns pocs, i que la forma d’expressar aquest talent és tremendament variable, però això no vol dir que no puguem tenir la capacitat de veure’l. Ara, se li ha de dedicar una cosa molt valuosa que es diu atenció. Jo sempre dic en una frase que dedicar atenció significa “t’estimo”. Si no et dediquen atenció, no és que t’estiguin dient que no t’estimen, però no t’estan apreciant com et mereixes, i això passa en tots els àmbits de la vida d’una persona, no només en l’àmbit laboral o al vostre, l’estudiantil, sinó també en les relacions personals, familiars, d’amics… Ningú vol que no l’atenguin, no conec ningú, cap ésser, que no vulgui ser atès, perquè això significa “t’estimo” i perquè hem crescut com a espècie estant junts. Per tant, l’amor ha de ser el punt u del camí, no pot no haver-hi amor en allò que fem. Per això, l’educació, sense adonar-se’n o adonant-se’n però seguint una inèrcia que és més pròpia d’un mercat que de quelcom natural, l’escola està ignorant sistemàticament els tresors que portem dins. I això no és res de literari ni que pertanyi únicament a un discurs buit, sinó que la ciència ja ho sap, la doctrina ja sap això, i sap que, si a una persona li dones el seu espai, aquesta persona acaba brillant. Us he de dir que això també ho he de posar en evidència dia a dia, això de creure en mi. Fa poc vaig desenvolupar una altra faceta que no sabia que tenia que era la d’escriptor. Vaig tenir les mateixes pors que quan vaig començar com a músic i quan vaig començar com a logopeda: “Això com es fa?”. Però fa uns mesos algú va confiar en mi, va creure en mi, em va acompanyar i he escrit el meu primer llibre, “Bailarina. Una estrella abriendo camino”, que parla també del costat femení. Si voleu, després parlarem d’això perquè és un costat important que es troba en tots nosaltres, no només a les noies. Ara sí que m’agradaria que fóssiu vosaltres, si us ve de gust, qui m’expliquéssiu les vostres històries o que em féssiu preguntes. Perquè d’això es tracta, no d’un monòleg, sinó d’un diàleg.

Luis. Hola Jorge, soc en Luis. La meva pregunta seria: “Què pots aportar com a cantant al món de l’educació?

Jorge Ruiz. És una pregunta molt interessant perquè me la vaig fer fa molt de temps quan un amic em va preguntar, quan em va començar a anar bé amb el grup, que què faria amb la meva influència. M’estava menjant un préssec i encara me’n recordo perquè no entenia bé la pregunta. Després, amb el temps, la vaig entendre. Veureu, els músics tenim un faristol molt privilegiat, el més privilegiat del món de les arts perquè la música és al cervell humà abans que el llenguatge. Això se sap perquè, a totes les cultures, totes les mares canten als nens o els entonen melodies o ritmes per captar la seva atenció, abans que ells puguin parlar, el llenguatge es forma després. Això col·loca la música al cim de la piràmide de la comunicació. Aleshores, els músics hem d’honorar aquest privilegi perquè naixem amb aquest do. Quan vaig descobrir això, va ser a través d’una pregunta de l’Eduard Punset, que no és una pregunta, és una trampa. Vaig dir: “Per què em preguntes això a mi?”, i va dir: “Com que ets logopeda i músic, així que ho deus saber: Què va ser abans, la música o el llenguatge?”. I després ho vaig veure bé, encara que hi hagi discrepàncies, sempre uns diuen una cosa… Jo ho tinc clar: cantem als nens perquè la música és una manera de captar la seva atenció i d’emocionar-los. La pregunta va ser: La meva influència, en què l’estic utilitzant? Què estic dient a l’Univers a través de les meves cançons? Aleshores vaig començar a analitzar les meves cançons i vaig descobrir que principalment parlaven d’escoltar. No sé bé per què, però a mi m’interessa més escoltar que emetre, per això les meves cançons tenen la vocació de ser cantades. I això, després, vaig descobrir que tenia una relació molt clara amb el tipus d’educació que jo vaig rebre, perquè a mi no em van escoltar. No parlo en concret, sinó en general. Tots intervenim en l’educació de tots, i jo sentia tota l’estona que ningú m’escoltava. La vida, com he dit abans, em va dur un regal meravellós que és poder treballar amb la Fundación Promete, que és una fundació molt petitoneta però que té un model d’educació provat i que creix cada any en què es pregunta a l’individu cap on va: “Què vols ser?”. S’anomena l’Educació de l’ésser. No és “què vols ser?”, perquè el nen ja és, però el nen s’ha d’expressar per anar creant aquesta identitat. Se l’acompanya fins aquest lloc, tot permetent que s’equivoqui, això és fonamental a l’educació. No pots no equivocar-te a l’educació, com a mínim a la reglada, i això és un error perquè l’ésser humà aprèn, precisament, equivocant-se. Com a cantant, el meu faristol de comunicació, aquell que se’m va donar, l’intento utilitzar honorant aquesta responsabilitat de comunicar coses de valor pels demés, perquè es puguin escoltar a si mateixos i puguin rescatar aquest valor i recordar que el més valuós que té un individu sempre és dins, no fora.

Aisa. Hola, Jorge. Em dic Aisa i jo et volia preguntar si creus que tots tenim talent i quina seria la manera de saber quin és el nostre.

Jorge Ruiz. És una gran pregunta. Veuràs, jo sí que crec que tots tenim talent potencial. Penso, també, com en Jose Antonio Marina, el gran mestre filòsof, que el talent no es troba al principi de l’educació, sinó al final, i que tots tenim, diguem-ne, la responsabilitat de permetre que surti el nostre i el dels demés. Jo sí que crec que tots tenim talent i que per poder reconèixer-lo hem de ser capaços de fer que l’individu s’escolti. No ensenyar a escoltar, sinó que l’individu s’escolti, perquè ja tenim aquesta capacitat. No cal inculcar-la, sinó desprendre-la. No sé si m’explico. És com la famosa educació en valors, en uns valors que ja són en nosaltres: la solidaritat, la compassió… Surten, van sortint a mesura que l’individu va creixent. No és que estigui malament educar en valors, sinó que, realment, si no impedim que la persona s’escolti, tard o d’hora trobarà el seu valor i el voldrà treballar per convertir-lo en un talent de què viure. Em seguiu? Després, la resposta és: Sí, tots tenim aquesta energia vital suficient per dur a terme una vida creativa i això, per mi, és el talent potencial i és el que l’escola o el procés educatiu, i també la societat, ha de permetre que passi. Et puc explicar com ho vaig descobrir jo. Com que no em sabia escoltar, perquè havia entès que el que jo havia de comunicar no tenia cap valor… Per què? Perquè sempre em deien què havia d’estudiar, ningú em preguntava: “Escolta, vols dir alguna cosa?”. Bé, em pregunten amb un examen, per escrit. Jo volia comunicar, aleshores, ni tan sols sabia què volia comunicar. Però us he dit abans que l’ansietat em va aturar. Realment vivia angoixat, sent una persona molt jove de seguida vaig veure que no era feliç i que allò no tenia cap sentit. Aleshores, quan vaig parar per decret, és a dir, o pares o això acabarà malament, això és el que va fer que m’escoltés. Aleshores, vaig donar molt de valor al meu talent, que és que jo havia fet ja moltes coses que m’enfocaven vers el fet que havia de fer cançons. Faig melodies des de nen, però no sabia gravar-les, no sabia tocar instruments. Vaig començar a valorar i a apreciar tot això quan em vaig aturar. Ara, aturar-te realment és un esport de risc perquè tot el món et diu que ets boig. Per això sempre dic que quan tu tinguis molta seguretat en alguna cosa i tot el teu entorn digui que ets boig o diu que ets boig, vol dir que vas bé. Perquè, a més, si després vas veient la història d’altres persones que han aconseguit una vida plena, com a mínim jo sento que la tinc, i que han aconseguit viure de la seva passió, tots expliquen el mateix, que els van dir que eren bojos, que per allà, no. Això és com a l’educació, quan et donen el cercle per la motricitat fina i et diuen que no surtis del cercle. Doncs el primer que fa una ment creativa és sortir del cercle, és el primer que fa, perquè el cercle és com un símbol: “Aquest és el límit? No, no, jo vull veure l’horitzó que hi ha darrere d’aquest límit”. És molt curiós què significa un trastorn d’ansietat, el que jo vaig patir, que és molt comú. A la fi, la base d’un trastorn d’ansietat és que et quedes sense aire, t’ofegues, per això la respiració puja, és superior, i estàs tot el dia tens, però tu no ho saps, vius allà. Aleshores, si no tens un atac, si no tens una crisi d’ansietat, no et passa res. Però la realitat és que estàs vivint amb un tant per cent molt més baix del que podries, perquè quan estàs així no agafes tot l’oxigen, no respires, i això no va al teu organisme, no va al teu potencial, i això es converteix en una cadena. Aleshores, vivim així però no tenim ansietat. L’ansietat, probablement, és tremendament comuna, és una cosa que no necessita un diagnòstic a no ser que sigui quelcom de molt sever, es troba a la nostra societat perquè la nostra societat és ansiosa. Però què em va passar a mi? Doncs que, quan ho vaig descobrir, se me’n va anar la veu, com us he dit abans, i el que vaig fer va ser aturar-me. Quan em vaig aturar, vaig reconèixer que jo no podia córrer perquè soc una persona més aviat lenta. Això no és un handicap, és una característica. Hi ha persones ràpides, més altes, més baixes… És una qualitat. De fet, vaig aconseguir capgirar-ho i convertir-ho en una virtut: que els demés corrin, que jo vaig al meu ritme. Poc després, com us he dit, treballant-ho molt i adonant-me que, si corres cap un lloc que no coneixes o si no saps cap on vas, tampoc té gaire valor ni gaire sentit… Poc després, quina casualitat: “He perdido sin quererlo los papeles que me diste antes de ayer”, va sortir una melodia que explica això: soc una tortuga, no m’importa no córrer mentre sigui capaç de volar. I això, a la fi, va acabar sonant a la ràdio i la meva vida es va transformar del tot. Mai saps on és aquest detall, però sí que saps que et mereixes aquest detall, així que potencia’l, viu-lo, i la resta ja arribarà, tard o d’hora arribarà. Ara, hi has de creure a ulls clucs, malgrat que et diguin tota l’estona: “On vas? Ets boig, no ho facis, només hi arriben els millors”. Tu segueix, que a la fi succeirà.

Carlos. Hola, Jorge. Em dic Carlos i la meva pregunta és, seguint el fil d’això que ens expliques, als joves cada cop els costa més descobrir el seu potencial, ningú els orienta, estan una mica perduts en aquest tema, i volia que ens comentessis una mica quin perill veus en aquesta situació.

Jorge Ruiz. Tal com jo ho vaig viure, i crec que ara continua passant igual, no ha canviat gaire, malgrat que hi hagi molta més informació, el principal perill del fet que hom no pugui expressar el seu potencial és la incertesa. Si et fixes en la paraula, és la pèrdua d’allò cert. A mi m’agrada molt buscar l’arrel de les paraules perquè té molta informació. Per què és la pèrdua d’allò cert? Perquè la teva referència ets tu. Sabeu que l’ésser humà és l’únic animal que és capaç de viure a ecosistemes que no són el seu. La major part dels animals, quan canvien d’ecosistema, moren perquè no estan preparats per viure en aquest ecosistema. Tot i així, l’home ha estat capaç de colonitzar tots els ecosistemes que hi ha i, també, la piràmide ecològica. És clar, el problema és que, quan ja ho has colonitzat tot, tu t’has d’ubicar al teu grup social, t’hi ubiques amb la teva referència i la teva referència ets tu. La informació que tu ja duus dins ve del teu llinatge, tu neixes en un lloc determinat i amb una informació determinada. Aquesta informació és la teva referència, i barreges aquesta referència amb l’entorn en què et trobis per poder sobreviure. És prou senzill d’entendre, oi? Bé, doncs no. La primera cosa que fa l’escola és despersonalitzar això. No ho dic jutjant-ho, dic allò que ocorre. Es produeix un procés de despersonalització i tu perds la teva referència. Quan tens vint anys i escaig, o quinze o setze, depèn de la persona, hi ha un moment en què dius: “Però on soc, però qui soc, però on he d’anar?”. Perquè t’han donat unes pautes que suposadament tendeixen al teu benefici, perquè se suposa que és el millor per tu, aquestes pautes en forma de programes educatius o recorreguts educatius: ciències, lletres, aquí o allà. Però a la fi tu ets algú, hi tens alguna cosa a dir, potser aquest recorregut educatiu no respon bé a una característica teva que és vital, com per exemple, en el meu cas, l’escolta. Jo visc d’escoltar, com que ningú m’escoltava, jo tampoc ho feia. És un matís, però un matís vital. Aleshores, el perill de tot això és el que succeeix: que tenim una sensació d’incertesa salvatge, estesa, sistèmica i, a més, una por al futur atroç. És a dir, tu ja tens por d’allò que pugui passar quan és molt probable que no et passi. Al llibre hi ha una frase que vaig trobar, me la vaig trobar, vol dir que no sé si ve de mi, però jo me la vaig trobar, no sé si m’explico. És molt bonic, vaig descobrir una frase que té molt de sentit, que és que la majoria de les coses que et fan por no succeiran mai. Això és literal, i això es produeix per aquesta incertesa i per aquest procés de pèrdua del teu valor, de la teva identitat. Aleshores, jo crec que és fonamental en aquesta societat del coneixement tan centrada a descobrir nous mons de coneixement i noves àrees fantàstiques… Sí, sí, tot això està molt bé, però deixa’m que t’expliqui el que vinc a dir-te, perquè no és just que no ho pugui fer. I això, a la fi, acaba en aquesta incertesa i en aquest: “Em dedicaré a allò que pugui”, o aquesta frase tan… No sé si l’escolteu encara vosaltres, però jo l’escoltava molt: “T’has de guanyar la vida”. Però si la vida ja és meva. Hi ha algú d’aquí que no tingui vida? Un altre dels perills, a part d’aquesta incertesa sistèmica que a la fi tots acabem sentint, que sempre es parla que, quan hi ha crisi, hi ha una fuga dels cervells més brillants perquè se n’acaben anant a altres països encara que s’hagin educat aquí, perquè aquí no tenen oportunitats… Això és fantàstic i està molt bé, però ningú et diu res d’aquesta fuga de què parlem. Tots els que sou aquí teniu un talent potencial que es pot manifestar en coses de molt valor per la societat i ser sistemàticament ignorat i inhibit, perquè tu entens que el més important és la nota per sobre teu. Aleshores, d’aquesta fuga de talent massiva, i quan dic massiva és literal, massiva, ningú en parla. Bé, sí, els mestres de primària i d’infantil, i després, més endavant, també. Ells ho saben, però a vegades tampoc tenen la possibilitat d’explotar-ho. I és molt curiós perquè això sí que és un problema seriós per un país, un problema que s’ha de tractar de debò, no només canviant lleis educatives que maquillen coses però que no van a l’arrel d’això, oi? Que és: i aquests nens? Tots els tractem igual… És que aquesta creativitat i aquest talent s’inhibeixen sistemàticament. Així que jo crec que només amb aquestes dues coses, la incertesa i aquesta fuga o inhibició del talent, n’hi ha prou per fer que tota una societat es planti i digui: “Escolta, per què no canviem això per millorar-ho i per fer el nostre país més ric en tots els sentits?”. La gent que té una vida més plena irradia més felicitat. Coneixeu algú que no vulgui ser feliç? Tampoc.

Antonio. Hola, Jorge. Soc l’Antonio. Per pujar dalt d’un escenari davant de milers de persones, m’imagino que és molt necessari tenir confiança en si mateix. Com podem ajudar els nens a desenvolupar la seva confiança?

Jorge Ruiz. Doncs aquest és un altre tema central a l’educació. Bé, jo et puc explicar com vaig tornar a descobrir la meva confiança. Tornant una mica a la referència de l’ésser, a aquesta sèrie de coses que venen en tu, que et fan sentir bé, que t’emocionen i que provoquen una emoció en l’altre. Això comença des de molt petits, quan el nen diu: “Pare, mira”, o a la persona de referència, al mestre, i diu: “Mira, mira”. I el mestre li diu: “Com has fet això?”, i el nen relata aquest fet, crea la seva pròpia història, relata la seva història i la fa ell, i tu ets sols allà veient com ho fa i aprenent d’aquesta història. Així es forja la confiança, i aquest diàleg no succeeix per moltíssimes raons. És a dir, no vull ser alarmista, senzillament pel tipus de vida que hem escollit i pel ritme de vida que portem, molts cops, no ocorre, i és molt difícil rescatar això després. Es pot fer, es pot fer constantment, de fet hi ha molts casos d’històries en què la persona torna a néixer reconstruint la seva confiança destruïda per algun motiu. Jo, en el meu cas, va ser bestial. És a dir, descobrir que era tan fort, molt més fort del que jo havia pensat sempre. És una sensació que segueixo tenint a dia d’avui. Jo, per exemple, quan faig una cançó quasi no se l’ensenyo a ningú, només l’ensenyo quan soc capaç de veure que això funcionarà. Per això faig tan poques cançons a l’any. Això, molts cops, al meu entorn és vist com una inseguretat. No, és al contrari, és una certesa absoluta del fet que la meva feina… Bé, no existeix la certesa absoluta, però la sensació que no m’equivocaré amb això, que em durà a un lloc millor. Aleshores, aquest diàleg ha de trobar-se a l’escola i en els pares. Molts cops no es produeix per un fet molt senzill, que és que la persona que educa, no el nen, sinó la persona que educa no confia en ella mateixa, i el nen ho nota. “No pots acompanyar ningú a un lloc que no coneixes”, és una frase meravellosa de la María Montessori que és certa. Jo et puc explicar com és un determinat lloc meravellós perquè ho he llegit en una novel·la, puc filar molt prim i realment fer-te veure que ets allà, i després puc sentir que he estat allà, que l’he viscut. Aleshores, si jo et dic: “Punts bàsics de la reestructuració de la confiança” i em llegeixo tot el que s’ha escrit sobre la confiança interior, doncs sí, després et puc fer un examen sobre això però no tindré ni idea de què significa confiar en mi. Els mestres han de tenir això superclar i haurien… Jo, fins i tot, hi dedicaria tot un any. Vaig acabar Magisteri d’audició i llenguatge després de Logopèdia i allà vaig descobrir com de difícil és ser mestre. Per mi és, amb diferència, la professió més difícil del món, però amb diferència. És a dir, em sembla molt més fàcil pilotar un avió, amb tots els meus respectes envers els pilots, o construir un pont supercomplex, que desenvolupar una professió en què cada any es canvia la matèria prima. És una de les professions amb més pressió social que existeixen amb diferència, com a mínim a la cultura occidental, que és la que jo conec, i de les que menys recolzament rep. Jo, quan tinc un problema legal, truco a un advocat. Quan se’m trenca el cotxe, el duc al mecànic. Quan parlem d’educació, cal parlar amb els mestres, no amb els polítics, sense menysprear els polítics. Sé que hi ha gent superpreparada, però la política és una cosa, i l’educació s’ha de blindar. Perquè, de fet, al nostre país, com a mínim, la política, encara que s’han aconseguit avanços meravellosos en relació a l’educació i que estem molt més avançats que fa uns anys, això no es tracta, no es fa… Confiança? Què és això? És un terme abstracte, no es materialitza. Mentida, la confiança es viu. De fet, quan vols fer alguna cosa per transmetre confiança a una audiència, truques a un expert que conegui la confiança i, després, sí que es pot materialitzar. Aleshores, crec que per restaurar la confiança en l’educació cal parlar amb els mestres.

Ester. Hola, Jorge. Soc l’Ester. Ara m’agradaria preguntar-te sobre el teu paper com a pare. Amb quines idees t’inspires per educar els teus fills?

Jorge Ruiz. La meva principal referència, com us he dit, és la meva pròpia història, que és el que millor conec. La meva història té molt a veure amb un somni que vaig tenir molt recurrent de petit, que era que jo em veia en un escenari. Imagineu-vos l’escenari, el públic és aquí, però el pla en què jo em veia era des de darrere. El micro no es dirigia cap a mi, sinó cap a l’audiència. Això, amb el temps, vaig ser capaç d’interpretar-ho. Volia concerts plens de cançons per ser cantades i on jo no fos el centre d’atenció. Això per un cantant de pop és una cosa estranyíssima. Però a mi el que m’interessa és que el centre d’atenció es trobi en la cançó, per això dic que tinc vocació d’escoltar. Per això m’importa que la gent les canti, això és el que més m’importa. Aleshores, aquest somni ha estat la meva referència i el que m’ha permès viure i seguir vivint de la música i de les coses que sento que faig bé. Aleshores, el que jo no em puc permetre com a pare és que el meu fill no somiï lliurement, perquè als somnis hi ha una informació que pot arribar a ser molt valuosa. No ho sabem amb certesa, hi ha molts estudis científics relatius als somnis, però el que jo sí que crec que sé, o em crida molt l’atenció, és per què algú en concret, algú dels que sou aquí, per què qualsevol somia alguna cosa en concret. Ho somia allà aquesta persona i el del costat somia una altra cosa. Jo crec que en aquesta informació, a la informació del somni, hi ha alguna cosa molt valuosa per tu. Només per la possibilitat que hi hagi un tresor, cal escoltar aquests somnis. Jo, fins i tot, en faria un registre, perquè a la fi de… Jo no recordo l’edat en què vaig començar a somiar això, però literalment s’ha convertit en realitat, i sense adonar-me’n. Després, potser, puguem valorar que era important. Igual que porten un registre de totes les nostres avaluacions i controls que ens fan durant tot el procés educatiu. Perquè, a final de curs, per exemple, imagina’t una conversa amb algú que registri…: “Ostres, doncs he començat a tenir un somni meravellós on creo una espècie nova d’arbre que permet créixer a regions desèrtiques determinats…”, saps? I el nen comença per aquí i acaba no se sap on. Però després imagina’t que anés al seu llibre dels somnis i, de sobte, tracéssim línies, patrons d’informació que moltes vegades coincideixen. Perquè després, quan preguntes a qui fan els cursos d’emprenedors o conferències sobre el talent, tots parlen de somnis: “Jo somiava…”. Aleshores, per què no se li dona importància? Aleshores, per començar, que somiï lliurement. Després, allò que parlàvem abans de la confiança, preguntar-li sempre: “Com has fet això? Com ho has fet? Com has arribat fins aquí?”, ¡ que pugui explicar la seva història, el seu relat a la seva forma, a la seva manera. I jo vaig fent-li preguntes que m’alimentin a mi, que em motivin a mi, que com a persona em facin aprendre i que a ell li donin un “feedback” de: algú que m’estima em para atenció perquè el que faig té un valor. Això és absolutament essencial i això es pot fer sempre, a qualsevol etapa de la vida. I també hi ha una tercera cosa sobre la qual porto uns anys treballant i que, a la fi, ha cristal·litzat en el meu darrer treball discogràfic i en el llibre, que és el costat emocional, allò que jo anomeno “la ballarina” o “el costat femení”. I és que tota aquesta informació que el nen duu i que ha de submergir al medi exterior, amb el seu entorn, amb la seva família, amb els seus amics, en tots els àmbits pels quals es vagi desenvolupant, després cal recollir això i expressar-ho. És a dir, em refereixo a recollir-ho interiorment i a canalitzar-ho d’alguna manera. Jo he tingut la sort que tot aquest costat emocional, que es trobava ocult en mi i que no era capaç d’expressar de cap altra manera que amb la música, és el que faig. Aleshores, diguem que el meu costat femení surt per aquí, el meu costat emocional, però es pot manifestar d’infinites maneres diferents, no n’hi ha una. Però, ara, el que no pot ser és no materialitzar-ho, perquè, si no, surt per una altra banda que es diu cos, allò que es diu “somatitzar”. Però sortir, surt. En el meu cas, com us ho he explicat, va sortir amb un trastorn d’ansietat, que l’ansietat és por. D’on ve la por? Aleshores, perquè això no pugui sortir, els que ens trobem al voltant del desenvolupament del nen hem de permetre que, amb els seus canals i al seu ritme, aquesta informació emocional, aquest costat emocional, la ballarina surti. Quan sigui el cas, quan ho necessiti, però que surti. Perquè després, al mateix moment, pugui veure allò que en els demés suposa aquesta expressió de l’emoció, reculli aquesta informació i pugui seguir endavant una mica més fort i més confiat. Però, curiosament, a l’educació s’ignora sistemàticament el món de les emocions. També és sistèmic. Tot el món sap que és vital, però no es permet o no succeeix. Tampoc vull buscar-ne els culpables perquè no… tampoc crec que serveixi per res. Però no succeeix aquest diàleg emocional, aquest recolliment de tot allò que sento amb allò que faig a la meva vida i com ho puc expressar.

Carlos. Et volia preguntar què et sembla el model actual d’educació. Si en poguessis canviar alguna cosa, què seria?

Jorge Ruiz. Hi ha una cosa que em crida molt l’atenció. És un sistema molt fred que permet molt poc la individualitat. De fet, encara que sigui una mica dur, encara que soni una mica dur, és una mica gregari. És com… M’agrada posar-ne un exemple, és com un ordinador central, d’acord? El sistema educatiu és un ordinador central i nosaltres en som els discs durs. Ens enganxem a aquest ordinador i en captem aquest contingut. Però nosaltres és com si no tinguéssim cap contingut per aportar al sistema, a l’ordinador central, com si no es tingués valor. Aleshores, és molt gregari. Tu t’hi enganxes, t’omplen de contingut i te’n vas. I el que jo crec que hauria de ser i, per seguir amb un símil també molt tecnològic, és el que passa amb un sistema associatiu del que és la xarxa. Un buscador, per exemple. Un buscador és una caixa buida on tu tens un interès per alguna cosa, ho tecleges i ho busques. Aquest interès diu coses de tu, oi? El sistema s’alimenta del teu interès, que és contingut, i creix amb tu. L’escola hauria de ser igual, semblant. Amb l’emoció a prop i l’ètica, per suposat. L’ètica i l’emoció regint tot aquest univers, però on jo pugui fer preguntes, que les meves preguntes signifiquin alguna cosa pel sistema i que el sistema es motivi generant les meves preguntes. Així és com una societat realment es regenera. Per mi, l’element ple de transformació de la societat és l’educació. Hi ha altres elements transformadors però el que els completa tots o ho compendia tot és l’educació. Aleshores, un sistema que no permet l’aprenentatge associatiu, així en conjunt o com a idea, doncs és un sistema que es limita a si mateix. Ja hi ha experiències, moltíssimes afortunadament, i això està canviant perquè els propis docents es mouen per permetre això, perquè això és molt fàcil de veure, sobretot si algun cop heu estat en una aula infantil. Saps que o saps sobre això o estàs mort. Però també ho entén l’empresa privada, per això una de les empreses més valuoses que hi ha és un buscador que s’alimenta de les nostres preguntes.

Carlos. El teu grup, Maldita Nerea, té molts seguidors entre els joves. M’agradaria que ens comentessis una mica què has après d’ells.

Jorge Ruiz. Realment, l’audiència és el mirall en què em miro. Jo soc dels que pensen que, si la història de la cançó no és certa, no produeix cap vibració en l’altre i, per tant, no es crea una relació i aquesta cançó, doncs, mica en mica, va sent oblidada. I nosaltres, a més… Es produeix un fet que és estrany a la música pop, i és que nosaltres principalment parlem de filosofia. La filosofia és una cosa tan popular que pràcticament s’ha tret dels programes educatius. Tenim un cantant, o un grup, a qui no li agrada sortir a la televisió i que canta filosofia a l’era del reggaeton. És com… ho tenim tot per triomfar. Però, no obstant, s’han produït fets meravellosos. El nostre públic és molt jove. Per exemple, amb “Bailarina” ens ha tornat a baixar la mitjana d’edat. Això és molt difícil que passi, és una gran sort que ens hagi passat amb aquest disc, i és perquè seguim connectant amb una generació que no coneix què és viure sense internet. Això és màgia. Això és molt difícil que passi i, parlant de filosofia, “Bailarina” també és una cançó que parla de filosofia. Però és que ja ens va passar amb “Mira dentro”. “Mira dentro” va ser un single de l’anterior àlbum que parla literalment d’això, de la nostra tradició grecoromana. Una de les frases més conegudes, dels aforismes més coneguts, és: “Coneix-te a tu mateix”. Parlant d’aquesta referència, si tu et coneixes i si tu saps qui ets, les circumstàncies canviaran però tu sempre sabràs on ets. Doncs això és el que diu “Mira dentro”. A mi em fa molta gràcia quan parlen de generació ni-ni, generació no sé què, que no es preocupen de les coses i tot això. Doncs jo he vist recintes sencers amb desenes de milers de persones entre setze i vint anys cantant “Mira dentro”, és a dir, cantant filosofia. Que, a més, no sé si sabeu què significa la filosofia. Significa amor per la saviesa. Els nens són savis. Si els observeu, no fan res que no vulguin fer. La filosofia no és una cosa negociable, no és una cosa que sigui accessòria, el que passa és que cal explicar-la bé. Jo també la vaig estudiar i la vaig odiar. Però quan te l’expliquen d’una altra manera, és el més gran i el més antic. El fet de saber fer-se preguntes sobre si mateix. Així que l’audiència m’ha ensenyat que parlar de saviesa té un lloc a la música pop del meu país, que jo ho puc fer. Després, també m’ha ensenyat què és la gratitud, perquè ho puc fer gràcies a ells. Després, no puc no escoltar-los, i es torna a repetir el bucle. Cada generació porta una cosa diferent. Ara, per exemple, estem fent una acció nova precisament per entendre bé el llenguatge que s’utilitza ara, que és molt més directe, més concís, més breu, però que també és molt ric. Ara, ens passem la vida criticant la generació següent: “No entenen res, no saben res”. El mateix d’abans: no escolto, no miro, sinó que jutjo, controlo, examino, i el ditet així per veure què faig jo. Aleshores, l’audiència és el més gran que m’ha pogut passar i el mirall més meravellós, laboralment parlant, i del que més aprenc.

Alejandra. De tot el que ens has explicat sobre l’educació, hi ha alguna cosa que apliqueu a la vostra música a Maldita Nerea?

Jorge Ruiz. Doncs mira, hi ha vàries coses. N’hi ha una que és curiosa i que té a veure amb la nostra història: el nostre logo. El nostre logo és una tortuga, i va sortir poc després d’això que us he explicat abans del trastorn d’ansietat i la frustració per no trobar res amb què em sentís feliç. Això em va fer parar, reconèixer que era més lent i, quan vaig reconèixer que era més lent del que em pensava, poc després, quina casualitat, surt un títol que es diu “El secreto de las tortugas” i algú acaba fent una portada d’una tortuga amb un secret a dins, amb un oval. Tot, o el poc, que sé d’educació ho aplico constantment i sense adonar-me’n, de manera inconscient, a les lletres. Per exemple, hem estat parlant tota l’estona d’escoltar els nens per alimentar-los de les preguntes que tenen i del que han d’aportar a la societat i així regenerem. Doncs amb les cançons passa el mateix, però si després no són cantades pel públic, entenc que no han connectat suficient i són retirades del repertori. Les gires són molt llargues, fem centenars de concerts, som molt de temps fora, però jo, quan veig moltes persones cantant la mateixa cançó, reinterpreto aquesta història als seus ulls. És un “feedback” meravellós. De sobte, m’aturo a pensar una frase que potser té deu anys: “Ostres, no n’havia vist aquesta lectura fins avui que soc a Cuenca”, per dir-te’n un exemple, i dius: “Quina meravella, la cançó està viva. No és meva, és nostra”, això que us he dit que al meu somni, des de darrere, jo no soc al centre, sinó que la col·lectivitat és el centre. Aquesta història se segueix reinterpretant. I després, el faristol. Jo soc aquí perquè soc el cantant de Maldita Nerea, si no, no seria aquí i no us podria parlar de tot això que us estic dient. Que, a la fi, si us hi fixeu, el discurs és molt senzill: valeu molt més del que us sembla o del que us han explicat que valeu. Ja està, s’ha acabat el discurs. Això és mil·lenari, no és res de nou ni estic descobrint Amèrica. Però, com que soc músic i tinc aquest faristol meravellós que la vida m’ha donat, només per això, només per aquesta capacitat d’explicar-t’ho en forma de cançons, tu m’escoltes. Aleshores, jo em retroalimento de tot allò que visc amb les meves cançons. Per exemple, ara amb “Bailarina” estic tornant a descobrir aquest món interior meu de tot allò que he d’expressar a través de les emociones. Ho he pogut viure perquè ha nascut la meva primera filla. Jo sempre he viscut envoltat de dones, vaig estudiar dues carreres envoltat de dones i tinc moltes amigues i el meu públic també és molt femení, però mai m’havia aturat a pensar en el fet que la meva filla és la primera dona que conec des del principi. Aquest matís que sembla una bajanada per mi és vital, perquè coneixeré totes les etapes que passa una dona. Però el que tracto de dir és que la dona és la matriu. Això què vol dir? No podem ignorar què diu la matriu, i està passant. El discurs és massa agressiu per la velocitat que hi ha a la societat, la matriu és la pausa, l’escolta, la creativitat, el sí. Tot això és al costat femení. I això m’està transformant, m’està transformant més del que ja estava transformat, però em refereixo que això és important d’explicar, més enllà del que és la confrontació de gèneres. Jo no parlo d’això, parlo del fet que cadascú de nosaltres té un costat femení i un costat masculí. Ambdós conviuen, són complementaris i s’expressen, com ho fan els nens, segons els interessos de l’individu i l’interès del medi. El que no pot ser és que la ballarina no surti a ballar, i això és el que està passant.

Leire. El teu grup, Maldita Nerea, ha tingut molt èxit, tant dins com fora d’Espanya. Què has après de l’èxit?

Jorge Ruiz. Bé, l’èxit és una paraula, com ja sabeu, molt relativa. Si em preguntes per l’èxit de ser número u i que tothom parli de tu, això és superefímer. De fet, després d’un número u sempre n’hi ha un altre i un altre i un altre… És una cosa molt efímera. Ho he experimentat i tinc la capacitat de tornar-ho a experimentar, però no m’interessa tant perquè ja m’ho conec. El que no pot ser és que jo ja no sigui el meu número u, això si que no pot ser. L’èxit, i no són paraules buides, sinó que, amb tota humilitat, són plenes de… Conec des d’on et parlo. L’èxit rau en estar complet, en ser complet, en poder viure allò que ets. Em refereixo… Perquè ha de tenir un suport econòmic, perquè vivim en una societat que se sustenta amb moltes coses, però una d’elles són els diners. Aleshores, poder-t’hi sostenir, poder explicar coses de valor als teus semblants, als éssers que t’envolten, a la teva família, els teus amics, en el meu cas, l’audiència… I poder alimentar-te amb allò que ells t’expliquen. Això és l’èxit. Si algun dels que sou aquí arriba a despuntar, com estic segur que succeirà, en alguna àrea del coneixement artística o, no sé, el primer de la classificació del seu barri en no sé què, veurà que això es passa i que el que importa és l’altre, el que no es mesura ni es compta ni es pesa. Això és l’important. Per seguir amb això de què parlem tota l’estona, de l’educació, hi ha una frase d’una cançó de Fito que s’anomena… La cançó s’anomena “Antes de que cuente diez”, i la frase és: “Lo que me llevará al final serán mis pasos, no el camino”. La interpretació que jo li dono, l’hi hauríem de preguntar a l’autor, és que les circumstàncies sempre, o molts cops, són molt difícils. No tots tenim accés als béns més bàsics, no tots vivim a famílies perfectes, no tots anem a escoles meravelloses… Sempre hi ha inconvenients, però l’ésser humà té la capacitat d’interpretar tot aquest entorn a favor seu per viure la seva llibertat, per això els meus passos són qui manen. És a dir, jo mano els meus passos. Aquesta cançó va ser un gran èxit i ho segueix sent, i cada cop que l’escolto dic que tinc moltíssimes ganes d’insultar l’autor per haver escrit una cosa tan bonica. Però, a més, no et parlaré d’una cançó, sinó que et parlaré d’una altra obra meravellosa molt coneguda. És un llibre que jo vaig odiar fins a tal punt que vaig dir: “Però per què m’obliguen a llegir això?”. No obstant, ara que m’estic iniciant com a escriptor, m’ha servit de mestre. El llibre és “El petit príncep”, però me’l van obligar a llegir en un moment en què no hi era. No pots obligar ningú a llegir res si no hi és. Però fa poc, quan havia d’escriure i tenia por perquè mai havia escrit una novel·la, vaig escoltar una entrevista seva i una frase on, en acabar, també vaig tenir moltes ganes d’insultar a aquest senyor, a Saint-Exupéry, l’autor d’”El petit príncep”. I és que no cal saber escriure, cal saber mirar, i extrapola això a qualsevol disciplina o habilitat. L’habilitat s’adquireix amb la pràctica, però saber mirar ja es més complicat. Aleshores, això em va treure totes les pors i, amb tota humilitat, perquè no sé si em podré dedicar a l’escriptura tota la vida, ja estic preparant el meu segon llibre. Però el que sí que sé és que sé escriure i és gràcies a aquest senyor. Sé escriure perquè sé mirar, amb tota humilitat. Això sí que és un missatge que crec que, potser, us pot servir. No sé a què us dedicareu però, si mireu amb el cor de debò, sabreu cap on heu d’anar.

Juan. Jo et volia preguntar què és el més important que t’ha ensenyat el món de la música.

Jorge Ruiz. M’ha ensenyat tot el que soc afortunadament. Ja us he explicat que vaig aprendre a escoltar gràcies a la música i gràcies a l’audiència. Però una de les coses que també m’ha ensenyat és que amb la música no es pot negociar. La música no és quelcom que escollim perquè sigui o no als programes educatius, perquè ja es troba en nosaltres abans de saber-ho. Sempre em remeto a un títol dels discos de l’Alejandro Sanz, que s’anomena “La música no se toca”, perquè em sembla meravellós. És cert, amb la música no es negocia. Parlàvem d’una forma de comunicació que permet que tots ens expressem i ens coneguem millor i visquem quelcom de meravellós. Per tant, no es qüestionable que es trobi o no als programes educatius. Hi hauria de ser sí o sí. Tot això ho he pogut aprendre perquè em dedico a això, perquè he vist la importància que tenim dins les societats modernes, i també les antigues, però ara és superevident. Si tu te’n vas a les xarxes socials, que han transformat les nostres cultures, a part de les estrelles de cine, d’esports i tot això, que també tenen el seu valor perquè ens expliquen coses… Però la immensa majoria són músics.

Luis. Hola, Jorge. Creus que es valoren suficient l’art i la cultura a l’educació?

Jorge Ruiz. No. Bé, caldria matisar-ho. Se li dona molta importància però la importància s’ha de materialitzar amb fets. No val amb: “Dediquem molta inversió en cultura”, i la realitat és que no és així. Em refereixo que, quan les humanitats han estat retirades i relegades a una part molt minoritària del programa educatiu, és un fet. S’està centrant tot en el fet de trobar feina. Els estudiants només volen trobar feina i no crear-la. Si jo sé qui soc, creo coses. Aquestes coses poden ser materials o poden ser més immaterials. Una cançó no es veu però té un valor. Doncs el creador necessita les humanitats i el valor de la cultura per crear. El valor real, a la fi de tot això… El discurs és: li donem importància a la creació des del primer moment? I la resposta categòricament és no, no el que es mereix. Crec que no ho entenem gaire si encara estem planejant si posar o no la filosofia, si la filosofia serveix per alguna cosa, si la història de l’art o la música… Hi ha una cosa demostrada a l’educació, i és que, per millorar l’atenció de qualsevol individu, les arts en general són tremendament útils. Només per aquest fet, pel fet de millorar els processos d’atenció, ja m’interessa estudiar art o història de la cultura… Perquè és la nostra història. No es negocia amb la música, no es negocia amb l’art, no es negocia amb les arts plàstiques o escèniques, no es negocia amb la filosofia. No es negocia amb les humanitats, que hi han de ser sí o sí.

Rodrigo. Hola, Jorge.

Jorge Ruiz. Hola.

Rodrigo. Em dic Rodrigo i et volia preguntar sobre el teu grup, Maldita Nerea. Per què aquest nom? Qui és la Nerea?

Jorge Ruiz. És una pregunta que no m’han fet mai i que revelaré avui per primer cop. No. Mira, Nerea és un nom que m’agradava molt. No coneixia ningú que es digués així ni tinc cap exparella ni ningú a qui li degui diners que es digui així. I se’l vaig posar a la música. Nerea és com si fos la música, i maleïda perquè és una passió de la qual tu no et pots desprendre perquè, encara que vulguis, no et pots desprendre de qui ets. Això què vol dir? Que si jo tinc molta son un dia, son les tres de la matinada perquè he arribat de no sé on a no sé quan, m’estiro al llit i se m’acut una melodia… Aquesta melodia em pot canviar la vida un altre cop. Jo sempre dic que ets a quatre minuts, que és el que dura una cançó pop, que ets a quatre minuts del fet que la teva vida torni a canviar altre cop. Per tant, aixeca’t, gandul, i grava aquesta melodia. Nerea, la música, Maldita, perquè he de viure amb això, sigui on sigui. M’han passat anècdotes molt curioses… Una noia va entrar un cop a un camerino que deia que coneixia la Nerea, que era la meva exparella i que havia passat molt de temps amb ella. Jo la vaig deixar parlar molta estona. Després, a més, s’ha produït un fet molt curiós. Passa el temps, passen els anys, jo tinc una filla i, de tots els noms de l’Univers, escollim posar-li Mía. La meva filla petita, la ballarina, es diu Mía. El significat de Nerea és “meu” o “meva”, i jo no ho sabia. Vaja, que curiós que la història et torni a trobar encara que tu no ho sàpigues.

Ángela. Hola, Jorge. Soc l’Ángela i et volia preguntar, a part de tot el que has dit amb què t’inspires: valors, educació…, si hi ha alguna persona especial, familiar, amic, alguna exparella, amb qui t’hagis inspirat per alguna cançó.

Jorge Ruiz. Tot són persones especials, perquè jo crec que totes les cançons són autobiogràfiques, encara que tu siguis l’observador de la història, no en siguis el personatge, però sí l’observador. Com a observador, intervens a la història. Després, totes les cançons són autobiogràfiques. Però sí que és cert que la persona que més m’ha inspirat i a la que més admiro amb diferència, i mira que he aconseguit conèixer grans mestres que m’han inspirat moltíssim, però la persona que més m’ha inspirat sempre ha estat la meva xicota, perquè amb ella vaig entendre què era una dona, de debò, què era la matriu, què era la maternitat, què era la feminitat, què era la creació de la vida… Totes aquestes coses que són així conceptes sense importància, saps? Doncs ho vaig conèixer a través d’ella, només observant-la. Quan parlàvem abans de confiança, jo soc molt respectuós amb la forma de viure de cadascú, però jo necessito confiar en algú al cent per cent, no a un tant per cent concret, per molt alt que sigui. I saps què crec que he observat? Que quan tu dones el cent per cent a algú, et tornen el cent per cent, no hi ha matisos ni arestes… Aleshores, literalment, el que aquesta persona m’ha ensenyat, a part de donar-me la meva família, és a estimar per sobre de tot, a estimar el que faig. No pots no estimar el que fas perquè estàs perdent part del teu talent. I tot això ho he après amb ella. Encara que sí que t’explico una anècdota curiosa de l’últim disc. Estava treballant en la composició de les cançons i, de sobte, algú em fa així a l’espatlla, així per darrere. Em ve el meu fill Bruno, el segon, i em diu: “Per què tots tenen cançons menys jo?”. I, és clar, tenia raó. Tots els membres de la meva família tenen cançons, encara que vosaltres no ho sapigueu, i ell no. Aleshores, hi ha una altra història dins d’aquesta història, i és que en Bruno i jo ens assemblem molt. Fixa’t què et dic, que no et dic que ell s’assembla a mi, perquè això limitaria la seva història i la condicionaria, et dic que ens assemblem molt. Aleshores, és clar, escriure aquesta cançó suposava agafar el ditet i escriure sobre mi, literal. Aleshores, aquesta cançó que es diu “Calcetines”, que és com jo l’anomeno a ell perquè sempre va en pilotes i amb mitjons… Jo no faig això, jo no. Després em vaig adonar, quan la vaig veure cantada per la gent, que estava parlant de mi, d’una part de mi, i que em costava. M’agrada més parlar dels demés perquè em sento més còmode, encara que em despullo amb les cançons. Aquesta història és molt bonica perquè, a la fi, aquest nen em va inspirar, el meu segon fill em va inspirar perquè parlés sobre mi en un moment en què no em venia de gust fer-ho i, a la fi, he après molt amb aquesta cançó.

Jorge Ruiz. Bé, abans d’acabar, m’agradaria explicar-vos una mica més clarament què fem a la Fundación Promete, de la qual soc ambaixador, talent i patró des de ja fa uns quants anys. L’he viscut com a representant de la fundació, però també la visc actualment com a pare perquè el meu fill gran, que va al campus… Us explicaré molt ràpidament què fem allà. El model educatiu que nosaltres presentem és molt senzill d’entendre i s’anomena l’Educació de l’ésser. L’Educació de l’ésser té quatre eixos bàsics. L’ésser creatiu, la idea, la idea que neix única, exclusiva i meravellosa, de cada un dels nens que venen a la fundació, de l’ésser. L’ésser emprenedor, com aquesta idea es construeix en un món real, ve d’aquí a una realitat física. L’ésser social, el tercer eix. Com s’explica aquesta idea a la comunitat perquè, si no, no té tant de valor si no la puc compartir. L’ésser social i, per últim, l’ésser interior. Tot aquest recorregut té una expressió emocional que jo he de ser capaç de transmetre perquè en aquest viatge es produeixen moltíssimes circumstàncies que em duen a culminar-ho d’una manera o una altra. Aleshores, ésser creatiu, ésser emprenedor, ésser social, ésser interior. Sobre aquests quatre eixos es construeix una vida. El mètode que utilitzem, ho he explicat tot aquest temps, és la maièutica. Què és la maièutica? El mètode socràtic. Què és el mètode socràtic? Preguntar sempre a l’altre perquè em pugui donar el seu contingut. Dones tant de valor al contingut de la persona com a la teva pregunta, i ambdues van juntes fins a la fi del camí. Però, com deia la cançó de Fito, a través dels passos, dels teus passos, és com jo m’alimento. El camí és important, però és més important com camines. Duem ja varis anys treballant, anem creixent mica en mica, però d’una manera molt ferma, perquè ens trobem amb reptes únics cada any, amb cada nen. Us asseguro que no tots els nens tenen clar des del primer moment què volen fer però, tot i així, això es manifesta a través d’un projecte personal. Se li pregunta què vol fer i aquest emet un projecte que pot ser un videoclip, fer magdalenes i una fàbrica de galetes, de “cookies”, o crear una poesia, un guió de cinema, un robot… Ha de ser possible fer qualsevol cosa. En aquest camí, el nen s’equivocarà, plorarà, l’encertarà… Té dret a viure tot aquest camí, a sentir-lo i a fer que la comunitat el vegi. Sabeu què passa? Que només amb els cinc dies que dura el campus, encara que ja ho estiguem implantant a escoles de tot tipus i de qualsevol estrat social, amb aquests cinc o sis dies que dura el campus, la persona experimenta un nivell tan gran de transformació que n’acaba sent una altra. Millor dit, torna a ser ella i es comença a conèixer, i tot el seu entorn viu aquesta transformació amb una passió desmesurada. És a dir: “Però què heu fet amb el meu fill?”, i la resposta que nosaltres fem és: “Preguntar-li, només li hem preguntat què volia fer i l’hem acompanyat cap on es dirigia”. Només amb això la teva vida es transformarà. Us convido a que ho feu amb vosaltres mateixos des que sortim per aquesta porta. Moltes gràcies.